II
L’arribada

Va sentir por quan va entreveure l’ombra fosca de París allargant-se sinuosa per les ribes del Sena. Havien passat quasi trenta anys des de l’última visita. Trenta anys sense reveure la seua ciutat de naixença. Que estrany, sentia por, però por de la desil·lusió, que els records no s’ajustaren ja a la realitat, una mena de vergonya, d’aprensió, d’esborronament indefinible. Entre aquells carrers, entre aquella massa d’edificis, hi havia els seus vells amics, però també els records més pregons, la vida familiar, el col·legi dels jesuïtes, els seus primers passos literaris, els primers amors. La Comédie, l’Òpera, els cafès, en aquella massa d’edificis entre grisencs i blavencs s’hi trobava el cos compacte d’una part de la seua vida, i tornar era com endinsar-se en una estança que no hem obert des de fa anys i panys, però que sabem que conté parts preuades i íntimes de la nostra existència, algunes fins i tot noves i desconegudes, bocins valuosos de vida que ens havien negat, que ens havien segrestat, i que, de sobte, per les circumstàncies inescrutables que guien els passos dels homes, podem recuperar, reviure, revisitar. Por, va sentir por, quina necessitat tenia ell d’encarar-se amb aquell tropell de memòries, amb aquell abisme del passat! Quina necessitat tenia d’exposar-se, de ser centre d’atenció, de recuperar tantes coses mig oblidades quan estava a un pas de la mort i ja de poc li servia, perquè a un pas de la mort tot allò són ornaments fatus i innecessaris. Montaigne escriu que és dolorós detenir-se en un lloc on tot el que albira la nostra vista ens commou i afecta. I no hi havia a París ni un sol racó que no fóra corprenedorament evocador, fins i tot les novetats tenien la seua part amarga, perquè parlaven de cases destruïdes, de racons perduts, de carrers transformats, de moments esborrats per sempre. No havia dit, al seu amic el duc de Richelieu, que la vida a París el mataria en vuit dies? Arribant ja detectava aquella trepidació, aquell estat febril, excitat, de la gran urbs; ja olorava els seus carrerons, les seues tavernes, la vida nocturna, l’agror mordent dels molls, la gernació enxubada, confusa i indestriable, la pleballa voraç i egoista: aquell rebombori de l’activitat humana, i també aquella necessitat impel·lent d’anar sempre amb presses tot i que res no urgeix, malgrat que un siga totalment lliure del seu temps, l’avidesa atordidora de la Gran Ciutat, epicentre de la civilització, on tan sols bruela l’ambició —què és la pressa sinó la manifestació més clara de la cobdícia?

Poc abans d’arribar a París, en l’última part del trajecte, s’havia trencat l’eix de la carrossa, afortunadament sense conseqüències greus. Però no havia pogut evitar sentir un estremiment, com si aquell accident uns pocs quilòmetres abans d’arribar al destí, al punt final del trajecte, fóra una mena de presagi, tinguera algun sentit ocult. No, ell havia combatut tota la vida la superstició, no es deixaria ara influenciar per aquestes circumstàncies, ni traure pronòstics endevinaires. Al capdavall, tot al llarg del viatge havia anat recollint l’estima dels francesos: a Nantua, a Senecy, a Joigny… Persones distingides havien anat a visitar-lo en cadascuna de les seues etapes; altres havien pagat els criats dels hostals perquè deixaren la seua porta mig oberta i poder veure’l un moment; fins i tot, a Dijon, alguns estudiants s’havien vestit de criat per poder servir-lo a taula, per poder intercanviar algunes paraules amb el vell patriarca de Ferney. Inclús Wagnière semblava de millor humor, i durant el viatge el poeta havia intentat emborratxar-lo diverses vegades amb vi dolç d’Alacant! Ah, el fidel Jean-Louis! Abstemi i rígid! Calia viure, divertir-se una mica, aprofitar l’ocasió, traure tot el suc possible ara que podien: «Oblida’t de tantes prevencions, no veus que els qui em guien són gent que m’estima, que em vol bé, no veus que tots coincideixen a dir que havia d’anar a París, que havia de ser present a l’estrena d’Irene, que això de segur faria triomfar l’obra…». Ser present, a la Comédie, amb el seu actor Lekain! Com podia evitar això, com es podia negar? Eren les forces del destí les que l’havien obligat a abandonar els seus colons, les que l’havien conduït fins a París després de tants anys d’ostracisme; millor deixar-se endur, no era possible sostraure’s a aquella crida, almenys no li quedaven forces, no podia nedar més temps contra corrent, ja no podia deixar d’escoltar la gent que l’envoltava, els havia d’atendre, potser ells estaven encertats, potser tenien una millor percepció de l’estat real de les coses, que no ell, octogenari i deixat caure en una clota dels Alps. Aquell accident no significava res, més que una petita incomoditat…

El marquès de Villette va acudir a socorre’ls, i els va conduir fins l’alberg més pròxim. L’endemà, amb l’eix reparat, varen reprendre el camí. Wagnière no tenia gaire estima a aquell marquès: havia aparegut per Ferney feia poc més d’un any, fugint d’un obscur duel a París. De seguida havia intimat amb Mme Denis, i s’havia enamorat perdudament de la seua protegida Mlle Varicourt, que era coneguda com Belle et Bonne, a causa de la seua extremada bellesa i bondat. Sens dubte, el marquès havia estat, junt amb la neboda, un dels instigadors d’aquell retorn: el seu matrimoni amb Belle et Bonne l’havia introduït d’alguna manera en la família, i ell mirava amb ulls benvolents aquell home llibertí (conegut de totes les bagasses de París), que versificava amb una certa facilitat, que tenia una conversa enginyosa i galant, i per sobre de tot que havia volgut iniciar una nova vida sota la seua protecció. A més a més, el marquès de Villette era ric: en el seu palau del Quai des Théatins, cantó amb el carrer de Beaune, havia fet condicionar unes estances per al seu retorn, de cara al Sena. El lloc era immillorable: es veia gran part de la ciutat, el Louvre i els jardins de les Tuileries, i al fons, a mà dreta, Notre-Dame i el Pont-Neuf. Però Wagnière descobria en aquell home pompós i fals un desig d’aprofitar-se de la glòria del seu mestre, de capitalitzar els llorers del retorn. Tot allò el poeta ho sabia, però malgrat això seguia confiant en les persones, en la seua bona voluntat, sempre havia estat crèdul amb els homes, amb les seues paraules, i potser també una mica massa sensible a l’adulació. «L’adulació, quan es fonamenta en un motiu plausible, no és perniciosa, estimula a emprendre grans projectes», diu La Rochefoucauld, que també era sensible als elogis. I quin motiu més plausible que el de lloar l’obra volteriana? El marquès de Villette era un autèntic expert en aquestes llegastaines; però, a més a més, havia esposat Belle et Bonne, que no tenia un cèntim, i això ja era més que suficient perquè confiara en aquell home arrogant i dels nous temps, que amb la seua mònita sabria conduir-lo pels viaranys parisencs. Tanmateix, Wagnière desconfiava. Però de qui no desconfiava el seu estimat secretari? És clar que sovint amb raó. No tenia sort, no tenia sort amb els deixebles, s’enganyava amb els homes, es confiava massa, els feia millor del que eren, els ensenyava tot el que sabia i després es tornaven contra ell i empraven els seus coneixements, els seus punts febles, per tal de desacreditar-lo. També es tornaria contra ell aquell Villette? Havia indagat en els motius d’aquell duel parisenc: un dia el marquès, acompanyat d’una dama, s’havia encreuat amb una vella coneguda, dona de món, que l’havia saludat sorneguera, tocant-li el muscle amb el ventall: «Adéu, Villette!». Aquest féu semblant de no reconèixer-la, i va seguir caminant amb indiferència, però l’acompanyant d’aquella bandarra, que va resultar ser un mostatxut oficial suís, va repetir la provocació, i en pocs segons es veieren estúpidament emplaçats per a l’endemà per defensar el seu honor. Villette va arribar tres hores abans, va esperar una hora, i fent constatar que el seu adversari no s’havia presentat, va abandonar el camp i va prendre precipitadament la ruta de Ferney. Era evident que el seu protegit no era un heroi. Però si aquell Villette, si aquell femeller espavilat, no haguera ignorat la salutació d’aquella dona galant, estaria ara ell a París?

Ah, quines estranyes raons, quines indefinibles forces, són les que decideixen els destins dels homes! Amb quin dret, per quins motius concrets, per quines raons inconfessables, li havien negat la vida a París? S’escruixia pensant com havia pogut tolerar tantes coses. Quins eren els seus crims per a tant d’odi, per a tanta animositat, per a tanta persecució? Els atacs als «bons» costums? Les crítiques a la religió? Era cert que havia atacat la religió, però sempre amb el desig de millorar el món, amb l’afany constructiu de fer la vida dels homes més confortable. No era la religió, com el mateix terme indica, allò que uneix, allò que relliga (quod relegat)? Per què, doncs, colp rere colp, els homes es massacren per qüestions religioses? Si alguna vegada havia estat irrespectuós, ho explicava el seu tarannà enjogassat, viu, impetuós. Però no era per prendre-s’ho tan seriosament! Era un divertiment, una forma de riure de quelcom tan adotzenat com és la litúrgia cristiana. No feia gaire la marquesa du Deffand li havia demanat uns versets per llegir-los la nit de Nadal, i ell ràpidament li havia escrit:

Tres reis

Vingueren de l’Orient;

Una estrella divina

Avançava davant d’ells;

Aquesta estrella nova

Els va donar molt mal lloguer,

Josep i la seua poncella

Per menjar no tenien res.

Sí, ja ho sabia, era irreverent. Fins i tot era una ximpleria de la qual s’avergonyia una mica. Però sempre havia manifestat una gran pena pel pobre sant Josep, condemnat a ser una mena de comparsa de l’Esperit Sant, un fet tan extraordinari allò de la Immaculada Concepció, com el de Ròmul i Rem, o el del déu siamès Sammonocodom, també nascut d’una jove verge. No, ell no era ateu, no era un enemic de Déu, com el baró d’Holbach i els seus seguidors, entre ells Diderot! Ja deia el secretari Duclos que aquells intolerants del partit de la tolerància, a força de les seues impietats, acabarien convencent-lo per anar a missa. És cert que havia escrit de Jesucrist que era com un Sòcrates rústic, però això ho ponderava des de la reflexió, i fins i tot des de l’estima per un home que havia de tindre alguna cosa d’enlluernadora perquè els deixebles el seguiren sense badar boca. Per força Jesucrist havia d’irradiar dolçor, energia, un caràcter afable, un bon demble… Però era un home, no era un Déu, com escrivia l’arxiboig de Rousseau. Tanmateix, al davant de l’espectacle de la natura, al davant d’una nit estrellada, del silenci etern d’aquells espais infinits de què parla Pascal, com no emocionar-se, com dubtar de l’existència de quelcom superior, d’un ens totpoderós, d’un Autor, d’un Ésser Suprem? Sí, ell creia en Déu. Ell creia en el Rellotger. Ell creia en el Gran Arquitecte. Però no com el turc, que tenia fe en l’existència de Déu per Mahoma, ni com l’indi, que ho feia per Fobi, o el japonès, per Xaca… Ell creia en Déu per si mateix. Era la religió el que havia combatut durant tota la vida, i més que la religió, era el fanatisme: els furors del calvinisme, les querelles del jansenisme, les il·lusions místiques del quietisme, el dogma salvatge que ompli el món de morts: vint-i-quatre mil jueus foren exterminats pels madianites, dotze milions d’indis foren assassinats per no estar batejats… Si amuntonàrem els cristians que s’han degollat els uns als altres en nom de Déu, arribaríem al cel. Així ho havia escrit al pare Bergier, autor de l’Apologia de la religió cristiana: no existia al món una altra religió que durant mil quatre-cents anys haguera produït tantes persecucions, discòrdies, guerres civils i assassinats. Era això, això, el que havia batallat tota la vida, la superstició, el sectarisme religiós, aquella salvatge hipocresia que alhora enriquien l’Església i els estats. Al capdavall, ja ho havia dit un colp i un altre, Jesucrist mai no va cremar ningú!

La carrossa es va aturar. Va escoltar les veus del cotxer explicant la procedència dels viatgers.

—Per què ens detenim, Wagnière?

—Hem arribat a la duana de París.

Un soldat es va acostar al finestró, fent una breu salutació.

—Transporteu alguna mercaderia contrària a les ordres del rei?

Es va avançar al seu secretari.

—Em tem que no hi ha més contraban que jo…

El soldat el va mirar estranyat i va començar a escorcollar la carrossa. El poeta el fitava sorneguer, amb serenitat, però al mateix temps amb un punt d’impertinència, una mirada viva i esbrinadora que semblava que naixia d’aquella immensa perruca de llana negra. De sobte, un altre soldat el va reconèixer:

—Redéu, és Voltaire!

Va detindre el seu company, que començava a escorcollar l’equipatge.

—És Voltaire!

—Voltaire?

El poeta i Wagnière varen riure davant la perplexitat dels soldats. El secretari ho va confirmar:

—Sí, és el senyor Arouet de Voltaire!

Alçaren la barrera. Podria haver passat el contrari, podrien haver demanat instruccions als seus superiors, haver retingut el comboi fins a haver aconseguit algun tipus d’autorització, bé de la policia, bé del ministre de Lluís XVI. Però la carrossa blava i sembrada d’estrelles d’or, tirada per sis cavalls negres, ja entrava a París, ja rodava majestuosa pels carrers de la vella Lutècia. Wagnière es va emocionar, aquell moment tenia una força estranya, una energia indefinible, una èpica corprenedora: aquell 10 de febrer de 1778, a les tres i mitja de la vesprada, després de cinc llargs dies de viatge, Voltaire conqueria de nou París.

El poeta el va prendre de la mà i li va dir amb un estremiment de riure:

—Sabeu, Wagnière, ma mare m’anomenava Zozo. Era un apel·latiu afectuós, un nom familiar, per evitar el meu nom de bateig, François-Marie, massa seriós per a una criatura. Aquest fou el meu primer nom de batalla… Zozo!… Ah, estimat Jean-Louis, vet ací Zozo de nou a París!

—Mai no he gosat preguntar-vos-ho —els ulls blavencs de Wagnière estaven humits, amb la còrnia estriada de venetes roges—. Es diu que el vostre pseudònim Voltaire prové d’una petita propietat que posseïa la vostra mare…

—No, això no és exacte. El motiu és un altre: ma mare va morir quan jo tenia set anys, i allò en certa manera va marcar el meu destí… A mon pare li va canviar el caràcter, es va fer irritable i malcarat. El meu germà major Armand va estudiar en un col·legi jansenista, i es va transformar en un fanàtic religiós. Jo vaig ingressar en el col·legi dels jesuïtes, i a ells dec moltes de les coses que sóc. En definitiva, per algun motiu estrany, hem estat dos germans obsessionats per la religió. Els germans Arouet… Obsessionats per l’ànima i irreconciliables en els nostres punts de vista: Armand amb el seu Déu temible i jo amb el meu Déu amable. Mai no he cregut en un Déu cruel i inflexible, sinó en un de clement i comprensiu…

—Però el vostre pseudònim? —va insistir Wagnière, no volent desaprofitar l’oportunitat de resoldre una pregunta que s’havia plantejat ben sovint, però que no havia trobat l’ocasió de formular.

—És per diferenciar-me del meu germà! Un anagrama d’Arouet L. J., és a dir, Arouet Le Jeune, escrivint V en lloc de U i I en lloc de J. Comprendreu que el meu germà es trobava incòmode cada vegada que descobria el seu cognom en les obres més irreverents i escandaloses. Fins i tot ha fixat un exvot a l’església de Saint-André-des-Arcs en expiació de les meues impietats! Wagnière va somriure. Realment, ser germà de Voltaire no havia de ser una tasca fàcil. Sobretot si s’estava compromès amb la religió.

—Però aquest no és l’únic pseudònim que he fet servir. Com bé sabeu, també he signat obres amb els noms de Guillaume Vadé, abat Bigore, Jerôme Carré, pare Escarbotier, abat Tamponet o Monsieur de Francheville… Fins i tot he signat com el rabí Akib o com l’arquebisbe Novogord! Però cap d’aquests noms ha tingut tanta fortuna com el de Voltaire!

Va tornar a mirar per la finestra: l’enyorat París, la ciutat dels seus avantpassats, la ciutat dels seus èxits i de les seues desgràcies, amor frívol i inconstant, ciutat sense memòria, voluble, fàcil, alegre i ociosa… Un lloc únic al món per mostrar-se! Com l’havia trobat a faltar! Quants anys havia passat esperant aquell moment! I, tanmateix, ell que tantes vegades havia somiat amb l’instant del retorn, amb el dolç, irrepetible, esperançador, infinit instant del retorn, no sentia l’emoció esperada. Potser perquè ja havia renunciat a París per a la resta de la seua vida, i de sobte, quasi sense esperar-s’ho, amb vuitanta-quatre anys tornava. O potser perquè reveure sempre és trist, sobretot quan han passat tants anys, quan res és com la memòria ha retingut, sinó que cada element està canviat, polit i erosionat pel pas del temps; la imatge retinguda ha anat evolucionant, imperceptiblement si el seguiment es fa dia a dia, però de manera ben colpidora quan aquell espai de temps es concreta en un instant, quan els ulls redefineixen la imatge antiga i intenten encaixar-la amb la nova, destruint d’alguna forma anys i anys d’evocació d’aquell record, que de sobte ha quedat antic, desfasat, fals i anacrònic, envellit, amb la crueltat que envelleix el rostre de l’amant que fa anys que no hem vist: un canvi que et trasbalsa i et deixa sense paraules, perquè el cor té un pacte d’amor, lícit, una mena de conveni establert sobre unes condicions borroses i insegures, però que existeixen, i quan de sobte t’enfrontes a la realitat —aquella realitat que es resumeix en trenta anys d’absència—, per molt que hages preparat l’ànima per a l’ensurt, per al colp torbador del retorn, no pots deixar de sentir una angoixa intensa.

Però ho havia aconseguit. Sí, ho havia aconseguit. Arribava tresullat, blanc com el paper, però, com dubtar-ne, era un èxit. La persecució enardeix la feblesa, havia escrit a Tancred. Seria això? La persecució allarga la vida? Dota de sentit una existència? Fa els homes més immunes a les malalties? Podria ser. El que era segur és que estava soterrant tots els seus enemics: primer havia estat La Beaumelle, després Alexis Piron, que abans de finir havia deixat escrit aquest epigrama:

Sobre l’autor en el qual l’epidermis

Es troba apegada a l’os

La mort triga a colpejar ferm

De por de trencar la seua dalla.

L’autor de l’epidermis apegada a l’os… La veritat és que era un conjunt d’ossos recoberts d’una pell que semblava paper de pergamí mal apegat, els braços semblaven els d’una ballarina, ja no li quedava ni una sola dent, els ulls els tenia enfonsats tres dits en el crani… Però havia resistit a tots. Seria el clima saludable de les muntanyes? Seria que les neus dels Alps l’havien momificat? La mort de La Beaumelle l’havia fet respirar, perquè deien que estava preparant una nova edició crítica de totes les seues obres, com ja havia fet amb L’Henriada, on hi havia assenyalats, vers a vers, paraula a paraula, tots els errors. I no sols això, sinó que fins i tot s’havia permès reescriure alguns passatges, i donar-li lliçons de lírica i mètrica! El Comentari de La Beaumelle sobre L’Henriada ocupava més de tres-centes planes, tres-centes planes d’injúries, d’insults, de pedanteries, de correccions ultratjants, de crítiques injustificades… I el més greu és que els editors publicaven aquells textos impunement, sense la seua conformitat, esperonats per l’únic desig de ridiculitzar-lo i aprofitar-se de la seua fallida! Ja aquell infame jesuïta de Claude-François Nonnotte havia escrit una obra de dos gruixuts volums titulada Els errors de Voltaire! En el pròleg advertia els lectors: «El problema del senyor Voltaire és haver volgut elevar-se per sobre de tot, i haver menyspreat massa sovint les sàvies regles i els límits respectables. Un lector assenyat de seguida descobreix que aquest autor quasi mai té principis ferms, manca d’una lògica segura, no té una erudició veritable…». Aquell Nonnotte havia recopilat en quasi mil planes totes les seues relliscades! Com s’ho havia fet per despertar un odi tan salvatge, tan implacable, tan tenaç! De ben poc li havia servit divulgar que el pare d’aquell abat era un bardisser poc de fiar. Per altra banda, Jean-Marie Clément, un dels seus antics deixebles, feia poc que havia publicat unes Cartes a Voltaire perfectament antivoltairianes: vora quatre-centes planes d’insults. Ell l’anomenava «l’inclement», però en aquella facècia hi havia una tristesa, una desolació, de veure com un dels seus protegits, que havia sojornat a Ferney i menjat a la seua taula, es tomava contra ell, l’atacava, el colpejava en els punts més dèbils. L’Inclement era un neci, un ximple, un ingrat, un monstre de la natura que mancava del do d’amar; La Beaumelle un pedant, un fracassat envejós i infame; Nonnotte un infeliç… Sortosament, la dalla de la mort li havia estalviat el treball d’haver de contestar a algunes d’aquelles persones tan desagradables.

La carrossa es va aturar a l’hotel del marquès de Villette, a la porta del petit pati que s’obre al carrer de Beaune. Abans d’instal·lar-se va voler anar a visitar el seu vell amic D’Argental. Eufòric per l’arribada, va donar als criats una nota perquè l’entregaren de seguida a la marquesa du Deffand. Un nota escrita de la seua pròpia mà:

«Arribe mort, Madame, i vull ressuscitar per llançar-me als peus de la marquesa du Deffand.

Voltaire».

Va decidir fer el curt recorregut a peu, acompanyat de Wagnière. Era inicis de carnestoltes i els carrers estaven molt animats. El sol lluïa en un cel lívid, glaçat, per moments d’una claror argentada. Anava celebrant el plaer de la retrobada amb el vell amic D’Argental, l’únic company de joventut que li quedava; anava somrient, mentre avançava a poc a poc, protegit pel seu feixuc abric de pell, i per aquella perruca immensa, que li conferia un aspecte estrany, antiquat, gòtic. Alguns dels vianants pensaren que anava disfressat, i li feren alguns comentaris sorneguers, que no va entendre bé. Anava capficat en el retrobament, en el plaer de reveure el seu estimat «àngel de la guarda», que tant l’havia protegit, que tan zelosament l’havia informat, que tan fidelment s’havia mantingut al seu costat, en els moments més difícils. Com estaria? Com hauria canviat? Es reconeixerien? Feia trenta anys que no s’havien vist! S’havien escrit quasi totes les setmanes, havien compartit junts els moments tràgics de la vida. Mentre caminava pel Quai d’Orsay, es preguntava per què havia consentit aquell aïllament, per què havia acceptat veure’s separat de la gent que estimava, forçat a dur aquella vida d’ós entre les muntanyes. Ara s’adonava plenament que tots aquells anys perduts eren irrecuperables, que aquella retrobada a un pas de la mort encara feia més tràgic tot allò que s’havia escapat per sempre, la vida malversada a centenars quilòmetres d’on eren els seus, del seu escenari natural. Que estrany: tot allò conegut —conegudíssim— li era aliè, sense que poguera arribar a establir un nou contacte amb les coses. De sobte, va sentir un odi intens, un esverament, una sensació vaga d’inquietud, que li féu apressar el pas; Wagnière li anava indicant detalls de la ciutat, però ell no l’escoltava, tan sols volia retrobar al més prompte possible el seu estimat amic, no perdre ni un segon més, no donar cap altra oportunitat al pas del temps i als seus atzarosos resultats. L’envaïa un desassossec, com si temera alguna cosa, com si desconfiara dels tombs de la vida, ja les havia patit prou aquelles bromes, s’havia passat tres parts de la vida errant a causa dels accidents de l’existència. Quan va arribar al domicili de D’Argental, el criat li va indicar que aquest s’havia dirigit a la residència del marquès de Villette, que de segur s’havien encreuat pel camí. Potser s’havien vist i no s’havien reconegut? És tan devastador el pas del temps! No, allò era impossible. Wagnière seguia parlant, sorprenentment loquaç, estava meravellat de París, dels seus molls, de l’activitat comercial, de la vida que traspuava cada racó, de la bellesa solemne del Louvre i de la llum màgica, argentada, que encobeïa les Tuileries. De nou, un grup de joves i de nens li feren comentaris burlescs, li xiularen, celebraren la seua disfressa carnavalesca.

—Em sembla que troben singular la vostra forma de vestir —va explicar Wagnière.

—Què té de singular?

—Tan sols que no està a la moda…

Va remugar, aquell «no estar a la moda» el va inquietar. Seria cert que aquells temps ja no eren els seus, seria possible que haguera finalment perdut el fil de la seua època, ell, l’historiògraf de França? De sobte, va témer per l’estrena teatral. Aquella Irene no resultaria també un producte antiquat? Com ara la seua enorme perruca? Afortunadament comptava amb el bo de Lekain, experimentat, irresistible, monumental, que de segur faria triomfar l’obra. També amb els consells de D’Argental, bon lector i bon coneixedor del cor dels homes. En D’Argental descobria el seu alter ego, l’home de cort i segur de si mateix, respectat i estimat, magistrat poderós, amant de les arts i del bon viure. D’Argental no havia hagut de fugir, sinó tan sols resignar-se a no qüestionar —almenys de forma pública— allò inqüestionable, emmotllar-se a les regles i prescindir de qualsevol posicionament que el significara, que el descobrirà. No el culpava de res, més aviat el respectava per allò mateix: es va casar amb l’amable Jeanne du Bouchet, i havia estat totalment feliç, cosa que ell no podia assegurar. D’Argental era tot un senyor, i la seua passió pel teatre introduïa aquella nota d’excentricitat que convé a tot home distingit per tal de manifestar que la sang corre per les venes. Quan era jove, i company de gatzara, es va enamorar bojament de l’actriu Adrienne Lecouvreur, fins a l’extrem de voler casar-se amb ella: aquell fou un punt límit de la seua biografia, una ratlla que no va arribar a traspassar, allò que hauria fet del seu amic una ànima bessona, i que de segur hauria aguditzat altres singularitats mal vistes. D’Argental no va fer aquell pas, i la seua vida havia estat plàcida i convencional; no tenia grans enemics: es posava en el lloc de l’amic i enyorava aquella pau, aquell assossec de no estar en el punt de mira de ningú, mai no assenyalat, de no haver de replicar a ningú, de ser lliure del teu temps i del teu destí. Entre els dos no hi havia grans diferències, tots dos estimaven les mateixes coses i pensaven igual; un havia fet fama i l’altre havia prosperat, un era conegut arreu del món i l’altre era respectat: pensant en D’Argental retrobava la imatge del que podria haver estat ell si no haguera traspassat aquella ratlla, si no haguera fet aquell pas (però quin?, la publicació de les Cartes filosòfiques?, la seua partida a Prússia?, La poncella d’Orleans?), aquell pas que el va precipitar en l’abisme i li va tancar les portes de la gent benpensant, que si bé no són interessants, són els qui marquen, quan no cisellen, un destí. Tots tenim algú a prop que il·lustra el que podríem haver estat si haguérem pres un camí en lloc d’un altre: D’Argental encarnava el rumb de la pau i la comoditat, la vida xalada amb el preciós complement de les llums com a ornament. Aquella Lecouvreur a punt estigué d’esllavissar la seua vida, però finalment va poder més la realitat pràctica que l’art, i això, com tantes vegades s’esdevé, va privar els homes d’un nou creador. Per tot això, s’estimava tant D’Argental: perquè era ell si no hagués estat ell, és a dir, Voltaire.

En arribar a la residència del marquès de Villette, el vell amic l’esperava impacientment al pati d’entrada. El poeta es va precipitar als seus braços.

—El meu àngel, el meu àngel tutelar! Em pensava que mai més no us tornaria a veure! He interromput la meua agonia per vindre a abraçar-vos!

D’Argental plorava d’alegria. Quantes coses havien compartit junts! Quanta afició pel teatre, per la poesia, per les lletres! Havien donat per fet que moririen sense retrobar-se, sense recuperar els records perduts, que s’extingirien lluny l’un de l’altre. I ara, a un pas de la mort, es reunien: el poeta amb vuitanta-quatre anys, el magistrat amb setanta-vuit… D’Argental mai no havia gosat viatjar fins a Ferney, era un home poc aventurer, com a molt es desplaçava a les seues possessions de Neuilly: potser també tenia una certa aprensió a descobrir el seu amic en l’ostracisme, en l’exili, en aquella ocupada soledat… Aquell recel de l’home reservat (és a dir, educat) a comprovar la trista intimitat de l’amic, la prudència de no incidir directament sobre el vell estimat, de descobrir les petites misèries de la vida domèstica: a percebre amb massa claredat aquella estrambòtica relació amb Mme Denis.

Es miraven als ulls, en silenci, agafats pels braços, reconeixent-se, revivint, transportats per la joia d’un moment que sabien únic, èpic, irreproduïble, volent-se dir tantes coses que cap d’elles no acabava per definir-se, per prendre forma, quequejant, embardissats en paraules esparses i rient com adolescents. De sobte, D’Argental va canviar d’expressió.

—Sóc jo qui us haig de donar la notícia, amic meu. Lekain ha mort.

—Ah!

Aquell crit del poeta, breu però agut, sorprenentment intens, es va escoltar en tot el palau del marquès de Villette. Ara es mantenia encaixat al vell amic, ara aquest li servia de suport, de recolzament, de bastimentada, al davant del seu esfondrament interior, davant d’aquella nova maçolada de la vida.

—Quan ha mort?

—Ahir. L’hem soterrat precisament aquest matí.

Va recordar el trencament de l’eix de la carrossa i es va esborronar. S’hauria produït en el mateix moment de la mort de l’actor? De sobte, es va trobar estranyament atrapat, acorralat, per primer colp va sentir que era presoner d’unes circumstàncies que no podia controlar, que mai havia estat tan desprotegit i tan vulnerable: es va trobar indefens, a soles, perdut, captiu de la seua ambició i dels seus somnis. D’Argental el va intentar convèncer que tot havia estat una nefasta coincidència, una fatal i tristíssima casualitat. Però ell, com desitjava pregonar que havia tornat a París per veure triomfar el seu actor en l’escena i que ara ja res no tenia sentit! Qui faria ara el paper principal? Qui li asseguraria l’èxit de l’obra? Qui l’aconsellaria sobre els altres actors? Qui manaria en l’escena? Quina necessitat tenia, a un pas de la mort, d’enfrontar-se sol amb tots aquells esculls! Allò no era valentia, era una temeritat. Un suïcidi! Un fracàs! Que ràpidament havia passat de l’èxit al fracàs! Com sap la vida disparar al cor! Notava la boca seca, no tenia ganes de parlar de res, d’organitzar res, de rebre ningú… Volia estar a soles, amb el seu dolor, amb la seua congoixa. Volia tomar a Ferney. Però per París ja corria la notícia de la seua arribada, de la seua resurrecció. Anar d’incògnit havia resultat impossible. Va mirar Wagnière, que romania en un segon terme, el cap cot, mirant-se la punta dels peus. De segur que Mme Denis, i també el marquès de Villette, ho tenien tot organitzat, que es convertiria en una mena de simi que els ociosos parisencs anirien a contemplar. Va sentir un calfred, es trobava extenuat, no li quedaven forces. D’Argental el va animar a retirar-se, a descansar, però ell ara volia parlar, necessitava parlar, mai no havia tingut tanta necessitat de parlar.

—Lekain em va visitar fa uns mesos a Ferney. Jo acabava de rebre aquell libel de l’abat Guénée, on se m’ataca ferotgement i estava molt baix de moral. Quan em varen anunciar la seua arribada, em vaig precipitar als seus braços: «Estimat meu! Estimat Henri! Quina alegria veure-us! Jo sempre he estat fidel als meus amics. Sabeu dir-me per què em traeixen? Sabeu explicar-me per què malparlen de mi? Vós no em traireu mai?». Ell em va mirar sobtat, aquella mirada ampla, senzilla, des d’aquells ullots immensos, tan expressius, amb aquell moviment de les celles que li era tan característic. I em va dir rient: «Senyor, el primer paper que vaig representar fou el de Brutus, però això no significa que m’identifique amb ell! Com sabeu, us considere com mon pare, al qual estimava tendrament, malgrat que no fóra més que un humil i pacient orfebre. D’ell vaig rebre el gust pel treball i per l’esforç, per la perfecció de l’obra ben feta, el plaer sublim de l’art… Com us hauria de trair si us dec tot el que sóc? Mai no he tingut por de reconèixer la vostra tutela i aquelles paraules vostres quan us vaig dir que tot i que no tenia fortuna, anava a dedicar la meua vida al teatre. Les recorde com si fos ahir…».

Dels seus ulls rossolaven dues grosses llàgrimes. D’Argental també estava emocionat: què hi havia de real i què de ficció en aquell relat? D’Argental sabia que estava vivint un nou moment únic de la biografia del seu amic, i assistia amb el cor trencat, però en estranya expectació. Ningú no havia gosat enfrontar-se amb el poeta i donar-li la mala notícia: el marquès de Villette i Mme Denis havien deixat al «vell àngel» aquell paper ingrat, difícil, dolorós. El mateix marquès, quan els va auxiliar a la carretera, havia ocultat la mort de l’actor, amb tanta prudència com covardia. Potser si ho haguera sabut, el malalt de Ferney, en un atac hipocondríac, hauria posat rumb de nou als Alps.

—Les recorde com si fos ahir —i allò fou dit imitant la veu grossa de Lekain—. Em diguéreu: «Creieu-me, no us dediqueu mai al teatre! Feu la comèdia pel vostre plaer però no feu mai d’ella la vostra forma de vida! A no ser que estigueu disposat a sofrir tota classe de maldats i humiliacions, i deixar que l’oprobi, el dolor i la misèria s’acarnissen sobre vós i la vostra família». Però tot seguit em donàreu deu mil lliures perquè poguera fer realitat el meu somni. I em diguéreu: «Ja me les tornareu quan pugueu». He vingut a pagar el meu deute… Va pensar que era l’únic acte de gratitud que recordava d’un deixeble seu; que els altres, o s’havien convertit en enemics, o havien volgut separar-se, allunyar-se de la seua ombra protectora. Lekain havia estat la seua veu a París, la seua manifestació pública, qui havia modernitzat l’escena francesa seguint els seus criteris. Junt amb la incomparable Mlle Clairon, que havia interpretat tots els primers papers femenins. La Clairon feia anys que s’havia retirat… Què faria ara sense Lekain?

—Jo li vaig pregar que no es dedicara mai al teatre i ell no sols no va fer cas del meu consell, sinó que es va convertir en el meu actor principal. Quants tombs dóna la vida! No aconseguiré mai acostumar-m’hi? I això que tinc vuitanta-quatre anys! De què ha mort, amic meu?

—Crec que heu de descansar una mica —li va contestar D’Argental, en un to de súplica a la veu, i evitant respondre—. Aviat açò s’omplirà de gent.

—He fet bé, àngel meu? He fet bé?

D’Argental el va mirar des de la profunditat dels seus ulls blaus, humits per l’emoció, però també naturalment llagrimosos de vellesa. Havia desitjat, potser més que ningú, la tomada de l’antic amic. Però ara, de sobte, també sentia l’aclaparadora pressió del fet consumat, el trasplantament in extremis, i en temia les conseqüències. Havia estat egoista? Havia enganyat l’amic i l’havia obligat a fer un pas en fals? No n’estava segur i no ho va poder amagar.

El poeta va sentenciar:

—L’actor ha mort, l’autor no trigarà gaire a seguir-lo.

D’Argental va tornar a protestar, va insistir que havia de descansar i oblidar-se de tot allò. Però ell va insistir:

—Aquell primer dia vaig demanar a Lekain que em recitara uns versos, que el volia escoltar… Sabeu qui va triar? Jo esperava escoltar alguns versos meus, d’Alzire o de Mérope. O bé un fragment de Racine o de Corneille. Sabeu què va recitar? Uns versos de Piron! Del meu etern enemic… «Prou! Prou! Res de Piron! Res de versos dolents! Reciteu-me Racine!», el vaig interrompre indignat… El pobre Lekain ignorava la meua rivalitat amb Piron. Ara em penedesc d’haver-lo aturat, hauria d’haver estat més noble, deixar-lo prosseguir, permetre aquell triomf del meu detractor. Quina anècdota per al poeta borgonyès! Quants epigrames podria haver escrit!

—Més noble encara? —va protestar D’Argental—. Acabàveu de donar-li deu mil lliures!

—Sí, però jo vaig contribuir al descrèdit de Piron. El que més em dol en aquests darrers anys de la meua vida és comprovar com els homes se separen de manera irreconciliable per motius insignificants, cosa que ni ells mateixos, d’una manera reflexiva, aconseguirien ben bé justificar. Ja ho vaig escriure en el discurs preliminar d’Alzire, en el qual em preguntava què guanyen els autors esqueixant-se els uns als altres. I afegia: «¿Cal que l’art de pensar, el més bell do dels homes, es transforme en una font de ridícul, i que la gent de talent siguen els bufons d’un públic del qual haurien de ser els mestres?». D’això fa quaranta anys! Avui, estimat àngel, seguesc fent-me aquestes mateixes preguntes. Què he guanyat jo amb totes aquestes polèmiques? Què he guanyat jo bregant amb tot aquell ardat dels Des Fontaines, Fréron, Le Franc de Pompignan, Maupertuis, Jean-Jacques Rousseau… Fa uns dies escrivia a Diderot: el que és espantós és que els filòsofs no estiguen units i que els perseguidors ho estaran sempre! Penseu en Boileau, les hores, els dies que va balafiar contrarestant les crítiques dels seus oponents, que es reunien totes les setmanes ben prop d’ací, a l’hotel Rambouillet, per tal d’infantar noves sàtires contra ell! En una ocasió vaig preguntar a l’abat Guiot des Fontaines, que acabava d’escriure un desagradable pamflet contra el seu amic i benefactor el comte D’Argenson, per què havia estat tan ingrat. Sabeu què em va contestar? Cal viure, senyor! És això el que impel·leix els homes els uns contra els altres? És això, el fet material de viure, el que fa que la gent de lletres s’estripe tan salvatgement? No crec que siga tan senzill. Hi ha alguna altra cosa, algun altre element, que no copsem. No crec que Guiot des Fontaines traguera massa rèdit del seu pamflet… Quan La Bruyère va mostrar el seu bell manuscrit dels Caràcters al seu amic Malézien, aquest li digué amb pesar: «Vet ací com fer-vos molts lectors i molts enemics». Jo que he somiat tota la vida en una república de les lletres on els autors viurien com a germans! Perquè tots els que escrivim, bons o dolents, pertanyem a una mateixa comunitat. No ho penseu així? Aleshores, per què és un gremi tan sanguinari? Deu ser que l’home és per naturalesa fals i ingrat? Que això, aquesta característica, és consubstancial a nosaltres? Que no som gent, l’espècie humana, de fiar? O potser tota la natura és així, i nosaltres a hores d’ara encara ho estem descobrint? Cada dia estic més segur que entrem en guerra entrant en el món.

I fitant de sobte, inesperadament, el vell amic:

—Us ho pregue, estimat protector. De què ha mort Lekain? D’Argental va sospirar. —Segons el doctor Tronchin, d’una febre inflamatòria. De tota manera, hi ha tota classe d’hipòtesis. Sembla que es va començar a trobar malament amb la seua nova amant, segurament per vantar-se en excés de gallardies impròpies per a la seua edat. Ja m’enteneu…

—Però tan sols tenia cinquanta anys!

D’Argental va tornar a sospirar i va intentar donar per tancada la conversa.

—I com ha anat el soterrament? Què ha passat amb el cos?

—No, Lekain ha fet a temps tot el necessari…

—Tot el necessari?

—Sí.

—No ha mort com a filòsof?

—No era filòsof…

—No, no ho era, però… era la meua veu!… Era el meu pensament!… Donava vida a les meues idees!

—El doctor Tronchin el va advertir del perill en què es trobava i el va exhortar a prendre les precaucions convenients. Un carmelita el va confessar i el féu combregar. En conseqüència, l’Església li ha acordat la sepultura…

—En conseqüència! —va bramar amb desesperació—. Quina classe de religió és aquesta que nega la sepultura a un artista, a un home cèlebre, a un creador! Quina classe de societat és aquesta que tortura un moribund amb imatges espantoses, amb perills esborronadors, per tal d’obtindre, amb el darrer alè de vida, una retractació, una apostasia, una retirada de la fe que professa… La fe en la ciència! La fe en la filosofia!… Quina colla de miserables! Recordeu la nostra amiga Adrienne Lecouvreur! Ah, amic meu, la recordeu? Soterrada en un terreny vora el Sena, tenint com a assistents la gent de la ronda! Soterrada com un gos, a la vorera del camí!

D’Argental havia emmudit. És clar que recordava la mort de la divina Adrienne, que tant havia estimat i que a punt estigué de canviar-li la vida. Ningú no sabia ben bé on reposaven els seus ossos, perduts per sempre en un terreny ja edificat de París. Lekain havia tingut millor sort, i l’enterrament havia estat digne, propi d’un gran home, a l’església de Saint-Sulpice, ben a prop de l’altar. En aquell moment, va arribar Mme Denis, acompanyada pel marquès de Villette. Va abraçar la seua neboda, plorant, sense explicar res. Varen pujar les escales de la casa, estretes i una mica incòmodes: a la primera planta es trobava l’apartament del marquès, on el poeta tenia preparada l’alcova i el gabinet de treball. «Ja hi ha gent esperant —va comentar Villette—. Tot París vindrà a veure-us. Cal que us prepareu». En les paraules del marquès hi havia una punta d’exigència, una imposició subtil, una actitud falsament paternal. No entenia la tragèdia que significava per al poeta la mort de l’actor, o si l’entenia res no el faria vacil·lar del seu propòsit, de traure tot el rèdit possible a l’estada del famosíssim escriptor. Per París ja corria l’epigrama:

Petit Villette, és en va

Que preteneu la glòria.

Sempre sereu un nan

Que mostra un gegant.

Però al gegant li quedaven poques forces, i el nan ja olorava, ja pressentia, el seu moment de glòria.