10 (11)

Li obre la porta una dona baixeta i rodanxona, jove encara i amb un rostre on s’insinuen dos clotets. Ell li allarga el paper que ella plega sense llegir-lo, mentre diu:

—Ara no hi és, el propòsit.

—No és l’hora de despatx, potser?

—Sí, tot el dia —replica ella amb naturalitat—. Ha hagut de sortir per a unes diligències i pot tardar una mica.

—M’esperaré, si no us fa res —decideix.

Aleshores es retira una mica i ell penetra en un vestíbul llarg i ample, molt sobri de mobiliari, però de parets massa recarregades per una mostra de paper vermell i groc on s’entrellacen serpents i roses.

—Veniu —li fa la dona—. Us estimeu més esperar a la saleta o a l’habitació?

—Bé… —contesta ell, sorprès—. Com us sembli.

La dona el llambrega apreciativament i, amb un somrís, aconsella:

—A l’habitació. Sou jove.

Abans de menar-l’hi, però, el fa esperar uns segons, car obre la primera porta del corredor, on entra sola per deixar el paper damunt una taula que es veu al fons de tot, escortada per dos amples armaris tancats, la fusta empaperada dels quals repeteix els mateixos motius de la decoració del vestíbul.

La repeteixen encara les parets de l’habitació on el duu seguidament, una cambra amb un divan, dues cadires i dues butaquetes, sense finestra, però amb una cortina rosa que sembla menar en una altra dependència. D’un dels murs pengen dos quadres vagament poètics, on tot de pastors i pastores massa vestits es persegueixen per uns prats florits de roselles que el temps ha anat descolorint i que ara semblen tan marcides com els personatges.

L’atreu més, però, la noia que seu a la segona butaca i a la qual saluda amb un bon dia tímid i vagament contestat, mentre la dona baixeta i rodonxona diu:

—Ja us avisaré, quan vingui.

Sense girar-se, sent la porta que es tanca al seu darrera i avança fins a la cadira, on s’instal·la obliquament, tombat cap a la noia que sembla abstreta en tot de pensaments que l’obliguen a moure els dits d’una mà com si comptés quelcom.

Li examina el rostre, agradable i bell, la línia ovalada de la barbeta que posa en relleu uns llavis vermells i molsuts, discretament pintats, sota un nas un xic arremangat, d’aspecte xafarder i atraient, sobre el qual els ulls, grans i d’un blau negre profund, s’ombregen de pestanyes llargues i recargolades. Les celles, igualment negres i llargues, són molt corbades contra un front alt i espaiós que, al capdamunt, recull uns blens de la cabellera curteta i falsament despentinada.

Aleshores els ulls li davallen pel cos, s’entretenen un moment arran d’espatlla, recorren la forma dels braços tendres i bruns, el volum de les sines que pesen contra la brusa escotada i que permet d’entreveure la depressió fina que les separa en dos hemisferis iguals, la cintura i les anques que la posició asseguda desdibuixen i aplanen cap al fons de la butaca, les cuixes esveltes i ben retallades per la faldilla estreta, aturada més amunt dels genolls que moren dolçament, sense ruptura, en les cames alçades per unes sabates de taló alt que reposen contra els rajols grisos i blancs de l’habitació.

Sorprèn un gest més preocupant que es perllonga en una mirada distreta, i després les cames es mouen, l’esquerra munta la dreta amb un moviment ràpid i savi, reposa una mica massa alta, obrint una llarga escletxa sota la faldilla i cuixes amunt, on es combinen les tonalitats de la mitja i la carn.

—Si us puc ajudar… —diu aleshores.

La noia torna a alçar l’esguard, balanceja una mica la cama i la faldilla se li van enfilant lentament.

—Eh? —fa.

—Sembleu preocupada…

—Ah! He perdut un heretge —diu la noia.

—Un… heretge? —gairebé s’ennuega ell.

—Sí, cada dia els compto i avui… —Aleshores riu, abalança una mica el cos, i la faldilla acaba de remuntar-li fins a mitja cuixa—. És clar, vós no ho sabeu. Sóc especialista en heretges i sempre els repasso per no oblidar-ne cap.

Ell assenteix amb tot el cos.

—Ja veig, ara. I avui els comptes no surten.

—Precisament. Me’ls he recitat per ordre alfabètic, que és la manera més segura… Aerians, agionistes, agònyclites, acèfals, albanesos, albigesos, anabaptistes, adrònics…

Ell alça la mà, precipitat.

—Un moment —diu—. Potser els alogians. Entre els albigesos i els anabaptistes.

La noia acaba d’inclinar-se endavant, recull les dues mans entorn del genolls, però massa baixes perquè amaguin l’esclat de les cuixes, i la boca li riu, satisfeta.

—Oh, sí, els alogians! Del segle II. Negaven la divinitat del Verb i rebutjaven l’evangeli de sant Joan i l’Apocalipsi… També hi enteneu, vós?

—Una mica —concedeix ell, modest—. A hores perdudes.

—Feia mesos que no n’havia oblidat cap. I encara va ser un dia que tenia la regla, cosa que ho fa més disculpable.

—Ben cert —diu ell, i s’escura la gorja.

—Sobretot si es té en compte que les tinc llargues i doloroses.

Ell es limita a moure el cap, els ulls fits en les mans que s’encreuen i desencreuen, en la fermesa de les cames ara immòbils.

—Vós en teniu algun de predilecte? —li pregunta aleshores la noia.

—No ho sé… Potser Manes.

Ella s’hi pensa una mica, com si recorregués mentalment tota la llista, aprova:

—Sí, és interessant. Ja sabíeu que abans s’havia dit Cúbic?

—Em sembla que sí.

—De tota manera —puntualitza tot desencreuant la cama i repenjant-la contra el canell de l’altra— la seva heretgia ja tenia precedents. El veritable autor del maniqueisme és Cerdó, nat a Síria al segle II. Són els que més m’interessen, els del segle II.

—Era un segle ple d’inquietuds i de ferment —concedeix ell.

—Ben cert. Hemògenes, Marc, Montan, Pròdic, Saturní, els alogians, Valentí, Apel·les… —va enumerant ella—. Potser cap de tan inquietador, però, com Cerdó…

—Predicava a Roma, oi? —pregunta ell.

—Sí. Era en temps del papa Higini i acabaren per expulsar-lo de l’Església.

—Marció, que predicava la dualitat de principis, devia ser gairebé contemporani seu…

La noia inclina el tors cap a un costat i el volum simètric dels pits es desequilibra en benefici de la cuixa dreta, ara tan estretament retallada per la pressió de la faldilla que fins i tot s’hi dibuixa el relleu de la lligacama.

—Sí. També és del segle II i va néixer a l’Àsia Menor, a Sírope, diuen. És un home curiós, que van haver d’expulsar de la comunitat dels fidels perquè va seduir una noia. És clar que després li ho van perdonar…

—Amb aquestes debilitats més val ser tolerant.

—Naturalment —assenteix ella—. N’hi ha que diuen que precisament les noies són per a això, per ser seduïdes… Vós què n’opineu?

—És un punt de vista que pot defensar-se. I els heretges ho sabien. Marció, crec que el van tornar a expulsar una segona vegada, i aquest cop no pas per culpa d’unes faldilles…

—A Roma —explica ella—. Va ser aleshores que es dedicà a predicar que hi havia dos principis, el del bé i el del mal. Hi afegí alguns errors de Valentí que aquest havia tret de Basílides, però cap al final de la seva vida es va penedir i, si no s’hagués mort, és segur que s’hauria retractat… —Sospira, incorpora tot el bust i separa les cames—. Fa calor, en aquesta cambra tan tancada. Un s’hi asfixia…

Ell mira a una i altra banda, com si confiés descobrir una finestra de primer invisible.

—Sí —concedeix—. Una mica encofurnada.

—Jo tinc palpitacions i tot… Potser s’hi afegeix que parlo massa de pressa… —s’avança la mà cap al pit, on la deixa reposar un breu instant abans de dir—: Toqueu…

Ell abandona la cadira, insegur, mirant els dits que ara descorden els primers botons de la brusa amb l’esperança de recollir una mica més d’aire, l’altra mà que s’allarga cap a la seva mentre els llavis tornen:

—Toqueu…

Hi reposa el palmell, sensible a la carn dura i al mugró que es redreça amb fermesa.

—Sentiu?

—És a l’altre costat, el cor —diu ell.

—Ah, sí!

Ella mateixa li trasllada la mà que s’entrebanca amb el tirant i llisca per sota, en contacte amb la pell, però només un moment, perquè tot seguit la noia fa:

—Potser valdria més que m’estirés una estona…

S’incorpora i camina cap al divan, on de primer s’asseu i deixa caure les sabates que empeny endins amb els peus; aleshores replega les cames i les projecta sobre el llit amb un moviment de rotació que li arregussa les faldilles fins al baix ventre.

—Encara hi cabeu, si també voleu reposar una mica…

—No és massa estret? —diu ell.

Ella palpa els dos costats, fa córrer lleugerament el cos cap a la paret amb un cop d’anques.

—No… Podrem continuar parlant d’heretges. Traieu-vos l’americana —afegeix aleshores, i es redreça—. Jo també m’alleugeriré discretament.

Li allarga la brusa i la faldilla que ell penja al respatller d’una de les cadires, sota l’americana. Es desfà igualment de les sabates i aleshores s’estira al seu costat.

—Hi ha detalls curiosos, en la vida d’aquests heresiarques —comenta ella, girada cap al seu pit—. Ara mateix se m’acut de pensar en Arri, que va morir en uns orinadors públics, a Constantinoble.

—Quan els seus partidaris feien un rebombori de mil diables perquè el bisbe Alexandre es decidís a acceptar-lo —completa ell, atent al contacte d’una cama i a les pròpies mans que han avançat cap a les calces.

—I fins a cert punt van triomfar —aclareix la noia vinclant el cos per tal de facilitar l’esmunyiment de la peça que després rebutja amb els talons—. A l’occident, alguns prelats es van deixar convèncer pels bisbes Valente i Urasi i, a Remini, van signar una declaració arriana.

—Després van abjurar, però —diu ell, ja incorporat al seu damunt per penetrar-la.

—Així i tot —afegeix la noia amb un sospir que l’eixampla— l’arrianisme va dominar a la cort fins als temps de Teodosi el Gran, que van negar-los el dret de tenir esglésies i bisbes propis.

—I ni aleshores no s’acabà —recorda ell, ben ancorat i bellugadís— perquè els vàndals van dur l’heretgia a l’Àfrica i els visigots a Espanya, on va subsistir molts anys sota la protecció dels monarques que l’havien abraçada.

—No van abjurar-la… fins… fins l’any… 660 —mormola la noia discontínuament.

—El segle XVI. Erasme fou acusat i empresonat… per sospitar-se que… que la volia ressuscitar —panteixa ell sobre els seus llavis—. Però es va… saber… justificar…

—A en Servet, se… seduït per al… algunes expressions se… ves —prossegueix la noia amb la llengua cada cop més lligada— i que… que havia… publicat un llibre… co… co… contra… ai!

Estira les cames amb un moviment sobtat i llangorós abans de replegar-les de nou, i ell reposa sobre la carn bruna, ara silenciós i entresuat. I la calma es perllonga a la cambra tancada, entre els pastors que es persegueixen i mai no s’aconseguiran. Fins que ella insinua un altre moviment, i diu:

—Hi sou tan expert com jo, en heretgies.

—O gairebé —somriu ell, mirant com salta del divan i corre cap a darrera la cortina on tot seguit sent que canta un doll d’aigua contra un fons de porcellana baixa.

Aleshores es va incorporant i es queda assegut al caire del divan, mirant les seves sabates sobre les quals han caigut les calces malva, breus i transparents. Les recull amb dos dits, les deixa al seu costat i es calça. Després es palpa les butxaques, inútilment, i de cara a la cortina pregunta:

—No teniu cigarrets?

—A la bossa n’hi ha —contesta ella entre la remor de xipolleig.

La descobreix a la butaca on seia, penjada a la banda de darrera del breu sortint lateral del respatller, i xafardeja les monedes, el mocador rosa, tacat de vermell, les tres fotografies, la polvorera i el pintallavis, unes claus, dos tubs de progesterona, una pinta, fil i agulla i, en un costat, el paquet de tabac i els llumins.

—Els heu trobats? —pregunta ella.

—Sí.

—Enceneu-ne un per a mi, que ja vinc…

Torna amb un somrís i, en passar pel seu davant, li acaricia un moment la galta abans de prendre-li un dels dos cigarrets que li pengen dels llavis. Sense recollir la roba ni les calces, s’asseu de nou a la butaca amb un sospir llarg i las que projecta davant seu un brollador de fum tumultuós, i diu:

—Ara potser que reposem una mica. Encara que parlar d’heretgies m’agradi, sempre és bo de fer una pausa… No gaire llarga, és clar —somriu.

—El propòsit ens podria privar de continuar… —insinua ell, però la noia branda el cap.

—Sempre sol tardar estona.

Encreua una cama sobre l’altra i, com de primer, la balanceja una mica perquè la roba de la combinació vagi lliscant per les cuixes, projecta el cap enrera, dreçat cap al sostre, però tot seguit el torna a abaixar i fita la porta, darrera la qual se senten unes passes i un murmuri de veus.

—No pot ser… —diu per a ella mateixa.

La porta es bada i la dona baixeta i rodanxona treu el nas, precedint un home caravermell que s’atura a la seva esquena.

—El propòsit ha telefonat que encara en té potser per vint minuts —diu—. Ha vingut un altre senyor que s’esperarà amb vostès… —i a l’home—: Entreu, entreu…

L’individu obeeix, saluda amb el cap i enfila directament cap a la cadira que queda davant mateix de la noia.

Espera que la porta es torni a tancar i aleshores profereix una rialleta que interromp un escurament de gorja, com si anés a parlar. Però roman silenciós. La noia, en canvi, diu:

—Ens hem hagut d’alleugerir una mica… Fa molta calor —i es toca la punta de la combinació, amb la falsa pretensió d’estirar-se-la sobre les cuixes.

—Sí, sí, ben cert —confirma l’home amb una altra rialleta—. Sí. —Ho reforça—: Oi tant!

—I encara ens hem acabat d’acalorar parlant d’heretges.

—Heretges? —fa l’individu, i la pell de la cara se li va plegant mentre les orelles li tremolen.

—Sí, heretges.

—És una especialista —diu ell.

L’home passeja la mirada de l’un a l’altre; el plegament de la pell s’accentua, com en un cavall.

—Ja entenc —diu a la fi.

Però les orelles encara li tremolen i el seu esguard és recelós.

—Jo he vingut per a uns papers… —comença.

—Sí, com tothom —diu la noia—. Però mentre esperem… és allò…

L’home dóna grans cops de cap en el buit, la mirada perduda cap a les cuixes ara desencreuades i unides.

—Sí, sí, és allò…

—D’una cosa o altra s’ha de parlar, oi?

—Sí, sí… els heretges… —i es remou, com si el seient el punxés.

La noia fa un petit gest amb l’espatlla.

—Heu agafat la cadira més incòmoda, em penso. Al divan potser estaríeu més confortable.

L’home hi mira com si el descobrís per primer cop, torna els ulls cap a la noia.

—Al divan? —pregunta.

—Sí. Proveu-ho.

El caravermell deixa sentir una altra rialleta, però després s’aixeca, s’asseu a la punta mateix, fa jugar una mica les molles.

—Sí… —diu. Allarga la mà cap a la banda dels peus, on hi ha la peça de roba, la recull i comença a desplegaria—. Què és això?

—Les meves calces —contesta la noia.

L’home es queda amb la boca oberta, els ulls fits en la mossa, i després passeja una mirada precipitada entorn de la cambra.

—No és l’habitació del propòsit? —pregunta.

—Sí que ho és —diu ell—. Una habitació ben acollidora.

L’individu degluteix, ara una mica pàl·lid.

—Sí, sí, ben cert. Sí.

La noia s’ha aixecat i avança cap al divan, prop del qual s’atura, inclinada cap a l’home.

—No havíeu vingut mai, oi?

—No, no… Jo… No.

Ella allarga les mans cap a les calces.

—Me les matxuqueu totes. Esteu molt nerviós.

—Sí, sí… És clar —assenteix l’home mentre els colors li tornen a la cara, més violents que mai.

—Potser li convindria jeure una mica —proposa ell des de la cadira.

—Em penso que sí —confirma la noia—. Per què no us traieu el gec i us estireu una estona? Ja heu sentit que en tenien per vint minuts.

Ell mira el divan, el palpa tímidament amb els dits.

—No sé si… És el llit del propòsit?

—Bé —comença la noia, i acaba després d’una vacil·lació—: Bé deu ser-ho.

—I ens hi deixa estirar?

Però ja s’ha tret l’americana, s’inclina cap a les sabates que es descorda, de manera que la noia no contesta, només diu:

—Jo també estic cansada…

S’interromp, el ulls fits en els mitjons de l’home galta-vermell, d’un color verd rabiós, amb tot d’estrelletes blaves. Ell els contempla també, alça l’esguard fins a la noia que fa un pas enrera.

—Però el llit és massa estret per a tots dos —mormola aleshores.

L’home es queda indecís, penjat al costat del divan, una sabata encara a la mà.

—Jaieu —gairebé ordena ell, passejant els ulls de l’un a l’altre.

L’individu obeeix, rutlla sobre el ventre, seguint la breu inclinació del divan, i s’immobilitza gairebé a frec de paret, de cara al motiu de flors i serpents.

La noia s’inclina, li xiuxiueja a cau d’orella:

—Heu vist? Els mitjons verds…

—Sí —fa ell, però l’esguard continua interrogatiu.

—No l’hauria d’haver portat, la criada del propòsit.

—Per què?

—S’han d’esperar a la saleta, aquests. Sols.

—No ho devia saber. Els mitjons no se li veien.

La noia ulla rancuniosament cap al divan.

—Ho fan expressament, de portar botes altes.

—És natural —assenteix ell sense preguntar—. No els deu pas agradar que es vegi.

—No agrada a ningú, ja ho sabem —reconeix la noia tot eixarracant-se-li als genolls—. N’hi ha que no ho poden amagar, se’ls nota en altres coses, però aquest, tan vermellet de cara…

—Si, no ho solen estar —fa ell obrint una mica les cames per tal de poder retirar la combinació cap amunt.

La noia recalca més les natges mentre allarga la mà enrera.

—És el primer que veig que les hi tingui, si us he de dir la veritat.

—Jo també —confirma ell, i amb totes dues mans li palpa les sines—. Són galtes de pagès.

—Potser ho és.

—Potser sí, una cosa no priva l’altra.

—Sortosament, no n’hi ha gaires —explica ella inclinant-se una mica endavant i obligant-lo a seguir el moviment.

El la recull per sota, empresonant-se sota el guiatge de les mans que aleshores l’abandonen en les profunditats misterioses. Mira cap a l’individu.

—Està molt quiet.

—Potser s’ha adormit…

Escolten tots dos, immòbils i penetrats.

—Millor —diu ell—. No sé com poden reaccionar…

—Hi duu moltes estrelles, als mitjons —comenta ella.

—És desfavorable, naturalment.

—Són més perillosos —reconeix la noia afiançant els peus sobre els talons mentre es gronxa amb un petit sospir—. Em fa patir…

Però aleshores ell la subjecta, immobilitzant-la, i mig girat cap a la porta fa:

—Ve algú.

—Deu ser ella. Hi deu haver algú altre.

I continua mig culivada al seu damunt, es torna a moure rítmicament quan els braços d’ell es relaxen una mica. La porta s’obre i la dona baixeta i rodanxona diu:

—Ja és aquí.

—Si no han passat, vint minuts! —protesta la noia bellugadissa i entresuada.

—És clar, parlant el temps se’n va que no te n’adones —somriu la dona—. Teniu sort, vós —sospira—. Jo ja fa mesos que no he pogut parlar amb ningú.

—Perquè no deveu voler —replica ell amb un petit panteix.

—Si no parlo sola…

La noia riu amb un cloqueig entretallat que sembla un sanglot.

—De vegades ho fa!

—És un mal vici —reprova ell—. Si no me n’hagués d’anar…

La dona fa unes passes endavant, mou el cap al ritme lent d’ells dos, observant el vaivé de l’intercanvi a punt de consumar-se.

—No us n’heu d’anar pas —diu.

Ell torna a alçar el cap.

—No dèieu que el propòsit ja havia arribat? Em deu esperar.

—De primer, és ell —diu la dona, assenyalant cap al llit.

—Ha vingut després!

—Precisament. Els primers són els darrers.

—No l’havíeu d’haver dut —fa sobtadament la noia en veu alta.

—Us sentirà…

—No, que dorm. I m’és igual, ben mirat. L’havíeu d’haver dut a la saleta.

—Per què? —s’admira la dona.

—Perquè… —però es talla per recobrar l’alè que se li’n va—. Mireu-li… els… mitjons…

La dona es gira d’una sola peça, amb un moviment sobtat que sembla perllongar el de la noia, vertiginosament arrelada.

—Oh! No sabia…

—Heu de vigi… gilar… més que… Oh!

La dona es torna a tombar, ara amb una altra expressió, satisfeta i alhora envejosa.

—Em sembla que heu tingut una conversa molt interessant…

—Sí —reconeix ella tot redreçant-se llangorosament i repenjant l’esquena contra el seu pit—. En sap molt, de parlar.

—És que vós sou una bona interlocutora —replica ell.

—Per això, perquè parlar amb vós fa goig. —S’incorpora lentament—. Fins i tot sap greu que el tema sigui tan curt… Ja torno —diu.

La combinació se li ha quedat enganxada en una clapa de suor que li humiteja la part baixa de l’esquena, i ell i la dona l’observen fins que desapareix darrera la cortina.

—És clar —diu ella amb un posat ple de resignació—. Ja sé que amb noies com ella les converses són tan absorbents que després ja no s’és bo per a res… Oi?

—Depèn —fa ell—. Depèn de l’interès de les altres converses que es poden presentar, del tipus d’interlocutor… Vós sou una bona interlocutora?

La dona sembla vacil·lar, torça una mica el coll.

—N’hi ha que diuen que sí, n’hi ha que diuen que no. Alguns em troben massa ràpida, mentre ells diuen una paraula jo en dic dues i de vegades fins i tot tres. Sóc molt emotiva… Potser per això, que només puc parlar molt de lluny en lluny.

Ell s’humiteja els llavis, la contempla especulativament.

—Que potser teniu algun defecte?

—Fins a cert punt… Ja ho veureu, si tenim ocasió de canviar impressions. Ara… El propòsit em deu esperar —recorda tot d’una, i mira cap al llit—. Dorm com un soc, em penso.

S’hi atansa ràpidament i s’inclina al seu damunt, on de primer li examina els mitjons verds amb molta atenció, li compta les estrelles.

—Quinze —diu, girant-se—. Quina badada!

—Sí, una mica —reconeix ell sense comprometre’s. Però la dona ja s’ha inclinat de nou sobre l’individu, el sacseja per l’espatlla.

—Ei, vós… Ei! —Es redreça sobtada—. És mort!

—Mort? —diu ell, projectant-se enfora de la cadira. La noia treu el cap per les cortines, la tovallola penjada a la mà.

—Mort? —repeteix.

—Li he tocat les mans, les té fredes…

I aleshores l’individu s’entregira, obre un ull i els mira amb un esguard sorprès i decebut abans de somriure:

—El llit del propòsit…

—Sí, però ara lleveu-vos. Us espera. Sou el darrer. L’home s’asseu i va avançant fins a la vora amb tot de copets de cul facilitats pel joc dels peus i de les mans.

—Li ho puc dir? —pregunta.

—Què?

—Que he dormit al seu llit… Hi havia una noia. De primer em pensava que jauria amb mi.

La dona estreny la boca.

—Ho devíeu somiar… Apa, poseu-vos les sabates.

—Sí, sí… No hi és, doncs?

Ell mira de cua d’ull cap a les cortines que tornen a tancar-se silenciosament.

—No he vist ningú —diu.

—Tenia… Són aquí —fa aleshores, recollint les calces.

La dona les hi pren sense brusquedat, se les fica a la butxaca de la bata negra.

—Són meves —explica—. No sabia on me les havia deixades.

L’home deixa caure els braços.

—Ho he somiat… —Alça el cap—. I els heretges també?

—Quins heretges?

—No ho sé… Sí, sí… Quins somnis! —diu.

Recull les sabates en les profunditats de les quals desapareixen els mitjons verds, se les corda en tot de llaçades que van pujant pels ganxets.

—Veniu —fa la dona—. Us acompanyaré al despatx. En teniu per gaire estona?

—No ho sé… Li ho puc contar, això dels heretges i la noia, al propòsit?

—Té molta feina —diu la dona—, però li ho podeu contar tot.

—I que he dormit al seu llit? —torna ell.

—També… Estarà content.

—Sí… —mira cap a ell—. Diu que estarà content.

Segueix la dona que el subjecta pel braç, però abans d’arribar a la porta se’n desfà per acabar-se de posar l’americana.

—Sí… Li ho diré —mormola encara—. Oi tant! —es confirma a ell mateix.

Ell es queda plantat enmig de l’habitació, escoltant, car la conversa continua a l’altra banda de porta. Darrera sent les passes furtives de la noia que en mou, i aleshores es gira.

—Bé és prou pacífic —comenta—. Fins semblava una mica ximplet.

—De vegades s’hi queden, així, després de dormir.

—Els de quinze estrelles també?

—Quinze, en tenia?

—Ella les hi ha comptades.

—Tots, em penso —reflexiona la noia—. Només sé el que diuen. —Es desvia cap al llit—. Les heu agafades vós, les calces?

—Se les ha endut ella, a la butxaca.

Sense replicar camina cap a la butaca on seia de primer, agafa la bossa i en treu el tub de pastilles de progesterona; se’n fa saltar una a les mans.

—Cada dia en prenc en aquesta hora —explica. Se l’empassa i pregunta—: Heu de tornar, pels papers que heu vingut a buscar, o enllestireu avui?

—No ho sé. Per què?

—Podríem coincidir un altre dia.

Ell somriu amb el llavi massa alçat per un extrem.

—No us en deuen faltar, a vós, d’interlocutors…

—No —reconeix la noia—. No sóc com ella.

—Què té?

—És… és estranya. —S’asseu a la butaca, sospira—. Mira que badar d’aquesta manera i exposar-nos al perill! —torna aleshores. Mira cap al llindar i afegeix—: No ho feu més, això.

Aleshores ell s’adona que la criada torna a ser a l’habitació.

—Sí, que en té per estona —diu, sense fer cas de les paraules de la noia—. És una cosa complicada, relacionada amb la seva situació.

—Us ho ha dit? —pregunta ell.

—Ho he anat entenent mentre l’acompanyava. Mai no parlen clar, aquests.

—No, em penso que no.

Es desplaça una mica en direcció al llit, prop del qual es queda un moment dret abans de seure amb mitja anca.

—És clar que no hi poden fer res. Tot és igual, al cap i a la fi.

—Certament —diu—. Sembla mentida que després de dormir semblin uns corders…

—No havia de dormir —reflexiona ella, i a la noia—: No se us ha acudit?

—No hi tinc res a veure —replica l’al·ludida, de mala gana.

—El propòsit es pot impacientar, ja sabeu que no acaben d’aclarir mai res, diuen que sí i…

—Millor per a vós, dona. Tindreu més estona per a xerrar.

—Sí —accepta l’altra—, això sí.

Es mou cap al llit, però no s’hi atura, es limita a alentir el pas en arribar al seu davant i després s’allunya cap a la cortina de la cambra de bany. Ell mira la noia, interrogatiu, però ella s’arronsa d’espatlles mentre creua les cames amb un aire fastiguejat.

—No li ho haurien de permetre —diu a la fi—. És a dir, no li ho permeten, però ella, si pot…

—Qui? —la talla ell—. El propòsit?

—És clar. Per això sempre les agafa una mica estranyes. —Li pega una llambregada reprovativa—. Sou massa condescendent, vós.

—De primer no semblava saber-vos greu —reflexiona ell.

—No me’n sap, però… —Somriu—. Esta bé, tothom hi té dret. No s’ha de quedar pas muda.

La dona torna a separar la cortina i entra de nou a la cambra, ara amb una ampolla i una copa.

—És un cordial —diu—. No en trobareu enlloc, només a casa del propòsit. Li’n fabriquen especialment.

Ell l’ulla amb malfiança.

—Un cordial?

—Una cosa d’herbes, però que entona… Ja veureu.

Omple la copa fins dalt de tot i ell l’accepta amb la mateixa expressió de recel, se l’atansa als llavis i davant l’esguard expectatiu de les dues dones, en beu un petit glopet.

—Què us en sembla?

Sense replicar, ho torna a tastar, va buidant la copa. La dona riu:

—Sí, us agrada… Doneu-me.

La hi omple de nou, però aquest cop només fins a la meitat, ullant l’ampolla amb un esguard atent, d’esparver.

—Es podria conèixer… —diu.

La tapa ràpidament i va a desar-la al seu lloc, darrera les cortines. Quan torna té les mans alçades a l’altura dels primers botons de la bata que ja s’ha començat a descordar, i ell deixa la copa a terra, als peus del divan.

—Veniu —demana.

La fa seure al seu costat i ella riu una mica mentre tots dos col·laboren en un objectiu comú que posa al descobert unes mamelles llargues i inclinades, com de cabra, però fines i dolces com un gra de raïm.

—Li n’envien cada any sis ampolles —explica ella, iniciant la conversa—. Abans només li n’enviaven quatre, tinc entès, però jo encara no hi era…

—Fa molts anys que el serviu? —pregunta ell una mica indistintament perquè té els llavis al mugró.

—Cinc, ja.

—Em pensava que eren més —fa la noia, amb mala intenció—. Sou molt gran, ja.

—Mai no he amagat els anys que tenia, trenta-tres.

—Però ja fa temps, que els teniu.

—No se us veuen —comenta ell al seu torn tot blegant-la enrera perquè les natges no destorbin el pas de les peces interiors—. Diria… —Però aleshores calla, una mà entretinguda en la superfície llisa i blanca, on l’inici de la tavella es retalla sense obstacles ni proteccions.

Ella el mira amb un ulls aprensius i líquids, tartamudeja, pregunta:

—Dèieu?

La incorpora contra seu, l’altre braç passat per darrera, li somriu amb els llavis prims però càlids.

—Teniu una conversa que no és corrent.

—No gens —comenta la noia des de la butaca, i enigmàticament—: Ja us n’acabareu d’adonar.

Ho veu un segon després quan les cuixes s’eixamplen sota la pressió de la mà i els dits freguen la inflor del llarg clítoris, gruixut com una verga, que l’obliga a exclamar amb els ulls badats:

—Ets!…

No ho acaba de dir perquè les paraules se li queden clavades a la gorja, i aleshores hi ha un breu silenci abans que les molles del divan espeteguin sota l’impuls de la dona que es redreça mentre la noia, també incorporada i amb els ulls que li surten de les conques, diu sordament:

—Tu?

Riu amb un esclafit gairebé histèric i les sines se li gronxen amunt i avall, generoses i altes sota la combinació.

—Sí —fa simplement ell.

—Em castigarà, em castigarà! —crida la noia.

Ell la mira, incomprensiu de primer, pregunta:

—El propòsit?

La noia, sense replicar, es precipita cap a la dona, ensopegada de pas amb una cadira que arrossega fins a fer-la caure a terra.

—No li ho digueu! No li ho digueu! No m’ho deixarà tornar a fer durant tres mesos i jo… Si us plau, si us plau!

La dona vacil·la, desplaça els ulls cap a ell i a la fi, humitejant-se els llavis, diu:

—Depèn d’ell.

—De mi?

La noia fa una mitja volta sobtada, se li precipita damunt, el frega amb el ventre, els pits.

—Feu-li-ho!

Ell li posa la mà a l’espatlla.

—I què t’és, el propòsit, que et pot castigar? No venies com jo a buscar uns papers?

La dona explica per ella:

—El propòsit no hi és gairebé mai i per això té unes quantes noies, per a entretenir…

—I amb nosaltres no poden.

—Vosaltres no podeu ni entrar.

Ell aparta una mica més la noia que se li penja al coll amb l’esguard implorant.

—M’han enviat del registre, diu que tots els documents són aquí.

—No ho sé —s’arronsa la dona d’espatlles—. Dels vostres mai no ve ningú a buscar-ne cap.

Ell recorda:

—I si els acompanyen?

Ella torna a moure les espatlles, ara amb un gest sorrut que li clou els llavis. La noia el subjecta de nou.

—Si li ho feu, us ho diré.

—Què? Què saps, tu?

—Tot. Què… —calla a temps, insisteix—: Li ho fareu?

—Digues-ho primer.

—I si després…

—Digues-ho —la talla ell, ullant cap a la dona, però aquesta no diu res, espera com ell la decisió de la noia.

—Amb mi us ha agradat… —fa ella en canvi—. Si li ho feu ens podem tornar a veure en un altre lloc.

—Digues-ho —repeteix ell per tercera vegada.

—Sí —assenteix aleshores la noia—. No interessa que en tingueu, vosaltres, de documents. És una disposició nova i per això van treure els del registre. Però aquí tampoc no hi són, els han cremat i ara tampoc no poden renovar els dels qui ja en tenien.

—Així ens poden detenir sempre que vulguin, reclutar-nos de voluntaris… —comenta ell amb la boca amarga.

—Sí, és per això. Els del registre diuen que vingueu aquí o en altres lloc i fan veure que us hi haurien d’acompanyar, us expliquen que si no us presenteu els obriran expedient a ells…

—Sí, m’ho han dit.

—I és clar, vosaltres no els voleu cap bé, us amagueu…

—Doncs qui ve, aquí? Tu has recollit el volant que duia —afegeix de cara a la dona—. I aquest altre home…

—Només hi ha les inscripcions confessionals —contesta la noia—. Dels nostres. No ve ningú més. Si ens ho haguéssim pensat…

Inesperadament, la dona diu:

—Jo no he fet res.

—Però en teniu ganes —replica la noia—. Oi que ho voldreu? Us ho he contat tot —afegeix, adreçant-se a ell.

Allarga la mà per acariciar-lo amb uns dits experts que a poc a poc el reanimen, li fan sentir la pressió de la seva carn càlida.

—Imagineu-vos que sóc jo… —mormola.

Ell mira novament de l’una a l’altra, veu que la dona té una expressió consentidora i àvida.

—També caldrà parlar d’heretgies o d’individus que duen estrelles als mitjons? —s’interessa aleshores.

—No, no caldrà parlar de res, si no voleu. Només amb els nostres. Amb vosaltres… No hi havia tingut mai res a veure.

—I per què no ho vol, el propòsit?

—Ni el propòsit ni ningú —fa ella—. No pas així, sense casar-se. Si us caseu ja és una altra cosa; aleshores…

—Ens integren, oi?

—Sí, ho exigeixen —confirma ella sense separar-se-li, tan a prop seu i dirigint-lo tan destrament que ara el noi pot sentir la breu expressió de l’entrada per on comença a endinsar-se. La dona, que ho veu, crida:

—És a mi!

—Si —diu ell, parpellejant—, t’ho faré.

Amb un moviment sobtat, la noia se li penja al coll tota agraïda, les cames enllaçades a la seva cintura, i ell es troba avançant fins al límit entre parets amorosides i acollidores. Se n’extreu però amb un moviment forçat, desnusa el llaç dels peus i de les mans i torna a mirar cap a la dona que s’ha assegut de nou i es reclina mig penjada.

S’hi atansa amb un parell de gambades, però abans d’inclinar-se al seu damunt es gira encara cap a la noia i pregunta:

—I aquest home?

—Quin home?

—El dels mitjons verds… Qui era?

—Un histèric —li contesta ella—. Un incurable.

—I les estrelles?

—Cada atac els val una estrella més…

La dona ha allargat un braç que li passa pel coll, l’orienta amb l’altra mà i ell es deixa relliscar més, amb els ulls tancats i la boca àvida abans d’iniciar un moviment automàtic de retrocés.

—Penseu en mi —diu la noia al seu darrera—. A ella no li importa.

—No… —balbuceja la dona.

I ell fa:

—Parlem… Més val parlar.

—De què? —pregunta la noia.

—Del que sigui.

—No sé… —vacil·la ella—. Ara no se m’acut res… Us puc recitar la biografia d’un heretge. Voleu? —i sense esperar resposta—: La d’Eutiques, per exemple.

—Sí —sospira ell.

—Ja tenia uns setanta anys quan, l’any 442, va començar a predicar els seus errors. De jove, influït pels seus pares, s’havia fet monjo i es distingí per la seva pietat i bons costums fins a l’extrem que el van nomenar abat d’un monestir de prop a Constantí noble. Va mostrar-se gran adversari de l’heretge Nestori, però l’exaltació de les seves opinions el va arrossegar també a l’error. Nestori havia sostingut que en el fill de Déu havien existit dues persones i Eutiques arribà a negar fins i tot les dues naturaleses reconegudes per l’Església… Va més be? —s’interromp.

—Molt bé —contesta la dona per ell.

—Els seus monjos —prossegueix la noia— el van seguir en aquesta opinió que després trobà un gran protector en la persona de l’eunuc Crisafi, aleshores ministre de l’emperador Teodosi II. Fins i tot la mateixa emperadriu, Eudòxia, adoptà la seva doctrina i des d’aquell moment l’heretgia es va escampar molt de pressa. Eusebi, bisbe de Dorilea i Flavià, patriarca de Constantinoble, van fer per manera que Eutiques abjurés dels seus errors, però no ho aconseguiren. Flavià va citar-lo a un concili aleshores reunit a Constantinoble, on l’heretge es presentà escortat d’una guàrdia nombrosa que li havia proporcionat Crisafi. Això, però, no fou obstacle per a condemnar-lo, excomunicar-lo i desposseir-lo quan es va negar a sotmetre’s…

S’atura en sentir el gemec delirant de la dona, i ell es va incorporant sobre les cames que pengen sense vida, es retira una mica, encara puixant com l’oceà.

—S’ha desmaiat… —mormola de cara a la noia.

—Deu ser perquè feia molt de temps. Ja li deu passar, de vegades.

—No m’ho havia dit; només que era molt ràpida.

La noia el toca, fa:

—Ara a mi. En torno a tenir ganes.

Va per enllaçar-lo, però aleshores les cames de la dona es tornen a animar, li remunten per l’esquena mentre els braços se li nusen a l’entorn del coll amb una pressió buida i inexhaurible alhora. Intenta de retrocedir tot dient:

—Ja has…

No el deixa acabar, perquè el cos s’ha projectat violentament endavant per tal de no perdre’l, i l’impuls els precipita a terra, on cauen amb els membres desordenats, la dona damunt, culivada i estretament adherida a la carn dreçada, ell amb un retruc de nuca que fa sorollejar els rajols.

Tanca els ulls davant l’amenaça de les sines que li inunden el rostre, es debat amb ira desbridada i lassa, però la dona converteix el desordre en un ritme frenètic mentre riu amb un esclafit agut i llarg que es confon amb la vibració pàl·lida i cerosa de la seva voluptat.

A tocar, la noia ha reprès la lliçó que desgrana fets remots i monòtons.

—Eutiques va recórrer a l’emperador i aquest, incitat per Crisafi, va resoldre perseguir els pares del concili i en convocà un altre a Efès. Va enviar-hi el seu conseller, Elpideu, i el seu secretari, Eulogi. Dioscor, bisbe d’Alexandria i partidari exaltat d’Eutiques fou nomenat cap del concili. Hi foren violades totes les formes, alguns bisbes facciosos pronunciaren totes les decisions, Eutiques fou absolt i el mateix sant Flavià es va veure anatomitzat i tractat amb tant de rigor que va morir al cap de tres dies a conseqüències de les ferides rebudes…

Ell espernega dificultosament sota les natges de la dona que li pesa com un pòlip, ardent i remorosa entre perllongades aspiracions que el drecen en l’amplària dels líquids barrejats i que renova, immensa i devoradora entre rialles que, de lluny en lluny, obren una escletxa en la veu de la noia:

—Els historiadors… Donat… «Lladronici d’Efès»… Sense que valgués… Lleó que exhortava… concili a Itàlia… De curta du… l’any 450, el seu successor… i d’acord amb… general de Calcedònia… l’anatema contra… Poc temps a la seva condem… amb alts i baixos… molts anys…

Les mans van cedint a la pesantor i s’obren a l’extrem dels braços caiguts sobre els rajols, l’alenada es converteix en un estertor ronc i lent i les parpelles tenen una densitat de plom que les esclafa contra els globus dels ulls mentre ella, en el seu frenesí, li subjecta el coll i li pica el cap que martelleja el terra. Amb un esforç aconsegueix d’obrir-les quan sent el crit de la noia que sembla haver enllestit la seva lúgubre biografia:

—No, no!

Hi ha un remolí d’aire i veu el cos d’ella inclinat cap a la dona, els dits que intenten d’arrossegar-la, clavats a les espatlles, i aleshores el braç que s’alça disparat i la mà que li abandona el coll i trenca contra la galta i el pit en un doble moviment accelerat.

—No, no!

Se subjecta la sina ferida, però un moment després s’ha precipitat de nou contra la dona que s’ajup encara més, ara amb la boca oberta i la llengua penjant, el front i les galtes, el nas i la barbeta inundats d’una suor viscosa que degota ininterrompudament sobre el seu rostre lívid i xuclat.

El cos es buida i la dona xiscla, ventant cops a dreta i a esquerra amb les mans, allunyant la noia que corre d’una banda a l’altra, protegint-se i atacant, les dents desnusades i les ungles altes, la cara vermella de bufetades escadusseres i de pànic cerval.

—El matareu… —sent encara.

I la dona crida i riu alhora amb un cos acrescut, els dos ulls encesos en una lluor afamada i histèrica abans de colpejar-li de nou la testa contra els rajols que s’esberlen.

—… mitjons verds —mormola ell.

I després tot calla i el llum s’apaga. Mai no havia estat tant de nit.