III

Quan des del consultori vaig trucar a la ràdio, van dir-me que em calia anar-hi personalment, o escriure, cosa que ja em podia haver pensat, però que de totes maneres em fastiguejava. Aquell matí tenia disset visites, però quatre o cinc les podia deixar per a l’endemà. També em calia passar pel Clínic, signar un certificat de defunció, i a darrera hora havien avisat de casa la senyora Muns, un cas d’hipertensió amb paràlisi parcial de les extremitats superiors al qual s’afegia un reblaniment cerebral. Com de costum, tot es reduiria a una prescripció d’acetilcolina-papaverina i a tranquil·litzar la vella i els seus familiars, els quals, d’altra banda, després de deu anys sabien perfectament que tot era qüestió de paciència.

Entre una cosa i altra, i a despit de les visites abreujades, ja era prop de la una quan vaig poder passar per les oficines de l’emissora. Vaig recordar-los que a primera hora havia telefonat i van donar-me el nom i l’adreça de la noia sense fer-se pregar. Es deia Renata Jaumà i vivia cap a la part alta del carrer de Rocafort; no era gaire lluny de casa.

En abandonar l’edifici vaig topar en Morgada. Ignorava que s’havia fet càrrec d’un programa publicitari que, dues vegades la setmana, amenitzava els anuncis amb la vulgarització de llegendes de l’antiguitat clàssica. M’ho va explicar aleshores, vam canviar unes paraules i ja anàvem a separar-nos quan va sortir el cas del funcionari. Va abaixar la veu i em digué:

—Es veu que ens vam equivocar de cap a cap, amb la hipòtesi del suïcidi.

—Després, en pensar-hi —vaig assentir amb un somrís, per no ofendre’l— ja em va semblar que era una mica agafada pels cabells. Hi ha hagut cap desenvolupament posterior?

—Oficialment, no. Però ara diuen que no va morir a casa seva i que, en realitat, quan van descobrir el cadàver ja feia dos dies que era mort.

—On el van trobar, doncs? —vaig preguntar, sorprès.

—Amb certesa, no se sap res. Per tot el que puc deduir es tracta d’un afer desagradable, un crim crapulós.

De seguida vaig saltar a una conclusió arriscada:

—Alguna qüestió d’homosexualisme, potser?

—No, l’home era molt afeccionat a les noies. Potser algun marit enganyat… és difícil de dir.

Les seves paraules van deixar-me novament enquimerat; més enquimerat que abans, hauria de dir. Perquè si el crim no havia tingut lloc a casa seva, com suposàrem, la teoria que m’havia forjat i que explicava que l’Aleix posseís aquella foto del cadàver es desfeia. No la podia haver aconseguida en connivència amb la família o amb algun membre d’aquesta. Si la data que hi havia al dors de la cartolina no mentia i la informació d’en Morgada era exacta, i aquestes dues coses s’avenien massa bé per a dubtar-ne, quan el meu fill va fer aquella foto els seus encara no sabien que el funcionari havia mort.

De nou em calia preguntar-me quina mena de freqüentacions tenia l’Aleix i quina era la seva vida fora de casa. El periodista s’havia referit a un marit enganyat, però en el fons ja havia admès que no en sabia res. No calia que fos un marit, podia ésser simplement un amic, un amant… Era inevitable que en aquell moment tornés a pensar en les altres fotos que havia tingut a les mans, les de la noia, i que la meva imaginació seguís burxant fins a fer-me veure el meu fill embolicat en una relació amorosa amb una perduda qualsevol que li podia haver estat infidel amb el funcionari. Potser ell els havia sorpresos i…

Assegut darrere el volant, sense pensar a engegar el cotxe, el cor em colpejava les costelles. No podia dir que aquell pensament fos una cosa nova per a mi, perquè d’una manera o altra sempre havia estat present com una possibilitat en el fons del meu cervell, però ara es precisava, adquiria uns caràcters de certesa, de versemblança si més no, que m’obligava a afrontar el fet en tota la seva cruesa. El meu fill podia ser un assassí. A despit de l’exemple que li havíem donat, i sobre el qual no em cansaré d’insistir, i de la formació cristiana que havia rebut, es podia haver convertit en un criminal prou sàdic per a voler esprémer la seva fruïció acudint al recurs d’unes imatges que perpetuaven el moment del seu delicte. Era inconcebible.

Vaig dir-me que fins i tot l’atenuant d’un crim passional quedava exclòs, en aquest cas. Perquè tot i que si havia comès el delicte en un moment d’ofuscació, encegat en veure’s víctima d’un engany, després havia d’haver acceptat per força el seu acte; al contrari mai no se li hauria acudit de treure una foto del cadàver. Hom prova de fer perdurar les coses belles, els instants agradables o solemnes, no pas els errors, les faltes que ens repugnen i que voldríem esmenar. És clar que també era possible que el seu sentiment de culpa fos tan viu, tan intens, que hagués sentit la necessitat, una mica masoquista, això sí, de recordar-se el seu crim per tal d’expiar-lo millor. Però no semblava probable.

Aquells dies l’havia observat amb atenció, a l’aguait de les seves actituds i dels seus gestos, del seu capteniment general, i mai no havia sorprès res, una expressió, una paraula, un moviment, que m’obligués a pensar que em trobava davant un home culpable, rosegat pel pes de la seva falta. Ben a l’inrevés, s’havia manifestat amb la mateixa insolència acostumada, amb aquella obstinació de rebel que se sent superior a tothom pel sol fet de tenir dinou anys i dur-te la contra.

I tampoc no va captenir-se diferentment aquell migdia, quan ens vam veure a l’hora de dinar. En aquell moment, però ell encara no ho sabia, ja no tenia la foto del funcionari al calaix de la seva taula. Perquè una estona abans, camí de casa, mentre reflexionava en l’absoluta necessitat de posar aquell afer en clar, de parlar-li, sempre una mica angoixat davant la perspectiva del seu probable refús a obrir-me el cor, se’m va acudir que hi hauria potser una manera d’obligar-lo a fer el primer pas o, si més no, a trair la seva preocupació. Em podia apoderar de les fotos i esperar que ell se n’adonés. Aleshores, una cosa o altra hauria de dir, d’una manera o altra es veuria obligat a manifestar-se. No és que la cosa no em repugnés, perquè, per molt fill meu que fos l’Aleix, amb aquell acte em faria culpable d’una indelicadesa que ell sempre em podria tirar per la cara i que s’avenia ben poc amb l’honestedat del meu procedir habitual.

Però es tractava d’un cas de força major i hi havia en joc, potser, tot l’esdevenidor de l’Aleix. Allò privava per damunt de tot. En arribar a casa, doncs, estava ja decidit, però no em creia pas que podria dur a terme els meus projectes amb tanta rapidesa, perquè ja eren les dues i en aquella hora ell, en general, ja era al pis. Però aquell dia s’havia retardat, la Bernardina i l’Emma eren al balcó, on parlaven amb la veïna del costat, i la criada nova devia estar tancada a la cuina, perquè no la vaig veure. El moment era favorable, com fet a posta, i vaig aprofitar-lo per a esmunyir-me ràpidament en els dominis de l’Aleix, on només em va caldre obrir el calaix, apoderar-me de les cartolines i ficar-me-les a la butxaca. Ben just em va anar, però, perquè l’Aleix va entrar en el precís instant que jo m’adreçava al despatx per tal de desar-les amb clau.

Deu minuts després, mentre dinàvem i la Bernardina contava alguna cosa de la veïna, a la qual sembla que havien robat uns matalassos de la torre que la família tenia a Bellaterra, els meus ulls van coincidir dues vegades amb els del noi, cosa que era estranya, perquè sempre sol menjar amb la vista clavada al seu davant, absent i desinteressat de tot. I avui, en el seu esguard hi havia com una lluor irònica que no m’agradava, però després se’m va acudir que es devia relacionar amb les paraules de la seva mare, perquè ella, com té per costum, ja començava a lligar els fets esdevinguts a la torre de la seva amiga amb els que es podien esdevenir en la nostra pròpia casa de camp, a Llinars.

—És diferent —vaig dir jo en determinat instant—. A Bellaterra tot són torres aïllades, i durant la setmana pràcticament no hi deu haver ningú.

—No tan diferent —em va contradir—. Si la casa fos dins el poble, no dic que no, però queda tan separada i hi anem tan poc…

—I què hi vols fer? És un perill que corren tots els qui tenen torres d’estiueig. Ja se sap.

—Però mira que ha de ser agradable de trobar-se amb la porta esventrada i tots els mobles damunt davall…

—O amb un cadàver —va dir l’Aleix de sobte.

Em va semblar una observació morbosa, sobretot en aquelles circumstàncies, i un breu calfred em va recórrer l’esquena. Vaig mirar-lo durament, i la lluor irònica, com vaig poder constatar, no havia pas desaparegut dels seus ulls. No ho podia creure.

—Què vol dir, això? —vaig preguntar mentre contenia el meu desig d’aixecar-me, d’agafar-lo pel coll de la camisa insolentment oberta i sacsejar-lo fins que ho hagués dit tot.

—Res. No t’esveris.

—No m’esvero. Però és de mal gust.

Aquella commoció interior s’anava calmant. En algun lloc hi deu haver un error, em deia ara. L’actitud de l’Aleix, el seu to deseixit i més benhumorat que de costum, no s’avenia pas amb la d’un home acorralat per les fantasmes del delicte, turmentat per una consciència culpable. És clar que ara ja havien passat dies des de la mort del funcionari, que ell havia tingut temps de mestrejar-se si no d’oblidar, i que era un noi prou segur d’ell mateix, amb prou capacitat de domini sobre els seus sentiments per a guardar ben ocults els pòsits d’una culpa que potser només removia a soles. Sí, tot això era possible, però era un infant encara i aquesta facultat d’autodomini havia de tenir un límit, sobretot si no era apuntalada, i no ho podia ser en el seu cas, per un hàbit de dissimulació que només els anys desenrotllen i afinen.

—No sé per què les gastes, aquestes bromes —es queixava l’Emma.

No sabia què pensar. D’una banda hi havia aquell fet incontrovertible, la foto; l’havia vista, la tenia en el meu poder, em constava que havia estat feta amb la seva màquina, i la data del dors corresponia exactament a la del delicte. No calia que m’ho repetís, des que havia parlat amb en Morgada no pensava en res més. Però per l’altre costat, i també era un fet, encara que de naturalesa diferent, hi havia l’actitud de l’Aleix. No la podia passar per alt, sobretot quan contradeia d’una manera aparentment tan rotunda totes les suposicions a les quals la imatge del cadàver m’autoritzava. Sí, em repetia angoixat, en algun lloc hi ha un error que m’amaga la interpretació correcta, un error monstruós que cal descobrir sigui com sigui… Sense adonar-me’n, i amb una veu que, amb gran admiració meva, no deixava traslluir res de les lluites que tenien lloc dintre meu, em vaig trobar dient:

—Això em fa pensar… Aquest matí he tingut ocasió de parlar amb una persona, amb un pacient —vaig afegir amb l’estúpida intenció de dissimular, perquè mai no se’ls podia acudir que es tractava d’en Morgada— ben relacionat en alguns llocs oficials, i m’ha dit que tota la informació que ens han servit els diaris sobre la mort del funcionari… recordeu?… era falsa.

—Falsa? —s’estranyà l’Emma—. Que tanmateix es va suïcidar, com vas dir l’altre dia?

—No. Però no el van matar a casa seva.

—On, doncs? —féu la Bernardina, i ara ja s’havia oblidat dels robatoris de torres. Tant ella com l’Emma semblaven una mica excitades. L’Aleix, per la seva banda, havia immobilitzat una mà sobre la taula i el seu cos s’inclinà una mica enrere, en un moviment encarcarat.

—No ho sé. Diuen que estava amb una dona.

—Devia ser en un bordell —comentà l’Aleix, tot i que sabia que, a la seva mare, li repugnava de sentir certes paraules, sobretot en boca seva. Ara, però, a ella, ni se li acudí de protestar. Vaig ser jo qui féu:

—No diguis estupideses. Persones com el funcionari no solen anar a aquests llocs.

—No vull dir que fos al carrer d’en Robador…

Molt bé. Coneixia el carrer d’en Robador, i probablement molts altres indrets; era d’esperar i, per bé que em desagradés, no m’enquimerava gaire. Per tot plegat vaig preferir passar per alt el comentari i afegir:

—I, per si fos poc, sembla que el van matar dos dies abans del que ens pensàvem. Això explica tot el misteri que us deia l’altre dia…

—Vols dir que van tardar dos dies a descobrir-lo? —volgué precisar l’Emma.

—Sí, això és.

—Ja devia fer pudor —comentà l’Aleix.

I aleshores, després d’haver-ho dit, empal·lidí una mica. Però allò no indicava necessàriament culpabilitat. De cop, vaig adonar-me que repetíem l’escena de l’altre dia, i que l’havia provocada amb aquella mateixa intenció. Però no servia de res, perquè tot podia ser interpretat a mesura de la meva conveniència, d’allò que preferís creure. Potser hi ha fets objectius, per emprar una paraula que agrada tant a l’Aleix i als de la seva generació, però en canvi no hi pot haver sinó impressions subjectives. Mai no tindria manera de saber si aquella sobtada pal·lidesa que li emblanquia el rostre procedia d’una traïció de la seva consciència pertorbada i que aprofitava una avinentesa per manifestar-se, o d’una reacció provocada pel fàstic que tota persona normal i no familiaritzada amb els cadàvers experimenta davant el fet de la descomposició orgànica. La mateixa Bernardina semblava una mica afectada. L’Emma, molt més serena sempre, preguntà:

—I no saben qui el va matar?

—Em pensaria que no. L’amic o el marit de la dona en qüestió. Fins a cert punt, fa l’efecte que és un crim passional. Però no els costarà d’esbrinar-ho, aquestes coses sempre deixen rastre…

—Quin rastre? —volgué saber l’Aleix.

—Algú o altre el deu haver vist amb aquesta dona, l’identificaran. I després hi ha el pis on van trobar-lo. D’algú o altre devia ser.

—Però imaginat que fos una garçonnière del mateix funcionari, i ella una noia qualsevol que hagués pescat pel carrer…

—Potser seria més difícil, és clar… —vaig concedir. I després vaig preguntar—: Què et fa pensar que es podria tractar d’un cas així?

—A mi? —Arronsà les espatlles—. Res.

De sobte, aquella conversa em semblà fantàstica. Era fantàstica. Vulgues o no, ell posseïa la foto, havia vist el cadàver del funcionari i va estar a l’indret on el crim fou comès. Sabia perfectament com havia anat, i, això no obstant, el tenia allí, davant meu, discutint i fent hipòtesis com si es tractés d’un fet divers llegit al diari. Un cop més, calia preguntar-se: si era innocent, si només per atzar s’havia vist complicat en l’afer, o, més que això, si no tenia res a veure amb el crim i només gràcies a alguna circumstància estranya i inexplicada havia tingut ocasió de fer aquella fotografia, per què no se’ns confiava? De què tenia por?

Però, de por, no en tenia, vaig haver de confessar-me. De por, només en tenia jo. Per ell, per mi, per tots nosaltres, però més que res per ell, perquè era el meu fill i, d’una manera o altra, es trobava en un mal pas. Em calia ajudar-lo, si la cosa era possible, i només ho seria si ell es decidia a obrir-nos el cor, cosa que, ara per ara, era ben clar que no pensava fer. Potser s’hi decidiria en descobrir que les fotos havien desaparegut de la seva taula, però podia tardar molts dies a fer aquest descobriment; les havia trobades exactament on havien estat de primer, semblaven intocades i tot induïa a creure que no les havia tornades a mirar des de la primera vegada que vaig tenir ocasió d’examinar-les.

—També podria ser —deia ara l’Emma— que ho hagués fet algun peix gros, i en aquest cas potser ja saben qui és l’assassí i no volen dir-ho.

—O que hagi estat una dona —va fer ell—. Qui sap si l’esposa d’algun altre funcionari amb la qual s’entengués…

Especulava d’una manera aparentment desapassionada, com un home interessat només a cobrir totes les possibilitats. I jo l’escrutava com si em trobés davant un desconegut. Era un desconegut. S’havia convertit en una persona adulta sense que jo en tingués esment, i en algun moment o altre d’aquest procés havíem perdut contacte. Què sabia, d’ell? Em calia reconèixer que res d’íntim. Desigs, il·lusions, esperances… tot això que omple la vida de la gent jove que encara projecta la seva existència semblava no formar part de la de l’Aleix o, més ben dit, es manifestava sempre en forma negativa. Només les seves negacions em permetien d’entreveure que sota aquella superfície dura i opaca hi havia alguna cosa i que els seus interessos no se centraven únicament en la fotografia, a sortir de nits i a freqüentar companys tabalots que semblaven eternament fastiguejats, com si ja ho haguessin viscut tot, com si ja ho haguessin experimentat tot…

Vaig aixecar-me de taula, aquell dia, amb un regust amarg. Moltes vegades m’havia esdevingut, això, sobretot quan entre nosaltres hi havia hagut alguna discussió, però avui no havíem discutit, ningú no havia aixecat la veu i tot s’havia reduït a un intercanvi d’impressions que només ell i jo, cadascú a la seva manera, sabíem que deixaven de banda l’essencial. Potser sempre havíem deixat de banda l’essencial, i en aquest cas era molt possible que la culpa fos meva. Feia temps que m’hauria hagut d’adonar que la revolta que covava en el meu fill i que es traduïa en manifestacions hostils a la família i, en els seus pitjors moments, a l’estructura sencera de la nostra societat tal com era organitzada, podia amagar aspiracions positives, o que ell prenia per positives, i que per tant no solament era sincera, sinó ben intencionada.

Per desgràcia, no n’hi ha prou amb la sinceritat i la bona intenció, cal un judici ferm i un sentit de la realitat que l’Aleix evidentment no posseïa, potser perquè era massa jove, potser perquè s’havia deixat influenciar —i fet i fet era el mateix— per ideologies estranyes a la nostra manera d’ésser, nocives doncs com ho és tot allò que altera un organisme que obeeix les seves pròpies lleis i ha aconseguit l’estabilitat. Mai no havíem tingut ocasió de parlar-ne a fons, d’aquestes coses, sempre havia volgut prendre les seves paraules com exabruptes, i ho eren molt sovint, però m’havia faltat temps per a estudiar què amagaven i com hi podia posar remei. M’havia pensat que n’hi havia prou amb l’exemple personal d’una vida ordenada i honesta dedicada al treball, que era suficient de proporcionar-li un ambient confortable i una educació acurada, i això devia haver estat el meu error. També havia d’haver previst, i no ho havia sabut fer, que hi ha una mena de llei compensadora que sol dreçar els infants contra els pares i les generacions joves contra les generacions velles, i que aquest moviment pot desbordar uns límits de seguretat, dins els quals s’acompleix qualsevol tasca constructiva, si per inconsciència, per desídia o per hostilitat, hom s’instal·la en el seu reducte com qui es parapeta darrere una trinxera en lloc d’entrar en el joc per pal·liar-ne la violència.

Aquests eren els pensaments que m’amargaven la boca quan, havent dinat, vaig separar-me de la família. En general, solia prendre cafè amb la Bernardina i l’Emma, però avui tenia ganes d’estar sol, de reflexionar sense que em destorbessin, i per això vaig demanar que me’l servissin al despatx, on, vaig dir, havia de consultar unes notes abans d’acudir al consultori. En canvi, un cop vaig haver-me assegurat que ningú no em vindria a molestar, com dut per una necessitat incontrolable, vaig tornar a treure les fotografies que havia pres a l’Aleix. Era natural que em sentís fascinat per aquell cadàver que d’una manera o altra tenia quelcom a veure amb el meu fill. Després, com va quedar demostrat aquella tarda, cada nou examen era capaç de revelar-me algun detall inèdit si sabia mirar bé. Perquè em vaig adonar d’una cosa que m’havia passat per alt, més ben dit, que havia observat sense que la meva consciència ho registrés degudament, potser perquè de primer no semblava tenir importància. Sobre la part del llit que l’objectiu va recollir en enfocar el cos del funcionari, hi havia quelcom, una peça de roba abandonada. Potser m’havia imaginat que pertanyia al mateix funcionari, vestit només amb una bata, però un examen més detingut em va convèncer que no, i després, quan vaig treure la lupa per tal de comprovar la meva impressió, resultà ben clarament que es tractava d’una peça femenina, concretament d’una brusa. I, sota, hi havia alguna altra cosa, una altra peça que penjava una mica i que semblava més clara, probablement una faldilla, però no en podia estar ben segur.

M’havia oblidat del cafè, que no em vaig beure fins després, fred, cosa que odio; però no em volia exposar a cridar l’atenció de la Bernardina. Ningú no m’havia de fer cap pregunta, perquè del contrari potser hauria saltat. Aquell descobriment de la brusa i, probablement, de la faldilla, acabà de fer-me posar neguitós. Confirmava d’una manera ben clara, al meu entendre, que el periodista no s’havia equivocat gens en manifestar-me que hi havia una dona entremig. Però allò que no podia saber era que la dona, fos qui fos, seguia a l’habitació, i de segur despullada, quan el crim fou comès. Gairebé no hi havia dubte, ja, que es tractava d’un crim passional. És a dir…

Vaig encendre la pipa sense adonar-me’n, un gest maquinal que tinc el costum de fer en els moments crítics. I aquell ho era. Perquè, si no faltaven elements per a deduir que es tractava d’un crim passional, sobrava en canvi un detall: l’existència de la mateixa fotografia. Un crim passional sempre és comès a sang calenta, sense preparació, i el tumult, el desordre emocional que suposa, no s’esgota pas amb l’acte, sinó que tendeix a persistir, augmentat de vegades per la mateixa comissió del crim que hom no s’havia proposat. En el cas present, la persona que havia llevat la vida al funcionari conservà la sang freda suficient —i prou curiositat, per no dir-ne una altra cosa— per a fer aquella fotografia. Això induïa a creure, com ja havia entrevist, que es tractava d’un acte ben deliberat, i fins i tot permetia de suposar, de deducció en deducció, que el funcionari podia haver estat arrossegat a una trampa preparada meticulosament. Això, és clar, exigia la complicitat de la dona.

Vaig posar-me de nou a examinar les altres fotografies. No em podia estar de creure que s’hi relacionaven. No solament perquè els negatius de la noia precedien els del cadàver, sinó perquè només una persona prou mancada d’escrúpols com la mossa que havia permès que la retratessin en posicions tan indecoroses es podia haver avingut a col·laborar en una empresa que també indicava una suspensió total de les facultats morals. Amb molt de detall, vaig estudiar aquelles fotografies, tres en total, en les quals l’Aleix havia pretès de fer estudis de pits. En dues d’elles el model duia una brusa jersei, però en la tercera vestia una peça amb botons, d’un color fosc, probablement vermell, i de coll camiser molt prolongat. Servint-me de la lupa, vaig comparar aquesta brusa amb la peça que es veia sobre el llit de l’altra foto. El color semblava el mateix, i també en aquesta es veien botons; en realitat només se’n veia un, però no costava de presumir que n’hi havia més, amagats pels plecs de la roba que havia estat deixada de qualsevol manera. Una de les mànigues, visible però tallada per l’objectiu, també oferia les mateixes característiques que les mànigues de la fotografia «artística», tampoc senceres, perquè el fotògraf havia volgut reduir molt el seu camp, i els braços quedaven parcialment descentrats.

No era possible, és clar, d’assegurar amb tota certesa que les dues bruses n’eren una de sola, però les probabilitats que ho fossin quedaven augmentades pel fet d’haver-les captades la mateixa persona. Desgraciadament, no podia confirmar aquesta impressió amb l’estudi de les faldilles, encara que em penso que això no m’hauria menat enlloc. Les faldilles visibles en les fotografies de les extremitats inferiors eren totes amples, de volada, mentre que la de la foto del cadàver semblava de les anomenades de tub. De totes maneres, no quedava prou visible per a decidir res. M’havia d’acontentar amb l’evidència, fins allí on ho era, que em proporcionava la brusa.

Vaig recapitular els meus presumptes descobriments. Ara tot tendia a assenyalar-me que l’Aleix tenia una amigueta i que amb ella havia combinat la mort del funcionari, la qual probablement va tenir lloc, com ell mateix havia dit com qui exposa una simple hipòtesi, en algun pis que l’home devia destinar a les seves aventures amoroses. L’Aleix era un assassí, i seguiria essent-ho si l’autor material del crim fos la noia, cosa no totalment impossible. Se’m va acudir, però, que hi podia haver atenuants fins i tot en el cas que ell fos l’executor material de l’acte. Es podia haver vist arrossegat, obligat, a un delicte que desaprovava. L’Aleix, n’estava raonablement segur, no coneixia el funcionari i, per tant, no podia tenir cap motiu personal d’animadversió envers ell. El cas de la noia potser era diferent, potser ella tenia algun greuge que volia venjar i s’havia valgut del meu fill el qual, en aquest cas, calia creure que ella dominava, probablement per raons d’ordre sexual.

Però, per què la foto? També era ella qui l’havia obligat a fer-la? I, si era així, per què la conservava l’Aleix? Aquell aspecte de l’afer tenia quelcom de malsà que el feia més desagradable, més terrible encara. Indicava una inclinació a cedir a les més baixes sol·licitacions de l’ésser, una caiguda vertical en els abismes de la depravació moral, quelcom impropi d’una persona tan jove com el meu fill, impulsiu, sí, apassionat, però no pas pervertit. Per força havia de ser ella. Era probable que es tractés d’una dona molt més gran que ell, experimentada i corrompuda, una d’aquestes dones que per la terbolesa mateixa de llur viure solen atreure els adolescents seduïts pel vici de la carn i pel fals paradís que els proposa.

Vaig tornar a examinar les fotos, però era difícil de decidir. Una càmera fotogràfica menteix fàcilment, i unes mans expertes en el seu maneig, com les de l’Aleix, en definitiva li fan dir el que volen. Si havia de jutjar per l’aparença de les imatges que tenia davant els ulls, les meves conclusions havien estat precipitades. Perquè calia confessar que semblava jove i atractiva; cames i cuixes estaven molt ben formades i feien aquella impressió de fermesa que correspon a la carn en plena florida. I el mateix es podia dir dels pits, alts i tibants, per bé que, d’això, no calia fiar-se’n gaire, perquè no hi ha res més enganyós que un pit femení retingut per uns sostenidors ben tallats…

La remor d’uns passos que avançaven pel corredor m’obligà a recollir precipitadament les fotos, sobre les quals vaig obrir un llibre a l’atzar. La Bernardina va treure el nas per la porta del despatx.

—No te’n vas, avui?

Vaig donar un cop d’ull al rellotge.

—No m’havia fixat que fos tan tard… És fora, l’Aleix?

—No. Estudia a la seva habitació —contestà. I després d’una breu pausa afegí—: Que no et trobes bé, Anselm?

—Sí, per què? —vaig admirar-me—. Perquè no em recordava d’anar-me’n?

—No; trobo que fas mala cara. Tot dinant ho pensava.

—Doncs em trobo com sempre. Potser la calor…

—Si no en fa, encara! —I, com la Maria Clara el dia abans, digué—: Treballes massa. —I tot seguit afegí—: Per què no véns a Llinars, després dels exàmens de l’Aleix? Ni que fos una mesada només…

I, com a la vetlla, vaig contestar:

—No puc pas abandonar els malalts.

—Hi ha el doctor Roure.

—Però no em pot pas substituir tot un mes.

—Et sacrifiques massa, Anselm. Jo no dic mai res, perquè ja sé que ho has de fer, però quan es tracta de la teva salut…

—Molt bé, ja tindrem temps de parlar-ne.

Potser sí que ella i la Maria Clara tenien raó, potser sí que em convenia una mica de descans, però no me’l donaria una estada més o menys prolongada a Llinars, unes vacances del cos. Perquè tota aquella fatiga, tota aquella tensió que pel que sembla començaven a fer-se visibles no tenien res a veure amb l’exercici de la meva professió de metge. Sempre havia treballat molt, sense estalviar esforços, i d’altra banda l’activitat no ha fet mai mal a ningú si hom sap evitar, com jo havia fet, aquest sentiment d’ansietat que mina la salut de tantes persones que no saben relaxar-se en el seu treball. Però ara l’ansietat havia fet la seva aparició i la inquietud creixent que experimentava fins i tot amenaçava envair la meva vida professional. D’això, vaig adonar-me’n aquella mateixa tarda, quan els malalts anaven desfilant per la meva visita. Més de quatre vegades, mentre m’explicaven els motius que els havien duts al consultori, em vaig sorprendre lluny d’aquella sala blanca i austera, totalment desinteressat dels símptomes que m’exposaven, tot jo projectat encara cap aquell problema que constituïa l’Aleix. I això creava una nova tensió, obligava la meva ment a dissociar-se, perquè al capdavall el pacient era allí, no el podia ignorar, i la decència m’obligava a fer un esforç per comprendre allò que em deia i mirar de situar els seus símptomes en un esquema conegut.

Sortosament, fou una tarda relativament tranquil·la i cap dels pacients no semblava afectat de malalties complicades.

Una dispèpsia fermentativa, una poliartritis reumàtica que ja havia tingut ocasió de tractar i amb la qual, per tant, estava familiaritzat, una infecció de gola, uns furóncols, una afecció genitourinària, possiblement una craurosi vulvar, que vaig enviar al ginecòleg… Em vaig escapar tan aviat com vaig poder, endut per una impaciència que mai no havia sentit i que s’avé poc amb el meu temperament metòdic i disciplinat; en elegir la carrera de metge sabia que, fins a cert punt, em deixava de pertànyer i que el meu temps havia de ser el temps dels meus malalts. Havia estat fàcil, relativament fàcil, una vegada superada la crisi inevitable de l’enamorament, encara estudiant, perquè després tot s’havia sotmès a un ritme que ni trencà aquella descoberta amoïnadora, quan vaig comprendre que la Bernardina no era la mena de noia que em semblava haver festejat i que, com a esposa, li faltaven algunes qualitats. Era quelcom que tenia remei i vaig posar-n’hi amb la decisió acostumada.

Ara era diferent, perquè la solució del problema no depenia únicament de mi. Per començar era un problema que ja no es plantejava amb claredat, perquè jo desconeixia l’extensió de la culpa de l’Aleix. I em calia conèixer-la abans de decidir res, abans d’adoptar una línia de conducta. Si havia comès o ajudat a cometre aquell crim endut per la seva passió amorosa, fascinat per les delícies d’un cos els favors del qual solament podria seguir gaudint si se sotmetia a les exigències de la seva amiga, la falta de què es feia reu, greu i tot, disminuïa, perquè sempre podia ser invocada una passatgera alienació de les facultats racionals; hauria cedit a la bèstia i la bèstia s’hauria girat contra seu. Era un malalt del qual hom podia esperar un recobrament, un recobrament que potser ja havia començat a tenir lloc, perquè no podia descartar la possibilitat que l’impacte emocional subsegüent a la comissió del delicte ja li hagués fet obrir els ulls, tot i que la seva actitud, cal confessar-ho, no abonava pas massa aquesta suposició. Però tampoc no la desmentia, vaig dir-me després. El noi potser s’enduria en la seva voluntat d’oblidar una falta comesa a contracor.

La cosa, però, canviava d’aspecte si ell era l’inductor d’aquell crim, si era ell qui l’havia volgut, planejat i executat. En aquest cas el seu delicte no era tan fàcil de perdonar, sobretot si amb el seu capteniment posterior no donava mostres d’un sincer penediment i no expressava el desig d’expiar la seva culpa retent comptes a la societat d’una falta al codi de l’honor comú… Angoixat, vaig prémer les mans contra el volant del cotxe. Podia perdre el meu fill, l’únic fill que tenia…

No, l’únic no. Hi havia la meva filla, i fins aleshores no me’n vaig tornar a recordar. La breu conversa amb en Morgada, el bescanvi de paraules durant el dinar, el meu detingut examen de les fotografies després, tot plegat anà centrant el meu pensament de tal manera que la Renata m’havia fugit de la memòria.

Vaig aturar el cotxe i vaig comprovar que duia l’adreça a la butxaca. Però no estava segur que fos el moment escaient de visitar-la. Tenia l’ànim massa ocupat, el problema de l’Aleix m’abassegava fins a l’extrem que cap altra realitat no m’oferia un interès prou palpable. Però també això és insà, vaig dir-me aleshores. L’obsessió no ha resolt mai cap problema; al contrari, cal allunyar-se’n una mica, considerar-los desapassionadament, amb una certa perspectiva, perquè les solucions comencin a presentar-se al nostre esperit. Per això solucionem més fàcilment els problemes d’altri que els propis, perquè els podem veure per tots costats i sospesar-ne les sortides. Potser seria saludable, doncs, que fes un esforç per despersonalitzar aquell problema de l’Aleix, i això només ho aconseguiria si renunciava a pensar-hi sense descans. Però no hi podria renunciar voluntàriament per un únic esforç de la voluntat, ja massa compromesa; en canvi, l’encarament amb un altre problema, i el de la Renata també ho era, podia ajudar aquest esforç d’una manera satisfactòria i aclarir el meu esperit, que, després, quan l’afer del crim se’m tornés a fer present, hauria treballat subterràniament, lliure de la pressió de la consciència, i potser fins i tot amb èxit. Pel que fa a l’assumpte de la meva filla, no hi feia res que el nostre encontre tingués lloc en unes condicions poc favorables, en un moment presidit per altres preocupacions, perquè mai no havia tingut la intenció de prendre un determini, el que fos, a la primera entrevista.

Vaig decidir-me. L’hora semblava d’altra banda ben escollida, perquè ja eren les vuit. Ignorava a què es dedicava ella, si treballava, però fins i tot en aquest cas era una hora escaient per a trobar-la a casa. Però va resultar que no hi era. A l’emissora m’havien donat l’adreça, però sense indicar-me el pis, cosa que de primer m’havia fet creure que es podia tractar d’una casa vella, potser d’alguna torreta, però de fet era una construcció alta i espaiosa, molt recent i adscrita a l’estil funcional. L’entrada que precedia el vestíbul de l’escala semblava un jardí en miniatura, ni el seu toll d’aigua no hi faltava, traïdorament disposat darrere unes mates que en aquella hora del dia, a les fosques, formaven una sola massa imprecisament verdosa. La porta era tota de vidre i l’interior de l’entrada deixava veure la nuesa dels maons vermells. Com molts d’aquests edificis moderns, sobretot quan han estat confiats a arquitectes sense originalitat, imitatius, i els diners hi han estat emprats amb parsimònia, semblava abandonat a mig construir.

A la porteria no hi havia ningú, perquè era fosca, però després vaig veure que a l’altra banda hi havia les bústies del correu, totes amb el seu nom corresponent, i això em va permetre d’assabentar-me que la noia vivia al primer segona. Però al primer segona va resultar que tampoc no hi eren, perquè ningú no contestà els meus cops de timbre. Vaig picar al pis del costat, i em va obrir un home vell. Era sord i va haver de cridar la seva dona, la qual va contestar les meves preguntes dient que no sabia a quina hora podria trobar els veïns que cercava.

—No hi són gairebé mai —afegí.

Aquell plural no m’estranyà, perquè, tot i que a la bústia de baix només hi havia el nom de la noia, m’havia obstinat, no sé per què, a pensar que es devia tractar d’una pensió, o potser del domicili d’uns parents. Vaig adonar-me que mai no havia cregut que la noia visqués sola.

—Ni la mestressa? —vaig preguntar.

—Només són ells dos —aclarí aleshores la vella—. Una parella jove. A ell, ni l’he vist mai.

El to de la vella, més que les paraules, semblava implicar una mena de condemnació que em va sorprendre dolorosament. Era com si sabés, o intuís, alguna cosa desagradable que no s’atrevia a dir a un desconegut. Un moment, vaig estar temptat d’interrogar-la, però ella ja començava a tancar la porta, donant l’entrevista per acabada, i això m’obligà a renunciar-hi.

Lentament, vaig baixar l’escala. Res no s’oposava que la noia fos casada, ara ja tenia vint-i-tres anys, o poc li faltava per a complir-los, i moltes noies d’aquesta edat ja són casades i emmainadades. Però l’expressió de la vella donava a entendre un judici poc favorable, cosa que em va fer pensar que la parella que ocupava aquell pis potser vivia simplement amistançada. M’hauria agradat de saber-ho, perquè la meva actitud envers la noia no podia ésser la mateixa si descobria en ella una persona indigna. Estava disposat a reparar un error meu i compensar en la persona de la filla els greuges en què podia haver incorregut, sense proposar-m’ho, en la mare. Però només si ella s’ho mereixia.

En arribar a l’entrada vaig creure que aviat sortiria de dubtes, perquè ara hi havia llum a la porteria, i allí podrien informar-me o, si més no, donar-me una orientació que decidiria el meu capteniment. Quan vaig trucar als vidres, perquè fins després no em vaig adonar que sobre el muntant hi havia el botó d’un timbre, ja gairebé havia decidit que si la Renata no era una noia com cal miraria d’allunyar-la del meu pensament i em guardaria molt bé de fer una altra visita a la casa.

La dona que em va obrir era molt jove encara i duia una criatura en braços. Com aviat vaig comprovar, era la mena de persona obstinada i suspicaç que delataven ja el seu front estret i els ulls petits, enfonsats sota unes celles espesses i caòtiques que la depilació no havia aconseguit esmenar del tot.

—Volia veure la senyora Jaumà —vaig dir-li després de saludar—, però no em contesta ningú.

—No hi és —digué ella.

—Quan la podria trobar?

—No ho sé; no té hora.

—Però bé deu venir a dormir i a menjar…

—De vegades; treballa fins tard.

—I el seu marit?

La seva instintiva suspicàcia semblà accentuar-se. Es canvià la criatura de costat i digué:

—Quin marit?

—No és casada?

—No. Jo sempre l’he vista sola.

—No hi viu ningú més, doncs, al pis?

El nen, silenciós, no estava quiet, i, abans de contestar, la dona optà per deixar-lo a terra, on ell gatejà, perquè tot just devia començar a fer els primers passos.

—I vostè, per què ho vol saber, tot això?

Naturalment, em vaig quedar desconcertat. Ja no era recel allò que llegia en la cara de la dona, sinó franca desconfiança, fins i tot hauria dit hostilitat si la cosa no m’hagués semblat inconcebible.

—Bé… No és que vulgui saber res.

—Com que pregunta… —féu ella.

—Només la vull veure —vaig aclarir, perquè ja em feia càrrec que cap dels dubtes que havia tingut baixant l’escala no seria dissipat ni corroborat per aquella bruixa—. Preguntava per saber a quina hora podria trobar algú o altre al pis.

—Ja li ho he dit… —I, després de pensar-s’hi una mica, afegí—: Potser cap a migdia. Però no és segur. I, si dorm, tampoc no l’obrirà.

—Potser la podria veure en algun altre lloc —se’m va acudir aleshores—. Si és tan difícil de trobar-la aquí… On treballa?

—No ho sé. No les pregunto, jo, aquestes coses, als veïns.

—Ella li ho podia haver dit —vaig fer, conciliador, però aleshores se’m va ocórrer que no existia cap motiu per a desaprofitar aquella dona, que no li devia cap consideració especial i que, tant per tant, valia la pena que mirés de treure-li tot el que podia, de manera que vaig prosseguir—. Fa temps que hi viu, aquí? La casa sembla nova…

—Tots fa poc temps que hi som. Per això no sé res. —I, més malhumorada encara, afegí—: Jo m’ocupo de les meves coses i ells de les seves.

—És ella la llogatera del pis? Vull dir si va a nom seu…

—No ho sé; els rebuts, els cobra l’administrador. Per què no ho pregunta a ella mateixa?

—Ho faria; però, de la manera que vostè parla, és com si no tingués cap probabilitat de veure-la…

—Provi-ho demà a migdia. —S’ablaní aleshores una mica—. Potser hi serà.

—És diumenge…

—No hi fa res. Qui haig de dir-li que ha vingut?

—Ningú; ja tornaré.

I me’n vaig anar, perquè ja veia que perdia el temps. L’actitud d’aquella dona, però, no feia més que atiar els recels desvetllats per les poques paraules de la veïna, perquè em semblava que, si la vida de la noia hagués estat neta i recta, les respostes de la portera haurien estat unes altres. És clar que no podia excloure la possibilitat que es tractés d’una dona desconfiada de natural, o potser l’havia sorpresa en un moment de mal humor, però era més raonable de creure que l’única cosa que intentava era protegir una llogatera d’habituds poc correctes i que la devia pagar bé. La defensava contra un desconegut massa curiós, sense adonar-se que amb la seva reserva augmentava per una banda aquesta curiositat mentre per l’altra m’autoritzava a les suposicions més desfavorables. Perquè no em podia estar de pensar que no hauria procedit d’altra manera si la noia hagués estat una entretinguda qualsevol o, pitjor encara, una dona pública que no volia ser molestada en el seu domicili particular.

Exagerava, ben segur. Era de creure que tot tenia una explicació més innocent, perquè una noia que buscava el seu pare, o els familiars del seu pare, no hauria pas proporcionat una adreça on els veïns podien parlar d’ella d’una forma poc falaguera o massa reticent. Més ben dit, pensant-hi bé, una noia de vida lleugera ja no hauria tingut mai la pensada d’interessar-se pel seu progenitor; el sol fet d’haver emprès aquella recerca demostrava una ànima càndida, una naturalesa senzilla, una manera de ser confiada, tot de qualitats que s’avenen poc amb els trets de caràcter sota els quals se’ns manifesten les dones que, d’una faisó o altra, fan comerç dels seus encisos. És veritat que semblava haver-hi un home, la veïna havia parlat espontàniament, sense mala intenció i en un to més aviat reprovador que excloïa tota sospita de xafarderia, d’un «ell» invisible, però la presència del qual en el pis semblava constar-li. No havia precisat la mena de les seves relacions, és clar, i jo havia volgut entendre que era de caràcter amorós, però em podia haver enganyat, potser es tractava d’un germà, d’un familiar qualsevol.

Però la portera no n’hauria fet un misteri, vaig dir-me aleshores, mentre encenia una cigarreta i després engegava el cotxe. Perquè si tot tenia una explicació natural, que se m’escapava, la seva actitud hauria estat una altra, fins i tot en el cas de tractar-se d’una persona desconfiada que, per principi, es refusa a donar informació a un desconegut que, com jo havia fet, no es pren la molèstia d’identificar-se. M’ho mirés com m’ho mirés, i per gran que fos la meva bona voluntat, no em quedava més remei que concloure que, d’una manera o altra, allí s’amagava quelcom que podia resultar desagradable. Curiosament, però, ara, mentre tombava cap a Infanta Carlota, ja no em sentia temptat a eximir-me de l’afer, com de primer m’havia semblat que seria convenient de fer en una situació poc clara. En mi hi havia massa honestedat per a fiar-me d’una primera impressió, que podia ser mentidera a pesar de tot; si ara m’abstenia de seguir endavant, sempre em quedaria el recel d’una possible injustícia.

Després, se’m va acudir aleshores, fins i tot en el cas de tractar-se d’una noia de vida poc edificant, en la suposició que les meves presumpcions fossin fundades, aquella carta que havia enviat a l’emissora interessant-se pel seu pare podia indicar un desig de canviar de vida, podia ser com una mena de crit d’auxili al qual jo no tenia dret a negar-me. Perquè…

Les meves elucubracions van aturar-se en sec. Perquè acabava de veure l’Aleix en el moment que sortia d’un bar, un establiment que de primer no havia remarcat i damunt del qual vaig poder llegir un rètol en lletres gruixudes i voluntàriament mal dibuixades que deia «Popil’s». Amb una mica de sorpresa, vaig adonar-me que durant la darrera mitja hora m’havia oblidat totalment d’ell, però ara, en veure’l, vaig trobar-me de nou submergit en el problema que havia deixat una estona abans.

Indecís, vaig alentir la marxa del cotxe. No sabia què fer, si seguir-lo o cridar-lo. La primera cosa probablement no serviria de res, perquè, essent l’hora que era i tenint en compte la direcció que havia pres, era segur que s’adreçava a casa. D’altra banda, però, vaig descobrir que no m’abellia dur-lo al costat. Desagradablement sorprès, vaig adonar-me de sobte que em feia una mica de por un encontre a soles, si més no en aquell instant, quan encara no estava preparat per a afrontar la situació d’una manera clara i raonable. Potser no ens diríem ni una sola paraula en tot el trajecte; però, si per atzar ens enredàvem en una conversa relliscosa, corria el risc de perdre la serenitat i d’abocar-li tot el que duia al pap sense consideració a l’indret on ens trobàvem ni a la circumstància poc propícia. Car ara veia que si una conversa entre nosaltres era inevitable fins i tot en el cas que ell no reaccionés a la desaparició de les fotos, perquè jo no podia pas continuar vivint amb aquella inseguretat que acabaria destrossant-me la salut, aquesta conversa exigia per part meva un tacte, una mà esquerra que li facilités la confessió, fos la que fos, sense violentar-lo, sense que per endavant se sentís condemnat.

En la meva indecisió, vaig acabar aturant-me. Ell va seguir avinguda amunt pel costat de les cases, on n’hi havia, sense girar-se ni una sola vegada. Anava amb les mans a les butxaques. Caldria dir les puntes dels dits, no sé si perquè els pantalons eren massa ajustats per a admetre tot el palmell o perquè també això era moda. Tots els amics de l’Aleix es ficaven les mans a les butxaques exactament de la mateixa manera, com obedients a una consigna. Era ridícul, com ho era ja aquella peça que els dibuixava les cames, en el cas de l’Aleix una mica garrelles, i que no es podien treure sense llevar-se de primer les sabates. Vist així, de darrere, amb les seves espatlles una mica inclinades, potser perquè és alt, i la seva esquena estreta perllongada per unes anques llises, el meu fill produïa alhora una impressió de força i de feblesa, segons volguéssiu considerar l’actitud general del cos, sempre una mica agressiva, potser per aquella manera que tenia de projectar-se endavant, o l’aparent fragilitat dels membres, que s’endevinaven més aviat descarnats, immadurs encara.

De cop, vaig sentir una gran pietat per ell; era un infant, un infant potser culpable i que necessitava que l’ajudessin a resoldre aquell mateix problema que em preocupava i que per a ell, a despit de les aparences, devia ser d’una acuïtat insuportable… Vaig obrir la porta del cotxe per tal de cridar-lo, però després vaig quedar-me quiet i mut. Passava per un moment carregat de sentimentalisme, i si ara li parlava cometria una niciesa. Vaig anar seguint la seva marxa amb els ulls i, quan arribà a la primera cantonada, vaig saltar del cotxe. Tot d’una m’havia entrat curiositat de veure de més a prop el local d’on havia sortit. No sé per què, ja que res no m’assegurava que fos un indret que l’Aleix freqüentés habitualment. Per tot el que jo sabia, ell hi podia haver entrat per primera vegada, en passar-hi pel davant.

El local tenia la porta tancada i protegida per una persiana de gradulux que no permetia de veure’n l’interior, però una de les tires de plàstic s’havia cargolat una mica i deixava una petita escletxa. Hauria estat més senzill d’entrar-hi, ja ho sé, i examinar-lo a pleret, però per una cosa o altra no ho vaig fer. Vaig limitar-me a mirar per l’escletxa, la qual em descobrí una sala reduïda però prolongada al capdavall per una segona peça on es veien taules i a la qual hom accedia a través d’una ampla arcada. Tant aquesta peça interior com el local de fora quedaven submergits en una penombra que sembla ser el distintiu de tots aquests establiments on serveixen cambreres. Perquè darrere el taulell hi havia dues noies, totes dues vestides de negre, una d’elles d’esquena, car el taulell feia una corba i ella parlava amb un noi instal·lat al final de tot. L’altra, més a primer terme, s’havia recolzat al tauler i fumava. Vaig poder veure que duia un vestit molt escotat que deixava al descobert la naixença dels pits. Mirava cap a un xicot i una altra dona, més gran, que seien davant una tauleta baixa; jugaven a daus. En tot el local no hi havia ningú més.

Vaig alegrar-me de no haver-hi entrat, perquè m’hi hauria sentit com una mosca caiguda en un vas de llet. Allí sempre hi devien acudir els mateixos, clients habituals amics d’un vici que ells devien tenir per elegant. Era fastigós, i em repugnava el pensament que l’Aleix sovintegés semblant indret. Curiosament, no se’m va acudir que fins i tot podia fer més que freqüentar-lo, que fins i tot era possible que allí hagués conegut la noia que tan descaradament s’exhibia en les fotos. Aquell ambient i la moralitat que jo suposava a la desconeguda semblaven avenir-se molt bé. Però ja tornava a ser al cotxe quan hi vaig pensar, i d’altra banda tampoc no m’hauria servit de res pensar-hi quan em trobava darrere la persiana. No podia entrar a fer preguntes que ningú no m’hauria contestat, no em podia arriscar a posar-me en evidència. Però tampoc no era convenient d’oblidar aquest indret que em podia donar la clau de la conducta de l’Aleix i descobrir les seves relacions. Si la Maria Clara hagués volgut… Vaig sospirar. Ho podia tornar a intentar, si volia, però la resposta probablement seria la mateixa, polida, però tan clara com el seu nom.

L’Aleix es devia haver aturat, perquè encara vaig aconseguir-lo prop de la carretera de Sarrià. Més ben dit, s’havia aturat, perquè ara el vaig veure a tocar d’un arbre, on encenia una cigarreta mentre mirava cap a un aparador encara il·luminat i en el qual exhibien aparells de ràdio. Però després vaig adonar-me que no eren els aparells de ràdio allò que semblava interessar-lo. Prop de l’aparador hi havia una noia.

Vaig aturar el cotxe per segona vegada. Em podia veure, però no em feia res. Em trobava camí de casa, com ell, i, després de tot, si algú havia de donar alguna explicació, era ell. Ara volia observar la seva conducta quan es trobava sol, fora de l’abast dels ulls familiars; quan es produïa amb naturalitat, cosa que estava segur que mai no feia a casa. Perquè no era possible que visqués dia darrere dia amb aquella tensió que gairebé sempre mostraven les seves paraules i el seu capteniment. No esperava doncs que fes res de particularment revelador; m’acontentava amb observar-lo en un instant que no es creia observat.

Mirava la noia i jo vaig seguir la direcció del seu esguard. Tot seguit em vaig adonar que era una noia més gran que ell, potser de vint-i-cinc o vint-i-sis anys, per bé que era difícil de dir, vista així, d’esquena. Duia un vestit molt curt de faldilla i calçava unes sabates de talons molt alts. Després vaig veure alguna cosa més: que ella s’havia adonat de la presència i de l’interès de l’Aleix i que ara ja no mirava els aparells exposats a l’aparador, sinó que se servia del vidre com d’un espill a través del qual observava al seu torn el meu fill.

Ell seguia fumant, sense moure’s del costat de l’arbre. Se’m va acudir que mostrava una seguretat de professional, de xicot acostumat a elegir una presa i a esperar el moment més escaient per a caure-li al damunt. Era grotesc de pensar-ho, ja ho sé. Ell era un mocós i ella semblava una mossa més disposada a caçar que a deixar-se caçar, perquè, quan a l’últim abandonà l’aparador i es tombà una mica, vaig poder veure que anava molt maquillada i es produïa amb una seguretat que no desdeia pas de la d’ell.

Va caminar al llarg de la casa i més enllà va aturar-se de nou, ara davant un establiment bancari, on no hi havia res a veure, llevat dels taulells solitaris. L’Aleix abandonà el costat de l’arbre. Jo els mirava fascinat, com si assistís a una aventura cinematogràfica, més encara, perquè la majoria de pel·lícules em semblen puerils; ara gairebé m’havia oblidat que era el meu fill. Avançà cap a l’aparador i va aturar-se darrere d’ella, a dos passos, sense dir-li res. Però l’examinava de dalt a baix, com qui sospesa les aptituds d’un animal que es disposa a comprar.

Ella va tombar-se i es decidí a mirar-lo francament. Vaig veure que iniciava un petit somrís, potser perquè l’Aleix també havia somrigut, cosa que no podia distingir, perquè ell em donava l’esquena. Només veia que seguia fumant, sense treure’s les mans de les butxaques. La noia semblà esperar un moment, però després féu un altre pas cap a la carretera, s’atansà a la vorada i, abans de travessar, s’aturà encara.

Ell, que també havia avançat, va quedar-se a tocar seu, molt a prop, gairebé fregant-la. Van mirar-se de fit a fit, sense que la noia tingués necessitat d’alçar gaire els ulls, perquè amb els talons era gairebé tan alta com ell, i aleshores l’Aleix es va inclinar una mica per parlar-li. Només vaig veure els llavis de la xicota, i els ulls que tornaven a somriure discretament, o així m’ho semblà, perquè ara els tenia més lluny i la il·luminació tampoc no era gaire favorable.

Vaig esperar que travessessin, ara de costat, i vaig engegar el cotxe. Van anar seguint per la vorera, en direcció a la plaça, però van aturar-se abans d’arribar-hi. Jo havia aparcat novament el cotxe, ara darrere una camioneta comercial, però els podia veure molt bé. Ella semblava fer alguna explicació, perquè l’Aleix només donava petits cops de cap, sense treure’s la cigarreta de la boca. Després l’agafà pel braç, sense que ella s’hi oposés, i tots dos van retrocedir cap a la carretera de Sarrià.

La camioneta em va privar de sortir a temps, però confiava que no s’adonarien de la meva presència. Se’n van adonar. En veure el cotxe, l’Aleix alentí una mica el pas, inclinà el cap i després, amb la mà, em féu un senyal que semblava voler indicar que l’esperés. No es veia gens amoïnat; al contrari, somreia. Ella només em llançà un esguard distret, perquè el noi ja se l’enduia vorera avall. Van aturar-se abans d’arribar a la carretera, i des d’allí la noia tornà a mirar enrere, ara em semblà que amb interès. Tot seguit van separar-se i l’Aleix vingué cap al cotxe. Obrí la porta i, mentre s’instal·lava al meu costat, digué:

—Hola.

No em preguntà què feia aturat en aquell indret ni jo vaig creure necessari explicar-me. Però vaig preguntar-li:

—Qui era?

—Una companya d’estudis —digué ell sense vacil·lar.

Em vaig empassar els mots que em venien a la boca, perquè no volia dir-li que l’havia estat espiant i que havia vist tot el maneig de l’un i de l’altra. En canvi, vaig fer-li observar:

—No és una mica gran, per a estudiar?

Ell arronsà les espatlles.

—No. Ho sembla, perquè és una noia molt feta. Molt desenrotllada, vull dir.

—Viu per aquí?

—Sí. No ho sabia. Ens coneixem poc, no et pensis. Estudia el darrer curs.

—Filosofia també?

—Sí.

Mentia amb una naturalitat que em féu posar la pell de gallina. Si no hagués vist el que havia vist, me l’hauria hagut de creure a despit de l’aspecte força equívoc de la noia, aspecte que no estava pas acostumat a associar amb el de les estudiantes. Per molt que em pesés, calia confessar-me que l’Aleix tenia una malícia impròpia dels seus anys.

—I d’on venies, tu? —vaig fer.

—He passat la tarda amb en Cortet, estudiant.

No sabia qui era en Cortet, ni m’interessava. Ja no vaig prendre’m ni la molèstia de fer-li observar que no duia cap llibre, perquè probablement m’hauria contestat que s’havien quedat a casa de l’amic. L’Aleix era la mena de noi que té resposta per a tot, capaç, si convenia, de negar la mateixa evidència. Se m’havia escapat, no era l’infant que moments abans jo havia cregut, sinó un home que va a la seva i que només respecta el seu desig, la seva voluntat. I potser ni això. En aquell moment vaig comprendre d’una manera dolorosa que era un home perillós i que jo havia perdut tota facultat de manejar-lo.

Per dins, plorava.