5

Tots tres són allí, mirant-me amb resguard clos, i sobre la taula hi ha les notes, les fotos. Damunt de tot, la Renata ensenya les seves boniques cames. Però després el pare, gairebé sense deixar-me respirar, m’encara amb la foto del funcionari i em pregunta:

—Què és, això?

Assenyalo cap al munt escampat, perquè no m’agafa pas desprevingut. Aquest moment, fa temps que l’esperava. I estic decidit a menar el joc.

—Aquí ho diu ben clar.

—No n’hi ha prou. Per què ho vas fer?

—I per què no? Era un porc!

—Un home, era! I ningú no pot aixecar la mà…

Parla irat, convençut que al món només hi ha una raó, la seva, la d’ells, la de tots els botxins que, quan els arriba l’hora, no es resignen al paper de víctimes.

M’inclino una mica sobre la taula, mentre dintre meu explota alguna cosa.

—Però ells l’aixequen! En nom de què? I per què els justifiques? Qui els ha donat el dret de decidir per tothom, com si fóssim coses, un instrument que hom pot llençar quan ja ha servit? —Què t’empatolles!

Sembla que no m’entengui, i em mira amb els ulls que rebenten darrere les ulleres, sorpresos per la meva sobtada passió.

—Ens destrueixen a poc a poc i ningú no diu res, ningú no protesta. No toleren una paraula més alta que l’altra, però ells s’han erigit en amos de la nostra vida… Pitjor, de la nostra dignitat! La trepitgen, ens humilien… Si són homes, per què no ens permeten que ho siguem també?

—Mai no t’han molestat per res! Has pogut…

Però jo el tallo:

—No he pogut! Ni puc pensar lliurement. Comprens el que he dit? «Si són homes, per què no ens permeten que ho siguem també?»… Com si esperés el seu permís, com si sense la seva tolerància res no fos possible… Em degraden i m’obliguen a degradar-me en cada paraula que dic! I no són res, no són ningú, la seva veritat és mesquina perquè no serveix l’home i en canvi l’empresona. Utilitzen el terror.

Ell crida amb un cop sobre la taula:

—Prou! No hi ha res més repugnant que justificar-se amb mentides, amb acusacions que no pots provar…

—Justificar què?

També el meu puny martelleja sobre la taula, pausat però insistent, perquè no li tinc por, no en tinc ja de ningú. La mare mig esgaripa:

—Aleix, fill meu!…

Però no li’n faig cas, ni de la tia, que sembla un pal clavat a tocar meu. Som ell i jo i, per una vegada, diré tot el que em pesa, tot el que em destrueix.

—No sóc jo qui fiscalitza idees i creences. Sóc la víctima, no ho saps? Jo i tots els qui són com jo, asfixiats dins un uniforme que ens ve estret. I què si ara sóc un assassí? Tinc dret a defensar-me, com sigui, amb urpes i dents si cal, acudint al cop baix… Així ho han volgut, perquè han fet malbé tot allò que hi podia haver de noble i de generós. I tu també, tots!

—Deus estar trastocat! Només un cap calent…

Però jo crido més:

—Us heu fet còmplices de l’embrutiment perquè servia els vostres fins egoistes. Mai no t’he sentit una paraula de condemnació, i qui no protesta, deu ser perquè aprova!

—Prou, dic!

I ara s’incorpora bruscament, es penja endavant i, amb un cop de mà, projecta per terra papers i fotos.

—Què vols? Que et deixin matar, robar i deshonrar els teus? Què reclames? La llibertat de viure amb una pocavergonya i de fer tot el que et doni la gana, sense respecte per ningú? És aquesta la dignitat de què parles?

—No me n’heu permesa cap més, ja t’ho dic! Si ens tracteu com irresponsables, és natural que ens hi captinguem! En quin món m’heu fet viure?

—El món que et correspon…

—Un món tancat, sense aire, on fins i tot respirar és pecat. Intentar respirar, vull dir! Perquè no respirem, ens consumim a poc a poc. Com que som joves, ens concedeixen el dret de morir en silenci! Només tens divuit anys, només tens dinou anys… Quantes vegades m’ho has dit, això? La meva joventut s’ha convertit en una mordassa! És clar, què puc dir, què puc fer, si vosaltres ja ho heu solucionat tot!

—Hauries d’agrair que t’hagin estalviat les vacil·lacions i les lluites que vam tenir nosaltres, els errors…

—Quins errors?

—… que fins i tot de bona fe comet la joventut i que…

—Heu volgut una generació morta. O empresonada! L’un darrere l’altre heu anat desacreditant a cop de paraules els nostres ideals, les nostres il·lusions, aquesta necessitat de sentir-se indispensable sense la qual no hi ha vida, no hi ha estímul, no hi ha res! I gairebé ho heu aconseguit, perquè a molts ja només ens queda l’instint de destruir.

Darrere meu el plor de la mare sembla fer-se més insistent, i de tant en tant encara pronuncia el meu nom com si fos un sortilegi, la clau del silenci que em voldrien imposar. Però ara he crescut!

£11 diu:

—Només us destruïu a vosaltres mateixos! És el destí dels inadaptats!

—I per què ho som? T’ho has preguntat?

Però ell ni m’escolta; prossegueix:

—Mira què has fet de la teva vida! És com si haguessis tornat a la selva, on només impera la llei de l’instint. Però som civilitzats…

—Escarcellers, sou! A la dreta, a l’esquerra, dorm, menja, atipat de sexe si vols, però no pensis, no tinguis iniciatives, renuncia a una part de tu mateix, a la millor!… Quan hem pogut entaular una discussió franca, expressar-nos sense por, amb sinceritat?

—Sempre que heu volgut!

—Exemples, apa!

Es perd en vaguetats:

—T’hem negat mai el dret de dir què pensaves, què volies, d’exposar els teus problemes?

—Si per vosaltres no n’hi ha, de problemes! Què m’aconsellaves, no fa gaire? Pensa el que vulguis, però guarda-t’ho…

—No he dit mai res de semblant!

—Sí, l’altre dia, quan me n’anava! D’això en dius concedir-me el dret a explicar-me, a expressar-me? Però el tinc sense que ningú m’hagi de donar el seu permís. No és un dret que es pugui concedir o negar, encara que tu et pensis que sí. Us és molt còmode de col·locar entre parèntesis tot allò que no us agrada… I, com que no us agrada res de nosaltres, ens deixeu al marge.

—Parla per tu! De qui et penses que ets el portaveu?

—De molts! Molts més que no t’imagines.

—De ningú! Vius al marge perquè vols, perquè algú et deu haver enverinat les idees, no pas perquè la societat et bandegi. S’accepten totes les reclamacions honestes, honestament expressades, i hi ha uns canals a través dels quals es poden fer… Però tu dictes la teva llei, una llei de violència.

—Quina altra n’hi ha, en aquest moment?

—Per què no ho preguntes als milers i milions de persones que viuen satisfetes, que saben complir el seu deure…

—I accepten que se’ls dicti fins i tot com s’han de divertir el diumenge!

—… i es responsabilitzen? Viuen en el mateix món que tu… Tots vivim en el mateix món.

—Un món partit per una paret, i alguns, com jo, són a l’altra banda, exiliats, perquè no han assentit…

—Tu te’l fas, el teu exili! Com et penses que es modifiquen les coses? A cops de puny, matant pels carrers? Hi ha un ordre, uns valors intocables, i aquell qui vol combatre una injustícia, un error, ho ha de fer des de dins d’aquest ordre, acceptant-lo…

—Però qui ets tu o qui és ningú per a establir aquests tabús? Si jo no els reconec, no tinc per què acceptar-los.

Ell respira a fons, cansadament, però els ulls li brillen darrere els vidres.

—Sense una norma de convivència no hi podria haver una societat… seria el caos.

—I què és, ara?

Fito l’esguard en la imatge definitivament morta del funcionari, torno a alçar-lo.

—No és caòtica una societat que recorre a una doble comptabilitat i acaba barrejant-les de tal manera que ja ningú no sap quina és quina? Quan els fets fan mentir les paraules… O quan es trabuca el sentit dels termes i de la infelicitat general, se’n diu benestar, i són benpensants i dignes aquells qui viuen de la suor dels altres, i es qualifica de llibertat l’obligació de callar, de progrés la fossilització…

El puny torna a abatre’s sobre la taula, rebregant papers i fotos.

—Què saps tu? Ets un ignorant, un mocós que encara ho ha d’aprendre tot… Prou, et dic! Tot això és orgull! Orgull i falta de respecte… No ets tu qui ha de pensar, ara!

—Qui, doncs? Quina mena d’home seria si permetés que els altres pensessin per mi? No! També jo vull pensar pel meu compte, i el mal és que es fan tots els possibles per impedir-m’ho… D’això em queixo, és que encara no ho has comprès?

—Prepara’t, doncs! Abans de ser mestre cal ser aprenent. T’ha negat mai ningú el dret, l’oportunitat de preparar-te? Digues!… Però ni a la universitat no et dignes a assistir.

—Perquè no vull que m’ensenyin què he de pensar, sinó com he de pensar. I no ho fan! Ningú no m’ha ensenyat mai a distingir entre la veritat i la mentida, només saben dir-te: això sí, això no! I un dia i un altre dia, des de petit, a l’escola, a casa… Un lloro us va ensenyar què era el bé i què era el mal, i no cal preocupar-se ja de res més sinó de repetir-ho fins que tots quedem idiotitzats. Es fa tot el que es pot perquè no aprenguem a pensar, se’ns falseja fins i tot la informació que ens podria despertar!… És que teniu por de nosaltres? Us penseu potser que heu de viure eternament i que nosaltres sempre serem uns infants que hom duu de la mà? Doncs no!

—De què et queixes? Has rebut una educació que molts t’envejarien, ningú no ha estalviat res…

—En diners, no. Però no és qüestió de diners. Qui s’ha preocupat mai de saber si els meus mestres eren capacitats, honestos, amb un mínim de bona voluntat? Tu, no! Has permès que m’omplissin el cervell de conceptes que després han estat desmentits per la realitat, has deixat que m’enganyessin, i d’això n’has dit una bona formació! Però no han format res, al contrari, han deformat, perquè eren massa parcials i ni tenien l’honradesa de dubtar…

—Ets boig! Dubtar de què?

—És honest dubtar de les pròpies conviccions i participaries als altres amb prudència. Es tracta d’obrir cervells, no pas de tancar-los!

Alço els braços, exasperat, perquè no és això, no sé expressar-me, el disgust i la ràbia m’incapaciten per a dir tot allò que sento i entenc… Dic:

—Quina desgràcia haver vingut després d’uns homes que ho sabien tot, que sempre han tingut raó i que segueixen tenint-ne fins i tot quan els seus fills reneguen la seva veritat i les circumstàncies la desmenteixen!…

—I per què vols que siguin els fills els encertits? Només perquè són joves?

—No. Però vosaltres us heu volgut apoderar del nostre futur. Hi ha alguna cosa d’insà en l’home que no accepta que els altres visquin la seva vida i pensin diferentment. No té res a veure amb l’edat. Sé respectar un home quan és honest, i mai no se m’acudeix de preguntar si és vell o jove.

—I qui és honest, fora de vosaltres?

Ho pregunta en un to de mofa, ofensiu. O potser es treu la careta.

—N’hi ha… te’n podria citar un, ara, conegut teu. En Rossend Torres, per exemple.

Ara gairebé esclafeix:

—Honest? Perquè ha estat tres vegades a la presó? No saps què et dius! Un home que s’ha passat la vida intrigant, conspirant…

—Deus voler dir que ha lluitat per conservar la seva integritat personal i la del seu poble quan és pecat no ajupir l’espinada; que ho ha sacrificat tot per un ideal noble i no s’ha deixat anorrear per la coacció, per la violència. L’odies, oi? El deveu odiar tots.

—Un escriptor de tercer ordre! És ridícul!

—Un gran escriptor que tu no pots apreciar, perquè viu el seu temps, no s’ha encarcarat com totes aquestes mòmies que admires, i és lliure, sobretot és lliure dins aquesta presó que ens fabriqueu dia darrere dia… Amb homes com ell, només podeu fer una cosa: matar-los. I ni us hi atreviu! Perquè són…

No m’ho deixa dir. Es redreça i crida:

—Uns no ningú, són!

Hi ha un moment de silenci, i aleshores li escupo:

—I tu, qui ets?

La tia em crida a l’ordre, la mare llança un petit xiscle i segueix plorant, però jo afegeixo:

—L’home que ja no sap on pertany perquè ha dit amén a la ignomínia i accepta que la seva terra sigui corrompuda…

No puc acabar, perquè es precipita damunt meu amb la mà alçada. L’engrapo tot decantant la cara.

—No deixaré que em peguis!

Ell s’obstina, vol desfer-se de la meva estreta. La tia es mou per primer cop.

—Aleix, Aleix, què feu?

—No tens ni el més petit dret a posar-me la mà al damunt!

I aleshores el deixo. Ell panteixa:

—Tots els drets que vulgui, cràpula!

Però ja no intenta res més, sinó que diu:

—Surt del meu davant, desgraciat! Vés-te’n! Vés-te’n si no vols…

—Sí, me n’aniré.

I ràpidament retrocedeixo cap a la porta, sense fer cas de la mare, que xiscla:

—No, fill meu, no!…

I darrere meu sento els seus passos, la veu d’ell que encara crida:

—Pocavergonya! Assassí!

Vaig fins a la cambra, una mica atordit, miro al meu entorn. Però ara veig que no m’enduré res. Sortiré d’aquí despullat, tal com devia entrar-hi.

—Aleix, Aleix, què vols fer?

La mare és al meu costat. Té el mocador tot rebregat a les mans, però m’engrapa el braç, s’hi penja.

—Deixa, mare…

Però ella suplica:

—No te’n vagis, no te’n vagis…

Li desenllaço els dits, sense violència; repeteixo:

—Deixa.

—Queda’t, Aleix. Per mi…

La miro, petita i fràgil, sempre al marge de la realitat, però després m’endureixo, moc el cap, i sense cap més paraula surto al passadís.

—Aleix…

No m’abandona, sinó que torna a avançar les mans. Dificultosament, explica:

—El teu pare no ho volia dir… l’has fet enfadar…

Vaig retirant de nou el braç presoner.

—Si li demanes perdó, veuràs…

M’aturo en sec, me li giro:

—Jo? Perdó de què?

—Aleix, no em miris així!…

Però jo ja no la miro de cap manera. Gambo corredor enllà, gairebé corrent, buscant la porta, que després faig petar al meu darrere, i surto a l’escala. Salto els esglaons de quatre en quatre, apressat com un fugitiu.

Fora, al carrer, plovisqueja.

Al Popil’s gairebé no hi ha ningú. Dos xicots i una noia al taulell, tots tres molt junts, perquè han entortolligat els seients de cadena, la Lola Mari i un altre xicot, asseguts a la primera taula, i la Monxi, que passa comptes tota sola.

—Aleix!

La Renata se separa de la Nina, amb la qual parlava, i per darrere el taulell ve cap a la saleta interior, fosca, on m’he esmunyit. Encén el llum.

—Apaga!

Obeeix i, retallada per la claror somorta de fora, avança cap a la taula.

—Vas tot moll…

—No és res. Porta un conyac.

Mentre s’allunya em trec l’americana, la penjo al respatller del costat. Al paquet de cigarretes que hi ha a la butxaca només en queda una. L’encenc. Em passo la mà pel front i pels cabells, humits. Després, em masego la cara.

—Té, Aleix…

Deixa el conyac, es queda un moment dreta vora meu i tot seguit s’asseu, allarga la mà.

—Què t’ha passat?

Només moc les espatlles, displicent. Ella em palpa.

—Tens tot el davant de la camisa xop…

—No hi fa res.

Agafo la copa i em bec el licor d’un glop. Després li explico:

—Me n’he anat de casa… M’han tret.

Ella s’aguanta la respiració, i les parpelles li baten dues o tres vegades, molt seguit. La mà em prem el braç, fort.

—Saben…

—Sí, tot.

—Els ho has dit?

—No, han trobat les fotos, unes notes… Ja ho sabia, que un dia o altre…

La pressió dels dits s’afluixa.

—Espera…

S’aixeca i, a través del fum de la cigarreta, veig que s’atansa a la Monxi, s’inclina al seu davant. La mestressa escolta, esbossa un gest amb el cap, diu unes paraules, i la Renata es redreça. Quan torna, fa:

—Ens n’anirem.

—On?

—Al pis.

Toco la copa, la rebutjo.

—És que et penses que puc viure amb tu?

Però ella només contesta:

—Torno de seguida.

Desapareix darrere la porta i jo, lentament, em poso dempeus, agafo l’americana. Baixo els dos graons, cap al taulell. Un dels xicots té la mà sobre la cuixa de la noia.

—Nina… Un whisky.

Però no tinc diners, ara me’n recordo. Rectifico:

—No, un conyac.

—En què quedem?

—Un conyac.

Ella s’atansa amb l’ampolla i una copa.

—Tant, plou?

—No.

—Doncs tu t’has mullat.

Xuclo la cigarreta, deixo escapar el fum a poc a poc. Ella mig riu:

—Ja veig que tenim la negra, avui, eh?

No contesto. Vaig fumant, agafo la copa. Però ara tinc set de debò.

—Porta un vas d’aigua.

—Aigua, tu?

—Aigua!

Els altres es giren, em miren, i ella arronsa les espatlles. Bec un glop.

S’obre la porta i entra algú.

—Quin temps!

La Nina torna amb l’aigua.

—Té, peix.

Llenço la punta de la cigarreta, bec àvidament. Després, m’acabo el conyac. La Renata em toca el braç.

—Ja estic.

I cap a la seva companya:

—Me’n vaig, Nina.

Aquesta torna a atansar-se per cobrar, diu:

—Té mala lluna, oi?

Ella intenta somriure.

—És el dia…

—Doncs a mi m’agrada, que plogui.

—Són gustos.

Se’m gira:

—Anem?

La segueixo cap a la porta, sortim al carrer, sota el xim-xim que va penetrant les pedres.

—Haurem de córrer…

Però jo m’he aturat.

—Per què vols que anem al teu pis?

—Aquí no podem parlar.

—Jo no he de parlar de res…

Repeteixo:

—No puc viure amb tu.

—Per què no? On vols anar?

—No ho sé. Però tu ja no ets la meva Renata.

—Que sí, Aleix!

Em mira, m’obliga a mirar-la. El front li perleja de pluja.

—I tu ho saps. Per això has vingut.

Fa lliscar la mà pel meu braç, m’entrellaça els dits.

—Anem, que ens mullem…

Fem uns passos arran de la tanca del solar, penetrem sota la protecció de les lloses d’uns balcons, tombem. Diu:

—Quines mans més calentes… Potser tens febre.

—No.

—T’has mullat molt. Què has fet? Has vingut a peu des de casa teva?

—He passejat.

—Has passejat! Però Aleix… per què les fas, aquestes coses? —Sóc com la Nina. També m’agrada que plogui.

—Et faré un cafè ben calent… Una criatura, ets.

Jo m’aturo, l’agafo pels braços i l’arrimo amb força contra la paret de l’edifici.

—Rena…

Inclino la cara i li busco els llavis. Ella es deixa besar sense dir res, però quan em separo té els ulls plens de llàgrimes. Jo també. Per això, en veure que no es mou, dic durament:

—Què esperes?

—Res…

Es repenja contra meu i anem baixant pel carrer. Un cotxe ens enlluerna i dibuixa una xarxa de fils trencats. L’aigua ens degota per la cara, se m’endinsa per la camisa oberta. Després ella diu:

—Aleix, et quedaràs, oi?

—No; em penso que no.

—Sí. T’ho demano.

—No n’hi ha prou.

—Si m’estimes, sí.

—És que potser ja no t’estimo.

Però després l’abraço, sento la humitat de la seva carn contra la meva.

—Sí… No em facis cas, Renata. Ara tinc ganes de fer-te mal.

—Aleix…

—Potser valdria més que no pugés… Sofrirem, Renata, sofrirem…

Però la seva veu és dolça, humida com aquesta nit que ens va penetrant.

—Ja ho sé. Jo no vull que sofreixis sol.

Vagament, li toco la cara i després deixo caure els braços. Ara és ella que m’enllaça.

—Anem, Aleix…

Però ja hi som. Les plantes tenen un verd rabiós, s’emmirallen contra el vidre de l’entrada. Distret, però estranyament fascinat, toco les fulles mentre ella busca la clau.

Després tanquem darrere nostre i, en la fosca, avancem fins a l’ascensor. Allí ella se’m torna a repenjar i pugem abraçats, tocant-nos les mans xopes. Quan alça el rostre la beso per segona vegada, però tot seguit deixo relliscar els llavis, em quedo amb el cap cot. Ella no diu res.

Dalt al pis tot canvia. Penetrem en el dormitori i ella es desfà immediatament de la jaqueta de punt, es mou d’una banda a l’altra, obre l’armari, diu:

—Treu-te tot això…

Però no em trec res, m’assec al caire del llit, les mans entre els genolls, mirant-me les ungles brutes. Ella s’atansa amb els pantalons i la jaqueta d’un pijama.

—Té…

En veure’m tan quiet, però, s’inclina damunt meu, va reclinant-se fins que es queda agenollada, les mans sobre els pantalons humits. Sempre fa el mateix.

—Aleix…

Jo dic:

—Oi que sóc un malalt, Rena?

—Per què? Què tens?

Em toco el cap amb la punta d’un dit. Ella tremola.

—Això t’ha dit el teu pare?

—No, no ho sé… Sóc jo que… Potser sí que és com diu en Serra, que la pressió creix i creix i que és normal… Però jo no m’hi sento, ni quan em penedeixo dels meus actes. No hi fa res que no sigui culpa meva, perquè sóc jo qui ha de viure amb mi, i no puc, cada dia és més difícil…

Ella em sacseja.

—Aleix, Aleix! Què dius?… Això és perquè ara has tingut aquest disgust.

—No, cap disgust. Em sento com… alliberat. Però encara és pitjor. No ho veus? Me n’hauria d’alegrar. He trencat amb tot, amb tot! Ja no em queda res, com volia.

—Sí, jo, Aleix. Jo!

—Ara ja ni ho sé. Em penso que no. I potser més val així.

—No… No saps què dius!

Se m’arrapa més fort, tot el cos projectat contra meu, càlid de pluja i de carn.

—Jo t’estimo…

La veu li tremola, plena d’una passió estranya i desbordada, com si també ella busqués la darrera fusta on agafar-se, però jo em sento llunyà i cruel.

—No m’ha estimat mai ningú. Només algú sense amor podia fer tot el que he fet. Li ho havia d’haver dit, també, això… Però potser encara no ho sabia.

—Aleix, Aleix…

—M’han traït, confonien el fet d’alimentar-me i educar-me amb l’amor, però no pensaven en mi tal com era, tal com voÜa ser. I tu tampoc… Tu i jo només ens hem fet mal.

—No és veritat, Aleix! Recorda…

—No, no vull recordar!

Em poso dempeus bruscament, i ella es queda per terra, tocant al llit. Dic:

—Ara ets la meva germana.

—No.

M’immobilitzo, mirant-la, i després d’un segon pregunto amb la veu molt baixa:

—No?

—No.

—Per què?

—No m’hi sento.

—No vol dir res. T’hi senties, l’altre dia.

—No, estava espantada; per això volia una mica de temps.

A poc a poc em vaig ajupint al seu davant i creix dintre meu una cosa nova que s’ho emporta tot.

—No és veritat.

Es redreça una mica, allarga les mans cap a les meves, sorpresa i muda.

—Ho dius perquè em veus així, tan dissortat.

—No, Aleix, t’ho juro!

Jo prossegueixo amb la meva veu desconeguda:

—Ho dius perquè m’estimes, doncs… Perquè m’estimes, sí, i jo ho sabia i no ho volia reconèixer. Veus com estic foll? I sóc dolent…

—No, Aleix! Per mi no hi ha ningú millor en tot el món!

—Per això, perquè m’estimes… Com mentia quan deia que ningú no m’accepta tal com sóc! Tu sí, tu sempre… Però m’odiaràs si et crec i et prenc com una dona.

Allargo la mà i la toco. Però la seva expressió no canvia. O sí, que canvia. Els ulls es tanquen i es tornen a obrir, més amorosos encara, i els seus dits busquen els meus, s’hi refreguen. Només diu:

—No he mentit, Aleix.

No, ara sé que no ha mentit i que l’amor ja no és un sacrifici. Ens mirem llargament i després, quan jo acabo de deixar-me caure per terra, ella es va girant fins que la seva espatlla descansa contra el meu pit. Alça la cara, però, i els ulls semblen demanar que la besi.

Després de molta estona, fa:

—Sempre he estat sincera, Aleix. Fins i tot quan encara no sabia que t’estimava… Aleshores, no sé per què.

Jo callo mentre els dits joguinegen amb l’únic botó de la seva brusa.

—Vols que et digui una cosa?

Només moc la testa darrere el seu cap. Però tot seguit, de sobte, faig:

—Una vegada em vas enganyar, Rena.

Es mig tomba, sorpresa.

—Quan?

—Em vas dir que tenies vint anys i en tens gairebé vint-i-tres.

—Sí, tens raó. Però no et vaig mentir, ho vaig dir sense ni adonar-me’n, per costum. La mentida, només la vaig dir la primera vegada, i no era a tu.

—A qui?

—A la Monxi. Em va semblar que, si li deia que ja en tenia vint-i-dos, em trobaria massa gran. La Nina només en té dinou, i la Josi ni els ha fets encara.

—Jo et veig més jove que elles.

—Perquè m’estimes.

—T’hi veu tothom, Rena. Ets tan maca…

Ella mig riu, sobtada per la paraula inhabitual; refrega una mica la galta contra la meva.

—Em fas l’amor?

—Sí, Rena.

—I no vols saber què t’anava a dir?

—Sí. Què?

—Que no volia tornar.

—Després d’anar al jutjat?

—Sí. No pots saber com em sentia. I tenia por de tu.

—Por de mi?

—O de mi, si vols. Em semblava que, encara que fos la teva germana, no et sabria dir que no.

—Però m’ho vas saber dir.

—Sí. Saps per què?

—No.

—Perquè t’estimava tant. I t’hauria seguit estimant, però no volia embrutar res.

—No era brut, ja?

—No, perquè no ho sabíem.

—I ara?

—Ara sabem que no. He pensat molt i sé que la mare no em va mentir.

—Per què?

—He recordat més bé aquella frase que vaig sentir de petita… Tots aquests dies que no penso en res més. La veïna no va dir res de cap soldat, sinó: «Aquesta és la que va néixer quan ell era al servei?…». Després, vaig veure el teu pare.

—Sí.

—I no vaig sentir res. És a dir, vaig sentir que no podia ser el meu. Jo crec en aquestes coses, Aleix. Així que el vaig veure, vaig comprendre que no ho era. Mentre l’esperava… vull dir quan la portera em va trucar per dir-me que hi havia un senyor, el cor se’m va desbocar. Em sentia molt emocionada. Però després, quan va entrar, vaig saber amb tota certesa que ell i jo no teníem res a veure.

Fa una pausa, acomoda més bé l’espatlla i mig gira el rostre.

—Ho deus haver passat malament, avui…

—Sí. No ho sé…

Acaba de tombar-se i em mira amb els seus ulls més grossos que mai.

—No ho saps?

—Gairebé només he parlat jo. En lloc de defensar-me, he atacat. Quan he vist tots aquells papers i fotografies sobre la taula…

—I com els ha trobats?

—No era difícil. Algunes fotografies, ni les havia tancades. Eren en un calaix obert.

Ella comença:

—Per…

Però es talla, entregira tot el cos i exclama:

—Ho has fet a posta… Volies que les trobés!

—No ho sé. Potser sí.

Sordament, dic:

—En el fons, tenia ganes d’anar-me’n de casa, que em traguessin… és igual.

—Però, per què?

—No sóc un d’ells, Rena, ja ho saps. No tenia dret a seguir allí, a enganyar-los durant més temps. No els puc estimar, ni ells a mi, com t’he dit. Ells s’ho pensen, ja ho sé…

Ella branda el cap.

—Sí, que els estimes, Aleix. I ho has fet per això.

—No diguis ximpleries!

Però la Renata no s’immuta pel meu to gairebé irat.

—Ja saps que no ho són. No els volies comprometre… si passava alguna cosa. Però tampoc no els ho podies dir.

No replico. Inconscientment, em limito a estrènyer una mica més les mans, que tinc unides sobre el ventre. Però la crec. Em coneix més bé que jo mateix, potser perquè ella m’estima i jo no m’estimo.

—Què has dit de… del que vam fer al funcionari?

—Gairebé no n’hem parlat.

—No? De què heu parlat, doncs? D’això altre, dels diners que volíem treure-li?

—No, de res.

I tot d’una em sento tan estranyat com ella. I irat. Si el meu pare ha acceptat aquella discussió, és perquè se sentia culpable. Però no ho confessa. És de mala fe. Sempre deu haver estat de mala fe. Sento uns calfreds a l’esquena, a tot el cos. Rancuniós, dic:

—Mai no ha tingut la consciència tranquil·la.

—Aleix… Tremoles!

—No. Saps què hem discutit? Els motius que podien haver fet de mi un assassí. Sap que hi ha altres coses que tenen més importància que la vida d’un home com aquell, ho ha hagut de reconèixer. Però, no sé… Són odiosos!

—Aleix, què tens?

Posa un genoll a terra, s’aixeca.

—Et peten les dents.

—No…

—Sí. No t’has canviat i vas tot xop…

Acaba d’incorporar-se, m’agafa per una mà i m’obliga a posar-me dret.

—És culpa meva, me n’havia oblidat. Ja sé que tu… T’han d’estar al damunt com si fossis un nen!

Però li rebutjo les mans, vull despullar-me jo.

—Em dutxaré.

—I jo vaig a fer-te cafè.

Però abans s’alça una mica sobre els peus, em besa ràpida. Quan allargo la mà, ja no la trobo.

Vaig desfent-me de la roba mentre avanço cap al bany. Després, sota l’aigua, gairebé crido. És gelada i em mossega com un ca rabiós. Serro les dents i amb tot de gestos desordenats em frego el pit, el ventre, l’esquena. A poc a poc tot va amorosint-se. Obro la boca, bec amplament.

La Renata entra en el precís instant que tanco l’aigua.

—Té, no hi havia tovallola.

M’eixugo vigorosament, com si volgués treure espurnes de la carn, m’inclino per arribar-me a les cuixes, a les cames. Darrere meu sento l’olor abans que la mà de la Renata em caigui sobre l’esquena.

—Què fas?

—És colònia.

Em redreço.

—I després pólvores de talc, oi? Que et penses que sóc una criatura?

—Sí, que ho ets!

—Sí? Espera’t, doncs!

Llenço la tovallola i vaig a apoderar-me d’ella, però rellisco contra la llosa de porcellana i sento que ella riu mentre s’escapa cap al dormitori. Recobrant-me, em limito a treure el cap.

—Torna per aquí amb les teves potingues i ja veuràs!…

Des del llindar de l’altra porta em fa una llengota, i tots dos riem. Després se’n va.

Davant el mirall em pentino i tot seguit surto a donar uns quants cops de peu a la roba escampada; l’amuntego contra la paret.

El pijama és sobre el llit, però només em poso la jaqueta. Torno cap a la roba per tal de buscar el tabac. Però aleshores recordo que he fumat la darrera cigarreta i tombo cap a la cuina.

Ella, en veure’m, gairebé esclafeix:

—Mira que bonic!

—Sí?

Espero que deixi el pot d’aigua i, quan les tasses de la llet són plenes, avanço la mà, la subjecto.

—Ara veurem la pinta que fas tu!

—Què vols fer?

Corre cap al dormitori, però l’atrapo abans que faci la volta al llit, i ens esbatussem mentre li arrenco la roba de sobre. Quan ja només la cobreix la brusa, ric.

—Mira que bonica!

Un moment després ens hem abraçat, ja sense rialles, i sento la cremada dels llavis.

—Estimat…

M’inclino per tal de recollir-la per sota els genolls i, mentre ella se’m torna a arrapar al coll, faig un pas cap al llit. Diu amb una rialleta:

—I el cafè?

Però jo no contesto.

Ens mirem, cadascú vingut d’una banda del món per trobar-nos aquí, i ara, amb aquest batec del cor que li aixeca els pits i m’omple les venes amb un ritme desbordat.

Misèria i vileses s’han quedat en algun lloc, des d’on ja no ens poden fer mal, i només em turmenta aquest moment terrible de bellesa, quan fins i tot podria renunciar a ella, sense perdre-la. Per això espero, abocat contra el seu rostre.

M’amoixa la cara, en silenci també, i al final mormola de nou:

—Estimat…

M’angoixa que això sigui tan pur, tan immens, que hom pugui estimar el foc, cremar-se i no morir. Però morirem demà, un dia, quan ja siguem uns altres, submergits per la cendra que deixi aquesta foguera.

L’estimo en la quietud del dormitori, dòcil i meva, endinsats tots dos en un pou sense fons, i hi envellim junts, perquè en separar-nos no es trenca res i la immobilitat dels cossos s’arrapa encara al misteri que ens uneix.

Les seves mans toquen les meves, enllacem els dits, i ella se’m tomba amb els seus ulls on la nit s’aclareix.

—Aleix…

—Què, Rena?

Però només em somriu, s’inclina una mica, em besa i després salta del llit, va cap a la cambra de bany.

Jo em quedo amb els ulls fits en el sostre blanc, però després m’aixeco també i me’n vaig a la cuina. Sobre els rajols dels fogons les tasses ja no fumegen, però el líquid encara és tebi. Bec gairebé d’un sol glop i m’enduc l’altra tassa al dormitori, la deixo sobre la tauleta de nit.

Darrere meu, ella diu:

—No sents?

Alguna cosa espetega contra els vidres de la finestra. Plou. Plou fort.

—Obrim?

Ella mateixa tanca el llum i aleshores la sento al meu costat. Ens movem a les fosques i després, de sobte, la remor esdevé més forta encara, l’aiguat sembla penetrar a l’habitació. Enllaçats, ens aboquem cap a fora, però una cortina d’aigua ens separa del món, del carrer on somortament brilla un fanal.

S’arrauleix més contra meu, sento que mou la cara.

—Et quedaràs, oi, Aleix?

—Si tu vols, sí.

—Sí, ho vull!

Li acaricio els cabells, li toco les orelles, tot de gestos senzills en aquest moment, quan tot és simple i clar.

Després, sense cloure la finestra, retrocedim fins al llit, on ella es desfà de la bata que duia.

El cafè es refreda sobre la tauleta de nit…

Són les cinc de la tarda i he acabat la novel·la després d’haver-hi treballat gairebé sense interrupció des de bon matí, quan ella encara dormia.

No ha estat fàcil. Sóc sec i brusc i, potser perquè tinc només dinou anys, m’escapo de vegades cap al lirisme. Vull dir quan parlo de la Renata i del nostre amor. Com em podia posar sota la pell d’un home de prop de cinquanta anys i trobar un estil que li escaigués? Ho he provat i no sé si ho he aconseguit.

L’hauria volgut encara més retòric, preocupat per l’anàlisi psicològica, interessat a explicar els fets i no a presentar-los, com es feia vint o trenta anys enrere… Que el contrast entre la seva concepció novel·lística i la meva fos violent, explosiu, que l’estil fos verament la mesura de l’home. La Renata creu que me n’he sortit força bé. Però ella m’estima i ha llegit molt pocs llibres seriosos; no és un bon jutge, doncs.

Ara és al meu davant i calla mentre repasso les primeres pàgines i faig unes correccions. Té una revista a les mans, però no sembla que la llegeixi. Ara i adés em mira. Si ensopega amb els meus ulls, em somriu. Sé que està convençuda que sóc un gran escriptor. Ja sé que no pot ser veritat. És la meva primera novel·la. I ara que The enllestida em sento una mica desanimat.

Sense deixar la ploma allargo la mà cap al paquet de cigarretes. Però ja no n’hi ha cap. Des de les deu que no faig més que fumar. Estava nerviós. Ho estic encara.

—No en tens cap més?

Ella s’alça de seguida.

—Sí, a la cuina. Sempre en deixo algun a l’armariet…

—Era aquest. El meu, me’l vaig acabar ahir.

—No, doncs. N’aniré a comprar.

Passa cap a darrere meu, reposa el braç sobre la meva espatlla, s’inclina una mica.

—Deus estar content, oi?

—No, gens.

Se sorprèn, és clar.

—Per què?

Després conclou:

—Potser ets massa exigent.

—No ho sé… I massa ambiciós.

Toca les pàgines, les mira.

—Què en faràs, ara?

—L’enviaré al meu pare.

—No li agradarà.

—No l’he escrita pas perquè li agradi. Ell s’ha quedat a Balzac.

S’incorpora una mica, el braç encara sobre la meva espatlla, tebi i nu.

—I no miraràs de fer-la editar? Envia-la a un premi. Al Sant Jordi…

Ja hi havia pensat. Però arronso les espatlles.

—Per què? No és publicable, ara, sense mutilar-la.

—No hi fa res. A mi em sembla interessant que algú sàpiga que s’escriuen coses d’aquestes.

Li agafo la mà, somric.

—Potser sí…

Però després, quan se’n va a buscar les cigarretes a l’estanc de més avall, hi torno a pensar. No he dit tot el que volia, o no ho he dit prou clar. No sé per què. Mai no he tingut en compte la possibilitat de publicar-la. Però alguna cosa pesa sobre meu, l’ambient, la circumstància que no em deixa ser totalment lliure ni quan em trobo sol amb mi mateix, com davant d’aquestes planes. Ara, més que mai, sento que m’han fet un mal immens.

Miro al meu davant, cap a la reproducció d’en Tàpies que penja de la paret, que ja hi penjava quan vaig conèixer la Renata. És una obra fosca i turmentada, profunda. És una obra d’home lliure, encara. Però és un pintor, i tots els pintors s’han pogut evadir. Jo no puc. Ni vull, si ho mirem bé. Ni els altres que escriuen. La paraula és més un compromís amb la realitat, sobretot ara. I jo sóc un d’aquells que van néixer dins els murs i, encara que no els accepti, tinc una moral de presoner.

Deixo la ploma sobre les quartilles, em toco el front amb les mans. Penso que potser he escrit una obra innoble, com sempre que no es diu tota la veritat. Per dins, alguna cosa em lliga i em caldrà molt de temps per a deslligar-ho. Temps i experiència. Em sento impacient de madurar, d’aclarir-me, perquè ara no puc construir res de durador, ni podré mentre no hagi conquerit aquest espai interior que aniran deixant els enderrocs.

M’aixeco i faig uns passos pel menjador ple de sol, perquè la pluja ha deixat un dia radiant; torno a aturar-me al costat de la cadira. Aquesta obra és un enderroc, el que resta d’un edifici que des de l’inici es clivellava. Un edifici de fang. No en podré utilitzar res, perquè el fang no dura, s’esmicola i torna a ser terra que ens empolsa els peus. Però jo la toco amb els dits, la sospeso amb les mans i reuneixo un túmul sota el qual enterro alguna cosa. Sempre cal enterrar alguna cosa en els fonaments, de vegades un home i, en moments excepcionals, potser fins i tot una generació. Potser serà la meva…

Em torno a asseure davant la taula, reprenc la ploma i, lentament, ara amb desgana, vaig rellegint les quartilles. Cal acceptar el sacrifici i deixar testimoni, encara que potser no en siguem dignes. Algun dia, en el futur, algú o altre ho sabrà. Al cap i a la fi no hauria escrit aquesta obra si no hi confiés.

Sento la porta del pis que es tanca i, un moment després, la Renata és de nou al meu costat…

—T’he comprat Celtes curts, perquè no n’hi havia de llargs.

—És igual…

Deixa dos paquets sobre la taula, n’obro un i tots dos ens mirem als ulls. Després inclino el rostre cap al seu ventre, hi repenjo el front. Ella em toca els cabells mentre li passo el braç per la cintura.

—Aleix… Et passa alguna cosa?

—No…

Me’n separo, ens somriem. La seva proximitat em dóna fortitud. Li allargo el paquet obert i tots dos agafem una cigarreta. Encenem i tot seguit reprenc la ploma mentre ella passa cap a l’altra banda de la taula.

Cal prosseguir la correcció, esmenar algunes escenes precipitades que he escrit en moments de massa tensió espiritual, allunyar-me si és possible una mica del text perquè la distància em permeti de mirar-lo amb un ull de crític. Però sé que no ho podré fer, perquè això no és ben bé una novel·la, sinó un fragment de la meva vida, decisiu, la inevitable autobiografia del novel·lista que fa les seves primeres armes i experimenta sobre ell mateix…

A tocar de la finestra, la Renata, que mirava cap a fora, m’interromp i en un to d’urgència fa:

—Aleix… Vine, de pressa!

I amb el gest reforça les seves paraules.

—Què hi ha?

Però ja separo ràpidament la cadira de la taula, corro cap a la finestra, i ella assenyala:

—Mira!…

Encara arribo a temps de veure el segon home, que fa petar la porta del cotxe abans de desaparèixer cap a l’entrada.

—La policia!

Quan la miro, veig que la sang se li ha retirat de la cara, ara molt pàl·lida. La cigarreta se li escapa dels dits, segueix cremant per terra. El món ens cau a sobre.

—Potser vénen aquí…

—No sé.

Esguarda al seu entorn amb els ulls vagues i alhora escrutadors, com si cerqués un refugi. Jo dic:

—De seguida ho sabrem.

Però ella no m’escolta, m’interroga, s’interroga:

—És que vam deixar-nos alguna cosa?

—No, res.

—Com en pots estar tan segur?

Allarga una mà a les palpentes, tot i la llum; la hi agafo i l’estrenyo contra meu.

—Potser no és el que et penses. Dies enrere vaig perdre la cartera.

No m’entén, és clar, i, ràpid, li explico:

—Va ser aleshores de les manifestacions, precisament el dia que em vas acompanyar.

—No en vas dir res.

—No… Un amic, en Torres, la va trobar i la tenia a casa seva.

—Per què?

—No me la va donar perquè aleshores el van detenir; encara ho està. Sé que van fer-li un escorcoll… És natural que els estranyés i que investiguin.

—Però haurien anat a casa teva, Aleix.

—Ja hi deuen haver anat.

—I el teu pare…

Però la tallo, no ho crec. Vull ser just.

—A la cartera, hi duia la teva adreça, retrats…

—Però, en aquest cas, no poden saber del cert que ets aquí… T’amagaré!

I ja m’estira, torna a furetejar amb la mirada. Però jo sé que en tot el pis no hi ha ni un sol amagatall. Per això l’aturo.

—No. Voldran entrar.

—No els deixaré passar!

—Entraran de totes maneres. Serà pitjor. Ho escorcollaran tot, trobaran la novel·la i se l’enduran… Val més que els segueixi, no serà per gaires dies.

Ella em clava els ulls desenfocats encara, plens d’angoixa. Les ungles em tallen la pell.

—Però i si no és això, si t’equivoques? No et vull perdre, Aleix!

—No, Rena, no…

Li toco les galtes i, un moment després, el seu cap reposa contra la meva espatlla.

—No em perdràs mai.

Però el cor gairebé se m’ha aturat i després, de sobte, es dispara. Pot ser qualsevol cosa. Potser sí que vam fer alguna badada. Però sempre he estat disposat a pagar, ara me n’adono. Només per l’home, és clar…

Me’n separo i torno cap a la taula, recullo els fulls escampats, sense ordenar-los.

—On ho fiquem?

Però, després, jo mateix dic:

—En un lloc ben visible, que no sembli que ho volem amagar…

M’inclino cap al prestatge que hi ha sota l’aparell de ràdio, ho deixo al costat del pare Noél, sota una revista.

Quan m’incorporo, el timbre de la porta ressona, llarg i urgent.

—Ja són aquí…

—Sí.

Ens mirem, immòbils, però respirem fort i el cor ens rebota contra les parets del menjador. Després me la trobo entre els braços, la boca en la meva, ni ella ni jo no sabem si per darrera vegada.

El timbre ressona de nou, foraster, enemic, i aleshores faig:

—Anem…

I avancem enllaçats, tots dos a punt de destí.

Barcelona i Tàrrega, 2 juliol - 21 agost, 1962