Urn, de Djlnl

Es va presentar cap al tard, quan ella era al porxo desgranant llegums, i el va veure venir pel camí, amb tota la posta que es fonia al seu darrera, S’atansava xino-xano, amb una canya que devia haver recollit als aiguamolls i que li feia de basto. No en necessitava cap, però; era un xicot força jove, si bé el seu aspecte feia pensar en una persona desmenjada, sense gaire nervi. L’expressió era descolorida, mancada de caràcter, i els trets de la cara semblava que se li barregessin d’una manera que feia difícil de retenir-los a la memòria. Tot plegat causava una estranyesa que la veu reforçava; la Mari mai no havia sentit ningú que parlés en un to tan anònim. No hauria pas sabut dir de quina contrada procedia, ja que el seu llenguatge era tan descolorit com ella; no tenia el més petit rastre d’accent.

—Feina? —va dir quan li preguntà si necessitaven cap jornaler—. Potser si, però per pocs dies, fins que hàgim acabat de collir les pomes. Espereu que vingui el meu marit.

En Laris ja estava carregant la camioneta, a l’altre extrem del camp, per no haver d’entretenir-se l’endemà al mati. Feia mitja hora que l'havia deixat amb els coves a punt per tornar a casa, a preparar el sopar.

—Us ho feu tot sols? —va preguntar el desconegut.

—Es el primer any que tenim l’arrendament i ens convé estalviar. Però no havíem previst que madurarien totes alhora! —va riure.

El xicot es va asseure al graó, una mica ensota d’ella, i digué:

—També puc conduir, si convé.

—De seguida vindrà —va repetir la Mari.

Al cap de dos minuts van sentir el motor i tots dos van mirar en aquella direcció. La camioneta progressava lentament per l’estreta sendera, entre la doble renglera d’arbres les branques dels quals, carregades de fruit, fregaven les baranes del vehicle, ple de coves fins dalt.

En sortir de la finca accelerà una mica i després va desaparèixer cap a darrera la casa, d’on emergí per la banda oposada. Va aturar-se a cinc o sis metres de l’edifici, encarat al camí per on havia vingut el xicot.

—Laris —va dir la noia quan el seu marit saltà de la cabina—. Aquest jove diu si lo podríem donar feina.

El xicot s'aixecà amb la canya a les mans, i en Laris, que respirava feixugament, va saludar-lo amb un somrís.

—Si ens podeu donar un cop de mà amb les pomes, benvingut. Però de segur que no us, interessarà; son vuit dies, potser…

—No hi fa res —digué el desconegut—. M’agrada, això. Veniu de lluny? —el va interrogar en Laris.

—Sí —va dir sense precisar—. Vull conèixer el país, i més m’estimo fer temporades curtes.

—Heu caigut en bon lloc, doncs.

El, desconegut somrigué per primer cop.

—Em penso que si —i afegí—: em dic Urn.

Durant quatre dies, van conviure i treballar amb ell sense que en tinguessin cap motiu de queixa. Parlava poc i mai no va contar res de gaire concret de la seva persona o del seu indret de procedència. Educat i servicial, però, a l’hora de la feina formava sense plànyer-se. Era més actiu i alhora tenia més força que no feia suposar la flonjor aparent de la seva còrpora o la circumspecció, de gest i moviment, amb què solia captenir-se. De seguida que s’adonà que en Laris tenia l’alenada una mica curta, procurà substituir-lo a l’hora de carregar els coves. En ell hi havia quelcom de contradictori que estranyava els dos cònjuges.

—I t’has fixat en la cara? —va dir un dia la noia.

—Sí; és… no sé… una mica amorfa, com si s’hagués d’acabar de formar.

—Vols dir que és de la nostra raça?

En Laris va riure.

—La nostra raça! Amb els encreuaments que hi ha hagut durant segles, tots som una mica mestissos.

—I els ulls… Encara no sé de quin color els té!

—No t’hi amoïnis. La qüestió és que compleixi.

Complia. I semblava també un home sense vicis. No fumava, no bevia, menjava sòbriament i es llevava a punta de sol, sense que calgués cridar-lo. El cinquè dia, però, quan va acompanyar en Laris a la vila, van descobrir-li una flaquesa: les dones.

—De debò? —va admirar-se la Mari quan ell li ho conta, al llit—. Mai no m’ha mirat amb gens de malicia…

—No vol dir res. Però m’ha demanat si podia disposar de mitja hora i després l’he vist sortir de ca la Merta. No hi podia anar a fer res més, allí.

—Suposo que no.

Però continuava estranyada.

—No m’ho imaginava pas, que fos així.

—Com vols dir, així? Com tothom, dona!

—Però quan el veus tan desossat. Si, aquesta és la paraula! Sembla desossat, oi?

—Ara que ho dius… Es comprèn que hagi d’anar a ca la Merta. D'atractiu no ho és gaire… Bé, dormim, que demà hi ha feina.

La collita va quedar enllestida el novè dia, més tard que no preveien, perquè la pluja els féu perdre tota una tarda i bona part d’un mati, i, al vespre de la darrera jornada, en Laris pagà els jornals, sense regatejar-li la festa.

—I cap a on, ara? —va preguntar per dir alguna cosa.

—Cap amunt. Però abans potser em quedaré un parell de dies a la vila, Podria venir amb vos, demà?

—Naturalment, —digué en Laris, i va fer l’ullet a la seva dona.

Van sortir a les cinc i, ara que s’havien desfet d'aquell treball urgent, que no admetia espera, la Mari va dedicar el mati a enllestir una sèrie de feines casolanes endarrerides i, en havent dinat, va fer una breu migdiada i sortí a rentar al safareig de l’hort. En Laris sempre tornava tard, perquè Margala era a cent quilometres. Ja estava a punt d’acabar quan senti el ronc del motor de la camioneta que enfilava el camí del mas i, després, en el silenci, el cop de la porta que en Laris feia petar. Sense girar-se, va cridar:

—Estic de seguida!

El xicot se li atansà i digué:

—No corre cap pressa.

—T'has entretingut més, avui, oi?

—No… Si fa no fa com sempre.

—I què, s’ha quedat a ca la Merta, aquell?

En Laris tardà un moment a contestar, com si no entengués de que li parlava, i llavors va dir:

—No ho sé. Ens hem separat al mercat.

Era al seu darrera i, tot d’una, quan s’inclinava a recobrar una peça que li havia fugit de les mans, senti que ell li descordava el boté dels shorts i els hi feia lliscar cuixes avall.

—Què fas? —es mig girà, esbalaïda.

—Ara ho veuràs —rigué en Laris, i li toca les natges.

—Aquí?

—No hi ha ningú, ara.

—Però no porto el diafragma! —va queixar-se ella.

—No hi fa res. Un dia o altre hem de començar a pensar en la, família.

I va abraçar-se-li per embestir-la.

Va ser en aquell precís moment que la Mari va tenir la impressió que passava alguna cosa fora del normal. En Laris mai no s'havia captingut d’aquella manera, ni amb tanta vigoria. En cert aspecte, allò no li resultava familiar. Però després ell es comportà amb tanta naturalitat, com si tot fos com sempre, que no gosà interrogar-lo.

No ho féu tampoc al vespre, ni a la nit, en ser ja al llit, ni a la matinada, quan la despertà amb les seves carícies, tot i que aquell deler era insòlit i totalment contrari a les habituds moderades d’en Laris. De fet, no obri la boca fins al cap de dos dies, en veure que el seu entusiasme no minvava.

—Què t’ha passat, Laris? Des d’abans-d’ahir que no ets el mateix.

Ell gairebé saltà:

—Com, que no soc el mateix?

—Ja m'entens, tu. Mai no n’havies tingut tantes ganes.

—Te’n queixes, potser?

—Oh, no, no! Però és que ara ets tan… tan robust!

En Laris, llavors, va riure.

—Hi ha coses que amb l’ús milloren.

—Però tant?

—Ja ho veus. No estàs contenta?

—Es clar —va dir ella.

Però encara estava més confusa.

La criatura va néixer als nou mesos exactes, a l’hospital de la vila, i l’endemà en Laris es féu fonedís. Havia deixat la cambra de la partera després d’haver-se assegurat que tant la mare com el petit estaven bé, però a la masia ja no hi tornà, puix que la camioneta continuava on l’havien deixada la vetlla, en fer el viatge tots dos. L’assumpte es va enfosquir encara quan, al cap de dotze dies, una parella forastera que s’hi endinsà a fer l'amor, com confessaren en adonar-se que eren suspectes, trobà el seu cadàver enterrat en un bosquet, a tres quilometres de Margala. Les darreres pluges havien arrossegat la terra que el cobria.

No es podia dubtar que era en Laris; tot corresponia, àdhuc les particularitats de la dentadura, però hi havia un detall inexplicable: el cadàver ja tenia prop d'un any. Hi van estar conformes dos dels tres metges que, a prec del forense, van examinar també les despulles; l’altre hi féu les seves reserves. I la causa de la mort, van coincidir, si bé deixant prudentment un marge a d’altres possibilitats, era la ruptura d'un aneurisma.

Les autoritats de la vila no estaven equipades per menar una investigació en regla i, de la capital, van acudir un parell de policies que, durant uns quants dies, van interrogar una mica tothom, sense esbrinar res de substancial. És a dir, paradoxalment, tot menava a creure que en Laris havia entrat a l’hospital i ja no en sortí puix que la darrera persona que el va veure fou una infermera que es creua amb ell pel passadís del pavelló de la maternitat. Però n’havia sortit, la prova era el seu cadàver enterrat al bosquet.

Amb la Mari hi parlà un inspector, Merna, que fou prou delicat per esperar que la noia es refés una mica de les noticies que la direcció de l’hospital va donar-li amb cautela, al cap d'un setmana, quan els semblà que s’allunyava qualsevol perill de recaiguda. Per un motiu o altre, havia quedat força afeblida.

L’home, d’uns quaranta-cinc anys, una mica rabassut i de gestos lents, com si s'hi pensés abans de fer-los, li va confiar ja d'entrada que mai no li havia caigut entre les mans un assumpte més desconcertant.

—Tan desconcertant —digué— que ni sé que preguntar-li. El seu marit era viu el dia del part i, això no obstant, els informes mèdics son prou concloents: aleshores ja feia prop d'un any que era mort. Un temps durant el qual vostè hi va conviure diàriament.

—Sí.

—Només s’explicaria per una confusió. Vull dir que aquest no fos el seu cadàver. Més que res, per això he vingut a veure-la.

A ella se li esblanqueí la cara.

—Vol que l’identifiqui, potser?

—No; no crec que el pogués reconèixer, a hores d’ara…

Ja sap que s’ha certificat que va morir d’una ruptura d’aneurisma. S’havia queixat mai d’alguna molèstia, ell? No sembla pas que consultés cap metge…

—No, li feia molta mandra de visitar-se. Sovint es i queixava d’una mena d’opressió i també es cansava fàcilment; llavors esbufegava d’una manera anormal, com si li costés de respirar.

—Havia sofert una fractura, oi?

—Sí, al turmell esquerra. Coincideix?

L’inspector assenti.

—On la hi van reduir?

—No ho sé.

—Ni el nom del metge?

—Tampoc. Va ser abans de casar-nos. Es important, això?

—No, gens. Alguna altra peculiaritat? Sense que jo hagi d’orientar-la amb una pregunta concreta…

—No; cap… Si! El cartílag del nas. El tenia lleugerament tort, inclinat a l'esquerra.

—Exacte —digué l’inspector, desanimat, i va aixecar-se de la cadira—. Encara que no pugui ser ell, ho és —i es va acomiadar precipitadament, com avergonyit d’alguna cosa—. No la molestaré més…

Va ser ella qui el molestà, al cap de tres anys. Se n'havia passat un parell vacil·lant, sense gosar confiar-se a ningú, menant una vida solitària, de la botiga on feia de venedora ta casa i de casa a la botiga, quasi sense més contacte que l'obligat amb l’Elia, la vella una mica lirona, però de confiança, que tenia cura de la criatura durant les seves absències. Però ara ja no podia esperar més. El nen es feia gran, aviat l’hauria de dur a collegi i, per postres, aquell indici de canvi…

—Quin canvi? —va preguntar l’inspector.

L’havia reconeguda de seguida; d'aquell afer, li assegurà, no se n’oblidaria mai.

—Me n'ha quedat com una espina. No vull dir que aquí ho solucionem tot, però una contradicció com aquesta…

—Potser ara el podré ajudar —va dir la Mari.

—I per que no aleshores?

—Perquè aleshores no hauria sabut com fer-ho.

I va començat a parlar-li de l’arribada d’aquell jornaler, l'Urn, que els ajudà a collir pomes durant més d’una setmana i del canvi sobtat que observa en el seu marit a partir del dia que el xicot els abandonà. Sense estalviar-li res, l’introduí en les peculiaritats de la seva vida intima i, d’en Laris, va dir:

—Era el de sempre. Però en aquest aspecte era diferent. Del tot.

—Bé, això ja ho va veure de seguida. Per que ho creu més important, ara?

—Perquè el nen ha tingut sempre la mateixa expressió indecisa, com no formada, o desdibuixada, d’aquell jornaler. Una cara sense personalitat, anònima… I ara —afegí amb la veu trencada, però sense plorar—, des de fa mesos, pot posar la cara que vulgui; la meva, la de l’Elia…

L'inspector, que tenia un llapis als dits, s’adonà que acabava de trencar la punta en pitjar-lo contra la taula.

—A veure si l’he entesa… vostè pretén que el fill és del jornaler.

—Pretenc que es va fer passar pel meu marit, que adoptà la seva cara, el seu posat, la seva veu, tot… tot excepte això altre, potser perquè no el coneixia en aquesta aspecte.

—I per tant —resumi l’inspector— que el va matar per, posar-se al seu lloc…

—Sí, però no hi va haver crim —li recordà l’home.

—N’hi havia d’haver —s’obstinà ella—. Podia donar-li alguna cosa, algun producte… No es pot provocar, una ruptura d’aneurisma?

—De primer caldria provocar l’aneurisma… No ho sé, no sóc metge. —Va fer una pausa i s'inclinà sobre la taula, amb les mans, que no havien deixat el llapis, unides al seu davant; la noia, estranyada, observà que li tremolaven lleugerament—. Suposem-ho… Aleshores, aquesta substitució de persona ho explicaria tot, és clar. Però per arribar a aquesta explicació, estimada senyora —digué, i alça el llapis entre els dits— cal passar per una altra… Ningú no pot canviar la seva cara i adquirir la d'un altre. Pots maquillar-te, imitar-la, però vostè ho hauria vist, això. També es pot pensar en una operació de cirurgia estètica. Sinó que això no és cosa d’unes hores ni afecta el capteniment, els gestos habituals. Vostè parla d'una transformació total…

—I es pensa que no m’ho he dit cent vegades, tot això? Era algú amb una personalitat prou plàstica per ser qualsevol.

L’inspector brandà el cap, però al gest li faltava convenciment.

—Cap home no és capaç de fer-ho.

—I el nen, doncs? Bé ho fa, ell… Ho deu haver heretat.

—Una criatura… —va començar ell, però la noia el tallà:

—He tractat moltes criatures, inspector. Abans que se’ns acudis aquesta idea de fer de pagesos, vaig treballar en un parvulari. I les criatures no poden canviar de cara i tenir la d'un altre. Es a dir, no hi ha, per començar, cap criatura que no tingui una expressió pròpia.

—Bé, no pretenc cap competència en la matèria, però tanmateix… —es va interrompre—. Vostè deu tenir una teoria que explica tot això…

—Sí —va dir la Mari, decidida—. El jornaler no era un home.

—No era… —es va tornar a interrompre i digué—: Perdoni un moment.

Va tornar al cap de deu o dotze minuts, amb l'actitud tan composta com sempre, però els seus ulls semblaven esfereïts. No es va asseure.

—Li agrairé —va dir— que m’acompanyi a fer una visita. Ens esperen al ministeri de seguretat.

Els funcionaris eren dos, el senyor Minella, secretari del ministre, i el senyor Clora, un cap de negociat, i sobre la taula, tan lluent que s’hi reflectia el llum del sostre, el magnetòfon portàtil semblava una incongruència. Un cop fetes les presentacions, el senyor Clora, un home molt espatllut i amb el bigoti groc de nicotina, va dir:

—Interrogatori de la senyora Mari Drau, en presència de l'inspector Merna…

Ho volien saber tot, sense negligir el més petit detall. En primer lloc, una descripció completa de l’Urn que incloïa fins i tot les característiques de color i de textura de la pell, la distribució de la pilositat en totes les parts normalment visibles del cos, la consistència de les ungles i tot d'altres particularitats que la Mari ignorava o havia oblidat; després, una apreciació, igualment minuciosa, dels seus trets de caràcter i de la possible evolució que havien sofert entre el seu moment d’arribar a la masia i l'instant en què s’acomiadà; en tercer lloc, habituds que semblessin consubstancials amb la seva persona, independentment de les adquirides per adaptació als costums de la família, i, per acabar, una relació dels tics, modismes i formes d'expressió verbal que definien la seva parla.

Les darreres preguntes, al cap de prop de dues hores, van ser:

—Quan vostè el va veure per primer cop, on era?

—Venia pel camí que mena de la carretera al mas.

—Ha dit que portava una canya… Tendra?

—Sí, semblava acabada d’arrancar.

—On és el canyar més proper al mas?

—Als aiguamolls de l’altra banda de carretera.

—Els voreja algun camí?

—Una drecera que va a Llurc.

—A quina distància son els aiguamolls de la carretera?

—A uns cinc-cents metres.

—Si hagués vingut per la carretera, hauria hagut de fer una marrada per anar a arrancar la canya, oi?

—Sí.

—Vostè té la impressió, doncs, que venia de Llurc?

—Vaig pensar que hi havia passat.

—En anar-se'n, va dir que tiraria cap amunt. Segons l’expressió corrent a la comarca, Llurc queda cap amunt o cap avall?

—Cap avall.

—Vostè va pensar, doncs, que prosseguia el viatge.

—Sí. Així ho va donar a entendre.

—Res més. Gràcies, senyora Drau.

L’home va pitjar el boto que immobilitzava la cinta, i afegí:

—Es probable que més endavant hàgim de tornar a parlar amb vostè.

Ella va mirar de l’un a l’altre i observa:

—Seria indiscret de preguntar de què es tracta?

El secretari, que tenia una barbeta punxeguda, d’aspecte molt fràgil, va somriure.

—Es indiscret. Però necessitem la seva col·laboració i vostè ja deu haver endevinat més del que caldria… Confidencialment: divuit dies abans de l’aparició de l'Urn a la masia, una nau no terrestre va caure a trenta quilometres de Llurc, i vam poder apressar els quatre individus que la tripulaven. Després, alguns indicis ens van fer pensar que eren cinc.

—Però això s’hauria sabut! —va exclamar ella.

—No, senyora. Es van adoptar totes les mesures de seguretat. Oficialment, era un avio nostre, de prova.

—I Urn pot ser aquesta cinquena criatura…

—Ho pot ser. Els altres tenien una plasticitat molecular que els permetia d’adoptar qualsevol forma.

—Tenien? —recalcà ella.

Però el senyor Clora digué:

—No abandoni la ciutat sense avisar-nos, per si l’hem de convocar de nou.

I tots dos es van aixecar. Ella, però, encara preguntà:

—I per què no van fer res, ara fa tres anys, quan van trobar el cadàver, vell de tants mesos, d’un home que vivia dues setmanes enrere?

El senyor Minella va somriure altre cop.

—Vam fer, senyora Drau; l’hem vigilada prop de dos anys per si es posava en contacte amb algú.

—Mai no m’he adonat res!

—Es natural —digué el secretari, i sortí de darrera la taula.

L’entrevista s’havia acabat.

Al cap de dos dies li van prendre el nen per tal de sotmetre’l a observació en un centre governamental i l’inspector Merna va assegurar-li que no sofriria cap dany, si bé era possible que la gent del ministeri cregués necessari d'internar-lo definitivament si es comprovava que posseïa aquelles facultats dels extraterrestres.

—I quina culpa hi té, ell? —va protestar la Mari.

—Cap. Això no priva que pugui ser perillós.

—Perillós? Perquè el seu pare va assassinar el meu marit?

—No ho sabem, això. Però el seu fill, senyora, es farà gran i, si no vigilem, engendrarà al seu torn. Vostè s’adona de les conseqüències de tenir entre nosaltres una població inidentificable? Cal evitar-ho.

—N'hi deu haver d’altres…

—Sí, aquesta és la nostra mateixa opinió actual. Els buscarem.

De fet, en aquell moment ja s’estaven compulsant totes les inscripcions de naixença dels darrers tres anys i, al cap d’una setmana, després d’haver estudiat el nen, un exercit de policies que, per no espantar la gent, es feien passar per funcionaris del ministeri d’ensenyança, per venedors de roba infantil o per inspectors de sanitat, començà a acudir a totes les cases on hi havia criatures enregistrades durant aquell període. El procediment, una mica improvisat per no perdre temps, potser no era gaire bo, però de seguida donà resultats: dues nenes i un altre nen.

Curiosament, dos d’ells procedien de la mateixa vila i, l’altre, d'un llogarret proper. Segons l’inspector Merna, que la Mari no deixava d'amoïnar sovint per tal de tenir noticies del seu fill, que no li era permès de visitar, allò possiblement indicava que l’Urn s’havia establert a Margala.

—I a ell com ho faran, per trobar-lo? Deu canviar d’aspecte contínuament.

—Sí —confessà l’inspector—. Els una dificultat.

—Què diuen, les mares d'aquestes criatures? Les han interrogades?

—Sí, les han interrogades i, pel que sembla, cadascuna d'elles déna una descripció diferent del pare.

—Pel que sembla? —recalcà la Mari.

—No tinc detalls. La investigació, allí, no la meno jo.

—Qui, doncs?

—L’inspector Juris —i va somriure—. Li agradaria d'anar-hi?

—Per què?

—A ell li interessaria. Sé que es volia posar en contacte amb vostè.

—No veig en què li puc ser útil.

—Vostè és l’única que ha conviscut uns dies amb la seva… com ho diré?… amb la seva forma amorfa. Parlo de l’Urn, és clar. I, al mateix temps, és l’única que esta al corrent de l’afer.

—No ho saben, doncs, les altres?

—No. Oficialment, les criatures estan retingudes i aïllades perquè presentaven símptomes de malalties infeccioses.

—Però aquesta explicació no servirà per sempre.

—No, no servirà. En trobarem d’altres —va dir, confiat. I afegí—: Vol que telefoni a l’inspector Juris?

L'home se li va fer antipàtic de seguida. Era alt, robust, amb la clàssica còrpora d'armari popularitzada per les novelles policíaques, i tenia la veu aflautada. L’antipatia, però, la hi va valer, més que res, la seva mena d'amabilitat maldestra.

—No sap pas com l’admiro, senyora Drau —va començar per dir-li—. Poques dones haurien estat capaces de denunciar el seu fill.

La Mari es va quedar destarotada que les coses es poguessin interpretar d’aquella manera.

—Perdoni —objectà—, vostè s'equivoca. La singularitat del meu fill em va fer pensar en la necessitat de denunciar el probable culpable de la mort del meu marit, res més.

L'inspector Juris no es donà per vençut, i digué:

—Així i tot, és admirable. La col·laboració d'una dona com vostè no té preu.

Per gust, la Mari ja se n’hauria tornat. L'home, però, ja encadenava:

—Com li deu haver dit el meu col·lega, hi ha fortes presumpcions que l'individu Urn continuï a Margala o pels seus encontorns. Probablement pels seus encontorns. No podem oblidar que la falta de papers d'identificació el priva d'exercir una activitat seguida. El més segur, doncs es que es vegi obligat a fer feines eventuals, de peonatge, o de jornaler agrícola. No hi ha cap més manera de passar desapercebut.

—Segons aquestes dones que han tingut fills d'ell, a que es dedicava en conèixer-les?

—Una ens diu: agent d'assegurances; una altra: representant comercial; la tercera: marxant d’antiguitats. No s’ha pogut comprovar res de tot això. Cal precisar que cap d'elles no el coneix gaire. Es tracta, en tots tres casos, de noies de conducta una mica irregular per les quals la relació amb Urn és una aventura entre tantes o que, a tot estirar, es distingeix de les altres perquè els deixà una criatura. Totes el van perdre de vista poc després de quedar embarassades.

—Es estrany que no es fessin avortar…

—D’altres ho deuen haver fet.

—L’inspector Merna pretén que les descripcions que han obtingut d’aquestes dones no coincideixen…

—No; gens.

—I que puc fer, jo?

—Molt senzill. Com li he dit, ens inclinem a creure que treballa al camp. Tenim una relació de totes les masies, de tots els pagesos de la rodalia, i és per aquí que s’encaminen les nostres perquisicions. Ja hem detingut tres persones.

—Detingut?

—Provisionalment, és clar. Detenim tots els individus que son incapaços d’identificar-se com cal, i aquí és on entra vostè. L’Urn, naturalment, no `s’assemblarà, en la seva aparença actual, a l’Urn que vostè coneixia, ni al seu marit, però tots confiem que hi pot haver un detall o altre, no sabem quin, de caràcter permanent. Ningú més que vostè no pot reconèixer aquest tret.

—I n’hi haurà prou amb una impressió meva per condemnar un home?

—No. Si vostè arribava a assenyalar-lo, esgotaríem tots els mitjans d’identificació al nostre abast… Al capdavall, tothom té o ha tingut una família, ha nascut en algun lloc, i, encara que li interessi d’ocultar-ho, ho revelarà en adonar-se que la inculpació és greu.

—I si no dona resultat?

—Disposem d’altres recursos —digué l’inspector Juris—. Tard o d’hora, el trobarem. Però ens interessa que sigui com més aviat millor, abans no hagi tingut temps d’escampar massa la seva progènie. Les males herbes s’han d’exterminar sense contemplacions —afegí apassionadament—. No li sembla?

La Mari, sobtada pel to brutal, va mirar de conservar la serenitat i, com que sabia que l'inspector Juris no tenia prou autoritat per garantitzar-li res, digué:

—Abans, d’acceptar aquesta col·laboració que em proposa, voldria parlar amb el secretari del ministeri de seguretat.

L’altre es va sorprendre:

—Em pensava que havia quedat tot prou entès amb l'inspector Merna…

—No, no pas a satisfacció meva. Es indispensable que parli amb el senyor Minella.

L’inspector Juris sospirà, molest.

—Faré el que podré.

Al cap de dos dies perduts entre converses telefòniques i el viatge, la Mari tornava a penetrar al despatx on temps enrere l'havien interrogada davant d’un magnetòfon, però avui no n'hi havia cap i el secretari la va rebre sol. Va deixar-la explicar sense interrompre-la i, en acabar, digué:

—Senyora Drau… Vostè és una persona de caràcter i, fins ara, ha donat prou senyals de fortitud perquè pugui ser franc. —Es va passar un dit per la barbeta escrupolosament afaitada i prosseguí—: En cap moment no hem tingut el propòsit d’eliminar en la forma que sigui aquestes desgraciades criatures. Ben a l'inrevés, ens interessa de conservar-les i de tenir-les en observació mentre sigui possible. I ho dic així perquè dels primers exàmens realitzats pels especialistes es desprèn que no sobreviuran a la pubertat. Això, que ja és prou lamentable, ja que limita el temps de què disposem per estudiar-les, ens evita, en canvi, d’haver d’adoptar una mesura prevista en la necessitat d’esterilitzar-les. És més aconsellable que privar-les de la llibertat. —Va 'fer una petita pausa, per si ella volia dir alguna cosa, però la Mari va continuar callada. Pel que fa al seu fill —va reprendre el senyor Minella—, quan em van anunciar la seva visita em disposava precisament a convocar-la per donar-li personalment la noticia… la desagradable noticia…

—Li ha passat alguna cosa? —preguntà ara ella.

—Sí, desgraciadament… Tingui en compte que treballem en un camp verge, que no sabem com aquell qui diu res de la naturalesa d’aquests sers i que a despit de totes les precaucions… En un mot, senyora Drau: en el curs d’un dels exàmens, el seu fill es va morir…

Ella es redreçà, pàl·lida.

—Vol dir que el van matar!

—Però senyora! —protestà el secretari—. Vostè no m’ha escoltat… No s’adona que tots aquests sers ens son preciosos, que gràcies a ells els nostres científics podran estudiar una forma de vida altament evolucionada, intel·ligent i tan distinta de la nostra? Ni el pare no sofrirà el més petit dany. Evitarem, simplement, com lis he dit, que es propaguin.

—Un dels seus subordinats ha parlat d’extermini…

—No son els subordinats qui decideixen. I també pot ser que vostè ho hagi interpretat malament. Es pot parlar d'extermini en el sentit que la raça no prosperarà. I això vostè ja ho entén; ja sap que ha de ser així. No és que pensem que l’home, en el seu estadi actual, és una finalitat ultima, ben al contrari, creiem en un progrés …, però en un progrés humà, ara amenaçat per aquesta nova forma de vida que, ja ho ha vist, procedeix sense cap mena d’escrúpol. Això vostè ho sap més bé que ningú; en va ser la primera víctima.

—Tanmateix, el nen…

—Vostè és molt jove, senyora Drau —es va apressar a interrompre-la el secretari—. Tindrà d’altres fills; d’altres fills normals, humans, si em permet que m’expressi amb aquesta franquesa. Em faig càrrec dels seus sentiments; fos com fos, era un fill. Però ara ha de pensar en les seves responsabilitats.

—Responsabilitats?

—En tenim tots. Les responsabilitats que ens dona la nostra, condició d'homes. Una existència, una forma estranya, ha vingut a pertorbar el nostre ordre. El simple instint vital ja ens aconsella de defensar-nos. Però ens ho aconsella encara més la intel·ligència. L’home esta en perill, senyora Drau, i a vostè, per així dir-ho, li ha tocat un lloc de combat a primera fila. No és envejable, ben cert, però estic segur que, en consciència no pot desertar.

Ella només tingué ànims de mormolar:

—El podré veure, el nen?

—L’acompanyaré personalment.

L’endemà de l’enterrament, la Mari es traslladà de nou a Margala, resignada a una tasca que ara, després d’aquell desenllaç, li resultava més ingrata, i, en el curs dels sis dies següents, va haver d’encarar-se amb nou detinguts que esperaven la seva visita. Els va veure d'un en un, com a suposada representant d’una societat cívica d’ajut als presos i, cada cop, va tenir lleure de parlar-hi una bona estona, a soles, amb el carceller a l’altra banda de porta, disposat a acudir si l’home es permetia alguna insolència, algun gest violent.

Alguns, atordits per l’aventura de la detenció, van confiar-li problemes familiars i conflictes personals que, d’una manera o altra, els situaven al marge de la societat; d’altres, més murris, se li’n van riure, i fins i tot n’hi hagué un que volia convèncer-la de deixar-se fer l’amor.

Cap d'ells, però, n’estava raonablement segura, no era l’Urn. Li semblava que àdhuc en l’absència de trets més o menys familiars, el seu cor sabria descobrir l'individu que havia suplantat en Laris. Un mecanisme interior, instintiu, reaccionaria. L’inspector Juris, al qual ho digué en sortir de la darrera cel·la, es mostrà d’acord.

—Com a policia no hi hauria de creure, en les intuïcions. Però hi crec. No es desanimi, doncs. Demà ens n’arribaran dos més però aquests ja no els va veure. Aquell vespre, quan s’adreçava a l'hotel on la policia li havia reservat allotjament, va interpel·lar-la una individu amb el qual gairebé ensopegà en tombar una cantonada.

—Senyora Drau!

S'aturà, sense reconèixer-lo, i ell va adonar-se’n.

—No em recorda, oi? —li va somriure—. Anys enrere, quan tenien aquell arrendament, havia tractat amb el seu marit.

—Ah! Potser sí.

—Tenia un magatzem, aleshores. Arri Conse… Se'n recorda, ara?

—Vagament —menti ella—. Ja no el té?

—El magatzem? No. El negoci no rutllava gaire i el vaig perdre. No sabia que vostè tornava a viure aquí.

—Hi soc de pas, per uns quants dies.

—Ja entenc… A qui veig de vegades és aquell mosso que van tenir.

Ella s’encarcarà, sorpresa.

—L'Urn?

—Sí. I un bona peça que esta fet!

—Com vol dir?

L’home va consultar-se el rellotge.

—Té tard?

—No, no! Digui…

—Per que no m’acompanya a casa? —proposà el senyor Arri Conse—. Voldria ensenyar-li una cosa, ja que he tingut la sort de trobar-la.

—Què?

—Ja ho veurà. Tinc motius per creure que va abusar de la confiança de vostès. Li convenia tenir una tapadora, sap?

—Una tapadora?

—Sí. Em va caure un paper a les mans… però vingui.

Visc aquí mateix.

Va seguir-lo carrer amunt i tombà per un carreró més estret on només hi havia un fanal. Va estar a punt de retrocedir, però l’home digué:

—Es la segona casa.

La porta d’entrada estava oberta i van pujar fins al capdamunt de tot, el tercer pis, per una escala d'obra, molt gastada. Les parets eren brutes de guixades i hi havia inscripcions ofensives referides a noms femenins, si bé d’altres es mereixien els honors d’un cor traspassat per una fletxa en forma de fal·lus.

Dalt, el senyor Arri Conse obri l’única porta del replà, va prémer el boto del llum des de fora, i l’invità:

—Entri…

Va penetrar en una peça amansardada, on només hi havia un llit, una cadira i una taula, i dels murs de la qual, únicament interromputs per una finestra, penjaven tot de tirallongues de paper després per la humanitat. Alçà els ulls cap el sostre, de bigues que seguien la inclinació de la teulada, i, sorpresa per aquella misèria es girà.

L’Urn, amb les seves faccions blanes i sense caràcter, tal com l’havia conegut durant nou dies, prop de quatre anys enrere, repenjava el seu cos desossat contra la porta i se la mirava amb un somrís tímid.

—Sí —digué—; soc jo.

Es va quedar sense paraules, immòbil i gairebé indignada amb ella mateixa en adonar-se de com li havia fallat aquell pretès sisè sentit; ni un sol moment, no s’havia imaginat que podia ser ell. I quan recobrà l’ús de la paraula, li van sortir uns mots que no havia tingut cap intenció de dir; fins després no va comprendre que havia volgut ferir-lo.

—Saps que han matat el teu fill?

I es va tornar a sorprendre, ara d'haver emprat aquella expressió que, segons el secretari del ministeri, no responia a la veritat. Ell, en canvi, va acceptar-la com una cosa natural.

—No m'estranya —va dir—. També em mataran a mi, si poden.

—I per això —mastegà ella amb una ira sobtada— vas assassinar en Laris?

L’Urn abandonà la porta i va atansar-se-li.

—Mai no he assassinat ningú, Mari. Si t’ho han fet creure, han mentit perquè els convenia. En Laris va morir sobre el volant, d’un atac que, va fulminar-lo. No va tenir ni temps de dir res. Un petit gemec …

—Però vas enterrar-lo de seguida, en un clot qualsevol. Per què, si no havies d’amagar res?

—Ja saps que si, que havia d'amagar qui era —va dir l’Urn—. Si hagués declarat la seva mort, hi hauria hagut una investigació que no em podia permetre. Però no va ser tan sols per això —afegí—. Vaig pensar en tu i que era l’ocasió de fer-te un fill. No sóc culpable de res més, Mari.

—I per que a mi? El mon és ple de dones.

—Ja ho sé —assenti l’Urn—. Però a tu et volia.

Ella va repenjar una ma en la taula, afeblida pel record d’aquell dies i de les seves nits, i se’l mirà.

—Això no t’ha privat de cercar-ne d’altres.

—No —i féu una pausa—. No ho entens, Mari? No podia perdre temps perquè sabia que aviat em destruirien. Com els meus companys.

La noia alça els ulls.

—No em penso que els hagin fet res; els estudien.

—Els van estudiar, si, però no gaire temps.

—Com ho pots saber?

—Perquè fins al darrer moment vaig estar en contacte amb ells. —S’adonà de la seva expressió escèptica, i digué—: Si, ens podem comunicar a distància. Sé l’instant precís en que els van matar. Dos d’ells, abans que tu tinguessis el nostre fill, i els altres dos al cap de pocs mesos.

Es va asseure a l’única cadira de la cambra i repenjà el cap entre les mans. Ella va preguntar:

—Per que vau venir?

—No sabíem on anar. I la terra ja la coneixíem, ens hi havíem atansat més d’un cop durant els darrers mil anys.

La Mari mormolà:

—Totes aquestes naus que en diem platets voladors…

—No, totes no; algunes.

—I mai no havíeu aterrat?

—No, mai.

—I per que ho vau fer, aquesta vegada? Ens volíeu colonitzar, potser?

L’Urn separa el cap de les mans.

—Colonitzar? No, Mari; ens vam quedar sense mon. Veníem… veníem a refugiar-nos.

Les primeres imatges les van captar a més de cinc-cents milions de quilometres de distància, quan la nau de servei tornava d’una missió rutinària de patrulla, i a Djlnl ja no s’hi van poder atansar; el planeta era una massa incandescent en la qual no hauria pogut sobreviure cap forma de vida.

Ignoraven que havia succeït, ho ignorarien sempre, però tot els inclinava a creure que, per un d'aquests atzars estadísticament tan improbables, alguna falla en qualsevol de les centrals d’energia atòmica havia generat un procés en cadena. Era irònic que un accident d’aquesta mena hagués tingut lloc precisament en aquell mon, on mai no s'havia fet un us bèl·lic de la fusió de l'àtom, car els habitants de Djlnl feia mil·lenaris que no guerrejaven. Una raça única, formada per la barreja de les races primitives, poc diferenciades, havia anat sublimant els seus instints agressius per bastir una civilització en la qual l’estímul no eren les riqueses ni el poder, si no el desenvolupament de les potencialitats creadores de l’espècie. Una llarga tradició en aquest sentit havia culminat, divuit segles enrere, en l’aparició d'una criatura nova, un autèntic mutant, la plasticitat molecular del qual li permetia d’escollir la seva forma corporal sense altres limitacions que les de pes i volum. A través d’un programa implacable, s’havia afavorit amb tanta de mesura l’expressió d’aquests nous éssers que, al cap d'una vintena de generacions, aquella facultat ja era compartida per tots els membres de la comunitat.

De la mateixa manera que l’home s’havia fet amb la intel·ligència, que el diferenciava de la bèstia, els djlnls havien fet un pas, i confiaven que no seria el darrer, cap a la superació de les limitacions físiques i mentals de l'individu. No es podien desencarnar, ben cert, ni adoptar formes que haurien suposat una contracció física, però fora d’això els era permesa pràcticament qualsevol transformació, àdhuc la 'de les característiques sexuals, si bé tot canvi de sexe es traduïa, per raons encara desconegudes, en esterilitat.

Un control prudent de la natalitat feia que la població romangués estable, perfectament adaptada a les possibilitats de l'ambient. Això i la desaparició de la propietat privada, havia anat eliminant totes les desigualtats basades en la riquesa i únicament subsistien, sense que tinguessin incidència social, les de les capacitats personals de cadascú.

Hi havia encara, si, enveges i rivalitats provocades, més que res, per motius professionals i, en alguns casos, per antagonismes de tipus afectiu, però això ben rarament es traduïa en delictes, tota vegada que una formació cívica extrema i no discriminatòria privava els ciutadans de lliurar-se a actes de violència; les tensions se solien resoldre d’una manera civilitzada, a base de compromisos i de superacions que, fet i fet, beneficiaven la comunitat.

I ara, aquell mon en el qual era possible una autèntica convivència i el lliure desenvolupament de les potencialitats de l'individu, havia deixat d'existir per culpa d’un error de càlcul, d’una badada o d’una avaria mecànica que ningú no va saber preveure. Djlnl era una massa de foc davant la qual els cinc astronautes van haver de retrocedir sense saber què fer, on anar. En aquells moments, cap més nau no estava de servei i sabien, doncs, que eren els únics supervivents de la seva raça.

—I vau venir a la terra —mormolà la Mari.

—Sí. L’únic planeta habitat per una espècie semblant a la nostra entre els cent vint-i-tres que havíem explorat.

Ella va retenir l’expressió més substancial de la seva frase, i repetí:

—Semblant a la vostra?

—Som, com vosaltres, bípeds de marxa erecta, amb quatre extremitats i ens reproduïm sexualment per impregnació de la femella, que és vivípara. Sempre hem cregut que entre els humans i nosaltres hi havia un procés evolutiu més o menys paral·lel… I això, aquesta semblança, que podíem accentuar a voluntat, ens va fer pensar que ens podríem confondre entre vosaltres.

—I no hauria estat més senzill escollir un planeta habitable, però deshabitat?

—Sí, més senzill sí —digué el xicot—. Però pensa en una cosa: érem cinc mascles.

—I necessitàveu dones —acabà la Mari—. Femelles que us donessin fills a través dels quals destruir l’home i reprendre la vostra civilització tan galdosa! Perquè de tot això que has dit no me’n crec res —afegí amb passió—. Quin ordre, quina convivència hi pot haver entre gent capaç de canviar d’aspecte? Un paradís de criminals, devia ser el vostre mon!

—Perdona —va dir l’Urn, plàcidament—, però no veig la relació.

—No? Quan no es pot ni identificar les persones… —va començar sense adonar-se que estava repetint un concepte de l’inspector.

El xicot es va sorprendre:

—Qui ho ha dit, això?

—Es natural, oi? Si sempre estàs canviant de cara, de cos…

—Hi ha la identificació cerebral, i t’asseguro que és tan infal·lible com això de les vostres empremtes digitals. Ningú no es pot fer passar per un altre.

—No canvia, doncs, el cervell?

—Sí, pot canviar, si vols, però a ningú no se li acudiria de fer-ho.

—Per què?

—Perquè deixaria de ser ell per sempre. Una transformació cerebral implica un oblit absolut de les pròpies experiències, de tot allò que fa que continuïs essent tu mateix malgrat els canvis. El cervell reté la identitat, per dir-ho així.

—Com?

—Gràcies a les sinapsis, que són les connexions que s’estableixen entre les neurones. Si d'aquestes, en un cervell, n’hi ha més de deu mil milions i cadascuna d’elles pot tenir deu mil enllaços diferents, ja pots veure que no hi ha dos cervells que siguin iguals. Les tècniques de control que posseíem sobre aquestes «normes» facilitaven la identificació individual. Si a això hi afegim l’«empremta» del locus caeruleus, un dels nusos reticulars que hi ha a la base del cervell i que intervé en el mecanisme que provoca els somnis…

—Però nosaltres no ho sabíem, això! —va exclamar ella.

—Tu, no. Les autoritats, sí. Els meus companys no van amagar-los res i els vostres científics estan prou familiaritzats amb l'estructura i el funcionament del cervell per poder dominar, en un no res, aquestes tècniques per a nosaltres ja velles.

La Mari va desplaçar-se cap al llit, darrera d’ell, i, silenciosa, s’assegué. L’Urn va tombar-se al moment que afegia:

—I això no els ha privat de matar-los.

La noia, com distreta, mormolà:

—Però heu acudit a l'engany…

—Hi he acudit jo en veure com anaven les coses —va dir l'Urn, i s'alçà per asseure’s al seu costat—. Escolta, Mari… No se t’ha acudit que, com qualsevol criatura, tinc dret a la vida i, sobretot, a la vida de la meva espècie?

Ella va tardar uns instants a contestar, i llavors inclinà el cap.

—No, no hi havia pensat. Es per això que has volgut tenir tants fills?

—Sí, Mari, amb l'esperança que se'n salvaria un o altre. Hauria volgut que fos el nostre.

—Per què precisament ell?

—Perquè a tu te’l vaig fer amb amor, Mari.

—Però te'n vas anar de seguida que el vaig tenir…

—Sí. Em vaig espantar en comprendre que aviat t'adonaries que no era en Laris. No se m'havia acudit, abans, que em delataria.

La noia atansà la galta a la seva, va agafar-li una mà, i ell va veure que tenia els ulls plens de llàgrimes. No tingué temps, però de dir res, puix que la Mari xiuxiuejà:

—En vull tenir un altre, Urn…

El xicot es va a separar gairebé amb violència, sobresaltat.

—Però Mari, si fa un moment…

Ella va moure el cap.

—Tampoc a mi no m’agradaria que s'acabés la meva espècie —digué—. Vine, Urn…

I va abraçar-lo.

Al cap de més d’una hora, en el silenci de la nit, van sentir la remor somorta dels peus que pujaven per l’escala, i la Mari es redreçà en el llit, escoltant. Li semblà que algú s'aturava arran de porta i quan ell, estranyat de la seva atenció, li preguntà:

—Què passa? —la noia digué, baixet:

—Xit! Deu ser la policia.

—La policia?

—Em deuen haver seguit i, en veure que no sortia…

Una mà feixuga trucà a la porta i una veu en la qual identifica la de l'inspector Juris, que els agents devien haver avisat abans de prendre iniciatives, confirmà les seves sospites.

—Obriu! Policia!

—No contestem —va dir la noia, i saltà del llit—. Potser es pensaran que no hi ha ningú. —Va córrer de puntetes cap a la finestra—. Podríem mirar d’escapar-nos per aquí…

No va arribar a obrir-la, però a través dels vidres va distingir dues siluetes ajupides o agenollades a la teulada de davant i, ràpidament, es girà.

—Han envoltat la casa…

Els de la porta trucaven de nou, però no en va fer cas i tornà cap al llit, on l'Urn, assegut, es vestia.

—Què farem?

El xicot va moure el cap d’una banda a l’altra.

—Havia d'acabar així…

—Policia! —van repetir des de fora—. Obriu o enfonsem la porta!

Ella, que s'estava posant les calces, se les va treure de nou i, tot d’una, la cara se li il·luminà.

—Escolta. Has dit que et pots convertir en una dona també…

L’Urn va mirar-se-la i, a despit de la situació en què es trobaven, va haver de cobrir-se la boca amb les mans per tallar la rialla que el burxava en entendre les implicacions d’aquelles paraules.

—De pressa —urgí la noia, i es va girar d’esquena per no assistir a la transformació.

Reptà pel llit, cap a la banda de la paret, i al cap d'un moment senti que els pits li fregaven un braç mentre, fora, la veu de l’inspector Juris ordenava:

—Dispara al pany!

Va tombar-se i, abraçada a l'Urn, es cobri el cap amb el llençol Va sentir el tret com si l'haguessin disparat dins mateix de l’habitació i, a l’acte, l’estrèpit de la porta que petava contra la paret.

Esperava unes paraules que els manessin d’alçar les mans, de sortir del llit, però ningú no va dir res. En canvi, unes passes avançaren per la cambra i, seguidament, una mà enretirà la roba. Aleshores va mirar. L’inspector Juris, inclinat sobre ells, tenia els ulls tan oberts que se li havien fer rodons, però la boca es plegava en una expressió de fàstic que li alterà la veu en ordenar:

—Fora del llit!

No els va treure la vista de damunt mentre l’obeïen i la Mari de reüll, llambregà el seu company. No, ni ella no hauria tingut cap dubte, al lloc de l’inspector.

L’home es desà la pistola que engrapava i desvià els ulls cap a la seva cara.

—Sap que la podria… que les podria detenir, per això?

La Mari acalà la mirada.

—No fem cap mal a ningú.

L’inspector va fer mitja volta i, prop de la porta, va empènyer un dels agents embabiecats.

—Què bades, imbecil?

L’home s’empassà sorollosament la saliva i el va seguir.

El mati de l’endemà, l’inspector Juris va significar fredament a una Mari no gaire avergonyida que ja no li era indispensable la seva col·laboració i, a primeres hores de la tarda, la noia se’n tornava a la capital, on al cap de dos dies va presentar-se a sol·licitar un duplicat dels seus papers d’identificació, perduts, va dir, en el curs del viatge.

Tres dies després llogava un petit cottage dels cinc que hi havia perduts en una clapa privada de bosc, a Surbis, una localitat propera que, de fet, ja no era més que un raval de la ciutat. I a començament de la setmana següent s'incorporava a una nova col·locació, al departament de relacions públiques d’una firma del ram de productes de neteja. Va comprar-se una bicicleta per no haver de dependre d'un transport públic prou distant per descoratjar la gent de viure als cottages. Aleshores només n'hi havia un altre d’ocupat per dos vells insociables que, quan la Mari passava prop d’ells, giraven el cap per no haver de saludar-la.

L’Urn no se li reuní fins al cap de tres setmanes, quan va haver rebut el duplicat de la documentació que, si per atzar hi havia un control de viatgers, al tren, li permetria de fer-se passar per la Mari, a la qual s’assemblava com una germana bessona, amb l’única diferencia que, ell, tenia els cabells força més curts.

Aquell vespre, quan a la fi trucà a la porta del cottage, la mateixa noia es quedà admirada que el xicot pogués haver reproduït els seus trets i la seva expressió d’una manera tan precisa.

—N'hi ha per no creure-s'ho —va dir-li, i el portà davant del mirall, on dues noies pràcticament idèntiques es van contemplar mútuament—. Saps que em resulta una mica incòmode i tot, això de veure'm duplicada?

—No caldrà que m’hi vegis més. Només seré tu quan siguis fora, per si algú trucava.

—Més valdria no obrir…

—Em, poden sentir i estranyar-se que no contesti ningú.

—Sí, serà més prudent. No crec que vingui cap visita, però. Es una sort que hagi trobat aquest indret tan isolat. L’única pega és que_ no podrem sortir mai junts. Ja anava a separar-se de l’espill quan va fer un gest i el retingué.

—A veure, espera…

Tornà a examinar-lo, a examinar-se.

—No notes res?

—Diferent, vols dir?

—Sí.

L'Urn es contemplà amb més atenció.

—No. Els cabells —digué ella—. Caldrà que me’ls talli. M'ho sabries fer tu?

—Em penso que sí.

Van anar a cercar unes tisores, s’assegué i l’Urn, curosament, els hi va escurçar fins que quedaren com els seus.

A les vuit del mati es van acomiadar amb una besada a la banda de dins de la porta i la Mari sortí. Fora, va agafar la bicicleta repenjada contra la paret, sota el menut ràfec i, portant-la pel manillar, va fer els tres o quatre metres que la separaven de la tanca baixa, de fusta.

L’obri, feu passar la bicicleta i, a l’altre costat, muntà.

Al cap d'un segon, sense haver tingut temps de completar una pedalada, ja era a terra, i l’Urn, sorprès per l'espetec del dispar, mirà per la finestra. A l'acte arrancà a córrer cap a la porta, però llavors senti unes veus que s'atansaven i s’aturà un moment a transformar-se; no calia que els veïns sabessin que allí hi havia un home.

Sinó que no eren els veïns. Un agent s'inclinava sobre la Mari i un altre home, en el qual va reconèixer l'inspector Juris, mirava cap a la casa. A terra, ara, amb la bicicleta i la noia, hi havia un fusell.

Va avançar sense treure els ulls dels de l’inspector, que el fitava amb una expressió, triomfant i, aparentment, no feia cap cas dels mots que llavors pronuncià l’agent.

—Entre cella i cella… S’hi ha quedat a l'acte.

Ell mormolà:

—Per què?

—De debò s’imaginava que els sortiria bé? —va dir l’inspector—. No se li va acudir que havíem de fer un informe i que se'ns comunicaria immediatament que, entre les seves múltiples habilitats, tenia la de fer-se passar per una dona?

Va adonar-se que es creien que ella era la Mari i abaixà els ulls cap al cadàver bo i preguntant:

—Ens van seguir, doncs?

—La vam seguir —rectificà l’inspector— i quan demanà aquell duplicat al servei d'identificació van entendre molt bé què es proposaven. El que no acabo de veure clar és perquè volia protegir-lo. Un enemic, potser l’assassí del seu marit…

L’agent, que s’havia tret un telèfon de campanya de la bossa que li penjava al costat i ara donava ordres a algú, va estalviar-li de contestar. Després, però, preguntà:

—I calia matar-lo així, com un gos?

L’inspector va posar una cara irritada i glapí:

—Li sembla que l’havíem de portar davant dels tribunals, potser?

L’ambulància es devia esperar molt a prop, a la llinda del petit bosc, perquè ja s’atansava pel camí, i l’agent va enretirar la bicicleta perquè no fes nosa.

—Hauria estat més just. Tothom té dret a explicar-se. Potser no era tan culpable com es pensaven…

L’inspector Juris se’l va mirar despectivament i escopí, com si fos un insult:

—Dones!

Va girar-se cap a l’ambulància que acabava d’aturar-se i d’on l’agent va enretirar un baiard, sobre el qual, entre ell i el xofer, dipositaren el cadàver per tal de carregar-lo al vehicle.

Sense moure's de la tanca, va seguir les maniobres i observa que el policia muntava a la part de darrera, com per vigilar encara la morta. Va haver de tornar a saltar perquè s’oblidava el fusell, i l’inspector Juris caminà cap a l'ambulància, on el xofer ja era de nou darrera el volant.

Ja tenia una ma al pom de la porta de la cabina quan va preguntar-li:

—I com sabien que era ell?

L’home va mirar-lo per damunt l'espatlla amb una cara satisfeta, de murri, i, lacònic, digué:

—Els cabells, senyora Drau.

I puja al vehicle, el qual engega immediatament.

L'Urn espera uns segons, fins que l’ambulància tombà, al capdamunt de la clapa de bosc, i llavors, sense córrer, va travessar cap a la banda de darrera del breu jardí i, sense ni entretenir-se a donar un darrer cop d’ull al cottage salta la tanca. D’un moment a l’altre, l’inspector Juris, fins aleshores obcecat per la captura, podia caure en que tots dos els tenien curts, els cabells…