Davant:

l’Emma que camina amb un pas curt, indolent, de passejant, i s’atura ara i adés a contemplar un aparador. És una ocasió excel·lent per examinar-la bé, fins i tot amb impudícia, d’esquena, i de veure que deu tenir si fa no fa un metre seixanta-sis d’alçada i deu pesar aproximadament uns seixanta quilos, repartits, de dalt a baix, entre un cap l’estructura exacta del qual ens dissimulen els cabells pentinats amb falsa negligència, un coll que deixa una distància gairebé perfecta de la nuca a les espatlles lleugerament amples, si bé amb un arrodoniment molt femení, l’esquena que harmonitza amb aquelles espatlles i es va estrenyent cap a la cintura, prou fina perquè el cos dibuixi una línia com d’àmfora en eixamplar-se en unes anques puixants i alhora gràcils per la delicadesa de la corba que dóna naixença a les natges, les cuixes que prolonguen, disminuint-la, aquella corba i van allargant-se cap als genolls, d’on arranca una cama esvelta i que s’aprima des del panxell al turmell quasi fràgil, i uns peus que deuen calçar un trenta-cinc.

Davant:

l’Emma que va pujant pel passeig amb lentitud, entretinguda pels aparadors, és no tan sols un cos, sinó un cos vestit de cap a peus, puix que una cinta ampla li subjecta els cabells, com una diadema, i després hi ha el jersei, una peça de tall de polo, cenyida i amb una trinxa ampla, d’uns quatre dits que cauen ja, un xic de biaix, a causa que el cantó dret puja més que l’esquerre, sobre una faldilla curta, si bé no ho és prou perquè sigui una minifaldilla, aturada a tres centímetres llargs dels genolls i que exposa, doncs, un fragment de les cuixes protegides per unes panties de color carn, mentre el color de les faldilles combina una mostra de groc, gris i torrat i el jersei és d’un torrat fosc, molt semblant al de les sabates de taló alt i afilat que li subjecten el peu per mitjà d’una tira de pell estreta sota la qual, i sota la mitja, es nota la presència d’un esparadrap.

Davant:

l’Emma que deambula sense pressa, sol·licitada pel reclam llaminer dels aparadors, no és tan sols un cos i un cos vestit, sinó algú que es mou i avança una cama darrera l’altra i un braç a continuació de l’altre, en contrapès que li fa bellugar tota la córpora segons un ritme subtilment suggerent, mantingut pel desplaçament del tors, de les natges compactes, de les cuixes ocultes i alhora revelades per les faldilles de fet força estretes que van dibuixant-li, alternativament, el contorn esquerre i el contorn dret d’una gropa que quasi no perd relleu ni quan ella s’atura més o menys breument i ho fa, de vegades, amb les cames juntes, o potser un xic separades, si bé a la mateixa altura, paral·lelament, o, altres cops, amb una d’elles més avançada, amb una mena de separació, doncs, que desplaça el centre de gravetat del cos cap endavant i l’obliga a repenjar-se més sobre la cama que ara és la que precedeix en relació amb l’altra, aturada més enrera i, en general, en una actitud que fa pensar en la marxa tot i la seva immobilitat, car reposa en un peu que s’alça sobre la punta de la sabata i que pel taló no toca el terra pel qual ha anat caminant i continuarà caminant quan tingui la curiositat satisfeta i reprengui el ritme d’un cos que es mou sense brusqueria, harmoniosament.

Davant:

l’Emma que es desplaça a poc a poc arran dels aparadors que sovint l’atreuen, no és únicament un cos, i un cos vestit que avança passeig amunt, sinó la noia que, amb el ritme d’aquest cos, manifesta o deixa transparentar la qualitat física personal centrada en la voluptuositat de la consciència carnal que té d’ella mateixa i que comunica als altres, homes i dones que es giren a mirar-la, elles amb un esguard que cerca el defecte inevitable i ells amb la vaga sensació d’obtenir quelcom que no els serà donat del tot, sencer, o amb prou suficiència per satisfer, sinó, tot just, com una promesa que no s’adreça a ningú en particular però que tothom pot recollir amb aquesta alegria barrejada de nostàlgia que desperta la contemplació d’algú que, com ella, evoca la possibilitat d’una relació profunda, no descriptible, en la qual el gest, o la paraula, no són gaire més que la part visible i, per tant, superficial, d’un món eròtic que es va constituint, per a l’observador, a partir de la forma carnal que provoca l’impuls de penetració cap a una realitat interior, compartida en un futur que no és ara, quan passem prop d’ella i la mirem, l’ensumem…