l’uniforme és dins de l’armari del dormitori conjugal, ben plegat en un penjador de fusta entre l’impermeable blau, de servei, i una jaqueta de pell artificial, i, simultàniament, l’home, en cos de camisa blanca, com és obligatori, seu davant la taula del menjador, encara sense parar, i fulleja el diari mentre, simultàniament, l’Eduard tanca la porta del pis darrera seu i, amb el jersei sobre l’espatlla, travessa cap a la menuda cambra on dormen, quan, simultàniament, la dona enllesteix el sopar a la cuina, on remena per darrera vegada l’olla de terrissa amb la cullera de fusta, una mica cremada, que sempre fa servir per les menges que són al foc, mentre, simultàniament, la noia es renta les bragues malva al lavabo sense ni mirar la feina que fan les mans, car s’estudia la cara a l’espill que una bombeta il·lumina, des de dalt, i, simultàniament, el pare, que té els peus cansats de fer vigilància a la porta d’un banc de barriada, es treu les sabatilles que duu per casa i, l’una darrera l’altra, s’amoroseix les plantes amb una frega dels dits quan, simultàniament, l’Eduard deixa caure el jersei sobre el llit arraconat contra la paret i es passa la mà pel front, on brollen unes gotes de suor, i, simultàniament, la mare treu l’olla del fogó i la trasllada de pressa a la llosa de marbre del costat, perquè crema, mentre, simultàniament, la noia enretira una de les dues tovalloles del tovalloler i hi penja els culots que a l’acte van regalimant cap a terra amb un degoteig lent quan, simultàniament, el pare torna a calçar-se les sabatilles sense que la formigor de les plantes dels peus li hagi passat gens ni mica i encreua una cama sobre l’altra bo i tombant pàgina del diari mentre, simultàniament, l’Eduard canvia el jersei de lloc, el deixa al respatller de l’única cadira que hi ha a la banda d’ací de la cortina i surt cap al lavabo quan, simultàniament, la mare, que acaba d’abastar quatre plats fondos del rastell clavat a l’angle de l’aigüera, en sentit vertical, els deixa a la llosa i hi aboca la sopa preparada, d’herbes i carn, i, simultàniament, la noia, encara al lavabo, agafa una pinta de la lleixa, on hi ha tot de pots i tubs i el got amb el raspallet de les dents, i se la passa pels cabells amb un gest mandrós, gairebé desinteressat, mentre, simultàniament, l’Eduard empeny la porta, que només estava ajustada, i es queda al llindar, somrient-li, quan el pare, simultàniament, desencreua les cames i les encreua en un sentit oposat sense abandonar el diari ni alçar la vista de la informació esportiva que llegeix si fa no fa ratlla per altra i, simultàniament, la mare surt de la cuina i es dirigeix directament al trinxant, el calaix del mig del qual obre per tal de treure’n les estovalles de plàstic mentre, simultàniament, la noia, que ha vist l’Eduard a través del mirall, li retorna el somrís i el noi, simultàniament, allarga la mà i li palpa la gropa per damunt les faldilles que el gest d’ella alça una mica mentre, simultàniament, el pare enretira la cadira de la taula, s’aixeca i plega el diari per abandonar-lo damunt la ràdio que tot seguit engega perquè és l’hora de les noticies, i, simultàniament, la mare estén el drap de fibra artificial sobre la taula, l’allisa sense aconseguir de treure-li totes les arrugues, o plecs, i hi va col·locant els coberts i els tovallons que també treu del calaix del trinxant quan, simultàniament, l’Eduard, que acaba d’adonar-se que, sota, la carn és nua, arregussa la roba i acaricia tendrament la corba de les natges mentre, simultàniament, ella s’entregira una mica per tal d’oferir-li els llavis nets de pintura i la mare, simultàniament, s’allunya cap a la cuina, d’on recull un plat de sopa quan el pare, simultàniament, va a cercar-ne un altre i el porta amb molt de compte, per no vessar-lo, mentre, simultàniament, amb un somrís i sense haver dit cap paraula, la noia deixa el lavabo i surt al menjador, on ja arriba amb la cara seriosa, i fa girar les busques de la ràdio cap a una altra emissora, on donen música, quan, simultàniament, l’Eduard es renta les mans sota el doll sense força de l’aixeta que caldria niquelar de nou i, simultàniament, la mare fa el segon viatge a la cuina, d’on porta amb més desimboltura que el marit el tercer plat mentre, simultàniament, el pare agafa el diari que ha relliscat cap a darrera l’aparell, on s’ha obert, el plega altre cop i el deixa al trinxant, quan, simultàniament, la noia, sense que ningú li ho hagi demanat, va a recollir el darrer plat de sopa que queda a la cuina i, simultàniament, l’Eduard s’eixuga les mans bo i ensenyant-se les dents al mirall amb un rictus entre benhumorat i ferotge mentre, simultàniament, el pare treu els gots de l’armariet lateral del trinxant i, simultàniament, la mare recull l’ampolla de vi de la lleixa de baix de l’armari de la cuina quan, simultàniament, l’Eduard entra al menjador i se’n va de dret a la taula, on s’asseu, mentre, simultàniament, el pare, que canvia la posició de la seva cadira, s’asseu, i la noia, simultàniament, enretira enfora la seva i s’asseu quan la mare deixa el vi en un costat, entre ella i el noi, i, simultàniament, s’asseu