Un món distant i veí

Davant l’edifici, l'Alida dubta, insegura de no haver-se equivocat. Es una casa de veïns, encrostonada i bruta, amb la porta del carrer que penja d'una frontissa i amb una entrada on ja no queda cap rajol sencer. Un passadís profund s'allunya pel costat de l'escala cap a una clapa de llum que, en aquesta hora, mitja tarda, no aclareix res.

Obre el portamonedes i torna a llegir l’anunci que hores enrere ha retallat del diari: NOIA, SOLA, ÒRFENA, BONA MECANÒGRAFA I AMB UN CONEIXEMENT PERFECTE DE FRANCÈS I D'ANGLÈS. SOU IMMILLORABLE. PRESENTAR-SE A STRADELLA DI SPARVIERE, 6. Si, l’adreça és aquesta, als baixos. Comprèn que, a desgrat de les promeses, no hi hagi cap més noia. Ningú que tingui el negoci en un indret tan miserable no pot pagar un bon sou. Totes les candidates, doncs, deuen haver girat cua de seguida que han donat un cop d’ull a l’edifici.

I també ho faria ella si no tingués un esperit inquisitiu, que, sense adonar-se’n, l’empeny endavant, pel corredor, amb ganes de saber què deu entendre per sou immillorable la persona, home o dona, que ha redactat l’anunci. Un anunci, d'altra banda, que ja l'ha intrigada en llegir-lo. Per què la noia ha de ser òrfena?

La clapa de llum correspon a un pati interior, llarguerut i estret, també de rajols, on només hi ha, quasi al bell mig, una escala de tisora oberta. A l’altre extrem, paret del local baix que el continua té un finestra reixada de barrots torçats i plens de rovell i una porta, on, amb xinxetes, han clavat una targeta: Pietro Rambla. L'acull ell mateix. Es un xicot alt, d’una trentena i d’aspecte agradable, vestit amb un jersei gruixut, impropi de l’estació, que parla amb un accent estrany, inidentificable, però amb una gran correcció gramatical. Li fa travessar un local tan estret com el pati, amb el terra de fusta i moblat amb una taula escriptori, una tauleta amb una màquina d’escriure, una cadira i un armari panxut, tot tan vell i atrotinat, excepte la màquina, que és nova, com l'edifici. Més que això, però, crida l’atenció la gran quantitat de diaris i de revistes que s’amunteguen per tot arreu.

Al despatx interior, on l’introdueix, hi ha una altra taula, un moble auxiliar amb tot de calaixos, dues cadires i més revistes i diaris. És una habitació sense obertures de cap mena, però al sostre hi ha una claraboia que, en ple dia, deu permetre de treballar amb llum natural.

—Italiana? —preguntà el xicot.

—Sí.

—I sap bé l’anglès i el francès?

—La meva mare era anglesa i he viscut set anys a França. Escric normalment tots dos idiomes.

Ell assenteix amb una expressió seriosa dels seus ulls malenconiosos, més benevolents que greus, que el fan simpàtic.

—Aquí —explica— no hauria d’escriure res en cap d’aquests dos idiomes; hauria de traduir textos a l'italià. Ho pot fer?

La noia riu.

—Si és el que faig ara! Tradueixo per a una editorial.

—I per què ho vol deixar? Sembla interessant.

—Es insegur. I vostè parla d’un sou immillorable.

El xicot, però, encara no es compromet; continua preguntant:

—He d’entendre que no té pares, oi?

—No; tots dos son morts. I era filla única. Tampoc no soc casada.

—Bé… —S’inclina una mica endavant i, gairebé avergonyit, diu—: Li faria res que li fes una prova?

—Ara?

—Sí. Em traduirà un article.

L'Alida li somriu:

—Però encara no hem parlat de la remuneració.

—Ah, si! Cinc-centes mil lires. Mensuals.

La noia s'encarcara.

—I només he de traduir?

—Sí.

—N’està segur.

Ell somriu per primer cop, s’aixeca.

—Vingui. Li donaré l’article.

Eren vuit hores de treball, cinc dies a la setmana, en la soledat del despatx exterior. Pietro Rambla es passava moltes hores fora, aparentment perseguint diaris i revistes estrangers, en francès i en angles, pels quioscos de la ciutat. La resta del temps la dedicava a escollir i assenyalar amb llapis vermell els articles que ella havia de traduir. En volia dues copies, però l'Alida no sabia que en feia, a qui o a que les destinava. Mai no li confiava cap carta i de correspondència no en rebien gens. Tampoc no els visitava ningú i el xicot no semblava que tingués cap mena de relació, personal o de negocis.

Es captenia sempre amb una correcció absoluta, si bé ella nota que l’atreia, tenia un caràcter agradable i, després d’aquell primer interrogatori, el dia que la va llogar, mai més no havia tornat a fer-li preguntes de caire personal. Ara, això si, de tant en tant mostrava alguna raresa, com quan ella, cansada de veure l'escala de tisora al bell mig del pati, va enretirar-la cap a un costat.

—Ha estat vostè qui ha mogut l'escala?

—Sí. Més aviat feia nosa, oi?

—No. I li agrairé que no la torni a tocar.

Va respectar-li el caprici, naturalment.

També volia que ho mecanografiés tot en paper de ceba i en un sol interlineat, com si li dolgués gastar holandeses. Però no es tractava d’això; perquè l’Alida tenia ordres de repetir qualsevol pàgina en la qual hi hagués ni que només fos un sol error; els textos havien d’ésser immaculats. Sort que ella era una mecanògrafa polida. De tota manera, com que l’art de traduir es traïdorenc de mena, va acostumar-se a fer borradors. I ell ho va trobar bé.

Com que ningú no és tan exigent amb la feina si es destina a un consum interior i, d’altra banda, era improbable que el xicot col·leccionés articles per duplicat, senyal que aquelles traduccions anaven destinades a algú. Se li va acudir que potser les venia a diaris i revistes del país, però això no ho hauria pogut fer sense el permís dels autors o dels periòdics estrangers que publicaven els escrits, i això, al seu torn, no es podia fer sense que hi hagués una correspondència més o menys seguida, contractes, liquidacions, etc. I quan, durant una temporada, es va dedicar a comprar més publicacions italianes que no podia llegir, va comprovar que no, que mai no hi havia cap d’aquells textos que traduïa.

De que es tractava, doncs? D’espionatge, potser? Ben cert que una bona part dels articles versava sobre temes científics que podien tenir interès per a d’altres potències; A part, però, que no veia per quin motiu s'havien de traduir en italià, les revistes d’on els treia podien comprar-se a les cinc parts del mon; allò de que parlaven, per tant, era del domini públic…

La situació era tan intrigant que un dia, al cap de tres mesos, decidí d’arriscar-se i, aprofitant una de les sortides, sempre llargues, de Pietro Rambla, va entrar al despatx que ell mai no tancava amb clau i ho remenà tot. Els calaixos de la taula eren oberts i els del moble auxiliar els va poder obrir amb la clau de l'armari del despatx de fora; no hi anava del tot bé, perquè aquests panys eren un xic més amples, però el mecanisme era senzill i va funcionar. En un d'ells hi havia sobres i en un altre, ben ordenades, totes les traduccions que ella havia fet. Només n’hi havia una copia, però l’altra devia haver-la enviada a algú; la presencia dels sobres ho confirmava.

L’Alida es va quedar confusa, estranyada, i amb més ganes que mai d’esbrinar per a qui treballava.

Fins al cap de quinze dies no va fer el segon pas. Una tanda, en plegar, travessa el carrer i va ficar-se a l'entrada de davant, que sempre estava fosca. Arranada a la paret i protegida, encara, per la porta de fusta massissa que no podia obrir-se del tot perquè la part de baix es devia haver reinflat i es clavava a terra, va esperar l’aparició de Pietro Rambla, que sempre es quedava en anar-se’n ella.

Va ser una espera llarga, de prop de tres quarts. I quan a la fi el va veure sortir, el xicot no duia res a les mans. Va pensar que potser ho duia a la butxaca, però tampoc; abans d’entrar allí on devia viure, una casa moderna, d’apartaments per a solters, va passar per davant de dues bústies sense tirar-hi cap carta. Tampoc no es va trobar amb ningú ni s’aturà enlloc.

Es clar, era possible que no enviés les traduccions cada dia, però tanmateix era enquimerador que l’endemà, en fer una altra escorcollada en absència seva, l'Alida veiés que faltava una de les dues copies dels articles que li havia lliurat la vetlla. Fos com fos, Rambla les havia tretes del despatx.

Va deduir que, si les passava a algú, es devien veure a casa d’ell. Per tal de tenir-ne el cor net, el va seguir encara tres dies més i, el quart, el precedí a la casa. Hi entrava disposada a donar una excusa convincent al porter, si l'interrogava, però al vestíbul no hi havia ningú i les bústies van informar-la que Pietro Rambla vivia al tercer B.

Va enfilar-se fins al quart, d’on va haver de moure's dues o tres vegades, fent veure que pujava o baixava, quan d'altra gent circulava per l’escala; de tota manera, per sort, el tràfic gairebé es feia exclusivament en ascensor.

El xicot va comparèixer sol, obri la porta amb la clau, la féu petar feblement al seu darrera i, durant les dues hores següents, ningú no acudi al pis. Aleshores ja eren les deu, l’hora de tancar la portalada del carrer. L’Alida, però, s’obstinà i, a dos quarts de dotze, encara seguia al peu del canó, ara a les fosques. No se’n va moure fins a mitja nit, quan li semblà improbable que hi hagués cap visita. Baix, a l’entrada, va esperar que algú obris des de fora i sortí com si fos una veïna més.

L’endemà faltava igualment una copia dels articles traduïts el dia anterior.

Va decidir canviar de tàctica. Potser era algú que els anava a buscar un cop ella era fora. Mentre vigilava, tres o quatre vegades havia entrat gent a l'escala, però ella s'havia cregut que eren veïns. I potser no ho eren. Dos dies seguits, doncs, es va apostar al reclau del primer pis, d’on es dominaven bé els baixos. Però ningú no entrà al local i els articles continuaven desapareixent.

La tercera nit, ja sense saber què fer, es va quedar al corredor, prop 'de la porta que obria al pati. Al cap de vint o vint-i-cinc minuts va sentir la porta interior, i, creguda que ell sortia, va córrer cap a fora. El xicot, però, no va sortir fins al cap de vint minuts més. Si fa no fa, això coincidia amb els tres quarts que solia tardar sempre.

L’endemà, doncs, no es va deixar espantar pel soroll de la porta i continuà esperant quan ell abandona el despatx. De seguida senti una remor que, quan la pogué identificar, va desconcertar-la: 3Pietro Rambla s’enfilava per l’escala de tisora!

Pitja una mica la porta i, per l’escletxa, el va poder veure ja dalt de tot. Era massa fosc perquè distingís bé què feia, però li va semblar que aquella mena de taca més blanca, rectangular, que tenia al capdamunt del braç alçat, era un paper, o un sobre… Però potser els ulls li feien pampallugues, car tot d'una es va trobar que la taca no hi era bo i que ell continués amb el braç en la mateixa posició. Va fregar-se’ls i, en mirar de nou, Rambla ja havia rectificat el gest. De taca blanca, però, no se’n veia cap. Era inexplicable.

El mati següent en trobar-se sola, l'Alida va sortir al petit pati i estudia l’escala. En assegurar-se que ningú no la podia veure, puix que la paret de la casa que donava en aquella banda era cega, potser per si un dia es decidia de construir en alçada on ara hi havia el local, va enfilar-s’hi i, dalt, s’assegué al darrer barro. Sobre o no sobre, a què treia cap que allí hi hagués aquella escala i que ell no li permetés de moure-la? Va semblar-li que si podia contestar-se aquesta pregunta ja ho hauria esbrinat tot. Però no se la podia contestar. Era una escala de tisora totalment corrent, ja vella, en un pati ordinari… O potser no ho era, un pati ordinari?

En baixar, havia pres un determini: forçar les coses. Per això, al vespre, espera de nou a la banda de fora de la porta i quan els sorolls li indicaren que Pietro Rambla ja s’havia enfilat, l'obri i es va quedar al llindar mirant com ell alçava el braç, amb un sobre a la ma, i com el sobre, misteriosament, es feia fonedís en l’aire.

El xicot, que estava d’esquena, no va distingir-la fins que ja era baix. Va mirar-la sense sorpresa aparent i, amb la seva veu correcta de sempre, preguntà:

—Quants dies fa que ho sap?

—No sé res —va dir ella.

—Però ho vol saber, oi?

L’Alida afirmà amb el cap i ell se n’anà a tancar la porta del despatx. Després va agafar-la pel braç i digué, tutejant-la:

—Vine.

Van fer el camí sense parlar-se i, a la casa, van pujar amb l’ascensor fins al tercer. L’apartament, que devia haver llogat amb mobles i tot, era convencional, i sobre una tauleta hi havia dues fotografies emmarcades; una d’elles era d’una dona i, en l'altra, es veien un nen i una nena d’uns dos i d'uns tres anys. Ella va mirar-los i el xicot explicà:

—La meva muller i els meus fills.

L’Alida alçà el ulls.

—Però vius sol…

—Sí, visc sol. Em penso que no els veuré mai més.

—No viuen aquí?

—No, Alida —va fer una pausa—. No viuen en aquest món.

—Vols dir que son morts?

Pietro va negar-ho amb el cap.

—Seu —va dir—. Vols beure alguna cosa?

—No; no tinc ganes de beure.

Tampoc no en devia tenir ell, perquè no va treure cap got, cap ampolla.

—No, no son morts —repetí, ara amb paraules—. Has sentit parlar mai de mons paral·lels?

—Sí, en novelles de… —començà ella, i es va interrompre—. No vols pas dir…

—Sí, vinc d’un mon paral·lel. Perquè n’hi ha, Alida. Bé, potser no ben bé paral·lels, però diferents, altres, que coexisteixen amb aquest, el vostre. I, de vegades, en algun lloc, fins i tot hi coincideix. Per això l’Orna i jo som aquí.

—L’Orna?

—Un company. Vam entrar plegats i ja no vam poder tornar a sortir. Actualment, que sapiguem, no hi ha cap…, diguem cap escletxa, prou gran perquè hi passem.

L'Alida se’l mirava, impressionada, i s’estremí. Ell ho va notar.

—Tens por, potser?

—No ho sé.

—No n’has de tenir. Sorn gent si fa no fa com vosaltres.

Ella deglutí amb un espasme sorollós del coll.

—Per què vau entrar?

—I per què no?

—Per envair-nos, potser?

Pietro brandà el cap, bo i rient.

—Ets ben bé una idea de la gent d’aquest costat! No; no som bèl·lics, i ens sobra espai. Ens en sobrarà durant segles… Però tenim un esperit investigador i la descoberta que hi havia un món paral·lel no ens podia pas deixar indiferents. Volíem saber com éreu. També tenia interès per si un dia vosaltres fèieu el mateix descobriment…

—I aquestes traduccions?

—Sí, hi ha això de les traduccions. Se’ns va acudir poc després d’entrar, en quedar tancats, ara fa cinc anys…

—Cinc anys? —es va admirar l’Alida—. I cap Mecanògrafa-traductora no havia sospitat res, fins ara?

—És que tu ets la primera. Ens ha calgut prop de quatre anys per establir una identitat. Com, si no, hauria pogut llogar el local, i aquest pis? Mentrestant, he anat aprenent l’italià i ensenyant-lo als meus conciutadans.

—Com?

El xicot va tornar a riure, benhumorat.

—M’ha calgut escriure una gramàtica. Oh, no et pensis, molt elemental!… i anar-los-la passant per l’escletxa. Però no els podia pas ensenyar també francès i anglès, dues altres llengües de les quals tot just sé l’indispensable per orientar-me sobre el articles. Ara ja entens perquè necessitava algú que ho traduís tot a la teva llengua. Així els tinc ben informats de les coses que feu, dels vostres progressos científics sobretot; nosaltres som més donats a l’especulació i no sempre traiem les conseqüències pràctiques de les nostres troballes. Me’n vaig adonar gairebé de seguida.

—I l’escletxa que dius, com la vas trobar?

—Ja sabia que hi era, com n’hi ha d’altres, però aquesta era la que més em convenia. Es trobava en un indret tancat i a una altura convenient; vaig llogar el local, doncs. Per desgràcia no durarà gaire.

—Es taparà? —va preguntar-li ella, ara fascinada, sense gens ni mica d’escepticisme.

—Diguem-ho així. En la matèria no hi ha immobilitat, això ja ho saps; tot son fluctuacions. La separació entre els dos mons, doncs, pot augmentar i, de fet, augmenta en alguns llocs mentre minva en d'altres. En general, les «parets» no arriben a foradar-se i, quan ho fan, sol ser per poc temps, en indrets impracticables. Ara, però, després de prop d’un segle =d’estudis, gairebé estem en condicions de preveure l’aparició d’aquestes «finestres» i, en alguns casos, la durada que tindran.

—I quan tu i el teu company vau entrar, ho vau calcular malament…

Ell assenti, pesarós.

—Sí, molt malament. En descàrrec nostre, o de la nostra ciència, puc dir que mai no hi havia hagut cap finestra tan gran; sembla que son raríssimes. Per aixà crec que ens haurem de quedar aquí per sempre.

—I ell, l’Orna aquest, també envia informacions?

—No. Vam decidir que hi havia d’haver una compensació i ara ell es dedica a ensenyar això que vosaltres en dieu parapsicologia, un camp en el qual estem més avançats.

La noia va parpellejar i, després, preguntà:

—T’hi comuniques, amb la teva dona?

—Sí —va mirar-se les mans, potser per amagar la seva expressió—. Li he aconsellat que es casi altre cop.

—I tu?

Pietro Rambla va arronsar les espatlles.

—No puc enganyar ningú.

I ella, gairebé sense tenir temps ni de pensar-s'hi, inquirí:

—Es per això que m’ho contes?

—No ho sé…

Hi va haver un silenci que trencà l'Alida en encendre una cigarreta; ell no fumava. Aleshores, amb el llumí encara als dits, digué:

—I si et denuncio? —Va allargar de seguida la mà, de la qual va caure el llumí, a terra, i va prémer la del xicot mentre afegia—: No és que ho vulgui; jo et crec… Però i si es presenta una circumstància que m'hi obliga? T’exposes molt, i exposes el teu amic…

—No —va dir ell, sense separar la mà de la de la noia—. Abans de sortir d’aquí ho oblidaràs tot. Això que et conto i tots aquests mesos que has treballat amb mi.

L’Alida obri molt els ulls.

—Ho pots fer?

—Sí.

—I vols dir que ho oblidaré per sempre?

—Potser no per sempre —va contestar el xicot, amb l’altra mà li va enretirar la cigarreta de la boca i va tocar-li la galta, el front—. Però tardaràs molt de temps a recordar-ho —enfonsà els dits cap a darrera l’orella, ara fitant-la amb uns ulls que ella no li havia vist mai—. Ho sento, Alida… No ho va recordar fins al cap de vint-i-tres anys, quan ja havia tingut temps de casar-se, d’enviduar i de clonar vida a un fill que ara, precisament avui, ingressava a l’escola d’electrònica. Potser era el primer cop, en tant de temps, que tornava a passar per la Stradella di Sparviere i, en arribar davant del numero sis, quelcom l’obligà a aturar-se. Va veure la façana, bruta i encrostonada, la porta amb una sola frontissa, el llarg corredor i la clapa lluminosa del capdavall, on hi havia el pati. La memòria refluïa l’acte, sencera, immediata, com si fos ahir que hagués deixat la feina. Al cap d’un moment d’estupefacció, va somriure, sense desplegar els llavis, i avançà cap a l’antic despatx.

A la porta de fora, oberta, havien pintat un rètol en lletres blaves on deia «Compravenda d’accessoris de cotxe», i el pati n’era ple. Però ningú no s'havia desprès de l’escala de tisora, ara repenjada contra la paret de la dreta. Va tocar-la amb un gest tendre, com si fos una persona i no un objecte, i aleshores, en veure que algú sortia del local, retrocedí ràpidament cap al carrer, on va aturar un taxi. En entrar a casa, la portera, que baixava d'algun pis, va acollir-la amb una expressió alegroia i digué:

—El seu fill ja és dalt. Diu que l’han admès!

—Ja hi confiava.

—Sí —va reconèixer la dona—. No ens n’adonarem que ja hi haurà una placa aquí, a la porta: «Pietro Rambla, enginyer electrònic…»

Ella va somriure i pujà els dos graons que menaven a l'ascensor.