Cadàvers

Ho va fer en un moment d’inspiració. Per en Mathieu Lanier això equivalia a aprofitar una circumstància favorable. No hi solia procedir, així; normalment, preparava els caps amb prou rigor perquè ara, als trenta-dos anys, el seu historial a penals fos ridículament curt; tot just l’havien detingut i condemnat una vegada, quan en tenia dinou. Aleshores, ho reconeixia, era un minyó atabalat, sense experiència. Ara, en canvi, que li anessin darrera…

La finestra, que devia pertànyer a un despatx, era entreoberta i el carreró suficientment fosc i desert per assegurar-li una escalada sense complicacions; que es trobés en un segon pis, o sia potser a sis metres del terra, no era problema per a un xicot com ell, acostumat, si convenia, a enfilar-se per parets més llises.

Es va treure les sabates, se les passà entorn del coll lligades pels cordons i, amb els peus només calçats amb mitjons, va saltar a la finestra del primer pis, reixada, des de l’ampit de la qual, ara redreçat, explorà el mur fins que els seus dits ensopegaren amb l’inevitable escrostonat. En tenia prou per hissar-se i moure els peus cap al barrot travesser, des d’on palpà de nou amb la mà lliure. Va aturar-la en una altra irregularitat de la paret, ja gairebé sota l’ampit de la finestra de sobre, i, amb tot el cos aplanat contra el mur, abandonà l’escrostonat i explorà més amunt; hi havia un clau.

Va somriure, satisfet, i al cap d’uns segons ja empenyia els batents. Per dins, però, havien passat la lleba i li va caldre treure’s el ganivet per alçar-la; de seguida, la finestra s’obri silenciosament sobre la fosca de l’interior.

Un cop dins, va ajustar-la del tot i, amb el feix primet i clar de la seva pila, examinà els encontorns. Tal com s'havia pensat, era un despatx: taula, un moble-biblioteca amb més papers que llibres, arxivador d’acordió, a l'abast de tothom… De les parets penjaven tres quadres i un calendari que va anar alçant per si sota hi havia la caixa de cabals. No hi era.

Va estirar els calaixos de la taula, on va veure més papers, una cosidora, un regle, llapis, quaderns, cintes de màquina… Al segon de l’esquerra va trobar una medalla de Sant Cristòfol, grossa, que va semblar-li de plata.

Sense perdre temps ni amb l’arxivador ni amb el moble-biblioteca, va sortir a la saleta que precedia el despatx i, una altra porta, el menà a un corredor amb més portes. Darrera la primera hi havia una habitació no gaire gran amb tot de prestatgeries sobre les quals s'acumulaven munts de capses de diferents formats i eines de disseny estrany que feien pensar en instruments quirúrgics. Ho deixà tot tranquil, perquè ja es veia que allò era un magatzem, on no podia haver-hi ni diners ni res de valor.

La segona porta que va obrir el deixà tan corglaçat que li va caure la llanterna de les mans. No s'havia trencat, però, i, des de terra, va continuar il·luminant aquell escampall de dones. Era una autèntica carnisseria, si bé de sang no se’n veia ni gota. Tres dones esteses a terra, nues com un verm, i una d'elles decapitada; el cap reposava sobre un tamboret, a la dreta. A una de les altres li faltava una cama i la tercera tenia el pit obert. Totes tres, per més ludibri, descansaven en actituds francament obscenes, la decapitada amb les cuixes obertes i la segona de bocons i lleugerament agenollada, amb el cul alçat. Mai no havia vist un espectacle com aquell.

De seguida que es va recobrar una mica, recollí la pila i, amb unes cames que li feien figa, va córrer com pogué cap al despatx per on havia entrat i esbalandrà la finestra. A punt de saltar, va recordar-se de la medalla, que tenia a la butxaca, i va anar a deixar-la al calaix; no volia que quedés cap rastre del seu pas pel local.

Una volta va ser fora va esmunyir-se com una ombra, carreró avall. Tres cadàvers de dona en un despatx era una noticia sensacional i no dubtava que els diaris l’explotarien. No en llegia mai cap, però l’endemà, l’endemà passat i l'endemà passat l’altre, en va comprar un i, en no trobar-hi res, un altre, un tercer, un quart… Cap no en deia res.

Es va estranyar, naturalment. Però també podia ser, se li acudi, que els assassins s’haguessin preocupat de fer desaparèixer les carcasses abans de l’hora d’obrir el negoci. Més sorprenent era, reflexionant-hi bé, que no n'haguessin disposat a l’acte. Qui sap si al moment que ell penetrava tan innocentment al despatx no eren a cercar un sac, un bagul, el que fos, per treure-les de l’edifici… Uns minuts més, i podia haver-se'ls trobat cara a cara. En pensar-hi, se li va posar la pell de gallina. Devia haver anat d’un pèl!

Ara, els cadàvers acabarien per sortir, n’estava segur. Els trobarien a la consigna d'una estació, mal enterrats en un bosc, al fons d’un pou abandonat, surant pel riu, no sabia on, però els trobarien. Se’n trobaven contínuament. Més difícil era trobar els assassins. O potser no. Si la policia podia relacionar aquells cadàvers amb el despatx… Per cert, quina mena de negocis devien tractar, allí?

Ho va saber al cap d'una setmana quan, davant el mutisme, que continuava, dels diaris, una curiositat malsana l’empenyé a voler veure la cara que tenien aquella; gent que hi treballaven. Perquè ho havien fet ells, o algun d'ells; per força. Qui, si no algú de la casa, podia entrar i sortir impunement a la nit amb els braços carregats de dones mortes?

La placa metàl·lica, en un costat de la porta, l'assabentà que aquelles eren les oficines d’Importacions Femir, la qual cosa no li aclaria res. A la banda de dins, davant la porta, hi havia un petit taulell, més alt que la centraleta telefònica manejada per una noia de faccions grosses i d'aspecte malhumorat que se’l mirà com si personalment li fes nosa.

—El senyor Mercier —va preguntar-li.

Ella boti els llavis, despectiva, abans de contestar:

—No tenim cap senyor Mercier, a la casa.

—Hi ha estat, doncs.

—No.

—Podria veure el cap de personal?

—No es diu Mercier.

—Ja ho suposo. El podria veure?

—Està ocupat, ara.

—M’esperaré —va decidir ell.

La noia va posar encara més mala cara, però en veure que es treia una cigarreta i l'encenia, va arrancar una clavilla del forat on estava connectada i va passar-la a un altre forat de l’esquerra.

—Senyor Laborde? Aquí hi ha algú que pregunta si havíem tingut un tal Mercier…

La porta es va obrir i entrà una xicota alta i ben feta, d'expressió riallera, la qual, en veure’l, se’l mirà amb uns ulls professionalment dolços, incitadors. No anava gaire maquillada i tampoc la seva manera de vestir no era cridanera, atès que ara totes les noies ensenyaven un pam llarg de cuixa i moltes anaven sense sostenidors, però de seguida va comprendre que era una puta.

—Veu? Diu que no —se li girava ja la telefonista. I, a la xicota—: Entra, que ja t’esperen.

—No el puc veure?

—No hem tingut mai cap Mercier.

—Però hi puc parlar, amb el cap de personal? —insistí, bo i seguint de cua d’ull la noia que, sense una paraula, s’allunyava cap al fons. Per costum, feia moure les anques una mica més que no calia.

—No que no hi pot parlar! —gairebé li crida la telefonista—. Té altra feina.

—Molt bé —va dir ell—. No cal posar-se així. Ja tornaré —l'amenaçà.

Després, fora, es va plantar a riure en recordar l’expressió verinosa de la noia. Ben mirat, però, havia tingut tot un acudit. Ves que n’havia de fer, ell, dels embolics d’aquella gent! Si es volien matar…

Que encara no havia oblidat l'afer no ho va saber fins prop de dues setmanes més endavant, quan, a Pigalle, va trobar-se cara a cara amb la xicota que havia entrat al despatx mentre hi era ell. Es clar que igualment hi hauria anat si hagués estat una altra; li agradava de debò. Com moltes altres, no ho negava; darrerament, les noies que es dedicaven a la vida havien millorat molt. Cada dia n’hi havia de més maques. I que podia parlar amb coneixement de causa, perquè, de preocupacions damunt, no se n’havia volgut posar mai. Que d’altres s’enredessin amb una amigueta, o amb casoris, si volien; ell en tenia prou amb aquell bestiar. Sobretot ara, quan fins i tot l'estil, per així dir-ho, era més refinat, més sociable. Algunes semblava que ho passessis tan bé com ell. Si simulaven, en sabien molt.

Va seguir-la a l’habitació, on ella es mostrà tan agradable i encisadora que, tot d’una, decidí passar-hi la nit. Era una mica cara, això si, però valia la pena. En què s’havia de gastar els diners, sinó? Quina noia! Tenia una carn ferma, flexible, i una pell d’allò més suau, sense màcula…

En sortir d’un dels seus engrescaments, comentà:

—Ja em vas agradar de seguida, l’altre dia…

—Ah! —va fer ella—. Hem dormit plegats d’altres vegades?

—No; vull dir quan et vaig veure al despatx d’Importacions Femir. Es clar, tu no te’n deus recordar… Que et passa, ara? —es va interrompre.

La noia, que havia posat una cara d’allò més rara, va voler somriure.

—No res. Es que no sabia que ho fossis, d’allí…

Al moment de contestar, va repensar-se i preferí no dir res. Va fer ben fet, perquè ella ja afegia:

—Ja ho suposava que, de tant en tant, feien alguna comprovació, però cap no m’ho ha dit mai.

—Bé…

Ella va riure.

—Se t’ha escapat, ja ho he vist. I ara t’amoïnes per si et denuncio, oi?

En Mathieu li va seguir el joc.

—Una mica, sí.

La noia es redreçà lleugerament i reposà les sines contra el seu pit mentre l’amoixava.

—No et preocupis; no diré res.

—Per què?

Ella va moure les espatlles, i els pits es desplaçaren agradablement pel tors del noi.

—No ho sé… Al capdavall m’has fet feliç. I em penso que m'hi tornaràs a fer.

—De debò t’ha agraí, doncs?

—Ja saps que m’ha d’agradar per força, hi estic condicionada. Però hi ha cops, segons amb qui, que és més bo que d’altres. Ja sé que no està bé. Per això vaig anar-hi l’altre dia, precisament. El doctor Landris diu que es van passar una mica de rosca, amb mi. I ara costa d’ajustar-me.

—Personalment, me’n felicito —va fer ell sense saber què deia.

La noia se’l va mirar sorpresa i, després, esclafi la rialla.

—Si et sentien!

—Qui, el doctor Landris?

—Ell, el senyor Laborde, la senyoreta Margo i… tots.

—I llavors, sobtadament, va posar una cara esfereïda—. Oh! No ho havia d’haver dit, tot això! M’has volgut posar a prova i ara…

Estava a punt de plorar, i en Mathieu volgué tranquil·litzar-la.

—T'asseguro que no… Com te dius?

—Olga —somiquejà ella.

—T'asseguro que no, Olga. Tot el que hem dit, tot el que hem fet, queda entre nosaltres. Per res del mon no voldria perjudicar una noia com tu…

—Una noia com jo! Ves què —se te’n dona! Com si no n’hi hagués d’altres.

—I què hi fa això? Cada noia és diferent.

L’Olga, més assossegada, digué:

—Cada dia menys.

—Apa, apa, no diguis ximpleries! —Va acariciar-la i ella, alterada i tot, es posà tan dolça, que s’engrescà de nou—. Vine… —xiuxiuejà.

—Sí, si —va assentir la noia, complaent.

Per orgull de mascle, va voler assegurar-se que també aquesta vegada ella el seguia i després, exhaust, va deixar-se relliscar cap a un costat i s’adormi. En despertar-se, molt tard, l’Olga ja no hi era.

L’endemà al vespre va tornar a veure-la prop del mateix bar on l’havia ensopegada i, tot i que parlava amb un presumpte client, no dubtà a interrompre els tractes. L’home, un vell, va allunyar-se amb un remuc. Ella el fitava, una mica encuriosida. En Mathieu va treure’s uns diners i els hi posà a la mà.

—Molt bé —va riure—. Si no en vas tenir prou…

I es posà a caminar cap a l’hotel; ell va aturar-la.

—No; fem un passeig, abans.

—Un passeig?

—Sí.

La noia no ho entenia.

—I per què vols passejar?

—Perquè m’agrada estar amb tu, parlar…

—Però estic feta per anar al llit, no per passejar —objectà l’Olga.

—T’he pagat, oi?

—Si… Com vulguis, doncs.

—Suposo —va provar— que els d’Importacions Femir no hi tindran res a dir, mentre els portis els diners…

—Més bé ho deus saber tu que jo, això —va replicar-li ella.

Aparentment, continuava creguda que pertanyia a l’organització, i no va fer res, és clar, per desenganyar-la. No ignorava que, si vols fer xerrar la gent, no hi ha com simular que ja ho saps tot.

Van anar-se’n cap al Sena, on es van asseure una estona al parapet, entre altres parelles que es feien un amor superficial i llangorós de besades i de carícies discretes. Ella se les mirava com si allò li vingués de nou i, potser contaminada per l'exemple, va repenjar-se contra el seu pit i li cercà els llavis. Seguidament, va dir:

—Em sembla que faig una cosa mal feta…

—No t’agrada?

—Massa… El més estrany és que m’ho facis fer tu.

Reflexionà uns moments i, aleshores, va preguntar:

—Deu ser bonic, oi, enamorar-se?

—No t’has enamorat mai?

—Jo? Tens ganes de riure!

—Vull dir abans.

—Abans de què?

—De fer aquesta feina.

—Per què fas aquestes preguntes tan ximpletes?

Va aixecar-se, com impacientada, i ell va seguir-la, desconcertat. Un cop a l'hotel, però, va tornar a mostrar-se càlida i amorosa, si bé, per una raó o altra, defugi tota conversa d'un caire massa personal. Era com si, d’alguna manera, l’hagués ferida o inquietada.

No es refusà, però, al seu desig de veure's l’endemà, i fins va mostrar-se complaguda. Això no va privar-la de fer-li observar:

—Et costaré molts diners.

—Els vals —l'afalagà ell—. No conec cap noia que t'arribi ni a la sola de la sabata.

—De debò? M’agradaria que ho sentis el doctor Landris, això.

—Si no opina com jo, senyal que no ho ha provat.

—Es clar que ho ha provat! Ens proven a totes, oi?

Ell, amb precaució, va dir:

—Naturalment. Però no sabia que fos ell.

L’Olga va parpellejar, com si aquella resposta fos incongruent, i en Mathieu va comprendre que s’havia posat de peus a la galleda. Observà doncs una actitud més prudent i va mantenir-la l’endemà i encara dos dies més, en adonar-se que ella semblava pertorbada. Però potser era per altres motius, ja que aquella tercera nit, en voler convenir una nova cita, l'Olga va explicar que no podia ser.

—Per què? Tens un altre compromís?

—He de passar pel despatx.

—Quan surtis, dona.

—Pot ser una mica llarg… —titubejà ella.

—Que no pleguen a l’hora de tothom? Les set, les vuit…

—No vol dir res —va fer una pausa, i el mirà amb una espurna de recel—. Sigues sincer. Els has dit res, tu?

—Et juro que no n’he parlat amb ningú, d’això nostre.

—Això nostre… —va repetir ella, com pensarosa—. No sé què creure. —Tornà a fitar-lo—: Digues, ho ets o no ho ets, d’ells?

En el seu to de veu hi havia una mena de prec tan anguniejat que, sense entretenir-se a reflexionar-hi, en Mathieu va decidir de mostrar-se franc.

—No; no en soc. Ni sé qui son, ells. Res de res.

—Així… has vingut tots aquests dies amb mi només per ganes?

—Sí, Olga.

Ella pensa un moment més, encara insegura, i repetir.

—No sé què creure… Em vas dir, el primer dia, que m'havies vist al despatx.

—I és veritat.

—I què hi feies, si no ets un d'ells?

—Va ser una casualitat. Havia anat a preguntar per una persona. I llavors vas entrar tu. Mai no hi he traficat, jo, en dones!

—En aquest cas… però com pot ser que t'agradi tant?

—T'has mirat, Olga?

—Sí —va dir ella amb tota naturalitat—. Soc perfecta, ja ho sé —es va passar les mans pels pits, pels malucs, al llarg de les cuixes—. Perfecta —repetí—. Ho son totes.

—Qui, totes?

—Totes. Però de vegades no dura…

—Tots ens hem de fer vells, Olga.

La noia el llambregà amb un esguard que ara semblava lleugerament burleta.

—Vols dir?

—Es clar. Però jo parlo d’ara; som ara.

Ella continuava fitant-lo amb la mateixa expressió.

—Escolta… T’has enamorat, potser, de mi?

—No ho sé… Es possible.

—D’una dona que només està feta per anar al llit? —va riure—. Ets ben ximple!

—Molt bé, dona, burla-te’n… però l'Olga s’enseriosí.

—No… —Va abocar-se-li damunt i es va prémer contra seu—. Mathieu… Oi que hi ha d'altres coses, a més de jeure plegats?

—Es clar, Olga.

—Aquelles parelles, al riu… i les dones que tenen fills, i… —callà, ell va amoixar-li els cabells escampats sobre el seu pit, la galta, el coll. Ara estava enquimerat. I si fos de debò, que l'estimava? L’Olga es va moure, enfilant-se-li més pel cos, i xiuxiuejà arran de la seva orella:

—No puc fer res més, Mathieu, res més… Fem-ho…

Després va continuar arrapada al seu pit, quieta, i fins al cap d’una estona no digué:

—Si vols, ens podem quedar fins a les set… quarts de set. A les set m’he de presentar.

—I què et volen?

—No ho sé… Em penso que em volen retirar del servei. —Bellugà el cap—. Digues, Mathieu, ens quedem?

—Ho dius de debò?

—Sí.

—No em puc estar tota l’estona al teu damunt, eh!

—No, ja ho sé. Així, només així… Em contaràs coses.

—Quines coses?

—Les coses que un home conta a la seva dona. Perquè li conta coses, oi?

—Si… suposo.

—No ho saps?

—Vull dir que mai no he estat casat.

—Deus haver tingut una amigueta, una promesa.

—Sí, de més jove.

—I li ho contaves tot, oi?

—Si… gairebé tot.

Ella va riure.

—Gairebé tot! Per què? Digues-me com era… I com eres tu de noi, de petit… Si, això, comença per quan eres petit…

I en Mathieu hi va començar i continuà parlant fins que ella s’adormi. Va adormir-se també i, al cap de moltes hores, van despertar-se i es van tornar a fer l’amor abans que ell prosseguís. El darrer cop que obri els ulls la noia ja se n’havia anat, com aquell primer vespre, però no se’n va preocupar gaire, perquè tenia una fam del diable. Fins llavors no se li acudi que des del dia anterior no havia menjat res!

Ja eren quarts d'onze i estava a punt d’entrar al Damian’s quan el colpí la idea. Va immobilitzar-se com si s’acabés de ferir, amb la ma encara estirada cap a la barra de llautó, en diagonal, de la porta de l’establiment, i un segon després arrancà a córrer. En aquell moment el cor ja li corria més de pressa que les cames, però el cervell continuava paralitzat entorn d’aquelles paraules de l'Olga: em volen retirar del servei.

Va alentir en veure un guàrdia a la cantonada, però després, en tombar, va precipitar-se de nou amb tanta d'embranzida que gairebé cau. Recobrà l’equilibri amb un braceig ridícul, d'ocell poc destre amb les ales, i prosseguí vies enllà, fins a la cantonada del carreró, on va aturar-se.

Era fosc i solitari, com l’altra nit, però avui, en endinsar-s’hi, va veure que la finestra era tancada. No hi feia res, d’altres n’havia forçat. Va enfilar-se, doncs, i els seus dits, instintivament, van trobar els mateixos suports que l’havien ajudat l’altra vegada, atenyeren l'ampit, al qual va hissar-se fins que hi descansà el ventre; llavors, incòmodament per falta d’espai, va enfonsar l’eina entre el sotamarc i els batents, féu alçaprem perquè cedís una mica, l’enfonsà més, tornà a pressionar amb tota la seva força i la fusta s’esberlà amb una remor somorta. N’hi havia prou, i, al cap de cinc segons, ja era dintre.

Travessà de pressa el despatx, darrera la ditada lluminosa de la pila que el guiava, sortí a la saleta exterior i va córrer cap a la porta on, nits enrere, s’havia quedat esbalaït, sense gosar entrar-hi.

Avui, però, avançà cap als dos cadàvers estesos sobre el terra. El de l’Olga era a primer terme, de sobines, de manera que es veia bé on havien separat la pell per tal de fer córrer la cremallera que, des de l’inici superior de la vagina, pujava abdomen amunt, cap al tronc. Dins, sota un tou de carn, quedaven encara tot de xarxes de fils enredats entorn d’una mena de nusos d'aspecte metàl·lic; el ventre baixava una mica a la dreta, d’on devien haver enretirat una part del mecanisme; res no s’assemblava als gravats d’aquell llibre d’anatomia que, un cop, va fullejar en una biblioteca; els òrgans eren ben diferents.

Va agenollar-se prop del cos i toca la cara muda i com adusta amb els ulls tancats i la pell fosca, d’un color cendrós brut; ja no tenia aquell tacte flexible i dolç de la carn de l'Olga que l’abraçava, sinó que ara responia als seus dits amb una esponjositat de goma, de plàstic, i s’enfonsava més que la matèria viva… Abans d'anar-se’n, va tancar la cremallera, no sabia per què, i, un cop fora, mentre vomitava contra un arbre, va pensar que d'ara en endavant, sempre que li calgués una noia, miraria que no fos ni gaire jove ni gaire bonica.