VII
L’encontre

Havia temut aquell moment. Temem allò que ens resulta irreal i fantasmagòric, però també recelem d’allò més racional que posa en dubte les nostres conviccions més dèbils, d’allò que trenca l’equilibri intern, les tranquil·litzadores composicions de lloc, pràctiques i sovint fabricades a corre-cuita, i que, no obstant això, es mantenen estables tot al llarg de les nostres vides, perquè és un espai —unes idees, un món— que evitem revisitar, que volem donar per passat, o superat, o que preferim deixar en suspens. Havia passat un mes i mig des de la seua arribada a París, i el Germà Plató, com així l’anomenava, encara no havia anat a visitar-lo; era l’únic de la colla —del partit dels perseguits— que no havia acudit a Ferney, que no havia fet el pelegrinatge, era l’únic que encara no coneixia personalment. S’havien escrit diverses vegades, però alguna cosa els separava, per molt que s’admiraven. Dir que no s’agradaven seria potser un error, s’agradaven massa, i era precisament d’aquella mútua atracció d’on sorgia el conflicte i la desconfiança: la temença a trencar algun pacte, a sofrir alguna desil·lusió, algun desengany, eren captius d’un amor que sabien que naixia de la diferència, del desencontre, de l’absència. Perquè el que estava clar és que en certes coses pensaven de manera molt diferent; per això s’agradaven i es temien, per això s’havia anat ajornant l’encontre, fins a ser massa ostentós, fins a donar lloc a remors i a diferents interpretacions. I ara, arribat el moment, l’envaïa una timidesa, un engavanyament impropi en les paraules, perquè tot significava alguna cosa més, perquè tot estava sotmès a anàlisi; la prudència mata el diàleg, encarcara les idees, és una llosa que no deixa arrelar els pensaments, que no permet respirar la conversa. Havia temut aquell moment però també l’havia desitjat; almenys hi havia pensat molt, el retorn comportava, quasi necessàriament, la trobada; el contrari també hauria estat dolorós: difícil era l’encontre, incòmode era també aquell evitar-se. Quan l’havia vist aparèixer —o més aviat quan l’havia escoltat: una veu que sobrevolava totes les altres, un espinguet potent i enèrgic, però al mateix temps agut, incisiu, quasi femení—, quan entre la confusió l’havia reconegut, havia notat una punxada a l’estómac, una sorpresa, perquè per fi havia arribat el moment.

El va prendre de les mans, en silenci, els ulls molt oberts. Les mans de Denis Diderot eren grassonetes, poblades d’un borrissol ros i espès. Aquest va parlar primer:

—He volgut vindre a mostrar-vos els meus respectes i la meua admiració per la vostra obra!

El poeta el va mirar tendrament: vet ací el filòsof. Ell havia conreat la poesia, la història, el teatre, la filosofia, fins i tot la ciència, però Diderot encarnava l’essència última del que havia definit com a «amants de la saviesa».

—Conec l’esforç que heu fet —va prosseguir el filòsof—. La vostra obra és admirable, tot i que potser alguns crítics ara per ara no la capiran en tota la seua profunditat. És senzilla, però hi suren les idees, que arrelen en qui vol prestar-hi atenció. Uns versos d’Alexis m’han arribat a l’ànima:

Arribe i veig la meua nova carrera.

Cal que enarbore la bandera de rebel?

El descrèdit està associat a aquest nom perillós.

Em veuré dut més lluny del que vull?

Va fer un moviment de voler explicar-se, però Diderot va prosseguir.

—Aquest ha estat el meu destí. Sempre, des que recorde, m’he vist dut més lluny del que he volgut. Les circumstàncies m’han arrossegat indefectiblement, i les banderes de rebel·lia que he enarborat no corresponien exactament amb el que pensava. Fins i tot, en aquest punt, sovint no he defensat les idees pròpies, sinó les que les circumstàncies m’han deixat defensar. Quasi sempre he lluitat en guerres estrangeres. Sens dubte legítimes, però alienes. Quan he intentat matisar, quan he volgut detallar la meua posició exacta, quan he volgut explicar-me, he observat que ningú no em creia, i el que jo deia de veritat era pres com un subterfugi, un engany pietós, i en canvi, quan reprenia la bandera de les idees que no m’eren pròpies, per la seua rotunditat, recuperava, de manera igualment miraculosa, els amics i els enemics.

El filòsof va seure en una butaca. Estaven sols al saló, Villette i Mme Denis estaven acomiadant els últims visitants.

—Aquesta és la grandesa d’Irene! —va continuar Diderot—. Un no és totalment amo dels seus actes, sinó que són les circumstàncies les que et condueixen fins a carrerons sense eixida… Un no vol ser rebel, és la vida el que t’hi obliga. La vida és un vehicle conduït a tota velocitat, i podem conservar més o menys un rumb, però que difícil és matisar! Sobretot si ets guiat per la reflexió, per la prudència, per l’anàlisi… Sobretot si t’endinses per camins poc transitats… Anàlisi a tota velocitat? Impossible! Fem com podem, intentem controlar les regnes, intentem no perdre els estreps, detindre el vehicle quan arribem a un encreuament de camins, a una disjuntiva, però tot és precipitat, tot va en doina i… ai!… ja és massa tard! I no hi ha marxa enrere possible. Sols podem prosseguir fins a la pròxima cruïlla, si és que n’hi ha, si és que la distingim a temps, perquè sovint també s’esdevé que aquells encreuaments dels que pengen tantes coses de la nostra vida són quasi indistingibles, estan mal senyalitzats, o no ho estan en absolut, i per tant cal afinar moltíssim, tindre posats tots els sentits en aquella cursa, però són tants els accidents que omplen el camí! Tot això pensava mentre escoltava la vostra obra, i així ho volia entendre. No cal dir-vos que la major part del públic, fins i tot alguns crítics notables, s’han quedat a la superfície de la vostra peça, en el drama, que com a tal, si em permeteu dir-ho, no és gran cosa. Perquè després de Shakespeare, que difícils són les tragèdies!

Hauria volgut dir alguna cosa, però Diderot prosseguia, amb una vehemència atabaladora, com una explosió, com un volcà que s’haguera posat en activitat.

—He donat una breu passejada pels molls abans de vindre a veure-us. Volia pensar sobre la vostra obra, analitzar-la una mica, amb prudència. Ja és tard, supose que heu tingut moltes visites aquesta nit, no vull allargar-me. Tan sols volia manifestar-vos la meua admiració, la meua… la meua solidaritat!… Entenc la disjuntiva en què us trobeu. Com Alexis, teniu por d’anar més lluny del que voleu. La vida avança a tota velocitat, vertiginosament, i per a nosaltres ja queda poc camí per arribar al final… I una paraula us fa horror: la de traïdor… No és així?

Hi hagué un silenci. Era moment d’intervindre, de posar peu en la conversa, d’intentar alguna manera d’explicar-se. Però aquell home tenia la prodigiosa capacitat de dir-ho tot, d’avançar-se, de no deixar cap escletxa: era més que un riu, més que una allau, era una pluja atapeïda, i com s’esdevé amb aquelles tamborinades que et sorprenen al bell mig del camp obert, calia resignar-se. Perquè el filòsof havia fet una lectura inesperada de la seua obra: no és que ell no haguera volgut dir això; és clar, és clar que ell era Alexis, és clar que l’aterria la paraula traïdor, però Irene analitzada per Diderot prenia consistència, guanyava gruix, era reconfortant, molt agradable… Els escriptors suggereixen més coses que les que de vegades es pensen, un text no sols és el que l’autor ha volgut dir, sinó també el que el bon lector entén: com s’esdevé amb l’art, amb la música, amb la poesia i el seu interregne, hi ha diferents lectures, hi ha diferents percepcions, hi ha qui es queda en l’anècdota, com hi ha qui arriba a conclusions inversemblants, interpretacions que potser no són del tot falses. Era això el que volia dir? Era el seu subconscient el que li havia dictat aquelles paraules? Potser. El que era segur és que aquella obra havia brostat, s’havia nodrit, d’un dels moments més difícils de la seua vida, d’alguna manera havia quedat —conscientment o no— amarada dels seus dubtes, dels seus temors, de la seua desesperació, de la seua lluita. Què podia dir? Quan anava a contestar, el filòsof se li va anticipar.

—Vós i jo tenim a més a més un punt en comú que potser desconeixeu —va fer un riure sorollós—. Tots dos tenim un germà capellà! I no cal afegir que tots dos l’hem patit! El Pare Diderot és el rector de Langres, el meu poble natal… Evidentment, els meus escrits no li agraden ni gota. Mon pare, com potser sabeu, fou un respectat fabricant de ganivets i navalles, i jo com a fill major tenia l’obligació de continuar amb aquell ofici… No és fàcil ser pare de família: els fills trien camins que són esquerps i de mal calcigar, i la responsabilitat paterna és advertir-los, oposar-s’hi, reconduir-los a la bona senda… Que dolç i que cruel és ser pare! Em vaig rebel·lar! I mai m’ho va perdonar. Per dir-ho així, mai no va acceptar que preferirà el tall de les idees al de la navalla. Tampoc el meu germà Didier, que és taciturn i amargat, que es podreix en la seua bilis. Fins a l’extrem que al poble hi ha dos bàndols: els seguidors del meu germà, retrògrads i fanàtics, i els qui es declaren admiradors meus, lliurepensadors una mica bojos. Quan es té l’ànima pura i la consciència tranquil·la, un hauria de ser agradable i alegre. Per què tots els religiosos són tan tètrics? Per què no estan mai contents? Sabeu què li vaig escriure fa uns anys?

—A qui? —va preguntar, sobtat de veure’s interpel·lat.

—Al meu germà! —va replicar el filòsof, donant-li un colpet amb la mà en el genoll—. Si jo haguera estat cristià, hauria fet tot el que he fet i quasi res del que vós feu! Amb la diferència que no m’he prestat a la usura, i no he dit a Déu: «Dóna’m el Paradís per un xavo!».

Diderot va riure sonorament, mentre li feia una nova palmadeta en els genolls. Quin home més extraordinari. Havia vingut per parlar-li o perquè ell li parlara? Va recordar Giacomo Casanova, que tampoc callava mai. Per fi va poder dir:

—Senyor Diderot, potser teniu raó… —i allò va ser dit amb una veu flèbil, quasi com un prec—. Si vós i jo haguérem estat rectors mai no ens hauríem comportat com els nostres germans. De vegades pense que un home que creu, que té fe, una fe sincera, és superior a un que no creu. M’agradaria creure, creure com creuen els qui diuen creure, per poder entendre el que diuen que entenen. Escriure em va allunyar de la meua família, especialment de mon pare i del meu germà Armand, el fanàtic. És un dels majors sacrificis que he hagut de fer: deslligar-me dels meus parents. Amb ells no era feliç… Amb ells mai no hauria fet res… Mon pare mai m’ho va perdonar i em va desheretar. Ja veieu que car m’ha eixit aquest vici d’escriure! Us parlaré francament: havia decidit no tractar certs temes si es produïa aquest encontre. Preferia, aquesta era la meua ingènua composició de lloc, que la nostra conversa haguera avançat per llocs comuns, per preguntes i respostes intranscendents, sol·lícites i amables… Ara m’adone que això, amb vós, és impossible. Perquè, això és ben cert, la vida corre a tota velocitat, i no som amos dels nostres desigs, i els nostres plans es compleixen molt de tard en tard. En el meu cas almenys: mai no he conegut algú que haguera fracassat tan estrepitosament en les seues prediccions de futur. Res del que he viscut m’ho esperava. No he endevinat res. Ni tan sols aquesta visita desesperada a París, in extremis.

Diderot va fer un gest de parlar, però el va aturar.

—No, no, deixeu-me dir-vos una cosa: sempre m’heu inquietat i desconcertat…

—Jo? —en aquella pregunta hi havia un estremiment de riure, com qui no es pot creure el que està escoltant.

—Sí, estimat amic. És curiós, no ens havíem vist mai i ara tinc la sensació que us conec de tota la vida. Sou el filòsof a qui preste més atenció i amb el que més discrepe. No us ho amagaré: sovint m’irriteu. La vostra defensa de Shakespeare…

Diderot va protestar entre riures.

—Shakespeare és un gegant, un gegant com el sant Cristòfol de Notre-Dame! Malgrat tots els seus defectes, aquest colós gòtic té alguna cosa de venerable i d’imposant!

—Per no parlar del vostre darrer elogi de Richardson!

El filòsof va riure obertament davant d’aquesta nova objecció, i va fer un gest amb la mà restant importància.

—Us seré franc —va insistir el poeta—. No m’agraden en absolut les llargues i insuportables novel·les de Richardson. Si Pamela i Clarissa han tingut èxit és perquè han excitat la curiositat del lector, i si se’m permet, la més baixa de les curiositats. Deixeu-me parlar, per favor! —va tronar de sobte, veient aflorar un gest de rèplica en Diderot—. La més baixa de les curiositats! Aquella morbosa tafaneria per saber si els seus perseguidors aconseguiran finalment conquerir l’himen d’aquelles donzelles em sembla insuportable! A més d’inversemblant… No em negueu que el zel amb què la criada defensa la seua virginitat no és sols inversemblant, sinó d’una estupidesa poca-solta i absurda! On s’han vist criades així? Criades que moren de vergonya i de virtut! Si els lectors esgoten els deu volums de Clarissa és perquè estan segurs que finalment la cosa acabarà d’una manera raonable. Ja m’enteneu… Tenen interès per veure com s’enllesteix aquella baralla i s’empassen aquell enfarfec d’inutilitats! El senyor Samuel Richardson és un obsés! Quant de temps balafiat llegint inanitats! Aquesta obra és una estafa!

—Oh, no!, aquesta obra és bellíssima!

—Aquesta obra és una estafa! —va tronar de nou—. Reconec a Richardson una diabòlica habilitat per fer que el lector tinga sempre en ment la vagina de Pamela!

—Us enganyeu, és el que s’esdevé tots els dies a la nostra vista, i que no veiem mai! —el filòsof s’havia congestionat.

—Com que no ho veiem mai! —va replicar també alterant-se—. No veiem mai un comte o un marquès seduint la fadrina! Siguem seriosos! Aquesta classe de llibres apel·len a la morbositat, a la més baixa de les curiositats, ens conten vides vulgars, desgràcies no gens edificants, drames sense glòria, epopeies de pacotilla. És literatura que naix dels budells! Si la literatura, a partir d’ara, es dedica a retratar els instints més vulgars i comuns de la humanitat, a donar pàbul a la misèria humana, convertirem les belles arts en un femer. Això, estimat Diderot, és quelcom que no podrem combatre: a aquest pas, com bé m’adverteix Mme du Deffand, a mesura que hi haja més gent lectora, pitjor serà el gust. Podeu estar segur! Vós sereu un autor de minories; entrareu en la biblioteca dels curiosos, però com el Dant, mai, o quasi mai, sereu llegit. Quant als meus versos, o al meu teatre, millor no parlar-ne! Fins i tot el mateix Richardson pot semblar massa llarg i rebuscat. Les possibilitats d’empitjorar són, en aquest cas, inassequibles a la nostra imaginació!

Va tossir. Per un moment va témer la sang: estava massa excitat. S’havien quedat totalment a soles, tothom havia desaparegut, era estrany, sorprenent, que no hi haguera hagut testimonis. Diderot romania assegut inestablement a la butaca, com si no gosara prendre total possessió d’ella, com si aquella visita estiguera a punt de finalitzar.

—És un risc que hem de córrer —va dir el filòsof—. La literatura ha de reflectir la realitat i l’home ha d’enfrontar-se amb ella. És això el que admire en Shakespeare i Richardson… És cert que els diàlegs de vegades són vulgars, ordinaris, i moltes escenes d’una gran crueltat. Però m’esborrona aquesta excepcional capacitat per definir l’ànima dels seus personatges, les seues pulsions internes, contradiccions, la vida que arrosseguen… És viu, és excepcional, és emocionant… Potser no és un espectacle de bon gust, però retrata l’espècie humana, amb una acuïtat de naturalista, amb una formidable mestria. Hi ha escenes de la vida salvatge, explicades per Buffon o Daubenton, que són tant o més esgarrifadores. És aquesta «veritat» la que em commou. La literatura no pot ser tan sols una eina educadora! I, per altra banda, mai no podrem educar si no desvelem la realitat, si no parlem, si no escrivim, com la gent del carrer. Després de llegir Richardson experimentem l’estranya sensació d’amar més el proïsme, d’estimar més els nostres deures, de no sentir més que pietat pels malvats, més veneració pels bons… No crec que ni Richardson ni Shakespeare ens facen pitjors del que som: en tot cas ens milloren. És cert, és literatura que naix de les entranyes de l’home. Però busca arribar més lluny… Racine ens corprèn per la bellesa de les seues paraules, però ens ensenya molt poc de nosaltres mateixos! Els seus personatges són una mena de semidéus, allunyats de la massa, que no afecten el poble, que parlen en vers. Recordeu La Bruyère, que va acusar Corneille de pintar els homes no com eren sinó com haurien de ser… Al capdavall, per què escrivim? Per crear bellesa o per buscar la veritat? Què és més transcendent? Què és més perdurable?

La bellesa, sempre la bellesa, va pensar… Allò bell és més perdurable que allò real, perquè la realitat és modificable, fluctuant, depèn de cada moment… El que creem immutable, els segles ho desfan, ho transformen. Les lleis de la física són les mateixes, però no la saviesa dels homes, que en descobreixen de noves que anul·len les anteriors, que es pensaven eternes: l’element bàsic de la literatura és la bellesa, com ho és de totes les arts… Un savi fa oblidar un altre savi, un poeta no fa oblidar un altre poeta. És aquest el punt que separa les ciències de la literatura: en aquest aspecte rau la seua irreconciliabilitat intrínseca, l’abisme que allunya dos mons que divergeixen i que, per molt que els filòsofs ho intenten, mai no podran reunir; aquesta prioritat per la bellesa: el poema de Lucreci naixia de la bellesa, les lleis de la física que va creure reconèixer ara mancaven d’interès, havien estat superades, i tan sols romania indeleble la factura immensa del vers. Que absurd li semblava ara l’arquebisbe de Polignac amb el seu Anti-Lucreci! Tota una vida dedicada a aquell enorme poema, de més de deu mil versos llatins, refutant el sistema materialista d’Epicur i de Demòcrit, demostrant amb l’ajuda de Descartes l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima! La ciència era transformable, un descobriment sempre podia ser superat per un altre, una llei anul·lada per una altra; però, en canvi, la factura del vers era eterna, diamantina i indestructible… Qui llegirà Polignac d’ací a cent anys! En canvi, que immarcescible resultava Lucreci! Va recordar una frase: «Les obres ben escrites són les úniques que passaran a la posteritat». De qui era aquella frase? Era seua? Era d’un altre? La memòria li fallava… Les frases flotaven en la seua ment com peces de vaixells arrossegades per les aigües. De quina nau era aquell fragment? No aconseguia reconèixer-lo. La bellesa era superior a la singularitat del descobriment; potser algun dia albirarem la naturalesa íntima de la matèria, però els versos de Lucreci seguiran mantenint la seua espontània bellesa, perquè aquella veu no havia nascut tan sols del desig de cercar la realitat, sinó d’una ambició molt superior: aprofundir en l’ànima humana… Esquil sempre seria superior a Arquímedes, perquè tota llei científica pot ser superada, o millorada, o modificada, o fins i tot anul·lada per una de més exacta, però, en canvi, com dubtar de l’eternitat dels versos del poeta tràgic? El teatre era el regne de la bellesa, no de la veritat, i encara que descobrirem el nostre origen, el de les plantes, el dels animals, el de l’univers, allò no alteraria el concepte bàsic d’escriure: sempre hi hauria aquest avantatge de la confecció de la paraula sobre la singularitat científica del fet.

Diderot seguia parlant, incansablement. Però si Racine era inferior a Shakespeare, com assegurava el filòsof, la seua obra teatral també. Qui representaria d’ací a uns anys el seu Edip, el seu Tancred? Potser també havia errat en aquest camí, potser també allò era caduc, potser hi havia un nou art i ell s’havia quedat a la senda vella? Estava convençut de la superioritat del teatre francès, però potser Diderot, més jove, més informat… Hi havia qui l’anomenava l’Homer dels temps moderns! Sentia la boca seca, una inquietud, potser fins i tot preferia no saber: morir tranquil, convençut del predomini de l’escena francesa, feliç d’haver enderrocat Shakespeare i aquella fatal moda pel realisme. Temia Diderot, perquè sabia que mai doblegaria la seua opinió per ser amable, que sempre es mantindria ferm en el seu criteri, i que fins al darrer moment sostindria el que pensava: era qui més li podia ensenyar, el més modern (modern en la filosofia, modern en el teatre), el més agosarat, però al mateix temps qui més dolor li podia causar. De vegades preferim no saber, no enfrontar-nos amb el que sospitem. A un pas de la mort, aquesta li resultava més dolorosa que mai, no sols pel destí final dels seus ossos, sinó fins i tot pel futur de les seues obres. Ja no estava segur, segur com ho estava a Ferney (feia tan sols dos mesos!), que la part fonamental de la seua obra d’escriptor fóra el teatre. El retorn a París comportava riscs que mai no havia contemplat: no sols la seua perruca ja no estava de moda, sinó que fins i tot corria perill el que més s’estimava, el que l’havia mantingut viu, la seua vastíssima dramatúrgia. Què quedaria dels seus escrits?

Encara va dir:

—El teatre és l’única manera de reunir els homes per fer-los sociables. És el més noble passatemps de la gent educada. I tan sols allò noble hauria de tindre lloc en la pàtria literària. Si omplim l’escenari de sang, de fems, de baixeses morals… Què ensenyem?

—Ensenyem l’home! —va cridar el filòsof.

—Però perdem la utilitat moral…

—La moral s’ha de recolzar sobre els fets…

—I si això que descobrim, aquells fets, fan els homes pitjors?

—Tan sols podrem millorar sent plenament conscients de qui som. I de quins són amb exactitud els fets. Anant a l’origen de tot.

—L’origen de tot! Però hi ha coses difícils, impossibles d’esbrinar…

—Quan un fenomen està per sobre de les forces de l’home, diem de seguida: açò és obra de Déu. La nostra vanitat no s’acontenta amb menys. No podríem posar en els nostres raonaments una mica menys d’orgull i un poc més de filosofia? Sé que una de les coses que ens separa és la diferent percepció que tenim de Déu i de la natura. Però m’heu de creure, jo no sóc ateu. Com us deia al principi, és difícil matisar, i la tendència natural dels homes és simplificar: o creient o ateu. Vós mateix esteu en una posició semblant, que si m’ho permeteu us causa problemes tant amb els filòsofs com amb els mestres de la Sorbona. El vostre deisme no és entès ni pels uns ni pels altres.

—Lleveu Déu als homes i tindreu l’anarquia —digué sense gaire convicció—. La gent necessita creure en alguna cosa per superar les malvestats de la vida! La idea de Déu és útil!

—Si la naturalesa ens presenta un nus difícil de deslligar, deixem-lo en el que és, i no emprem per deslligar-lo la mà d’un Ésser que el converteix de seguida en un nus més indissoluble que el primer. Pregunteu a un hindú per què el món està suspès en l’aire: us contestarà perquè és dut damunt d’un elefant. I l’elefant, sobre què es recolza? Sobre una tortuga. I la tortuga…? No és millor intentar entendre les causes físiques que fan que el món estiga suspès en l’espai? No és millor buscar l’origen físic de la vida, la causa d’aquesta aclaparadora diversitat, la sorprenent metamorfosi de la matèria, el flux etern dels àtoms…?

—Això són especulacions…

—No més que la idea de Déu…

—És cert, però aquesta és útil… —va tornar a insistir—. Fa millors els homes. L’únic camí és conciliar la fe amb la raó!

Ah, el somriure de Diderot era quasi ofensiu! Però era possible conciliar la raó amb la fe? Potser la raó no era quelcom tan innat en l’home com es pensava. Potser era una adquisició i, per tant, una corrupció de la seua autèntica naturalesa… La raó i la fe eren contraris absoluts, i aquell que intentara reconciliar-les tard o d’hora hauria de fracassar per pura necessitat…

—Perdoneu-me, però no crec que la idea de Déu haja millorat gaire els homes! —va reblar el filòsof—. Totes les guerres es fan en el seu nom! Tots els pobles es lliuren a la seua protecció abans d’exterminar-se! És el mateix Déu el dels francesos i el dels prussians? I el dels cristians i el dels musulmans? No creieu que més ens milloraria si sabérem què som, d’on venim, quins són els nostres ancestres?… Desaproveu el meu materialisme, ho comprenc, però aquest se sustenta sobre la raó, sobre les dades científiques, sobre la filosofia natural… En canvi, el vostre deisme?

El poeta va protestar.

—El pas de la matèria bruta a la viva és una aberració!

—No ho crec… Estic convençut que tots els éssers circulen els uns en els altres, que no hi ha separació entre les espècies, que una uneix a una altra, com l’hidra de Trembley serveix de baula entre les plantes i els animals. Tot és un flux etern, un moviment continu de la matèria, una constant corrupció i una constant gènesi, un moviment incessant, pertorbador, una destrucció i una construcció incessants: tot animal és més o menys planta, tota planta és més o menys animal… No hi ha res de concret, tan sols la matèria, tan sols els àtoms, que es recombinen, que s’assimilen, que formen, deformen i transformen tot en nous individus… No hi ha espècies! Tan sols individus que s’assemblen, però que mai no són idèntics, que sempre estan canviant, en constant metamorfosi… Potser no hi haja ni individus, sinó la matèria, que siga un Tot, que siga un Gran Organisme… Fins i tot, la idea de la mort no existeix…

De què parlava aquell home? Ah, era un altre model de món que li arribava tard, que ja li era inapreciable, que per molt que volguera creure sempre li seria estranger. Havia viscut massa. Si haguera mort amb seixanta anys, s’hauria estalviat aquestes revelacions, el predomini del teatre de Shakespeare, les novel·letes de Richardson, el romanticisme d’exseminarista dels seguidors de Rousseau, l’ateisme filosòfic del baró d’Holbach i Diderot. Hauria mort en pau, segur, ferm en les seues conviccions. Ara tot trontollava, no quedava en peus cap de les seues idees. Escoltava el filòsof, cada colp més aclofat en la butaca, una mica ensonyat i absent; però amb allò de la mort havia recuperat l’atenció: també el concepte de la mort havia canviat? També en això s’havia quedat antic? Què li desvelaria aquell trapatroles? Que ardu és adonar-se a la vellesa que ens hem enganyat de camí, que les obres que hem construït —potser no totes però sí les que més estimem— són d’argila i no de marbre, que no suportaran la prova, la Gran Prova, del pas dels temps. Qui recordava ara Jean-Baptiste Rousseau i el seu ditiràmbic poema a la posteritat? Poca posteritat havia conquerit aquell poeta, per més que l’havia perseguit! Li passaria el mateix a la seua obra? Ell escrivia per a la immortalitat, ho havia sacrificat tot amb aquest alt propòsit: no hi havia hagut un sol dia d’aquells vuitanta-quatre anys que haguera defallit, entestat a romandre, empegat en el dur desig de durar.

—El que vós anomeneu Déu, jo ho anomene Natura —va dir Diderot de sobte, amb un atac segur, com qui fa una jugada definitiva en els escacs.

I la mort? No li desvelaria la seua idea de la mort? El va mirar expectant, el filòsof estava suat, els cabells esvalotats, amb aquell reveixí que ocultava a mitges la seua calvície, la camisa descordada, deixant entreveure el pèl del pit, ros i canós, estarrufat. Podria en aquells moments auxiliar-lo la filosofia? No estaria en mans d’un sofista?

—Ignore si faig sofismes —va declarar de sobte, com llegint-li el pensament—. Tan sols intente mantindre’m ferm en el meu ofici de filòsof. Sé que per a molts és més fàcil ferir-me amb aquesta paraula que imitar la meua conducta. No sóc com Sèneca, que predicava una cosa i en feia una altra, que escrivia sobre la pobresa en una taula de fusta de taronger que valia no sé quants milers de sestercis. Sóc conseqüent entre el que faig i el que pense.

La porta del saló es va obrir, quasi violentament, i va entrar el marquès de Villette. Mai algú li havia desagradat tant. Quina distància hi havia entre aquells dos homes! Pertanyien a la mateixa espècie? La matèria era tan dúctil? El marquès va parlar, amb una sonoritat calculada, però sense dir gran cosa. Va fer comentaris al·lusius a l’èxit que havia estat l’obra. L’obra! Que lluny, que efímera, li semblava ara aquella Irene! Quasi l’havia oblidat! Varen arribar Mme Denis i Belle et Bonne, divertides, radiants, la felicitat completa.

—Ara sí que no us deixarem escapar! —va rematar la neboda, abraçant-lo—. Heu de recuperar-vos per poder assistir a la representació de la vostra obra!

—Però serà millor no advertir a quina representació acudireu! —va puntualitzar el marquès de Villette—. Així el teatre sempre estarà de gom a gom, esperant el gran moment. Serà un bon negoci…

Va somriure: fins i tot al final de la seua vida faria diners. Hi ha gent que naix amb aquest do, amb aquesta capacitat innata per regir bé els seus afers, i que quasi sense proposar-s’ho trau un rèdit a totes les seues activitats. Ell mai no havia tingut problemes financers, sempre havia sabut defensar els seus interessos de la manera més positiva. Però aquelles paraules, davant del filòsof, el varen incomodar. La paraula negoci li va semblar mesquina, innoble, inadequada per a aquell moment de glòria. Diderot assentia a tot, transformat de nou, atent fins a les observacions més buides: tot li semblava d’interès, tot ho analitzava, tot ho consumia, tot ho transformava. De nou havia capitalitzat la conversa, constantment anunciava que es retirava, que ja era hora de tornar a sa casa, però qualsevol frase que havia quedat en l’aire li servia per reprendre un nou discurs, o prosseguir per un d’antic, en una excepcional acrobàcia verbal, enramant-se prodigiosament, oblidant el tema central de la conversa, però proporcionant-ne milers de nous i de suggerents. De sobte va dir a Belle et Bonne, a propòsit d’un vers d’Irene:

—Sabeu què és per a mi l’amor etern? Comentava al senyor Voltaire que en un futur potser canvie la idea que avui tenim de la mort… Quan morim desapareix l’individu, però la matèria es manté en moviment… Els àtoms segueixen actius, transformant-se, redefinint-se… Res no es perd, tot es recombina, tot reapareix, tot sorgeix de nou. L’amor etern, Madame, és soterrar-se junts. L’amor etern és ajuntar-se, tocar-se, interaccionar en la immortalitat… Que les cendres s’unesquen, que les molècules es confonguen, potser no han perdut tot el sentiment del seu estat anterior, potser encara hi roman una mica de calor, algun tipus d’energia vital… Construir al llarg dels segles un Tot amb la persona amada. Potser és una quimera, però és una bella quimera, que, curiosament, no em fa témer gens la mort.

El filòsof va riure sonorament i va cridar espantat que se’n tornava a casa, sorprès de l’hora que era, tan avançada. L’acomiadament fou fred, massa ràpid i precipitat. Poeta i filòsof romanien inconvencibles, presoners de les seues idees, sense haver arribat a influir l’un en l’altre. L’encontre havia estat com havien imaginat: necessari però decebedor. A un no li quedava temps per invertir en especulacions en excés insegures (com ara aquella nova percepció de la mort), a l’altre li sobraven les idees agosarades, i volava per dominis inimaginables a l’autor de L’Henriada.

Mme Denis va seure al costat del seu oncle, a la mateixa butaca que acabava d’ocupar Diderot. El poeta va parlar, en un to de queixa:

—Aquest home té enginy, maman, sens dubte… Però la natura li ha negat un talent essencial: el del diàleg!

En aquelles paraules no hi havia maldat, sinó una mena de tristesa per no haver pogut parlar amb més tranquil·litat, amb més assossegament, amb aquell home. Mme Denis ho va convenir, mentre el prenia de la mà i l’ajudava a alçar-se.

—Però diu coses molt belles, oncle. Més que un filòsof sembla un poeta.

Un poeta! Què seria Diderot? Poeta o filòsof? Què venceria en el darrer moment, la fe o la raó? Com moriria? Quines serien les seues últimes paraules? Ah, el que donaria per saber-ho!