El cens total

Mr. Franky, vaig tenir l’ocasió de veure’l en tres llocs diferents i, en dos d’ells, em va semblar que no tenia cap motiu per haver-hi anat. El despatx de Park Drive ja hi era quan jo vaig llogar el del costat set anys enrere, poc abans de l’accident que costà la vida a Moure, la dona amb la qual m'havia de casar. Sempre em va estranyar aquell rètol en lletres negres i discretes sobre la porta de vidre glaçat, on deia: PROSPECCIONS EN SORRA. També era curiós que, fins on vaig poder veure, Sempre hi entraven i en sortien les mateixes persones, una colla d’empleats joves, nois i noies d’aspecte malaltís, tan pàl·lids que semblaven renyits amb el sol; de client, no en vaig ensopegar mai cap. D’altra banda, era un despatx d’allò més silenciós, on no se sentia cap mena de tecleig, tot i que em constava que tenien màquines d’escriure, calculadores i fins i tot una computadora. Ho vaig saber un cop que se’ls espatllà i l'operari que havia de reparar-la s'equivocà de porta.

Mr. Franky, un home de complexió gelatinosa i de cutis lletós, quasi transparent, el vaig conèixer a l'ascensor, i un dia, quan ja feia temps que hi coincidíem amb una certa freqüència i ens havíem presentat, em vaig atrevir a preguntar-li:

—Què és, això de prospeccions en sorra?

—Investiguem les possibilitats auríferes de determinades sorres pel compte dels clients que ens ho demanen —em va contestar amb aparent franquesa.

—Ah! I és rendable?

—Per a la l’agència, sí —va reconèixer amb la mateixa simplicitat—. Treballem a un tant alçat i, si els resultats son positius, cobres una comissió.

—I encara queda gent que s'interessa per aquesta mena de prospeccions?

—Més que no us imagineu —va somriure.

Potser si, però jo continuava trobant-ho estrany. Tampoc no era gaire normal que, a la guia, no figurés cap número telefònic a nom de l’empresa.

Va ser més endavant que, a distància de tres setmanes l’una de l’altra, vaig veure Mr. Franky a Daliana i a Ofense, on m’havia dut la meva feina de representant. A Daliana acabava d'aturar-me prop d’un llum vermell quan ell sortí d’una casa baixa, planta i pis, de maó, la placa de metall de la qual informava que allí tenia les oficines la Societat d'Estudis Orals. A Ofense, en canvi, el vaig sorprendre al moment d'entrar a l’edifici que hostatjava les Aigües Marítimes, S. A., a l’altra banda de carrer del restaurant on dinava.

Em va semblar que entre els estudis orals, fossin el que fossin, i les prospeccions en sorra, no hi podia haver res de comú; la relació era més evident amb un nom com aigües marítimes, però la pega, en aquest cas, era una altra: a Ofense no hi havia mar i la costa més propera es trobava ben bé a mil dos-cents quilometres de la localitat.

Estava tan encuriosit que vaig prolongar la meva estada al restaurant fins que l’home sortí de la casa; llavors, un cop va haver desaparegut amb el seu cotxe, un artefacte tronat que a Drive no li havia vist mai, vaig travessar la calçada, cap al despatx.

Hi havia un vestíbul, amb una noia de cara desmenjada i groga, asseguda darrera una tauleta sobre la qual únicament es veien un telèfon i un pitxer amb quatre flors morades, escarransides. Les visites no devien ser gaire usuals, perquè va posar uns ulls sorpresos abans d’oferir-me un somriure forçat dels seus llavis exangües.

—El senyor Franky? —vaig demanar.

Es va desconcertar més, i fins es ruboritzà lleugerament, com si li hagués fet una pregunta massa intima.

—El senyor Franky?

—Sí —vaig insistir—. Ens havíem de trobar al bar Xalca, però ja fa més d’una hora, d’això. He suposat que podia haver-se entretingut…

—No; ja és fora —va reconèixer aleshores—. Fa poc.

—Bé… I no ha de tornar?

—Només ve els dies d’inspecció.

—Ja entenc… Gràcies.

La meva curiositat augmentava, i, al cap de deu dies, en tornar a Daliana, vaig repetir la maniobra a la Societat d’Estudis Orals. Aquí hi havia un taulell i un empleat de faccions anèmiques i d’ulls descolorits que sortí d'algun lloc de l’interior en sentir el timbre de la porta.

—El senyor Franky?

El xicot accentuà la seva expressió de peix passat i va moure el cap.

—No, aquí no; es deu equivocar.

—L’inspector —vaig aventurar-me.

—Ah, si! De moment… —es va mig excusar—. Però no ha de venir fins dimecres.

Vaig fer-me el pagès.

—Dimecres? I no és avui?

—No, no! Som dilluns.

I tots dos vam consultar un calendari de peu, arraconat en un extrem del petit taulell.

—Bé —vaig riure—, sembla que m’he guanyat un parell de dies, oi?

Em va entendre, i rigué també.

Camí de casa, vaig tornar a dir-me que tot allò no tenia ni cap ni peus. Inspector? I d’unes societats amb objectius, en principi, tan diferents? Només una cosa les lligava, i era que, segons els rètols, totes tres desenvolupaven activitats ben poc normals. Es clar que no n’havia de fer res, però m’encuriosia, com hi ha mon!

Així i tot, probablement no hauria pres cap determini si l'endemà passat l’altre no hagués encertat a veure, al moment que sortia del despatx', quatre homes d’aspecte robust que introduïen amb prou pena, perquè devien pesar molt, dos enormes arxivadors metàl·lics que ben just si passaven per la porta, alta i tot com era. Dins, una noia que m’era familiar, de trobar-m’hi algun cop a l’ascensor si acudia de mati a la feina, esperava al llindar d'una altra porta oberta, davant d'una habitació on s’amuntegaven paquets sencers d'alguna cosa que devien ser impresos o targes. No vaig poder evitar de preguntar-me per què carall necessitaven tot allò. Hi havia una desproporció ben clara entre un negoci que per força havia de tenir pocs clients i la capacitat d'aquells arxivadors o la quantitat de fitxes acumulades. Aquell material corresponia a una empresa d'àmbit pràcticament mundial. I Prospeccions en Sorra no ho podia ser.

No sé si fou aleshores mateix o més tard que començà a rondar-me la temptació d’investigar una mica més. Fos com fos, al vespre ja hi havia cedit. Entraria al despatx.

El local no gaudia de cap protecció especial. No hi havia sistemes d’alarma i la porta només tenia dos panys corrents, com totes les de l’edifici, una construcció de quinze plantes que totalitzava potser uns cent quaranta despatxos d'empreses comercials, metges, advocats, consultors matrimonials, sectes religioses minoritàries, etc.

Jo, però, hi vaig entrar per la finestra del pati, que era a tocar de la meva; com que no volia que ningú s’adonés de la intrusió, un cop dins vaig tornar a clavar els ganxos que havien saltat en espalancar-los; així m’assegurava de poder tancar-la novament en sortir.

De seguida em vaig explicar que mai no se sentissin sorolls; totes las habitacions eren insonoritzades. Hi havia un petit despatx, que devia ser el de Mr. Franky, l’habitació de la computadora, una sala gran en la qual s’arrengleraven una quinzena de tauletes amb les màquines d’escriure corresponents, i cinc cambres farcides d'arxivadors que arribaven fins al sostre. Era un local força més espaiós que no m’havia imaginat, perquè no sabia que ocupava els darreres del meu i de quatre més; era, de fet, l’equivalent de set despatxos.

Vaig obrir un fitxer, a l'atzar. En vaig treure una cartolina on hi havia un nom seguit de dues dates amb una indicació de ciutat i, sota, tot d’altres noms precedits de l’abreujament Cl. Tots eren ben diferents del titular i, llevat del darrer, que només duia una xifra, els altres en tenien també dues. Al cap de cinc minuts ja havia comprovat que totes les targetes obeïen la mateixa norma.

No ho entenia. Si eren noms de clients, amb les referències que devien haver donat, com era que enlloc no figurava cap adreça, cap sigla o nom comercial, cap indicació professional? D’altra banda, els números que acompanyaven els noms, feien pensar, per la seva disposició, en dates de naixença, de decés… El més sorprenent de tot, però, era que n'hi hagués tantes, de fitxes. Si tots aquells arxivadors eren plens, hi cabien cent vegades tots els habitants de Drive!

En acudir-se’m aquest pensament, vaig cercar la meva fitxa. Era al lloc que li pertocava, cap a la cua de la efa. Vaig llegir, esbalaït:

FUTH, John (Palissada, 1946-…)

Cl. Cleland, James (Londres, 1902 - Venècia, 1945).

Cl. Rodera, Ramon (Sueca, 1837 - Barcelona, 1902).

Cl. Ribaux, Jacques (Marseille, 1781 - Marseille, 1836).

Cl. Moriot, Pierre (Havre, 1707 - Lyon, 1779).

Fins llavors no em vaig adonar que totes aquestes xifres es referien a dates anteriors, o sia que anaven retrocedint en el temps. I les que seguien, tota una colla, s’hi enfonsaven encara més. La primera inscripció, cronològicament parlant, era del segle vuitè.

Vaig buscar immediatament la fitxa de Cleland, James. Era idèntica, amb l’única excepció que ací era aquest el nom escrit en majúscules. Les altres, que vaig anar localitzant, es repetien. Tot, començant per aquella successió de dates, apuntava cap a una idea: que tots nosaltres, jo, Cleland, Rodera, Ribaux, etc. érem la mateixa persona; al cap de poc temps de desaparèixer l'una, de vegades abans de transcórrer un any, apareixia l’altra. Feia, doncs, dotze segles que vivia!

Em vaig haver d'asseure a terra, perquè el cap em rodava. Si allò que sospitava era cert, sempre vivien les mateixes persones. Canviaven els noms, els indrets de naixença, però les persones es repetien d'una manera o altra; si no era així, l’arxiu aquell no tenia sentit. Les mateixes persones i, d’any en any, unes quantes més, vaig reflexionar. Per aquest motiu hi havia una data inicial. Contínuament apareixien criatures noves i`, a partir d’aquell moment, perduraven. Però si hi havia un moment inicial, també n'hi podia haver un de final…

Vaig remenar centenars de fitxes, sempre a l'atzar, abans de trobar-ne una, la primera (o darrera) inscripció de la qual indicava: 1917-1926. Feia una cinquantena d’anys que no tornava, doncs… Després en vaig trobar d’altres, poques; potser un parell de dotzenes. Era prou per comprovar que el retorn no era inevitable.

Cap a les sis, quan ja només faltava mitja hora per clarejar i devia fer-ne prop de cinc que era al despatx de Prospeccions en Sorra, vaig veure la fitxa que corresponia a Moure. Sobre el seu nom, amb les dates exactes de la naixença i la mort que jo sabia, n'hi havia una altra: Ordàlia, Ruth (Nova York, 1968). Tenia, doncs, sis anys.

Em vaig passar el mati atuït, la tarda i bona part del vespre vaig dedicar-los a beure, amb gran disgust de la mare, que veia en allò una recaiguda en la depressió que em produí la mort de Moure, quan vaig estar vuit dies embriac, i, l'endemà, en despertar-me amb una llengua tan gruixuda que ni la podia moure, em vaig dir que no podia ser. Simplement, tot allò era de ximples. Fins i tot si admetia la possibilitat d'una reencarnació, en la forma que fos, com s’explicava l’existència d’un organisme encarregat (per qui?) de dur al dia un fitxer de tots aquests canvis? D’on treien la informació`? No estava a l’abast de Cap persona corrent…

Em vaig aturar. Acabava de pensar: persona corrent. Ho eren, però, tots aquells nois i noies que treballaven a l’agència? I el mateix Mr. Franky… Sempre ho havia tingut davant dels ulls, però fins ara no hi vaig caure: tots s’assemblaven. I s’assemblaven també a la noia que havia vist a Ofense i al xicot que em va rebre a Daliana. Tots eren pàl·lids, d’aparença fofa, amb uns ulls esvaïts i una complexió anèmica que els feia diferents.

Em vaig estremir. D’on venien? Què es proposaven? Qui els havia manat de fer aquella feina? I una feina a escala mundial! Perquè ara ho veia clar. La Societat d'Estudis Orals i Aigües Marítimes, S. A. eren sucursals. I n’hi devia haver més, n’hi devia haver una a cada ciutat important, i d’altres que potser aplegaven les dades de comarques senceres amb els seus pobles, llogarrets, masies… Existia un arxiu universal de tots els vivents des de l'origen del mon, de la humanitat!

Em vaig tornar a emborratxar, naturalment, però en asserenar-me de nou, res no havia canviat. Havia vist l'arxiu de Drive, la meva ciutat, havia trobat el meu nom, el nom de Moure… La Moure! Això ho podia comprovar. Ara es deia Ruth Ordalia vi vivia a Nova York.

Vaig fer el viatge en tren i l’endemà passat desembarcava a l’estació Central. Era massa tard per presentar-me a l’Oficina del Registre, però el mati següent, a les deu, ja tenia el certificat de naixença, amb l’adreça. Era a Harlem. No em va pas sorprendre. El nom ja m’havia fet preveure que Ruth era negra.

El taxi em deixà davant d’una casa que només s’aguantava perquè hi havia les cases dels costats; totes plegades aconseguien allò que cap d’elles no hauria pogut fer en solitari: continuar dempeus. I la gent que hi havia a les escales, dos homes i una dona que semblaven vells sense que ho fossin, eren inimaginables fora d’aquell carreró que, una mica més amunt, s’obria en una placeta on quedaven només les barres que havien sostingut trapezis, tobogans i d'altres jocs.

No vaig preguntar res, perquè ningú no m’hauria informat. Una criatura de sis anys, que ni devia anar a escola, gairebé de segur que seria al parc, en aquella hora. Però no hi era. No hi va venir fins prop de migdia, quan ja començava a dir-me que no em quedaria més remei que tornar a la casa i fer preguntes.

La vaig reconèixer a l’acte. Aparentment, era una quarterona, car no tenia el color gaire pujat i els trets eren caucàsics. Conservava de la Moure la proporció gairebé clàssica de les faccions i una dolcesa d’expressió que la recordava a uns ulls atents, com eren els meus en aquell instant. S’atansava a poc a poc, amb una mica d'esforç, perquè la cama esquerra, més primeta que l’altra, la duia empresonada en una estructura metàl·lica que li baixava fins al peu, calçat amb una sabata ortopèdica. Si, era esguerradeta.

Vaig esperar fins que ja havia passat per davant del banc, ara reduït a dos llistons, on seia, i, aleshores, vaig cridar-la:

—Moure!

S’aturà, va tenir una vacil·lació que, al capdavall, podia obeir a motius físics, i va girar-se. Em mirà, com per assegurar-se que era jo qui havia parla’t i, en veure que li somreia, em preguntà:

—Qui ets?

—John. Soc en John, Moure.

Els ulls li van canviar d’expressió, com si s’aprofundissin en alguna cosa que estava a punt de comprendre sense aconseguir-ho del tot, però de seguida va estranyar-se:

—Per que em dius Moure?

—Ja sé que ets Ruth —vaig dir-li.

—Sí.

Confiadament, va correspondre al gest que feia d’allargar-li la mà i els ditets bruns i delicats van reposar entre els meus.

—Et coneixo? —digué.

—Sí, Ruth.

No m’havia proposat res, però ara vaig endur-me-la, sempre agafada de la mà, cap a casa seva. El pare no hi era i no es confiava pas que tornés; havia abandonat la muller i els cinc fills, dels quals Moure era la tercera. Tot va ser relativament senzill, però les formalitats eren les formalitats i fins al cap d'una setmana, quan les autoritats van tenir prou elements de judici per decidir que podien confiar-me-la, atès que a casa hi havia una dona, la mare, que en tindria cura, no vaig poder tornar a Drive. Ella, consultada per la forma, havia dit de seguida:

—Sí que hi vull anar, amb en John.

I em mirava amb els seus ulls càlids i trèmuls, esperançats, que continuaven cercant una resposta que mai no trobaria. Exactament com jo. Car l’endemà, en acudir al despatx, el rètol de Prospeccions en Sorra ja no hi era i, en preguntar als porters, el de nit i el de dia, vaig saber que Mr. Franky i la seva gent feia tres dies que eren fora. No, no havien deixat cap adreça. Vaig decidir que, a desgrat de les meves precaucions, un detall o altre els revelà el pas d’un intrús pel local. Abans d’exposar-se a unes investigacions que devien creure inevitables, havien preferit emigrar.

També s'havien fet fonedisses la Societat d’Estudis Orals i Aigües Marítimes, S. A. Me’n vaig convèncer en acudir a Daliana i a Ofense la setmana següent. Però no havien plegat, n’estava segur. En algun lloc o altre, sota un nom diferent, Mr. Franky i els seus col·laboradors anèmics continuaven dreçant el fitxer universal. Per això, ara, vagi on vagi, sempre miro les plaques comercials dels edificis. Potser un dia en trobaré una de prou estranya…