no es pot seure un a cada cap de taula d’una taula rodona; seuen, doncs, l’un davant de l’altre, en dos extrems si fa no fa oposats de la circumferència del tauler de fòrmica sobre el qual hi ha els llibres oberts que s’orienten, el de pedagogia, cap a la Conxi, el d’anatomia, cap a l’Eduard que, com la noia, sense que la posició sigui simètrica, reposa un colze en la fusta polida i el front en el palmell de la mà del braç que té el colze repenjat a la taula, mentre l’altra mà que en la Conxi fulleja un diccionari, en ell té alçada, per la banda de dalt, un full que girarà quan acabi aquesta pàgina i continuï, en la següent, l’estudi de les branques perifèriques dels ganglis cervicals a partir d’on diu el nervi vertebral puja per darrera l’artèria vertebral fins a la quarta vèrtebra cervical i, on cal tombar plana cap al gravat, en colors, del simpàtic cèrvico-encefàlic que examina en la quietud de dos quarts d’onze de la nit, davant la noia que ara subratlla una frase en el text tot balancejant la cama sobre el genoll de l’altra fins que frega el peu de l’Eduard amb el seu i es miren amb un petit somrís, tots dos sols en el menjador de la casa del barri del capdamunt del turó on, cada nit, el treball progressa sense pena i amb una cigarreta ocasional com la que ell encén ara i deixa després al cendrer equidistant de l’un i de l’altre, del qual la recull la Conxi per omplir-se la boca de fum i exhalar-lo parsimoniosament amb el rostre alçat i l’esguard que sospesa la prehistòria d’un futur decidit a la botiga, on la que ara és l’Emma s’emprova uns sostenidors, i de seguida al xalet del barri residencial, d’on se’n va espantada, corrent, i al qual torna quan l’Emma, que l’esperava, la invita a pujar al cotxe que condueix ella mateixa, i, el tercer cop, ja desflorada, amb l’Eduard que va llegint o rellegint sense moure els llavis, concentrat al seu davant, agenollat entre els seus genolls i, abans, amb la cara irada, la parla quequejant i les mans violentes que l’abaten sobre el llit i li fan blaus que encara maduren quan ell sospesa també dues vides possibles i es decideix, a la fi, a seure en aquesta taula on seu avui, capmassat en el llibre, perquè també hi pugui seure ella i un dia en puguin fugir, metge i mestressa d’escola, agafats de la mà per aquelles escales penjades que menen al turó i que baixen ja per darrera vegada quan continua mirant-lo després de fer una altra pipada, car els anys han passat i ja és el moment d’abandonar la casa on viu l’home de l’uniforme i de no tornar, tampoc, a la torre del barri residencial on l’Emma i en Joan, que també seu al cotxe quan acut a esperar-la a la sortida de la feina i l’invita a pujar-hi, deuen haver donat acolliment a una successió de parelles que, en deixar l’habitació del matrimoni, on els cònjuges ja dormen, han trobat el sobre que troben ells, tancat i prou voluminós perquè no li calgui obrir-lo fins que ja són fora, o a casa, al dormitori on compta els diners amb ell que ara alça novament els ulls del text i repeteix, aquest cop sí que bellugant lleugerament la boca, la lliçó de dalt a baix i gairebé sense vacil·lacions mentre ella, per no destorbar-lo, reprèn la lectura i, des d’un darrerafons que avança al llarg d’un fil conductor, la tarda a la botiga, als emprovadors, amb l’Emma que tornaria tantes vegades a fer-li escoltar, fragmentàriament i desordenada, una història en la qual ara s’han inscrit ella i l’Eduard, matèria, tots dos, d’unes confidències en d’altres orelles joves quan, potser d’ací a tres anys, sigui l’ara de fugir de debò del barri on, l’un davant de l’altre, en la calma de la nií, apilen els llibres damunt la taula ja desparada del sopar, i els obren, i estudien i fumen tots dos la mateixa cigarreta sense filtre, i es miren de tant en tant amb un somrís còmplice i sensual abans de tornar a capbussar-se en el llibre, a empènyer una mica més la porta que es va badant i que mai no haurien pogut obrir sense l’Emma, algú altre com l’Emma, si no pitjor, la dona de trenta, trenta-dos anys, mig nua a l’emprovador, o asseguda darrera el volant, o esplèndidament trasbalsada a la cambra, i també fora, quan pot citar-los en un passeig, en un jardí, els diu que els estima, que mai no oblidarà els dos adolescents que ara es passegen amb ella i de banda de nit, en havent sopat, treuen els llibres i els quaderns, els bolígrafs i el cendrer de la lleixa on els guarden, els escampen damunt la taula de fòrmica, plena de ditades, i, asseguts un a cada extrem, si fa no fa, se somriuen i fumen fins a les dotze, gairebé en punt, que són ara, quan pleguen