9 (10)

L’edifici, alt, imponent i de pedra obscura, és totalment a les fosques, però prop de les portes tancades ja s’esperen un parell d’individus i una dona que els dos funcionaris deuen conèixer, perquè se saluden, encara que breument i sense cordialitat. Després fins i tot riuen una mica entre ells, discretament i d’esquena.

Ell se’n separa unes passes i va a seure a les amples escales que pugen cap a la porta principal, sempre closa i on hi ha clavats tot d’avisos que l’obscuritat no permet de llegir. Els altres se li reuneixen després d’un curt conciliàbul i el de l’orella partida àdhuc s’asseu un graó més amunt mentre el seu col·lega cargola un cigarret sense invitar ningú.

—En principi —diu— ja només falten deu minuts.

—Teníeu raó —fa ell—. Hi ha poca gent.

—Ningú, no hi ha —replica el de l’orella partida—. Són funcionaris.

—I per què s’esperen aquí, al carrer?

—No tenen la clau. No els la donen fins al cap de quinze anys de prestar servei, quan passen a la categoria, superior.

—Per què vénen anticipadament, doncs?

—Fan mèrits —explica el de l’ull tapat mentre deixa anar una bravada d’herbes aromàtiques—. De vegades, amb petites coses com aquestes poden guanyar un, dos anys… Depèn de l’hora que vénen.

—I qui ho sap, això?

L’home el mira amb un esguard compadit, riu.

—Els del servei del control permanent. Ningú no sap qui són. Podria ser un d’aquests mateixos, un noctàmbul que passa com si se’n tornés a casa, nosaltres… —allarga la pausa, fitant-lo més intensament, sense deixar d’exhalar tot de reguerols precipitats de fum—. O vós —acaba.

—Jo? Si m’heu portat com qui diu per força!

—No hi fa res. Els del servei de control permanent tenen fama de ser molt astuts. Aquesta insistència a dir que no dúieu documentació… Ben mirat, sou vós qui ens ha forçat a portar-vos aquí. Oi? —pregunta a l’altre.

Ell es gira cap al graó de més amunt, però la mirada del de l’orella partida també s’ha fet recelosa.

—Podria ser. Es conten coses ben estranyes…

—És clar que no sabíeu que havíem de venir al bordell… —comença el de l’ull tapat, però el seu col·lega l’interromp:

—Potser sí. Es fiquen a tot arreu, els del control permanent, ho saben tot. Per això són tan útils. —Riu, però sense massa convenciment—. Seria irònic que us contéssim coses que sabeu potser més bé que ningú!

Ell també té una rialleta, però de conill.

—I si ho fos? —pregunta.

—No ens podeu fer cap mal —s’excusa el funcionari—. Tots dos portem més de vint-i-cinc anys al departament del cens. —Butxaqueja i es treu una targeta protegida per una funda de plàstic, la hi allarga—. Si teniu algun dubte…

Ell hi dóna un cop d’ull, sense acabar de distingir res, llevat de la fotografia que, en la penombra, és una massa borrosa; la hi torna.

—Sí —fa.

L’home deixa anar una altra glopada de fum que li tapa els esperits i, amb una veu visiblement alleujada, diu al seu company:

—No, no ho és.

—N’esteu segur? —fa l’altre, que també butxaquejava.

—Li he mostrat la targeta de servei interior i no se n’ha adonat.

—A les fosques… —comença ell.

—Les altres són plegades —precisa l’home—. No hi ha confusió possible.

—Us podríem denunciar, doncs —diu el de l’orella partida—. La llei castiga fer-se passar per funcionari quan no se n’és.

—No ho he dit pas, jo —es defensa ell—. Tot us ho feu vosaltres.

—Potser sí —reconeix l’home—. A més, no volem agreujar el vostre cas, prou feina tindreu amb la documentació.

L’altre consulta el rellotge a la llum de l’encenedor amb què de primer ha calat foc al cigarret d’herbes, mou el peu, impacient.

—Ja haurien de ser aquí. Farem tard…

—Em podeu deixar —insinua ell.

—Cal que us confiem personalment a l’encarregat del registre.

—Ara obren —fa l’altre, i s’aixeca.

Ell l’imita i tots tres s’atansen novament a la porta on els dos homes, la dona i tres individus més que havien acudit s’aglomeren darrera un vell alt i secardí que renega mentre malda amb el pany. A la fi, cansat, retira la clau del forat, l’examina, torna a renegar i, de la butxaca pistolera, se’n treu una altra de proporcions semblants.

Aleshores penetren en un corredor fosc que tot d’una, sota els dits anòmins d’un dels homes, s’il·lumina en una doble renglera de bombetes que pengen, nues i protegides per engraellats, d’un sostre baix on es retallen tot de taques humides.

Darrera el vell, van pujant l’estreta escala de l’esquerra que una altra mà il·lumina amb la mateixa prodigalitat i penetren en una sala ampla i aclivellada de portes tancades que l’home secardí va obrint amb una clau mestra que, a la fi, deixa penjada al darrer pany.

Llevat d’un dels homes arribats darrerament, tothom desapareix a l’interior de les habitacions, on comencen a disparar-se tot de veus metàl·liques, estridents, que pregonen notícies, cançons, diaris parlats, anuncis.

«Amor, amor, jo sempre dic» el clau que es clava sol «ara escoltaran la simfonia» resultat dels partits celebrats durant la darrera «reunió del Consell Superior de la CAOS» qui no vulgui les mans verdes que no pinti «la integració presenta problemes que encara poden ocasionar» cotització a les 4'04, hora de tancament «amor, amor, jo sempre dic…».

—A quina secció pertanyeu? —li pregunta l’home de l’ull tapat.

—A la tercera —fa ell a l’atzar.

El seu col·lega assenyala cap a la quarta porta del fons.

—És aquí.

S’hi encaminen i, tot i que no hi han vist entrar ningú, l’home de l’orella partida empeny una mica la porta, hi aboca la cara que retira seguidament mentre diu amb un aire desil·lusionat:

—No ha vingut, encara.

A l’interior dels altres despatxos els altaveus de les ràdios bramulen amb entusiasme acrescut, saturen l’atmosfera de la sala amb un xivarri espès on es barregen fragments indestriables vinguts de tots els vents, una de les portes es bada violentament i en surt una dona que crida alguna cosa barbullada; la remor l’apaga abans que li deixi la boca.

«Mai no havia fet tan net com» un problema que passo a exposar-li, benvolguda senyora «quan la pau dels pobles depèn d’una actitud previsora i armada» els suïcidis amenacen despoblar l’illa…

—Què diu? —pregunta ell.

L’individu de l’ull tapat li arrana l’orella als llavis, braola:

—Eh?

—Què diu! —crida ell, més fort.

—No ho he entès.

Tampoc no ho deu haver entès l’únic home que llevat d’ells s’ha quedat a la sala, perquè corre cap a la dona, gairebé la frega amb la galta, però ella el rebutja amb unes altres paraules que també es perden amb el brogit de l’ambient.

Per la porta que dóna a les escales entra un individu apressat, d’uniforme, que arrossega una tauleta damunt la qual es veuen un timbre de mà, un telèfon, un llapis i un bloc. L’acula contra un sortint de finestra, connecta el fil del telèfon que penja, ordena en una disposició diferent els objectes restants, surt de nou cap a les escales i un moment després reapareix amb una cadira de seient encoixinat.

L’individu rebutjat per la dona s’hi atansa i, l’un assegut i l’altre dret, inicien una llarga conversa reforçada amb tot de gestos que a poc a poc els van exasperant, car tots dos empal·lideixen, els ulls comencen a sortir-los de les conques, les mans es fan més i més nervioses, fins que la consulta degenera en una discussió que l’ordenança acaba amb un ample moviment irat que assenyala la sortida. Un altre individu que entrava, sentint-se al·ludit, es precipita amb un somrís cap a la taula, s’inclina a frec de l’ordenança i tots dos s’esgargamellen un moment mentre l’altre, que no ha seguit la indicació, es recobra lentament.

Ell riu amb un glapit que es barreja a la confusió dels altaveus i que, un segon, gairebé els anihila, però els dos funcionaris el sacsegen pel braç, li donen tot de copets a l’esquena.

—Per què? —crida.

Tots dos li aboquen l’orella als llavis, i ell repeteix:

—Per què?

—Per què què? —bramula el de l’ull tapat.

—Tot! —diu ell amb un altre crit.

—Tot, què?

Però no pot contestar, ha de tornar a riure mentre amb un braç allargat indica la taula on ara l’ordenança, dret, subjecta l’individu arribat de nou per la corbata. L’altre, totalment recuperat pel que sembla, s’hi interposa i l’uniformat li pica els dits amb el canell de l’altra mà.

—Per què? —repeteix encara.

Ni l’un ni l’altre no li contesten, miren cap a la porta on s’havia tancat el vell, ara plantat al llindar, des d’on fa senyals a l’ordenança. De l’escala entren més persones, dues dones i tres homes que s’adrecen a la quarta porta de la banda dreta, on truquen desesperadament mentre l’ordenança, abandonant la corbata del seu antagonista, corre cap al vell.

Tanca els ulls i es tapa les orelles amb les mans, però aleshores sent que un dels homes el toca per l’espatlla. En mirar de nou, veu un altre individu que travessa la sala amb tot de passets curts que li remenen exageradament el cos massa carnós.

—És aquest! —crida el de l’orella partida.

L’altre ja s’hi avança, l’atura sense paraules i, amb el mateix silenci, es treu quelcom de la butxaca, li ho mostra. L’individu gras assenteix també mudament, alça la mà, plana, i, amb un somrís, la projecta dues o tres vegades lleugerament endavant. L’home de l’ull tapat mou el cap de dalt a baix amb la mateixa reiteració i es torna a reunir amb ells mentre l’encarregat del registre empeny la porta i desapareix a l’altra banda.

—Què diu? —pregunta ell, cridant.

—Ara! —replica simplement l’home amb idèntica energia.

La sala s’ha anat emplenant, gairebé a totes les portes hi ha gent que truquen o parlen a crits amb els funcionaris que encerten a obrir, l’ordenança abandona de nou el despatx del vell i gairebé corre cap a la seva taula, on ara l’esperen dues dones, una d’elles amb paraigua.

S’han engegat més altaveus, de darrera la porta propera es filtren les paraules llangoroses d’una gorja femenina que ha entrat en competició amb les veus mascles dels anuncis i amb els tons híbrids d’un parell de discursaires que parlen o criden per mitjà d’admiracions i punts suspensius.

«De victòria en victòria convertirem els destins en futur immediat!…» no renti amb sabó, senyora «avançarem com un sol home amb el pit generós i descobert!» mai no havia fet tan net «els pobles que en ens acullen…».

L’home de l’orella partida es consulta el rellotge per primera vegada des que són a la sala, dóna tot de copets al vidre amb les puntes dels dits impacients, llambrega cap a la porta que continua tancada.

—Què esperem? —pregunta ell.

No l’entenen i tots dos arronsen les espatlles i posen els ulls en blanc, l’home de l’ull tapat es frega les mans mentre els peus se li enreden amb el compàs d’una melodia que vola i desapareix per alçar-se de nou més poderosa en l’àmbit estrepitós

gocgogo, gocgogo,

gocgogo, gocgogo…

I aleshores es bada la porta, però encara no és per a ells; l’encarregat del registre de la tercera secció els somriu amb posat d’excusa, es toca discretament la bragueta i tot seguit corre en direcció a les escales.

Els altres despatxos semblen funcionar normalment, ara la gent entren i surten sense excessives dificultats, s’allunyen amb els dits carregats de papers muticolors i de totes llargàries, fins i tot l’ordenança ha aconseguit d’entrendre’s amb les dues dones, una d’elles amb paraigua, però potser s’han equivocat, perquè les escorta cap a la porta.

L’individu de l’orella partida s’ha tret una llibreta de la butxaca i, amb una punta de llapis que li deixa el seu company, escriu quelcom molt complicat que l’obliga a obrir la boca, d’on penja una llengua curta, ampla, protegida per una capa blanca molt robusta i d’aspecte vagament viscós. L’altre li crida uns mots a l’orella però ell només pot distingir:

—… extraordinaris.

L’home assenteix gairebé entusiàsticament, escriu unes paraules més que després rellegeixen plegats tot consultant-se ara i adés amb una mirada maliciosa i entremaliada.

L’encarregat de la secció tercera torna a fer la seva aparició precipitada, avança veloçment cap al despatx, repeteix el gest de primer, recomanant una mica de paciència, però ara els dos funcionaris es limiten a somriure amb un arronsament d’espatlles discret.

Entren uns nuvis amb un llarg seguici contra el qual es llança l’ordenança que comença a empènyer-los cap a les escales, respectant però la parella que s’encamina al despatx del vell secardí, on el xicot té la precaució d’obrir sense trucar. Dins, se senten exclamacions, el vell surt immediatament, disparat, i s’abalança cap a l’ordenança. Un instant després tot el seguici travessa la sala.

Se senten timbres que aconsegueixen de dominar l’aldarull i instantàniament els altaveus van emmudint, deixant darrera seu un silenci gairebé ferotge que immobilitza la dotzena de persones que encara esperen a la sala. En aquell precís instant, la veu de l’encarregat de la tercera secció diu des del llindar de la seva porta:

—Ja podeu passar.

S’ha canviat de roba i, en lloc del vestit de carrer d’abans, ara duu una bata llarga fins al turmell, grisa de solapes amples i mànigues curtes, subjectada amb una corretja de cuir que tanca una sivella daurada.

Els precedeix habitació endins, cap una taula molt alta i totalment ocupada per un embalum de papers que frega el sostre, sostingut per un conjunt d’altres pileres igualment altes que tot just deixen un estret passadís pel qual han d’avançar un darrera l’altre. Prop de la taula, però, hi ha un petit reducte net, amb dues cadires i una butaca col·locades entorn d’una altra tauleta, baixa i escrupolosament immaculada.

—Poden seure —els indica.

Però els funcionaris refusen, a peu dret mateix expliquen les circumstàncies que els menen al despatx, i l’encarregat va assentint mentre carrega una pipa.

—Si correspon a aquesta secció, ho trobarem —assegura després.

Tots el miren, insegurs, una mica desconfiats davant el seu silenci, fins que se sent obligat a dir:

—Sí. És aquesta.

—Doncs, no hi ha problema —ratifica l’encarregat—. Pot costar una mica, però no hi ha problema. Heu vingut aviat. I, si convé, puc posar-hi més personal. Si es tractés d’una cosa purament particular ho hauria de consultar, però quan és cosa oficial…

Els dos funcionaris del cens van donant cops de cap, polidament, i quan calla ho aprofiten per a acomiadar-se, però l’encarregat els acompanya fins a la porta, on s’ha de prémer contra el muntant per tal de deixar-los passar. Sent que diu encara, contestant uns mots indestriables de l’home de l’orella partida:

—Depèn del que surti i del que especifiquin els registres, però entenc que no hi ha càrrec formal i una duplicació ho resoldrà tot…

A la fi tanca la porta i, passadís amunt, invisible darrera les estibes de papers, torna cap al refugi de darrera la taula, on somriu mentre fa petar un llumí que inclina sobre la pipa.

—Ens ho prendrem amb calma, naturalment. No ens serviria de res precipitar-nos i ens exposaríem a cometre errors. Entre tots dos… —Però aleshores alça el cap, contempla les muntanyes de papers com si no les hagués vistes mai, mou les espatlles amb un gest que li fa trontollar la carn del pit i del ventre sota la bata ben cenyida—. De fet, més valdrà que de bon començament… Si —decideix—. A la secció cinquena hi ha una noia que ens podria ser útil. És molt servicial.

Decidit, torna cap a la porta que deixa ajustada mentre s’allunya per la sala que continua silenciosa, se’l sent parlar a l’altre extrem, sempre allunyant-se, i algú riu. Ell examina el despatx, la cortina polsosa que tanca una finestra, unes prestatgeries esbalandrades d’on sobresurten tot de pipes i capses de cigars, la paperera curulla de retalls i de papers rebregats, la ràdio i el telèfon que hi ha a terra, a frec de la butaca…

L’encarregat entra de nou, ara acompanyat de la noia que treballa a la secció cinquena, de fet una dona de cinquanta a cinquanta-cinc anys, tan grossa com ell i plena de palpissos que se li gronxen fins i tot quan s’atura i que només lentament retroben l’equilibri que els immobilitza.

—Bé —fa l’home—, ara serà qüestió d’organitzar-se… —Però estira tot el cos cap al prestatge on hi ha les capses de cigars, aconsegueix de treure’n una—. Fumeu-ne un —ofereix.

La dona també accepta, encenen, però aleshores a ell se li acut:

—No és perillós, amb tants papers?…

—Oh, no! —contesta l’altra, indiferent—. Tot és assegurat. —Torna a desar la capsa, pregunta—: A veure… Quants anys teniu?

—Vint-i-cinc.

—Cal que cerquem el quaranta, doncs. —Esguarda la muntanya de paper i tot seguit branda el cap. Queden aquí darrera…

Els en separen dues estibes molt juntes, per entre les quals tot just queda una mica d’escletxa que, pel cap alt, permet de passar la mà.

—Caldrà desmuntar les de davant —considera la dona sense immutar-se—. On teniu l’escala?

L’home la treu de darrera la cortina de la finestra, una escala fràgil, de tisora, que es van passant de l’un a l’altre fins al peu de la primera estiba.

—N’hi haurà prou que traiem els papers de dalt —manifesta la dona, estudiant de nou la situació—. Aleshores un de nosaltres es pot enfilar per damunt i saltar a l’altre costat. Queda una mica d’espai…

—Sí… És qüestió d’organitzar-se —torna l’encarregat, i se li adreça—: Vós sou més jove i sembleu més àgil. Què us sembla, si us hi enfileu? Ens aneu passant els papers i els amuntegarem en aquesta banda. És clar que caldrà treure les cadires…

Un timbre agut li talla la paraula i, immediatament, es desencadena per segona vegada l’estrèpit dels altaveus, ara esmortuït per la porta tancada. La dona, amb una expressió feliç, exclama:

—Ja han acabat!

Corre cap a la porta, l’obre, i el món llunyà de les cançons, de les notícies i dels anuncis, es precipita impetuosament al despatx:

«Solidaris amb les aspiracions de pau» oi que us agrada el pa ben torrat? «Prop del cor, tots dos junts i enamorats». Com demostren les darreres estadístiques sobre la fam mundial «ningú no s’ha de quedar sense la seva nevera» i nosaltres hem vingut a posar-hi remei amb tot de lleis justes i suficients «que els presentaran l’èxit mundial Nit de mandràgores, interpretat pels seus creadors»…

Ell ha de cridar:

—Què passa?

—Han enllestit la cerimònia.

—Quina cerimònia?

—Els casats, home! —gairebé udola l’encarregat per tal de fer-se sentir. Es culiva al costat de la butaca, engega el seu aparell de ràdio, va cercant amb el dial, fins que troba una emissora estrangera que descarrega tot d’explosions barrejades amb unes notes que no identifica.

Ell s’inclina al seu damunt, el toca per l’espatlla.

—És necessari?

—Com?

—Si és necessari engegar la ràdio!

—Obligatori, és! —crida l’home—. Estimula el treball! —però per pròpia iniciativa abaixa el to, el redueix a un murmuri que sembla endur-se les explosions en benefici de la música.

També el volum de fora minva, perquè els nuvis ja deuen haver passat i la dona, havent tancat la porta, torna cap a la taula amb els ulls emocionats, gairebé guspirejants.

—Seran feliços —sent que diu.

Ell procura d’obrir l’escala al peu de l’estiba més sortida, però l’espai és massa just, ensopega amb la taula, i a la fi ha de repenjar-la contra els papers que oscil·len una mica, perillosament. Aleshores es va enfilant amb precaució sota l’esguard alçat del altres dos, arriba a dos dits del sostre, estira un plec de papers que freguen el guix clivellat i en alguns indrets caigut, i un núvol de pols avança agressivament cap a la seva cara.

—Espereu —diu l’home—. Pujaré fins a mitja escala i així no haureu de baixar cada cop.

—No! —li crida ell, amb els ulls tancats—. Peseu massa.

Va retrocedint graons avall, els papers en una mà, equilibrats contra el pit, l’altra mà seguint la inclinació de la fusta per tal de guiar-se. L’encarregat diu:

—Només que fóssiu de l’any quaranta-u, tot seria més fàcil. És la pilera d’aquí el costat…

—Potser hi podríem buscar, també —fa la dona—. De vegades els papers es barregen…

L’home sembla pensar-s’hi, perquè hi ha una pausa, i seguidament assenteix:

—Podem provar-ho. No hi perdrem res… —Es gira cap al telèfon que hi ha darrera la butaca i que ha sonat, s’ajup—. Secció tercera; digueu… —Escolta—. Sí, sí… Ara, és clar… —Torna a penjar, explica—: El cap em demana, però només és un moment, una firma…

S’allunya mentre ell posa peu a terra amb el seu feix de papers, els ulls encara mig tancats, estossegant per culpa del cigar que ben just si aconsegueix de retenir a la comissura dels llavis. La dona té el seu a la mà, deixa escapar tranquil·les rodones que s’enlairen mandrosament abans de dissoldre’s.

—No ho fem bé —li diu quan ell s’inclina a deixar els papers a terra—. Vós, que sou més alt, us podríeu enfilar a la tauleta mentre jo, des de l’escala, vaig examinant els papers de l’altra pilera.

Ell s’espolsa amb tot de copets ràpids i irats, es treu el cigar de la boca i exclama:

—No penso enfilar-me enlloc ni fer res més.

—Ah! —s’admira la dona—. Semblàveu disposat a col·laborar…

—Doncs no. Ni sabeu què cerqueu ni en quin lloc ho podreu trobar. —Escarneix—: «De vegades els papers es barregen…». Sempre, es deuen barrejar!

La dona, literalment, s’esfondra. La veu deixar-se caure a terra, contra el sortint de la taula, on comença a plorar. El cigar se li ha escapat de les mans i rodola prop d’uns papers, els frega, i ell s’hi precipita, el trepitja rabiosament abans no cali foc.

—Jo que venia per ajudar… —somica la dona tot traient-se un mocador rosat de la pitrera.

—Està bé, està bé, ja sé que vós no hi teniu cap culpa.

—Em podia quedar ben tranquil·la al meu despatx… —i es moca sorollosament, la veu trencada pel disgust.

Ell se li ajup al costat, li abaixa la faldilla una mica arregussada que deixava veure els camals d’unes calces morades cenyides sota els genolls, la consola:

—No us ho agafeu així… Estic segur que al vostre despatx tot és més ordenat.

Ella diu que sí amb el cap, lluita amb les paraules i, amb la veu feble, assegura:

—Les pileres no són tan altes…

S’aixeca, descoratjat, i un glop de bramuls acompanya la seva acció, perquè l’encarregat ha obert novament la porta que tanca al seu darrera.

—Era una simple formalitat… —comença des de l’inici del passadís, però aleshores s’adona de la dona i corre, sol·lícit, entre onades de greix que s’escampen per tots costats—. Heu caigut, potser?

—S’ha trasbalsat —explica ell—, perquè he dit que no pensava fer res més ni enfilar-me enlloc.

—És molt sensible —reflexiona l’encarregat—. No ho havíeu d’haver dit. És clar que esteu en el vostre dret, no teniu cap obligació d’ajudar-nos. Jo ho havia proposat per acabar més de pressa…

—No veieu que no ens hi podem entendre, amb tants papers? Tenim feina per anys.

Però l’altre denega, segur; fins i tot somriu.

—No us ho cregueu pas. Confieu en la meva experiència. —Mira cap a la dona, torna a moure la testa—. Llastimosament, ara ja no farà res de bo en tota la nit.

—Sí, sí —el contradiu ella, i es va incorporant amb un tremoladís de gota de mercuri que es passeja pel palmell d’un infant—. On és, el cigar?

—L’he hagut de trepitjar, anava a calar foc.

—En tinc molts —la tranquil·litza l’encarregat—. Us en donaré un altre.

S’estira de nou cap a la capsa, els remena, estudiant-los fins i tot a contrallum.

—Aquest. És molt sec.

Ell mateix l’hi posa a la boca, l’hi encén, i la dona inicia una llarga inhalació que li enfonsa les galtes fins a l’os.

—Us sentiu més animada, ara? —i quan ella afirma amb el cap—: Molt bé, podrem prosseguir. És qüestió d’organitzar-se. A veure, vós —diu, girant-se-li, perquè ara ell s’ha assegut a la butaca—. Quan vau néixer, exactament? A finals o a principis d’any?

—A principis, al gener. Us ajuda, això? —pregunta, irònic.

—Molt. Més que no us penseu. Essent així, podrem començar per l’any trenta-nou, molt sovint les primeres partides d’un any queden compreses en les partides de l’any anterior, ja ho compreneu…

—No; per què? —diu ell, trinxant el cigar entre les dents.

—Sí —fa l’altre—. No sempre és fàcil adonar-se del pas d’un any a l’altre, aquí els dies són molt iguals, sempre la mateixa feina, una mica monòtona, si voleu… El temps passa molt de pressa. Ara, si tenim sort, ho trobarem de seguida, perquè la documentació del trenta-nou, la tinc molt a mà, és a la primera estiba, entrant. Sota de tot, és veritat —aclareix, equànime—; però sempre ens estalvia de remoure tot aquest altre paperam. Què us sembla, si fem un vaitot? —pregunta a la dona—. Esteu totalment refeta?

—Sí —diu ella.

—Magnífic! A veure… Necessitarem l’escala, és clar. Vós us quedeu tranquil·lament aquí, fumant, i en qüestió de minuts… —enllesteix la frase amb un gest expressiu que acaba de completar per tal de recollir l’escala, amb la qual s’allunya pel passadís fins que mig desapareix darrera les estibes. La dona trontolleja greixosament al seu darrera, embolcallada entre espesses cortines de fum.

Després se’ls sent moure i remoure l’escala entre tot de consells que es donen l’un a l’altre, hi ha uns segons de silenci i aleshores s’insinua una remor sorda de graons que protesten. La testa de la dona emergeix per damunt de les pileres més baixes, seguida d’una mà que s’alça amb un plomall que deuen haver recollit en algun racó. L’altra mà estira a poc a poc el paper que limita el cim de la muntanya, el fa lliscar cap un costat, on el raspalla amb moviments lents i difícils. La veu de l’home s’eleva, optimista:

—Ja no cal preocupar-se’n més. Primer problema resolt. I ara solucionarem el segon. M’agafeu els papers d’un en un, per no haver de moure-us d’aquí dalt, i me’ls aneu tirant perquè jo els pugui tornar a ordenar aquí baix. La classificació és rigorosa, ja us ho podeu pensar, si no, no hi hauria manera d’entendre-s’hi.

Ell abandona la butaca, llença la punta de cigar a terra, l’apaga amb el taló de la sabata i avança cap als dos feiners, prop dels quals s’atura, observant la nova pilera que l’encarregat inicia a tocar de la porta.

—No veieu que després no podrem passar?

—Ho hem de tornar tot a lloc —li diu l’altre severament, sense entretenir-se, recollint diligent els papers que la dona deixa caure al seu damunt i que sovint ha d’anar perseguint fins a terra—. Ara que hem trobat el bon camí —afegeix— enllestirem en un no res.

—Quants papers hi ha, a cada munt?

—Depèn. Així, de memòria… —Alça un dit—. Espereu un moment. —I cap a la dona—: No en tireu, ara.

Trota entre les estibes, cap a la taula gran, on obre calaixos fins que troba una llarga llista de paper groguenc amb la qual torna prop de la porta, esbufegant i triomfal. Entre alenades panteixants, assenyala:

—Aquí… Trenta-nou… Mireu… Deu mil dos-cents trenta.

Ell calcula ràpidament:

—A raó de document per segon, en teniu gairebé per a tres hores.

L’altre el fita amb una mirada astuta, somriu condescendent:

—No teniu en compte que potser no caldrà retirar-los tots…

Però ell continua, sense pietat:

—I tres hores més per a tornar-los a lloc.

—Teniu —li diu l’home, ara una mica hostil, i li allarga el paper—. Deixeu-lo al calaix que trobareu obert. —Alça els ulls cap a la dona—: Prosseguim.

Ell s’allunya cap a la taula, on els calaixos oberts no són un, sinó tres, dos d’ells plens d’engrunes de pa i el tercer farcit de papers desordenats sobre els quals es veu una ratera buida. Hi entafora la llista i torna prop d’on treballen els altres, l’home ara sense bata, amb samarreta blanca transparent que deixa endevinar uns amples palpissos pectorals, gairebé tan voluminosos com els d’una dona.

—Ja sé que no és gaire reglamentari —s’excusa—, però suposo que us en fareu càrrec.

Ell s’asseu als peus d’una altra estiba, hi repenja l’esquena, estudiant distretament i sense emoció les cintes que subjecten les calces de la dona. Dalt, prop del sostre on treballa, el fum es barreja a la pols i li nimba la testa amb una aurèola gairebé lluminosa que li dóna una estranya dignitat.

La novella pilera de papers avança ràpidament tot i que l’home els consulta gairebé tots per assegurar-se que no hi ha falles cronològiques. Respira fort, amb una mena de xiulet, i del front li cauen tot de gotes de suor, amples i pesades, que van humitejant el terra, on la pols les converteix en una mena de fanguet que li impregna les sabates i empastifa els papers que li rellisquen de les mans.

—Ja acabem el trenta-vuit —diu al cap d’una estona, quan la dona ha davallat un graó—. Ara… —El tallen uns trucs insistents i sorollosos a la porta i l’home es redreça—: endavant!

De fora, però, no el senten, els altaveus, ací somorts, braolen a ple pulmó, i els trucs es repeteixen amb una urgència renovada. Aleshores l’home s’enfila al munt de papers que ja puja prop d’un metre, bada dos dits la porta, perquè no pot més, avança la cara cap a la l’escletxa, la desplaça i hi aplica l’orella mentre les veus cridaneres s’endinsen tumultuosament cap al despatx.

«La situació econòmicament favorable» i l’amor no té fronteres «l’explosió obrí un forat de deu metres on les víctimes» per què no beveu vi vi vi? «i els cridats seran tants i tants que tots» entre els meus braços tan petita…

—Tan urgent? —sent que esgaripa.

Retira precipitadament el cap, torna a tancar i salta del munt, disparat en direcció a la bata tota esquitxada de fanguet.

—Una altra firma —diu.

—Per què no telefonaven? —pregunta la dona.

—Sembla que hi ha una interrupció en la línia. Haig de… —Els seus ulls es passegen entre la muntanya de papers i la porta que es dreça tot just un pam enllà—. No podré —diu.

—Potser ell passaria —fa la dona, des de dalt.

—I què en trauria? —pregunta ell.

L’home es dóna un cop al front, els trets del rostre se li relaxen sota les galtes penjants.

—Sí! —exclama—. Podríeu firmar per mi.

—Firmar què?

—És molt senzill. Es tracta d’una naixença natural i ja sabeu que en aquests casos cal la firma dels encarregats de totes les seccions perquè normalment les criatures són inscrites als districtes que corresponen als pares. Ara bé, si el pare és desconegut com en el cas present, cal que totes les seccions disposin d’una còpia per si el dia de demà té lloc un reconeixement… Estalvia molta feina, compreneu? —acaba.

—Ben cert —fa ell, seriós—. Però jo no sóc encarregat de cap secció.

—No hi fa res. Us puc delegar, tinc atribucions…

Però no acaba, ja es llança cap a la taula, on ell el segueix més lentament. En arribar prop seu veu que omple un full ample, quadrat, on hi ha uns quants buits entre la lletra impresa.

—Tot ha estat previst —li explica sense deixar descriure—. Malalties, viatges, absències injustificades… —Firma sota de tot i li allarga el paper—. Em fareu un bon favor. Mentrestant, nosaltres avançarem.

—I on he d’anar?

—Al despatx del vell, ja el deveu haver vist, un home secardí…

—Sí, sí.

—Li doneu el paper, firmeu, i en paus.

Impacient, gairebé el va empenyent al seu davant amb els sacsons del ventre, s’enfilen un darrera l’altre a la pilera, des d’on l’encarregat atreu ben fort la porta contra seu amb unes mans blanques i grasses mentre el xicot malda amb tot el cos contra la breu obertura que només va cedint centímetre a centímetre.

—No passaré…

Però fan un altre esforç, el cantell de la porta mossega la muntanya de paper on deixa una mena de dent, i ell es va esmunyint de puntetes per reduir el volum del cos. Aleshores respira a fons i se submergeix en l’ambient sonor que encara sembla haver-se espesseït.

«Mai una conjuntura com l’actual» el meu promès benvolguda senyora «els setanta mil parats de les indústries assenyalen la presència de forces» mil dos-cents cinquanta milions de litres «un dèficit d’exportacions» la mà en la teva mà, «resum dels esdeveniments revolucionaris» augmenta el nombre de creients…

Ara a la sala només hi ha tres persones i l’ordenança que seu darrera la taula, tranquil·lament, amb un llibre al seu davant. Ell travessa apressat cap al despatx del vell secardí, on no s’entreté en l’inútil gest de trucar, sinó que obre la porta i entra llestament, brandint el full per preveure qualsevol objecció possible. Però gairebé ni se’l miren, a la cambra hi ha una dotzena de persones reunides entorn del vell que subjecta les manetes d’una criatura i li prem els dits bruts de tinta sobre un imprès on deixa les empremtes digitals. Tots ho contemplen amb una atenció intensa, i ell mateix queda com fascinat pel capteniment del menut, una mena de cuc de carns blanes i de crani pelat que estampa la seva primera rúbrica amb una indiferència condescendent.

—Excel·lent, excel·lent! —fa el vell mentre retorna la criatura a un individu que la passa a una dona més humilment vestida i molt pàl·lida que deu ser la llevadora.

Aleshores tots es van ordenant en cua per firmar el paper que els correspon, ell darrera de tot. A mesura que passen a l’altra banda de taula, es van identificant:

—Secció sisena…

—Secció primera…

—Secció quarta…

Ell allarga el paper que justifica la seva presència, diu:

—Secció tercera…

Però el vell el deixa sobre la taula sense ni mirar-lo, es limita a seguir les evolucions de la ploma pel paper on s’enganxa repetidament perquè és massa esponjós, i ell passa a l’altre costat, on continuen esperant els qui ja han firmat. S’obre la porta i entra algú amb una safata on es veuen tot de vasos i una ampolla de sidra. El vell es redreça una mica, s’escura la gorja i diu:

—Senyors, en aquesta ocasió és habitual l’ampolla de xampany, però atesa la posició modesta de la interessada i, sobretot, la seva ignorància de les conveniències, ens acontentarem amb un got de sidra que, com de costum, beurem a la salut del novell ciutadà que, amb aquest acte que celebrem, acaba d’integrar-se a la societat, la qual, a despit de certes irregularitats que no li són imputables, l’acull amb els braços oberts. Que en sigui penyora el nostre brindis!

Tots recullen els vasos que l’individu de la safata ha anat deixant a llur davant, els enlairen contra la llum del sostre, com si examinessin la transparència del licor, criden:

—Que ho sigui!

I beuen d’una glopada. La dona que sosté la criatura, que s’ha quedat sense vas, perquè no deu entrar en el cerimonial de donar-li’n, els ho agraeix amb unes paraules mastegades que ningú no entén però a les quals tots assenteixen amb copets de cap i somriures encoratjadors. Seguidament l’escorten a la porta, on ella s’adreça ruborosa i amb els peus vacil·lants, esperen un moment sota el doll sonor i aleshores se separen cap als quatre horitzons de la sala.

Durant la seva curta absència la muntanya ha crescut mig metre més, però l’encarregat de la secció tercera ha tingut cura d’anar-la bastint una mica decantada per tal de facilitar-li l’entrada, més senzilla que la sortida des del moment que ara disposa d’un bon espai per a forcejar. La porta s’encasta en la dent dels papers, l’aprofundeix lleugerament, i ell torna a esmunyir-se al despatx, ajusta i contorneja la pilera.

—Tot bé, oi? —pregunta l’encarregat, però sense esperar resposta diu—: Ja veieu que hem treballat de valent. Anem avançant per l’any trenta-nou. O molt m’equivoco o ben aviat obtindrem resultats positius.

Ell mira escèpticament les dues pileres, gairebé equivalents, la dona que ja és al darrer graó de l’escala, i fa:

—Molt us equivoqueu.

Aleshores, tot d’una, l’home es molesta:

—Més no podem fer, em sembla!

—Podríeu fer menys i que fos més eficaç.

—Com? —fa l’altre, posant-se les mans als malucs. La dona també s’ha girat i el mira.

Ell sospesa la resposta, es decideix i diu lentament, remarcant-ho:

—Abans tot era ordenat.

—Quan, abans?

—Abans —repeteix simplement ell, sostenint-li la mirada.

L’encarregat desvia la seva, esguarda cap a la dona que té els ulls clavats al seu damunt, torna a fitar-lo.

—De manera que vós… —comença indecís.

—Tu —rectifica ell.

—Tu —assenteix l’home amb la veu més baixa, gairebé submergida en la remor que penetra de fora, en la música que blanament continua deixant escapar l’aparell de l’habitació.

—Tu —reafirma ell.

—Ho podíeu haver dit —fa l’encarregat.

—No té res a veure amb el desordre…

—Sempre n’hi ha hagut —es defensa l’home.

—Des que hi sou —precisa ell—. Abans…

Però l’altre el talla:

—Falteu al respecte a un funcionari, no sé si us n’adoneu. —Els greixos del pit li pugen i li baixen, impulsats per l’emoció—. A més, les vostres afirmacions no responen a la veritat.

—Abans tots aquests papers eren ordenats en prestatgeries, classificats per anys, amb un índex…

—I què ha canviat? —pregunta l’home—. Tenim un índex, l’heu vist, hi consta exactament el número de documents de què disposem, ho tinc tot ordenat per anys… Què hi fa que els papers siguin en prestatgeries o a terra?

—No hi faria res si cada cop no haguéssiu de manejar tota una pilera pel cap baix.

—I no calia manejar abans tota una lleixa? No hi sé veure la diferència. Hem respectat la vostra manera d’ordenar les coses, alfabèticament per dates…

La dona hi fica cullerada, inesperadament:

—Ho hem conformat tot als vostres costums i procedirs, sense més canvi que una petita adaptació…

—I així heu trencat una norma sense aconseguir de crear-ne una altra.

L’home allarga la mà, la passeja per l’espai amb un gest que vol abraçar tot el despatx.

—No ho és, això?

—No. En tot cas, no és racional. Com no ho és observar un horari de nit, celebrar conferències obligatòries, numerar els ossos dels morts, administrar justícia en una comuna, construir casernes subterrànies…

L’home es passa la mà per la cara suada, mormola:

—Esteu ple de prevencions. Tot es pot explicar. Us ho deuen haver explicat centenars de vegades, us deuen haver demostrat que no s’ha fet res sense un estudi en profunditat de la vostra manera de ser… Dieu del morts, per exemple. Sempre els heu numerat. Els vostres cementiris eren una col·lecció de petits reductes tancats, l’un al costat de l’altre, calaixos ordenadíssims classificats una i cent vegades en vies, rengleres, pisos, xifres… I què hem fet, nosaltres? Hem dut a una culminació lògica aquest afany d’ordre i de classificació i hem substituït la unitat cadàver per la unitat més irreductible de l’os. És d’una lògica exemplar i us hauria d’afalagar que el vostre criteri…

—El nostre criteri és la mesura. Ho és de tot poble capaç de desenvolupar una civilització.

—I nosaltres? —es redreça l’home, ferit—. Que no l’hem sabuda desenvolupar, potser?

—Sí.

—Tenim una mesura, també, doncs.

—Ben cert. La mesura dels extrems que heu pogut equilibrar escollint mòduls de vida que els contrapesen i, per tant, procuren una relació satisfactòria en els vostres termes. Entre vosaltres, institucions, costums i ideals s’han acordat a una línia simple que pot ser satisfeta sense caure en l’absurd mentre a ningú no se li acudeixi d’aplicar a una finalitat estranya uns principis que aspiren a satisfer unes altres necessitats. I quan això ha estat fet, heu hagut de tornar a començar. Com podeu interpretar, doncs, una mesura com la nostra que es basa en relacions subtils d’allò que és immediat en contraposició a l’equilibri de dos que estiren d’una corda i viuen d’aquest esforç?

L’home mig arronsa les espatlles, incomprensiu.

—Sóc un funcionari i visc en el concret.

—En el limitat —rectifica ell—. Perquè parlem de coses concretes que no s’acaben en elles mateixes, sinó que es perllonguen en altres coses. Aquesta és una mesura de viure, com ho és la vostra per a vosaltres, però el límit no permet res, com no sigui destruir. Sobretot aplicat a un altre límit.

—Un teòric! —fa la dona, despectiva.

—Que sustenta les seves teories amb exemples prou clars. Per ells he començat. Substituir un nom per una xifra és simplement utilitzar una altra denominació, però reduir una unitat a d’altres unitats subordinades és multiplicar les denominacions i invita a cercar la unitat irreductible. Per què en lloc de numerar ossos no numereu àtoms, o partícules d’àtoms? És lògic, oi?

—Es podria fer —contesta l’encarregat ben seriós, pensarós.

—Sí. Per què no? —assenteix ell. Assenyala cap al munt—: I podríeu dividir aquests papers en els seus components, les lletres, classificar-les curosament i establir un registre que permetés d’anar-les buscant per tal de reconstruir-los quan algú vingui a cercar la seva inscripció al registre…

L’home riu, alleujat.

—Ara sé que bromegeu!

—Des del principi —corrobora ell.

—No sou dolents —fa l’home, magnànim—, però teniu una tendència al pessimisme… Per això no podreu res contra nosaltres, que no ens desanimem mai. Ja ho heu vist, ara… —Indica el munt—. Vós des del primer moment ho heu trobat complicat, descoratjador, una mica de pols als ulls us ha fet renunciar a ajudar-nos, però nosaltres…

—Ho heu trobat? —el talla ell.

—No…

—No demostra res —diu la dona—. Ho hauríem trobat si hi fos.

—Aquí o a l’altre munt, oi?

—Al que sigui. Però no hi és.

—No ho sabeu —fa ell—. Encara no ho heu mirat tot. D’aquí a un any o dos…

L’home branda el cap, assossegadament.

—No hi són, aquí, els vostres papers.

—S’han perdut?

—No s’ha perdut res; però sou un tu… Ho havíeu d’haver dit de bon començament. Ja fa mesos que els vam passar al propòsit del vostre districte. El podeu anar a veure.

—Me’n puc estar molt bé.

—No podeu anar pel món sense documentació —l’adverteix l’encarregat—. Us ho dic pel vostre bé. De fet, teniu l’obligació de procurar-vos-la i jo, del moment que m’heu estat confiat, el deure de fer-vos-la aconseguir. —Mira cap a la porta amb un esguard que es fa poques il·lusions—. Si pogués passar, potser us acompanyaria jo mateix.

—Puc anar-hi sol.

—Ja sabeu on viu, el propòsit?

—Sí, ho sé.

La mirada de l’home rellisca per damunt seu, lenta i esmunyedissa.

—Potser ha canviat de casa, darrerament.

—Ho trobaré —persisteix ell, i alça un peu per enfilar-se a la muntanya que el menarà a la porta.

L’encarregat l’atura.

—No us rebrà, sense una recomanació oficial. Ningú no pot demanar-li una còpia de la inscripció, espontàniament.

—Feu-me quatre ratlles, doncs.

La dona es mossega els llavis, pensarosa, i aleshores diu:

—Cal un imprès.

—Sí —corrobora l’encarregat—. I ara no sé si en queda cap…

S’allunya cap a la taula, sense pressa, i ell el segueix davant la dona que clou la marxa. L’home obre i tanca els calaixos de l’esquerra, entreobre el del mig, fa un gest amb les espatlles.

—No…

—Potser a l’altra banda —insinua ell.

—Sí, a l’altra banda, és veritat —accepta l’home vagament, però abans de provar-ho afegeix—: Em comprometo molt. Si no hi aneu em podrien obrir expedient.

—Te raó —confirma la dona.

—En què quedem? —es molesta ell—. Em voleu facilitar la documentació o no me la voleu facilitar? Tot d’una sembla que us sàpiga greu…

—No —denega l’altre—. És això, el risc…

Preocupat, es treu la pipa que troba a la butxaca pistolera, se la posa als llavis i tracta inútilment d’encendre el residu de cendra atapeïda a la cassoleta.

—Molt bé —diu a la fi.

Torna a inclinar-se cap a la taula i obre el tercer calaix de la dreta, d’on, sense vacil·lacions, recull un imprès que trasllada a la tauleta, on s’asseu.

—Molt bé.

La dona, sense demanar permís, amb un gest absent, abasta un altre cigar.