IX
La sessió

Què és el que animava aquella mà? D’on sorgia la força, la inspiració, la capacitat de veure i de sentir d’aquella forma? Era una pulsió tan diferent de la de l’escriptura, de la de la creació literària! Li havien dit que amb un parell de sessions n’hi hauria prou, i no havia pogut resistir-se. Havia tingut tan poca sort amb els artistes! Una cosa estava clara: l’art, la pintura, l’escultura, tenien un component més instintiu que la literatura. Sens dubte calia assajar, però no hi havia alguna cosa d’artesania en tot plegat? No, no eren miscibles el poeta i l’escultor, pertanyien a universos diferents. Aquell Jean-Antoine Houdon, fill d’un conserge del Louvre, havia assolit una bona tècnica, i ningú com ell aconseguia donar al marbre aquella sumptuosa sensibilitat. Com creava aquella mà! Com dibuixava, un colp i un altre colp, les singularitats del seu rostre, de la seua ànima! Quin plaer, quina alegria, quina felicitat naixia d’aquells traços, amb quina facilitat es materialitzava la percepció de l’ull, quina esplèndida harmonia! Quin ofici més reconfortant! Quina diferència amb l’escriptor, amb el suplici de les paraules, amb l’esforç mental d’escriure i d’idear, de combinar i d’integrar el que copsa l’ull i escateix l’ànima en el cos compacte i aspre dels mots. I, no obstant això, no era el mateix un dibuix d’Houdon que un d’Huber… On hi havia la diferència? D’on naixia la diferència? Quina era la diferència?… Un creava i l’altre copiava… Un era un artesà, l’altre un artista que creava…

—Monsieur, Monsieur… Redreceu-vos, si us plau!

Sense adonar-se’n, havia decantat els colzes sobre els genolls. L’avorriment de les sessions, el temps que corria lentament… Seia en una gran butaca, una mena de càtedra de la saviesa, Houdon l’havia obligat a vestir-se amb una túnica, a llevar-se la perruca, a posar-se una cinta al cap, la cinta de la immortalitat… El veia nerviós, traçant diversos perfils amb colps de carbonet, gargotejant fulls i fulls. Es va passar la mà pel cap, pel crani, calb, lluent: Houdon el retratava des de tots els perfils possibles, la multiplicitat de la seua expressió, d’aquells ulls, d’aquell gest fugaç, quasi inaturable, la seua cara, divertida, irònica, sarcàstica, esgotada, viva, rebregada… Tot quedava, tot romania en aquells apunts de l’escultor. Potser en aquests moments l’art superava l’escriptura… Ell era un dibuixant pèssim, incapaç de fixar la més mínima imatge, sempre havia confiat en la força poderosa de les paraules. El molestaven els gravats que acompanyaven l’edició dels seus contes i de les seues obres teatrals, perquè adulteraven la potència expressiva dels mots, encotillaven la imaginació dels lectors, la redirigien cap a territoris impropis i falsos. L’escriptura es bastava a soles, no necessitava imatges, i menys encara bocins malendreçats d’artistes anònims, que ho tergiversaven sovint tot. En realitat, l’art mai no li havia interessat massa: era una altra particularitat humana, com ara la música, o la dansa, però…

—El cos, el cos més recte…

Va forçar un somriure, que l’escultor va ignorar. Quin home més esquerp! En general, els artistes ho eren, éssers introvertits, complexos. Va recordar la visita del pintor Ott a Ferney, i com aquest el primer que va fer fou manifestar-li la seua sorpresa perquè a l’antecambra de l’entrada tinguera un Correggio, una mica abandonat, va gosar suggerir. Va somriure en recordar la seua resposta, ràpida, agressiva, mofeta:

—Amic meu, l’única obra de veritable interès es troba ací, al menjador. Es titula El triomf de Voltaire i evoca el moment en què Melpomene envoltada per les Muses em presenta a Apol·lo, per recollir d’ell la corona de la immortalitat. Fixeu-vos amb quina mestria Duplessis m’ha retratat! No us sembla que difícilment trobareu una obra d’art més justa, amb els colors més adients, amb els semblants més encertats, i amb el contingut més entendridor?

El pintor Ott el va mirar bocabadat, perquè aquell quadre no tenia cap valor artístic, més aviat no tenia cap pretensió en aquest sentit. Era tan sols una declaració d’intencions, una obra de batalla, un pamflet, més aviat lleig i espantós. La gent se sorprenia que tinguera aquell quadre tan fluix al menjador, relegant obres mestres a llocs menys importants. Però, en canvi, quin missatge! Quina advertència als seus enemics… L’art sense missatge no li interessava. L’avorria sobiranament. Ell buscava actuar, canviar el món, interaccionar amb el poble, educar-lo…

Va mirar Houdon. Era un home senzill, fins i tot una mica rústic: baixet, despentinat, faria un bon escuder de don Quixot. I, tanmateix, tan sols ell havia aconseguit donar aquella vida als ulls de les escultures. Això deien: donar vida a la pedra, al mineral, foc al gel. És com si la pulsió artística arrelara més profundament que la poètica, l’artista naixia sent-ho, mentre que l’escriptor es feia a poc a poc. Eren diferents coccions: una més lenta i costosa, l’altra més espontània i natural. Passava alguna cosa semblant amb els músics, que naixien amb aquella sorprenent aptitud… És clar, després havien d’estudiar, d’assajar, però com explicar aquell prodigi de Mozart? Li hauria agradat veure’l interpretar, sabia que aquells dies era a París, amb la seua mare, però tenia la certesa que no li era simpàtic. No era allò una nova prova de com la música més excelsa pot nàixer d’algú curt de gambals? Mozart no era gens amic dels filòsofs! Com podia fer bona música? En canvi, havien anat a visitar-lo altres músics, com ara Gluck i Piccini (el mateix dia, i per aquell ordre que li semblava just), però no li varen interessar gaire. La música, la pintura, l’escultura eren belles conquestes de la humanitat, però podien canviar el món? Sabia de tirans que ploraven davant d’algunes peces musicals, i que després no dubtaven a massacrar cruelment els seus enemics. I la pintura? Quin pintor havia millorat els homes? I la música, no matava la lletra de les òperes?

Va alçar la mirada. L’estudi d’Houdon era ple de prestatgeries amb els busts dels personatges que havia realitzat: Diderot, D’Alembert, Gluck, Buffon… Era un estudi caòtic, polsegós, un cafarnaüm de peces i materials estranys.

—Mantingueu-vos un moment quiet, us ho pregue… —va insistir l’escultor.

—Veig que heu retratat la colla filosòfica…

—Sí, sí… Relaxeu-vos…

—M’alegre d’haver vingut… —va continuar, indiferent a les indicacions de l’escultor—. Potser així anul·larem el tòtil d’Huber, que amb els seus dibuixos m’ha deixat en ridícul de punta a punta d’Europa… Aquell home no parlaria mai? Què opinava de les caricatures que li havia fet el pocavergonya d’Huber? L’havia retratat en la seua quotidianitat de Ferney: alçant-se del llit en roba interior, jugant a escacs amb el pare Adam, prenent la tassa de xocolata de les mans de la bella Agathe…

—Sabeu què canten per París per culpa dels dibuixets d’Huber?

Enlluernat per la glòria,

Enlloc de posar-se els calçons,

Voltaire es lliura al seu foc…

—No és tan greu… no és tan greu… —va murmurar Houdon.

Es va quedar esperant alguna resposta més concreta, però l’escultor va seguir dibuixant, concentrat en la seua tasca.

Wagnière aviat marxaria cap a Ferney. Hauria de tornar amb ell i deixar-se de camàndules. Quina necessitat tenia de perdre el temps amb aquelles sessions? Quant de temps li furtava París! Quantes hores balafiades en compromisos inútils, perdudes per a l’estudi i el treball! El temps, el temps volava, fugia, no podia perdre’l tan alegrement, amb tanta frivolitat… Si almenys aquell Houdon l’entretinguera amb una conversa original… Es va alçar un instant. Necessitava estirar les cames i sobretot foragitar els records de Ferney… Houdon seguia sense dir res, rematant un dels apunts. Se li va dirigir amb una punta d’irritació a la veu, potser exagerada, potser conseqüència de l’amarg record de Ferney:

—No és tan greu? Huber, amb les seues pasquinades, m’ha deixat en ridícul de punta a punta d’Europa!

Houdon va somriure, però va seguir mut. Al final, va murmurar:

—És el preu de la fama…

La fama… Anant cap a l’estudi de l’escultor, una dona ben estranya, propietària d’una petita llibreria, l’havia aturat i li havia demanat que publicara més llibres, que els portara a la seua botiga, que faria la seua fortuna, com l’havia fet a tants d’altres… De sobte, s’havia vist envoltat per una multitud de gent que li demanava coses extravagants, que es deien entre ells: «És el senyor Voltaire, el defensor dels oprimits, qui ha salvat la família dels Calas, qui ha lluitat pels Sirven, qui ha defensat els nostres drets…».

Houdon va riure. I sense abandonar un somriure cortès, parlant molt baixet, tan baix, que per moments el poeta quasi no l’escoltava, i l’obligava a avançar el cap, va dir:

—Crec que sou injust amb Huber. Sense els apunts que ha fet de vós mai no hauria gosat posar-m’hi… Pigalle ho va intentar i va fracassar. L’escultura que us va fer ha estat el seu fracàs més rotund. Alguns fins i tot diuen que mai ho podrà superar. L’art té aquest risc: és molt relliscadís. En què ha errat Pigalle? No és fàcil dir-ho. Senzillament no us ha trobat. El Praxíteles francès va fracassar amb vós estrepitosament… Potser no us va prendre prou seriosament, es va confiar. Teniu un rostre fugisser, incopsable, variant, inconstant, indefinible… Els dibuixos d’Huber són en aquest sentit extraordinaris. Ja sé que alguns són una mica irreverents, o millor dit, que són divertits a costa vostra, però fisonòmicament són perfectes… Sou vós. I són honests, perquè no aspiren a res més que a fixar-vos en el temps.

El poeta l’escoltava amb atenció, una mica sobtat de comprovar la bona opinió que l’escultor tenia d’Huber.

—Què voleu dir amb honests?

—Que és un excel·lent dibuixant, però que alhora és conscient de les seues limitacions artístiques… No estira més el braç que la màniga… Són unes caricatures amb molt d’encert. Si us sóc sincer, crec que és el nostre millor caricaturista.

Ja era casualitat haver coincidit amb ell, al bell mig del Jura, en aquelles terres de mans mortes i serfs! Huber havia aconseguit que a París el conegueren més per aquells dibuixos grotescs que per les seues obres. Va recordar l’interès del pintor per la història natural, els seus enormes coneixements sobre ocells, el seu gust per l’acudit, el seu riure fàcil, la seua vida alegre i indulgent. Tots els records de Ferney li resultaven ara agradables, feliços, embolcallats en una mena de llum de paradís, daurada, com un somni llunyà.

—Diderot és de la mateixa opinió… —va afegir l’escultor.

Ah, de nou el filòsof. Per què havia sentit un cobriment de cor quan havia escoltat el seu nom? Què l’inquietava? Què hi havia? Rivalitat? Allí estava, en un dels busts d’Houdon, fitant-lo fixament, amb un petit somriure als llavis, fins i tot una mica irrespectuós. No el reveuria mai més?

—Què diu Diderot?

—Que aquestes caricatures són la dosi de ridícul necessària a la vostra glòria…

Era una bella frase. No hi ha glòria autèntica sense simpatia, sense humanitat, sense popularitat.

—Mentre Diderot posava per al seu bust vàrem parlar una bona estona sobre art —digué de sobte l’escultor—. Ja sap que al nostre amic li interessa molt la creació artística. Vàrem concloure que mai la ciència podrà explicar què és el que diferencia l’artista de l’artesà, què és el que eleva l’artista per sobre d’altres. Què és el que fa el geni? És la imaginació? No, perquè hi ha imaginacions magnífiques i poderoses que prometien molt i que després no contenien res. És el seny? Tampoc, perquè res més freqüent que homes enormement assenyats, les obres dels quals són fredes i difuses. És l’enginy? No, l’enginy és ocurrent, però per això mateix fa les coses insignificants… És la sensibilitat? No, tots coneixem homes que es commouen fàcilment, però que dubten en el moment de crear res de nou… On rau el do de la genialitat? Com distingir-lo? Com assegurar-se del talent?

Houdon va abandonar la feina i es va alçar, dirigint-se cap al poeta, que l’escoltava decantant els colzes sobre els genolls. Parlava baixet, massa baixet.

—Crear és avançar en la foscor… És una incertesa… És un instint. Quasi una capacitat sensorial. No penseu com jo? Com sabem que l’obra està conclosa? Com sabem que aquella escena és immillorable? Com donem per finalitzada aquesta peça? Com decidim?… Potser la genialitat consisteix a tindre un major esperit observador, a analitzar amb major profunditat i sense esforç l’objecte del nostre interès, a saber copsar aspectes de la realitat que als altres se’ls escapen o no valoren prou. Intuïm. Veiem el que d’altres no veuen, és un estrany mecanisme que diu: açò sortirà bé, i surt bé, o açò no sortirà bé, i en efecte, és un desastre. Açò és fals o açò és cert. I ho encertem. Però quins són els elements que discriminem? Quins són els que fan d’una obra una obra mestra? No ho sabem. Ningú no ho sap.

La genialitat és una llarga paciència, va pensar. D’on venia aquella frase? De quin nou naufragi de la memòria? Qui l’havia dit? La Rochefoucauld, La Bruyère, Pascal, Charron, Montaigne, Ciceró? Aquell homenet, d’ulls inquiets, que parlava xiuxiuejant, amb inseguretat, quasi tement les seues paraules, era un geni? Així li ho havien assegurat. El treball, la dedicació, les hores d’esforç no eren prou. I, tanmateix, el turment de la creació era precisament aquella incertesa, aquella falta de seguretat, de seguretat absoluta, que l’obra era immillorable, que l’objectiu havia estat aconseguit plenament: l’autoritat de posar un punt final.

—Ara us mostraré una cosa… —digué l’escultor amb un punt de misteri.

Va traure una carpeta i la va deixar sobre una taula a vessar de dibuixos i gravats. El poeta es va fixar en un bell gravat de L’escorxat, l’obra mestra d’Houdon, que va realitzar a Itàlia quan tan sols tenia divuit anys. Era un cos humà perfecte, amb els músculs i els principals òrgans al descobert. I, tanmateix, no aconseguia commoure’l. Allò era un estudi delicadíssim d’anatomia, però no l’emocionava, no el colpia, no el feia tremolar. Pintar era copsar allò material, i per això sempre seria un art inferior respecte a la literatura, que es nodria d’idees, que tenia per domini i objectiu desvelar, donar cos, a allò immaterial. Houdon va obrir la carpeta: hi guardava una àmplia col·lecció de caricatures i esbossos de Voltaire, fetes quasi totes per Huber. Al poeta el va sobtar retrobar aquelles velles imatges.

—Estic en deute amb el vostre pintor —va dir Houdon, passant els dibuixos i gravats—. Crec que Pigalle va fracassar precisament per no haver tingut aquest repertori vostre. Huber m’ha ensenyat a mirar-vos… Per què no parlava més alt aquell mastegaparaules?

—L’heu vist? Heu conegut Huber? —va preguntar molt impressionat.

—No, no he tingut aquesta sort.

—Va estar a París fa un parell d’anys… Quan el vaig despatxar de Ferney… No suportava més les seues pasquinades.

—Sabeu com el coneixen a París? —va riure l’escultor—. Huber-Voltaire…

—Huber-Voltaire?

—Sí. Huber us deu la immortalitat. Algun dia tothom parlarà dels seus apunts com el millor testimoni de la vostra vida a Ferney.

Es resistia a creure-ho. Finalment, totes aquelles caricatures servirien per a alguna cosa!

—Veig que també teniu el gravat de Vivant Denon…

—Sí, sí, és molt dolent… És l’obra d’un aficionat, res a veure amb Huber.

—Es titula El desdejuni de Voltaire —digué indiferent a l’observació artística de l’escultor—. Ací em teniu, gitat, prenent una xocolata calenta, envoltat per Mme Denis, Agathe i el pare Adam! Com veieu, tothom em fa caricatures! Em pinten com un simi, lleig com un pecat!

Houdon es va trobar incòmode, sense saber què contestar.

—Heu terminat? —va preguntar el poeta.

—No. Vull fer-vos una mascareta… Assegureu-vos ací i intenteu no parlar i no moure-vos… No parlar i no moure-vos… —va repetir dubtant d’insistir una tercera vegada.

El va sobtar el contacte del guix fred sobre el front. Va tancar els ulls, mentre l’escultor anava recobrint la cara, en silenci. Va pensar si amb aquell motlle del seu rostre no hi hauria algun tipus d’impostura, si Fídies o Praxíteles, si Miquel Àngel o Bernini, traurien màscares dels seus models. Si això era lícit o no. Aquelles màscares eren mortuòries, es realitzaven in extremis, quan la situació no permetia altra cosa més que aquell recurs innoble. Anava a preguntar-li-ho quan Houdon va començar a recobrir la zona de les galtes i dels llavis. Era un home una mica esquerp, bec eixut, li recordava els pastors del Jura, no donava cap explicació. És clar que amb aquella mascareta l’escultor prenia les seues precaucions, i feia bé. No sabia quan podria tornar a posar per a una altra sessió. A més, de nou sentia una molèstia a l’estómac i sentia la malaltia pròxima. Seguia sense rebre cap notícia de Versalles i els clercs el perseguien impenitents. Si trobara alguna forma de congraciar-se amb la cort… Si algú el poguera aconsellar sobre com esquivar els esculls, sobre com conduir els seus passos amb saviesa i aconseguir una audiència del rei, atraure’s la benignitat reial. Aquella abstenció glacial de la cort el barrinava dia i nit. Com es desentenien d’aquell triomf que havia commogut París! Com amb el seu silenci erosionaven la seua glòria! Qui podria ajudar-lo? A qui demanar consell? Va pensar en Mme du Deffand. Encara li devia una visita. No podia morir-se sense demanar-li el rendez-vous. Al capdavall, ella havia estat una de les instigadores del seu retorn: les seues cartes l’havien animat a sortir del seu catau dels Alps i a mostrar-se.

Quin silenci! Va obrir els ulls: enfront d’ell tenia Houdon, prenent nous apunts, en aquest cas de les seues mans. Unes mans ossudes, de dits llargs i esquelètics. L’escultor va somriure en veure’l amb els ulls oberts: a través de la màscara blanca, lluïen d’una manera sensacional. Seria molt difícil que aconseguira fixar aquella llum.