8 (9)

La casa és d’aparença discreta, una torre de finestres tancades i de reixa generosament oberta que convida a endinsar-se pel jardí frondós on creixen pins, eucaliptus i palmeres, donardes, ginesteres i lilàs entorn d’un bassal on l’ombra retalla nenúfars, canyes-xiules i joncs. El caminoi que mena a l’edifici és de sorra fresca i molt negra, ple de peuades breus entre les quals es barregen senyals de soles més amples i els menuts clots que ha deixat un bastó de punta gruixuda, de goma.

La noia salta al seu davant i s’enfila pels tres graons de marbre viat que al capdamunt es dilaten en un replanet, davant la porta, d’on penja una cadena. Abans d’estirar-la, però, la xicota es tomba, l’adverteix:

—No totes són tu, aquí. Entesos?

Ell assenteix, però diu:

—No em poden obligar. Sóc un client.

La xicota sembla reflexionar un instant, com si la situació fos inèdita, i a la fi aprova:

—Sí. T’entendran.

—De tota manera no em cal veure ningú més. Podem passar directament a la teva habitació.

—Oh, no, això no! Hi ha uns costums… —Estira la cadena al cim de la qual dringa una campana, i afegeix lacònicament—: Ja ho veuràs.

Els obre una criadeta de somriure fi, rosseta com un fil d’or i excessivament mamelluda que li clava una mirada còmplice abans de retirar-se cap un costat.

—Per aquí —diu la xicota.

La segueix per un passadís ample, on s’afileren tot de lleixes curulles de llibres i revistes molt ordenats i avancen cap a la sala del fons, remorosa de veus femenines que després callen, quan una dona entre dues edats, ben conservada i conservadorament vestida amb una jaqueta sastre, es retalla al llindar amb un somrís gairebé tan enciser com el de la criadeta.

—La mestressa —presenta la xicota.

La dona accentua el somrís, li allarga una mà grassoneta i acollidora, blanca i l’anell de brillants que duu al dit centelleja cap a totes bandes, tacant les parets de ratlles amples, els lloms dels llibres.

—Benvingut —diu una veu harmoniosa i educadíssima—. Entreu, entreu! Les nenes es preparaven a fer una mica de lectura —afegeix amb evident insinceritat.

La xicota li toca el muscle.

—Ja torno.

La mestressa el precedeix a l’interior de la sala, una habitació espaiosa i confortable, amb tot de butaques i sofàs blancs, dures tauletes baixes i els respectius llums de peu. En un extrem hi ha un petit bar ben proveït i de les parets pengen reproduccions cares d’obres desconegudes, individualment il·luminades entre els sortints de les llibreries atapeïdes de volums relligats.

Dues noies seuen a les butaques i una tercera en un sofà, totes tres amb un gest assenyat i una actitud púdica, les cames ben tancades, les faldilles un centímetre sota els genolls, belles i sense provocació, si no fos per l’esteatopigia i les sines deliberadament agressives d’una mossa bruna que s’incorpora amb un èmfasi volgut quan el veu entrar.

—Aquestes són les meves noies —diu la mestressa amb un deix d’orgull.

Les altres dues s’aixequen també, totes tres decanten lleugerament el cap, insinuen un somriure dolç, i la del sofà, que té els ulls blaus, li assenyala un indret al seu costat.

—Aquí estareu bé.

Hi esmuny un coixí que reposava a l’altra banda, l’ablaneix amb uns copets, i la mestressa es desplaça cap al bar, on comença a remenar ampolles mentre pregunta:

—Què voldreu beure? Whisky, ginebra, pippermint, conyac…?

—Dóna’m un conyac, potser —fa ell.

Hi ha un moment de silenci absolut, una immobilitat estranya i vacil·lant que ell trenca en deixar caure el cos sobre el sofà. La mestressa, que s’havia quedat amb l’esguard fit, parpelleja dues o tres vegades i tot seguit es gira cap a la lleixa on hi ha una renglera de vasos. Quan parla de nou, la seva veu és natural:

—I vosaltres, nenes?

—Pippermint.

—Conyac.

—Conyac —diuen les tres veus educades.

La mossa bruna avança una mica el cos, com si encara volgués retallar més fermament l’agressió del seu físic, pregunta:

—Què us agradaria que llegíssim?

Ell fita els volums, tots idèntics, verges de llom, torna l’esguard cap a la noia:

—Potser alguna cosa eròtica… —proposa, insegur i irònic.

—Tenim uns quants títols recents —comenta la tercera xicota, una mica pigada, i a la seva companya—: Per què no provem aquesta traducció nova del Kama Sutra que ens acaben de servir?

Ella mateixa s’aixeca, sense esperar resposta, es trasllada a l’altre extrem d’habitació, on li cal treure’s les sabates i enfilar-se en una butaca per a abastar el prestatge més alt, on els volums semblen extraordinàriament gruixuts. La faldilla li dibuixa descaradament la línia de les calces, només un instant, car la mestressa, des de darrera el bar, ha seguit també la seva maniobra i ara la repta:

—Nena!

La noia es ruboritza dèbilment, amaga la seva confusió fent com aquell qui examina els volums, acaba per treure’n un i baixa de la butaca amb tot de gestos prudents, púdics. La dels ulls verds diu:

—Potser que llegeixi jo… Em penso que em toca.

Mira la mestressa, interrogativa, i la dona alça el cap de la safata on disposa vasos i ampolles, assenteix.

—Sí, avui encara no ho heu fet.

Avança cap a la tauleta amb el seu carregament i la noia recull el volum de mans de la seva companya, el fulleja.

—Per on voleu que comenci? —pregunta.

—A l’atzar —diu ell—. Per aquí mateix —i li immobilitza la mà.

La noia recalca el llibre contra les cuixes juntetes, s’inclina una mica per tal que la llum caigui de ple sobre la pàgina, mou els llavis.

—He fet de pressa, oi?

Però no és ella i la veu procedeix de la porta, cap a on es giren tots, incloent-hi la mestressa que distribuïa els vasos i que en veure la xicota acaba de redreçar-se i es queixa:

—No teniu temps d’haver-vos vestit com cal…

—Us asseguro que si. Mireu —i giravolta perquè tots puguin examinar la línia severa del vestit, senzill i senyorívol, d’un color negre centellejant que sembla completar l’efecte de la pedra de l’anell de la mestressa.

—I la roba interior? Us heu posat calces?

—Sí… Les vermelles.

—No heu tingut temps —repeteix la dona—. Aixequeu-vos les faldilles.

—Bé, com que…

—Aixequeu-vos les faldilles! —torna la mestressa, enèrgica i totalment tibada mentre les altres noies es van replegant en els seients.

La xicota comença a obeir sense entusiasme, se subjecta l’extrem de la faldilla i la va remuntant amb dos dits.

—D’esquena —ordena la dona—. Sou massa gran perquè us recordi les conveniències que cal observar…

La xicota es gira obedientment, es continua arregussant les faldilles amb desgana.

—Primera falta —l’interromp la mestressa—. No us heu posat mitges.

La noia es tomba amb un gest indisciplinat.

—Tenia calor —diu, deixant caure les faldilles—. No m’he posat res.

La mestressa perd els colors de la cara, els recobra violentament, barrejats. La seva veu es fa més austera, colèricament controlada.

—Torneu immediatament a la vostra habitació i vestiu-vos com ordena la decència. No hi haurà cap més advertiment, aquesta és una casa respectable i no vull que els amics que ens visiten… —Sense acabar, se li gira i, amb un altre to, gairebé humil, fa—: Perdoneu. Us asseguro que incidents d’aquesta mena tenen lloc molt rarament. Feu-me el favor de no jutjar-nos pel caprici impertinent d’una noia que s’ha deixat dur per una feblesa momentània.

—Pots estar tranquil·la —li assegura ell—. Quant a mi, dono l’incident per acabat.

—Sou molt generós —mormola la dona, emocionada, i ara sense duresa, insisteix prop de la noia—: Aneu-vos a vestir. —Ja serena, serveix les begudes amb el pols ferm, comenta—: Em penso que us agradarà. És un conyac de l’any 1712… No us dic de fumar perquè en aquesta casa ho considerem de mal gust.

—Començo, ara? —pregunta la noia dels ulls verds, que segueix amb el llibre sobre els genolls.

—Sí.

—«Alguns pretenen que no hi ha ordre ni temps fixats per a l’abraçada, el bes i la pressió o el pessic amb les ungles o els dits; però que tot ha de tenir lloc, generalment, abans de la unió carnal, mentre els copets i l’emissió de diferents sorolls acompanyen normalment aquesta unió. Vatsyayana, per la seva banda, opina que tot és bo en qualsevol moment i que a l’amor no li cal ni ordre ni temps. Quant a la primera ocasió, cal servir-se moderadament del bes i de les altres pràctiques ací esmentades, no perllongar-les gaire estona i alternar-les. Però en les repeticions següents és aconsellable tot el contrari i la moderació és innecessària; se les pot continuar bona estona i, amb la finalitat d’abrandar l’amor, exercir-les totes a la vegada».

Fa una pausa per tal de glopejar una mica de conyac i la mestressa, que s’ha assegut a l’altra butaca, ho aprofita per comentar:

—És un bon llibre. Situa el tema en un nivell prometedor i intel·ligible fins i tot al no iniciat. Ja us podeu imaginar que no tenim una especialització…

—Ben cert —diu ell, tastant el conyac.

—Potser perquè la nostra curiositat és massa ampla, massa universal. Sempre he refusat les noies massa especialitzades en un tema… No sé si sereu de la meva opinió, però personalment crec que, si no ho reclama una exigència professional, l’especialització constitueix un perill… Què us en sembla? —s’interromp, indicant el vas de conyac.

—Excel·lent —diu ell—. Molt sec.

—Estic contenta que us agradi. Després, a la matinada, podem destapar una ampolla de xampany. Soparem, naturalment… —afegeix, un pèl interrogativa—. És possible que vinguin altres amics. Les noies són molt conegudes i m’atreveixo a dir que fins molt estimades. En acabar la lectura us ensenyarem la casa i si voleu descansar una estona, com espero, podreu fer-ho en una de les habitacions del primer pis. Us sembla convenient?

—Del tot —confirma ell.

—Ara podem prosseguir —indica a la lectora.

—«El bes serà destinat a aquestes parts: el front, els ulls, les galtes, el coll, el pit, les sines, els llavis i l’interior de la boca. La gent del país de Lat besen també aquestes zones: la unió de les cuixes, els braços i el melic. Però Vatsyayana és del parer que si aquella gent practiquen així el bes per excés d’amor o d’acord amb els costums de llur terra, no és convenient que tots els imitin. Ara bé: quan es tracta d’una donzella jove hi ha tres classes de besos en ús: el bes nominal, el bes palpitant i el bes tocant. Quan una noia toca únicament la boca del seu enamorat amb la seva, sense fer res, se’n diu bes nominal. Quan una noia deixa una mica de costat el seu pudor i vol tocar el llavi que oprimeix la seva boca i per així fer mou el llavi inferior però no el de dalt, el bes és palpitant. Quan una noia toca el llavi del seu amant amb la llengua i amb els ulls tancats reposa les seves mans en les d’ell, el bes és anomenat tocant. D’altres autors descriuen quatre menes de besos: el bes recte, el bes inclinat, el bes girat i el bes premut. Quan els llavis dels amants es posen directament en contacte, és el bes recte. Quan les cares de tots dos són inclinades l’una cap a l’altra i, en aquesta posició, es besen, el petó és inclinat. Quan un d’ells fa girar el rostre de l’altre subjectant-li el cap i la barbeta, el bes és girat. I, finalment, quan el llavi inferior és oprimit amb força, el bes és premut. Hi ha també una cinquena manera de besar, que se’n diu el bes molt serrat. Es practica sostenint el llavi inferior entre els dits i després, en haver-lo tocat amb la llengua, se’l prem ben fort contra l’altre llavi. En el bes pot jugar-se a veure qui s’apodera primer dels llavis de l’altre. Si la dona perd, farà cara de plorar, allunyarà el seu amant amb les mans, li girarà l’esquena i es queixarà dient: ‘Vull la revenja.’ Si perd per segona vegada es mostrarà doblement afligida i quan el seu amant estigui distret se li apoderarà del llavi inferior i l’hi agafarà entre les dents de manera que ell no es pugui escapar…».

—És encoratjador —manifesta la noia pigada— haver escollit una professió que a la màquina li és vedada.

—En el fons —declara la mestressa— em penso que aquesta és la raó que fa que cada dia la prefereixin més i més dones de tots els estaments socials.

La noia afectada d’esteatopigia s’aixeca, s’allisa la faldilla.

—És una llàstima —diu—, però jo me n’hauré d’anar.

La mestressa es consulta el rellotge, esbossa un gest sorprès.

—Oh sí, no em pensava que fos tan tard! Tindreu prou llet per a tots dos? —pregunta.

—Tinc els pits molt plens —fa l’altra mentre es descorda el vestit—. No us sembla?

La mestressa s’incorpora una mica, li palpa la carn blanca i tibada que s’arrodoneix cap als mugrons, llargs i molt vermells.

—Sí —diu, i es gira cap a ell, explica—: Sempre tenim un parell de criatures adoptades. Amb tantes noies és natural que tot sovint en quedi alguna d’embarassada i com que la llei no els permet de parir, després de l’avortament se’ns presentava aquest problema de la llet… Em va semblar la solució més lògica i humana. Abans tot era més senzill, però els amics que ens visiten de vegades són poc partidaris dels mètodes anticoncepcionals, els troben immorals. A alguns els plau positivament deixar les noies prenyades.

—Jo m’hi quedo una vegada cada any —diu la noia mentre es desa de nou els pits—. Sóc molt regular.

—Gairebé totes, ho sou —aclareix la mestressa amb orgull—. Gràcies a això vam poder adoptar els petits sense por de quedar malament.

—Els teniu aquí, a la torre? —s’interessa ell.

Però la dona ja no és a temps de contestar, car la criadeta, des del llindar de la porta, diu:

—Senyora… Els nens s’han despertat i ploren.

—Sí. —I a la noia—: Apa, no els feu esperar.

Tots la segueixen amb l’esguard mentre travessa l’habitació una mica encarcarada, conscient de les mirades clavades al gruix de les natges, i la mestressa, entendrida, manifesta:

—L’estimen molt. I ella a ells, no cal dir-ho. Són dues criatures meravelloses. Després les podreu veure, si voleu.

Però ell encara té els ulls fits en la porta, car per damunt de la remor de passes que s’allunyen pot sentir-se el taloneig d’unes altres sabates que s’atura per convertir-se en un rondineig de paraules abans de prosseguir. Uns segons després, somriu a la noia que entra.

—Ara sí que m’he vestit sense que hi falti detall —declara.

La mestressa aprova amb el cap, torna a adreçar-se-li:

—Sempre ha estat una mica independent, però hi ha amics nostres que ho aproven.

—Jo mateix —diu ell.

—Us haig d’advertir —fa ella lleialment— que li costa de quedar embarassada. Ara mateix, ja deu fer dos anys…

—Gairebé dos i mig —rectifica la xicota, avançant cap a la butaca que ha deixat lliure la seva companya.

—És molt de temps —lamenta la mestressa—. A la llarga ens pot perjudicar.

—Pitjor era abans.

—Sí —assenteix la dona—. Li van haver de fer una petita operació perquè no ovulava bé. Pel que ens va dir el ginecòleg, el fol·lícul de Graaf no responia adequadament a la pressió dels líquids que, normalment, expulsen l’òvul. Així i tot, ara encara només ovula cada trenta-set dies.

—Deu ser en compensació del que em passa a mi —riu la pigada—. Jo ovulo cada vint-i-un.

—Jo, al vostre lloc —la mig repta la mestressa— no me’n gloriejaria tant. Al cap i a la fi també us costa una mica de quedar embarassada.

—De vegades és culpa dels nostres amics —es defensa la noia.

—Fins a un cert punt —precisa la mestressa—. Ja sé que quan vam procedir a la darrera anàlisi espermàtica en vam trobar dos amb un contingut molt baix d’espermatozous, però la majoria sobrepassaven els 500.000 milions. Hi ha d’haver algun altre motiu, doncs.

—Potser les teves secrecions tenen un contingut massa àcid —insinua ell.

La mestressa ho considera llargament abans d’assentir amb ponderació:

—És possible. Es pot consultar.

—O potser el tap viscós que es forma a l’orifici de l’úter no rep un impuls prou enèrgic al moment de l’orgasme i…

La dona aixeca la mà, ràpida.

—Això no! Totes les meves noies tenen un orgasme fàcil i complet, amb quàdruple convulsió. Ja us he dit que érem una casa respectable. I més aviat en tenen dos que un.

La veu de la criadeta, que s’ha atansat silenciosa, torna a dir des del llindar de la porta:

—Senyora… Hi ha dos senyors.

La dona s’alça d’una revolada, fa un pas cap a la porta.

—I perquè no els dieu que entrin?

—És que no són amics… Són del cens.

—Del cens?

—Ja van venir l’any passat. El fan cada any. Però no són els mateixos.

La mestressa mig corre cap al passadís, desapareix en direcció al cancell. La noia dels ulls verds s’inclina al seu damunt mentre el llibre li rellisca de la falda i, a cau orella, li xiuxiueja:

—Jo sempre en tinc dos.

—De què? —fa ell.

—D’orgasmes.

—I jo, tres —declara la pigada.

—No és veritat —la contradiu la dels ulls verds—. Totes sabeu que sóc la més temperamental.

—Mentida —replica l’altra—. I us agraden les dones —l’acusa.

—L’he portat jo, no sé si ho recordeu —diu amb naturalitat la xicota del mercat del rovell.

—I què hi fa? Pot escollir —explica la dels ulls verds—. Si jo li agrado més…

—Per què no comenceu per dir-li que porteu faixa? —riu amb burla la pigada.

—Perquè no en porto! Això vós, que esteu trencada i heu de dur braguer.

La noia del mercat del rovell fa tot de gestos per indicar que callin, es posa un dit davant els llavis i mormola:

—Xit! La mestressa…

La dels ulls verds, però, encara té temps d’insistir:

—Oi que jo sóc més ferma?

I aleshores entra la dona, serena com d’habitud, potser encara més encotillada en la seva dignitat, seguida per dos individus que semblarien bessons si no fos que l’un té l’orella dreta partida i l’altre duu l’ull esquerre tapat amb un drap negre que subjecta entorn del crani amb una veta vermellosa.

—Falten un altra noia i la criada, que ja vindran després —va explicant—. També hi ha dos infants, però no sé…

—Tothom —fa el de l’ull tapat.

S’atansen a la taula, sobre la qual el de l’orella partida disposa tot d’impresos que es treu de la butxaca, tres plomes estilogràfiques i un tinter. L’altre diu:

—Lamentem molt de molestar-los, però confiem que la interrupció serà breu, si tots vostès col·laboren degudament…

Ell abandona el sofà, explica:

—Jo em retiraré. No pertanyo a la casa i…

—No hi fa res —l’interromp el de l’ull tapat—. El cens afecta tots els ciutadans i, partint d’aquesta base, tenim l’obligació d’incloure-hi totes les persones reunides en el moment de la nostra visita.

—Però aquest no és el meu domicili!

—No es tracta de domicilis. Hi ha molta gent que no en tenen cap, i això no els lliura pas de l’obligació d’inscriure’s. Feu-me el favor de seure.

—Comencem o què? —s’impacienta l’altre, que ja s’ha instal·lat.

—Ara —diu el de l’ull tapat. Assenyala cap a la noia dels ulls verds—. Començarem per vós. —I al seu company—: Ja podeu engegar.

—Edat —diu l’altre.

—Vint-i-tres —contesta la noia, però el de l’ull tapat alça la mà, protesta:

—No. M’heu de contestar a mi.

—Si ha preguntat ell…

—Ell no ha preguntat res. Totes les respostes s’han de fer a través meu.

—Edat —torna el de l’orella partida.

—Edat? —pregunta el de l’ull tapat.

—Vint-i-tres —diu la noia, dòcil.

—Professió.

—Professió? —repeteix l’altre.

—La del meu sexe.

El de l’orella partida ho apunta.

—Estat civil.

—Estat civil?

—Soltera.

El de l’orella partida s’inclina de nou sobre el paper i el seu company, aquest cop espontàniament, demana:

—La documentació.

—La tinc jo —diu la mestressa, i s’encamina al bar, darrera el qual s’ajup per recollir una cartera d’on treu diverses targes que porta cap a la taula—. És aquesta.

L’home l’examina detingudament, l’allarga al seu company que comprova si les dades coincideixen amb les apuntades i tot seguit escriu al capdavall del paper: vist i plau.

—Firmeu —diu al de l’ull tapat.

L’individu hi estampa una rúbrica llarga i elaboradíssima que ha d’interrompre a la meitat per a agafar l’altra ploma, deixa el paper en un costat i indica a la noia:

—Ara retireu-vos a l’habitació més propera on després es procedirà a la comprovació física dels extrems pertinents de la declaració.

—No n’hi ha cap, en aquest pis —intervé la mestressa—. Només un recambró… No pot quedar-se aquí?

—No és permès que les persones que ja han declarat assisteixin a l’interrogatori de les altres. El recambró servirà perfectament. —I a la noia—: Feu el favor de retirar-vos-hi. —Espera un moment, mentre la noia s’allunya cap al passadís, i aleshores a ell—. Ara, vós.

—Edat —fa el de l’orella partida.

Ell espera el ressò, però el silenci s’allarga fins que el de l’ull tapat s’estranya:

—Per què no contesteu?

—Esperava que ho preguntéssiu vós.

—No he de preguntar res, jo.

—Bé ho heu fet, de primer, amb ella.

—Amb els homes el procediment no és el mateix —es digna a explicar-li l’individu—. Vós heu de contestar directament i jo m’encarregaré de repetir la resposta.

—No és una mica complicat? —es queixa ell.

—No, gens. Un procediment per a les dones i un altre per als homes. És ben senzill.

—Més senzill seria utilitzar sempre el mateix.

—I com distingiríem els uns dels altres, aleshores? Oi que a vós no us agradaria que us confonguessin amb una dona?

—Naturalment.

—Doncs? També a nosaltres ens interessa d’evitar malentesos. —I al seu company—: Torneu a preguntar.

—Edat?

—Vint-i-cinc.

—Vint-i-cinc —repeteix l’individu de l’ull tapat a l’altre que ho apunta.

—Professió?

—La darrera, fou soldat.

—Soldat —repeteix l’home.

Però ara l’altre no escriu, sinó que redreça el cap, el mira.

—I l’uniforme?

—Bé… me’l renten —improvisa ell.

—L’hi renten —repeteix el de l’ull tapat.

—Això no! —protesta el de l’orella partida, empipat—. Ara ho hauré d’anotar —i escriu veloçment, entre parèntesi—. Estat civil?

—Solter.

—Solter —diu el ressò.

I aleshores els mots inevitables:

—Documentació?

—La tinc a casa —explica—. Per això considero un error haver-me retingut i empadronar-me fora del meu domicili.

—El cens estadístic no té res a veure amb el domicili, ja us ho hem dit.

—Tampoc no hi té res a veure la documentació, doncs —replica ell.

—És a efectes d’exactitud en les dades. Ens esteu creant un problema.

La noia del mercat del rovell s’avança una mica, declara:

—Jo responc per ell.

—No n’hi ha prou. Caldria una declaració jurada.

—La faré —diu la noia.

—Davant notari —aclareix el de l’ull tapat.

—Un dels nostres amics ho és —fa aleshores la mestressa—. Potser vindrà.

Els dos funcionaris es consulten amb l’esguard i a la fi el de l’orella partida decideix:

—Retindrem el cas fins que hàgim enllestit amb tots els altres.

—I si el notari no es presenta? —pregunta ell.

—Caldrà prendre altres mesures. Ara retireu-vos al recambró.

S’esmuny per darrera de la butaca i avança cap a la porta, però abans d’arribar-hi es gira a la mestressa:

—On és?

—Us acompanyaré —fa ella.

L’home de l’orella partida protesta:

—No pot ser. Cap dels no interrogats no pot abandonar l’habitació.

—Però si tornaré! —diu la dona.

—No en dubtem. Però legalment no constaria. No havent-vos pres la filiació mai no podríem tenir la seguretat que es tracta de la mateixa persona. Ens exposem a omissions i a repeticions enutjoses.

Ell torna a avançar cap a la tauleta, gairebé crida:

—Però si aquesta filiació pràcticament no diu res!

—Diu el que ha de dir —es molesta l’home de l’orella partida—. Que us penseu que s’ha acabat? Després vindran d’altres funcionaris que completaran les dades. És una cosa molt completa, aquest cens, hi prenen part cinc serveis diferents.

Ell deixa caure els braços, derrotat, llambrega cap a la mestressa que, amb la mateixa expressió desanimada, li explica:

—La tercera porta a la dreta. És el recambró.

Un cop fora, però, opta per anar-les obrint totes i es troba successivament amb la comuna i un lavabo, aquest darrer ocupat, perquè hi ha la criadeta que es pentina davant l’espill.

—Perdó… —fa, però no es retira, perquè ella li somriu.

—Us sembla que m’he de mudar? —li pregunta.

—Em pensaria que no. Encara vols fer més goig? —I després d’una pausa—: No cries, tu?

—No puc. Més endavant, quan em deixin formar part de les senyoretes. He d’estar un any de criada i aleshores un altre any a prova, per veure si serveixo. Totes comencen així. Us sembla que puc servir?

Ell allarga les mans, va per tocar-li la sina robusta, però aleshores les retira de nou i, indignat, pregunta:

—Tantes ganes en tens?

—Sí. Em fa molta il·lusió! Vénen uns senyors tan agradables!… I després, sobretot, hi ha les lectures, les converses… —I en un impuls confiat—: Sabeu? De vegades escolto a la porta, com avui…

—Escoltaves?

—Sí. I quan he vist que vós demanàveu que us llegissin un llibre eròtic fins i tot em venien ganes d’entrar; és un tema que m’agrada molt, però per ara he de llegir d’amagat, a les criades no els és permès… També m’interessa la filosofia. —Observa el seu aire escèptic i diu—: No us ho creieu? Em podeu preguntar qualsevol cosa…

—No cal. Més val que vagis a la sala, et deuen esperar.

—He llegit més llibres que cap de les senyoretes —continua ella—. No direu res, oi?

—No. Què passaria?

—Em podrien treure. Són molt geloses. Tampoc no els agrada que sigui tan jove i tan ben feta.

—Quants anys tens?

—Disset. Vull començar d’hora, així cap allà als trenta ja em podré retirar i dedicar únicament a l’estudi.

Per a una noia pobra, com jo, no hi ha cap més manera d’instruir-se.

—Ah! —se sorprèn ell—. I vols dir que les altres també…

—No, no! —diu la noia—. Cada una té els seus motius. Sabeu per què se’n va fer, de puta, la noia amb qui heu vingut? Doncs per poder-se mostrar indisciplinada. Cada dia té una petita escena amb la mestressa, com avui amb això dels culots que no s’havia posat.

—Però si li ha dit que no la tornaria a avisar…

—Ho diu sempre. Ara ja tot és qüestió de rutina.

Escolta, i ell també, perquè pel corredor se sent remor de passes i tot seguit el grinyol d’una porta que es torna a tancar.

—Ara sí que hi hauré d’anar —diu ella.

Deixa la pinta i surten tots dos al passadís, on la noia s’estira les mitges i es consulta la costura. Ell segueix cap al recambró, a tocar del qual s’atura amb la mà avançada, però aleshores, sobtadament, redreça una mica les espatlles i de puntetes, però ràpidament, es mou en direcció al cancell.

Escolta el silenci de la casa, gairebé indestorbat pel llunyà xiuxiueig que s’escapa de la sala, mira a totes bandes, escala amunt, i amb un gest expert i senzill desplaça la balda que subjecta la porta, surt al replà de fora.

Aleshores s’immobilitza. Al peu dels graons hi ha un individu d’uniforme que mira en direcció seva i va brandant el cap en un sentit denegador. Ell prova de somriure, diu:

—No?

—No —repeteix l’home, afirmativament.

—Per què?

—No pot sortir ningú fins que hagin acabat.

—Ja entenc.

—Millor —contesta l’altre amb dolcesa.

Es retira de nou cap dins, torna a tancar la porta amb la balda, però en lloc de continuar cap al recambró es desvia a l’esquerra i puja al primer pis per una escala profusament encatifada amb una estora de color verd. Dalt hi ha un espai arrodonit, com un vestíbul, del qual parteixen tres corredors curts amb una porta a cada banda, totes tancades.

S’endinsa pel del mig i prova de fer girar el primer pom, però la porta no cedeix. La de l’altra banda, en canvi, es bada davant la noia afectada d’esteatopigia que, dreta al costat del llit, es canvia la roba interior. Sense massa estranyesa, pregunta:

—Què hi feu, aquí? Volíeu veure els nens, potser?

—No —diu ell—. Ja els has donat de mamar?

—Sí, per això em tornava a canviar —explica mentre se subjecta el portalligacames—. La mestressa ho exigeix i em penso que té raó.

—Què exigeix?

—Que quan donem de mamar a les criatures ens posem una altra roba. A alguns amics no els agrada l’olor de nadó…

Ell s’atansa més al llit i aprofita que ella es decanta una mica per a acabar-la d’empènyer sobre la vànova groga, on es queda amplament asseguda, però girada i amb els braços alçats cap al seu pit, en actitud de rebutjar-lo.

—Per això heu pujat?

—No. Però ara que sóc aquí…

—Em trobeu maca, oi? —riu ella, complaguda—. Amb aquestes natges…

—Sí, molt. Ho sou totes.

—Però ara no podem fer res.

—Perquè t’esperen baix? Hi ha temps.

Ella es va incorporant, denega.

—Necessitaríem mitja hora, potser. De vegades em costa una mica de posar-me calenta. Per això els amics em prefereixen a les altres —afegeix amb satisfacció—. Després, no puc fer-ho d’amagat de la mestressa. Hi ha regles molt estrictes. Podem pujar quan tot això s’hagi acabat —el consola. Recull la faldilla de sobre el llit—. Deixeu-me vestir, ara.

Ell es queda assegut, mirant-la, les mans caigudes entre els genolls.

—Ja veig que me’n tornaré com he vingut —es queixa—. Tot són dificultats.

—Ens agrada fer les coses ben fetes, a nosaltres —diu la noia.

—Massa ben fetes. No m’estranyaria que alguna de vosaltres encara fos per estrenar…

—Ara no —replica ella amb seriositat mentre se subjecta els sostenidors—. Només la criadeta. I em penso que no per gaire temps, perquè el mes vinent n’hi ha una que es retira i caldrà substituir-la.

—Quina?

—No la coneixeu, avui no té servei. Ens alternem, sabeu? Ja és una noia molt gran, té prop de quaranta anys. És clar que no ho sembla. Totes semblem més joves que no som perquè no hi ha res que conservi tant com la copulació.

—I què pensa fer, quan es retiri?

—És una noia molt caritativa, suposo que entrarà en alguna organització…

—I tu?

—Em falta molt, encara. Tinc temps de pensar-m’hi. Anem, ara?

S’aixeca i la segueix cap a la porta que ella ajusta curosament. Després, però, en lloc d’adreçar-se a les escales tomba cap al corredor de l’esquerra. Explica:

—He de recollir les dues criatures, perquè es veu que també les volen…

—Me n’hauré d’anar al recambró, jo.

Pel passadís de baix s’ensopega amb la mestressa que també s’hi encamina, l’hi cedeix educadament el pas, però després li cal empènyer enèrgicament des de darrera, perquè totes les noies, llevat de la criadeta, ja són dins, i el reducte és molt diminut.

—Deixeu la porta oberta —fa la noia dels ulls verds, encastada contra la paret del fons—. Ens asfixiarem.

—Potser valdria més que ens traslladéssim al lavabo, m’ha semblat més gran —proposa ell, però la mestressa s’hi nega:

—Ara ja els hem dit que esperaríem al recambró. Si no ens hi troben, pot haver-hi complicacions. Ja estic prou preocupada amb això de la vostra documentació. El notari veig que no ve…

—No us hi amoïneu —fa ell, esmunyint-se com pot una mica més endins per evitar la duresa de la cotilla de la mestressa, però ella se n’adona.

—On aneu? —pregunta.

—Volia fer lloc per quan entri la criada.

—Ja esteu bé. Un espai tan reduït es presta a promiscuïtats que no són pròpies de la casa. Aneu totes ben faixades, nenes?

Les respostes afirmatives i poc convençudes es perden en un bramul que procedeix de les escales i que avança eixordadorament pel corredor. Un moment després veuen la noia de la sina agressiva que travessa cap a la sala amb les dues criatures als braços, despertes i furioses, vermelles i amb els punys tancats. Ella gairebé corre, tan atabalada que ni es fixa en el recambró obert i el bosc d’ulls que la contempla.

—No els haurien de recensar, pobrets, tan petits —es plany la mestressa.

A la banda de la sala s’alça un solo llarg i sostingut que acaba en una mena de marrameu que l’altra criatura perllonga amb una sèrie de xiscles aguts als quals es barregen veus irades i tremoloses i una altra veu humil que sembla implorar.

La criadeta surt disparada, es precipita corredor enllà, però ell allarga el braç, la subjecta.

—Ei!

La noia respira a fons, asmàtica, borbolleja abans de dir més o menys clarament:

—Estan molt enrabiats!

Els crits de la sala, que no s’han apaivagat, ho confirmen sobradament, ara barrejats a una remor com de batussa, perquè se sent un moble que rellisca, una butaca que cau.

—Es mataran —diu ell, fent un pas enfora.

Però aleshores la remor cessa abruptament, hi ha una quietud oliosa i profunda que després trenca una veu escanyada.

—Què deu passar? —xiuxiueja la mestressa.

Ell avança de puntetes fins a la porta, treu precauciosament el nas. Ara tots estan asseguts, els homes davant la taula, la noia al sofà, amb una criatura amorrada a cada pit. La veu escanyada de l’home de l’ull tapat explica:

—Podíeu haver dit que eren de bolquers i ens hauríem estalviat moltes molèsties, perquè no pertanyen al nostre departament. Aquest mateix vespre farem la denúncia i demà de bon matí es presentaran els funcionaris a qui escau de recensar els nadons. Caldrà, naturalment, que prepareu una documentació completa…

Torna a esmunyir-se cap al recambró, on les dones l’esperen amb la boca oberta com les cries d’un ocell. Piupiuegen:

—Què? Què?

—Tot va bé, ara. Ja acaben.

—Entreu al recambró —diu la mestressa—. Que no us vegin fora.

Ara ha d’empènyer la criadeta que s’ha col·locat al lloc que abans ocupava, es prem sobre les seves natges dòcils i lliures, però la mestressa vigila, repeteix:

—No toleraré promiscuïtats. I amb ella menys que amb ningú perquè no porta faixa. A veure, feu-vos una mica ençà, que ens reordenarem.

Dins la reduïda cambra hi ha un petit remoli a mesura que tots es van desplaçant, però la dona ho ha calculat malament, car al final ell es troba arranat a la paret del fons, l’esquena contra unes escombres i el peu dret dins d’una galleda.

—Cap aquest costat —diu la dona.

Tornen a giravoltar vagament, ell arrossegant la galleda cap al centre, fregant culs i pits que avancen al seu encontre.

—Potser valdrà més que sortim tots…

Però a la sala ja han acabat, s’atansa el trepig dels peus enèrgics dels homes i les petjades més menudes i silencioses de la noia que encara duu un infant penjat a cada mugró. El de l’orella partida diu:

—Podeu tornar-los al bressol.

L’altre espia cap dins, per damunt de l’aglomeració de caps.

—A veure, aquest jove…

—Aquí —diu ell, alçant dificultosament una mà.

—Sortiu.

S’extirpa com pot de la muntanya de carn femenina, va avançant cap a la porteta, mentre l’individu explica a les dones:

—Sembla superflu procedir a una comprovació física. Tant el meu company com jo ens donem per satisfets. El vostre cas —li diu a ell, que surt amb la roba matxucada— és una mica diferent. El notari no ha vingut, oi? —No.

—No ens podem esperar, però tampoc no podem deixar les coses així. Cal prendre una determinació.

—Podríeu esquinçar l’imprès —proposa ell—, com si no m’haguéssiu trobat a la casa.

—Perquè després ens obrin expedient, amb suspensió de sou? Ignoreu potser que tots i cadascun d’aquests impresos té el seu número serial i que és impossible de fer-ne desaparèixer cap?

—Ens l’haurem d’endur —fa l’altre.

—Puc presentar-me demà amb la documentació… —insinua ell.

—No. En circumstàncies com aquestes no és autoritzat de tornar al propi domicili sense prèvia identificació completa. Ens acompanyareu al registre civil on l’oficial buscarà la vostra acta de naixença, a partir de la qual us serà possible d’anar reconstruint la vostra documentació.

—En aquesta hora? —s’estranya ell.

L’home es treu un rellotge de la butxaca, el consulta, el compara amb un altre rellotge semblant que s’ha tret el seu col·lega.

—Potser sí que encara és una mica d’hora. No solen obrir fins a les deu, i de vegades no són gaire puntuals.

—De la nit? —fa cada cop més admirat.

—Naturalment. S’ha descobert que a la nit no han de treballar tant i que poden estalviar-se personal. Totes les dependències oficials hi treballen, ara.

—Som-hi —diu el seu company, impacient, i fa un pas. Tot seguit, però, s’atura, perquè la campaneta acaba de dringar—. Silenci —diu.

La mestressa protesta:

—Deu ser un dels nostres amics!

—No el podem deixar entrar —explica l’home—, perquè caldria recensar-lo i ja hem perdut prou temps. Si fos més d’hora…

—A fora hi ha un individu d’uniforme —diu ell—. Si l’ha deixat pujar…

—Ja se’n deu haver anat. Només vigila durant la primera mitja hora… Però com ho sabeu, vós, que hi era? —se li encara aleshores mentre la campana torna a dringar.

—No ho sabia —contesta ell prudentment—, però la cosa sembla lògica.

L’altre el mira amb un esguard sostingut i després, amb un arronsament d’espatlles, li indica que el segueixi, afegint a la intenció de les dones:

—Vosaltres no. Podeu tornar a la sala.

Avancen tots tres pel passadís, lents i silenciosos, en filera índia. En arribar a la porta l’individu de l’ull tapat hi aplica l’orella mentre el seu company tracta de mirar pel forat del pany.

—No es veu res —xiuxiueja.

L’espera es prolonga dos o tres minuts, se sent un altre toc de campana, menys convençut que els anteriors, i tot seguit el fresseig d’unes passes que s’allunyen amb recança i el cop desigual dels talons que davallen les escales, cap a la sorra del jardí, que espetega sense força.

L’home de l’orella partida va obrint el cancell sense fer soroll, espia fosca enllà, projecta el braç enrera i fa un gest.

—Apa, ràpid! Saltarem per la tanca de darrera…