IV
La malaltia

Només una setmana a París i ja se sentia morir. Aguantaria la seua dèbil màquina el ritme de París? Esculapi-Tronchin l’aconsellaria. Allò era potser l’única cosa bona de la tornada a París: poder consultar de nou aquell metge ginebrí que s’havia instal·lat a la ciutat del Sena, el savi doctor Théodore Tronchin. Va recordar Ferney, el seu aïllament, la seua pau absoluta, el perfil dels núvols blanquíssims sobre les muntanyes verdes, d’un verd-heura obscur, enxarolat, turgent, net. L’aire a París era feixuc, brut, corromput per les clavegueres, per les aigües denses del riu. A soles entre aquelles muntanyes, havia sobreviscut a les nombroses malalties —les havia comptat: vuitanta-dues!—, practicant l’automedicació, prenent-se el pols en tot moment, purgant-se nit i dia amb ruibarbre, llegint les obres d’anatomia de Thévenin, i les de Boerhaave, aquell cèlebre metge consultat alhora pel Papa i el tsar… Si haguera tingut bona salut, quantes coses més hauria fet! Quants altres projectes hauria dut a terme! Com envejava la gent sana, la que no presta atenció al cos, que se’n desentén, que viu i respira sense saber-ho, sense sentir-ho, sense estar-ne pendent… La salut té molt a veure amb l’obra d’un home, hi ha qui naix amb una energia inextingible, amb una força poderosíssima que empeny i venç tots els obstacles. Ell, en canvi, havia conegut tots els metges d’Europa, a tots els havia consultat, a tots els havia manifestat la seua desesperació davant del que estava segur que era una mort immediata. Què hauria escrit amb bona salut? No hi havia hagut ni un sol dia en què haguera trobat aquella plenitud i serenitat d’esperit que dóna un cos sa. Fins i tot, els darrers anys, havia hagut de recórrer a aquell excèntric doctor Tissot, autor de La salut de la gent de lletres, un libel que l’havia fet famós per tot Europa. Tissot li havia recomanat de seguida que deixara d’escriure, que abandonara l’estudi: «El pensament d’alguna forma desequilibra l’home, el cos no sembla fet per rebre l’ànima. M’heu de creure, la lletra mata!». La lletra mata! Era escriure el que l’havia mantingut viu, era el treball el que l’havia ajudat a superar les crisis del seu cos escarransit, melancòlic, cacoquímic, paralític, cec com Tobies, miserable com Job! Què hauria estat d’ell sense aquella escapatòria, sense aquella esperança reconfortadora, sense aquell aixopluc on refugiar-se, aquell motiu per viure, per seguir lluitant, per somiar, per relativitzar l’hòrrid espectacle de l’espècie humana? I, tanmateix, era cert que el cos no semblava fet per rebre l’ànima. Recordava Tissot en la seua cambra del castell, reconeixent-lo, recriminant-lo pels seus pobres vicis: «Al seus anys voler comportar-se com un jove és una temeritat… No em faça cas i arruïnarà definitivament la seua salut… Heu d’evitar tota classe d’excessos. El vi irrita les fibres, efecte que necessàriament abreuja la vida… Té una fàcil tendència a agrir-se, dificulta la digestió i produeix migranyes, cosa que pot afavorir les apoplexies… Sovint s’ha assenyalat que les persones que no bevien més que aigua tenien l’enginy més net, la memòria més ferma, els sentits més exquisits… Demòstenes, Locke, el nostre Albrecht von Haller no han begut més que aigua…».

Va somriure en recordar el doctor Tissot, aquell home exagerat, autor de L’onanisme. Dissertació sobre les malalties produïdes per la masturbació, un altre dels seus llibres escabrosos, on havia posat tant de foc, tantes imatges espaordidores i il·lustradores d’aquest vici, que la Inquisició espanyola n’havia prohibit la publicació per considerar que, més que combatre’l, el divulgava. Aquell Tissot li havia pregat colp rere colp que deixara d’escriure, que abandonara el treball d’immediat, que seria l’única forma d’allargar la seua vida. Encara l’esborronava aquella frase que li havia deixat caure arran de la seua indigestió de maduixes, que a punt estigué de posar fi als seus dies: «L’home que pensa és el que pitjor digereix». Seria possible que hi haguera una correlació entre l’activitat de la ment i la de l’estómac? No ho sabria dir, presumptament el doctor havia estudiat en profunditat els homes de lletres i així ho assegurava. Potser era cert, potser l’estudi agria el caràcter dels homes i allò afectava la salut…

Per què no arribava el doctor Tronchin? Encara estaria enfadat amb ell? Que complexos que són els homes! Era el doctor qui havia deixat Ginebra per París, feia més de vint anys, qui l’havia abandonat entre les neus, qui l’havia deixat amb les seues malalties sense ningú a qui recórrer! Tronchin havia triomfat a París, i ell se n’alegrava (gran part del seu èxit havia estat per la propaganda que ell havia fet del seu antic metge), i si havien passat tants anys sense posar-se en contacte, havia estat perquè havia necessitat algú que el visitara, i aquest havia estat per força Tissot, una mica boig i maniàtic, però tot i això bon galè. Notava en el silenci de Tronchin, en aquell fer-se esperar, una crítica, un ressentiment, un soroll sord, de fons, com una interferència. Era un home difícil, corretjós, inflexible, casat amb una dona de mal caràcter, molt lletja, lletgíssima. Va recordar la resposta maliciosa de Mme Cramer, quan li preguntaren:

—I Mme Tronchin, què fa?

—Fa por.

Seria allò el que amargava la vida del seu estimat Esculapi? Perquè l’orgull de l’home té una cara oculta, ben invisible, però que sovint dirigeix els seus passos i el seu destí.

Va prendre la ploma, una ploma d’oca llarga i flexible, i va escriure:

«El vell malalt dels Alps es llança als braços del senyor Tronchin; pateix dolors insuportables, el seu estat és horrible. Tan sols té esperança en el doctor Tronchin; espera que tindrà pietat d’ell i vindrà a visitar-lo tan aviat com li siga possible».

En aquell moment, Wagnière va obrir la porta.

—És Tronchin? —va preguntar amb una ansietat que fins i tot el va sorprendre.

—No. És el secretari de l’Acadèmia, el senyor D’Alembert.

Ah, el seu Cató, el seu estimat germà! Va cloure la nota i la va donar al secretari, amb l’ordre d’entregar-la immediatament. La rivalitat entre metges és molt pitjor que entre escriptors, perquè al bell mig es troba una vida, una existència trèmula, desvalguda, crèdula, indefensa. Què no faríem per recuperar la salut! El que fera falta! Va somriure en recordar aquell pastor presbiterià que l’acusava d’emprar relíquies per combatre les malalties… Relíquies de qui? Del melic de Jesús, venerat a Châlons-sur-Marne? O del seu prepuci, que es conserva a Roma, però també a Santiago de Compostel·la, a l’abadia de Saint Corneille de Compiègne, a Notre-Dame-de-la-Colombe, a la diòcesi de Chartres i a la catedral de Puy-en-Velai, entre altres llocs!

D’Alembert va entrar i es va alarmar de trobar-lo tan desmillorat.

—Què teniu?

—Em muir de malaltia i de tristesa —va contestar, amb una veu quasi inaudible—. No sé què és més fàcil d’eliminar, si la tristesa o la febre.

—Aviat recuperareu la salut —va intentar tranquil·litzar-lo el secretari—. És tan sols la fatiga d’aquests dies, el viatge, l’excés d’haver rebut tanta gent…

—Tant de bo siga així, amic meu. Ací em veieu, igual de perseguit que quan era jove. Potser siga el destí de la gent de lletres. De vegades pense que si l’home públic paga tribut a la malignitat, almenys és recompensat amb diners i amb honors. En canvi, l’home de lletres paga el mateix tribut sense rebre res, ha descendit pel seu desig a l’arena del gran circ de les passions humanes i s’ha condemnat ell mateix a les feres.

—Però heu rebut la visita de mig París!… Heu aparegut junt amb Franklin com el gran defensor de la llibertat…

—I dels insurgents!

—… i l’estrena d’Irene serà un èxit definitiu, podeu estar-ne segur.

—Potser, però encara espere una paraula amable de Versalles. Sabeu que el rei ha preguntat entre els seus ministres si algú havia anul·lat l’ordre d’exili? Sembla que l’ha sorprès molt la meua arribada…

—Ho sé, però no us inquieteu… El rei tem els problemes que li podeu ocasionar, però no gosarà fer res.

—No, no farà res… Vet ací el problema…

—Què voleu dir?

Va sospirar.

—Tinc por de morir-me!

—Tots hem de morir…

—Sí, però jo tinc por de morir ara, de morir com…

Dubtava. Aquells temptejos no eren propis d’ell.

—Tinc por de morir com… com Adrienne Lecouvreur!

D’Alembert va fer un gest de disgust.

—Recordeu aquells versos que li vaig escriure, quan no acceptaren soterrar-la en terra cristiana, quan no acceptaren inhumar el seu cos? El cos de l’actriu més gran de França! «Què direu, raça futura, quan sapigueu de la deshonrosa injúria, que a aquestes arts desolades fan els homes cruels? Priven de la sepultura aquella que a Grècia hauria tingut els altars…». Ah, benvolgut D’Alembert, tinc por del ridícul! Si muir sense confessar-me, l’Església farà tot el possible per evitar que repose en terra cristiana… Que no sóc l’enemic més temible del Sagrat Cor? Que no sóc l’Anticrist? L’autor de La poncella d’Orleans! No vull acabar com Adrienne Lecouvreur, soterrat en un terreny de la Rue de Bourgogne, tenint com a assistents la gent de la ronda. Tinc por de morir com un gos i acabar al marge d’un camí! Tinc por que aquest triomf del retorn es transforme en la meua gran derrota… Vaig a la deriva i cada dia que passa tinc els esculls més a prop. A Ferney m’haurien soterrat a la meua parròquia, tot estava preparat, disposat, en un nínxol enclavat en una petita i graciosa piràmide, mig dins de l’església, mig a fora… Ni dins, ni totalment a fora… Sens dubte, hauria estat un acte ben emotiu, amb tots els meus treballadors, tots els amics, tots els homes importants de Ginebra. En canvi, el meu retorn ho ha capgirat tot: estic a un pas de la fossa comuna i em fa horror acabar d’una manera tan llorda. Que aquest siga el gran colofó a tota una vida de persecució…

—Crec que exagereu… —el va interrompre D’Alembert, quasi com un sospir.

—No, no exagere… Recordeu el precedent de Molière, a qui l’arquebisbe de París va negar els vans honors de la sepultura? Si ho feren amb Molière, que al capdavall no va escriure ni una sola línia contra la religió, què no tramaran contra mi? Què haig de fer? Retractar-me? Actuar com Lekain? Ah, no sabeu la martellada sobre el meu ànim que ha significat la mort del meu estimat actor!

D’Alembert callava prudentment. Què esperava d’ell?

—Em pregunte si no cal udolar una mica amb els llops —va insistir.

—Els llops?

—Sí, els rectors…

—Confessar-vos?

—Ah, amic meu, si m’estiguera morint al Ganges, no dubtaria a expirar amb una cua de vaca a la mà!

D’Alembert va somriure d’imaginar-se’l en aquella situació.

—Hi ha gent que tem les aranyes, però també hi ha qui se les menja! Tot és una qüestió de costums! Si cal udolaré amb els llops per no ser devorat. Però em creuran? No ho interpretaran com una nova astúcia meua? Una nova tracamanya del farsaire de Ferney?

—Fontenelle i Montesquieu es varen confessar i combregar en el darrer moment —va dir D’Alembert amb una certa reserva, com pesant les paraules.

—Però precisament per això jo els vaig criticar durament!… Per aquella victòria de l’Església sobre la filosofia! Potser el més convenient seria tornar a Ferney, però en aquest estat de debilitat és impensable! I Tronchin que no ve, que no em contesta…

Va fitar D’Alembert: hi havia en el gest del secretari una rigidesa, una distància nova, un redreçament del cos —ell que de natural tenia un gest caigut i aclofat, tou i mòrbid—. Havia fet bé confiant-se? Estimava el seu Cató, admirava el seu criteri, però aquest mai —o quasi mai, i mai directament— havia conegut les seues debilitats, les seues contradiccions. Junt amb Marmontel, era el filòsof que més vegades havia visitat Ferney, amb qui més s’havia escrit, qui més l’havia informat de l’evolució de les llums a la ciutat del Sena. Aquell pas que havia fet de descobrir el seu cor, allò que li burxava l’ànima, tenia un cost, un perill, un risc evident: perdre credibilitat als ulls del seu portaveu, del secretari de l’Acadèmia Francesa, home amb gran influència a París. Tot poeta és solitari, tot poeta està condemnat a l’aïllament, no sols pel buit que sistemàticament fa la plebs, sinó també per la pròpia condició, per la pròpia manifestació vanitosa del creador: mostrar l’home —el fet humà— sempre és rebaixar la grandesa sublim de qui exerceix i conrea l’art, és equiparar-se a altres homes, a altres mortals, al jull immens, ser igual que ells. Però no temia la mort: molt havia guimbat al voltant de la seua tomba per tindre-li ara por. Des dels trenta anys es pensava que es moria, s’havia acostumat a viure amb ella, amb els seus atacs, amb les seues alarmes, a fer-li llengotes i a salvar-se en el darrer moment. Tanmateix, l’horroritzava pensar què seria d’ell, del seu cos, d’aquell esquelet recobert per un pergamí mal apegat, un colp haguera exhalat el darrer alè. Era allò el que l’inquietava, el destí últim dels seus ossos, la profanació del seu descans, que el seu cadàver errara dramàticament sense tindré on raure, sense que ningú volguera acceptar-lo. La mort no el preocupava; no creia en l’infern, li semblaven absurdes totes aquelles bajanades inventades pels xerraires sagrats: la idea de l’infern no era ni tan sols una invenció dels cristians, sinó que venia de l’antic costum de soterrar els cossos en un soterrani (inferum). Tampoc no pensava gaire en l’ànima, a qui anomenava Lisette i amb qui tenia converses amicals… No, no temia els diables, ni el foc etern; en canvi, temia els homes, la venjança sobre els seus pobres ossos, la covarda revenja sobre ell, quan ja no es podria defensar. Ho havia vist amb aquella actriu que tant estimava, ell no volia acabar soterrat al marge d’un camí, i que els gossos esgarraparen la seua tomba i els corbs i les garses s’endugueren les despulles. Era això el que volia dir a D’Alembert, que es trobava estranyament presoner de les circumstàncies, aclaparat per aquella sensació de perill i d’indefensió: sabia que no tindrien cap tipus de pietat, que es dirien: «Ja és a les nostres mans!», i es llançarien a sobre seu arremorant-se uns als altres com una canilla de llops freturosos de carn. Calia preparar-se, calia advertir la banda dels germans, fer alguna cosa, buscar algun tipus d’influència a la cort, una paraula del rei bastaria perquè les animàlies abandonaren la presa i el deixaren en pau. Ell podria fer algun gest (a això es referia amb udolar una mica), per prudència i pel desig de passar desapercebut, fins i tot per cortesia (la cua de vaca si estiguera al Ganges), fer el que és costum, el que és normal, no perquè creguera en aquell poti-poti grotesc, sinó tan sols per cripsi, per camuflatge, per discreció. Però D’Alembert no volia dir que sí ni que no, no volia assumir la responsabilitat de definir-se, era un home savi, excessivament savi, excessivament reflexiu, que a força de raciocini arribava a punts profundíssims de silenci, desesperants per a qui esperava, decebedors per a qui creia que podria traure quelcom en clar d’aquelles abissals reflexions. Segur que Denis Diderot hauria reaccionat de manera totalment diferent, apassionada, brillant, encoratjadora, viu, viu com un borinot, però mai invisible. Sabia el que li hauria contestat Diderot, el Germà Plató: que el patriarca dels filòsofs, el cap de la colla enciclopèdica, havia de donar exemple, havia de seguir brillant, havia de vèncer el pànic dels primers moments, superar la debilitat i morir dignament, com a filòsof. Sens dubte, Diderot l’animaria a continuar la batalla contra l’infame, a no doblegar-se, a ser gran fins al darrer sospir. Montesquieu, Fontenelle, no eren Voltaire! Potser tenia raó, potser ja ho tenia tot perdut, i per amor propi, per dignitat, havia de mantindré la compostura fins a l’últim panteix de vida. Excepcional Diderot! Sempre li havia semblat massa radical, un franctirador esbojarrat, un home d’acció que ho posava tot en cada paraula, sense controlar-se. Però que valent, que segur de si mateix! No com aquest D’Alembert, sempre una mica mastega-dubtes, calculant i recalculant la jugada, i per això mateix ben sovint immobilitzat entre les seues disquisicions. Va recordar el mariscal de Soubise, que deia del secretari: «Perdone a d’Holbach, a Diderot, de ser ateus; però D’Alembert és molt pitjor que tot això… És un geòmetra!».

Però, de sobte, el geòmetra va trencar el silenci: hi havia als seus ulls una força nova, com una mena d’il·luminació. Havia retornat a la superfície motivat per una força superior.

—Sabeu com qualificava Mlle Lespinasse la religió? Absurda producció de l’esperit humà.

Va assentir: era una definició que hauria signat. Mlle Lespinasse havia estat el gran amor de D’Alembert, i el seu motiu de baralla amb la marquesa du Deffand. Ell sempre havia volgut mantindre’s al marge d’aquell violent enfrontament entre el secretari i la marquesa: hi havia aquell cos intens de passió on la raó fracassa inevitablement, aquelles obscures aprensions que fan inútils les paraules.

—Va morir fa dos anys i encara no m’he acostumat a la seua absència —va afegir el geòmetra planyívolament.

Mlle Lespinasse havia mort de tisi amb tan sols quaranta-quatre anys. Es va confessar? Va combregar? Va ser una mort filosòfica? No va gosar esbrinar-ho. Esperava que el mateix D’Alembert, que l’havia acompanyat tot al llarg de l’agonia a la vora del llit, li ho confessaria sense haver de preguntar-li-ho. Al capdavall, Julie de Lespinasse havia conduït un saló filosòfic, on es reunien tots els companys: Condorcet, La Harpe, Turgot, Marmontel… També havia estat l’única dona admesa al saló de Mme de Geoffrin, el més famós de París.

—És un cruel destí que em persegueix des del meu naixement —va continuar D’Alembert, amb els ulls vidriosos—. Un destí espantós que m’ha negat fins i tot l’amor de ma mare, que mai no vaig arribar a conèixer. Aquesta sensació de soledat, de no tindre mai ningú. No espere ja la felicitat, no pense ni tan sols a buscar-la… Tan sols trobe consol en la geometria… Com pensar que Julie no és més que pols i cendra!

El va mirar commogut: era un D’Alembert insòlit, desconegut, nou. Per un moment, al davant de la tristesa del geòmetra, les seues preocupacions quasi li havien semblat injustificades.

—En el llit de mort, Julie em va demanar de cremar totes les seues cartes, que conservava a l’escriptori, en un calaix secret —va continuar D’Alembert—. Aquell fou un moment molt dolorós, perquè la meua estimada ja es donava per morta. Li vaig dir que ja tindria temps de fer-ho ella, que no calia que pensara en coses semblants. Recorde el seu somriure, irònic i intel·ligent… Però em va obligar a jurar que ho faria i allò em va trasbalsar. Ho vaig interpretar com una mostra d’amor cap a mi. Vaig començar a plorar…

El poeta escoltava pacientment. Sols desitjava aclarir si Mlle Lespinasse s’havia confessat, i com havia passat els darrers moments. Aquell D’Alembert sentimental li resultava extravagant. No li agradava. Tot allò era impropi de l’Arquímedes francès. Què estava passant? Quins nous temps eren aquells?

—L’endemà de la mort de la meua amiga, vaig dur a terme el seu encàrrec. Quan vaig obrir aquell calaix ocult, vaig descobrir centenars de cartes. Podeu creure que no hi havia ni una sola carta meua? Eren dels seus amants! Amants que jo desconeixia! No m’ho podia creure, anys i anys de relació es varen esfondrar, i el que més havia amat en aquesta vida, de sobte es transmutava, en una metamorfosi odiosa, paorosa, monstruosa. No sé les hores que vaig passar amb aquelles cartes, descobrint una persona que desconeixia, malgrat els anys conviscuts. Julie volia evitar que aquelles cartes tan compromeses arribaren a unes altres mans i es feren públiques, i per això no va dubtar a sacrificar-me, a sacrificar el nostre amor… Vaig recordar una frase que Julie repetia sovint: «Abans de l’amor, l’amor propi ja havia nascut». També en això tenia raó… No sabeu quina batalla entre aquests dos amors es lliura ara al meu cor!

Wagnière va trucar a la porta i va anunciar l’arribada del doctor Tronchin. D’Alembert es va alçar, inquiet, ràpid, nerviós, i va eixir a l’encontre del metge. Tronchin tenia un gest arrogant, altiu, sec, una mica displicent. Era un home menut, amb una cara molsuda, una mica enrogida, unes mans petites i grassonetes. Vestia amb elegància, però massa empolainat.

—Us ho pregue, doctor. És necessari que tranquil·litzeu el nostre malalt —va dir D’Alembert, potser sentint-se culpable de no haver-ho fet ell—. Sigueu pru-dent i caut en el vostre diagnòstic!

Tronchin va contestar, deixant caure les paraules, amb un cert desafecte.

—Senyor D’Alembert, des que ha arribat a París, el senyor Voltaire viu del capital de les seues forces. Tots els seus veritables amics han de desitjar que tan sols visca de la seua renda. Tal com van les coses, les seues forces estaran aviat esgotades, i serem testimonis, si no còmplices, de la seua mort.

D’Alembert el va mirar sobtat, astorat, colpit per la duresa del metge. Aquella paraula de còmplice —còmplice de la mort del poeta!— li va semblar inacceptable, va sentir una incomoditat com feia temps que no experimentava, una sensació de trobar-se en fals, en perill, d’estar en joc la seua reputació, com tan sols havia sentit quan va publicar a l’Enciclopèdia l’article «Ginebra» (on qüestionava diferents aspectes de la fe), i va haver d’abandonar precipitadament París. Però en aquest cas, a aquella situació astoradora s’afegia un dolor sord, una vergonya punyent, provocada per sentir-se de sobte part d’una possible deshonestedat junt amb tots aquells que havien volgut, que quasi havien forçat, el retorn del patriarca; connivència a més a més agreujada per la sospita, per la insinuació capciosa, de traure ell també el seu obscur benefici. En definitiva, el doctor Tronchin acusava tots aquells que havien volgut el retorn del malalt: el seu criteri era implacable, i sabia que amb aquelles paraules tan severes no perdria gaires clients, sinó que fins i tot en guanyaria. El doctor representava també un ampli sector que detestava al lliberti marquès de Villette (la major part dels aristòcrates, com ara l’elegant Mme Necker, sentia repugnància d’haver d’anar a casa d’aquell perdulari per poder saludar el poeta), i en aquella crítica tan dura i esqueixadora també hi havia una al·lusió a la seua responsabilitat per haver permès aquell espectacle en casa d’un home d’aquella mena.

El doctor no va afegir res més i va entrar a l’estança del poeta, deixant enrere un D’Alembert confús i derrotat. En canvi, el malalt no va poder ocultar la seua alegria. Respecte, deferència, submissió: la semidivinitat del galè, aquell que allarga la vida, aquell que disposa del temps. El que donaria Voltaire per un parell d’anys de vida!… Quin és el preu, a aquelles edats? Quin és el preu per a algú com ell, per dos o tres anys més de vida? Si arribara als noranta… Si ranejara els cent anys com Fontenelle! «Estic a les vostres mans, podeu fer amb mi el que vulgueu…». No és Ciceró qui diu que cap home és tan vell que no crega que pot viure un any més?

Tronchin, sense més preàmbuls, es va disposar a reconèixer-lo, investint d’un gest d’importància cada moviment. Li va sollevar les parpelles i observà amb atenció el fons de l’ull…

—A veure, òbriga la boca un moment… a veure… a veure… Per tots els sants! —va cridar, alarmat, fent un pas enrere, en descobrir la llengua color violeta del poeta—. Li tinc dit que no és bo que banye la ploma amb la llengua!… Tot i que la tinta se li haja quedat una mica eixuta!

El malalt va posar els ulls en blanc: a la seua edat certs vicis eren ja del tot invencibles.