Els serveis d’impregnació

No és cert, com creia i com creien totes les meves companyes, que en ser apartades del servei dels oficials, sempre abans de fer els trenta anys, totes les prostitutes passin als bordells d’un territori masculí, d’on posteriorment, als quaranta-cinc anys segons les més esperançades o als seixanta segons les més pessimistes, podran tornar a la zona femenina. Algunes, com jo, són confiades a uns desconeguts serveis d’impregnació que les traslladen a una ciutat secreta, sense nom, la localització de la qual, entre muntanyes que l’aïllen, no he pogut determinar encara, al cap de tres anys d’haver-hi arribat amb un grup de quinze dones de la meva professió. Som, avui, unes quatre mil, cadascuna de nosaltres instal·lada en el seu propi xalet, menut però confortable, en el qual conviu, obligadament, amb una «governanta» que té cura de totes les feines de la llar i de la seva administració.

La meva, que es diu Brúcia i té uns quaranta anys, em va rebre a l’arribada, però es negà, amb evasives, a satisfer una curiositat que va haver d’esperar-se fins l’endemà passat, quan tres grups diferents, prop de cinquanta dones en total, fórem reunits en un local de l’administració i un oficial ens informà que ens trobàvem en una «base d’impregnació» i que durant uns quants anys la nostra única obligació seria procrear. Astorades, vam assabentar-nos que a la ciutat hi havia, renovant-se periòdicament, set-cents sementals disposats a omplir-nos el ventre. Ens precisà que havíem estat escollides per tres raons principals: segons dictamen dels metges érem dones sanes i ben conformades, físicament dotades per a la maternitat i d’unes característiques biològiques convenients a despit de la nostra condició racial.

Una de nosaltres volgué saber dues coses: per què no s’elegia dones més joves (totes vorejàvem la trentena) i per què la tria s’havia fet únicament entre prostitutes. L’oficial replicà, pel que fa a la primera pregunta, que tots els sementals tenien entre disset i vint anys i que, en opinió dels especialistes que havien establert el programa, als nois d’aquesta edat els atreuen més les dones ja una mica madures; els serveis, doncs, s’asseguraven una resposta òptima per part d’aquests adolescents. Quant a la segona pregunta, manifestà amb una franquesa brutal que totes les dones indígenes verament atractives i en edat de procrear exercien la prostitució.

Aquella mateixa tarda ingressàrem totes a l’hospital, on un equip de cirurgians/ginecòlegs ens van sotmetre a una intervenció que ens tornava a «obrir» les trompes lligades quan se’ns reclutà; totes nosaltres ens pensàvem que aquest lligament era irreversible i ens condemnava, doncs, a una esterilitat permanent, però els fets van demostrar que ens equivocàvem. Se’ns va permetre o, més ben dit, se’ns ordenà un període de repòs o de convalescència durant el qual els nostres números no circularien entre els sementals i, per tant, no estaríem exposades a cap visita amb finalitats copulatòries. Perquè el procediment era aquest, i la mateixa Brúcia, ben disposada a acabar d’orientar-me ara que ja havia estat informada oficialment, me’n parlà mentre esperava que s’acabés la «veda»: els nois vivien en uns grans annexos, darrera l’edifici de l’administració, i diàriament, de bon matí, entre la meitat d’ells, que estaven de «servei», es repartien unes cartolines amb uns números que corresponien als que es podien veure a les portes dels xalets.

Aquests xicots, m’explicà Brúcia, no tenien cap llibertat d’elecció i, de fet, els era prohibida qualsevol iniciativa personal; simplement, rebien ordres, com fa un soldat. Proveïts del número que se’ls donava es presentaven a la casa, on eren rebuts per la «governanta», la qual controlava el procés coital des de darrera d’un fals espill i, després, signava un conforme que el noi havia de lliurar als seus superiors. Aquest conforme certificava únicament que el contacte havia tingut lloc. Qualsevol observació que li semblés convenient l’havia de fer a part, per mitjà d’un comunicat directe a les autoritats, i sempre era, quan es feia, perjudicial a la dona, la qual podia ésser acusada de tot un seguit de faltes: indiferència, fredor, impaciència per enllestir, actitud burleta o irònica, hostilitat manifesta, negativa a un segon o tercer coit, etc. També de mostrar interès per formes perverses, per desviacions que podien arrossegar el semental cap a actes ben poc relacionats amb la generació.

Els serveis, em precisà Brúcia, eren d’un puritanisme intransigent. No tan sols es perseguia una ràpida impregnació de les dones, sinó que hom volia evitar que els sementals adquirissin mals costums. Era doncs també obligació nostra no despertar-los la imaginació o invitar-los, com fos, a la disbauxa. Però no calia que em preocupés, afegí; ella, a diferència d’altres «governantes», es feia càrrec de moltes coses i estava ben disposada a tolerar-les sempre, naturalment, que l’altra (jo en aquest cas) sabés correspondre a la seva actitud comprensiva. No cal dir que la vaig entendre immediatament.

Em cal reconèixer que, tanmateix, és discreta. Només de tant en tant invertim els papers i sóc jo qui acull el semental i el meno a l’habitació on ella l’espera. Com que els nois no coneixen personalment la seva «clienta», cap d’ells no s’ha adonat mai de la substitució tot i que a algun li pot haver estranyat trobar-se amb una dona més madura que no esperava. Cap, d’altra banda, no podria queixar-se del tracte que se li dóna. Brúcia, com totes les altres «governantes», pertany al cos auxiliar dels serveis d’impregnació, el qual recluta només dones, casades o vídues, notòriament castes. Però aquesta castedat, ben establerta pels equips d’investigació del servei, molt sovint és el resultat de circumstàncies desfavorables, no una qüestió de temperament o de principis. Sembla que no és infreqüent, doncs, que aquestes dones canviïn de conducta així que, impunement, poden donar sortida a unes necessitats sexuals fins aleshores reprimides. Aquest és el cas, per confessió pròpia, de Brúcia, la qual ha arribat a dir-me que sol·licità l’ingrés al cos auxiliar tan sols per aquesta «compensació», de la qual s’assabentà per una amiga seva, més gran i ara ja jubilada, que n’era.

És, però, una compensació força irregular a causa del règim de visites dels sementals, el qual es divideix en tres períodes ben caracteritzats. Durant el primer, abans que hi hagi hagut impregnació i, doncs, de durada imprecisa, cada dona és diàriament servida per tres xicots, un que acut a mig matí, un altre a darreres hores de la tarda i un tercer a la nit. Durant el segon, des del moment en què l’embaràs ha estat establert fins a inicis del tercer mes, les visites es redueixen a les d’un sol semental cada deu dies. Després cessen del tot per no reprendre fins al cap de tres mesos del deslliurament, quan recomença el primer període. No estic segura que aquestes disposicions siguin les més encertades, i per descomptat que Brúcia no les hi troba. Cinc mesos d’abstinència es fan molt llargs.

Des que s’ha acabat l’etapa de repòs que segueix el deslligament de les trompes fins que es produeix la impregnació, totes les dones són sotmeses a una revisió mensual. Els especialistes disposen de les nostres fitxes de menstruació, i fàcil els és determinar la primera falta, a partir de la qual les revisions continuen essent mensuals fins al tercer mes, quan es fan setmanals. El procés de gestació, doncs, és rigorosament controlat. S’estudien la dieta i el règim de vida que convé a cada prenyada i es fa responsable a la «governanta» del seu compliment. Per tal d’evitar sorpreses, hom interna les embarassades en un moment o altre del darrer mes de gestació, i ja no abandonaran l’hospital fins al cap de set dies d’haver deslliurat una criatura que no veuran mai, de la qual àdhuc ignoraran el sexe.

Les dones no en saben res, de tot això, quan ingressen a la base, on el «reglament» tampoc no facilita que se n’assabentin. No és permesa una vida de relació normal i, si bé no és prohibit que ens parlem pel carrer o mentre passegem per alguns dels parcs de la vila, la presència de les «governantes», sense la companyia de les quals no podem sortir de casa, no inclina pas les dones que han passat ja per l’experiència a confiar-se a les nouvingudes. Se’n seguirien càstigs que totes volen estalviar-se. Algunes d’aquestes nouvingudes, però, són capaces de fer observacions que de seguida posen l’ai al cor. Per sort o per desgràcia, em trobo entre elles.

Encara no s’havia acabat el meu període de convalescència, durant el qual no m’era permès d’abandonar el xalet, però bé podia mirar per les finestres, quan ja em cridà l’atenció que, mentre pel carrer passaven moltes dones prenyades, de criatura no se’n veia cap. En fer-li-ho observar, Brúcia es mostrà una mica confusa i procurà desviar una conversa en la qual jo insistiria un cop començaren les visites dels sementals. Vaig atacar-la quan acabava de beneficiar-se dels serveis d’un xicot que qualsevol dona hauria trobat prou generós i, aprofitant que encara estava tova, li vaig sostreure, sota amenaça que, si callava, mentre jo fos allí no jauria amb cap més home, la informació que volia. Prou s’hi resistí, amenaçant-me al seu torn amb les comunicacions que contra meu podia passar a les autoritats, però no li va quedar més remei que resignar-se en contestar-li que, si així ho feia, denunciaria les copulacions que acabava de tenir; ignorava el nom del semental, però el podia descriure i, d’altra banda, els seus superiors devien conservar un estat de serveis. El noi, que prou bé l’havia vista, la identificaria si els encaraven…

S’explicà, doncs, i cal dir que és a partir d’aquest moment que va començar la nostra vera intimitat. Cap dona no podia retenir els seus fills, els quals, així que naixien, eren lliurats a un servei «maternal» que operava a poca distància de la vila, en una mena de casa-bressol d’accés interdit, de la qual als sis mesos eren traslladats a la metròpoli, on posteriorment eren adoptats per una família o altra que els donava el seu nom. Incidentalment vaig saber que la davallada constant de la natalitat era a l’origen dels serveis d’impregnació. A algú se li havia acudit que després d’haver-nos explotat com a putes encara ens podien convertir, sempre que els trets «racials» ho permetessin, en màquines reproductores.

Immediatament vaig decidir que no em deixaria prenyar. Podien haver-me deslligat les trompes; sabia encara de prou maneres d’evitar la gravidesa. Però Brúcia m’ho desaconsellà. Si passat un període de tres a quatre mesos continuava sense quedar prenyada, em sotmetrien a un examen especial per tal de determinar els motius de la meva infecunditat i, en no trobar-ne cap, se’m concediria un nou termini, breu, després del qual, si l’esterilitat persistia, seria eliminada. A l’acte va sobtar-me el convenciment que a la llarga ho devien ser totes les dones. Què més podien fer, si no exterminaries, un cop havien parit els sis o vuit fills que, pel que sembla, se’ls exigia segons l’edat que tenien en entrar a la base? Era clar, per a mi, que els serveis no podien permetre de tornar a la zona femenina, o on fos, unes dones que inevitablement, més tard o més d’hora, parlarien de la vila…

Des d’aquella tarda que he tingut el propòsit de fugir. Ella, Brúcia, poc m’hi ajudaria, i jo, que no sabia on era, no podria pas explorar els encontorns i trobar vies d’evasió si sempre m’acompanyava. Però quedaven els sementals. Un cop incorporada a la distribució de números, vaig anar gaudint d’aquests nois (i en gaudí ella) fins que al cap d’unes tres setmanes me’n «tocà» un que després d’haver-me muntat correctament, com era la seva obligació, em digué que em donaria un present si em deixava «veure». M’havia vist, naturalment, puix que a la cambra hi havia prou llum i tots dos estàvem despullats, de manera que allò que volia era que li mostrés la meva vulva, una exhibició prohibida, per «viciosa», segons Brúcia ja m’havia informat. Vaig mostrar-me reticent, sense negar-m’hi d’una manera categòrica, i durant la nostra conversa vaig saber que tenia disset anys, que acabava d’ingressar a la base i que jo era la primera dona que cobria, a part les que havia conegut a fora i una cosina amb la qual s’inicià sexualment. Era amb ella que s’afeccionà a «mirar», i ara li costava de renunciar a aquest plaer que, va confessar-me, sempre era el pròleg d’altres satisfaccions que li agradaven prou més que el coit.

El noi era agradable, s’havia captingut amb força delicadesa i, no sé per què, de cop i volta em seduí de fer amb ell allò que em proposava. Vaig consentir al seu caprici, doncs, després d’haver-li dit que no m’havia de donar res. Poc m’imaginava que, al cap de quatre dies, una Brúcia estranyada l’introduiria de nou a la meva habitació. Motius teníem totes dues de sorprendre’ns: fins llavors mai no m’havien enviat dues vegades el mateix semental i per ella sabia que fer-ho era contrari a les normes del servei.

Però no era aquest servei que l’enviava, ara. De fet, era el seu dia lliure. Un cop a soles, va dir-me que havia «comprat» el meu número al company que aquella nit m’havia de cobrir. Era una imprudència enorme, per part seva, però estava disposat a repetir-la sempre que pogués. Fou llavors que vaig proposar-me d’utilitzar-lo. De segur que a canvi d’aquell favor li podria sostreure una informació necessària, indispensable. Vaig fer-ho tot, doncs, per enllaminir-lo més que no ho estava i, abans de separar-nos, ja havíem convingut que ens veuríem un cop cada setmana.

Més tard vaig haver de discutir-me amb Brúcia, que s’hi oposava; una cosa com aquella no havia passat mai. Cap de les dones de la base no tenia, no havia tingut, un amant. Però no vaig cedir i no li va quedar més remei que tolerar-lo. Durant una mesada el vaig anar «enamorant» més i més amb les meves complaences, vaig manifestar per ell una passió que no sentia i unes gelosies que l’afalagaven. A canvi de tot això, la informació que obtenia era desesperançadorament magra i d’una naturalesa que no em servia. Tampoc ell no sabia ben bé on era la base, a la qual havia estat transportat, com jo mateixa, en avió. Es podia desplaçar lliurement pel seu interior, però cap dels sementals no en podia sortir fins que era llicenciat del servei d’impregnació, quan era ascendit al grau d’oficial subaltern. Li va costar més de dir-me que, abans d’ésser destinats a la base, tots els homes es comprometien a «oblidar» l’existència d’aquella ciutat, o sia a no parlar-ne a ningú, fos qui fos.

Vaig veure que era sincer, que em deia la veritat, però no m’ho vaig creure. Un home, potser fins i tot uns quants homes, poden guardar un secret, però per la base n’havien passat milers i d’altres milers n’hi passarien. M’estremí la idea que, com a les dones, els eliminaven, però després em semblà més raonable pensar que els devien sotmetre, en deixar la unitat, a algun procediment que els feia oblidar de debò aquella experiència, a un buidat de cervell que fins i tot els podia canviar la personalitat. Li ho vaig dir, sense gaire esperança de convèncer-lo; al capdavall era un d’ells. Però també era un noi intel·ligent i, si bé de primer se’n va riure, en veure’ns de nou va donar-me la raó. Ningú no podia esperar, i menys unes autoritats que ho preveien tot, que un exèrcit sencer de sementals callaria.

Va ser ell qui em proposà d’escapar-nos. Podríem fugir als Països Associats, aquesta faixa que la Confederació i la Federació van deixar entre elles, per no compartir cap frontera, quan cadascuna s’apoderà de la seva zona d’influència. En tenia una idea molt vaga, cap canal de ràdio o de televisió al nostre abast no parlava mai d’aquestes qüestions. Ell en sabia més, però tampoc no gaire; tenia el convenciment, tanmateix, que acollien els fugitius de tots dos blocs, i, fos com fos, estava disposat a córrer el risc. D’un dia a l’altre, li havia agafat una mena d’esfereïment que m’impressionà.

L’aventura, però, avortaria abans de començar. Una nit, quan em parlava de les seves lectures a la biblioteca de la casa/caserna i de com li semblava haver localitzat la zona on ens trobàvem gràcies a unes discrepàncies verament curioses que trobà entre alguns dels mapes consultats, un escamot va irrompre al meu dormitori i tots dos fórem detinguts. Mai no he sabut ni confio saber qui ens delatà, però la meva suposició és que entre els sementals hi ha informadors a les orelles dels quals devia arribar la singular notícia que un dels nois comprava números o, més ben dit, un número, sempre el mateix.

Ens van separar a la porta del xalet, i ja no l’he vist mai més. El van fer pujar a un dels dos vehicles que ens esperaven, a mi m’instal·laren a l’altre i, abans de deu minuts, ja era en una cambra subterrània d’un annex de l’hospital. Ni durant el trajecte ni allí ningú no em va preguntar res, no vaig sofrir cap interrogatori. Em van deixar sola en aquella cel·la, on únicament hi havia un gran llit, un lavabo i un wàter, i fins al cap d’un bona estona no es presentà el primer home. A partir d’aquell moment i durant tres dies, pel que vaig calcular després, cada hora en venia un a cobrir-me i quan, exhausta, morta de son i ja desesperada, vaig voler resistir-me, van lligar-me amb els braços i les cames separats i em forçaren. Una puta està acostumada a fer molts homes, però de tant en tant ha de reposar, ha de dormir, i jo només tenia temps d’abaltir-me que ja em despertaven.

Em van alimentar, sí, perquè calia, però en cap instant no em van deixar sortir del llit com no fos per fer les meves necessitats. Estava tan cruixida que les darreres vegades ja m’havien d’aguantar. I després, en un moment o altre del quart dia, quan estava més morta que viva i tenia la vagina lacerada per tantes penetracions brutals, van tornar-me al xalet, on Brúcia ja no hi era. Tampoc no l’he tornada a veure més i cal suposar que van castigar-la per haver consentit aquells tràfecs. M’hi esperava, ara, una altra «governanta», una dona rígida i antipàtica que no tingué ni un gest caritatiu. Si de cas el van tenir les autoritats que tan cruels s’havien mostrat. Cap més semental no em visità durant aquelles dues setmanes que em separaven de la menstruació. De la menstruació que fallà. Com hauria pogut preveure, un o altre dels homes m’havia impregnat. I així ho constataren els ginecòlegs en fer-me la revisió mensual.

Tindria un fill, doncs. Però ni això ni el tracte que havia sofert no descoratjaren el meu propòsit d’evadir-me. El meu semental havia tingut temps de dir-me que, segons els seus càlculs, ens envoltaven dues zones: una d’elles era l’anomenada «base operativa», en la qual no vivia cap indígena, ni home ni dona; l’altra, molt més extensa, corresponia a un territori agrícola femení. A part dels obstacles naturals que hi hagués calia, per arribar-hi, travessar una cadena de muntanyes d’uns quinze a vint quilòmetres i, entre dos vessants, un riu relativament cabalós, d’uns quaranta metres d’amplada. Quant a la identificació del terreny, totes les deduccions del meu amant procedien del fet que mentre en un dels mapes es llegia «zona d’entrenament» en un espai si fa no fa de les dimensions que tenia la base d’impregnació, en un altre deia «sector d’avituallament» i, en un tercer, la zona era incorporada al territori femení.

Potser no era gaire aconsellable fugir amb el ventre ple, però d’altra banda només aleshores, mentre gestava, tenia la probabilitat de disposar d’un grapat d’hores abans no hi hagués una alerta. Cap semental no em trobaria a faltar, ara que havien suprimit les visites amb motiu de la gravidesa. L’única persona que havia de neutralitzar era la feréstega «governanta», i pocs problemes em posaria si la deixava fora de combat. Només podia fer-ho de nit, quan es retirava a la seva habitació, la porta de la qual mai no tancava. Allí vaig sorprendre-la mentre dormia, li vaig clavar un cop al cap amb un morter feixuc, vaig lligar-la i emmordassar-la, vaig apoderar-me de les claus i al cap de deu minuts ja era fora de la casa. Aleshores ja estava de tres mesos i, per tot bagatge, duia una manta i una gran coixinera amb dues ampolles d’aigua i totes les menges que havia pogut arreplegar; calculava que, ben racionades, em durarien prop de dues setmanes.

No vaig ensopegar amb cap patrulla i, per darrera l’hospital, vaig dirigir-me a les muntanyes. Em creia que amb un parell de dies arribaria al cim, però en vaig tardar quatre. La pujada, relativament planera d’antuvi, més endavant s’anava fent abrupta, i jo no estava entrenada. Em tranquil·litzava, però, no notar al meu darrera cap senyal de persecució. Tampoc no era estrany, em vaig dir; les «governantes» vivien massa lligades als animals de reproducció que érem nosaltres, i això no facilitava pas que tinguessin una vida social. Si no havia aconseguit de deslligar-se, podien tardar dies a descobrir-la i, si tardaven massa, fins i tot podia ser que la trobessin morta.

Al cinquè dia vaig iniciar la davallada sense imaginar-me que m’hi passaria tres setmanes. Arreu, immensos graons de pedra enfonsaven abismes infranquejables i vaig haver de recórrer potser un centenar de quilòmetres, ara pujant, ara baixant, abans de descobrir una esquerda per la qual m’esmunyiria, superant així el primer obstacle cap a la vall de sota. El segon el vaig poder vèncer aprofitant el curs d’un rierol que hi havia fet bretxa però no havia pogut obrir-ne en el graó següent. Em va caldre encara aventurar-me a una marrada potser de cinquanta quilòmetres, fins on la paret, soscavada per les arrels dels arbres, s’havia estimbat en tot de blocs entre els quals i amb risc de la vida vaig obrir-me camí. Llavors ja feia dies que havia acabat les provisions i que el bosc em mantenia amb els seus fruits silvestres, no sempre prou madurs. D’esbarzer en esbarzer havia anat deixant la roba i ara conservava ja només la manta que, a la nit, em protegia malament del fred. A baix, hi vaig arribar plena d’esgarrinxades, famèlica i quasi reptant. I allí m’esperaven.

Tres homes d’una unitat especial, com vaig saber després, van sortir d’una clapa de bosc i m’encalçaren sense cap dificultat. Al vehicle, que també tenien ocult entre els arbres, n’hi havia dos més. Al llarg del riu s’obria un camí estret i accidentat pel qual havien avançat i per on ara retrocediren, amb mi, cap a la base. Ara s’entenia que no m’haguessin perseguit per les muntanyes. No ens aturàrem a la vila, sinó que prosseguírem cap al sud durant una colla de quilòmetres i ja era de nit quan el cotxe penetrà en un enclòs de parets baixes, de pedra, cap a un edifici vagament semicircular, de dos pisos d’alçada. Em van menar a una saleta-consultori, on tres xicots amb bates blanques em van examinar detingudament, em van treure sang i esperaren sense impacientar-se que volgués orinar. A la fi, em punxaren.

Vaig despertar-me ja de dia, en una cel·la petita com aquella en què em tancaren arran d’haver-me detingut amb el semental però que tenia això de diferent: una de les quatre parets, la que dóna a l’exterior, darrera l’edifici, sobre un pati enllà del qual s’alçava un mur d’arbres, no era feta d’obra, sinó d’un engraellat de filferro amb punxes que no permetia de repenjar-s’hi. El llit, estret, s’encastava en una de les parets laterals i a l’altra hi havia una fusta que, abaixada, feia de taula, el lavabo i la comuna, tot perfectament visible des de fora. La porta era al fons de tot.

Hi vaig viure, nua, durant uns cinc mesos, prou de temps per a adonar-me que de gàbies com la meva n’hi havia unes quantes dotzenes, buides algunes i, d’altres, amb dones gràvides que, com jo, havien desafiat d’una manera o altra les autoritats. Els soldats, que, al pati, es rellevaven cada quatre hores, ens tenien sempre a la vista i, si volien, cap dels nostres moviments no se’ls escapava. Tres cops cada dia em servien un menjar consistent d’acord amb el meu estat de dona prenyada i a partir de la segona setmana vaig començar a rebre diàriament, sempre a hores irregulars, la visita de tres sementals, un dels quals em penetrava per darrera. Era el càstig. El van haver d’interrompre, cal creure que per indicació mèdica, quan les hemorroides em privaren o em dificultaren de defecar. Era el mateix tracte que feien a les altres dones; me’n donaven testimoniatge els crits que algunes proferien quan els entraven a l’anus sense haver-lo lubrificat.

Els metges em visitaven un cop cada setmana, però mai no condescendien a donar-me una explicació. Vigilaven escrupolosament aquell procés de gestació com si fos, més que una dona, un animal. Ningú no em parlava, ni els homes que em violentaven ni la dona que em duia el menjar i m’acompanyava al consultori, sempre despullada. Mai no vam trobar ningú pels passadissos que havíem de recórrer, en els quals, d’altra banda, només es veien les portes, tancades, de les cel·les. Més endavant em van obligar a fer exercici: una hora diària de passeig en un pati interior en el qual coincidia amb d’altres dones, totes prenyades. La vigilància que sofríem ens privava d’establir contactes i només podíem fer que mirar-nos, mirar-nos…

Vaig parir al moment que em tocava. Físicament en forma i ben assistida, el deslliurament fou fàcil i quasi sense dolors. Tan sols vaig tenir temps de donar una llambregada al meu fill que arrencava el plor i ja havia desaparegut. Hi estava preparada, però hauria volgut morir-me en pensar que no el veuria mai més i, durant dies, vaig plorar. Mentre estava conscient, perquè havien previst aquesta depressió i em drogaren. Ignoro quants dies m’hi van retenir, en aquella habitació de partera, i quan a la fi decidiren que ja no hi havia risc que atemptés contra la meva vida, vaig parlar, per primer i darrer cop, amb un alt oficial dels serveis. Vaig imaginar-me que ho feien amb totes les dones que els interessava de retenir i que es mostraven extraordinàriament rebels.

Va ser molt clar: ateses les meves disposicions físiques i l’edat que tenia, s’esperaven de mi un total de vuit fills, a raó d’un cada tretze mesos. «Com de costum», digué, el darrer el podria retenir. En recompensa a la meva col·laboració, se’m traslladaria a la metròpoli, on adquiriria la ciutadania plena, de fet i de dret, i se’m facilitaria la incorporació a la societat. L’alternativa era l’eliminació. I aquesta mateixa eliminació m’esperava si, havent acceptat, tornava a faltar. Vaig fer acte de submissió, naturalment.

Des d’aleshores, he tingut dos fills més i he viscut amb dues «governantes», la darrera una noia que fuma cigarretes fetes a mà i a la qual he furtat uns llibrets de paper on escric aquesta declaració amb l’esperança que arribi a algú de fora, dels Països Associats, si no hi arribo jo. He fet bondat durant tot aquest temps, dia darrera dia, durant tres anys, he sofert les escomeses dels sementals i les imposicions de les «governantes», però mai no he renunciat al meu propòsit i, amb obstinació, he anat recollint elements de coneixement, no he parat d’observar normes i costums d’uns i altres, d’aplegar dades sobre l’organització dels serveis. Fins a trobar l’única falla del sistema de seguretat. No diré quina és perquè aquests papers podrien caure en el seu poder, i llavors l’esmenarien. Mentre no ho facin, d’altres dones poden descobrir-la i servir-se’n.

D’aquí a tres dies seré fora, però no em faig il·lusions. Seré buscada i perseguida per les altres zones quan s’adonin de la meva desaparició. Confio, però, que en aquell moment ja hauré tingut temps de passar el missatge a algú altre. M’importa que sigui coneguda l’existència d’aquest camp secret.