Servei oficial

Quan la seva tia li’n parlà, Burt s’ho va prendre amb escepticisme. La dona, jubilada des de feia anys d’un marit sanguinari i tronera que li havia donat molta guerra, ara, vella, sola i malalta, s’avorria; mai no havia estat gaire sociable, no tenia fills, li havia passat ja el temps de les passions carnals i era natural, doncs, que perdés moltes estones darrera les cortinetes transparents de la finestra dels baixos on vivia, espiant les anades i vingudes d’uns veïns al capdavall desconeguts. I d’això a fer córrer la imaginació, només hi havia un pas; sobretot en una dona com ella, que sempre s’havia caracteritzat per fer interpretacions precipitades.

—Tampoc no t’hi deus passar tot el sant dia, mirant el carrer! —li va contestar ell amb una mica de brutalitat; el molestava que fos tan tafanera.

—No; ni cal.

Perquè, segons la dona, tot allò tenia lloc al mati. A primera hora, cap a tres quarts de nou, les nou, acudien els qui ella suposava que eren l’amo i les mecanògrafes, un xicot d’uns trenta anys, blanc de cabells i ample d’espatlles, i dues noies que fregaven els vint-i-cinc, i al cap d’una estona començava a entrar gent a la casa, en general persones ja madures que mai no tornaven a sortir. Les mecanògrafes i l’amo, si; es veu que feien jornada intensiva, perquè plegaven a les tres de, la tarda. Els altres, però, es quedaven dins.

—No comprens que no pot ser? —li va dir el noi—. Quant de temps fa que dura, això?

—Ben bé cinc o sis setmanes. Des que s'han instal·lat a casa dels Fellow.

—No se’n van anar ja fa més d'un any, aquests? Em semblava que m’havies dit…

—Sí. És que de primer hi havia el despatx d’una empresa urbanitzadora que no ha durat gaire. Els devia anar malament.

—Doncs en cinc o sis setmanes d’entrar gent que no surt, la casa ja estaria plena. Més ben dit, no hi cabrien —i va mirar cap a l’edifici, que era estret i baix.

—Una cosa o altra en deuen fer —s’obstinà ella.

—Si no els maten… —va riure—. I ni així; els cadàvers també ocupen lloc.

—Ja ho sé. Però també sé que, fora d’aquests tres, mai no he tornat a veure ningú.

—I no se t’ha acudit que pot haver-hi una altra porta? Potser al carrer de darrera…

No; senzill com era, no se li havia acudit. Va callar, doncs, però aquell vespre mateix va fer la volta per l’antiga riera que ara duia un nom estrany, d'un poeta, li havia dit Burt, i fins entrà, amb l'excusa que li convenien uns llistons, al magatzem de fustes que, per aquella banda, corresponia a la casa que abans havia estat dels Fellow. Als fons, hi havia una paret de pedra contra la qual es dreçaven tot d’estibes de taulons i, a l'esquerra, una mena de quiosc que els feia de despatx; enlloc no hi podia haver cap porta o obertura que permetés de passar d’una finca a l’altra.

Al cap de quinze dies, en tornar a visitar-la, Burt va concedir que si, que ben mirat era una mica estrany, però continuà negant-se a donar-hi la importància que la vella pretenia. Amb tot, preguntà:

—I quina mena de negoci dius que tenen, aquesta gent?

—No ho sé, això. Mai no han posat cap rètol.

Vagament encuriosit, en sortir va travessar el carrer, cap a la porta ara oberta, i, en distingir un rectangle de paper, clavat a la part de dins del mur, entrà a llegir-lo. Era un full quadriculat, arrancat d’algun bloc, i algú hi havia escrit: «S’admet personal», sota una fletxa que assenyalava escales amunt.

Es va arronsar d’espatlles i no hi pensa de nou fins que la dona, que semblava obsessionada, l’obligà a reconsiderar el problema quan, una tarda, afirmà:

—Des del darrer dia que vas venir, n’he comptat vint-i-tres.

—Vint-i-tres què?

—Vint-i-tres visitants que no han tornat a sortir; disset homes i sis dones.

Ell es va fregar la barbeta amb el palmell.

—Mira, tia, no és que no et cregui, però no et sembla que si haguessin desaparegut tantes persones se sabria?

—Si tothom fa com tu, no.

—Què vols dir?

—Que t’ho escoltes com si sentissis ploure. Per que no et quedes un mati i ho comproves tu mateix?

Per tal de tenir la festa en pau, va prometre que ho faria; després, però, se n’oblidà, i de segur que hauria anat ajornant l'afer si aleshores la vella no s'hagués hagut d’allitar. Era un segon atac cardíac i el metge va dir-li, en privat, que la veia malament. Enlloc no hauria estat tan ben atesa com a l'hospital, és clar, però la dona tenia les seves prevencions i va estimar-se més una infermera a domicili.

Només va durar una setmana, puix que l’atac es repetí, i l’únic consol de Burt, que al capdavall li tenia afecte, fou que se’n devia haver anat contenta; no tan sols la visitava cada dia, ara, sinó que es passava cinc o sis hores al seu costat. Eren moltes hores i, sense voler-ho, el noi començà a fixar-se de debò en la casa de davant. De primer va ser a la tarda, i al vespre, quan el despatx estava tancat, però després hi acudi un mati, prou d’hora per veure el xicot de cabells blancs i les dues noies que hi entraven. Més tard, entre les deu i quarts d’una, hi van entrar també dos homes d’una cinquantena i una dona que no devia passar dels quaranta. A partir d’aquell moment, Burt ja no es va moure de la finestra.

Faltaven uns minuts per a les tres quan van sortir les dues noies, plegades; seguidament, l’individu va tancar la porta del carrer amb una clau que es va treure de la butxaca pistolera i s’allunyà carrer avall, a peu. Els altres tres, si no hi havia cap més sortida, continuaven dins.

L'endemà els visitants van ser quatre: tres homes i una dona les edats dels quals oscil·laven entre els quaranta-cinc i els seixanta. Eren gent d’aspecte normal i la dona fins duia el cabàs d'anar a la plaça. I tampoc ells no havien abandonat el despatx quan el dels cabells blancs va tancar, a les tres en punt.

La tia es va morir aquella nit, quietament, sense adonar-se de res, i Burt va passar prop de vint-i-quatre hores molt ocupades, car la dona, contra tota previsió, no era de cap societat funerària, de cap mutualitat; li va caldre encarregar-se personalment de totes les maniobres a què, en una societat civilitzada, obliga la defunció d’un familiar.

No va tornar a la casa fins al cap de dos dies de l’enterrament, quan ja sabia amb tota certesa que la finca era seva. La tia li ho havia llegat tot: casa, joiells i un confortable paquetet d’accions que potser li permetria d’emancipar-se de la seva feina de periodista i d'emprendre algun negoci per compte propi.

Abans, però, havia de decidir una cosa o altra sobre aquell assumpte que, segons com s’ho mirés, també formava part del llegat. Era clar que la dona sempre havia volgut que s’ocupés de solucionar el presumpte misteri. El problema era: com?

En pensar-hi en la soledat del pis, va tornar a recordar aquell full de paper segons el qual s'admetia personal. Quin personal?, va preguntar-se. No importava. Va semblar-li que allí hi havia un punt de partida acceptable, ja que li fornia una excusa per entrar al despatx. Què hi podia perdre, si ho provava?

La primera sorpresa, l’endemà, quan puja l’escala que menava a la porta única de dalt, la va tenir en llegir un altre paper, també quadriculat, on deia: «Entreu». Va obeir i es trobà en un menut vestíbul, encarat amb un mirall que li retornà una imatge fidel de la seva persona, una mica despentinada, com de costum. Però no va tenir temps d’entretenir-s’hi; una de les dues noies que solia veure ja acudia de l'interior. Era una rosseta de cutis blanc i fi i amb uns llavis generosos que ara li somreien polidament, com els de qualsevol recepcionista que s’ha après bé la lliçó.

—He vist l’anunci de baix… —va començar ell.

La noia va accentuar el seu somrís acollidor.

—Ah, si! Vol passar?

El precedí cap el corredor, on hi havia dues portes, i una altra al capdavall, totes tres ajustades. Va empènyer la primera, a l’esquerra, un despatx discret i de bon gust, amb dues butaques d’aspecte confortable davant la taula sobre la qual un llum extensible, graduable, escampava una àmplia rodona de claror. En un extrem hi havia llibres i un cendrer i a l’altre tot de papers mecanografiats que devien procedir de la màquina col·locada a la dreta, en una taula metàl·lica.

—Segui.

Va fer-ho ma la butaca del costat dels llibres, que eren textos legals, i ella, darrera la taula, obri un calaix i en va treure un imprès.

—Es una sol·licitud —va explicar-li—. La podem omplir ara mateix, si li sembla.

—Sí, sí. Per això he vingut —va mentir ell.

Durant deu minuts, la rosseta va anar fent-li preguntes que ell, en conjunt, contestà amb veracitat. No tenia per què amagar la seva llicenciatura en ciències econòmiques i en historia moderna, per exemple, o la seva condició de solter. Aprofità els dos semestres que temps enrere, abans de renunciar a l'ensenyança, havia fet a la Universitat de Kent, Ohio, per fer veure que era la seva darrera ocupació i observà que, curiosament, cap pregunta del formulari no es referia al lloc que pretenia ocupar.

En acabar, la noia va fer-lo firmar i digué:

—Aquesta mateixa setmana, per correu, li comunicarem quin dia el pot rebre el senyor Jofrei. És el nostre cap de personal.

—Perfectament. Mentre sigui aquesta setmana…

Ella li va somriure amb cordialitat.

—No en dubti.

I el va acompanyar a la porta.

La convocatòria no la va rebre, però al cap de cinc dies, a les vuit del mati, quan encara era al llit, van trucar a la porta. Va sortir a obrir en pijama i es va trobar davant d’un individu alt i de cara afilada i alhora enèrgica que, després d’haver-se’l mirat amb uns ulls petits i escrutadors, es presentà:

—Sóc Jofrei.

No ho esperava, la veritat, i es va desconcertar tant que gairebé s'enfadà amb ell mateix. No sabia per què, se sentia com un ximplet, en pijama. Potser l’home vestia d'una manera molt formal, amb corbata i americana encreuada. Va escurar-se la gargamella.

—Bé… No esperava… Entri, entri.

Ho tenia tot desordenat, com sempre, però per sort al divan només hi havia unes quantes revistes i un got que no sabia com carall devia haver-hi anat a parar. El senyor Jofrei, educat, prescindí olímpicament d’aquestes circumstàncies ambientals, es va asseure amb cura de no desplanxar el séc dels pantalons i deixà a terra, prop dels seus peus, la cartera que duia.

Com que era molt d'hora per oferir-li una copa, Burt preguntà:

—Una tassa de cafè?

—No, gràcies.

—Bé… No esperava —va repetir— una visita personal.

L’altre assenti.

—Ho crec.

Es va inclinar, obri la cartera i en va treure la sol·licitud que el noi havia firmat dies enrere. La consultà.

—Sembla —va dir— que va negligir algun detall. Per exemple, que és periodista.

Burt somrigué amb un posat humil, d’excusa.

—Potser si…

L'home, però, va moure la mà, com si allunyés algun insecte inoportú.

—No hi fa res. Però, com a periodista, deu saber que, únicament a la nostra ciutat, desapareix cada any una mitjana de vuit-centes quaranta-tres persones. La policia en localitza una desena part. De més de set-centes, doncs, no se’n torna a saber res.

Burt, que no esperava ni de bon tros aquella entrada en matèria no tingué ni esma de contestar. Nerviós, havia començat a rosegar-se una ungla. El senyor Jofrei prosseguí:

—I naturalment, vostè, com tothom, es deu haver preguntat més de quatre cops què se’n fa.

—Sí, és possible…

—Perquè ignora, també com tothom, que hi ha una agència que en disposa. Havia establert la relació darrerament?

—No; de debò.

Era una noticia tan inesperada que ara, en lloc d'atuir-lo, li va fer recobrar la serenitat. Va redreçar-se una mica i, amb les mans penjant entre les cuixes, fità el seu interlocutor.

—I vostès son aquesta agència.

—Formem part d’aquesta agència.

Burt cercà el paquet de cigarretes, l’oferí al senyor Jofrei, el qual refusà, i en va encendre una.

—He d’entendre que les maten?

—En absolut —va dir el senyor Jofrei sense molestar-se per aquella suposició—. En disposem d’acord amb la seva voluntat. I no son suïcides, li ho puc assegurar.

—Bé, però del despatx de vostès no en surt mai ningú… —objectà.

—Vol dir que no surten per la porta.

—Hi ha una altra sortida, doncs?

El senyor Jofrei afirma gairebé amb solemnitat.

—Però no déna aquí, sinó en d'altres indrets.

Ell es mirava la punta de la cigarreta, d'on el fum s’enlairava recte.

—Costa de creure.

—Per què? Vivim en una civilització tècnicament molt més avançada que no suposa el ciutadà corrent. Hi ha centenars d’invents que son retinguts per diferents agències governamentals i que no arriben mai a coneixement del públic.

—I els inventors, què? —va preguntar Burt.

—No hi perden res.

—I per què, aquest control?

—Hi ha coses que no poden ser —deixades a la iniciativa privada; se’n faria abús. Nosaltres ho destinem a fins útils.

—Què tenen d’útil, per exemple, les desaparicions?

—El ciutadà que vol desaparèixer, és insociable. Ell no ho sap, potser; es creu que únicament vol canviar de condició, de família, d’amistats… En un mot: de vida. I no és això; sempre, arreu, serà un descontent, un insatisfet. I el mon actual no és un indret per gent insatisfeta.

Ara, Burt va riure francament.

—Jo diria que mai no n'hi ha hagut tanta!

—Que n'hi hagi, no vol dir que la nostra sigui l'època històrica en la qual aquestes persones es puguin manifestar tal com son. Els convenen més d'altres èpoques menys evolucionades que afavoreixen l’individualisme i poden donar sortida als instints rebels, insolidaris. Èpoques que, a diferencia de l’actual, no estan fortament organitzades, sotmeses a controls inescapables pel fet de ser nacionals.

—Força doncs l’agència aquestes desaparicions?

—No; les canalitza, amb l’assentiment dels interessats. Mai no s’ha facilitat el pas a ningú que no ho volgués. L’afavorim, però no hi obliguem; seria contrari als nostres principis democràtics.

—Les despeses deuen ser terribles… —reflexionà ell—. Qui ho subvenciona, tot això?

—Ells mateixos; és un servei que es cobra.

Burt va desenterrar un cendrer de sota un llibre obert cap per avall i hi deixà la cigarreta.

—Se m’acut encara una objecció: com ho saben, que algú vol desaparèixer? No ho deuen pregonar pas, aquests insatisfets…

—No, no ho pregonen. En aquest punt, encara estem a les beceroles, cal confessar-ho. Però la nostra secció d’agents especialitzats a detectar els senyals d’un desig de fugar-se, millora cada dia. Hi destinem el personal més intel·ligent. I vostè en formarà part. El xicot es va sorprendre de no sorprendre’s. Fos com fos, des de bon començament que havia previst que aquelles confidències no podien acabar de cap més manera.

Però digué:

—Jo?

—Naturalment; totes les persones que coneixen l’existència dels nostres serveis, hi han d’ingressar. Es elemental.

—I si m’hi nego?

L’altre va moure el cap amb un gest amable que sobtava una mica en aquella cara.

—Sabem que no s'hi negarà. Hem fet una investigació a fons, com de costum…

Burt el va interrompre:

—Passa sovint, doncs, que algú de fora s’ensumi alguna cosa?

—No; molt rarament. En concret, vostè és la cinquena persona. No està pas malament si es té en compte que ja fa set anys que operem… Com li deia, hem fet una investigació a fons, els resultats de la qual ens obliguen a concloure: primer, que podem confiar en vostè; i segon: que és una mena de feina que li interessarà. Si no fos així, ja no l'hauria vingut a veure.

—Què haurien fet? Ja no podien evitar que hagués observat les maniobres de l’agència'…

—No res; hauríem esperat que es cansés d’estavellar-se contra una paret.

Va tornar a tancar la cartera, amb el formulari dintre, i s’aixecà.

—Quan li sembla que podrà incorporar-se al servei?

—Aviat… Diguem quinze dies, perquè no vull quedar com un porc amb el diari.

—Ben fet —aprovà el senyor Jofrei—. D'avui en quinze, doncs, l’esperaré al despatx.

—Hi seré.

Els investigadors, però, no devien ser tan capaços com el senyor Jofrei s’imaginava; en algun lloc o altre, havia fallat alguna cosa. La sola idea de formar part d’un servei com aquell li regirava l'estómac. Paradoxalment, doncs, ara es tractava de desaparèixer. Ni un sol instant no havia cregut que l’agència fos inofensiva; no ho podia ser.

De seguida va veure que hauria de procedir amb molta circumspecció. Per començar, no podia vendre ni la casa, ni les joies, ni les accions heretades; si ho feia, en tindrien coneixement i, d’una manera o altra, travarien els seus projectes. Tampoc no s’atrevia a renovar el passaport. Li caldria, per tant, abandonar el país d’amagat i amb les butxaques buides; en aquell moment disposava tot just de quatre-cents dòlars, als quals n’afegiria tres-cents cinquanta més en donar la dimissió del diari. Una misèria. Amb aquella quantitat no es podia anar enlloc.

La seva feina de periodista l’havia relacionat, mesos enrere, amb uns quants individus dels baixos fons, però no hi era prou amic perquè li fessin un favor sense cobrar-se’l. Així i tot, ho provà. Aconseguí d'entrevistar-se amb Joe «Shark», que havia pogut infiltrar la seva organització en el sindicat de transports, i amb James «Wolf» Alens, un home més misteriós que, potser feia trenta anys, havia entrat als Estats Units com un «back wet» i ara controlava el negoci del joc. Tots dos es van fer càrrec que les necessitats d’un gran reportatge que projectava, com els va explicar, li aconsellessin de prescindir dels canals regulars quan hom volia sortir del país, però ni l’un ni l’altre no es mostrà gaire optimista. Segons ells, era més fàcil una entrada il·legal que una sortida. Farien el que podrien, ben cert…

Aquella falta d’entusiasme va fer que no s'estranyés gaire quan, al cap d’una setmana, ni «Shark» ni «Wolf» no havien donat senyals de vida. Li caldria, doncs, esmunyir-se en una nau i confiar que no el descobrissin fins que ja fos massa tard per tornar-lo a port? La idea no li agradava gens. Fos on fos que recalessin, el lliurarien a les autoritats.

Dos dies després, però, va haver de dir-se que s’havia precipitat. Un dels dos, «Shark» o «Wolf», no ho sabia, es manifestà a través d’una veu femenina que, per telèfon, li va dir:

—Potser podrem solucionar el seu problema.

Ell, naturalment, volia més precisions, però la veu digué que no estava autoritzada a donar-les-hi; de segur que ho comprenia. Si l'assumpte encara li interessava, calia que l’endemà passat, a les nou, es presentés amb mil dòlars a una adreça del districte sisè. No es podia fer per menys, i encara era un favor que li valia les recomanacions que l’avalaven.

No tenia mil dolors. De fet, ara no tenia ni els set-cents cinquanta inicials. Però hi havia la màquina d’escriure, un magnetòfon, tot de roba que no es podria endur i d'altres objectes que, un cop pignorats, l’enriquirien amb quatre-cents vuitanta-dos dolors més. Era suficient. Un cop fora, ja s'espavilaria.

A les nou en punt, va presentar-se al numero 49 de Hubris Street, prop del riu, on el va rebre un individu rabassut i amb una barba de tres o quatre dies que no parava de gratar-se sota les aixelles. Era explicable; la casa, només de veure-la, ja donava ganes de rascar-se. Allò devia ser un niu de xinxes.

—No deveu portar fotografies, oi?

—No; ningú no m’ha dit res.

—Sempre passa el mateix —remugà l’home—. Veniu.

El va fer entrar en una habitació més aviat petita, on hi havia una màquina d’aparença imponent i, en un racó, dos altres ginys que no va saber identificar, encastats a la paret de rajola grisa, prop d’una finestra menuda, rodona com un ull de bou, que devia comunicar amb una altra cambra.

—Un moment; vaig a buscar les plaques…

L'home va girar cua i tanca al seu darrera. Simultàniament, en la màquina es va encendre un llumet groc i els dos ginys es posaren a funcionar amb una mena de xiuxiueig metàl·lic, desagradable. L’habitació s’enfosqui.

Massa tard, Burt va precipitar-se cap a la porta, però estava tancada i, a la banda de dins, no hi havia ni pany ni pom; era llisa. Va sentir que l’ambient s’escalfava, com si haguessin engegat una gran estufa, i una sensació molt peculiar, de deixament, l'obligà a repenjar-se a la paret, d’on va haver de separar-se a l’acte, colpit per una descàrrega. Tentinejant, s’encaminà a la màquina amb la intenció imprecisa de desconnectar-la, de fer alguna cosa, però el seu cos ja no tenia prou solidesa per arribar-hi. Va comprendre que havia caigut en una trampa.

La cara del senyor Jofrei, que el mirava des de l’altra banda de l'ull de bou, li ho confirmà abans de perdre el coneixement; era una cara seriosa, enèrgica i freda, com corresponia a un oficial de l’agència.