1

S’ha girat, arrossegant el llençol darrere seu, però les cames li queden nues i lliures.

—Si no fossis tan gossa, aquestes coses no et passarien.

—Però eren cinc mil, noi!

Rancuniosament, dic:

—Ja es veu que les roba!

Torna a tombar-se, ara de panxa enlaire, i té una expressió seriosa.

—És clar que si hagués sabut qui era i què volia…

—Hauries fet el mateix.

Ella s’incorpora d’un salt i, amb un ample moviment del cos, es queda a tocar meu. Ara el llençol li ha relliscat per sobre i només la cobreix la breu camisola, graciosa i descarada, que li arriba arran de cuixes.

Vehement, diu:

—Et juro que no! Els odio tant com tu, aquests tipus.

Però hi havia anat. És clar que diu que ho ignorava. L’home va pescar-la a la sortida del Popil’s, quan ella se’n tornava a casa. Havia plovisquejat i encara s’escapava alguna gota.

Va aturar el cotxe arran de vorera i l’esperà amb la porta oberta. Pel que explicava, es devia tractar d’un Plymouth. No s’estan de res, aquests!

Va començar oferint-li dues mil pessetes, i quan ella s’hi resistí va pujar fins a cinc mil, després d’una parada a tres mil cinc-centes. Ja sé que devia ser tota una temptació. Per una gossa com la Renata, és clar.

—I vau venir aquí?

—No! Ja saps que no hi porto mai ningú. Té una torre.

Ric, sense ganes.

—I et va presentar la família!…

—Només la té per als seus embolics. Una torre petita, una monada.

Després allarga el braç, me’l posa sobre l’espatlla.

—Oi que no estàs enfadat?

—Quina cara més dura que tens!

Ella se’m refrega, felina com sempre que es vol fer perdonar alguna cosa.

—Encara no m’has fet cap petó…

I pren la iniciativa. Una besada càlida, absorbent, a la qual no queda més remei que cedir.

—Ja saps que només et vull a tu.

Una mica adust, li tiro en cara:

—I les pessetes!

—Però no les teves.

És veritat, mai no m’ha demanat res; és clar que tampoc no tinc res, perquè el pare, tot i els seus milions, és un coquí.

—A tu, t’estimo de debò. Et tinc ficat aquí, aquí… —I amb l’altra mà es prem un indret, entre els dos pits. Sospira—: De vegades, quan penso que tots dos ens hem de fer grans… vells, i que et perdré, que et casaràs amb una altra…

—No corris. No penso arribar a vell. I, de totes maneres, potser encara em casaré amb tu.

—Ho dius. Però tampoc no ho voldria. Ja no seria el mateix.

Jo ric, pensant en la cara de la família.

—A casa els agradaria que els dugués una perduda de la teva mena.

—Digues el que vulguis, la qüestió és que m’estimes. Ara estàs enfadat.

—I què?

—Si m’haguessis vingut a buscar, no hauria passat res.

—Només faltaria que t’hagués de vigilar! —I sense acrimònia—: Ets un gat de teulada. Una gata, vull dir…

Però ella em mostra la llengua abans de recolzar-se contra meu. Fa una olor terrible de dona. No m’estranya que aquest vell verd li oferís cinc mil pessetes. Es devia marejar.

—Suposo que no li devies dir qui eres…

—Com, qui era?

—Que no li vas donar el teu nom, o l’adreça.

Ella sacseja el cap, em passeja els cabells per la cara.

—No. I això que els volia saber. Vaig dir-li que em deia Laura.

—I se’n va acontentar?

Se separa una mica i, amb l’ungla, es grata un petit granet de la pell, sobre la cuixa.

—No. Li vaig haver de donar el número del telèfon del bar. —Aixeca la testa amb un esguard tranquil·litzador—. Però no vaig dir-li que era un bar. Si telefona, li contestaran que no coneixen cap Laura, i ell es pensarà que vaig donar-li un número fals.

—Ho podies haver fet.

—Ho volia fer. Però em va sortir aquest, ves… No en vaig poder pensar cap més.

Me’n burlo:

—Era una cosa difícil, sí. En el fons, encara en deus tenir ganes…

Ella es redreça, ara ferida.

—T’ho he jurat, Aleix! T’he jurat que mai no m’hauria deixat convèncer si hagués sabut qui era.

—Està bé. No ho va dir de seguida?

—No. Per què ho havia de dir?

Arronso les espatlles.

—No ho sé. Hi ha individus d’aquests que es pensen que t’impressionen si et llancen el nom i el càrrec per la cara…

—No ho va dir fins després.

Aleshores se m’acudeix una altra cosa.

—I no et va acompanyar, en sortir?

—No. Me’n vaig anar mentre encara dormia. No hauria pogut dormir amb ell, t’ho asseguro.

Jo em quedo mirant-la, cellajunt. És una noia deliciosa, però de vegades em fa ràbia.

—Algun dia et pegaré, Rena, et pegaré de debò.

—Sí?

Se’m refrega, inundant-me amb la seva càlida bravada, més forta ací, sobre el seu llit.

—Fes-ho. T’ho deixo fer, si vols.

—No et demanaré permís. —Dono un cop d’ull al rellotge—. Però ara me n’he d’anar. M’he de reunir amb els altres i no vull fallar.

—Hi torneu, doncs?

—Sí, tantes vegades com calgui.

La beso ràpidament, i després, rebutjant-li les mans, m’incorporo en la cambra plena de llum. Ella, impulsiva, salta darrere meu.

—Esperat!

I se’m queda dreta al davant, amb la seva camisola que sembla més curta que mai, els peus nus sobre el mosaic, perquè la petita estora ha relliscat cap a sota el llit.

—També vinc…

Suposo que em quedo amb la boca oberta, perquè ella es planta a riure i exclama:

—Que graciós!

—Segur! I què els conto, als companys, quan em vegin amb tu?

—Home… No em diguis que t’avergonyeixes de mi… —Avança una mica, l’expressió trasmudada—. Perquè t’esgarrapo!

—No diguis bestieses. Ningú no es podria avergonyir d’una xicota tan sensacional.

Ella somriu a l’acte, afalagada, i m’atansa el rostre, que en aquesta hora es veu una mica greixós.

—De debò em trobes sensacional, que dius tu?

—Massa i tot. Ves què els explico!…

—No els has d’explicar res.

Jo torno a consultar el rellotge per darrere el seu cos.

—Després, és tard. Ens hem de reunir a les dotze i ja només falten vint-i-cinc minuts.

—Només en necessito deu per a vestir-me.

—Et dic que sí!

—Quan vull, vaig molt de pressa, ja ho veuràs. Encara no em coneixes, tu.

—Tenim més d’un quart de tramvia fins a la plaça de la Universitat.

Però ella ho ha previst tot en un tancar i obrir d’ulls.

—Agafarem un taxi. Pago jo.

Se separa, decidida, i jo assenyalo el rellotge amb un dit.

—Et dono deu minuts justos. Si a tres quarts no estàs llesta, me’n vaig.

—Estaré abans.

Es precipita cap a la cambra de bany; la segueixo, sense entrar-hi. Mentre obre l’aixeta del lavabo, diu:

—No em maquillaré.

S’ensabona llestament la cara per tal de fer desaparèixer tots els residus de cremes i de potingues, s’eixuga amb quatre esgarrapades i, tot traient-se la camisola, torna a entrar al dormitori, on obre l’armari, ara nua com un cuc. Un cuc estupend, no cal dir-ho. Un cuc de cinc-mil pessetes… És una bandarra!

—Què mires?

No val la pena de contestar. Quan ella es passeja sense un fil de roba, no hi ha pas dos indrets on mirar. Ni quan va vestida, tanmateix.

Enfila les bragues amb quatre moviments grotescs, agafa el portalligacames i tot seguit el rebutja.

—No me’n poso, de mitges.

—És clar, no cal. Ningú no t’ha de despullar.

—Ja ho veus! Ets graciós…

Amaga els pits sota els sostenidors i torna a saltar cap a la cambra de bany. Sense moure’m de lloc, observo com es pentina. No calia que ho fes, perquè quan acaba sembla que vagi més despentinada que mai. Té cara de pillet.

—No se t’ha acudit que pots anar a parar a la cangrí.

Ella corre encara cap a l’armari, d’on despenja un vestit groc, de mitja màniga i només raonablement escotat.

—Mai no han agafat cap dona…

—Però això no vol dir que no puguin començar a fer-ho ara, o quan vulguin.

—Bah! Bé us exposeu, vosaltres…

Es posa el vestit pels peus, com si es posés uns pantalons, i el va fent pujar fins a les espatlles.

—Em vols cordar l’esquena?

—I no et poses viso, ni res?

—No, aquest no clareja, i el viso fa molta calor.

La cordo amb els meus dits poc hàbils.

—Això tan fi que tens tu?

—Sí. Trobo que el niló és calorós.

S’inclina cap als peus de l’armari, allarga les mans cap a un dels nombrosos jocs de sabates.

—Si et mous, no et podré cordar…

Es redreça, però continua bellugant-se, perquè alhora vol calçar-se les sabates que ha escollit, unes de color crema, de mig taló. Pregunta:

—Quina hora és?

Introdueixo el tercer i darrer botó en el trau corresponent, miro el rellotge.

—Falten disset minuts.

—Veus? I ja estic. —Se’m gira amb una mitja volta de dansa—. Què et sembla? Dec fer cara de mona, oi, sense pintar?

—Segur que, si et veuen, et tanquen al parc.

—Antipàtic! Als llavis, m’hi poso una mica de coloret, però…

—Però de pressa. No vull arribar a misses dites.

Ella es precipita cap al mirall, agafa el llapis de carmí.

—No he fet mai tard enlloc, jo.

Es passa el tub pels llavis, que projecta enfora, en una mena de ganyota tota graciosa, i, després, amb la punta dels dits, se’ls acaba de perfilar. Finalment, se’ls humiteja amb la llengua. Jo ric.

—Són bons?

—Tasta’ls!

I me’ls ofereix. La subjecto per la cintura i ella alça els braços fins a la meva espatlla. Els llavis són càlids, dolços i acollidors, i dóna bo d’entretenir-s’hi.

—Potser ja està bé, eh!

—Tu m’has invitat!

Ella deixa relliscar les mans, però després les desplaça cap a la meva galta, que acaricia llargament mentre els ulls li canvien d’expressió. Em mira, intensament.

—T’estimo, xicot.

—Sí.

—A tu sol. Encara que vagi amb altres.

—Sí. Per què?

—Per què vaig amb altres, vols dir?

—No; per què m’estimes.

—I tu?

—No ho sé; perquè ets la meva primera dona de veritat, suposo.

Ella separa els dits, mou el cap.

—M’està bé, per preguntar-ho. —I després d’una pausa breu—: Ben mirat, és una raó com una altra.

—Però tu no m’has contestat…

—És que jo no ho sé. —Em gira el canell per donar un altre cop d’ull al rellotge—. No te’n volies anar?

I ja camina cap a la porta, a tocar de la qual li he de recordar:

—No t’emportes la clau?

—Que no m’acompanyaràs, després?

—Que et penses que és un ball?

—Què vols dir?

—Que la cosa pot acabar malament.

La recull, però aleshores no sap on ficar-se-la, perquè, naturalment, no és pas qüestió d’endur-se el portamonedes. Em diu:

—Fica-te-la a la butxaca.

—I si ens veiem separats o m’engarjolen, què? Ets una atabalada.

—La deixaré a la portera, doncs.

La hi lliura en passar, i la dona l’obsequia amb un somrís falaguer, gairebé cerimoniós. La mena de somrís que ella paga generosament a final de mes.

—Vejam si trobem un taxi, ara…

Però més avall sempre n’hi ha una renglera. Llevat dels diumenges a la tarda, no cal dir-ho, perquè sembla que els requisin per al futbol. Aquesta ciutat s’ha tornat molt bèstia. O la hi han feta tornar, no ho sé.

Avui no som tants. La gent es cansa de tot, s’acovardeix. No és possible de comptar-nos, però diria que no passem del centenar. Tanmateix, la plaça formigueja. I no cal oblidar els badocs que s’han anat reunint a tocar del bar, prop de la parada de l’autobús de Castelldefels, a la cantonada d’Aribau… Potser alguns es decidiran a venir amb nosaltres. Però tothom té por.

Jo també. I la Renata. Se m’agafa al braç com si s’estigués ofegant i jo fos l’àncora de salvació. Assenyala cap als uniformats:

—No intervenen?

—Si no els donem motiu, potser no…

Semblen desconcertats i es passegen per l’altra banda, a tocar dels jeeps, les orelles atentes per si salta algun crit subversiu. Però nosaltres ens reunim en silenci davant les portes tancades. De vegades, els dies de classe, hi ha més gent.

—Aleix!

És en Cortet, més alt que mai, perquè aquest encara deu créixer. Com de costum, duu un llibre a la butxaca; estic segur que és una novel·la de guerra. Les ha llegides totes.

—Hola, noi! Què passa, que hi ha tan poc personal?

—Això és el que em pregunto. Potser se n’han anat a Astúries.

Mig riem, sense ganes.

—No has vist en Rovires?

—Acabem d’arribar.

Ell esguarda la noia mentre ens endinsem entre els grups que, més enllà, es van espesseint. Distretament, presento:

—És la Renata, una companya. En Cortet.

—Hola, noia! No t’havia vist, per aquí…

Ella obre la boca, però puc passar-li davant.

—És d’Econòmiques.

Hi ha d’altres noies, potser una dotzena i mitja, entre elles la Ramona Ulla, ara asseguda a l’estrep d’un dels comptats cotxes que han aparcat a tocar de la paret. Així, asseguda, gairebé no se li veu que està prenyada.

—Què se sap dels altres?

Arronsa les espatlles. No hi ha novetats. Tancats amb pany i clau i sota l’espasa que penja.

—Ei, Farràs, Cortet! Cap aquí!

Són tota una colla, però només conec en Monfulleda i l’Albert Serra. No és estrany, en tot el curs no he posat ni deu vegades els peus a la facultat. I sempre per fer soroll, és clar.

—Vosaltres sabeu què esperem?

—Que algú es decideixi.

—A les onze aquests mansos ja eren aquí…

—L’ordre és de reagrupar-se a la part baixa del passeig de Gràcia…

Tothom parla alhora, amb mitges paraules, però ens entenem. La Renata per fi m’ha deixat anar el braç, i l’excitació dels altres, controlada i tot, sembla comunicar-se-li.

—Ahir en van aviar tres…

—Sí, els filtren.

—Encara n’hi queden nou, doncs.

—Qui eren?

—Un d’ells en Bagués. L’he vist per aquí…

Més enllà, algú fa senyals i, a despit de l’ordre de silenci, algú altre crida:

—Som-hi, nois!

Per l’altre cap s’han posat en marxa, en direcció a la Ronda. Ara sembla haver-hi més gent, potser perquè ens trobem al mig.

—Anem, Rena.

En Cortet se li posa a l’altre costat, li diu alguna cosa i ella somriu. Però després guarden silenci. L’un darrere l’altre, en rengleres de quatre o cinc, travessem la calçada, on la circulació s’atura, tot i que l’urbà li havia donat pas.

Des dels cotxes ens miren cares encuriosides, els rostres s’inclinen els uns sobre els altres. Un dels vehicles és estranger, porta matrícula del districte de Colúmbia, Amèrica. Les dues dones semblen fermes. Fotuts americans!

Un badoc que hi ha prop del bar diu:

—Endavant, minyons!

Però ell es queda a la vorera. La feina, que la facin els altres.

—Mireu!

Em giro en sentir la veu que ve de darrere. Tot d’uniformes corren cap als jeeps, un d’ells ja ha engegat. Serà curiós de veure què volen fer.

La columna desemboca a la Ronda i segueix per la calçada, contra direcció. La consigna és manifestar-se en ordre, però conspícuament, que no ens puguin ignorar.

Molts balcons són plens de gent, com si passés una processó, i les dependentes han sortit de les botigues. Ja ens devien esperar. Ahir una d’elles se’ns va unir, amb el seu uniforme blau i tot. Cal creure que després la van despatxar.

En Cortet murmura:

—M’agradaria cantar.

—Què?

—Qualsevol cosa. Anima.

Davant nostre camina la Ramona Ulla, una mica pesada. El seu marit, perquè és casada amb un company, és un dels tancats, des d’abans d’ahir. Si se’l queden massa temps, ho passarà malament, la noia, perquè tots dos treballen per a poder estudiar.

Dos jeeps es precipiten pel nostre costat, seguint per l’altra banda de la calçada, i un moment sembla que ens escortin.

—Quina se’n deuen haver pensat, avui?

Ja ho sabrem. És de creure que no tornarem tots a casa. Els jeeps, però, passen de llarg, s’allunyen cap a la plaça de Catalunya, carregats d’homes que, en aquest moment, potser s’estimarien més trobar-se a l’altre extrem de la ciutat.

Tallem la circulació de Balmes, on un autocar frena bruscament, gairebé fregant els qui dirigeixen la columna. Un urbà salta de la vorera, on semblava amagat, i xiula desesperadament. Amb els braços fa tot de gestos de ninot. Però nosaltres només el mirem.

La Renata observa:

—És molt pacífic, això.

—Esperat, que no s’ha acabat.

Però travessem la plaça de Catalunya sense que ningú no ens barri el pas. Allargant el coll, veig que en Barrils, el comunista, marxa davant, a la dreta, erecte, quadrat com un recluta que fa la seva primera desfilada. És de família militar. Vora seu camina el fill d’en Rossend Torres. Darrere, tinc la impressió que la columna encara s’ha engrossit, s’ha allargat. Potser alguns dels badocs s’han decidit. Però només veig cares joves.

—Oi que està grossa?

—Què dius?

La Renata s’inclina, ho repeteix. Fins ara no s’ha adonat de l’aspecte de la Ramona Ulla.

—Sí. És valenta, oi?

Assenteix amb el cap i tots dos ens somriem, suposo que sense saber ben bé per què. Camina una mica encarcarada, sense gràcia, perquè la columna li imposa el seu pas lent. A part, duu talons plans; no hi està feta.

—No et sap greu d’haver vingut?

—No, gens.

No cal dir que és la més bonica. Trobo que es veu més dona que les nostres companyes. Tot i que algunes són més grans. Després, vesteix més bé.

Un moviment serpentí recorre la columna. D’una filera a l’altra, els xicots es giren, es diuen unes paraules. De sobte, tothom sembla agitar-se. A l’últim, la informació ens arriba:

—A Urquinaona hi ha una vintena de camions!

Després hom precisa que són jeeps, com de costum. Deuen omplir la plaça. Mentalment, calculo: uns cent vint homes. La Renata pregunta:

—Vols dir que ens atacaran?

Però el rostre no se li ha alterat. Com tots, se sent sostinguda per la presència dels companys.

—No ho sé…

Però ho sabrem de seguida. De sobte, quan ja ens endinsàvem per la Ronda de Sant Pere, un esgarip de sirena fendeix l’aire, i un cotxe patruller, seguit de tres jeeps, es precipita en direcció nostra.

Mecànicament, tothom alenteix el pas, però els davanters no cedeixen, menen la columna per la calçada, al llarg de les vies del tramvia. El cotxe, cridaner, es desvia cap a la vorera, però els tres jeeps s’aturen a una dotzena de metres, l’un al costat de l’altre.

Tot d’uniformes envaeixen el carrer, ben armats, perquè entre els fusells es veuen algunes metralletes. Darrere un oficial que exhibeix una pistola i un rostre arborat, ens cauen al damunt, s’endinsen entre les files.

—Disperseu-vos, disperseu-vos!

Ho repeteixen com una lletania. Han encreuat les armes sobre el pit i tothom s’aparta una mica per tal d’evitar el tall dels canons, els cops de les culates. Però no abandonem l’intent. Darrere els armats, la manifestació tornà a aplegar-se, més estretament, més compacta. Èns premem l’un contra l’altre, flanc contra flanc.

—Disperseu-vos! Cadascú a casa seva!

Sento la mà de la Renata, que se m’arrapa al braç, però quan em giro veig que no està espantada. El rostre, sota la brunor, se li ha encès una mica, els ulls li guspiregen. Dic:

—Passi el que passi, no et separis de mi.

—No…

Però, és clar, és una ximpleria. Avui haurem de córrer, prou que es veu. Del cotxe ha davallat algú que crida com un energumen, però els uniformats ja són darrere la columna, on no deuen saber quina cara fer.

—Les mànegues!

Els tancs d’aigua són a la cantonada, un a cada banda, un d’ells contra direcció. No veig cap urbà que li posi una multa. Els homes que els serveixen, també uniformats, es protegeixen amb botes d’aigua. Dos d’ells s’han enfilat als vehicles, desenganxen les mànegues.

Algú es deu haver precipitat, perquè el primer doll remulla els transeünts que passen o s’aturen a l’altra banda. Però després ens trobem entre dos focs, i un quàdruple xàfec trenca la formació. Desbandats, correm cap a les voreres, on els dolls ens persegueixen arran de les botigues. Només es veuen caps que degoten, camises xopes.

A la Renata, li han desfet el pentinat, però no s’atura a ordenar-lo. Agafats de la mà, ens precipitem cap a la banda de muntanya i, a tocar de les façanes, ens esmunyim cap a la Laietana. Una mànega encara ens persegueix, i l’aigua espetega contra les esquenes de tres noies carregades amb tot de paquets.

—Porcs!

Però jo ric, xop de cap a peus. Darrere nostre, una veu ofegada per la pluja recorda:

—Cap al passeig de Gràcia!

Més amunt, encara hi ha un jeep, i els homes salten com si volguessin aturar els fugitius. Les mateixes armes, però, els entrebanquen els moviments.

—Ràpid!

La Renata corre com un cérvol, s’esmuny per sota un braç alçat. Jo envesteixo per l’altra banda, capbaix. Tothom trota com un diable.

—Rena…

Ni que volguéssim no ens podríem aturar, perquè ja ens atrapa un grup compacte, del qual sobresurt en Torres amb la camisa penjant. Ara un crit somort i seguit emplena l’aire:

—Uuuuuuuh!…

De les portes de més amunt surt gent encuriosida, senyors grossos i dones encotillades.

—Què passa?

Però algú ben informat explica breument:

—Els estudiants.

Alentim el pas a tocar de la Gran Via, perquè els de l’uniforme no s’han mogut del veïnatge del jeep; potser tenen por que els el prenguin. Veig que la Renata coixeja.

—M’han clavat una trepitjada de por…

El vestit, ben remullat, se li arrapa com una mitja i li penja d’una banda. Gairebé ric, perquè sembla un nàufrag.

—Abandonem, doncs?

—Res d’això! Ara comença a ser interessant…

—Apa, doncs, correm!

Ens tornem a agafar de la mà i, desordenats, les emprenem cap a la banda del passeig de Gràcia. Algú em toca per l’espatlla.

—Quina dutxa, noi!

És en Rovires. Però parla per nosaltres, perquè ell només duu esquitxos als pantalons.

—Em pensava que no hi eres.

—Has vist mai que faltés? I en Cortet?

—Deu voltar per algun lloc, si no l’han ofegat. Era amb nosaltres.

—El que m’estranya és que tot això no ho hagin fet a la plaça de la Universitat…

—No els entendràs mai.

En algun indret udola la sirena d’un cotxe patruller, però no es veu res, només els dos subjectes que guarden el banc. S’han arrambat a l’edifici, amb uns ulls com dos bacins. L’un ja té els cabells blancs.

—Espera…

La Renata està perdent la sabata. Li deuen haver esquinçat la corretja, molt prima, i ara se li ha trencat.

—No puc córrer, així…

Però ja som a tocar del passeig, on la columna intenta reformar-se. De moment només són uns quants grups, alguns d’ells molt excitats. De pas, recollim unes paraules:

—… cremar un tramvia…

Però algú parla de civisme. Estem perduts.

Cap a la banda de la plaça de Catalunya la circulació sembla desorganitzada, perquè els jeeps no respecten els senyals lluminosos. Tot d’homes salten a l’andana central, on els grups són cada cop més espessos. En Rovires diu:

—Cap dia no havia vist tanta gent.

No sé d’on deu haver sortit, però té raó. Encara hi ha xicots que s’esmunyen de la Ronda, de la Gran Via. Uns quants avancen en escamot:

—Uuuuuuuh!…

Hi ha la Ramona Ulla, escortada pels amics del seu marit. El ventre se li veu molt gros i, encara que no vulguis, és impossible de no mirar-hi.

—Rovires!

Són en Bagués i dos més, tots en cos de camisa i amb els braços arremangats, com si anessin per feina.

—Quan vas sortir?

—Ahir al vespre.

Es tusten les esquenes, rient, picant fort. Amb mi gairebé no ens coneixem, però ara li estrenyo la mà.

—Com us van…

Però un remolí ens separa. Els armats avancen en fila, a tot l’ample del passeig. Tots duen les porres a la mà. Hi ha un moment de desconcert, i els de la part baixa retrocedeixen tumultuosament. Algú arrenca la Renata del meu costat.

Ens retrobem més amunt, on s’ha ajuntat amb una noia que desconec, baixeta però molt mamelluda. Totes dues criden tan fort com poden:

—Uuuuuuuh!…

Ho crida tothom. Entre el desori, un grup mira encara de reorganitzar-se: cinc o sis xicots decidits entre els quals figura en Monfulleda amb el seu ble eternament rebel.

—No retrocedim, no retrocedim!

—Formeu-vos!

Intenten avançar, i la Renata i jo ens hi afegim. La noia desconeguda també. I en Cortet, que ha sortit d’algun lloc. Sembla que hagi caigut al mar, però la camisa ja se li comença a eixugar. Bromeja:

—Vosaltres, ferms!

Tothom es va arreplegant darrere nostre, però el desori de més avall encara creix. Els grups oscil·len d’una banda a l’altra, es desfan, es reformen. Alguns corren.

—Uuuuuuuh!…

En Cortet no ha canviat d’opinió:

—Jo dic que hauríem de cantar!

Tot de veus que pretenen dominar l’aldarull indiquen:

—Cap a la Laietana, cap a la Laietana!

La gent tira amunt, i avall, i després veig una massa que, empesa, desborda els uniformats. Dos o tres es tomben amb la intenció de perseguir-la, però d’algun lloc sonen ordres. És un oficial, dalt d’un banc. Darrere seu hi ha un tramvia, aturat.

Iniciem una mena de càrrega, empenyent la gentada al nostre davant, però els altres piquen fort; i hi ha un individu alt i bru que mou la porra com una maça. Em colpeja el braç.

—Desarmeu-los!

Un grup arrossega l’oficial quan salta del banc, però de la cantonada ja desemboquen més homes armats, salten cap al passeig amb les porres alçades. Se senten xiscles i renecs. Una colla s’han tret les americanes i se’n serveixen com d’un escut.

—Uuuuuuuh!…

Algú m’empenteja i vaig a topar contra uns braços d’uniforme. L’home perd l’equilibri, intenta pegar-me mentre es fa enrere, però me li escapoleixo d’entre les mans i, amb el puny, des de darrere, li engego la gorra a rodar.

És clar, he perdut la Renata, però no tinc temps de preocupar-me’n, perquè em trobo barrejat en un batibull on els cops cauen secs com pedregada. Més enllà, una veu de dona xiscla, ofega el crit d’en Bagués, inesperadament al meu costat, que bramula:

—Cap a la Laietana!

Un cop de porra li maltracta l’orella, i ell es tomba. Ràpid, allargo el peu i l’home s’enfonsa sobre les cames.

—Compte!

Evito la garrotada i arrenco a córrer passeig amunt, on la multitud ja sembla haver-se aprimat. Tot de figures solitàries travessen veloçment la calçada, perseguides per un concert de clàxons.

A tocar de l’arbre hi ha un noiet ros que vomita, i més enllà veig en Barrils, que s’ha tret la camisa xopa i la retorça, cargolada, per tal de fer-ne una arma. Uns quants pugen a tota marxa, perseguits de prop, però un d’ells ensopega.

Cauen l’un sobre l’altre, com en una pel·lícula còmica; la Ramona Ulla gairebé sota de tot. Instintivament, allargo la mà, però un energumen em doblega l’esquena amb la seva vergassada. Tres més s’han inclinat sobre el grup, on només es veuen mans i peus que s’arrosseguen. Un, de panxa enlaire, llança un cop en direcció al turmell d’un sotsoficial, rodola sobre seu i s’incorpora dos metres més enllà.

La Ramona Ulla gemega sota la porra que li aplana les cuixes, el baix ventre, i malda per tombar-se, les mans ben arrapades, protectores, sobre la panxa.

—Assassins!

Devem ser set o vuit que ens hi llancem, i d’altres bandes vénen a ajudar-nos. En aquest moment, la Ramona és com una senyera. Els homes, sorpresos per l’atac, fugen, però encara n’atrapem dos. Un xicot amb el jersei fet bocins ataca de cap, com un brau, i el de l’uniforme gairebé s’aixeca de terra.

La mà de l’altre ensopega amb quelcom dur, i la porra li salta dels dits. Rebota entre braços i caps, fins als meus peus. Quan m’inclino per recollir-la, una empenta em projecta de cap a terra, m’arrossego entre unes cames obertes al meu davant i, a l’altra banda, corro de quatre grapes. Però encara tinc la porra.

Han incorporat la Ramona i algú salta a la calçada per buscar desesperadament un taxi. Més amunt, s’aturen dos camions plens de gom a gom de gent que porta armes.

—Aquest!

Corren darrere meu per entre els grups cada cop més esfila-garsats, però algú altre encara corre més, em passa pel costat com un llampec, i dos subjectes furiosos darrere seu. És en Bagués. El deuen haver reconegut.

A l’altura de Casp ja han format una barrera, però veig que uns quants, entre ells una noia, la desborden fàcilment. M’he amagat la porra sota la camisa i em desvio cap a l’esquerra.

Un taxi s’ha aturat, però tres individus forcegen amb la Ramona. Ella es defensa amb les dents i tot, com els quatre xicots que l’acompanyen. M’abraono contra el poli més alt, per darrere, i tots dos caiem per terra. Un cop, desviat, em frega l’occípit. Quan m’incorporo, el taxi ja ha fugit, o l’han foragitat. A la noia, li deuen haver donat un cop de puny a la boca, perquè un fil de sang se li escapa dels llavis. Histèric, un noi crida:

—Salvatges, salvatges!

Però un altre diu:

—Correm!

Ja sembla que només quedin uniformes. Els fem cara mentre la Ramona Ulla s’esmuny entre els cotxes, escortada per algú que, quan miro, em sorprenc que sigui l’Albert Serra.

Evito una altra vergassada, amb el puny ensopego la flonjor d’un ventre, i l’home allarga les mans per agafar-me. Però un grup, perseguit, baixa passeig avall, es barreja amb nosaltres, i de sobte em trobo lliure, també corrent.

Esquivo l’oficial i un altre home i, acompanyat per un desconegut, em precipito cap a la calçada en el moment que canvia el llum. Tots dos fem la volta a un cotxe que engegava, freguem el paracops i, sense aturar-nos, despentinats i amb les camises esquinçades, aterrem a l’altra banda, prop de la boca del metro.

—Per aquí, tu!

Potser ja ningú no ens persegueix, però saltem els esglaons de quatre en quatre i enfilem el túnel, tot butxaquejant. Però al vestíbul dels ferrocarrils hi ha una cua, i ens hi barregem. L’altre murmura:

—Has vist què han fet amb la Ramona?

—També hi eres?

Ell assenteix.

—Quan s’hi posen, sembla que perdin el món de vista. M’agradaria de carregar-me’n un.

Jo serro les dents.

—A tots ens passa el mateix.

Seguim ullant cap a l’entrada del vestíbul, però només hi les emboquen persones que vesteixen com tothom. Ja ens ho podíem pensar. Prou feina tenen a dalt. L’altre em toca pel colze:

—Anem a sortir per la banda de la Rambla…

Ens hi encaminem, jo una mica encongit. Ara em cou l’esquena.

La Renata ja és al pis. La trobo a la cambra de bany amb les faldilles arregussades, un peu nu sobre el bidet. Dins el plat hi ha unes tisores, cotó fluix, gases i un flascó d’alcohol.

—Mira que bonic…

Sobre els dits se li dibuixen dos grans talls, com de navalla. Però no són profunds.

—Com t’ho has fet?

—Ni ho sé. No me n’he adonat fins després, al taxi…

—Ah, has pujat en taxi…

—Per força, he acabat perdent la sabata.

L’altra és a tocar de la porcellana, bruta i solitària.

—I mira…

Ara em mostra el braç, on se li ha format una excoriació.

—Però no et pensis que l’hagi deixat marxar de buit. Hauries d’haver vist quina queixalada!

—Ja veig que t’hi has divertit.

Ella torna a inclinar-se cap a les ferides.

—No. Però no em costaria gens d’enllaminir-m’hi.

Agafa l’alcohol, estira un tros de cotó.

—Més val que t’hi posis mercromina, si en tens.

—Vols dir? És a l’armari. Me la vols portar?

Fins després, quan torno, no em pregunta:

—I tu no has rebut gens?

—Un parell de vergassades. Però guaita…

Em trec la porra de sota la camisa, la brandejo. Ella obre uns ulls com dos plats de pagès.

—Tu, xava! Com t’ho has fet?

S’unta el peu mentre li ho explico i palpo la porra amb els dits. És molt flexible, però dura. Diuen que dins hi ha una ànima de filferro.

—Però, en canvi, mira!

Em trec la camisa, mig tombat cap al mirall. Ella s’incorpora ràpidament, allarga els dits.

—Oh, com t’han deixat!

En diagonal, des de la clavícula, se’m dibuixa una llarga ratlla vermella. Per sort, la pell no ha saltat.

—No et fa mal?

—Sí. Cou una mica.

—Potser que t’hi posi alguna crema…

—No, ja passarà.

Ella torna a reposar el peu sobre el bidet. La mercromina se li ha escampat per tots els dits, que ara semblen plens de sang. Mig ric.

—Sembla que vinguem d’una batalla.

—Que no ho era?

—Pitjor ho han passat d’altres. No has vist com pegaven a la Ramona Ulla?

—No; qui és?

—Aquella noia prenyada. Ha rebut de valent. Fins i tot cops al baix ventre, li han donat.

—Són uns salvatges!

—Quan peguen, perden el món de vista.

Torno a contemplar la porra i després li colpejo suaument les natges, molt sortides per la positura. Una fotografia que encara no he fet.

—Ei, tu!

—Fa mal?

—Però no t’animis.

Es redreça i es passa les mans pel vestit.

—Mira quin fàstic! No sé com l’he embrutat tant. Ara l’hauré de dur a la tintoreria.

L’hi examino darrere els seus dits, sospeso la corba dels pits. Ella somriu.

—Què fas?

—Comprovava que no t’haguessin pres res.

—Deixa, que me’l canviaré.

Tornem a la cambra, on agafa de l’armari una bata senzilla, d’estar per casa. La deixa sobre el llit.

—Em vols descordar?

Però jo li passo les mans per sota, remunto les cuixes plenes i dures, segueixo anques amunt.

—Sembla que la vergassada t’ha provat!

Se’m mig gira, però aleshores la faig caure sobre el llit, on es queda tota desordenada. Allarga tot seguit les mans cap a la meva cara i ens mirem sense paraules.

Per darrere, a cegues, vaig fent saltar els botons i ella arqueja el cos, enfila el vestit cap a la testa; l’ajudo a deslliurar-se’n.

Tot seguit m’agafa pel coll, em prem la cara contra la seva, joguineja:

—Què vols més, ara?

—El mateix que tu.

Ens besem, tendrament, després gairebé desesperats. La carn ens augmenta, suada i dolorosa, però és bo. Bo de sentir-se així, llavi contra llavi, i esperar.

Quan afluixa la seva estreta, em desfaig de la roba amb quatre esgarrapades. Ella s’incorpora també una mica i els dits se li passegen pel meu pit, on creix una ombra negra.

Mig asseguts, l’un davant de l’altra, ens fem un somrís absent i fosc, perquè ara només són clares les mans.

—Aleix…

En aquest moment sé que no la podré oblidar mai i que l’estimo. Que un dia, sol, només el seu record guardarà la meva joventut. És trist. Un futur llardós i repel·lent cau sobre meu, ara, mentre l’estimo, i em voldria morir com sempre que la tinc.

Fins que em toca amb els llavis no sé que ploro. En sentir la salabror de les llàgrimes, em prem encara més contra seu, i quelcom en ella es fon, perquè és encara més dolça i ja no guarda res. La veu li tremola:

—Jo vull que siguis feliç…

I jo balbucejo:

—És que t’estimo, Rena…

Després ens trobem de nou cara a cara, separats, i els ulls surten altre cop a la superfície, encara sense serenitat, però ja plens d’aquesta altra vida distant, on hi ha la cambra, el llit, i un home i una dona opacs. O potser encara no, perquè es prem contra meu, m’enllaça.

—Jo també t’estimo, Aleix, t’estimo molt…

—Però no saps per què.

Ella mou el cap.

—No. Em fas sentir… immensa.

—Immensa?

—No sé… En tu hi ha alguna cosa profunda, que surt d’aquí, de l’ànima…

Però es colpeja el pit. M’endureixo, potser perquè em sento emocionat.

—Deus voler dir del ventre. És l’orgasme.

—No, Aleix. Ho sento sempre, encara que no dormim junts.

—Quan dorms amb el funcionari també?

—Oh, Aleix, Aleix!…

Però una ràbia sorda creix dintre meu. Li dono un cop de peu a les natges, l’empenyo fora del llit.

—Vés-te a rentar d’una vegada!

—Aleix…

—Vés-te’n, vés-te’n!

Sol, tanco els punys, enfonso el rostre contra el llençol. No he obtingut res, tot acaba sempre en paraules… Dec ser boig, perquè és veritat que m’estima.

La mà em rellisca pel costat del llit, frega el terra, on ensopega amb un objecte estrany. És la porra que havia deixat caure en abraçar-la.

A poc a poc m’incorporo, la contemplo i, una mica absent, en comprovo la duresa, la flexibilitat. Amb un objecte així es podria matar un home…

Ella em sorprèn encara amb aquesta expressió meditativa, assegut als peus del llit, estès el palmell on vaig pegant sense força.

—Què penses, Aleix?

No s’ha enfadat. Sap com sóc, que els meus humors són d’escassa durada, que sempre tornaré a ella, perquè tots dos estem intoxicats. I no sols perquè ens lligui el sexe. Però no tenim res més per a expressar-nos. Dic:

—Que amb això es podria matar un home.

—Sí, més d’un en deuen haver matat. Suposo…

Comença a vestir-se, dreta al meu costat. Sento un dolor immens, perquè ella és allí, distant, separada, una altra, i jo només la puc mirar i sofrir en veure que és tan bella, que és meva i al mateix temps que no ho serà mai.

—No has tingut mai ganes de matar ningú, tu?

—Eh? —Es gira amb una expressió sorpresa—. Per què n’hauria de tenir?

Jo allargo la mà, sense tocar-la.

—No et vesteixis…

—Però, Aleix…

Se m’asseu al costat, em mira, i després recolza la galta contra el meu braç nu.

—Què et passa, Aleix?

—No ho sé. Sofreixo. Sóc infeliç. Sóc jove.

Espero que rigui, però no ho fa. Amb el dit, va resseguint l’avantbraç, lentament. Més enllà del meu peu veig el seu, vermell de mercromina. Penso en la Ramona Ulla, que en aquesta hora potser plora. Li han pegat al baix ventre… L’esquena em fa més mal.

—Jo no vull que pateixis, Aleix… És per mi?

—Per tot. Per tu també. Però per això altre, per tot això altre, aquesta injustícia…

Un nus es va desfent dintre meu, però allibera tot de sentiments agres, una ràbia amarga i roent. Jo sí que tinc ganes de matar algú, qui sigui… No, algú que construeixi castells de sorra sobre la meva joventut, la nostra joventut, algú que amb una mà ens doni paraules i amb l’altra ens tapi la boca. Algú d’aquests, el més proper, el més accessible…

I aleshores el trobo. Un nervi em tiba arran de boca, un múscul se m’estremeix sota la galta de la Renata, la qual aixeca la testa.

—Aleix…

Li cobreixo els dits amb la mà, li somric, i ella va redreçant-se. El pit em frega el braç, i el dolor, un altre dolor, torna a fiblar-me, perquè això només és ara i aquí i no ho tindré mai. Em domino, desvio resguard.

—On és aquesta torre on va dur-te el funcionari?

Ella s’estranya:

—En això pensaves?

—On és?

—Prop del carrer Calvet, de casa teva. Saps aquella plaça on construeixen una església al mig?… Doncs cap a darrere.

—La sabries trobar?

—Em penso que sí. Per què?

Però jo prossegueixo, sense contestar:

—Si et telefona per donar-te una cita, accepta.

Ella gairebé salta, però després em subjecta el braç amb totes dues mans, s’inclina a mirar-me de més a prop.

—Però què dius? Ara ni que em donés…

La interrompo i, senzillament, dic:

—El vull matar.

—Aleix!

Ha xisclat tan fort, que després es tapa la boca, esguarda al seu entorn, cap a la porta. Però estem sols.

—Que t’has tornat boig?

—No.

—Per què, doncs? Per què?

Em colpeja el pit, i la mirada se li extravia. Però jo la immobilitzo.

—Escolta… Sento que visc dintre un anell de ferro, i que m’asfixia. I vull trencar-lo, vull intentar trencar-lo… Ja sé que només és un, i n’hi ha molts, molts més, però si cadascú elegís el seu… i colpegés sense compassió…

Ella somiqueja, mig caiguda sobre meu.

—No, Aleix, no…

—No en tenen pas de nosaltres, de compassió. No ens han deixat mai res, ho han anat tancant tot amb pany i clau… Tu potser no te n’adones, perquè tu no demanes res. Mai no has demanat res. Una mica de sexe, unes quantes rialles…

A poc a poc m’exalto, li clavo els dits al braç.

—Ets com un tros de carn batejada per error, una gossa només bona per a escalfar llits. Mai no t’he sentit expressar cap inquietud, cap idea. Tant te fa tot, només penses en els diners, passar-ho bé i divertir-te…

—I tu!

Es redreça amb la mirada irada, però encara humida; se m’escapa dels dits. Tota ella tremola.

—Ja t’has mirat, abans d’insultar els altres? Sempre amb aquest aire de perdonavides, com si tothom et degués alguna cosa… I ningú no et deu res. Un inútil que ni és bo per a estudiar i que, perquè t’has mostrat una mica complaent, ja se’t pixaria a la boca!

—Si encara t’agradaria! Viciosa!

—I tu un aprofitat… Sempre passejant-te els mals humors per la cara, com si tingués grans preocupacions! Un mocós que encara mama!

M’aixeco i, lentament, sense dir cap més paraula, recullo la roba. Amb un cop, em tanco a la cambra de bany. Hem acabat. Però això no pot quedar així. Amb retard, una flamarada em puja pel ventre, es precipita pit amunt, cap al rostre, i l’arbora.

Barroerament, torno a obrir la porta i, encegat, corro cap al llit on ella s’ha deixat caure i plora amb la cara contra el coixí. En sentir-me es tomba, mig incorpora el cos, i quan li caic damunt m’acull amb les ungles i les dents.

Sento el fibló de la seva mossegada, un colze que em forada l’estómac, i jo li trenco les galtes amb el palmell de la mà. Però aleshores l’impuls s’alenteix i els dits, estranyament sensibles, prolonguen la seva carícia cap a l’orella, els llavis s’abaixen fins que ensopeguen amb els seus, que pugen oberts. Una força dolça i terrible m’abranda els membres, i els seus també se’m lliguen, ardents i durs com una pedra escalfada pel sol…

—Nena… Rena…

—Aleix…

Ofeguem els nostres noms sota els besos xops, i un arbre, impacient d’arrels, em creix sota el cos. Barregem el deliri amb les llàgrimes que ens amaren la cara, amb la suor que raja de les carns febroses i vives que intenten conèixer-se més enllà de la pell.

Seguim units, compartint un misteri, follament propers en aquest batec del cor que trenca el silenci de la nostra abraçada. I ella encara em besa, i la beso, perquè res no ha estat consumat i ara tot és intacte, però nostre ja, perquè aquesta vegada ens hem estimat en el dolor.

Quan em mira té uns ulls profunds, però propers, uns ulls on res no vacil·la i on tot ja és alegre perquè m’ha recobrat. Dic:

—Perdona, Rena… Si de vegades et faig mal, és perquè t’estimo.

I ella respon baixet:

—Ja ho sé. Jo també he dit coses… Té, mossega’m la llengua!

I la treu, una llengua humida, rosada i punxeguda que toco amb la meva abans de besar-la de nou. Els seus braços s’esmunyen cap al meu coll.

—Aleix…

—Què, Rena?

—Te n’hauries anat de debò?

—No me n’aniré mai.

Incorpora la testa, i els dits li rellisquen cap a la meva espatlla.

—Mai, sí.

—Mai, Rena! Mentre tu vulguis…

—Mentre jo vulgui…

Allarga la mà fins a la meva i l’acompanya cap a la sina, entre els pits.

—Escolta… No sents?

—Sí, Rena.

—Em fa mal, sempre em fa mal… I tinc por…

La beso, gairebé desesperat, perquè sofreix, sofreix com jo.

—Però en lloc d’estimar-te et faig escenes…

—No, jo; t’he dit coses…

—No has dit res que no fos. Però vull ser diferent.

Em torna a prémer contra seu, repeteix:

—Vull ser diferent, Aleix! Com tu.

—Ets com vull que siguis, Rena. Ets dolça, amorosa, i tan bonica…

M’incorporo i, sense pressa, passejo les mans planes pel seu cos estirat al meu davant.

—Tan bonica! De vegades penso que m’agradaria morir dintre teu…

—Boig!

Però somriu.

—En canvi, si fossis com jo… No ho veus? Només tinc ossos i músculs.

—Ja saps que no parlava d’això. M’agradaria ser forta, amb aquesta duresa teva per tot el que et fereix. Sovint, quan et miro sense que te n’adonis i et veig abstret, amb aquest gest volenterós de la barbeta, els braços caiguts, però no abandonats, en guàrdia contra no sé què… penso que en tu hi ha alguna cosa terrible i que, per defensar-la, fins i tot series capaç…

Calla en sec, com si hagués ensopegat. Els seus ulls tornen a ser profunds, però ara remots. Jo acabo:

—… de matar?

Mou el cap dues o tres vegades, abans d’assentir en veu baixa:

—Sí, de matar.

—I et fa por?

Observo el moviment del coll mentre s’empassa la saliva que li deu omplir la boca. Però diu:

—No, Aleix, no me’n fa.

I aleshores mou les cames sota meu, es tira cap a un costat, posa els peus a terra i s’allunya cap a la cambra de bany tot dient:

—Ja torno…

Sol, somric per mi mateix, dono una mirada a la porra novament caiguda a frec del llit. Després arreplego la roba escampada a l’atzar i em vaig vestint. No és fins que em poso la camisa que observo que a la butxaca no hi ha res. Miro per terra, m’agenollo per donar un cop d’ull sota el llit. Però la cartera no es veu enlloc. La dec haver perduda.

Passat un moment, arronso les espatlles, encenc una cigarreta. A la cambra de bany ha cessat la remor de l’aigua. Espero.

Quan ella es retalla al pas de la porta amb la seva mirada greu, sé que ha decidit un combat i que, d’ara endavant, sempre viurem nus l’un enfront de l’altra.

—Estàs decidit?

—Sí.

Ella avança fins al meu costat, s’inclina sobre el llit i recull les peces rebregades. D’esquena, afegeix:

—Però com? Vaig donar-li un nom fals…

—No hi fa res. El telèfon és autèntic.

—Falta que truqui…

—Falta que truqui, és clar.

S’incorpora, torna a la cambra de bany amb les peces interiors, però en surt tot seguit i, després d’obrir l’armari, comença a vestir-se amb un joc net. Les mans li tremolen. Després d’un llarg silenci, afegeix:

—Només poso una condició.

—Quina?

—Que el matis abans que em pugui posar les mans al damunt.

—Sí. Per què?

I tots dos avancem alhora, fins que ens trobem al mig de la cambra.

—No vull que em toqui ningú més, Aleix.

Alço les mans fins al seu rostre, li frego les galtes.

—Per què?

Ella deixa caure una mica la cara, fins que reposa tota contra el meu palmell.

—Perquè t’estimo.

—I fins ara… Què ha passat?

—No ho sé, Aleix… —Tanca els ulls—. Ha estat quan ploràvem, després de barallar-nos… Mai no havíem estat tant l’un de l’altra… vull dir físicament. I aleshores he comprès… —vacil·la, aixeca el rostre, els ulls altre cop oberts, més greus que mai, però humils— que això és massa important i que cada vegada que em dono als altres m’empobreixo i faig escarni d’aquest amor… el nostre, Aleix.

Trenco el nus que em tanca la gargamella, i li pregunto:

—I els diners, Rena?

—Em guanyo la vida, oi?

—Sí, però no pas per a estalviar. Et volies fer un racó per a quan siguis vella…

—Ara ja no.

Somriu, i els ulls són clars i foscos com els seus sentiments.

—Perquè no me’n faré mai, Aleix. I tu, tampoc.

I ens mirem, ens mirem…