1

—Quin dia! —es queixà mentre es treia l’abric.

—Plou gaire? —va preguntar-li la seva muller, sense interrompre el treball de ganxet que tenia als dits.

—Déu n’hi do…

—Més val que deixis el paraigua a la banyera…

L’havia deixat repenjat contra el banquet del rebedor i va veure que se n’escapava un rierol d’aigua que ja anava avançant parsimoniosament cap a la porta del menjador. Tornà a agafar-lo i, de pressa, se n’anà cap a la cambra de bany.

De retorn, la dona va dir:

—T’has mullat els peus?

—No ho sé. Ara ho miraré…

Travessà el menjador, on la muller seia prop de la taula, i va ficar-se al dormitori matrimonial.

—Ja t’he deixat uns mitjons a punt…

Eren sobre la tauleta de nit.

Va agafar la cadira, la desplaçà del costat de la paret i es va asseure. Es llevà una sabata. El diari que li sobresortia d’una de les butxaques de l’americana li destorbava els moviments. Se’l va treure, doncs, i el llençà sobre el llit, on va quedar mig desplegat.

S’examinà el mitjó.

—Una mica —digué, referint-se a la mullena.

—Treu-te’ls abans que no et refredis —replicà ella des del menjador.

Obeí, va desplegar el parell una mica sargit que ella li havia reservat per a casa, es posà el mitjó sec i després la sabatilla. Seguidament, va repetir l’operació amb l’altre peu, on l’aigua encara havia penetrat més la sola de la sabata.

—En Jaume i la nena se n’han anat sense paraigua… —comentà la dona.

—Ja saps que no en volen dur mai, ells.

Acabà de calçar-se l’altra sabatilla, va incorporar-se i recollí el diari. Un encapçalament en lletres grosses va cridar-li l’atenció, i desplegà tot el full. Va llegir-lo mentre s’allunyava del llit i després, sempre avançant, encetà el text en lletres més petites que completava la informació.

Quan va adonar-se que, distret, havia emprès un camí equivocat, ja era tard. La cara se li esclafava contra la paret. Intentà de retrocedir, tot d’una conscient de l’obstacle, però l’impuls, breu i tot com era, ja estava donat. El rostre colpejà…

No!

La cara, i seguidament tot el cos, penetraren paret enllà. La lluita desesperada que inicià no va servir-li de res, perquè, en el seu atabalament per a conservar l’equilibri, els peus avançaren encara i, de cop, es va trobar dins.

Dins on?

A l’altra banda de paret, un simple envà, hi havia el menjador. Però aquest indret on ara es trobava no era el menjador. Era una mena de cambra rectangular, d’un parell de metres de llargària i potser un d’amplada. Gairebé la mínima expressió d’habitació imaginable.

El pànic es va ensenyorir d’ell i, mentre deixava caure el diari, cridà desesperadament, amb el to més agut de la seva veu:

—Aurèlia!

El crit va ressonar entre els quatre murs, gairebé eixordant-lo, retrucant esfereït a les seves orelles, però de fora ningú no va contestar.

—Aurèlia! —repetí.

En aquesta aventura improbable, el nom de la seva dona era l’únic que li pujava als llavis. Però la seva muller no devia sentir-lo. Només que, com era possible? Era allí, com aquell qui diu a dues passes…

—Aurèlia! —tornà.

El mateix silenci va respondre a la seva crida. Era inversemblant, no tenia sentit. Era senzillament impossible que no el sentís.

Però no era també impossible que hagués penetrat la paret? I, més que això, no era totalment impossible que allí dins, entre la cambra conjugal i el menjador, en un envà que tot just si tenia uns dits de gruixària, hi hagués una habitació, per minúscula que fos?

—No em sent… —es va dir a la fi, en veu alta.

—Ja t’has canviat —preguntava ella en aquell moment.

«Sí que em sent!», pensà amb alegria.

—Aurèlia, no sé què ha passat… —començà.

La veu de la dona insistí:

—David!

—Sóc aquí, Aurèlia, dins…

Era tan insensat que va callar, com si no s’atrevís a completar-ho.

—David, que no em sents?

—Sí; et dic que sóc aquí!…

La veu d’ella es féu més peremptòria, àdhuc alarmada:

—David!

I tot seguit la remor del seu cos feixuc que s’aixecava. Va comprendre immediatament la conclusió que calia treure’n. «No em pot sentir!», pensà.

Va desesperar-se.

—Aurèlia! Aurèlia!… —féu, mig crit mig plor.

—David… —tornava la veu de la dona.

Ara ja s’havia desplaçat i el nom venia d’un altre indret. Devia haver arribat a la porta del dormitori.

—Però, David!…

Sense que l’angoixa l’abandonés, va fer-se càrrec de la sorpresa de la seva dona en veure la cambra buida i, un moment, s’identificà amb el seu estat d’esperit mentre ella insistia:

—David… On t’has ficat?

«Deu patir», va dir-se. Es girà a contemplar l’indret del mur per on havia entrat. La paret era compacta, tal com ha d’ésser una paret, i res no indicava que un cos acabava de travessar-la. Ni el més lleu forat, ni la més petita esquerda. Era la mateixa paret de sempre.

Sinó que d’aquesta banda es veia diferent, Per a començar, ja no tenia aquell color de palla que, pel costat del dormitori, va quedar quan s’eixugà la pintura groga. Era blanca, d’una blancor gairebé exagerada.

—David!… —va sentir que implorava de nou la dona.

—Sóc aquí, Aurèlia… —murmurà, vençut.

Va sentir-la entrar al dormitori, va sentir-ho sense l’ombra d’un dubte, perquè després de tot entre ells només hi havia un dèbil envà. I el que no sentia, podia endevinar-ho fàcilment. Ella es movia d’una banda a l’altra, perplexa, potser fins i tot aixecava la vànova que penjava pels dos cotats del llit i mirava sota, per si ell s’hi havia amagat…

—Però, David!… —continuava repetint la dona, que ja no devia saber què fer.

I ell no podia ajudar-la de cap manera! És a dir… Alçà el puny i, tan fort com va poder, va deixar-lo caure contra el mur. L’envà li retornava una remor somorta i inconcreta. Segons tota versemblança, però, només d’aquesta banda, perquè a l’altra res no indicà que l’havien sentit.

Ara la dona plorava. Sempre havia tingut les llàgrimes fàcils, i aquesta facilitat encara havia augmentat amb els anys. Va sentir que es mocava.

«Què puc fer?», es preguntà, i de nou va contemplar la petita cambra al seu entorn. Immediatament el va sorprendre quelcom en què fins aleshores no havia parat esment tot i la seva evidència. La cambra no tenia cap finestra, cap obertura; quatre parets sòlidament closes. Doncs bé, a desgrat d’això estava il·luminada per una claror que semblava natural, però que no solament no ho era sinó que no ho podia ésser, car ja eren les set del vespre i a fora tot era fosc. D’altra banda, no va saber descobrir l’indret precís d’on procedia aquella llum, tan equitativament repartida, sense matisos ni tonalitats, sense…

En efecte, ni al seu darrera ni al seu davant hi a cap dels dos costats no hi havia ombra. Ell no en feia! Tot seguit, va pensar en un conte que una vegada havia llegit i on es parlava d’un home que l’havia perduda. Però això no era un conte. D’altra part, aquest afer de l’ombra tenia poca importància, ja que en realitat no era que l’hagués perduda, o si més no així s’ho imaginà, sinó simplement que la naturalesa d’aquella claror no en permetia la formació. No era un problema. No era pas això, el més urgent.

Què era, doncs, el més urgent?

Llevat del diari que havia deixat caure, i d’ell mateix, a l’habitació no hi havia res. Les quatre parets llises, blanques i espectrals. El terra, com les parets, era llis, no format per rajols, sinó de la mateixa matèria que recobria els murs. D’una monotonia esparveradora, ja que no hi havia ni un sol indret on reposar la vista. Ni les arestes que formaven les quatre parets… És a dir, que haurien hagut de formar, perquè de fet aquestes arestes no existien. La cambra no era ben bé rectangular, com li havia semblat de bell antuvi, atabalat com estava, sinó ovalada. Sí, tenia exactament la forma d’un ou. Fins i tot el sostre i el terra participaven d’aquesta característica!

«Em tornaré boig!», es va dir, allí encarcarat contra la paret, sense gosar de fer una passa. A més, de què podria servir-li fer una passa? «Haig de sortir d’aquí!» es comminà, i a l’acte colpejà de nou la paret amb tota la força dels punys. Després, amb els peus. Però la paret, és clar, no cedí ni ningú no el va sentir. Una altra cosa curiosa, potser encara més sorprenent, era, com va descobrir aviat, que els seus peus no havien deixat cap mena de rastre sobre la superfície. Ben cert que calçava sabatilles, però així i tot… Sabia perfectament que un envà és relativament fràgil. Si basta que una ungla… Ho va provar, gratant amb tota l’ànima. Però la paret restà sense senyals, tan neta i polida com abans. Aleshores es va recordar del ganivet de butxaca.

Va obrir la fulla, una mica oscada, i l’enfonsà en la uniformitat del mur. Bé, aquesta havia estat la seva intenció, car la realitat fou una altra: el ganivet relliscà sense haver deixat el més petit rastre. I quan, ferotgement, repetí la temptativa, el resultat fou idèntic. La paret restava inalterable. Va repenjar-s’hi amb la respiració feixuga mentre el ganivet li queia de les mans.

A l’altra banda se sentia un plany apagat:

—David, David, oh David!…

«Com podria tranquil·litzar-la? Aquest maleït mur…». Era inatacable! No en sortiria mai! Però si hi havia entrat…

«Com és possible que es resisteixi? Si com qui diu s’ha obert davant el simple pressentiment del meu cos!». Aleshores li semblà evident que si alguna acció havia d’ésser empresa, aquesta acció només podia tenir lloc des de l’altra banda. Si la seva dona sabia que era allí podria alliberar-lo. Però com assabentar-la’n?

—Aurèlia! —va cridar, sense cap esperança. Perquè, si no l’havia sentit de primer, com podia esperar que el sentís ara?

I l’Aurèlia, és clar, no va contestar-li. Àdhuc havia interromput les seves lamentacions, ara. Va sentir un moviment furtiu, de segur els dels peus de la dona que es desplaçava. Però cap a quin indret? I amb quina finalitat?

Aquest era un altre dels aspectes lamentables de la seva situació: s’havia de fiar de conjectures. La seva dona feia voltes per la cambra, esmaperduda… Però això era una suposició. Mai no ho sabria amb tota certesa. No hi havia, doncs, absolutament cap manera de comunicar-se? Després de tot, es trobaven a uns pams l’un de l’altre…

«Si podia obrir ni que només fos un petit forat…», va pensar. Però, ¿com, si el ganivet relliscava sobre aquella endimoniada paret? Allò tenia quelcom d’irreal, com en un somni. ¿On s’ha vist mai una paret que per un costat deixa penetrar els sons mentre els apaga per l’altre? Això únicament passava en somnis. Somniava, doncs. Devia haver-se adormit mentre es calçava la sabatilla…

Sumàriament, va repassar tots els seus moviments a partir de l’instant que penetrà en el pis, fins i tot repetint-se les paraules bescanviades entre ell i l’Aurèlia. No va poder descobrir aquella menuda fissura que al seu veure havia de separar la vetlla del son. Les coses, les paraules i els actes s’encadenaven amb massa naturalitat, amb massa lògica, perquè la seva il·lusió fos mantinguda. No somniava. Estava despert i havia quedat verament presoner dintre una paret.

En aquell moment pensà en desaparicions misterioses reportades pels diaris i comentades amb la família. Qui sap si…? Però mai no s’ho havia acabat de creure. Era massa gros. Ara que, si ell es trobava en aquella situació, per què no podien haver-s’hi trobat d’altres?

Se separà del mur i va quedar-se plantat al bell mig de la reduïda estança. «Pensem amb calma», va dir-se. Ara: com podia pensar amb calma enmig de l’insòlit? I, a més, de què li serviria? Els fets eren innegables: la seva veu no travessava el mur, el ganivet no podia fer-hi presa…

—David… —va sentir encara.

La veu havia canviat de lloc. Ara era a l’altre extrem, de nou al menjador, on l’Aurèlia devia haver-se aturat, mirant al seu voltant, tan atabalada com ell. Sí, què fer? Perquè ella no ho podia comprendre. Ho comprenia ell mateix? I era sola a casa. A qui acudir, a qui demanar ajut? Els fills encara podien tardar.

Un altre accés de desesperació va precipitar-lo contra la paret, on colpejà frenèticament, amb tanta força com per a enderrocar-la. Però res. Els cops només ressonaven a les seves orelles.

Davant seu s’obrí la perspectiva de dies i més dies tancat en aquella habitació. Dies i més dies? No, pitjor. Podia ésser molt pitjor? Pot ser es veuria obligat a passar-s’hi tota la vida… Però, tota la vida? Quant de temps podria continuar amb vida, en aquell amagatall?

Ho va considerar detingudament. Però no li calgué pensar-hi gaire. La cosa era prou clara. Resistiria tant de temps com pot resistir un cos sense menjar. Després va veure que hi havia altres problemes desagradables, també…

«Ves quin acudit!», es va interrompre. Allò en què calia pensar era en la manera d’abandonar la cambra. Sí. Però si de fet no pensava en res més! Tot el restant eren consideracions superficials, la música de fons sobre la qual s’orquestrava la seva preocupació més absorbent.

Tornà a desplaçar-se i, per primera vegada, féu la volta sencera al seu reduït domini. Li bastaren uns segons, i era com si no s’hagués mogut de lloc. Ara que… S’aturà a l’extrem de l’oval, perquè acabava d’acudir-se-li, ben gratuïtament, que aquest costat potser seria més vulnerable. Aixecà novament els punys per tal de colpejar encara la superfície hostil, però va haver de deixar-ho córrer tot seguit. Tenia els nusos dels dits encetats.

Va retrocedir una mica per recollir el ganivet que continuava a terra, al costat del diari, i amb aquesta eina a les mans tornà a provar de fer presa en la paret. Als pocs segons s’havia convençut que no presentava cap punt dèbil. Tot era massa consistent, compacte i enemic.

Condemnat, condemnat a romandre per sempre en aquella cambra!

Els passos furtius continuaven circulant per fora. La dona es movia encara, però ara no cridava ni gemegava. Aquell moviment furtiu, invisible, sense acompanyament de cap altre so, tenia quelcom d’al·lucinant que va posar-li els cabells de punta.

—Aurèlia! Aurèlia! —cridà de nou, abans de saber què feia.

El moviment furtiu es va interrompre i, sobtadament, una onada d’esperança li eixamplà el pit. «M’ha sentit», es va dir; «ara sí que m’ha sentit!».

—Aurèlia! Aurèlia! —repetí, i tot seguit escoltà, tens, crispat.

Va contestar-li el silenci.

—Aurèlia…

—David… —arribà la veu de fora, somorta.

«Sí, m’ha sentit!», va obstinar-se, i amb la boca arran de mur insistí:

—Aurèlia! Aurèlia, sóc aquí!

Silenci. Uns segons densos i quiets. Després, més llunyana, la veu de la dona:

—David…

Desanimat, es quedà mirant la paret. S’havia enganyat. La seva dona el cridava i el cercava per altres habitacions, al llarg de la casa. Però que potser s’havia tornat ximple? ¿Com podia cercar-lo per altres habitacions si li constava perfectament que no podia haver abandonat el dormitori? Perquè el dormitori només tenia una sortida, precisament la que donava al menjador. No podia abandonar-lo sense passar per davant seu… No ho comprenia?

«Sí que ho comprèn», es va dir. Però cercava un refugi contra l’evidència, volia dubtar de la veracitat dels seus sentits. Sovint, és preferible de creure que ens han fet traïció, o que hem badat.

Va riure silenciosament, però tot seguit se n’espantà. A què treia cap, riure en aquella situació tan compromesa? «Cal que faci una cosa o altra», es va dir. Però quantes vegades s’ho havia repetit, ja?

Com un animal acorralat que era, féu unes quantes voltes per l’esquifida cambra, mirant sense veure-les les parets, més ben dit, l’única paret, interminable per menuda que fos l’habitació, ja que no hi havia manera de destriar on començava i on acabava. «Finit però il·limitat», va pensar.

Això el va distreure una mica. Havia comprès? Havia comprès a la fi aquests mots que una vegada va llegir en un article de divulgació sobre la teoria de la relativitat? Finit però il·limitat… Aquest era el seu món, ara. Però ell no volia que fos el seu món!

El seu món de veritat eren les cambres de dimensions normals, amb portes i finestres, aquelles cambres de les quals és possible de sortir després d’haver-hi entrat i d’on, si un dia per atzar no podeu sortir, podeu almenys cridar que us hi heu quedat tancat i que us obrin… Aquí res de tot això. Finit, però il·limitat.

Clavà cop de peu davant seu, en el buit, perquè era al bell mig de l’habitació i no va atènyer cap paret. «No pot ser, dic!», féu amb energia, però sense pronunciar els mots; «no hi ha res que no pugui desfer-se. Si he entrat aquí és que també hi ha una manera de sortir-ne. Només cal trobar-la».

Ja estava dit tot! Només calia trobar-la. Però com?

—David… —tornà a sentir la veu a l’altra banda, encara remota, però ara més propera.

Va comprendre que la seva dona havia escorcollat ja tota la casa. Fins i tot devia haver ficat el nas en els indrets més inversemblants, moguda per una inquietud que després els faria riure… Per a riure-se’n, però, abans calia abandonar aquesta habitació. Sempre retornava al mateix.

«No en trec res, d’anar d’una banda a l’altra com un lleó engabiat», es va dir mentre mirava al seu entorn, com qui cerca una cadira o alguna cosa per l’estil. De fet, això era el que buscava. I no hi havia res, naturalment; l’habitació no havia pas canviat d’aspecte ni millorat de condicions.

Decidí d’asseure’s a terra. Per un costum que en aquells moments resultava ridícul de conservar, atesa la netedat absoluta de la cambra, abans d’instal·lar-se va estendre el diari. Aleshores s’adonà que encara servava el ganivet a la mà i el va rebotre per terra. Després recalcà l’esquena contra la paret, conscient que es repenjava en un enemic.

«Fumem», va decidir. El fum del tabac sempre inspira. Amb tabac es pensa més bé, amb més claredat. Es va treure el paquet de la butxaca i es ficà una cigarreta a la boca. En abastar la capsa de llumins va descobrir que només li’n restaven mitja dotzena. Exactament, set. «Puc fumar set cigarretes, ni un més», es va dir. És clar que podia encendre’ls l’un amb la punta de l’altre… Comptà les cigarretes. Divuit. Havia comprat el paquet aquella mateixa tarda.

Va encendre’l, i llençà el llumí al seu costat, sense preocupar-se que embrutava el sòl fins aleshores immaculat. D’altra banda, no tenia cendrer. A l’Aurèlia no li agradava de veure llumins cremats, cendra i puntes per terra, i gairebé sempre aconseguia que el marit i els fills se servissin del cendrer. Se’n recordà amb ironia, amb amarga ironia. Aquí, l’Aurèlia no hi entraria mai.

Exhalà una glopada de fum, gairebé amb voluptat, els nervis aproximadament centrats, si no pel tabac, per la mena de pensaments que havia tingut a propòsit del fet de fumar. Al cap d’uns segons, però, es va treure la cigarreta de la boca i el contemplà gairebé esfereït.

Podia fumar verament?

Si fumava, l’atmosfera de la cambra se’n ressentiria, car el fum no se’n podria anar i l’aire pur o aproximadament pur… S’aturà en sec. És clar, l’aire! Pensant-hi bé, d’on podia venir l’oxigen que respirava si no veia cap obertura? I que l’oxigen es renovava no ho podia pas posar en dubte, Quanta estona feia que s’havia quedat tancat allí? Una hora, dies? «Ben cert que no!», es va dir. El temps se li feia llarg, però a jutjar per les activitats de l’Aurèlia, a l’altra banda de paret, no devia pas fer més de vint minuts, si en feia tants, que la paret li havia jugat aquella mala passada. Però, en un indret reduït, fins i tot en vint minuts hauria d’haver notat alguna dificultat respiratòria. O si no pròpiament dificultat… En fi, les condicions semblava que fossin exactament les mateixes que imperaven al món de fora. La prova era que en aquest sentit no havia observat cap diferència. Ni se li havia acudit que pogués existir.

Era curiós tanmateix que hagués donat per suposat que allò era natural. No ho era! No ho era gens ni mica. Perquè l’aire, si es renovava, com hi havia motius per creure, per un lloc o altre havia d’entrar i sortir. Per on?

Es va incorporar precipitadament, amb la cigarreta a les mans, encara cremant. Una novella esperança li feia glatir el cor. Perquè si hi havia un indret… si hi havia un forat, un aparell, el que fos, si hi havia una comunicació amb la banda de fora, seria possible de restablir el contacte perdut.

Examinà les parets amb una meticulositat extremada, ja que no ignorava que podia tractar-se d’un orifici molt petit, fàcilment dissimulat. Amb les mans, acompanyades, o més ben dit, precedides per la vista, comprovà cada pam de paret. Més endavant va semblar-li que, si no volia enredar-se o repetir l’exploració en un indret ja recorregut, li calia fer un senyal amb el llapis. I aleshores va tenir una altra sorpresa: el llapis no guixava!

—David! On ets, David? —tornà a sentir la veu de la seva muller, probablement des del menjador, parlant sense cap esperança, parlant per no sentir-se tan sola.

Ara, però, no li’n féu cas. El llapis no deixava senyals. La cosa quedava confirmada: les condicions del món de fora no coincidien amb les del món de dins. Tot s’hi captenia diferentment. Un mur, a fora, s’embrutava si el ratllàveu amb un llapis ben refilat, com era el seu. Aquí, no. I que el llapis guixava de veritat! Se n’assegurà fent unes ratlles al diari que continuava als seus peus.

I al món de fora calia que l’aire es renovés per tal de no morir asfixiat. Aquí era diferent. Perquè no es renovava. És veritat que encara no havia explorat tota la paret, i menys encara el sostre, que quedava fora del seu abast, però ara n’estava ben segur. L’aire no es renovava. I a despit d’això podia respirar sense cap opressió, podia fumar; fins i tot, si volia, podria encendre un foc amb el diari, tot de coses que consumien oxigen. I l’oxigen no es consumia. No podia consumir-se perquè no n’hi havia. Però aleshores, sense oxigen, com respirava?

Un altre problema. Val a dir que aquest no l’inquietava pas gens. Respirava. Amb això en tenia prou. L’essencial era respirar i mantenir-se viu, sense que importés gens ni mica la manera com això s’aconseguia. Respirar i sentir-se viu, amb possibilitats de continuar lluitant o de continuar desesperant-se, però de continuar fos com fos… Continuar, això era l’única cosa verament important. Tot allò que és viu pot triomfar encara…

De què?

De moment, d’aquella habitació. Vèncer-la. Sortir-ne.

Es tornà a asseure a terra, aquesta vegada sense recordar-se del diari, perquè no era potser fins ara, amb aquell darrer descobriment, que realitzava que vivia en un altre lloc. Es va asseure, doncs, després de fiblar amb una mirada rancuniosa la paret que es veia obligada a sostenir-li el pes de l’esquena, però que s’obstinava a mantenir la seva integritat; es posà altre cop la cigarreta a la boca i provà de pensar.

El silenci, ara, era tan absolut que l’enquimerava una mica. Per estrany que ho trobés, i conservava les facultats prou despertes per a adonar-se’n conscientment, les remors de fora l’ajudaven. Si més no, a alimentar aquella fràgil esperança que no volia morir. Mentre a fora hi hagués algú, senyal que aquest fora existia. I mentre existís, quedava la possibilitat intacta d’arribar-hi, de tornar-hi… no sabia com. El més perillós seria que aquell fora deixés d’existir, i quan d’allí no venia cap remor era com si verament hagués deixat d’existir. Aleshores només la cambra tenia realitat. En canvi, amb les remors, aquesta realitat s’anul·lava parcialment. O, si més no, ell sabia que hi havia dues realitats: la seva i la dels altres. La seva d’ara i la seva d’abans. Això era important.

Però divagava. Pensar en aquestes coses era perdre el temps. La realitat de fora existia, amb remors o sense. Qui ho podia saber més bé que ell que en venia? Existia i era qüestió de retornar-hi. Altre cop: com?

Calia concentrar-se en aquest com. Era un home de recursos, oi? Ho havia demostrat altres vegades. Quan el negoci naufragava, per exemple, i ell… Però això d’ara era més difícil, això pertanyia a un altre ordre de coses…

Provà de negar-s’ho. No, no podia pertànyer a un altre ordre de coses, ja que ell, criatura física, havia fet l’estranya experiència d’incorporar-s’hi… Es palpà amb la finalitat d’assegurar-se’n. I, ben cert, era ell, amb les sabatilles i l’americana de carrer, perquè no havia pensat a canviar-se-la. Ell i el diari. L’ordre, doncs, era el mateix, encara que no li ho semblés del tot. També per a això hi havia d’haver una explicació. Per a tot hi ha explicacions. És veritat que ja començaven a ésser massa les coses que no podia explicar-se. Això era inquietador. A poc a poc, però…

Va tornar a considerar com havia entrat en aquella cambra. Perquè obscurament comprenia que només quan hagués realitzat totalment el valor d’aquella experiència, quan n’hagués copsat ben bé totes les circumstàncies, tots els detalls, estaria en condicions de sortir i d’incorporar-se de nou al món de cada dia. Sí, li calia refer l’entrada.

Però això quedava resumit en pocs mots. De fet, ni li calia reflexionar-hi. Ho tenia tot ben present al seu davant, a despit que la cosa cada vegada li semblava més remota. Car hi havia un altre detall curiós: ara havia perdut la noció del temps, si més no aquella noció particular que n’havia tingut abans. Aquí, el temps tibava d’una altra manera. «Ah, però si sóc idiota!».

No tenia rellotge? Doncs si el consultava i feia un càlcul aproximat… Sabia que a les set, les set i deu potser, havia ficat els peus a casa.

El rellotge era a la butxaca. Se’l va treure i el mirà. El resultat fou esparverador. Només passaven vint minuts de les set! No podia ésser.

Si havia arribat a casa passades les set… Com era possible que en un quart hagués tingut temps de canviar-se, de penetrar la paret i de romandre unes quantes hores a l’interior d’aquella estranya habitació? Encara que no fossin hores… S’havia lliurat a un seguit de moviment, d’activitats. De primer, cridar l’Aurèlia, colpejar la paret. Després, examinar la cambra, resseguir-la posteriorment pam a pam per allò del forat de renovació de l’aire… Per força havia d’haver passat molt més de temps!

Tornà a consultar el rellotge i se l’atansà a l’orella. S’havia aturat. Se li acudí que potser no li havia donat corda i féu girar el petit botó per tal d’assegurar-se’n. No, no era la corda. La tenia encara gairebé tota. Com sempre, la hi havia donada aquell mati, en llevar-se. Era doncs una altra cosa… A més, fins i tot amb aquesta mica de corda suplementària, el rellotge va negar-se a funcionar. Tampoc no funcionà quan va sacsejar-lo i féu córrer les busques.

Només podia arribar a una conclusió, i hi arribà: el rellotge s’havia aturat al moment que ell travessava la paret. I, aquí dins, quelcom el privava de seguir corrent. Potser perquè aquí dins el temps era un altre, com ja havia pressentit? Però un rellotge és un rellotge. S’avança, es retarda, però camina, mesura el seu propi temps convencional.

El va obrir i examinà la màquina. No hi entenia res, en rellotges, i potser per això va semblar-li que tot estava com sempre. Tornà a fer córrer les busques i el mecanisme, com de primer, va respondre a la seva acció. I per què no havia de fer-ho? Inexplicablement, però, aquest detall encara el deixà més perplex.

Tot era inexplicable. Després se li acudí una altra cosa: si el seu cos funcionava normalment, i d’això n’estava ben segur, senyal que en definitiva les condicions físiques de l’indret no diferien de les de fora. Ja s’ho havia dit. En aquest cas, el rellotge també hauria hagut de funcionar. Si no ho feia, només podia explicar-se per altres influències…

O no. Simplement: el temps, aquí, no era diferent, com s’havia imaginat d’antuvi. No existia! Però aleshores, aleshores… Tampoc! Perquè el temps no podia deixar d’existir mentre li fos permès de sentir les remors de fora. Si escoltava prou atentament, aquesta activitat estranya li permetria, ni que només fos per aproximació, de mesurar-lo. Existia, doncs. Potser no a dins. Però ell, un home, criatura feta de temps, pel sol fet d’entrar en aquella cambra hi aportava el seu transcórrer. Ell i, una altra vegada, totes les remors foranes. Més: si ell no fos allí dins i aquella cambra continués existint, també participaria del temps, perquè aquelles activitats que el mesuraven i el tenien per còmplice hi penetrarien igualment. És clar que aleshores ningú no se’n podria adonar… Però ara sí. Hi havia algú que n’era conscient: ell.

Fins i tot podia fer una altra cosa: comptar. Comptar lentament de seixanta en seixanta. Això era el temps. Segons que feien minuts i es convertien en hores. El temps existia, el mateix temps… Si era així, per què s’havia aturat el rellotge?

Va voler deduir que la cosa no tenia res a veure amb la seva entrada a l’habitació. Disgustat, doncs, d’una traïció que només depenia de la màquina, la llençà per terra, al seu costat. Les busques ni es van moure. El cristall no es va trencar, cosa també estranya, ja que l’havia projectat amb força. Tornà a recollir-lo i repetí la provatura, aquest cop llençant el rellotge enlaire, infantilment, perquè caigués d’una bona alçada. Tampoc no es va trencar. I el vidre era dels més corrents. No li agradaven els altres que amb els anys es tornaven una mica grocs…

«Aquí passa alguna cosa», es va dir no sense humor, cellajunt. Sí, podia pujar-hi de peus: allí passava quelcom. De primer va pensar que les condicions de l’indret, fossin les que fossin, perquè al capdavall encara no les havia pogudes analitzar bé i de fet, doncs, les ignorava a desgrat de les seves presumpcions primeres, no permetien la determinació de res. Però tot seguit se li acudí que ell bé s’havia ferit els artells. Se’ls contemplà. I ben cert, continuaven magolats, alguns una mica oberts i tot, ja que la pell havia saltat. Com era possible? El rellotge semblava indestructible, però ell, en canvi…

Una altra idea el colpí. Ell era un ésser viu, el rellotge era un mer objecte fabricat amb matèria morta. Aquesta era tota la diferència i, pel que semblava, una diferència decisiva. Però on carall s’havia ficat? Un indret on els objectes són preservats mentre la matèria viva, com a tot arreu, era sotmesa a sofriment i destrucció?

Mai com en aquell instant no tingué tan clar el convenciment que havia traspassat una frontera essencial. De moment, en quedà com aquietat. La mateixa enormitat de la cosa el deixava buit. Una estona, fou com un receptacle on pot enquibir-se qualsevol cosa, un receptacle que de fet desitja qualsevol cosa que li permeti de sentir-se ple. Només que aquí no hi havia res per a omplir-lo. Res, ni els seus propis pensaments, completament maquinals d’altra banda mentre va durar aquest estat, no li duia aquella presència que el seu ésser acollidor exigia.

El rellotge era a tocar, sencer i burleta; una mica més ençà, a l’altra banda, el ganivet i el diari desplegat, amb els seus titulars que ara el deixaven indiferent. I ell allí, prop de la paret, però ara sense tocar-la amb l’esquena, perquè el seu descobriment, si ho era, l’havia sorprès tant que un reflex nerviós el dreçava endavant, disposat a saltar a l’encontre de quelcom… o potser a defugir un atac. No ho sabia.

I aleshores, tot d’una, una remor sorda i profunda li martellejà el cervell. Algú, pis enllà, acabava de trucar amb el picaporta.