La noia que venia del futur

I

Una setmana enrere probablement hauria estat tot ben diferent, perquè s’hauria trobat amb la mare. Ara, però, ella s'havia mort i, des d’aleshores, vivia tot sol a la petita torre del carrer dels Nou Pins. Per això, perquè a casa no hi podia haver ningú, em va estranyar de veure llum a una de les finestres de dalt, on teníem els dormitoris. Sense acudir-se’m que podia haver entrat algun lladregot i que m'exposava a prendre mal, vaig obrir la porta i vaig fer una passa rebedor endins. Només una… de moment.

Una noia d’allò més bonica, totalment despullada, baixava de l'estatge superior. En veure'm vacil·là, tan sorpresa com jo, i de seguida arrancà a córrer escales avall i cap a l’interior del pis, vaig pensar que amb la intenció de fugir per la banda de darrera. Vaig poder aturar-la a la porta de la cuina, i, en subjectar-la, ella se’m girà amb un moviment agressiu que no va prosperar quan vaig torçar-li un braç cap enrere per tal d’immobilitzar-la.

—Deixa’m! —es queixà.

—No tan de pressa. Què hi feies, aquí?

Aquesta senzilla pregunta, tan inevitable, semblà desconcertar-la; si més no, se’m va quedar mirant com qui no sap que dir. Vaig insistir:

—Per on has entrat?

—Deixa’m! —repetí.

—No pas abans que t'expliquis una mica. No deus pas haver caigut del cel, oi?

Va parpellejar dues o tres vegades seguides, es fregà un llavi contra l’altre amb una energia que els hi envermellí encara més, però no contestà.

—Suposo que t'adones —vaig recalcar— que, pel cap baix, em deus una explicació…

—Sí, ja ho sé —i va fer una pausa—. Vius aquí, tu?

—Es clar. Per què vas despullada?

Era com si fins llavors no se n’adonés, car va envermellir una mica i, ingènuament, amb la mà que tenia lliure, intentà de cobrir-se els pits. Parpellejà de nou.

—No sé què deu haver passat —mormolà com per ella mateixa.

Vaig alliberar-li el braç, atent als seus moviments, però ella es quedà al meu davant, sense moure’s.

—Vine —vaig dir-li—. Et donaré alguna cosa…

Com que les faldilles i les bruses de la mare, que era més aviat grossa, li haurien anat grotescament balderes i els meus pantalons eren massa llargs, vaig decidir-me, a la fi, per un dels meus eslips blancs i una camisa. Ho acceptà sense cap comentari i, mig girada d’esquena, començà a vestir-se.

—No em faràs creure —vaig comentar— que has entrat així, nua. T'haurien detingut.

—Suposo que sí.

—Doncs?

—Es va cordar els botons de la camisa.

—Es que no hi he vingut, despullada.

—Bé… I què n’has fet, de la roba?

—No ho sé… Duia pantalons, jersei i la roba, interior, és clar.

—Per què t'ho has tret?

—No m'ho he tret. Ho dec haver perdut.

—Perdut? —em vaig admirar—. On?

—Pel… —vacil·là, sense mirar-me—. Pel camí.

Gairebé vaig riure.

—Et devien venir molt grans, aquestes peces!

—No és això. Es…

I callà.

—És què?

Es va humitejar un llavi contra l’altre i vaig observar que les seves mans, nervioses, recargolaven un faldó de la camisa que li queia sobre l’eslip.

—No sé com, m’he trobat aquí…

—Potser és que séc ruc, però no ho acabo d’entendre. Si t’has trobat aquí, és perquè hi has vingut.

—Sí, és clar…

—No crec que hagis entrat a robar. Ningú no se’n va a robar, despullat. Què volies, doncs?

—No ho sé… Es el carrer d’Eugeni Prenca, aquest?

—No; el carrer dels Nou Pins. Per què?

—Es estrany —va comentar per tota resposta.

—Acabaré per creure que t’has escapat d’un manicomi… Com te dius?

—Deli.

—I on vius?

—Al carrer d’Eugeni Prenca.

—Que jo sàpiga, aquest carrer no existeix. Mira…

Però ella em va interrompre:

—No em podria quedar… per ara?

—Vols dir a viure aquí?

—Sí. No ho voldrien, els teus pares?

—No en tinc.

—Vius sol, doncs?

—Sí. Però escolta, sóc jo qui pregunta! Encara no m’has dit per què has entrat, que volies…

—Res. No volia res, t'ho asseguro.

Em vaig emprenyar.

—Saps què et dic? Que et tornis a despullar i que fotis el camp. I dóna’m les gràcies que no et denunciï.

—Però si no sé on anar! —va fer, desolada.

—Te’n tornes allí d’on has vingut.

—No puc.

Se li devia haver escapat, perquè va posar una cara contrariada i em mirà de reüll.

—Ja ho entenc. T’han tret d'algun lloc. O potser has hagut de tocar el dos. T’han sorprès potser en un llit on no havies d’estar? —Em vaig donar un cop de palmell al front—. Es clar, és això! T'has hagut d'escapar tal com anaves, despullada.

—No és veritat!

—Aviat ho sabrem. No devia ser gaire lluny, si has entrat aquí.

Ella es va descordar furiosament la camisa.

—Si penses això, té, ja t'ho pots confitar!

I va tornar a despullar-se de pressa. Vaig arribar a temps d’interrompre l’operació quan ja tenia l’eslip a mitja cuixa.

—Està bé, esta bé! No és això, doncs! Però que hauries pensat, tu, al meu lloc?

Li vaig anar remuntant la peça fins que el ventre quedà de nou cobert i vaig obligar-la a posar-se altre cop la camisa.

—Perquè ho sàpigues —va dir desafiadorament—, soc verge!

—D’acord, no t’enfadis…

Però tot d’una em vaig enfadar amb mi mateix:

—Mira que és gran! Et trobo aquí sense un fil de roba, et negues a donar-me explicacions i encara m’excuso!

La cara li va canviar d'expressió, i somrigué:

—Ets simpàtic.

—Soc simpàtic…

Enrabiat, vaig travessar l’habitació on l’havia duta per vestir-se i vaig donar un cop de porta, inconscientment, potser confiava que allò resoldria el problema. Però no el va resoldre. Quan al cap d’una hora, més serè després d’haver-me dutxat i afaitat, vaig baixar al pis, ella era a la cuina, on tenia alguna cosa al foc.

—Què fas? —vaig preguntar-li.

—El sopar.

Va ser així com s’instal·là a casa. J o me n'anava de bon mati a la central, on seguia uns cursos d'enginy i d’altres de perfeccionament de llengües i dialectes abans que m’enviessin a l’Orient, dinava en una cafeteria amb d'altres companys i companyes també destinats a l’estranger i, a la nit, en tornar al xalet, ho trobava tot a punt, net i endreçat com quan vivia la mare. Potser més i tot, ja que ella, darrerament, per culpa de la malaltia, s’havia abandonat força.

El segon dia de la nostra convivència, vaig donar-li diners perquè es comprés roba; per un estrany caprici, però, a casa sempre duia un dels meus eslips i una camisa o un jersei. No me’n queixava; li queien d’allò més bé, Tenia unes cuixes llargues i ben fetes i unes natges eixerides que no hi havia cap motiu per amagar.

Tot sopant, i després, parlàvem, però eren unes converses plenes de reticències cada cop que, d'una manera o altra, s’al·ludia la seva persona, la seva vida anterior al vespre que vaig trobar-la al xalet, la seva família… Jo procurava no fer-li preguntes directes i, per venjança també em negava a contestar les seves quan es mostrava massa personal. Ens referíem, doncs, a esdeveniments corrents, a fets llegits al diari, a idees generals i d'un caràcter més aviat abstracte, la qual cosa, fos com fos, em va permetre d'adonar-me que era una noia força culta, amb coneixements a nivell universitari. Un vespre va dir-me que tenia vint anys.

De tant en tant, però, li sorprenia ignoràncies que no m’explicava, com quan va resultar que ni sabia el nom del batlle actual tot i que era un home molt popular des que, dos anys enrere, es decidí a fer una cosa sense precedents: rebaixar els impostos municipals a tots aquells que no arribaven a la segona categoria de renda. De fet, fins i tot li era desconegut l’actual sistema tributari, implantat ja feia cinc anys i objecte de moltes controvèrsies. Tenia un coneixement arbitrari i d’allò més inexacte d’alguns barris de la ciutat, en la qual deia haver nascut i viscut sempre. Si li ho feia notar, callava o somreia amb un posat misteriós, com un jugador que té trumfos en reserva.

Hi havia nits, quan feien pel·lícules interessants, que ens assèiem davant l’aparell de televisió, i també en aquest camp, el del cinema, va anar resultant que, afeccionada com deia que hi era, no havia vist un grapat de cintes recents, remarcables per un concepte o altre. Algun cop, en canvi, citava títols o directors que jo desconeixia i sobre els quals, en interrogar-la, es desmentia de seguida amb un:

—No, tens raó; ho dec haver confós.

No sabia com interpretar-ho, però això no em privava d’anar-me’n enamorant. No tan sols era bonica, sinó que era agradable i, quan es deixava anar, que no era sovint, mostrava un caràcter enjogassat que m’encisava. També tenia sentit de l’humor.

Un dia, per exemple, que li feia observar la seva afecció a les meves camises, va dir:

—Són els botons.

—Els botons?

—Sí. N’hi ha tants que sempre tinc la sensació que, si vull, en puc cordar un més.

—I dels eslips que me’n dius? No en tenen…

—Precisament. Una cosa compensa l’altra.

Era la mena d’humor absurd que em feia gràcia i que contribuïa que em sentis bé al seu costat. Al cap d’un parell de setmanes, ja em semblava que no podria viure sense ella. No m’importava d’on vingués, qui fos; la necessitava amb aquesta mena d'urgència que necessitem les coses, sobretot les dones que ens plauen, als vint-i-un any.

Li ho vaig dir un vespre, mentre contemplàvem, encara me’n recordo, uns dibuixos animats de Clan Yogui. Sempre sèiem en un divan, l’un prop de l’altre, i ocasionalment els nostres braços o les nostres cames es fregaven sense que ni ella ni jo evitéssim el contacte o hi insistíssim amb intenció. D’altres cops ens miràvem i ens somrèiem, bo i fent algun comentari sobre el programa. Aquell dia, però, li tenia els ulls clavats damunt, i ella, que també es distreia dels dibuixos, em va dir:

—Què mires?

—Ja ho veus.

—Sí. Per què?

Vaig passar-li un braç per l’espatlla, la vaig atreure lleugerament i, avançant els llavis, vaig besar-la. Va ser una besada breu, que ni li hauria donat temps de separar-se, si ho hagués volgut fer; ho feia jo.

Va continuar mirant-me i, en veure que no deia res, preguntà:

—És això, doncs? .

—Sí, Deli, és això. T’estimo.

Ella no separà els ulls dels meus.

—Vols dir que em vols estimar…

—No; vull dir que t’estimo.

Llavors tornà a mirar cap a la pantalla i, una mica inclinada, amb els colzes repenjats sobre les cuixes, uní les dues mans a l’altura dels genolls separats.

—No te n’havies adonat?

—No volia adonar-me’n, em penso.

Ara vaig ser jo qui preguntà:

—Per què?

—Perquè no pot ser, Joni.

—Es, Deli; no ho pots evitar.

—No pot ser —repetí, i ara tornà a mirar-me—. No saps res de mi.

—Sí que ho sé. Tenim moltes coses en comú.

—Quines?

—Per començar, les camises i els eslips.

Em va somriure, i una mà s’apoderà de la meva.

—Es veritat. Però no n’hi ha prou.

—Vols dir, simplement, que tu no m’estimes.

Ella sacsejà el cap, sense deixar la meva mà.

—No et puc estimar, Joni. No hi tinc dret.

—Es relaciona amb la teva entrada aquí, això?

Va assentir gairebé solemnement.

—D’on venies?

I ella, baixet, baixet, va dir:

—D’un altre món. Joni. O com si ho fos: de l’any 1996.

Érem al setanta-quatre i en aquell moment, segons em va anar explicant, ella encara no havia nascut. No naixeria fins el setanta-sis, al barri del Riu, i seria la filla única d’un comptable i d’una antiga mecanògrafa que s'havien conegut a la casa on treballaven tots dos. Als dotze anys, la família s’instal·laria al carrer d’Eugeni Prenca, al numero 8, principal, i ella faria els estudis secundaris i després entraria a la Universitat, però hauria de deixar-la gairebé de seguida, l’any 1995, en morir-se el seu pare.

Es a dir, tot això no podia explicar-se en condicional, atès que formava part del seu passat. Ara, l’any 1996, tenia vint anys i, un dia, la tarda del vespre que la vaig trobar a casa, va caure o es traslladà al 1974; havia fet doncs, un viatge en el temps.

—Despullada… —vaig bromejar.

—Sí, en aquell moment entrava a la dutxa.

—Pensava que m’havies dit que duies pantalons i jersei…

—No recordava bé les coses, llavors, tot just acabava d’arribar i estava una mica atordida.

—Molt convenient.

—No em creus, oi?

—A tu què et sembla? Ningú no ha fet mai cap viatge en el temps. Ni se’n poden fer.

—Ah, no? I què fem, tots, sinó això?

—Però només endavant, en una sola direcció.

—Aleshores, res no s’oposa que puguis fer tota la volta…

—Quina volta? —em vaig estranyar.

—Si viatges per una circumferència, o per una esfera, com la terra, acabaràs per tornar a l'indret d'on has sortit, però hauràs hagut de passar per tots els llocs on no has estat mai. Es el que em deu haver passat a mi.

—Em sembla que això és fer una interpretació ben capritxosa de les teories d’Einstein.

—Potser sí; no ho sé. Però en un mon finit, les coses es deuen repetir, oi? És possible, doncs, que l’any 1974, dos abans de néixer, em trobi aquí.

Vaig tornar a fer-hi broma:

—T’hauries envellit molt, pel camí.

—Per què? Ja saps que, segons a quines velocitats viatges, fins i tot pots rejovenir-te.

—Viatges en el mon físic —li vaig fer observar.

—I que no ho és, aquest? Tots els viatges son en el mon físic. Com podria estar aquí, si no?

Ho vaig començar a trobar embolicat, però se m’acudi d'objectar:

—Per de pressa que haguessis anat, hauries tardat anys; no hauria pas estat una cosa instantània.

—No dic pas que ho fos. Aparentment, he tardat divuit anys.

—Divuit i vint, son trenta-vuit. I en tens vint.

—Però els del viatge no compten, si l’he fet a la velocitat exacta per rejovenir els que anava envellint. No ho veus?

No veia res, i em vaig aixecar, nerviós, gairebé marejat per aquell inici de discussió. Ni la Deli ni jo no érem uns científics, però ella em duia l’avantatge d’haver reflexionat en una qüestió que l’afectava…

—No —vaig cridar gairebé en fer-me aquest pensament—. No pot afectar-te, perquè tot això és imaginari.

—Què dius?

Vaig asseure'm de nou al seu costat.

—Escolta, Deli. Es de sentit como que per arribar a l’any 1974 des del 1996, o del que sigui, també s’hauria de 4 viatjar per l’espai. I a aquesta velocitat que dius…

—I per què, per l’espai? Potser el temps és un lloc… diguem-ne un lloc… per on es pot passar d’un espai a l'altre sense haver de travessar els espais de l'entremig. Vull dir que, en la dimensió del temps, és possible que l'espai tingui un altre sentit, o que no en tingui cap. Això ho explicaria tot.

—Mira que bé! De primer has reconegut que era un viatge en el mon físic…

—Sí.

—I ara ho negues.

—Per això que he dit de l’espai? No té res a veure. També el temps és físic.

Em vaig quedar sense resposta. Ho era? Per sortir-me’n d’una manera o altra, vaig fer.

—En tot cas, té qualitats que no ho són.

Però ella estava a punt, i no vacil·là:

—Com nosaltres. El pensament mateix, no és una cosa material, però té un substrat físic sense el qual no podria existir. Qui t’assegura, doncs, que el temps…

—No ho emboliquem més, Deli, que ja és prou difícil. Tot això… —i llavors, amb retard, van tocar fons unes paraules que havia pronunciat moments enrere—. Escolta… Has dit que has viatjat durant divuit anys, i suposo que et fundes en el fet que, en partir, en tenies vint i ara te’n falten dos pel dia del naixement. Es un càlcul errat. Fixa’t que et trobes a vint i dos anys de la teva edat autèntica, l’any 1996.

—No —va respondre amb simplicitat—, perquè l’any 1974, l'actual, també en tinc vint. Em trobaria a vint-i-dos anys dels vint si hagués retrocedit en lloc d’avançar.

—Si fos així, hi hauria una distància més curta fent la volta pel temps que no pas retrocedint…

—Em penso que sí. O potser és la mateixa i tot es qüestió de perspectiva.

—Perspectiva! No t’adones que, amb això, és com si em diguessis que tothom pot viure en qualsevol moment?

—Sí. Però només un cop cada vegada. Que et penses que hi sóc, ara, a l’any 1996?

Em va tornar a sortir un estirabot:

—Doncs digues que la teva mare deu estar passant molta angúnia…

Però ella s’ho va prendre seriosament:

—Si que deu estar enquimerada…

—Per què no li envies un telegrama?

—Si te’n burles…

Total, que ens vam enfadar i la nit s’acabà amb un petament de portes. M’hi estava acostumant.

L’endemà, i els altres, la discussió va reprendre. I s’amplià, també. Dos vespres després, per exemple, li vaig fer una pregunta que ja se m'hauria hagut d’acudir abans:

—Es el teu primer viatge, aquest?

—No; el tercer.

—I les altres dues vegades, on vas anar a parar?

—El primer cop, entre un ramat de bens; era el 1832.

—Ho vas comprovar?

—No, no vaig poder. El segon cop, sí. Prop, hi havia una casa de pagès i vaig entrar-hi a demanar un got d'aigua. Tenien un calendari i era de l'any 1913, tal com em pensava.

—I després, què vas fer?

—Me'n vaig tornar.

—Però ara t’has quedat. Per que?

—Em va fallar alguna cosa. Es com si hi hagués hagut algun factor emocional que em pertorbava, que encara em pertorba.

—No pots anar i venir sempre que vols, doncs?

—Normalment, sí. Vull dir des que vaig descobrir que tenia aquesta facultat d’harmonitzar amb… perquè és això —es va interrompre—, com un do que et permet de viure a un altre ritme, a un ritme que és el teu i és… diguem el de l’univers. Coincideixes amb alguna cosa, saps?

—No, no ho sé, però és natural; no ho he experimentat mai. I ara és com si haguessis perdut aquest do…

—Perdut, no. Hi ha això, unes pertorbacions.

—I son moltes les persones de l'any 1996 capaces d'aquests viatges en el temps?

—No ho sé; no en conec cap més. Es clar que, si n’hi ha d'altres, potser fan com jo, que s’ho callen.

—En tot cas, diguem que no és una cosa corrent, una facultat que l’home hagi generalitzat…

—No; això, no.

—Podríem dir, doncs, que, en cert sentit, ets una persona anormal.

—Sí, es podria dir així.

—I per què ho calles, en el teu mon?

—Perquè tinc por. No en tindries, tu?

—Em penso que sí. Et podrien tancar, oi?

Això rai. M'escaparia. Però em podrien fer coses pitjors.

—A mi m’ho has dit. Tant hi confies?

Ella va assentir.

—Es clar. M'estimes.

Ho va dir amb una mena de sentiment, amb una mena de tristor, que m’emocionà i va obligar-me a abraçar-la.

—Deli, Deli… Per què no et deixes d’aquestes cabòries? No veus que tot això son fantasies? Podríem…

Però ella, que ja anava a respondre a les meves besades, s’apartà de cop.

—Deixa’m, Joni… Si per tu son cabòries, senyal que et deus pensar que soc boja.

—Però Deli! Si tu mateixa saps que no pot ser! T’has deixat suggestionar per una idea, per una lectura… Com no sigui en un llibre o en una pel·lícula, ningú no ha viatjat mai pel temps. No s’hi pot viatjar, t’ho repeteixo.

Em va fitar amb un esguard greu que contrastava amb la meva exaltació creixent, i mormolà:

—No sé com pots dir que m’estimes… Deu ser, només, que tens ganes de dormir amb mi. I, per dormir-hi, tant li fa que sigui boja com que no ho sigui. Al capdavall, soc una noia ben feta, i això és el que compta, oi?

—Deli!

Em sentia tan ferit, que vaig bufetejar-la. I ella, en lloc d’arrencar a córrer cap a la seva habitació, o de posar-se a plorar, o de reaccionar amb insults, em va somriure mentre jo continuava:

—Que t’he tocat mai un fil de la roba, potser? Que he vingut a rondar pel teu dormitori? Que m’he excedit en alguna cosa? Digues, en què m’he excedit?

Va continuar somrient, se m'atansà de nou i va besar-me. Tot era tan estrany, que em vaig desinflar a l’acte.

—Perdona —va dir—, però és que m’entra una ràbia, quan em surts amb això de les cabòries!…

Quan ens desenllaçàrem, em vaig passar la mà pel front amb un gest fatigat, em vaig asseure.

—Siguem sensats, Deli. Fes un esforç. A tu et sembla que si un dia entrava a casa i hi trobava algú que em deia que és mort, que ve de l'altre mon, me’l podria creure?

—No; suposo que no…

—Doncs això teu és semblant. Dius que véns del futur, i el futur no existeix… encara no existeix. Hi haurà un 1996 si abans no fem volar el planeta, però ara no hi és. I si no hi és, tampoc no hi pots ser tu.

—Ja ho sé, Joni. Vull dir que a tu això et pot semblar, molt lògic, molt sensat. L’han acostumat a pensar així, en un temps que es va fent, es va creant, desenvolupant, que s’afegeix ordenadament al temps ja passat, o a l’actual. Però i si el temps ja estigués tot fet, com si diguéssim? Si el temps existís tot alhora i nosaltres només, el poguéssim anar veient a poc a poc?

—Si fos així, seria en algun lloc, oi?

—Sí. El futur seria en un lloc on encara no hem arribat.

—Com un poble que hi ha al capdavall del camí i que una muntanya t’amaga? Un poble que no veus fins que hi ets a tocar?

—No ben bé. No hi ha cap necessitat que sigui com l'espai, des del qual pots veure alguns indrets on no ets, encara i on seràs si continues avançant. És una altra dimensió, potser interioritzada…

I ja hi tornàvem a ser! Aquell vespre vam sopar a les dotze tocades, quan ja començàvem a repetir-nos i tot es feia circular.

Aviat vaig adonar-me que estava negligint les meves obligacions amb la central i que únicament per pura rutina no m’endarreria en els estudis. Vulguis o no, empassava tot el sant dia ponderant els arguments, o alguns dels arguments, de la Deli i cercant-ne d’altres de prou afinats per refutar-la d'una manera definitiva, que la fes emmudir. D’amagat, vaig consultar obres de filosofia, de ciència, fins i tot em vaig rellegir «La muntanya màgica», on em semblava recordar que el temps era un tema de discussió. Alhora, però, començà a fer forat aquella idea que jo, i tots els altres homes que s’havien ocupat de l’assumpte, ho havíem fet, com ella em digué, des del punt de vista d'una lògica determinada, qui sap si més aparent que real, o vàlida tan sols a nivell d’unes experiències que al capdavall eren limitades. També em deia que la imatge del mon físic que té l'home havia anat canviant en el curs dels segles, que hi havia hagut un temps en que l'home s’equivocà en apreciacions tan senzilles, comparativament, com la forma de la terra, o la seva situació en el sistema solar. Contínuament havíem hagut d’anar revisant els conceptes i, si no sempre havíem contradit els dels nostres avis, si que hi havíem afegit prou per descobrir-nos un univers més complex que ells no s’imaginaven, tan complicat, de fet, que ja arribàvem al moment que ningú no podia dominar la totalitat dels coneixements adquirits. La ciència es dividia en especialitats…

Que la Deli no estava boja, ho podia comprovar cada dia. En tot es captenia com una noia normal, intel·ligent, no tenia lapsus ni obsessions i d'aquell viatge en el temps en parlava amb el convenciment d’algú que està segur del que diu, si, però no pas d’una manera compulsiva o histèrica, com hauria fet una persona insana que confon la realitat amb els productes que només son fruit de la seva imaginació malalta.

Continuava semblant-me increïble, és clar, que vingués del futur, que pogués haver-hi un futur contemporani del present i, doncs, del passat, però el meu escepticisme es matisava, com si comencés a acceptar que, d’una manera o altra, podia haver-hi quelcom que formava part de l'ordre natural de les coses i que encara no era reconegut. Potser un mon paral·lel que ella confonia amb el futur… No sé per que, això em semblava més versemblant. Quan li ho vaig dir, però, ho negà rodonament.

—No, no; no confonc res. A tu et sembla que, si hi hagués un mon paral·lel, seria una copia exacta d’aquest, amb els mateixos llibres, les mateixes pel·lícules, les mateixes ciutats?…

—Algun cop —li vaig recordar— m'has citat títols que no conec.

—Sí, els d’obres que es faran d’aquí a deu o dotze anys.

—I la ciutat tampoc no la coneixes gaire bé —vaig insistir.

—Perquè molts barris han canviat. No em facis riure, Joni —afegí—. Es més difícil de creure en un mon paral·lel que en el futur; al capdavall, aquest futur és del nostre mon.

—No juguis amb les paraules. No poso en dubte el futur, sinó el viatge en el temps, ja ho saps.

—Bé. Vull dir que ara només has de pensar en un viatge en un temps que és el nostre, mentre que en el cas d'un mon paral·lel, hi ha el problema d'aquest mon, que i no sabem si existeix, i el del viatge que algú podria fer d'un univers a l'altre. No és més complicat, encara?

Vaig haver de concedir-li-ho i, tot d’una, vaig comprendre que estava disposat a creure qualsevol cosa o, més ben dit, a admetre que hi creia, si això m’havia d'ajudar a arrencar-la de la seva seguretat. Després, un cop l’hagués fet vacil·lar, ja tindria temps de desmuntar les noves hipòtesis.

L’endemà, però, sobtadament, tot canvià. En tornar a casa vaig trobar-la mudada, a punt de sortir. Era la primera vegada que es disposava a fer-ho en aquella hora.

—On vas? —vaig estranyar-me.

—Anem —va rectificar-me ella—. T'agradaria de tenir una prova que t’he dit la veritat, oi? Doncs bé, n’hi ha una. Hi hauria d’haver pensat de seguida.

—Una prova? Aquí?

—Sí. Som l’any setanta-quatre, i els meus pares ja estan casats. Recordo haver sentit dir a la mare que no em van tenir fins al cap de tres anys. Deuen viure, doncs, allí on jo Vaig néixer… on naixeré. Al barri del Riu.

Hi vam anar. Ella identifica sense cap mena de dificultat una casa del carrer Marquet, i penetràrem a l'entrada. S'atansà a la renglera de bústies encastades a la paret de l'esquerra i n'assenyalà una:

—Mira…

Era cert, hi havia el seus dos cognoms. La tarja deia: Bert Lanca - Marga Buster, 1er., 2a.

—Son ells —em va dir, i la veu li tremolava, emocionada—. Vols pujar-hi?

Abans de poder contestar-li, la presència d’algú enfosqui el llindar no gaire ample i, en girar-me, vaig veure una dona jove, si fa no fa de l'edat de la Deli. Ella, al meu costat, ofegà una exclamació i se m’arrapà nerviosament al braç. Vaig pensar que devia ser la seva mare.

—Buscaven algú? —preguntà la dona, però no em mirava, sinó que mirava la Deli amb una expressió intensa, com qui fa esforços per situar algú o alguna cosa. Ella tenia els ulls baixos i estava d’allò més pàl·lida.

—Sí —vaig dir—. Però em sembla que ens hem equivocat d’escala.

Com amb recança, separa els ulls de la noia.

—N’hi ha tres d'iguals.

—Deu ser això; gràcies.

I vaig arrossegar la Deli cap al carrer i, a la cantonada, vam agafar un taxi. Durant el camí, només vam pronunciar tres paraules.

—Era ella?

—Si… —digué gairebé inaudiblement.

Encara estava tota trasbalsada i, en arribar al xalet, va refugiar-se al seu dormitori, on vaig sentir que es precipitava sobre el llit i es posava a plorar. Vaig entrar-hi a consolar-la, i ella se m’abraçà.

—Oh, Joni, Joni!

—Calma't, Deli.

—Veure-la allí i no poder dir-li res, res… Que desgraciada, que sola que em sento!

—Em tens a mi, Deli.

—Quan penso com deu patir, ara…

—No hi pensis. Pensa que t’estimo…

La vaig anar besant i ella se m’arrapà més fort, amb lot el cos contra el meu. Els pits se li alçaven, sommoguts pel plor, pel cor que bategava sota, i vaig abaixar-hi la cara mentre repetia:

—T’estimo, Deli, t’estimo…

La vaig seguir quan es deixà anar contra el coixí i les seves llàgrimes m’humitejaren el front, les galtes.

—No vull que ploris, Deli.

—No…

Els braços es van lligar al meu coll i una ungla se’m clavà a la carn. Devia interpretar malament el meu gest, perquè digué:

—No em deixis, Joni, no em deixis!

—No, Deli; mai…

I al 'cap de dos minuts vaig adonar-me que ja no la consolava, sinó que ens estàvem fent l’amor.

Vam viure dos mesos perfectes. No vol dir que no discutíssim encara aquell problemàtic viatge en el temps, i les conseqüències que se’n seguien, però ara ja no érem com dos antagonistes que es volen convèncer mútuament, i, en no aconseguir-ho, s’impacienten i s’enfaden. Ara col·laboràvem en una tasca d'aclariment cada cop més difícil. L'existència, al capdavall tan natural, dels Lanca, instal·lats a uns quants barris de distància, plantejava una mena de problemes dels quals ni l’un ni l’altre no havíem estat conscients en visitar aquella casa. Es veritat que a mi, quan érem al taxi, se m'acudi allò que després vam batejar d'incompatibilitat, però aleshores la Deli estava massa trasbalsada perquè li ho digués, i va caldre que ens asserenéssim una mica, l'endemà de la nostra primera nit d’amor, abans no gosés amoïnar-la amb les meves consideracions.

—Recordes —vaig començar a la fi— que, ara no fa gaire, vas dir-me que l’any 1966 no hi eres?

—Sí. Perquè soc aquí.

—Però la teva mare, pel que sembla, existeix en dues realitats temporals. Té, alhora, vint-i-tants i quaranta-i-tants anys…

—Vols dir que és compatible, oi?

—Exacte. La teva situació, si s’accepta això del viatge en el temps, és clara. Ha passat de l’any 1966 al 1974. Però la teva mare, que no ha fet aquest viatge, viu aquí i allí. Com pot ser això?

—No ho sé. Però hi ha d’haver una explicació. Tu la, vas veure…

Es clar que amb això no n’hi havia prou. Havia vist, una dona que, segons ella, era la seva mare o, més exactament, ho seria, i unes bústies amb els cognoms que coincidien. La demostració, reflexionant-hi bé, era poc convincent. Res no la privava d’haver-se apropiat dels noms d’unes persones domiciliades en aquella adreça amb l’intenció de donar-me, al moment que li semblés oportú, allò que ella en deia una «prova». Jo no tenia manera, d’assegurar-se que es deia verament com pretenia dir-se. En trobar-la al xalet, despullada, no duia cap paper damunt. En el fons de tot aquell afer, doncs, hi podia haver una mistificació tremenda, la finalitat de la qual, fos com fos, se m’escapava.

Quelcom, però, s’oposava a aquesta línia de raonament. D’una banda, no veia com podia haver fingit aquella pal·lidesa i aquell desassossec que li ocasionà la presència de la dona. Potser no era la seva mare, però la Deli s'ho creia i, per tant, enganyada o no, era sincera.

I, d’un altre canto, això: l’autenticitat de la passió amb que s'havia lliurat. Totes dues coses desmentien, al meu entendre, un pla preconcebut, destinat a fer-me veure garses per perdius, fossin les que fossin aquestes garses i aquestes perdius.

Vaig silenciar doncs les meves objeccions i vaig admetre que, efectivament, havia vist la seva mare. Vaig afegir:

—Però em ve molt costa amunt haver d’acceptar que hi pugui haver algú amb dos cossos, o sia, per dir-ho d’una altra manera: de dues persones que son la mateixa i, alhora, son diferents. Si hi ha dos cossos, hi ha també, forçosament, dues personalitats.

—Bé —reflexionà ella—, potser es podria entendre, això. La personalitat d’una dona de vint anys i la d’una dona de quaranta no són iguals, encara que la dona sigui la mateixa. Canviem contínuament.

—Canviem, sí. Però a mesura que va existint una persona nova, deixa d’existir la persona vella. Tu i jo, per exemple, hem estat infants, i ara aquests infants, que eren un nosaltres diferent, ja no existeixen.

—I no podria ser —se li acudí— que existíssim amb totes les personalitats que hem anat tenint, i la que tenim en cada moment, sense que l’una sàpiga res de l’altra?

—O sia com si anéssim deixant algú, que som nosaltres, darrera?

—Sí; molts nosaltres.

—Si existissin, en un sentit físic, com sembla que existeix la teva mare, els veuríem… On son?

—Aquí. I no els veiem perquè no es pot veure el passat si no hi ets amb la teva personalitat actual. No coincidim.

—Si és com dius, tu seràs una privilegiada que et veuràs néixer i créixer… Arribem a aquesta paradoxa: que podries ser la llevadora de tu mateixa.

Es va quedar pensarosa i, al cap d’un moment, digué:

—En teoria, sí. A la practica, però… Potser hi ha alguna cosa que s’hi oposa, qui sap si alguna qualitat del temps. Perquè si pogués ser llevadora de mi mateixa, el doblaria. Ho doblaria tot. Existiria dues vegades al mateix moment.

Em vaig espantar.

—T’adones de les implicacions d’això que dius?

—Em penso que sí. Que em caldrà tornar al meu, temps actual abans de néixer en aquest, el del meu passat.

—I llavors què? Em deixaràs sol?

—Se'm va asseure als genolls, se m’abraçà.

—Només és una idea, Joni. Fins ara mai no m’he sentit obligada a canviar de temps. Ho he fet perquè he volgut, per curiositat.

—Però aquest cop és diferent. Pot ser diferent —vaig rectificar.

—Potser no, ben mirat —va voler tranquil·litzar-me—, si amb aquest do de viatjar en el temps ja vulnero un ordre, per què no n'he de poder vulnerar un altre i ser, com tu dius, la llevadora de mi mateixa?

Potser ho seria; potser no. En tot cas, aviat vam saber que ella en necessitaria una. Havia tingut dues falles i, abans de la tercera, les anàlisis van confirmar que la Deli estava prenyada. Això era encoratjador en el sentit que demostrava com podien ésser d’errònies algunes de les idees que es feia. En cap moment no havia 'volgut prendre anovulatoris ni acudir a proteccions mecàniques perquè, com em va dir en proposar-li-ho:

—Em penso que no em pot passar res. No puc tenir un fill fora del meu temps i contradir doncs la meva historia.

—Ja ho has fet —vaig objectar-li—. En el teu temps eres verge, però ara, si mai hi tornaves, ja no ho series pas.

—Per què no? Si hi tornava, ho faria al moment següent d’haver emprès el viatge. Cada cop ha estat així. No tinc temps, doncs, en aquell mon, d’haver dormit amb ningú.

—Aquest cop, sí. Fa mesos que ets aquí.

—Bé, doncs no he tingut ocasió. Com ho faria, sense ser-hi, per introduir algú a la dutxa?

—Però tu ets la mateixa persona física ara que aleshores. I si ets la mateixa, allò que passa a l’una passa a l’altra.

—Et puc demostrar que no. Aquell cop que vaig trobar-me prop de la casa de camp, vaig trepitjar una eina corbada, de ferro, que em va fer una rascada a la cama. Doncs en tornar a casa, al cap de dues o tres hores, potser, no la hi tenia. No ho entens? —va afegir en veure la meva expressió escèptica—. Allò que passa a l’una, en un temps, no passa a l'altra, en un altre temps.

Com que ens vam anar embolicant, a tots dos se'ns va escapar que, de fet, amb el seu argument estava provant que si que hi podia quedar, de prenyada. Hi vaig tornar a pensar quan ja vam tenir la certesa de l'embaràs, aquella tarda que anà a veure el metge, i li ho vaig dir:

—Es natural. Si et vas poder fer una rascada a la cama de la noia que l’any 1913 es va trobar prop d'una masia, també podia quedar prenyada la noia que l’any 1974 ha dormit amb un home. Tot això potser no té cap realitat l’any 1996, però en té en cada mon que vius, en cadascuna de les teves vides.

—Sí, no ho vaig saber veure —confessà—. Tan senzill que era. —Somrigué—. Però no em sap gens de greu, saps? I a tu?

—Tampoc, Deli; estic molt content. Perquè m’agradarà tenir un fill teu i perquè ara sé de cert que et quedaràs. De vegades les dones abandonen el seu home, però no és tan freqüent que una mare deixi el seu fill.

—Si no fos perquè tu mateix em vas dir que prengués alguna cosa, creuria que ho has fet a posta. En fi ara ja esta.

No em va demanar de casar-m’hi ni a mi se m’acudi de proposar-li-ho. Ni ella ni jo no teníem prejudicis d’aquesta mena, però per part meva hi havia una altra raó: la central, que no es formalitzava dels embolics amorosos que podien tenir els seus agents, feia una investigació a fons quan algú volia casar-se. I la Deli no tenia passat.

Això em va fer pensar que em calia fabricar-n’hi un. Si més no, era imprescindible que li aconseguís uns papers abans de néixer la criatura; els necessitaria a l'hora d’inscriure-la.

Després d’haver-hi rumiat uns quants dies, em semblà que ho podria fer sense complicar-hi ningú. D’adolescent, havia anat a l'institut amb una noia que es deia Flona, la qual mori, d'una infecció intestinal, durant el darrer curs. Com que érem força amics, fins i tot vaig assistir a l’enterrament. La seva edat coincidia amb la de la Deli i ara es tractava, simplement, de procurar-me un extracte de l'acta de naixença, el primer requisit i, de fet, l’únic, per obtenir una targeta d’identitat. De pega només n’hi havia una: que, d’acta de naixença, no en servien pas a cap mort.

Un mati me’n vaig anar als jutjats i confós entre la gentada, vaig poder veure on guardaven els registres. Hi havia els de naixement i els de defunció, si bé darrerament totes dues entrades es feien en un sol llibre. Però aquestes disposicions unificadores eren posteriors a la mort de la Flona i, per tant, no hi hauria conflictes. Després, aprofitant les breus absències del guàrdia de servei, que es passejava d’un extrem a l'altre dels baixos de l'edifici, vaig prendre el motllo dels panys segons les tècniques que a la central m'havien ensenyat. D’una cosa o altra m'havien de servir, aquelles manyes de lladregot!

Un serraller una mica suspicaç i disposat a aprofitar-ho per cobrar-me tres vegades el que valien, va fer-me les claus i, al cap de dues mesades, una nit que plovia de valent i no es veia ningú pel carrer, vaig tornar als jutjats. Tot va anar com una seda; és a dir, la darrera clau, la de l’arxiu, se’m resistí una mica i em calgué llimar-la lleugerament. Per sort, anava preparat.

Vaig començar per treure el llibre dels naixements per si hi havia alguna inscripció, i vaig fer bé, car el funcionari havia anotat al marge, en llapis: «defunció», i el número del llibre i del foli corresponent. Ni que no hagués recordat bé la data, no m’hauria estat difícil de trobar-ho; m'ho donaven tot fet.

Després d’esborrar la indicació, vaig entretenir-me, amb cura, perquè a primera vista no es notés, a arrancar el full del registre de defuncions. Potser algun dia algú tindria ocasió d’estranyar-se que del foli trenta-quatre es saltés al trenta-sis, però per molt que fessin mai no tindrien manera d’esbrinar quin difunt havia figurat en aquella pàgina. El més probable, era que mai ningú no s’adonés de res.

Ho vaig tornar a deixar tot tal com ho havia trobat, vaig tancar les portes i, en tres forats de claveguera allunyats l’un de l’altre vaig fer desaparèixer les claus. El full arrancat, el vaig cremar.

Al cap de tres setmanes, la Deli ja havia canviat oficialment de nom.

El nen, perquè va ser un nen, va néixer tot just amb una setmana de retard sobre el temps previst, el dia quatre de juny de 1975, i, a instàncies d’ella, vam posar-li el nom de Clem, que havia estat, em digué, el del seu avi matern. Era una criatura robusta i d’allò més interessada a guanyar pes ràpidament, car no deixava els mugrons de la seva mare. Per sort, la Deli tenia els pits tan plens que hauria pogut alimentar una bessonada.

Durant l’embaràs no s’havia trobat mai malament i el part va ser tan fàcil que fins la llevadora se n’admirà; segons ella, les dones cada dia parien més malament. Potser per tot això, ella no va perdre mai gens ni mica de la seva bellesa i, un cop va haver deslliurat, feia tan goig, se la veia tan carnal, que, bromejant, vaig dir-li que, en aquelles condicions, li faria un fill cada any. Ni que ho hagués volgut de veres, però, no hauria pogut dur a terme l’amenaça. Perquè al cap de dos mesos, un vespre, quan tornava al xalet amb la noticia que acabaven de destinar-me a Hong-Kong, mare i fill se n’havien anat i, al seu lloc, hi havia una noteta: «Avui ho puc fer. Torno de seguida; dos o tres dies… T’estimo. Deli».

Em vaig haver d’asseure; era com si m’haguessin donat una garrotada a la closca. Darrerament ja en parlàvem poc, d’aquell viatge en el temps, i sempre, encara, com de passada. La vida que s'ha fet aquí i ara el nen, pensava, acabaran per allunyar-la d’aquestes cabòries. Perquè tornava a creure que tot plegat era una fantasia. L'embaràs i el naixement de Clem m’havien fet tocar altre cop de peus a terra; tot allò era massa real, massa dintre l'ordre de les coses normals i conegudes perquè pogués dubtar, si ho havia fet algun cop, que ella era una criatura del meu mon, una noia de vint anys que, pels motius que fos, s’havia deixat obsessionar o potser, més fàcilment, tenia interès a amagar la seva procedència, la seva vida anterior. Un dia, potser quan ja seriem vells, se’m confiaria. No corria cap pressa. L’estimava prou per perdonar-li aquell secret. D'altra banda, que no li havia mentit, jo, sobre la meva feina? Estava convençuda que em preparava a representar una casa comercial a l’Orient. Era el que creia tothom.

Ara, però, en recobrar-me una mica, vaig canviar de parer. Aquesta escapada demostrava que no havia trencat amb el passat, i això ja eren figues d’un altre paner. Sobretot, si hi complicava el meu fill. Quan tornés, doncs, hi hauria explicacions. I serien definitives.

Però no va tornar. Al cap de quinze dies, quan ja només faltava una mesada per la meva marxa, no vaig voler esperar més i vaig acudir a una agència especialitzada en investigacions discretes. No em van prometre cap resultat, puix que les dades inicials que jo els proporcionava eren escasses: una descripció física, el nom suposadament autèntic de la Deli, la seva edat i la possible relació amb la parella que vivia al barri del Riu. Com és lògic, no vaig voler fer el ridícul amb cap al·lusió a un pretès viatge en el temps.

Van tardar una setmana a presentar-me l’informe, i em va semblar que havien treballat bé, a consciència, tot i que de la Deli no n’havien esbrinat res. L’historial sobre els Lanca, però, era d’allò més detallat i coincidia del tot amb les coses que la noia m’havia explicat de la parella. I el darrer paràgraf obria un interrogant immens: la dona estava prenyada de tres mesos, o sia que deslliuraria cap al febrer. La Deli havia nascut el dia dotze.

Com que no hi seria per veure-ho, vaig deixar encarregat a l'agència que em tinguessin al corrent de la naixença; volia la data exacta, el sexe de la criatura i els noms que se li posarien. Dintre meu hi havia un rau-rau incòmode. La noia podia haver-me contat perfectament la historia d’una gent coneguda, a la bústia de la qual m’acompanyà un dia per convèncer-me, sense aconseguir-ho del tot, de la veracitat de les seves afirmacions. No podia, en canvi, preveure que la dona quedaria prenyada i que l’infantament tindria lloc al moment precís de la seva pròpia vinguda al mon…

Però ho havia previst. El segon informe de l’agència m’arribà el dia vint-i-set de febrer, quan la criatura ja estava inscrita al registre civil. Era una nena i havia nascut a les nou del dia dotze. Els noms eren: Assumpta Maria Dorotea.

Em vaig quedar sense comprendre, és clar, com s'ho havia fet per encertar-ho amb tanta precisió. Però ara qualsevol dubte era sobrer: la noia no es deia Deli.

II

No vaig tornar al país fins al cap de vint-i-tres anys, als quaranta-cinc. Entre feina i feina, hi havia hagut períodes de repòs, naturalment, però preferia passar-los en indrets desconeguts, en ciutats que, per una raó o altra, m'atreien, o darrera dones que em compensaven d’un treball arriscat. A la meva terra ja no hi tenia ningú, i fins i tot feia anys que m'havia venut el xalet, quan una empresa urbanitzadora me n’oferí una quantitat que em temptà. O potser més que això, era que volia cremar les naus, trobar-me en la impossibilitat, si un dia em sobtava una vena sentimental, de tornar allí on havia viscut amb la Deli.

M’havia casat dues vegades, la primera amb una francesa, Nicole, que va resultar massa afeccionada a les aventures extraconjugals, i l’altra amb Ginette, una italiana impressionant que no havia regatejat res per fer-me feliç i fins em salvà la vida aquell vespre que, a Corfú, anaven per mi i la van colpir a ella. Ni l’una ni l'altra no m'havien donat fills i, d’altra banda, la mena d’existència que duia tampoc no aconsellava gaire de tenir-ne.

Potser era per això que en la Deli hi pensava tot sovint, i l’enyorava. Els anys passaven, madurava, però continuava recordant aquell vespre primer, quan saltava per les escales, despullada, i corria cap a la cuina per tal d’escapar-se… De lluny en lluny, encara em preguntava: per què va deixar-me? Què devia retenir-la lluny de mi? Perquè estava segur que, si hagués pogut, hauria tornat. Durant els deu primers anys, dues vegades més m'havia posat en contacte amb l’agència, sense obtenir la més petita dada reveladora. S’havia fet fonedissa del tot i, amb ella, en Clem. Era com si no haguessin existit mai. Vaig acabar per deixar-ho córrer.

I probablement tampoc no me n’hauria preocupat ara, en trobar-me de nou al país, si un atzar, la lectura dels fets diversos en un diari, no m’hagués posat davant dels ulls el nom del carrer d'Eugeni Prenca, on tres homes havien assaltat un banc. Existia, doncs? Vaig pensar que devia ser un carrer nou, en algun suburbi de la ciutat que no parava de créixer.

Però no. Com Vaig veure en consultar el plànol, era al meu antic barri. De fet, era l'antic carrer dels Nou Pius, considerablement més llarg que vint-i-tants anys enrere. En comprovar-ho, la pell se'm va posar de gallina i de seguida vaig saber que hi aniria. Del fons de la memòria, ressorgia l'adreça que la Deli m’havia donat.

No tan sols era més llarg, sinó que era força més ample, gairebé tant com una avinguda. Dels antics xalets, ja no en quedava cap; ara tot eren cases de pisos i el número 8 corresponia exactament a al finca que havia ocupat la meva torreta. Vaig ficar-me a l’entrada amb el cor que em fugia del pit i sense atrevir-me a treure conseqüències dels pensaments que em furgaven el cervell. Hi podia haver una altra explicació…

Una Magda Buster de Lanca vivia al principal i, en trucar-hi, em vingué a obrir una dona en la qual vaig reconèixer, potser perquè hi anava preparat, la xicota que anys enrere, al barri del Riu, ens interpel·là prop de les bústies. Vaig adonar-me que tenia una expressió lassa i els ulls tristos.

—Ve per l’anunci? —em preguntà.

—L’anunci? —vaig estranyar-me.

—Sí, l’habitació…

No vaig pensar-m'hi gens, tot i que ja tenia allotjament en un hotel.

—Ah, si, si!

Era un pis corrent, de gent de la classe mitjana, com ja indicava l’aspecte de l'edifici, i el tenia net i polit. Vaig seguir-la al dormitori, on, va explicar-me, havia viscut durant vuit mesos un funcionari ara traslladat; l’habitació donava al carrer, era ampla i moblada amb discreció. Encara que hagués estat un com, però, m'hi hauria quedat.

Vaig instal·lar-m’hi aquell vespre i, quan em digué que també em podia fer la pensió, si volia, vaig acceptar-ho. A taula, pensava, em trobaré amb tota la família. Al menjador, però, quan va cridar-me a sopar, només hi havia dos plats: el d’ella i el meu.

Sense fer-li cap pregunta directa, em vaig anar assabentant que vivia sola, d’una esquifida pensió de viduïtat que l’obligava, si volia arribar a cap de més, a tenir un, hoste; per sort, aquell any acabava de pagar el pis, comprat a terminis quan el seu marit encara vivia. Em va estranyar que ni un sol cop no es referís a la seva filla.

Tampoc no hi va fer cap al·lusió els dies següents tot, i que, durant les nostres menjades en comú, anà ampliant la historia familiar. Sortí a relluir allò que ja sabia d’ella i del seu difunt marit, les circumstàncies del matrimoni, l'estada, durant catorze o quinze anys, al carrer del Marquet. En parlava, però sense il·lusió ni nostàlgia, amb una mena de distanciament que em va fer veure de seguida que no tot devien haver estat flors i violes, en la seva vida conjugal. Si, era el to d’una persona frustrada.

M'ho va confirmar a bastament la seva reacció en preguntar-li, un vespre, per que no s'havia_ tornat a casar.

—Amb una vegada n'hi ha prou —digué.

—Però vostè és jove, i bonica…

—Molt amable —contestà vagament irònica—. Però ja tinc quaranta-cinc anys.

—Jo no diria pas que sigui l'hora de la jubilació —vaig somriure-li—. També els tinc jo.

—Els homes, és diferent.

—No sé per què. Vol dir que no hi pensa mai, en l'amor?

Va posar una cara com si anés a enfadar-se, però a l’últim brandà el cap.

—D’altres preocupacions tinc.

—Potser això les hi faria oblidar. O faria que fossin i més suportables.

—No ho crec —va dir una mica secament, i s’aixecà de taula.

No havia tingut la més remota intenció de seduir-la, però ara, després d’aquella conversa, se m'acudi que no seria una mala idea. En primer lloc, ella s’ho valia, encara, i, després, era la manera més senzilla d'obligar-la a parlar-me d’uns esdeveniments que, si eren certs, partien d’allí. Aquell principal es trobava a l’indret exacte on, anys enrere, hi havia hagut el primer pis de la torreta. Si la Deli hi havia viscut i, per atzar, hagués fet un improbable viatge en el temps, era natural que, en retrocedir vint anys, es trobés a casa meva.

Vaig emprendre doncs una campanya per ficar-me al seu llit. Suposava que seria una cosa lenta, però no m’importava; fins al cap de sis mesos no havia d'incorporar-me de nou al servei i, ara com ara, disposava de tot el meu temps. Em podia permetre, doncs, de prendre-m'ho amb calma, per no espantar-la si era verament, com semblava, una dona sense experiència.

Em va costar prop d’una mesada convèncer-la d'acompanyar-me al cinema, a un local del centre on anunciaven la represa d’un clàssic dels seixanta que, al seu temps, em digué, li havia agradat d’allò més. Era un Bergman. De moment, s’hi negava.

—No hi vaig mai, ara.

—I per què? Pel que he pogut observar, no va mai enlloc…

—On vol que vagi, sola? J a veu que d’amics no en tinc.

—No és veritat. Jo ho sóc. Per això la convido.

—No estaria bé… —objectà.

—Si li desagrada la meva companyia, és una altra cosa.

—No, no és això!

—Què pot ser, si no? No em digui que els veïns hi farien comentaris. Més en podrien fer, si volien, pel fet que visc a casa seva.

—No és el mateix. Fa temps que tinc hostes.

—Amb els quals s'ha de suposar que té unes relacions civilitzades. Que un dia anem plegats al cine, perquè a tots dos en interessa la mateixa pel·lícula, forma part d’aquesta convivència amical. Tots dos som persones grans i lliures, i vivim en un mon que accepta perfectament una amistat entre home i dona.

—Ja ho sé… —flaquejà.

I jo vaig imposar-me:

—No sigui criatura, doncs! Aquesta tarda aniré a buscar dues entrades. Diuen que s’omple cada dia…

L’endemà passat vam sortir plegats per primer cop, i en acabar-se la sessió, s’avingué també, ara sense posar-hi pegues, a beure alguna cosa en un bar. Ens hi vam entretenir fins a les dues, una hora escandalosa, segons ella. Això no va privar-la, un cop al pis, de dir-me que ho havia passat bé i de donar-me les gràcies; la pel·licular continuava agradant-li.

El glaç estava trencat. Al cap de vuit o deu dies, quan vaig invitar-la de nou, protesta únicament per la forma i, la tercera vegada, ja no hi féu cap objecció. Va mirar-me, però, amb una expressió encuriosida, darrera la qual hi havia tot de preguntes que encara no tenien una formulació prou clara.

No vaig forçar-la a encarar-s’hi fins que ja havíem sortit dos cops més, una nit que, com que era d'hora i feia bo van decidir tornar a peu a casa. Ens calia travessar un petit parc, de fet una simple plaça amb tot de bancs sota el arbres on, cap al vespre, sempre solia haver-hi alguna parella. Fou allí que, aprofitant que les nostres mans es fregaven ara i adés, vaig subjectar-li la seva i la hi vaig retenir.

Gairebé va aturar-se, però de seguida va continuar caminant i només quan sortíem de la clapa fosca, cap a la llum del carrer, va arrancar-se dels meus dits amb una petita estirada indolent. Ni ella ni jo no havíem pronunciat cap paraula.

A la porta del pis, quan alçava el cap de la cartera on tenia les claus, vaig besar-la. Es va quedar quieta, potser sorpresa, obri una mica els llavis, com si anés a correspondre-hi, i, llavors, de sobte, separà la cara.

Dins, vaig dir:

—Magda…

Ella, que m’havia precedit i caminava ja cap al passadís, es va aturar sense girar-se fins que els meus braços l'enllaçaren i la boca s’atansà de nou a la seva.

—No… —va protestar, baixet.

Però el gest l’havia traïda i els llavis se li n’anaven tot sols cap als meus. Vaig tornar a besar-la, doncs. Va reposar les mans contra el meu pit, i jo vaig repetir:

—Magda…

Havia estat un error, perquè li donà temps de repensar-se i, quan me’n vaig adonar, ja fugia cap al menjador. Vaig anar al seu darrera i, a la porta del dormitori, vaig dir-li:

—Et vull, i em vols, Magda…

Ella va moure el cap, denegant. Tenia llàgrimes als ulls i es veia que no podia parlar.

—Per què? —vaig insistir—. Per què aquesta frustració?

Aleshores va precipitar-se cap a l’interior de la cambra i, sense girar-se, tanca la porta. No ho havia fet amb clau, i hauria pogut entrar-hi, si hagués volgut; potser ella volia, precisament, que hi entrés. Però havia tancat amb un cop i no vaig saber decidir-me.

Després, al meu dormitori, vaig pensar que havia estat un ximplet; de fet, a darrera hora m'havia portat com un col·legial, i això no estava gens d'acord amb la meva manera habitual de procedir. Era potser que aquell projecte de seducció amb una finalitat estranya a l’amor havia anat canviant de naturalesa ara que coneixia més bé la Magda? Aquest pensament m’anguniejà una bona estona, quan ja era al llit, perquè les ocasions perdudes no es retroben fàcilment. Ara ella tindria tota una nit per reflexionar sobre la situació i era ben possible que, l’endemà, em demanés d’anar-me’n…

Fins a cap d'una hora, quan encara no dormia, no vaig saber què m’enquimerava inútilment. Les passes no les vaig sentir, puix que anava descalça, però la porta gemegà en obrir-se i, en redreçar-me una mica, la vaig veure feblement il·luminada per la minsa claror que entrava per la finestra. Va atansar-se silenciosament al llit i, baixet, pronuncià el nom sota el qual em coneixia.

—Lan…

—Sí, Magda —vaig dir.

I de seguida la vaig tenir abraçada, al meu costat.

L’endemà, en entrar al seu dormitori per primer cop, vaig veure la fotografia sobre la tauleta de nit.

—Es la meva filla —va dir en adonar-se que la mirava.

Se m'havia posat un rogall a la gorja i vaig haver d’escurar-me-la abans de poder preguntar amb un fil de veu:

—Tens una filla, doncs?

—La tenia. Es va morir… No —rectificà—; es va matar. Per això no m’agrada de parlar-ne. Però ara tenia necessitat de repetir davant d’algú altre tots aquells esdeveniments en els quals no havia entès ni entenia encara res, perquè l’Assumpta mai no havia fet una cosa com aquella…

—Què va fer?

Una tarda, cap al vespre, se n'havia anat de casa sense avisar aparentment despullada de pèl a pèl, car la roba que havia dut era sobre el llit i a l’armari no hi faltava cap peça. Ella es creia que s’estava dutxant.

—Vaig cridar-la en veure que l’estona passava i ella no sortia, i després hi vaig entrar. Però no hi era.

L’havia cercada per tota la casa i es va passar la nit llevada sense saber què fer, confiant que d’un moment a l'altre tornaria amb una explicació tan senzilla i convincent que totes dues es riurien de la seva angúnia.

L’endemà, però, quan l’Assumpta continuava absent, va decidir-se a seguir el consell d’un veí, i avisà la policia.

Fins i tot vam publicar la seva foto als diaris, per si algú la veia. Podia tractar-se d’un cas d’amnèsia, saps?

—I no era això?

—No ho sé… Tres o quatre persones van telefonar, però cada cop era una confusió o una broma. La policia va dir que en aquests casos sempre hi ha gent que ho fa… Fos com fos, no van saber trobar-la i va passar tant de temps que jo ja em pensava que devia ser morta.

I ells també devien creure el mateix, perquè se’n van desinteressar.

—Però no ho era…

—No.

Un dia, al cap d’una mica més d’un any, ara feia uns set mesos, ella era a la cuina, on rentava unes peces de roba a la pica, quan va sentir com un esgarip i plors al dormitori que havia estat de l’Assumpta. Va ser una cosa tan sobtada que, de moment, l’esglai la paralitzà. Els gemecs, però, es repetien i, a la fi, més morta que viva, va córrer cap a l’habitació.

—I era ella, estrafolàriament vestida amb un eslip i una camisa d'home…

No era això, de tota manera, el més singular de tot, perquè al llit amb la noia, hi havia un xicot sobre el qual s’inclinava bo i plorant i acariciant-lo.

—I entre sanglot i sanglot —recorda—, no parava de cridar-lo: Clem, Clem!

Però el xicot no es movia i quan ella, la Magda, s'hi atansà, entre contenta que la seva filla hagués tornat i indignada de trobar-la al llit amb un xicot pràcticament nu, va veure que el desconegut era mort.

Va necessitar ajut per arrancar la noia del cadàver, i el metge, quan acudi, va haver d'injectar-li un calmant perquè no es partís la closca contra la paret.

—Mai no havia vist ningú tan desesperat. Només cal que et digui que ni em va conèixer, tan encegada estava. El devia estimar molt, aquell noi.

—Vau saber qui era?

—No. I el més estrany de tot va ser que el forense, en fer-li l’autòpsia, va dir que, per dins, era una mena de monstre. No tenia cap òrgan totalment desenrotllat i no entenia com havia pogut viure fins als vint anys, l'edat que aparentava… Que aparentava per la complexió, ja que tampoc per fora no era ben normal; els braços se li havien quedat curts, com d’una criatura, i tenia un nas petit, petit talment un nadó… Si, era ben esguerrat.

La nàusea em pujava cap a la boca i em va caldre córrer al lavabo, on vaig vomitar. En redreçar-me, amb la boca amarga, ella era al meu darrera i digué:

—He fet mal fet de contar-t’ho.

—No. Però impressiona…

—Jo també em vaig posar malalta.

—I ella què va dir, després? Va donar alguna explicació?

—Sí, la va donar. Va dir que era el seu fill.

Aleshores van comprendre que s'havia tornat boja. La policia no va creure necessari de detenir-la, ja que no hi havia indicis de crim, però va interrogar-la i ella, la Magda, va poder assistir als interrogatoris.

—No sabia el que es deia. Feia tot d'explicacions confuses i no parava de parlar d'un tal Joni, el pare de la criatura, segons ella, que ara l'estava esperant en algun lloc i no li perdonaria la mort d’en Clem…

Era tot tan estrany i la noia estava tan indiscutiblement pertorbada, que la policia s’avingué a que fos ella, la Magda, qui provés de treure’n l’entrellat. Pensaven que amb paciència, a casa seva potser acabaria confiant-se a la mare.

—Es van portar molt bé —em va dir—, però les coses no van pas anar com es creien.

A casa no obria la boca, es passava hores i més hores asseguda en un racó, amb els llavis botits, de vegades sospirant, i, a tot estirar, se li escapaven els noms de Clem o de Joni, o bé repetia: què he fet, què he fet?

—Jo, perquè m’ho havien aconsellat, la tractava com si fos una noia normal, com si no m’adonés de les seves extravagàncies, però de tant en tant se m’escapava el nom d'Assumpta…

—Que no era el seu, potser?

—Es clar. Però ara volia que li diguéssim Deli. Una altra estranyesa. Li parlava amb naturalitat, doncs, mirant d'interessar-la en les coses que li havien agradat abans, però no tan sols no en feia cas sinó que, algun cop, sobretot si li deia Assumpta, tenia accessos de violència i, dues vegades, vaig haver d'evitar que es fes mal. Sort que mai no la deixava sola… Després el metge va dir que no podia ser, que caldria internar-la.

Però ja no hi van ser a temps, perquè aquella mateixa tarda, quan acudi l’ambulància a cercar-la, la Deli aprofita que la dona anés a obrir la porta als infermers per llançar-se contra la finestra, al carrer. L’altura no era excessiva, i potser no s’hauria matat, però va caure davant d’un camió que li passà per damunt.

—Ni semblava ella… —va dir la Magda, i esclafi el plor.

Jo vaig tornar a vomitar.

La tomba era una llosa on deia: Assumpta Lanca.

Buster, 12 de febrer 1976-23 d’agost 1998. En deixar-hi les flors que portava, vaig pensar que potser valia més així. Si no s’haguessin mort, el fill hauria tingut vuit mesos més que la mare.