4

Era l’Aurèlia petita, és clar.

—Hola, bona nit! —va dir.

No devia pas observar res d’anormal en l’expressió del seu germà, que l’havia oberta, perquè saludà amb naturalitat, indiferentment.

Un moment després, però, i ara ja devia haver mirat cap al menjador, on hi havia les dues dones, féu:

—Què mireu? Passa alguna cosa?

Fou en Jaume qui contestà, brutal:

—El pare ha desaparegut.

Silenci. I uns mots incrèduls:

—Ha desaparegut?

Els altres devien assentir amb el cap, però un instant després tots parlaven alhora. Semblaven excitats d’una manera estranya que a ell va semblar-li poc natural. «Però, i què és natural, en aquest assumpte?», es va preguntar.

La mare aviat va tenir la veu trencada i els plors devien inundar-li els ulls, car en Jaume exclamà amb impaciència:

—No s’ho prengui així, dona!…

Però l’Aurèlia petita ja li feia cor, perquè de vegades era d’una sensibilitat malaltissa. Plorava com si li haguessin dit que s’havia mort. «I que no ho és, com si fos mort?», es va dir ell. «Si no troben la manera d’alliberar-me…».

I per a aconseguir això els calia enderrocar la paret. No podia sortir d’aquí, ara. «Pensem-hi, doncs», decidí.

I mentre mare i filla rivalitzaven i en Jaume es molestava i la Casilda intentava de posar una mica d’ordre a l’escena, ell se submergí un cop més en les seves desesperades cogitacions. Tot i que no s’ho volia confessar, i malgrat les derrotes sofertes fins aleshores, encara confiava de trobar la solució. Ni que fos d’una manera ideal. Ara, gairebé se n’acontentava. Més que res, ara volia una satisfacció.

Calia imaginar, doncs, que, d’una manera o altra, no sabia quina, però d’alguna manera, descobrien la seva presència en aquella cambra i emprenien l’enderrocament de la paret. Hi havia, però, una primera pregunta inevitable: i es deixaria enderrocar per fora aquell mur que tan aferrissadament resistia per dins? Deixar-se enderrocar seria una derrota per al mur, i ell, després de totes les provatures realitzades, no veia prou bé com la paret toleraria aquella desfeta. Perquè era com un ésser viu, tot i les seves aparences de matèria inerta.

Com un ésser viu, per tant, devia tenir la seva voluntat, i era precisament aquesta voluntat allò que s’oposava als seus esforços, S’oposaria també als esforços conjugats dels de fora? L’instint li deia que gairebé podia donar-ho per segur. I, si no s’hi oposava, senyal que per aquella banda tenia alguna debilitat. El seu taló d’Aquil·les, com si diguéssim.

Sí, pensant-hi bé, gairebé era forçós que el tingués, perquè no hi ha ni ésser ni cosa sense el seu flac. I aquest, si no era a l’interior, calia que fos a l’exterior. Podia, doncs, imaginar-se els seus foradant, llevant maó rera maó fins que el descobrien. I la paret hauria de cedir, ni que fos amb repugnància, a contracor. Renunciaria a la seva natura per disgregar-se en tot de menuts fragments que en Jaume i els altres anirien amuntegant a llur costat, o que potser deixarien escampats per terra, en llur impaciència per acabar com més de pressa millor.

I al capdavall de tot, quan ja hi hagués un forat prou gran per a passar, ell seria lliure, lliure de bell nou!

Però si la cambra era seva, si era creada, com gairebé es veia obligat a pensar, precisament per a ell, no era possible que es deixés enderrocar per unes mans que no fossin les seves. Els altres, si era així, s’obstinarien en va i, en veure que llurs esforços eren ineficaços, potser fins i tot acabarien per cridar un professional, un paleta. Se li resistiria, també.

Imaginà la cara de l’home, un obrer desconegut, en trobar-se per primera vegada a la seva vida amb un mur que no volia cedir a cap de les seves eines, que es resistia a la seva ciència. Es grataria la closca amb un gest entre perplex i exasperat, mentre al seu volt tots el mirarien interrogatius, amb una petita esperança que anava fent-se fonedissa a mesura que les hores passaven i l’home no se sortia amb la seva…

I ell, mentrestant, què faria? ¿Podria ajudar-los d’alguna manera, des d’allí dintre? No amb paraules, amb mots d’encoratjament, això no, perquè l’experiència era feta que cap so no travessava l’àmbit de l’habitació, sinó amb les seves mans… Amb les seves mans inútils?

No, aquest camí no tenia sortida. Havia quedat tallat allí mateix, a l’inici. Calia pensar que d’una manera o altra assolien llurs fins i que, al mateix temps, la paret, com li semblava natural, resistia victoriosa?

Això era el que probablement succeiria. Perquè la paret es deixaria enderrocar en la mesura que participava de la naturalesa de les parets corrents que solen bastir les cases, però es resistiria en aquella altra mesura que formava part d’un ordre distint, l’ordre precís de la cambra on ell era tancat.

Les implicacions d’això eren senzillament desconcertants, perquè passaria el següent: que a mesura que anirien traient maons, descobririen el menjador si treballaven des de la banda del dormitori, o el dormitori si treballaven des del menjador. Allò que no descobririen, seria la cambra.

Per a ells, per als familiars i per al paleta, no podia haver-hi cap cambra allí, només un envà que separava dues habitacions. Ell i el reducte aquell, doncs, romandrien intocats. No el podrien descobrir. Car la veritat era aquesta: la cambra existia entre maons. Més ben dit: a l’interior dels maons. Era probable, doncs, que en cada maó, un cop desfeta la paret, continués existint la cambra, la qual aleshores ja no seria una, sinó moltes, una per cada maó dels que formaven l’envà ordinari.

Però com podria ell continuar presoner a l’interior d’uns maons que serien separats? ¿Es dividiria igualment el seu cos, les cames en un indret, els braços en un altre, el cap en un tercer?… En destruir la paret, el destruirien?

Heus aquí unes conseqüències d’una gravetat que no havia previst en encarar-se amb la possibilitat de l’enderrocament del mur, enderrocament que seria dut a terme a expenses de la seva integritat corporal. Si no era que…

Sí, encara existia una altra possibilitat: les cambres es multiplicarien, cert, i atès que ell era dins l’única cambra existent, aleshores per força hauria de trobar-se dins totes les altres que es formarien. Però sencer en cadascuna d’elles, com sencera i suficient seria cadascuna de les habitacions!

Podia imaginar-se deu o vint o cinquanta Davids en altres tantes cambres, cadascun d’ells amb el seu sofriment, amb les seves preocupacions, lluitant per sortir? I lluitarien sols, és a dir, cadascun d’ells amb ell mateix, sense saber res de la lluita que menaven els seus iguals a l’interior dels maons idèntics? O bé la seva consciència es repartiria entre uns i altres i en cap d’ells no arribaria a ésser una persona completa, per sencer que fos el seu físic?

Una disgregació de la personalitat?

Era més fàcil de creure que no, que restaria enter, físicament i espiritualment enter, en cadascun dels maons. Sinó que aquest restar sencer en cadascun d’ells no excloïa també una certa desintegració, d’un altre ordre, és clar, però encara més perillosa, potser, i de totes maneres força més esfereïdora. Perquè allò que tindria lloc seria un resultat netament esquizofrènic.

L’enderrocament de la paret significava doncs la follia, una follia de la qual no seria conscient, puix que per un boig és racional ésser boig, però que existiria malgrat això en els efectes que obraria sobre el seu capteniment. Cada part d’ell mateix, que ensems seria ell tot sencer, es mouria pel seu compte, pensaria pel seu compte, sense tenir en consideració el capteniment o els pensaments de les altres parts, tan senceres com aquella, i al mateix temps tan fragmentades pel sol fet de pensar o d’obrar diferentment.

La perspectiva era poc falaguera, es va haver de confessar mentre unes gotes de suor li amaraven el front, cosa que no tenia res a veure amb el fet d’habitar un espai reduït. La temperatura de l’indret era constant i agradable, ni freda ni calenta, exactament adaptada a les necessitats del seu cos. Era la mena de transpiració amb què l’ànima tradueix els seus terrors.

Sempre havia tingut por de la follia, una por tan irracional com la follia mateixa, i ara que s’encarava amb aquella possibilitat d’una manera netament conscient, detallada, lúcida, fins i tot voluptuosa, perquè hi insistia, no sols el front, sinó fins i tot les mans acabaren per omplir-se-li de suor. Intentà de tranquil·litzar-se: «no es tracta d’una realitat, és una mera especulació», es va dir. Però així i tot…

La serenitat la va retrobar per un altre camí, quan sense com va ni com costa se li va acudir que la condició precisa de la seva sortida d’allí era potser la follia que tanta por li feia. Potser era indispensable veure’s multiplicat en un cert nombre de Davids, un a cada maó, i cadascun d’ells confiat a la seva singularitat, perquè la paret, les parets en aquell cas, cedissin d’una vegada. No pel fet mateix d’aquesta multiplicació de caràcter físic, sinó per això altre: en multiplicar la seva personalitat, lluitava contra la cambra amb avantatge. La cambra continuava essent la mateixa, no existia una possibilitat esquizofrènica per a ella, i per tant les dificultats que oposaria a la seva sortida serien exactament les mateixes d’ara. Ell, en canvi, disposaria de més recursos.

Ara només podia lluitar contra la cambra amb la seva única persona, amb l’únic cervell que li fou concedit. Però si arribava a verificar-se aquella fragmentació que en realitat només ho seria en aparença, perquè cada David seria capaç de pensar per ell sol, de pensar fins al final i de distinta manera, en aquest cas, doncs, multiplicava les seves armes d’atac. No, potser, perquè cadascun d’aquells Davids separats fos capaç de trobar les solucions que ara no eren al seu abast, ans perquè entre tots podrien buscar-les simultàniament, mentre que de moment, ell sol, havia de cercar les unes a continuació de les altres, cosa que, a més de fer-li perdre temps, llevava eficàcia als seus mateixos pensaments, ja que també era possible que de la conjunció de dos d’ells sortís l’anhelada solució, i aquesta conjunció, mentre pensés sol, era problemàtica i depenia de massa imponderables; quan, en canvi, si pensava com cinquanta alhora, o només que fos com una dotzena, podia donar-se amb moltes més probabilitats.

—Apa, no ploris més, tot s’arreglarà, ja ho veuràs… —va sentir que deia en Jaume, i era curiós que hagués de sentir aquelles paraules quan se li n’havien escapades tantes altres. Perquè aquells mots responien en certa manera a les seves reflexions, venien a ésser com una confirmació o, si més no, com una mena de missatge d’esperança que li arribava en el precís instant que començava a entreveure el camí del retorn.

Calia perseverar.

Va perseverar imaginant aquells deu o vint o cinquanta Davids, cadascun ben tancat i aïllat en el seu maó, que no seria un maó, sinó la cambra sencera; aquells deu o vint o cinquanta Davids lliurats als seus respectius pensaments, elaborant solucions. Mentre un d’ells enfocava la paret com una realitat física indiscutible i limitada a ella mateixa, l’altre li donava una valoració moral i un tercer hi veia només una condició de la seva intel·ligència. Un quart podia encara pensar en tot allò com en una agressió de naturalesa espiritual, i un cinquè en l’acompliment d’una llei inexpressada i alhora…

S’hi perdia, és clar. Al capdavall, de moment encara no havia tingut lloc aquella multiplicació i continuava pensant només amb el seu cervell únic. No podria pensar degudament en tot allò fins que aquest cervell no s’hauria fragmentat, i per a això calia, de primer, que es produís la fragmentació de la cambra.

«Però», se li va acudir, «i si cada part del meu cervell, o cada cervell sencer nat d’aquest cervell únic d’ara, no té consciència dels altres cervells germans, qui m’assegura que en aquest moment no ha tingut lloc ja la divisió, la multiplicació, de la cambra?». Qui li assegurava, en efecte, que al costat d’aquella on sabia que es trobava no n’hi havia unes dotzenes més en les quals també es trobava, però tenint només consciència cada vegada d’una d’elles, com si les altres no existissin? Sí, i qui li ho assegurava?

Podia haver-se produït el fet sense que ell en tingués esment? O no era ja tenir-ne esment la seva mateixa capacitat d’afrontar aquesta possibilitat? No n’era una clara indicació que els seus pensaments haguessin donat aquest tomb imprevist? Potser sí… Perquè res no succeeix gratuïtament, i la seva mateixa penetració en aquella cambra invisible tenia un sentit, volia dir quelcom, tot i que fos incapaç de comprendre-ho. Ho comprendria més tard, quan en sortiria… Podia, doncs, haver tingut lloc aquella segmentació.

Però en aquest cas ja era un esquizofrènic! No parlava d’una possibilitat més o menys remota; es referia a una cosa real, a un esdeveniment actual! Pensava amb cinquanta cervells alhora… o els que fossin. Cadascun d’ells aïllat en la seva cambra…

Es va aturar a reflexionar. Car ara se li havia acudit que divagava en el buit. Havia donat com a premissa essencial d’aquella multiplicació de la seva personalitat la multiplicació preliminar o simultània de les cambres, però aquesta multiplicació no podia realitzar-se mentre no fos destruïda la paret, i la paret no havia estat destruïda. Més encara: no ho seria. No perquè la cosa en ella mateixa fos impossible, que això ho ignorava, sinó perquè abans calia que els seus descobrissin on era, i no ho havien fet, ni era massa raonable d’esperar que ho fessin. Com se’ls podia acudir mai?

Només calia sentir-los parlar:

—No en dubto, que ha vingut —feia ara en Jaume—. Però deu haver tornat a sortir per alguna cosa.

—I les sabatilles?… No deu pas haver-se’n anat amb sabatilles… I sense abric ni paraigua…

—És estrany, ja ho sé, però encara resulta més estrany de creure en això que diu vostè, suposar una altra cosa…

Ni ell, ni ningú, no va dir què era aquesta altra cosa. I és que era una cosa vaga, que no podien anomenar, que no podrien imaginar mai dels mais, encara que visquessin cent anys.

—Pobre papà! —va dir l’Aurèlia petita, que ara ja no plorava però encara tenia la veu entelada.

Pobre? Potser sí. Però no de la manera que es pensaven.

Fos com fos, tot allò demostrava que no havien descobert el seu amagatall i que eren ben lluny de descobrir-lo. No hi hauria, doncs, fragmentació de la cambra, no hi hauria res del que havia imaginat, ni ell podria disposar de cinquanta cervells alhora per a servir-se’n en aquella lluita desesperada que, sense aparentar-ho, menava contra les parets que l’envoltaven.

És clar, però, que podia fer una altra cosa… Sí, no tot estava perdut! Si la salvació havia de venir per aquella banda, se la procuraria a despit de la singularitat de l’habitació. Perquè no era absolutament necessari que es convertís en cinquanta habitacions per a disposar ell de cinquanta cervells. Aquest era un treball que se’l podia fer tot sol.

L’essencial era la multiplicació del seu cervell, no la multiplicació de les cambres. I era una tasca a la qual podia aplicar-se. N’hi hauria prou amb conquistar aquell estat esquizofrènic que li semblava la condició de la seva victòria. I per a arribar-hi només li calia continuar pensant i pensant i pensant… no sabia durant quant de temps, però sí que estava gairebé segur que si continuava pensant molta estona, amb la mateixa intensitat que cavil·lava ara, de boig, s’hi tornaria; seria un resultat normal. O potser no?

Ben mirat, què sabia ell de l’esquizofrènia? Ben poca cosa. Tots els seus coneixements es limitaven a això: divisió de la personalitat. Però ¿com podria assolir aquesta divisió, que per a ell equivalia a una multiplicació, pensant intensament, concentrant-se en un objecte únic de reflexió?

No era precisament més possible que el resultat fos a la inversa? Perquè allò que desenrotllaria seria una idea fixa, la qual, amb el temps, més tard o més d’hora, el convertiria en un paranoic, un home per al qual tot comença i tot acaba en ell mateix, el centre de l’univers, per a ésser clars. I això sí que calia evitar-ho. Perquè si això s’esdevenia, aleshores sí que estava perdut, amb l’agreujant que al mateix temps ell no en sabria res, absolutament res.

«No que no sigui un consol», es va dir. Car si aconseguia d’infatuar-se sobre la seva personalitat, la cambra pràcticament deixaria d’existir per a ell… Però continuaria existint més enllà d’ell, i era això darrer que calia destruir, aquesta existència independent física.

Un cop més, es va espantar. Havia corregut un perill immens, pensant com pensava. Potser fins i tot més que un perill. Perquè, i qui li garantia que a hores d’ara no era víctima d’un principi de paranoia? No ho referia tot a la seva persona?

«No», es va dir. «Li ho refereixo només en la mesura que és indispensable. Fet i fet, sóc jo i només jo qui està tancat en aquesta cambra. És natural que lluiti per sortir-ne. Això sol, aquesta lluita perseverant, prova la meva sanitat».

La provava verament? N’estava ben segur? No tenen els malalts tot un seguit d’argúcies per a convèncer-se que no ho estan? No disposaria també un paranoic dels recursos suficients i de prou habilitats per a obligar-se a creure en la seva salut mental? Els equivocats sempre eren els altres…

«Però si això ja passa en la vida diària entre persones que anomenem normals!». Era cert. Tothom s’arrapava a les seves idees, creences i opinions, àdhuc a les més intransigents o absurdes, amb l’aire de qui s’hi juga la vida. Tothom estava segur de la seva raó. Volia dir: de tenir raó. Aleshores? No hi havia un paranoic en cada home?

Per què, doncs, aquell temor? Fins i tot en el cas que no fos normal aquella preocupació exclusiva per ell mateix, entrava encara dins el corrent d’una normalitat reconeguda al món de fora. No s’havia de preocupar. No podia passar-li res en aquest sentit. Encara sabia fer distincions i, si molt convenia, tenir en compte els altres.

Per tal de provar-s’ho, s’obligà a escoltar el que deia la seva família i a preocupar-se amb ells o, si més no, a imaginar-se amb una certa aproximació la naturalesa i la qualitat de llur preocupació.

—Deixeu-vos de teories —deia en Jaume, una mica emfàtic—. Per què desplegar tanta imaginació?

—Però bé cal que pensem una cosa o altra. És normal que ens preocupem de buscar una explicació… —replicà la Casilda.

Era curiós, tanmateix. També ells havien arribat a parlar del que era normal i del que era anormal, ni que només fos per implicació. És clar que el més fàcil era que la Casilda hagués emprat aquell mot a l’atzar.

—Però no explicacions ximples con aquesta! —protestà en Jaume, gairebé acalorat.

—I per què ha de ser ximple? —va molestar-se l’Aurèlia petita, ara sense rastre de llàgrimes en la veu—. No és més ximple quedar-se aquí sense pensar res, com tu?

—Pel que més vulgueu, no us discutiu! —els pregà la mare.

Devien tenir els nervis a flor de pell. Veus com se’n feia càrrec i els comprenia i se’n preocupava? És que havia conservat tota la seva lucidesa. Li semblava veure’ls allí al menjador, la mare probablement asseguda, i potser també la Casilda, l’Aurèlia petita al costat de la finestra tancada per mor de la pluja i en Jaume passejant-se amunt i avall. Perquè es passejava, sentia el refrec dels seus peus que s’atansaven i s’allunyaven. No podia estar-se quiet, i ell ho comprenia. Perquè, i quin seria el seu estat d’esperit si un dels seus fills desapareixia com havia desaparegut ell?

«Probablement encara ho sentiria més», va dir-se, una mica trist ara. «Perquè jo els estimo més del que m’estimen, encara que a vegades no ho sembli». Els pares sempre estimen més els fills. S’hi arrapen a mesura que els anys passen i llur vida s’atansa al final; els fills en canvi se n’allunyen, perquè ells encara han de bastir la pròpia vida, i això els absorbeix tota l’energia i tot l’amor. «Lamentable», reflexionà. Lamentable, però absolutament natural. No se’n queixava, doncs; o mirava de no queixar-se’n.

—Continua plovent… —va dir tot d’una la Casilda.

Perquè tots s’havien quedat silenciosos després del prec de la mare, i aquell silenci els devia pesar.

—Sí, plou —contestà en Jaume, indiferent, sense aturar-se en el seu anar i venir.

Però, ell, l’aigua, no la sentia. Era més que comprensible. Les finestres eren closes, i entre elles i ell encara hi havia la paret. De tota manera, li hauria agradat de sentir-la. Sense confessar-s’ho conscientment, ara enyorava aquell instant proper o llunyà, era difícil de dir, quan entre el taxi i la porta del carrer va travessar el petit fragment de vorera que separava el vehicle de la casa. Un taxi que podia haver-se estalviat ben bé, perquè quan el va trobar ja anava gairebé xop.

Va allargar l’orella, desitjós doncs de copsar la remor de la pluja, però en el supòsit que la cosa hagués estat possible, la fressa dels peus d’en Jaume l’en privava. Fins i tot va sentir-se’n una mica irat. Tot segui, però, mirà de rectificar. El xicot tenia dret d’estar nerviós.

«I jo, no?», es va dir, però, cosa singular, ara no ho estava gens. Ho va descobrir amb una sorpresa immensa. «El que em perjudica més que res, és pensar massa», se li va acudir. Ara: com podia estar-se’n? En aquest moment no pensava, és cert, és a dir, pensava, però no en tot allò. Només que aquesta era una simple pausa. No podria estar-se’n de cap de les maneres, de tornar a les seves cogitacions. Era més que raonable. Tothom hauria fet el mateix, al seu lloc.

—De tota manera, si a l’hora de sopar no és aquí… —va dir la veu de la Casilda.

Si a l’hora de sopar no era allí, què farien? Això no va explicar-ho, ni els altres no ho van preguntar. Tots ho devien entendre. Ell mateix ho entenia. En donarien part. «Serà curiós», no va poder evitar de reflexionar, «assistir a aquesta escena». És clar que no hi assistiria, perquè els caldria traslladar-se a la comissaria.

Se’n riurien, els policies? Fos com fos acudirien a investigar, a donar un cop d’ull, i ells els mostrarien l’abric, el paraigua, els mitjons i les sabates que s’havia tret. Perquè estava segur que no havien tocat res de tot allò. Allò havia de constituir la prova. Però i la prova de què? Demostraria, simplement, que s’havia canviat. I res més. Ni la policia no el podria trobar.

«Estic perdut, ben perdut!», va dir-se amargament. I tota la vella inquietud se li precipità de nou damunt, Per què s’havia entretingut amb aquelles falòrnies de l’esquizofrènia o la paranoia? A què treien cap?

«Perdut, ben perdut!», es va repetir. «Ningú no pot fer res per mi, ni jo mateix». L’oval el tancava en la seva immaculada perfecció. Tornà a contemplar-lo, resseguint les parets amb l’esguard, rancuniosament.

Ben mirat, mai no havia odiat res amb la intensitat que ara odiava aquella cambra. Era pitjor que tot. D’una malaltia, hi ha la possibilitat de sortir-ne. Els presos, darrera les reixes, saben que el temps compta i juga a favor d’ells, ben descaradament. Però això era diferent. Això era per sempre.

Per sempre, per sempre! Com una cadena perpètua, només que sense l’esperança d’una gràcia. La paret era quelcom d’inhumà que no es preocupava de la seva insignificança d’home. O se’n preocupava? Potser sí. «Perquè si no se’n preocupava», se li va acudir, «tampoc no em retindria. Des del moment que s’obstina a tenir-me presoner, senyal que li interesso».

Però i com podia interessar a una cambra després de tot bastida amb maons i ciment? Era incomprensible. ¿O verament hi havia en ella quelcom de viu, i era això, aquest fragment, aquest principi, el que fos, que s’interessava per ell fins a l’extrem de retenir-lo?

En aquest cas devia tenir un propòsit. Quin podia ésser?

«La cambra vol la meva mort», es va dir infantilment. Però ell no havia fet res a aquella habitació, no podia haver-li fet res si ignorava la seva existència abans de penetrar-hi.

«Què té contra meu?», es preguntà, «I per què contra meu precisament i no contra algú altre?». Era la vella qüestió de per què la desgràcia ens prefereix als altres; a nosaltres, precisament a nosaltres, que, a més de no merèixer-la —per què havíem de merèixer-la?— som massa insignificants, una gota d’aigua en la immensitat del mar, per a atreure la seva atenció…

Cal, però, que algú sigui l’escollit. I era ell, David, ell i ningú més aquesta vegada. Sobre això, era inútil de donar-hi voltes. Un fet, i posar-hi un punt. Ningú no et trauria d’aquí. Però, i el motiu? Això ja era una altra cosa. Sempre hi ha un motiu i és més o menys fàcil de presumir-lo. Ara, però…

El fet era insòlit i això sol ja indicava que també ho havia d’ésser el motiu i el propòsit. Tot d’una, es va sentir com s’imaginava que podien sentir-se els petits insectes presoners d’una planta devoradora, en la trampa de la qual havien caigut per ingenuïtat o per avidesa. No tenien consciència que serien objecte de digestió, només se sabien tancats. O potser ni això. En tot cas, devien sentir la privació de la llibertat com el que era, com una manca. Però i després, quan la planta començava a xuclar-los, què sentien?

«Falòrnies! Falòrnies!». Va brandar el cap. Ni ell era un insecte ni la cambra era una planta. O, si més no, encara no havia començat a digerir-lo. Si no fos que la digestió fos d’un altre ordre… Perquè, i si el digeria mentalment?

Com l’insecte va desfent-se a poc a poc en els sucs gàstrics de la planta, es dissolia el seu cervell en els elements digestius de la cambra. Però no era així, el procés era d’una lentitud extremada. Tan extremada que estava per dir que encara no s’havia iniciat.

Raonava bé, en el fons millor que mai, els seus sentits continuaven tan desperts com de costum, era capaç de seguir la conversa trencada dels seus, de percebre totes les remors properes i que la simple existència física de la paret, d’una paret, indeterminadament, no podia tallar. Què volia més?

Íntegre, doncs, mentalment i físicament. O era potser que no havia respost a l’esperança carnissera de la cambra? En aquest cas, què succeiria? ¿L’expulsaria a la llarga, com s’expulsen tots els cossos indigeribles? Va semblar-li que no hi havia cap altra resposta.

Es tractava, doncs, únicament d’esperar, d’armar-se de paciència. La cambra es cansaria d’un hoste tan obstinat a perseverar en la seva integritat d’ésser viu. «Si és això», es va dir, «la derrotaré. A fe que la derrotaré!». I va mirar-se les parets com si les desafiés.

I les parets eren indiferents. Sense hostilitat, perquè, si li ho semblava, aquesta era una impressió merament subjectiva. Una paret no pot ésser hostil o amical. És hostil si ens barra el pas i amical si ens protegeix. Però no perquè ho sigui, sinó perquè serveix o contraria les nostres necessitats, que ignora. Indiferència, doncs, i prou. I potser ni això, ben mirat. Car la indiferència encara és alguna cosa, o si més no el residu d’alguna cosa.

La paret, com totes les parets, era quelcom d’inert, més enllà de tot sentiment i, per això mateix, àdhuc de tota manca de sentiment. Una paret, tot ben considerat, un objecte qualsevol, no és res. Ara ho va veure. Res. Com si no existís. I l’ésser que tenia ocasionalment, el tenia en relació amb l’ésser viu i pensant que la contemplava. Sense ell, sense aquests dits, sense aquests ulls, no hi havia paret ni hi havia objectes de cap mena…

«És enorme!», va exclamar interiorment, gairebé enlluernat. Perquè si era així… l’objecte el creava l’home! Ara: si el creava, no podia també anul·lar-lo a voluntat quan li convingués? Què s’hi oposava?

Gairebé deixà de respirar. Allò era simplement sensacional. Mai no se li havia acudit…

Furtiu, va arribar-li el soroll d’una clau que furgava el pany i, amb l’orella distreta, va sentir que les quatre persones que eren al menjador es movien expectativament.