Esclata una ànsia, un desconcert en la solitud, i és cosa del cor que la vetlla alenteixi, allargui silencis i hores sense pòsit.

(Per què no puc escriure poesia? No pas per ignorància d’unes regles. Tinc estudis superiors, i en llegeixo. No compten, doncs, el saber i la sensibilitat?)

(Qui em mira? Qui miro? La mirada hi serà després, però com hi arribaria?)

S’obre una ànsia, un desconcert en la solitud, i és cosa del cor que la vetlla allargui silencis i alenteixi les hores sense pòsit del nàufrag sedentari que espera navilis o fustes que

(Mentre espero: hi havia d’haver també una mandra de l’esperit, una impotència de la sensibilitat, limitada al desig que no pot manifestar? Assisteixo a la totalitat del ser; no hi ha compartiments, cledes…)

del nàufrag sedentari a l’espera de navilis o de fustes que baixen carregades de dones insolents, salvades d’un altre naufragi, d’una antiga desfeta victoriosa. Cavalquen els grans lloms càlids en la penombra d’un riu, la cambra on entren les aigües desfermades

(No és la voluntat. Es pot aprendre de ser espontani? Sembla una contradicció i tanmateix… S’hi pot arribar per eliminació d’una consciència massa present, tan present que ho devora tot; és només ella mateixa).

de navilis o de fustes que baixen amb llur càrrega de dones/femella, salvades d’un altre naufragi, d’una antiga desfeta que honoren quan cavalquen els lloms càlids en la penombra d’un riu, la cambra on entren les aigües desfermades d’una violència carnal, dura, daurada, tan insolent com el gest d’uns cossos robustos que s’alcen, líquidament delirants, i destres, cap a una passió muda i compartida

(No es pot compartir la soledat; sinó, ja no ho seria. No es pot compartir una passió que no s’expressa; únicament la voluntat d’aquesta passió que no té res de muda i resta alhora inexpressada. Cap paraula no pot comunicar allò que és gest o no és).

(Renunciaré a la poesia per una confusió?)

(Hi he de renunciar sense confusió?)

líquidament delirants i destres, cap a la quietud del mascle/nàufrag que seu a la butaca, als peus del llit, i sent com l’aigua va pujant, com l’aigua creix per negar-lo i va circulant lenta després,

(Quan hi ha hagut aquesta quietud? La Marta i jo abraçats sense quietud, sense passió, submergits en una onada de paraules).

cap a l’angoixa del mascle/nàufrag que seu, immòbil, als peus del llit, i sent com l’aigua va pujant, com l’aigua creix per negar-lo quan enfonsa, amb ell, la

(No).