3 (4)

Quan arriba al cementiri, una pluja dèbil que sembla tenir tendència a augmentar, ha foragitat el sol ardent de primeres hores de la tarda i humiteja amb una remor distreta les copes dels pins que s’espesseixen pels vessants de la muntanya on reposen els morts. Cap al cim se senten els glapits d’uns gossos i després ressona el tret d’un caçador que deu perseguir els saborosos conills i les grosses llebres que tradicionalment són reservats a les millors taules de la ciutat.

Ell corre cap a les portes de l’administració, sota la marquesina que precedeix el llarg túnel d’accés, però són tancades, com la garita del porter, darrera els vidres de la qual veu una gorra abandonada.

Al fons de tot, on comença un primer pis de nínxols, zumzeja un ascensor i, quan s’hi atansa, veu dos funcionaris que amunteguen tot de caixes probablement destinades a un altre viatge.

—No hi ha ningú, a les oficines —diu ell.

—No obren fins més tard —li contesta un dels homes, reposant la caixa. L’altre ho aprofita per a clavar queixalada a un entrepà que es treu de la butxaca—. El fosser major és al tercer pis baixos. Agafeu l’ascensor de l’altra punta.

Li ho indica amb la mà i ell recorre tota la renglera de nínxols, sense una flor, sense un ornament, només amb la paret de maó enguixada, un número i un nom sovint abreujat. Tomba cap a l’esquerra, però la caixa de l’ascensor no hi és i el mecanisme refusa d’obeir el seu comandament quan pitja el botó de pujada. Molt lluny, la terra sembla tremolar amb una trepidació sostinguda, ininterrompuda, com sota el pas d’una columna de camions de gros tonatge. Sense deixar-se impressionar, es desvia cap a les escaletes fosques que s’obren al costat mateix de l’ascensor i, a les palpentes, inicia la devallada.

Una olor de terra remoguda, fresca i humida, li ataca els narius. Després s’hi afegeix una sentor més inidentificable, dolçosa i penetrant, que sembla intensificar-se a mesura que s’acosta al primer pis dels baixos, on resplendeix una llum feble que al final identifica amb una llàntia. Ací, la paret de nínxols cedeix per un extrem a una ampla esplanada on hi ha tot de mausoleus de pedra fosca, tancats i barrats a excepció del tercer comptant des de les escales, la proa enfonsada d’un vaixell amb un ull de bou desmesurat prop del qual s’arrossega un individu amb un cabàs.

Se li atansa:

—És baix, el fosser major?

L’home, que no devia haver-lo sentit, es gira amb un petit sobresalt, deixa caure el cabàs d’on escapen uns grans de blat.

—Ah! —diu—. Sí que hi és.

Ell indica el cabàs, els grans.

—D’on surt, això?

—Ho he de sembrar —explica l’home—. Hi ha una deixa perpètua perquè cada any sembrem deu quilos de blat.

—I creix?

—Més o menys —fa l’altre amb un arronsament d’espatlles—. Blanc. Heu baixat a peu, per les escales? —pregunta aleshores.

—Sí. Per què?

—No és permès. L’escala és reservada al servei del cementiri. Torneu a pujar abans no us arrepleguin.

—L’ascensor no funcionava… —s’excusa ell.

—Sí, des d’ahir que el tenim espatllat.

—Què he de fer, doncs?

L’home es grata el cap, després es treu una petaca de la pitrera i comença a cargolar un cigarret.

—Suposo que heu de demanar un permís —diu a la fi.

Les oficines són tancades.

—Us haureu d’esperar, doncs. És clar que si éreu parent del fosser major… —reflexiona.

—No ho he dit, això. Volia parlar-hi.

L’home humiteja la faixa engomada del paper del cigarret, el mira amb un esguard suspicaç.

—Amb el fosser major? —pregunta, com per assegurar-se’n.

—Sí.

—És estrany —diu—. Torneu a pujar dalt i espereu que obrin les oficines.

—A dalt hi havia dos homes que m’han dit que parlés amb ell…

—És estrany —repeteix l’individu. S’inclina, agafa el cabàs i, sense encendre el cigarret ni preocupar-se de recollir els grans escampats, s’arrossega cap a l’ull de bou que bada una boca quimèrica i fosca.

Ell espera un moment prudencial i, quan l’altre ha desaparegut, corre cap al darrer mausoleu, on descobreix l’embocadura del segon tram d’escales.

Són fosques com les primeres i l’olor dolçosa s’hi accentua encara, sembla prendre consistència, liquar-se. Una onada de nàusea li puja per l’estómac, el cap gairebé li roda i ha de repenjar-se contra la paret, on els seus dits sorprenen una substància viscosa que s’esmuny cap a una mena de canal enllaçat de sucs espessos. Retira ràpidament la mà i es tapa el nas amb el faldó de la camisa, però la sentor és insidiosa, penetra el teixit i li pessigolleja la pituïtària.

No se’n deslliura una mica fins que arriba al segon pis dels baixos, més il·luminat que el primer i ocupat per dos únics monuments, immensos i amb unes esteles inacabables on poden llegir-se dotzenes de noms. A l’entorn han estès una catifa de fulles artificials contínuament remoguda per l’aire d’uns ventiladors ocults.

—Què busqueu? —sent que li pregunta una veu hostil.

Es gira, però no sap veure ningú, i aleshores es desplaça cap a darrera la primera tomba, trepitjant la catifa de fulles que sembla vibrar reprovativament.

—Per la grava! —crida la veu—. Camineu per la grava!

Aleshores distingeix l’home, més jove que el del pis de sobre, dret en la zona d’ombra del mur que separa els dos panteons. Té un conill a la mà dreta i un bastó a l’esquerra.

—Perdoneu —fa—. No us havia vist.

—Què buscàveu? —torna l’individu.

—El fosser major —diu ell pacientment—. No sou vós?

—Què us sembla? —replica l’altre—. Amb aquesta cara?

—No ho sé —vacil·la ell—. No el conec. M’han dit que el trobaria aquí baix.

—És clar que l’hi trobareu —diu l’home—. No se’n mourà pas, ara. Us deuen haver dit que era mort, oi?

Ell s’empassa la saliva, sobtat.

—Mort? No…

—I tant! Ja fa tres dies.

—N’hi deu haver un altre, doncs.

—No han tingut temps de nomenar-lo, encara. Sempre… —però aleshores abaixa els ulls cap al conill que ha espernegat dèbilment, i amb un gest sobtat el bat contra el mur—. Són molt resistents, aquests animals.

—L’heu caçat aquí? —pregunta ell.

—Sí, s’havia adormit. Sempre n’entren. Això és ple de menjar.

—Ja suposo —mormola ell amb la gorja lligada.

L’home salta la petita paret, sempre amb el conill i el bastó a la mà.

—Aquí, no us hi podeu quedar —li diu—. Ni l’ascensor no s’hi atura.

—Buscava el fosser major —torna ell—. És clar que si és mort…

—Què li volíeu? —el talla l’individu.

—Li havia de preguntar si han dut la mare.

—A l’oficina, això. Nosaltres no sabem res. Apa, aneu cap a dalt. Aquí, no hi heu de fer res.

L’acompanya fins al peu de les escales, on la bravada sembla més forta que moments abans, i se’l queda mirant mentre ell va pujant, el nas novament mal protegit pel faldó de la camisa. Amb els peus va cercant els graons, desitjós d’evitar el contacte de les parets, ensopega, però aconsegueix de recobrar l’equilibri sense fregar el terra amb les mans. Pel seu costat, en la fosca, s’esmuny alguna cosa, potser un altre conill, perquè un moment després sent unes grans corregudes baix i la veu de l’individu que deixa escapar un renec.

—No l’ha caçat —es diu estranyament satisfet.

Dintre la proa de la nau vacil·la un llum i ressona una cançó camperola. El sembrador deu estar escampant la llavor. Però ell no s’atura, prossegueix cap al primer tram d’escales, les va seguint arrambat a la paret, sense tocar-la. Tot d’una, però, s’atura, sobtat per una presència opaca que es retalla vagament contra el fons més clar del capdamunt. L’home, si ho és, també s’ha immobilitzat.

—Hi ha algú? —pregunta, inquiet.

—Sí —diu simplement la presència.

—Perdona… perdoneu, no s’hi veu gens.

—Em pots dir de tu —fa l’altre.

—Ah!

—Què fas, aquí? T’has perdut?

—Aquest parell que treballen dalt m’han enredat. M’han dit que trobaria el fosser major aquí baix i resulta que és mort.

—No saben res, aquells —explica la veu—. No pertanyen al servei interior.

—Buscava la mare —diu aleshores ell.

Hi ha un silenci, una sobtada inhalació d’aire, i aleshores l’home pregunta amb una veu aprofundida:

—Aquí?

—Sí. L’han matada a l’hospital.

—N’estàs segur? Moltes vegades ho han intentat…

—Jo hi era. No l’han duta?

L’home deixa escapar una mena de renill entre el qual brollen unes paraules:

—No ho sé… Hi ha tantes entrades… I podrien haver-ho fet d’amagat. Vine —diu.

—No he pogut preguntar a les oficines, eren tancades.

—Si l’han duta d’amagat, potser tampoc no ho saben.

Acaben de pujar les escales i emergeixen a la llum de dalt, on ell pot veure bé per primera vegada el seu interlocutor, un home de mitjana edat, robust i brut, vestit amb una mena de brusa llistada de blau i blanc, espellifada.

—I com és —li pregunta aleshores— que ets del servei del cementiri? Em pensava que no ens volien.

—Ja hi era abans —explica l’home—. Hi vaig entrar als quinze anys i han fet la vista grossa. Necessiten personal. —Després d’una pausa, afegeix—: N’hi ha algun altre. A les oficines mateix hi ha una noia… Mirarem de primer el dipòsit d’entrades.

Tomben cap a l’indret on de primer els dos individus apilaven caixes, però ara ja ha desaparegut tot, homes i material; només queden els nínxols.

—No els enterreu de seguida? —pregunta.

—No sempre.

—Quan he entrat, aquí n’hi havia uns que manejaven caixes —i assenyala cap a l’indret de l’ascensor—. Són els qui m’han dit…

—Devien ser de la funerària —l’interromp l’home—. De tant en tant porten caixes noves.

—Buides, vols dir? —s’admira ell.

—Sí. Periòdicament canvien les dels dignataris enterrats. Es podreixen, saps?

—I ells, no?

—També. Canvien els ossos. Hi ha molta remenadissa d’ossos, aquí, ja ho veuràs.

Travessen per davant de l’ascensor i l’home el porta cap a l’altre extrem on s’obre un passadís ample i sense accés de llum amb tot d’eines de paleta, pics i pales, abandonats al llarg de les parets. Al capdavall hi ha una porta alta i sòlida, folrada de metall, que sembla tancada, però l’home pitja un botó encastat en un extrem i el doble batent gira tot sol sobre les frontisses. De la fosca interior surt una bravada rància que tapa els esperits.

—Espera —diu l’home—. Necessitem unes llanternes.

En un costat n’hi ha tot un munt, però la majoria sembla que no funcionen i l’home deixa escapar uns quants penjaments en veu baixa. A la fi en descobreix una d’equipada, la hi allarga i continua cercant fins que en troba una altra en bones condicions.

—Som-hi.

Penetren en l’habitació, de fet una cova molt alta de sostre, gairebé quadrada, on s’amunteguen dotzenes de baguls mal ordenats entre els quals queden uns passadissos per on circular. La llum de les llanternes projecta contra les parets tot d’ombres desiguals, descobreix llautons i serrells, cobertes de vidre que produeixen tot de sobtats llampecs, ornaments d’argent, inscripcions i inicials.

—Fem-ho bé, comencem pel començament —diu l’home—. M’hauràs d’ajudar.

Deixa la llanterna a terra, s’enfila en un sortint de bagul i, amb un petit cop de palmell, fa saltar la coberta del de damunt.

—No —diu—. És un mascle.

Entre tots dos baixen el taüt, el traslladen en un racó lliure i l’home torna a enfilar-se per examinar el que hi havia sota. A ell li ragen unes grans gotes de suor pel front, per les galtes, per la barbeta, la respiració li surt sacsejada i anguniosa, li xiula entre les dents. Després però, encara és pitjor, perquè no pot evitar de contemplar els rostres dels difunts que reposen en les caixes baixes, per a examinar les quals no cal enfilar-se. N’hi deu haver que ja fa dies que esperen el descans definitiu, alguns tenen les cares inflades, gairebé líquides, d’altres exhibeixen cranis que ja comencen a pelar-se, la carn els penja dels ossos i per les conques buides els circulen petites formes que s’amaguen en sentir l’impacte de la llum.

—Però quants dies esperen, abans d’enterrar-los? —pregunta amb un fil de veu mentre es lliga el mocador a la cara per tal de combatre com més millor la fortor oliosa que sembla no molestar gens el seu company.

—Depèn. Segons el pis on van destinats. N’hi ha que són tan plens que cal esperar que els qui els ocupen s’acabin de podrir. En canvi, els de la fossa comuna els enllestim gairebé de seguida; allí, sempre n’hi caben.

Continuen manejant caixes d’un extrem a l’altre del recinte, ell cada cop més dèbilment, més exhaust, ullant superficialment els rostres de cera de les difuntes recents, desviant l’esguard cada vegada que ensopega amb una cara devorada per la putrefacció, amb una mandíbula oberta que riu sardònicament, amb un nas agut que rebenta la pell, amb uns trets apergaminats que redueixen les faccions abans plenes i animades…

—Em sembla molt que no hi serà —diu l’home—. Tots aquests del fons encara són més vells.

Els examinen però, ell amb la vista ja enterbolida corprès pels rictus burletes que semblen invitar-lo a un futur indesitjat, per les carns morades o pàl·lides que encara s’obstinen a conservar un residu de bellesa, ara repugnant, per les dents i els queixals que semblen haver-se afinat, a punt d’agredir-lo vampíricament, per les conques buides i impúdiques que s’aprofundeixen cap a cervells ja inexistents… L’olor nauseabunda el xopa amb tot d’onades fètides que vibren al seu entorn, dintre seu, i li ablaneixen la pell, els ossos…

Automàticament ajuda el seu company a desfer les pileres, a refer-les en un altre racó, a aixecar les pesades tapes que se li escapen dels dits i percudeixen en el silenci amb un esclafit tètric i precursor de silencis encara més densos, perquè ara treballen tots dos sense paraules, apressadament, impacients; també l’home, tot i la seva familiaritat, sembla ressentir-se de l’assalt de les fortors insanes que circulen entre les parets i espesseixen l’ambient; la closca, gairebé calba, li brilla en tot de reflexos humits on la llum sembla enganxar-se com en un paper atrapamosques.

Quan finalment abandonen la cova i han tancat de nou la porta, els cal seure uns moments a terra, al costat de les llanternes desordenades, on ell respira amb tot d’espasmes feixucs darrera el mocador.

—Farem una volta per les fosses comunes, ara —diu l’home.

—Em penso que no podré…

—És a l’aire lliure —explica l’altre.

—Això és diferent.

—Hi ha un encarregat, però no li diguis res. Anant amb mi, potser no et farà cap pregunta, però si vol saber què cerques li contestes que ets de la comissió científica. Tot sovint en vénen i de vegades fins s’emporten ossos.

—Per què? —s’admira ell.

—Per estudiar-los. Ossos deformats per les malalties i coses així. Gairebé no els tornen mai —afegeix després d’una breu reflexió—. És clar que n’hi ha tants que ni es nota, si són encara sense numerar.

—Sense numerar?

—Sí. Els numeren tots, hi ha dos funcionaris que no es dediquen a res més d’un cap de dia a l’altre, però així i tot no donen l’abast i sempre van endarrerits.

—I per què ho fan, això?

—Diuen que és a efectes estadístics.

—Deuen haver d’esperar que es podreixin i desenterrar-los de nou…

—Només la meitat. L’altra meitat de cadàvers destinats a la fossa comuna la incineren.

Ell el mira, inexpressiu; no ho entén. L’home, que se n’adona, s’arronsa d’espatlles.

—Hi ha un reglament especial que ho explica, però no he tingut mai temps de llegir-lo. Són tres mil dues-centes pàgines molt espesses. És un annex o apèndix al reglament general de cementiris.

—I quants en té, aquest reglament general? —pregunta ell, bocabadat.

—No ho sap ningú. Contínuament en fan reedicions augmentades. A la direcció tenen una biblioteca només per això i de vegades ve algun d’aquests savis estrangers a estudiar-ho. En general són homes ja vells i es moren molt abans d’acabar. Diuen que és el reglament més extens del món. Alguns dels qui treballen aquí n’estan força orgullosos.

—Es comprèn —diu ell, sarcàstic.

L’home reposa les mans a terra, s’incorpora.

—Què et sembla si hi tornem? —fa.

Tornen a travessar per davant dels ascensors i tot seguit retrocedeixen una mica com si s’encaminessin a l’exterior, però abans d’arribar-hi l’home tomba cap a l’esquerra, on s’allarga un altre passadís, més estret i que sobtadament es parteix en tot de subterranis, potser cinc o sis, alguns de molt il·luminats, d’altres totalment a les fosques.

—Per aquí —diu l’home.

El precedeix cap al més obscur de tots, per on avança amb el pas ferm que dóna el costum. Ell el segueix amb més lentitud, orientant-se amb la mà que frega les parets.

—No en podíem haver agafat un altre? —pregunta.

—No. Els altres no menen enlloc.

—Per què els van obrir, doncs?

—Per precaució. Hi ha dies que es presenta molta gent a visitar la fossa comuna, però no hi ha gaire interès que vinguin. Com que al mateix temps sembla que el reglament no ho pot prohibir, s’han enginyat això dels corredors que fan voltes i més voltes. Gairebé tothom s’hi sol perdre, sobretot perquè s’imaginen que els il·luminats són els bons, quan de fet són els més complicats. Quan en surten, ja només tenen ganes d’anar-se’n. Aquest, com que és tan fosc, gairebé no el remarca ningú.

—No comprenc que els molesti que visitin la fossa comuna.

—Destorben els funcionaris encarregats del recompte. Si es descompten han de tornar a començar, i no els agrada. Després —diu en veu més baixa— hi van traslladar els pares de la pàtria i hi ha visitants que ho saben, i busquen… Compte —diu.

S’acaba d’aturar i ell ha ensopegat amb la seva esquena. Es retira una mica i aleshores sent el clic d’una porta que s’obre. Immediatament s’il·lumina un petit ascensoret on tot just deuen cabre tres persones ben comprimides.

—Hi deu haver una altra entrada, però —diu ell.

—Sí, la que segueixen els cotxes, però s’ha de fer tota la volta a la muntanya.

Tanca la porteta al seu darrera i engega l’ascensoret que arranca amb una sacsejada violenta que gairebé l’obliga a ajupir-se contra el terra.

—I els troben? —pregunta—. Vull dir els pares de la pàtria.

—Rarament. Em pensaria que només els han trobat una vegada. Cal regirar molt, perquè els van posar al fons de tot, en una subdivisió on només hi ha dones. Això descoratja els més animats.

L’ascensoret va pujant, silenciós i ràpid.

—No he vist qui hi hagués gent, avui —diu ell—. De fet, no he trobat ningú, llevat del personal del cementiri i aquell parell de la funerària.

—Perquè no és dia de visita. És estrany que t’hagin deixat passat.

—Ningú no m’ha dit res. És veritat que a la porteria no hi havia ningú. Només una gorra.

L’home riu, satisfet, pica una mà contra l’altra, les enlaira unides, com si celebrés una victòria.

—Es deu haver perdut! —exclama.

—El porter? —pregunta ell—. Com es pot perdre, el porter?

—És nou. Només fa tres anys que hi és.

—I d’això, en dius nou? —fa ell, cada vegada més sorprès.

—Si, el cementiri és vast i complicat. Ni els guies oficials, quan n’hi havia, perquè després els van suprimir, no el coneixen tot. Hi deu haver indrets on fa anys i anys que no ha posat els peus ningú.

—I quan han d’enterrar-hi algú?

—El cas es presenta rarament. Són els indrets on tenien nínxols les famílies més velles, però ara gairebé totes són extingides, ja ho saps.

—En queda alguna, de tota manera.

—Sí, en queda alguna. I aleshores cal acudir als plànols vells que es conserven a la caixa de la direcció. Però amb les obres i eixamples que s’han anat fent posteriorment, les antigues entrades de vegades han quedat obstruïdes i és molt difícil de trobar-les. Em penso, encara que no ho diuen, que en aquests casos acaben per enterrar-los en qualsevol lloc… Ja hi som, ara.

L’ascensoret s’ha aturat i surten a un vestíbul menut on només hi ha un home que beu amb una cantimplora folrada de pell.

—És l’encarregat —xiuxiueja el seu acompanyant—. Recorda el que t’he dit.

L’individu, però, es limita a moure vagament una mà quan passen pel seu costat; el vi li peta contra unes dents amples i llargues, extraordinàriament blanques. Les mans, en canvi, gairebé són negres, i molt peludes.

—Plou! —diu el seu acompanyant, sorprès i aturant-se a tocar de l’obertura que mena a l’exterior.

—Ja plovia quan he entrat. Però ara ho fa més fort.

L’aigua, que cau esbiaixada, espetega contra la grava que precedeix les escales, més enllà de les quals una estranya lluminositat, extremament blanca, lluita contra la pesantor opaca dels núvols que cobreixen el cel. Milers i milers, milions i milions d’ossos, muntanyes senceres de fèmurs i húmers, de tíbies i peronés, de cúbits i radis, de vèrtebres i de cranis, de mandíbules i falanges, falangines i falangetes s’alcen sobre tres pous immensos on es poden veure dos individus encaputxats i proveïts de llargs impermeables que remenen amb unes grans pales rodones.

—Aquests són els qui compten? —pregunta ell.

—No. Aquestes fosses ja són classificades i ara les anivellen abans de tancar-les. Els funcionaris del recompte són a la fossa nova. Vine. És clar que amb aquest temps… Quedarem xops.

Darrera d’ells la veu de l’encarregat, que ja ha deixat la cantimplora, els proposa:

—Us puc donar uns impermeables. És a dir, el senyor no és del servei del cementiri, oi?

—No, del cos científic —diu ell.

—I heu escollit un dia com avui? —s’estranya l’encarregat.

Ell no perd la sang freda:

—M’interessa comprovar alguns dels efectes de la pluja sobre els cranis dolicocèfals de tres a cinc anys.

—Ah!

Gairebé sembla impressionat i, sense afegir paraula, es desplaça cap una porta que hi ha al costat mateix de l’ascensor, d’on torna després amb un parell d’impermeables de color rosa.

—Són una mica vells —diu—, però encara serviran.

De fet, al que li toca li falta mitja màniga, que sembla rosegada per un animal, i la part dreta del faldó. Amb tot i això, el regracia i, darrera el seu company, s’endinsa cap a la cornisa estreta que domina les fosses on treballen els homes. L’altre l’adverteix:

—Naturalment, davant d’aquests ens tractarem de vós…

—Ja ho suposava.

Mig clou els ulls, ferits per la resplendor que s’alça dels pous, atent però a l’espai per on avancen els seus peus, humit i relliscós. Els homes interrompen un moment llur tasca, les grans pales clavades al fang que han començat a escampar sobre l’ossamenta. Un d’ells li somriu, bromeja:

—Pitjant una mica, encara n’hi caben.

—No corre cap pressa —replica el seu company amb el mateix to enjogassat.

Salten unes altres escales, fan la volta per darrera de les muntanyes de terra i prossegueixen fins més enllà d’una construcció de fusta on deuen guardar les eines.

Sota hi ha l’altra fossa, no tan profunda però més extensa que les de dalt i on els ossos són repartits en dues pileres entre les quals es veuen dos individus ajupits. Lentament, van recollint d’un a un els ossos d’una banda, els examinen, els enganxen un número del feix d’etiquetes que tenen davant, sobre una taula baixa, i els tiren a l’altre extrem. Una mena de para-sol tacat de verd i groc els protegeix aproximadament de l’aigua.

Ells travessen cap a l’altre costat, on hi ha una escala de mà repenjada a la paret de la fossa, davallen pels graons corcats i que grinyolen sota llur pes, perillosament fràgils i traïdors, i tot seguit xipollegen en l’aigua que ja s’ha anat acumulant al fons de la trinxera. Els homes els llambreguen de cua d’ull, sense abandonar la feina i més aviat severs.

—Bona tarda —diu el seu company—. Us duc aquest senyor de la comissió científica…

—Ahir ja en va venir un —fa el més jove dels dos individus, un xicot amb una barbeta rossa, una mica esclarianada.

—Devia ser d’un altra secció —improvisa ell.

—De datació, va dir —explica el xicot.

—Sí, és una altra secció.

El segon funcionari acaba de llepar una etiqueta, l’enganxa en una ròtula i, una mica despectiu, comenta:

—Tot això són camàndules. Aquí no n’hi ha, d’ossos vells.

—N’han trobat, oi? —diu el de la barbeta, una mica agressiu—. Si n’han trobat, senyal que n’hi ha.

—Tres. En tots els anys que treballo aquí, només n’han trobat tres. I dubtosos.

—Ossos prehistòrics, voleu dir? —pregunta ell.

—Relativament prehistòrics. El darrer tenia uns sis mil anys.

Ell es tomba al seu acompanyant:

—Em pensava que era l’ossera dels difunts ingressats darrerament…

—Sí que ho és —fa el de la barbeta, avançant-se a l’home—. Però de vegades se n’hi barregen d’altres fosses i per això els de datació vénen tot sovint. Si trobem alguna peça rara tenim ordre de reservar-los-la.

L’altre torna a comentar, encara despectiu:

—Ho són totes, de rares. No n’hi ha dues d’iguals.

—Sabeu perfectament que em refereixo a queixades excessivament massisses i pesades, a cranis la cavitat dels quals indica en principi un índex…

—Camàndules —repeteix el més vell sense deixar-lo acabar.

—Està bé, camàndules, però el fluor no menteix, oi? —li pregunta.

—Ben cert —diu ell.

—Vós de quina secció sou?

—Jo… bé, mesuraments antropomètrics actuals.

—Fa poc que hi és —l’ajuda el seu company—. Tot just s’ha llicenciat.

El xicot de la barbeta agafa un fèmur, el sospesa, hi passa la mà com si el volgués allisar.

—Ja veig —diu—. No en deveu saber gran cosa, del fluor.

—Confesso que no és la meva especialitat.

—Què cerqueu, concretament?

—En principi, cranis dolicocèfals joves.

—N’hi ha molts —fa el xicot, enganxa una etiqueta al fèmur i el projecta cap a l’altra banda, on cau sobre una pelvis que rellisca pel munt.

—Molt recents —afegeix ell amb intenció—. Recentíssims, si pot ser.

—Un haureu d’enfilar al capdamunt, doncs. N’hi ha de primeres hores d’aquesta tarda.

Ell mira el seu company, que assenteix.

—Sí, és possible. Ja us he dit que una part dels destinats a la fossa comuna són incinerats a mesura que entren.

—En aquest cas no pot quedar res… —comença ell.

—Sí. Els forns crematoris són graduats de tal manera que només destrueixen la carn, els teixits… El ossos sempre els preservem tots.

—Enfileu-vos-hi, enfileu-vos-hi —diu el de la barbeta amb una mena d’alegria maligna.

El seu col·lega grata una tíbia d’aspecte molt fràgil que encara duu adherits fragments de l’artèria tibial anterior, s’assegura que quedi impecablement neta i pren una nota en una llibreta que es treu de la butxaca. A ell li puja i li baixa la nou del coll i desvia l’esguard cap al pendís d’ossos que la pluja va remullant implacablement. El seu company, que sembla comprendre les seves vacil·lacions, proposa:

—Ja m’hi enfilaré jo.

—Potser valdrà més —accepta ell—. Hi esteu més acostumat.

El deixa separar-se cap a l’extrem de la muntanya, on l’accés sembla més fàcil, i aleshores se li reuneix ràpidament.

—La coneixeràs, la mare, si la trobes?

—Tan bé com tu —li replica l’altre, sostenint-li la mirada—. Puc treballar amb ells, però no l’he oblidada.

Es gira i comença a enfilar-se amb precaució, però l’equilibri dels ossos és inestable i tot de cranis, queixades separades, dents que han saltat de llurs alvèols i altres peces més o menys rodoladisses van esmunyint-se com un allau de pedres dispersades pels vessants abruptes d’un turó. Un instant després en té els peus coberts i el de la barbeta li crida:

—Que potser voleu que us enterrin?

Aleshores salta encara i s’atansa de nou als dos homes, cap al costat dels quals perllonga de lluny en lluny la seva cursa un os particularment esmolat. El de la barbeta recull una pelvis.

—Femella —diu. Es passa el dors d’una etiqueta per la llengua, però abans d’enganxar-la atura el gest, torna a mirar l’os que té a les mans—. És molt allargada… —mormola—. Mireu.

Abans d’adonar-se’n, es troba amb la peça entre els dits, obligat a examinar-la. La contempla per tots dos costats, incomprensiu i disgustat.

—No veig que tingui res de particular.

—És molt allargada —repetix l’altre, apoderant-se’n de nou.

—Però sense excés.

El funcionari més vell suspèn la seva feina, se’l mira encuriosit i, per primera vegada, somriu.

—Per ser un científic, trobo que teniu molt de sentit comú. Aquest té la mania que totes les pelvis allargades podrien no ser ben bé humanes.

—Sou un ignorant —fa el xicot—. Que us ho digui ell. La reducció de la pelvis assenyala el començament de l’home, de la posició erecta. No és així? —li pregunta.

—Sí, sí! —assenteix ell distretament, mirant cap al seu company que gairebé ja ha arribat al capdamunt de tot de la muntera, però ara parcialment invisible sota els ossos.

—Aquí no es poden trobar pelvis no humanes —diu l’altre, entossudit.

—De totes maneres, la guardo. —Se li gira—. Potser vós la podreu portar al vostre col·lega de la secció de datació. Que li apliqui la prova del fluor.

Es veu obligat a agafar-la de nou i a desar-se-la a la butxaca mentre el de la barbeta prossegueix:

—Es veu que no falla mai, això. Ens ho va explicar. Diu que els ions del fluor entren en contacte amb la matèria mineral cristal·lina dels ossos i que les unitats ultra-microscòpiques de la hidrociapatita es converteixen en fluorapatita…

—Camàndules —diu l’altre funcionari—. Jo només crec en el carboni 14. Però aquí no hi ha fòssils!

—Que sou carregós —es queixa el de la barbeta—. I dels fòssils vivents què me’n dieu?

L’altre projecta violentament dos queixals molt esmolats i parcialment corcats contra l’aigua que li banya els peus.

—Demanaré el trasllat —diu—. No ens podem passar les vint-i-quatre hores del dia discutint el mateix assumpte.

—Vós mateix —replica fredament el de la barbeta.

Però l’altre recalca:

—El vostre trasllat.

—Us en guardareu bé prou! Hi estic molt bé, jo, aquí.

—I jo també. Abans que us hi destinessin tot era tranquil i… —cerca la paraula, esbossa un gest ample i dolç—… idíl·lic. —Sacseja un fragment de nervi entortolligat que se li ha enganxat als dits—. Vull que ho continuï essent —acaba en el precís moment que un gran terrabastall els obliga a alçar els ull cap al cim de la muntanya d’ossos. L’home deu haver fet un mal pas i rodola vertiginosament entre l’espetec sec de les peces que xoquen entre elles.

—Es farà mal —diu plàcidament el de la barbeta.

—No li havíeu d’aconsellar que pugés. Mireu quin desordre! —exclama l’altre amoïnat.

—No ha estat res, no ha estat res! —fa l’home en arribar baix. S’incorpora llestament, fregant-se l’impermeable xop on s’adhereixen una mena de tendrums que ha d’espolsar-se.

—No ha estat res —repetix el funcionari més vell—. Ja ho dieu, vós. Amb una mica més ho barregeu tot.

Amb un gest irat, recull uns quants ossos llargs i un crani que s’escapaven cap a l’altra banda, on hi ha les peces classificades. El de la barbeta, més despreocupat, amaga una rialleta darrera la mà.

—No heu trobat res? —pregunta ell.

L’altre branda el cap.

—És difícil, amb tant de material…

—No tant —diu el funcionari més vell—. De cranis dolicocèfals n’hi ha molts. Aquest mateix ho és —afegeix indicant el que acaba de recollir. Impulsivament, l’hi allarga—. Teniu, emporteu-vos-el.

Ell l’observa i, per no haver-lo de carregar, diu a l’atzar.

—És d’una persona vella. No interessa.

—Carall, que sou primmirat!

Rebot el crani per terra i reprèn la tasca. El de la barbeta proposa:

—Jo me’n puc encarregar. Si en surt algun, us el guardaré.

—Més valdrà.

—I no us oblideu de donar la pelvis al vostre col·lega de datació.

—No…

—No prosseguim, doncs? —li pregunta el seu company.

—No, deixem-ho estar.

S’encaminen a l’escaleta de mà que pugen feixugament, sota la pluja que els regalima per la cara i al llarg dels impermeables. Dalt, s’aturen un moment a contemplar els dos funcionaris impertèrrits que van enganxant etiquetes amb perfecta regularitat, indiferents a la cortina d’aigua que limita la capacitat del para-sol.

—Sempre té tant de malhumor, el vell?

—En tenen tots, quan fa un temps que treballen a la fossa. Sobretot quan hi ha gent de fora; els molesten.

—El de la barbeta no ho sembla, així.

—No durarà gaire —diu el seu company una mica enigmàticament—. Ara, si vols, podem donar un cop d’ull al carner.

—Al carner?

—Sí, on enterren els cadàvers no incinerats.

—Els deuen cobrir de terra…

—De moment, no. Els deixen ventilar un parell de dies, aleshores els colguen i al cap d’un any desenterren els ossos. Allí, si hi és, la podem trobar fàcilment, la mare. De tota manera —reflexiona— com més hi penso, més em costa de creure que sigui morta. S’ha dit moltes vegades, ells i nosaltres ho hem repetit sovint, i, mai no ha estat veritat. Té la vida molt dura. Pot viure encara milers d’anys.

Ell no replica, capolat per l’espectacle al qual el porta el seu company, un camp molt llarg, potser a dos-cents metres de les fosses que han vist i recorregut de cap a cap per tres amples trinxeres que semblen poc profundes, una de totalment oberta fins a la meitat. Dotzenes i dotzenes de cadàvers hi entrellacen llurs membres nus en els més diferents estats de descomposició. Els de l’extrem que limita amb el tros cobert s’han anat convertint ja en una massa pastosa i repugnantment blana que ha perdut la immobilitat de les coses inertes sota el llevat de vides estranyes i invisibles que, a l’aire lliure, acceleren un procés corruptor; cap a l’altra banda, en canvi, les formes són més estables, és possible de reconèixer la línia dels ventres, pits, natges i esquenes que es barregen sense acabar-se de confondre del tot. Tots han estat llençats al carner sense amor ni preocupació, una cara reposa contra un ventre encara obès, un peu frega un nas ja afilat, una mà sembla entaforar-se en un sexe falsament receptor i més enllà, cap al final de tot, un home i una dona han caigut en una abraçada aparentment massa íntima perquè els ulls la puguin contemplar.

—Cap aquí —diu el seu company, adreçant-s’hi—. Aquest són els darrers.

—No hi ha ningú? —pregunta ell mirant a banda i banda.

—Ja deuen haver plegat, aquests. Treballen a preu fet i naturalment, miren d’enllestir. Millor, podrem procedir amb més llibertat.

S’endinsa en la trinxera, on comença per separar la parella innocentment lúbrica per examinar el rostre de la dona, molt jove i molt blanca. Sota n’hi ha una altra més granada a jutjar pel garrot de braços que se li veu i que ell estira fins que la cara queda al descobert.

—Ho semblava, oi?

Ell no replica, alça el rostre fins a la pluja per tal de netejar-se els ulls i l’olfacte d’immundícies, i l’aigua el xopa lentament, amical i neta, la mateixa aigua que després, indiferent, regalima sobre els cadàvers sense rentar-los, engreixant-los, saturant-los per a accelerar el desordre final.

—Si m’ajudes, acabarem més de pressa; s’està fent fosc i aviat no hi veurem gens —li diu el seu company.

Ha de baixar, doncs, a la fossa, però de primer pren la precaució de lligar-se el mocador a la cara. Amb tot i això, les sentors, confuses encara, potser més latents que actuals, el penetren, l’uneixen misteriosament als cadàvers que els vivents han privat de llur darrera intimitat. Separa troncs, alça braços i cuixes, les mans se li enfonsen en greixos que cedeixen sobtadament, trepitja membres fràgils que peten sota els seus peus amb una remor seca i reprovadora, esguarda mirades infinitament perdudes, profundes de tan buides, perquè molts dels cadàvers tenen els ulls oberts…

—Em penso que tampoc no hi és —diu el seu company—. Aquests d’aquí ja són una mica més rancis, deu fer gairebé dos dies que hi són. Demà ja els deuran colgar.

Miren encara, però, palpen materials amorfs que se’ls queden a les mans, separen braços i cames que es desprenen del tronc com una fruita excessivament madura, decapiten un vell amb un desgraciat cop de peu…

—Sortim —fa ell, incapaç de resistir-ho més.

L’home salta al seu costat, dirigeix una darrera mirada al carner sota la llum baixa, es frega les mans d’on se li separen uns residus vermellosos, pica de peus per desfer-se dels excrements que se li han enganxat a les sabates…

—Ja t’ho deia que potser no l’havien matada. Encara que et sembli haver-ho vist…

—No hem pogut examinar bé l’ossera —recorda ell.

—És veritat, però així i tot… És clar que també la poden haver amagada deliberadament, però en aquest cas no hi podem fer res.

Tornen a pujar cap a la fossa on treballen els dos funcionaris que ara han encès una llanterna perquè a baix ja és gairebé totalment fosc.

—No pleguen? —pregunta ell.

—És servei permanent. Se la passen molt bé, aquests, un dia de treball i un dia de festa…

Els homes que palejaven fang sobre les altres fosses plenes, en canvi, s’han fet ja fonedissos i ell aprofita la soledat de l’indret per treure’s la pelvis de la butxaca i llençar-la entre els ossos encara descoberts. El seu company li subjecta el braç, amb una mica de retard.

—Què fas? —pregunta, alarmat.

—No me l’havia d’emportar pas…

—Però aquí… No estava numerada.

—I què? —diu ell, indiferent—. Ningú no ho ha de saber.

L’altre mou el cap, incrèdul i amoïnat.

—Ja es veu que no saps com va, això. Se n’adonaran quan facin la revisió.

—Revisió? —s’admira ell—. Als ossos?

—Sí. Revisió periòdica, cada deu anys. Si troben una peça sense numerar hi pot haver soroll, expedientaran algú per negligència…

Ell obre la boca amb un gest bla, com si volgués posar-se a plorar, però en lloc d’això esclafeix la rialla entre les mans que alça sobtadament per refrenar l’exuberància del seu histerisme. Cal que el seu company li tusti l’esquena, i aleshores la rialla s’aclareix, minva, fins a convertir-se en una mena de queixa pàl·lida que no s’interromp ni quan diu:

—Són ximples. I nosaltres també. —Subjecta el braç de l’home, acaba d’asserenar-se—. No te n’adones? Sempre havíem temut que ens contaminarien, que ens despersonalitzarien, i ja ho han fet, ho estan fent en moltes coses… Si no fos per ells, pel seu ambient, per aquesta atmosfera que han creat, mai no se m’hauria acudit d’anar a regirar osseres i carners amb l’esperança de trobar la mare entre centenars de cossos desmembrats… No podíem reconèixer-la, et dic! —gairebé crida—. Potser ens ha passat per les mans i no hem sabut que era ella…

—És diferent de totes —li recorda l’altre—. Si l’haguéssim vista, l’hauríem reconeguda.

—No pas morta —contradiu ell, en equilibri sobre la cornisa relliscosa—. Res del que hem fet aquesta tarda no és natural. Vull dir per a nosaltres. No entra en el nostre tarannà. Ens hem deixat arrossegar per una manera de fer que contradiu la nostra lògica, la nostra raó… M’entens? —afegeix en veure l’expressió absorta de l’altre.

—No… no del tot. Tenen coses estranyes, sí, i són diferents de nosaltres, però no tot és tan il·lògic.

Ell mou el cap amb tristesa.

—Fa molts anys que vius aquí, entre ells. No t’adones del món que han creat.

I sense donar-li temps de replicar avança cap als graons que hi ha al final de les fosses, puja cap al replà de grava i s’endinsa en el vestíbul fosc i solitari, on es treu l’impermeable. Sent que darrera seu l’home comenta a mitja veu, dubitatiu:

—Potser sí, que amb el temps un es deixa influir una mica…

—On és, l’encarregat? —pregunta ell.

—No ho sé. Els impermeables, els podem deixar aquí mateix.

Li recull el seu de la mà i se separa per dipositar-los en algun indret invisible abans de tornar al seu costat i agafar-lo pel braç.

—Vine.

S’orienta fàcilment cap a l’ascensoret que s’il·lumina quan l’obre. Hi deuen haver baixat els homes que cobrien les fosses, i potser el mateix encarregat, perquè el terra és ple de peuades de fang a les quals barregen les de llurs soles xopes i encrostonades d’un llot negre i sospitós. L’home encara deu estar pensant en el que ell li ha dit, perquè comenta:

—És veritat que de bon començament tot m’estranyava més.

—És clar —diu ell—. T’hi has avesat. I tots acabarem per avesar-nos-hi si no fem res. Sembla que visquem una mena de paròdia de la nostra realitat.

—Mentre no matin la mare, i jo continuo creient que no l’han matada…

Ell li posa la mà a l’espatlla, el fita.

—I no se t’ha acudit que, si no és morta, podem matar-la nosaltres mateixos?

L’altre abaixa el cap.

—No, això no… —mormola.

—Ho estem fent —diu ell en el precís moment en què l’ascensoret, arribat a la planta baixa, s’atura en sec.

Salten tots dos i, a les fosques, tornen a recórrer el passadís i desemboquen al corredor principal, d’on surten al vestíbul. L’home, però, es fa enrera tot seguit. Ell es gira.

—Què passa?

—El porter —diu l’home—. Més val que no ens vegi plegats.

A la dèbil claror d’una llàntia distant, ell li examina la cara humil, el posat una mica confús. Lentament, assenteix:

—Està bé.

—Em podria comprometre, saps? Els altres no hi fa res, però el porter és diferent. Ha de presentar un informe diari de tot el que veu.

—Està bé —torna ell—. No vull perjudicar-te. I gràcies per tot.

—No, no és res… —diu l’home, però ell ja s’allunya cap a la porteria, on l’individu engalonat com un almirall alça els ulls d’un diari en sentir els passos que s’atansen. Després veu que s’aixeca, surt per la porteta de darrera de la garita i avança al seu encontre.

—On aneu, vós?

—Buscava les oficines.

—Són fora —diu el porter—. Les havíeu de veure per força.

—Les he vistes, però eren tancades i he entrat per si trobava algú. Vós no hi éreu, aquí —fa, acusador.

L’home vacil·la un mica, indica cap a fora amb la mà oberta.

—Ara hi trobareu els escrivents.

—Gràcies.

Sent la mirada que el segueix, desconfiada, però ell camina amb fermesa, es desvia cap a la dreta, on darrera la porta hi ha llum. No li cal arribar-hi, però, perquè en aquell moment sobre i en surt una noia amb uns papers a la mà. L’atura amb el gest.

—Perdoni…

—Sí? —fa ella.

Ell somriu, s’exposa.

—Tu?

La noia només mou el cap, afirmativament.

—Volia preguntar una cosa… De primer no hi havia ningú, a les oficines.

—Sempre obrim tard, de set a vuit.

—Però de morts, en deuen portar tot el dia…

—Com que en general els emmagatzemen, no té importància. Deixen la documentació a la bústia, o al porter. Això, volies preguntar?

—No. No saps si han portat la mare?

Ella alça la mà fins al pit, amb tots els dits separats, com si volgués exhibir la perfecta manicura de les ungles.

—La mare? —xiuxiueja.

—Sí. Em penso que l’han matada.

—A l’hospital, vols dir?

—Ah! Ho sabies?

—Sí —mira dissimuladament cap al porter que els deu estar contemplant des del costat de la garita—. Però es va salvar.

Ell deixa escapar una alenada profunda, sorollosa, i dintre seu es relaxa alguna cosa que fins ara no s’adona que vivia comprimida.

—N’estàs segura?

—Sí. La trobaràs al barri nou, em penso. Ho sé per l’ordenança de la sala de conferències. El pots anar a veure, aquesta nit hi ha reunió. Aquest ordenança t’hi portarà.

—Hi aniré —i aleshores, impulsivament, li fa la mateixa pregunta que un parell d’hores enrera formulà al seu acompanyant—: Per què hi treballes, per a ells?

La noia l’esguarda amb la mirada serena, sense reserves ni recels, i els llavis se li van dilatant en una mena de somrís fi, gairebé invisible.

—No hi treballo —diu amb simplicitat.

I aleshores ell assenteix, també somrient. S’han entès.