3

La veu d’en Jaume era àvida:

—Què li ha passat, al pare? Heu avisat la policia?

No havia ni tancat la porta del pis i tots tres devien estar plantats allí, peu endins i peu enfora de l’escala.

Si no hagués estat tan amoïnat, fins i tot se n’hauria rigut; en lloc d’això, escoltava. Sentia una vaga curiositat per saber què decidirien.

—No hem avisat ningú —va replicar la veu de la Casilda.

«Ni que fos ella la dona!», es va dir.

—Ah! —féu la veu d’en Jaume. Era difícil d’apreciar si expressava retret o alleujament; sonava massa fosca.

A la fi es va sentir el cop de la porta que el mateix xicot devia tancar, i tots tres entraren al menjador.

—Expliqueu-m’ho… Per telèfon m’heu dit…

Aquest cop fou l’Aurèlia, en qualitat de testimoni presencial, qui va fer la narració de l’esdevingut. La mateixa narració, amb punts i comes. Ell se la sabia de memòria i només hi prestava una orella distreta.

Ara s’havia acabat d’incorporar del tot i de nou era dempeus al bell mig de la cambra. No sabia per què, car de fet se sentia tan cansat que les cames ben just si el sostenien. Amb la mateixa mirada hostil d’altres cops, acabà per recalcar-se a l’obstinada paret.

Es trobava com en començar. No havia avançat gens en cap sentit. El pitjor era que ara ja desconfiava d’aconseguir alguna cosa, fos la que fos. Li havia fallat el que li semblava un darrer recurs: interpretar tot allò com un símbol. Què li restava?

Hi pensà mentre la dona continuava explicant com havia entrat al dormitori i l’havia trobat buit. Hi pensà, però ara d’una manera lenta, indeliberada, com si es tractés merament de passar el temps. Sinó que el temps, sense rellotge, sense gairebé res que li permetés de controlar-lo, llevat del seu propi sentiment íntim de la duració, se li escapava de les mans com un raig d’aigua. I els esdeveniments de fora només li’n donaven una mesura aproximada.

De cop, va haver de prestar atenció al que deien els seus familiars, perquè en Jaume, exasperat, havia aixecat la veu:

—Que no ho veieu que això no pot ser?

Tampoc no s’ho creia. Ningú no s’ho hauria cregut. Va descobrir que, en el fons, no el blasmava pas d’aquesta incredulitat. Al seu lloc s’hauria captingut exactament de la mateixa manera.

La dona va fer una resposta gairebé inaudible que se li escapà. Ben mirat, era curiós que ara se li escapessin algunes coses. Una estona abans no se li escapava res. Que potser no s’hi sentia prou interessat?

Les paraules del xicot, però, tornaren a ésser clares:

—De la manera que ho conteu, us dic que no pot ser.

Hi va haver un silenci. La mare devia jutjar inútil d’insistir; la Casilda no era testimoni presencial i, per tant, també tenia els seus dubtes, encara.

Ell se sentia tan cansat de tot allò que pensà que preferia que no en parlessin més, que ho deixessin córrer d’una vegada. Al capdavall, què podien fer, des de l’altra banda? Res. Que callessin, doncs, que el deixessin en pau. Una hora o altra acabaria per morir-se.

En Jaume tornava a parlar:

—Vaig a telefonar a la Montse.

Allò era tan inesperat, tan fora de la qüestió, que va experimentar la mateixa sorpresa que devien tenir les dues dones. Ell mateix, en Jaume, devia adonar-se que calia una explicació. Va afegir:

—Ens havíem de trobar a les vuit…

Encara no eren les vuit! I ell que… Bé, ja ho sabia que no podia haver passat gaire temps. A partir de les vuit, quarts de nou, els fills començaven a fer llur aparició. Com que encara continuaven absents, això volia dir que era d’hora. Aquest detall, fins aleshores li havia passat per alt.

Les paraules del seu fill al telèfon li arribaven amb una claredat extraordinària, com si el noi les pronunciés allí mateix, arran de paret.

—La senyoreta Montse? —preguntava després de discar el número—. Sí, en Jaume…

La Montse era la seva promesa i el xicot estava per casar-se. Alteraria els plans de la parella, aquella, per a ells, inexplicable desaparició?

Per què deia per a ells, però? Que potser s’ho explicava més bé ell, ell que era dins la paret? No. Ell només sabia on era i com hi havia entrat. Però li faltaven les altres respostes.

Començà a sentir-se marejat, no sabia si perquè després de tot l’aire s’havia anat corrompent, o per culpa d’aquell trasbals que passaven els seus, o degut a les seves inútils temptatives de reflexionar a fons sobre l’afer. Potser una mica per tot plegat.

El fill continuava parlant i, vulguis o no, ell seguia la conversa.

—Montse?… Escolta, no m’esperis, aquest vespre. Ens ha passat una cosa que…

Silenci mentre l’interrompia la noia. Ell s’imaginava les dues dones no lluny de l’aparell, escoltant també, desitjoses que la conversa, tot just iniciada, prengués fi. Probablement tenien pressa de discutir de nou la qüestió.

—No… El pare ha desaparegut…

Un altre silenci mentre ell es preguntava com se’n sortiria. Però en Jaume, prudent, va dir:

—No t’ho puc explicar, ara… Jo mateix no sé ben bé com ha anat… Però ja comprens que…

És clar, la Montse ho devia comprendre molt bé. Era una bona noia, encara que al seu veure una mica bleda. Es deixava subjectar en excés, li faltava el sentit de la independència personal. És clar que això de vegades ja és bo per a un marit. Però potser no fins a certs extrems.

—Sí —acabava en Jaume—, això… Ja et telefonaré més tard. Adéu, Montse. —I va penjar.

I ara, què?

Ara només silenci. És a dir, els passos de tots tres, altre cop cap al menjador, que devia ésser l’únic indret on podia discutir-se bé. Discutir què? Perquè el més perplex era el mateix Jaume.

En lloc d’aportar solucions, com s’esperava d’ell, va preguntar:

—Bé, i què us sembla que hem de fer?…

I pensar que l’havien anat a cercar, o l’havien cridat per telèfon, precisament perquè ara era l’home de la casa, el més gran i entenimentat dels fills, aquell de qui s’espera consell i ajut!

Ell es va anar deixant relliscar per la paret fins que de nou es va trobar assegut a terra. «Que m’hagi de veure així!», va pensar. «En aquesta mena de purgatori, com si hagués d’expiar qui sap quins pecats…».

La idea era nova i el va colpir, Per què no, ben mirat? I si verament allò fos una mena de càstig que se li imposava per totes les accions reprovables a què s’havia lliurat durant la seva vida? Quines accions, però?

No tenia pas ganes de repassar fil per randa el teixit de la seva existència des que tenia ús de raó i la mort del seu pare l’obligà a treballar. Perquè tot allò que havia aconseguit, ho havia aconseguit ell sol, començant pràcticament del no-res. I això, és clar, aconseguir aquest resultat d’un present confortable, sempre suposa un seguit de males accions. Però fins ara no veia que ho eren. Aleshores… aleshores semblaven lícita competència comercial. Car tot es relacionava amb el negoci, ho va veure amb un sol cop d’ull. Beneficis excessius, justificats davant la seva consciència pel risc i la dificultat de fer-se amb les mercaderies, per les necessitats de la família que creixia… L’anorreament d’un rival que havia comès algunes imprudències i al qual hauria pogut salvar, quan sol·licità la seva ajuda, amb una mica d’esperit… sí, per què no dir-ho?, amb una mica d’esperit cristià…

I sobretot, cosa encara més lamentable, els procediments de què s’havia valgut per a desfer-se del seu soci quan ja no el necessitava. Aquell home havia tingut confiança en ell i sense els seus diners ara encara vegetaria en algú racó de despatx… Però se n’havia desfet. No es tractava del mal que li havia ocasionat, ja que era un home en bona posició econòmica, però, i que potser hauria procedit diferentment si se les hagués hagudes amb una persona més necessitada i per la qual continuar o no continuar dins l’empresa hagués estat vital? No, probablement no.

El reprovable, doncs, era el procediment o, més ben dit, el determini que havia pres sense un sol pensament per la posició de la víctima, Era això, doncs, el que pagava ara en aquesta presó de la cambra?

Això i d’altres coses, potser. Perquè rastrejant bé, encara podia trobar més ocasions en què la seva conducta ho era tot llevat de digna. Aquella noia, l’Eulàlia… S’havia aprofitat de les circumstàncies… És clar que ella hi havia consentit, però no per això l’abús deixava d’ésser-ho. D’altra banda, aleshores ja era mullerat i pare de família… Sí, havia faltat greument. I ara arribava l’hora de passar comptes.

Es va posar a riure, histèricament. Si no era possible! Tot seguit es va haver de tapar la boca amb la mà, temorós que l’haguessin sentit. Ara temia de revelar la seva presència! No resultava curiós, per no dir més? No era això mateix un indici que estava purgant culpes passades que li interessava de conservar amagades dels seus?

Però ningú no havia sentit res, se’n va convèncer després d’escoltar una estona. En Jaume deia:

—En això penso exactament com vostè.

Com qui? I què pensava, aquesta altra? Bah, quina importància tenia? No era infinitament més interessant tot el que havia descobert… tot el que li semblava haver descobert? Perquè no hi feia res que ell mateix se n’hagués rigut. Dintre seu restava la brasa d’un dubte.

«Pensem-hi bé», es deia. «Una cosa com aquesta», i es referia al fet d’haver travessat la paret i de trobar-se presoner de la cambra, «no passa així com així; cal que hi hagi un motiu o altre». I el motiu només podia ésser aquest. No era tan irraonable. Més tard o més d’hora, el transgressor és castigat.

L’empipador era que ell mai no s’ho havia cregut. És clar, si no s’havia ni aturat a reflexionar-hi! No n’havia tingut temps. De fet, va descobrir, no havia tingut temps de res. Però ara que el temps no comptava, podia permetre’s el luxe de perdre’l com un gran senyor.

«Què és el que estic fent!», va pensar. Però per sota també pensava: «Estic disposat a admetre-ho tot per tal de sortir d’aquí. I si la condició és reconèixer que he obrat malament en més d’una circumstància…». Però això era insinceritat. A qui enganyava, a qui volia enganyar? Per a començar, naturalment, a ell mateix. Però, i després?

Es va cobrir els ulls amb les mans mentre la veu del fill tornava a penetrar les seves orelles:

—L’única explicació és que s’ho ha imaginat…

La dona semblava molesta, perquè replicà gairebé irada:

—Em tractes de boja?

Això! Només faltava que ara es barallessin!

—No vol dir això, dona! —la tranquil·litzava la seva germana.

Però què podia haver volgut dir, en Jaume, sinó allò, precisament?

«Tots hem perdut l’equanimitat», va dir-se, sempre amb la mà davant els ulls. «Ells i jo». Però què podia fer-hi? De tota manera, allò que estava expiant una culpa, en el fons del fons no s’ho podia creure.

Només podia fiar-se d’una cosa: de la seva experiència d’home i de l’experiència dels altres homes. I mai dels mais… Qui transgredeix una llei i és descobert, cosa que no s’aplicava pas al seu cas, és empresonat. És clar que ell també estava empresonat, però no volia dir d’aquella manera. Aquí no hi havien intervingut ni policia ni jutge ni res. Només ell. Ell i la cambra. Però hi ha altres transgressions que no són descobertes o que, tot i ésser-ho, la llei dels homes no castiga. Per aquestes s’espera, els qui ho esperen, un càstig a l’altra banda de la tomba. Però ell encara era aquí, en aquest costat, el costat dels vius, respirant i sentit el batec del seu cor i marfonent-se i sofrint d’una manera tota física…

Es va palpar el cos per a assegurar-se’n. I no hi havia dubte: era ell, entitat física sencera, compacta, com sempre des que es va descobrir, encara infant, o potser abans i tot, en l’entranya de la seva mare —per bé que d’això no en servava memòria.

Era ell i no expiava de cap de les maneres conegudes en aquesta vida ni de cap de les maneres desconegudes, però esperades, de l’altra. Una expiació inèdita, en tot cas. Però, però… Sí, hi havia altres coses.

Perquè: ¿i si les parets no fossin al seu entorn, sinó dintre?

Això sí que era nou. Presoner d’una cambra interior… No era un veritable símbol, sinó una realitat tangible. No una obsessió, tampoc, ans quelcom d’exterior, per bé que afincat dintre seu. Era possible una cosa semblant?

Calia transposar aquella cambra al pla moral, no menys cert que el pla físic, no menys palpable per a qui sap situar-s’hi o s’hi troba situat sense voler-ho, sense haver-s’ho proposat, per l’imperatiu de les circumstàncies, per un accident imprevisible, per una fissura qualsevol del seu ésser diari…

La cambra era dintre seu i això es podia interpretar de més d’una manera. Ell era fora i lluitava per obrir aquest recés tancat de la seva persona i penetrar-hi. En altres mots, es volia descobrir, i n’era una prova aquella introspecció mateixa a què es lliurava des de feia estona. Sí. S’auscultava detingudament i les parets aquelles no li permetien l’accés al santuari cobejat. Els murs es tancaven cap endins i no cap enfora, i ell havia confós la disposició dels llocs i continuaria confonent-la mentre no li fos permès de penetrar-hi. Un cop dins, però, ho veuria tot clar, ben clar.

Havia quedat reduït a un cos sense contingut o amb un contingut tan secret i remot que a efectes pràctics era com si no existís. Restava, en una paraula, la closca de l’home, però el pinyol era amagat i ell volia descobrir-lo, car sense allò, la seva pròpia entranya, i com podia continuar vivint i dient-se «jo»? ¿Com podia continuar essent?

Però la cambra interior admetia encara una altra interpretació. Aquesta vegada ell era verament dintre la cambra, com havia pensat d’antuvi, i no fora. Però la cambra que l’oprimia, les parets que no el deixaven sortir, eren obra seva, forjada per ell. Al llarg del temps una cadena d’esdeveniments, de compromisos, de responsabilitats mal enteses l’havia anat afaiçonant d’una certa manera, i aquest afaiçonament, contrari en realitat a la seva vera personalitat, era allò, que el lligava i no li permetia de moure’s, de determinar-se amb llibertat. Presoner, doncs, dels seus mateixos gestos, de les seves mateixes accions, de tot el que havia fet obligadament o espontània, però de tot el que havia fet sense reflexionar-hi, a la lleugera, sense preveure’n les conseqüències, sense pensar que un dia es trobaria distint i potser àdhuc contrari a allò que era de veritat, a allò que intentava d’ésser, a allò que li calia ésser de totes passades i amb urgència si volia continuar essent ell mateix o, potser, si volia ésser ell per primera vegada…

Estava esgotat, cada cop més esgotat. La tasca que s’havia proposat era massa aclaparadora. Tan aclaparadora, que gairebé es penedia d’haver suscitat aquells pensaments que el torturaven. Car els camins, les solucions, es multiplicaven. Havia començat per trobar-ne una i les altres havien seguit en cadena. I ara ja no eren una, sinó, simultàniament, dues. ¿Com decidir quina d’elles era l’autèntica, si és que ho era cap d’elles? Com descobrir, sobretot, si no ho eren totes dues?

Perquè, pensant-hi bé, potser es complementaven. En aquest cas ell seria, simultàniament, dins i fora de la cambra. Físicament, la cosa era impossible, però en el pla superior on se situava, era perfectament factible. Fora i dintre l’habitació…

Aleshores s’imposava la doble acció, també simultània, d’entrar-hi i de sortir-ne… Déu meu, com a complicat ja ho era, ja! I pensar que els altres anaven discutint a la banda de fora… de fora o d’on fos, puix que ara ja no estava segur de res. Bé, de totes maneres, continuaven discutint.

—Jo sóc del parer d’esperar… —deia en Jaume.

Això era l’únic que havia trobat! De cop i volta, va sentir un gran menyspreu pel seu fill gran, en el qual fins aleshores sempre havia confiat. Ja de menut podia confiar-s’hi. Potser fins i tot una mica massa. Era madur abans d’hora. O això era el que havia cregut. Perquè ara!…

La mare tampoc no es mostrava d’acord:

—Com més esperem, pitjor serà.

I en Jaume s’irritava:

—Pitjor què? Si ni sabem què ha passat!

Aquesta vegada tenia raó, però no era difícil d’arribar a aquesta conclusió. Les dues dones feia estona que hi havien arribat. I ell mateix.

És a dir, ell havia avançat més. No tan sols perquè en definitiva sabia on era, que ara resultava que potser no ho sabia, sinó gràcies a totes aquelles possibilitats que es discutia i en el fons de les quals, barrejat a l’angoixa, experimentava —qui ho havia de dir?— un estrany plaer, una ombrívola satisfacció.

Al seu davant hi havia el treball immens de reduir a una les dues cambres que acabava de descobrir, perquè només en el fet de reduir-les a llur autèntica expressió, fos la que fos, li seria possible de realitzar aquell gest contradictori i simultani; sortir de la cambra i entrar-hi.

Es va quedar mirant entre els seus genolls, els ulls ara desclosos i les mans caigudes al seu costat. Mirava en blanc, perquè no veia res. D’altra part, tampoc no hi havia res a veure. Però això no importava. L’únic que importava eren les cambres.

«I si encenc una altra cigarreta?», es va preguntar, sacsejant el cap.

Ho va fer, prenent nota, no sense angúnia, que ja només li restaven quatre llumins. Quatre cigarretes més i s’hauria acabat. I aleshores encara seria pitjor. En la impossibilitat de satisfer el seu caprici, la idea del tabac el turmentaria i, en turmentar-lo, no el deixaria pensar lúcidament, cosa ara tan necessària.

«Però no ens amoïnem per endavant», es va dir encara. «Hi ha aquesta cigarreta i quatre cigarretes més. Abans no tingui temps de fumar-me-les poden passar moltes coses». Però no s’ho havia dit ja, això? Que potser cada vegada que encenia una cigarreta havia de caure en la mateixa reflexió? Era estúpid!

Se’n va sentir tan disgustat, que durant una estona fou incapaç de concentrar-se. Després, a poc a poc, mentre ara callaven fora, probablement mancats d’arguments que valgués la pena d’exposar, la vigoria intel·lectual va retornar-li. Si, vigoria, puix que darrerament el cervell li havia funcionat amb una lucidesa desacostumada, va pensar satisfet.

Allí assegut, lleugerament repenjat a la paret, de la qual no podia perdre consciència, rumiava gairebé entre mandíbules, triturant-les entre dents i queixals, aquelles dues possibilitats antagòniques: cambra interna i cambra externa, entrar i sortir… una porta per on s’entra i una altra porta per on se surt…

És a dir, descobrí sense admiració, de porta només en calia una. S’entra per la mateixa porta que se surt i sortir o entrar només depenen de trobar-se dins o fora de l’indret. Entren els de fora i surten els de dins, i uns i altres poden trobar-se a la porta, potser interceptant-se el pas mútuament si la porta és massa estreta, havent de cedir un d’ells el camí a l’altre per tal de fer possible l’entrada i la sortida…

S’aturà en sec. No. Calia que fossin dues les persones que així procedien. I ell era sol. Només ell. No podia interceptar-se el pas, perquè o era dintre o era fora i tant en entrar com en sortir ningú no podia posar-se-li entre cames.

I li calia entrar de primer per sortir després o sortir d’antuvi per entrar a continuació. No totes dues coses alhora.

Un home que es troba dins i un home que es troba fora, recomençava. Però aquesta no era una manera d’arribar enlloc. Calia partir sempre, per arribar a un resultat positiu, d’un home, ell en aquell moment, que era dins i fora al mateix temps…

«Em repeteixo!», pensà desconsolat mentre clavava pipada a la cigarreta. «Cal trobar alguna altra cosa. El secret no el tinc jo, sinó la cambra. Cal pensar en ella. De moment, deixem-nos de banda, posem-nos entre parèntesis».

Però en el moment que decidia de sacrificar-se, es trobà. La cosa fou tan inesperada que va restar-ne com enlluernat. No, el secret no el tenia la cambra. Parlant amb propietat, no hi havia cambra. L’únic que comptava, l’únic que existia, era ell. Ell s’ho havia fet tot. És a dir, ell amb l’ajuda dels altres. O, més que ajudat, perjudicat.

La seva personalitat era la cambra a la qual no tenia accés i on intentava de penetrar, i allò que no li permetia d’entrar-hi era precisament aquella altra cambra on els altres, i en part ell mateix, l’havien tancat en figurar-se’l d’una manera determinada, en figurar-se ell personalment d’una certa manera. Tot era u. Sortir i entrar no eren dos actes distints que, pel fet d’ésser-ho, només es poden acomplir successivament. Era el mateix acte. Es desfeia d’allò que era en aparença i que el rodejava, tancant-lo, i la seva vera personalitat abandonava el clos i penetrava, per aquest mateix acte, en ella mateixa. Es conqueria, era ell finalment, tal com havia d’ésser, tal com en el fons s’havia volgut, perquè hom només es pot voler de la manera que és fonamentalment.

Queien les barreres que havia construït al seu entorn, es comprenia per primer cop; un home nou que sempre havia existit però que ell havia ignorat, o que havia volgut ignorar, sortia a la llum radiant del dia…

«Era això!», es va repetir, meravellat. En desfer-se d’una xarxa, es trobava. I desfer-se’n era sortir de la cambra, trobar-se era entrar a la cambra… «Meravellosament senzill», pensà.

Positivament, exultava. El problema era resolt.

Però, què era resolt?

Un problema abstracte, aviat ho va capir. Car en fitar els ulls al seu entorn va veure que continuava dins aquella estança de parets llises i blanques, en forma d’ou. Malgrat el seu descobriment, res no havia canviat.

El descobriment, ben cert, era una cosa que valia la pena de fer, si més no perquè ara un dia, quan fos, en abandonar la cambra, se’n podria servir. El resultat era bo, àdhuc excel·lent. De moment, però, encara no li servia de res. Pel sol fet de comprendre com s’entrava i se sortia simultàniament, havia enderrocat les parets bastides a poc a poc al seu entorn. Les parets immaterials. Les materials, restaven al seu volt.

No era doncs això. Perquè si ho hagués estat, si verament aquests murs i aquesta cambra haguessin admès una transposició al pla moral de la personalitat, ara seria lliure, no sols interiorment lliure, com no podia evitar de sentir-se, sinó físicament alliberat, amb els seus, amb la dona i els fills que eren a l’altra banda.

I no. Continuava aquí, presoner com abans, com al principi, com quan no sabia res d’ell, com quan ni sabia, posat a ignorar, que havia d’aprendre un seguit de coses sobre ell mateix.

Res no havia canviat i contemplà amb fàstic l’habitació i les desferres que el rodejaven, els objectes vinguts de fora, el ganivet, el rellotge i el diari que no havia llegit i que ja no llegiria mai, perquè aquí no en tenia ganes, i fora…

Fora! Era un sospir que s’escapava del més profund de la seva ànima. Fora, trobar-se fora! Però ara quedava demostrat que era ben inútil pensar i introspeccionar-se. Li calia renunciar a tots els castells que s’havia fet per explicar-se l’existència d’aquella habitació. Continuava essent tan material com d’antuvi l’havia creguda i, per tant, tan mancada de sentit com va comprendre que era tan bon punt s’assabentà, a través d’una severa experiència, que existia.

Entrar i sortir de les cambres del seu ésser!… Tenia ganes de riure’s d’ell mateix, per haver estat tan ingenu. Que no ho veia que era el seu cos, el seu cos de cada dia, de carn i ossos i músculs i teixits, el seu cos vell que havia entrat en un indret tan sòlid, tan palpable, com qualsevol altre objecte material? Què cercava, doncs?

Era el nàufrag que en la seva desesperació s’agafa al primer que troba; i fins aleshores havia anat trobant moltes coses, potser encara en trobaria d’altres, era fins i tot probable que les trobés, però ni les passades ni les que havien de venir no li servirien de res. D’això, se’n podia convèncer des d’ara i s’estalviaria desil·lusions.

Què havia de fer, doncs? Ara, si hagués estat factible, fins li hauria agradat de renunciar a les seves facultats d’animal pensant, però això no podia ésser. «Potser si dormia una mica…», es va dir. Ara: ¿com podia dormir exasperat com estava sota la calma aparent, i per això més terrible, que s’havia apoderat d’ell en comprendre que havia fet falsa ruta?

«Però una hora o altra m’adormiré, i quan em despertaré…». En despertar-se podrien haver passat moltes coses. Les mateixes que ja havien passat fins aleshores, però a l’inrevés. I l’inrevés volia dir trobar-se de nou fora de l’estança ovalada.

«Encara una manera d’enganyar-se, d’il·lusionar-se», va tenir l’honradesa de dir-se. Perquè allí no hi havia pas entrat adormit, sinó despert, i ben despert. N’havia de sortir, si és que en sortia, igualment despert. O sigui, pels seus propis mitjans. Però, i de quins mitjans s’havia valgut per entrar-hi?

«I volta que volta!», s’irrità. «Si res de tot això no té sentit, per què li’n vull donar un?». Però ell era un home normal, corrent, un de tants homes que van pel carrer i ben just si es diferencien pels trets de la cara, i perquè era aquesta mena d’home, no podia descansar. Continuaria fent esforços per a comprendre les coses, a despit de la seva voluntat que li demanava de callar, de lliurar-se al misteri sense intentar de profunditzar-lo.

A fora, durant tota l’estona devien haver anat parlant, només que ell s’interessava més pels seus propis problemes que pels llurs. Però ara que havia arribat de nou a una vida morta i, abans d’emprendre la que vindria, després de retrocedir, es concedia malgrat tot un descans o, si més no, es comminava a prendre-se’l, les veus dels seus tornaren a fer-se perfectament oïbles, la d’en Jaume primer, perquè sempre era qui parlava més fort i ara, mentre les dues dones començaven a abaixar el to com en presència d’un difunt, ell feia com qui ho ignorava, i això era sa, car és d’homes sans i normals allunyar el misteri i la inquietud, sobreposar-se a la desgràcia.

Per a ell, després de tanta estona, o després del que li semblava tanta estona d’haver romàs allunyat, els primers mots foren una sorpresa:

—No veieu que per començar se’n burlarien? —deia el xicot.

Burlar-se de què?

—I per què se n’han de burlar? —contestava la dona—. Ells estan acostumats a tot…

—Sí, sempre que sigui una cosa raonable.

—No poden negar-ho si jo dic que ho he vist.

—I què ha vist, ben mirat? Si precisament el nostre problema és que vostè no ha vist res!

«Ben dit!», aprovà automàticament ell. No havia vist res i això era el que ho feia tot tan complicat. Si sabessin que era allí, si l’haguessin vist entrar-hi, sempre els quedaria el recurs d’enderrocar la paret… des de fora, és clar!

Però: es deixaria enderrocar?

Instantàniament, tot i que la idea no fos verge del tot, va comprendre que posava el dit en una altra plaga. Però no va voler insistir-hi. «No, ja en tinc prou», va dir-se. Sabia molt bé, però, que ara que la cosa s’havia fet perceptible, no podria renunciar a pastar-la al seu gust. Així i tot, s’obstinà. «Escoltem!», va manar-se.

La cunyada deia:

—Però alguna cosa o altra deu haver vist…

Definitivament, s’havia passat a l’altre camp!

—No ho nego pas. En el que insisteixo és en això: no d’aquesta manera.

Eres assegudes o romanien dempeus? Era difícil de precisar i, a més, quina importància tenia?

—Tu mateix has vist les seves sabates i els mitjons que s’ha tret…

Ho havien examinat! Devia haver estat molt capficat, més del que es pensava, perquè no havia sentit res de res. De tota manera, es confessà que no se li havia acudit que deixà aquests indicis materials del seu pas per la casa. Ni a la seva dona, de primer, perquè a la Casilda no va mostrar-los-hi. És clar que ella ja els devia veure en entrar al dormitori…

—D’acord, d’acord. Però això no vol dir res.

—Jo en tinc ben bé prou —replicà l’Aurèlia.

Curiosa rèplica, tanmateix, se li va acudir. Era com si cedís la seva prerrogativa indiscutible d’haver-lo vist. Com si ella, com els altres, jutgés també únicament pels indicis aquells… «Estan tan amoïnats com jo», va dir-se, inclinant el cap. Així i tot, no se’n podia compadir. La seva situació era massa angoixosa. L’autèntica víctima era ell, no els altres. Al capdavall, seria el trasbals d’unes hores, d’uns dies. Després… sí, després la vida reprendria el seu curs, en Jaume i la Montse es casarien. Mentre que ell… Si no se’ls acudia d’enderrocar la casa…

Altra vegada havia saltat la paraula!

Anava a endinsar-s’hi quan van trucar al cancell. No amb el picaporta, aquest cop, sinó amb la mà.

Per la pregunta de la Casilda, va comprendre fins a quin extrem s’havien atabalat.

—Qui deu ser? —va dir.

S’havien oblidat que només una persona tenia el costum de trucar d’aquella manera.