5 (6)

Ha recorregut el llarg suburbi de cases llòbregues que entre els arrebossats de guix deixen veure les tàpies ferides per amples clivelles que el vent, dia darrera dia, va eixamplant per empolsar els carrers desiguals i zigzaguejants, amb voreres estretes i geperudes, de lloses afinades i polides per l’ús. Les entrades es baden cap a profunditats encara fosques, cap a escales penjades amb baranes de fusta sense pintar, cap a interiors de terra premsada, pudosa de suor, de peus bruts, de lleixius i de secrecions seminals que es precipiten al carrer on l’aire, bla i amorós, les escampa en direcció al riu.

Després hi ha una extensió de camps vorejats per sèquies poc profundes però amples, que acomboien una aigua espessa i greixosa, gairebé negra, a la qual es barregen papers, peles de taronja i de plàtan, fragments de fusta, escorces d’arbre, fulles seques, un llarg seguici de deixalles sovint arremolinades a les boques del recs que vessen l’aigua en els menuts bancals verds de trepadella, alts de blat de moro o de tomaqueres que tot just inicien la florida. Ací i allà, a l’entorn d’un arbre que els fums llords i tossuts han escarransit, s’amunteguen tot de feixos de canyes seques i pelades, immòbils contra el fons verd i esclarissat de les canyes tendres i vives que es vinclen suaument sota la brisa.

El barri nou és més enllà, passats els horts i el torrent on reposen el còdols que ja han perdut l’habitud de l’aigua. Les cases, blanques, d’un o dos pisos, s’alcen apinyades contra els turons poc distants en els vessants dels quals reposen les darreres, més altes, aparentment més altes, fràgils i enlluernadores, ara que una ullada de sol els alegra les parets.

Ací els carrers són amples i rectes, tirats a cordill, i la calçada s’estén de façana a façana i, a les vies secundàries, de tanca a tanca, car totes les construccions tenen una eixida amb un safareig i una sarment llarga que amb el temps es deurà convertir en una parra…

Al capdamunt de la darrera casa, sobre la carena, ondula una bandera solitària que només els seus ulls deuen contemplar, car el barri sembla desert, les portes són closes, les finestres barrades. Truca, una mica a l’atzar, als picaportes que exhibeixen un número, però només li responen els ressons de les habitacions buides i el silenci subsegüent, més profund, gairebé letal.

No és fins al peu del turó que descobreix la primera persona, un home de pell blanca i d’ulls enrogits que treu el cap per una finestra baixa quan el sent trucar a la porta del costat. Ferreny, pregunta:

—Qui busqueu?

Ell, prudent, contesta:

—No hi ha ningú?

—És clar que no. Fins d’aquí a vint minuts no donaré l’entrada. Apa, reuniu-vos als altres.

—Els altres?

L’home, amb un gest excedit, abandona la finestra, desapareix cap al fons de l’habitació, i ell avança fins a la porta de la casa, on distingeix un petit rètol de llauna, daurat, on unes lletres negres diuen: «Administració».

La porta s’obre d’una estrebada i l’home surt impetuosament al llindar.

—Mireu!

Segueix la indicació del seu dit, cap a l’extrem de la fondolada, on hi ha una tanca de fusta reixada i, darrera, quieta i submisa, una multitud de rostres barrejats a un escampall de cadires, de taules, de trinxants, d’armaris, de bufets, de llits desmuntats, de matalassos lligats amb cordes, d’atuells variats que s’amunteguen en tota mena de vehicles econòmics.

—D’aquí a vint minuts els donaré l’entrada —repeteix l’home, es consulta el rellotge i rectifica—: Divuit, ara…

—Jo em pensava que ja hi vivien —diu ell.

—No, avui s’inaugura. —Ell mira amb una altra mena d’esguard—. No sou un dels llogaters, doncs?

—No.

L’individu alça els braços en un gest entre acollidor i amoïnat.

—Haver-ho dit, home! Entreu, entreu…

Sense donar-li temps de replicar, s’endinsa de nou en la casa i ell el segueix pel passadís, on la pintura és tota bufada, i a l’interior de l’habitació de la finestra, sense porta, proveïda d’un simple muntant pintat de blau. Dins hi ha únicament una taula, dues cadires i un immens arxivador d’acer, obert i atapeït de papers que sobresurten desordenats.

—Seieu —l’invita l’home.

Obeeix i s’instal·la d’esquena a la llum, cada vegada més intensa i més blanca a causa de la reverberació de les parets emblanquinades del barri.

—Naturalment, sou l’inspector…

—No —fa ell, sorprès—. Ja us he dit que em pensava que el barri era ocupat.

L’home riu amb una bonhomia forçada.

—Sempre en dieu, de coses així, vosaltres. Però jo sóc un gat vell.

—Buscava una persona.

L’altre l’observa entre les parpelles entretancades, torça una mica la boca.

—Bé… Potser sí, o potser no. És veritat que no us tinc vist, però canvia tan sovint de personal, el Departament d’inspecció immobiliària…!

—Us asseguro…

—No assegureu res —el talla l’home—. De tota manera, procedirem com si fóssiu realment l’inspector. Per on voleu començar, pels papers o per les cases?

—Ni per l’una cosa ni per l’altra.

—Ja entenc —somriu amb una ganyota, còmplice—. Únicament voleu assistir a la presa de possessió dels habitatges. Us garanteixo que la cosa es farà com cal. Ja heu vist, aquí fora… Ni un crit, ni un plor, ni una rialla. Vaig donar ordres severes i m’he preocupat d’escollir persones que les podien obeir. I no solament per això… Serà un barri tranquil, on no tindrem cap dificultat. No n’hi ha hagut en cap dels barris que jo he dirigit.

—Ja se us veu, que sou competent —ironitza ell.

—Qüestió de pràctica —s’estarrufa l’altre amb falsa modèstia—. En tinc el cul pelat, d’aquestes coses… —Es consulta el rellotge—. Catorze minuts. Encara tenim temps de veure uns quants contractes, si el cor us ho demana.

—No vull veure res.

L’home, però, ja s’ha aixecat, s’encamina a l’arxivador.

—Ni que només sigui un. Hi tinc una obligació… El primer que surti —es diu a ell mateix, i estira una carpeta a l’atzar, gruixuda i farcida de papers multicolors. Torna cap a la taula, però pel seu costat, i l’obre—. No hi falta res. Comproveu-ho. —Ho fa ell mateix. Es va llepant el dit i gira paper rera paper—. Mireu, mireu! —canta gairebé alegrement.

Ell pega llambregades distretes que només veuen els colors dels plecs atapeïts de lletra menuda; blancs, blaus, verds, negres, grocs, lila, carbassa…

—Impecable, oi? —prossegueix l’home amb la satisfacció que dóna l’obra ben feta—. Ni un sol error, cintes noves, pulsacions uniformes… És clar, ja ho sabeu, que tinc el número 1.

Es limita a mirar-lo, gairebé embadalit per aquella expressió contenta que l’ha transfigurat en una persona amable, potser fins i tot servicial si s’escau. Per això aventura una pregunta:

—Entre aquests llogaters hi ha algun tu?

L’expressió de l’home canvia encara, es fa greu, dolguda, amb una sospita d’equanimitat.

—Estrictament els que aconsella la llei, un set coma cinc per cent. No em fa res de dir-vos que, personalment, opino que podria integrar-se fins un onze per cent. Més, no; seria perillós. Ara, la llei, és clar, sempre és més prudent que els particulars. Hi té un deure.

—Ben cert —assenteix ell amb la veu una mica escanyada—. Un set coma cinc per cent d’individus o de famílies? —pregunta aleshores.

L’altre es planta a riure, tanca la carpeta.

—No em fareu caure, inspector! És una pregunta ben ingènua. Ens referim a individus, naturalment.

—Quines cases els han estat assenyalades?

—Les més mal acabades, com de costum. No cal que afegeixi que ho ignoren.

—Ja ho suposo.

L’home torna cap a l’arxivador, on col·loca la carpeta a l’atzar i prova inútilment de tancar el calaix. D’esquena, explica:

—És clar que això, a la pràctica, és dir ben poca cosa. Hem procurat acabar els habitatges tan bé com ha estat possible atès el termini que ens van fixar, una mica breu. —Torna a consultar el rellotge—. Encara tenim temps de visitar-ne un.

—Després —declina ell l’oferta—. Quan s’hagin instal·lat.

L’altre sembla sorprès, es toca l’orella amb dos dits.

—No és costum… —comença, però tot seguit somriu—. Noves normes, ja ho veig. Sempre busqueu coses noves, els d’inspecció.

—Quins són els habitatges destinats a aquest set coma cinc per cent?

L’individu torna cap a la taula, agafa un llapis.

—Us els puc dir de memòria. Els números 14, 18, 27, 33, 34, 35 i 82. Us els anotaré.

Entre els papers escampats per la taula en cerca un de blanc, el plega en dos, el parteix, el torna a plegar i el parteix de nou. Després escriu ràpidament, amb una lletra menuda i econòmica. Quan l’hi allarga, diu:

—No us podré acompanyar. Ja sabeu que no m’és permès d’entrar a les cases un cop els seus habitants n’han pres possessió. Una mesura molt justa —comenta—; si no mai no s’acabarien les reclamacions. Aquesta gent no estan mai contents, els tu sobretot… —Llambrega encara el rellotge de polsera—. Potser que comencem a sortir…

Obre un calaix de la taula i en treu un revòlver d’aspecte avial, però molt lluent, ben greixat, car l’oli li regalima pertot arreu. Sense eixugar-lo, el carrega amb una bala que treu d’un altre calaix i s’aixeca. Ell l’imita i, l’un darrera l’altre, travessen de nou el corredor amb la pintura bufada i surten a la porta que s’havia quedat oberta. S’atura al llindar, els ulls fits en el rellotge, l’altra mà una mica alçada, com si comptés els minuts.

—Ara —diu.

Salta al carrer, apunta el revòlver cap a la multitud que en veure’l es refugia silenciosament i apressada darrera les andròmines, torna a repetir:

—Ara! —i dispara.

L’explosió és feixuga, però queda immediatament submergida pels crits de la gentada que en un no-res esfondra la tanca reixada i es llança cap a l’interior del barri empenyent tricicles, carrets de mà, cotxes de criatura carregats d’infants i d’atuells.

—Algun dia en matareu un! —brama ell a l’orella de l’home, referint-se al tret.

—No. Sempre ensopego un matalàs! —udola l’altre rient—. Però mireu, mireu.

L’allau humana avança com una riuada incontenible, arrossegant-ho tot al seu davant, vells i velles imprudents, mocosos que s’han desprès de les faldilles de la mare… Els carrets trontollen pels rocs, disparats a una marxa folla, escampen objectes a tort i a dret que les dones ressagades van recollint sense aturar-se.

El primer escamot, format d’homes joves i robustos que manegen els tricicles i els carrets amb gran desimboltura, desemboca al carrer principal, on la gentada comença a esbarriar-se en totes direccions, sempre udolant a ple pulmó, però ara ja no tot són crits d’alegria, a l’aldarull s’hi barregen plors de criatura i gemecs de vell; una gran quantitat d’uns i altres encatifa l’espai per on els llogaters han fet llur entrada. Algunes dones, carregades com someres, s’han quedat prop d’ells, els ajuden a incorporar-se, àdhuc estronquen algunes ferides amb uns mocadors bruts de pols i de mocs.

—Què us sembla? —pregunta l’individu, eufòric—. De vegades em penso que ho fan a posta.

—Però per què? No tenen tots un habitatge assenyalat?

—L’habitatge i la clau per entrar-hi.

—Doncs?

—Són gent sorollosa de natural, quan se’ls permet de desfermar-se —s’arronsa l’home d’espatlles—. En un pla privat, tinc una altra explicació: cerquen compensacions i aquesta n’és una. Per això forma part de l’ordre. Observeu-los.

Alguns, els llogaters de les primeres cases, ja han arribat davant els habitatges on any darrera any es faran vells i moriran, es precipiten contra les portes, als panys de les quals introdueixen dificultosament una claueta que sembla de joguina, mentre la família, en semicercle, espera adelerada l’instant d’irrompre a l’interior. I aleshores, quan la porta és finalment oberta, s’hi precipiten amb gran crits d’alegria, els braços plens de maletes de fusta, fardells virolats, objectes de terrissa, atuells d’alumini fumat…

Gairebé a llur davant mateix, una família ha estat massa impacient per a esperar que els dits tremolosos del pare trobessin el forat del pany, s’ha llançat impetuosament contra el fràgil tauler de la porta i l’ha esbotzat. Una boca gran i dentada els permet de prendre possessió de la casa.

—Veieu? —diu l’home—. Ja han començat. Abans de la nit no hi haurà cap habitatge ben sencer. —I tot seguit decideix—: Més val que me’n vagi.

Entra al vestíbul, d’on torna a sortir amb una caçadora de pell, però després se’n torna cap dins i ell el sent tancar la finestra del despatx. També deu aprofitar per a desar el revòlver al calaix de la taula, perquè quan surt per segona vegada, a les mans ja només duu la clau amb què tanca la porta al seu darrera.

—Jo, de vós —aconsella—, no els ho diria que sóc un inspector.

—Tampoc no us ho he dit a vós. Ben a l’inrevés, he dit que no ho era.

—Doncs seguiu així. En general, he observat que no els tenen simpatia. Sempre s’imaginen que els controlen. —Fa un pas, però torna a girar-se—. Si us repenseu i voleu venir… Tinc el cotxe darrera el turó.

—No, em quedo.

—Sort, doncs. Ja m’enviareu els papers conforme, dilluns.

Ell només mou el cap, sense comprometre’s, i després va baixant cap al carrer que a poc a poc es queda desert de gent vàlida. Pels racons d’ombra encara s’arrosseguen unes quantes persones que la riuada ha estenallat contra el terra i que ningú no deu haver tingut temps de recollir. I aleshores, de sobte, s’adona que no s’arrosseguen cap a les cases, sinó en direcció contrària, cap a la tanca de fusta que ha quedat partida en mil bocins.

—Ei! —diu a un vell que li queda a prop—. No us equivoqueu de direcció?

L’home, malferit a la cama dreta que gairebé no pot aixecar i al coll on se li veu un gran tall que sagna, denega amb un moviment dels ulls i del cap, mormola alguna cosa indistingible que després, quan ell insisteix, ha de repetir:

—Quan no et recullen, senyal que no et volen.

—Bé s’han d’instal·lar, home! —tracta d’animar-lo ell.

—Ja no volia venir —fa l’home—. Això no és casa nostra.

—Ho serà quan l’habiteu…

—Això no és casa nostra —torna el vell amb un gest desmaiat i inhàbil que envolupa el barri sencer, la ciutat que el frega, els camps i les muntanyes, les prades i els rius que s’estenen més enllà i a l’entorn.

Aleshores ho comprèn, però no pot fer res per ajudar-lo, com no sigui mostrar-li una mica de simpatia, interessar-s’hi.

—Deveu tenir altres fills, família…

—No —contesta el vell.

—Un indret on anar?

—No —és també la resposta.

—Amics… —recomença ell, i tot seguit s’interromp, es fica la mà a la butxaca i en treu una tarja, la que la nit abans li ha lliurat la dona. La llegeix, hi escriu apressadament uns mots i la hi allarga—. Teniu. Aneu a veure aquesta persona.

—Qui és? —desconfia el vell.

—Us ajudarà, si encara viu.

Aleshores l’home es decideix a agafar-la, se la mira per tots costats, torna a alçar la vista.

—No és pas un tu?

—És dels teus —diu ell intencionadament, i gira cua, carrer avall.

Quan es tomba, veu que el vell encara no s’ha mogut de lloc, és dret i immòbil, mirant-lo amb els ulls esbatanats. Li somriu i alça la mà.

Reprèn la davallada pel carrer, ara cercant uns dels números que l’administrador li ha apuntat en un paper, però ha començat per la banda de les xifres altes, imparells, i li cal arribar al capdavall de tot i remuntar per l’altra via abans de descobrir, finalment, el 82.

La porta és tancada, o aparentment tancada, car quan alça el picador veu que cedeix una mica, obrint un breu badall d’ombra contra el vestíbul-corredor de color taronja que l’obliga a cloure transitòriament els ulls. Després l’empeny amb deliberació, treu el nas a l’interior i crida:

—Hi ha algú?

Hi és, perquè cap al fons se sent parlar, una xerrameca una mica excitada que barreja veus d’home i de dona i una altra veu híbrida i rogallosa més difícil d’identificar.

—Ei, algú! —torna a cridar.

Aleshores la xerrameca cessa i del fons l’espien uns ulls que després es converteixen en una cara i en un cos de dona que avança cap a la porta. És jove i molt bruna, ben feta i de boca ampla.

—Què volíeu? —pregunta en arribar prop seu.

—Ja sé que acabes d’arribar…

—Ah, tu! —exclama ella—, no t’havia vist, entre els veïns que venien amb nosaltres.

—No hi era —explica ell—, ni sóc un veí. Buscava la mare i m’havien dit que la trobaria aquí, al barri nou.

A ella se li escapa una rialla trista.

—Aquí, precisament?

—Per què? —se sorprèn ell.

—Som tan pocs!

—M’ho havien dit —repeteix aleshores—. Confiava que, si més no, me’n donarien notícies.

Una veu d’home, gruixuda, pregunta des del fons:

—Qui hi ha, noia?

Ella, sense contestar, acaba d’obrir la porta, es retira cap un costat i diu:

—Més val que entris.

Ajusta al seu darrera i el precedeix corredor enllà, cap una sala d’on en aquell moment surt un xicot, el de la veu gruixuda.

—Qui és? —pregunta, aturant-se.

—Buscava la mare —contesta la noia.

—La mare? Aquí?

—Sí —diu ell—. No l’has vista, doncs?

—No, fa molt de temps —replica el xicot—. Però entra, home…

—Acabeu d’arribar, no voldria molestar-te; a tu o a la teva família.

—Entra —repeteix el xicot—. Com més serem, més riurem. Perquè a fe que això és cosa de riure. Ja ho veuràs…

Ho veu de seguida, en treure el nas a l’habitació, al bell mig de la qual s’ha obert un gran forat que sembla força profund. A l’entorn, ni ha un home i una dona d’edat i una xicota jove.

—Són els vells i la meva dona —explica l’home—. I aquesta la meva germana. —Tot seguit assenyala cap al forat—. Què et sembla?

—Ja hi era?

—S’ha fet quan entràvem.

—Jo he vist com els rajols s’esfondraven —fa la muller—. Una mica més i hi caic.

S’hi atansa, i tots sis allarguem el coll cap a l’abisme negre que, en la penombra de l’habitació, sembla no tenir fons.

—Devia haver-hi un pou i han construït al damunt —comenta el vell—. Potser un pou mort —afegeix, optimista.

Tots oloren sorollosament, més inclinats cap al forat, però no se sent gens de fortor, únicament una alenada humida, d’indret tancat.

—Caldrà queixar-se —decideix el xicot.

—L’administrador ha tocat el dos —diu ell.

—El porc! Sempre fan igual, crec!

El vell s’escura la gorja, impressionat per la vehemència del seu fill.

—Jo seria partidari de veure si té gaires metres de fondària. Segons com, el podríem omplir de terra.

Sense una paraula, el xicot se’n va cap a l’altre extrem d’habitació, on ha amuntegat tot de coses, retira un matalàs que reposa sobre un cistell on es veuen olles i cassoles, una paella, i de sota de tot treu una soga de samaler, enrotllada. Tot seguit busca més enllà, no troba el que li interessa i pregunta:

—Què n’heu fet, dels travessers del llit?

—Al costat —assenyala la vella.

La muller ja s’hi precipita i, mentre el xicot desenrotlla la corda, se la sent remenar tot de coses sorolloses i feixugues. Un moment després torna amb el travesser.

—Què vols fer?

—Baixar-hi. La llanterna!

Cal pescar-la a la galeria, on provisionalment han dipositat més andròmines. Se n’encarrega la noia que, en tornar, li somriu. El xicot fa petar un llumí, encén el ble que fa una llum somorta i vacil·lant.

—Aguanta.

Lliga un cap de corda al travesser que després disposa sobre el forat. Tot d’una, la vella gemega:

—I si et passa alguna cosa?

—Què m’ha de passar?

Els altres no diuen res, i aleshores s’asseu al caire de l’obertura, amb els peus penjants, es mig gira i, engrapant la soga amb la mà, reclama:

—La llantera.

Però la cosa no és practicable, cal cercar encara una altra corda, més prima, a l’extrem de la qual lliguen la llanterna que la germana fa davallar arran de paret. Aleshores el noi es deixa anar endavant, entortolliga també els peus a la corda que penja del travesser i, a poc a poc, es va submergint en les profunditats. Invisible ja, crida:

—Més avall, la llantera!

La noia obeeix i hi ha un llarg silenci, fins que del fons de tot els arriba un crit ofegat, una exclamació contundent que els empeny tots endavant. Però només poden veure les parets del pou i la corda que oscil·la d’una banda a l’altra. Seguidament es destaquen unes mans que van remuntant penosament, un cap, les espatlles. La noia va aixecant la llanterna.

—Què és, què és? —pregunten tots.

Només els respon l’esbufec del xicot que, amb un darrer esforç, se subjecta al travesser, fa una contracció que sembla a punt de rebentar-li els músculs i reposa amb tot el pit inclinat sobre la fusta.

—Què és? —repeteix la vella.

El xicot es va redreçant, els mira.

—Serps —diu.

Les dones es fan enrera, la vella fins i tot es recull les faldilles contra les cames.

—Serps!

El xicot es desplaça de costat cap a la vora del pou s’arrossega de colzes i braços sobre els rajols i a la fi es queda a terra, agenollat.

—Serps —repeteix—. N’hi ha dotzenes. Cal tapar-ho, sigui com sigui. Si… —calla, i tots miren cap a la banda de l’habitació del costat, on s’ha sentit un gran estrèpit.

Ell i el vell hi corren mentre les dones, esfereïdes, s’arreceren instintivament les unes contra les altres. Però no és res, un dels batents de la finestra de la cambra ha caigut sobre l’enrajolat. La distensió gairebé el fa riure, però els altres no s’ho prenen tan alegrement.

—Maleïda casa! —mormola el xicot. S’alça i diu—: Això és més urgent, però. Cal que anem a buscar terra. On són els cabassos i la pala?

—Ho he deixat a la cuina —contesta la vella.

Els va a cercar la noia, que encara no hi devia haver entrat, perquè veuen que s’atura, peu endins i peu enfora, abans de girar-se amb una expressió estranyada que els obliga a avançar abans no tingui temps de dir:

—Mireu…

El vell i el xicot reneguen com dos carreters: el rajols de la cuina són deixats l’un al costat de l’altre, en sec, sense argamassa ni ciment.

—Ja ens la podíem haver fet nosaltres, la casa! —exclama el xicot—. No ens hauria donat tanta feina.

—Jo no m’havia adonat de res —diu la vella.

Sense fer-li’n cas, el xicot recull la pala i un cabàs mentre els rajols espeteguen i es trenquen sota seu. Hi ha més renecs que a la fi es tradueixen en una ordre brusca i malhumorada que adreça a les dues dones:

—Haureu de venir amb mi, vosaltres!

—Ja vindré jo —diu ell.

El xicot acaba d’empassar-se la seva ira i, més equànimement, pregunta:

—Tu? Si has de continuar cercant la mare…

—No corre cap pressa, ara que sé que no la van poder matar.

Totes les boques es baden i, momentàniament oblidats de les desgràcies recents, exclamen:

—La volien matar!

—Sí —confirma ell—, no fan més que provar-ho i aquest cop gairebé ho va aconseguir.

—No en sabíem res —fa el vell amb la seva veu híbrida—. De vegades se senten dir coses, rumors…

—M’ho crec —assegura el xicot—. Se senten dir i es veuen. És veritat que portem una vida tan de gossos que no tenim ni esma de preocupar-nos de res, però no som tan cecs, tampoc. No voldria que et creguessis —afegeix— que no ens hi interessem, també és la nostra mare, encara que sovint la tinguem una mica abandonada. Si li’n passava alguna… —i tanca els punys.

—No t’hi amoïnis —diu ell—. Anem a buscar terra… És teu, el carret que hi ha aquí fora?

—Sí —fa la noia, que decideix—: Jo també vindré. Vosaltres —indica als vells i a la cunyada— podeu anar ordenant les coses… Munteu els llits, de primer. Si més no, que puguem dormir.

—Hauré de cuinar a l’eixida, amb el fogonet portàtil… —es mig queixa la vella.

Però ells ja caminen cap a la porta, amb la pala i el cabàs, surten al carrer ara animat, perquè una multitud d’homes i dones corre amunt i avall amb els mateixos vehicles que els han servit per a traginar llurs possessions al barri nou.

—Què els passa? —es pregunta el xicot.

—Potser també tenen un pou a casa seva —bromeja la noia, que sembla recobrada de tantes sorpreses.

—Ei! —crida ell, deixant el cabàs que duu al carret.

La parella al·ludida, un home secardí i molt llarg i una dona baixa i camatorta amb un ventre excessivament prenyat, es mig aturen, esperen.

—Què són totes aquestes corregudes?

—No han enrajolat el menjador —diu l’home—. Anem a buscar rajols.

Uns altres que han matinejat més s’atansen pel camí de les hortes amb un tricicle i, quan tomben cap al carrer, es pot veure que duen dos sacs de ciment i tot de vidres.

—No deuen haver deixat ben acabada ni una sola casa —fa ell.

—Té sort d’haver-se’n anat, aquest malparit —diu el xicot, referint-se a l’administrador.

Després comprenen que molts altres abunden en la mateixa opinió que l’home li mereix i que no s’han limitat a les paraules, car en passar per davant veuen que l’edifici on hi ha el rètol de llauna ha sofert greus desperfectes. Algú se n’ha endut la porta i les finestres i ha saquejat l’habitació que feia de despatx, on només queden l’arxivador i un grapat de papers escampats per terra. A la teulada hi ha un individu que va desclavant les teules i les passa a un altre home que al seu torn les dóna a una xicota enfilada en una escala.

—Demà ja no en quedarà res —diu ell.

—Potser es podria aprofitar alguna cosa… —reflexiona el xicot—. He vist que a la porta del wàter falta una frontissa. —S’atura, decideix—: Mira, vosaltres seguiu. Jo vaig a buscar un tornavís…

No els dóna ni temps de contestar, perquè ja corre carrer avall, tan de pressa que els talons li freguen la ratlla del cul. Ell i la noia es miren, ara riallers.

—Anem? —fa ella.

S’adrecen cap a la tanca esberlada, surten al camí de roderes profundes que contorneja la muntanya, però hi ha una paret de pedra i han de prosseguir. Empenyen el carret un per cada vara i ell sent el contacte del cos de la noia que li frega el braç, la calidesa de la seva carn bruna que només protegeix una tela prima i descolorida.

—No ets casada, tu? —li pregunta.

—No —fa ella—. Per què?

—Ets bonica —contesta simplement.

—També tu ets ben plantat —diu la noia amb la mateixa franquesa.

—M’agradaria dormir amb tu.

Ella li somriu, sense estranyesa, el cos sembla cenyir-se més al seu.

—Aquesta nit, si vols. El meu germà diu que ja és hora que tingui un fill.

—Ell no en té, però!

—Qui ho ha dit? —fa ella—. En té tres, però s’han quedat amb els altres avis i no vindran fins que estiguem ben instal·lats. Ja sabíem que quan es pren possessió de les cases sempre hi ha desgràcies.

La paret de pedra s’ha interromput bruscament i ara cedeix el pas al vessament de la carena on, sobre un espai de terra vermellosa que es barreja amb una triple veta de mineral blanc, es drecen tot de matolls escarransits que inicien el bosc.

—Aquí mateix? —diu ell.

La noia assenteix, reposen les vares del carretó en direcció al vessant i ell agafa la pala que tot seguit enfonsa en la terra, una mica dura. La noia disposa el cabàs al seu abast, cerca una pedra punxeguda i van gratant també la paret.

—Per anar bé, ens caldria un pic.

—Sí. Però no en tenim cap.

Una ombra es projecta entre ells, alta i perllongada per una mena de pal que, quan alcen els ulls, es transforma en els cations d’una escopeta. L’home duu tota una faixa de cartutxos que li creua el pit de dalt a baix, diagonalment.

—Què us penseu que feu? —els pregunta amb una hostilitat condescendent.

Ell reposa la pala, hi recalca un peu, els braços plegats sobre el mànec.

—Ja ho veieu.

—No és permès de treure terra, d’aquí.

La noia va retirant el cabàs, disposada a anar-se’n però ell continua immòbil, els ulls alçats cap a l’individu.

—Ah, no? Qui ho ha dit?

—Jo —es descarrega l’escopeta de l’espatlla, repenja vagament la culata a terra, a tocar del seu peu—. Això és propietat privada.

—Si no hi ha res! —protesta ell—. Cap mena de conreu, res que…

—Hi ha terra —explica l’home sempre amb la mateixa hostilitat condescendent, inalterable—. Si tothom se l’enduu, aviat no en quedarà.

Ell passeja l’esguard vessant amunt.

—Veig molta muntanya, jo.

La noia l’estira pel braç.

—Anem —diu.

Carrega la pala al carret, on ella ja ha deixat el cabàs, el redreça, però l’home diu:

—Un moment. Aquesta terra.

Assenyala el cabàs, on potser hi ha l’equivalent de quatre o cinc quilos.

—Què? —pregunta ell.

—Deixeu-la.

L’ha d’abocar i després ell i la noia van seguint al llarg del camí, vorejant sempre el tossal; l’home avança entre els matolls que aplana amb les seves botes amples i feixugues. S’ha tornat a carregar l’escopeta a l’espatlla i ara duu les mans a les butxaques del seu uniforme blau.

—I on s’acaba, la propietat? —pregunta ell.

—Enlloc —diu l’home—. Ho és tota la muntanya.

Aleshores atura el carret.

—El camí deu ser públic, però…

—El camí, sí.

Descarrega el cabàs i la pala davant l’ull indiferent de l’home.

—Cavarem aquí —diu.

—Enmig del camí? —fa la noia, insegura.

—No ens queda més remei. I encara hi guanyarem, el terra és molt estovat pel pas de les rodes.

Empunya la pala i, sense esforç, va recollint la terra superficial que s’esllavissa per les roderes, omple el primer cabàs en un no res i la noia s’encarrega de buidar-lo al carret. Però aleshores diu:

—Serà més senzill que carregui directament el carro. Tu vés-lo empenyent a mesura que jo avanci. Espera…

El gira en direcció a les cases d’on han vingut, l’hi confia i torna a inclinar-se sobre la pols del camí. L’uniformat s’ha assegut dalt el marge, on cargola un cigarret tot observant-los, silenciós i impertorbable com si estigués sol. Ell, sense deixar de treballar, li crida:

—I no us n’han pres mai gens, de terra?

—No, mai —diu l’individu, que sembla trobar la pregunta natural. Encén el cigarret i repeteix—: Mai.

—Com ho sabeu?

—Perquè mai no els ho he permès.

—La muntanya és molt gran —reflexiona ell—. Ara mateix, potser us n’estan prenent per l’altre costat. En sortir del barri hem vist uns homes que hi anaven amb uns coves.

L’individu, però, no es mou, ni sembla interessat. Continua fumant amb una placidesa segura d’ella mateixa, diu:

—Si la prenen, me n’adonaré.

—Una mica tard, oi?

—I els la faré tornar —afegeix.

Ell i la noia es miren, incrèduls. Han anat avançant una mica i l’home decideix aixecar-se i tornar-se a asseure una mica més enllà, novament a l’altura del carret on es repenja la noia.

—Com? —pregunta ell.

—La conec, aquesta terra —contesta l’altre—. La trobaria on fos.

—Bé… —Però aleshores s’interromp, enfonsa més la pala i, de cara a la seva companya, diu—: Aquí n’hi ha tot un tou més bla. —Va palejant, obrint un sot enmig del camí, i el munt de la terra dins el carret puja ràpidament de nivell—. Així farem més de pressa, però ens en caldran moltes carretades, per a omplir el pou.

—Vols que palegi una mica jo? —li proposa la noia.

—No, no estic cansat.

L’uniformat diu:

—Compte, la propietat comença aquí.

Sense adonar-se’n ha enfonsat una mica massa en direcció al marge, que frega, i ara li proposa:

—Per què no traceu una ratlla?

—Ja hi és. Aquí —replica l’home, impertorbable, tocant-se el front amb dos dits que semblen espàtules. Després s’aixeca, s’allunya una mica cap a darrera els matolls i tots dos poden veure com orina.

Ell continua palejant, sota un sol cada cop una mica més lluent que li fa créixer tot de gotes de suor a les temples i li colra la pell de les galtes. El clot s’ha anat aprofundint, ja és com una curta rasa que trenca la uniformitat del camí que per l’altra banda voreja uns camps conreats.

L’home torna, s’asseu de nou. La noia allarga les mans, proposa encara:

—Ara una mica jo…

Li cedeix la pala i es queda observant els seus moviments harmoniosos tot i tractar-se d’un treball dur i inelegant, la línia de les anques que sembla augmentar-li de volum cada cop que s’inclina endavant, la rodonesa de les sines que s’eixampla quan es redreça amb la pala carregada. Passat un moment, li diu:

—Ara, t’estimaria.

—Aquí? —riu ella.

—Al bosc, entre olor de farigoles i donardes. Tu ben ampla i jo ben profund.

Inesperadament, l’individu uniformat deixa sentir la seva veu:

—Us entenc.

—Ah! —se sorprèn ell—. No s’hi pot estimar, al bosc?

—Sí —replica l’home, i ells dos s’ullen amb una esperança que es frustra acte seguit, perquè prossegueix—: Entre dos foscants, una hora diària.

—És iniciativa vostra o ho consent l’amo de la propietat?

—Ho consent. L’amor ajuda a fructificar el bosc.

—Per què el racioneu a una hora diària, doncs?

—Podria fructificar massa i convertir-se en una selva impenetrable.

—Si és mig pelat! —exclama ell.

—Vénen poques parelles —diu l’home—. Ara, amb les cases del barri nou, en deuran venir més. Em penso que per això les han construïdes.

—Perquè el bosc s’anés poblant? —pregunta ell amb insistència incrèdula.

—Sí. Abans no hi havia res, aquí, era un ermot. Diuen que la primera planta la va fer créixer una parella de mendicants. Entre vuit i nou podeu tornar, si encara en teniu ganes.

—Gràcies —fa ell, irònic—. Observeu l’hora pel sol, pel rellotge o bé cal marcar?

—S’ha d’entrar pel camí —prossegueix l’home—. Ja us diré on. Hi ha indrets més pelats.

—Naturalment vós us deveu quedar a vigilar que tot es faci com és degut. Amb aquest esperit ordenancista que teniu…

—Sí. I quan cal aconsello la posició més adient, que a l’estiu és la dhenuka-vyanta-bandha.

La noia mira de l’un a l’altre, interrogativa, però ell ja riu.

—Sou un expert, oi?

—Per força —replica l’uniformat, que no ha somrigut ni una sola vegada—. Sense això no m’haurien donat el càrrec. Vaig quedar en segon lloc, a les oposicions.

—I al primer què li va passar?

—El van destinar a un lloc més important, una muntanya on no hi havia ni un bri d’herba; gairebé tot era roca. Sembla que se n’ha sortit molt bé, perquè ara ja hi ha uns quants roures i tot. Si continua així, aviat el jubilaran.

El carret ja gairebé és ple i ell s’inclina per anivellar la terra cap als costats, redreça les vares amb la intenció d’evitar que s’escorri; la noia fa una pausa, indica:

—Potser ja n’hi ha prou. Si n’hi posem més, ens caurà…

—Unes quantes paletades encara hi caben.

La noia les hi vessa curosament, sota l’ull de l’home que s’ha tornat a quedar callat, com si no pogués parlar quan ningú no l’hi incita.

—Ara sí —diu ell a la fi. I cap a l’uniforme—. Encara us deurem trobar, quan tornem.

—En tot el matí no em mouré d’aquí —replica l’altre.

La noia deixa la pala al capdamunt de la muntera, ell s’ajup a col·locar-hi el cabàs que no els ha servit de res i, un a cada vara, empenyen el carret, camí enllà, prudentment, perquè fa una mica de baixada.

Cent metres més avall, ella pregunta:

—Què volia dir amb aquest nom tan estrany, dhenuki…

—Dhenuka-vyanta-bandha —rectifica ell—. Ho ha tret d’un llibre eròtic.

Ara han de frenar una mica, car la davallada s’accentua a mesura que s’atansen al barri. De lluny ja veuen que l’home que arrancava teules ha fet una bona feina, car gairebé tota la teulada ha quedat al descobert.

A la galeria de la primera casa hi ha un individu en samarreta que contempla esmaperdut una llarga sarment que té a les mans. En sentir-los, dreça el cap, els interroga:

—Què n’he de fer, d’això?

—Planteu-la —diu ell.

—Si és corcada! —i la fa petar entre els dits per demostrar-ho.

El deixen fregant-se la pols i espolsant-se els corcs que li han cobert la mà i, sempre frenant, tomben cap al carrer, per on puja una petita patrulla de soldats darrera els quals segueixen cinc xicots fermats amb una llarga i prima cadena que els empresona els canells. Les portes són plenes de dones que gemeguen i d’homes que alcen el puny, però l’escamot fa el seu camí sense mirar ni a dreta ni a esquerra. Una vella crida:

—Correu, correu! Fugiu!

Però no saben a qui ho diu, no l’entenen, i a més ja haurien fet tard, el cap de la patrulla dóna una ordre i dos dels soldats se’n separen, avancen cap el carret amb les armes als dits. Ell va frenant i, ajudat per la noia, immobilitza el vehicle. Un dels soldats li encara el fusell mentre l’altre mana:

—Papers.

Ell reposa el carro i la noia s’inclina per travar-lo amb una pedra. Aleshores butxaqueja, es treu el certificat de defunció que conserva de quan s’escapà de la casa on havia viscut amb la mare, l’allarga a l’home, sense un mot. Però l’agafa el cap, que ara també ha arribat a tocar del carret. Hi dóna un cop d’ull estranyat, alça la vista.

—Difunt? —diu.

—Si —contesta ell a tot atzar.

—Aquí diu femella —puntualitza.

—Deu ser un error.

—I una femella vella —prossegueix el cap—. Seixanta-vuit anys.

—Sempre hi ha confusions…

—Però vós no sou mort —diu el cap, inexorable.

—No.

—Teniu tarja de treball?

—La vaig haver de dipositar quan em van reclamar a l’hospital.

—Aleshores deveu tenir una alta.

—No era per a mi —explica ell—. Operaven la mare.

—No teniu cap més paper, doncs?

—No.

—Caldrà que vingueu amb nosaltres —decideix el cap.

Un dels soldats ja allarga la mà per tal de subjectar-lo, però la noia la hi pica, s’interposa entre ell i l’oficial.

—Té feina —diu—. Hem d’omplir un pou.

—Sense papers no ho pot fer —replica el cap amb la seva veu igual, uniforme i monòtona.

—És un pou de casa.

—Ni de casa. Ens l’hem d’endur. S’ha fet una crida per a reclutar voluntaris i tenim ordres d’incorporar tots els indocumentats. Sis mesos de servei.

Les dones de les cases, que s’han anat atansant i escolten silencioses, ara llancen tot d’esgarips ploraners, de lamentacions lúgubres i desemparades, una d’elles s’atansa als homes encadenats i tracta d’obrir una de les manilles, però un dels soldats alça l’arma i, amb la culata, l’empeny pel ventre. En veure-la caure, totes avancen més, amenaçadores, sense deixar de gemegar. L’oficial es gira llestament.

—Sol… dats! —crida—. Armes obertes!

Se sent la remor dels panys que situen la bala a punt de foc, els llavis dels soldats s’endureixen i els ulls es converteixen en esquerdes per on filtren mirades receloses i atentes. Les dones retrocedeixen, esfereïdes. L’oficial espera un moment i aleshores ordena als soldats que hi ha prop seu:

—Encadeneu-lo.

—A veure-la, aquesta ordre —demana la noia, interposant-se de nou.

—He dit una crida —rectifica el cap—. Les crides són verbals. A la caserna podrà sentir-la, perquè el nunci del regiment la repeteix cada dia, a les cinc en punt de la matinada, després del toc de diana. Els diumenges —afegeix amb tota dignitat— es permet que una comissió de persones civils hi assisteixi des del cos de guàrdia. Podeu demanar de formar-ne part a les autoritats competents.

La noia es mossega els llavis, envermelleix una mica, però acaba per dir:

—Aquesta nit m’havia de fer un fill.

—No hi ha excepcions —precisa l’oficial—. A més, no pot fer cap fill a ningú sense un certificat mèdic de capacitat.

—No he vist mai que ningú en tingués cap —comenta ell—. I la ciutat és plena de criatures.

—Oficialment, no consta —acaba l’altre i, de cara als soldats, torna—: Encadeneu-lo.

Un d’ells l’arrossega cap als altres homes i, darrera de tot, li subjecta el braç amb una manilla que penja de la cadena, la tanca entorn del canell i tot seguit, girant-se a l’oficial, es quadra.

El cap fa un saltet, es col·loca davant la columna mentre els seus homes fan petar els talons, flexiona una mica la cama i diu:

—Mar… xin!

La noia s’ha quedat al costat del carret que vessa terra per la banda inclinada i, en passar la columna, li allarga una mà que ell estreny amb l’esquerra, que té lliure. Després es va tombant, mirant-lo… Però només ell se n’adona, cap dels soldats no es gira, tots caminen erectes i encarcarats cap a la sortida del barri nou, tanca de fusta enllà i pel camí; en arribar al sot, hi davallen amb un peu i tornen a enfilar-se amb l’altre per no perdre la formació —sota l’ull del guardià de la muntanya, encara assegut, indiferent i amb una paciència tan llarga com la vida dels roures que potser un dia veurà créixer, ara que un poble d’homes i dones ha estat bastit al peu de la carena.