Els territoris masculins
Les zones agrícoles i industrials, on s’ha concentrat la població masculina, ocupen la major part dels territoris colonitzats. Si bé es troben sota control militar i policíac, les exploten companyies particulars que han subscrit amb el govern un arrendament per noranta-nou anys, període durant el qual les condicions pactades no poden ésser modificades; ho seran, si de cas, a l’expiació d’aquest contracte, renovable. Hom diu que es tracta d’una concessió feta a la classe capitalista, la que en primer terme va permetre l’ocupació amb les seves aportacions econòmiques a la campanya. S’ignoren en detall les clàusules dels pactes, però poc dubte hi ha de com són d’avantatjoses, immensa com és la riquesa que aquestes zones generen en comptar amb una mà d’obra barata i totalment subjugada.
És el personal, únicament masculí, d’aquestes companyies qui administra els territoris, dividits en zones desiguals, molt més extenses les dedicades a l’agricultura, però totes organitzades amb un criteri uniforme, d’inspiració militar. Cada trenta quilòmetres es dreça un poblat en el qual viuen nou-cents obrers que, de seixanta en seixanta, fan vida comuna en unes construccions baixes i llargues, travessades per un passadís flanquejat, a banda i banda, per trenta habitacions individuals. Els serveis són al fons de tot, a raó d’una cambra per cada deu homes. Darrera hi ha la sala dels quatre guàrdies que es relleven cada vint-i-quatre hores. Depenen aquests guardians de la casa caserna que, en un extrem de la població, allotja cent vuitanta agents, a part els oficials que els comanden.
Davant d’aquests edificis comunals, formant-hi carrer, hi ha les cases de menjar, les bugaderies i tot d’altres comerços indispensables que atenen les necessitats dels treballadors. Tots els establiments són regentats per gent de les companyies explotadores que viuen, com els tècnics, administratius i capatassos, en els apartaments construïts sobre les botigues. Hi viuen també els encarregats de les dues sales d’espectacles i del poliesportiu on els més joves solen organitzar competicions de futbol, combats de boxa o proves diverses d’atletisme. Viuen en canvi separats, a la banda oposada a la caserna, els dos sacerdots assignats a la població.
A poca distància, formant un petit suburbi, hi ha els bordells. Dos d’ells serveixen les necessitats dels agents de les forces d’ordre, dos més són destinats al personal civil i en els tres restants poden trobar esbargiment els obrers. Dues particularitats són remarcables, la primera d’elles que, amb excepció de la gent armada, no és imprescindible que el client «consumeixi» en aquell indret; tothom que ho vulgui pot endur-se una de les noies a la seva habitació particular i retenir-la-hi durant un període màxim de vint-i-quatre hores, passat el qual la dona ha de tornar obligatòriament a la casa de tracte. Ara bé, puix que en acabar-se aquest termini hom pot tornar a contractar la mateixa noia, hi ha obrers i servidors civils que, a la pràctica, formen parella permanent amb una prostituta i, més interessant encara, parella monògama, atès que una noia contractada no pot ocupar-se d’altres clients durant el període que abraça el seu compromís.
L’altra particularitat es refereix als oficials de les forces de seguretat, els quals no poden entrar a les cases freqüentades pels homes que comanden ni disposen de cap establiment propi dintre el poblat. Els cal acudir a un dels bordells que, aïllats, es troben en un punt equidistant de les quatre poblacions més acostades i serveixen, doncs, quatre destacaments i, si cal, els pastors de les diferents denominacions religioses no locals que també viuen i acompleixen llur missió en un barri propi, mai no gaire allunyat de les cases de tracte.
Cada zona, que correspon al domini d’una sola companyia, està separada de les zones veïnes per una reixa que recorre la integritat del seu perímetre i en la qual s’obre una porta, només, cada cinc quilòmetres. És per aquestes portes que passen d’un territori a l’altre els serveis d’intendència que avituallen periòdicament els establiments de les zones. Aquesta distribució sol efectuar-se sempre durant les hores de treball de la població obrera. És en canvi de nit, quan els jornalers dormen, que hom hi introdueix la matèria primera que convé a les indústries i en retira els productes manufacturats a les fàbriques o els que procura el conreu dels camps. Aquesta feina competeix al personal de les empreses que s’encarreguen dels transports, sempre escortats per les forces armades.
Depenen aquestes forces de les casernes militars, normalment una a cada zona, si bé poden haver-n’hi dues o tres en els territoris més extensos. Sempre, siguin les que siguin, es drecen en algun angle de frontera, lluny dels poblats en els quals no penetren mai; ho farien, només, en un cas de necessitat extrema, si hi havia un alçament que les forces policíaques no poguessin dominar, circumstància altament improbable ateses les condicions locals. La dotació de cada caserna és de vuit mil homes, compresos els sis-cents pilots a disposició dels quals hi ha dos-cents helicòpters. Totes aquestes casernes són, de fet, autèntiques viles que tenen tan sols una particularitat: només s’hi veuen uniformes i, ara i adés, alguna de les dones dels bordells que ocupen un edifici singular on el servei és permanent. Aquí fins i tot els eclesiàstics de les diferents capelles tenen una graduació militar provisional.
Ha estat sovint objecte d’especulacions què pot motivar aquesta abundància d’elements armats, desproporcionada al contingent de població obrera reunit a cada zona, puix que amb menys d’una desena part n’hi hauria prou per conservar l’ordre i descoratjar aventures de caràcter alliberador. Només s’hi ha trobat una explicació plausible: amb pràcticament la meitat de la població mascle de la metròpoli en actiu, hom assegura una plena ocupació que allunya fantasmes de crisis i les inquietuds socials que provoquen. És cert que hi ha una despesa militar extravagant, però la suporten els països ocupats, que, es calcula, només reben en retorn de la riquesa que procuren a l’imperi un 0,3 per cent en forma de manteniment de les zones femenines, poc productives per voluntat dels mateixos dirigents, i d’altres zones especials on la producció és nul·la. S’hi pot afegir, potser, que hom crea un hàbit d’obediència entre tots aquests homes que, un cop reintegrats a la vida civil, es mostraran ciutadans dòcils, disciplinats. El sistema s’assegura la seva continuïtat.
No és en canvi admissible creure, com de vegades s’ha avançat, que aquestes guarnicions imponents hi són, més que res, per raons de seguretat; llur presència s’explicaria per la proximitat dels territoris de la Federació, separats de nosaltres únicament per la faixa dels Països Associats, però no es pot sostenir que, si volien atacar, utilitzarien forces i material de guerra convencionals. Tampoc no és correcte pensar que pot interessar-los sostreure un tros més de terra a la Confederació, puix que de res no els serviria aquesta conquesta a la qual hom replicaria d’una manera fulminant i amb l’objectiu concret d’anihilar l’enemic. Si un dia es reprenen les hostilitats, un dels dos contendents desapareixerà del mapa. O tots dos. Ni l’un ni l’altre no es mourà, doncs. No es mourien ni que als territoris que limiten amb la faixa no hi hagués ni un sol soldat.
Mentre el personal civil que depèn de les companyies explotadores i els agents de l’ordre poden circular lliurement per tota la zona i fins i tot sortir-ne si els convé, els obrers no es poden moure de l’àmbit assignat. És cert que aquí no hi ha cledes ni filferrades que envoltin el poblat, però les patrulles són constants i el sol fet de veure sempre agents pel carrer, encara que estiguin fora de servei, exerceix una pressió que obliga a respectar les ordres. Normalment, doncs, tothom obeeix, i només molt de tard en tard algú surt del perímetre establert, no pas amb el propòsit d’eixamplar el radi dels seus moviments, sinó amb la desesperada intenció d’escapar-se. No és estrany que aquests, immancablement detinguts abans que hagin pogut arribar a les reixes que encerclen la zona, hom els tingui per folls. Així ho pensen els obrers i com a trastornats els tracten les autoritats quan se’ls enduen a l’hospital de la vila/caserna o d’una de les viles/casernes, l’únic o els únics, d’altra banda, que hi ha a cada territori i que seria o serien insuficients si no hi fos molt rigorosa l’admissió. Cal, per entrar-hi, una malura greu de debò i sobre la severitat de la qual es pronunciarà el metge o, més sovint, el practicant, que acut setmanalment a cada comunitat i rep els malalts en una sala condicionada de la rectoria, on actua assistit pel capellà. A cap poblat no hi ha consultori i, si algú emmalalteix entre visita i visita, no li queda més remei que esperar, atès mentrestant pels seus companys, o morir-se si es tracta d’algun atac que demana una assistència urgent.
Fan excepció les prostitutes. A la més lleu molèstia, comunicada telefònicament des del bordell, hom les trasllada a l’hospital, on tenen unes sales reservades. A part d’aquestes eventuals visites, més aviat rares, car totes són noies joves i sanes, forma part de llurs obligacions sotmetre’s a una revisió cada deu dies. Hi acuden en petits grups escalonats, amb un o altre dels cotxes que la casa posa a llur disposició, i hi solen ser retingudes vint-i-quatre hores com a norma general. Si s’ha manifestat alguna malaltia d’índole venèria, la qual cosa és raríssima, s’hi queden fins a un total guariment mentre un equip mèdic, especialitzat en aquesta comesa, investiga tots els homes de la comunitat, jornalers o agents de l’ordre, segons sigui el cas, amb l’objectiu de descobrir i d’aïllar durant tot el temps que calgui aquells clients contaminats. Hom procura, al mateix temps, esbrinar la font de la malaltia, un origen que podria venir de fora si l’ha transmès un membre de les forces de seguretat o dels empleats civils. I llavors, si cal, la investigació continua en una altra comunitat, on normalment acaba localitzant-se l’individu concret que ocasionà el dany i que, considerat el temps que solen endur-se aquestes investigacions tot i l’interès que hom hi posa, ja està guarit. El trastorn que pot produir una afecció venèria, si no se la detecta immediatament, sol ser considerable i sembla que, en una ocasió, obligà a reemplaçar tot el personal d’una de les comunitats i a substituir la meitat de les prostitutes.
Els escàpols o suspectes d’haver volgut escapar-se, són internats al pavelló psiquiàtric, on se’ls tracta amb diverses drogues, a cops experimentals, i són també sotmesos a una teràpia d’electroxocs que no infreqüentment sol prolongar llurs trastorns en lloc d’eliminar-los com caldria. Cap no torna a incorporar-se a la feina i hom sap que és inútil fer preguntes. Ningú no en contesta mai cap i, de fet, els agents de l’ordre tampoc no saben res, oficialment. Han lliurat un individu als serveis competents, com era llur deure, i se’n renten les mans; la resta no és afer d’ells.
Pot ser un rumor infundat, però també pot procedir d’alguna filtració i ser, doncs, ver, que immancablement el procés de guariment es proposa de crear en el «foll» un estat tan profund de desesperació que vegi la mort com l’única sortida desitjable de la seva misèria. Hom creu, per tant, que la majoria d’aquests presumptes malalts es suïcida. Quant als qui s’arrapen a la vida a despit de tot, la creença més generalitzada és que hom els abat mitjançant algun producte que els provoca un atac cardíac. Res, tanmateix, no ha estat degudament comprovat.
Tots els homes que moren, ja sia a l’hospital, ja sia a la comunitat, són enterrats en un dels dos cementiris de la zona. Tots dos són destinats als jornalers, els quals reposaran per sempre en una o altra de les nombroses fosses comunes, numerades a efectes administratius. A cap d’aquests cementiris no hi ha entrat mai cap obrer, en vida. No són atesos per ningú i dels serveis d’enterrament se n’ocupen unes brigades de l’exèrcit que depenen dels serveis de proveïments.
No ha estat previst cap cementiri per als membres de l’exèrcit, de les forces policials o del cos de civils que administren els territoris. Es tracta sempre de persones joves, sota els quaranta anys, i de salut comprovada abans de llur incorporació. Si així i tot emmalalteixen i es tem un fatal desenllaç, se’ls evacua previsorament. Si no s’hi arriba a temps i la defunció té lloc aquí, hom transporta els cadàvers a l’indret d’origen per tal que reposin entre llurs familiars o bé on hagin escollit.
No se sap que, mai, el traspàs d’un jornaler hagi estat comunicat oficialment als seus familiars, els quals, doncs, poden continuar creient que encara és viu quan ja fa anys que el sebolliren.