VI
L’estrena

Els pitjors presagis s’havien confirmat. El doctor Tronchin havia estat rotund: havia d’optar entre la glòria o la mort. Havien estat uns dies terribles, agreujats perquè a la malaltia es va afegir una desagradable picabaralla entre el marquès de Villette i el doctor, fent-se reprovacions, cridant-se tot tipus d’infàmies. A més a més, Wagnière estava desesperat: a tot s’oposava, a tot buscava les més inversemblants conseqüències. Allò havia estat un infern. Allò era l’infern. Cadascú esgrimia els seus arguments, les seues raons inapel·lables i el seu temperament: la seua malaltia era l’excusa per donar eixida a un odi mutu intens, a una repugnància fins aquell moment acallada per les regles de la cortesia. De sobte cadascú s’havia mostrat sense màscares, Villette amb les seues formes vulgars i de comèdia barata, Tronchin amb la seua arrogància, Mme Denis des de la seua histèria, Wagnière des de la seua rigidesa helvètica. Una vegada havia escrit que seria més fàcil subjugar l’univers per les armes que subjugar amb les idees tots els temperaments d’una ciutat… Hauria d’haver dit tots els temperaments d’una família!

Que desconcertant és el destí dels homes! Havia tornat a París per a l’estrena d’Irene —l’únic motiu per mostrar-se, per abandonar el seu cau alpí— i allí es trobava, enllitat, presoner de la malaltia, i envoltat de totes aquelles intrigues i misèries. Hi havia una ironia, una dissort que el feia dubtar i témer el darrer moment… Mai no sabem quin dels nostres actes és l’adequat fins molt després, vivim en la incertesa, aquesta és la gran angoixa de la vida, la incertesa, la inseguretat que regna sobre els passos dels homes, que els obliga a insistir, a perseverar, a arriscar-se més, a lluitar tot i que la batalla ja estiga clarament perduda. I a ell tot li semblava ja balafiat per sempre: notava com la seua vida s’esllavissava, es filtrava per aquella nova escletxa, aquell punt de fuga que ell mateix, motivat per la seua desesperació, havia provocat en la seua credibilitat blindada de filòsof. S’havia confessat i havia perdut anys i anys de batalla, la seua coherència s’havia rebregat. Sens dubte, els seus enemics havien trobat nous arguments per perseguir-lo. I no havia servit de gran cosa! Seguia sense notícies de Versalles, seguia sense estar segur de res. Que difícil era construir-se una reputació i que fàcil perdre-la! Tan sols pregava que la seua mort fóra tranquil·la, partir sense dolor… Però sentia udolar els llops al seu voltant, i estava inquiet, nerviós com mai. Per molt que ho intentara, ja no podria ser un d’ells, mai no es podria camuflar, mai podria fer aquella pantomima que havia salvat altres filòsofs, ell era la víctima, la Gran Víctima, la presa cobejada, la cabra lligada a una estaca de la qual parlava la marquesa du Deffand en una de les seues cartes, els escoltava, percebia la seua presència, rondant la casa, a l’aguait, per llançar-se abrivadament a sobre de les seues despulles. Ah, si tinguera un fill… Si tinguera un fill li diria: no escrigues! No et dediques a l’art, no conrees el món del pensament. Viu, tan sols viu, aprofita cada moment, cada instant, cada bocí de la teua existència: ocupa’l de plaers reconfortants, de distraccions amables, de bons moments. Oblida el teatre, la poesia, l’art, t’estalviaràs les seues ingratituds, les seues hores llarguíssimes de soledat. Molt pocs aconsegueixen vèncer aquesta soledat, i si estàs poc dotat de talent, o tan sols dotat a mitges, et transformaràs en un pocapena, en un amargat, en un home consirós i trist, però si eres un artista genuí, mai no et podràs evadir, et desesperaràs davant la presó on t’ha conduït el teu desig de transcendir. No enraones, enamora! Sigues tan sols fidel a tu mateix, als teus instints, a la probitat de la teua consciència, però mai no descobresques la teua posició, mai no reveles públicament les teues coordenades, mai no et poses a tir, sigues eteri, veloç i no et deixes capturar pels falsos paranys d’aconseguir la veritat i conquerir la cultura!

Quina desesperació! Com estar segur d’alguna cosa? Per què la primera reacció de la humanitat davant l’èxit aliè és l’oposició, per què aquell forceig per ocultar, reduir, aniquilar, el triomf dels altres? No, res no canvia, la substància humana és eterna; millorem les màquines, descobrim altres mons, altres pobles, altres terres, però per sota sempre roman la mateixa matèria indestructible, i per molt que la vulguem modelar, amansir, colp rere colp se’ns revela ferotge, infinita, ressorgeix implacable, com un agram d’arrels fondíssimes, com un riu eixit de mare. La societat aniquila a poc a poc les persones creadores, les fereix, les oprimeix, les denigra, les esprem i les abandona. Tota ciutat, tota societat, està radicalment en contra de la creació, i això és una evidència ben constatable al llarg dels segles: els seus interessos són totalment contraris, el creador sempre —o quasi sempre— existeix malgrat el seu poble, malgrat el seu país, malgrat els seus veïns, fins i tot, malgrat els seus familiars. La societat és la major enemiga de l’esperit, és la gran mutiladora, la gran destructora, sempre alerta davant les possibles vel·leïtats dels seus adolescents, quan comença a germinar la llavor de la creativitat, el desig, l’impuls, el goig de la llum, la necessitat de transcendir, la recerca d’alguna cosa desconeguda però que resulta irresistible, que dota de sentit l’existència… La societat en aquests moments és implacable: no hi ha institució que no estiga al servei d’aquesta aniquilació programada, d’aquesta eradicació sistemàtica de les aventures creatives dels seus homes… Els més indoblegables sofreixen tot tipus de persecució, de turments, d’escarnis, de colps d’espina, de vegades fins i tot la presó i l’exili. O pau o glòria, sembla que diuen els perseguidors. Però és fals que l’home natural siga el salvatge, que la natura siga seràfica i benigna! No, és la mateixa matèria viva la que actua així, sense contemplacions, segura en la localització dels dèbils i dels diferents, dels qui s’aparten de la norma, de la uniformitat. La vida és hostil a tot allò que no és ordinari, que no és domèstic, és el pas implacable d’un sedàs on allò perceptible, amb un mínim de gruix, amb personalitat i distinció, és immediatament descartat, expiat, aniquilat per sempre. Tan sols regna la lleugeresa, la inconsistència, l’amoltonament. Els qui queden són els qui han estat capaços d’adaptar-se (com ara el seu estimat D’Argental: a quantes coses havia hagut de renunciar el seu àngel!), o els mediocres, qui són els que contra tots els pronòstics manen en les institucions, dirigint els destins polítics i artístics del país, des de la seua ambició incalculable, des de la seua manca de ridícul. És el triomf de la vida bestial i anònima.

Va entrar en l’estança Mme Denis. Venia acalorada, les galtes enceses, els ulls brillants, amb un somriure nerviós. L’obra anava a començar: havia donat l’ordre que al final de cada acte la informaren immediatament. El dia anterior havia presidit la preestrena, preocupant-se dels darrers detalls, ocupant el lloc del seu oncle, i avui seguirien el desenvolupament de l’obra en l’estança del malalt, aquell èxit segur, malgrat la lamentable absència de l’autor, malgrat la desaparició de Lekain. El poeta va somriure i li va prendre la mà, amb un gest d’agraïment. Però volia estar a soles, no desitjava res més que el deixaren en la seua soledat, en aquella penombra plàcida, en aquell silenci reconfortant. No era propi d’ell la malenconia, sotjar penombres engorronit en un racó… Tanmateix, res desitjava menys que aquella gatzara, aquella festa forçada, aquell desig d’alegria. Preferia no saber-ne res, preferia que l’abandonaren, que assistiren a l’estrena, que el deixaren en la seua foscor, recollir-se en la tristesa, en les veus de la memòria, en la buidor que omplia les seues hores. Va mirar la neboda: s’havia vestit esplendorosament, amb tots els diamants, com qui pressenteix la visita de la posteritat. Pobra dona! Quina vida més trista havia tingut! Que egoista havia estat retenint-la amb ell, no forçant abans la seua tornada… Ja tenia seixanta-sis anys! Feia quasi trenta anys que estaven junts… Des de Frankfurt… Des dels dies llòbrecs de Frankfurt, on va ser una heroïna, on va ser una víctima del seu amor… Allò que havia passat, aquell horror… Allò que encara el mortificava… Allò havia decantat la seua vida, la vida dels dos i els havia unit per sempre… Allò… Un acte, un mal pas, un instant irreparable…

Li va prémer la mà.

—Ah, maman! Que egoista he estat…

La neboda li va somriure. S’havia fet grossa i vella, però els ulls eren els de sempre, picants i alegres.

—Hem d’aprofitar el moment, estimat meu. Hem de deixar enrere els mals pensaments, els trists records… Mireu el que ha escrit el Journal de Paris en honor vostre: «El gran home ens presenta avui un espectacle que no s’ha renovat des dels més bells dies de Grècia: Sòfocles retornant al si de la seua pàtria en una extrema vellesa per rebre el premi de vuitanta anys de treballs».

Rebre el premi! Com dubtava de l’agraïment dels homes! Com temia les recompenses del destí que variaven segons el carés del temps! Vet-lo allí, el Sòfocles francès, bevent glopets de llet d’ase, un dels remeis que li havia aconsellat el doctor Tronchin. Si el veieren en aquell estat… Si el descobriren els seus enemics!

—Maman, maman, el millor premi a vuitanta anys de treball seria que em deixaren morir tranquil…

—Lleveu-vos del cap aquesta idea! —va cridar indignada, una mica envesperida—. Com sempre, aconseguireu arruïnar els meus moments alegres!

Al poeta li va doldre aquella acusació.

—No digueu això, hem viscut bons moments junts…

—Sí, caro mio… Evidentment. Però avui és un gran dia per a vós… I també vull que ho siga per a mi…

Calia reconèixer-ho: la vida amb la seua neboda havia estat raonablement bona. Havien tingut dies feliços, especialment durant els primers anys, quan estudiaven italià junts i en aquella «lingua de l’amore» intercanviaven les notes més picants. Llàstima que les coses es complicaren a poc a poc, llàstima que Mme Denis fóra tan enamoradissa, que de seguida s’apassionara, especialment si a la bellesa s’unia la bona naixença… Ell havia suportat amb paciència les vel·leïtats de la seua musa, les arravatades expansions de la seua Cal·líope amb tants altres poetes, amb Baculard d’Arnaud, amb Cideville, amb Ximenes, amb La Harpe, fins i tot amb el seu antic secretari Collini, caigut el pobre en desgràcia… Però de cap manera tenia remordiments de la seua relació carnal amb Mme Denis. Al capdavall, La Condamine va demanar una dispensa a Roma i es va casar tranquil·lament amb la seua neboda. És clar que per aconseguir el permís va haver de pagar quaranta mil escuts… I el senyor de Montmartel va haver de pagar vuitanta mil francs per poder-ho fer amb la néta. Ell, aquelles sumes, se les havia estalviat. Pagar a Roma per casar-se! Això haguera estat molt més comentat que la seua simple relació incestuosa! Quina necessitat tenia l’autor de Les cartes filosòfiques, «d’aquella bíblia de la impietat», com escrivien els seus piadosos detractors, de demanar una autorització d’aquell tipus? I, per altra banda, la hi haurien donat? O haurien fet servir aquella excusa per tal de ridiculitzar-lo? Tant se val, ja era massa tard per a tot. Ara s’adonava que la vida és un camí tortuós, que els resultats que duren tota una vida sovint tenen l’inici en un sol pas, en un segon que canvia el nostre rumb i el nostre destí, que res és gaire predicible, i que si als vint anys li hagueren assegurat que viuria més de cinquanta anys a l’exili, i més de trenta encalafornat entre les muntanyes dels Alps i del Jura, hauria trencat a riure incrèdul. Ara, fins i tot, li semblava un miracle haver trobat aquell asil, aquelles terres ingrates però belles, aquell aire gelat però pur, aquell angulus ridet que l’havia acollit i salvat. La compra de les terres de Ferney li havia permès fer una mica de bé entre els camperols i, en molts sentits, havia estat la seua millor obra. Però a quantes coses havia renunciat per viure lliure! Quanta soledat!

—Hem viscut com ermitans, benvolgut meu —el to de Mme Denis era melós, la mirada tendra, el desig de plaure—. No m’obligueu a tornar a aquells deserts, deixeu-me refer la meua vida en aquesta ciutat que vull, amb aquests amics que em comprenen i que m’estimen. Els dos hem passat les més tristes experiències, algunes encara ens burxen el cor. Com la vostra Cunegunda, puc assegurar que he conegut els búlgars… Però tot això ja ha passat. Ja hem errat prou per terres estranyes, per països remots… Ja hem botxinejat prou les nostres vides!… I com vós dieu, la vida va al galop… Aprofitem la nostra bona sort abans que siga massa tard!

Vora el seu llit s’havien reunit el marquès de Villette, Belle et Bonne i D’Argental. Xerraven animadament, comentaven els darrers detalls, ja sabien que el teatre era ple de gom a gom. Les notícies que arribaven de la Comédie no podien ser millors: la reina Maria Antonieta havia aparegut seguida de tota la cort. Seria allò un símptoma, una concessió, un missatge? Si rebera una paraula del rei, tan sols una, s’arrossegaria fins a Versalles, a genollons, digueren el que digueren els metges. La reina estimava el teatre, però no era una dona culta, més aviat era un esperit una mica boig, inconstant, tothom sabia que no li agradava la lectura, i que la seua presència a la Comédie i a l’Òpera s’explicava més des de la part de frivolitat que acompanya l’espectacle que des de l’estima a les lletres i les arts. De tota manera, potser la seua presència era un anunci de l’esperada notícia de Versalles, potser alguna cosa encara podia canviar.

El missatger va arribar amb bones notícies: el primer acte havia estat molt aplaudit. Especialment quan Alexis, destronat pel tirà Nicèfor, després de tornar del camp de batalla, exclama: «La recompensa dels meus treballs era estar exiliat!». Tothom ho havia entès, tothom s’havia posat dret en aquell moment, i fins i tot havien buscat per les llotges la figura del gran home. Sí, ell era Alexis, ell, Voltaire, era el príncep que havia tornat, el valerós lluitador, l’indoblegable idealista, que retornava a la ciutat, després d’anys d’exili, a reclamar la glòria i la dona dels seus somnis. Era aquella semblança que sentia amb l’heroi el que l’havia animat a perseverar amb aquella obra: Alexis, el príncep bo, noble, fidel, honest, tenia la batalla perduda. Aquella obra deia molt més del que els seus amics havien cregut entendre, aquella Irene anava més enllà de la simple tragèdia d’amor: parlava de la vida perduda per sempre, d’aquell soscaire de malbaratar la joventut. És massa tard —es deia—, és massa tard, és massa tard… Hi ha passos irreparables, situacions que no es poden recompondre, actes que ens allunyen definitivament de la nostra felicitat. Sí, ell era Alexis, ell era el príncep que havia tornat per mostrar-se: però tot ja havia canviat, tot ja havia crescut, tot ja s’havia transformat, evolucionat, per a bé o per a mal, no hi havia marxa enrere possible, li havien furtat la vida, el futur i el passat, la posteritat. L’amor d’Alexis i d’Irene era impossible, com impossible era aquell retorn a París: ja era massa tard per a tot. Tant se val que Irene se suïcidara com que no: el drama ja estava consumat, mai res no tornaria a ser igual, perquè cada dia que passa és irremeiable quan estem lluny del que ens importa, del que estimem, del que ens ompli la vida.

Potser aquella Irene no era una obra mestra, però també caracteritzava un moment de la seua vida, d’esperances i de desesperacions. Ell era Alexis, com abans havia estat Zadig, Micromegas o Càndid. L’últim vers era eloqüent: «Perdona’m, Déu clement! La meua mort és un crim?». Demanava clemència, al Déu bo, al Déu compassiu, al Déu bondadós en el qual creia. Què havia fet per ser tractat com un criminal? La seua mort era un crim? Com la temia, ara que la ullava de ben a prop! També eren clars aquests versos:

Què serà de mi? Com escaparé

Del precipici horrible, de la temuda trampa

On m’han conduït els meus passos equivocats?

Veia el precipici, per moments era Irene, per moments era Alexis, el suïcidi, el desconhort, el desastre.

Un altre missatger va portar la notícia que el tercer i el quart actes havien estat tímidament rebuts, «havien deixat el públic fred». En canvi, havien vist la reina prendre nota d’alguns dels seus versos, potser per poder recordar-los i recitar-los al rei. Quins versos podrien ser? Què passaria amb l’acte cinquè? Quantes coses depenien d’aquell moment! Quants anys de treball, d’esforç, de reclusió, estaven en joc! D’Argental va dir que molt possiblement els versos que havia apuntat Maria Antonieta eren uns relatius a la religió, qui sap si per influir en el rei a favor del poeta. Villette va anar més lluny en l’especulació i va donar per feta una visita a Versalles, en la qual es va incloure. Mme Denis va preguntar a D’Argental sobre la influència d’aquella jove reina en la cort; aquest va sospirar significativament: la coneixien amb el sobrenom de l’Austríaca, per recordar el seu origen enemic dels interessos de França.

Va pensar que la reina era germana de l’emperador Josep II, aquell príncep que feia uns pocs anys no havia volgut detindre’s a les seues terres de Ferney. Quants tombs dóna la vida! Seria possible que al final deguera a aquella austríaca la rebuda a la cort del seu país, quan el seu germà l’havia humiliat públicament? No, era pessimista: qui sap quins versos devia anotar la reina, però veia difícil que les coses canviaren. Lluís XVI estava en mans dels sectors més destenyits de la societat francesa, l’entrada dels filòsofs al govern havia estat un miratge, un gest tímid, inexacte. Ell havia esperat inútilment un missatge reial, una nota del seu Sesostris, per tal de tornar a París. Finalment havia gosat fer el pas sense l’autorització; potser aquest acte —aquest fet consumat, aquell forçar la mà del rei— havia estat fatal i l’havia condemnat definitivament. Els seus enemics tenien on aferrar-se, ell tots els dies els donava nous arguments, era inevitable, propi del seu caràcter baralladís. Potser la reina havia apuntat aquests versos:

No sé cap on vaig!… Humans! Dèbils humans!

Decidim la nostra sort? Està en les nostres mans?

És el destí o és el caràcter? Quina part de la nostra vida depèn de la sort i quina de nosaltres mateixos? Qui sap si el rei estava a punt de cridar-lo just quan ell va emprendre el viatge i la seua iniciativa ho havia llançat tot a perdre… Decidim la nostra sort? Està en les nostres mans? Tant se val, ja no podia esperar més. Seria possible que acabara els seus dies sense conèixer el nou monarca! Ell, gentilhome del rei, historiògraf de França, que havia escrit la vida dels més importants monarques del regne! A qui confiar aquells dubtes? A qui revelar aquella angoixa? Que a soles, que a soles estava!… Era el caràcter o era el destí? El seu tarannà era conseqüència del seu destí, i aquest del seu caràcter, tots dos havien anat interaccionant d’una manera indestriable, era impossible de saber-ho. Caràcter o destí? Què és el que l’havia conformat: la roca i el precipici o la seua naturalesa esquerpa? Quan era jove es va traçar un pla de vida, un esquema del que perseguia, del que volia aconseguir, i ara, amb vuitanta-quatre anys, s’adonava que, com Irene, mai no havia sabut cap on anava. I ho veia clar: qualis vita, talis mors. Moriria com havia viscut: sense ordre.

Es va alçar del llit. Es trobava prou recuperat. Amb l’ajuda de Wagnière i Mme Denis, es va vestir a poc a poc, recolzat sobre el marquès de Villette. Hi havia una calma tensa, un silenci espès, trencat per petites anècdotes intranscendents, que no interessaven a ningú i que anaven arribant de la Comédie. Una en canvi va tindre prou èxit i va ocupar part del temps d’espera: el dia anterior, el comte d’Artois havia ofès al ball la duquessa de Bourbon, i el seu marit —en contra de les recents ordres reials— l’havia desafiat a un duel. Aquest havia tingut lloc aquell matí al Bois de Boulogne, i s’havia desenvolupat sense ferits, produint-se la reconciliació dels duelistes. La presència dels dos en l’estrena d’Irene havia motivat els aplaudiments del públic, que celebraven el valor dels chevaliers d’haver defensat el seu honor, desatenent les ordres expresses del rei… En realitat, recompensaven la rauxa davant la prudència i l’acatament de les lleis. Com sempre, triomfava la vulgaritat, el desacatament, el desordre.

Ah, com coneixia aquella inquietud del creador davant del silenci que precedeix tota obra, davant d’aquelles hores de l’estrena, aquells minuts dels quals depenen tantes coses, aquell cúmul d’imponderables que dirigeix la peça cap a l’èxit o el fracàs! Les espines de dubtar mentre escrius, de dubtar mentre corregeixes, de dubtar quan ho lliures a l’impressor i de dubtar mentre esperes el veredicte de la crítica. Quina cosa tan curiosa és la vida de l’home de lletres: amb cada obra, la temença del comentari desagradable, amb cada nou treball, un nou perill. Anys d’esforç depenen en el darrer moment de forces impossibles de dominar; obres excepcionals fracassaven i altres bagatel·les eren rebudes d’una forma amable i optimista. Com superar el descoratjament, com ignorar aquell regust amarg, les entranyes inquietes, el cos desarreglat, l’estómac barrat, fins i tot les ganes de perbocar… La seua neboda havia distribuït fins a cent cinquanta entrades entre els amics; era d’esperar que almenys aquests aplaudirien la seua pobra Irene… Pel que havia explicat el missatger, s’havien congregat vora mil dos-cents espectadors, i s’havien recaptat prop de quatre mil lliures. No, aquella Irene no era tan fluixa, inclús, ben mirada, era el seu darrer clam davant les injustícies del món, del fanatisme, de l’horror. El suïcidi de l’amada, suïcidi absurd i fatal, la tragèdia d’Alexis, les paraules severes de Lleonci, pare d’Irene… Hi havia bellesa, hi havia recerca, potser amb un altre any de treball aquella obra podria haver estat una altra gran tragèdia. Però no li quedaven forces, no li quedava alè, ni temps, ni decisió. L’argument autèntic de l’obra era el seu retorn a París, aquella Irene li havia servit per fer el pas, potser el pas més difícil de la seua vida. Va recitar aquell vers d’Alexis: «Tot em cridava: “Vingueu, mostreu-vos a l’Estat”». Ell havia anat, ell s’havia mostrat, com sempre, fins al darrer moment, havia arriscat, havia estat valent, impertorbable en la seua missió de comunicar, d’influir, d’endreçar els passos dels homes; ell havia escoltat aquella veu que molts altres haurien menyspreat, o ignorat, o temut; ell havia seguit endavant, convençut que més valia pecar de crèdul que d’escèptic, d’ingenu que de recelós; ell seguia confiant malgrat tot en els homes, i també, d’alguna manera, en un Ens superior, en una intel·ligència preclara, en alguna força ignota que determinava el fat, tenia fe en la natura i en el seu creador. Assegut en una butaca, vestit amb una senzilla roba de cambra, se sentia exhaust com mai no ho havia estat: havia arribat el seu darrer moment, i ara el sorprenia una mica aquella comunicació intensa amb el seu jo, aquelles il·luminacions sobre parts ocultes de la seua ànima, sobre episodis oblidats, sobre ferides que creia tancades i que, de sobte, sagnaven de nou, amb renovada energia; el sorprenien aquells aürts sentimentals, aquell recordar àvid i aquell oblidar injust: que lluny li quedaven ja els seus arbres de Ferney, que absurds fins i tot li semblaven els seus negocis agrícoles i ramaders, que innecessari tot, que gratuït, que ordinaris aquells guanys, com havien envellit aquelles apetències amb la malaltia, amb la darrera malaltia, que borrós s’havia fet el paisatge de la seua vida, i en canvi com es dirigia el seu jo, la seua consciència, cap al que ara de veres es definia com a transcendent en la seua existència! Aquella obra quedava inconclusa, però era ell, era ell qui hi havia al darrere, i per altra banda, què importava: hi era la idea, la idea que havia anat covant mentre preparava el viatge, la irreparabilitat del temps perdut, la irrecuperabilitat dels anys furtats, usurpats (Crébillon havia gaudit d’un favor reial que li corresponia a ell), extorquits (li advertiren verbalment que, si tornava a París, aniria directe a la presó, però mai li ho comunicaren oficialment, per escrit), raptats, llançats a perdre entre muntanyes de vertigen… Era una idea bella: altres potser la podrien arrodonir més, perfeccionar-la, ara pensava en diferents alternatives, en un Lleonci menys rígid al principi i menys voluble al final, en una Irene menys càndida, menys disposta a acceptar l’adversitat; si no es trobara tan dèbil en aquell mateix moment prendria algunes notes, trauria punta als personatges, de vegades massa insegurs, altres colps massa olles; calia reescriure, reescriure encara més, redibuixar («L’art d’escriure és l’art de definir i de dibuixar», deia La Bruyère), escriure era reescriure, escatir, rebaixar, ampliar, polir, recombinar, emulsionar, avergonyir-se fins i tot d’allò escrit i esporgar sense compassió. Calia corregir, encara que tinguera vuitanta-quatre anys! Ell havia començat diverses vegades aquella Irene, Condorcet, quan l’havia llegit, així li ho havia recomanat, i, disciplinadament, pocs dies abans de l’estrena, d’aquella estrena que significava tantes coses, que reunia tants quids de la seua vida, havia reiniciat la feina. Ara fins i tot es meravellava de la seua energia, ara que jeia a la butaca ensobecat, amb un aire evanescent, sense escoltar els seus acompanyants, sense molestar-se dels riures frenètics de Mme Denis, o de les llargues i recargolades històries del seu àngel D’Argental; esperava, esperava l’última notícia, que seria quelcom semblant a un… a un no sabia què exactament, com havia de saber-ho!, aquella situació superava en tantes coses altres moments semblants! A una consagració? A una resurrecció? No, no, ell ja no aspirava a viure. Però potser un triomf l’ajudaria a rebre una mort més digna.

Va arribar el senyor Dupuits, sufocat, alenant, havia corregut des de la Comédie per ser el primer a donar la notícia al poeta. Ser el primer: també en aquella carrera hi havia la seua part de glòria.

—L’obra ha estat un èxit! Un gran èxit! —va clamar exhaust, mentre recuperava el bleix.

Mme Denis va llançar un crit d’alegria i va abraçar el seu oncle. Els ulls del poeta lluïen amb força, però amb una estranya malenconia.

Oh, retorn! Seria possible que el cercle es tancara, que aquella obra fóra l’inici de la seua tornada, de la seua resurrecció pública, de la seua vida a París! Ell, el destronat… Ell, el perseguit, el rebel… Ell, l’intrús, l’empestat… Volia saber, volia saber-ho tot, veure el que no havia pogut veure, olorar, inspeccionar, analitzar cada acte, cada anècdota, cada riure, cada crítica, anar fins al fons, al fons més inextricable, i extraure, com a demiürg que sotja les entranyes d’un anyell que ha sacrificat, els símptomes, les premonicions, llegir el termòmetre de l’opinió…

—El que em dieu em consola —murmurà—. Però no em sana.

—Quin és el vostre mal? —va preguntar Dupuits perplex.

—Que fa vint dies que expectore sang i que em muir.

Els amics varen protestar. Els va fer callar, amb un sol gest de la seua mà, dotada de sobte d’una autoritat indiscutible.

—Quins passatges són els que més han agradat? Quins versos han causat major efecte?

Dupuits quequejava, no recordava massa bé res; havia estat més pendent de la reacció final de la gent que del mateix text: hi havia hagut moments aplaudits, d’altres fins i tot xiulats, inclús… Dubtava, havia corregut per ser el primer, però per a poc més, no se sentia amb esma de convertir-se en un analista d’aquella obra que havia mig entrevist, que no havia escoltat d’una manera atenta; no era D’Argental, no era Grimm, no era ni tan sols Thibouville, aquell amic dubtós del marquès de Villette, però bon tastador de sublimitat. I, tanmateix, del que estava segur és que quan Lleonci parlava de Déu i de la religió, amb aquells versos edificants (els que potser havia anotat Maria Antonieta), s’havien produït alguns xiulets, i fins tot un espectador havia trencat el discurs amb un crit mordaç:

—Com es nota que t’has confessat!

Ah, això, entre altres coses, volia saber: com havia influït en el poble aquell assumpte. Dupuits va explicar que, en canvi, els seus versos contra el clero havien estat molt aplaudits, i que en certa manera havien apaivagat l’efecte que havia ocasionat aquell sarcasme. Es va tranquil·litzar una mica: escriure és governar l’opinió, tindre crèdit, guanyar-se la confiança, la benevolència del públic; sense aquesta imposició, la tasca d’escriure és un viacrucis: el favor del lector s’obté a poc a poc i es perd en un segon.

Començaren a arribar els amics, molts dels quals havien anat convidats al teatre per Mme Denis. Els elogis es repetien, els crits eren d’eufòria, l’entusiasme era general. Ell somreia, i deia, colp rere colp, que volien fer-lo morir de plaer. La tropa dels germans va desfilar quasi al complet: Marmontel, amb aquells ulls tan característics, vius i grans, vestit esplendorosament amb una roba de vellut roig amb brandebourgs; La Harpe, amb el seu aspecte nerviós i insatisfet; Condorcet, digne i segur de si mateix, parlant amb propietat, entonant paraules enginyoses i encunyant frases de bronze; l’abat Delille, dolç, afable, melós, amb un somriure immarcescible que volia indicar que res no el faria dubtar de la bellesa de la vida; Saint-Lambert, a qui la marquesa du Deffand considerava fatu, fals i pedant, acompanyat de Mme d’Houdetot; l’abat Morellet, petit i una mica garrell, de mirada escèptica, d’ulls sortits en un crani de tendència aplatada, amb una boca de llavis fins, i de dents agudes, uniformes i asserrades…

—Ah, estimat Morellet! —va sospirar en saludar-lo—. Açò és el final… Fixeu-vos quin drama: no haver pogut assistir a l’estrena! Després de trenta anys esperant…

L’abat va mostrar les seues dents en el que va semblar un esbós de somriure. El poeta el coneixia amb el malnom de Mossega’ls!, per la virulència del seus atacs als enemics de les llums.

—Ací em teniu, a un pas de la fossa comuna —va insistir.

—Madame Geoffrin deia que tan sols es mor per imprudència —va indicar l’abat, amb un gest híbrid, que tant podia significar que estava d’acord com que no—. Si no fóra per això, mai no ens moriríem…

—Ho subscric, amic meu. Ho subscric… La meua mort serà una bona prova… Quina badomia més gran he fet venint a París!

—Ella mateixa fou víctima del seu adagi —va convindre l’abat—. Es va refredar a Notre-Dame, un matí rúfol que tot aconsellava romandre a casa. Mme Geoffrin anava molt d’hora a missa, una mica d’amagatotis, per no ser sorpresa per algun dels seus amics filòsofs. Tots ho sabíem i en somrèiem. Com deia Marmontel, volia estar bé amb el Cel, sense estar malament amb el món. El més dolorós és que la filla, durant els mesos que va durar l’agonia de la seua mare, ens va negar l’entrada. Cap amic, cap dels filòsofs que animaven el seu saló no va poder donar-li consol… La filla temia que l’apartàrem dels pensaments pietosos que li convenien en aquell moment…

I abaixant la veu, i mirant el poeta amb un gest que volia ser esclaridor:

—Al principi de la malaltia, D’Alembert va descobrir La Imitació de Jesucrist a la seua tauleta de nit…

L’abat va somriure i va mostrar aquelles dents de piranya.

—L’endemà D’Alembert li va portar les Mil i una nits per contrarestar aquell accés de devoció. La filla s’ho va prendre molt malament i ens va tancar la porta, als amics de tota la vida. Als amics de més de trenta anys! A D’Alembert, a Suard, a Marmontel, a mi… Com si estiguérem empestats, com si…

—Va fer tot el necessari…

—Perdó? Com dieu?

Tot el necessari… La cua de vaca al Ganges… Va prescindir dels seus amics fidels, però que la comprometien, la significaven: llibertins, anticlericals, agosarats, lliurepensadors incrèduls… El joc havia acabat, ja no estava per a experiments, per a paraules eloqüents, per a frases picants, tan sols podia concentrar-se en la seua ràpida conversió, en l’aïllament i en la recerca de la fe, en lectures pietoses, a coronar una vida bella i honorable amb una mort noble i decent… Perquè, com reconciliar el viàtic amb l’Enciclopèdia? És clar que l’entenia!

De sobte va sentir un sotrac a l’estómac: va fixar la mirada sobre un visitant que entrava parlant animadament, una mica suat, sense perruca, els cabells rossos despentinats, ocultant malament una calvície incipient. No era un bon moment, es trobava massa cansat, hauria preferit que l’encontre s’haguera produït un altre dia, amb més salut, amb més energies, amb una major disposició per al combat d’idees.

Va seguir amb la mirada el personatge, i finalment, prenent alè, va dir en veu alta, obrint els braços:

—Vet ací el filòsof!

L’abat Morellet es va girar i va somriure, i va afegir amb admiració sincera:

—Ningú com Diderot ha convertit tants homes a la filosofia i la raó.