3

Hem reprès les classes. Les han represes, vull dir. Jo no he passat del pati, on hem estat a punt de xiular en Sànchez Cosí, que sembla que féu alguna denúncia. Avui haurà de donar la seva assignatura a soles, es veu. Ningú no està satisfet, perquè les multes són crescudes i no les esperàvem. Jo no en sabia res. En Cortet m’ha il·lustrat:

—Sí, home. Sempre vius a la lluna!

Després ha vingut en Rovires.

—A mi, deu mil.

—I si no pagueu?

—Doncs mira, tu, a l’ombra altra vegada.

Molts no podran pagar. Hi ha qui parla d’anar-se’n, però tot són paraules. En Cortet proposa una subscripció entre tots.

—Al cap i a la fi us van agafar a l’atzar. Podien haver agafat qualsevol de nosaltres.

—Però molts no se’n volen fer càrrec. O tampoc no poden. En Bagués explica:

—No tan a l’atzar, de vegades. En Torres, el van anar a buscar a casa.

—Perquè ja el tenen ben fitxat. Per això encara és dins.

—I, el seu pare, diu que també se’l van endur.

—Ningú no ho sap.

Després, però, sembla que sí que se sap, perquè en Barrils va anar a casa seva i només va trobar la mare.

—Quants en queden, doncs?

—Ell i un altre, en Pera, de Farmàcia. Li van trobar impresos.

—I a en Torres també?

—Ja saps que té una multicopista.

En Bagués precisa:

—Un ciclostil.

No ho sabia. M’amoïna per la cartera, perquè ara no me la podrà tornar. M’hauria d’haver deixat caure pel seu domicili.

—Però i el seu pare per què?

—Pel mateix. El deuen voler interrogar.

—El van a buscar sempre que passa alguna cosa.

Algun ximple mig bromeja:

—És com una institució. Sense ell no hi ha festa completa.

Els deuen haver fet un escorcoll, si han trobat el ciclostil. Quina manera més bèstia de caure a la trampa! Perquè, és clar, voldran saber què feia la meva documentació a casa seva. O potser no. Mai no se sap.

—També els hauran de deixar anar, però.

Tothom opina que la multa serà més forta, llevat d’en Bagués, que diu:

—Potser els processaran.

—No els convé fer soroll, aquesta vegada. Per què us penseu que han deixat anar els altres? No deu pas ser perquè els faltin diners…

—Qui sap! Arrepleguen d’on poden.

En Cortet, amb la seva idea de la subscripció, torna a la càrrega i fins i tot diu:

—Hauríem de tenir un fons de reserva per a aquesta mena d’eventualitats.

Però després ens distreu l’arribada de l’Albert Serra, que es pensa que duu notícies fresques.

—Ja sabeu què passa amb la Ramona Ulla?

—Què passa?

Però gairebé tots saben que és a la clínica. De totes maneres, corren rumors contradictoris. En Cortet opina que, la culpa, la tenen les vergassades de fa dies. Però en Bagués el contradiu:

—No, un cotxe li va donar un cop. No la vas veure, l’endemà?

—No es pot veure sempre tothom.

—Doncs hi era. Després la va agafar un cotxe.

—Deurà perdre la criatura…

—No ho sé, això.

—No l’ha anada a veure ningú?

—Sí, en Bertran i en Soca.

Són molt amics del seu marit, el qual també han deixat lliure i subjecte a penyora. En Barrils diu:

—Fet i debatut, són els qui se l’han carregada més.

—S’hauria de fer alguna cosa per ajudar-los…

En Bagués es molesta amb en Cortet:

—Cony, tu només vols ajudar i fer subscripcions, però de boca! Per què no comences?

En Cortet es pica.

—Ara mateix, si vols!

Es fica la mà a la butxaca i en treu un bitllet de cent, uns quants duros.

—Apa, qui més?

M’escuro les butxaques, però només tinc trenta-dues pessetes. En Rovires ens atura el gest.

—Les coses no es fan així.

—Home, aquest diu…

—Deixa que digui.

Però ja no té temps de proposar res, perquè és l’hora de classé i el pati es va buidant.

—Després ja en parlarem. Tinc alguna idea, perquè el que cal és que comprometem la gent.

En Cortet fa:

—Em trobareu aquí davant, al bar.

—No entres?

—No. Em sembla que faré com en Farràs.

—En Farràs és un penques!

En Rovires riu.

—Fins i tot les pedres saben que ha decidit suspendre.

—Si ni penso presentar-me!

—Tu ets dels qui no en corren!

En Cortet m’agafa pel braç i ens allunyem cap a la porta. N’hi ha d’altres que també només han vingut a treure el nas i, fora, es veuen alguns petits grups.

—Ei, Cortet, Farràs!

És en Garcia, que corre cap a nosaltres.

—Tampoc no entreu?

—D’on surts, tu? No t’he vist cap dia a formar…

—Estava malalt.

—Bona excusa!

—Seriosament. Unes febrades que no et dic res.

En Cortet riu.

—Si les purgacions no en donen, de febre.

—En devies tenir tu. Jo tenia la grip.

Travessem la calçada, obedients al senyal de pas de l’urbà. Amb nosaltres travessa tot un ramat, i un altre ramat avança des de la vorera oposada. M’estranya que ningú no digui «beee!».

—On anàveu?

—Aquí.

Assenyala cap al bar de la cantonada.

—Després hem de parlar d’unes subscripcions per pagar les multes.

—Fan subscripcions? No en sabia res.

—En faran. Et quedes?

—Sí… És veritat això de la Ramona Ulla, que ha avortat?

En Cortet aixeca la mà.

—No se sap. Només que és a la clínica.

Ens aturem a tocar de la porta, i dic:

—Bé, jo us deixo.

—Com! No hem quedat…

—Ja em direu què decidiu. Telefona’m aquesta tarda.

—Mira que fresc!

—Oi que no em necessiteu?

—Per pagar, sí.

En Garcia mig riu:

—Si aquest no en té mai ni cinc!

Però jo mig explico:

—Tinc un projecte. Si surt bé, podeu comptar amb uns quants milers.

—Tu, que vols atracar algú?

—No ben bé, però s’hi assembla.

—Si necessites un cop de mà, ja ho saps.

—No, és treball de solitari.

Riuen tots dos i en Cortet em tusta l’espatlla.

—El que has de mirar és de no augmentar les nostres càrregues.

—No hi ha perill… Bé, recordat de telefonar-me.

—Per això no et preocupis.

Ja m’he allunyat una mica, quan se li acut:

—Ah, tu!

Em giro.

—I aquella amiga teva?

—Qui? La Renata?

—Sí. No l’has tornada a veure?

—No.

—Jo tampoc.

En Garcia pregunta:

—Qui és?

—Una d’Econòmiques. Una cosa, noi, que… Provo de riure:

—No cal exagerar.

Ell branda el cap:

—Doncs mira que ets difícil, tu!

Torna a tombar-se cap a l’altre.

—Té uns…

Però jo ja me’n vaig. Que la despullin entre ells.

Tot és fosc i quiet. Sobre la tauleta del vestíbul deixo la lletra que m’ha donat la portera i que el carter acabava de lliurar. És de casa seva. En rep una potser cada tres setmanes, cada mes.

A les palpentes i de puntetes, avanço cap al dormitori, on, a despit de les meves precaucions, trepitjo un objecte dur i de forma estranya. Una sabata. Sempre les deixa pertot arreu.

Un dels finestrons, que tanca malament, deixa escapar una ratlla molt prima de claror. A poc a poc m’hi acostumo i fins puc distingir el cos que reposa sobre el llit. En la seva dormida ha anat rebutjant el llençol, i la camisola li ha pujat fins sota els pits. Deixa al descobert un gran tros de carn, interromput per la taca rosada d’aquest eslip que ni acaba de cobrir-li les natges. Per això el devia comprar. És provocatiu.

En silenci, m’assec a terra i em descordo les sabates. Sense aixecar-me em desfaig de la camisa i de la samarreta, però després m’he d’incorporar pels pantalons. Ho llanço tot contra una cadira, però la samarreta cau sobre el mosaic. Després la trobarem.

Dret al seu costat, contemplo el rostre de llavis entreoberts que bleixen suaument; després, descalç, camino cap a l’altra banda. Eixamplo l’escletxa del finestró i una línia de sol avança fins a la catifa.

M’enfilo al llit on, de genolls, segueixo contemplant-la. Ella es mou una mica, replega una cama i mig estira un braç que es queda penjant en l’aire. M’inclino més i, sense pressa, vaig ajaçant-me al seu costat.

Però no es desperta encara. Cal que em projecti sobre seu, ara tots deu dits en la seva carn, perquè vagi girant-se. El cos, càlid de la dormida, es prem contra meu, i els braços avancen per empresonar-me.

Es refrega amb un moviment instintiu, mig obre els ulls, pesats encara, plens de nit, i els membres se li allarguen en una estirada voluptuosa.

—Aleix?…

Amaga el cap contra la meva galta, com si encara volgués dormir, però el cos ja es replega de nou. Lentament, li beso les parpelles, desplaço la boca cap als seus llavis. I el bes es fa insistent. Aleshores veig que em mira. Li somric.

—Tens son, encara?

De primer ella fa que no amb el cap.

—No… Dormia molt bé.

—Potser no t’havia d’haver despertat.

—Sí. M’agrada que em despertis així.

Es rebrega amb més força contra meu; la beso.

—Et trobo molt salada.

—Humm…

Jo ric:

—Em sembla que encara dorms.

—T’asseguro que no. Mira…

La bellesa és terrible quan s’encarna en una noia, però més terrible és l’amor que creix i arrela, l’ànsia que dura fora del temps. Com ara que ens perllonguem l’un en l’altra fins a la darrera besada…

Després només li puc somriure. I ella s’escapa.

Quan torna, duu una bata que devia estar penjada a la cambra de bany. S’asseu al costat del llit i allarga la mà. M’amoixa els cabells, em mira, gairebé humilment.

—Què et passa, Rena?

Ella mou una mica les espatlles, s’inclina encara.

—No ho sé.

—Algun fantasma?

—No, Aleix.

Em passa la mà pel ventre, l’enfila cap a les costelles.

—No hi penso gens, t’ho asseguro. I tu?

—No. Sé que vivim en una selva. No és culpa nostra.

Ella segueix acariciant-me, ara el pit, i els seus ulls encara tenen aquella mirada.

—Em vols dir alguna cosa?

—Per què?

—Ho sembla.

—Potser sí, però no es pot dir amb paraules. I ja ho saps.

—No sé res.

Però ella afirma amb la testa, s’inclina per besar-me i després s’incorpora. Jo la retinc.

—Digues-ho…

—Que t’estimo?… Sí, molt, molt, molt…

Ens hem abraçat, ara tots dos asseguts al costat del llit, i li dic:

—Però no vull que sigui un amor trist.

—No. Tu trobes que és trist?

—És per la manera que em miraves… Ja és prou trista tota la resta.

Em separo una mica i aleshores faig:

—Jo sí que t’havia de dir una cosa.

Ella s’aixeca, m’allarga la mà.

—Vine a la cuina, que faré cafè.

La segueixo i observo les seves maniobres mentre encén el gas i omple un pot d’aigua. La bata se li esboca i mostra tota la naixença dels pits. Quan em mira, mig somric.

—T’havia de proposar una altra malifeta…

Sorprenc la llum inquieta que s’encén en la profunditat de les pupil·les, però abans que pugui dir res afegeixo:

—No, ara és diferent. Només es tracta d’aconseguir diners del meu pare.

—Per què?

—Els necessito. A la Universitat volen reunir la quantitat suficient per a pagar unes multes que han posat als detinguts…

—Multes? No m’ho havies dit.

—No ho sabia. Són molts diners i se m’ha acudit que els podria treure del meu pare. Volen fer una subscripció, però ja sé que no arribaran enlloc.*

—I jo què haig de fer?

—Fer-te passar per filla seva.

Ella gairebé riu, obre molt els ulls.

—Suposo que és una broma…

Em recalco contra la pica, sacsejo el cap i li explico:

—No. Durant la guerra ell va tenir relacions amb una noia d’un poble perdut per l’Urgell… Una d’aquestes coses de soldat, ja t’ho pots pensar. Però no sap que la va deixar prenyada.

—I tu sí?

—Jo sí. I que va néixer una filla. Tu.

Ella dóna un cop d’ull a l’aigua del pot.

—Si no m’ho expliques més bé… Per començar, t’ho ha dit, ell, que es feia amb aquesta noia?

—No. Té una mena de diari de guerra i l’he llegit. Hi ha coses saboroses, no et creguis. Es poden queixar, però molts ho van passar força bé… Ja veuràs què he pensat… Podries escriure a aquest programa de la ràdio… Saps quin vull dir?

—«Busqui els seus desapareguts»?

—Sí, això. Faries veure que la teva mare, amb la qual has viscut fins ara, s’ha mort, i que, com que et trobes sola, voldries entrar en relació amb el teu pare…

Ella se’n burla:

—I ja està. N’hi ha prou amb dir això perquè ell…

—Calla, dona; deixa’m acabar. Al diari que et dic hi ha les dades suficients per a fer-lo caure. Ell no va donar el seu nom, sinó que va fer veure que es deia Gasull. I la xicota es deia Flora i era del Talladell…

—No havies dit un poble de l’Urgell?

—Sí. Que no ho és?

—És de la Segarra.

—I com ho saps?

—Perquè jo sóc d’allí.

—Tu ets d’Agramunt.

—Sempre hi he viscut, per això ho dic. Però vaig néixer al Talladell. La meva mare… —S’interromp, m’esguarda—. Com has dit que es deia, la noia?

—Flora.

—I què més?

—Només diu Flora. No el devia saber, ell, el cognom.

—És curiós, la meva mare també se’n diu.

—Hi deu haver moltes persones que se’n diuen.

—Sí, suposo que sí…

Es tomba cap a l’armariet que té darrere seu, l’obre i agafa un paquet de cigarretes.

—En vols?

N’estiro una i encenem mentre l’aigua comença a moure’s dins el pot.

—I quan va ser, això? Vull dir les relacions…

—L’any trenta-vuit.

—Però quin mes?

—El novembre, si no ho recordo malament.

Ella mira el fum que s’escapa de la cigarreta, mou els llavis. Després diu:

—I aquella noia què era? Pagesa?…

—Sí.

—I no diu res més, d’ella?

—Sembla que abans se li havia mort el xicot al front.

Es gira cap a l’aigua, treu dos vasos i un pot de nescafè. Sense consultar-me, en posa unes cullerades a cada un.

—Ja veus que sabem una sèrie de detalls que, si els exposem per la ràdio, per força l’obligaran a pensar que es tracta d’ell. L’únic detall fals seria aquest de la criatura…

—Potser no; no ho saps.

—No ho sé, és clar…

Amb una punta de la bata agafa la nansa del pot, aboca aigua en un vas i la remena amb la cullereta. Sense mirar-me, diu:

—Si haguessin tingut una filla, hauria nascut per allà a l’agost del trenta-nou, oi?…

—No ho he comptat.

M’allarga el vas.

—Té. Vols un croissant?

—No. Què et sembla, doncs?

Torna a agafar el pot, omple l’altre vas amb l’aigua que resta; després tanca el gas amb la mà esquerra. Jo insisteixo:

—Què et sembla? És una bona conxorxa. Tenim tots els elements que cal per a entabanar-lo…

Ella es tomba cap a l’armariet, en treu un plat amb dos croissants.

—Tu li podries demanar diners amb l’excusa d’algun deute que va deixar la teva mare al poble, per viure… Ja ho estudiarem, això.

Deixa el plat, em mira. Jo llenço la cigarreta per terra, l’esclafo amb el peu. La seva, crema tota sola sobre la llosa negra del fogó.

—I només ho vols fer per ajudar els teus companys?

—Sí. Suposo que ja et deus haver adonat que, a mi, els diners no m’interessen…

Ella parteix un tros de croissant i, tot sucant-lo, diu:

—No cal que acudis a aquests enganys. Te’ls puc donar jo.

—Els diners?

—Sí. Tinc prop de setze mil pessetes…

Esclafeixo la rialla, me li atanso una mica.

—Un novel·lista del segle passat diria: Sublim, Rena! Ja no penses en la teva vellesa?

—Et vaig dir que ni tu ni jo no ens en faríem, de vells.

—Està bé.

Em separo de nou, agafo el vas.

—Però no n’hi ha prou. I, després, el meu pare en té molts més que tu. Ell és ric. Fa molts anys que explota els clients.

—Potser t’ho penses. Perquè viviu bé…

—No, t’asseguro que estic al corrent de la situació econòmica. A casa som de sobres milionaris, encara que ningú no ho digui.

—Potser sí…

—No cal tenir manies, doncs. No el deixarem a la misèria.

Ella segueix sucant, estranya, una mica remota, fins que pregunto:

—I bé…?

Deu haver anat pensant, perquè em surt amb aquesta:

—I si ho fèiem i ell no escoltava la ràdio, què?

—L’escolta; ja saps que l’emissió és a l’hora de sopar. I, si no, la mare també li ho contaria. Li conta totes les tragèdies que arreplega.

Ella torna a fer una pausa, i després diu:

—De totes maneres, no m’agrada.

—Per què tens aquesta mania de començar sempre per dir que no?

—És lleig, Aleix, això d’abusar de la bona fe de la gent.

—Quina bona fe? D’un home que es fa ric exercint la medicina se’n pot dir qualsevol cosa, però no pas que té bona fe. Després, hem fet coses pitjors, Rena. Hem matat…

—Ja ho sé…

Rebutja el vas, sense acabar-se’l. Encara queda un croissant sencer. Me li torno a atansar, li agafo la barbeta entre dos dits, l’obligo a mirar-me.

—Rena… Si ho feia per mi, hi podries posar objeccions. Però ho faig pels altres.

Ella s’obstina:

—No m’agrada… En el fons també ho fas per molestar el teu pare. Oi que l’odies?

—Amb què surts, ara!… No, no l’odio. Però em disgusta tot allò que representa. Els bons sentiments sense esforç, el convencionalisme, la hipocresia… Saps que té una amiga?

—Una amiga?

—No t’ho havia dit?

—També la tens tu.

—I et sembla que és igual? Jo no faig professió de moralitzador ni enganyo ningú, perquè no sóc casat.

Mig somriu, com per a ella mateixa.

—I no és convencional, també, escandalitzar-se per això?

—No m’escandalitzo. Però és indigne de pretendre respectar una cosa i alhora escarnir-la. No m’agrada la gent que no és conseqüent.

—No ho és ningú.

—Sí, molts. Tu mateixa. Tens una moral de gat de teulada, però no te n’amagues.

—Home, gràcies! I tu, quina moral tens?

—No ho sé. Suposo que cap; la moral d’aquells que han vist predicar una cosa i fer-ne una altra. Una moral de derrota.

Em separo una mica, miro cap als fogons, on només hi ha els vasos, el pot. Em passo una mà pel front.

—Per això també sóc indigne, però jo tinc consciència de la meva indignitat… No he pogut escollir, perquè m’han obligat a escollir contra. Només m’han donat paraules buides, i, d’això, ningú no en pot viure. He hagut de buscar tot sol, pel meu compte, i mira què ha passat… Només m’he pogut manifestar en sentiments elementals, baixos… He matat i sembla que només visqui per muntar una perduda…

Sento les seves mans que em toquen els braços i el cos que s’esclafa contra el meu, per darrere. I la veu és distinta, dolça; fa mal.

—Però m’estimes…

Em tombo, gairebé irat.

—I què?

Ella torna a allargar les mans.

—I et sembla que és poc, estimar? Encara que sigui una noia com jo… I fer que ella t’estimi?

Deixo caure els braços, desarmat.

—No ho sé… No em facis sentir més indigne.

—Per què? Si no ho ets!

—Sí. De vegades sento que no et mereixo.

—No, jo, jo!

Em mig abraça, em mig colpeja.

—Sóc jo qui no et mereix! Tu ets bo… penses en els altres, voldries alguna cosa millor. I jo sempre he pensat només en mi.

—No és veritat, Rena. Jo no et dono res…

—Que sí, que sí! Tot, m’ho dónes. Que no ho veus?… Que potser sóc la mateixa de sis mesos enrere?

Abaixa el cap, l’amaga contra la meva espatlla.

—Quan et vaig conèixer, només m’agradaves… trobava que tenies un posat interessant, una mica cínic… et volia per dormir amb mi… i tu també em volies pel mateix… vas trobar que era bonica i fàcil… i que no et costava res. Però després va passar alguna cosa i… Perquè tu vas voler, perquè tu no en tenies prou amb desitjar-me i vas saber veure com era per sota… no pas més bona, però tendra i apassionada… i volies parlar amb mi, estar amb mi, i fins i tot quan em tocaves ho feies d’una altra manera, no pas com si fos un cos qualsevol… un cos de dona, sí, però el meu, només el meu, el d’una noia que es deia Renata…

Enfonsa més el cap, el mou desesperada.

—No sé què dic, no sé com dir-ho… Però em vas estimar, vas fer que t’estimés, i per sempre… I seguia anant amb altres, pels diners, perquè sóc egoista, interessada, i no en tenia prou amb això, amb estimar-te…

Violentament, aixeca la testa, em mira gairebé desafiadora.

—Sóc una porca, Aleix, una porca!

Sense transició abaixa la veu, mormola:

—I tu, en canvi…

Tinc la gola nuada, però parlo:

—No, Rena. No em facis un déu, ara. Tots dos estem bruts, ja ho saps. I jo més que tu, perquè jo faig les coses amb intenció. Tu ets natural i senzilla i et deixes dur per l’instint de conservació. Però jo… jo penso destruir.

—Perquè vols coses més nobles…

—Però no són nobles els mitjans de què em valc i, després, la destrucció sempre causa sofriment…

Ella m’interromp:

—Però sofrir és bo, Aleix.

—No ho saps. Són coses que es diuen.

—No. Jo abans no sofria i ara sí… moltes vegades. Em turmento, tinc por de perdre’t. Però no tornaria enrere, més m’estimo sofrir, perquè abans no tenia res i ara ho tinc tot.

La miro, li toco la cara.

—Em comprens, doncs?

—Sí, Aleix. I encara que no et comprengués seria igual. Jo estic amb tu.

Torna a abaixar la veu:

—Mai no ens casarem… ni ho vull. Però jo estic amb tu en el bé i en el mal, en…

Calla, i acala els ulls, però jo torno a aixecar-li la cara.

—Rena… Què et passa? Estàs torbada…

Ella assenteix, mira d’amagar el cap.

—Per què?

—Perquè et desitjo…

Li agafo la mà, la hi premo.

—Vine…

Però ella s’hi refusa.

—No… És més que això. Sento una cosa fonda, fonda…

Ens quedem abraçats, llargament, galta contra galta, les mans nuades a les esquenes. Després ens besem, però sense terbolesa, gairebé com dos infants. Aleshores diu:

—És millor que dormir junts. Oi, Aleix?

—Tot és millor, Rena. No hi ha ningú com tu.

Ella riu, com alliberada de sobte:

—No ho saps. Sóc la teva primera dona. La teva primera dona de debò.

M’agafa la mà.

—Vine, que em vestiré.

Tornem a la cambra, però jo miro el rellotge.

—Me n’hauré d’anar.

—Tan tard és?

—Sí.

—Vindràs al bar, aquest vespre?

—Després de sopar.

—I abans no?

—No. Vull escriure un capítol de la novel·la.

—Porta’l, eh?

Ens anem vestint.

—Que no te’ls duc tots? Després, vull escriure la carta, i és qüestió de fer-ho bé.

S’immobilitza, les bragues a mitja cuixa.

—Quina carta?

—La que enviaràs a l’emissora. Suposo que et deus estimar més que la faci jo.

—Sí…

Segueix vestint-se i jo em cordo les sabates.

—O potser prefereixes que no l’enviem?

—No. Si té tants diners com dius, no li farem gaire mal… Un moment torna a quedar-se immòbil, mirant vagament cap a la finestra. Li pregunto:

—Què penses?

—Eh?

Agafa els sostenidors i, mig d’esquena, diu:

—Pensava que, és clar, això dels teus companys és important…

—No sembles gaire convençuda… Que potser això destrueix aquesta imatge que t’has fet de mi?

Però ella fa que no amb el cap i fins i tot somriu una mica.

—No. Encara que un dia potser n’hàgim de sofrir, m agrada que sàpigues què vols.

—I per què n’hauríem de sofrir?

—No ho sé… Només sé que, passi el que passi, jo t’estimo.

—I per això ho has de dir d’una manera tan solemne?

Ella riu:

—No, ximplet! Com vols que es posi solemne una noia a mig vestir?

—De vegades sembla que te m’escapis una mica…

Però, quan ella torna a riure, allargo els braços, la beso.

—Ja ens veurem a la nit…

—Sí. Vine tan d’hora com puguis…

Jo gambo cap a la porta.

—Tot depèn de la carta.

I aleshores me’n recordo; em tombo.

—Ah, m’havia oblidat de dir-te que la portera me n’ha donada una per a tu. L’he deixada al rebedor.

—Deu ser de casa.

—Sí.

—Ara l’agafaré.

Ens somriem encara, a través de l’espai que ens separa, i després em giro, travesso el passadís i obro la porta. És com si sortís de casa.

Quan entro al Popil’s, el rellotge ja assenyala les dotze. Però sempre avança una mica. He hagut d’escriure la carta després de sopar. Havent dinat he reprès la novel·la. No sé per què, em sentia de vena, i ho he aprofitat. La mare ha entrat un moment, per si volia berenar.

—Què escrius, tant?

—Uns apunts.

—Tantes pàgines?

—No són totes de la mateixa assignatura.

És fàcil d’enganyar-la. Tot s’ho creu. És confiada. Per això el pare pot seguir impunement amb les seves amiguetes. Estic segur que li costen un ronyó.

Ara somric a la noia que hi ha darrere el taulell. La Monxi, la mestressa, juga als daus, i guanya. Sempre guanya. Ens saludem amb un cop de cap. En Brosta, al costat de la Peluda, alça una mica la cella, com té per costum. Més enllà hi ha una altra noia i dos individus que no conec.

—I la Rena?

La Nina mira cap a l’altra banda del taulell.

—No sé. Ara mateix era aquí… Ja saps que se’n va?

—Com, que se’n va?

—No t’ho ha dit? Ha rebut una carta…

—Això, ja ho sé.

La veu d’en Brosta demana:

—Porta dos cubes, Nina.

—Vols res, tu?

—Després.

Avanço cap a la segona sala, on només hi ha una parella en un racó. Ell és en Guiu, el dels teixits, i ella fa cara de bleda.

—Hola, noi!

—Hola.

Retrocedeixo cap al bar i m’aturo un moment al costat de la mestressa. Ella aixeca l’esguard.

—Què, t’hi poses?

—Només jugo a la rifa, jo!

Els altres dos riuen, però jo me’n torno cap al taulell i m’enfilo en una de les cadires volants. La Monxi és una capritxosa. Quan t’asseus entre cadenes, això sembla un parc d’atraccions. Deu ser afeccionada a la sirena.

La Nina torna cap al bar.

—Dóna’m una cervesa, a mi.

—Petita?

—La més petita que trobis.

Ella riu, però aleshores em giro, perquè algú baixa els dos graons de Taltra sala.

—On t’havies ficat?

La Rena fa la volta al taulell, seriosa, greu.

—Això tu. Mira quina hora…

—Tenia feina; ja ho saps.

La Nina em serveix la cervesa.

—Què és això que diu aquesta? Que te’n vas?…

—Sí, demà. Sembla que la mare està malalta i em vol veure. És estrany, perquè ella no s’amoïna fàcilment.

—Ho deia la carta?

—Sí. Era del meu germà.

—Ja ho havia vist.

Sembla preocupada, però quan la Nina s’allunya li dic, abaixant la veu:

—Ets una mentidera.

Se’m queda mirant, i afegeixo:

—Això ho fas per no escriure la carta al meu pare.

—T’ho asseguro, Aleix… L’escriuré aquesta nit. La portes? —És clar.

Un dels dos homes s’ha aixecat, s’atansa al taulell i demana alguna cosa a la Nina. Fulleja el diari que hi ha per allí.

—Però no seràs aquí quan ell et visiti.

—M’hi quedaré només un parell de dies.

—No ho saps.

—I què vols que hi faci? És la meva mare…

Em giro cap a la Monxi i els seus companys de daus, que han començat a discutir animadament una jugada. Són avorrits.

—Doncs mira que ha estat ben inoportuna, la bona dona. Em trec el paquet de cigarretes, li n’allargo una.

—No.

Encenc i després bec un glop de cervesa. Ella diu:

—L’escriuré en sortir i la tiraré demà.

—A quina hora te’n vas?

—A les vuit surt un cotxe. Per què no em véns a dir adéu? No contesto. L’home que hi ha una mica més enllà diu a la Nina:

—Veig que no parlen més del funcionari…

—Quin funcionari?

Ell se sorprèn, els observo de cua d’ull.

—Com, quin funcionari? No saps que el van matar?

L’altra mig arronsa les espatlles, i els pits se li mouen sota l’uniforme negre.

—Potser sí. Però com que no llegeixo el diari…

L’home se’ns gira:

—Aquesta només deu llegir tebeos.

I després:

—Aquesta vegada s’ho han acabat molt de pressa.

—Aquesta vegada? És que hi ha hagut altres assassinats?

—No vull dir assassinats. Coses… qualsevol cosa…

Torno a beure una mica de cervesa i, per sobre la vora del vas, miro la Renata; ella mira el taulell.

—Deu ser un assumpte polític.

Quan ningú no li contesta, segueix fullejant. La Renata espera una mica, i tot seguit insisteix:

—Vindràs?

—No ho sé. No m’agrada de dir adéu a la gent.

L’home s’hissa sobre la cadira que es balanceja, i plega el diari. Darrere, es dispara la juke-box, i en tombar l’esguard veig en Brosta que ja torna al costat de la Peluda. Escolto. Tu, di chi sei?

La Renata i jo ens mirem. Tocaven el mateix disc quan vaig entrar al Popil’s per primera vegada. No és cap miracle. El toquen gairebé sempre. Ens sabem el disc de memòria, però escoltem:

Després dic:

—T’has de quedar també fins a la una?

—No, me’n puc anar quan vulgui. Si no hagués estat per tu, ja seria fora.

—Anem-nos-en, doncs.

D’un glop, m’acabo la cervesa i després pujo els esglaons cap a la sala de darrere. En Guiu i la bleda se’n van. En Guiu arreplega qualsevol cosa. Tot passant, diu:

—Què hi ha, noi?

—Anar fent.

Em tanco i canvio l’aigua de les olives. Algú s’ha pixat a terra, com de costum.

Quan surto, en Brosta ha posat Peppermint Twist, però no ho escolta ningú, ni ell. M’aturo davant la Nina.

—Té.

L’individu del diari aixeca l’esguard.

—És un fàstic.

Distret, assenteixo. La Nina pregunta:

—Vols el canvi?

—Què et sembla? Et donaré una pesseta per veure com te la poses a la sina.

Ella riu:

—Compres molt barat, tu.

—No compro res.

Recullo els diners i m’atanso als jugadors. A la Monxi, se li ha escampat una mica la pintura i sembla que porti mig bigoti vermell.

—Per què no seus?

—Ens n’anem.

Agafa el gobelet. Cinc i sisos, un u. De cua d’ull veig que la parella del fons es besa, gairebé a les fosques. Tenen les cames molt juntes. Un dels jugadors diu:

—Acabaré comprant-los jo, els daus! Amb aquests en saps massa, Monxi.

—Si juguem per passar l’estona!

L’altre cloqueja:

—De fer-me’n saltar sis dels verds en dius passar l’estona? —No tenen cap importància, els diners…

—Ah, no? Què en té, doncs?

La Renata ha baixat les escales i ara diu:

—Ja ens en podem anar…

Duu la faldilla blanca i groga, volada, i la brusa negra. Damunt, la jaqueta. La Monxi s’aixeca.

—A veure si no serà res…

—Potser no. Nina…

—Adéu, Rena. Bon viatge!

La mestressa ve fins a la porta.

—Si t’haguessis de quedar més, escriu.

—Telefonaria.

—Això. Encara més bé.

S’inclinen l’una cap a l’altra, es besen.

—Adéu, Monxi.

—Adéu. Adéu-siau tots dos.

Ella mateixa ens ha obert la porta; la tanca.

A fora fa una mica d’aire, encara fred, i la Renata s’abriga més bé amb la jaqueta, se’m penja estretament al braç.

—Ha estat una bona idea, això del telèfon. Per què no piques demà cap a quarts de nou? Ja sabràs alguna cosa…

—Si vols, sí. Seràs aquí?

—Si sé que has de telefonar, vindré.

—Sí, doncs.

Fa una petita pausa i tot seguit diu:

—Seria bonic de poder-nos-en anar tots dos.

—No deus pas voler que t’acompanyi…

—No, ara no. Però una altra vegada… Aquest estiu mateix. Podríem passar una setmana en algun lloc, a la platja. No t’agradaria?

Arronso les espatlles.

—No ho sé. M’agrada així.

—Ets un ensopit!

—El que és ensopit són aquests viatges de lluna de mel.

Ella em mira.

—Això em fa pensar… Si tenies algun projecte per a aquesta nit, més val que l’oblidis. M’ha vingut això. Es veu que s’ha avançat.

—Tot ve junt, ja ho veig.

—Què vols dir?

—Això, el viatge…

—És empipador, sí.

Em trec unes quartilles plegades de la butxaca.

—Té, la carta i el capítol que he fet.

—Ja m’ho donaràs.

—No, no pujo. L’escrius i te’n vas a dormir. Em sembla que estàs molt cansada.

—Per què?

—Et repenges molt.

—És que fa fred.

Li passo el braç per l’espatlla i ella es fica els papers al porta-monedes. Després aixeca el rostre, allarga els llavis. Sense aturar-nos, ens besem. Aleshores explico:

—A la carta poso que et dius Jaumà, o sia el teu nom veritable. Suposo que no el sabia, ell, el d’aquesta noia que va seduir.

—I si t’equivoques?

—Aleshores mala sort. El seu diari no diu res.

—I si ve i em demana algun paper? Veurà que la mare es diu Malfré. I un fill natural…

—Ja ho sé. Però li pots explicar que després va casar-se i que et van donar el nom del marit. Són coses que es fan. Però no em penso que et demani res. Només ell i la Flora en qüestió podien saber tots els detalls que donem a la carta. Ja ho veuràs.

Ella mou el cap, es mira els peus; després fa:

—A tu et sembla que pot sortir bé?

—Sí. En el fons és molt crèdul, el meu pare, i una mica sentimental. Això de descobrir-se una filla li tocarà el cor.

—Potser sí…

Calla, una mica distant, tancada en els seus pensaments. Jo l’abraço més fort.

—No facis aquesta cara de preocupada.

—No…

—Però la hi fas. M’agrada veure’t més animada.

Em somriu, em passa el braç per la cintura.

—Així?

—No. Mira… Et desafio a una correguda fins a casa teva!

Sabia que riuria.

—Que ets ximple? Amb aquests talons?

—Et descalces. I jo també. Aquí, la vorera és bona.

—Ja sé que tu corres més…

—Et dono deu metres, vint…

—No siguis criatura.

—No, seriosament…

Em trec les sabates, sense descordar-les, recolzat contra seu. Després m’inclino:

—Ara tu.

—I si ens veu algú?

Però riu, aixeca un peu darrere l’altre. Jo li toco les cames.

—Ei, tu, que això ja no té res a veure amb córrer!

—T’ho penses, que no hi té res a veure. Als atletes, bé els revisen els músculs…

Ella s’inclina, m’agafa pels cabells.

—Però això ja no ho són!

—Ah, no?

Riem mentre m’obliga a incorporar-me, i tot seguit ens abracem.

—Rena…

—No volies córrer?

Li colpejo lleugerament la gropa mentre s’ajup per tal de recollir aquestes quatre corretges amb taló que ella anomena sabates.

—Au, camina una mica. Vint metres, he dit.

S’allunya, i jo observo el balanceig de la faldilla ampla, el moviment dissimulat de les anques. Que n’és, de bella, Déu meu!

—Aquí?

—Sí. Quan digui tres… Un… dos… tres…

Arrenquem a córrer amb les sabates a la mà. Ella s’esmuny com si no toqués a terra. Les faldilles se li eixamplen, li voleien per tots costats.

—Que ja et tinc!

Però alenteixo. Sota la roba hi ha el moviment de les cuixes que es freguen. Els peus, nus, em mostren les plantes llises…

Es deixa anar contra la pedra del portal, a l’ombra que queda al costat del jardí en conserva. Però jo caic sobre seu, deixo escapar les sabates i l’empresono amb tot el meu cos. Ella bleixa:

—Com m’he cansat!

—Veus si corries?

Es va girant, repenjada contra la paret. Sento el cop de les seves sabates, que també cauen. Ens mirem.

—Aleix…

Té uns ulls lluminosos i el pit s’apuja i s’abaixa. Em nua els braços al coll, però no atansa la cara. Jo dic:

—T’estimo, Rena.

Aleshores rebrega la galta contra la meva.

—Em sap un greu de deixar-te…

—Però tornaràs.

—Sí, ja ho sé…

Ens busquem els llavis i, premuts l’un contra l’altra, ens besem. El cor li batega.