El regressiu

De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó. Sabia que era estípit, però tenia por que li ho notessin. El fill i la nora es van limitar a fer-li una pregunta discreta, a la qual ell contestà amb uns mots que treien importància a la cosa, si bé el to era volgudament preocupat:

—No és res; les cames que flaquegen una mica…

En Darc, el nét, que tenia tot just deu anys, se n’enquimerà més:

—Avi, que et costa de caminar?

—Una mica…

—Tens més dolor, doncs?

S’hi avenia força, amb en Darc. Es passaven moltes estones plegats, i al nen li agradava que li contés coses de quan encara hi havia cotxes particulars o cases amb jardí. Ell havia arribat a temps de conèixer-ho, tot això, però ara de cotxes ja només en tenien alguns organismes especialitats, com els bombers, o els hospitals d'urgència, que combinaven el transport terrestre amb el transport aeri. El sotaciutat era una xarxa immensa i complicadíssima de metros, reforçada per una altra xarxa d’autobusos, pràcticament l’únic servei de superfície, ja que fins i tot els taxis eren helicòpters, ara. Quant als jardins…, com podia haver-hi jardins particulars si ja no quedava cap torreta, cap xalet, i tot eren edificis de deu pisos cap amunt, ben amuntegats l’un al costat de l’altre? La ciutat, d’altra banda, s’estenia ja ininterrompudament des de Malgrat a Tarragona, des del mar a Igualada, amb algunes zones tan densament poblades que eren conegudes amb el mal nom de «les formigueres». Unes quantes, eren pitjor que això. Hi havia edificis de cinc-cents pisos i més, molts d’ells posteriorment dividits i subdividits pels propietaris en apartaments d'una o de dues habitacions independents. La població d’algunes d’aquestes construccions es deia si arribava a les vuit mil persones, la majoria d'elles gent sense ocupacions gaire regulars, si no delinqüents professionals. Eren indrets en els quals la policia no s’atrevia a penetrar com no fos per motius poderosos i amb un desplegament de forces impressionant.

Comptava, precisament, amb amagar-se en algun d’aquests barris quasi impenetrables, incontrolats. En cap més lloc no se sentiria segur contra les brigades especials que, des de deu anys ençà, quan s'havien fet públics els primers casos de rejoveniment, es dedicaven a la recerca i captura dels vells en els quals els serveis mèdics havien apreciat allò que se'n deia «la regressió» i que era considerat una malura ara per ara inguarible. Per això els internaven en centres creats a corre-cuita, si bé eren poques les persones que arribaven a ingressar-hi. En general, amb l’excusa que havien intentat de fugar-se, les brigades les liquidaven abans. I les altres, d'una manera o altra, eren liquidades a l'hospital. El fet és que la regressió feia pànic, i ell ho comprenia molt bé. En un mon ja superpoblat, sotmès a una regulació molt estricta de naixences, dos fills per parella a tot estirar, el rejoveniment dels vells era una autèntica amenaça. No era infreqüent el cas que els mateixos familiars de l’afectat per la malura el denunciessin a les autoritats. Normalment, però, no calia. L’examen mèdic anual, obligatori a partir dels setanta-cinc anys, anava detectant gairebé sense falla els senyals de regressió.

Fins a la consulta propera, disposava de set mesos ben bons, la qual cosa era una circumstància afortunada. També era afortunat que els primers símptomes se li fessin presents quan li faltaven tres setmanes per traslladar-se a casa de la filla, que vivia al barri que abans havia estat la ciutat de Mataré. Noi i noia, que feia anys que no es parlaven, havien convingut, abans de les renyines, que cadascun d’ells es faria càrrec del vell durant sis mesos cada any. Gràcies a aquest sistema de torns, tardarien molt, si feia les coses bé, a adonar-se de la seva fugida.

Va començar per enviar una carta a la filla per tal d’informar-la que aquest any no hi aniria; la nora, deia, tot just s’estava refent d’una pleuritis i, com que ell encara era prou apte, el necessitaven prop seu. La resposta, que no tardà a arribar, era si fa no fa com havia previst: ja sabia que els agradava de tenir-lo amb ells, però comprenien perfectament que, ateses les circumstàncies, no fes el viatge com cada any; ja es veurien l'any següent, doncs. Ni un mot, és clar, per lamentar la suposada malaltia de la cunyada. Estaven a mata-degolla.

Seguidament va enretirar els diners que, en previsió, tenia repartits en tres bancs i, el dia de la pretesa marxa, es va deixar acompanyar pel seu fill i pel nét a l'estació d’on cada deu minuts sortien els aerobusos que cobrien la zona de la costa-nord. Només pel nen lamentava l'engany. Què pensaria quan, a la fi, s'assabentés de la seva desaparició? Creuria, creurien tots, en un accident? O potser, en no trobar el cos, acabarien per endevinar la veritat? En aquest cas, estava segur que en Darc s'alegraria de l’astúcia del seu avi. Fos com fos, se’n va separar amb una pena que li esqueixava l’ànima; sabia que no el tornaria a veure mai més.

Va escollir la barriada del Besos, una de tantes «formigueres» de gent més o menys marginada entre la qual una cara nova no estranyaria. Com tots els indrets semblants, la població era poc estable i hi havia molts solitaris, homes i dones. Era curiós, però feia temps que li semblava haver observat que la proporció de persones sense lligams familiars creixia molt de pressa… La casa per la qual es decidí tenia tres entrades amb les seves corresponents escales, i dotze pisos d’altura. Cada pis era recorregut per un veritable laberint de passadissos amb tot de portes a la dreta i a l'esquerra. Algunes, quan el pis continuava en la seva forma original, quedaven relativament separades; d’altres, obertes després, en vendre’s o llogar-se habitacions`, s'obrien a tocar-tocar. No funcionava cap dels tres ascensors. Era, qüestió, doncs, de mirar d’instal·lar-se als baixos o, si no hi trobava res, al primer o segon pis.

Va tenir sort. La primera dona a la qual preguntà, va dir-li:

—Potser al fons, a tocar de la sortida 'd’urgència; aquesta tarda s'emporten el vell a l’hospital.

No era tan vell; un home, potser, d’uns cinquanta-cinc anys, però tan flac que la pell de la cara se li enganxava als ossos; després, en treure un braç de sota la flassada que el cobria, es va veure que tampoc no hi tenia gens de carn. Era, pràcticament, un esquelet.

També era l’amo del «pis», una sola habitació d’uns tres metres per dos i mig, la qual s'avingué a llogar-li a l’acte si ell no li demanava contractes ni rebuts. I els diners, trinco-trinco. Parlava lentament, en una veu baixa i rogallosa que gairebé no s’entenia, amb tot de pauses per reprendre alè. No va dir quin mal tenia, i ell no li ho preguntà. Fins després, quan ja se l’havien endut en una ambulància, no atinà que tampoc no li havia preguntat el seu nom.

A les sis ja estava sol i va fer l’inventari: un catre amb un únic llençol, a sota, i la flassada, vella, bruta i amb forats; una tauleta de fusta, sense pintar, amb un fogo de gas damunt i una bombona de butà entre les potes; una cadira i una caixa llarga, com un taüt, però més alta, dins la qual hi havia unes quantes peces de roba, un llibre de remeis casolans i tot d’objectes de cuina: una olla, una paella, un got i coberts, tot, llevat de la paella, d’alumini. Al fons de la cel·la, a fregar del capçal del llit, el lavabo. No hi havia comuna ni cap finestra; l’únic llum era una bombeta que penjava del sostre. A les set, amb l’ajut del ganivet i de la forquilla, ja havia alçat un rajol sota el qual excavà un espai suficient per amagar-hi els diners, en una bossa de plàstic. La rajola quedà una mica baldera, però ni hi feia res; n’hi havia d'altres, i el llit la protegia.

Després va sortir a recórrer el barri amb la intenció de localitzar els orinadors. Els més propers eren potser a cent cinquanta metres i, com va veure, la dona que en tenia cura els mantenia molt nets. Així i tot, per la nit, es va comprar un orinal. També adquirí un pany, perquè no sabia qui podia tenir les claus de l’altre. Durant set anys, va viure en aquell cau sense fer amistat amb ningú, sense que ningú el molestés. Del malalt que havia ocupat l'habitació no en tornà a sentir parlar mai, i va suposar que es devia haver mort. De segur que no tenia família i, quant als papers de propietat del pis, qui sap on devien parar! Va pensar que pràcticament, ara, podia considerar-se’n l'amo.

En arribar el moment en què s'hauria hagut de presentar a la revisió anual, la no compareixença a la qual solia provocar les persecucions de la brigada de la regressió, havia destruït els seus documents i, seguidament, amb un àcid, intentà de cremar-se als capcirons pel tal de borrar el dibuix digital gràcies al qual, si el detenien, l'haurien pogut identificar. Va renunciar-hi perquè el procediment era massa dolorós i, d’altra banda, les empremtes dels dits només les comprovaven en casos greus, de delictes majors.

Establir una nova identitat sobre el paper no era problema. Li havia estat fàcil, abans de la jubilació de la impremta oficial on treballava, d'apoderar-se d'una dotzena de targetes, en les quals repetí la numeració perquè no es notés el furt, i ara tot es reduïa a estudiar a consciència la firma del funcionari i la forma del segell. Imità sense esforç la primera i reproduí fidelment el segon. Sempre hi havia tingut manya, en aquestes coses. Amb la simple exhibició del document, en presentar-se a la casa, va aconseguir que una empresa que fabricava sopes concentrades li confiés la feina de plegar capsetes a domicili. S’hi dedicaven molts vells i moltes dones. Era un treball mal pagat, però segur i sense risc.

La nova targeta duia un altre nom, és clar, i li atribuïa deu anys menys, seixanta-vuit, la qual cosa el posava fora de l’edat de la revisió obligatòria. S’havia afaitat la barba i el rejoveniment, que no cessava, aviat va permetre-li no dur ulleres en públic, si bé la seva vista no tornaria a ser bona del tot fins al cap de dues dècades.

Va ser llavors, quan iniciava el vuitè any de la seva estada al barri que, per primer cop, va entaular relació amb un veí. De fet, era una veïna, la més immediata. Fins en aquell moment, allí hi havia vist sempre una parella de cinquanta-i-tants, gent furtiva i malcarada, i es va sorprendre una mica, doncs, aquell vespre que algú trucà a la porta de la seva habitació i, en obrir, es trobà amb una dona d’una quarantena, molt revinguda, gairebé grossa, que li preguntava si per atzar tenia llumins. Va i dir-li que feia sis dies que ocupava el pis del costat.

Li va deixar l’encenedor, que ella s’oblidà de tornar-li, i l’endemà, en anar a reclamar-l'hi, la dona el convidà a prendre una tassa de cafè, que era el seu desdejuni. Aquell fou l’inici d’unes relacions discontinues en el curs de les quals s’anà assabentant que es deia Làlia, que feia dotze anys que estava separada del marit, des dels vint-i-nou, i que des d’aleshores putejava.

—Només un home cada nit, però —afegí. I quan ell s'estranyà, va explicar-li—: No hi vull perdre el gust. Mai no m’he considerat una professional.

Ara, per desgràcia, ja hi havia nits que li costava de trobar-ne, d’homes, potser perquè començava a fer-se gran, o perquè estava massa grassa, de manera que s'havia preocupat de cercar una altra feina i, si no es quedava tot en promeses, aviat entraria en un «ràpid», on se’ls n’anava una «entrepanadora».

Hi va entrar al cap d’una mesada d’haver-li-ho dit i, com que la feina la tenia ocupada moltes hores diàries, es va passar potser tres setmanes sense veure-la, fins que una nit, molt tard, trucà discretament a la seva porta; ell ja era al llit.

—Què et passa, Làlia? —es va sorprendre.

I ella li ho va dir sense embuts. Tenia ganes de dormir amb un home i havia pensat que potser a ell li agradaria. O potser la trobava massa grossa, també?

Li va agradar. Feia tretze anys que no dormia amb cap dona i el cos de la Làlia fou un redescobriment en el qual, durant el darrer any, ja començava a pensar de nou en veure noies que li feien peça. Que tingués aquella abundància de mamella i de cul encara s’afegia al seu meravellament.

La convivència es prolongà prop de deu anys sense que ell, a despit d’una intimitat tan llarga, s’aventurés a confessar-li que era un regressiu ni quan la Làlia se sorprenia una mica de trobar-lo tan «jove» pels seus anys. Amb el reforç de la documentació falsificada, que un dia exhibí negligentment, li feia creure que no era tan vell com la seva aparença indicava.

Però quan ella es mori, asfixiada, va dir el metge, a l'hospital, per un excés de greix, li semblà que ja era hora que canviés de domicili. El procés de rejoveniment continuava tan implacable com ho havia estat abans el de la senectud, i un dia o altre acabaria per cridar l’atenció dels veïns.

Aleshores feia poc que havia començat a treballar de «legionari», com s'anomenaven, no sabia ben bé per què, els obrers que alguns empresaris poc escrupolosos llogaven sense llogar-los. Per tal d’estalviar-se despeses socials, molt crescudes, se’ls feia firmar un paper segons el qual treballaven per compte propi i cobraven, doncs, uns serveis que se’ls havia demanat i el preu del quals se suposava que fixaven lliurement. La ficció, de fet, era tan transparent, que no hauria pogut prosperar sense la complicitat dels organismes oficials o d’aquells que hi remenaven les cireres.

Ell havia «llogat» una imaginària empresa de transports, un simple camió que, d'acord amb els papers que figuraven en mans de la firma i que, per tant, podien destruir en qualsevol moment que els convingués, era propietat seva. La feina consistia a carretejar terres des de Collcerola, que hom rebaixava, fins a uns terrenys on hi havia hagut el Prat, i fou per mitja d’un company que aconseguí de fer-se amb una habitació a l’antic barri del Pastor, on s’alçaven edificis de quinze a divuit plantes, una mena de «formiguera» encara més laberíntica que les del barri del Besos, el pis del qual cedí a un matrimoni entre dues edats.

Ara ja havia tornat a renovar-se la documentació, en la qual constava que tenia cinquanta anys bo i que cronològicament, en tenia noranta-sis i, fisiològicament, uns seixanta. Ell se sentia cada dia més fort i, tot i el costum que tenia de veure’s, s'adonava que els solcs de la cara ja no eren tan pronunciats com al moment de la seva fugida i que alguns fins i tot havien desaparegut. Era capaç, ara d’alçar pesos que anys enrere hauria trobat prohibitius i els seus reflexos nerviosos s’anaven fent progressivament més ràpids.

La nova habitació que es procurà pertanyia a dues germanes, vídua l’una i soltera l'altra, que en qüestió de quinze anys havien anat acaparant una dotzena de pisos de l'edifici, del lloguer dels quals vivien i estalviaven. Eren dones calculadores i desconfiades que no es i fiaven del propi sexe i únicament llogaven a homes sols i d’edat madura; l’experiència els havia ensenyat que no hi tenien tants conflictes.

Se’ls va fer agradable quan observaren que tractava amb respecte els quatre mobles, que sempre ho tenia tot net, que no s’emborratxava com molts altres i que mai no els calia visitar-lo dues vegades per treure’n l’import de la mensualitat. La vídua, que d'altra banda era la més jove, començà a fer-li els ulls dolços, i ell, que des de la mort de la Làlia duia una vida d’abstinència, es deixà arrossegar fàcilment al llit de les dues germanes, car la primera nit ja s’assabentà que solien compartir els homes.

Fou, però, una relació de curta durada. Al cap de prop d’un any, un vespre, en tornar a casa, va veure el carrer cosit de cotxes de la policia i, pels curiosos que els agents tenien a ratlla, va saber que hi havia hagut un doble assassinar, el d’una mare i d’una filla que, prèviament, es deia, havien estat violades. Es procedia a una identificació tan minuciosa com era possible dels llogaters de l’edifici i ell va creure més saludable allunyar-se'n d’una manera definitiva. Era prou caut per no conservar res, a la cambra, que pogués revelar la seva personalitat. Els papers, sempre els duia damunt.

Va dormir dues nits al camió, fins que l’amo de la taverna on ara dinava va donar-li l’adreça d’una parenta, una cosina, que deixava un pis a les Planes de Cornellà.

Hi va viure vuit anys, de primer sol i després, en quedar-se sense feina per haver-se acabat els contractes de transport que tenia l’empresa per la qual treballava, amb dos nois que hi anaven a dormir. Per primera vegada des que havia deixat casa, vivia en un pis de debò: tres habitacions, si bé menudes, cuina i serveis. Un dels nois es va casar al cap d’un any i l’altre el deixà quan li va sortir una feina més interessant prop de l’antiga ciutat d'Igualada. Els van succeir tres noies molt jovenetes, menors de divuit anys, que probablement es devien haver escapat de la família per tal viure la seva vida.

Algú els havia donat una adreça que no trobaven i, quan van dir-li que era per veure si tenien habitacions, els oferí les dues que havien quedat lliures. Va caldre comprar un altre llit i entaforar-lo al dormitori que era una mica més gran, però hi havia la compensació que elles estaven disposades a pagar més que no havien pagat els nois. A canvi, no volien que ell les declarés com, al cap i a la fi, tenien l’obligació de fer totes les persones que posaven rellogats. Se'n va riure, és clar; tampoc no havia declarat els nois.

De bon començament, sense que ell s'ho cregués, van fer veure que treballaven en un supermercat, al torn de la nit, però un vespre, una d’elles li demanà si podia dur un home al pis. Parlant parlant, va queixar-se que, per culpa de la seva edat, li era difícil que l’admetessin en els anomenats «hotels de lleure», i els clients, que sovint no vivien sols, no podien pas dur-la a casa seva…

Totes tres tenien el mateix problema i ell, comprensiu, va avenir-se que se servissin del pis per a les seves activitats professionals mitjançant un augment del lloguer. Sense que fos especialment convingut, va quedar entès que, de tant en tant, li farien companyia al llit.

Al cap de dos mesos ja hi havia una quarta noia, la Morva, que elles havien conegut en algun lloc, i de nou va caldre comprar un jaç, l’ocupant del qual seria la que duraria més a la casa, car de les altres tres, una se’n va anar a viure amb un mecànic que li havia robat el cor, la segona decidí tornar-se'n amb la família en comprovar que aquella vida, fet i fet, no era tan engrescadora com s’havia imaginat, i la tercera va desaparèixer misteriosament, qui sap si detinguda en alguna ràtzia; en tot cas, va tenir prou seny per no revelar el cau.

D’altres noies, sempre molt joves, les van anar substituint mentre la Morva arrelava en el pis i, a poc a poc, s’assegurava gairebé l’exclusiva del seu llit. Era una noia que li recordava la seva muller, si bé ella posseïa una ciència eròtica infinitament superior i la decisió de valdre-se’n, com es va demostrar més endavant, en convertir-se en la mestressa d’un negoci que resultava tan productiu.

No va poder convèncer-lo de casar-s'hi, i amb motiu, però si que va saber decidir-lo a treure els diners que necessitava per adquirir un «hotel de lleure» regular, autoritzat per la llei, la metressa del qual es retirava i estava disposada a donar facilitats. Un contracte privat, el feia soci de l’establiment.

No va expulsar, però, les noies de la casa. Deixant de banda el goig que en treia, s'havia acostumat a l’ambient que elles creaven amb la seva presència i les seves promiscuïtats i era, detall no negligible, una reserva convenient per si l’altre assumpte fracassava o tenia algun ensopec.

No en va tenir mai cap, potser perquè la Morva untava algú, i els guanys eren cada dia més crescuts quan, a la fi, va haver de deixar el pis en plena nit i amb el temps just d’esmunyir-se per un canal del desguàs mentre la policia ja trucava a la porta. Algú havia denunciat que allí es rebien homes a totes hores del dia.

També ara duia papers a sobre, però en aquest veïnat, no tan anònim com el de les «formigueres», hi havia gent que el coneixia, de manera que, un cop més, va haver de canviar d’identitat. Mai no havia ingressat cap diner al banc, per no deixar rastre, i també aquesta vegada els tenia sota un rajol, a la seva habitació, on es van quedar una temporada perquè no gosava tornar-hi, i de la Morva, a la qual acudi en fugir, va veure que no se’n podia fiar. La noia va arrufar el nas en saber que la policia el perseguia i, amb l’excusa que el primer lloc on el buscarien seria a l’hotel de lleure», va privar-lo de quedar-se amb ella. Per si fos poc, el mes següent, en liquidar, va forçar-lo a sortir del negoci; prou va fer encara de no despullar-lo del tot.

No va ser, doncs, fins al cap de sis mesos que s’atreví a visitar de nou la casa. Hi anava decidit a obrir-se pas fins al dormitori amb audàcia si els nous llogaters hi posaven inconvenients, però al pis no hi havia ningú, el pany era el mateix, i va poder penetrar-hi amb tota tranquil·litat. Al cap de deu minuts en sortia definitivament, amb els diners a la butxaca; ningú no havia descobert el seu amagatall.

Llavors ja vivia altre cop al seu pis del barri del Besos, d’on la parella se n’havia anat pocs mesos abans de la irrupció de la policia sense que ell s'hagués preocupat de llogar-lo de nou. La majoria de veïns devien haver canviat, perquè va saber reconèixer ben poques cares i cap d’aquestes, aparentment, no el va reconèixer a ell. Ho va trobar natural ara era un home d’una cinquantena i tornava a tenir el cabells quasi negres.

Els estalvis de què disposava li permetien de prendre’s les coses amb calma, i al cap de nou o deu mesos, quan va trobar-se amb la Quila, encara no treballava. La noia, que ara tot just devia tenir dinou anys, havia estat la més jove de les seves pupil·les i, potser, la més dissortada. Ni ella mateixa no sabia com _s’ho feia, però sempre atreia els clients més malgeniüts i bandarres, i ell havia hagut d’intervenir sovint per salvar-la d’individus sàdics que, per postres, volien estafar-la. Una nit, fins va haver d’amenaçar-ne un amb el ganivet.

Ara, en trobar-la, la ratxa de la noia prosseguia. Algú l’havia apallissada dies enrere i encara tenia un ull negre; va confessar-li, també, que li havien encomanat purgacions i que la dona de la casa on vivia li feia la vida impossible des que s’havia retardat en el pagament de l’habitació.

Se la va endur amb ell, es preocupà de fer-li guarir la malura i, un cop bona, van continuar plegats. Li ho demana ella mateixa. Continuaria treballant, el mantindria… Però ell, que havia sortit d'aquell negoci de dones escarmentat i amb la consciència poc tranquil·la, acceptà la vida en comú només a canvi que ella deixés l’ofici. La Quila va estar tan contenta que es va fer un tip de plorar.

Van ser uns anys feliços, els més feliços que havia de viure en aquesta segona existència. La Quila anà madurant al seu costat mentre ell rejovenia lentament, però sense aturar-se. Ella era una noia de caràcter tendre i dolç, poc feta per dur la mena de vida que, per una estranya aberració, havia escollit als setze anys, en fugir del sepulcre blanquejat de la seva família, i de seguida es manifestà com una mestressa de casa impecable. La seguretat de què ara gaudia i els anys que anava posant la van transformar d’una xicoteta de físic angulós i de cara espantadissa, amb uns ulls sempre porucs, en una dona de corbes voluptuoses i suaus i de tarannà alegre que convertia la vida de cada dia en una festa. I ell, que cada cop era més home, acabà per adonar-se que, al seu desig, s’afegia l’amor.

Tornà a treballar una temporada de camioner, en les mateixes condicions que abans, si bé per una altra empresa; va deixar-ho per fer una feia de cobrador per compte d’un individu que, d’amagat de les cases que el tenien a la nomina, subllogava les seves funcions a base de retenir un dos per cent de la comissió i, quan al barri va desocupar-se una botiga de papereria, va llogar-la per a la Quila, la qual obri un petit negoci de confecció.

Van anar prosperant, l’habitació es va convertir en magatzem i, sempre a nom de la Quila, van comprar tot l un pis en un altre edifici de la «formiguera». A ella ni se li acudi d’estranyar-se que no preferís viure en una zona no tan densament poblada. Era massa feliç per preocupar-se de res.

Es a dir, hauria volgut tenir un fill, i ell no s’hi negava. Ara, encara que un dia li passés alguna cosa malastruga, la Quila ja es podria defensar tota sola. Però el fill no venia. La noia va visitar un ginecòleg, que la va trobar bé, apta per a la maternitat. Després es va visitar ell. Les anàlisis van demostrar que, pràcticament, no tenia cap espermatozoide al semen. La noia, en saber-ho, se li va abraçar, ara més desolada per ell que no per ella, i, quan va dir-li que, ja que la culpa era seva, no s’oposava que es fes fecundar per algú altre, la Quila va plorar, convençuda que ell ja no l’estimava. Temps enllà van haver de confessar-se que gràcies a aquestes acusacions, mai no havien passat una nit tan meravellosa. Però ella sempre s’admirà que aquelles emissions tan copioses poguessin ser com l’analista havia dit. No entenia que la naturalesa fes les coses tan malament.

Quan ho va entendre, ja havien passat prop de quinze anys. Ara ella era una matrona robusta i en el punt més dolç de la seva feminitat. Tenia trenta-quatre anys i un cos esplèndid que poc havia fet preveure la noieta escanyolida que ell acolli com qui recull un gatet malalt. Mai, i li ho deia rient, mai no s'havia sentit tan dona.

I llavors, un dia, de sobte, s’adonà d’allò que ja feia temps que hauria d’haver vist. Era davant del mirall del lavabo, on es desmaquillava per anar-se'n a dormir, i ell, que també s’havia despullat, s’inclinà prop seu, amb la galta a fregar de la seva. La Quila alçà una ma, va acariciar-li l’altra galta i, tot d’una, va suspendre el gest. El va reprendre a l’acte, però ara el palpava. Digué:

—No tens ni una arruga.

—Tant com cap…

—Quan et vaig conèixer, en tenies…

Es va redreçar, deixà relliscar la roba que duia i es contemplà, nua, al costat del seu cos igualment nu.

—Com pot ser? —mormolà—. Se't veu tan jove com a mi, i em portes més de vint-i-cinc anys!

Recordà tot d’una les seves nits, la vigoria d’ell, que no havia deixat de créixer amb el temps i com, darrerament, de vegades no en tenia prou amb les nits. Els ulls se li anaven obrint, sorpresos, i xiuxiuejà:

—Escolta… No ets pas un d’aquests?…

No es va atrevir a negar-ho i assenti. En el fons, feia anys que esperava aquest moment, i que el temia. Una hora o altra, la Quila havia d’associar aquella jovenesa seva amb allò que els metges i les autoritats s’obstinaven a qualificar de malaltia. De fet, ara se’n parlava més que abans, potser perquè el nombre de regressius augmentava, i, de lluny en lluny, entrevistaven algun especialista a la ràdio o a la televisió.

Va confessar-li-ho tot, doncs: com havia preparat les coses amb temps, en previsió d’aquella eventualitat, com havia desaparegut en notar els primers senyals de rejoveniment, com havia canviat de nom i havia anat falsificant la seva documentació. Va reconèixer que en aquell moment ja feia prop de cent vint anys que vivia.

En sentir aquesta xifra, la noia retrocedí, impressionada. No hi feia res que al seu davant tingués un home en plena vigoria de l’edat, i que aquest home li fos familiar i l’estimés. Ell va veure que se’l mirava com a algú que torna de la tomba o que pertany a un altre mon; de fet, gairebé com si fos un monstre. I per primer cop, va pensar que si, que potser ho era.

No el va denunciar, ni va deixar-lo. Passat l’instant de la revelació, que l’havia desconcertada, va esforçar-se a fer-li oblidar la seva reacció primera, a no alterar res de la vida en comú. Però era això, un esforç, i ell ho notava. La seva alegria ja no era espontània i sovint, en abraçar-la, ell sentia com una mena de resistència que no li permetia de seguir-lo en un gaudi fins aleshores compartit.

Va comprendre que la noia continuava amb ell perquè era conscient de tot allò que li devia, i que ara devia dir-se que havia arribat l’hora de pagar els seus benifets amb un sacrifici. Potser fins i tot tenia sincerament l'esperança de superar, amb el temps, aquella caiguda vertical de la il·lusió en què havien viscut, però ell sabia que això era totalment impossible, que cada dia ho seria més. A, poc a poc, entre ells s'establiria una diferència d’anys que, en lloc d'atansar-los, els separaria. Ben mirat, això havia de passar de totes maneres, i ja se n'havia enquimerat més d’un cop. Sinó que ara seria pitjor, perquè ella sabia…

Va decidir-se, doncs. Va trencar les seves relacions amb el cobrador pel qual treballava i un mati, quan ella era a la botiga, va treure el talonari del compte corrent que la Quila tenia i que com a comerciant, necessitava, i comprovà que disposava de reserves suficients i que, per tant, podia endur-se tranquil·lament, sense càrrecs de consciència, els diners que un llarg costum li feia amagar sota un rajol, arreplegà una muda de roba que va entaforar-se a les butxaques i, després d’haver escrit una nota, en la qual li expressava el seu agraïment per aquells quinze anys d’amor que li havia donat, abandonà el barri amb la intenció de no tornar-hi mai més.

Novament, va trobar-se sol en aquell mon hostil que, a través dels anys, havia anat canviant, per empitjorar. A despit de les lleis que frenaven la natalitat, la població augmentava i ara la ciutat envaïa terres que, quan fugi de casa, quedaven a dotzenes de quilometres dels seus límits extrems. Devia contribuir-hi també la longevitat, cada dia més dilatada, de la gent per combatre, la qual s’anaven creant tot de centres d’assistència geriàtrica on s'internaven, amb l’argument que res no era tan favorable al benestar dels vells com la convivència entre els de la pròpia generació, en un ambient lliure de tensions familiars, tots aquells que complien setanta-cinc anys. Però ja havia corregut la veu que en aquestes institucions la mortalitat hi era terrible i, en veu baixa, es deia que, de fet, eren centres d’eutanàsia. Així i tot, la te població en actiu, desbordada pel problema dels vells, les acceptava com una necessitat.

Més resistència s’oferia, si de cas, a les disposicions dictades dos anys enrere que modificaven la taxa de natalitat permesa. Ara s’havia abandonat el concepte de parella, d’acord amb el qual es calculava anteriorment, i s'establia una denominació per «subjecte femení» que limitava les naixences autoritzades a una per dona. Era una llei provisional que, en principi, havia de tenir una vigència de trenta anys, fins que es restablís un cert equilibri demogràfic, però les generacions sacrificades la transgredien sovint, com ho demostraven els judicis constants que se seguien contra mares prenyades. La penalitat era tan rigorosa que comprenia l’eliminació del fill.

Tot plegat, l’augment incontenible de la població, amb la seqüela lògica d'un auge de la criminalitat, i la promulgació de tantes lleis restrictives, havien obligat encara a reforçar els serveis de policia i a crear d’altres seccions especialitzades l’actuació de les quals era sempre imprevisible, ja que s’havien eliminat els uniformes i no hi havia manera de distingir, per endavant, entre un agent i un simple particular. Aquesta mesura havia estat aconsellada pel nombre cada dia més impressionant de servidors de l’ordre que queien víctimes del seu deure. Les darreres estadístiques publicades feien pujar la xifra a tres mil dos-cents disset policies desapareguts o assassinats en el curs d'un sol any.

Era un mon, doncs, en el qual calia procedir amb molta cautela, sense que això fos garantia de res, però ell disposava d’una astúcia de fugitiu que els darrers quinze anys de vida sedentària no havien rovellat del tot. La seva experiència li dictava què havia de fer i, a les nou del vespre, després d'haver hagut de descartar-ne tres, trobà una noia que s’avingué a dur-lo a l’habitació on vivia sola.

S'hi va quedar tres dies, pagant i estudiant-la, i gairebé ja estava decidit a proposar-li d’instal·lar-la en un pis confortable, tot i que de tant en tant tenia unes brusqueries que no li agradaven, quan, un vespre que baixà a sopar en un «semi-ràpid» que hi havia a la cantonada, va notar que, pel que fos, una de les noies del taulell no li treia els ulls de sobre. Era una xicota molt bruna, potser d’uns vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, de carns compactes i de pell fina, amb uns ulls greus, vagament tristos. La serventa de la taula on s’havia assegut, preguntada, va informar-lo que es deia Ruba.

Es va instal·lar a la seva secció a prendre un «nap-cafè» i se’l va beure sense deixar de mirar-la. Es van somriure uns quants cops i, després, aprofitant que ella s’inclinava gairebé al seu davant a rentar uns gots, va preguntar-li:

—Ens coneixem, Ruba?

La noia, que no semblà gens sorpresa de sentir-li pronunciar el seu nom, va dir, sense interrompre la feina:

—Ens podem conèixer.

—Quan?

—Acabo el torn a les deu.

Van trobar-se a la sortida i van agafar el metro fins a casa seva, dues habitacions i lavabo sota teulada, al capdamunt d’un edifici de setze plantes. Hi vivia amb una altra noia, caixera en uns magatzems, però quan van arribar no hi era i dins, clavada a la porta d’una de les cambres, van trobar una nota: se n’havia anat a passar el cap de setmana amb un tal Jocre.

Al llit, va voler saber:

—Per què em miraves, al «semi-ràpid»?

—Perquè fessis el que has fet.

—Tant, t'interessava?

—Doncs, si; ets molt ben plantat.

Havia viscut cinc anys amb el mateix home fins que, ara en feia dos, va matar-se en un accident. Des d’aleshores, no havia dormit amb ningú.

—No soc una noia promiscua —va dir-li—. Amb mi, és per quedar-s’hi. Bé, per quedar-s'hi si ens adonem que resulta. Què et sembla?

—En principi ho trobo bé. Però no estic acostumat que m’escullin.

—Ens hem escollit. Si no, no hauries vingut al taulell.

L’endemà passat ja sabien que resultaria i ell es va instal·lar definitivament al pis. Al cap d’una setmana, però, ja estava tip de l’altra noia, la Fena, una rossa d’ulls aigualits i molt xerraire que, per un motiu o altre, s'obstina a endur-se’l al llit. Sempre tenia la pell entresuada i a ell li feia una mica de repugnància. Per això va proposar a la Ruba de canviar de domicili.

La noia, de primer, s'hi avingué, fins i tot il·lusionada, però quan va dir-li que comprarien el pis a nom seu, s'hi va negar. Era més natural que anés a nom d’ell, oi? Va improvisar una explicació segons la qual no ho podia fer sense rebre d’hisenda; li feia veure que treballava en una empresa d'assegurances i que totes les seves despeses eren controlades, i ara, va dir, la compra d’un pis revelaria que guanyava més que no havia de guanyar, hi hauria una investigació i tot s’acabaria amb una penyora i el pas a una categoria tributària superior. El sistema d’impostos era prou complicat i ella prou ignorant per fer-li-ho creure.

Malgrat aquestes raons, que semblaven prou convincents, la noia va continuar refusant-se a una compra al seu nom i a la fi, com que ell insistia, va dir-li que al capdavall, si l’únic motiu que tenia per voler deixar el pis era que la Fena el perseguia, res no el privava de complaure-la de tant en tant; ella no s'hi oposava pas.

Va ser llavors que el sobtà la idea, però va callar, prudentment, mentre recollia d’altres elements de judici. No li va ser gaire difícil d’assabentar-se que el pis, subarrendat a uns subarrendataris que, legalment, no tenien dret de cedir-lo, anava encara a nom d'ells, si bé hi havia un contracte privat amb la Fena. Més subtilesa li va costar, en canvi, d'esbrinar que la Ruba treballava al «semi-ràpid» amb el nom suposat de Lia, el qual corresponia, ho va saber per la Fena, al d’una noia que hi fou cambrera i que després s'havia casat. Anteriorment, va dir-li la noia, la Ruba enganxava etiquetes per a una casa de productes farmacèutics.

Li va semblar que era suficient; tot coincidia. Escolli doncs una nit, quan li feia l’amor, i, com qui no diu res, preguntà:

—Oi que ningú no ho diria que tinc cent vint anys?

A la noia se li tallà la respiració. Es a dir, ja la tenia entretallada, però hi va haver un canvi en el ritme del seu panteix, del seu cos, i els ulls, que es desenfocaven, van fitar-lo amb esglai. Llavors, sense donar-li temps de contestar, afegí:

—I tu, Ruba, quants en tens?

Ella gairebé quequejà:

—Des de quan ho saps?

—Després, Ruba, després…

I va enllaçar-la més estretament mentre ella exhalava un sospir alleujat.

La seva regressió partia d'una data una mica anterior i fet i fet, tot li havia estat més senzill que a ell. Nada en una de les petites comunitats rurals, generosament protegides del govern, que asseguraven el conreu d’amplis territoris, de vegades fins i tot de cinquanta quilometres quadrats, en el seu ambient hi havia un esperit de cos, una solidaritat totalment desconeguda a les ciutats, les ordres, disposicions i costums vinguts de les quals eren objecte de resistència. En genera], els membres de cada comunitat pertanyien pa la mateixa família, o a famílies relacionades per enllaços matrimonials, i, per principi, es protegien contra el mon exterior. No hi havia, nen el cas de la Ruba, qüestions d'herència que poguessin perjudicar-la ni problemes de manteniment; les comunitats camperoles nedaven en l'abundància.

S'ocultà, doncs, maliciosament, el fet de la seva regressió, que era la primera de que se sabia al camp, i de seguida que va morir-se una altra dona, neboda d'ella, se substituí un nom per un altre i la Ruba, des d'aleshores, figurà com a difunta al registre civil. Va continuar al poble fins als quaranta anys d’aquesta segona vida, quan tota la gent de la seva generació i de la generació següent ja eren morts i ella, començà a sentir-se estranya entre una població que, d'una manera o altra, tendia a deixar-la al marge.

—Em sembla —va explicar— que es van treure un pes de sobre quan vaig dir que me n’anava.

Va poder col·locar-se de majordona a casa d’un delegat de proveïments que s’havia quedat vidu i que tenia dos fills adolescents, i s’hi va estar set anys, fins que un dels nois se li ficà al llit. Aleshores ja dormia amb el pare, però no va poder negar-se quan el fill, en veure's rebutjat, barbotejà que tenia maneres de perjudicar-la si no accedia al seu caprici. Mai no va dir clarament a què es referia, però algun cop ho insinuà prou entenedorament perquè ella, espantada, s’avingués a satisfer-lo.

Va crear-se una situació explosiva quan, gairebé alhora, el pare va demanar-li de casar-se amb ell i el noi, sense saber encara res d’aquella proposició, li exigí de trencar les seves relacions intimes amb el vell. El problema, ho va veure de seguida, només es podia solucionar d'una manera: fent-se fonedissa.

Se'n va anar a viure amb una noia geperuda de la qual s’havia fet amiga anys enrere, en defensar-la en un incident en un «empori» femení on compraven totes dues, i ella li proporciona aquella feina de les etiquetes per compte d’uns laboratoris, però ho pagaven tan miserablement que algun cop es va haver de prostituir; la mateixa geperuda feia algun home, quan algú s’encapritxava del seu defecte.

Va deixar-la en conèixer, en una sala d’espectacles, el conductor d'un helicòpter que li proposà d’instal·lar-se plegats a la casa on vivia, però era una pensió i la mestressa, diaconessa d'una secta postcristiana, va oposar-s'hi. Van viure en dues o tres adreces diferents i, a la fi, van acabar al pis de la Fena, coneguda d'una coneguda del conductor. Va ser poc després que el xicot es matà en topar amb un altre vehicle que havia perdut el control.

Mentrestant, havia conegut la mestressa del «semi-ràpid», on tots dos menjaven sovint, i la dona, una rossa encara jove que sempre li tenia moltes atencions, ella no sabia per què, va oferir-li un lloc darrera el taulell, que era on més es guanyava. La col·locació no era del tot desinteressada, ja que la mestressa de seguida donà a entendre que esperava altres serveis, més personals, de la Ruba. Ella, però, s’hi va avenir amb la condició que el seu contracte no fos formalitzat. Va explicar-li que estava en falta amb la llei per haver parit tres fills, dels quals ara tenien cura els avis, i que li interessava passar desapercebuda per tal d’evitar-se una detenció. Era un argument per tocar el cor de qualsevol dona, i més si esta encapritxada, i la mestressa, que al capdavall tampoc no podia exposar-se a tenir una llogada clandestina, trobà la solució: la noia que se n'anava, per casar-se, li devia més d'un favor i, doncs, no s'oposaria pas que la Ruba treballés amb el seu nom… No s’hi va oposar.

—Tot això està molt bé —va dir-li ell—. Però si mal tens un accident de treball…

—Ja ho sé. Però es poden fer dues coses; una d'elles, que descarto, perquè es descobriria tot, fer veure que acabava de col·locar-me, a prova. L'altra, silenciar l'accident. Perdria la compensació econòmica, és clar, però no es pot pas tenir tot. I ella, la Iala, també m’ajudaria, si calgués.

—Vols dir que continuen les relacions?

—Sí. No gaire seguides, però continuen. No gosava dir-t'ho.

—I ha tolerat que visquessis amb mi, amb un home?

La Ruba va somriure.

—També li agraden. Ja veus que no hi ha problema. Vull dir per part d’ella. No sé si tu…

Però ell tampoc no podia escollir.

Van viure amb la Fena, i ocasionalment ell va ser el seu amant, fins que els grans magatzems on treballava la van nomenar encarregada de la supervisió de les caixes en una nova sucursal, a l’antiga ciutat de Vilafranca, i van proporcionar-li, com feien amb el personal que ocupava llocs responsables, un piset que pagava la casa.

Es van quedar sols, doncs, sense que ni a ells ni a la Fena se'ls acudis de fer un canvi de noms en el contracte privat, però mai ningú no posà en dubte el seu dret de viure allí ni van tenir cap dificultat durant els catorze anys que continuaren al pis. Els problemes van ser d’un altre ordre i començaren si fa no fa quan la Ruba ja havia regressat als quinze anys i ell en tenia vint-i-set.

En aquell moment ja feia temps que li havia fet deixar el «semi-ràpid» per tal d’evitar-li interpel·lacions enutjoses, mentre ell treballava per un metge que, clandestinament, es dedicava a la fecundació artificial d'algunes dones que de totes passades volien tenir un fill. Era una activitat del tot il·lícita, feixugament castigada, i els seus ingressos de mitjancer eren considerables. De primer havia provat d’actuar de donador, però el recompte d’espermatozoides era tan insuficient com anys enrere i va haver de renunciar-hi. El metge actuava al marge de la llei, però en aquest aspecte era d’una gran honestedat.

Tot hauria anat bé, doncs, sense els primers senyals de puerilitat que ja es manifestaven en el caràcter i en la conducta de la Ruba, la qual tenia capricis i coqueteries d'adolescent que a ell el posaven nerviós. Sovint reia per no res, d’una manera ridícula, o feia el bot, sense motiu aparent. Es desinteressava de la casa, només pensava en cintes per als cabells i d’altres foteses i es passava moltes hores al carrer, badant pels aparadors, corrent cap on veia que corria la gent i en algun lloc on havia baralles, o detencions, o accidents…

Tot va empitjorar encara quan, als tretze anys, se li enretirà la regla. Darrerament ja perdia pes, semblava una mica més baixa, els pits espetitien, hi havia una reducció de les natges… Ara es va anar aplanant molt de pressa, li va desaparèixer del tot la pilositat i es passava hores i hores contemplant-se i plorant. No podia oblidar que havia estat una dona i, tot i que el sexe ja no li interessava, o li interessava d’una manera furtiva que no tenia res a veure amb aquella curiositat natural de la noieta que s’atansa a la pubertat, de vegades li preguntava amb la seva veueta de nena:

—Te'n recordes que maca que era?

I de seguida posava una cara confusa, gairebé com avergonyida d'haver-li cridat l’atenció sobre un abans durant el qual havien fet tantes coses al llit. Era penés, i a ell el cor se li estrenyia. Li feia mal de pensar que havia estat una dona ardent, algú amb qui compartir la vida. Ara no hi compartia res, ella s’anava allunyant cap a un mon infantil que, si pot ser deliciós en els infants de debò, era repel·lent en una persona que ell havia conegut adulta, responsable, femenina de cap a peus.

Més desagradable i angoixés era encara veure en aquella regressió una imatge del futur que a ell, personalment esperava. Mai no s'ho havia imaginat així. Es a dir, havia evitat d'imaginar-s'ho de la manera que fos, i li havia resultat relativament planer; al capdavall, no coneixia precedents d’un cas com el seu. Ara, en canvi, sabia quin seria el final. I dia darrera dia, any darrera any, comprovava que no podia ésser més horrible. Assistia, impotent, a la degradació d’un adult que tornava a la infància, i el revoltava la crueltat d’un destí que, de primer, podia haver-li semblat excepcional. Tenien raó les autoritats sanitàries que parlaven d’una malaltia?

No podien continuar al pis, on ja havien perllongat l’estada d’una manera imprudent. No hi feia res que, com a tot arreu, també aquí la gent visquessin els uns al costat dels altres sense com qui diu ni mirar-se, cadascú immers en el seu propi egoisme, en la insolidaritat que engendrava la vida en una urbs monstruosa, on, sota l'ordre inflexible imposat pels governants, covava l'instint de la fera engabiada, convertida en solitària a còpia d’amuntegament. Un dia o altre, per qualsevol incident difícil de preveure, algú els podia denunciar.

Quan la Ruba ja només devia tenir vuit anys, doncs, canvià de casa.

El doctor pel qual treballava va proporcionar-li una habitació al seu consultori. S’hi va confiar sense cap por que li fes traïció; més que amo i empleat, eren còmplices. Una paraula d'ell, i l'home seria jutjat i condemnat; quan es tractava d’un professional, la llei era inexorable. Per això cobrava els preus que cobrava.

El pis, que eren dos, entre els quals s’havia obert una comunicació per tal de disposar de dues sortides i evitar així que les pacients que entraven i sortien es veiessin entre elles, tenia sis cambres i, a partir d'aquell instant, una d’elles es convertí en l’indret on la Ruba s’anava fent petita i ell retrocedia cap a la primera joventut i, després, cap a l’adolescència.

Res no indicava que allò fos un consultori. El doctor, que ho era dels serveis socials i no podia tenir, per tant, pràctica privada, havia evitat fins i tot la taula d'examen. Bibliòfil obstinat, el pis, cobert de llibres de dalt a baix, era ostensiblement la biblioteca particular a la qual es retirava cada dia unes hores per tal de treballar en una Historia Social de la Medicina. Hi havia un despatx i una habitació amb un divan, per si la feina el cansava i volia reposar una estona. Era plausible. I també ho era que, tractant-se d’un metge, no hi faltés, al despatx, un armari amb tot d’instruments de la professió. Ho tenia tot prou ben combinat perquè, en el cas d'una invasió de la policia, li fos fàcil de desfer-se del material comprometedor, molt limitat, atès que la fecundació la realitzava per mitja d'injeccions que feien passar, directament, el licor seminal als òvuls aïllats per defectes de conformació.

Ell va convertir-se en el seu suposat bibliotecari, encarregat de dreçar un catàleg dels volums, i se’n va ocupar, si, sense negligir els seus altres deures. Després hi afegí unes satisfaccions que no havia previst. Perquè el metge, amb el pretext que l'acte creava una receptivitat altament favorable, copulava amb les pacients que més li agradaven. Quan ho va haver descobert, el substituí sovint.

Durant les seves hores lliures, treia la Ruba a passejar i la portava a distreure’s als parcs infantils, però aviat va adonar-se que era perillós. Un dia que esperaven torn en unes muntanyes russes, observà que uns individus demanaven la documentació a les dones que anaven amb criatures i discretament, pel que pogués ser, va arrossegar la Ruba cap a fora del parc. En dies següents, ara sol, va comprovar que els agents, perquè ho eren, només abordaven les persones amb infants i una dona li va dir que examinaven els carnets de filiació, l’existència dels quals, va assabentar-se aleshores, era recent. El metge li ho confirmà. A ell, li havia passat per alt.

La nena, doncs, es va veure condemnada a viure tancada. No semblava que li importés. Era una criatura estranya, plena de coneixements que no havia oblidat del tot i que cap als cinc anys, en la seva inconsciència, exposava preguntes com aquesta que va fer un vespre:

—Quantes te n’has tirat, avui?

El metge s'interessava per aquell fenomen tan singular de la regressió i, amb molta paciència, va examinar la Ruba repetidament, sense treure’n cap clarícia. Físicament, era com qualsevol altra criatura normal i, fins llavors, l’única raresa era que no havia contret cap malaltia infantil. Va provar, potser no sempre amb massa prudència, preparats hormonals i d'altres fàrmacs que, al seu entendre, podien aturar el procés i potser fins i tot capgirar-lo. Si hi havia hagut una reversió, per què no podia haver-n’hi una altra? Però la Ruba continuava fent-se petita i els únics efectes de les potingues amb què la farcia eren vòmits, mareigs i inflaments que, a la fi, van desaconsellar de fer més experiments amb la seva salut. No que tingués cap importància, ja que la mort semblava inevitable. Però com es presentaria?

L’home exposà que seria interessant de posar-la, més endavant, en una incubadora i, si fos possible, d’introduir-la en una matriu, però s’hi oposaven moltes raons, una d’elles que no hi havia manera d’establir un cordo umbilical o un conducte suficient de nutrició. La sola tècnica d’introduir-la ja seria complicadíssima i exigia de començar per una cesària. Ni que això es pogués fer, cap dona no s’hi avindria.

Va maldar durant anys amb la idea mentre ell, convertit en un adolescent de catorze anys, feia esforços per conservar els seus interessos d'adult, sense aconseguir-ho sempre del tot. Ja no tenia tantes ganes, ara, per exemple, de copular amb les pacients, i elles, pel seu canto, mostraven una certa repugnància a cohabitar amb un noi tan jovenet i, en alguns aspectes, poc desenrotllat. Les enquimerava, ensems, la seva indiscutible expertesa. El doctor va comprendre que n'hauria de prescindir.

Va continuar donant-li allotjament, però, fins la tarda que, en ple treball, va rebre una trucada telefònica que l'obligà a acomiadar la pacient sense entretenir-se. Quan va dir-li que acabaven d’avisar-lo que es preparés a rebre la visita de la policia, ell va entendre que l’home treballava més segur que no havia cregut; comptava, no hi havia dubte, amb la complicitat interessada d'algun funcionari ben situat.

Li va sobrar temps, doncs, de fer desaparèixer els pocs rastres que podia haver-hi de la seva activitat i ell, que també se n’havia d'anar perquè, com va dir-li l’home, no podria explicar satisfactòriament la presència de la nena, sortí a comprar un cistell gran, amb tapa de vímet, dels que ara s’havien posat de moda per anar a la plaça, hi introduí la Ruba, que tenia uns vint mesos, i abandonà el pis.

No sabia què fer. Hi havia molts indrets on s’enderrocaven cases per tal de construir edificis encara més grans, però aquestes runes, o obres, eren vigilades per barraquers que disposaven de gossos per tal de defensar-se dels intrusos. Recordà una caserna desafectada per davant la qual havia passat no feia gaire i on, com era freqüent amb les propietats publiques, o oficials, no havien deixat ningú per protegir els materials d’enderrocament.

Va arribar-hi ja de nit, sempre amb el cistell al braç, i va poder instal·lar-se en un antic calabós, en companyia d’un vell que també devia ésser escàpol d’algú o d'alguna cosa, car no mostrà gens de curiositat en veure la nena i, l’endemà, tocà el dos. El van substituir dues dones esparracades que tampoc no manifestaren gaire interès per la Ruba i s’acontentaren fàcilment de les seves explicacions quan va dir-los que era la seva germaneta i que s’havien quedat sense pares.

Va viure una mesada en aquell racó, fins que van fer, acte de presència unes brigades d'obrers i li caigué cercar refugi en una església tancada, en la qual va poder introduir-se després de forçar una porteta. N'hi havia molts d’abandonats, ara, de temples, i, d’alguns, feia anys que l'estat i les autoritats eclesiàstiques es disputaven la propietat dels terrenys. Era un litigi llarg, de mal resoldre, i ell se n'aprofità.

Durant mesos, hi subsistí a base de conserves i de fruita, però aviat li va caldre comprar un fogonet de piles per tal de preparar les sèmoles de la menuda. La Ruba havia anat perdent la facultat de caminar i començava a arrossegar-se de quatre grapes pels voltants del confessionari on la tenia. A poc a poc, també va deixar d'ésser capaç de parla articulada i de controlar degudament les seves funcions naturals. Li donava molta feina i rarament s’atrevia a deixar-la sola.

Hauria pogut abandonar-la, ben cert, però li repugnava. La seva mentalitat ja bon xic infantil que tendia a fer-li oblidar el sentit de la responsabilitat, es trobava temperada dels seus records d’adult, quan era un home i ella una dona, i, d’altra banda, aquella dependència de la criatura provocava en ell una mena d'amor en el qual es barrejaven la tendresa i el dolor. Ella el mirava amb una confiança tan absoluta i, sovint, li allargava les manetes amb un impuls tan afectuós, que es veia obligat a abraçar-la contra seu mentre les llàgrimes li queien galtes avall en sentir aquells balbuceigs infantils.

Vivia turmentat per les memòries de vegades contradictòries i, en tot cas sempre incomodes, quan es sobreposaven, de dues existències, la que havia viscut de cara a la vellesa i l’altra, de cara a una infància de la qual ningú no tindria cura, perquè en morir-se la Ruba es trobaria sol, totalment sol.

Arribà l'instant que la nena ja no fou ni capaç d’engolir les semoletes que li preparava i que, convertida en un nadó indefens, hauria necessitat la llet d’una mare, o un biberó. Ara, si no la treia en braços, ja no es movia mai de la cistella, on amb peces de roba, li havia fet un llitet, i, durant dies, va alimentar-la amb sucre dissolt en aigua en un cap de mocador que li posava a la boca i d’on ella mamava com si fos un mugró. La netejava tres o quatre vegades cada dia, escrupolosament, per evitar-li d’encetar-se la carn massa tendra. Tot d'una, després d'anys de no pensar-hi, havia recordat que així ho feia la seva dona amb els fills, quan eren petits. El més tràgic era que, alguns cops, la Ruba el mirava com si fos tan conscient com ell de la situació.

Va morir un mati, quan ja havia perdut gairebé tota la pelussa i la testa se li anava fent grossa en relació al cos. Feia pensar en una criatura que acaba d’eixir del ventre matern i el cutis fins i tot tenia aquella tonalitat entre vermella i terrosa que solen tenir els nadons. L’abraçà convulsivament en veure que ja no responia a la seva presència, a les seves paraules, i, en calmar-se, de banda de nit, va tancar la cistella amb el petit cadàver dins i anà a deixar-la en una entrada deserta. Més tard o més d'hora, algú la trobaria i les autoritats bé li donarien sepultura…

Ja no va tornar a l'església ni es cercà cap altre amagatall estable. Era un noi de dotze anys i no tenia por que el molestessin, de dia. De nit, dormia en qualsevol racó i, una temporada, arran de fer coneixença amb un altre noi, s’integrà a un gang juvenil de xicotets i de noies escàpols de les llars respectives. La ciutat n’estava plena. Però no s’hi trobava a gust. En tots es manifestava una ànsia d'aventura, un impuls vital que ell ja havia perdut i que només rarament, en moments d’un oblit total, aconseguia de recobrar parcialment. També els altres, d’instint, notaven una diferencia que els provocava i de la qual se seguien baralles. Les guanyava sense esforç, assistit per tot de malicies que acudien a ajudar-lo, però no hi posava el cor, com ho feien els seus adversaris.

Un dia va emigrar cap a d'altres barris i prosseguí la seva vida de solitari, aviat interrompuda, també breument, per una dona que el trobà dormint en un racó de passadís, i, compadida, se l’endugué a la seva habitació. Es va creure que era orfe, i en adonar-se que semblava un noi educat, i era modós, volgué que es quedés amb ella. Era vídua d’un funcionari i mai no havia tingut fills. Quan començà a parlar d’adoptar-lo, al cap d’uns mesos, i pronuncià fins i tot la paraula escola, ell va fugir novament per reprendre una existència nòmada, sense abandonar mai la ciutat, els racons i amagatalls de la qual se sabia de memòria.

Vivia en un estat de desequilibri del qual procurava alliberar-se, sense reeixir-hi del tot, amb un anar i venir inquiet, incessant. Es trobava com partit entre una realitat actual i aquell doble preterit que no li permetia de ser ben bé infantil i de lliurar-se als jocs amb que s’entretenien els altres xicotets de la seva edat. No sabia jugar i, alhora, anava perdent la capacitat de reflexió sostinguda, pròpia de l'adult. Ni un mon ni l’altre no eren el seu.

No el deixava, d’altra banda, el record de la Ruba, d’aquell procés de degradació cap al qual es precipitava ell, molt pitjor, li semblava en els seus moments de lucidesa, que la idea antiga, de quan era vell, d’haver d’enfrontar-se un dia amb la mort. Aquell era un futur previst, si, però indeterminat, mentre que ara…, ara sabia, exactament quan moriria, i com. Potser era això que no el deixava ser un nen.

Li retornaven cada vegada amb més intensitat tot de reminiscències infantils, de quan els seus pares vivien i ell era un noi feliç, més aviat trapella i poc afeccionat a l’estudi, sempre amb ganes de córrer amb els amics del veïnat en el qual, a diferencia de la majoria de companys, va quedar-se de gran, en casar-se.

No s’hi havia atansat més des de la seva fugida, però ara hi pensava molt sovint i les imatges que evocava anaven creant dintre seu una necessitat que no sabia com combatre. Enyorava aquella infància despreocupada i, amb ella, el caliu d’una llar, d’un ambient protector.

Cada dia li era més difícil resistir-se a la crida i, quan estava a punt de complir els deu anys, començà a rondar el barri sense gosar, encara, penetrar-hi. Potser temia, també, un desencís. Qui sap si la casa, com tantes altres, no havia estat enderrocada tot i trobar-se en una zona de la ciutat més afavorida, lluny de les «formigueres»! Per que anar a l'encontre d’una desil·lusió que el deixaria més sol que mai?

Fugia doncs i, durant setmanes senceres, prosseguia la seva vida de vagabund per d’altres barris distants, però aquella atracció es feia obsessiva i, com a contracor, sempre acabava per trobar-se prop del paisatge de la seva infantesa, al qual el lligaven, hauria dit, uns fils misteriosos però prou consistents per empresonar-lo. L’antiga casa es convertia en el port d’arribada.

Va fer el pas decisiu una tarda de primavera, i a l’acte es va treure un pes del cor. Al capdavall del carrer, a la cantonada, la casa era on havia estat sempre, si bé ara era més alta; hi havien afegit tres pisos. Va estar tan content que, de primer, gairebé ni va fixar-se en els cotxes, en la gent. Uns vehicles policials envoltaven l'edifici i, contra la façana de les cases de davant, s’arrenglerava una petita gernació que els agents mantenien a ratlla. D'altres policies, darrera els cotxes, apuntaven cap a les finestres, sense disparar.

Va esmunyir-se entre els curiosos, sense atrevir-se a preguntar que passava i esperant que l’incident, fos els que fos, quedés solucionat per entrar a la casa. Mentrestant mirava al seu entorn, com si confiés descobrir una cara coneguda. Però només va veure, és clar, gent estranya.

Llavors se senti un dispar, que procedia de l’edifici i, mentre els espectadors corrien a refugiar-se a les entrades o tombaven la cantonada, la policia obri foc contra la casa. Els dispars de l'interior es van repetir des d'una de les finestres de l’escala i, breument, distingí una testa blanca que s’enretirava tot seguit.

Va comprendre de que es tractava, perquè l’espectacle no era nou. De tant en tant, hi havia vells que es resistien a l’internament i defensaven a trets la seva llibertat si aconseguien, d'una manera o altra, fer-se amb una arma. Ara algú repetia la jugada.

Un dels policies, des de darrera un cotxe, cridà al tirador que es rendís, però l’home, per tota resposta, disparà de nou, i amb tant d’encert, com no fos casualitat, que el megàfon es partí pel mig. Els agents, sense esperar ordres, van cosir la façana a bales. No l'havien tocat, però, perquè una altra foguerada eixí de la casa, des de la finestra de sota. L’home, era evident, anava baixant.

Hi va haver una pausa, el mateix policia, amb un altre megàfon que van allargar-li, invità per segona vegada el vell a lliurar-se, però de dins ningú no contestà, cap arma respongué. L’havien ferit, potser, ara?

Els agents miraven l'oficial, com si esperessin l’ordre d’avançar al descobert, i la gent, des del refugi de les entrades, allargava el coll per no perdre's res de l'assalt imminent. Però no n'hi va haver cap.

L'home, sobtadament, es dreçà al llindar de la porta d'entrada, amb el fusell a les mans, alçat, a punt de disparar. I ell, bocabadat i amb el cor que li galopava, es va veure tal com era seixanta-vuit anys enrere, quan en tenia prop de vuitanta, i, un instant, li ronda pel cap que hi havia hagut desdoblament. Després, com un llampec, el colpí la veritat: era el seu nét! El seu nét que, ara vell, s’estimava més morir al carrer que ingressar en un asil on el liquidarien. Perquè allò era un suïcidi.

Els trets van ofegar la seva veu quan, sense reflexionar-hi, abandonà la protecció de la paret i arrancà a córrer cap a la casa bo i cridant:

—Darc, Darc!

El vell, tocat per la descàrrega, ja vacil·lava, queia, i Parma se li escapava de les mans, però encara era viu en arribar prop d'ell i precipitar-se al seu damunt com empenyut per la bala que li foradava l'esquena. Una esquinçada brutal va llevar-li la respiració, però els dits van tenir prou força per tocar la cara barbuda, a dos pams de la seva.

—Darc…

L‘home, que havia tancat els ulls al moment de caure, els obri, va mirar-lo amb una expressió llunyana, desinteressada, de persona que ha renunciat a tot, però quan ell repetí el nom, l’esguard s’aclarí una mica, restà uns segons com suspès, concentrat en alguna cosa, potser en la imatge del noi que ell havia estat als deu anys, potser en la d’una fotografia contemplada cent vegades en un àlbum familiar, i aleshores els ulls van riure i un braç, amb esforç, s’alçà cap a la seva espatlla mentre els llavis mormolaven:

—Ets tu, avi?

Ell només va poder assentir, feliç d’aquell encontre i d'aquella mort que no va donar-li temps de completar el gest amb la paraula.