2
—Aurèlia! —va sentir.
Era la veu de la Casilda, la germana. Gairebé havia xisclat. Això el va distreure de les seves reflexions. Què devia haver llegit en l’expressió de l’Aurèlia que l’obligava a proferir aquella exclamació semblant a un glapit? És clar que a la Casilda no li costava gaire d’aixecar la veu…
Un moment després li arribà, ben distint també, el plor de la seva dona. Ara plorava de veritat; no era aquella mena de somiqueig d’una estona enrera, sinó un plor trencat i sorollós.
I la Casilda que preguntava tota alterada:
—Què et passa, Aurèlia?
I l’Aurèlia entre plors:
—En David!…
La veu de la Casilda es va fer instintivament més baixa de registre:
—El tens malalt?
I tot seguit la remor de peus que avançaven.
La Casilda devia pensar-se que era a la seva habitació, allitat, i s’hi dirigia.
Ell ho escoltava tot des de la seva cambra interior, sense possibilitat de comunicació i, per bé que eren clares, mai les veus ni les remors no li havien semblat procedir d’un món més remot.
—No, no… —feia la veu de l’Aurèlia, i ell no sabia ben bé què volia dir.
Potser la Casilda havia arribat a la porta del dormitori, de segur oberta, i ara se sorprenia de no veure-hi ningú. Imaginava perfectament la seva manera lenta de girar-se, amb el nas enlaire i les parpelles mig closes per tal d’enfocar la visió, perquè era una mica curta de vista.
—On és? —preguntà.
Hi van haver més plors i més soroll de peus que es desplaçaven. Tot plegat era una mica marejador, després d’aquella quietud dels darrers moments, quan la dona l’havia cercat per tota la casa.
—No ho sé… —digué planyívolament l’Aurèlia, provant de controlar el plor.
La Casilda no se’n devia poder avenir, car la pregunta que féu sonava més admirada que mai:
—No ho saps?
—Ha desaparegut.
—Com!… Què vols dir?
La remor d’una cadira, com si una d’elles s’hagués assegut. Però no era probable que ho fessin en aquell moment tràgic. Més segur que l’haguessin treta del mig del pas, o que hi haguessin ensopegat. Potser era la cadira on l’Aurèlia havia estat asseguda fent el seu drapet…
Escoltà intensament mentre la seva dona intentava d’explicar-se.
—Acabava d’arribar… amb els peus molls… Ha entrat al dormitori a canviar-se i… hem dit unes paraules. Després ha callat… Quan me n’he adonat ja no hi era… —i tornava a sanglotar breument.
L’explicació semblava descosida, i a ell no va estranyar-li gens la resposta de la cunyada:
—No ho he entès…
I l’Aurèlia recomençà, més precisa.
—Vols dir, doncs, que ha desaparegut del dormitori? —preguntà després la Casilda.
—Sí…
—Però com pot ser?
La va sentir moure’s altre cop, aquesta vegada decididament cap a la cambra, on va entrar. Hi va haver uns segons de silenci. Què feien?
I aleshores:
—Per on pot haver desaparegut? Estàs segura que…?
—Si jo seia aquí! —digué l’Aurèlia des de la porta—. No podia sortir sense que el veiés…
No s’ho acabava d’explicar. I es comprenia. La cambra només tenia una sortida, precisament per la porta que comunicava amb el menjador. És a dir… També hi havia la finestra. Però ja devien haver vist que era tancada. D’altra banda, per allí no es podia sortir. Vivien en un tercer pis.
—No es pot pas haver fos… —comentà la cunyada dubitativament.
No en semblava ben convençuda, i ell gairebé va riure. Perquè, i quina altra explicació quedava? I ¿no era veritat, en certa manera, que s’havia fos? Travessar una paret i penetrar en un món insospitat…
Els seus pensaments es concentraren de nou en la seva situació, mentre les dones continuaven admirant-se i esgotant totes les possibilitats, tan limitades. Més desemparat ara que sentia tan propera i al mateix temps tan distant la companyia d’elles, els seus ulls s’agafaren altre cop als pocs objectes que havia dut amb ell, el periòdic, el rellotge, el ganivet de butxaca…
«Irònics companyons!» es va dir, però ni va somriure. La cosa era seriosa, com més temps passava més se n’adonava. Presoner d’unes parets imaginàries… Sí, imaginàries, perquè era clar que tot allò no podia tenir una existència real. Hi ha coses que són literalment impossibles. Tot s’ho havia fet ell. Però no somniava, això ja ho havia aclarit. Les parets, la cambra on era, doncs, existien de certa manera, encara que només fos dintre seu. Ara: com les havia bastides? Què havia fet?
Es palpà amb un gest vague, sentint que ni això no era una comprovació. De la imaginació no surten coses reals, sòlides, si les mans no les obren. I ell amb les mans no havia fet res. O, simplement, les havia allargades quan va adonar-se que anava a trencar-se la closca contra el mur. Era diferent. Això havia estat un moviment instintiu de defensa, no un gest constructiu.
Va tancar els ulls amb força i els tornà a obrir. No havia passat res. Ben cert que tampoc no ho havia esperat. Es va repetir: «No he construït res». Però aquella cambra, aquella cambra que devia haver estat allí des de sempre i l’existència de la qual mai no sospità durant els anys que… No! No eren anys. Feia dos mesos que s’havien instal·lat a la casa. Ell pensava en el pis que ocupaven abans.
«Aquest és l’error», es va dir. Encara no s’havia preguntat per què en anar a sortir del dormitori, ni que fos distret pel diari, s’havia encaminat cap a una de les parets en lloc d’avançar cap a la porta. L’explicació era ben senzilla: en llur antic domicili la porta era allí, en aquell precís indret, enfront del capçal, mentre que en aquest dormitori d’ara era als peus del llit… L’habitud de més de vint-i-cinc anys li havia fet traïció. I això era l’origen de tot.
¿Calia doncs pensar que si havia pogut fendir la paret en aquest lloc era precisament perquè en llur antic dormitori hi havia una porta que corresponia exactament a aquest indret? Però això no tenia solta! No hi ha dues cases iguals. D’altra banda, ni admetent això no quedava explicada l’existència de la cambra. Podia imaginar-se molt bé, amb una mica d’esforç i de bona voluntat, que un error d’aquella mena el traslladés a la casa antiga. Una cosa estranya, evidentment, però… La imaginació inconscient podia haver estat més forta que la realitat i produir aquell resultat. Però aleshores, si hagués estat així, hauria sortit, com sortia sempre, al passadís del pis aquell, no en una cambra que allí mai no havia existit i que de fet tampoc no podia existir aquí, perquè no pot existir una cambra de dos metres per un dins una paret d’uns pocs centímetres. Això queia pel seu propi pes.
Però també queia pel seu propi pes que, d’una manera o altra i a despit de la versemblança, la cambra era allí i ell n’era presoner. Es trobava doncs com al principi. No hi havia cap explicació vàlida, res que l’ajudés. Allí tot sol, amb una ment incapaç d’abastar la raó oportuna, necessària…
L’Aurèlia i la Casilda, fora, continuaven parlant, però només les escoltava amb una orella vaga que, destriant malament les paraules, en copsava únicament l’angoixa, la inquietud. Què podia importar-li el que deien si res d’això no l’alliberaria de la cambra? Què podia importar-li el món exterior, si n’havia estat segregat de cop, tan netament?
Delejava per tornar-hi i les velles veus familiars, aquelles veus que havia sentit durant una trentena d’anys de la seva vida, des que es mullerà, veus estimades i avorrides, segons el moment i l’humor, aquelles veus li duien una nostàlgia punyent que se li arrapava a l’esperit. Perquè hauria volgut trobar-se a l’abast d’elles, capaç de contestar llurs preguntes, llurs comentaris, fins i tot llurs impertinències. Tot això era dolç, tot això era agradable, tot això era la vida. Mentre que ara…
La recança per aquells béns perduts, simbolitzats en les veus de la dona i la cunyada, anà enfilant-se per un camí secret, d’origen perdut, fins atènyer un indret igualment il·localitzable, però plenament conscient, i on sofria. I el sentiment aquell es féu més i més intens, fins que l’abassegà. No plorava, però sentia una calidesa misteriosa entre les parpelles mentre la carn semblava que se li ablanís. Per què?
Hi va haver una gran confusió dintre seu mentre fora, més forta, s’alçava la veu de la seva cunyada:
—Cal fer una cosa o altra!
No en va fer cabal, els mots relliscaren per damunt seu, en la distància, contribuint potser encara a aquella confusió emocional. Car no solament s’havia perdut per als altres, per a tots aquells que habitaven el pis real, el món concret i circumscrit de l’experiència diària, sinó que ara es perdia per a ell mateix en el tumult de sentiments i pensaments que pugnaven dintre seu.
Però quelcom en sortiria, era un camp de batalla on lluitaven innúmers i barroers exèrcits, tots contra tots, ocasionalment aliats contra un enemic comú, però enemics entre ells al mateix temps. Quelcom en sortiria quan hi hauria un vencedor.
Potser van ésser en definitiva les veus de fora les que van fer inclinar la balança. Era d’aquelles veus que venia l’esperança i la desesperació, d’elles que pouava consol i sofriment. I elles mateixes, què volien sinó el retorn d’un ésser estimat, conegut si més no, i familiar, un ésser acostumat al qual difícilment haurien pogut renunciar? Llur volició i la seva coincidien en quelcom de profund, més enllà de l’amor i de l’odi, més enllà del plaer o del dolor. Coincidien en tot allò menut de què és feta la vida i la coexistència entre éssers humans; coincidien encara en un secret i fràgil benestar que circula entre els vivents i que només en moments excepcionals és netament percebut, clarament sofert…
Era, doncs, com si coincidissin en tot.
I allò, el retorn a aquella manera d’ésser i d’estar acostumats i desitjables, era al seu abast, continuava essent al seu abast, perquè no era com si els llaços s’haguessin trencat. No s’havia trencat res. Només hi havia una paret que es dreçava entre ells i no els permetia de comunicar-se. Una paret, una paret! I les parets poden ésser enderrocades, les parets són fetes perquè se les enderroqui en el moment precís, quan la solitud pesa i res no ens separa dels nostres semblants. Les parets no són, pròpiament, un obstacle.
Però quan va incorporar-se i s’hi encarà, tot va canviar una mica. La paret aquella no era un mur com els altres. Se’n va enfurir i aquella ràbia, combinada amb les veus i les remors de fora, l’encegà. Tenia la clara intuïció que d’allí no podia eixir, però la seva voluntat es rebel·lava, indòmita, i la confusió, a la fi, es va resoldre en un moviment desesperat que el dugué a lluitar cara a cara amb el mur.
Quan se’n va adonar, cridava con un condemnat:
—Aurèlia! Aurèlia!… Casilda!…
Mentre amb els punys colpejava l’envà, ara sense preocupar-se gens ni mica dels seus artells amb sang que, força curiosament, no deixaven cap senyal en la blancor de la paret.
—Aurèlia! Aurèlia! Sóc aquí!…
Un crit o un sanglot, tant és. Tot era igual en aquella desesperació que l’omplia com un líquid que puja des del cul del got fins que el desborda. Tot era igual, perquè estava decidit a sortir i, ensems, sabia que no podia sortir.
Les mans no bastaven, les ferides les havien afeblides. Tampoc els peus no eren prou forts per a dur a cap aquella lluita, ja ho havia comprovat abans. Va abraonar-se, doncs, contra el mur amb tota la violència del seu cos mentre s’esgotava plorant i xisclant:
—Aurèlia! Casilda!…
L’habitació no era ni prou ampla ni prou llarga perquè pogués prendre una bona embranzida, de manera que l’impuls que el menava contra l’envà, on queia feixugament, mancava d’eficàcia. Però ell insistia, de primer amb l’espatlla dreta, després amb l’esquerra; insistia, com havia vist fer al cinema, on les portes són tan fàcils d’esbotzar… La paret no es commovia i a fora no sentien res dels seus cops, ni dels seus crits, ni del seu panteix…
—Aurèliaaaa!
Les dues dones s’havien desplaçat encara. Per on rondaven, ara? Maleïdes, maleïdes dones que xerraven i xerraven i no el sentien!
—Aurèliaaaa! Vull sortir!…
I tornava a abraonar-se contra la paret, on s’estrellava amb una remor opaca, aquesta mena de remor lamentable que un cos bla desperta en un cos inflexible.
Colpejava una i altra banda, indistintament, però potser amb més insistència, per instint, aquell indret per on havia entrat. No es podia estar de pensar, ni que fos obscurament, que aquell costat era més dèbil. I no ho era. Però l’experiència repetida no li servia de res, ara. Estava massa desesperat per a aturar-se, per a cedir als dictats de la raó. Era la seva ànsia de viure que lluitava. I contra això no valien raons.
—Vull sortir! Vull sortir!… —continuava cridant.
Ningú no li’n feia cas; el mur, per dins, era tan impermeable com sempre, mentre a l’altra banda, fidel, recollia totes les paraules de les dues dones.
Va sentir, precís, un mot:
—La policia…
«La policia, el que sigui!», va pensar o mig pensar. «Però feu una cosa o altra, traieu-me d’aquí!».
Ara picava amb les mans planes, i la paret li retornava amb ironia una remor cansada i infantil, com un batimans sense convicció.
—Vull sortir! Aurèliaaaa!
Però el crit es debilitava ja, se li nuava a la gorja i a poc a poc s’anava convertint en un plor, en un sanglot que només expressava la seva desesperació i la seva impotència.
—Aurèliaaaaaaa!
Inabastables a l’altra banda del mur, per sempre llunyanes, unes altres ja, forasteres per a ell, tancat aquí, per sempre aquí…
No podia més. Tot el cos li feia mal i devia tenir uns morats esfereïdors. Inconsolable, va deixar-se relliscar al llarg de la paret, tot murmurant encara:
—Vull sortir… vull sortir… vull sortir…
Restà aclofat per terra, ofegat pel plor, mentre fora, insistent, ressonava una veu monòtona i única. Va comprendre que la Casilda telefonava. A qui?
Potser no el preocupava massa. Reposava i panteixava, mig ajaçat sobre el sòl blanc, indiferent, envoltat pels murs, sota aquella llum que no sabia d’on venia, respirant aquell aire que es renovava misteriosament…
La veu del telèfon va callar i les dues dones devien tornar al menjador, perquè ara les va sentir més atansades.
—De totes maneres, et dic que no pot ser —feia la Casilda—. Només podria haver-se tirat per la finestra…
Ho discutirien interminablement, com feien sempre amb tot, anant i venint i retornant sobre els mateixos arguments. N’estava cansat, i ara gairebé s’hauria estimat més no sentir-les. Però, i com podia evitar-ho, com podia defensar-se’n mentre continuava respirant agitada ment, encara no recobrat del seu esforç?
—I era tancada…
—Encara és tancada…
«No ho veieu que no té cap explicació?», els hauria volgut dir. «¿No veieu que sóc aquí, emmurat?».
Els seus ulls fitaren el rellotge que tenia davant mateix de la cara, En el seu anar i venir per la cambra, atacant les parets, devia haver-lo trepitjat, perquè el vidre era trencat. Això, que en un altre moment l’hauria induït a tot de reflexions, ja que contradeia fets i teories anteriors, ara el deixà indiferent.
—I s’hauria matat… Hi hauria gent a baix, al carrer…
Discorrien un hipotètic suïcidi. Era per tal d’exhaurir totes les possibilitats. En realitat, no hi creien. No podien creure-hi, puix que restava sempre el fet indefugible de la finestra closa.
En un llampec imaginà llur estat d’esperit. Les veus ara tenien una altra tonalitat. Momentàniament, l’angoixa primera havia desaparegut i havia cedit el pas a una mena de curiositat freda, especulativa. Perquè allò era un misteri i fins i tot devia resultar excitant de cercar-ne la clau. Però les possibilitats eren tan reduïdes…
—Jo —va dir la Casilda— encara m’inclino a creure que et deus haver adormit i que ho has somniat tot.
Allò indicava que ja n’havien parlat anteriorment, però ell no havia sentit res.
—On seria, doncs? —feia la seva dona—. Al despatx no hi ha ningú. Deuen haver plegat a tres quarts de set, com de costum…
Havien telefonat al despatx, doncs!
Què més devien haver fet? Sigui com sigui, ara esperaven. Es comprenia perfectament que tota llur conversa només era una espera. Confiaven en algú altre, en algú amb més esperit d’iniciativa o amb l’enginy més esmolat que potser trobaria la solució del problema.
«La solució és aquí, a tocar vostre…», pensà amb malenconia. Ara aquella ràbia d’antuvi l’havia abandonat totalment. No tenia ganes de moure’s, no tenia ganes de fer res. Únicament de continuar ajaçat i que el temps, la mena de temps que fos, passés per damunt seu fins a perdre’n consciència.
El seu panteix s’havia anat calmant, però la respiració encara era vagament alterada, massa breu, mentre estenia les mans al seu davant, sobre el terra mateix, i hi reclinava la testa feixuga i adolorida. Adolorit tot el cos, ara que es començava a refredar i les macadures es feien sentir.
—T’asseguro que no… —digué l’Aurèlia.
A quina pregunta responia? De tota manera, no tenia importància. Tot començava a perdre, definitivament, la seva importància. Potser, en el fons, res no n’havia tingut mai gaire.
—Un home no desapareix així com així…
Ben cert, la Casilda tenia raó, i en tindria sempre per moltes vegades que ho digués i per embafadora que fos. Un home no desapareix així com així, però això no privava que ell hagués desaparegut. Entre tants centenars, entre tants milers, entre tants milions de criatures. Ell!
Això era el més insensat de tot. Perquè als altres els poden passar coses inversemblants, desgràcies de tota mena. Nosaltres les acceptem amb naturalitat, hi descobrim una lògica i ens n’oblidem. Això podia doncs haver passat a qualsevol altre i hauria tingut un interès anecdòtic, passatger, un valor de curiositat. Però era ell, ell, David Massagué, qui protagonitzava un episodi sense cap ni peus!
I els seus pensaments es mossegaven la cua. Un home no travessa una paret sense més ni més, les parets són una cosa sòlida que cal enderrocar o foradar abans de travessar-la. Les parets…
Hi havia aquesta paret que va cedir —quan?— com una clapa d’aigua, amb més facilitat encara: com l’aire, com l’aire que respirava cada dia i a través del qual es movia tan lliurement. Una paret sense consistència. Però només des de l’altra banda!
Tornà a mirar-la, sense canviar de posició, per damunt els braços, on reposava la barbeta. Però de què servia mirar-se-la?
«Si el gruix del mur fos un altre», va dir-se, «creuria en aquesta habitació». Podia haver tocat un dispositiu amagat que només obrís per aquell costat, per fora… Però hi havia l’evidència física que continuava fent impossible l’existència de la cambra. Contra això no trobava cap argument. No hi era. Uns centímetres no poden contenir uns metres. No calia donar-hi voltes.
Però els contenien. Aquest era el veritable misteri. No el fet d’haver travessat el mur. No l’aparent impossibilitat de sortir d’aquell reducte. Només allò, Sempre allò, res més que allò.
«Em tornaré boig!», va dir-se. Potser fins i tot ho desitjava. O potser, qui sap?, ja ho era. Perquè, no era una cosa de ximples, tot plegat?
Sospirà i va provar de convèncer-se que tant se li’n donava. A l’extrem on havia arribat…
Sense incorporar-se, es ficà la mà a la butxaca i en va treure una cigarreta. La segona. A la capsa de llumins només en quedaven sis. Després d’aquest serien cinc. Podria fumar, doncs, cinc cigarretes més, sense comptar aquesta d’ara… «No hi pensem», es va dir.
Va encendre’l i el fum se li passejà per la boca. No n’havia esperat gran cosa, d’aquella cigarreta. Més que res, potser l’havia encès per sentir una mica de companyia. Però tot seguit va trobar un gran conhort en el gust del tabac. Era estrany, li semblava més saborós que mai… Potser se li afinaven els sentits?
—Ja no tardarà —va dir la Casilda—. Li he dit que agafés un taxi…
«Qui no havia de tardar?», va preguntar-se mentre contemplava el fumerol blavís que pujava sostre amunt, rectilini, com tirat a plom. «Qui no ha de tardar? I què esperen que faci, aquest que no ha de tardar?».
Devia ésser en Jaume, o en Robert… qualsevol dels fills, probablement, Però què podrien fer, ells? Trobarien una explicació raonable a la seva desaparició? Ho va voler considerar serenament, perquè tot d’una li semblà una manera escaient de passar el temps.
Trobarien, doncs, entre tots una explicació prou satisfactòria a la seva desaparició? Era molt difícil. Perquè, una de dues… no, ell no tenia per què trencar-se la closca cercant aquesta explicació. Ell ja en tenia una, l’única, l’autèntica. La feina de cercar-ne una de més natural corria a càrrec d’ells… Bé, suposem doncs que després de molt de pensar en Jaume o qualsevol dels altres ensopegaven amb quelcom que satisfeia les necessitats de la lògica… Després, què? Caldria comprovar si aquesta explicació, a la llarga, s’aguantava. Acabarien per adonar-se que no. Aleshores els caldria recomençar de nou. Però mentrestant haurien passat dies i dies, potser, i ell…
«Deixem-ho!» es va dir, als dos segons: «Prosseguim. El fet és que no hi ha una explicació racional de l’esdevingut; per tant, no poden trobar-la. Ni inventar-la. Simplement, no hi és. Ara bé, la qüestió és aquesta: quan ho descobreixin, què faran? ¿Permetran que el problema se’ls escapi dels dits? En Jaume és molt obstinat, el més obstinat de tots. Suposem que vulgui seguir, desxifrar l’enigma, Pot arribar mai a la veritat del que ha esdevingut?».
Era ben net que no podia arribar-hi per mitjans lògics. Però i se’ls acudiria d’utilitzar-ne d’altres? Més concretament: hi havia res que els permetés d’arribar a la conclusió que havia travessat la paret i era presoner dins ella?
«Bé!», es va dir. Tots els seus fills eren sans d’esperit. Mai, doncs, no se’ls podia acudir un pensament semblant. «És més», va pensar, «imagina’t que aconsegueixo de sortir d’aquí sense que ho vegin amb els seus propis ulls… Em creurien, si els ho explicava?». Li va semblar que no, i això, d’una manera curiosament complicada, el va tornar a deprimir una mica. Hauria volgut tenir la seguretat que seria cregut. I tenia la seguretat contrària.
—Com més hi penso, més estrany ho veig —va sentir que deia la Casilda.
Li hauria agradat de poder donar-li la raó perquè, un cop més, la tenia. Ell mateix, cada vegada ho veia més estrany… És a dir, estrany perquè s’obstinava a voler-ho veure amb els ulls de fora, d’ell mateix com era fora. I si ho mirava amb els ulls d’ara?
Començà a posar-se nerviós, car Què volia dir això dels seus ulls d’ara? Era un home com els altres, oi? Què podia haver canviat el fet de travessar una paret? Havia trasbalsat tota la seva vida, això sí, però fonamentalment ell continuava essent el mateix. No podia, doncs, tenir uns altres ulls. Podia simplement saber què li havia esdevingut, cosa que els altres ignoraven. Llevat d’això no els duia cap avantatge.
La cigarreta es consumia lentament, amb una perfecció desusada que s’avenia molt bé amb la nítida blancor de la cambra que res, ni la seva sang, no havia pogut macular. Aquest pensament va obligar-lo a mirar-se de nou els dits malmesos. La veritat és que feien llàstima de veure, però va descobrir que gairebé no li feien mal. Tampoc no sagnaven. Només havien sagnat una mica, de primer. Els artells no són un indret on hi hagi gaire sang. Poca o molta, però, hi és. I aquesta sang hauria hagut d’haver-se quedat a les parets. Però no s’hi havia quedat.
Quines propietats insòlites tenia, doncs, aquella cambra? I per què, de quina utilitat era que restés tan immaculada? «Potser no és convenient de pensar-ho així», es va dir. Estava acostumat a pensar en termes d’utilitat, com tots el homes, però ara li semblà que aquell punt de vista no era vàlid pel que feia a l’habitació. Ara bé, Quin altre punt de vista podia adoptar? Passava com en allò que s’havia dit abans: només tenia uns ulls per a mirar.
Tanmateix, sí que podia enfocar la cosa des d’un altre angle. Se li acudí aquest: i si allò era… diguem un símbol? Però símbol de què? Perquè un símbol ha de simbolitzar alguna cosa, no falla! I què podia simbolitzar l’extrema nitidesa de la cambra? Mes, ja que s’havia embolicat per aquest camí: què podia simbolitzar la mateixa cambra i el fet d’haver-hi penetrat?
No tenia les respostes a punt.
—Tarda, tanmateix —va dir la seva dona.
—Una mica de paciència —replicà la seva germana.
No es deixà destorbar i prosseguí. Però les respostes continuaven eludint-lo. Potser era perquè no estava acostumat a pensar. No s’hi havia amoïnat mai, preocupat a fer diners, a pujar la família, a donar-se petites satisfaccions materials… Però això ara havia de canviar, per força.
Aleshores va semblar-li que pel sol fet de desitjar-ho era a frec d’un descobriment que ho resoldria tot. Ho encertava? Es tractava verament d’un símbol?
Però i com podia treballar sobre això sense elements de cap mena? No disposava d’una base… «Un símbol», es va repetir. I restà una bona estona així, sense trobar res més.
«I si simbolitzava les meves autèntiques aspiracions?», va preguntar-se després. Per a saber-ho, li calia auscultar-se. Podia fer-ho, disposava de temps, de tot el temps que calgués.
«Quines són o quines han estat les meves aspiracions?». Li semblà que la cosa, ben mirat, era força més clara que no havia cregut. De fet, havia aspirat exactament a allò que havia aconseguit… És a dir, no ho havia aconseguit tot, perquè si era cert que havia fet diners i vivia confortablement, no n’havia fet tants com hauria volgut. Moltes aspiracions resultaven encara insatisfetes als seus seixanta anys a tocar… bé, exactament cinquanta-vuit. Encara no havia aconseguit, per exemple, de fer-se amb aquella caseta de camp tan anhelada. Li hauria agradat molt, de viure al camp. Potser perquè havia nascut a ciutat… Pel que fos. El cas és que li hauria agradat.
La caseta, és clar, l’hauria poguda comprar, però és que no era la caseta sola. Ell no podia pas abandonar els negocis, cosa que significava que fins i tot vivint al camp es veuria obligat a traslladar-se cada dia a la capital. Això exigia un cotxe. Hi havia el tren, és veritat, però per a no fer les coses ben fetes, amb un mínim de comoditat, més valia no fer-les. Ara bé, cotxe i caseta i altres despeses que se’n seguien… Tot plegat era una mica complicat i, per una cosa o per una altra, mai no havia sabut decidir-se. Restava el fet que la caseta al camp era una de les seves aspiracions, potser la més important, la més persistent a través dels anys.
Podia treure’n alguna cosa, d’això? Una caseta al camp, reflexionà, era més que l’aspiració a un bé material. Significava també, si volia mirar-ho com cal, una aspiració d’una altra mena: a la independència, a la soledat, a la puresa. Sí, era fàcil de veure. Hi havia una relació evident entre una cosa i l’altra. El sol fet de preocupar-se per la pròpia independència, i aquest afany de defugir la promiscuïtat, l’aglomerament humà que imposen les grans ciutats, ja era un senyal d’aspiració a la puresa. O potser s’ho agafava una mica pels cabells?
No. Creia que no. Fins i tot, auscultant-se més a fons, ara que possiblement havia encertat el camí, va creure descobrir aquesta aspiració a una vida honesta, digna, recta, pura… més o menys pura… en altres afeccions seves i, més bé encara, en una certa inclinació que mai no havia pogut satisfer, manifestada merament en forma de curiositat, per alguns aspectes de la religió, els més íntims, els més alts i desinteressats…
Podia la cambra simbolitzar això? Significava un acompliment d’aquestes aspiracions, ni que fos d’una manera ideal? Però la cambra era alhora una realitat de la qual era presoner, un indret físic d’on no podia fugir.
Una altra explicació: la cambra era verament un símbol, el símbol de tot allò que acabava de dir-se, i ell n’era, en efecte, el presoner. Però no com havia cregut, sinó d’una manera totalment diferent. Aquelles aspiracions l’obsessionaven… de vegades. I el que havia passat era només això: havia caigut presoner de la seva obsessió. Tots els corrents subconscients del seu ésser havien fet irrupció en un instant determinat i aquest n’era el resultat final.
Ho podia admetre?
Va sentir les veus de les dones, aquest cop sense entendre distintament llurs paraules, però aquella crida del món de fora aportà novelles precisions a les consideracions que s’estava fent.
Perquè existia aquell món de fora. El seu propi món. On el deixava, en la teoria que havia anat elaborant? Ara havia quedat exclòs de la vida dels seus, més ben dit: era ell qui els havia exclosos… No n’estava segur, però també ho podia admetre. Els havia exclosos. El seu afany de puresa, o del que fos, anava fins al sacrifici d’aquells per als quals s’havia sacrificat sempre. Els abandonava. Es desfeia d’ells, que no eren més que una rèmora…
La caseta de camp començava a quedar lluny. Ara veia que hi havia més, molt més que això. La caseta només havia estat un símbol, també. En realitat, potser no la desitjà mai en la seva condició de caseta. Congriava només, d’una manera visible, aquelles tendències més profundes i reprimides de la seva personalitat. Un símbol, sí, un símbol!
Un símbol, però, superat. No en tenia prou. Havia furgat dintre seu i havia anat més enllà. Calia un símbol més precís, un símbol que, per dir-ho així, no oferís dubtes a la llarga. La caseta al camp podia confondre’s, després de tot, amb un simple desig de confort, de respectabilitat, en allò que ben mirat havia cregut sempre. Això altre, si verament era com s’ho imaginava, no. La cambra era una cambra nua. Absolutament nua. Per a penetrar-hi havia hagut de deixar els seus a fora. Aquests el cercaven, i era més que natural. I també era natural que ell s’adonés d’aquesta recerca i que els sentís expressar llur inquietud…
I natural, ben natural, era que ell no pogués comunicar-s’hi. Era massa enllà, massa enlaire, massa on es vulgui, massa lluny de totes maneres per a dir o per a trobar un mot que els satisfés. El contacte ja no s’establia, perquè ell parlava un altre llenguatge, o simplement no parlava cap llenguatge, s’estava realitzant a soles, tancat en la seva closca, i les veus d’elles eren com l’aleteig d’una mosca que distreu un moment i tot seguit s’oblida. I el que ell deia no podia ésser oït, és a dir, un cop feta la transposició pertinent: no podia ésser comprès. Era així com s’havia fet una vida a part i com els seus l’havien perdut. I el que cercaven era la manera de comprendre’l, d’assimilar-lo altra vegada, no corrent al seu encontre, com hauria estat lògic, sinó, perquè allò no se’ls podia acudir, mirant de fer-lo davallar altre cop a llur altura de pigmeus…
Era això, finalment? Ara gairebé tornava a panteixar. No havia fet cap esforç físic, però el seu cervell havia treballat de valent. Era això, doncs? Era possible que ho fos?
En va dubtar. La cosa era seductora. Però només fins a un cert punt. Fins al punt aquell on li plaïa de sentir-se un home a part, superior, distint. Però no més enllà.
En comprendre-ho, gairebé va fer un salt. No, s’havia equivocat! Si era capaç d’aquesta clarividència, fonamentada en el dubte, senyal que s’equivocava. Si allò hagués estat veritat, no hauria ni existit la possibilitat de pensar en res més. I aquesta possibilitat s’acabava de demostrar que existia.
Més: havia existit sempre. De fet, no n’havia existida cap més. Perquè des de l’entrada a la cambra només havia pensat en la manera de fugir-ne. Si hagués estat víctima d’una obsessió, no hauria volgut abandonar-la, perquè la característica d’una obsessió és precisament aquesta: no poder veure ni considerar ni tenir en compte res més. Estem obsessionats i això ens tanca, ens separa, i no solament dels altres, sinó de nosaltres mateixos, del que fórem abans, fins aleshores que l’obsessió es manifestà.
Res d’això no havia succeït. Com no fos que no hi fos tot i tots els seus fets i dites no tinguessin cap sentit, escapats al seu control… Però no era aquest el cas. Podia tornar-se boig si havia de restar molta estona allí, però ara no ho era, i encara ho havia estat menys quan penetrà en l’habitació interior.
«No pot ésser un símbol, doncs», va concloure, no sabia si tranquil·litzat o més enquimerat que mai. I si aquesta lluita que havia sostingut contra el mur una estona abans havia estat una pugna de caràcter espiritual, la cosa no canviava res. La lluita, el sol fet de voler lluitar, la seva mateixa disposició combativa, havien d’obrir-li la paret. I la paret no s’havia obert.
No era un símbol.
Era una realitat. Era allò que d’antuvi havia pensat, allò que no havia deixat de creure mai a desgrat de les seves especulacions. Estava tancat en una cambra ben material, i les parets eren sòlides com la pedra, com l’acer. Que raonablement la cambra no podia existir, continuava essent un fet. Però existia, era, amb raó o sense raó, amb lògica o a despit de la lògica. Existia i el retenia. Les parets es tancaven al seu entorn, amenaçadores, indestructibles.
Va llençar la punta de la cigarreta consumida i començà a incorporar-se. Aleshores va sentir la veu excitada de la Casilda:
—Ara pugen les escales!
I tot seguit els peus de les dues dones, ara ben sorollosos, que s’encaminaven, gairebé corrents, cap al vestíbul.