La selecció

1

Periòdicament, però no sempre a la mateixa data, totes les noies que en el transcurs dels dotze mesos anteriors han fet disset anys són convocades pels serveis d’incorporació destacats a la localitat o, si aquesta és massa petita, al cap de partit. Es disposa ja d’una filiació sense la qual no haurien pogut ésser cridades en temps oportú, però ara es procedeix a repetir-la per tal d’afegir-hi, si cal, dades noves o que anteriorment foren negligides per un motiu o altre. Tot seguit se les concentra en una dependència on tres oficials es dediquen a una primera selecció, separant cadascun d’ells amb entera independència dels altres, però fent-les reunir totes en un sol grup, aquelles noies que, per llur aspecte físic, semblen més convenients a la finalitat perseguida.

Un cop fetes enretirar les que no han estat distingides o triades per cap dels oficials, es procedeix a un segon examen visual més circumstanciat, més entretingut, puix que ara cal que tots tres jutges es posin d’acord abans de retenir una noia, la qual cosa no sempre és tan senzilla, atès que no tots els oficials del servei combreguen en els mateixos gustos pel que fa a bellesa i/o seducció femenines. Un cop avinguts els criteris estètics, però, i enretirades a llur torn les noies que no han obtingut el vist-i-plau en aquesta revisió, s’inicia la següent, que és també la darrera de l’etapa que competeix a la delegació local.

Ara, l’examen encara és més llarg i exigent. Aquest cop cal que els oficials s’assegurin d’una manera més completa de l’encert de les eleccions precedents i les noies, per tant, són invitades a treure’s la roba. Hi pot haver incidents i, de vegades, cal recórrer a amenaces i coaccions si alguna d’elles, massa pudorosa, s’hi nega. Els oficials, però, són l’autoritat i, si convé, disposen de mitjans persuasius que sempre fan efecte. Aquesta revisió és alhora tàctil i visual, amb l’objecte de rebutjar, ara, totes aquelles que, per bé que d’agradable aparença, no tenen la carn prou compacta, amb aquella mena de fermesa o consistència que escau a les persones joves i, de fet, adolescents.

Totes les noies que han estat eliminades en un o altre dels exàmens tornen a passar al departament de filiacions, on els encarregats d’aquest comès estableixen una nova fitxa en la qual es certifica que han acudit a la convocatòria i que han estat declarades provisionalment no aptes. A la pràctica, aquesta inaptesa és definitiva, ja que no se sap de cap noia que hagi estat cridada novament un cop obtinguda aquesta classificació.

Les altres, les admeses, són traslladades a la capital de la regió femenina, on se les allotja en una o altra de les cinc clíniques especialitzades en aquests quefers mentre es procedeix, d’una banda, a una investigació aprofundida i, doncs, laboriosa, de l’historial mèdic de la família fins a la quarta generació per tal de descobrir, si hi són, malalties que poden haver saltat d’avis a néts a través d’uns pares portadors de la malura però personalment immunes a les seves inconveniències, i, de l’altra, a uns exàmens inacabables i detalladíssims de la pacient un cop establert, com a primera mesura, si encara conserva l’himen intacte o ja ha estat desvirgada. En aquesta darrera circumstància es procura decidir, sense fiar-se gaire de les declaracions de la interessada, a la qual tanmateix es pregunta, si el desflorament ha estat accidental, potser a resultes d’una maniobra solitària o, en el cas contrari, si tot s’ha reduït a un sol acte o hi ha hagut ja una certa freqüentació coital. Sigui com sigui, la ruptura de l’himen no desqualifica cap noia; simplement, fa que ingressi en l’anomenat grup H-2 si passa amb èxit les altres proves a què és sotmesa.

Sempre n’hi ha unes quantes en les quals es revela alguna imperfecció: defectes congènits que havien passat per alt als oficials, feblesa d’alguns òrgans, propensió a determinades malalties, insuficiència de defenses davant d’infeccions víriques, etc., i totes aquestes són retornades a l’indret d’origen amb el document que acredita llur incompetència. A les altres, definitivament admeses, hom els lliga les trompes per tal d’evitar embarassos inconvenients en l’exercici de llurs futurs deures professionals.

2

Segons dades no oficials però relativament fidedignes, el conjunt dels serveis d’incorporació arriba a unes tres mil tres-centes persones entre administratius, oficials seleccionadors, inspectors, metges de les diferents especialitats, tècnics diversos, infermers i ajudants. De tota aquesta gent tan sols els oficials encarregats de la selecció i els administratius que els corresponen viuen a les localitats on s’opera la tria preliminar. El nombre de funcionaris destinats a cada indret depèn de la categoria de la població en termes demogràfics o de la importància i quantitat de pobles i llogarrets de l’entorn.

Els exàmens que tenen lloc localment, poden ésser enllestits en dos o tres dies o perllongar-se fins i tot una mesada, segons siguin poques o moltes les noies convocades. També hi influeix la rapidesa amb què els oficials es posen d’acord en procedir a la selecció segona, la qual cal que sigui degudament raonada si els parers no coincideixen. Pot allargar desmesuradament la duració d’aquesta etapa el fet que el reglament exigeix la unanimitat en lloc d’acontentar-se amb una simple majoria.

Aquests oficials participen en la investigació de l’historial mèdic familiar i tenen cura de comprovar qualsevol dada que, a judici dels doctors, queda poc clara, sigui per voluntat deliberada d’ocultació per part dels metges particulars que abans havia tingut cada família i ara desplaçats de zona, sigui per incapacitat d’aquests professionals quan, com és corrent, els metges que assistiren els avis i els rebesavis ja són morts i cal, doncs, acudir al testimoniatge no tan fiable d’altres persones que normalment es mostren poc comunicatives i s’excusen en el fet que, personalment, no han conegut els vells dels fills o néts o besnéts dels quals foren coneguts, amics o veïns. Ho dificulta encara que molt sovint no s’han conservat o han estat destruïts els certificats de defunció, i rar és el cas que en un escorcoll domiciliari es trobi alguna antiga recepta o ordenança orientadora.

Una altra de les tasques dels oficials del servei és l’observació discreta, però sostinguda i atenta, de les noies que seran convocades l’any següent, o sia d’aquelles que ara tenen setze anys. En un annex del full de filiació es van anotant els noms de les amigues i d’altres persones de freqüentació continuada, llurs adreces, caràcter, activitats, etc. Sovint hi ha renyines duradores, canvis de costums o de domicili, o es produeixen d’altres circumstàncies que obliguen a rectificar dades recents. És una feina, doncs, contínuament recomençada i que ocupa una gran quantitat d’hores dels oficials.

Els és d’un gran ajut l’habituació que el comandament s’assegura mitjançant la política de conservar-los ininterrompudament a l’indret on han estat destinats en completar els estudis i obtenir la graduació corresponent. Mai no se’ls canvia de residència mentre no assoleixen la categoria de caps, sense que això desavantatgi gens llur carrera, puix que qualsevol ascens es fa per anys de servei en les unitats sedentàries i, d’altra banda, tots ells saben, en decidir-se per aquesta branca, que mai no seran traslladats de la localitat que tenen el dret d’escollir mentre hi hagi alguna vacant. Sol atreure, doncs, els homes més reposats i amics d’instal·lar-se en el costum, si no en la rutina, per als quals seria precisament un petit trauma haver de canviar més o menys sovint de destí, com passa en d’altres unitats. Al cap de pocs mesos de residència solen adaptar-se tan perfectament que alguns, mancats de família o només amb parents i relacions que poc els interessen, es queden a la localitat fins i tot durant els períodes de permís, quan a tot estirar fan petites excursions de pocs dies per veure’s amb vells companys de curs que ocupen càrrecs similars, o viatgen una mica per d’altres zones, on sovint es troben amb noies que ells mateixos han seleccionat.

3

No totes les adolescents obeeixen la convocatòria que reben oportunament, quan els toca, i algunes ja ni tan sols no l’esperen a casa. De vegades actuen aconsellades per la família, ara reduïda als seus elements femenins, la mare i potser també germanes i ties i àvies, però és ben rar que aquestes dones siguin decididament partidàries de fer-les faltar a la cita tot i que ara cap no ignora, ni podria ignorar si ho volia, què espera a les noies admeses. Condemnades, fora d’excepcions fet i fet molt nombroses, a una insatisfacció permanent si encara són prou joves per sentir el fibló de la carn i alhora alliberades per les circumstàncies d’una moral imposada pels homes i que no totes trobaven natural o suportable en arribar a una certa maduresa de sentiments i de sensualitat, tendeixen cada dia més a desentendre’s d’un conjunt de normes que, en llur totalitat, ja només observen unes quantes, procedents, en termes generals, de les famílies més estrictes, més ben avingudes amb unes convencions a les quals hom donava un valor d’absolut.

Són força, doncs, que havent descobert la relativitat d’unes regles socials que ara ja no són útils a ningú i pertorbades per una sexualitat que l’absència d’homes fa angoixosa, no desitgen per a llurs filles una virginitat que pot fer-se perenne i que anirà convertint-les en renoques progressivament més agres, més malcarades, més agressives. Enemigues i tot, potser, de la promiscuïtat, la prefereixen tanmateix a una repressió dels sentits que les fa velles abans d’hora. Algunes, que viuen magrament, com gairebé tothom, pensen en d’altres satisfaccions, en una existència que s’imaginen despreocupada, sense cap privació, potser fins i tot luxosa amb una mica de sort, i no voldrien pas que llurs filles desaprofitessin l’ocasió si són prou boniques, prou atractives per merèixer el favor dels homes.

Ni les unes ni les altres no solen aconsellar, però tampoc no volen descoratjar les que es mostren espontàniament ben disposades; normalment, doncs, s’abstenen d’intervenir, deixen a mans de les mateixes noies un determini que pot ser irrevocable. I són llavors elles, aquestes noies, que a cops, rarament però, decideixen d’amagar-se, de fugir. No és cap principi moral que les impulsa, en termes generals, sinó una mena de disgust instintiu que les priva d’avenir-se amb allò que els sembla una violació intolerable, una intrusió no tan sols en el cos sinó en els reductes més íntims de la personalitat. Han somniat potser en un adolescent com elles, en besades i carícies tendres i dolçament exigents, i ara les repel·leix una brutalitat pressentida encara que les mans que han de palpar-les fossin amables; la brutalitat és ser forçada, sense possibilitat d’elecció.

N’hi ha que en parlen amb les amigues de la mateixa edat, i alguna vegada s’ha esdevingut que, arribada l’hora d’haver de presentar-se als serveis d’incorporació, es faci fonedís un petit grup, dues o tres noies que, sense haver confiat ni a la família ni a les amistats més properes un projecte del qual no podran parlar ni sota coacció si el desconeixen, emprenen una aventura arriscadíssima. Les que així s’exposen són gairebé sempre xicotes prou ben formades i suficientment belles per tenir la quasi seguretat que en qualsevol examen seran retingudes.

Només de molt tard en tard pot ser que s’hi afegeixi una adolescent no tan ben qualificada pels seus encisos als ulls de la gent, però prou vanitosa per no fer cas del parer dels altres ni d’allò que li diu el mirall quan el consulta. És veritat, però, com argüeixen algunes, ben conscients aquestes de llur falta d’atractius, que són de bon tros imprevisibles els gustos dels oficials encarregats de separar el gra de la palla. Moltes d’elles han tingut ocasió de comprovar, des que començaren a preocupar-se d’aquestes qüestions que ben aviat les afectaran personalment, com sovint els serveis es queden veïnes, parentes o amigues més grans, que elles tenen per poc afavorides, mentre tornen a la llar, rebutjades pels examinadors, d’altres que tothom, al poble, inclouria entre les més formoses de la lleva.

Els costa d’entendre en què es funda el criteri dels oficials i, d’experiència en experiència, han anat aprenent que entre la valoració que fa un home i la valoració que fa una dona hi pot haver un món de diferència. Un altre inconvenient pot ser que, d’any en any, sembla que canviïn poc o molt les normes que presideixen la selecció, si bé, i això també ha estat observat i comentat com cal, mai no s’ha vist que fossin apartades les noies especialment mamelludes per l’edat que tenen o de gropa manifestament voluminosa, dues característiques per les quals, en aparença, els serveis senten una feblesa especial, com no sigui que en això els oficials obeeixin les indicacions dictades per un comandament que no les deu pas haver fet a la lleugera.

4

Els oficials del servei d’incorporació poden viure allotjats en qualsevol casa particular, sempre que entre els membres de la família, tots degudament inscrits, no hi hagi noies per sota l’edat de lleva, o bé, com llurs col·legues, els guardians del camp d’embarassades, en un apartament propi o compartit amb d’altres companys. Tanmateix, sembla que prefereixen la primera solució, potser, en molts casos, perquè en algunes d’aquestes llars que els acullen ben voluntàriament, seduïdes pel guany, hi ha dones al capdavall prou joves amb les quals és fàcil d’amistançar-se sense cridar l’atenció ni provocar escàndol. Això els estalvia d’haver d’acudir als bordells, si bé n’hi ha molts que, ben servits per la dona o les dones de la casa, hi fan escapades de lluny en lluny perquè hom els hi vegi i dissimular, doncs, una situació que el comandament no aprova encara que la toleri.

No falten, entre els addictes a aquestes pràctiques, aquells que de tant en tant es muden d’allotjament, sempre, però, per passar a d’altres cases on hi ha femelles accessibles, a cops abandonades per un altre oficial, o noies al pis de les quals els era prohibida l’estada per la llei de la lleva i que ara, havent estat declarades inaptes en els exàmens locals, ja poden acollir hostes sense cap inconvenient. No hi fa res que ben poques siguin atractives de debò; és prou incentiu, per a alguns, que conservin la virginitat. De vegades s’ha pretès, si la noia és més bonica, que l’amistançament ja ha estat convingut durant les tries, però s’oposa a aquest tracte de favor que, essent tres els oficials encarregats dels exàmens, caldria que hi hagués hagut una col·lusió inimaginable entre professionals disciplinats; no resulta gens creïble que, per un caprici, vulguin exposar-se a una expulsió deshonorant i a un càstig exemplar. Al capdavall, la carn fresca abunda.

Poc afeixugats per llur comesa durant bona part de l’any, els oficials disposen de molt temps sobrer, però no els falta en què esmerçar-lo. La majoria es dediquen a la redacció de diaris, de memòries i d’altres estudis que envien al concurs anual, per a ells convocat amb la intenció de distingir els tres millors textos segons els criteris de mèrit literari, d’originalitat i d’interès humà. Aquests escrits, que són editats, poden significar la celebritat i suposen, a part de l’import no negligible del premi, uns substanciosos beneficis si, com ha passat sovint, es converteixen en best-sellers. Hi ha oficials que hi treballen en solitari, i són els més, però d’altres fan equip i no és rar que el guardó l’obtinguin precisament aquells originals en els quals han col·laborat algú que tenia coses a dir i no sabia com dir-les i algú altre que sabia com expressar-se sense disposar d’idees pròpies. En alguns s’hi nota un toc femení que els membres del tribunal qualificador prefereixen ignorar discretament.

La preparació i la redacció d’aquests textos solen ser laborioses, feina de mesos i mesos, i alguns oficials s’hi absorbeixen prou per no buscar cap més distracció entre les que els ofereixen el cap de partit i les viles més grans, tot d’indrets on poden traslladar-se sense inconvenient els qui viuen en localitats més petites i més limitades en recursos, on no és estrany, d’una banda, que s’elaborin els textos més treballats i, de l’altra, que pràcticament tots els oficials visquin en «família».

També sembla ben explicable que entre els oficials que s’han fet remarcar en els concursos abundin els qui, animats per un èxit primer, continuen escrivint i publicant, i això fins a l’extrem d’anar desplaçant, pel nombre si no per la qualitat, els autors no procedents dels serveis d’incorporació. Es preveu que en un període relativament curt aquests escriptors dominaran el camp anomenat literari, la qual cosa podria provocar l’allistament de molts joves ben dotats o amb ganes d’obrir-se ràpidament camí i un reforçament, per tant, de la tendència del cos a acaparar el món de les lletres fins a la seva total i definitiva militarització.

5

Els dos grups, noies verges i noies ja estrenades que han obtingut el vist-i-plau, són separats de seguida que abandonen la clínica on els metges no han parat de grapejar-les i de penetrar-les pertot arreu amb llurs instruments, quan se les concentra en unes residències fora ciutat, en plena naturalesa, d’on són lliures d’entrar i de sortir en hores de descans mentre no abandonin els boscos de l’entorn. Les que han tingut ja algun contacte sexual, normalment únic o no gaire sovintejat per raó de llur jovenesa, són de primer familiaritzades teòricament i després entrenades amb intensitat en alguna pràctica concreta que en el futur serà llur especialitat. Se n’encarrega un equip docent, tot ell constituït per xicots entre els vint i els vint-i-cinc anys que, amb indiferència de l’aspecte físic, alguns cops més o menys repel·lent i d’altres vegades raquític o rebordonit, han demostrat a bastament una gran capacitat pedagògica.

Sol haver-hi dos instructors per cada noia i les lliçons són diàries durant un període de dos mesos. El cos d’instructors comprèn uns vuit mil homes, cadascun dels quals passa a la reserva activa en haver complert l’edat reglamentària i hi resta, a disposició dels serveis en casos d’emergència, fins als trenta-dos anys, quan pot llicenciar-se i viure d’una pensió ben merescuda. Són prohibides pels reglaments de les residències on fan cap aquestes noies les lliçons particulars, privades, ja sia a la cambra de l’un o de l’altra, instructor o alumna, ja sia a les aules, corredors, cuines, sales d’estar, menjadors o boscos. Les lliçons s’imparteixen en classes col·lectives de dotze a quinze noies per tal de despertar en les educandes un instint de competència i de perfecció que sol donar òptims resultats de seguida que s’han sobreposat a una timidesa o a una vergonya inicials i sempre d’escassa durada.

Acabat el curset, les noies ja professionalment expertes i de tracte deseixit, són destinades a un o altre dels bordells de tropa, en els quals entren classificades per l’especialitat elegida sense que això les eximeixi del deure d’ocupar-se, quan són sol·licitades, amb homes que en tenen prou amb una relació copulatòria normal i corrent. En canvi, mai no poden ésser obligades a lliurar-se a pràctiques poc habituals que no entren en el camp de llur especialitat, si bé no se’ls refusa el dret d’avenir-s’hi voluntàriament si per algun motiu, gust personal o la promesa d’una bona propina, decideixen fer una excepció.

Hom procura que tinguin una vida fàcil i agradable per tal d’estalviar als clients intemperàncies de caràcter, reticències enutjoses o petites manifestacions hostils a les quals podrien sentir-se inclinades algunes d’elles si l’ambient del bordell no els plaïa. Hi gaudeixen de confort, són ben ateses pel personal encarregat de dirigir-lo, disposen de televisió i de discoteca, la taula és bona i abundant i la jornada laboral no passa mai de les set hores, amb dret a un dia setmanal de festa, no pas el mateix per a tots els bordells, car pel cap baix sempre i arreu n’hi ha d’haver dues terceres parts d’oberts. Poden assistir als espectacles que es donen a la ciutat o en d’altres indrets de la zona, organitzar festes i balls o excursions, practicar esports o passar-se hores i hores a les piscines públiques.

Totes aquestes noies són traslladades de localitat i, doncs, de prostíbul, cada sis mesos. No tan sols ho aconsella la necessitat de procurar als soldats cares i cossos nous, sinó la prudència d’un comandament que procura evitar la formació de lligams afectius entre prostituta i client assidu. Sotmeses a un desplaçament continuat, els capricis que algunes d’elles poden desenvolupar no tenen temps de convertir-se en sentiments profunds, com inevitablement succeiria si la freqüentació es consolidés. Aquesta transhumància, que, d’altra banda, no els desagrada pas, dura un període indeterminat, ja que depèn de la conservació física de cada noia i del grau d’acceptació que tenen els seus encisos. Unes fitxes, dutes rigorosament al dia, permeten a les autoritats d’apreciar si la corba anual d’ocupació minva, augmenta o simplement es manté estacionària.

6

Les unitats encarregades de recuperar les noies que es fan escàpoles en ser convocades o poc abans, viuen en casernes pròpies, disposades al llarg i a l’ample de la zona, sempre fora de les poblacions. Ocupen seixanta-un mil tres-cents homes, inclosos els caps que les dirigeixen i el personal d’intendència i manteniment. El parc de vehicles disposa de 21.140 jeeps, de 380 camions i de 17.102 motos equipades amb aparells de comunicació i de detectament.

El número d’homes i de vehicles mobilitzats és sempre invariable, siguin poques o siguin moltes les noies desaparegudes: les tres quartes parts dels efectius. Totes aquestes forces resten simplement «a disposició» mentre, en una primera etapa investigatòria, es procedeix a visitar les famílies, les veïnes i les amigues de les desertores i a un escorcoll que podria procurar pistes en forma d’adreces, croquis de terrenys, esbossos de rutes, etc. S’emporten també qualsevol nota manuscrita i qualsevol mena de material imprès, si n’hi ha.

Els serveis disposen, gràcies a la vigilància exercida anteriorment i a les notes incloses en la filiació, d’allò que en diuen una cadena de relacions, amigues d’amigues i amigues d’amigues d’amiguetes, fins a la setena anella, i totes elles són visitades, interrogades i escorcollats llurs domicilis, però cap d’aquestes prospeccions no ha donat mai resultats satisfactoris i els homes s’hi lliuren una mica rutinàriament, si bé amb la destresa que els dóna l’experiència. A partir d’aleshores, d’altres agents ocupen les localitats afectades, on resten a l’aguait durant el temps que calgui, fins que se’ls notifiquen les detencions.

Simultàniament amb aquesta ocupació, tot de contingents d’homes que de l’estat de disposició han passat a l’actiu es desplacen cap a les dues fronteres interiors i cap a la frontera exterior per tal de reforçar les unitats que normalment hi patrullen. Aquesta darrera és la més vigilada de totes. Saben que ordinàriament les fugitives es proposen de passar als Països Associats. Una part considerable d’aquestes tropes retrocedeixen llavors de nou cap dins, situen escamots de guaita entre els pobles i viles que troben pel camí i s’esforcen a esbrinar, mitjançant perquisicions laborioses, si darrerament s’hi ha vist o algú ha allotjat noies forasteres. Un petit grup d’agents es queda a cadascun d’aquests indrets mentre el gros de la força continua retrocedint fins que entra en contacte amb les unitats que, procedents de la segona onada vinguda de l’interior, s’han lliurat al mateix rastreig.

Si l’operació no ha tingut èxit, potser a causa de la confusió que genera la mobilització de tants homes i que la complexitat de les operacions encara augmenta, s’entra en una segona fase. El comandament, que té el país quadriculat en petites fraccions, forma equips d’un centenar d’homes a cadascun dels quals assigna una parcel·la i tot d’altres equips, amb un nombre variable d’agents segons l’extensió, que establiran un cèrcol entorn de cada territori per tal que no puguin escapar-se’n les perseguides encara que aconsegueixin de burlar els caçadors que ho escodrinyen tot, vinyes i sembrats, arbredes i marges boscosos, horts i jardins, clotades i cims, rius i aiguamolls, pous i cavernes, pallers i barraques…

No és fins després, si encara no hi ha hagut captura, que els sorges de les unitats mobilitzades s’enretiren a llurs quarters i abandonen el terreny a una colla d’escamots de sis homes, dos motoristes i quatre que tripulen un jeep, la missió dels quals és precipitar-se, encerclant-lo, cap a l’indret on eventualment se’ls assenyala la presència de la introbable, morta o viva, puix que algunes han estat víctimes de caigudes i d’altres accidents. Allò que no han pogut fer els homes a desgrat de llur entrenament, ho fan ara els anomenats radars «a ras» que hom no activa fins que han fallat tots els recursos humans.

Però cap noia no pot fer-se escàpola per la frontera exterior. Si per un atzar imprevisible se salvava de totes les emboscades o, havent corregut molt, hi arribava abans de desplegar les autoritats els grans contingents d’homes, els quals a cops no entren verament en acció fins al cap de quaranta-vuit o setanta-dues hores d’haver-se assenyalat l’absència d’una noia, la fugitiva es trobaria, a la sortida del territori, amb set grans xarxes metàl·liques successives que, ocultes en el terra, on s’enrotllen en canals ad hoc disposats en les rases, poden sorgir-ne bruscament i dreçar-se fins a una altura de cinc metres tan sols amb pitjar un botó des de qualsevol dels centres de control.

Ni pot salvar-se per les fronteres interiors, enllà de les quals, separades del territori femení per una faixa de deu metres, estratègicament minada, hi ha zones on la presència d’una dona seria immediatament detectada.

7

A les residències destinades a les noies manifestament verges, no hi ha instructors, ningú no hi dóna lliçons que cap himen no podria resistir sense trencar-se. En entrar-hi, hi són fotografiades vestides i nues, d’esquena, de cara i de perfil, de cos sencer, de rostre, de bust, de ventre, de cul i de vulva, obertes, tancades, assegudes, dretes, de sobines, a bocons o agenollades… Una cinquantena d’aquestes fotos, escollides d’entre dues o tres-centes per noia, s’incorpora a uns àlbums que seran destruïts posteriorment, quan ja no siguin de cap utilitat i que ara, per ordre de jerarquia, circulen entre els caps de totes les zones de la regió general, els quals escullen la que més els plau i, a través del personal mitjancer, hi convenen una cita, o la hi imposen, ja que cap d’elles no s’hi pot negar.

A partir d’aleshores, no tots els caps procedeixen de la mateixa manera. N’hi ha que, amb ganes de fer una mica de coneixença amb la noia i d’establir-hi una relació de confiança en la mesura del possible, se l’emporten a dinar o a sopar, la conviden a espectacles i hi fan passejades o sortides campestres fins que acaben seduint-la prop d’algun rierol, al peu d’un arbre, sobre un tou d’herba, mentre d’altres, més barroers o impacients, se l’enduen directament a un dels xalets habilitats amb aquest objecte i, sense més cerimònies i, a cops, sense cap destresa, la desponcellen en un o altre dels confortables i luxosos dormitoris on els més àvids de vegades les retenen uns quants dies sense abandonar pràcticament el llit.

N’hi ha, sobretot entre els qui procedeixen amb un mínim de galanteria i han arribat a llurs finalitats més lentament, que encapritxats o més seduïts que no esperaven per la bellesa o per les gràcies de la noia, la retenen com a amistançada provisional i, durant aquest temps, se la reserven en exclusiva tot i que ella continuï, oficialment si més no, vivint a la residència. En principi ningú no té dret a més d’un desvirgament, però si per atzar sobren noies tots els caps, prescindint ara de la graduació, poden inscriure’s en una segona ronda, quan un sorteig decideix els afortunats a penetrar per segona vegada en una terra encara no explorada. En canvi, si la lleva ha estat poc nodrida i hi ha escassedat de xicotes imperforades, tots aquells que es queden sense estrena poden escollir entre endinsar-se per vies posteriors, si ningú no hi ha fressat, o apuntar-se a una llista de preferències que els farà passar davant de tots quan entri una altra lleva. Cap d’aquestes solucions no els priva, és clar, de triar ara, quan tots els segells han estat trencats, qualsevol xicota que els faci el pes, o més d’una i tot si així més s’ho estimen, com és sovint el cas entre els més joves i de tarannà més combatiu. També pot passar que uns quants, particularment avinguts, comparteixin la mateixa i, plegats, hi passin llargues estones, al camp o a l’habitació, sotmetent-la a una ocupació gairebé permanent.

Sigui com sigui, totes aquestes noies romanen a disposició dels caps fins que ingressen les de l’any següent. No hi ha límit en el nombre de contactes que poden tenir, i algunes, les més ben fetes o les més complaents, ja s’han aparellat més o menys breument amb tots els caps en deixar la residència. Totes han tingut lleure de saber que un cos de dona ofereix més d’un camí als bons vianants, que cada camí es pot recórrer de més d’una manera i que no tots els homes fan la mateixa companyia, o que alguns no en fan cap.

Des d’ara, periòdicament seran traslladades d’un indret a l’altre, d’una zona a la següent, en totes les quals viuran soles o amb unes poques companyes si més ho desitgen i han congeniat durant la primera etapa de la professió. Però no a tot arreu rebran el mateix tracte ni seran objecte de les mateixes atencions. Hi ha zones on, potser per la mena de tasca que hi tenen encomanada, o sia per allò que se’n sol dir les condicions locals de vida, els oficials es mostren massa assidus, retenint-les hores i hores al llit i lliurant-se, de vegades, a tot de pràctiques que elles ben de grat s’estalviarien, mentre en d’altres indrets semblen anormalment desinteressats de les alegries que procura una carn femenina i les busquen massa poc o enllesteixen amb precipitacions poc delicades.

És en aquests darrers llocs, on les més temperamentals viuen insatisfetes, que solen néixer afectes i passions que elles tenen ben ocultes entre dones que viuen plegades i que es ploraran quan les separin a l’hora de procedir a una reassignació, sense saber que potser tornaran a trobar-se, però no pas a relacionar-se, al cap de pocs anys, quan, havent recorregut totes les zones perquè cap oficial no es quedi sense gaudir-les si en té ganes, seran confiades a d’altres serveis.

8

A la zona femenina, les dones han substituït els homes en totes les activitats professionals, sense excepció, dirigides per l’exèrcit i en les quals les més preparades o més actives poden tot just aspirar a ocupar petits càrrecs subalterns, però prou cobejats. El treball, de vegades fet a casa mateix, és obligatori a partir dels dotze anys i fins als seixanta. En cas de malaltia poden acudir i ingressar als pavellons que els són exclusivament dedicats i que arreu formen com un annex dels hospitals militars. Els serveis són atesos per metgesses indígenes, i pertanyen així mateix a la població local les infermeres i el personal que assegura el funcionament de les altres seccions.

També s’ha pensat en llur salut espiritual i, atès que no poden assistir-les els confessors dels convents femenins, un cop cada setmana tot d’autocars que els recullen de la zona dels homes van deixant els capellans a les ciutats, a les viles i als llogarrets on hi ha església, d’on cap al vespre tornen a traslladar-se a les residències respectives. Un servei de minibusos assegura una assistència religiosa ràpida en casos d’urgència, malalties greus i enterraments. Cap dels sacerdots de la religió local no és autoritzat a viure entre les feligreses. Tanmateix, ja poques els en queden. Els temples s’han anat buidant i l’assistència a les cerimònies setmanals és cada dia més escassa. També és reduït, doncs, el nombre de moribundes que demana els darrers auxilis.

Viuen en canvi a la zona els sacerdots i pastors de les diferents sectes i congregacions a què pertanyen els oficials i els soldats, però no es pot pas dir que aquests ministres de la divinitat, tots importats, es barregin amb la població nadiua, entre la qual no fan cap mena de proselitisme. Arreu on s’han instal·lat casernes i serveis oficials hi ha un barri més o menys gran on s’arrengleren les capelles al llarg d’un carrer i, a l’altre costat, les construccions de planta baixa i pis, amb jardinet, on s’hostatja el personal religiós. Qualques esglésies compten amb una abundant clientela, però se’n troben d’altres en les quals el nombre de practicants no arriba ni a la mitja dotzena. No hi fa res; és suficient que un sol home de les forces armades reclami un ministre del seu culte perquè l’exèrcit el cridi i li procuri capella i habitatge.

Aquí sí que hi ha competència entre les diverses denominacions, i sobretot els pastors de sectes amb poca feligresia es manifesten especialment actius per tal d’afegir ovelles al ramat, la qual cosa provoca queixes, enemistats i discussions que el comandament pretén ignorar en no intervenir-hi. Fet i fet, solen ser disputes i baralles en sordina i sense cops, com correspon a gent vocacionalment pacífica. Això no priva que, de trona a trona, s’encenguin sermons que animen llargues controvèrsies amb què després el personal més beat entreté l’oci de les casernes. No és pas prohibida l’assistència de la població femenina als diferents oficis que els pastors d’ànimes celebren, alguns prou fastuosos, però cap d’aquestes indígenes no hi pot acudir sense haver sol·licitat formalment a les autoritats un permís que el comandament mai no ha tingut ocasió de donar, puix que cap dona no ha pres fins ara la iniciativa de demanar-lo.