Missatges del sacerdot

1

(a

Seria hipòcrita negar(-me) que la (meva) fe procedeix d’una necessitat. Em cal creure. Cal: obligació ineludible, a la qual no puc sostreure’m. Ara: per qui imposada? Per mi (mateix) o per una agència exterior?

Em cal obeir les lleis civils dictades, promulgades, per algú de fora (estrany a la meva persona i, a cops, a la meva comunitat), per algú que té poder (en disposa, sigui com sigui que l’ha adquirit) i que, si hi falto, voluntàriament o per ignorància, em pot castigar. Em cal així mateix obeir les anomenades lleis de la naturalesa si no vull posar en perill la meva vida i abreujar-la. Em cal, encara, sotmetre’m a les lleis o normes que m’imposa la meva manera de ser (home).

Però què és (quina és) la meva manera de ser (home)? I d’on ve (em ve)? És meva (la meva) per començar? ¿No l’han feta, no han contribuït a fer-la els altres, aquest conjunt dels altres que constitueixen la (meva) societat?

M’han proposat, coactivament, uns models, conforme als quals m’han (m’he) educat, m’han (m’he) format, sense demanar-me permís, sense consultar-me, sense oferir-me cap alternativa ni tenir en compte un ser jo (mateix) més fonamental, més anterior, més primordialment necessari.

No puc eludir una combinació (herència) genètica única i no repetible que em dóna unes facultats característicament precises i que les desenvolupa com pot, com potser voldria o li convindria, a través de tots els constrenyiments socials…

En primer lloc, em cal saber: ¿hi havia inscrit, en el codi del meu ser, la necessitat de la persona creient? ¿Duia, des de l’arrel biològica, l’obligació, contreta amb mi mateix, d’aquesta creença? ¿No pas la forma contingent en què històricament pot expressar-se segons l’època, segons l’indret (cristianisme, budisme, hinduisme, etc.), sinó el nus radical, el contingut invariable? ¿O bé no la duia i ha estat creada de soca-rel pel món que m’envolta? Sóc o no sóc tan jo (mateix) com (em) penso?

Preguntes…

(b

Em trobo indefens quan sé (però ¿com puc afirmar que ho sé?) que no puc distingir, que en mi no hi ha cap raó en la qual repenjar-me sòlidament, per la qual guiar-me (deixar-me guiar) sense risc de perdre’m.

Aquesta raó meva (allò que visc com a raó) ha estat contaminada, adulterada, per l’ambient, pel predomini d’uns valors que són el resultat d’un consens minoritari, però decisiu, en una etapa de formació de la nostra societat i seguidament acceptats per tots aquells que els discuteixen (si i quan ho fan) des de dins de l’actual cosmovisió.

Me n’adono ara, quan m’arrenglero entre els relativament escassos que (hi) pensen i en fan un punt de partença en oposar-s’hi, en combatre’ls o simplement en dubtar-ne. Mai, potser, prou radicalment. Vull dir: amb una radicalitat interna, originada, i no sé si és paradoxal del tot, per una necessitat altra.

M’ausculto i em dic: ¿com la sento quan (mentre) em pregunto sobre la que domina i la poso en qüestió, en busco l’arrancada, la naturalesa profunda, darrera: (¿la mateixa necessitat?)? ¿I no pot ser que això que em desassossega i que interrogo sigui una necessitat de la necessitat?

¿Què té naixença en mi, només meu (al capdavall) quan ho comparteixo, quan ho vull fer (m’ho volen fer?) compartir?

I abans?

(c

La naixença, qualsevol naixença, física o espiritual, és el moment de crisi d’un procés que s’inicià anteriorment. Neix, veu la llum, allò que fou gestat per dos elements contraris i complementaris que atenyen el singular des de la pluralitat. Cal veure aquest punt de la fusió, de la síntesi, com un salt.

El procés no avança sense mutació i, doncs (en un aspecte), me n’escapo: cap a la meva necessitat interior de ser sempre des que sóc, des que tinc consciència d’ésser. I, ensems, cap a la negació que, vinguda de fora, es converteix (em constitueix) en experiència mai no viscuda: hi ha la mort.

El desig íntim de perdurar com una necessitat que m’encara amb una realitat no necessària, a la qual no em resigno, a la qual em veig obligat a cercar una solució, una (altra) sortida qualitativa. ¿És aquesta necessitat immanent al meu ésser i la contingència que informa la no-necessitat el ver origen de la metamorfosi convertida en una transcendència que es manifesta i s’imposa en l’acte, en l’actitud, del (meu) creure?

¿Però en quin on i en quin quan pot realitzar-se, assolir-se, allò que, en fer-ho, suprimeixo, anul·lo?

Caldria «materialitzar» l’esperit. I ho faig, sí. Ho faig aquí i en aquest ara per a un demà, en un altre indret. Hi situo l’actual, com si aquest present fos la naixença definitiva, el tancament d’una «evolució» que aturo.

La «metafísica» desapareix en aquest instant precís que la creem, que la creiem.

(d

Retrocedim.

Què té naixença en mi?, em preguntava. En mi, que en afirmar-me (o afirmar allò que sigui) ja sóc, no hi pot haver cap jo (mateix); tan sols algú nodrit de mi.

Ah! El camp en el qual neix l’arbre. Ell, cada cop, no pas successiu o continuador de la terra on ha germinat, on creix, sinó simultani amb ella, un altre.

El meu procés en aquesta simultaneïtat que fa coetani allò que dura més (comparativament etern) i allò que dura més poc (terriblement efímer) però successivament es manifesta en cada actualitat del perenne. El meu gest sense llibertat, el gest a què m’obliga això no nat encara i que vol ja fer-se (fer-me) existència. Hi hauria de veure la meva finitud.

Genero vida, nodreixo l’indiferent… i em tanco qualsevol sortida pel fet mateix que surto de la meva condició.

(e

Ah, Rúnia, el meu únic pecat de la carn! Declaraves: «No hi ha un pensament teològic; el pensament persegueix la claredat i la teologia enfosqueix les tenebres». I, quan et replicava: «Si les enfosqueix, senyal que n’hi ha», em responies: «També hi ha la malaltia que hom procura guarir, no pas fer cada cop més aguda, més intractable».

«Però Rúnia», et podria dir ara, des de l’altre món dels meus anys, «¿i si en nosaltres no hi ha ni un principi de llum?». I, és clar, segons l’esperit de la teva resposta d’aleshores, em podries objectar: «Si saps que no hi és, hi és». I pretendries potser que m’esforço a tapar-lo en dir crec. Recordo que un cop vas fer-me observar: «Quan afirmes, ja saps que cap més investigació no és necessària. Estàs en l’error».

M’inclino, Rúnia.

(f

Al seminari, el pare Larvada, raonava segons aquestes línies:

A. Crec o no crec.

B. En el primer cas, crec o crec que crec?

C. En el segon cas, no crec o crec que no crec?

D. Si crec que crec, crec.

E. Si crec que no crec, crec.

F. Sempre crec.

Se’n segueix que si creure és inevitable, cal escollir la creença (potencialment) més útil.

(g

Crec, i ja només puc fer un «raonament» apologètic en el qual no crec perquè és innecessari. L’evidència és indemostrable. Es mostra, és aquí. ¿Cal veure, doncs, la raó com l’excés de l’ésser? ¿És que, amb l’home, la realitat es converteix en una part d’ella mateixa, enfrontada amb l’altra (amb una altra) part que la interpreta i s’interpreta? Però també: ¿com han pogut existir l’una sense l’altra? Res no és sense contrast o contradicció, i aleshores és relatiu.

(La idea de) Déu o la mort. Si Déu és, res (fora d’ell) no pot existir. Ho hi ha un «temps» per a aquest existent. A partir d’aquí, creure (en Déu) és negar-se, i ningú no ho pot fer si no és en virtut o per mitjà d’una manipulació mental que l’esborra, el suprimeix: un suïcidi. I, malgrat tot, no parem de dir(-nos): crec o crec que crec…

Em puc fer aquesta reflexió: no estic encara prou avingut amb aquell excés. No pas perquè em falta acostumar-m’hi; més aviat: perquè em fa nosa. M’ha revelat el darrer secret, que no puc suportar: sóc viu perquè sóc moridor. Procuro desplaçar-lo, i un tall profund, infranquejable, em separa ja de tot.

Només jo (l’home) tinc necessitat de ser necessari, i visc amb aquest coneixement que no puc inhibir, que no puc reprimir quan hi he arribat. És «natural» que refusi l’atzar original que suscità la cadena i l’atzar accessori de cada baula que l’allarga i l’altera fins a mi. I ¿com puc refusar aquesta «casualitat» sense fer-me (algú en la) consciència d’un altre, sense inscriure’m en aquesta consciència que ja només pot ser sencera, suficient, mentre jo (cada jo) visqui?

Sóc necessari a la integritat del ser de Déu que, alhora, fa impossible la meva existència…

«El pensament viu desconcertat per la seva coherència», em deia Rúnia sense incórrer en cap paradoxa. La combat, aquesta connexió amb ell mateix, per tal de facilitar «espai» a la creació d’una divinitat que en la criatura es crea ella mateixa i, doncs, té el seu principi, el seu fonament darrer, en el seu final; en la seva realització.

En aquestes condicions la criatura, necessària, no existeix; no li queda lloc.

(h

S’inscriu el ser com una transitorietat de l’existent? Creure, aleshores, seria (fer) un esforç per donar-li estabilitat, permanència. La realitat contraria aquest «projecte», el qual, per tant, és com una mena de secreció que es va renovant, repetint, a mesura que s’evapora o (s’)absorbeix.

Tanmateix: ¿una transitorietat en allò que ja és de «naturalesa» passatgera? Una operació repetida a l’interior de la primera i que ja no en desencadena cap (més) cap a fora, com sobtat d’impotència el dinamisme que hauria de provocar l’expansió i la completesa (necessàriament «devoradora»)… és tan sols imaginable? Que la digui des de la incredulitat no em facilita pas d’imaginar(-me)-la. I, crèdul, no podria ni formular-la des d’una especulació pròpia.

I ara ho veig: en el fons buscava aquesta afirmació com una prova objectiva de la meva negació que (m’) assegura: no crec. Les trampes que em poso, les trampes en què caic! Però: ¿no és també una trampa aquesta clarividència (?) de detectar-la? ¿I no ho és que ara m’ho pregunti? I que… fins a l’infinit que no entra en la capacitat de concebre del (meu) pensament.

La ruta era falsa; un cul-de-sac.

2

No, no hi deu haver finestrons, decideix durant una pausa nocturna, quan, després d’haver mirat llargament i amb desconsol un text cobert de ratlles, fet, esborrat, reprès cent vegades abans d’esquinçar-lo, s’aixeca de la taula on escriu, on prova d’escriure, i s’atansa a la finestra per immobilitzar-se en la fosca de la cortina de drap que oculta la seva presència indiscreta. Davant mateix, a l’altra banda del pati estret que el separa de la casa conventual, la bombeta del sostre il·lumina l’habitació en la qual, per falta d’espai des que es manifestaren les vocacions preventives, conviuen dues germanes o, més probablement, dues novícies que potser no arribaran a professar; són joves, entre els divuit i els vint anys, i fa poc que ocupen la cel·la, modesta, simple, amb dos llits que no deuen pas arribar als sis pams d’amplada i que són, de fet, tres posts de fusta blanca sobre uns peus de ferro, d’on les alcen en fer la neteja setmanal; amb un únic armari de dos cossos, però baix com una calaixera, on, sense jocs de paraules, no poden penjar els hàbits, que els cal plegar a la lleixa de dalt, mentre a les dues de sota hi tenen la roba interior, articles indispensables de tocador i qualques foteses personals que l’abadessa els ha respectat; amb una taula que, en no cabre entre els llits, massa junts, han arrambat allí, a tocar del singular armari; amb dues cadires curtes de pota, el cul de boga i cilíndriques les peces de fusta que formen el respatller. A les parets, blanques també, no hi ha cap imatge, només una tela fosca i no gaire gran, indesxifrable d’argument per la distància, i, a la taula, potser dues dotzenes de llibres amuntegats en dues pileres desiguals, cap al fons, contra la paret.

Ho contempla.

Des del refugi indetectable que li procura la cortina, cap a la qual elles no tenen cap motiu per alçar la vista, contempla aquesta escena que, de moment, no s’aparta gaire de la que pot presenciar cada nit: la novícia lleugerament més alta, blanca de pell i de trets delicats, enfilada a la taula, però asseguda damunt l’armari, on s’ha recollit l’hàbit sobre les cuixes llargues, es desfà d’una lligacama de color malva en un extrem de la qual hi deu haver un petit ganxet o botó i, a l’altre, el trau que el fixa, i aleshores, deixant-la al seu costat, a la banda del mur, va fent davallar la mitja cap al turmell, quan alça la cama i, repenjant el taló en el moble, se la treu i la conserva un instant a les mans, amb una cuixa nua, doncs, i l’altra encara drapada en ser distreta la seva atenció per alguna cosa que li diu la seva companya, més bruna, mentre procedeix a la mateixa operació, ella però des de terra, dreta, amb una cama blegada sobre la taula que l’obliga a eixancarrar-se. S’inclina endavant, de perfil a l’observador, que pot distingir un fragment de carn i assisteix a les maniobres dels seus dits, els de la mà esquerra aturats al capdamunt de la mitja i els de la dreta pujant lentament per la vora de l’hàbit, que, com l’altra novícia, s’ha arremangat i reposa contra la cuixa exposada, d’on la roba va davallant, a plecs, cap a l’altra cama, coberta fins a la galba.

Riuen totes dues, oberts els llavis de la més alta i invisibles els de la bruna, que ha tombat un xic la cara mentre se li sacsegen lleument les espatlles abans d’alçar el braç dret amb la mà que assenyala cap a la porta, aparentment tancada, vers la qual mira també la noia asseguda, sense moure’s de lloc i tot bellugant la testa amb un moviment d’afirmació que s’alenteix i acaba immobilitzant-se en replicar, ara desplaçant ja les mans cap a la lligacama de l’altra cama, la qual descorda en el moment que la seva companya torna a parlar i es treu en respondre-li, riallera i sense oblidar allò que fa: deixar aquesta segona lligacama prop de la primera i enrotllar seguidament la mitja cap baix, aquest cop sense aixecar la cama, sinó vinclant el cos per la cintura alhora que la novícia més baixa estira la seva i, tot parlant, desplaça el peu a terra, enfila l’altra cama en el moble i repeteix l’operació amb la segona mitja. Però encara la té als dits quan, girant el cos, s’asseu de biaix, sobre un galló, redreça la cara i parla amb més vehemència a la novícia de dalt, que va assentint en posar-se dempeus i recollir les lligacames, amb les quals i les mitges salta de la taula, la contorneja i, atansant-se a l’armari, l’obre per tal de deixar-hi aquelles peces.

Dreta, parla al seu torn, però la bruna ja s’incorpora i, amb un lleuger arronsament d’espatlles, somrient de nou, s’allunya cap al costat ocult de la cel·la, ençà del segon llit, d’on deu continuar escoltant les paraules que li són adreçades per la noia que no s’ha mogut de lloc i, allí mateix, arran de l’armari, un full del qual s’ha anat tancant tot sol, tan lleuger va, comença a treure’s l’hàbit, que tot seguit plega curosament damunt la taula, d’esquena a la finestra, el cos tan sols protegit, ara, per uns púdics pantalonets amb un dit o dos de camal, d’aspecte esportiu i, al tors, una banda de roba blanca que li aplana els pits, idèntica a la que duu l’altra quan es manifesta novament, aquest cop nua de sina en avall, tan bruns com les cames i la cara el ventre i la gropa que se li fa més voluminosa en culivar-se davant l’armari, on introdueix l’hàbit que duia al braç i d’on enretira alguna cosa, un objecte que després, en bellugar-lo, recull la llum i brilla; és un mirall que deixa a terra, inclinat contra el muntant del moble, un gest que provoca en l’altra novícia, ara ben redreçada i amb una mà sobre la taula, prop de l’hàbit plegat, tot de brandaments reprovatius de la testa i uns mots dits amb una expressió contrariada i als quals no se sap si contesta la culivada, que no abandona la seva posició però desplaça una mica més allò que ara es veu ben bé que de fet no era un espill, sinó un retrat protegit per un cristall i que l’observador no sabria precisar si pertany a un home o a una dona.

Ho contempla.

Insospitat, protegit per la cortina que no deixa penetrar la claror del llum de l’escriptori, contempla com la noia se separa una mica més de l’objecte i s’asseu, sempre d’esquena, ara alçats els genolls i més separades les cames, cap enrera el cos que les mans suporten des del terra on els palmells s’aplanen a banda i banda de les natges, tota ella oberta en oferiment, ara sense que afegeixi res més la novícia més alta quan, decidida a ignorar les maniobres de la seva companya, deslliga la banda de roba que li amagava els pits breus i fa davallar els pantalonets blancs que, en enretirar-los, la deixen totalment nua mentre, col·locant totes dues peces sobre l’hàbit, ho porta tot cap a l’armari, ho desa a la seva banda i, allargant la mà cap a la lleixa de sota, en treu una camisa de dormir, igualment blanca. És en anar a posar-se-la que suspèn el gest i mira fitament la porta, cap a la qual també alça els ulls la seva companya, totes dues com sobtades per alguna cosa que no esperaven, potser una veu o una trucada que aconsellen la noia bruna de deixar el terra amb un moviment ràpid que li tanca les cames, de recollir el retrat al qual s’oferia i d’amagar-lo entre la roba de l’armari, que ajusta abans de córrer cap al llit i colgar-se entre els llençols quan l’altra, que es cobreix nerviosament amb la camisa, s’atansa a la porta i, ajupint-se, sembla que enretiri una mena de tascó que la subjectava a falta de pany i que la persona que entra ja no té temps de veure, amb tanta manya el dissimula la novícia darrera els llibres.

La visitant, potser l’abadessa i, sigui com sigui, una superiora, és una dona d’aspecte atractiu i maternal, robusta i encara jove que, en ser ja a la banda de dins, fa jugar repetidament el pom sense lleva bo i adreçant alguna observació a la noia, la qual deu donar unes explicacions poc convincents, embarbussades, si és que en dóna cap, puix que la monja tanca i obre dues vegades la porta, ara mirant cap a la part inferior, on deu haver sentit la presència de l’obstacle quan maldava per entrar a la cel·la. Sembla que es faci càrrec, tanmateix, que no en traurà l’entrellat i, avançant cap a l’interior de l’habitació, s’atura als peus del llit on jeu la novícia bruna, si bé és a totes dues que s’adreça, tombant sovint el cap de l’una a l’altra quan parla llargament, com si les sermonegés amb energia i convicció, sí, però sense excés de rigor tot i que elles posin una cara compungida i escoltin modestament, amb els ulls baixos. Deu comminar-les després a una darrera oració nocturna que vol compartir amb elles, car s’agenolla amb la noia més alta mentre la seva companya, tapada fins a la barbeta, sembla que s’hi pensi a sortir d’entre els llençols, i de segur que amb raó.

La seva nuesa gairebé total quan a la fi rebutja la roba i es mostra amb una vaga i en gran part inútil temptativa d’ocultar el triangle púbic, de dimensions discretes, però negríssim, fa que la dona s’oblidi momentàniament d’unes intencions piadoses mal avingudes amb el gest contrariat que se li escapa mentre ja torna a posar-se dempeus i estén la mà amb un dit acusador i seguidament desplaçat en dirigir-lo, ara indicativament, a l’armari, cap al qual la culpable d’immodèstia corre per tal de vestir-se la camisa que recull i es posa sense haver enretirat prèviament aquella mena de banda que, a tall de sostenidors, probablement desterrats del convent, li empresona els pits i que no deslligarà fins després, quan es veu forçada a fer remuntar la roba que acaba de posar-se i a exhibir de nou la gropa i la part baixa del ventre davant l’ull inquisitiu i impacient de la superiora, més amoïnada en veure que la camisa queda entretinguda en el replà superior del cul, d’on no cau ni quan la novícia s’agenolla, també obeint ordres, i uneix les mans en actitud de pregària. Caldrà que la faci lliscar ella mateixa, la monja, un cop ha palpat aquells hemisferis com qui bufeteja unes galtes, quan l’observador que es dissimula entre els plecs de la cortina abandona aquell angle de la finestra des del qual espia i, tornant a la taula, resta una estona pensarós, amb la cara repenjada en les mans alçades fins que, refent-se de la seva confusió, llença a la paperera els fulls esquinçats i, recollint un altre plec de quartilles, empunya l’estilogràfica i s’esforça a descriure l’escena.

3

Al seminari, el tema predilecte del pare Larvada era la impuresa, el pecat d’impuresa, el més difícil de perdonar, més nefand per a l’ànima, ens deia fogosament, que l’odi, l’avarícia, l’enveja o qualsevol altre dels que assetgen l’home. Ens citava tot d’autoritats: Climent d’Alexandria, Pico della Mirandola, Tertulià, Guillem de París, qualques papes de doctrina especialment vigorosa i una colla de sants: Agustí, Bernat, Jeroni, Hilari, Pau i, sobretot, Crisòstom, pel qual tenia una feblesa. La seva font d’informació principal, però, no eren els textos als quals es referia i que potser no havia tingut la paciència de consultar en profunditat, sinó els sermons d’un clergue francès del segle disset, Louis Bourdaloue, eloqüent, és cert, i acostumat a omplir els temples on predicava a unes ovelles massa inclinades a extraviar-se, però de la ciència teològica del qual ja hi havia dubtes mentre encara vivia. Vaig tardar molts anys a descobrir-ho.

En aquells temps de seminari, però, ja m’havia colpit que la impuresa, una falta que, quan no és solitària (i cap altra no en coneixia la majoria de nosaltres, els futurs sacerdots), hom sol cometre amb l’assentiment de l’altre o dels altres que hi participen, fos tinguda com a més destructiva per a l’ànima que aquells altres pecats que sempre atempten contra algú, que no poden ser comesos sense el propòsit de perjudicar el proïsme. Heus ací, pensava sense ni gosar manifestar-ho als companys, entre els quals no faltaven els delators de les nostres irregularitats de conducta o de judici, com el desig de fer mal no és tan dolent, tan perjudicial, com procurar-se una satisfacció que, per molt tèrbola i culpable que sigui, no neix de la voluntat de danyar i, normalment, satisfà així mateix el nostre còmplice.

Reflexionava sobretot en la raó més formidable i més insensata de totes, avançada per sant Crisòstom, segons el qual (i el pare Larvada hi donava el seu acord, com abans havia obtingut el del clergue francès i de molts altres) els pecats d’orgull, d’enveja, d’avarícia, etc., no són tan perillosos per a la salut de l’ànima pel fet que, en caure-hi, el pecador creu de bona fe que és legítim de fer i de sentir allò que fa o que sent, mentre a l’impur sempre li consta, quan es lliura a les seves inclinacions, que peca.

Em preguntava: ¿com pot ser que l’impur sàpiga que falta quan, a diferència de l’avar, de l’ambiciós, de l’home que odia els seus semblants, és mogut per un impuls natural, espontani i per tots compartit, el de la carn, que no assalta menys els homes i les dones que se n’aparten amb horror? Amb aquells pecats, raonava l’adolescent, hom degrada allò que més directament participa de l’essència divina, car Déu és esperit, mentre la carn, encara que procedeixi d’ell, de la seva voluntat, com tot, no el compromet. El pare Larvada, consultat amb l’excusa protectora de voler adquirir més coneixements que en el futur, ja ordenat sacerdot, em servirien per argumentar convincentment els meus sermons, responia amb la complaença del mestre que se sent apreciat pel seu deixeble: «Si les bèsties no pequen i peca en canvi l’home quan fa allò mateix que fan elles, ¿no creus que és perquè en nosaltres hi ha un moviment de l’esperit que frena o reforça l’instint i ens fa doncs responsables dels nostres actes com no ho poden ser els animals? Aquesta acció de l’esperit obra en la impuresa més que en qualsevol altre domini perquè en tenim sempre una consciència que ens falta en cedir a les altres transgressions».

Si fa no fa, em deixava on era.

El pare Larvada i tots els seus il·lustres predecessors que li fornien raons acceptades a ulls clucs perquè l’església havia constituït aquests sants barons en «autoritats» indiscutibles, mesuraven per la mateixa rasadora dues qualitats no comparables, i allò que de l’home els interessava, els preocupava a cops obsessivament, no era ben bé el sexe, sinó la sensualitat que, en nosaltres, li dóna una dimensió desconeguda dels irracionals. Sí, ho encertava de ple en parlar de l’esperit; és aquest que la procura, i és d’ell que neix una necessitat de contemplació, de contacte, la voluntat d’ajornar una satisfacció darrera per tal d’obtenir-la més completament, de gaudir-ne i de gaudir-se’n amb un altre quan hi ha hagut una acumulació suficient. Déu havia facilitat en nosaltres, els humans, una capacitat de la qual ens servíem, de la qual era legítim que féssim ús si cap do no és gratuïtament, capritxosament atorgat, si Déu no és un jugador faceciós o malintencionat que posa trampes a les seves criatures pel goig de veure com s’hi enreden.

Al meu entendre, i no sóc jo sol qui sosté un punt de vista que el pare Larvada no hauria acceptat, una de les diferències més notables entre la bèstia i l’home és aquesta: en ella hi ha sexualitat; en nosaltres hi ha erotisme. Allò que de debò és condemnable, allò que cal condemnar en els humans, és la bèstia bruta, la que sense discerniment carnal, enduta per una cobejança elemental i per no res més, va de dret al sexe, a la copulació en darrera instància indiferenciada. Ben a l’inrevés del que fan els defensors de la puresa, se’ns hauria de reprovar per un pecat contra l’esperit quan fem un ús imperfecte o insuficient de les nostres facultats. Perquè frustrem Déu cada cop que ofeguem amb tossuderia l’emergència de l’eròtic en el qual es manifesta, a l’abast de la criatura, el poder de creació.

Sense adonar-se’n, el meu professor i tots aquells en els quals basava la seva doctrina m’asseguraven que la impuresa és la consciència de la carn! S’inclinaven a afavorir l’instint cec i em deien doncs que la sort de la bèstia era més envejable que la de l’home; que a saber-se hom mateix, un saber que inclou la coneixença alhora de la carn i de l’esperit, és preferible la ignorància i, consegüentment, la limitació. Singular teoria perquè la defensin tots els qui fan de l’home un privilegiat, la criatura dilecta del Senyor que a semblança d’ell ens ha fet!

Lubricitat, luxúria, lascívia, concupiscència, tots aquests estats de l’ànim, tots aquests moments de l’erotisme que esclata entretenien morosament el pare Larvada, sense que les seves reflexions el menessin al descobriment que són el nostre patrimoni, sense fer-li veure que la dona no és la temptació pecaminosa de l’home ni l’home la temptació deshonesta de la dona si Déu va donar-nos una consciència carnal única entre les criatures vivents. Aquesta consciència ens sobra si era concedida per evitar allò que amb ella naixia; hom no crea mecanismes de defensa contra allò que només aquests mecanismes generen. No ofendrem el Senyor amb la idea que, en un món sense pecat, creà el coneixement perquè aquest pecat hi fos.

4

Nit darrera nit, després d’haver contemplat les novícies, evito de dir-me, d’escriure que si d’una falta em faig culpable és de la d’indiscreció. Rúnia volia la presència dels meus ulls en la seva carn, en el seu gest. Amb ella, en ella, vaig aprendre a mirar, a fer un goig, fins i tot quan no hi havia desig, de la contemplació. I ho era per ella saber-se observada; li plaïa donar-me aquesta intimitat. Però aquestes noies ignoren la meva presència, i és aquesta ignorància en què les tinc que em fa indiscret.

Cada dia em dic que, arribada la nit, no tornaré a apostar-me darrera la cortina, però després justifico la meva reincidència amb l’argument fàcil que és una activitat innocent. Però ¿com pot ser innocent allò que al capdavall és un abús? És cert que no les perjudico, que ni tan sols no les embruto, com diria un moralista, amb un desig verament actiu; la meva edat me’n protegeix. Hi ha tanmateix una mena d’abús que no neix del mal que facis a l’altre, sinó de la confiança que et prens sense que res no t’hi hagi autoritzat. Elles no m’han donat pas permís de mirar-les.

Busco una excusa, doncs, i és natural que la trobi: solitari, confinat per les autoritats a aquesta cel·la, en la qual no se’m permeten visites, la presència d’aquestes noies em procura aquell mínim d’escalfor humana sense el qual tan difícil és viure. Em donen alguna cosa per la qual, és cert, no puc compensar-les. És això, més que res, que em dol. D’altra banda, aquesta excusa, que accepto, no pot amagar-me un caient indiscretíssim de la meva contemplació quan presencio, sense fer res per evitar-los, sense allunyar-me aleshores de la finestra, actes tan íntims com pot ser el fet d’orinar si, ocasionalment, una d’elles en té necessitat durant la nit.

La més bruna s’asseu sobre la gibrelleta, gairebé agenollada, i les natges, que no s’acaben d’aplanar, tan lleugerament hi reposen, s’eixamplen, es desborden sota la camisa que ha recollit entorn de la cintura. Hi ha tota la línia seductora d’aquesta gropa que dóna força al volum de la carn i la línia de les cuixes que davalla sota els braços, fins a les mans que es repengen en els genolls. O, si per atzar es posa de cara a la finestra, la doble columna robusta que es va desviant, obrint-se des del fons d’ombra d’on brolla el doll, gairebé sempre cobert per la roba que cau contra l’engonal. La més alta sol orinar dreta, amb el bací alçat fins sota el sexe, una mica blegats els genolls i separades les cames, el cos prou inclinat endavant perquè sovint un pit s’escapi de la camisa i resti exposat, tibant, fins que torna a redreçar-se un cop ha deixat l’orinal sota el llit. Totes dues es mouen amb el cos entre feixuc i voluptuós de la dormida i totes dues semblen més carnals que durant el dia, quan els moviments són més vius, sense aquesta lentitud nocturna que té quelcom de confidencial.

A l’ànim lasciu que l’espectacle genera s’afegeix una complaença més subtil d’un esperit que es complau en la bellesa. És un joc d’ocultacions i de revelacions que encisa, i poc importa que aquests gestos que les manifesten o les oculten es relacionin amb l’acte d’orinar, sense el qual, però, no els farien; ni la roba no cauria com cau sobre el cos ni els moviments serien tan espontanis, sense la més lleu premeditació. En els membres hi ha aquesta gràcia de qui els oblida i no té consciència d’una posició harmònica que va renovant-se sense destruir-se: la cuixa que s’abaixa com si les natges busquessin els talons, la lleu irregularitat que, en la línia de sota, provoca el cantell de la gibrelleta i fa doncs més pura la línia de dalt, la inclinació del bust que avança simulant un angle sota el cap una mica caigut, el relleu dels pits contra els braços que els premen mansament, la diagonal d’aquests braços que se separen damunt les cames obertes i que no es tanquen encara immediatament quan la gropa abandona el bací i la camisa, arreplegada a l’anca, hi rellisca…

Són belles. I ho són quan endrecen la cel·la i es fan el llit; quan resen, no gaire, agenollades l’una al costat de l’altra; quan s’asseuen a llegir o cusen; quan es lleven i es vesteixen, no sempre com convindria a la modèstia, puix que sovint és encara nua, quan ja s’ha tret la camisa, que l’una o l’altra enfila les mitges, subjecta les lligacames amb uns dits destres i lents. De vegades és en aquest instant que es somriuen amb una estranya i inconscient complicitat que en canvi la més alta mai no mostra quan la seva companya, al vespre, es lliura al ritual d’una ofrena simbòlica a l’amant o, més probablement, a l’enamorat. Diria que totes dues són verges.

Les veig, però no sé mai què es diuen, de què parlen; és per l’expressió que interpreto si estan tristes, si tenen bon humor, si s’enfaden. Són els llavis, si s’immobilitzen adustos o es mouen riallers, que m’orienten sobre els sentiments que d’elles s’apoderen. De tant en tant, pensaroses, s’asseu cada una al seu llit i, per com es miren, entenc que es fan confidències. Vull suposar que són d’amors, sobre primers amors, puix que cap més no han tingut temps de viure abans que decidissin recloure’s per escapar-se, i cal que es considerin afortunades, de les servituds del bordell que devoren totes les nostres dones.

«És la mirada de l’home que fa impúdica la dona», em deia Rúnia. Elles, aquestes dues novícies, mai no ho seran, car ignoren la meva presència. I no les hi faig tampoc dintre meu quan les contemplo tan culpable d’indelicadesa i me la perdono perquè els meus ulls les fan belles i una dolça lascívia, que a mi em conforta, les fa més femenines.