D’unes excepcions

Viuen a la zona femenina uns quants sacerdots de la religió local castigats per haver-se oposat activament a l’ocupació dels territoris o a llur divisió en la forma actual; també perquè, havent simulat que s’avenien a residir a la zona masculina i havent-se’ls confiat serveis religiosos que els permetien penetrar en el territori femení, han procurat de fomentar un esperit de rebel·lia entre les dones i, a cops, d’organitzar moviments de resistència; igualment per l’actitud que han tingut entre els homes quan llur missió es realitzava en aquesta zona, on alguns àdhuc han provat de crear una premsa clandestina en col·laboració amb individus sovint d’ideologia ben contrària i, a diferència d’ells, ràpidament eliminats.

Es tracta, gairebé sempre, de gent vella, la qual les autoritats han preferit recloure, assignant-los residència a perpetuïtat en un o altre dels convents de monges que subsisteixen, un per cada orde. Hi ocupen, sempre, habitacions en un edifici separat i sense comunicació directa amb l’habitatge de les monges, prop de les quals no poden exercir cap de les funcions de llur ministeri, confiades als capellans residents, un per convent, que han donat proves indiscutibles d’obediència a les autoritats. Els assisteixen, els sotmesos a confinament, ordenances de l’exèrcit triats entre els de tarannà més decididament agnòstic.

Normalment, si es mostren pacífics, se’ls autoritza una sortida diària a l’hort de la comunitat, en absència de les monges i, en general, coincidint amb alguna funció religiosa que les ocupa. Són passejades curtes, entre una i dues hores. Molts dediquen el forçat lleure a lectures teològiques, per la qual cosa disposen només dels llibres que pot haver-hi a l’establiment que els allotja, normalment escassos i de poc interès. Els eclesiàstics d’esperit més creador solen entretenir-se bastint sistemes filosòfics que les autoritats confisquen periòdicament, però mai quan l’obra es troba en els seus inicis, sinó quan ja ha avançat prou perquè la incautació els sigui dolorosa. Estan convençuts que es tracta encara d’un càstig, però això no sempre els descoratja; la majoria recomencen o emprenen algun altre tractat. També hi ha la idea que alguns d’ells esmercen força temps en la recerca de qualque indret en el qual amagar aquestes produccions, però és improbable, si no totalment impossible, que ningú, a la llarga, aconsegueixi de triomfar dels escorcolls a què, durant les hores de passeig, solen lliurar-se els ordenances.

És que no hi ha gaires llocs on ocultar res. La cambra de què disposen es redueix a dues peces, l’alcova on tan sols hi ha un llit, una tauleta, un petit armari i una cadira, a part les imatges religioses que cada asilat prefereix, i la «sala» moblada amb una altra cadira, una taula escriptori i tres lleixes destinades als llibres. Cap d’aquestes cambres no té serveis propis; wàters i lavabos, en petites habitacions separades, són comuns, i els ordenances procuren que els eclesiàstics no es trobin entre ells en acudir-hi, la qual cosa vol dir que els cal demanar «permís», pitjant el botó de què disposen i que farà acudir el guardià; aquest els autoritza si als serveis no hi ha ningú, o els fa esperar. De bon matí, en llevar-se, hi van per torns que l’ordenança estableix setmanalment, a estil casernari.

Uns quants, en algun convent, gaudeixen d’una inesperada font d’esbargiment, si llur tarannà s’hi avé: la contemplació de les monges i de les noies afectades per l’anomenada «vocació preventiva» entre les germanes. Procedeixen, aquestes noies, de les famílies que durant la primera etapa de l’ocupació aconseguiren de refugiar-se en un establiment femení, en el qual se’ls va permetre de quedar-se, mentre es detenia els pocs homes que hi havien entrat, quan les autoritats decidiren de tolerar l’existència dels ordes fins a l’extinció natural de totes les religioses, incloses les úniques que, a partir d’aleshores, podrien professar; és a dir, les asilades, entre les quals hi havia criatures de bolquers. S’interpreta, aquesta tolerància, com un gest de magnanimitat que a les autoritats no els costa res. Els convents, on ningú de fora no pot penetrar, d’on ningú de dins no pot sortir, no són cap amenaça a l’ordre establert. Llur desaparició definitiva, en termes històrics, ja no pot tardar si tenim present que, ara, aquelles nenes que hi entraven quan tot just començaven a caminar o s’hi preparaven, ja tenen dotze anys. Són les darreres que professaran. Val la pena de remarcar que aquestes vocacions pràcticament obligatòries ja han començat a transformar l’esperit que abans informava aquestes cases. Moltes noies entre els setze i vint anys, mancades de fervor religiós malgrat la formació que han rebut, contesten les regles de l’orde i d’una manera o altra, amb llur actitud, obliguen les superiores a relaxar-les. Per les notes requisades a alguns dels sacerdots observadors, se sap que, sovint, aquestes noies es lliuren a petites pràctiques d’un caràcter ben profà.

És curiós de constatar que els comentaristes no han estat represaliats. No se sap que a cap d’ells l’hagin traslladat a alguna de les cambres des de les quals no es poden veure les habitacions de les novícies. Potser podem atribuir aquesta condescendència al fet que cap dels comentaristes no es mostra gens sever amb la conducta de les noies; més aviat tendeixen a disculpar-la. També és possible que aquesta contemplació contribueixi a fer d’ells els «estadants» menys conflictius. Sembla que, sempre que hi ha hagut un problema, l’han provocat sacerdots que no tenen un accés visual a les cel·les del convent. Se suposa que les autoritats en conclouen que l’activitat de voyeurs, en alguns casos probablement consentida per les interessades que s’han adonat de l’existència de l’observador, té efectes tranquil·litzadors sobre els religiosos; de segur que no seria així si fossin més joves. Però tots són vells. Això fa que la població asilada disminueixi molt de pressa, amb defuncions que cada dia sovintegen més. D’una setantena llarga de sacerdots confinats, ja només en queden trenta-dos; el més jove, actualment, de seixanta-dos anys; el més ancià deu haver complert els vuitanta-vuit.