Els intel·lectuals

De la situació dels intel·lectuals en pot donar una bona idea la història del poeta Ernaus Belma; tots han passat per les mateixes circumstàncies o per d’altres d’equivalents.

Belma, una de les glòries nacionals als seus quaranta-sis anys, no vivia pas dels seus escrits; es guanyava el pa amb un càrrec obscur, però ben remunerat, a ca la vila, mentre un altre càrrec, professionalment prestigiós, però sense remuneració apreciable, li oferia honors i viatges. Solter, havia conviscut successivament amb tres dones, les dues darreres força més joves, i d’una d’elles tingué una filla que no es preocupà de legitimar.

Durant els primers dies restà prudentment a casa, pràcticament incomunicat; el seu telèfon, com el de tots els ciutadans, havia estat desconnectat i no gosava sortir, atemorit per una abundància tan extraordinària de tropes que feia impossible qualsevol resistència popular. La televisió no funcionava, però la ràdio, tot just interrompuda durant unes hores, parlava d’ordre, de projectes comuns, de recuperacions econòmiques a nivell mundial…

Quan s’animà a abandonar el seu domicili i acudí a la Casa de Cultura per tal de reprendre contacte amb els seus col·legues, la secretària era al seu lloc, i hi eren també d’altres membres del personal subaltern. La noia li digué que un per a ell desconegut professor Vermils el volia veure.

L’home era al despatx del President, darrera la taula, i l’acollí amb amabilitat. Sí, el professor Kira havia renunciat a la presidència en fugir precipitadament i sense cap motiu del país, i les noves autoritats, desitjoses que no hi hagués cap hiatus en les activitats culturals, l’havien encarregat provisionalment de dirigir la institució. Res no havia de canviar. Tres col·legues seus, del poeta Belma, ja s’havien reincorporat a la feina i ara eren als despatxos respectius. Confiava que també ell prosseguiria els estudis que l’ocupaven, concretament, ara, una «Història Crítica de la Poesia Postmoderna». Sí, el professor Vermils estava ben assabentat; les obres del poeta li eren ben conegudes.

Amb la mateixa gentilesa se’l va rebre a ca la vila de seguida que hi anà. El cap del seu negociat, que ningú no havia substituït encara, li parlà d’una reestructuració dels serveis que feia aconsellable la supressió del seu càrrec, però ell, el poeta Belma, no s’havia de preocupar de res; mentre no fos reassignat, continuaria cobrant el mateix sou d’abans. N’hi havia prou que fes acte de presència cada mes, sí, el dia cinc, el dia habitual de pagament. I més endavant, quan s’hagués precisat prou l’abast de la reorganització a què es procedia, ja el cridarien…

Ernaus Belma, doncs, tranquil·litzat, va reprendre les seves ocupacions literàries. I no va perdre la calma quan li calgué canviar de domicili; el carrer en el qual vivia era declarat, junt amb els carrers veïns, barri femení. Es resignà a ocupar un pis més petit, més fosc, en una casa més vella; es resignà a no poder tornar a aparellar-se amb alguna joveneta fascinada pel seu prestigi i, de seguida que s’obriren, acudí sovint a una «casa de contacte»; es resignà a uns horaris «aconsellables» quan abans no tenia cap obligació de presentar-se diàriament, a unes hores concretes, a la Casa de Cultura; es resignà a deixar momentàniament de banda la seva obra quan se’l nomenà per dirigir l’equip encarregat de redactar una antologia de poetes que, en llurs versos, exaltaven la confraternitat universal. Tots els seus col·legues eren dirigits, ara, cap a empreses que el professor Vermils declarava més urgents.

Encara podien reunir-se lliurement a qualsevol taverna, a qualsevol bar, en tertúlies gairebé tan animades com antany, però més prudents; per acord tàcit de tots plegats, alguns tòpics s’evitaven. D’altra banda, es parlava de la pròxima reaparició de la revista de la casa, interrompuda per «dificultats temporals» i que ara ja no podria ésser dirigida pel novel·lista i assagista Pasals, públicament escàpol i secretament afusellat per la seva falta de col·laboració, segons es murmurava. Ernaus Belma més s’estimava no pensar-hi. Pasals sempre havia estat un imprudent i, com de costum, s’havia precipitat. Passada la contundència del primer cop, ja hi hauria ocasió d’organitzar-se…

Mentre esperava, algú va tenir la idea de fer-li un homenatge que es «mereixia», i s’hi resignà també. Van assistir-hi altes autoritats que ho aprofitaren per concedir-li una medalla i se l’afalagà amb els discursos de sobretaula, unànimes en el parer que Ernaus Belma era, sense cap mena de dubte, un dels poetes més importants de tots els temps i potser el més gran entre els qui encara vivien. Ho va haver d’agrair, emocionat malgrat ell, i, com és natural, al cap d’una mesada no va poder negar-se quan oficialment se li encarregà un himne patriòtic en la confecció del qual treballà prop d’un any, tan complexa resultava, evidentment, la tasca de fer passar per propi allò que era, més que estrany, hostil. Se’n va sortir prou bé, tanmateix, per acabar d’atreure’s la confiança dels ocupants i, al cap de cinc mesos, ja era assessor del Departament d’Orientació Literària del nou règim, un càrrec privilegiat que li obria el camí a funcions cada cop més responsables i més ben recompensades. Mentrestant la seva filla, com tantes i tantes noies de la seva edat, servia en un bordell.

Però també pot donar una bona idea de la situació dels intel·lectuals la història no menys notable del dramaturg Eni Plici, un home de trenta-set anys, divorciat i de vida irregular, bohèmia. Les seves obres, sempre representades amb èxit, li havien procurat quantitats discretes que li desapareixien immediatament de les mans. Durant els seus períodes de vaques flaques era més o menys mantingut per la mestressa d’una taverna de no gaire bona fama que s’enorgullia públicament d’anomenar-se la seva concubina, sense formalitzar-se quan li arribava a les orelles que se l’havia vist amb alguna altra dona. No vivia amb ella. Tenia un llit a les golfes d’una fleca l’amo de la qual era un dels seus fervents admiradors.

Quan el país fou ocupat, va preveure una cacera de gent de ploma que preferí evitar-se i, aprofitant la seva familiaritat amb elements socialment dubtosos, aconseguí de fer-se fer uns papers falsos a nom d’un imaginari Arel Búrnia, paleta d’ofici. Fou amb aquests papers a la butxaca que, en procedir-se a la divisió de la ciutat en barris femenins i masculins, assistí a la mort accidental de la seva amistançada durant un dels pocs actes de resistència que hi va haver. Va poder evitar la detenció quan la policia volia retenir tots els presents a la petita rebel·lió i, al cap d’uns quants dies, quan començà a parlar-se dels trasllats de dones joves que tenien lloc al barri femení, s’enquimerà per la seva ex-muller, de la qual s’havia separat per iniciativa d’ella; li costava massa disgustos el seu tarannà tan poc convencional.

A la nit, aconseguí d’esmunyir-se al barri ara prohibit als homes i trucà a la porta d’Elvia, la qual vivia sola des de feia poc, quan se li morí la mare. La noia estava espantada, es deia que les dones retingudes i traslladades eren dutes als campaments de soldats i que ja hi havia hagut afusellaments entre les que protestaven, entre les que havien provat de fugir… Eni Plici se l’endugué amb ell sense preveure que, al cap de cinc minuts, es jugaria la vida.

El soldat sorgí de l’ombra, ja a frec del territori masculí, i que fos sol volia dir que d’altres, de la mateixa patrulla, es dissimulaven ben a prop. Però Eni no tingué ni una vacil·lació, potser perquè s’havia hagut de barallar massa vegades. L’arma tot just es dreçava quan colpejà l’home al plexus solar per tal de tallar-li l’alenada i, doncs, el crit, mentre amb un genoll li esclafava els ous. Va caure al seu damunt en perdre l’equilibri, però s’aixecà a l’acte i, agafant la mà d’Elvia, l’arrossegà al seu darrera.

Sense cap més incident, va poder dur-la fins a les seves golfes, on la deixà. Al cap de tres quarts tornava amb uns pantalons, un gec i una camisa d’home si fa no fa de la seva mida. Va tallar-li els cabells, massa llargs, i li féu posar un casquet seu, de ciclista, com molts xicots portaven, i l’acompanyà a un vivàrium. El vell que en tenia cura i que habitava una petita construcció de fusta, els esperava darrera la porta de la tanca i els precedí cap a una minúscula habitació sobre el terra de la qual, a falta de llit, ja havia tingut temps d’estendre un matalàs.

A Eni va costar-li més d’una setmana, ara, fer-se amb una documentació convincent que substituiria la de la noia, i aleshores ja havia pogut col·locar-se de manobre amb un paleta que treballava pel seu compte i que mai no n’havia tingut a despit de les obligacions que li imposava la legislació laboral fins llavors vigent; el coneixia de la taverna de la seva amistançada. Quan els arribà doncs el torn en uns controls de població per força lents i superficials, tots dos estaven en regla; Elvia, sota el nom d’Henri Burana, era l’ajudant del jardiner i, professionalment, se la qualificava com a peó agrícola. Cap document no deia, és clar, que la noia s’havia tornat a enamorar del seu ex-marit i que ara sovint hi pecava.

Només més endavant, Eni Plici va poder comprovar que no s’havia equivocat del tot en les seves previsions. Havia interromput tots els seus contactes, ja sempre prou discontinus, amb el món literari, però no sempre havia pogut evitar alguns encontres fortuïts i, d’altra banda, per la ràdio podia informar-se que alguns dels seus col·legues s’havien entès prou amb l’ocupant per gaudir encara de prebendes, és un dir, car prou que les pagaven. No feia cap esment, en canvi, aquesta ràdio, d’altres que, si encara no eren perseguits, començaven a sentir-se acorralats. Unes setmanes més i ell mateix va rebre una educada convocatòria del Departament d’Orientació Literària que va aconsellar-li de deixar les golfes del forner. Aquella adreça no figurava enlloc, en cap paper, i tanmateix l’havien trobada. Senyal que es procedia a una investigació activa. S’entaforà definitivament amb la seva dona, en aquell recambró tan esquifit.

Van tardar mesos a descobrir-lo, no pas per cap de les seves activitats, sinó per allò que no feia. En aquell temps, junt amb un periodista tan camuflat com ell i un actor jove que tornava a l’ofici familiar, fuster, imprimia clandestinament un full mensual, dues magres pàgines, a l’establiment tancat del germà del porter d’un teatre en el qual s’havien representat les seves obres. Mai no se li hauria acudit que un bon dia les autoritats decidirien confegir una llista amb tots els homes que mai no havien posat els peus en una «casa de contacte» i que els noms d’Arel Búrnia i d’Henri Burana hi figuraven al costat d’una cinquantena més. Tots foren investigats i seguits, i així, tan simplement, l’administració esbrinà que aquells dos subjectes, el manobre i el peó agrícola, eren un parell d’homosexuals que feien vida marital.

Detinguts, Elvia no va pas poder amagar la seva condició de dona i, de fil en agulla, pacientment, les forces de seguretat, que entre altres coses torturaren el vell jardiner, van poder establir la vera identitat d’Eni i de la seva muller, els quals, faltant a les regles, vivien plegats en lloc de reunir-se de tant en tant on era ordenat de fer-ho. Ella, més culpable per haver-se passat al barri dels homes, fou retinguda per tal d’enviar-la a una reserva femenina mentre a ell se li donava una altra oportunitat. El seu nom era conegut més enllà de les antigues fronteres i interessava, doncs, de fer-ne un col·laborador.

I Eni s’hi avingué a canvi de la llibertat de la seva dona, a la qual fou assignada una residència al barri femení alhora que se la col·locava en uns tallers de confecció. Es van veure un darrer cop en una «casa de contacte», d’on els van treure morts, dessagnats pels talls que s’havien fet a les venes. Durant els dies anteriors, Plici redactà un testament que va poder confiar als seus amics del full clandestí, on el publicarien, però la policia, que encara el vigilava, va sorprendre aquest contacte, detingué posteriorment l’actor i el periodista i els va fer desaparèixer. Són doncs les autoritats que, si no l’han destruït, posseeixen aquest document.