Apèndix bibliogràfic

Llegir Voltaire —i sobre Voltaire— pot arribar a convertir-se en un vici. En un vici menor, és clar, però, al capdavall, en un vici, en una secreta obsessió. Són molts els seguidors de l’obra de Voltaire (de primeres edicions, d’edicions clandestines, de gravats, d’estudis sobre ell, de reculls de la iconografia), i ací i allà els germans voltairians munten congressos, organitzen efemèrides, tiren endavant associacions. Per tant, l’obra de Voltaire i sobre Voltaire és immensa, monumental, inabastable. Al palau de les Délices de Ginebra, la col·lecció d’obres de l’autor ocupa una amplíssima biblioteca, que constantment s’amplia amb noves traduccions, amb nous estudis, amb nous projectes.

I, tanmateix, no vull deixar de citar, des de l’agraïment i la simpatia del lletraferit, alguns dels llibres que m’han acompanyat durant aquests anys. Sens dubte, els dos gruixuts volums de René Pomeau Voltaire et son temps són excepcionals, així com el seu estudi La réligion de Voltaire. En totes dues obres, hi trobem la dada contrastada, l’anàlisi històrica i científica. Això no lleva que els vuit volums de Desnoiresterres (Voltaire et la société française au XVIIIème siècle) no siguen magnífics, atractius i valuosos, i que al gavadal de dades s’hi afegesca l’ús d’un idioma treballat, polit, perfecte. Més divertida resulta l’obra de Jean Orieux (Voltaire ou la royauté de l’esprit), que esmena la invenció d’algunes coses amb una ironia i una prosa periodística viva, molt francesa. També és imprescindible l’obra coordinada per André Magnan, Inventaire Voltaire, un voluminós diccionari sobre el poeta, amb la participació dels millors especialistes. I són molt llegívoles les biografies d’André Bellessort (Essai sur Voltaire) i de Pierre Lepape (Voltaire, le conquérant), que si bé no aporten documents nous, estan escrites des del distanciament i l’estima.

Sobre la vida de Voltaire a Ferney, el llibre de L. Perey i G. Maugras, La vie intime de Voltaire, és una autèntica delícia, a vessar d’informacions. També és força útil el treball de Fernand Caussy Voltaire, seigneur de village, on s’aprecia l’enorme esforç, econòmic i de temps, que el patriarca de Ferney va invertir en les seues terres i en la seua gent. Sobre la relació amb Mme Denis, el treball de Jean Stern, Voltaire et sa nièce, és honest i encara sosté una lectura amable, més encara quan anys després es varen descobrir les Lettres d’Alsace, on la relació sentimental amb la neboda queda clarament desvelada. Un altre llibre molt bell és el que Gary Apgar dedica a Jean Huber, el caricaturista de Voltaire (L’art singulier de Jean Huber): com afirmava Diderot, no hi ha glòria autèntica sense alguna cosa còmica. I ausades que Huber va saber fixar l’extravagància del poeta… Per conèixer més intimitats, el llibre de l’abat Duvernet Vie de Voltaire, suivie d’anecdotes qui composent sa vie privée és un clàssic i el que d’alguna manera va despertar l’apetit per la vida heterodoxa de l’autor de L’Henriada; l’assaig de Charles Oulmont (Voltaire en robe de chambre) resulta prou útil, així com el treball de Christiane Mervau sobre les seues preferències gastronòmiques (Voltaire à table): el poeta era un menjamiques, però la conversa a taula constituïa un dels seus instruments de batalla. Per a l’apoteosi de Voltaire a París, la grandiloqüència d’Arsène Houssaye és molt efectiva (Le roi Voltaire), i el llibre d’Henri Beaune ens parla llargament de la infantesa i joventut del poeta a París (Voltaire au collège). Sobre les tristes circumstàncies de la mort, la crònica de Wagnière segueix sent un dels documents més fiables (Mémoires sur Voltaire et sur ses ouvrages). Confie en el secretari, a qui recentment s’ha criticat de ser en excés intransigent i massa gelós. En tot cas, sobta que no s’haja escrit i debatut més en aquest sentit. Qui millor ha reflexionat ha estat curiosament un teòleg britànic, J. McManners, que en la seua conferència Reflections at the death bed of Voltaire: the art of dying in eighteenth-century in France, recupera el pànic del poeta davant la mort i el destí dels seus ossos. Tot un model de bona prosa anglesa, que de segur que el patriarca de Ferney hauria llegit amb simpatia.

Des de fa uns pocs anys funciona a Ferney la Société Voltaire, que publica una excel·lent revista, Cahiers Voltaire. És una associació jove, entusiasta, hàbilment conduïda per André Magnan i Andrew Brown. El castell i els jardins de Ferney es poden visitar, i encara es conserva el passeig d’oms i el gran til·ler. Ferney ha passat a anomenar-se Ferney-Voltaire. Un lloc bell i feliç, al cor dels Alps.