12 (0)

La llum que es filtra per les claraboies brutes revela una escala deserta en la qual les seves passes ressonen cautes i vacil·lants i, alhora, ingràvides, car puja sostingut per la barana polsosa que li ensutja els dits llargs i ara tendres on s’obren tot de puntets sanguinosos que, dors amunt, es continuen en amples esgarrinxades superficials que li posen la pell tibant i pàl·lida.

Totes les portes són tancades i la quietud és espessa i tallable mentre va muntant amb l’alè una mica curt, i recorre els passadissos més ombrívols que els graons, però ja aclarits cap al final, on acaba aturant-se davant l’estatge que abandonà per l’eixida, amb la bata blanca que deixà al cotxe del comerciant.

No tusta ni es cerca unes claus que fa temps que ha perdut. Fa girar simplement el pom de la porta que cedeix i penetra en el vestíbul obscur. Tot el pis ho és, i ell, sense obrir el llum, s’orienta pel passadís, cap a la cambra de bany que il·lumina per consultar-se la cara.

Els cabells, caiguts per l’exercici i les corregudes, li han protegit el front, però a la galta dreta té tres ditades enceses, una altra de més profunda a la galta esquerra i dues més a la barbeta, la de dalt més curta i vorejada de sang quallada.

Obre l’aixeta del lavabo i es renta lentament i copiosa sota el doll d’aigua blanca que put estranyament, s’eixuga amb la tovallola plena de ditades fosques i, amb un esguard inútil, cerca una farmaciola que no hi és ni hi ha estat mai.

Aleshores s’adreça al menjador. El llum que encén s’aplana en tot de raigs negres en la testa de l’infant que seu davant la taula, la cara inclinada sobre els braços estirats, tot el cos projectat cap una banda, gairebé a punt de caure de la cadira. El llibre i els papers, un plat amb peles d’embotit i un vas on encara hi ha aigua, componen una curiosa natura morta a frec dels seus dits mig tancats sobre el palmell.

El mira, i el cap es desplaça una mica pel braç, es gira enlaire, sembla gronxar-se un moment contra la llisa estructura de la carn blanca i, a la fi, es dreça amb els ulls oberts que el fiten cegament. Ell somriu.

—Per què no ets al llit? —pregunta.

L’infant es passa la mà pels ulls mentre badalla amb una boca mutilada, redreça el cos esbiaixat i el torna a mirar, ara amb una llambregada que traeix records i una identificació. Per això deu somriure també.

—Per què no ets a dormir? —insisteix ell.

El badall es repeteix en un reflex incontrolable i la mà, voluntàriament, avança cap als papers, s’atura a recollir el bolígraf. Ell s’inclina per assistir al naixement de la resposta: «M’han deixat sol».

—I on són, els altres?

«Se’ls van endur», escriu el noi.

—Tots? —fa ell.

La mà corre pel paper: «Tots els del replà. Van saber que l’home havia caigut d’aquí».

—Sí —assenteix ell, i s’asseu.

El noi torna a moure el bolígraf, però ara es limita a subratllar una de les frases: «M’han deixat sol». Badalla més, tan amplament com de primer, i a ell se li encomana, alça la mà a l’altura de la boca.

—Encara tens son —diu.

El noi denega, l’assenyala amb el dit.

—No —fa ell; després s’hi pensa—. Potser sí…

L’infant escriu: «Els llits són fets. Pots dormir».

—També menjaria —diu ell.

«Hi ha menjar» és la resposta del noi que afegeix: «A la nevera».

Ell s’aixeca, li acaricia els cabells despentinats i tot seguit s’allunya cap a la cuina, on els rajols són esquitxats d’aigua perquè l’aixeta, mal tancada, goteja contra la pica de granit. Es llesca un cap del pa que troba a l’armari, agafa un tros de formatge que descobreix a la nevera, dues peres i l’ampolla de vi que es col·loca sota el braç. Encara li queden dits per a fer-se amb un got.

Quan entra de nou al menjador, el noi continua assegut davant la taula, però ara la bombeta és apagada i ha alçat les persianes de l’eixida, per on penetra una llum lletosa que els núvols, blancs, filtren parsimoniosament.

—Vols menjar, també? —li pregunta.

L’infant nega amb el cap, escriu: «No esmorzo mai, tan d’hora».

—Per què no t’has ficat al llit?

«No ho sé», llegeix ell la resposta a mesura que la formula. «M’he quedat adormit sense adonar-me’n».

—On els han dut, els altres?

Però ara el noi només s’arronsa d’espatlles.

Ell va a buscar un ganivet del trinxant, parteix el formatge en dues llesques primes que després entafora entre el pa que obre per la meitat. L’infant el toca per la màniga, li indica el paper on acaba d’escriure; «Que t’ha passat? A la cara».

—Res —diu ell—. Uns…

Calla. Algú, a l’altre extrem del pis, ha obert la porta i una remor de talons avança pel corredor, s’atura al llindar, des d’on la dona el mira sorpresa.

—Tu?

—Vaig poder passar. Tu també eres aquí, mentre em dutxava… —fa memòria.

—Sí. Saps que es van endur tots els del replà?

—M’ho ha dit —fa ell, indicant el noi—. Com és que el van deixar?

—No ho sé. No saben què fer amb els infants.

—I vosaltres el teniu abandonat… —li retreu tot menjant.

—És ell —es defensa la dona—. Vol viure sol. Ara venia a veure si necessitava res.

El noi s’ha posat a escriure en una altra quartilla, però ell veu que és una llista de queviures i torna a girar-se cap a la dona.

—Tampoc no saps on els han dut?

—Estan detinguts, incomunicats… T’has vist les rascades?

—Sí —diu ell. Clava una altra queixalada a l’entrepà, s’aboca una mica de vi—. No és res.

—L’has trobada, la mare?

—És aquí —contesta—. On tu i jo parlem i aquest noi copia cançons. Entre els meus companys de la muntanya que s’organitzen una i altra vegada. Al ventre de les noies que volen que les prenyem… No l’han matada, no han pogut matar-la.

La dona avança fins a la taula, s’asseu al seu davant amb la mà allargada cap a la llista que l’infant ja ha acabat d’escriure.

—Però ho tornaran a intentar.

—Ho tornaran a intentar —repeteix ell lentament—. I potser ens pensarem que ho han aconseguit, com m’ho pensava jo.

—Un dia ho faran —insisteix ella.

—Quan tu i jo i tots els altres vulguen. Ni un moment abans.

Beu, i ell i la dona es miren intensament, anònims i còmplices. Després ella diu:

—Saps que ha tornat, aquella noieta que et vas endur?

—No. Mal fet. On era estava segura.

—Té un certificat —explica la dona—. M’ho ha dit la vella. Oficialment, és estèril. Per què no la prenyes? —pregunta tot d’una.

—Ahir havíem de dormir plegats i no va poder ser…

El noiet escriu ràpidament, inclina el paper cap a la dona que llegeix en veu alta:

—«Per què no la hi vas a buscar?».

Ell s’empassa la saliva amb dificultats, deixa l’entrepà al seu davant, mou el cap.

—No —fa—. Ara no.

L’infant arrabassa el paper de les mans de la dona, hi escriu uns mots més, els hi fa llegir: «Pot dormir amb tu. Tens son».

—Precisament —i afegeix—: N’hi ha d’altres…

—Hi vaig —decideix la dona.

—No…

Però ella ja s’ha redreçat, plega el paper amb la llista de les compres i mentre corre cap a la porta se l’entafora entre les sines.

—Pugem de seguida —diu encara, i desapareix.

Ell torna a agafar el pa amb dits circumspectes, el mossega amb una boca sobtadament desganada, mira el oi.

—M’has posat en un compromís.

L’infant, impertorbable, escriu: «Si fos gran, ho faria jo». Se’l mira amb un esguard pensarós, desconcertat, torna a moure el bolígraf: «Un fill meu tindria llengua, oi?».

Ell gairebé riu, ara.

—Sí, en tindria. En tindrà —recalca. Gira el cap en direcció al passadís, escoltant els trucs que ressonen a la porta de fora—. Qui deu ser?

El noi fa un gest per indicar-li que no es mogui, salta de la cadira i s’allunya pel corredor, silenciosament, perquè no duu sabates.

Hi ha una pausa breu i després se sent una veu d’home, rogallosa i autoritària, un altre silenci i novament la veu, més forta i impacient, insistint en uns mots incomprensibles des del menjador. Aleshores les peuades avancen, un doble joc de passes que gairebé coincideix, que potser coincidiria totalment si un dels homes no gambés més de pressa que l’altre.

Entren al menjador en filera índia, el noi davant, mig corrent sobre els mitjons, i darrera un individu alt i vigorós que precedeix un altre home més baixet però ample d’espatlles.

—Ah, sou aquí —fa el més alt—. No l’enteníem, aquest noi. Que no sap parlar, potser?

—És mut. Li vau tallar la llengua —declara ell sense embuts.

—A col·legi, ho devien fer —replica l’altre sense immutar-se—. Això no és feina nostra.

El més baix avança darrera el seu company, es treu un paper de la butxaca interior de l’americana.

—Us portem una convocatòria —diu, allargant-la-hi—. Heu d’assistir a una intervenció quirúrgica que tindrà lloc d’aquí… —es consulta el rellotge— a trenta-cinc minuts.

Ell projecta la cadira enrera, s’incorpora gairebé amb un salt mentre el noiet s’esmuny al seu lloc.

—Altra vegada?

El més alt explica:

—No sabeu que, segons les lleis vigents, tots els ciutadans tenen l’obligació de presenciar els diferents aspectes i possibilitats que ofereix l’existència?

—Una vegada —recalca ell.

—Una vegada pel cap baix —rectifica l’individu—. La llei és prou explícita. «Tots els…» —comença, però ell el talla:

—No ho repetiu. No hi ha ningú més, en tot el país, que sempre m’escolliu? No m’agrada, aquest favoritisme!

—No hi ha cap favoritisme —el repta el de les espatlles amples—. Ni en això ni en res. Escollim a l’atzar. Em fareu el favor dels vostres papers?

—Això —fa ell, butxaquejant—. Veureu que fa molt poc que em van convocar. Deu constar…

L’altre els hi pren de les mans i tots dos s’inclinen damunt la taula per examinar-los a consciència. El noi torna a abandonar el seu lloc i, per darrera seu, s’esmuny cap al corredor, on fins aleshores no sent ell els talons de la dona i un altre trepig més tímid, fregadís.

—No diu res —declara l’home vigorós, redreçant-se una mica.

—A l’hospital em van dir que hi posarien la contrasenya. Per això me’ls van demanar.

—Aquests no —diu l’home, esguardant-lo amb recel—. Si en teniu uns altres…

—Mai no n’he tingut cap més.

L’individu més baix els colpeja amb un dit d’ungles grogues, l’informa:

—Aviat caducaran, ara.

—Fins d’aquí a dos anys.

—Ahir us hauria dit que teníeu raó. Però demà o demà passat es publicaran les noves regulacions. Em penso que us donaran quinze dies per a la renovació.

—No interessa, això —li diu el seu company—. Interessa més que, segons sembla, intenteu eludir el compliment del vostre deure…

—Ja hi he estat una vegada —s’obstina ell amb el gest tancat.

—No ens voldríem veure obligats a imposar-vos sancions que, d’altra banda, tampoc no us eximirien de seguir-nos…

—Quines sancions? —pregunta ell, ullant cap a la porta, des d’on la dona li fa tot de senyals amb la mà, darrera el noi que entra de nou al menjador.

L’home somriu, satisfet, es gronxa una mica sobre les puntes de les sabates, els polzes clavats a les costures de l’armilla.

—Ah! —fa—. Són secretes fins al mateix moment d’imposar-les.

—Vós sabeu què us convé —afegeix l’ample d’espatlles.

Ell calla, sospesant-los amb l’esguard que desplaça de l’un a l’altre, torna a mirar cap a la porta d’on la dona s’ha retirat discretament després de transmetre el seu missatge.

—Molt bé —diu a la fi—. Em permetreu un moment…

El baix es consulta de nou el rellotge.

—Que no sigui gaire llarg. Ja només disposem de vint-i-cinc minuts.

El segueixen cap a fora, on la dona li indica la porta de la cambra, ajustada, i després barra el pas als dos individus que semblen decidits a penetrar-hi.

—Vostès s’esperen —els diu amb fermesa.

—Hi ha finestra? —pregunta el més alt.

—És una cambra interior.

Ell obre i tanca ràpidament i aleshores es queda repenjat a la porta, mirant la noieta que li somriu tímidament, asseguda al caire del llit, amb la camisa de dormir que devia portar quan la dona l’ha despertada.

—No em puc quedar gaire estona —diu.

Avança cap a ella, se li asseu al costat i, amb tots els dits, li empresona la mà. La noieta es repenja al seu damunt.

—Ahir… —comença.

—Ja sé —la interromp ell—. Però ara…

—No em vols? —pregunta ella.

—Sí, et vull. Si puc… —afegeix. I aleshores, despistat—: No havia de ser així. Bestialitzen la nostra necessitat de futur. Em pregunto si demà no en sofrirem… Ens hauríem d’estimar lliurement, al seu degut temps, sense pressions, i en lloc d’això cedim a les circumstàncies que ens degraden, perquè sovint és ara o mai… Ens justifica, això?

Ella recalca més el cap contra la seva espatlla i ell, amb la mà lliure, li amoixa la cara dolça, li toca els llavis silenciosos.

—Ja sé que no em pots contestar. Potser no pot contestar ningú. Però una raça no es funda ni es perllonga amb odi, sinó amb amor, perquè no volem forjar armes destructores… Volem homes i dones que cridin la seva llibertat per a ells i per a tothom. També a ells cal alliberar-los de l’odi i de la ceguesa que els fa injustos i ens hi fa. Tu…

—T’esperen —mormola ella.

—Sí, m’esperen. He de decidir… I què puc decidir? —Li abandona la mà i es redreça—. He de permetre que els meus escrúpols ofeguin el meu demà o he de tolerar que aquest demà sigui o pugui ser un monstre perquè l’he volgut fins i tot quan no era possible?… Què, què he de fer?

La mira com si esperés una resposta, i ella inesperadament, la hi dóna:

—Serà com vulguem.

Però no ho entén, li cal preguntar, repetir:

—Què?

—El nostre fill, el nostre futur. Depèn del que hi hagi entre tu i jo, no d’ells.

—I què hi ha? Dos desconeguts en una cambra, forçats a un gest que els imposen, que accepten de fer perquè potser serà el darrer i cal morir…

—Amb una mica d’esperança —acaba ella.

Calla, torna a inclinar-se al seu damunt, amb un altre esguard, menys turmentat, indecís encara però endolcit per una lluor comprensiva.

—Tu ho acceptes? —li pregunta.

—Sí.

—Sense amor?

La noia avança la cara fins a la seva, refrega una galta contra les ferides que tiben la pell.

—Amb amor —diu—. Amb amor. Com, si no, podria ser aquí, amb tu, i resignar-me al sofriment?

—Quants anys tens? —pregunta ell.

—Setze. Creus que sense amor voldria un fill quan encara sóc gairebé un infant?

—Però gairebé no em coneixes —torna ell.

—No m’estimes, tu? —pregunta la noieta.

—Sí —diu sense vacil·lar—. T’estimo per allò que representes… Com s’estima un somni o un ideal.

—Ara és l’únic amor possible.

—I no trobes que és poc?

—És més generós, més desinteressat. I res no el pot destruir, perquè no el bastim l’un a expenses de l’altre, sinó amb una finalitat que el realitzarà sense cobejances, quan tu i jo potser ja no hi serem…

—Setze anys —reflexiona ell en veu alta—. Setze anys i ser capaç de renunciar a la felicitat personal… Qui t’ho ha ensenyat, tot això?

—En part, ella —diu la noia—. Ahir la vas conèixer.

—Sí…

Però no prossegueix, a l’altra banda de paret se sent una veu que crida i tot de cops que semblen voler enfonsar la porta. Li cal precipitar-se i obrir-la, cridar al seu torn:

—No m’he escapat!

—Però tardeu molt —es queixa l’home ample d’espatlles.

—Cinc minuts més —diu ell, i li tanca la porta als nassos.

Torna cap al llit, s’asseu de nou al costat de la noieta que l’espera amb el seu rostre dolç i la camisa de dormir caiguda sobre les cuixes llargues i carnoses. Però ara no li agafa les mans, sinó que li emmarca la cara i s’inclina al seu damunt amb els llavis oberts.

—Amb amor —diu seguidament.

La besa encara, les mans endinsades cap a les sines, atent a la pròpia creixença tímida però lentament segura que un instant després li permet de vinclar-la enrera i de mirar-la amb un esguard immòbil que ensopega amb el d’ella, profund i trèmul, tan consentidor com la testa que afirma una pregunta no formulada, contestada ja molt abans; com els llavis vermells que diuen «sí» mentre els braços descobreixen per primera vegada un gest etern que l’obliga a avançar-los fins darrera el coll de l’home i a nusar-los.

Tot seguit clava la boca en la seva, sense ànsia potser, però amb dolor, tancant en el seu bes el xiscle que ell provoca en la profunditat de les seves entranyes, on amoroseix el sofriment amb un amor lent i tendre que es vessa en un espasme ample estranyament compartit.

I aleshores reposen l’un en l’altre, les boques novament separades, esguardant-se amb una mirada que va aclarint-se, però ara distinta en la noia, més madura, sobtadament dona fins i tot en la paraula que xiuxiueja:

—Estimat…

Ell li somriu amb ulls i boca, la besa sense insistència.

—No et moguis —diu.

Se separa cap al costat del llit amb un moviment cautelós, indestorbable, salta a terra i s’inclina al seu damunt per unir-li les cuixes.

—No et moguis —repeteix.

—No…

—Ara me n’he d’anar.

Ella allarga la mà, li estreny la seva gairebé rabiosament, l’atansa a la pròpia cara, on la refrega contra la galta rosada, i diu:

—Amb amor…

La veu per darrera vegada des del costat de la porta, on s’atura abans d’obrir, girat cap al llit, ullprès pel cos blanc que reposa sense vergonya, però sense impudícia, i ara més infinitament bell que abans.

Fora l’esperen els dos homes impacients, la dona que evita una mirada còmplice, el mateix noiet que ha tornat a abandonar el menjador i que l’escorta cap al cancell del pis mentre li posa un paper a la mà, on llegeix: «Torna, eh?».

L’home alt, que se n’ha adonat, li arrabassa el missatge amb una urpada, el fita suspicaç.

—Què és, això? Un mot d’ordre?

Ell sospira, integrant-se de nou en un món que reclama explicacions enutjoses, bastit amb mentides i desconfiances.

—Diu simplement que en acabar amb aquesta intervenció torni a casa.

—No en parla, de la intervenció —addueix el d’espatlles amples que ara també ha llegit el paper.

—Es dóna per suposat. El concepte hi és implícit.

L’altre es grata el clatell.

—No ho veig tan clar.

—On anem? —pregunta ell.

—A l’hospital.

—A què fer?

—A presenciar una intervenció —contesta l’home.

—D’on puc tornar, doncs? —acaba ell.

—De l’hospital. De presenciar una intervenció.

—Veieu?

—Farem tard —protesta el més alt—. Si convé, ja ho investigarem després.

Surten al replà i comencen a davallar els graons cap als pisos baixos on les dones del veïnat han anat sortint a les portes dels estatges, entre elles la vella que li pregunta:

—Li ho has fet?

—He fet els possibles —replica ell.

Els dos homes arrufen el nas, de nou suspicaços, i el de les espatlles amples no pot callar.

—Què diu?

—No l’enteneu? —pregunta ell.

—Ben cert que no!

—Deu fer poc que sou aquí.

—Quinze anys —replica l’home.

—I vós? —es gira al més alt.

—Prop de divuit.

—I tampoc no l’enteneu?

—Què té a veure una cosa amb l’altra? —és la resposta.

—Evidentment —fa ell—. Res.

—Què ha dit? —insisteix el més baix.

—Sort. Em desitjava sort.

Però això no el tranquil·litza, car l’arruga del front persisteix.

—I per què la necessiteu?

—Potser es pensa que m’han d’intervenir a mi —bromeja ell amb la cara greu.

—Són uns ignorants! —exclama l’home, disgustat.

—I com saben que aneu a l’hospital? —s’interessa el seu company mentre surten al carrer, on els espera un cotxe amb les armes de la institució, un cap amb una màscara negra.

—S’ho deuen pensar.

—No ho veig tan clar —diu el més baix.

—Vós no veieu mai res clar! —es molesta ell—. Potser per això no heu sabut veure la contrasenya a la… Oh! —s’interromp, palpant-se les butxaques—. I on és, la documentació? La teniu?

—Nosaltres? —s’estranyen els dos homes—. Us la deveu haver deixada dalt.

—Molt bé —decideix—, ja la trobaré, doncs.

—Sense documentació no podeu venir.

—Per què? De què va servir-me, l’altra vegada?

—Farem tard —torna a dir el més alt, amb una mà al pom de la porta del cotxe.

—Sense documentació no pot venir —insisteix el més baix.

—No vinc, doncs.

—Us heu oblidat de les sancions, ja?

—No puc oblidar-les, no les conec.

—Sancions que no us eximeixen de res —recorda encara l’home—. Aneu a buscar aquesta documentació.

L’agafa pel braç i el mig arrossega cap a la porta de la casa, però no han de seguir més enllà, el noiet davalla les escales corrent, amb els papers a la mà.

—És eixerit, oi? —comenta l’home, al qual aquell guany de temps no sembla pas millorar l’humor—. No m’estranya que li tallessin la llengua. A veure —diu, recollint la documentació, i es posa a repassar-la minuciosament per tal d’assegurar-se que és la mateixa, que no hi falta res, que entremig no hi ha notes ni missatges suspectes—. Està bé —fa aleshores, desencisat.

L’altre ja ha engegat el cotxe que espetega sorollós entre una gran fumera negra que xarboteja pel tub d’escapament, els fa senyals que pugin sense entretenir-se, s’inclina sobre el volant.

—Aquí, a darrera! —crida l’home baix per fer-se sentir.

Pugen l’un darrera l’altre, cauen l’un sobre l’altre, i ell rep un cop de colze a frec de nas quan el vehicle es dispara amb una sotragada que gairebé l’aixeca dos pams de terra. L’home es mostra educat:

—Perdoneu.

—No ve d’una mica —comenta ell, molest.

—Teniu raó —diu aleshores l’home, fitant-lo i cridant perquè el motor brama com un esperitat—. Què us heu fet, a la cara? Són rascades, oi?

—Vaig caure sobre uns esbarzers —explica ell, espiant-lo de cua d’ull, però l’home riu, colpeja l’esquena el seu company que gairebé deixa escapar el volant.

—Heu sentit? —crida.

—Què? —udola l’altre.

—Això de la cara! S’ho va fer al bosc! —se li torna a girar—. Algun dia us la tallaran —diu amb una altra rialla.

—Com? —se sobresalta ell.

—No pot ser, això de perseguir noies. Quin cràpula! —exclama, més i més divertit. I al seu company—: Sents?

—Què? —bramula l’altre, pitjant distretament l’accelerador.

—És un cràpula! —se li gira de nou—. Una casada?

—No ho va dir —li segueix ell la veta.

—No ho va dir! —esclafeix l’home—. Aquesta sí que és bona! Diu que… —però el respatller del seient del davant li talla el comentari, car el cotxe ha frenat bruscament i tots dos es precipiten de nassos—. Què cony feu?

—He frenat.

—Ja ho he vist. Per què? —diu l’home baix, fent-se petar el cartílag del nas per a assegurar-se que no se li ha trencat.

—No es pot anar, tan de pressa. Hi ha un rètol.

—On? Ahir no n’hi havia cap.

—Deuen haver-lo posat avui. No tenen cap obligació d’avisar —diu severament el més alt.

—No, això no. I nosaltres hem de vigilar.

El cotxe reprèn la marxa, ara parsimoniosament, però encara amb soroll, enfoca l’ampla avinguda que mena a l’hospital.

—De tota manera, és estrany —comenta el baix—. Els rètols sempre els solen posar els dies imparells.

—No ho és, avui? —pregunta l’altre.

—No. Per això… No sé per què ho deuen fer.

—És senzill —explica ell—. Ho fan en consideració als conductors de vehicles.

—No ho veig clar —diu automàticament l’home.

—Ja m’ho pensava. Si els canviessin qualsevol dia, els xofers sempre haurien d’anar amb tres pams d’ulls. Ara només cal que hi vagin dia per altre. Demostra consideració, oi?

L’home s’hi pensa una mica, però a la fi assenteix, de nou suspicaç.

—I com ho sabeu, vós?

—M’ho penso.

—Ho trobo estrany…

—Però ho veieu clar, ara?

—Això sí.

Torna a tocar-se el cartílag del nas, potser encara poc tranquil·litzat, i rutllen uns moments en silenci, al llarg de la paret que enclou el complex de l’hospital, tot d’edificis de colors que simbolitzen les diferents especialitats. La porta és amplament badada, però el conductor passa sense adreçar-hi ni una ullada.

—Ei! —diu ell—. No veníem aquí?

—Entrem per darrera —contesta l’home.

—No pas l’altra vegada.

—Sempre.

—Us asseguro que no —insisteix ell.

—No devia ser aquest hospital, doncs. N’hi ha d’altres —acaba en un to definitiu.

Ell calla, atent a la maniobra de l’home que tomba cap a la dreta, on el carrer davalla. Al final de tot es pot veure una llarga cua de persones assegudes a terra, repenjades contra la paret, potser adormides a jutjar per llur immobilitat.

—Què passa? —pregunta.

—On? —s’estranya l’home més baix.

—Aquí. Què són, tanta gent?

L’individu dóna un cop d’ull indiferent a la cua.

—Esperen per visitar els malalts.

—Tan d’hora?

—D’hora? Alguns deu fer una setmana que hi són. No tenen passi —diu despectiu.

—I els qui en tenen?

—Aquests s’esperen a l’altra cua —explica l’home, però no se’n veu cap més.

—Dins? —pregunta.

—No, fora.

—No hi ha ningú…

—No, ja fa molt de temps que mai no hi ha ningú.

—No ho entenc —mormola.

L’altre riu.

—Ja era hora! Semblava que ho enteníeu tot, vós! —I condescendent—: És pels impresos que han d’omplir. Diu que hi perden massa temps.

—Impresos?

—Naturalment, un passi no es pot donar així com així, cal justificar minuciosament per què es demana.

—La cosa més lògica és que, a l’hospital, es demani per visitar un malalt. I al cap i a la fi bé hi deixen entrar aquests altres sense explicacions…

—És diferent, aquests no els perden de vista —fa l’home, triomfalment—. Per això s’han d’esperar tant. Anem curts de personal i ja compreneu…

El conductor ha girat cap a la banda de darrera, on hi ha una tercera porta, no gaire llunyana de la dels visitants, prop de la qual frena mentre toca el clàxon. Del refugi del porter surt un individu engalonat i enguantat que, abans d’obrir la reixa, pren nota de la matrícula i característiques del cotxe, de la data i hora exacta d’entrada. Aleshores, amb una salutació impecable, els franqueja pas.

El pati és desert i el cotxe avança ràpidament cap al tercer pavelló, pintat d’un color vermell encès que contrasta amb el de l’edifici veí, d’un verd esvaït i on una placa diu «Venèries». Des de darrera els vidres de les finestres del primer pis els contemplen uns rostres tristos i exsangües, exemplars.

—Ja hi som —fa l’home més baix.

El vehicle alenteix, s’atura sense apagar el motor, i tots dos salten a la calçada de palets de riera, avancen incòmodament fins a la breu vorada de ciment on l’home obre una porta vidriera mentre el seu company s’allunya a desar el cotxe.

Dins hi ha un immens passadís desert amb tot de fletxes vermelles que remeten als quatre horitzons, sota uns rètols abreujats que ell intenta inútilment de llegir. L’home, més familiar, el precedeix corredor enllà, diu:

—Prepareu els documents.

—L’altre cop no me’ls van demanar fins al quart pis.

—Naturalment. Com ara.

Tusta en una porteta, al capdavall de tot, espera que soni una mena de timbre i aleshores s’apodera de l’aparell acústic que penja en un costat.

—Servei de convocatòries —resa.

La porteta s’esmuny lateralment i es troben davant d’una noia rossa protegida per una gruixuda reixa on s’obre una menuda finestra amb una indicació: «Control». L’home s’identifica, exposa:

—Quiròfan segon.

La noia dóna una ullada a un complicat sistema de rellotges clavats a la paret, recull una mena de formulari del seu davant i diu:

—Deuen estar a punt de començar.

Escriu uns mots i gira el formulari cap a l’individu que el firma.

—Ja podeu passar, ara.

La porta es torna a esmunyir silenciosament a llur darrera i tots dos avancen cap a les escales, on els arriba un xiuxiueig confús de veus que va augmentant a mesura que pugen cap al primer pis, a l’entrada del qual fan una pausa, ell amb els ulls molt oberts.

Tot el corredor és atapeït de llits on reposen homes i dones entre un exèrcit de taules de nit i d’orinals. La finestra de l’extrem, oberta, crea un corrent d’aire que els embulla els cabells i se’ls enduu els llençols que proven de subjectar amb totes dues mans mentre parlen, reneguen o es queixen. Un vell penja d’un matalàs, arrapat al coixí que li ha caigut a terra i una dona, més lluny, jeu totalment nua entre les robes desordenades que s’inflen com la vela d’una nau.

Avancen treballosament entre el desori, rebutjant mans que imploren, defugint rostres cadavèrics que se’ls en riuen a la cara, enredant-se amb els llençols entortolligats sobre els rajols i, en passar per davant de les portes obertes de les sales, ell pot veure un escamot de dones amb bates blaves que netegen sorollosament cairons i finestres, parets i llums, ajupides a terra, enfilades en escales, totes arremangades i amb els cabells xops caiguts sobre el front, dinàmiques entre una desordenada formació de galledes, escombres, draps, baietes i plomalls que manegen destrament.

L’home se li gira a dir alguna cosa, però el rebombori és tan intens que ha de fer-li-ho repetir.

—Què?

—Xafarranxo! És el dia de xafarranxo!

—No ho trobeu excessiu? —crida ell al seu torn.

I l’home, sever:

—En un hospital cal una higiene absoluta. No hi ha res com una bona neteja.

Un grup d’infermeres desemboca de les escales que menen dalt, totes proveïdes de grans aparells polvoritzadors que escampen un líquid fragant de taronja, i ells s’aturen un moment a mirar-les des del replà, impecables i joves, ben abrigades amb les jaquetes de reglament que les defensen del corrent d’aire.

—Som-hi —el toca l’individu per la màniga.

Al segon pis la neteja és més avançada, no es veu ni un sol malalt, tots reposen darrera les portes closes, però al capdavall del corredor hi ha tres dones amb mànegues que projecten un triple doll d’aigua contra l’enrajolat, per on avança convertit en una riuada que degluteixen uns forats situats a banda i banda, prop del replà.

L’home es treu un xiulet de la butxaca, fa un toc estrident que domina la remor de marea alta, i les tres dones, a l’uníson, tanquen les vàlvules de les mànegues que encara deixen escapar un filet d’aigua. Les onades que circulen pels rajols avancen, ara menys impetuoses, dipositen bassals en els desnivells, es van escolant amb una remor sorda i cataractant.

Ells dos xipollegen amb els camals dels pantalons alçats fins a mitja cama, avergonyits per les rialles de les dones, una de les quals simula que els imita i es va alçant les faldilles fins a la forca amb un gest descarat, però sense provocació, perquè fa anys que ha passat l’edat canònica.

S’esmunyen tan inconspícuament com poden cap a l’altre tram d’escales, on destorben un infermer que s’havia adormit i que en despertar-se crida cap dalt:

—Desinfecció! Dos!

—Què? —diu l’home, sobtat.

—S’ha declarat un cas infecciós, se sospita que n’hi pot haver d’altres.

—L’han evacuat?

—No hi ha hagut temps, encara, és recent; d’ahir al matí. Per això tots els visitants han d’observar algunes precaucions.

Les precaucions els esperen dalt, on a tocar de la porta han muntat un servei que els ruixa amb un líquid inodor i incolor, els fa vestir una mena d’uniformes de plàstic sobre els quals escampen un altre líquid més feixuc que queda suspès en forma de gotetes. La infermera, rigorosament enguantada, els aplica uns draps humits a la boca i als badius del nas abans d’obligar-los a posar-se una fina màscara de cautxú. Aleshores travessen el corredor, entre portes hermèticament closes vigilades per infermers invisibles darrera les caretes.

Un segon servei col·locat al replà de l’altra banda, darrera una cortina impermeabilitzada, els despulla de llurs accessoris i un metge els examina la gargamella, les fosses nasals i els conductes auditius abans d’omplir un volant que declara que no són portadors de gèrmens.

El darrer tram. L’escala ara és més estreta i dalt se senten cantusseigs que alternen o simultanegen amb la música de les màquines d’escriure llançades a tota velocitat. Ací les portes són de vidre i darrera cada cubicle poden veure una noia asseguda a la seva taula, totes amb les barres que distingeixen el servei administratiu. Ells travessen cap a l’extrem, on hi ha una habitació més gran amb dues portes que indiquen: «Entrada». «Sortida». Hi penetren per l’escaient, destorbant una dona que es menjava un entrepà al costat d’uns fitxers i que en sentir-los es tomba.

—Una convocatòria per al quiròfan segon —diu l’home a tall de salutació.

La dona, com la noia a baix, consulta els rellotges ací col·locats sobre una lleixa clavada a la paret, comenta:

—Començaran de seguida. Què us ha entretingut?

—Els de desinfecció —contesta simplement l’home, lliurant el volant, i a ell—: Els papers.

Se’ls treu de la butxaca, els deixa sobre la taula i la dona, que ara s’ha assegut, els comprova ullant ara i adés la seva persona.

—És la primera vegada, oi?

—La segona —diu ell.

La dona torna a comprovar els papers.

—No ho diu pas, aquí.

—Us devíeu oblidar de consignar-ho.

—No ens oblidem mai de res —li replica ella amb un esguard sobtadament enverinat.

Ell assenyala cap a la documentació.

—Us la vaig donar a vós mateixa…

—Aquests papers no han estat mai aquí —s’entossudeix ella. I, definitiva—: Tercera taula.

Hi seu un homenet que fa punta curosament a un llapis ja prou punxegut i que, indiferent, diu:

—Deixeu-los aquí. Us seran retornats en sortir, com de costum.

—L’altra vegada no me’ls van tornar —explica ell.

A l’home li rellisca la fulla d’afaitar que enceta un extrem de la taula. Ell, però, filosòficament, es limita a polir-lo una mica amb el dit ple de saliva, torna a alçar la mà.

—En sortir —repeteix, sense acceptar el diàleg—. Els trobareu aquí.

L’home baix el toca pel braç.

—Anem.

Surten al passadís i l’acaben de recórrer fins que s’eixampla en un petit vestíbul on hi ha l’ascensor que ara funciona. El llumet vermell salta d’un pis a l’altre, s’apaga per tornar-se a encendre, sense obeir les ordres de l’home que clava el dit al botó corresponent.

—L’altra vegada hi vam passar deu minuts —comenta ell, sense obtenir resposta.

Ara, però, tenen més sort, els llums es van encenent en sentit ascendent, només un cop rellisquen del tercer al segons pis, d’on pugen de nou sense defallença fins que la porta s’obre a llur davant.

Empentegen per tal d’incrustar-se en la massa de doctors i d’infermeres, dones de la neteja i practicants que s’apiloten en una caixa estreta però d’una capacitat poc ordinària, car més avall encara acull una altra infermera, i dos ajudants al segon pis, d’on l’ascensor davalla gairebé vertiginosament fins que algú el torna a cridar des de dalt. Aleshores frena en sec, remunta amb la mateixa ingravidesa, accepta un individu barbut que tots saluden i cau de nou com si hagués perdut els cables.

En arribar a baix tothom s’escampa cap a les cinc portes que menen als cinc quiròfans, numerats, i ell s’orienta cap al segon. L’home, però, el subjecta pel braç.

—Cap aquí.

—No anem al segon?

—És aquest, ara —li diu l’altre, assenyalant el quart—. Mireu.

Al costat de les portes, sobre els muntants, hi ha les rectificacions, escrites en guix, menudes. Se les mira, mira l’home que es mig justifica:

—Suposo que és provisional… I ara, a callar.

Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa de carn humana, de vapors d’èter, de cloroform, que l’obliga a tancar els ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar. El cor se li enfila a la gargamella, encara no aquietat del trasbals de l’ascensor, el pulmons es desinflen sota les costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfíxia.

S’asfixien tots.

B., 20. VI — 3. VIII. 1965.