11 (12)

La remor va percudint crani endins, l’enterboleix i el sensibilitza en el seu fer monòton i sostingut, però encara no obre els ulls ni mou el cos, reposa en el propi recobrament ple de lentituds i de vacil·lacions, en el cansament de la carn feixuga i enemiga, tot inundat de fosca i amb els membres entumits.

Aleshores desplaça lleugerament una parpella, l’altra, i sobre l’ull incideix un reflex blanc prop del qual reposen els dits parcialment replegats sobre el palmell. El reflex augmenta, es disgrega en tonalitats i tot d’una s’adona que es tracta d’una escopinada. Retira la mà.

Lluny, fora de l’abast dels seus ulls, la remor minva un moment, retorna i s’acreix en tot de vibracions que s’escampen pel paviment i despleguen ressons de façana a façana. El carreró es fosc i estret i la llum, vermellosa, s’atura al rectangle que dibuixen les darreres cases, una llum curulla d’ombres bellugadisses i monstruoses que fan gestos inidentificables.

Les passes es deuen haver perdut en la sonoritat de les percussions, car distingeix els peus i els baixos dels pantalons sense haver sentit el fregadís de les sabates que s’aturen a frec seu i una de les quals s’alça una mica per tocar-lo a l’espatlla.

El moviment del cap deu indicar-li que és viu, perquè aleshores el peu s’enretira i l’home es culiva al seu damunt, avança una mà.

—Què ha passat?

Ell pugna amb la llengua inhàbil, glopeja una mica d’aire amb la boca excessivament oberta abans de mormolar:

—No ho sé.

—T’han ferit? —interroga l’altre.

L’expressió l’obliga a alzinar la testa cap al rostre on s’acumulen tot d’infiltracions vermelloses i que potser per això sembla cremat; a fitar els ulls en l’esguard viu i atent que parpelleja molt a poc a poc en l’ombra.

—No. Unes dones…

El xicot espera un moment i diu:

—Et pots aixecar?

Les mans el sostenen per les aixelles i ell va replegant les cames mentre incorpora el cos fins que queda assegut contra el mur de maó escrostonat i descolorit.

—Ja estic bé, ara —fa, inhalant l’aire espès de la nit que li infla els pulmons amb un xiulet. Torna a observar la cara propera a la seva—. Ens hem vist algun altre cop, oi?

L’altre assenteix, greu.

—A la presó. Et recordo.

—A la presó? Només vaig veure-hi escarcellers i guàrdies…

—Jo estava emmordassat —fa el xicot—. A la teva cel·la. Emmordassat i lligat.

—Ah! —i les imatges es precipiten dintre el seu cap adolorit—. Hi havia una noia, també.

La cara del xicot s’enfosqueix en l’ombra, els reflexos vermellosos s’aprofundeixen en tonalitats terroses, d’argila.

—Ja no hi és —diu—. No hi serà més.

—Morta? —balbuceja ell.

—Li va tocar a ella —explica l’altre—. Quan ens enxampen sempre en maten la meitat, a l’atzar. Aquest cop només érem ella i jo, i li va tocar a ella —repeteix.

—I tu?

—Els altres, els deixen en llibertat. Saben que un dia o altre cauran. O que renunciaran.

—I tu? —torna a preguntar.

—No. Aquesta nit tenim reunió…

Ell s’apuntala sobre un peu, repenja la mà contra el mur i es va redreçant fàcilment.

—Puc venir-hi?

—Hem de caminar —diu el xicot—. És en una fondalada de la muntanya.

—Ja m’he recobrat, ara.

—Que t’han fet, aquestes dones que deies?

Ell assenyala silenciosament la part superior i davantera dels pantalons plens de taques resseques, els botons encara descordats i que ara introdueix els traus amb dits una mica insegurs. Aleshores es toca el cap on semblen vibrar tot d’ales de falcó, el coll on conserva morats.

—Em pensava que una d’elles em volia matar i he perdut el coneixement —acaba amb paraules—. Després em deuen haver deixat aquí.

S’ha desprès de la paret i fa una passa cap al centre del carreró, on comprova la fermesa de les seves cames, la solidesa de la testa. L’altre l’observa.

—Sí, podré —diu.

—Passarem per tots aquests carrers foscos que hi ha al peu de la muntanya… Suposo que no tens papers?

—No. I tu?

—Sí. No t’amoïnis, aquesta nit ens en donaran.

Avancen cap a l’entrada del carreró, on han de travessar l’avinguda abans d’endinsar-se en l’ombra del dèdal penjat que s’allarga prop d’un quilòmetre sota la muntanya. Cinquanta metres enllà una munió d’homes amb el tors nu treballen amb dues perforadores a la llum d’unes llanternes vermelles, i ací el terra tremola més perceptiblement, les vibracions de l’aire són nervioses i ràpides. Ell va per allargar el pas.

—Sense córrer —li diu el seu company.

Traspassen l’ample espai nu en sentit diagonal, cap a on s’obre la boca del carrer més proper, freguen les soques dels arbres arrancats de fa poc i els grans fanals que els han de substituir, ara abandonats arran de voreres. L’ombra de les cases de l’altra banda els acull en el seu misteri que semblen aprofundir els llums escassos i dèbils penjats entre els balcons. Més amunt, ni això. La nit és una taca negra i intensa, sense més sortida que les faixes primes de cel on parpellegen estrelles escadusseres.

—Sou gaires? —pregunta mentre caminen.

—Una cinquantena, entre homes i dones. Contínuament en vénen de nous, però també ens en maten molts.

—Què fèieu, tu i aquella noia, quan us van detenir?

—Era la meva dona —diu el xicot.

—La teva dona…

—Sí. Ens apoderàvem d’unes armes.

—Sols?

—Els altres van poder fugir, però nosaltres érem al camió… Espera —xiuxiueja aleshores, subjectant-lo pel braç, i l’arrossega cap un portal—. Sents?

Remor de peus. Uns passos prudents, somorts per la distància, que li retruquen al cap encara no prou sòlid.

—Ens segueixen?

Però els passos no s’aturen ni han alentit, s’atansen, i ells esperen en l’ombra, els ulls fits en l’espai més clar de la cantonada. El travessa una figura baixa que es gronxa una mica, feminilment tot i els pantalons, i aleshores el xicot riu baixet.

—És dels nostres —mormola.

—Com ho saps?

—Ens coneixem bé.

Espera un instant i tot seguit surt del portal. L’ombra s’atura sobtadament, replegada contra el mur, i una lluor d’acer recull el centelleig de les estrelles.

—Sóc jo —diu el xicot.

Deu haver reconegut la veu, perquè l’arma desapareix amb la mateixa rapidesa i un timbre jove, de dona, fa:

—Has sortit, doncs?

—Aquesta tarda.

—I ella…

No hi ha resposta, ni sembla esperar-la. En canvi, el xicot diu:

—He portat un company.

—Benvingut —fa la dona.

Prossegueixen arran dels murs, cap als carrers estrets que ara s’enfilen francament, tallats i desiguals, amb cases més sortides que avancen cap a la calçada unes parets inclinades i amenaçadores.

Ell alenteix una mica el pas, fatigat, i el xicot es gira, esguardant-lo amb inquietud. La dona també.

—Què li passa? —pregunta.

—Dues dones l’han extenuat i després l’han pegat.

—És un procediment nou —diu ella.

Però ell aclareix:

—No era a la presó, sinó a casa del propòsit.

—I què hi has anat a fer?

—Volia uns papers.

—No en té pas —explica la noia—. Tots els arxius que no han estat destruïts els tenim nosaltres. Vam assaltar una camioneta quan se’ls enduien a cremar-los, però per desgràcia ja era la segona…

Calla, perquè ara el carrer es converteix en una mena de corriol entre tanques de tàpia darrera les quals remoregen arbres, i ells han d’avançar en filera índia pel terra pedregós i en alguns indrets esglaonat. Ací el cel és més ample i la lluminositat augmenta arran de caps mentre els cossos romanen en la fosca.

En acabar-se els horts el vessant s’allarga en tot de barraques escampades entre les roques blanques, aïllades entre formacions de canyes lligades amb filferros i cordes, dissimulades entre cledes vives. El caminoi accentua el seu pendent i ell s’ha d’aturar prop d’una gran pedra que assenyala un tombant.

—No m’espereu —diu—. Ja aniré pujant.

—No ho trobaries —fa el xicot, i a la dona—: Segueix.

—Ens podem esperar tots —contesta ella—. Però no parlem.

Observen les barraques closes, silencioses en l’obscuritat, la cinta del caminoi humit per les aigües residuals que hi circulen de dia, i ell va espaiant el seu panteix, repenjant en el sortint de la roca, darrera la noia que projecta la seva ombra contra una massa d’alocs.

En algun lloc rellisca una pedra que baixa precipitadament pel camí, i tots drecen l’orella, la noia amb la mà a la butxaca, disposada a treure’s la pistola, però no se sent cap passa, només al cap d’uns moments distingeixen la massa grisa que es confon amb les canyes de l’altra banda i que desapareix per un forat.

—Un gos —mormola el xicot—. Ni ens ha vist.

—Tornem-ho a provar —fa ell.

Pugen a poc a poc, atents al pedruscall que sembla reunir-se en indrets molt precisos, probablement per obra de la mainada, tomben cap a darrera un passadís d’arbres esquelètics que freguen una paret enrunada, i cinquanta metres més enllà el terreny es va anivellant, cessen totalment les barraques.

—Compte, ara —diu el xicot.

Una gran xarxa de filferro punxegut els barra el pas i van seguint-la cap a l’esquerra, s’enfonsen en una depressió sobtada que remunten per l’altre costat, treballosament i arrapats als matolls de la paret de terra. Una veu invisible, a tocar d’ells, mormola:

—Dejorn.

—Anit —replica la noia.

L’home està assegut en una petita clotada, darrera mateix de les bardisses, una massa confusa on brillen dos ulls.

—Em penso que sou els darrers —diu en passar ells.

Tornen a trobar el filferro i el segueixen fins als tres arbres, tres pins, que semblen repenjar-s’hi. Més enllà hi ha una altra barraca, solitària, i el xicot, que ara va davant, empeny la porta de fusta. Tots penetren en l’obscuritat de l’interior, agafats de la mà, i el noi els guia a través de l’habitació on no sembla haver-hi ningú fins que una veu femenina repeteix:

—Dejorn.

—Anit —contesta el xicot.

S’obre una altra porta, al fons, i surten a un tou de fulles que els encatifa els peus.

—Ara ja hi som —diu la noia.

Però encara han de recórrer tot un espai d’arbres, vorejar unes pedres i davallar cap a una canal espessa d’herbes altes que després es va eixamplant. Al final, on es dreça una paret de terra, molt sobtada, es repengen tres o quatre construccions fosques, però animades, car sota els arbres es desplacen tot de siluetes i remoregen unes veus.

Els homes i les dones seuen als bancs de pedra que hi ha a tocar de les barraques, o a terra; d’altres estan dempeus a frec dels troncs, confosos amb la verdura. Una veu greu va dient:

—… tres baixes. No s’observen les precaucions degudes i alguns èxits parcials ens poden fer imprudents.

Ells s’esmunyen cap a on l’home parla, instal·lat en el que resta d’un tronc poderós, es queden a tocar d’una figuera que projecta les seves branques cap al sostre de la instrucció propera.

—També hi ha els imponderables, com aquest parell que han estat reclutats perquè no disposaven de documents. Per sort, com vam dir a la darrera reunió, això ha estat solucionat. I ben solucionat. Degut a les noves disposicions seria inútil falsificar renovacions, de manera que més que res ens hem procurat documents de l’ocupant.

Unes veus mormolen en la fosca i l’home espera un moment.

—Ja sé que us desagrada —diu seguidament—. I a mi. Però amb escrúpols d’aquesta mena no es pot fer una guerra —afegeix amb duresa—. I això és una guerra. Ens cal un màxim de seguretat. Som l’avançada d’un moviment que ha de començar renunciant a tot, llevat de l’esperança… Però no em feu fer discursos. Els discursos són per a ells que han d’enganyar i mentir… Si cap de vosaltres té alguna raó vàlida per a oposar-se a aquesta decisió, que l’exposi i l’estudiarem.

Hi ha un silenci llarg, perquè ara ni els murmuris no se senten. L’home escruta la fosca a dreta i esquerra.

—Molt bé. El nostre delegat administratiu té preparades vint-i-vuit documentacions completes que els indocumentats podeu entrar a demanar-li.

S’alcen unes rialletes i tot seguit s’observa un moviment entre els reunits, alguns dels quals se separen de la massa dels arbres i avancen cap a la barraca de l’altre extrem. El xicot el toca pel braç i li diu:

—Vine.

En veure’ls, el cap alça els ulls, dues escletxes concentrades que proven d’identificar-los en la fosca i que aparentment ho aconsegueixen.

—Ah, ja has sortit! —fa—. Em preguntava si series tu o la teva dona. —Avança la mà, li engrapa els dits en una encaixada que es perllonga—. Per desgràcia, en perdrem molts, encara —diu.

—Et porto un company —contesta el xicot—. Era a la presó, també.

El cap el fita.

—Eres d’una organització? Us van destruir, potser?

—Vaig protestar perquè mataven la mare.

—Això fem tots —diu l’home—. Però amb paraules no n’hi ha prou. —Torna a inclinar la testa i aleshores ell s’adona de la calvície que li puja per darrera tot i que encara sembla jove—. No n’hi ha prou quan ens han retirat el dret de parlar i ho hem de fer d’amagat, en veu baixa, entre nosaltres. A poc a poc obliden que existim… Més: ens esborren literalment de l’existència. —Fa un gest que abraça tota la fondalada, els homes i les dones reunits sota els arbres, alguns dels quals encara s’adrecen a la darrera barraca—. Som pocs, molt pocs, que hem pres consciència que ens hem d’unir, que no n’hi ha pas prou amb una actitud altiva i solitària, si ens volem oposar a la follia. Res no es guanya ni es recobra sense esforç, sense escollir el risc, però cal escollir-lo sensatament, fins on les circumstàncies ho permetin… —Somriu—. Ja faig un altre discurs.

—Estic amb vosaltres —declara ell.

—Sí —reflexiona el cap—. Cada dia n’hi haurà més. Queda’t i porta’n d’altres, si pots. —Fa una altra pausa—. Aquí no demanem juraments, però esperem fidelitat. No obliguem ningú i, per tant, creiem que els qui se’ns uneixen ho fan moguts pel mateix esperit que ens anima i que són prou responsables per a respondre d’ells mateixos. Tampoc no amenacem amb càstigs, per bé que, si cal, sabem ser durs… Sempre que l’organització persisteixi, perquè fins ara totes han tingut la vida curta…

—Ho sé —diu ell.

El cap assenteix amb un gest lent.

—Hem de pagar l’aprenentatge, però cada dia aprenem dels nostres errors i dels errors dels altres. Potser fins ara no comencem a saber com aprofitar les debilitats de l’ocupant.

—Encara ens desconcerta —comenta ell.

—Ben cert, obeeix unes motivacions que ens costen de comprendre i ha bastit una organització que ens és totalment estranya. Cal estudiar-la encara que ens sembli una farsa, encara que sigui una farsa —recalca—. De passada, et vull advertir que qualsevol suggeriment que ens presentis serà estudiat. És indispensable, de cara a la disciplina, que un mani i els altres obeeixin, però tots tenim l’obligació de pensar i de posar aquest pensament al servei de la nostra causa.

—El que li cal ara —fa el xicot— és una documentació. No en té.

—Li’n donarem una. Acompanya’l tu mateix al delegat administratiu. Després continuarem la reunió.

—Anem —diu el xicot.

Damunt d’ells les fulles dels arbres xiuxiuegen. S’ha alçat una brisa lleu que els refresca la cara abans de morir en un fresseig que es perllonga fondalada enllà, i ell respira a fons amb un estremiment superficial i irreprimible.

Quan s’hi atansen, la barraca és tancada i fosca, però el xicot empeny la porta i entren en una cambra de terra premuda, sense altre mobiliari que un llit sostingut per dos caixons i una altra caixa que fa de tauleta i darrera la qual seu un home de cabells grisos, pelut i mal afaitat. El ble d’un llantió que penja d’un clau escampa una claror somorta i vacil·lant que, més ençà de l’home, tot just permet de distingir unes quantes ombres reunides a tocar de la paret, esperant.

Hi ha una dona inclinada damunt el caixó, on es veu una capsa de sabates plena de papers, una ploma, una llibreta i un coixinet de tinta que l’home empeny cap enfora perquè ella s’hi humitegi els dits que tot seguit li fa traslladar al paper.

—Aquí —diu—. Dins del requadre… Molt bé.

Recull el paper, hi aplica un segell de goma que treu de darrera la capsa de sabates, estudia un moment la impressió i acaba:

—Ja està. —Alça el cap en direcció a la zona d’ombra—. Un altre.

Avança un noi robust i jovençà, però l’home continua intentant de penetrar la fosca amb la seva mirada.

—Sou molts, encara?

Algú, una xicota, compta ràpidament i contesta:

—Quatre.

—No —fa el seu company—. Tres. Jo n’acompanyo un de nou.

—Enllestim, doncs —es diu l’home a ell mateix. Esguarda el xicot jovençà—. Tu ja és la segona vegada que et quedes sense…

—No —protesta l’altre—. Te la vaig demanar, però aleshores no en tenies cap.

—Potser sí —reconeix el delegat administratiu, i més baix—: Fórmula blava…

Aleshores ell s’adona que els papers i cartolines de dins de la capsa són de cinc colors diferents, blaus, verds, grocs, vermells i blancs, a cadascun dels quals correspon una data de naixença segons el sistema de cronologia decimal establert per les autoritats. Amb el colze toca el seu company.

—Semblen ben imitats…

—Són autèntics —li respon l’home del caixó que l’ha sentit—. Si els falsifiquéssim en podríem tenir més, tants com calgués. Potser ho haurem de fer… —Calla, s’inclina i escriu sense fer preguntes al noi que té davant.

Ell, xiuxiuejant per no destorbar-lo de nou, pregunta al xicot:

—I com us ho feu?

—No ho sé —mormola l’altre amb la mateixa prudència—. No ho havíem fet mai. Això és d’ara, des que em van agafar.

—Ens els ha proporcionat un ordenança del departament d’identificació, diuen —explica a la seva orella una altra veu, la d’una noia que es repenja al seu costat.

L’home, darrera el caixó, diu:

—Els dits…

El noi jovençà repeteix la maniobra que abans havia fet la dona i el pelut hi estampa el segell abans de lliurar el document a l’interessat.

—Apa, ràpid —fa—. Un altre. El cap us espera.

Abans de prosseguir, però, ha de perdre uns minuts amb el ble del llantió cada vegada més baix. El moca amb unes tisoretes que es treu de la butxaca, gairebé se li apaga i renega en veu sorda, plàcidament.

—Potser li falta oli —comenta l’home que ha avançat darrera el noi jovençà.

—El que falta és electricitat. —Es torna a asseure—. Som-hi. —Mira l’individu—. Fórmula groga…

—No —replica l’altre—, blanca. Ja en tinc quaranta-dos.

—No hi fa res. No els aparentes i l’aparença és el que val. Ningú no te la demanarà, la fe de naixement.

—D’acord.

L’home agafa la ploma, va escrivint i parlant:

—De fet, si ensenyes aquest paper ja no et demanaran res més. És l’avantatge de la documentació d’ells, que en tens prou amb un paper. No passa com amb la nostra, que no acabes mai…

—Així i tot, és dur haver-la d’adoptar. Saps si els van cremar, els meus papers del registre?

L’altre branda el cap, reprovatiu.

—Em feu riure, vosaltres! N’hi ha milers i vols que sàpiga si van cremar la teva… S’ha de classificar tot, encara, i n’hi ha per mesos. Quan comencem, vull dir, perquè ara per ara tenim feina més urgent. —Gira l’imprès—. Té, posa-hi les grapes… No, la dreta, home. —L’observa críticament—. Sense pitjar tant, que només quedarà una taca…

En acabar hi aplica l’inevitable segell de goma i torna a treure’s les tisores, però ara només per estovar el ble massa recargolat que tot d’una eixampla el ròdol de claror, treu fins i tot de l’ombra el racó de l’altra banda, on ell distingeix per primer cop un forat, un munt de terra i una llosa. Ho assenyala silenciosament al seu company que assenteix igualment sense paraules. Després es giren tots dos cap a la dona que ha avançat fins al caixó.

—Jo ja en tinc, de documentació —li senten dir.

L’home la fita amb un esguard que en un altres ulls seria agressiu i que en ell només sembla desconcertat.

—Doncs què cony vols? Fer-me perdre el temps?…

—No. En vull una d’aquestes.

—I per què? Et sembla que ens és tan fàcil d’aconseguir-les?

—Te’n sobren moltes —fa ella, assenyalant la capsa de sabates.

—No me’n sobra cap, perquè el món no s’acaba avui… Confiem-hi —rectifica amb un altre to de veu—. Demà, demà passat, quan sigui, hi haurà altres companys i companyes que les necessitaran. Què n’has de fer, d’una documentació duplicada? En col·lecciones, potser? —pregunta, més benhumorat.

—No vull que m’esterilitzin.

—Bé… —L’home es grata la barbeta, a fons, amb una remor de canya-xiula que evoca camps, i sol, i vent—. Ningú no ho vol, evidentment.

—L’organització ha de protegir els seus membres tant com pugui —raona ella—. I això en benefici d’ella; de tots plegats. Si m’esterilitzen ja no seré la mateixa, no tindré la mateixa moral.

L’home es continua gratant, pensarós.

—És un punt de vista a considerar, sí. Ningú no hi havia pensat, fins ara, i, si ho havien fet, no ho havien dit. Cal que en parlis al cap… Li’n parlaré jo mateix. Sí —diu abaixant el puny contra el caixó, amb un cop—. Una cosa així justificaria fins i tot que en falsifiquéssim en quantitat, tot i el risc que sempre suposa una falsificació… Som ximples! —exclama aleshores—. Una cosa tan essencial, protegir les nostres dones contra el perill de l’esterilització, perquè sense elles no hi ha futur, no hi ha res… i tots badant! Quantes en podíem haver salvat ja si se’ns hagués acudit setmanes, mesos enrera? —gemega. Es calma una mica, estira un paper groc de la capsa de sabates—. Sí, te la faré —diu—. En faré a totes encara que hagi de fabricar aquests maleïts impresos jo mateix!

—Tenim un tipògraf entre nosaltres —diu la dona.

—Li’n parlaré. En parlaré al cap… —Comença a escriure, de pressa, com si la perspectiva de la immensa tasca que l’espera donés ales als seus dits—. Quan s’acabarà la reunió —va fent—. De primer val més estudiar-ho en petit comitè. Quan ens separem, tu et quedes i ens portes el tipògraf.

—Sí —diu la dona.

—Els dits…

Fins després, quan ella ja té els papers a la mà, no se li acut:

—Ah, dóna’m la teva documentació vella! Mai no se sap si de moment no podrà servir per a algú altre. Mentre estudiem això, vull dir…

La desa darrera de tot dels fulls que han anat minvant a la capsa de sabates i allarga el coll.

—Ara vosaltres.

Ell camina fins al ròdol de llum que ha tornat a baixar una mica. L’home fa:

—Nou, oi? Comences bé…

—El cap m’ha dit que el portés —manifesta el xicot, que ha avançat amb ell.

—Ja ho suposo. —L’observa detingudament, amb els ulls entretancats—. Tu encara no tens vint-i-set anys o molt m’equivoco…

—Vint-i-cinc.

—Magnífic! Et podré donar una documentació de les nostres, doncs. Encara et servirà un parell d’anys i m’estalviaràs les altres.

—Tan escasses, van? —intenta de bromejar ell.

Però l’home diu seriosament:

—Per ara, sí. —Posa la mà sobre la capsa—. Tot això és material numerat, ha costat molt d’aconseguir-lo i no hi ha cap seguretat que ens en podrem proporcionar més en una data immediata.

—Però jo em pensava que els nostres documents s’havien de renovar…

—Sí. Per períodes de tres anys i mig. Que em pengin si sé per què però ho fan, o ho feien, així. Com que l’ordre de no renovar-los, secreta, és recent, ara per ara només afecta els qui estan a punt d’acabar el terme de validesa, els de vint-i-tres i mig, vint-i-set, trenta i mig… Si no hi ha res de nou, tu no t’has de preocupar fins als vint-i-set anys.

—Com vulguis, doncs. El que sigui més convenient.

—És clar —prossegueix l’home—, els papers d’ells són més segurs, ja ho hem dit, però no ho podem fer tot de cop.

—Comprenc.

—Saps quantes vegades hem començat? Cinc. És la cinquena vegada que el cap renova l’organització. Dels vells, ja només queden ell, jo i quatre més. —S’adreça al xicot—. Tu no ho ets…

—No; la meva dona i jo vam ingressar-hi poc abans de desfer-se la darrera vegada.

—Desfer-se… Vols dir que la van desfer —precisa l’home i, amb un altre to—: Has tingut mala sort. Vull dir per la teva dona…

—Tots dos sabíem a què ens exposàvem. Es mostrà molt valenta.

—Ja ho sé. Era una noia magnífica.

Amb un petit sospir, es gira cap a la capsa, comença a examinar papers amb lentitud. Hi ha un llarg silenci, fins que atura el gest.

—Aquests… —diu.

En treu cinc de seguits, entre ells dues cartolines, els repassa detingudament, alça els ulls cap a ell, els torna a estudiar.

—Sí, em sembla que sí.

—I l’assumpte de les fotografies com se soluciona? Els d’ells tenen l’avantatge que no n’hi ha.

—No és problema —diu l’home—. Quan aconseguim una tarja separem la fotografia i després la substituïm per la de l’interessat. L’única cosa que ens preocupa és que la descripció física correspongui raonablement, perquè això no ho podem canviar. Per sort, aquesta et va bé —i dóna un copet al paper—. En deus portar alguna, oi, de fotografia?

—No —fa ell—. No… repeteix amb la vista fita sobre la taula.

L’home va enretirant una de les cartolines que havia avançat una mica.

—Llàstima, perquè caldrà esperar…

Ell li immobilitza el gest amb una mà ràpida.

—Un moment.

S’apodera de la cartolina, la deixa caure i recull els altres papers. Aleshores mira del xicot a l’home, riu:

—Són els meus!

L’home fa espetegar el llit on seu, obre la boca.

—Com, els teus?

—Sí —afirma ell—. Me’ls van retirar en anar a l’hospital per la mare. Van dir que provisionalment, que en sortir me’ls tornarien. Però com que vaig sortir detingut…

—Sí —concedeix l’altre—, de l’hospital procedeixen. No és la primera vegada que en traiem, d’allí. Però mai no s’havia donat el cas… És casualitat.

—I la fotografia? —pregunta ell—. Què en vau fer de la fotografia?

—No t’hi amoïnis, tot està solucionat.

Treu tots els papers de la capsa de sabates, la gira cap per avall i en salten potser una dotzena de menudes cartolines que s’escampen per la taula, revelant rostres patibularis d’homes i dones.

—La buscarem…

S’hi apliquen tots dos, mentre el xicot els observa, mira els documents que l’home ha rebutjat cap a l’extrem.

—Aquesta?

La hi pren dels dits.

—Sí.

—Molt bé. Ja només cal enganxar-la.

Es replega una mica i furga dins el caixó, a l’alçada dels peus. En treu un pot de goma liquida i n’empastifa el dors de la cartolina.

—I el segell? —pregunta ell—. L’has esborrat…

—Cal esborrar-los perquè no quedi tot fet un nyap. No t’hi amoïnis, en tenim també. Còpia dels autèntics. Els segells és una de les primeres coses que vam tenir i sempre he aconseguit de salvar-los.

Premsa la fotografia amb els dits i dóna un cop de cap en direcció al racó d’ombres on una estona abans s’ha fet visible un clot en el terra.

—Ho guardo aquí. Només cal posar-hi la llosa, escampar-hi la terra i petjar-la una mica. Cal que ho sàpigues perquè ignorem què pot passar i voldríem que l’organització subsistís, es refés, encara que només quedés un dels nostres.

Cerca entre els segells que hi ha darrera la capsa, escull el més gros, rodó i amb uns sortints que semblen dues aletes i, sense passar-lo pel coixinet de tinta, se l’atansa als llavis i hi projecta l’alè.

—Més val que no quedi massa marcat —explica—. És més fàcil d’esborrar si ha de servir per a algú altre. —Somriu—. Macabre, oi?

—Cal avesar-s’hi —reconeix ell, també somrient.

—Ja està, doncs. —Recull els restants papers i els ordena—. Ara…

Atura el gest. L’aturen tots tres, ell que allargava les mans, el xicot que anava a girar-se cap a la porta.

—Què ha estat, això?

El so es repeteix i l’home s’incorpora amb un bot que gairebé capgira el caixó.

—Ha entrat algú que no havia d’entrar —diu—. Pot no ser res, però… Ajudeu-me.

La porta s’obre violentament, un xicot avança el cap.

—El senyal! —crida, i desapareix de nou sense esperar resposta.

—Ràpid, desem tot això. Tu, el llum…

El despenja mentre els altres dos traslladen el caixó a tocar del forat de l’altre extrem i els il·lumina quan l’home hi deixa caure la capsa dins la qual ha ficat precipitadament els segells, el coixinet de tinta, la goma i la ploma.

—La llosa, ara.

Fora, se senten unes corregudes que es van allunyant, la porta es torna a obrir i entra el cap.

—Enllestiu?

—Ja acabem. El doble senyal, oi? —pregunta l’home, començant a escampar la terra amb la col·laboració del xicot.

—Sí. —I de cara a ell, que continua sostenint el llantió, explica—: Segons el nostre sistema, un senyal indica que l’intrús o intrusos són gent o nois de les barraques… De vegades n’entren per la fruita, tot i que aquí s’hi viu. Dos senyals indiquen persones no identificades i, tres, gent d’uniforme.

—Amb el peu —diu l’home al xicot.

Tots dos trepitgen repetidament el terra, l’home amb una mena de dansa saltironant que li remou el ventre amunt i avall, el xicot amb un sol peu, gairebé rabiosament.

—Tu vindràs amb mi —prossegueix el cap—. No coneixes el terreny, encara.

—Molt bé.

—El caixó —fa l’home pelut, i el col·loquen damunt la terra aplanada.

—Som-hi —diu el cap, i a l’home—. El llantió a l’altra barraca, ja saps…

La mà l’hi pren dels dits, els llavis bufen i tots quatre, a les fosques, caminen cap a la porta que el cap obre. Fora, un mormol de fulles anuncia una ratxa de vent que després passa per llur damunt, sense tocar-los, discreta i continguda, prolongada per una ratxa novella, una mica més forta, que espetega entre les branques, llaminera de remors.

—Per aquí —diu el cap.

El segueix al llarg de l’espadat, sota un cel que ha anat congriant uns núvols espessos i negres que devoren les estrelles. Ací, fora de la protecció dels arbres, el vent s’accentua entre les herbes que els arriben a mitja cama, i ells s’arreceren a la paret de terra viada de pedres que tot d’una es talla en una gola cavernosa per on l’home el precedeix. D’altres s’hi deuen haver endinsat també, perquè a llur davant se sent la remor d’unes passes que ensopeguen o rellisquen pel pedruscall que ha succeït a la vegetació.

—Un moment…

S’aplanen en l’ombra, atents, i els passos se senten més distints, més propers, com si en lloc d’allunyar-se s’atansessin. Una massa més densa que la fosca ambient corre per l’altra paret, seguida de dues siluetes més endarrerides en una de les quals és possible d’identificar una dona.

—Dejorn —fa el cap.

La veu que contesta no es preocupa d’identificar-se amb la segona part de la contrasenya i, sense aturar-se, esbufega:

—Pel barranc… Salten pel barranc!

Corren tots, de nou en direcció a la fondalada que travessen amb un impuls desbridat cap a una clapa d’arbres, llarga i estreta i que, després d’un espai ras, perllonga el bosquet de les barraques. Tots desapareixen entre les tenebres mentre a l’altre extrem, sobre un marge, brilla un llum que es torna a apagar. Se senten uns lladrucs.

—Gossos? —es pregunta el cap, immobilitzant-se a frec d’una soca—. Deu ser més seriós que no ens pensàvem.

—Vols dir que no són fora?

Escolten, i els lladrucs es repeteixen, relativament llunyans, excitats.

—Si han dut els gossos, ja hem begut oli —diu el cap—. La darrera vegada ho van fer.

—Només se’n sent un —reflexiona ell—. I en aquesta banda del vent. No ens pot flairar.

Avancen una mica més, cap on la fondalada s’estreny, però l’home s’enfila per la riba en lloc de seguir-la, s’ajupen tots dos darrera unes bardisses que fan olor de fonoll i, en la distància, sota una esquerda dels núvols, distingeixen la construcció blanca per on ell ha entrat. El gos borda encara, més clar.

—Sí, és a les barraques —diu l’home.

Davallen cap a l’altra banda, seguint la inclinació del pendent, voregen un sot i cerquen la protecció dels arbustos que s’enfilen pel vessant irregular, però aleshores el cap es torna a aturar.

—Has sentit? —li xiuxiueja a frec d’orella.

La queixa s’ha fos en la brisa que s’enreda amb els alocs, on desperta tot de ressonàncies breus i enquimeradores entre els moviments de l’ombra.

—És el vent —diu ell.

—No…

El vent la duu, renovada i aliena a les seves veus múltiples, perquè quan es repeteix comprenen que és humana.

—Hi ha algú.

—Al clot?

—No sé…

Hi pugen de nou, lentament i de quatre grapes, espien cap a les profunditats on sembla moure’s alguna cosa d’una consistència oposada a la inèrcia aparent de les plantes.

—Dejorn? —mormola el cap amb la boca arran de terra.

Li contesta només la queixa, inarticulada, i ells es miren, indecisos, sobtadament atents a una altra remor que s’aixeca més enllà de la fondalada, cap al filferro de pues, i que tot d’una explota en una granissada de trets.

—N’han descobert un… —Avança la cara sobre el clot—. Caldrà arriscar-se —diu—. Algú hi deu haver caigut i s’ha fet mal.

—Baixo jo —fa ell.

—Tens una arma?

—No. Ni em cal. Sembla una dona…

—També ells n’utilitzen, quan els convé.

Però ell ja es deixa rodolar per la paret abrupta i curta, entre pedres i terra que l’acompanyen, arrossegant matolls que el vent o les pluges han desarrelat i que reposaven entre les plantes vives. Baix, ensopega amb una cama, els dits palpen un ventre abans d’enretirar-se precipitadament, com si haguessin caigut al bertrol. Només després veu el trenc de la testa que encara sagna una mica i l’os que, sota el genoll, sembla voler perforar la pell.

—Està ferida! —crida cap dalt.

L’home es deixa caure al seu costat, s’agenolla prop de la noia que es torna a queixar amb uns llavis inflats.

—Ha perdut el coneixement…

Però ja es recobra, els ulls li parpellegen abans d’obrir-se en el precís moment que ressonen dos trets més, aïllats.

—Som nosaltres —diu l’home sense fer-ne cabal. Li colpeja lleugerament les galtes, per espavilar-la, i ella mormola:

—He relliscat…

—Sí. No et preocupis.

Bleixa dificultosament i ell assenyala cap a l’os. El cap assenteix.

—Caldrà dur-la a coll.

—No valdria més lligar-l’hi, de primer? Acabarà per foradar-li la pell —diu, encara mirant cap a l’os.

La noia inicia un dèbil moviment per incorporar-se, però no ho aconsegueix, tot i que sembla recobrar-se de pressa.

—Deixeu-me. Aquí no em trobaran.

—Et portarem, no peses gaire —somriu el cap.

—La cama…

—Si —diu ell mentre es treu el mocador de la butxaca. La hi fa estirar amb tot de precaucions, fins que l’os sembla reduir-se; aleshores li lliga el drap, ben estret—. No sé si servirà de gaire…

—Anirem a poc a poc —contesta el cap.

—On?

—Hi ha un altre pas. És enredat, però em penso que ens en sortirem. Ajuda’m.

Li passa els braços per sota de les aixelles i la va incorporant mentre ell la subjecta per darrera, les mans sota les natges. Entre tots dos, la hissen a plom fins que l’estómac de la noia reposa contra l’espatlla que l’acull i on resta penjada.

—El mal serà sortir d’aquí…

—M’enfilaré primer.

Ho fa, de quatre grapes, agafant-se als matolls, però després, dalt, s’ha de treure la corretja i inclinar-se cap al sot perquè l’home pugui recollir l’altre extrem. Tot seguit el veu pujar lentament, reposant els peus de costat en les mates que li serveixen de graons. Un cop vacil·la, sembla a punt de caure, però la corretja el sosté i es recobra quan el cap de la noia ja anava a fregar la paret.

En arribar dalt esbufega contingudament, es concedeix una pausa i diu:

—Anem.

Darrera els trets ha quedat un silenci estrany, expectant, de gent a l’aguait, de vent suspès entre fulles immòbils, i ells hi avancen amb recel, inclinats endavant, cercant la protecció dels arbustos, al limit dels quals es desvien a l’esquerra, sense penetrar-los. La testa de la noia es gronxa a tocar de l’esquena de l’home; els braços, caiguts cap a terra, li freguen la part alta de les anques.

—Em sembla que s’ha tornat a desmaiar —diu ell.

—S’ha fet molt de mal —replica l’home, bleixant sorollosament.

Deixen la protecció de la cortina d’arbres i matolls i enfilen una renglera de pins que s’acaba en una mena de bancal on hi ha dues roques seguides. Després la fosca s’alça, sòlida, i l’home, aturat, assenyala:

—És per aquí.

S’inclina a deixar la noia a terra, es torna a redreçar i escorcolla les tenebres mentre la respiració se li aferma, alentida.

—Espera’t —ordena.

Ell el veu fondre’s cap a la paret i s’asseu al costat de la noia, li abaixa les faldilles arregussades i li agafa la mà. Els dits li retornen la pressió, i la veu d’ella diu:

—Estic marejada.

—Em pensava que t’havies tornat a desmaiar… Vols vomitar?

Intenta d’ajudar-la a incorporar-se contra el marge, però ja ha fet tard, la boca de la noia vessa un doll precintat i ardent sobre la faldilla que s’inunda de vapors ferumosos. Ell la inclina una mica, li aguanta el front, i el moviment tragitós es repeteix, ara sobre el terra on espetega amb tot d’esquitxos.

Hi ha una pausa anhelant, i aleshores ella fa:

—Ja em trobo més bé, ara.

—Et netejaré la faldilla…

—Treu-me-la.

Torna a ajaçar-se perquè la pugui fer lliscar sota les anques i després es recull la combinació entorn de les cuixes. Ell la frega contra el marge, on la terra va eixugant la gran taca viscosa.

—Ets el nou, oi? —diu ella.

—Sí. Però ja ens coneixíem.

—Ens coneixíem? —s’estranya la noia.

—Del cementiri. No ho recordes? Et vaig preguntar per què treballaves per a ells…

—Ah, sí! I et vaig contestar que no hi treballava. Ara saps què volia dir. Poc podia pensar-me… —Allarga la mà—. Gràcies. És tan repugnant, tot això…

Una pedreta rellisca prop d’ells i tots dos alcen l’esguard cap a l’ombra que ha sorgit de les roques. La veu de l’home diu:

—Podrem passar. Feia temps que no l’havíem utilitzat i em pensava que seria més impracticable…

—Ara la portaré jo.

Se la carrega a les espatlles, ajudat per l’home i per la mateixa noia a la qual el perbocament sembla haver animat una mica i avancen en direcció a la paret, ell guiat pel cap que es va desviant devers una taca més negra que sembla l’entrada d’una cova.

—És ple d’esbarzers —diu en arribar-hi—. Protegeix-te els ulls. Tampoc no veuràs res, dins.

Hi penetren capbaixos, les espatlles inclinades, i a llur entorn es tanca una vegetació espessa i punxosa que se li arrapa als camals dels pantalons, a la faldilla que sosté contra les cames de la noia, amb la mateixa mà que la subjecta. Els esbarzers semblen fer-se més alts, més ufans, i les blegadisses branques d’espines li freguen el pit, se li enreden als cabells, li enceten la pell de les galtes. El cap renega un metre enllà, embolicat amb els circells que volen empresonar-lo, els peus de la noia ensopeguen amb l’esquena immòbil i la marxa es fa més lenta, la cova sembla baixar de sostre, els obliga a inclinar-se més i més, gairebé a arrossegar-se, ell sempre amb la noia penjada al coll, silenciosa i soferta…

—A l’esquerra —comana el cap.

Es van desviant, escometen una veritable paret de branques que cedeixen amb una mena d’esgarip, i el túnel s’estreny, asfixiador, però sobtadament net de tota vegetació. Ara els braços freguen la terra granelluda i gravosa dels dos costats i la humitat els penetra la pell, amoroseix les ferides invisibles que couen.

—Ja hi som.

No sembla que siguin enlloc. Tot és fosc com de primer, però aleshores el cap remou alguna cosa i enllà, en les profunditats de la distància, tremola una mena de celístia feixuga, retallada en dos matisos: la mar i l’horitzó.

—Ara haurem de baixar.

De primer, però, s’ha de descarregar la noia del coll, perquè tots dos no passarien, l’obertura és estreta. El cap surt davant, a reculons, la recull per sota de l’aixella i ell l’alça de terra per les cuixes, deixant que la cama ferida pengi amb naturalitat.

Fora, el vessant de la muntanya s’esté en una garriga gairebé sense arbres que davalla dolçament cap a l’aigua, però ells van seguint el corriol que sinueja entre les desigualtats del terreny, la noia de nou carregada a l’espatlla del cap que coneix els topants. Una vida nocturna escassa i menuda anima la muntanya amb tot de remors breus i imprecises que callen a llur pas per reprendre a llur darrera amb timidesa.

Sota, hi ha una construcció llarga d’on s’escapen dues xemeneies, ara apagades, i una casa de maó vermell amb sòcols de pedra, fosca i closa. El cap s’atura davant la reixa i indica:

—Fica la mà pel darrer barrot… Més baix… Cap a sota la planxa de ferro. Hi ha d’haver una clau…

Ell palpa per la banda de dins del muntant de pedra, acaba per encertar un forat i els dits es tanquen sobre un objecte de metall.

—Ja la tinc.

—Obre, doncs.

Torna a tancar al seu darrera i avancen cap a la porta, a peu pla. Sense alentir, l’home diu:

—Truca tres vegades. Llarg, curt, llarg…

Ho fa mentre el cap, amb la seva càrrega, prossegueix pel costat de l’edifici, tomba la cantonada i s’atansa a l’altra porta, més petita i sobre la qual penja un fanal apagat que, quan ell se li reuneix, s’encén dues vegades en un ràpid parpelleig.

—Ara ja te’n podràs anar —li diu l’home.

—No em fa res quedar-me —contesta ell.

—No et pots quedar. Haurem d’avisar el metge per a ella i no vull que comenci a veure massa gent ferida per aquí. Tots dos anem plens de rascades… I tampoc no és improbable una visita de la policia.

—Tenen fitxada la casa, potser? —pregunta ell mentre se senten passes a l’altra banda de porta.

—No, ni vull que la fitxin, si ho puc evitar. Però si descobreixen el pas i l’utilitzen, se’ls pot acudir de venir a preguntar aquí. No convé que trobin més gent que l’absolutament indispensable —acaba, girant-se ja cap a la porteta que s’obre.

L’home que es retalla al llindar, a les fosques, ni s’entreté a saludar.

—Passeu —diu—. Ja m’ha semblat sentir trets… Hi ha hagut un ferit?

—No ho sabem. Aquesta ha caigut i s’ha trencat la cama. —Torna a tombar-se-li, mig entrat al passadís o a la peça invisible—. Deus tenir un lloc on anar…

—Tornaré on vivia la mare; suposo que hi podré passar unes hores.

—Demà a migdia trobaràs un contacte al pati dels tres cantons. Et dirà on ens hem de tornar a reunir.

—Com l’identificaré? —pregunta ell.

—Camisa a quadres i la butxaca superior de l’americana al costat dret. De les dotze a dos quarts d’una.

—No puc fer res més? —s’interessa encara.

—Ara, no.

—No us entretingueu —diu la veu de l’home de la casa, nerviós.

—No.

Sent una mà que el frega i veu que és la noia que el mira entre els cabells caiguts sobre la cara.

—Gràcies… Ja ens veurem.

—Sí —diu ell, i s’adona que encara duu la peça de roba a les mans—. Té, la faldilla:

Un moment després la porta es tanca i, felinament, travessa de nou cap a la reixa, surt al carrer i s’allunya en direcció a la ciutat. Damunt la mar, l’alba ja clareja.