2

En Cortet em telefona a l’hora de dinar i, en sentir que és ell, tanco la porta del despatx.

—No t’he vist, avui. Que no has vingut?

—No. Com ha anat?

—Molt bé. N’he tombat un.

—No fotis! Tombat de debò?

—I tant! Si no l’haguessin plegat, encara estaria estès a la Ronda.

Després la veu se li enfosqueix:

—Però hi ha hagut més detencions.

—Qui?

—Tots no els sé, encara. He vist que s’enduien en Rovires, en Castro i un altre de medicina que no conec. Per què no has vingut?

—No podia.

No li he d’explicar pas que anit aquell porc va citar la Renata per a avui. Això és més important. No em podia pas exposar que m’enxampessin. Afegeixo:

—Demà…

—A veure. Convé que els ferms no afluixem.

—Demà ens veurem.

—Bé… Però no et telefonava per això. ¿Oi que l’altre dia vas perdre la cartera?

Maquinalment, em toco la butxaca.

—Sí. Per què?

—Va trobar-la en Torres, no sé si el coneixes gaire…

—El fill de l’escriptor?

—Sí. Aquest sí que és dels bons, eh?

—Tots ho fossin tant… On la va trobar?

—Al passeig.

—Per què no me la va donar ahir?

—Es va haver de quedar a casa. Va tot macat.

—Van pegar-li?

—Encara coixeja… Et buscava i hem quedat que jo et trucaria. Devies estar preocupat, oi?

—Home, no em feia cap gràcia.

—Doncs ara ja saps qui la té.

—Sí. Podia trucar ell, tu.

—És pel que t’he dit, que us coneixeu poc. Me l’hauria donada, però no la duia. Hauria estat imprudent.

—Ja el veuré demà.

—Bé, noi, doncs…

Sembla que vagi a penjar, però encara diu:

—Ah, i aquella xicota… la Renata. Tampoc no hi era.

—No? No l’he vista.

—Si em donaves el seu número potser podria…

—No té telèfon.

—Sí que és llàstima! Quin bombó, eh, tu?

—Sí, però ja en parlarem una altra estona. Ara estava dinant. Ell riu.

—Burgès!

—Home, no fotis, tothom dina!

—No pas a les tres… Què fas, aquesta tarda?

—Tinc una mica de feina. Per què?

—No, per res.

—Fins demà, doncs, noi.

Penjo i torno cap al menjador, on la família menja en silenci. La mare em pregunta:

—Qui era?

—Un amic. De la Universitat.

Em fastiguegen aquestes preguntes. No pregunto pas res, jo, quan els telefonen a ells. El pare esmicola un tros de pa.

—Encara no penseu reprendre les classes?

—No les hem tancades pas nosaltres…

—Ja et dic jo, a vigílies d’exàmens i… M’imagino l’escabetxina. Ja cal que vagis ben preparat.

És clar, no sap que ja és com si m’haguessin suspès. Fa tres mesos que no he vist una aula ni he tocat un llibre. No m’interessa, això. No vull aprovar.

La mare crida:

—Petra!

És la criada. Té una mirada deshonesta, però és un porc espí. L’altre dia vaig provar de tocar-li els pits, per veure què passava, i gairebé em bufetejà.

—Ja pot portar les postres.

Naturalment, li ho diu en castellà, perquè no entén un borrall de la nostra llengua. Ningú no s’ha preocupat d’ensenyar-la-hi. Tothom li parla com si visquéssim a l’altra banda de l’Ebre.

La tia em pregunta:

—Encara feu manifestacions, oi?

—Sí.

—Però tu no hi vas…

—És clar que sí.

El pare em sotja per damunt de les seves ulleres. No sé per què les duu, perquè mai no mira pels vidres.

—Mal fet. Ja saps que no m’agrada de prohibir res, però… A tu tot això no t’importa.

—Ah, no? A qui importa, doncs?

—A quatre caps calents que només pensen provocar desordres.

—Ells van entrar a la Universitat i es van endur quatre companys.

—Alguna cosa devien haver fet. Tinc entès que van repartir uns impresos…

—Ningú no ho sap, qui els va repartir. I després no és motiu. Tenim dret a pensar a la nostra manera, oi?

La tia pontifica:

—Els estudiants sempre han estat els mateixos. Recordo que vosaltres també fèieu tot el rebombori que podíeu, Anselm.

Ell comença a menjar cireres.

—No és el mateix, Emma. Eren uns altres temps i mai no sortíem de la legalitat. Pensant-hi bé, tot eren ganes de divertir-se, però sense malícia. Era una altra cosa.

—És clar, vosaltres us podíeu divertir. No havíeu de solucionar res.

—I vosaltres sí?

Ho pregunta sense ironia, incrèdul i sorprès.

—Potser sí. Si no ho fan els més grans…

—I què solucioneu?

—De moment potser n’hi ha prou que algú doni a entendre que no és veritat que vivim al paradís terrenal.

Ho he dit amb tanta vehemència, que m’he empassat un pinyol. Son petits, però.

—I ens el portareu vosaltres…

Ara sí, ara ho diu amb ironia. No s’ha preocupat mai de res, llevat de fer diners a l’esquena dels malalts, però es creu amb dret a ironitzar.

—No. Però una mica d’honestedat potser sí.

Ell es molesta:

—No sé què voleu, carall! Mai no s’havia fet tant de cas de la joventut, mai no hi havia hagut tantes oportunitats per a tothom, ni tant d’ordre…

—Ja ha sortit!

S’interromp, i tots em miren estranyats, perquè he fet un crit. Gairebé un crit de triomf.

—Què vols dir?

—Que era inevitable. L’ordre!

Aixeco les mans juntes, acoto la testa i em vaig inclinant.

—Oh, ordre, preserva’ns de tot mal, fes que tothom, lligat de peus i mans, et pugui ofrenar eternament la seva pregària agraïda…

La tia i la mare riuen sense acabar-ho de comprendre, però ell arrufa les celles.

—Què significa, aquesta poca-soltada?

—És que quan algú prem el botó de l’ordre, sento que sona un timbre estrident i…

—No sé com t’agrada tant de fer el pallasso.

Té el rostre vermell. Potser també s’ha empassat un pinyol.

—Us tracten com si fóssiu homes i contesteu com criatures…

—Qui, ens tracta com a homes?

—Aleix…

La mare, conciliadora com sempre. Bany maria, temperatura constant, paravents i finestres tancades.

—Jo només veig que sempre ens tapen la boca amb el mateix caramel. Diuen «ordre» i… tothom a callar. Però quin ordre? També n’hi ha al cementiri, i encara és més perfecte.

—Prou, Aleix!

I queixós, cap a la mare i la tia:

—No sé com és, aquest noi! No hi ha manera de tenir-hi una conversa.

—És que tu en dius tenir una conversa de parlar tu sol; l’altre només ha d’escoltar.

—Aleix!

Ho han dit totes dues. Els faria una fotografia i a sota hi posaria aquesta inscripció: «Dones mossegades per un escorpí».

—Això ja és massa! Hom es mostra liberal, afluixa la disciplina, procura discutir les coses en un peu d’igualtat, i mira quins són els resultats! Si a mi, quan era jove…

Sermó. M’escuro les ungles amb un gest insolent. Hi ha coses a les quals només és possible de contestar amb la insolència.

—Anselm, per Déu, que no et convé excitar-te… És una criatura…

Però la tia fa:

—Per què ets així, Aleix?

Esbosso un gest:

—Ja ho ha dit ella. Ho heu dit tots. Només hi ha criatures: els obrers que cobren trenta-sis pessetes diàries, els miners que s’han cansat que els explotin, la gent que viu amuntegada en barraques…

M’aixeco, sense plegar el tovalló.

—Però, per què parlar!

Ell crida:

—Això, vés-te’n! I no escoltis mai ningú, sents? Vés sempre a la teva perquè ja ho saps tot i els altres no t’han d’ensenyar res… Ja dic jo!

La Petra és al passadís i para una teula quilomètrica. No plega res, però els crits sempre l’atreuen. I no ho dissimula, perquè no es mou de lloc; em mira amb els seus ulls deshonestos.

És antipàtica. Per això, en passar, li toco el cul. Ella es gira, irada, i em colpeja els dits. Però jo la subjecto, li travo els braços i, amb la mà lliure, li palpo el ventre.

—Que crido!

—Apa, doncs!

M’agradaria. Però no ho fa. Es queda quieta, mirant-me. Li esclafo el palmell contra els pits, menuts i aplanats, i després, de sobte, la deslliuro. Em faig fàstic. Dic:

—Perdona, Petra…

I tot seguit m’allunyo cap a la meva cambra. Prendré nota de totes aquestes escenes. Em poden ser útils per a la novel·la que escric i que potser no acabaré. Perquè aquesta nit vull matar el funcionari.

S’han citat a la una, però a dos quarts ja travesso la plaça de Sant Gregori i, per un corriol que voreja una paret, avanço cap al carrer de les Escoles Pies. L’església sembla haver-se quedat empantanegada. En passar, he llegit sobre la tanca: «Sense l’ajuda de tots els feligresos, no podem prosseguir les obres».

El corriol és molt fosc i ple de runa. Té l’avantatge que és solitari. Més amunt cremen dos fanals, espaiats, i darrere la torre, on hi ha una casa de pisos, veig dues finestres il·luminades.

La tanca, una mena de reixat de maó pla, és baixa i queda al costat de l’ombra. Espero uns moments, confós contra la massa d’un pilar. Em poso els guants. A la dreta hi ha una altra casa, en construcció. Però ningú no em pot veure.

M’enfilo fàcilment i em deixo caure a l’altra banda. El jardí és menut, amb un parell d’arbres que pugen fins a la teulada. Sense soroll, m’esmunyo per la grava i, evitant el porxo davanter, em refugio darrere la torre.

Lluny espetega el motor d’un cotxe, però aquí tot és quiet, sense altra remor que el fregadís d’una branca contra el mur de la casa. Miro el rellotge i aixeco els ulls cap a l’arbre. És un pi, molt tofut i no gaire alt. M’hi enfilo amb precaució, per no esbotzar la Voigtlànder que duc a la butxaca.

Assegut a cavall d’una forca, em trec la porra de sota la camisa i la sospeso entre les mans enguantades. Pel carrer de les Escoles Pies que domino, davalla un cotxe, però encara no poden ser ells. Després, és un vehicle menut. Avança fins al cul-de-sac, s’atura. Seguidament, retrocedeix. Uns que no sabien on anaven.

El silenci torna a instal·lar-se en el barri. Considero de nou la porra, somric. El rellotge avança molt lentament.

Em recalco contra la branca que tinc a l’esquena. És rugosa, olorosa de resina, i la camisa s’hi enganxa. Però no hi fa res. És una camisa vella, i després la cremaré. I els guants. I els pantalons i tot.

A la casa de darrere algú ha engegat la ràdio, una mica massa forta. Una veu canta. Una veu nostra. Deu ser un disc, és clar. A poc a poc la identifico, tot i que només l’he sentida una vegada. És l’Espinàs que canta Brassens. Escolto intensament.

Pel just que és col·locat enmig dels assassins…

És oportú, tanmateix.

Després, la veu del locutor, robusta i forastera, però tot seguit una mà invisible deu girar el botó. El silenci de nou. M’adono que servo encara la porra a la mà, la deso entre la camisa i la samarreta. Espero. Tinc ganes d’orinar.

Consulto el rellotge. Passen cinc minuts de la una. Encara tinc temps. Davallo pel tronc de l’arbre i cerco un indret entre les flors que voregen la tanca. Però la micció és difícil, perquè estic tot excitat. Nervis. Orino quatre gotes que cremen.

Sento el roncar del cotxe quan tot just m’havia tornat a instal·lar. Són molt puntuals. El llarg Plymouth rutlla per la calçada amb una vibració somorta, i la llum dels fars de ciutat es mig dilueix en la claror dels fanals. Però després, quan enfoca la torre, s’aferma.

Ara no el puc veure, perquè la construcció m’ho priva, però sento la remor de la porta que s’obre i, tot seguit, el soroll de la reixa mal equilibrada que frega el terra de grava.

El vehicle torna a avançar amb un zumzeig que després s’apaga en sec. I els fars. Dos cops de porta, unes paraules inintel·ligibles, la reixa que s’arrossega altra vegada, i després els passos que pugen lleugers els dos graons que menen a l’entrada. Uns altres passos, talonejant, pugen més lentament.

La veu masculina diu encara unes paraules que després moren, ofegades per l’espetec, ben oïble, del pany. Sense pressa, davallo de l’arbre.

Faig la volta a la casa, evitant la clapa de llum que ara s’escapa d’una finestra. El cotxe, que examino des de l’ombra, és d’un color verd clar i sembla resplendir suaument amb una claror pròpia.

La llum s’apaga, però a l’altre costat obren una finestra. Jo m’adreço cap a l’angle davanter de la torre, munto els graons molt arrambat al porxo protector i empenyo lleugerament la porta. És tancada.

Espero encara. Per la finestra oberta es vessa la rialla de la Renata, una mica massa aguda, artificial. L’home, en canvi, riu amb un so greu, però campanut. Després les rialles s’estronquen, rellisca un moble, potser una cadira, i el silenci que segueix és més opac, ple d’amenaces.

Engrapo la porta i inclino el cos endavant. Gairebé tremolo, però l’erecció de moments abans no ha cedit, és més dura que mai. Amb els ulls, vigilo la porta que s’obre imperceptiblement. Compto fins a vint-i-cinc i aleshores allargo la mà.

En algun lloc, més endins, crema un llum que la Renata deu haver deixat encès per orientar-me. El vestíbul, a les fosques, es prolonga en una saleta on distingeixo la forma d’unes butaques, d’una tauleta, tot funcional. Avanço cap a l’esquerra, d’on procedeix la llum, però em desvio cap a la porta taronja que la Renata m’havia indicat.

És dos dits oberta, però només la puc veure a ella, dreta al costat del llit, davant la tauleta on el pàmpol escampa una aurèola difusa. S’ha tret la brusa i la faldilla i, sota la combinació de niló, es transparenta la taca fosca de les bragues. S’inclina una mica i remunta els dits cap a l’embocadura de les mitges, però aleshores sento la veu d’ell, ronca:

—Espera. Ja saps que és el meu privilegi…

Surt de l’altra banda, gairebé corrent sobre els peus calçats amb unes sabatilles blaves, les cames molt blanques i piloses nuades en un grumoll de músculs que les desproporciona. S’inclina al seu davant mentre allarga les mans. La Renata riu, nerviosa, els ulls ara fits en la porta que a poc a poc vaig empenyent. Avanço mentre ell diu:

—Nena, ets realment una…

Però aleshores, de sobte, li abandona la cuixa, s’incorpora i, amb un gest viu, es tomba. Simultàniament aixeca les mans, perquè jo he corregut cap a ell amb la porra alçada. De cua d’ull veig com la Renata es fica els dits a la boca i se’ls mossega, però l’arma, gairebé automàticament, ja colpeja l’home. Les mans, que no han pogut evitar res, li cauen, i el cos vacil·la.

Un crit ofegat s’escapa dels llavis de la Renata, però jo ja torno a aixecar la porra i, amb totes dues mans, la hi enfonso per segona vegada contra el crani, que espetega. L’home cau en rodó.

La Renata somiqueja i la sento contra meu, càlida i esparverada. Però la rebutjo sense un mot i m’inclino sobre el cos immòbil. He deixat escapar la porra, que ara reposa contra els seus peus, i avanço l’orella fins al seu pit. El cor sembla aturat. Em trec el guant de la mà dreta i li cerco el pols. Ja no batega.

—És mort?…

M’incorporo, sempre mirant-lo.

—Sí.

Torna a recalcar-se’m, com si les forces l’abandonessin, però jo pregunto:

—Què has tocat?

—Les portes; els poms…

—Quants? Ensenya-me’ls.

Però ella no es mou.

—El de fora i el d’aquí.

Camino ràpidament cap a la porta i, meticulós, frego el pom amb el guant. Després surto.

—Aleix! —Corre cap al meu costat, tal com va—. No em deixis sola.

—Vine. Tens por?

—Tu no?

—No.

—Jo estic molt espantada.

Ara veig que tremola i fins i tot se li ha desfermat un petit múscul de la cara. L’abraço, tendre i sense desig, perquè l’erecció de moments abans s’ha fos sobtadament quan m’he encarat amb la mirada de l’home. Ella se’m prem, abandonada.

—Hem fet una cosa molt grossa, Aleix…

—Ja ho sabíem. L’he feta jo.

—I jo també.

La beso, però els llavis tenen una duresa desacostumada que només a poc a poc s’ablaneix.

—Anem a netejar l’altre pom.

Travessem de nou la sala i el vestíbul, ens atansem al cancell.

—Què li has dit, per poder sortir?

—Res. S’ha anat a despullar al bany; l’altra vegada també ho va fer.

—Havies d’haver vingut amb guants.

Eixugo el pany i després empenyo la porta que tota l’estona ha quedat oberta.

—No has tocat res més?

—No.

—N’estàs segura? La tauleta de nit, el capçal?…

—No he tocat res. Hi he pensat.

Retrocedim cap al dormitori, cap al cadàver. S’ha quedat tot encongit de cames i ara ja no sembla ningú important. Un ninot.

—Estic més nerviosa…

—Potser que beguis alguna cosa… No té licors, aquest individu?

—Sí, al bar. Però no vull res.

Veig que de cua d’ull mira el cadàver, però jo em desplaço, m’interposo entre tots dos.

—Espera’m fora, si vols.

—No em vull quedar sola. Per què no ens n’anem?

—Ara.

Trec la màquina fotogràfica de la butxaca, observo l’habitació. La llum és una mica dèbil, però me’n sortiré.

—Per què el vols fotografiar?

Sí, per què? Explico:

—Suposo que per la mateixa raó que altres es fotografien quan es casen, o quan fan la primera comunió. Per eternitzar un moment solemne.

—No ho entenc.

—És el meu primer cadàver, Rena…

—El teu…

Ara veig que té el rostre molt pàl·lid, cobert per una pel·lícula de suor. El moviment espasmòdic del coll traeix les convulsions de la glotis.

—Que no et trobes bé?

—No, gens. Em sembla…

Es gira i corre cap a la porteta que hi ha a la dreta; deu ser la cambra de bany.

—Rena, les mans!

Però ja ha agafat el pom, el fa girar. Em precipito darrere d’ella.

—Rena!

Li agafo les mans quan anava a reposar-les sobre la porcellana malva del lavabo.

—Deixaràs senyals…

S’inclina endavant, obre la boca, d’on surt un doll espès i multicolor de substàncies pastoses que peten contra el fons de la tassa. Tanco els ulls, però m’esforço a obrir-los de nou i allargo la mà dreta per tal de sostenir-li el front, on ara s’inflen tot de gotes.

Un segon doll macula el lavabo, on els esquitxos salten per tots costats. La Renata respira fort, com quan dormim junts, i un filet de saliva li penja dels llavis. Les mans es mouen.

—No toquis res!

Escup repetidament, i la saliva rellisca per damunt les matèries acumulades al fons de la porcellana. Es redreça.

—Ai, que malament que m’he trobat!

—I ara? Estàs més bé?

—Sí. Deixa’m el mocador.

Com sempre, és un mocador rebregat que fa angúnia de veure, però ella se’l duu als llavis amb naturalitat, s’eixuga.

—No havies d’haver entrat…

—Ho hauries tocat tot, tu.

—Però això és lleig… Et dec haver fet fàstic.

—No. Tu no me’n pots fer mai.

Em somriu, dèbilment, però després desplaça els ulls cap a l’espill.

—Quina cara! Me la rentaré?

—No. Necessitaries alguna cosa per a eixugar-te. Tot és deixar rastres.

—Però a tu et sembla que puc sortir amb aquesta fatxa?

—És clar que sí. Compte!

Perquè allargava la mà.

—Seu, mentre netejo això.

Amb el peu arrossego el tamboret del bany cap a un costat de la cambra, l’ajudo a asseure-s’hi, i ella es queda recolzada d’esquena a la paret, les mans sobre la falda, les cames obertes.

—Acabo de seguida.

Sempre enguantat, obro les dues aixetes del lavabo i, mentre l’aigua va enduent-se la porqueria, netejo la porta, el pom i la zona immediata que a poc a poc vaig eixamplant. Més val assegurar-se. Ella diu:

—No sé com pots tenir tant de nervi.

Al lavabo queden encara tot de màcules fora de l’abast del doll de les aixetes. Cerco un vas i no el trobo.

—On és, el bar?

—A la sala on hi ha llum. Per què?

—Necessito alguna cosa per a acabar de netejar això.

I camino cap a la porta, mirant-la. Però ella no diu res. Ha tornat a tancar els ulls i ha estirat les cames.

M’oriento fàcilment i penetro en una saleta on hi ha un ample divan llit, de plàstic, una tauleta rodona, tres butaques, un llum de peu i el bar, un taulell en miniatura encastat contra l’angle de la peça. Darrere s’arrengleren, a la vista, ampolles, cocteleres, vasos i copes. De les parets pengen dues teles, dos nus acadèmics, nauseabunds.

Agafo un vas, però després el deixo per tal de recollir un sifó. Torno al lavabo, on la Renata segueix en la mateixa positura.

—T’ha passat del tot, el mareig?

—Sí. Però em sento tota decaiguda…

Projecto el raig del sifó contra les taques grogues del fons del lavabo. Fàcilment, llisquen cap al desguàs, però insisteixo fins que ja no queda gens de líquid. Tanco les aixetes. Ella s’aixeca.

—Tinc ganes d’orinar…

S’escarranxa sobre el bidet, sense seure, i amb dos dits s’obre el carnal dels pantalons. Jo la miro, amb el sifó encara a la mà, i després, quan acaba, la subjecto i l’atrec contra meu.

—Rena…

Ella m’esguarda, encara tota pàl·lida, i prova de somriure’m.

—Què, Aleix?

—T’estimo.

Deixa caure el cap contra la meva espatlla i afirma en silenci. Quan torna a aixecar el rostre, diu:

—Anem-nos-en, Aleix. És perillós de quedar-se tanta estona.

—No ha de venir ningú.

Però la deixo i m’inclino cap al bidet, on engego l’aigua. Ens quedem tots dos observant els cercles concèntrics que s’eixamplen, transparents contra el fons clar.

—Em sembla que ara ja està tot…

Sortim i tanco el llum i la porta; ella m’acompanya aquest cop fins al bar, on insisteixo:

—De debò no vols beure res?

—No. Tornaria a vomitar.

—Doncs jo…

Però ho deixo. Caldria embrutar un vas, rentar-lo. Estic cansat de rentar coses.

—Vine. Ja beurem a casa.

Premo l’interruptor i tornem, per darrera vegada, a la cambra on el temps s’ha aturat. Però no pas per a nosaltres. Quan dono un cop d’ull al rellotge, comprovo que ja són les dues. Potser avança.

—Quina hora tens, tu?

—Les dues i cinc. Anem-nos-en, Aleix.

—De seguida.

La màquina fotogràfica és sobre el llit, on l’havia llançada en seguir la Renata a la cambra de bany. L’agafo, torno a estudiar la il·luminació, encenc els fluorescents que es dissimulen darrere unes plaques de vidre que decoren les parets, però és una llum sense cos, diluïda…

Ho provo. Inclinat sobre el cadàver, centro l’objectiu, retrocedeixo una mica, perquè vull el cos sencer, i aleshores disparo.

—Tanca el llum, Rena.

Des de la mateixa distància, en la mateixa posició, disparo dues vegades més, ara sense més il·luminació que la del pàmpol que crema darrere.

—Ja està.

Ella fa un pas cap a la porta mentre deso la màquina a la butxaca. Però aleshores dic:

—Un moment… No et vols vestir?

—Ah!

I es mira, estranyada. Tot seguit agafa la faldilla, la brusa, i es vesteix precipitadament amb tot de gestos inhàbils, atabalats.

—Hauries estat capaç de deixar la roba aquí…

Miro cap a la porra. És a tocar del cadàver, allí on l’havia deixada caure, dissimulada darrere l’ombra de la cama.

—Què en fem, d’això?

La recullo mentre ella diu:

—Deixa-la; no és teva.

—Però la poden identificar. Poden saber que aquell individu la va perdre al passeig de Gràcia, en un encontre amb els estudiants. No els costarà de deduir que la devia recollir un d’ells.

—Eren molts.

Em grato la testa, sempre mirant la porra.

—Però és una orientació. No vull deixar el més petit rastre, res que els doni una pista, per lleu que sigui.

Maquinalment, la vaig fregant amb el guant.

—No seria prudent que ens la quedéssim, Aleix.

—No, ja ho sé. La llençarem en algun lloc, lluny d’aquí.

Me la fico sota la camisa, torno a mirar al meu entorn.

—No t’oblides res? Un mocador, el portamonedes?… On el tens?

—No n’he dut. Ho he fet a posta.

—Anem-nos-en, doncs.

L’agafo pel braç.

—I el llum?

—El podem deixar encès.

Gairebé a les palpentes travessem la saleta primera i després, amb precaució, bado la porta de fora. Tot sembla quiet. Només el Plymouth resplendeix amb la seva seductora lluminositat.

—Surt.

Amb un petit espetec tanco darrere nostre. Seguidament, tots dos contornegem el cotxe i, gairebé de puntetes, ens atansem a la reixa. Per dins hi ha una lleba, l’aixeco…

I aleshores em cal allargar les mans cap als barrots de fusta, on m’agafo per no caure, tot el cos inclinat endavant i la testa pesada contra els braços.

—Aleix!

Les seves mans petites m’engrapen en la fosca i, de la boca, amb el meu nom, se li escapa un bleix sacsejat.

—Aleix, què et passa?

—No és res…

Em redreço a poc a poc, ajudat per ella, però torno a vacil·lar sobre les meves cames de drap. A ella, la veu se li trenca:

—Aleix, Aleix…

Provo de somriure-li, però els llavis em deuen penjar.

—No t’espantis…

—Vols que agafem el cotxe?

Sacsejo el cap i torno a redreçar-me, ara més fàcilment, i respiro a fons, dues o tres vegades.

—No saps conduir, tu. I després podria passar qualsevol cosa.

—Però som lluny de casa…

—Hi arribaré.

Reposo la mà sobre la seva, que m’agafa pel braç. Tots dos suem a despit de l’airet que ens amoroseix la carn. Inhalo encara profundament i després intento arrossegar la tanca de fusta. És pesada.

—Obre tu…

Sortim fora, jo una mica tentinejant. Però aleshores m’aturo mentre les mans, incontrolades, em tremolen com dues gotes de mercuri. En veu alta, reflexiono:

—L’havíem d’haver escorcollat…

Ella ajusta la tanca, se’m gira:

—Per què?

—Haurem de tornar a entrar. En algun lloc deu tenir apuntada la teva adreça, el teu nom. Si la policia investiga…

—Només vaig donar-li el número del telèfon del bar. I es pensava que em deia Laura. No ho recordes?

—Però localitzaran el número, aniran al Popil’s…

—No saben res. Vaig agafar l’aparell jo, ahir.

—I no els vas dir res, a les altres?

—No, res.

—N’estàs segura?

—Sí. Qualsevol podia donar el número del bar.

El tremolor minva, però les cames segueixen pesades i arrossego els peus mentre ens endinsem pel camí que mena a la plaça de Sant Gregori. Ella diu:

—Abraça’m…

Li passo el braç per l’espatlla, i tots dos, en silenci ara, caminem.

El llit és bla, però sota la galta el llençol fa una arruga que se’m clava a la pell. Desplaço una mica el cap, obro les cames on algú sembla mossegar-me. La Renata es mou per algun lloc, fora de la cambra, però després entra, encara vestida com abans, i se m’atansa. Lentament, em giro.

S’inclina sobre meu:

—No cal que et moguis.

Em descorda els pantalons i els va fent lliscar cames avall; després em treu la camisa. Jo tanco els ulls, paralitzat. No sé com hem pogut arribar al seu pis. Però hi hem arribat. I, pel camí, fins i tot ens hem desfet de la porra. Ella l’ha llençada per un forat de claveguera.

—Com te trobes, ara?

—Bé. Crema això.

—Ja ho faré.

S’asseu al meu costat, em toca la cara, però jo la defujo.

—No… Tu deies que tenia nervi… —Em tombo encara, bocaterrós—. I, si no hagués estat per tu, hauria caigut pel carrer.

Sento l’alenada càlida de la seva respiració, que bleixa sobre la meva espatlla nua. I la veu diu, dolça:

—Aleix, saps?…

Però jo no contesto. Darrere la respiració hi ha ara el contacte de les mans aplanades contra les clavícules.

—Jo me n’alegro. Estic contenta…

Continuo callat, i la càlida pressió s’accentua amb la d’una galta que em frega el coll mentre ella va dient:

—De primer, gairebé em feies por. Tan segur, tan eficient… Semblaves una màquina que no sent res, que no pensa res…

—Deixa’m!.

—No, Aleix… Jo també m’he posat malalta.

—Ets una dona.

—I què hi fa? Tots dos tenim sentits i som de carn i ossos.

Em besa l’orella, diu encara:

—M’agrada que siguis fort… Però ara et prefereixo així, espantat com jo. Perquè encara ho estic, Aleix…

Jo em giro, m’incorporo.

—Vés-te’n, vés-te’n!

La començo a colpejar sense miraments, i la ràbia em vigoritza el cos, que ara sembla despertar-se.

—Crema això d’una vegada! No vull que em compadeixis.

—No et compadeixo, Aleix. T’estimo, t’estimo només…

—No ho diguis!

Però aleshores torno a caure sobre el llit i tanco els punys, els ulls; em tanco tot jo per tal de lluitar contra el plor que em nua la gola. La seva mà em toca encara, però després s’allunya i tot seguit sento els passos que abandonen la cambra.

Reposo estenallat, tot el cos commogut per un sanglot profund. Els ulls em ragen i la boca em baveja com la d’un vell. Amb les mans irades rebrego el llençol, però després les obro i me les miro. Unes mans brunes, uns dits llargs, un palmell una mica massa ample… Les mateixes mans de sempre. Però han matat, i ha estat fàcil. Massa fàcil. Tanco els ulls per no veure-les, per no veure res.

Allargo els braços en creu, subjecto els extrems del matalàs, però després rutllo sobre meu, altre cop de sobines, i em quedo amb una cama penjada, fregant el mosaic amb la punta del peu. De sobte salto, obro la boca… Però la Voigtlànder és sobre el tocador, s’ha recordat de treure-la de la butxaca.

Torno a abandonar-me amb els punys tancats, amb els ulls oberts. La gorja em fa mal perquè el sanglot continua allí, però ara ja no ploro, tinc els ulls secs i la cara com una brasa.

Algú es mou altra vegada per la cambra. De molt lluny, la veu de la Renata diu:

—Ho tinc tot al forn; ara s’anirà cremant.

El cos que s’asseu fa cedir el matalàs per un costat i veig els ulls que em fiten mentre les seves mans fan saltar els botons de la brusa. S’incorpora tot seguit per desfer-se de la faldilla i de la combinació, i torna a asseure’s, ara per tal de treure’s les mitges.

El cos s’allarga contra meu, silenciós, però torna a incorporar-se i els dits busquen l’interruptor. La fosca ens engoleix.

Reposem l’un contra l’altra, quiets i sense paraules, fins que una mà es mou i busca la meva.

—Aleix…

—Què vols?

Només em contesta la pressió dels seus dits.

—Per què t’has despullat?

—És molt tard, ja.

—Només això?

—No… Vull dormir amb tu.

—Per què?

—Perquè ho necessites.

—No necessito res.

Ella calla, i fins al cap d’uns moments no diu:

—No vull que et sentis tan sol.

—Sol?

—Sí. No t’hi sents?

Em mig incorporo.

—He matat un home, Rena. Com vols que em senti?

—Però jo no ho vull.

—Per què? No em pots estimar, ja.

—Sí, Aleix, sí!

I se’m rebrega, m’abraça.

—Ningú no pot estimar un assassí.

—Jo sí, a tu. Ets tu qui no em pot estimar, si de cas.

—No ho sé…

Gairebé no em puc moure, perquè em lliga i la seva olor de dona em penetra pell endins.

—Tu no ho comprens, Rena. Em sento brut…, brut…

—Sí. Però jo t’estimo, com siguis.

Jo segueixo el fil de les meves idees:

—És horrible… I el pitjor és que ho tornaria a fer. No et pensis que em penedeixo de res. Ho tornaria a fer, probablement ho tornaré a fer. Potser és que he nascut per a assassí. T’hauria de fer repugnància.

—No. Ets desgraciat, Aleix.

—I per això em compadeixes!

M’arrenco dels seus braços i allargo la mà cap a l’interruptor. Sota el raig de llum parpellejo, però em moc cap a l’altre costat de llit.

—No, Aleix…

Em subjecta de nou i em fa caure contra el seu pit.

—Jo també em sento bruta i desgraciada.

—Però vols dormir amb mi!

—Aleix!

Sanglota, però no em deixa, sinó que encara s’entortolliga al meu cos.

—És que no ho veus? No és el que et penses.

—Doncs què és?

—No ho sé, ni jo no ho sé… Vull que sentis que sóc teva, com sempre. Si tingués una altra cosa, te la donaria…

Aleshores em planto a riure:

—Un caramel! Això, un caramel per a consolar l’infant que ha fet una malifeta. Però no ho sóc, un infant, sents? Ni et necessito per a res. En tinc prou amb mi mateix per a sentir-me porc. I potser fins i tot m’agrada de sentir-m’hi.

Acabo de desenllaçar-me i, refugiat contra un racó del llit, afegeixo en un altre to de veu:

—Si ara et tingués, no t’ho podria perdonar. I no és que no et vulgui… Ni que no ho necessiti, potser. Però puc aconseguir una altra dona, algú que…

Però ella pregunta, humil:

—Et penses que no ho vull tot, de tu, el bo i el dolent?

S’incorpora una mica i, de sobte púdica, replega les cames.

—No és per mi, Aleix…

Li acaricio la testa i ella va inclinant-se cap a la meva espatlla.

—Sí, ja ho sé. No m’hauria d’enfadar, però encara estic nerviós. I no buscaré ningú, no en tinc ganes. T’asseguro que no podria, tot i les aparences. Em sento… em sento glaçat, Rena.

—Però m’estimes?

—Sí, Rena. Brut i repugnant com sóc, t’estimo; potser més que abans…

Em passeja les mans pel cos, però sense desig; sospira.

—Em sembla que sóc pitjor que tu, perquè, veus?, ja no em sento tan desgraciada. M’agrada que em necessitis.

Se separa una mica, m’estira cap al seu costat.

—Ajeu-te, Aleix.

—No, no podria dormir, ara.

M’aixeco.

—Em dutxaré.

Ella salta darrere meu i em segueix al bany. Mentre observa com em trec l’eslip, pregunta:

—Em deixes dutxar amb tu?

Uns segons, resguardo amb els ulls entretancats. Després allargo la mà i li agafo la seva.

—Sí, vine.

Ens arrupim i ens redrecem sota el doll gelat que espetega contra les nostres esquenes. Per entre la cortina d’aigua veig el seu somrís, les dents blanques, una d’elles una mica cavalcada, i els llavis vermells i molsuts. Avanço la boca fins a la seva i la beso, bevent l’aigua que regalima del nas.

Quan ens separem, somriem encara, però ara el somrís és més lluminós. Nus l’un enfront de l’altra, i ara sense desig, una ferida, recent i tot, sembla pellar. Quedarà una cicatriu i estem marcats per sempre; però, mentre ens estimem, això no importarà.