6

Tenia el cos amarat de suor i un penjoll de cabells se li havia clavat al front. Tenia calor. I pensar que a fora devia fer fred! No era de temor, però, que suava, ni d’angoixa. Tot això havia quedat enrera, submergit per aquesta esperança novella que li acariciava el cor. Perquè ho havia trobat. Ho havia trobat!

N’estava segur, absolutament segur. No hi feia res que les altres vegades també hagués confiat, perquè aleshores havia confiat només mentre es trobava en camí, mentre investigava. Aquest cop no era fins en haver arribat al capdavall dels seus esbrinaments que havia sentit la seguretat que el penetrava.

Sortiria de la cambra. És a dir… En sortiria si aconseguia de trobar una manera d’oblidar aquelles parets que l’envoltaven, si arribava a convèncer-se que eren uns murs qualssevol, com els envans que estava acostumat a veure i palpar, una paret verament indiferent; no volia dir indiferent en ella mateixa, perquè aquests eren pensaments i divagacions que ja pertanyien al passat, sinó indiferent des del seu propi punt de vista. Oblidar-la i tenir-la present…

Calia aconseguir això, Potser seria un treball dur; però, no havia estat també dur de descobrir que la salvació depenia d’ell i de ningú més?

Què importava que a fora el seu fill David, que era qui havia trucat, exclamés entre incrèdul o desinteressat:

—No fotem! —quan els altres sense dubte acabaven de comunicar-li la seva desaparició.

No tenia cap importància. No solament perquè en David, tot i portar el seu mateix nom, era molt diferent d’ell i sempre s’ho tirava tot a l’esquena. No tan sols perquè, d’ell, no n’esperava res de bo, amb els disgustos que ja li havia donat, una mica de joc, una mica de vi, una mica de dones… No. Si allò mancava d’importància era perquè ell havia penetrat en aquesta cambra i ara tot ho veia diferent.

Tenia la seguretat de sortir-ne i estava també segur que en trobar-se de nou amb els seus ja no els podria mirar com els havia mirats fins aleshores. Tot recomençaria, però no a la manera vella, sinó d’una manera nova, inèdita. Ignorava encara quina, i tant li feia, perquè preocupar-se’n ara encara hauria estat prematur. De primer, sortir.

Respirà una gran alenada d’aire, com si aquell esforç que havia hagut de fer per a arribar on havia arribat l’hagués deixat buit. I aleshores, com qui s’envigoreix amb una beguda, o com un famèlic que a la fi ha pogut menjar per la seva gana, es va incorporar amb una energia que semblava haver perdut des del moment del seu empresonament. Millor encara: amb una energia gairebé impròpia dels seus cinquanta-vuit anys: una energia de jovencell.

També fou ben viva la mirada que adreçà al seu entorn, al mur que el separava del seu món d’home. Una mirada gairebé altiva, de força que es desperta, conscient d’ella mateixa. Ara ens veurem les cares, semblava que digués amb un gest adust. Era un home greu encarat amb un enemic, per a derrotar el qual ha d’aplegar tota la seva astúcia i tota la seva fortalesa.

S’ho va emprendre lentament, car ara que arribava al final no volia cometre errors. Va deixar, doncs, que el seu esguard es perdés llarga estona per la paret blanca, no estudiant-la ja, perquè aquest estudi no el podia ajudar en res, sinó amb la descarada intenció de recordar-la tal com era, i tal com havia hagut de derrotaria, un cop fos a l’altra banda i aquell malson comencés a esborrar-se com tot s’esborra.

Va ésser aleshores quan va notar per primera vegada que la llum de la cambra semblava més baixa, com si hagués minvat. No gaire, potser, però tanmateix en un grau perceptible. No se n’havia adonat, probablement la cosa començava en aquell mateix instant, però el fet és que la blancor que amarava les parets i que no era solament una propietat d’elles, blanques i tot com eren, es difuminava en un gris, en un matís del gris que encara participava plenament del blanc però que ja no s’hi confonia.

Se’n va sorprendre una mica, perquè fins aleshores la llum sempre havia restat constant, si no fos que la minva hagués estat tan imperceptible que fins ara, en arribar a certa intensitat, no fos controlable per als ulls. Però també hi havia una altra possibilitat, i la va considerar. Potser aquella minva de llum es relacionava directament amb la descoberta que acabava de fer. En aquest cas, no feia més que confirmar l’exactitud de la solució que havia trobat. Potser la paret era conscient del resultat a què havia arribat i se’n ressentia. Potser aquesta minva ja era una manera que els murs tenien de defensar-se…

La idea li va plaure, perquè va pensar que la cambra, en aquest cas, cometia un error. Res no facilitaria tant la seva sortida com l’obscuritat. Car aleshores el mur, simplement, no hi seria. O seria com si no hi fos. Passar a l’altra banda es convertiria en un joc d’infants.

Però era impossible que es tractés d’això. Massa fàcil. D’altra banda, la llum tornava a estabilitzar-se. És a dir, ell l’havia sorpresa en un grau de la seva grisor i així romania, quieta, immòbil, com si ja hagués arribat al fi que es proposava. Però, què es proposava, doncs?

«Falòrnies», pensà. La cambra podia trobar-se en una altra dimensió, com li plaïa de creure, entre altres raons perquè aquesta era l’única explicació, li semblava, de la seva existència en aquell indret, però no per això havia d’imaginar-se-la intel·ligent. No era una persona, sinó una cosa. Era, com totes les cambres, un buit entre parets, un indret en situar objectes, un tros d’espai limitat. No podia pensar. No entrava en els seus atributs i facultats. Era senzillament inimaginable.

És clar que, en el fons, tot era igualment inimaginable, però… «Només faltaria aquesta! Si penso que és intel·ligent, em desanimaré», es va dir. Potser precisament la cambra es captenia d’aquella manera amb la finalitat de desanimar-lo. Aquesta era la seva manera de posar-se a la defensiva, potser fins i tot la seva manera d’atacar.

Ho va rebutjar també, després de pensar-hi una mica. Si admetia tot això, era com si acceptés la seva intel·ligència.

—I per què no he de riure? —va sentir la veu d’en David que, efectivament, reia.

«Tot s’ho pren així, aquest». També era un bromista en Jordi, però sabia posar-se greu quan convenia. En David, mai. «O riu o s’enfada. No hi ha terme mitjà. Però no vull pensar en ells; em destorben», es va assegurar.

La cambra. Aquest era el seu afer. Després ja els ho contaria tot. És a dir, si tenia ganes de contar-los-ho. Era una cosa que calia considerar detingudament, però més tard, també, molt més tard.

«Ara tu i jo», va dir, com si verament s’adrecés a una altra persona. Va tocar la paret i pressionà amb lleugeresa, sense insistir, convençut i alhora no convençut que aquest cop el mur cediria. No que s’obriria, perquè no pressionava prou fort, sinó únicament que s’ablanaria una mica, com un matalàs, un coixí i qualsevol altre objecte poc resistent.

La paret, però, no havia perdut gens ni mica de la seva consistència. Continuava dura com abans, imbatible. Augmentà la pressió. El resultat fou idèntic.

«Ja m’ho podia esperar», es va dir. «Em cal oblidar-la».

Per tal d’aconseguir-ho es va obligar a quedar-se al bell mig de la cambra, en una posició equidistant de les parets, pensant en altres coses. Però, en quines altres coses podia pensar, quan hi havia allò davant seu?

«Si podia concentrar-me en ells», va reflexionar en un canvi d’humor, referint-se als seus familiars, «i després, de cop, ja totalment interessat per la conversa i pels moviments que facin…».

—Si ho sé, a fe que no torno tan aviat! —es queixava en David—. Mira que també ha estat un encert, aquesta pluja!

Perquè sempre solia tornar tard, no tant com en Jaume, però més tard del que era raonable en un xicot que no festejava. Ningú no sabia mai del cert on es ficava, perquè no ho volia dir i ja no gosaven preguntar-li-ho. Una vegada els va contestar que ja era major d’edat…

«Veus? Així, així!», es va animar ell en sorprendre’s amb tots aquests pensaments. Aquest era el bon camí.

—Si el teu pare et sentia! —es queixà l’Aurèlia.

—Però no és com si li hagués passat alguna cosa, una desgràcia —va dir el noi.

—Ja em diràs com t’ho expliques, doncs! —féu en Jaume, sorrut.

No costava de comprendre que, tot i la seva incredulitat primera, estava exasperat amb el seu germà.

—No he de dir res. I encara menys si em parles en aquest to. No sé pas què t’has cregut!

—Apa, apa —va fer en Jordi, conciliador.

—I que això encara sigui motiu de baralles… —mormolà la mare.

—Aquí no es baralla ningú. Si tothom parlés com cal…

Reaccionava amb una mena de ressentiment que les paraules o el to del seu germà no acabaven de justificar. En el fons, tenia mal caràcter. «No, no m’han sortit pas com els volia», va lamentar-se.

Amb l’Aurèlia n’havien parlat moltes vegades. No els encegava l’amor, no, si més no a ell. Sabia veure’ls els defectes, als fills. És clar que també ell els tenia, i l’Aurèlia, i d’ells dos els devien haver tret, o de les respectives famílies, però tanmateix, en conjunt, la combinació podia haver estat més avinent.

«No s’hi pot fer res, en això», reflexionà mentre feia mitja volta, sense cap necessitat, ja que tant devia ésser emprendre-la per un costat com per l’altre, i s’encaminava decidit a la paret.

El mur li va interceptar el pas amb la seva solidesa. En va tenir una mica de desil·lusió, no massa, ja que, al capdavall, com va haver de confessar-se, hi pensava. No l’havia oblidat pas. I tampoc no s’havia mostrat tan decidit com hauria volgut, tota vegada que, a més de pensar-hi, temia la seva duresa, i això el féu vacil·lar una mica, abans de projectar-hi el front i, en el darrer moment, per si fos poc, encara va estendre les mans per a protegir-se més bé!

Va fer una rialleta de conill, com per burlar-se d’ell mateix, però en el fons estava força despitat.

Tornà a situar-se aproximadament al centre de la cambra, ara girat de cara al costat que donava al dormitori. No sabia per què, però tenia el convenciment que per aquella banda tot seria més fàcil. Ja que per allí havia entrat… S’hi va posar, doncs, de cara, per no veure’s obligat a fer aquella mitja volta absurda i incòmoda que acabava de donar i que, d’altra part, posà uns segons entre el seu propòsit i l’acció que el seguí, els pocs segons, probablement, que havien donat temps al ser cervell de tornar a pensar en el mur i, per tant, de fer que la paret s’endurís de nou.

Ara els de fora callaven altra volta, i era més difícil de concentrar-se en els breus sorolls ocasionals que no pas en les paraules. Així i tot, ho provà. Tots estaven quiets, llevat d’un d’ells que es passejava amunt i avall del menjador, sense arribar a sortir al passadís que n’era la prolongació natural. No sabia qui era l’inquiet i es va dir que seria un excel·lent exercici provar d’esbrinar-ho a partir del record que conservava de la manera que cadascun d’ells tenia de caminar.

De bon començament, ja podia assegurar que no era un pas de dona, perquè tot i que les gambades fossin curtes per culpa de l’espai reduït en què es movien, sonaven massa enèrgiques per a pertànyer a una de les dues Aurèlia o a la Casilda. D’altra banda, aquesta i l’Aurèlia petita duien talons alts, que sempre ressonen d’una altra manera. La seva dona, pel seu cantó, duia sabatilles. I aquest era un caminar de sabates. L’elecció, doncs, quedava limitada als tres xicots. Qui seria? ¿En Jaume, en Jordi o en David?

«Sembla mentida!», va sospirar. «Com si això tingués cap interès!». Però sí que en tenia, i força, no pel fet en ell mateix, que ja no podia ésser més insignificant, sinó perquè una petitesa d’aquestes, quan se us fica al cap, obsessiona tant o més que un problema essencial. I això era el que calia, obsessionar-se prou amb una cosa o altra per a oblidar la paret. Per a oblidar que calia emprendre-la com si no hi fos.

Havia de concedir que en Jordi era el més enèrgic de tots, encara que les seves preferències de pare s’inclinaven cap a en Jaume, simplement obstinat. El més deixat anar, en canvi, era el calavera d’en David. Ara bé, i eren enèrgics o blans, aquests passos, una vegada admès que eren prou ferms per a pertànyer a un home?

Ah! I encara hi havia una altra consideració a fer que també tenia la seva importància. En una situació com l’actual, sempre es passeja el més nerviós de tots. Si no fos que algú altre hagués començat a passejar-se primer i aquest passeig l’alterés tant que l’obligués a quedar-se assegut…

—Encara no t’has passejat prou?

Ni que ho haguessin endevinat, que pensava en allò! Heus ací que amb aquestes paraules destruïen tot el seu treball. Car qui ho havia preguntat era en Jordi i la veu que responia «Que no és permès, potser?» pertanyia a en David.

Era en David qui es passejava! Ho va trobar sorprenent, no sabia ben bé per què. Estava segur que ell hauria acabat per decidir-se per un dels altres dos. Sobretot per allò del nerviosisme que s’havia dit. Però era en David, amb un humor que treia foc. Devia estar enervat per culpa de la pluja, la qual potser li havia esguerrat algun dels seus plans. Sinó que no sabia com els hi podia esguerrar, perquè els embolics d’ell sempre tenien lloc a cobert, en bars i d’altres indrets que sospitava i en els quals valia més no pensar.

Va fer un salt i es precipità contra la paret. Aquesta vegada considerablement més decidit, ja que no sols no allargà les mans per protegir-se la cara sinó que fins es donà un cop al front.

Era absolutament ridícul! Un home com ell, un home gran que envestia les parets com un marrec! I per què? Perquè mira que la paret era dura i infranquejable com un mur normal!

De totes maneres, què esperava? Que potser no continuava pensant-hi malgrat tot? Era difícil d’oblidar-la, molt difícil. Ara ho veia. Car no hi feia res que es lliurés a totes aquelles meditacions sobre la gent de fora; darrera d’això, darrera de tot, hi havia el pensament de la paret, la paret allí dreçada, i no pas a fora, sinó a dins, com una idea indefugible, una idea fixa de la qual res no el podia allunyar.

«Ho he d’aconseguir!», va dir-se gairebé picant de peus, ara una mica exasperat i altre cop mirant rancuniosament al seu entorn. Perquè estaria bé que ara que havia descobert el secret del mur no se’n pogués servir!

«Què puc fer?», es va preguntar. I dintre seu tornava a haver-hi angoixa, la mateixa angoixa de l’home emmurat que sap que no pot esperar ajut de ningú, que tot s’ho ha de fer ell tot sol.

«Però no existeix, no existeix, no existeix!», es va repetir. «Tot és obra de la meva imaginació. Mentre no me’n desfaci serà aquí, davant meu, com una barrera. Vull oblidar-la, vull oblidar-la, vull…!».

Gambà amunt i avall de la cambra amb un pas precipitat que s’avenia ben poc amb el reduït espai de què disposava per a donar una mica de consol als seus nervis. Perquè ara se li havien desfermat i el seu cos era com un camp de batalla. Anà, doncs, d’una paret a l’altra, d’un extrem a l’altre de l’oval, mesurant aquells dos metres aproximats, exasperant-se més i més a mesura que es movia, ennerviosint-se encara en lloc de calmar-se, ja que dos metres eren insuficients, a ell li calien amples espais si volia alliberar-se del turment que l’aclaparava.

En arribar als extrems feia mitja volta, endut per una mena de vertigen que acabaria per fer-lo rodolar per terra. «Millor, millor!», es va dir. Potser aquesta seria la manera d’oblidar-ho tot. Si acabava per atabalar-se prou, aviat no sabria on era, i aquell seria el moment d’abandonar l’habitació. L’abandonaria sense ni adonar-se’n. Com calia, sí, com calia!

S’embriagà, doncs, de moviment, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, infatigable, de paret a paret, sempre la mateixa paret, semblava, però una altra paret, la mateixa només perquè no tenia ni principi ni fi i, mancada d’angles, es continuava sense interrupció, però una altra en la mesura que cada fragment era distint, un a cada extrem i els dos altres a l’esquerra o a la dreta, massa atansats aquests perquè pogués passejar-se entre ells, perquè pogués fer quelcom més que giravoltar, que girar en rodó, gairebé sense moure’s de lloc, com una baldufa…

S’oblidava. Arrossegat pel paroxisme d’aquell moviment ja no sabia què es feia ni on anava ni quins podien ésser els seus propòsits, però a despit de tot continuava conscient de la paret; i, si un moment l’oblidà, o oblidà si més no quines eren les seves característiques, precisament allò que li calia oblidar per tal de travessar-la, no va saber aprofitar l’oportunitat perquè aquell moment era cada vegada d’una duració tan breu que no li donava ni temps d’emprendre una acció i, si l’hi hagués donat, ja no hauria estat el mateix, car allò hauria volgut dir que tornava a fer-se conscient d’on era i del que feia i en aquest cas la paret hauria tornat a ésser una paret.

I tampoc no podia oblidar-se’n tant que en arribar a un extrem ignorés que allí ho havia un mur i que li calia retrocedir. Era un gest instintiu ja, el gest del seu cos que tenia por de ferir-se, un temor arrelat des de sempre, probablement des que era un infant i, com totes les criatures, queia i es donava cops per tot arreu…

Li calia superar aquell gest maquinal de protecció, li calia oblidar tot el que sabia per arribar als seus fins, però oblidar-ho tot es resumia a oblidar la paret, la seva existència i, pel cap baix, la seva existència de mur amb unes qualitats particulars que ell havia de vèncer. Si era imprescindible o forçós que continués veient-la, havia de limitar la seva visió a la d’una paret normal, on hom podia repenjar-se, on hom…

I de què servia dir-s’ho i repetir-s’ho si no era capaç de controlar-se, si tot ell era una fúria exasperada que a mesura que perdia el món de vista darrera les seves repetides voltes de bèstia que gira per una sínia, cedia tot allò que dintre seu es buidava a la paret, sempre a la paret?

Engabiat, com una fera, com un animal carnisser, engabiat per tota la vida! D’on ho havia tret, que la paret era derrotable? Precisament era invencible, car la seva presència obligava a pensar-hi, o a pensar-hi d’aquella manera que calia oblidar!

Dues sínies simultànies, la del seu cos i la del món interior, totes dues infatigables, totes dues…

Va caure en rodó al bell mig de la cambra, verament marejat ara, físicament marejat. Una bola aspra i amarga li pujà del fons de l’estómac i se li quedà a la boca mentre s’inclinava sobre els braços per vomitar. Però no va vomitar res. La bola pujava i baixava, pujava i baixava amb la mateixa regularitat, amb la mateixa urgència que ell havia fet voltes, ascendia des de la pregonesa del seu estómac fins a frec de paladar, d’on ell provava d’expulsar-la, sense reeixir-hi, car la bola s’adheria allí, en aquell indret tan poc escaient i molestós, i el deixava sense respiració mentre la boca s’obria inútilment sota els espasmes de la glotis.

Després, tot d’una, darrera la bola pujà una glopada ardent, quelcom molt dens, però més bla, espès i càlid, quelcom que passà com una riuada a través dels seus òrgans interiors, esòfag amunt, sempre acompanyant la bola, però més de pressa que ella, ultrapassant-la, irrompent entre els seus llavis, atropellant-ho tot al seu pas abans d’inundar-li els narius i dividir-se en dos corrents, tan impetuosa que saltava dels seus confins… I aleshores l’onada va submergir-lo gairebé fins a fer-li perdre consciència, i quan se’n va adonar vomitava amb un espasme contingut i dolorosíssim, però al mateix temps alliberador, un espasme en el qual participava tot el cos, òrgans i mucositats, teixits i nervis, tot, absolutament tot ell mentre continuava perbocant inexhauriblement, per tal com darrera aquella onada n’avançà una altra, i una tercera, totes dues abundants i tan tumultuoses que amararen el terra de la cambra i li ompliren els braços i les mans, oblidats en el camí del desbordament.

Després hi va haver una contracció en sentit invers, molt més lleu, més suportable, una mena de replegament vers el seu interior, mentre la pau retornava, una pau molla i humida, però agradable com un bany turc. Quelcom que era tan repugnant com la nàusea i alhora amical, com algú que ens vol bé i ens canta les veritats…

No es va moure durant una estona. Va restar on era, gairebé estirat del tot, olorant la matèria fumosa, com un gos. Era incapaç de cap moviment. Només molt a poc a poc es va anar recobrant d’aquell accés i de l’atuïment posterior. Però encara no es bellugà, car li semblava que el més petit moviment li commocionaria de nou l’estómac. I no ho volia. No ho volia! Aquelles misèries li feien un horror immens.

En aquell instant odiava la seva naturalesa d’home, d’animal, el cos que li feia traïció d’aquella manera i l’obligava a un acte degradant. Tot ell s’havia ablanit i tenia el cervell tèrbol, esponjós. Ara no pensava. Ara sí que no existia la paret ni existia res, res que no fos el fàstic que es feia.

Sense incorporar-se del tot, replegà una mica les cames per darrera i anà retrocedint. Un rastre de matèries agres i en combustió el va seguir, fins que es va aturar i, traient-se un mocador de la butxaca, va netejar-se les mans, a poc a poc, amb molta cura, gairebé sense mirar-se-les, guiant-se per les llefiscositats que sentia sota el drap, de vegades entre els dits sobtadament subtils i afinats com mai…

Desolat, acabà per allunyar-se fins a l’altra banda, on va quedar-se panteixant una mica i amb l’estómac no del tot aquietat. Tenia brutes les mànegues de l’americana. Amb un gest rabiüt i infantil, se la va treure i la llençà contra la massa semilíquida.

Va sentir que l’estómac se li contreia de nou i se’l va prémer amb les mans. Se sentia infinitament dissortat. Tenia els ulls entelats de llàgrimes, però no gosà eixugar-se-les amb el mocador que havia deixat caure a terra. El va veure tan brut, que s’estimà més de fer-ho amb la mànega de la camisa.

«Com ens hem de veure!», va dir-se desoladament. Va esperar una estona i aleshores es redreçà. Va aixecar-se i, dèbil i tot com se sentia, s’obligà a travessar la cambra. Amb la punta dels dits va recollir l’americana, que s’havia quedat apilotada, i la va estendre curosament sobre la clapa multicolor.

Llavors va respirar amb més llibertat. Però no havia avançat gens ni mica. El problema que el preocupava continuava subsistint. Es va passar les mans pels ulls, com si volgués assegurar-se que no s’equivocava. L’habitació tornava a ésser més clara.

«No pot ser», mormolà. «No és la cambra, sóc jo». Va imaginar-se que estava malalt. No pas per allò que li havia passat. Devien haver-li passat coses pitjors. O potser patia d’al·lucinacions? No sabia com es menjava, això, ja que mai no n’havia experimentada cap. De tota manera, una cosa o altra li succeïa.

Ja gairebé no se’n preocupà. Una ràbia freda s’apoderà d’ell, ara, només de pensar que es podia ésser tan desgraciat. Amb els punys, arribà a amenaçar les parets i, un cop, fins i tot hi descarregà el pes de la mà closa. Un acte que no va servir-li de res, només per a recordar-li que tenia els nusos dels dits encetats.

Va cloure les dents ben fort i ofegà les paraules que li pujaven a la boca. Tenia ganes d’insultar, de blasfemar, de dir paraulotes, i com més carregades i ferotges fossin, millor. Ni ell mateix no sabia per què no ho feia. De tota manera, no l’haurien pas alleujat. Ara, ja no podia alleujar-lo res.

—L’hora de sopar és el terme que crec prudent —va sentir que deia una de les veus de fora.

En David, en Jaume, en Jordi? Bah!

«Maleïts», es digué, tot i que sabia perfectament que cap d’ells no tenia la culpa del que li passava. «Maleïts, vosaltres que sou fora, vosaltres que no coneixeu res d’això, d’aquest turment…».

Es va passar la mà pel front, encara tot entresuat. Què podia fer, ara? Perquè no s’havia pas de quedar amb els braços caiguts i esperar. No; mentre li restessin forces, lluitaria.

La cambra s’amarava lentament, però progressivament, d’una bravada aspra i ofensiva a despit de l’americana que va estendre sobre el producte del seu vòmit. Els seus narius la respiraven gairebé anhelosos, com per assegurar-se’n. Perquè ara, amb aquesta sentor, tot seria més difícil. Per començar, la cambra s’havia reduït força.

Ja no podria ni passejar. Encara que, per les maleïdes ganes que en tenia…! Després d’aquell episodi, s’imposava la immobilitat. Però, com quedar-se quiet, al mateix temps? Quiet i consumint-se mentre passaven les hores. Hores i més hores. I ja feia una eternitat que era allí dins… Com podia ésser que tinguessin la barra de dir que esperarien fins a l’hora de sopar, els de fora?

Restava al mig de la cambra, tan perplex com enfurismat. De fet, però, potser més aviat tenia la sensació d’estar buit. És a dir, buit i alhora ple. Físicament ple, perquè dins encara li pesava alguna cosa. Però buit de tota iniciativa, de tot propòsit, de tota voluntat. Com un ninot.

Unes llàgrimes involuntàries se li esmunyiren galtes avall i ni se’n va adonar. Se sentia vell, molt més vell que no corresponia als seus anys. Ell que un moment abans va alçar-se amb aquell impuls jovenívol, com qui s’ho ha de menjar tot!

«Ja ho veus!», reflexionà. Però no podia veure-ho ningú més que ell, perquè estava sol. I més valia així, perquè ara no hauria pas pogut suportar cap presència estranya.

La inèrcia el retenia on era, plantat entre les parets, sense veure res, sense intentar de veure res. Era com un home que espera un miracle. Com si esperés que els murs se separessin i algú esclafís la rialla per celebrar la gràcia d’aquella facècia.

«Déu meu, Déu meu, quina criatura més miserable…». No va prosseguir. Perquè ni ganes de compadir-se no tenia. Es va passar la llengua pels llavis, però després cuità a immobilitzar-la de nou; com menys la bellugués, millor. Tenia una boca com un femer. Potser una cigarreta hi posaria remei…

El tabac, però, era a la butxaca de l’americana, com els llumins. S’atreviria a recollir-ho d’allí? I, si ho recollia, seria capaç de fumar-se un d’aquelles cigarretes? En pensar-hi, l’estómac se li va regirar de nou.

«Massa llepafils», es va dir. Però ja era massa tarde per canviar de costums. Trenta anys de vida més o menys confortable pesaven terriblement. I després, ben pensat, tampoc no tenia ganes de fumar. Com en podia tenir, amb aquella boca tan aspra?

Brandà el cap i parà l’orella. No tornava a sentir ploure? No. No era això. Una remor… de cantusseig. Qui cantava? Venia de lluny, de la banda de les escales, i s’anava atansant. Tots devien sentir-ho, perquè la mare va dir:

—Vés-la a obrir, Aurèlia…