7

Ja hi eren tots, ara; ja no faltava ningú. Perquè acabava d’arribar l’Alberta amb els seus llibres. Què farien? ¿Esperarien encara algú altre?

Quin fàstic, però, quin fàstic! Una reunió de família, una colla de persones que xerraven, callaven, es passejaven, s’asseien, discutien…

I ell, allí dintre!

«Però vull sortir», es va repetir. «Vull sortir!».

Mirà enlaire, com si tingués l’esperança de descobrir-hi una obertura fins aleshores desapercebuda, però no era això. Era només que amb tota la seva voluntat provava d’oblidar. Les parets, naturalment, però també tot el restant, tot, començant per ell mateix. Oblidar qui era, què feia, quin nom tenia, on treballava. Començar en blanc. Com una pàgina sense rastre d’escriptura. Potser així…

Però ni així.

Va tornar a acalar el cap, sempre concentrat però en aquella voluntat obstinada d’oblit. I potser per això mateix encara li era més difícil d’oblidar, de desinteressar-se de tot allò que l’envoltava. Perquè ara va descobrir que als seus peus, sobre els rajols, brillava alguna cosa. Es va ajupir a recollir-ho, tot encuriosit. Però no arribà a completar el gest. Abans, va veure que era un botó. Probablement de la seva americana. Devia haver-li saltat quan se la va treure tan impetuosament.

Va clavar-li un cop de peu, però el botó l’eludí i la punta de la sabatilla va passar sense ni fregar-lo. Tant se valia, però en certa manera això va molestar-lo i l’obligà a provar de nou. Aquest cop el botó rodolà amb violència contra la paret, on ensopegà. Després va retornar i acabà per aturar-se a dos dits de l’indret on havia reposat de primer. Aleshores se’n va desentendre.

Amb quines foteses es complicava la vida!

Va estendre de nou el braç cap a la paret, amb la intenció de palpar-la, però aquell gest, a poc a poc, i sense que la seva consciència intervingués gens ni mica en el que feia, s’anà convertint en un moviment ben diferent. Perquè ara la mà estesa gratava la paret amb les ungles, com si això pogués enderrocar-la. De primer el moviment era breu, fins i tot reposat, tranquil i calmós, el moviment d’una persona que s’entreté sense finalitat aparent i omple uns moments buits, però aleshores, encara amb la mateixa lentitud d’abans, va anar transformant-se. Cada cop gratava una mica més fort, com si l’exasperés la resistència que trobaven les ungles.

La seva mà recorria la paret, i el gest esdevenia més i més insistent, s’allargava, semblava multiplicar-se en tot de moviments sorollosos i continuats que ofegaven les possibles remors de fora. I ben aviat foren totes dues mans, l’una al costat de l’altra, l’una sobre l’altra, obstinades a gratar, a agredir, a macular la polidesa indestructible del mur.

Hi posava l’ànima, ara, en aquella activitat. Sinó que això no contribuïa pas a fer-la més eficaç. Les ungles relliscaven, i ell s’hi acarnissava mentre la substància còrnia s’anava usant, amb una rapidesa que li hauria semblat desconcertant si s’hagués aturat a pensar-hi, una cosa que no feia, que no podia fer, car l’únic que tenia importància era continuar i continuar, com una estona abans, quan feia voltes perdudes per l’habitació amb l’anhel inconscient de defugir la realitat.

La usura arribà gairebé fins al començament de la carn. Els caps dels dits li feien mal, se li encetaven, però ell no parava, se’ls anava menjant en aquella tasca inútil. Amb les dents s’hi hauria posat, si hagués sabut com fer-ho! Lamentava no tenir uns ullals afilats de bèstia carnissera per usar-los fins a l’arrel. Que bé que li hauria anat ara ésser un elefant, un rinoceront, qualsevol animal proveït d’un instrument afilat i dur, capaç d’obrir forat en la paret! Però no disposava de res d’això. Només era un home. Un pobre home.

—Em sembla que no podem pas esperar més —va dir algú, a fora.

Els mots relliscaven pel seu damunt, molt clars, però gairebé inintel·ligibles, talment com si hagués desaprès d’oir o com si aquells es parlessin amb una llengua estrangera que no sabia, que un dia molt remot havia après però que ara havia oblidat, potser perquè feia tant de temps que no se n’havia servit, potser perquè les seves facultats mentals minvaven.

—Avisem la policia, doncs?

Que ho havia preguntat? Perquè allò fou una pregunta, encara que no en copsà tot l’abast. Si l’hagués copsat, se n’hauria rigut.

I algú altre devia opinar com ell, perquè va sentir-se en efecte una rialla, i això sí que ho interpretà bé, un esclafir entre fastiguejat i sarcàstic, però al mateix temps adolorit.

Un dels seus fills reia…

També hauria rigut si s’hagués trobat allí dins, menjant-se els dits en aquell treball ingrat i sense esperança de vèncer un monstre. Perquè la paret era un monstre. No es deixava oblidar, i aquest era el seu poder. Ara, això, era el que més temia. L’únic que temia.

No se n’havia adonat, però començava a queixar-se. Allò que se li escapava de la boca no era un plor, ni paraules, ni blasfèmies o insults, sinó quelcom d’indistint, un gemec sense forma, fet de mil remors que es combinaven en els seus òrgans bucals, un xiscle ofegat, com vingut d’un indret llunyà del seu dolor, un lament que s’anava prolongant i que a ell mateix li posava la carn de gallina.

Semblava una fera, ara, una veritable fera dreçada al llindar de quelcom d’insuportable, un animal que sent una crida o una fiblada misteriosa, a la qual respon amb el seu pànic, amb quelcom que ja ha perdut la serenitat; que hi respon amb totes les seves facultats, però per a defensar-se’n, o així s’ho creu, perquè en definitiva el gemec fa el joc de l’enemic, l’afebleix, el lliura lligat de peus i mans a la potència de l’assaltant…

Era tot això i eren moltes altres coses, car tot plegat es reduïa a una confusió sense nom i que tampoc no en necessitava cap, tota vegada que no era res i ho era tot. Pànic, un pànic ferotge com no havia conegut mai en el transcurs de la seva vida, ni aleshores que va haver de córrer per tal de defensar la pell. Això no era haver-se d’estar amagat sota les lloses d’un rec, esperant la nit en una posició incòmoda. La nit s’atansava, ja era més fosc, i més fosc, i dins de poc sortiria i emprendria el camí de la salvació. N’estava segur. I, mentrestant, a qui podia acudir-se-li d’anar-lo a buscar allí, sota el rec, amb els peus xops, tremolant com una fulla a l’embat del vent hivernal?

Era un altre pànic, quelcom que desafiava l’anàlisi, una cosa nova, com un descobriment que feia sobre ell mateix, com una novella disponibilitat que abans ni se sospitava i que sempre devia haver posseït, seva, perfectament seva, fins aleshores amagada en algun racó, en algun replec de la seva persona. I ara sortia a la llum amb tota la seva puixança mentre els dits tornaven a relliscar gairebé insensibles, duts només per l’impuls anterior, sobre la paret que no havia cedit gens i on no restava cap mena de senyal.

—No sé si valdrà més telefonar o anar-hi personalment…

Paraules i paraules, remors sense significat, però que el van fer cridar. Els gemecs, gràcies a aquest petit estímul, es convertien en ahucs violents. Semblava com si verament s’hagués tornat foll.

La veu ressonava per tota la cambra, la inundava d’una manera més física que no pas el seu cos magolat. Semblava mentida que no el sentissin. Però no oïen res, ni ell tampoc, ara atent al reeiximent d’aquell crit, a la cresta que es formava de tant en tant, com quan l’onada assoleix el seu moment de plenitud. Allò era el que el preocupava, o si més no el que l’ocupava, el que l’omplia. Allò era tot el seu món, amb la cambra que formava part també d’aquell crit i que semblava cridar amb ell, que potser cridava…

Va callar de cop. Aquesta idea que acabava d’acudir-se-li inesperadament era tan esparveradora que immediatament li calgué comprovar si es tractava de quelcom més que d’un pensament passatger. Per sort, en callar ell tot va quedar-se quiet, tranquil com abans d’alçar la veu.

Va acollir el silenci com una primera deslliurança. Perquè ell no tenia ganes d’udolar. Alguna cosa l’hi obligava. I ara que havia pogut sobreposar-se a aquell temor gràcies al temor més gran que li inspirava la possibilitat d’una cambra xisclaire, el silenci era com un oasi que li retornava la raó, quelcom d’infinitament benefactor que li permetia de sospirar com qui es treu un pes de damunt.

Va descobrir que ja no gratava la paret. Potser havia deixat de fer-ho en el precís moment que callà, potser feia ja estona que els seus dits eren immòbils, no ho sabia. El fet era que ara tenia les mans caigudes al llarg del cos, en una actitud encarcarada que pel seu mateix repòs suggeria el moviment, l’impuls probablement de saltar.

Però saltar on i per què? I ¿com saltar en aquell indret tan petit, sense trencar-se la closca contra una de les parets? No. Era una suggestió insana, no hi havia res en aquella immobilitat que tingués verament ganes d’alterar-se, ben a l’inrevés, tot desitjava prolongar-lo, fixar-s’hi fins a convertir-lo potser en una cosa, en quelcom mancat d’ànima, incapaç de sofriment, d’alegria, faltat de tot llevat d’una rigidesa que, aleshores, ja no existiria per a ell, per tal com no disposaria de res amb què apreciar-la, amb què aprovar-la o desaprovar-la, amb què sentir-se’n admirat o sorprès o enfavat o disgustat o…

Descobrí que les disjuntives s’encadenaven i que de l’encadenament naixia quelcom de semblant a un prec o a una lletania, quelcom que no afirmava ni negava, que no unia ni separava, paraules que ja no ho eren i remors que es convertien en paraules…

Era algú que parlava per telèfon! No era ell, sinó els altres!

—Valdrà més que enviïn un inspector i que…

Tots devien escoltar, i ell escoltava com si la veu de l’altre costat parlés dintre seu, una veu que no sentia però que era present, destruïda de cop, anihilada per la veu del fill que feia:

—Sí, senyor, penjo…

I degué pensar, car el telèfon es disparà gairebé en el mateix moment o el xicot va agafar-lo i digué:

—Sí, senyor, jo mateix he telefonat…

Una comprovació?

Era en Jaume, ja que ara en Jaume va dir immediatament, aquesta vegada als seus:

—Ja està. Diu que vénen cap aquí.

Semblava que s’havia tret una gran responsabilitat de sobre. I fins i tot ell se’n sentia alleujat… Però era mentida! No podia haver-hi alleujament per a ell, fessin el que fessin, diguessin el que diguessin, encara que a la casa hi acudissin tots els policies del món.

«Tancat, tancat, tancat!», es deia i es repetia, i aquesta era l’única cosa certa, indiscutible. Tancat, tancat, tancat!…

Va tenir una revifalla. Que potser ja es donava per vençut? I per què havia de donar-s’hi? Ara havia recobrat l’ús de la raó. Veia que calia continuar insistint si volia sortir d’allí i donar-los una sorpresa… No, res de sorpreses. Simplement abandonar la cambra d’una vegada. Però ja ho havia provat tot. Què més podia fer? Només de pensar-hi, el seu malestar augmentava…

Es va posar les mans al cap, amagant-se la cara, amagant la ganyota que li desfigurava els llavis. Va restar uns breus moments en aquesta actitud i aleshores les mans van tornar a relliscar al llarg de les galtes, on deixaven unes menudes pistes sangonoses abans de caure novament al llarg del cos.

La cara semblava haver-se-li asserenat una mica. Però no perquè hagués trobat un procediment inèdit de lluitar amb la paret, sinó perquè se sentia tan perplex i amoïnat que els trets acabaven de perdre tota expressió.

—Déu faci que el trobin… —va sentir que deia l’Aurèlia.

Era remarcable que fessin tan poc de soroll. Set persones que gairebé no es movien, que gairebé no devien respirar. I ell a frec de nas, a tocar d’ells com qui diu, esgargamellant-se, picant i cridant com un condemnat…

«Prou, ja n’hi ha prou!», exclamà en veu alta. No pensar, no pensar en res mes, no recomençar aquell cercle viciós, deixar-se anar, abandonar-se un cop per tots… En tenia una ànsia immensa, però encara no podia, encara li era impossible de decidir-s’hi, de resignar-s’hi, car la decisió, la resignació, havien de procedir del cos. Potser quan se sentiria més feble? I quantes hores passarien, quants dies? Quant de temps pot resistir un home sense menjar ni beure?

No ho sabia ni ho volia saber. Refusava obstinadament tota temptativa de reflexió, tota sospita d’activitat mental. No pensar!, era la seva consigna. Però així i tot pensava, Com podem estar-nos de pensar?

Es va ficar les mans a les butxaques dels pantalons. Un gest habitual que encara no havia fet, llevat d’aleshores que es va treure el mocador per tal d’eixugar-se les mans enllarduscades pel vòmit. Un gest habitual… Potser calia precisament lliurar-se als gestos acostumats, com si no hagués passat res, com si aquesta cambra fos una habitació ordinària…

Va riure, sarcàstic, Quin sentit tenien, aquí, els gestos acostumats? Podia fer-los, per començar? Li restava prou llibertat per a fer-los? Podia, és veritat, agafar el diari que tenia a dos pams del peus, convertit en un parrac perquè en el seu anar i venir per la cambra l’havia pràcticament destruït; podia refer-lo i posar-se a llegir-lo. O bé agafar el rellotge i provar de reparar-lo. Sí, tot això era possible, però el gest no seria el mateix, no s’assemblaria al de fora…

El contacte del folre amb els dits lacerats li resultava desagradable, dolorós, i optà per treure’s altre cop les mans de les butxaques. Però ara no sabia què fer-ne. Era estúpid allò de restar dret al bell mig de la cambra, amb els braços caiguts, sense fer res.

Es colpejà una mà amb l’altra, els nusos escorxats de la dreta amb el palmell de l’esquerra, dolçament, suaument, per no fer-se mal. Era com una persona que comença a donar senyals d’impaciència perquè l’home o la dona amb qui ha convingut una cita no ve, es retarda. O també com algú que es troba en una cruïlla de camins, indecís, sense saber per on tirar i fa temps mentre s’ho rumia.

Però no era res de tot això. Era simplement un home tancat que no podia sortir de la seva presó ni era capaç d’imaginar una manera humana de recobrar la llibertat. «Això, sóc», va dir-se.

Féu un pas i es quedà a tocar d’una de les parets, de la que limitava amb el menjador, on els seus, callats, continuaven reunits. No ho va fer amb la intenció d’escoltar, de trobar-se més a prop d’ells, sinó per moure’s una mica, per trencar la immobilitat que li pesava. Li pesava igualment el moviment i per això tornà a aturar-se. Li pesava tot.

Ara la ferum del vòmit no era tan violenta, o potser era que ell s’hi havia anat acostumant i ja no la sentia. O potser… Per què imaginar més possibilitats? Per què imaginar res més?

Va cloure els punys com ja havia fet altres vegades, però es va veure obligat a relaxar de nou la pressió dels dits que li feien mal. Si almenys aquella cambra hagués tingut la virtut d’obrar com un bàlsam… Però no. Era una cambra enemiga que devia alegrar-se de veure’l malmès de cos i d’ànima. En ell, ja no restava res de sencer.

«Però vull sortir!».

Ho havia cridat amb la seva veu més poderosa i ell mateix se n’espantà. El crit l’havia eixordat. Així i tot, va repetir-lo: «Vull sortir!». Com si es volgués fer companyia, com si no en tingués prou d’estar allí tot sol, amb els seus pensaments, i aquesta veu que rebotava de paret a paret fos una presència benefactora pel sol fet de tractar-se de quelcom d’aliè, no ben bé seu un cop el crit proferit i lliurat a l’atzar i als accidents de l’exterior.

Va tornar, doncs, a cridar, només per sentir-se, per saber que era capaç de fer-ho i que la veu retornaria a les seves orelles després d’haver recorregut tot l’àmbit de la cambra.

Al cap d’unes quantes provatures, però, el joc el desencisà. Com tots els jocs, al capdavall resultava por divertit. I no el va satisfer gaire més la rialla quan es decidí a provocar-la. Cataractà de la seva gorja, però i què?

Per molt que fes, sempre estaria sol. Era la seva veu, era la seva rialla i, si plorava, seria el seu plor. Ell, una part d’ell, una manifestació d’ell que coneixia força bé, perquè feia cinquanta-vuit anys que plorava i que reia, que parlava i cridava. Cinquanta-vuit anys que es coneixia o es desconeixia, però que vivien junts. Junts ell i el que fos. Tot això, totes aquestes manifestacions de la seva persona. Si almenys hagués pogut canviar de veu! Però la cosa ja havia tingut lloc una vegada, quan l’adolescent succeí a l’infant, i no era probable que es repetís.

«No em faré vell!», es va dir tot d’una. Mai no tindria la veu trencada dels vells, perquè això era el final de tot. ¿Com imaginar que podria anar vivint i vivint dins la cambra, dies i dies, setmanes, mesos i anys, tot sol i sense res ni ningú? No, no era imaginable. I s’ho deia amb una inclinació del cap, també per tal de fer-se companyia, per tal de subratllar el que pensava, perquè sense adonar-se’n volia procedir com si hi hagués algú altre amb ell, com si ell mateix fos actor i públic, protagonista i testimoni.

Va sospirar, potser per centèsima vegada. Ho feia tot per centèsima vegada. S’havia de repetir per força. Què havia fet tota la seva vida, sinó repetir-se?

Li va semblar que sentia una remor de passes precipitades a la banda de fora, cap a l’escala, i escoltà intensament. Els policies, ja? No era possible, ni que haguessin viscut al costat. No. No els eren. Les passes, si verament es tractava de passes, es van perdre amunt o avall, cap a un indret o altre. Tan bonic que seria ara de poder pujar i baixar unes escales! Tan bonic que serie de fer qualsevol cosa, una d’aquestes moltes coses que aquí no podia fer!

Tornà a sentir-se rabiüt. Les maleïdes parets! Se’n va separar amb un gest amenaçador, però va haver d’immobilitzar-se de nou perquè en moure’s l’havia sobtat un malestar estrany. Com si se li hagués trencat alguna cosa per dins, una peça vital.

Provà de recobrar-se. Allò era un estat passatger que no duraria. Va quedar-se, doncs, molt quiet on era, vagament anellat sobre ell mateix, i després, a poc a poc, tornà a estirar-se com si es deixondís. El més curiós de tot, ara, era que la ràbia aquella, l’impuls que l’obligà a moure’s, no s’havia enfredorit. Continuava allí, dintre seu. El malestar no havia pogut destruir-lo.

I res ja no el podria destruir, perquè a mesura que anava redreçant-se, retornant de la seva estranya feblesa, allò que li restava de poder de decisió es concentrava en aquells mots que mai no havia parat de dir-se: lluitar contra la paret. Però ara sabia que calia lluitar-hi fins a perdre la vida, jugant-s’hi el tot per tot, de veritat, sense reserves, sense pànic, o encara que fos amb pànic, però en tot cas amb aquella mena de pànic que fa valents els soldats i els obliga a avançar a l’encontre del perill. Fins al final, contra la paret!

Com un enemic autèntic, no com un home que vacil·la i retrocedeix i només ataca en un paroxisme que el foragita d’ell mateix. No. Ell sencer, conscient i covard, però fins al final, fos el que fos. Un dels dos antagonistes seria destruït, ell o la paret, però si era ell, si li tocava el perdre, el mur no podria vanar-se de res.

Calia recomençar des del principi. És a dir: per l’oblit aquell que de primer no havia pogut aconseguir. Perquè ara no sostindria una batalla física, sinó, de nou, únicament que aquest cop sense cansar-se’n, un combat purament mental. En el transcurs d’aquesta lluita potser perdria fins i tot els sentits, però es refaria tantes vegades com calgués per tal de prosseguir la pugna. Ja s’ho havia dit: fins al final de tot.

Però, que n’eren de puerils els mitjans que se li acudien! Comptar, recitar-se fragments de llibres que recordava, fragments escolars, perquè després, de gran, ja no havia llegit gaire… Començaria per comptar quant despenia anualment en cigarretes, paper de fumar, llumins, calculant cada cosa per separat, amb una aproximació suficient… Però que potser li interessava prou, tot això, per absorbir-s’hi?

No, gens ni mica. Fins i tot era idiota d’imaginar-ho. Què li interessava, doncs, en aquell moment?

«Aquest és l’error!», va reflexionar. «Pensar en aquest moment». Calia que es preguntés: què m’interessava prou, a fora? I obligar-se que tot això tornés a interessar-li allí dins, com si no hi fos.

Però encara faria una cosa millor. Perquè si aconseguia de distreure’s de veritat, com podria, ensems, esbossar el gest capaç d’obrir-li la paret? S’hi repenjaria i així, automàticament, l’oblit i la sortida coincidirien. Calia que coincidissin. Era forçós… si les seves presumpcions no l’enganyaven.

Astúcia! Calia mostrar-se astut. S’estintolà, doncs, contra el mur i mirà de concentrar-se en alguna cosa que li fes oblidar aquella presència obsessiva.

Potser la seva infantesa. No com havia estat, sinó com moltes vegades, sobretot darrerament, desitjà que hagués estat… Sí. Només li calia recordar les moltes ocasions en què, de primer els propis fills, més tard, quan ja eren crescuts, els fills dels altres, tenien el poder d’alliberar-lo d’ell mateix, del seu jo adult, per a submergir-lo en una evocació fantasiosa d’un pretèrit que mai no fou prou satisfactori però que amb els anys s’hi anava convertint. Ara la posaria en marxa sense que aquestes presències infantils fossin necessàries. Podia fer-ho.

Ho feia ja… No era la casa miserable i potser indigna fins i tot d’aquest nom on va passar els primers anys de la seva vida, els millors de tots en el record, sinó la casa ampla i confortable amb el seu bonic jardí… D’aquí partia potser el seu desig constantment renovat, però també sovint oblidat, d’anar-se’n a viure al camp. Partia de la seva infantesa no totalment satisfeta, car fou adult abans d’hora, molt abans que els altres nois que coneixia.

Doncs un casal. Perquè, si tot era imaginació, no valia més imaginar-ho en gran? No simplement la caseta que somniava, sinó tot un casal, ple de cambres i corredors, d’indrets foscos i racons misteriosos on amagar-se per jugar amb els altres infants, de caus que descobriria a poc a poc, trèmulament, disposat a totes les aventures, a totes les sorpreses… Un casal envoltat per un jardí espès d’arbres verds que s’allargaven a tots dos costats dels caminals coberts de grava i de sorra. Algú tenia cura de tot això, però ell no veia mai ningú, perquè la presència d’un estrany, d’un jardiner, d’una persona adulta que no pertanyia a la família, li era odiosa. Tot s’ordenava i es conservava, doncs, tot sol, si no fos que se’n preocupés algú de banda de nit, quan ell ja era a dormir…

Oblidava la paret.

No, no l’oblidava. Continuava present contra el seu cos, contra la seva espatlla que s’hi repenjava —i també dintre seu, en les pregoneses del seu esperit.

«Prosseguim, encara no ha arribat el moment», va dir-se.

Hi havia les grans migdiades d’estiu, quan tothom dorm. Però ell, en aquella hora no dormia. Ell havia sortit al jardí a perdre’s per les grans clapes d’herba i d’ombra, sota els arbres, i allí, aturat a frec d’un tronc centenari, observava el joc de les sargantanes i… que en coneixia pocs, d’animalons! Allí on havia transcorregut la seva infantesa autèntica ni animalets no hi havia. Sí que n’era, de trist!

Però aquí, en aquest paradís confortable que es forjava, aquí sí que n’hi havia, i els observava lliurats a llurs corregudes, al fervor del sol i a la joia planera, sense mistificacions, de les criatures que viuen simplement, despreocupades.

Ell amagat entre la vegetació o al costat de l’arbre ufanós… Però què ho feia que tot això no acabava d’operar? On era la màgia d’altres vegades? Perquè aquelles sargantanes, aquell jardí i aquell casal els pensava. Res més. Era incapaç de veure’ls.

La paret, la paret amb la seva influència maligna en tenia la culpa. La paret li omplia les retines. Calia tancar els ulls per tal de lluitar eficaçment contra la pertorbació.

Els va tancar. Però fou per descobrir que aquell jardí somniat potser tampoc no li interessava tant com hauria volgut. I per què havia d’interessar-li, ben mirat? La seva infància quedava enrera, tan llunyana que ja semblava inexistent. Era un adult, i els altres… Que potser somnien, els adults?

Havia sentit parlar dels poetes. Però ell no era un poeta. No tenia la imaginació fresca i desperta d’una joventut més o menys perenne. De fet, estava molt cansat. Més que els cinquanta-vuit anys que duia a l’esquena, li pesava l’experiència d’una manera de ser home que volia incloure la humanitat sencera. Dfon l’havia tret, aquest pes? Perquè fins aleshores…

La paret, sempre la paret. La seva presència funesta. Però la destruiria. No s’havia dit que estava disposat a arribar al final, costés el que costés? Prosseguiria, doncs.

Però, què més? Què més podia haver-hi, susceptible de fer-lo oblidar, d’abstreure’l del present? O li calia potser oblidar sense acudir a l’ajut de les imatges, acollint-se a una pura absència?

Absentar-se d’ell mateix… Això era insensat. Ningú no s’absenta d’ell mateix. Encara que cregués que sí, que era possible. No s’absentava quan imaginava coses. Continuava present. En algun indret, sempre, sempre sabia que existia, que era ell, que feia això o allò, que pensava o que imaginava i que sense ell no hi hauria hagut ni pensament ni imaginació. I ara també era així. Amb això altre: la paret.

Usava el mot, usava la imatge, tip de dir-se l’un i de contemplar l’altra, encara que ho fes amb els ulls tancats. Però aquí usar no era destruir, car més enllà del mot i de la imatge el mur continuava existint, era!

Va tornar a obrir els ulls. No calia enganyar-se. Contemplar o no contemplar la veritable paret era exactament el mateix, al capdavall. Més que els ulls, l’enemic era la seva ment. Si podia encegar-la…

Per què havia d’ésser incapaç de pensar fins al final en res? Si ell feia i desfeia, si era ell qui donava importància a les coses i, entre elles, a la paret i a la cambra, per què no podia destruir allò que construí? Destruir-ho dintre seu…

Res no es desenvolupava tal com esperava. En lloc d’ésser l’amo, era l’esclau. Calia revoltar-se… Però ja ho havia fet. No s’estava revoltant des que penetrà en la cambra? De què li servia? La paret era més forta i tenia la mà dura.

«No hi fa res», reflexionà pacientment, «no hi fa res. Tornem-ho a provar». I va insistir encara. Ara perseguia altres imatges, només que ja no sabia ben bé quines. Les perseguia a l’atzar, com un caçador que surt a provar sort, a la que salta. I saltaven, sí, però darrera les peces que queien o que intentava de fer caure, sempre hi havia el camp. Hi havia aquella paret.

«Això no pot ser», es va repetir. «Fins al final. No ens desanimem». Però de fet ja no podia estar més descoratjat. Havia arribat al fons de tot, a l’indret aquell des d’on ja no s’espera res, el centre de l’infern, quan tot s’ha acabat i el rellotge avança per un temps que ja no recorrerem.

Ho comprenia i no ho volia comprendre. Però d’aquest doble moviment muntava cap al seu cervell, i també cap al cor, una mena de resignació que es feia un lloc, el conqueria pacientment al bell mig del neguit que semblava dominar-lo. Tot canviava de signe. Si no, per què continuava allí repenjat, sense fer cap gest, com temorós de perdre contacte amb la superfície blanca? Per què no es desesperava?

«Si ja n’estic, de desesperat!», es va dir. «No pot haver-hi una desesperació pitjor que aquesta. Abandonar-se…».

Va treure forces de flaquesa. Continuar pensant, continuar imaginant, continuar lluitant. Sempre fins al final, fins al final… No havia de permetre que l’abassegués aquell encantament que el retenia allí, immòbil, inútil Era un home. Matxucat, desanimat, extenuat, miserable, però un home. Sempre un home. I li havien fet allò. A ell, un ésser lliure, l’havien empresonat. S’hi havien atrevit! Fos qui fos. Aquesta menyspreable i estúpida paret!

Treballosament, encenia una espurna d’ira, la cultivava amb devoció perquè no es perdés, hi bufava per tal d’abrandar-la…

La ira, la gran ira dels homes, dels animals venuts i acorralats…

I la ira muntava, a poc a poc, molt a poc a poc, feixugament cultivada, com una flor d’hivernacle. Però pujava. Li emporprava les galtes fins aleshores lívides, li feia redreçar el cap i tancar de nou els punys malgrat el dolor, malgrat tot. Un home des de la ratera. Menys, menys encara que res.

Es va separar de la paret quan la necessitava més que mai, car l’angúnia augmentava. Però ara no podia estar-se quiet. Li faltava l’aire. Sí, alguna cosa havia canviat. Potser no la cambra, però quelcom havia canviat. Respirava dificultosament, allí immòbil. Una mica de moviment, doncs, una mica d’exercici.

Ah, i per què, per què li havia de passar allò, i precisament ara? No volia lluitar, debatre’s fins al final? Però encara es refaria, no s’havia acabat tot, aquest malestar no podia durar, passaria ara mateix, d’aquí a uns segons, quan hagués fet unes passes amunt i avall de la seva cel·la.

Avançà el peu, impacient d’allunyar-se d’ell mateix, de la seva pròpia immobilitat, i va sentir quelcom sota la sola de la sabatilla, quelcom que s’esmunyia de traïdor, per fer-lo caure… Era el maleït botó de l’americana!

Va lluitar com arran d’un abisme per tal de conservar l’equilibri compromès, però així i tot, després d’un balanceig, el cos va inclinar-se violentament endavant. D’instint, amb la intenció de protegir-se, allargà les mans cap a la paret que el sostindria perquè era un envà com els altres…

No va tenir temps de pensar en res, ni en que havia obtingut la victòria. Darrera les mans van seguir els braços, el cap, el cos, les cames. Va caure estenallat, dins el seu dormitori de sempre.

—No ho heu sentit? —van cridar simultàniament tres veus.

Hi va haver dos segons d’una immobilitat perfecta. Després, com d’acord, totes set persones es van precipitar cap a l’habitació, d’on procedia el soroll.

—David! —xisclà la dona.

Els altres no van dir res, però s’apinyaren al seu entorn. En Jaume, blanc com la cera, s’agenollà i va cercar-li el cor amb uns dits tremolosos.

Però no l’hi va trobar. Ja no en tenia.

Barcelona, 29 de març —
4 d’abril de 1956.