Sóc Arry Person, l’autor de la novel·la que, com Luc Garai i el seu superior jeràrquic van sospitar, no és completa, i també del text que la segueix. És correcta, totalment conforme als fets, la transcripció de les paraules que telefònicament van bescanviar el Cap i el Company, però és en canvi una interpretació dels esdeveniments, tanmateix ben documentada per investigacions posteriors que em trobava en situació de realitzar, la narració sobre el camí que va seguir el meu original abans d’arribar, tants anys després d’haver-lo escrit, a les mans del nostre suprem dignatari.
No és cert que, com consta oficialment, caigués en el curs del primer combat en què participava, ben poc després d’haver desembarcat; ho és allò que mai no s’ha dit públicament: que aquell dia només se salvaren tres homes. Potser anys a venir, si la història es decideix a parlar-ne, hom reconeixerà que mai no hi ha hagut una carnisseria comparable, provocada per un ambiciós i incompetent comandant en cap, el general Ferli-Grau, actualment ja difunt, que ni tan sols no podia veure què passava des de les seves posicions; l’informava d’aquell infern el telèfon de campanya que aviat també emmudí.
A la base de Consin vaig fer amistat amb un noi lleugerament més gran que també era orfe des de jovenet i s’havia criat amb una tia paterna, ara morta, de la qual, em digué sense precisar xifres, heretà alguna cosa: els estalvis que en forma de diners i de bons de guerra, sempre de bon rendiment, la dona tenia al banc. D’esperit tan indisciplinat i extravagant com aleshores era jo, l’Arry Person que s’allistà sense saber què es feia en sortir, encara embriac, d’una gresca en un bordell (una circumstància voluntàriament ignorada per l’oficial reclutador), i sempre disposat a causar disgustos a l’exèrcit, un dia tingué la pensada de canviar amb mi la placa d’identificació personal de què se’ns havia proveït i que dúiem a tall de braçalet. ¿No seria divertit de provocar una mica de confusió i un augment de paperassa si a un de nosaltres dos li tocava de morir mentre l’altre vivia i reclamava el seu nom?
Va caure no gaire lluny de mi, amb tants i tants dels companys i amb la totalitat dels oficials i suboficials que ens portaven a l’escorxador, tots nosaltres xops d’alcohol perquè la mort fos més dolça, mentre a mi tan sols em ferien: la cremada massa ardent d’un tros de metralla a la banda dreta del coll, sota mateix de la mandíbula, un forat al pit practicat per una bala que per sort no interessà cap òrgan indispensable, i dos més a les cames, amb una doble fractura del peroné de l’esquerra.
En recobrar el coneixement, havia perdut la memòria i res no recordava de mi; sembla que, en caure, m’havia colpejat brutalment la closca contra la culata d’una metralladora escapada de les mans d’algú altre. Era en un llit blanc d’una sala amb les parets pintades de blanc d’un hospital atès per infermeres de bata blanca. Com vaig veure en abandonar-lo, del mateix color era la façana de l’edifici. M’hi havien traslladat en avió després d’haver passat per l’hospital de campanya, a dos quilòmetres darrera nostre.
Des dels metges a les noies que tenien cura dels pacients, tothom em donà un nom, Jal, que aleshores vaig acceptar com a propi; era, però, el del company amb el qual havia fet canvi de plaques. De Jal em tractà també el capità d’Estat Major que em vingué a veure quan la memòria ja em tornava sense que jo parlés a ningú d’aquest recobrament. Pel mateix capità Orbils vaig saber, en interessar-me per la gent de la companyia, que Arry Person havia mort com un heroi.
L’exèrcit ens tracta amb duresa, brutalment, mentre ens prepara a morir, però si te’n surts com un ferit en acció, no menys heroic que els caiguts, pot mostrar-se molt amable, molt gentil. M’havien restituït, per així dir-ho, els documents que ara passaven per meus i, entre ells, els d’un compte corrent més substancial que no hauria gosat esperar si mai me n’hagués preocupat i que ho decidí tot: conservaria la personalitat de Jal. Fou gràcies als serveis militars jurídics, alertats pel capità Orbils, que vaig estalviar-me possibles dificultats amb el banc. Que l’exèrcit m’identifiqués sense cap mena de vacil·lació fou suficient perquè hom acceptés com a bona, autèntica, una firma que no s’assemblava gens a la del meu sacrificat company. Els trastorns que havia sofert i dels quals no acabava de deslliurar-me explicaven aquest canvi de gargot.
L’amnèsia, ara simulada, em va valer el llicenciament i una beca a què tenia dret em retornà al món dels estudis interromputs als meus setze anys, quan Dor no va voler ensinistrar-me en una ciència eròtica que dominava. En aquell moment, en ser lliure (?) de nou, se’m despertava una gran ambició. Procuraria no ser mai més algú del qual hom disposa sense preguntar-li si hi està d’acord, i només hi havia una manera d’aconseguir-ho: situar-me entre els qui disposen. Per això vaig estudiar ciències polítiques i dret, i per això mateix vaig acceptar les proposicions que més endavant em féu el capità Orbils, ara comandant, amb el qual m’havia ensopegat quan estava a punt de llicenciar-me de la segona d’aquestes carreres. Vaig convertir-me, doncs, en agent d’un servei paramilitar i sense existència legal que es nodria d’antics combatents d’un «valor» provat i ja sense cap relació directa, comprometedora amb l’estament militar. Era un primer pas, em vaig dir, cap al centre de les coses.
El camuflatge era un despatx d’advocats en el qual vaig ingressar com a soci jove i, suposadament, d’esperit dinàmic, emprenedor. Puix que la nostra clientela legítima era internacional, quedaven justificats els desplaçaments a què m’obligaven algunes missions d’acompliment sempre insegur, delicat, i de les quals vaig sortir-me amb prou d’èxit perquè al cap de dos anys, mentre continuava essent el soci jove, se’m nomenés cap d’un equip operatiu. M’estava convertint ràpidament en un dels homes brillants de la «casa». Però aleshores ja havia vist que aquell no era ben bé el camí; hi havia massa gent al meu damunt.
Als trenta anys vaig casar-me amb la filla del «soci» més vell, una noia cobejada per una colla de pretendents però prou llesta per entendre que allò que comptava no era la fortuna heretada, sinó la fusta de l’home decidit a obrir-se pas, i poc després començava a intervenir activament en política amb el vist-i-plau de l’agència, que també veia en mi condicions de dirigent i apreciava la meva compenetració amb els serveis. Amb uns padrins a llur torn apadrinats per forces puixants i despietades que no retrocedien davant la corrupció si calia, aquell fou l’inici d’una carrera que, amb el temps, m’ha dut gairebé dalt de tot, prou a prop del cim, al qual hom considera que puc aspirar en una nova legislatura, per ser una de les tretze persones que, reunides al Bunker I, vam rebre la còpia d’un llibre de ficció i del memoràndum que l’acompanyava.
Al cap de quaranta anys tornava a les meves mans aquella obra de jovenesa ja totalment oblidada, però ara s’havia convertit en un projecte de dominació compartida que reduïa pràcticament a la condició de bens unes tres quartes parts dels humans. I tot d’una, potser perquè tot partia d’una idea meva que d’altres també devien haver tingut però no van escriure, vaig adonar-me que el meu cinisme no arribava a tant; em calia combatre aquells propòsits. També em puc preguntar, és clar, fins on influí, en el meu capgirament, haver sabut, no feia gaire, que em quedaven sis o vuit mesos de vida; aquest era el diagnòstic del professor Xius, corroborat per doctors tan prestigiosos com ell.
Vaig assentir, en la darrera reunió al Centre A, perquè no em volia fer suspecte quan el criteri dels meus col·legues era unànime ni volia exposar-me a vigilàncies pertorbadores; em calia una mica de temps per preparar aquest document que ara poso en circulació sense dubtar què m’espera quan caigui a les mans de les agències governamentals. Com el Milta de la meva novel·la de joventut, no tinc família: la meva dona fa anys que és morta i del nostre matrimoni no hi hagué fills. Només de mi m’he de preocupar, i ja no m’hi amoïno. M’importa únicament que aquest missatge arribi als ciutadans.
ELS PREPARATIUS, JA COMENÇATS, AVANÇARAN IMPLACABLEMENT. NO VULGUIS QUE SIGUI AMB LA TEVA COMPLICITAT. ES PREPAREN LLARGUES LLISTES DE CADÀVERS, I TAMBÉ TU HI PODRIES SER.
FES CÓRRER AQUEST TEXT I, SI POTS, FES-ME CÒPIES I REPARTEIX-LES. COMPTE, PERÒ, QUE NO TE’N TROBIN CAP EXEMPLAR; T’HI JUGUES LA PELL ABANS D’HORA.
1984