I

Les fotografies eren sota un amuntegament de papers, de blocs mig trinxats i d’objectes de tota mena. Mai no he pogut sofrir el desordre, en la forma que sigui, potser perquè la meva pràctica de metge m’ha donat sovint ocasió de comprovar que sempre és una manifestació de la malaltia, però no m’havia quedat més remei que pactar amb el del meu fill. Era un desordre propi de la joventut, purament exterior, i del qual calia esperar que amb el temps esmenés si més no les arestes més desagradables.

Això altre, però, ja era una cosa diferent. Indicava un enquimerador desordre dels sentiments, potser el primer pas en aquesta mena d’alienació de l’individu que trenca l’equilibri entre les nostres facultats. Sé, naturalment, que una certa quantitat de desordre és inevitable fins i tot en les persones més sanes, perquè no sempre és fàcil de guardar la balança entre els nostres anhels i les aspiracions dels altres, entre els nostres somnis i la realitat.

Aquelles fotografies, però, indicaven un desordre tan profund de la personalitat, que vaig espantar-me. Potser no les hauria descobertes mai si no m’hagués quedat sense tinta mentre prenia unes notes sobre la bilharziosi, malaltia que no havia tingut mai ocasió de tractar i que no es dóna a casa nostra, però que segons les aparences patia un súbdit egipci que darrerament havia vingut al meu consultori. Vaig buscar un llapis, no el vaig trobar, i un cop més vaig comprovar que el bolígraf no guixava bé, potser perquè passo llargues temporades sense tocar-lo. Aleshores se’m va acudir que l’Aleix devia tenir una ploma a la seva cambra.

De primer, quan els meus dits van ensopegar amb les cartolines, vaig creure que es tractava de les cobertes d’algun quadern, però en desplaçar-les vaig comprendre el meu error. L’Aleix sempre ha tingut una gran afecció per la fotografia, de manera que potser ni se m’hauria acudit d’examinar-les si en moure els papers de sobre no hagués vist que la primera cartolina era el retrat d’una noia, agafada en un moment ben singular.

Després vaig comprovar que totes, llevat d’una, eren fotos de noia. De la mateixa noia, suposo, encara que no en podia estar ben segur. Sorprès, vaig endur-me-les al despatx per tal d’examinar-les amb més atenció. En aquella hora, a casa no hi havia ningú, perquè la Bernardina i l’Emma se n’havien anat a fer una visita de natalici, l’Aleix no solia tornar mai fins a l’hora de sopar, i, la criada, feia dos dies que l’havíem haguda de despatxar després d’una petita sostracció de diners.

Cap de les fotografies no mostrava la cara de la noia; quatre eren estudis d’extremitats inferiors, i les altres tres d’escots. Immediatament, i això em va enquimerar més que tot, vaig trobar que eren fotografies brutes. No pas perquè exhibissin cap intimitat escabrosa, sinó per la preocupació que l’Aleix semblava haver manifestat d’insinuar allò que el model amagava. Totes set responien a la mena d’imatge que fa treballar la imaginació. Una de les que qualifico d’escot mostrava la noia projectada endavant, les mans recolzades sobre un indret baix, potser a terra mateix, ja que la posició del tronc donava a entendre que podia estar agenollada. L’objectiu se li havia ficat indiscretament per l’embocadura de la brusa fosca, endinsant-se entre els dos pits lliures de sostenidors, i la rodonesa dels quals era francament explorada fins arran mateix dels mugrons, que es confonien ja amb l’ombra de la roba, molt oberta.

Les imatges de cames i cuixes obeïen el mateix esperit pervers, impropi d’un jove que, pels seus anys, hauria hagut d’enfocar el sexe d’una manera més crua, més directa i certament més sanitosa. En recordo sobretot una en la qual la màquina, des de baix, enfilava la carn que ella deixava al descobert mentre, asseguda en una cadira, o en un banc, perquè darrere hi havia un tou d’arbres i per la llum es comprenia que es tractava d’un exterior, es calçava una sabata que sostenia pel taló. La cama, molt alta, havia obert un ample badall en el vestit i era clarament perceptible tota la llargada de la cuixa, en dues tonalitats, perquè la noia portava mitges, cosa que encara accentuava l’obscenitat de la foto.

Només un esperit anormal, una naturalesa corrompuda, es podia haver entretingut registrant d’aquella manera el cos d’una dona. Sí, eren fotografies de vell que cerca d’alimentar artificialment un estímul ja esgotat o de viciós que en el seu refinament assaboreja pam a pam, pel tacte i per la vista, la carn que l’atreu i que no gosa exhaurir. Però la darrera de totes me’n féu oblidar. En aquesta no hi havia cap noia.

La fotografia havia estat presa en un interior, al costat d’un llit desfet i només parcialment visible a la banda dreta. L’objectiu s’havia centrat en un home que jeia per terra, sobre una catifa arrugada de segur per la mateixa caiguda, els braços estesos a ambdós costats, gairebé en creu, i les cames una mica replegades contra el cos en abandó. Tot semblava indicar que es tractava de la fotografia d’un cadàver.

Per instint, vaig girar-la, buscant-hi una indicació. I sí, la indicació era allí, en llapis, amb lletra de l’Aleix. Era una simple data a tocar de l’angle superior esquerre, una data tan precisa que fins i tot registrava l’hora: dos quarts de dues. Calia suposar que eren de la matinada; darrere l’home, sobre una tauleta, cremava un llum de pàmpol.

No comprenia res. Vaig tornar a examinar la fotografia, admirant amb desgana l’habilitat del meu fill, perquè la imatge era molt nítida i tots els detalls clarament visibles, tot i que no semblava feta amb flaix. Fins es podia distingir l’abundosa pilositat de l’home, nu sota una bata florejada que en tot de plecs li queia sobre els genolls. També aquesta foto era obscena, potser fins i tot més que les de la noia, però en un altre sentit i per una raó diferent, l’obscenitat no procedia del cervell del fotògraf, sinó del cadàver, el cadàver d’una persona ja madura, de carns blanes i malaltissament blanques sota la negror dels pèls.

El rostre, inclinat cap a la dreta, sobre l’espatlla, mostrava un perfil dur, de trets molt afilats. La boca quedava mig amagada pel coll de la bata, massa obert, però en canvi es podia veure bé la galta una mica enfonsada i l’arc ciliar, molt sortit, com els pòmuls, i una part del crani, més aviat voluminós i on els cabells escassejaven.

Mirat de prop tenia alguna cosa de familiar, de conegut, si més no; era el rostre d’algú vist o entrevist amb alguna freqüència però que no ens hem pres mai la molèstia de mirar amb atenció, potser una d’aquestes cares que sovint surten a les planes dels periòdics…

El cor em féu un salt. Encara no en podia estar del tot segur, perquè, si era ell, sempre l’havia vist ben abillat i en actituds i situacions més o menys solemnes, públiques, en general amb un prim somrís a flor dels llavis cruels. Però hi havia la coincidència que potser cinc o sis dies enrere havia estat assassinat a casa seva.

Impulsivament, vaig precipitar-me fora del despatx, però després vaig retrocedir per tal de consultar de nou la foto, ara per la banda de darrere, on hi havia la data. Sí, no m’havia equivocat de gaire: havia estat presa feia set dies. Ara sabia quin exemplar del diari em calia buscar.

Però no hi era. Diaris i revistes velles eren apilats dins una caixa, a la cambra dels mals endreços, on s’acumulaven les deixalles de la casa, utensilis trencats i sense esperança d’adob, ampolles de licor buides, vestits vells, desferres de tota mena que, quan amenaçaven desbordar els límits d’aquella habitació, eren lliurades al drapaire.

Vaig buidar la caixa i, d’un a un, vaig anar resseguint tots els diaris dels darrers dos mesos. En faltaven molts, naturalment, tots aquells que havíem utilitzat per una cosa o altra, entre ells el de la data que corresponia a l’endemà de l’assassinat. Curiosament, tampoc no en vaig poder trobar cap on hi hagués una foto del funcionari, sol o en companyia.

Era ja massa tard per a arribar-me fins a la redacció i comprar l’exemplar que m’interessava, on hi devia haver tots els detalls del fet, detalls que recordava haver llegit una mica per sobre, massa distret perquè la meva memòria, més aviat flaca, els retingués. D’altra banda, la Bernardina i l’Emma ja entraven al pis, de retorn de la seva visita.

Vaig aprofitar que es tanquessin a les cambres respectives per tornar el plec de fotos a la taula d’estudi del meu fill. Va ésser una cosa instintiva, perquè en aquell moment encara no havia decidit què faria. Si només hagués trobat les imatges de la noia, tot hauria estat ben senzill i no hauria pas vacil·lat a posar-lo davant l’evidència de la seva turpitud. Potser no hauria servit de res, perquè l’Aleix era un noi al qual resultava molest de donar consells, al qual fins i tot de vegades resultava desagradable de parlar, potser perquè mai no lliurava res d’ell mateix. No és que fos tancat, per bé que sovint es refugiés en l’adustesa, però darrere les seves paraules o la seva aparent atenció quan escoltava, hi havia sempre una reserva o, potser més que això, una absència, una reticència rebel. Si més no, a casa, perquè amb els seus companys ja suposava que era diferent.

En la seva vida hi havia moltes coses que no m’agradaven. La falta de puntualitat, les sortides de nit, les opinions subversives, aquest costum d’anar-se’n a estudiar fora de casa, el limitadíssim entusiasme amb què solia acollir qualsevol projecte familiar, la despreocupació en el vestir… Però tot això són faltes menors, pròpies de la seva edat i, possiblement, del temps que vivim. No podia esperar, ben cert, que repetís les meves habituds d’antany; ara potser serien desplaçades i de segur que jo mateix no les hauria adquirides si hagués nascut vint anys més tard i en tingués dinou, com ell, en lloc dels quaranta-sis que ja tinc.

Tot i la seva manera de ser, però, l’hauria encarat sense pensar-m’hi dues vegades amb aquell aspecte de la seva personalitat que revelaven les fotos de la noia, hauria exigit explicacions i una esmena, hauria mirat de penetrar en els seus motius i esbrinar qui era ella, certament tan culpable com l’Aleix, si no més, perquè en consentir que el noi la retratés en aquelles positures desvergonyides demostrava, pel cap baix, aquesta falta de pudor, aquest defecte de feminitat propi d’un caràcter antisocial i d’una vida llicenciosa. De segur que ella mateixa l’havia arrossegat. Després de tot, l’Aleix encara era un adolescent, es trobava en aquesta perillosa edat, quan tan fàcil és deixar-se enlluernar pels afalacs de qualsevol dona sense escrúpols.

Però hi havia la fotografia, més torbadora encara, del cadàver. Una foto que, segons tota versemblança, havia estat presa en el mateix dormitori de la víctima, possiblement poc després d’haver estat descobert l’assassinat i abans que la policia retirés el cos per lliurar-lo a les mans del forense. La mateixa mena de foto que hauria pogut fer algú del departament encarregat de la investigació criminal, o un periodista, si n’hi havia algun de present i si li ho haguessin permès, cosa dubtosa, perquè ja feia temps que havia observat que els diaris del país evitaven la reproducció d’escenes de violència. És clar que això només indicava que les fotos no es publicaven, no pas que no existissin. Però, coneixia l’Aleix algun noi de la premsa, el coneixia prou bé per aconseguir-ne una prova no destinada a la circulació pública? I, si el coneixia, amb quin objecte la hi podia haver demanada?

D’altra banda, tot i que ho havia examinat superficialment, la reproducció semblava tirada sobre la mena de cartolina que l’Aleix solia utilitzar pels seus revelats; en tot cas, la mateixa mena de cartolina que havia emprat en les altres fotografies, les de la noia. ^Calia concloure, doncs, que el meu fill havia estat present en l’acte del descobriment del cadàver o que havia pogut accedir a la cambra poc després? Semblava fantàstic aturar-se en aquesta reflexió. El seu nom no havia estat esmentat en la nota que donava compte de l’homicidi, en podia estar raonablement segur, perquè si jo llegia sempre aquesta mena de fets diversos amb un ull distret, la meva germana, l’Emma, se’ls empassava de dalt a baix, sense deixar-se’n cap paraula, ho hauria dit, doncs. Després, l’Aleix no tenia cap classe de relació amb el difunt, un home madur, socialment i políticament encimbellat, d’accés difícil per tot el que jo sabia, i no existia per tant cap raó que expliqués la seva presència al domicili particular del funcionari, on el crim havia estat comès de matinada.

De matinada… Vaig mirar de recordar si aquell vespre l’Aleix havia sortit, però ja havien transcorregut massa dies i, d’altra part, sol sortir tan sovint que és fàcil de perdre el rastre de les seves anades i vingudes. Mai no he aprovat aquest costum, fins i tot vaig oposar-m’hi quan un any enrere, un dia, ens demanà les claus de casa. Però, com tantes altres vegades en tantes altres coses en què no hauria hagut de cedir, el temor de fer-ne un inadaptat, de convertir-lo en futur material de consultori psicoanalític, m’obligà a rendir-me a les seves raons: tots els nois de la seva edat sortien i es desenvolupaven fora de la fiscalització massa estreta de les seves famílies. Desgraciadament és veritat, i no podia contradir un fet. La meva formació científica m’ha ensenyat a respectar sempre, per damunt de tot, els fets, de l’ordre que siguin, i aquesta mateixa formació, junt amb el desig de ser un bon pare, comprensiu i tolerant, m’ha induït sovint a concessions que després he lamentat. Ara veig que sense aquesta obsessió, perquè ho era, de no entorpir l’espontània formació de la seva personalitat, sense aquest convenciment que la llibertat responsabilitza i sense aquella paüra de fer-ne algú diferent dels altres, moltes coses no haurien passat. Per començar, aquella nit l’Aleix s’hauria quedat a casa.

Se’m va acudir que podia comprovar fàcilment si la foto havia estat tirada amb la seva màquina, perquè sabia on guardava les cintes dels negatius, tallades de sis en sis i disposades en unes cartolines plegables que en facilitaven el maneig. Però no ho podia fer aquell vespre; la meva dona, o l’Emma, s’haurien estranyat de veure’m al dormitori de l’Aleix, sobretot si m’hi entretenia massa, i ara per ara preferia no posar-les en antecedents d’allò que havia descobert. Descobriment, vaig pensar, que també haurien pogut fer elles, perquè les fotos eren a l’abast de tothom que volgués obrir el calaix i es prengués la molèstia d’aixecar els quaderns i papers que s’hi acumulaven. Quina imprudència!

Una imprudència molt pròpia d’aquella actitud de tant se me’n dóna i alhora vagament provocativa que havia observat no sols en ell, sinó en gairebé tots els seus companys que un moment o altre havien desfilat per casa; xicots que es plantaven sobre els seus peus ben separats, les mans a les butxaques, i us miraven amb una barreja de timidesa i de menyspreu, encastellats en l’estrany orgull de l’adolescència, com si mai no haguessin de madurar.

És clar que, pel que fa a les fotos, també podia confiar en la falta de curiositat de la seva mare, la qual, com jo mateix, havia renunciat a combatre els costums de l’Aleix i ara ja feia temps que no tocava res de la seva taula, limitant-se a endreçar per sobre una habitació que, s’hi fes el que s’hi fes, presentava sempre l’aspecte de quelcom provisional i passatger d’on la vida acabaria essent foragitada pel seu mateix desordre.

Però podia haver pensat en la possible xafarderia de la criada, la qual continuava a casa quan aquelles fotografies foren confiades a l’indiscret amagatall del calaix. Sabia que ella no s’estava de regirar els indrets que li abellia, ens crèiem, de primer, per pur afany de penetrar en la vida dels altres, perquè encara no se’ns havia acudit que els seus objectius eren més concrets. Però, qui sap?, potser l’Aleix volia precisament que aquelles cartolines fossin descobertes, per ella o per nosaltres, i això no hauria pas desdit d’aquella propensió a l’exhibicionisme que sempre es troba present en les persones molt joves pels anys o pels sentiments.

Fos com fos, hi havia quelcom de desafiador en aquell fals ocultament, en aquella imprudència que, com més hi pensava, més voluntària em semblava; hi havia també, sens dubte, el gust de molestar, perquè l’Aleix per força havia de comprendre que una descoberta d’aquella mena, si tenia lloc, ens enquimeraria. Li constava que érem, que sempre havíem estat, uns pares preocupats de la seva salut mental i física i que, si darrerament renunciàvem a seguir-lo de massa a prop, no era per falta d’amor, d’interès, sinó per aquella manera d’ésser seva, per aquella manera de manifestar-se enfront de nosaltres que descoratjava les millors intencions, que sovint ens feia sentir-nos de més.

El meu malestar, la meva inquietud, creixien per moments mentre tancat al despatx esperava que fos l’hora de sopar. Havia decidit deixar les coses com estaven, esperar l’endemà, quan, després de la lectura del diari, potser veuria les coses més clares, però aquesta decisió no era pas la més encertada per a tranquil·litzar-me. M’agrada d’anar directament al mal i atacar-lo tan aviat com sigui possible, abans que tingui temps d’escampar-se i destruir allò que pot quedar encara de sa en l’organisme afectat. Les dilacions són contràries a tot allò que m’han ensenyat, al meu tarannà, i que ara l’Aleix m’hagués col·locat en una falsa posició, la de donar temps al temps, no feia més que acréixer la sorda rancúnia que començava a experimentar pel meu fill.

Ben cert, ell ni es va adonar que la meva actitud no era ben bé l’acostumada quan per fi, pocs minuts abans de les deu, entrà al pis i va treure el cap al despatx, on jo seguia amb la publicació mèdica oberta, però sense haver prosseguit les meves anotacions sobre la bilharziosi. Semblava venir d’un humor més expansiu que de costum, i la meva salutació una mica seca, força reservada si més no, no devia pas afectar-lo gens, perquè pocs segons després vaig sentir que xiulava una d’aquestes tonades que s’assemblen tant a una convulsió i que, pel que he pogut comprendre, gairebé sempre tenen uns títols anglesos o americans que semblen impossibles de traduir.

Més tard, mentre sopàvem, es va posar en clar que havia arreplegat aquell bon humor durant una sessió de cinema. Era característic d’ell, i un motiu més de desconcert, que aquella disposició comunicativa i favorable hagués estat provocada precisament pel seu disgust; el film no li havia agradat. Es tractava d’una cinta de Bergman, La font de la donzella, i va passar-se la mitja hora de sopar criticant-la amb tot de frases iròniques davant l’escàndol de l’Emma, que ja l’havia vista i li havia agradat, i el meu silenci, perquè jo no vaig dir ni una paraula. Em limitava a mirar-lo, potser intentant descobrir sota els seus trets i l’aparença familiar aquell desconegut que sempre hi ha hagut en ell, però la presència del qual se’m manifestava ara d’una manera més evident, gràcies al record de les fotos que havia descobert.

Com molts xicots de la seva edat, s’interessava per allò que és moda anomenar un art de testimoniatge, de denúncia, i d’ací partia la seva crítica de la pel·lícula del realitzador suec. Una obra d’evasió, segons ell, divorciada de la realitat, de la circumstància i preocupació ambient, adscrita a una escola formalista que només cerca la bellesa, no pas la veritat, de la imatge. Confesso que sóc força ignorant en qüestions de cinema, i potser per això aquells conceptes de què es valia m’impressionaven una mica i el feien als meus ulls un home assabentat, que sabia de què parlava. O l’hi haurien fet si no hagués recordat les seves opinions en literatura, camp en el qual em sento més competent.

Encara no feia mig any que havia tingut la debilitat de deixar-li llegir una de les meves dues novel·les, inèdites per desgràcia, perquè mai no he estat relacionat amb el món editorial ni he tingut temps per a empaitar directors de col·leccions. Els amics que les havien llegides me’n feren grans lloances, alguns fins i tot les havien qualificades de balzaquianes, i en el concurs al qual vaig enviar-ne una m’havien donat un parell de vots, però l’Aleix, amb la seva habitual precipitació i, cal reconèixer-ho, amb una franquesa brutal, va dir-me que, al seu entendre, vivia en un clima novel·lístic envellit, em tractà gairebé d’aficionat, fins i tot insinuà algun consell per a milloraria i acabà amb uns quants comentaris dels quals es desprenia que la nostra literatura patia del mal de ser en gran part obra de lletraferits.

No negaré que em va coure una mica aquesta apreciació i que fins i tot vaig mirar de combatre-la amb arguments més seriosos que no exigien la seva lleugeresa, la seva edat i la falta de preparació que tenia per a judicar rectament. Mai no havia volgut llegir grans novel·listes com Bourget, menyspreava el poc Dickens que coneixia, per bé que s’havia divertit molt amb Pickwick, tractava d’anacrònic tot un Somerset Maugham i només sabia jurar pel nom de dos o tres novel·listes francesos de darrera hora que escriuen una literatura que ni ells mateixos no deuen entendre; si més no, és caritatiu de pensar-ho així. Un dia em portà una d’aquestes estrelles seves, un llibre titulat Malone meurt i publicat per una editora sud-americana; naturalment, amb vint-i-cinc pàgines en vaig tenir prou.

Les seves opinions eren cantelludes, acerades, intransigents, com ho són sempre les dels joves i, més que en judicis, consistien en exabruptes. Allò que per una raó o altra no li agradava es convertia immediatament en una mena d’enemic personal, això si no preferia acudir al to irònic i condescendent, com aquell vespre en parlar de Bergman, del qual, d’altra banda, temps enrere havia vist una altra cinta, El setè segell, projecció que, ben a l’inrevés, el deixà aclaparat, meditatiu, sense paraules. Potser no calia fer-ne gaire cas; a la seva edat hom encara va a les palpentes, la personalitat no està ben definida, és excessivament plàstica i subjecta a tota mena d’influències. Però per això mateix cal que aquestes influències siguin les adients, que l’ambient en el qual la personalitat acaba tenint consciència d’ella mateixa faciliti un desenvolupament harmònic d’aquelles facultats que en part són producte també de l’herència, mai tan absorbent que una bona educació no pugui orientar-les en un sentit moralment favorable.

L’exemple, a l’Aleix, no li ha faltat. La Bernardina i jo sempre hem estat un matrimoni unit, hem viscut tan honestament com és possible de fer-ho en aquest món, hem freqüentat la mena de relacions escaients a la nostra condició i hem respectat sempre aquells principis que de joves ens van inculcar i que d’altra banda són els de la nostra societat. No és que en alguns punts la meva formació científica no hagi obert una via a l’escepticisme, però he tingut sempre el bon sentit de guardar els meus dubtes per a mi mateix, perquè hi ha coses de les quals, si és legítim de discutir-ne amb la pròpia consciència, és immoral, en canvi, de fer declaració pública.

Per dissort, aquest ambient que entre la Bernardina i jo hem creat, i en el qual la meva germana no ha estat pas un element en discòrdia, per bé que, ho sé, també ella hagi tingut els seus moments de rebel·lió, sobretot de més jove, quan encara no s’havia resignat del tot a la solteria, ha estat combatut per les influències foranes, exteriors a la nostra llar, pel derrotisme d’una certa societat que pretén fer taula rasa dels valors tradicionals i consagrats, aquests valors que ens han fet allò que som, un poble assenyat, econòmicament pròsper, culte, d’esperit liberal i alhora amant de l’ordre.

Però, un infant, i encara menys un adolescent, no el podeu recloure en l’àmbit de la pròpia llar, cal donar-li una instrucció que només un bon col·legi li podrà proporcionar, cal facilitar-li la relació amb els seus semblants per a fer-ne després una persona socialment apta i integrada, cal permetre-li un seguit de distraccions que són en part una recompensa al seu estudi, al seu treball, i en part una ocasió de convivència espontània que contribueix a la lliure formació de la personalitat. Més endavant, és ja inevitable d’afluixar encara les regnes i consentir en una primera emancipació que, en determinades condicions, en determinats moments, hom es pot veure obligat a tolerar més enllà del que la prudència aconsella.

Això és el que ens ha passat amb l’Aleix. Influències originades pel progrés, desitjable en ell mateix, però que sovint es manifesta en formes pernicioses, han creat un altre esperit en les generacions joves, esperit al qual els pares no sempre ens hem sabut oposar com era el nostre deure; pel qual, al contrari, hem permès de ser desbordats fins a l’extrem de deixar de banda principis sòlidament establerts i de cedir a una pressió que en definitiva té totes les característiques d’un xantatge, ja que pren la seva força en l’opinió dels altres, en allò que fa «tothom», aquest tothom que no és ningú i s’escapa de tot control, perquè en perdre forma i personalitat es desresponsabilitza.

De totes maneres, és difícil d’entendre. Conec altres joves, fills de col·legues, d’amics, formats com l’Aleix en aquest ambient de classe mitjana i educats en col·legis religiosos, xicots certament tan intel·ligents com ell i que han sabut evitar tots aquests trencacolls que la joventut contínuament troba al seu pas; són, en la mesura que me’n puc assegurar, nois honestos, treballadors, ben integrats a la seva família, futurs professionals en els quals es podrà confiar. I també ells viuen ara, en aquesta circumstància històrica, sotmesos a les mateixes tensions, a les mateixes passions, però saben convertir-les en quelcom de constructiu, sublimar-les, mentre que l’Aleix hi cedeix, s’hi abandona fins i tot amb voluptuositat, triomfalment, com si fos una victòria el fet de sentir-se diferent dels seus, de negar allò que ells han cregut, destruir l’esforç de segles i enganyar-se fins a l’extrem de confondre aquest desig d’enderrocament amb un afany de construcció.

I ara, això. Perquè fins ara tot eren paraules, actituds més o menys desafiadores, una resistència a admetre que algú havia viscut abans que ell, el convenciment que el món autèntic començava ara, que tota la història era un procés que culminava en la seva generació, la qual donaria el veredicte una vegada per totes. En el fons potser no hi havia res a dir, era un mal pel qual calia passar, comú a tota la joventut i que no tenia res de fatal; se’n referia. Però això altre… No m’ho podia treure del cap. D’una banda les fotos de la noia, de l’altra la del cadàver, un cadàver, em repetia, al qual normalment no podia haver tingut accés.

Mentre continuava parlant de la pel·lícula, discutint amb l’Emma, una nova possibilitat s’insinuava en el meu cervell. Potser ja l’havia vista primer, en examinar aquella fotografia, però fins ara no començava a sortir a la superfície, a imposar-se’m amb tota la força de la seva versemblança. I de la seva inversemblança, alhora. Perquè acabava dient-me que també hauria pogut obtenir aquella imatge, i més fàcilment, l’assassí, o un còmplice de l’assassí, algú que era al pis del funcionari quan fou comès el crim. Però, com admetre que el meu fill es podia haver tacat les mans de sang? I per què, quin motiu hauria tingut? Les seves opinions, més d’un cop expressades, vorejaven sovint la violència, sense acabar de caure-hi, i altrament hi ha una gran diferència entre l’exposició teòrica d’una hostilitat i l’acció, que exigeix un altre tremp.

No sabia veure el meu fill en la posició d’un assassí, en part potser precisament perquè era el meu fill i sempre ens és difícil d’acceptar que els nostres puguin cometre un acte que els exilia de la comunitat de la gent de bé, i en part perquè a despit dels blancs que oferia el meu coneixement d’ell, el coneixia encara prou per a saber, per a creure que sabia, que en el fons del seu ésser hi havia una reserva conservadora, un instint egoista que en darrer terme l’havia de privar de comprometre’s.

Després hi havia la seva actitud despreocupada, no sols aquesta disposició d’ànim que revelaven ara els seus mots, l’interès experimentat per aquella discussió que a poc a poc anava encenent amb l’Emma i en la qual la meva dona intervenia de tard en tard, sinó també la seva conducta durant els dies precedents. Mai, em semblava, no havia deixat d’ésser ell mateix, en cap moment no havia sorprès en el seu gest, en la seva expressió, cap d’aquests detalls traïdorencs que venen un home preocupat per un delicte, per un problema que no exigeix una solució, perquè al capdavall no en té, però que per això mateix marca d’una manera més profunda el nostre capteniment.

És clar que jo, a l’Aleix, el veia poc, de fet només durant les hores de menjar. Hi havia la seva vida i les seves ocupacions que el feien sortir cada dia de bona hora per anar-se’n a classe, els amics amb els quals li agradava de passar el temps lliure, les seves afeccions, sobretot la fotografia, que el tancaven sovint al petit reducte on havia improvisat un petit laboratori. I hi havia la meva vida i els meus deures, les visites professionals del matí que de vegades em retenien fins ben tard, les hores de consulta privada, el consultori de la clínica dues vegades la setmana, les urgències, els imprevistos, les múltiples ocupacions que furten el temps d’aquells que practiquem la medicina general, sempre esclaus dels pacients, de la crida angoixada que pot tenir lloc a qualsevol hora del dia o de la nit…

No, la veritat és que tota la meva vida de família feia anys que s’havia reduït al contacte que ens facilitaven les hores de menjar, els caps de setmana, les festes que hi podia haver durant l’any. I encara un contacte potser no tan intens, no tan perfecte com hauria volgut, perquè el pacient, el malalt greu, i sempre n’hi havia algun, s’imposava encara durant aquestes estones de llibertat, feia sentir la seva presència absorbent, allunyant-me dels meus en el precís instant que els parlava i, físicament, els feia companyia. Eren escassos els dies que, com aquell, tenia ocasió de tornar a casa a quarts de vuit, on, ben entès, ningú no m’esperava, i l’Aleix menys que els altres, perquè l’Aleix, calia concloure, encara semblava més enfeinat que jo si hem de jutjar per les hores que es passava lluny de la llar. Potser era que no creia que fos verament la seva llar. Un dia em va dir que, de llar, l’home només en tenia una: aquella que forma ell mateix.

A les onze ens vam aixecar de taula, una mica més tard que de costum, perquè la falta del servei es deixava sentir tot i la bona voluntat de l’Emma, la qual solia encarregar-se d’aquestes tasques del cuinar quan ens trobàvem sense criada, amb la Bernardina no calia comptar-hi, sempre ha avorrit la cuina; és un dels pocs defectes greus que li conec. L’Aleix va encendre una cigarreta i fullejà el diari que hi havia sobre el bufet, on s’havia quedat a migdia. I aleshores, sense haver-m’ho proposat, tan imprevistament que jo mateix me’n vaig sorprendre, li vaig preguntar:

—No hi ha cap més notícia sobre l’assassinat del funcionari?

Ell immobilitzà un moment el gest, una pausa molt imperceptible, després de la qual acabà de tombar el full que subjectava per un extrem.

—Quin funcionari?

Em va mirar amb una expressió distreta, innocent, una mica velada pel fum que li cobria la cara i s’entortolligava lentament cap al sostre.

—Sí; no vas llegir-ho? Fa potser una setmana, el van trobar a casa seva…

—Ah, aquell porc! —em va interrompre amb indiferència.

—Aleix! —el reptà la seva mare, sempre sensible a les expressions massa grolleres—. Quantes vegades t’he de dir que aquest llenguatge em desagrada?

—Se m’ha escapat —va dir ell somrient, i tornà a desviar els ulls cap a mi—. No he vist res. No el trobaran. —I va fer una pausa—. L’assassí, vull dir.

—Per què?

Ell arronsà les espatlles, tombà una altra pàgina i es ficà la cigarreta a la boca. La Benardina comentà:

—Jo veig que sempre ho acaben descobrint tot…

—Us ho sembla. Cada any queden un grapat de crims impunes. I no solament aquí; a tot arreu.

—No sé… —vaig dir, vacil·lant i un cop més enquimerat, ja que aquell hauria estat el moment oportú perquè l’Aleix ens expliqués que tenia una fotografia del cadàver i com l’havia obtinguda—. En aquest cas, suposo que hi posaran més interès.

—Potser sí —arronsà de nou les espatlles amb indiferència i, després, plegant el diari sense haver-lo acabat de mirar, travessà per l’altra banda de la taula, en direcció al dormitori.

—Te’n vas? —va dir la seva mare.

Ell gairebé ni s’aturà.

—Una estona. Abans de la una ja seré aquí.

—No m’agrada —vaig fer tot allargant les mans al meu davant, els ulls fits en una ungla que ara descobria que m’havia trencat—; no m’agrada que surtis tan sovint. Ja has anat al cine, aquesta tarda…

—No he dit pas que hi tornava —es girà arran del portier—. Tenim una reunió.

—Una reunió? —vaig repetir alçant els ulls.

—Sí. Uns quants nois de la facultat. No ens agrada com van les coses i…

—Em sabria greu que t’emboliquessis en res —el vaig tallar—. Tu pensa com vulguis, però guarda-t’ho per tu mateix.

Es va quedar mirant-me, molt fixament, i aleshores esclafi la rialla, una rialla en la qual es traslluïa aquell matís vagament despectiu que sempre m’havia ofès una mica.

—De què serveix pensar, si t’ho calles?

—Sí, serveix… —vaig començar sense saber ben bé què diria. Em sentia profundament molest i, amb disgust, m’adonava que si hagués estat sincer hauria hagut de reconèixer que m’hi sentia gairebé sempre que iniciàvem una conversa més o menys seriosa.

—De què? —insistí ell.

—Però, carall! —vaig botar aleshores, impacient—. Només tens dinou anys. Tan importants et semblen les teves opinions que no te les pots callar?

Va fregar-se el llavi inferior amb la punta de les dents i desplaçà un peu, fins que tots dos es tocaren.

—Et penses que no sóc res, oi? Perquè tinc dinou anys…

—El teu pare no ha dit això —protestà la Bernardina.

Ell va prosseguir, com si no l’hagués sentida:

—… més o menys els que tu devies tenir quan vas fer la guerra. Ho has dit moltes vegades, suposo que te’n recordes!

—I què vols dir, amb això?

—Que aleshores et devia semblar que si un home era prou madur per a fer-se matar també tenia dret al seu propi punt de vista sobre les coses.

—No te’l nega pas ningú, aquest dret.

Ell tornà a separar els peus, es ficà les mans a les butxaques i digué:

—De vegades, sembla que sí.

—Però és que no volem que et passi res, Aleix. Mira aquests companys teus que han detingut…

Obrí la boca, la tornà a tancar, i l’ombra d’un somrís li crispà el rostre, perquè era un somrís nerviós.

—Només he dit que anava a una reunió, mare… No vindré tard —afegí tombant-se de nou cap al passadís, i aleshores sortí.

La Bernardina i jo ens vam quedar silenciosos, un silenci una mica avergonyit, incòmode, trencat només pel soroll que l’Emma feia a la cuina, una remor somorta de plats. No sé per què, vaig aixecar-me per engegar la ràdio. Mentre l’aparell s’escalfava, la meva dona digué:

—No li hauríem de consentir que sortís tan sovint…

—No, probablement no.

—De vegades m’enquimera.

Vaig assentir vagament. Havia fet bé de no dir-li res de les fotografies, de la fotografia, en singular, perquè el meu instint sembla que havia estat bo quan, en mirar-les, vaig donar més importància al cadàver que a la noia. Ara gairebé ja no quedava el més petit dubte que l’Aleix amagava alguna cosa. No havia sabut, no havia volgut aprofitar aquella ocasió per a sincerar-se, i això tendia a indicar que era culpable, no necessàriament del crim, potser, però culpable d’una complicitat o altra. I allò que més m’esfereïa, ara, era la seva serenitat. Ni en el seu gest ni en la seva mirada no hi havia hagut res que traís una emoció, un sentiment qualsevol, com si per dins se sentís en pau amb ell mateix, innocent…

Vaig asseure’m a la butaca del costat de la ràdio, d’on ara s’escapava la veu pastosa d’una cantant francesa que s’expressava en el seu idioma. Estava desconcertat. Tenia el costum d’encarar-me amb problemes de tota mena, molts d’ells ben greus, i de resoldre’ls sense més vacil·lacions que les inevitables, però ara tota aquesta experiència, tota aquesta seguretat, no em servien de res. Potser perquè el plantejament no era prou clar, potser perquè una part de mi mateix encara es resistia a admetre que hi hagués verament un problema i confiava en l’existència d’algun equívoc que m’hagués llançat sobre una pista falsa. El pitjor era que no podia interrogar ningú, confiar-me a ningú, investigar o encarregar que algú investigués un afer que podia significar la destrucció de la família.

Només em quedava el diari, on la descripció del fet potser em donaria alguna clarícia, favorable o desfavorable, però algun indici a la llum del qual actuar, si és que alguna acció s’imposava. Em corria pressa de consultar-lo, de devorar aquelles dues mitges columnes que, si no recordava malament, cobrien un bon tros de la primera pàgina d’informació local, una nota insignificant, tot i la seva llargària, en proporció a la personalitat de la víctima, cosa que ja aleshores m’havia sorprès, però que probablement obeïa raons de prudència, de seguretat pública.

Tot i la meva impaciència, no vaig poder satisfer aquella set d’informació fins ben entrat el matí. A primera hora, quan anava a sortir, un cop de telèfon em cridà a la capçalera d’una urgència; la noieta, una depauperada criatura de tretze anys, havia perdut una gran quantitat de sang, cosa per la qual era absolutament imprescindible de procedir a una immediata transfusió. La mare, una vídua que es guanyava la vida fent feines per les cases, no pertanyia a cap germandat ni mútua mèdica i, ni cal dir-ho, no es podia permetre d’ingressar la filla en una institució particular. Calgué recórrer als serveis de l’Hospital Clínic, on vaig passar dues llargues hores, fins que la noia donà indicis d’una reacció favorable. No hauria pas pogut abandonar aquelles dues dones, aconduïdes des de feia molts anys, desgraciades i ignorants, i a les quals la meva presència semblava una garantia de salvació.

Ja eren quarts d’onze quan entrava al vestíbul del periòdic.

Durant el breu trajecte en taxi havia decidit que, probablement, per bé que jo no m’hi havia fixat, durant els dies posteriors devia haver publicat altres notes informatives sobre el curs de les investigacions, cosa per la qual em convenia veure tots els diaris de la setmana. Ho podia fer allí mateix.

El porter o encarregat que seia darrere una taula em serví amablement i m’indicà un dels pupitres penjants, on podia buscar el que em convenia. No era jo l’únic tafaner, perquè dos pupitres més enllà una noia revisava una altra col·lecció i, prop de l’entrada, hi havia dos individus més capmassats sobre els exemplars del dia.

Vaig anar directament a la data que m’interessava, el dia tretze, però amb gran sorpresa vaig descobrir que no hi havia res del que cercava. I tampoc a l’exemplar del dia següent. Era incomprensible, si l’homicidi tingué lloc el dia dotze, o, més ben dit, la matinada entre l’onze i el dotze. Aquesta darrera data era la que l’Aleix havia escrit al dors de la cartolina.

Vaig continuar mirant. La notícia venia en l’edició del dia quinze i, tot llegint, vaig veure que donava com a data de la mort la de la matinada anterior, o sia el dia catorze. Afanyadament, vaig empassar-me l’espessa prosa, una mica salvatge i de vegades no del tot intel·ligible, com moltes comunicacions de caràcter oficial. En net, perquè seria ociós de transcriure aquells tres paràgrafs abotifarrats, venia a dir que el funcionari havia estat colpejat amb un objecte contundent que li havia fracturat el crani a l’altura del temporal dret. Els cops havien estat repetits, com si l’assassí s’hagués volgut assegurar de la seva feina. El cadàver havia estat descobert per la muller de la víctima quan entrà, a mig matí, a la cambra del seu marit, detall que permetia de deduir que els dos cònjuges dormien en habitacions separades. Ni a la cambra ni a la casa no faltava cap objecte de valor; a l’americana que el funcionari havia dut el dia anterior, abandonada sobre una cadira, la cartera, amb una quantitat de diners, seguia indestorbada. Quedava exclòs que el robatori fos el motiu del crim.

Prosseguia explicant el diari que, segons tota versemblança, la víctima havia estat sorpresa en el moment d’anar a ficar-se al llit, i la policia fins i tot creia, basant-se en certs indicis que la lectura no feia prou clars, que l’agressor podia ser una persona coneguda del funcionari. Aquest havia estat atacat de cara, i al dormitori no hi havia res que permetés de creure en una lluita.

Vaig consultar ràpidament els diaris dels dies següents, i aviat vaig tenir la impressió que hom mirava de tirar terra sobre l’afer, o si més no de sostreure’l a la curiositat del públic, ja que ja només hi havia una altra nota, datada el setze, en la qual es precisava que, segons el forense, la víctima havia mort unes set o vuit hores abans de ser descobert el cadàver, cosa que situava el moment de l’assassinat a la matinada del dia catorze, confirmant doncs la data que implícitament donava l’edició anterior i que contradeia la de la fotografia.

* En el mateix exemplar vaig descobrir dues esqueles, l’una oficial i l’altra particular, gràcies a les quals vaig assabentar-me que el funcionari tenia cinquanta-tres anys i, a més de la dona, deixava dues filles, una d’elles ja casada, perquè hi figurava també el nom d’un gendre. La casa mortuòria era al carrer de Trafalgar.

En buscar les pàgines gràfiques, que de primer havia passat de llarg, vaig veure també una fotografia de la víctima, però no tenia res de comú amb la que guardava l’Aleix. Aquesta era una imatge de mig cos, mostrant un individu pletòric de salut, somrient com de costum, per bé que el seu rostre, més aviat ferotge, no s’avenia en absolut amb aquesta expressió falaguera. Em va permetre de comprovar, fins on era possible, que el funcionari i l’home caigut als peus d’un llit, davant un llum de pàmpol, eren el mateix.

Vaig sortir del periòdic sense saber què pensar. Perquè, com era possible que l’Aleix tingués una fotografia, presa el dia dotze a la matinada, d’un fet que no va tenir lloc fins dos dies després? Ben entès, no podia excloure la possibilitat que el meu fill, en prendre nota de la data, l’hagués equivocada, però la cosa era molt improbable. Algú que fins i tot es pren la molèstia d’anotar l’hora, fos de la fotografia, fos de l’assassinat, no sol incórrer en errors d’aquesta mena. Quedava una altra possibilitat. Mentia, la nota que acabava de llegir? Però tampoc no semblava versemblant, perquè a primera vista no es veia quina importància podia tenir que l’assassinat hagués tingut lloc quaranta-vuit hores abans o quaranta-vuit hores després. L’única cosa indiscutible era que en alguna banda hi havia un error, voluntari o involuntari, i que jo no tenia manera de decidir qui l’havia comès.

O sí. És a dir, amb una mica de sort, potser podia aconseguir altres detalls, amb noves precisions que els diaris haguessin callat. A la tertúlia de metges que tenia lloc dues vegades cada setmana, dimecres i dissabte, en un local del passeig de Gràcia, i a la qual jo rarament assistia per falta de temps, solia anar-hi un xicot que, després d’un fracàs professional, un afer d’avortament que no es va poder comprovar però que el perjudicà davant el col·legi, penjà els hàbits a la figuera i s’acollí al periodisme. S’hi havia obert pas, perquè era un home dinàmic i hàbil, força oportunista, i a tots ens constava que tenia molt bones relacions.

Precisament aquell dia era dimecres. Em vaig fer el propòsit d’enllestir tan ràpidament com fos possible les visites de la clínica, de sis a vuit, i de deixar-me caure al local on ens reuníem. Per desgràcia va ser un dia de feina i fins a dos quarts de nou no vaig poder abandonar el consultori, perquè a darrera hora encara es presentà una xicota que s’havia notat un enduriment al pit i temia la formació d’un càncer. La seva mare, la qual ella va recordar-me que jo també havia tractat, n’havia sofert un, i n’acabà morint després d’una intervenció que hauria calgut fer-li anys abans, no pas quan el mal ja havia proliferat. La pacient estava espantada i, per consciència professional, em vaig veure obligat a un examen atent per tal de comprovar, a més de l’enduriment de què ella es queixava, una mica generalitzat, la possible retractació del mugró, l’arrugament de la pell i la deformació de l’aurèola que sol presentar-se en semblants casos. Semblava haver-se enquimerat sense motiu, i la subsegüent palpació del pectoral gran i de la cavitat axil·lar, on no vaig saber descobrir cap rastre de ganglis limfàtics engrossits, m’acabà de convèncer que l’enduriment, innegable, devia obeir altres causes. Però com que en aquestes afeccions tota prudència és poca, sobretot quan hi ha antecedents familiars, per tal de tenir-ne el cor net vaig fer-li un volant perquè l’especialista la sotmetés a un examen microscòpic; si convenia, quan tornés amb el resultat ja procediríem a l’escissió de l’enduriment.

Ja eren tres quarts de nou quan vaig arribar al cafè, d’on alguns dels concurrents habituals ja es disposaven a retirar-se, perquè la tertúlia no es prolongava mai més enllà de les nou, un quart de deu a tot estirar.

—Home, però encara ets viu? —exclamà l’Ollé amb la seva veu estentòria.

Feia dos dies que havíem parlat per telèfon a propòsit d’una anàlisi de sang en un cas suspecte de leucèmia, perquè ell era analista, però ara es referia a la meva prolongada absència de la penya.

—Hi ha estones de tot —vaig bromejar.

—Això em convindria —intervingué en Pomili, del qual ningú no ignorava que només aconseguia dormir a còpia de drogues.

Després reprengueren la conversa en el mateix punt on la meva arribada l’havia interrompuda. Com de costum, parlaven encara de medicina i, pel que vaig veure, l’Isern, psiquiatre, feia un veritable discurs, amb il·lustracions anecdòtiques, sobre el valor terapèutic de l’art. La cosa, és clar, no era nova, però en canvi eren curiosos alguns dels casos que, de passada, exposà, sobretot el d’una noia que després d’anys de lluitar contra una neurosi obsessiva de tipus sexual, cap als trenta anys i després de pintar una cinquantena de teles, havia aconseguit d’integrar-se en una normalitat que permeté un final optimista; com en els contes de fades, ara era feliçment casada. Ordinàriament, la psiquiatria és un tema pel qual em sento força interessat, encara que hi sigui incompetent, però en aquella ocasió el discurs de l’Isern acabà cansant-me.

En Morgada, el periodista, era sortosament allí i, a posta, me li havia assegut al costat. Mai no havíem estat ben bé amics, era d’una promoció més jove i l’afer del suposat avortament no m’havia pas inclinat a estrènyer els meus contactes amb ell. En realitat ens l’havia dut, ja feia molts anys, l’Ollé, amb una cunyada del qual s’havia casat, i suposo que molts de nosaltres només el vèiem al cafè. Se’m va acudir de pensar que, quan exercia la carrera, les seves aparicions més aviat eren escasses; fins després, per tot el que comprenia, no es va convertir en un puntal de la reunió. Era de creure que hi donava alguna importància, perquè ja era l’únic lligam que l’unia al món de la medicina.

L’ocasió d’orientar la conversa cap a la banda que m’interessava no es va presentar fins després de les nou, quan ja ens n’anàvem. I de fet no és que es presentés, sinó que vaig aprofitar la pausa que havia obert l’Isern en cridar el cambrer, per inquirir:

—I, a propòsit, què diuen de l’assassinat del funcionari?

La pregunta no havia estat adreçada a ningú en particular, però, com esperava, la recollí en Morgada. Amb un petit somrís una mica cínic, digué:

—Que segueixen les investigacions.

Vaig somriure al meu torn.

—Calia presumir-ho.

—Us interessa això, Farràs? —volgué saber l’Isern.

—No. Però trobo curiós que se n’hagi parlat tan poc. Els diaris van donar aquella nota oficial, gairebé sense comentaris, i…

—Teniu alguna consigna? —em va interrompre l’Ollé, adreçant-se al seu parent.

—Bé… En realitat no hi ha res a dir.

Semblava més reticent que de costum, en Morgada, però no hi havia motiu perquè jo no insistís:

—És que no progressa, la investigació?

Ell es va treure una cigarreta, se la ficà als llavis i tot seguit, com els altres, butxaquejà per tal de pagar el cambrer, que a l’últim s’havia atansat a la taula. Fins que l’home s’hagué allunyat, i ara sense que ningú li fiqués els dits a la boca, no va dir:

—Em sembla difícil que pugui progressar… —Es va interrompre breument i, ullant-nos, afegí—: És clar, que quedi entre nosaltres…

—Ni cal dir-ho… —vam assentir, i l’Isern, que ja s’aixecava, tornà a seure.

—Tot l’afer és una mica brut, estrany… No sabeu que, als periodistes, no ens en van dir res fins deu o dotze hores després d’haver descobert el cadàver?

—No! I per què, això?

Ell arronsà les espatlles i, amb el dit, féu caure la mica de cendra que s’havia format a la punta de la cigarreta.

—No ho sabem, i ens agradaria d’esbrinar-ho, no us penseu. Ens van donar la nota pelada, tal com la vam publicar, i l’endemà una altra que precisava uns quants detalls. Després, res. Ni fotografies, no ens van deixar treure.

—No? Ja he vist que els periòdics no n’han publicada cap, però…

—Els periodistes només vam poder veure el difunt quan el van posar a la capella ardent, sota la tapa de vidre del bagul. Com tothom.

—No trobo que tingui res de particular —digué en Miret, el més jove de tots i sempre molt callat.

—Potser no. Però no és gens natural aquesta… diguem aquesta reserva. Sobretot quan veiem que després no ens han facilitat cap més nota sobre el curs de les investigacions.

—Però tu estàs ben relacionat —féu en Pomili—, deus haver parlat amb algú… No és possible que no respiri res.

—Doncs no respira. Tothom calla com un mort… com el mateix funcionari. L’únic que puc dir és que ja n’hi ha que han començat a especular.

—I què diuen?

En Morgada mirà a banda i banda, com per assegurar-se que no hi havia ningú massa a prop.

—Que es tracta d’un ajustament de comptes i que hi pot haver peixos grossos complicats en l’afer.

—Qüestió política, doncs?

—Sí. Però jo no m’ho crec.

—Per què?

—S’hauria cobert sota l’acostumat rebombori de timbals. Fins que el soroll ja no ens deixés sentir res.

—Quina és la teva impressió, doncs?

—Suïcidi —va dir ell simplement.

Suposo que tots ens el vam mirar amb la mateixa cara de sorpresa, i ell se n’adonà, perquè afegí:

—Només això, al meu entendre, explicaria l’actitud gairebé misteriosa d’aquesta gent.

Potser sí. Confesso que no se m’havia acudit; però, és clar, jo no tenia elements de judici, només sabia allò que havien dit els diaris. De totes maneres, seguia sense explicació que l’Aleix pogués tenir aquella fotografia; de fet, era més inexplicable que mai. D’altra banda, quan vaig reflexionar-hi detingudament, ja a soles, em semblà que aquell document gràfic fins i tot contradeia la hipòtesi d’en Morgada. Hom no se suïcida sobre una catifa, al costat del llit. Hi havia d’haver alguna altra cosa, i les paraules del periodista no havien fet més que acabar d’embolicar-ho tot.

Ara més que mai em calia donar un cop d’ull als negatius de l’Aleix. Si entre ells hi havia el clixé de la còpia que havia vist, hauria de concloure per força que entre el meu fill i el difunt, o la seva família, existia alguna relació. Si no hi era, voldria dir que algú altre li havia donat la fotografia, i aleshores em sentiria amb més llibertat de fer-li preguntes. Però, fins i tot en aquest cas, vaig seguir reflexionant després, si la foto procedia d’una altra persona, el fet de tenir-la al seu poder indicava ja, pel cap baix, un interès de l’Aleix pel difunt o pels seus. Em girés on em girés, sempre semblava inevitable d’anar a parar a una relació l’origen i els motius de la qual se m’escapaven completament. És a dir…

Se m’hauria hagut d’acudir més aviat, però fins l’endemà, mentre comprava unes entrades del Talia, on havíem d’anar aquell vespre a veure la Núria Espert, no vaig caure en un detall que, després de llegir-lo, havia oblidat del tot. La víctima deixava dues filles, i una d’elles era soltera. A jutjar per l’edat del difunt, era probable que tingués una vintena d’anys. Potser l’Aleix la coneixia, potser fins i tot eren companys d’estudis. No n’havia parlat mai, és veritat, o, si més no, jo no l’havia identificada darrere els noms femenins que de tant en tant esmentava a l’atzar d’una conversa de sobretaula, però això no tenia res d’estrany, jo no sabia res del funcionari ni de la seva vida, llevat d’allò que es referia a la seva actuació pública, ni res, fins aleshores, no m’havia obligat a interessar-m’hi. No era impossible que el nom hagués saltat algun cop i que jo l’hagués acceptat sense relacionar-lo amb la víctima…

—Senyor…

—Eh?

—El canvi.

L’home l’havia deixat al meu davant, però ni m’hi havia fixat.

—Ah, sí, gràcies… —vaig dir atabaladament—. Les entrades?…

—Que no les hi he donades?

En efecte, vaig veure que encara les conservava als dits.

—Perdó, es veu que estava distret…

És clar, no podia pensar en res més. Potser fins i tot era una sort que el cotxe fos al garatge des de feia dos dies, perquè és probable que en aquell estat d’esperit hagués fet alguna desgràcia. Poc abans, a la capçalera d’un malalt, ja m’havia també quedat absort, i l’esposa del pacient em va haver de cridar l’atenció.

Calia que sortís de dubtes d’una vegada. Aquella idea de la filla, agafada i tot pels cabells com va semblar-me al cap d’una estona de donar-hi voltes, em proporcionava, si més no, la possibilitat de fer algunes preguntes a l’Aleix sense que ell es malfiés massa de les meves intencions.

Ho vaig fer aquell mateix dia, mentre dinàvem. El xicot semblava tenir un dels seus dies d’emmurriament i s’havia assegut a taula sense dir res. No em vaig poder estar de reflexionar que, amb els seus pantalons ajustats i aquella camisa negra que s’obstinava a portar, semblava un perdulari. L’únic consol era que tots els seus companys i bona part dels joves del seu temps presentaven el mateix aspecte desagradable. Prudentment, vaig començar:

—Com han anat, aquestes classes?

—Quines classes?

La resposta no feia pressentir res de bo. De vegades, quan es mostrava mula, no hi havia manera de parlar-hi.

—Quines vols que siguin? Les de la facultat. Suposo que no en tens d’altres.

—Bé. Com vols que anessin?

—No ho sé. Per això ho pregunto.

Ell va continuar menjant, indiferent, tancat. La seva mare preguntà:

—I la reunió de l’altra nit?

—Bé —va repetir ell.

—Es veu que vivim en el millor dels mons possibles —va dir rient l’Emma, una mica faceciosa—. Tot va bé.

—Així ho diuen —replicà l’Aleix—. Ja ho deus llegir als diaris.

Aleshores vaig agafar l’ampolla de vi i, mentre omplia les copes, vaig preguntar tan indiferentment com vaig poder:

—No venia al teu curs la noia… la filla del funcionari que van matar l’altre dia?

Ell va continuar menjant com si res; només va moure el cap.

—No.

—Ah! Em semblava que ho havies dit. Però la coneixes…

—No —repetí ell—. No sabia que en tingués cap.

—Ho devia entendre malament.

—Segur.

Sí, havia escollit un mal moment. Després d’aquelles respostes tan lacòniques i contundents, ja no hi havia res més a dir. O no hi hauria hagut res més a dir si l’Emma, sempre interessada pels fets diversos, no hagués comentat:

—Veig que els diaris no n’han tornat a parlar.

—Potser ni en parlaran més —vaig fer jo, mirant de cua d’ull l’Aleix. Ell va fer un petit moviment de cap, però no era un gest particularment significatiu, perquè estava mastegant—. Diuen si ha estat un suïcidi.

Massa tard, em vaig adonar que potser no hauria hagut de dir res. En Morgada havia volgut considerar confidencial aquella breu conversa del vespre anterior, i jo no acostumo a trair la confiança dels altres, ni que sigui amb la família. Però ara que ja estava fet, i després de tot no era pas una falta tan greu, perquè no esbombava cap informació sinó un simple criteri personal d’algú que, a més, jo no havia citat, l’única cosa que em preocupà fou d’observar la reacció de l’Aleix, la qual fou molt curiosa, perquè rigué mentre deia:

—També hi ha qui opina que van ser uns agents estrangers.

Vaig aprofitar la nova ocasió:

—I tu, què opines?

Però ell tornà a tancar-se:

—Que se’n parla massa.

—Home! És natural. Era un home important, oi? —féu l’Emma.

—Depèn del que entenguis per important.

—Doncs això… Una personalitat, amb un càrrec…

—De tercera fila —va afegir ell, concís i despectiu.

—I per què ho diuen, que es va suïcidar? —volgué saber aleshores la Bernardina.

—No ho sé… Es veu que n’hi ha que s’estranyen que les notícies dels diaris hagin estat tan lacòniques, com si volguessin descoratjar la curiositat de la gent. I no em sembla pas una opinió tan equivocada —vaig prosseguir, sempre procurant d’observar l’Aleix—. Ja sabeu què passa en casos de suïcidi: hom procura tancar tan de pressa com sigui possible l’incident, sense donar-hi publicitat…

Vaig callar, perquè l’Aleix havia alçat el cap i anava a obrir la boca; però després es devia repensar, perquè tornà a tancar-la i partí un tros de pa. Ràpidament, vaig interpel·lar-lo:

—Què anaves a dir?

Ell tingué un somrís tallat; de fet, més un crispament dels llavis que un veritable somrís.

—Res. Res que sigui important.

—Ningú no intenta de dir coses importants —vaig animar-lo.

—Pensava —es decidí ell, i ara el seu humor semblava haver canviat— que si fos com tu dius, i les autoritats, o la família, o qui sigui, tinguessin interès a descoratjar la curiositat del públic, hi havia una manera més lògica de procedir.

—Quina? —no vaig poder evitar d’interrompre’l, impacient.

—Se’t podia haver acudit a tu, que ets metge. Un atac de cor, per exemple. Ja era vell.

—Home, vell… Una cinquantena d’anys. Però sí, tens raó, és una idea.

Havia demostrat ser més llest que tots nosaltres.

Ara vaig veure que allò d’en Morgada havia estat una rucada; a ningú, no se li acudeix de dissimular un suïcidi explicant que es tracta d’un crim. L’atac de cor, com havia dit l’Aleix, o qualsevol altra malaltia sobtada, una apoplexia, per exemple, hauria fet més al cas. Calia concloure doncs, una vegada més, que hi havia hagut assassinat.

—Potser serviries per a detectiu —bromejà l’Emma mentre s’aixecava per recollir els plats.

Però jo vaig fer:

—I entre els teus companys, què es diu? Perquè en deveu parlar…

—Res. Un bon desembaràs.

—No sé d’on devia haver tret aquesta idea que coneixies la filla…

Ell no contestà. Tot d’una semblava haver-se tancat de nou, desinteressat o poc desitjós que la conversa seguís per aquells viaranys. Era inútil d’insistir, doncs. Però jo m’havia tranquil·litzat una mica. Em semblava impossible que un noi de la seva edat, encara que no fos especialment transparent, com no ho era ell, guardés un control tan magnífic de les seves reaccions si tenia alguna relació amb l’afer. Alguna relació de culpabilitat, cal precisar, perquè la relació, del caràcter que fos, existia; la prova de la fotografia era concloent. Sempre, és clar, que jo l’hagués interpretada bé i aquell cadàver fos realment el del funcionari i no pas el d’algú altre que se li assemblés. Perquè ara ja no n’estava tan segur.

Em calia aclarir-ho, i només hi havia una manera de fer-ho: comparar una foto de les publicades en vida d’ell amb la que l’Aleix guardava al calaix de la seva taula. Per això aquella mateixa tarda, abans d’anar al consultori, vaig passar de nou pel periòdic, on em van vendre un exemplar del dia quinze. Vaig retallar la foto i me la vaig guardar a la cartera.

Em vaig passar la tarda combinant la manera de quedar-me sol a casa durant algunes hores, cosa que ja sabia que era difícil, perquè no hi havia visites de natalici cada dia, sobretot en hores tardanes, i durant el dia, quan de vegades la Bernardina i l’Emma anaven a passeig, o de compres, la meva feina em retenia lluny del pis. Sortosament, aquella tarda no hi va haver cap consulta delicada, res que sortís de la rutina, perquè la veritat és que continuava tenint el cap ben lluny dels meus pacients, sense cap utilitat per als meus propòsits, ja que en arribar al vespre seguia tan buit d’idees com hores abans.

La solució, senzillíssima, me la donà la infermera poc abans de plegar. Després de la darrera visita li vaig dir que ja se’n podia anar, però ella encara es va entretenir per fora, on vaig sentir que telefonava un parell de vegades. Seguidament vingué a donar-me la bona nit, ja vestida de carrer, però jo estava distret i gairebé em vaig sobresaltar en sentir la seva veu.

—Ah, bona nit, Leila.

—Que no es troba bé? —em preguntà aleshores.

—Sí, per què?

—Es fregava els polsos. Pensava que no tingués mal de cap.

—No, no… Fregar-se els polsos descansa.

—Me’n vaig, doncs —va dir somrient—. Bona nit.

Però una neuràlgia seria una bona excusa, em vaig dir més tard, quan m’adreçava a casa després de recollir el Dauphine del garatge. Les entrades del Talia seguien a la meva butxaca, eren per a aquella nit, i un vulgar mal de cap, si justificava quedar-se a casa, no exigia la preocupada sol·licitud dels familiars. Hi podrien anar elles, l’Aleix possiblement sortiria… Sí, vaig somriure per a mi mateix, sortiria.

Sinó que no va ser tan planer, tot i que el suggeriment sortí de l’Emma, i jo ja havia observat que ell de vegades li’n feia més cas que a mi, o que a la seva mare. Però quan ella va insinuar:

—Podria venir l’Aleix…

El noi va declarar immediatament:

—Avui més m’estimo quedar-me a casa.

—És una llàstima que es perdi l’entrada —va dir la Bernardina.

—No és l’entrada —me li vaig girar—. Ets molt poc complaent, Aleix.

—Però, caram, són prou grans per a anar soles!

—No es tracta de si són prou grans o no ho són. Però per una vegada que et demanen d’acompanyar-les…

—Sempre us queixeu que no em quedo mai a casa —es va lamentar ell— i un dia que em decideixo a quedar-me em voleu fer sortir per força.

—Això és diferent.

—Deixa’l estar —féu la Bernardina—. Hi anirem soles.

—No. Si sempre se’n va per les seves sense que ningú s’hi oposi, és just que un dia que li demanem una cosa ens complagui.

—Però no tinc ganes d’anar a veure l’O’Neill —declarà ell—. I encara menys per obligació.

—L’O’Neill no té res a veure amb tot això. La peça és indiferent. La teva mare i la teva tia t’han demanat que les acompanyessis —vaig insistir—, i tu no hauries hagut ni de piular. No veig per què ha de ser un sacrifici sortir de tant en tant amb la família. Quan va ser la darrera vegada que ens vas acompanyar en algun lloc?

—No ho sé —va arronsar les espatlles.

—Ni jo. Ni ningú, segurament. Això vol dir que fa molt de temps.

—Però jo havia pensat quedar-me a estudiar —va fer aleshores, convençut de segur que aquest argument ens venceria.

—Massa casualitat, Aleix. Et sobren hores per a estudiar. O et sobrarien si no les perdessis miserablement pels carrers o per on sigui que vagis, perquè la veritat és que no sabem mai on ets. Surts, entres, fas el que vols —vaig anar animant-me—, ningú no te’n demana comptes, i tu ni et dignes explicar-te.

Només pares aquí a les hores de dinar i de sopar, i encara no totes. No ens demostres cap mena de consideració, com si fóssim uns estranys…

—Està bé —va interrompre’m ell.

—No, precisament no està bé. I quan jo parlo, m’escoltes. Què t’has cregut! Tu et penses que ja has complert arrossegant aquesta cara de set pams les poques vegades que ets a casa… —vaig fer una ganyota i em vaig passar la mà pel front, recordant de sobte que em suposaven una neuràlgia prou seriosa per a preferir el llit al teatre—. No vull discutir més. Faràs el que t’han dit.

Naturalment, ho va fer, perquè no li quedava més remei, però ja vaig presumir que, al seu costat, les dones no passarien una nit gaire agradable, i en altres circumstàncies no cal dir que m’hauria guardat molt bé d’imposar-los la seva companyia. Una companyia relativa, pel que vaig saber després, perquè van contar-me que durant el primer entreacte va aixecar-se dient que se n’anava al bar i ja no va reaparèixer fins deu minuts abans del final. Per postres, va deixar el cotxe aparcat en un lloc indegut, estic segur que expressament, i van posar-li una multa. Una veritable desgràcia.

Fos com fos, però, havia aconseguit el meu propòsit, quedar-me sol a casa per poder examinar amb calma els seus clixés i la foto del funcionari, si ho era. Ho vaig trobar tot sense dificultats. Les fotos encara eren al calaix, sota els papers i els quaderns, i, a jutjar per les aparences, ni les havia tocades durant aquell parell de dies. Els clixés no eren al reducte que li feia de laboratori, però després de buscar una estona vaig descobrir-los a l’armari on guardava la roba, en un dels dos petits calaixos de sota. L’altre, curiosament, vaig observar que era tancat, cosa insòlita, no sols perquè ell no tancava mai res, sinó perquè en principi aquells calaixos no tenien pany. Ell mateix el devia haver col·locat; era molt hàbil en qüestió de feines mecàniques, no tant, però, que jo no pogués comprovar ara que es tractava de la feina d’un aficionat. Aquella necessitat de secret va cridar-me l’atenció i vaig perdre una bona estona buscant la clau, però la devia dur al damunt, perquè no sortí per enlloc.

Posats a fer, abans de retirar-me al despatx per examinar els clixés amb detenció i comparar la foto del cadàver amb la que havia retallat del diari, vaig dedicar-me a escorcollar d’una manera sistemàtica no solament els calaixos de la taula, sinó el contingut de l’armari que m’era accessible. No vaig trobar res de nou, fora d’una peça que no pertanyia al seu vestuari, perquè era femenina. Aquella troballa em confirmava, si hagués calgut, que l’Aleix tenia alguna freqüentació dubtosa, i això tornà a enquimerar-me. Tenia dinou anys, i jo ja suposava que no havia dut la vida d’un sant. A dinou anys la majoria de xicots —i jo mateix no havia estat una excepció, de manera que res no li podia retreure— han fet ja les seves primeres experiències sexuals, en general amb alguna prostituta. Però això era diferent.

Tant les fotografies com la presència d’aquella peça íntima indicaven que l’Aleix no s’havia limitat a una freqüentació ocasional, sinó que tenia una amigueta, una noia amb la qual mantenia relacions seguides i habituals, una xicota, també, prou despreocupada, com he dit, per a consentir-li aquells capricis fotogràfics. Tot i que m’inclinava a creure que es devia tractar d’una perduda qualsevol, em costava d’imaginar la mena de noia que podia ser. Una entretinguda li hauria costat diners, i l’Aleix no en tenia gaires. Temps enrere m’havia semblat que seria de bona política lligar-lo una mica curt en aquest sentit, i, encara que darrerament li havia augmentat l’assignació, aquesta es reduïa a cinc-centes pessetes mensuals, quantitat clarament insuficient per a fer cara a les exigències d’una professional, fins i tot en el cas que l’Aleix no hagués tingut altres despeses: tabac, llibres, espectacles, bars… Hi havia, és clar, la possibilitat que la xicota tingués un amant més vell i que el meu fill fos el tercer en discòrdia. En aquest cas era molt probable que la mossa fos més gran que ell, tot i que les fotos que havia vist, mentideres i tot com solen ser les fotos, semblaven reflectir una carn ben fresca, poc menys que adolescent.

Quedava, encara, una altra possibilitat, i és que la mossa en qüestió fos una noia de sa casa, potser fins i tot alguna companya d’estudis, una criatura prou emancipada per a consentir-se aquella mena de relacions amb un noi que no es trobava —ni s’hi trobaria durant molts anys, si no volia fer alguna atzagaiada— en situació de casar-se. Aquest pensament, però, tornà a inquietar-me, perquè l’Aleix era un xicot prou arrauxat per a esquitllar-se i abandonar els estudis si la idea li passava pel cap. Seria convenient, vaig determinar, d’obtenir algunes precisions sobre l’estatus de la noia; només si sabia qui era podria afrontar qualsevol eventualitat i, si era necessari, protegir el meu fill d’ell mateix. Però com? No podia pas seguir-lo, ni fer preguntes a cap dels seus companys, perquè això m’hauria posat en una situació ridícula… Aleshores se’m va acudir de pensar en la Maria Clara, i vaig somriure a despit de la meva preocupació. Sí, ella podia ajudar-me, i gairebé estava convençut que fins i tot li agradaria…

Al despatx, on vaig tancar-me després d’haver ordenat novament l’armari i els calaixos, per bé que, en això, no calia patir-hi gaire, perquè l’Aleix no deixava dues vegades una cosa al mateix lloc, vaig procedir finalment a la comparació entre les dues fotografies. L’expressió del rostre canviava molt de l’una a l’altra, no solament perquè calia comparar un mort amb un viu, sinó a causa de la posició que la testa ocupava en la prova del meu fill. Però hi havia tot de detalls que permetien de concloure que es tractava de la mateixa persona, més ben dit, que hi obligaven. El rostre del funcionari era prou caracteritzat, tenia prou personalitat per a excloure qualsevol dubte, sobretot, la prominència de l’arc ciliar, proveït d’unes celles espesses i molt negres, i la forma del crani, clarament dolicocèfal, imposaven una conclusió a la qual vaig arribar després de cinc minuts d’anàlisi detallada: la meva primera impressió havia estat justa. La fotografia que havia trobat entre les coses del meu fill pertanyia al funcionari.

Ara només calia comprovar si procedia de la seva màquina. Si hagués hagut de repassar tots els clixés, no hauria acabat mai, perquè n’hi havia una gran quantitat, però les cartolines plegables on els guardava no havien estat comprades al mateix temps i les darreres, per bé que en tot iguals a les altres, es veien més noves, sense aquesta mena d’enfosquiment, de pàtina, que els dóna el fet d’haver-se arrossegat mesos i mesos per calaixos polsosos i desordenats.

Vaig començar per la que hi havia damunt de tot, presumiblement la darrera, però va resultar no ser-ho, perquè només em mostrava una sèrie d’estudis de fanals, una col·lecció que l’Aleix havia emprès potser mig any enrere, en competència, sabia, amb un company seu que col·leccionava fonts. Recordava haver vist aquelles fotos, i una d’elles fins i tot fou publicada en una revista, on ell l’envià espontàniament. Des del meu punt de vista, totes eren molt bones, per bé que l’Aleix, ho recordava, havia criticat alguns dels seus treballs. Era característic d’ell, però, que no les repetís per buscar la perfecció que tenien les altres.

Les fotos de la noia eren a la tercera cartolina que vaig desplegar. D’una a una vaig anar revisant les sèries de sis clixés contra el llum de la taula. N’hi havia més que no havia suposat de primer, gairebé el doble de les revelades, perquè vaig comptar-ne quinze, dues d’elles una mica insegures, perquè eren molt borroses. Totes eren per l’estil, llevat d’una, en la qual, pel que vaig poder veure, la noia havia estat fotografiada en el moment de sortir de la dutxa, quan s’embolcallava amb una ampla tovallola què només li deixava al descobert les cames, un fragment de natja que encara no havia tingut temps de cobrir-se, i la silueta del pit. Feia pensar, vaig decidir amb disgust, en aquelles fotos que molts anys enrere publicava una revista que, si no ho recordo malament, es titulava «Crònica». Vaig deixaries a un costat.

Del funcionari, n’hi havia tres, en realitat repeticions de la mateixa, com si el fotògraf s’hagués volgut assegurar de no fallar el seu objectiu. No valia la pena d’estudiar-les. El positiu que tenia a les mans era suficient. Com ho era la comprovació que havien sortit de la màquina del meu fill. Ara tenia la prova que havia anat a buscar, i, estranyament, aquesta assegurança em deixava més serè que no era d’esperar. Potser perquè allò que mossega més és la inquietud, el dubte, la incertesa.

Al meu entendre, ara quedava ben establert que l’Aleix havia estat present a casa del funcionari en el moment de descobrir el cadàver, o potser fins i tot, com ja m’havia dit, en el moment d’ésser comès el crim. Hi havia el detall amoïnador de la data, però ara em semblà negligible; per força havia de ser un error. D’altra banda, altres punts reclamaven d’una manera més urgent la meva atenció.

Si ell tenia res a veure amb la comissió d’aquell delicte, no s’explicava que s’hagués presentat en un indret on l’accés havia de ser difícil, i amb la intenció de lliurar-se a un acte arriscat i punible, proveït d’una càmera fotogràfica. I encara s’explicava menys que, fins i tot acceptant aquella improbabilitat, hagués conservat la presència d’esperit indispensable per a fer les fotografies que ara tenia al meu davant, i això precisament en una circumstància en què devia ser vital actuar de pressa, sense cridar l’atenció, i desaparèixer sense perdre-hi temps. Al cap i a la fi, el crim havia estat comès en un pis habitat per altres familiars, la dona i la noia soltera, i probablement per dues o tres criades. L’assassí corria un risc enorme, i no ho podia pas ignorar.

La lògica, doncs, m’obligava a inclinar-me, i em vaig treure un gran pes del damunt en decidir-me definitivament per aquesta solució, que l’Aleix havia fet aquelles fotos després de ser descobert el cadàver, en connivència, per força, amb la família, a la qual per tant l’unien relacions d’una mena o altra. És clar que també això era difícil d’acceptar. Als ulls del meu fill, el funcionari representava una mentalitat, una concepció del món, uns interessos que ell avorria i amb els quals semblava poc disposat a pactar. Ben cert que sempre quedava, per bé que ell hagués negat conèixer-la, el camí de la noia. Potser…

Vaig tornar a agafar les fotografies on tan generosament s’exposava una anatomia femenina, i ara me les vaig mirar amb una altra mena d’atenció. Sí, potser allò eren les cuixes i els pits de la filla del funcionari, i aleshores l’amigueta del meu fill, com havia anat deduint, era una noia de bona família, que un dia o altre parlaria de matrimoni. I, si no ella, els seus.

Però no em volia precipitar. Al capdavall, només era una suposició i, abans de fer res, abans d’obrir-me a l’Aleix, calia assegurar-se de la realitat de la cosa. En parlaria a la Maria Clara, sí; ella disposava de temps, li agradaven les coses novel·lesques i jo la tractava prou generosament perquè no em pogués negar res. Li’n parlaria l’endemà.

Ignorava, és clar, que l’abundància de pacients m’obligaria a escollir una hora inhabitual i que, per tant, seria al seu pis on escoltaria la lectura d’aquella carta que m’havia de crear una nova, i tan inesperada, preocupació.