V

Fins dimarts no vaig poder dur a terme el meu propòsit d’obrir el calaix de l’Aleix. L’Emma havia dit que aniria a la perruqueria, d’on sempre tornava molt tard, i la Bernardina tenia una reunió amb les altres dames de la seva junta de caritat; no enllestirien pas abans de quarts de nou. Pel meu costat, la consulta es presentà més aviat fluixa, només hi havia quatre pacients i la noia que pocs dies abans m’havia vingut a veure per si tenia càncer. Duia l’anàlisi microscòpica, enterament favorable, i per tant em semblà que l’única cosa procedent, com li vaig dir, era una vigilància d’aquell enduriment que s’observava al pit i que li vaig tornar a examinar. Ella es va tranquil·litzar considerablement quan li vaig haver exposat en llenguatge planer la informació de l’analista, i vam convenir que tornaria la propera setmana perquè jo pogués veure si el símptoma persistia, en el qual cas prendríem noves mesures. Els altres pacients sofrien coses senzilles, una gastroenteritis persistent que em semblà d’origen nerviós, una possible sinusitis que vaig enviar a l’otorino, una intoxicació aparatosa amb el seu característic embotiment del rostre acompanyat de manifestacions d’urticària, res que no pogués combatre un bon medicament a base d’antihistamínics, i un noi amb tots els símptomes d’una anèmia a despit del seu aspecte florent…

A dos quarts de set ja havia acabat; és a dir, aleshores, quan acomiadava la darrera visita, es presentà encara un altre pacient, el qual vaig fer passar tot seguit. Després vaig donar ordres a la infermera que no admetés ningú més. La cosa era insòlita, i ella em mirà estranyada, però era massa prudent per a fer cap pregunta, de manera que, quan va veure que no m’explicava, es limità a assentir:

—Sí, doctor.

El pacient, desconegut, se m’endugué força temps. Em calgué establir la seva fitxa, com tinc per costum, i prendre nota del seu historial clínic, cosa llarga, no pas perquè fos complicat, sinó a causa del tarannà del subjecte. Cinc minuts després m’havia adonat que es tractava d’un hipocondríac. Durant els darrers quatre anys havia visitat una quantitat de metges fabulosa. Com vaig veure, havia comès l’error de deixar la seva professió de representant comercial uns cinc anys enrere, encara en plena força de l’edat, als cinquanta-dos. Havia treballat molt, es trobà en una posició folgada i amb un fill que el podia substituir, i tot plegat el féu decidir que es podia permetre el luxe de retirar-se i dedicar-se a les seves afeccions. Però aleshores, com vaig comprendre, descobrí que no en tenia cap. Havia viscut sempre per la seva professió. Al cap de poc temps observà que el seu caràcter canviava, començà a tenir dificultats amb la família, es descobria malalties imprecises que els metges no acabaven de localitzar…

Ara es queixava del cor, però un examen em demostrà que l’òrgan, potser una mica fatigat, funcionava perfectament. Així li ho vaig dir, i fins em vaig permetre de manifestar-li que el seu mal, en la mesura que ho podia decidir, no era de caràcter físic. La visita acabà d’una manera una mica brusca, perquè, quan vaig començar a explicar-li que un home acostumat a una vida laboriosa no es pot retirar impunement de les seves activitats, em tallà per dir-me que, aquella cançó, ja l’havia sentida altres vegades. Molestat, tractà d’incompetents els metges que l’havien visitat fins aleshores, m’assegurà que l’oci no havia perjudicat mai ningú i fins arribà a preguntar-se, en un to una mica insolent, què ens devien ensenyar a la facultat.

Va ésser desagradable, sobretot perquè al final, quan me’n vaig poder desfer, protestà encara dels honoraris que li cobrava, tot i que només vaig demanar-li cent pessetes. Pretenia que l’havia examinat massa superficialment, que no m’havia interessat pel seu cas i que l’única cosa que havia fet era donar-li uns consells que no es basaven en els símptomes que ell m’exposava i que jo hauria pogut observar si m’hagués pres una mica més de molèstia, sinó en una idea preconcebuda i, per tant, si més no en el seu cas, errònia.

Com és natural, vaig abandonar el consultori amb un mal humor de mil diables, que no esvaí pas el trajecte en cotxe fins a casa, al contrari, perquè a la cantonada de Provença gairebé vaig ensopegar amb un vehicle que girava contra direcció. Potser l’excusava el fet que fossin uns estrangers que ignoraven les direccions úniques de Barcelona; però, estrangers o no, tots hauríem pogut fer cap a l’hospital, o al cementiri, si el conductor no hagués estat tan hàbil i els frens del cotxe tan poderosos.

En arribar al pis estava tan exasperat que ni em vaig prendre la molèstia, com m’havia proposat de fer, de buscar una clau que obrís el calaix de l’armari del meu fill; em vaig limitar a esbotzar-lo. A casa només hi havia la criada, a la galeria, on rentava i cantava alhora; ni es va adonar de la meva presència.

El calaix vessava de papers de tota mena. En vaig agafar un grapat i vaig dur-los al despatx per tal de procedir al seu examen. Estic segur que fins i tot la porta de l’armari es quedà oberta. No hi feia res que l’Aleix descobrís que l’havia saquejat. D’una manera o altra, havia arribat l’hora d’una explicació, i això fins i tot en el cas que el contingut del calaix fos inofensiu. Que no ho era.

En primer lloc vaig dedicar-me a les fotos que anaren sortint d’entre els papers, distribuïdes en un desordre tan inversemblant que encara augmentava, si era possible, el meu mal humor. No es podia pas ser més deixat! Un instant després, però, aquest desordre em deixà de preocupar en absolut. Entre les mans tenia la imatge, de cos enter, d’una noia. Naturalment, era la Renata.

No hi feia res que el descobriment de la relació que hi havia entre ella i el meu fill ja no fos per a mi un fet nou. El cor em saltà a la boca i les mans em tremolaven de tal manera que vaig haver de deixar la foto sobre la taula; m’hauria caigut per terra, n’estic segur. La noia vestia de carrer i havia estat fotografiada en un parc o en un passeig públic, davant un tou d’arbres. En un dels angles inferiors hi havia una dedicatòria: «T’estimo, Aleix. La teva Renata».

Quan vaig asserenar-me una mica, vaig procedir a considerar les altres fotos. Gairebé totes eren d’ella, algunes en actituds indignes, com les que havia vist anteriorment, però la majoria eren simples fotos preses en diversos indrets de la ciutat; unes quantes, d’interior. Les altres mostraven la noia i el meu fill, passejant, asseguts, mig abraçats. Totes eren de poca qualitat, obra de fotògrafs ambulants. En totes exhibien, però, una impúdica felicitat. Vaig deixar-les de banda amb un gest rabiüt.

Els papers. N’hi havia de tots formats i de tots colors, i per això m’havia pensat que es devien referir a coses diferents, però ben aviat em vaig adonar del meu error. Em costà molt d’ordenar-los una mica, perquè no estaven ni numerats, però a la fi vaig anar arranjant-los tan bé com vaig poder, guiat per la mateixa lectura. L’Aleix hi descrivia breus escenes de la seva vida, a casa i fora de casa, amb els companys, amb la Renata. No era un diari, perquè no hi havia dates, i, pel que vaig veure, no s’havia pas proposat d’historiar a la menuda la seva vida i la nostra, sinó de narrar uns quants fets que, pel motiu que fos, li devien semblar essencials. No va ser fins molt després que se’m va acudir que tenia a les mans un document alliçonador i que podria utilitzar profitosament si un dia, més endavant, com ara, em decidia a narrar les incidències d’aquell període, el més dolorós de la meva vida, i escriure una obra, per emprar la terminologia d’avui, de testimoniatge.

En aquell moment no vaig pensar res, no hauria pogut pensar res per tot l’or del món. La revelació que tenia del meu fill era quelcom que sobrepassava tot allò que podia haver imaginat en els pitjors instants de depressió, quan dintre meu el qualificava fins i tot de monstre. La sang freda amb què havia assassinat el funcionari, embolicant-hi la noia, que havia cedit només per amor —em calia reconèixer-ho malgrat que els meus sentiments per ella no fossin gaire més favorables—, el desvergonyiment de les seves relacions, la degradació moral que demostrava el fet que ell, tot i dir que l’estimava, li consentís una activitat de prostituta, perquè no era res més que això, per cars que fes pagar els seus favors, la inconsciència, per no dir res pitjor, amb què havia maquinat tot aquell afer per desposseir-me d’uns diners que, digués el que digués, havia guanyat amb el meu esforç i amb el meu sacrifici constant d’anys i anys, tot plegat convertia el meu fill, no pas en aquella criatura distant, estranya, que sovint havia vist en ell, sinó en un enemic i, pitjor encara, en un enemic prou baix per a consentir la seva pròpia degradació només per degradar-me a mi, el seu pare.

Tot i que ell ho negués en un indret de les seves notes, era l’odi, només l’odi, el que l’empenyia. No ho podia comprendre, però era ben clar que havia engendrat un animal verinós, sense compassió, sense cap mena de sentiment noble, endut per una insana fal·lera de destruir tot allò que era respectable, de fer taula rasa de tots els valors acceptats. No em podien convèncer les raons que ara i adés insinuava i que el portaven a revoltar-se. Hi ha una mena de revolta legítima, constructiva, que es preocupa d’enderrocar el que és estrictament indispensable, la mena de revolta pròpia de tots els joves i que també pertorbà la meva adolescència, la protesta instintiva d’allò que és jove contra allò que envelleix i s’encarcara. Però això pot ser fet conservant la dignitat, respectant les regles del joc, sense rebaixar-se. Ell havia vessat sang emmenat per un impuls momentani i potser poc sincer, havia alçat la mà contra meu amb una excusa que podia tenir la seva noblesa però que no justificava el procediment. Les seves decisions, els seus gestos, envilien tot allò que tocaven, perquè en la profunditat del seu cor no hi havia ni un gram d’idealisme, sinó la ràbia d’una fera acorralada. Acorralada precisament perquè és una fera, danyosa i sense escrúpols.

El cor em sagnava davant aquella revelació que destruïa les esperances i les il·lusions que m’havia fet concebre l’Aleix infant a despit d’algunes indisciplines i resistències, esperances que la seva adolescència tancada i obtusa no aconseguí anihilar del tot. Ara sí, ara no restava sinó la vibra que havia alimentat, que havíem alimentat la Bernardina i jo, algú d’una altra espècie, algú que es posa al marge i declara la guerra a la societat, a tot allò que és estimable. Perquè a més era mesquí, com tot egoisme que per a saciar-se necessita la destrucció dels seus semblants. L’Aleix havia caigut molt avall, i jo sabia que era prou intel·ligent per a haver-ho fet a consciència. Calia concloure que hi ha éssers que es complauen en la degradació, que han nascut per fer mal.

Confesso que en aquell moment, davant les pàgines del meu fill, la meva condemnació fou total. Després potser he rectificat una mica i he acabat comprenent que, si els seus actes eren inconsiderats i moralment condemnables, hi podia haver quelcom de disculpable en el seu disgust, en aquesta protesta que, potser per una falla en el seu caràcter, no va saber canalitzar degudament. Però aquesta mateixa falla, indiscutible, i de la qual he tractat en va d’explicar-me l’origen i d’esbrinar si em correspon una part de culpa, el converteix en un indesitjable, en un malalt atès en la profunditat del seu ésser per un sentiment de vindicació que l’obliga a venjar a cegues uns greuges que en gran mesura s’ha inferit ell mateix però que s’obstina a imputar als altres.

No vaig llegir-ho tot aquell vespre, no cal dir-ho. La meva mateixa impaciència m’obligava a córrer, a saltar d’una pàgina a l’altra, com desitjós d’aprofundir aquella ferida que s’obria dintre meu, d’arribar a les escares del sofriment que em feia rebentar el cor i m’encenia la cara. Les mans em seguien tremolant, més i tot que abans, rebregaven les quartilles…

L’entrada de la Bernardina em va sorprendre. No havia sentit la porta del pis ni sabia ja quina hora era. Potser fins i tot havia oblidat on em trobava. Ella devia veure llum al despatx mal ajustat i entrà.

—Ja ets aquí… —Però es va interrompre, perquè s’havia adonat del meu aspecte, i ansiosament preguntà mentre avançava—: Anselm! Que no et trobes bé?

Papers i fotos eren escampats sobre la taula, de manera que no els hi podia amagar, però tampoc no ho hauria fet, perquè també ella tenia dret a la veritat, a saber qui era aquell fill que se’ns havia corromput i que es girava contra nosaltres. Amb un gest ample que ho abraçava tot, vaig fer només:

—Mira!

I després jo mateix vaig anar estenent les fotografies al seu davant, de primer aquelles en les quals eren ells dos. Volgué saber:

—Qui és?

Però jo, sense contestar-li, ja li mostrava aquelles on la noia s’exhibia descaradament, obria el calaix on guardava les altres i les posava també davant els seus ulls, repetint:

—Mira, mira!

—Oh!

Va avançar la mà fins a la boca, escandalitzada, i tot seguit desplaçà els ulls cap als meus amb un esguard incrèdul. Jo vaig treure la darrera, la del funcionari.

—I aquesta —vaig dir.

De moment no va interpretar-la, ho vaig veure en l’expressió incerta de la seva mirada abans que preguntés de nou:

—Qui és?

Li ho vaig explicar impacientment, amb paraules que s’atropellaven i que semblaven difícils de pronunciar, i el seu rostre s’anà enfosquint, la pell adquiria un color cendrós a mesura que la sang se li retirava de les galtes. Però encara tingué esma de mormolar:

—Vols dir?

Amb els dits vaig colpejar les pàgines desordenades, vaig buscar febrosament aquelles que feien referència a l’assassinat.

—Té, llegeix, llegeix!

Però les hi vaig haver de llegir jo, i ella anava inclinant el cap, s’anava aclofant, de sobte vella i dèbil, i quan vaig alçar els ulls vaig poder veure que els seus eren plens de llàgrimes. Després es deixà caure a la butaca i sanglotà.

—És un assassí, Bernardina —vaig dir-li—, i no té ni l’excusa d’haver faltat en un moment d’ofuscació, perquè ho va planejar tot. I encara hi ha més coses, ens odia, ens renega… Escolta.

Vaig anar llegint d’aquí i d’allà, sense estalviar-me, perquè no vaig pas passar per alt l’afer de la meva presumpta filla. Ella plorava mansament, la cara enfonsada entre les mans, i ni se la va descobrir quan preguntà:

—És veritat?

—Vaig conèixer una noia, sí. Ni me n’havia tornat a recordar. Ja pots pensar com anaven les coses aleshores; érem joves i ningú no sabia si viuria gaire temps… No et coneixia, Bernardina… —Ella anava assentint amb el cap, comprensiva amb aquest aspecte de la qüestió que ja pertanyia al passat remot—. Però això de la filla és un engany que ell i aquesta Renata han combinat per treure’m diners, per turmentar-me… turmentar-nos… No respecta res, l’Aleix. Es nega a estudiar, es barreja amb tots aquests desordres, s’amistança amb una noia que, ja ho veus, es fica al llit de qualsevol, i després encara mata… Ens vol cobrir de vergonya, d’oprobi, destruir la família, la meva carrera… Ja només li falta alçar la mà directament contra nosaltres, pegar-nos…

—Però, per què, per què? —anava mormolant ella.

Sí, per què? Per què som d’aquesta manera i no d’una altra? D’on havia anat a treure l’Aleix aquella aptitud per al mal, quan tant la família de la Bernardina com la meva eren i havien estat sempre gent honorable, correcta, complidora dels seus deures, amant del proïsme? De quin avi desconegut li podien haver pervingut unes disposicions forassenyades que en feien un perill per a la societat; quina desgraciada combinació genètica havia tingut lloc que, de dues persones tan socialment integrades, tan responsables com la meva dona i jo, havia nascut un monstre que escarnia tot allò que teníem per sagrat?

—I què faràs, Anselm?… —digué de sobte ella, ara mirant-me, els ulls enfonsats per l’angoixa que s’amagava darrere el plor.

Era estrany, però la pregunta gairebé m’agafava de sorpresa. Calia fer alguna cosa, certament, alguna cosa més que encarar l’Aleix amb aquelles proves de la seva vilesa i cridar-li el nostre disgust, el nostre menyspreu, el nostre dolor per aquell capteniment indigne d’un fill nostre. Quelcom dintre meu es rebel·lava davant la idea de lliurar-lo a la policia, com hauria estat el meu deure de ciutadà. Monstre o no, seguia essent el meu fill, nosaltres l’havíem engendrat, i tot aquell amor que havíem sentit per ell i que en aquest moment semblava desaparegut, anihilat per la baixesa dels seus actes, m’inclinava encara a estalviar-lo, a allunyar-me de la meva línia de conducta per tal de donar-li una altra oportunitat, una oportunitat que potser no es mereixia però que seria poc caritatiu de no concedir a una persona tan jove. La presó, si el detenien, no faria més que malejar-lo, reforçar les seves disposicions antisocials, i, quan en sortís, ja vell, derrotat, seria una desferra definitivament tancada a tot sentit de la responsabilitat. Si el lliurava podia destruir-lo. I el podien matar…

El cor em va botre fins a la boca del coll, m’escanyà. Havia lluitat tota la meva vida contra la mort en totes les seves formes i no podia consentir el sacrifici d’una altra vida humana, perquè per sort vivia en una societat cristiana que ha passat més enllà de l’estadi on impera la llei del talió. No creia ni acceptava la venjança. Cal punir aquells que falten, sí, però un crim no esborra un altre crim, i tota execució, per legal que sigui, augmenta aquest sentiment de culpa que pesa sobre la humanitat, responsable ja de tanta sang vessada.

—No ho sé…

No, no ho sabia. Perquè tampoc no era ocasió per a limitar-me a reptar-lo i a proposar-li una esmena. La falta era massa greu, i d’una manera o altra calia que fos expiada, que l’Aleix tingués consciència d’allò que havia fet, que en comprengués tota la iniquitat, que el seu ésser fos suficientment commogut, sotraguejat, perquè a la fi obrís els ulls i volgués acceptar una reparació, ignorava encara de quina mena.

El retorn de l’Emma, tota arrissada, ens va sorprendre en aquella mateixa actitud d’adolorida perplexitat: la Bernardina enfonsada en la butaca, jo darrere la taula, tocant i retocant ja sense objecte les fotos i els papers que demostraven la ignomínia de l’Aleix.

Li ho vaig haver de contar tot, també, i per segona vegada aquell vespre vaig veure un rostre que empal·lidia sota l’impacte de la revelació. Però l’Emma era d’una altra fibra i no plorà. Potser perquè després de tot, per molt que l’estimés, només era el seu nebot. Em va prendre les fotos de les mans, cosa que la Bernardina no havia fet, les examinà pel seu compte, i també llegí ella mateixa alguns fragments d’aquelles notes cíniques que només podia haver escrit un irresponsable. I després, de sobte, en lloc de condemnar-lo, ens acusà:

—La culpa és vostra —va dir—. Li heu donat massa llibertat, massa diners, l’heu consentit… Us ho deia, de vegades. Mai no he sentit que el reptéssiu seriosament, tu perquè, de moltes coses, ni n’arribes a saber res i, si les saps, en fuges amb l’excusa de la feina, dels teus deures fora de casa, dels malalts, i tu —prosseguí girant-se a la Bernardina, que l’esguardava amb els ulls botits— perquè t’acontentes que es guardin unes formes… et molesta, per exemple, que digui paraulotes, però mai no t’has preocupat d’esbrinar d’on les ha tretes, qui les hi ha ensenyades, ni has vigilat les seves amistats… Després, tots plegats, sembla que visquem en una espècie de bany maria on no passa res, on no es tolera que passi mai res, on la temperatura és sempre constant… Que us penseu que s’hi podia sentir bé?

La Bernardina i jo gairebé ens vam encarcarar, petrificats per la sorpresa, però després jo vaig reaccionar violentament:

—Que t’has tornat boja? No pretenc pas que hem estat uns pares perfectes, perquè no n’hi ha; em reconec culpable de molts defectes, de moltes omissions, de tot el que vulguis, però mai no he fet ni he dit res, i la Bernardina tampoc, que pogués incitar-lo a això —i vaig donar un cop als papers—. Es tracta d’un crim, Emma, d’un crim!

—Què crides! —protestà ella. I tot seguit preguntà a la Bernardina—: On és, la noia?

No ho sabíem, ni ens recordàvem ja que era a casa, i per això l’Emma abandonà precipitadament l’habitació. Vaig sentir que talonejava passadís enllà, s’aturava. La Bernardina i jo continuàvem asseguts als nostres llocs, i probablement ni ella ni jo no vam fer un sol gest fins que la meva germana tornà.

—És a la cuina —féu—. Ja sé que no entén res, però no cal cometre imprudències. Perquè tot això, és clar, ha de quedar entre nosaltres…

Ella ja ho havia decidit. Gairebé vaig envejar aquella simplicitat que, d’una manera tan natural, li feia eludir els problemes. I alhora em molestava, perquè era un senyal d’inconsciència. Potser per això vaig inclinar la testa cap als papers i vaig cercar un indret determinat. Gairebé malignament, vaig fer:

—Has llegit què diu de tu? —i vaig mostrar-li un breu paràgraf en el qual l’Aleix al·ludia un vici solitari que no sé com devia haver descobert, perquè jo, és clar, no havia remarcat mai res.

—És un pocavergonya —va fer ella, i envermellí—, això no t’ho nego. Però el que cal és saber per què ho és. Si li agrada d’embrutar-ho tot, algun motiu hi deu haver. Jo ja us dic…

La vaig interrompre, perquè no ens havia de dir res. Tot ho sabia, i per si ella ho havia oblidat vaig recordar-li que no ens havíem estat de cap sacrifici per proporcionar a l’Aleix una instrucció escaient, una educació cristiana, i que a casa nostra a despit de les debilitats de cadascú de nosaltres pres individualment, havia respirat sempre una atmosfera d’harmonia, d’ordre, d’entesa mútua; que tots plegats l’havíem rodejat d’un amor comprensiu que procurava facilitar-li un desenvolupament normal; que jo mateix, personalment, l’havia ajudat en tots els problemes que d’infant i d’adolescent se li presentaren, que mai no havia regatejat el meu consell, que sempre havia procurat tractar-lo amb equanimitat i que, si li havia concedit una llibertat de la qual ara feia mal ús, era perquè no m’hi havia pogut negar; es tractava de la mateixa llibertat de què gaudien els seus companys, els fills de les famílies que nosaltres coneixíem i freqüentàvem, nois que no havien matat ni es giraven contra els seus… Em feia pena haver de repetir coses que m’havia dit cent vegades.

—Però heu estat massa blans, ho hem estat tots plegats, si vols, jo també —s’obstinava ella—. No he vist que mai ningú fes cap esforç per imposar-li un mínim de disciplina. I em sembla que això no hauria pas estat incompatible amb la llibertat que dius.

—Acabem! —vaig fer—. Nosaltres som els únics culpables, i ell un innocent que hem pervertit. Si és així, ja puc tornar a deixar tot això al calaix on ho he trobat, i potser també serà preferible que no li’n diguem ni una paraula, que segueixi deshonrant-nos, assassinant…

—No dic això —protestà ella, i reflexionà—. Potser ara ja és massa gran perquè el puguem tancar en un col·legi, però pots prendre altres mesures, lligar-lo una mica… tu ho has de veure.

—I tu també opines el mateix? —vaig girar-me cap a la Bernardina.

—No ho sé… jo no sé què pensar. —I patèticament afegí—: No em puc formar la idea que parlem del meu fill!

Però en parlàvem i calia fer una cosa o altra, prendre una decisió. Vaig veure que cap de les dues dones no m’ajudaria. En canvi estava segur que l’una i l’altra, cadascuna a la seva manera i per raons diferents, farien tots els possibles per impedir-me de complir el meu deure, fos el que fos, perquè jo encara no ho sabia. I cada vegada ho sabria menys si les deixava parlar, si m’avenia a discutir amb elles…

De sobte, l’Emma es redreçà una mica:

—Ara és aquí!

Després vam sentir el cop de la porta que es tancava. Només podia ser ell, és clar, i dins d’un moment trauria el cap al despatx per donar-nos la bona nit. Feia mitja hora que discutíem, potser més i tot, però ara em vaig adonar que ens sorprenia desprevinguts. M’havia abandonat aquella ira que m’arborà en llegir les pàgines que havia tingut el cinisme i la imprudència d’escriure, potser perquè el fet de compartir-ne el coneixement amb la Bernardina i l’Emma semblava, d’una manera una mica misteriosa, treure verí a l’afer, potser perquè, a desgrat meu, les paraules de la meva germana havien fet un cert efecte, obligant-me a mesurar de més a prop la meva possible responsabilitat. Em sentia ja més dolgut, més ofès que veritablement colèric, i és molt possible que tot hauria pres un altre caient i que entre tots hauríem pogut arbitrar alguna o altra solució positiva si no hagués estat per la conducta insolent, diria brutal, del mateix Aleix.

De moment, ni acabà d’obrir la porta, perquè es devia pensar que jo estava sol i que treballava; però, en veure’ns reunits, l’expressió dels ulls li canvià, i després, mentre saludava maquinalment, l’esguard se li esmunyí cap a la taula. Va reconèixer immediatament els seus papers i les seves fotos, i aleshores eixamplà el badall de la porta, féu un pas habitació endins.

—Ja veig que heu estat escorcollant… —digué. La veu potser li tremolava una mica, però en tot cas es refeia ràpidament, perquè els trets se li enduriren i em vaig adonar que els ulls li llampegaven d’una manera insana.

L’Emma continuava dreta a un costat de la taula, ara girada cap a ell, mirant-lo, silenciosa, però la Bernardina, com sotraguejada per la presència del noi, tornà a sanglotar inesperadament i mormolà:

—Aleix, Aleix, fill meu…

Jo vaig passejar les mans per sobre la taula, fins que trobaren la foto del funcionari mort al peu del llit. La hi vaig mostrar:

—Què és, això?

Ell avançà, me la va prendre, tot i que la veia prou bé; l’examinà un segon i la tornà a deixar caure sobre els papers, despectivament.

—Ja ho sabeu. Ho heu llegit tot.

—Sí, però no n’hi ha prou. Per què, per quin motiu?…

—Era una bèstia repugnant —féu ell.

Estic segur que tots tres ens vam quedar glaçats. Una ditada freda em va recórrer l’esquena davant aquella insensibilitat, però em vaig recobrar ràpidament.

—Un home! —li vaig cridar—. I ningú no té dret d’aixecar la mà…

—No? —em va interrompre—. I ells, doncs, per què l’aixequen?

Reposà els dits contra el tauler, amb tanta força que els nusets li empal·lidiren. Tot ell estava molt pàl·lid i les paraules li sortien barbotejants de la boca, impel·lides i alhora obstaculitzades per la passió amb què de sobte s’expressava. Pretenia que el funcionari i tots aquells que eren com ell s’erigien en àrbitres absoluts d’unes vides que no els pertanyien, vides que reduïen, que anihilaven a poc a poc enduts per un afany de domini que no respectava res, ni l’existència ni la dignitat de la persona, contínuament escarnida i malmenada en nom d’una veritat que servia un esperit mesquí i reaccionari, fet de vanitat i d’egoisme… Acudien al terror per imposar el seu criteri als altres, per fiscalitzar idees i creences, per embrutir tot allò que era noble i generós; intentaven embotir-ho tot dins un uniforme que ens asfixiava…

—I tots vosaltres en sou còmplices —acusà—, vosaltres, que no heu tingut ni un gest de protesta, ni una paraula de condemnació, i heu tancat els ulls…

—Prou! —vaig cridar mentre saltava de la cadira.

L’Emma ens mirava, el mirava sobretot, silenciosa, l’esguard afinat per una emoció que contenia; la Bernardina, pel seu costat, aclofada a la butaca, les parpelles inflades, només sabia somiquejar de tant en tant:

—Aleix, Aleix…

—Què hi ha de noble i de generós en tot això? —I amb un gest vaig escampar els papers i les fotografies, alguns dels quals van caure per terra sense que ningú es preocupés de recollir-los—. Què reclames, la llibertat de matar, de deshonrar els teus pares, de viure amb una perduda?… És aquesta la dignitat de què parles?

—Quina altra m’heu permès?

La sang li havia retornat a les galtes, i ara, vermell gairebé, desfermat, s’inclinà endavant com si em desafiés. Em desafiava. Perquè, en sentir-lo, qualsevol hauria dit que jo era personalment responsable de totes aquelles iniquitats que, segons ell, una generació havia comès en el seu afany d’instaurar un ordre de ferro que destruïa la vida, que ho resolia tot, una vegada per totes, i no deixava a ells, els joves, ni la possibilitat d’expressar-se. D’un a un havíem anat eliminant, desacreditant, tot objectiu que repugnava al nostre concepte concentracionari de la vida, i per això ja només els quedava una sortida, un impuls, el de destruir la presó que els envoltava.

—Vosaltres us destruïu, insensat! —protestava jo—. Què vols? Que tornem a la llei de la selva, que per un caprici d’infant consentit renunciem a un món ordenat i ens convertim en salvatges que només obeeixen les exigències del seu instint? Som civilitzats…

—Uns simples escarcellers, sou!

No respectava res. Endut pel seu odi, pel seu ressentiment, anhelós de justificar una falta individual comesa per motius egoistes que no tenien res a veure amb la comunitat, es presentava com una víctima de les circumstàncies, oblidant voluntàriament que dia darrere dia li havíem donat l’oportunitat, nosaltres i la societat en la qual vivim, de fer-se home, de desenvolupar-se harmònicament, de construir la seva vida en pau, a recés de tot problema que hauria pogut pertorbar-la, desorientar-lo. Però ell estava cec.

—Heu col·locat entre parèntesis tot allò que no us agradava —tingué la barra de dir—. Per què? Amb quin dret?

M’exasperava. L’acusador havia de ser jo, no pas ell, jo que no havia delinquit, jo que complia el meu deure, honestament, sense tèrboles revoltes ni deliris, jo que havia respectat els meus pares i acceptava l’organització social que havíem construït, no perfecta, certament, però honrada a pesar de les inevitables febleses i sempre oberta a un anhel de superació. Si ell no s’hi havia sabut integrar, la culpa no era nostra, sinó d’un defecte de la seva personalitat. Per què havia de tenir ell raó contra milers, contra milions de persones que havien trobat la manera adequada d’expressar-se a través dels canals de la legalitat? Després de tot, com vaig dir-li, tots vivíem en el mateix món. Però ell em replicà:

—Hi ha una paret, i alguns viuen dins, com tu, com vosaltres, mentre que d’altres, com jo, vivim fora, exiliats.

No li podia fer comprendre, potser perquè tots dos ens havíem exaltat massa, que aquest exili era voluntari, que hom no és lliure de combatre una societat des de fora, ignorant-la, sinó que cal reformar-la des de dins, pas a pas, amb l’esforç pacient de cada dia, sense tocar aquells valors que són garantia de convivència i sense el respecte als quals cauríem de nou en el caos. Però, segons ell, ja hi vivíem, ho havíem confós tot, barrejat tot, fins les paraules canviaven de sentit en boca nostra, qualificàvem de consciència social i de maduresa l’apatia dels explotats, de llibertat el dret de callar, de progrés l’empobriment espiritual…

—Però què saps tu? Ets un mocós que no ha vist el món per un forat, sense experiència de cap mena, sense respecte per aquells que, més grans i més prudents que tu, s’han preocupat de pensar…

—Però jo no vull que els altres pensin per mi! Vull pensar jo i no em deixen…

—Perquè encara no estàs preparat! Ni ho estaràs mai si vols ensenyar abans d’aprendre! I bon camí portes! —Vaig donar un altre cop de mà contra els papers que encara quedaven sobre la taula—. No assisteixes a la universitat, t’has proposat suspendre el curs… Per què?

—Perquè una cosa és que m’ensenyin a pensar i l’altra que vulguin ensenyar-me què he de pensar. Des de petit que sempre sento el mateix: això és veritat, això és mentida. Però qui t’explica com distingir entre l’error i l’encert? Ningú! Al contrari, tothom sembla interessat a barrejar les pistes, tothom t’imbecil·litza amb els seus cops de maça: pensa això, pensa allò! Vosaltres mateixos…

Es tornava a desfermar, ens acusava d’haver-li proporcionat una «educació parcial», d’haver-li donat una instrucció que en lloc d’obrir el cervell el tancava, d’haver-lo volgut preservar amagant-li els veritables problemes, com si ningú no hagués previst que un dia també es faria gran i els descobriria pel seu compte, sense estar aleshores preparat per a resoldre’ls. Què ens pensàvem? Que viuríem sempre per treure-li les castanyes del foc, que érem tan perfectes que ja ens podíem permetre d’idiotitzar els nostres fills perquè no se’ls acudís d’alterar aquell ordre que volíem definitiu, la culminació de la capacitat humana?

—Quina desgràcia! —exclamà—. Quina desgràcia que ens hagin precedit unes generacions que ho sabien tot, que sempre tenien raó i que segueixen tenint-ne fins i tot quan les circumstàncies els desmenteixen i els fills se’ls revolten!

—I per què n’han de tenir els fills? —vaig replicar-li—. Perquè son joves i nosaltres hem envellit?

—No, perquè us heu volgut apoderar del nostre futur. I això sí que és un crim! No es tracta solament d’una qüestió d’edat. Bé respecto un home com en Rossend Torres…

Perquè havia estat tres vegades a la presó, perquè vivia en un món de vençuts que no havien sabut adonar-se que els temps eren nous, que havien prescrit tots els localismes, les faccions que no feien ni deixaven fer! Calia haver-se begut l’enteniment per a considerar aquell escriptor de segon o tercer ordre com una mena de superhome que, per miracle, havia preservat una doctrina de salvació! Sí, vaig pensar, alguna falla hi devia haver després de tot en el present estat de coses, alguna falla de la qual érem culpables si encara quedava algú que, com l’Aleix, girava la cara al passat per inclinar-se davant un Rossend Torres. Era aquell el futur que el meu fill reclamava? En nom d’allò havia matat? Un abisme s’obria als meus peus.

Vaig fer-lo callar, perquè ja estava tip de ximpleries, de bravates, de lliçons que pretenia impartir-me un no ningú, però ell se’m girà com un escorpí:

—I tu, què ets?

—Aleix!

Ho havia exclamat la meva germana, muda fins aleshores com la Bernardina, que continuava plorant al seu racó, com si les llàgrimes haguessin de solucionar alguna cosa. Ell no es deixà tallar.

—Sí, què ets? L’home que diu amén a la ignomínia… Una façana que amaga la corrupció…

Vaig alçar la mà, irat, però ell alçà també la seva, me la subjectà.

—No em peguis…

Forcejava, i l’Emma es precipità entre nosaltres.

—Aleix! Anselm!

Darrere se sentia l’esgarip de la Bernardina:

—Fill meu… Fill meu!…

—No deixaré que em posis les mans al damunt —deia ell, amb el rostre contorçat i vermell—. No hi tens dret!

—Tots els drets! Cràpula! Ja et trauré jo els dimonis del cos!… —Però després vaig desfer-me de l’Emma, que pesava damunt meu, vaig allargar el braç—: Fora d’aquí! No et vull veure més!

Ell acabà de redreçar-se.

—Sí —digué—, no em tornaràs a veure.

—Aleix… No, no! —esgaripà la Bernardina, i va aixecar-se impetuosament per tal de tallar-li la retirada.

Però ell ja havia obert la porta i s’escapava corredor enllà mentre jo cridava:

—Assassí!

L’Emma em tornà a subjectar, perquè jo anava també a avançar cap a la porta, darrere la Bernardina, que sanglotava perseguint l’Aleix.

—Anselm, Anselm! Tranquil·litza’t! No facis un disbarat…

—Fuig!

Però no em deixà anar, se’m repenjava amb tota la seva força. Potser va ser això, aquell obstacle físic que em lligava els moviments, potser també el fet que ella semblava haver conservat la serenitat… Vaig anar cedint, els braços em caigueren al costat del cos, i després, a poc a poc, per inèrcia, per habitud, vaig acabar asseient-me a la cadira de darrere la taula. Un instant em vaig quedar immòbil, però després, amb un gest brusc, gairebé de dement, vaig acabar d’escampar tots els papers i fotografies que encara hi havia sobre la taula; amb ells van caure uns llibres, la ploma, però ni vaig pensar recobrar-ho. L’Emma continuava al meu costat, em tocà l’espatlla… Vaig dir:

—Vés-te’n també tu! Aneu-vos-en tots!

Vaig enfonsar la cara entre les mans, i un sanglot sense llàgrimes em sotraguejà el cos. Llunyana, sentia la veu de la Bernardina, una veu trencada, suplicant, i una sola vegada la resposta de l’Aleix, inintel·ligible. Després, un cop de porta sec, definitiu.

—Se n’ha anat!… —exclamà l’Emma.

I després ho repetí la Bernardina, una Bernardina esmaperduda i desfeta que ensopegà amb la porta del despatx, cega com un insecte presoner de la llum.

—Se n’ha anat, Anselm… se n’ha anat.

—Prou! —vaig cridar colpejant la taula amb el puny—. No en vull sentir parlar més.

—Tornarà —féu l’Emma, més serena—. On voleu que vagi?

—Si torna, s’haurà d’agenollar aquí per demanar-me perdó!… Què s’ha cregut que sóc? Un drap brut, un parrac que es pot trepitjar?

Mai no havia perdut el control de mi mateix d’aquella manera, mai no havia odiat ningú com odiava en aquell instant l’Aleix. Ja em passaria; volgués o no, era el meu fill, però en aquell moment simbolitzava l’esperit del mal, tot allò que hi pot haver de torturador i d’enemic en aquesta terra. Era el pecador que s’obstina en el seu pecat, que l’augmenta per esperit de sobergueria i es complau a escopir a la cara d’aquells que li volen bé. L’havia deixat parlar, li havia tolerat tot de conceptes ofensius, havia accedit, gairebé sense adonar-me’n, a considerar els seus crims com un problema d’ordre general i no pas com un delicte individual comès per motius egoistes, per esperit de vilesa…

—Calma’t, Anselm, per Déu! I tu, Bernardina…

I ja em calmava, sí. Més ben dit, emmudia, perquè no hi havia paraules per a expressar els meus sentiments d’aquell instant, perquè el pecat de l’Aleix era tan immens, i tan ferotge la seva incomprensió, que ni jo mateix no l’acabava de comprendre. M’encarava no solament amb una altra mentalitat, sinó, em semblava, amb una altra manera de ser home, hauria de dir amb una manera de ser monstre, caricatura de l’espècie humana, quelcom que em desbordava per tots costats i que em deixava, sota la ira, atuït.

—I ara què farem?

Qui ho havia preguntat? L’Emma, la Bernardina? Però no faríem res, no alçaria ni un sol dit ni permetria que l’alcessin per atreure de nou aquell dissortat, aquell rebel, a una llar que ell havia deshonrat, que li repugnava i que preferia abandonar abans de reconèixer que havia obrat malament, que s’havia deixat endur per sevícies que nosaltres ni podíem imaginar. Ja no podíem fer res per ell, em deia. Sense saber com, se’ns havia escapat de les mans, era molt pitjor que un foraster. Era un enemic, em repetia, un enemic, algú encegat per un afany de destrucció i que no respectava ni el dolor, ni les llàgrimes de la seva mare.

—Aneu-vos-en! —vaig cridar a ella i a l’Emma.

Volia estar sol, no sé per què, potser per abandonar-me a un sofriment sense testimonis, potser perquè en aquell instant fins i tot m’era odiosa la seva presència, però no vaig aconseguir-ho, ja que, si bé se n’anaren, després vaig sentir tot d’enrenou i tot seguit la meva germana acudí precipitada; la Bernardina tenia un atac de nervis. Allò es convertia en un malson, jo mateix em sentia histèric, però vaig haver de controlar-me i córrer al seu costat, on vaig bufetejar-la per primera providència i administrar-li després un calmant. La criada, que probablement havia sentit els crits, tot i les precaucions de l’Emma, semblava tota espantada i, nova com era a la casa, ens devia prendre per una família d’orats. Havia parat taula i el sopar estava a punt, però ningú de nosaltres no tingué esma de menjar.

A poc a poc aconseguírem de tranquil·litzar la Bernardina, i després vaig convèncer-la que se n’anés al llit, però no es volia quedar sola, exigia la meva presència o la de l’Emma. Se succeïren unes hores llargues, durant les quals un silenci estrany planà sobre el pis, com si tots ens sentíssim massa exhausts per a parlar, per a moure’ns. Per la meva banda, experimentava una sensació de buidor, no podia centrar els pensaments, una boira difusa i absorbent planava per dintre meu, anihilant-ho tot. Era un home espremut, al qual només han deixat la closca, l’aparença.

Més tard, molt més tard, quan la Bernardina a la fi va adormir-se, em vaig poder retirar de nou al despatx, on l’escampall de papers i de fotografies em sobtà com un episodi oblidat. L’Emma vingué al meu darrere, s’entossudí a fer-me menjar alguna cosa, però només vaig poder beure un vas de llet. Havia encès la pipa sense adonar-me’n i fumava amb els colzes clavats sobre la taula, la mirada perduda al meu davant. Però ara tot rastre d’ira m’havia abandonat; sentia, en canvi, un disgust sense nom, per l’Aleix, per mi, per tots nosaltres, que havíem permès que les coses arribessin tan lluny, que ens havíem ficat en un carreró sense sortida. L’Emma s’havia ajupit per terra i anava recollint els papers, aparentment serena. Ni una sola vegada no havia perdut el control dels nervis. Quan va deixar els plecs a un costat de la taula, els nostres ulls coincidiren. Jo vaig esbossar un moviment; vaig fer, sense saber ben bé per què:

—Ja veus…

Ella assentí amb el cap, tornà a inclinar-se per tal de recollir les fotografies, els llibres i la ploma, i després començà:

—Ha dit coses… —S’empassà la saliva i, amb un cop de coll, prosseguí—: Potser sí, que té una mica de raó.

Una estona abans hauria botat com davant d’un insult, l’hauria atracallada, li hauria tapat la boca d’una manera o altra, amb crits o amb bufetades si hagués convingut, però ara ja m’havia ben instal·lat en aquest període de prostració que segueix les grans enrabiades, les fortes commocions. Únicament vaig poder dir-li:

—Tu també?

—No —digué ella—, no és això… —Callà i semblava cercar unes paraules que se li escapaven—. Vull dir que de sobte m’ha semblat que en una cosa estava encertat: que vivim en una atmosfera viciada.

No estava preparat per a discutir-li-ho, ni ganes de discutir no tenia; potser també alguna cosa trontollava dintre meu, i d’altra banda era possible que, sense ser-ne conscient, ja busqués pal·liatius a la conducta del meu fill. Exactament com ella. Vaig limitar-me, doncs, a moure el cap, a mormolar:

—Jo què sé!…

Vaig abandonar la cadira, de sobte incòmode, i ja em passejava amunt i avall de l’estança quan ella tornà a parlar, sempre girada cap a la taula, com si no m’hagués mogut.

—I si el detenen? —preguntà. I, en veure que jo no contestava, anà tombant-se; afegí—: Has de fer una cosa o altra, és el teu fill, Anselm.

—Sí…

—Ni que només fos per la Bernardina. Ella no et perdonaria mai…

Ho sabia. Cobert de vicis, envilit fins a les escares, ella seguiria estimant-lo, defensant-lo. I potser jo també.

—Sí —vaig tornar a fer.

Hi va haver un silenci molt llarg, trencat només per la remor somorta dels meus peus que s’arrossegaven amunt i avall del despatx, de la porta a la finestra. I potser jo també, em repetia. Mai no havia abandonat un malalt, sempre havia lluitat fins al darrer moment per persones que no m’eren res, de vegades per persones que fins i tot em desagradaven o m’eren repugnants. També podia lluitar per ell, doncs, encara que no m’ho hagués d’agrair. Coneixia gent, tenia influències, potser no seria difícil d’aconseguir un dictamen d’alienació temporal, l’Isern m’ajudaria…

—On et sembla que se’n deu haver anat? —Va dir l’Emma interrompent el curs dels meus pensaments—. A casa d’aquesta noia?

—Suposo.

Mirà un moment les fotografies, tornà a deixar-les sobre la taula, i després em preguntà:

—És de debò filla teva?

—No ho sé, Emma, no sé què pensar.

No vaig saber-ho fins l’endemà. En passar pel consultori, abans d’iniciar les visites, el nom de la Maria Clara figurava entre els dels pacients que havien trucat, cosa que volia dir que estava de retorn i que m’esperava. El cas és que em sentia molt poc disposat a discutir aquell assumpte, ara d’una importància relativament secundària; en realitat, per gust, ni les visites obligades no hauria fet. Havia deixat la Bernardina al llit, desperta i callada, aparentment recobrada del seu atac nocturn, però no m’agradava la lluïssor dels seus ulls ni el color terrós de la cara, tampoc no era tranquil·litzadora aquella actitud continguda, sota la qual covava potser algun projecte insensat. Havia advertit la meva germana: que es llevés, si volia, però de cap de les maneres no li havia de permetre d’abandonar el pis. Sabia que hi podia confiar, però així i tot, per una vegada, hauria preferit quedar-me a casa. I no solament per això. Havia dormit molt malament, em sentia cansat i amb els nervis tibants, d’un humor trencadís.

Sortosament, contra el que havia temut, les visites, obligant-me a sortir de les meves preocupacions i a simpatitzar amb les dels malalts, més aviat em calmaren i em revigoritzaren, no sense que algun dels meus pacients, però, pagués part dels plats trencats en el curs d’aquest procés. Sobretot la senyora Marvina, la qual em proporcionà una excel·lent ocasió de desfogar-me. Era una dona d’una cinquantena d’anys, vídua, rica i bruta, que potser es feia visitar mitja dotzena de vegades l’any, sempre per dolences vagues, una excusa com una altra per a exhibir-se i fer-se palpar. Mai no l’havia poguda sofrir, però la suportava en record del seu marit, que havia estat un col·lega. Aquell dia, com altres vegades, em va rebre al llit, m’explicà que tenia uns dolors a la part inferior de l’abdomen, on, d’altra banda, li semblava que «li creixia un bony». Com suposava, perquè una vegada ja m’havia explicat que tenia aquest costum des de petita, estava nua sota els llençols. Vaig examinar-la sense paraules i, en acabar, ràpidament, li vaig preguntar de quant ençà no feia ús del matrimoni.

—Però, doctor, sap que fa sis anys que… Per què ho pregunta?

—Perquè vostè només té un mal, però el té entre les cames. Vostè no necessita un metge, sinó un mascle.

Es va quedar sense respiració. Probablement m’hauria acollit sense protesta en el seu llit, però en canvi l’ofenia la brutalitat de les meves paraules. Sense donar-li temps de recobrar-se, vaig afegir:

—Però renti’s, eh? —perquè sempre feia una mica de pudor.

I, sense tornar-la a mirar, vaig girar cua, cap a la porta. Ja era fora quan vaig sentir que m’insultava, perquè quan volia ser basta també en sabia, gràcies a Déu. Acabava de perdre una clienta i me n’alegrava. Sentia una malèvola satisfacció d’haver-la ofesa i, un moment després, baixant l’escala, vaig adonar-me que respirava més lliurement. Més d’un cop havia comprovat que sovint n’hi ha prou amb una descàrrega de sinceritat, com més brutal millor, per a recobrar l’equilibri compromès per altres preocupacions.

Les visites restants van transcórrer més normalment, i quan a l’últim, prop de l’hora de dinar, vaig deixar-me caure al pis de la Maria Clara, m’havia dominat suficientment els nervis perquè ella ni s’adonés del trasbals que passava. O, si observà alguna cosa, potser ho va carregar a compte de les notícies que ella havia recollit.

—T’he portat la partida de naixement… —començà tan bon punt entràrem al menjador, i m’allargava un paper plegat que hi havia sobre la taula.

—No va mentir, doncs? —i em sobtà una estranya emoció en la qual es barrejaven sentiments contraposats.

—En això, no; però…

Era un però molt llarg. Va explicar-me que, després d’acudir al registre civil, on per cert van dir-li que pocs dies abans una altra persona, una noia, s’havia interessat també per la Renata, va presentar-se a la casa on, vint-i-tres anys enrere, havia tingut lloc la naixença de la meva presumpta filla.

—Se’m va acudir —digué— que el sol fet que la Renata hagués nascut per l’agost del trenta-nou, nou mesos després de les teves relacions amb la Flora, no demostrava res. Per això vaig voler parlar amb la seva família…

Però s’havia hagut d’acontentar de parlar amb els veïns, perquè, de família de la Flora, ja no n’hi havia. Al costat de casa seva vivia una dona vella que va assabentar-la que la Flora ja feia molts anys que residia a Agramunt i que l’únic parent del poble, una cosina, havia traspassat ja feia cinc o sis anys. La noia s’havia casat amb un fuster, la qual cosa confirmava els detalls que em facilità la Renata, i tots dos deixaren definitivament el poble poc abans de les noces. Ell ja havia mort, però la Flora, per tot el que sabia, encara era a Agramunt, amb un fill, perquè n’havia tingut dos, un noi i una noia…

—Era una vella molt xerraire, de manera que vaig tenir sort; pràcticament, em va contar tota la història de la família —em digué la Maria Clara, asseguda al meu costat—. I jo potser no hauria insistit si no hagués estat per aquest detall: la mare encara vivia. Era l’únic extrem que no concordava amb el que et va dir…

—Que potser has anat a Agramunt?

—No —digué ella—; no ha calgut.

Pel que sembla, ella i la vella veïna s’havien instal·lat a l’entrada, en unes cadires de boga, i van xerrar més de dues hores. A poc a poc, la Maria Clara va anar centrant la conversa sobre els temps de soltera de la Flora, la qual va pretendre haver conegut durant la guerra, a Tàrrega, on ella, li va dir, havia treballat en un taller de modista.

—I no es va adonar que tu eres massa jove per a haver treballat durant la guerra?

—No es va adonar de res —digué ella mig rient—. Jo sí; bon punt ho vaig haver dit, me’n vaig penedir… Vaig donar la primera excusa que em passà pel cap.

La vella es perdé en una llarga rememoració d’aquells temps i, barrejada a la seva pròpia història, que pel que es veu semblava interessar-la més que la de la Flora, anà contant també la de la noia, la qual, va dir, havia tingut algunes dificultats amb el seu promès. La Maria Clara potser ja ho sabia?… Havien fet Pasqua abans de Rams i, quan ella va quedar embarassada, el Manel li digué que si era un noi s’hi casaria, però que si era una noia no en volia saber res. Fou una noia.

—La Renata —va aclarir innecessàriament la Maria Clara, i jo vaig assentir.

Ell fins i tot havia abandonat el poble. Va ésser quan s’instal·là a Agramunt a fer de fuster, però més endavant va tornar i, d’una manera o altra, les relacions havien estat represes. Potser, deia la veïna, perquè la filleta era una nena molt graciosa i bonica i ell, en veure-la, se’n sentí conquistat i s’hi repensà. Van casar-se, doncs.

—Aleshores —prosseguí la Maria Clara—, se’m va acudir de preguntar-li. Però que no havia festejat abans amb un noi que van matar al front d’Aragó?

No, no havia festejat amb ningú més que el Manel fuster, el qual, al front, no hi havia anat mai. Ella, la Maria Clara, la devia confondre amb l’altra Flora, la de can Sessa, una xicota que festejava amb el petit dels Barri; aquest sí que havia mort a l’Aragó durant el segon any de guerra…

—La vas veure? —vaig interrogar-la, impacient.

—No —replicà ella amb un esguard greu—. Diu que va morir molt jove, era tuberculosa i mai no es casà ni tingué cap fill. Potser era ella, la que vas conèixer…

—Sí, devia ser ella —vaig assentir.

De cop tornava a recordar aquell hivern del trenta-vuit i evocava un moment, dos moments que creia ben oblidats. L’un d’ells quan vam haver d’aturar-nos prop de Tàrrega, aquell dia que ella hi anava a comprar i jo l’acompanyava. L’altre, poc abans d’arribar al clos de l’era, la segona vegada que ens hi estimàrem. Totes dues vegades havia tossit llargament. Això i el detall del promès mort al front…

—Sí, era ella —vaig repetir amb més seguretat.

Em treia un pes del damunt i, una estona més tard, quan després de deixar la Maria Clara conduïa cap a casa entre la densa circulació de migdia, fins i tot el problema de l’Aleix em semblava menys greu. Tenia solució, tot té solució, llevat de la mort. L’Aleix reflexionaria i jo li concediria un temps per a madurar aquestes reflexions. Després, si la vergonya, la timidesa, el temor o el que fos li impedien de tornar a casa com el fill pròdig, l’aniria a cercar, perquè sabia on podia trobar-lo. L’obligaria a escoltar-me. No podia estar tan corromput que no acabés cedint a la veu de la sang, a l’amor d’aquells que li volien bé i que, si s’havien equivocat, ara també expiaven la seva part de culpa. Hi havia el cadàver del funcionari, és clar, i durant molt de temps potser no sabríem què fer-ne. Però si l’Aleix era la mena de noi que fonamentalment havia de ser a despit dels seus errors, també trobaríem la manera de redimir-lo d’aquesta falta que, n’estava cada vegada més convençut, només podia haver comès en un moment d’exaltació quan tot, un instrument, un motiu i una oportunitat, se li posà a les mans i ell fou massa feble per a resistir a la temptació.

En arribar a casa, la Bernardina ja s’havia llevat i l’Emma va dir-me que no havia intentat sortir. Continuava assossegada, més normal que de bon matí, i fins i tot intentà de correspondre al minso somriure que li adreçava. Però em preguntà:

—Has vist l’Aleix?

—No, però sé on és; no et preocupis.

Vaig saber-li parlar amb calma, repetint ara en veu alta els pensaments que acabava de fer-me, exhortant-la a tenir una mica de paciència. L’Emma, que també era present, m’escoltava amb una mirada vagament incrèdula, però ella, potser suggestionada pel meu to convençut, anava assentint, fins i tot s’animava, i més d’un cop repetí, per ella mateixa, per nosaltres:

—De dolent, no ho és…

Consentí a asseure’s a taula, a dinar una mica, i fins i tot resistí amb més fortalesa que no esperava la visita de la policia, que es presentà cap allà a les tres. No trobant-lo, van voler escorcollar les seves coses, però no crec que trobessin res, perquè els únics papers comprometedors, i la foto, eren al consultori, on me’ls havia enduts aquell matí…