De mi en parlen com del «nen», però ara ja han passat més de vuit anys des que la Bena va haver d’interrompre el seu diari i acabo de fer-ne dinou. Més de sis els he passat a la «Institució del Poble», d’on vaig sortir als disset amb l’ofici de fuster, l’únic que van ensenyar-me. Els altres dos han estat de combat i d’estudi. Allí mai no vaig veure un llibre ni vaig tenir ocasió d’escriure, una cosa que és rigorosament castigada. És cert que la majoria de companys eren totalment analfabets, però n’hi havia uns quants com jo als quals els pares o d’altres persones havien ensenyat els rudiments de l’escriptura, que a poc a poc anàvem oblidant. No del tot, naturalment, i per això m’ha estat relativament fàcil reprendre la meva formació allí on la vaig deixar, ajudat ara per la Càlia, la infermera del doctor Xeni, l’única de tots els membres de l’antiga resistència que no fou empresonada. Gràcies a ella, doncs, ara començo a veure’m amb cor de reprendre aquest document que, en sortir de la «Institució del Poble», vaig trobar a casa de la mare de la Bena.

Hi vaig tornar d’instint, perquè no sabia on anar i recordava encara els antics companys dels meus pares i la dona a la barraca de la qual havia dormit tantes vegades. Eren els meus únics records de fora, una mica confusos, com emboirats, embellits pel temps i per la consciència que aquells havien estat els meus darrers dies lliures i feliços. Perquè dintre sempre vaig ser un presoner infeliç que viu a toc de campana, perseguit per uns carcellers estúpids que havien quadriculat el temps en tot de caselles que ens mataven l’alegria de viure i ens prenien la infància sense tenir l’encert de fer-nos adults. No ens en podien fer, i tots nosaltres, els nois i noies reclosos en aquell establiment, potser no serem mai ben bé com les altres persones que han crescut pels seus passos comptats, d’etapa en etapa, fins a la maduresa. Nosaltres som vells abans d’hora, amb la pitjor mena de vellesa que puc imaginar, la de la criatura que hi arriba sense experiència. No els ho perdonaré mai, no els ho perdonava ja aleshores, quan m’obligaven a una vida rebordonida que potser només s’ha salvat, si s’ha salvat, pel seu impuls de revolta. No sé si és la sang, però en tot cas ajuda. Ara que he pogut llegir com van ser els meus pares, què feren i com van morir, ja no em sento estrany a la meva pell i sé que he escollit l’única vida que m’escau.

La vella no em va reconèixer, ni jo a ella, però la barraca la recordava bé i vaig adreçar-m’hi sense vacil·lacions. La porta era oberta i dins no havia canviat res.

—Sóc en Frodi —vaig dir a l’ombra asseguda prop del catre, i ella em va mirar molta estona, com si fes memòria, abans d’exclamar:

—Frodi!

Em va treure cap a fora, per veure’m bé, a la llum del dia, i aleshores es va posar a plorar.

Ho vaig saber tot aquella mateixa tarda: com la seva filla i els companys que vivien amb ella van caure en el curs d’una ampla operació de la policia que desarticulà el moviment, com alguns van ésser jutjats i d’altres van desaparèixer simplement, com ella no parà de presentar-se al «Quarter» dia darrera dia, durant mesos sencers, i com un oficial impacient la féu empresonar en una cella on va passar-se dos dies i dues nits sense menjar, fins que van alliberar-la sense explicacions.

Tenia el diari que la Bena amagava a la barraca, però a mi em costava de llegir-lo, havia perdut el costum de la lletra, i va caldre que ella, curta de vista i poc instruïda com era, m’ajudés a recórrer aquelles pàgines manuscrites on em retrobava de tant en tant entre noms familiars o desconeguts que després m’he anat aprenent de memòria i que ara considero els precursors d’aquesta victòria que s’atansa.

En aquell moment tenia disset anys i ningú no m’havia ensenyat a viure, però m’havia passat sis anys llargs lluitant contra un ambient opressor, contra reglaments i ordenances, i res no era tan natural com que immediatament sentís la necessitat de ressuscitar aquell combat que, d’altra banda, prosseguia. D’altres homes i d’altres dones havien vingut a substituir els caiguts, gent desconeguda de la vella, rebels amb armes i audàcia que ara ja operaven en un clima més propici. Durant aquells sis anys de la meva absència hi havia hagut molts canvis, la meitat de la població servia a les ordres de l’exèrcit o de la policia, o sigui que els plans exposats pel tinent Mestranal a la Bena s’anaven realitzant, però cada dia era també més decidida la resistència d’una altra part de la comunitat, un vint per cent de la qual, com vaig arribar a assabentar-me, vivia fora de tot control. Per sota una aparença d’ordre més sever que mai, imperava una anarquia traduïda en moviments subversius i, en una ocasió, en una petita revolta armada que fou ofegada en sang.

Calia doncs que m’incorporés a aquella lluita, però no sabia per on començar, la vella mai no havia format en cap organització, no tenia cap contacte, no coneixia ningú des que empresonaren la seva filla. Al manuscrit hi havia els noms dels companys de la noia, però tots eren noms inventats; a partir de determinat moment, després de la mort dels meus pares, tota la gent nova hi era esmentada per un pseudònim. M’ho va dir la vella. Només d’un d’ells sabia el nom autèntic, el doctor Xeni, però suposava que també l’havien detingut.

Com que no tenia cap més fil conductor, ho vaig voler comprovar. I així fou com vaig conèixer la Càlia, que vivia al mateix carrer del consultori, dues cantonades més avall. M’ho va dir una vella que escombrava l’entrada de la casa del costat quan jo maldava per fer-me obrir la porta del gabinet de consulta, on encara hi havia el nom del doctor. Però el doctor feia sis anys que era mort, havia anat a engrossir les llistes d’objectes perduts poc després de l’operació policíaca.

M’ho va contar la Càlia un cop va ben assegurar-se que jo era de confiança. De primer em calgué recitar-li gairebé tot el que sabia i citar fins i tot el nom del seu parent de l’oposició burgesa, el jutge Anela, també liquidat en una purga posterior. A ella, cosa estranya, no l’havien molestada mai, ni tan sols per fer-li preguntes sobre el seu cap, i ara ja no treballava d’infermera. Durant aquells sis anys havia tingut temps de casar-se i d’enviudar i ara vivia d’una botigueta que ell va llegar-li, una merceria llòbrega i amb poca clientela que vaig arribar a conèixer bé, com el pis, on he passat moltes hores sobre els llibres, aprenent de nou allò que sabia malament i moltes altres coses que normalment, a la meva edat, ja hauria d’haver sabut. I conspirant, també.

Ara trobo estrany que no em costés de decidir-la, al cap i a la fi pràcticament no havia tingut cap activitat ni aleshores que formava part del grup del doctor i, després, amb el seu marit, més vell que ella, menà una vida tranquil·la, aburgesada, de casa a la botiga i de la botiga a casa. Però dins devia dur una altra persona que s’ignorava, que no havia tingut ocasió de manifestar-se, i això en més d’un sentit.

No sols ha estat la meva companya de lluita fins que va caure, ara fa dos mesos, sinó que fou la meva primera amant i la mare del meu fill. Perquè tinc un fill, als dinou anys. El va parir sis mesos abans de morir. Jo el volia, i en vull molts més. Ens calen combatents per una lluita potser encara més difícil que començarà l’endemà del triomf, quan calgui reconstruir-ho tot. Ella va acceptar-ho des del primer moment, quan vaig dir-li:

—Serà el fill d’un pare verge.

Perquè era la primera vegada que tocava una dona i m’ho va haver d’ensenyar gairebé tot. Després vaig anar veient com el ventre se li inflava i els pits se li omplien de llet mentre organitzàvem el nostre moviment amb les armes que encara quedaven de tants anys enrera en aquella mena de pou que el doctor Xeni havia construït amb el seu ajut quan el grup els les confià. Encara estaven ben conservades dintre els plàstics que les protegien.

Però aviat en vam tenir de noves, procedents dels primers atemptats i, seguidament, d’un dipòsit que vam descobrir. Perquè tampoc no havia oblidat que hi havia una manera de trobar-los si la policia no havia pres altres disposicions. En aquell instant ja érem tres dotzenes, reclutats sense massa esforç, car hi havia molta gent que tenia ganes de fer coses, sense por de comprometre’s tot i que el govern acabava de decretar la llei marcial. De fet això no alterava res, entre nosaltres la policia sempre ha pogut detenir la gent i escorcollar els pisos sense manaments judicials, amb absoluta arbitrarietat. Tothom estava, doncs, acostumat a viure a la intempèrie, sense cap garantia legal.

Jo no he tingut ocasió de llegir el llibre que la Bena i els seus volien convertir en breviari; en un moment o altre es devia perdre, potser els fou requisat per les forces de l’ordre quan els van detenir. No m’ha guiat, doncs, cap text, cap experiència, i vaig començar orientat per un instint que em deia que calia crear una situació caòtica en la qual l’enemic acabaria per ofegar-se. Durant un any hem sabotejat gairebé sistemàticament vies fèrries, serveis telefònics i centrals elèctriques. Fins i tot hem fet volar ponts amb les càrregues capturades al dipòsit, on vam haver de matar dos guardians mentre el tercer se’ns unia circumstancialment. I dic circumstancialment perquè al cap de deu dies vam haver d’executar-lo en descobrir el seu doble joc. N’hem executat d’altres, cada cop que algú ha compromès la nostra missió.

Sé, doncs, que tinc les mans plenes de sang i que no sóc l’home de demà, de la pau. M’han convertit en una bèstia carnissera que només a soles pot plorar un temps d’innocència, però quina altra manera hi ha de combatre’ls? No ens han donat mai treva, ni ens la donen ara, quan som tan forts com ells i ja ens atrevim a cercar-los al cau, a les comissaries i al «Quarter» que hem assaltat una vegada, fa quinze dies, encara sense èxit i amb pèrdues abundants.

El grapat de la primera hora s’ha convertit en un exèrcit de cinc mil homes i de prop de tres milers de dones al qual s’han anat integrant els altres grups, contínuament desfets i refets de nou, que combatien independentment. Com ha estat possible el miracle? I què explica que tots lluitin sota el comandament d’un noi de dinou anys?

No ho sé. M’he trobat en aquest lloc de responsabilitat sense adonar-me’n, empenyut per una decisió més acerada, per una capacitat d’organització que m’han distingit sense voler-ho. Només volia ser un combatent més, a les ordres de gent més vella, més experimentada. Però no hi havia cabdills o les forces d’ordre els han anat abatent a mesura que es manifestaven. Jo he tingut més sort, he sabut sortir amb vida de les emboscades i defugir les persecucions.

La Càlia de seguida va creure en mi, recordo encara com en aquells començaments tímids ja em deia:

—Tu ens menaràs a la victòria.

I érem quatre gats que es reunien al menjador de casa seva, tres homes i dues dones, ara tots morts, que discutien fins a la matinada, o sortien a matar en la fosca, o despertaven un impressor per fer-li tirar uns milers de còpies d’una proclama que després escamparíem per la ciutat, firmada per un Front d’Alliberament Nacional que encara no disposava de soldats. Ella venia amb mi, m’acompanyava amb l’arma enfonsada en la butxaca de l’abric, espantada i decidida com tots nosaltres, de primer minsa i fina com una noia i després amb el ventre crescut i els pits curulls de llet, fins que la vaig obligar a quedar-se a casa, on me li reunia de nou a primeres hores del matí i jeia al llit on ella m’esperava desperta i inquieta. I aleshores l’estimava.

El fill va néixer una matinada que ens batíem al barri dels mulaters on la Bena, anys enrera, no va tenir ocasió d’atreure el policia que la sort li havia designat. Vam foguejar-nos durant mitja hora o tres quarts, ajudats pels veïns que acudien amb armes rudimentàries, testos plens de terra i olles d’aigua bullent per escaldar els esbirros que ja pujaven per les escales. En van morir dues dotzenes llargues i set o vuit se’ns uniren en una fugida que uns quants, paradoxalment, vam poder fer en dos vehicles policials.

En entrar al pis el nen ja era en mans de la Nori, la filla d’un funcionari que ella havia captat i que aquella nit va quedar-se prop seu amb una altra dona, la Fesi, alta, grossa i asmàtica, però plena de bona voluntat. Vam posar-li el nom de Joli, en record del meu pare i amb l’esperança que se li assemblés.

Si ara ens neix una filla, li posarem Càlia. La Nori no hi té cap inconvenient, ben al contrari, ella mateixa m’ho va proposar en adonar-se que estava prenyada. És la meva dona des que la Càlia morí, i en parlem moltes vegades, d’ella. No és gelosa. Mai no se m’hauria acudit de proposar-li que visqués amb mi si ella mateixa no hagués pres la iniciativa, als deu dies de quedar-me sol, quan havia tornat a la barraca de la mare de la Bena per demanar-li que criés el meu fill. M’hi vaig instal·lar provisionalment, perquè no volia viure al pis, i ella, que ho havia sabut a través dels companys, va presentar-se una nit i em digué:

—No vull substituir ningú, però no està bé que estiguis sol.

Vam parlar molta estona fora la barraca, per no despertar el petit, però només ens vam referir a coses del moviment, com si aquelles paraules no les hagués pronunciades. Aleshores ella ja comandava un grup que s’havia distingit en uns quants sabotatges d’indústries paraoficials, i sempre l’havia vist sola, o amb altres dones, i en una ocasió fins i tot vaig poder assistir a una escena que tingué amb un dels companys que es mostrava massa insinuant. Per tot plegat havia tret la falsa conclusió que els homes no li agradaven, però anava errat, he tingut ocasió de convèncer-me’n i ella mateixa m’ha confessat dues aventures anteriors, amb nois de la seva classe, però d’això ja fa temps, car aleshores tenia dinou o vint anys i ara en té trenta-dos, els mateixos que tenia la Càlia en morir.

Em penso que vaig embarassar-la aquella nit mateix, abans que haguéssim de fugir de la barraca, ja a punt de clarejar, i córrer riu avall, cap al molí, sense ni tenir temps de vestir-nos. O potser ho vaig fer allí, mentre esperàvem la nit següent tancats al subterrani heretat d’un altre grup que havia sabut dissimular-lo a prova de perquisicions policíaques. Era humit, hi feia fred, i només disposàvem d’uns sacs per cobrir-nos. Després, d’aquelles setze o disset hores, ella sempre n’ha dit «la nostra lluna de mel».

Va ser al cap de set dies que vam atacar la presó. És a dir, hi vam poder entrar gràcies a complicitats interiors, però dins ens vam haver de defensar i tinguérem pèrdues. També van morir molts dels detinguts quan, alliberats, corrien pel pati com un ramat que no sap on va tot i que els havien dit que a la sortida els esperaven uns camions. De tota manera l’operació havia estat mal cronometrada i els vehicles van arribar quan molts presos ja s’havien escampat pel carrer. Van tenir temps només de recollir unes quantes dones abans d’escapar-se a tota velocitat protegits pels dos cotxes des d’on disparàvem contra els guàrdies que semblaven disposats a perseguir-los. O potser cal dir que disparaven, perquè a mi em van tocar tot seguit al braç i l’arma em va caure de les mans. No hi havia d’haver anat, ja ho sé, i convinc que va ser una imprudència, però d’altra banda sé que són imprudències d’aquesta mena les que mantenen la moral dels homes i els fan agosarats. Un cap s’ha d’exposar. No puc combatre encara des de darrera una taula, davant un mapa, i amb un telèfon a l’orella per saber com van les operacions.

Hi era, doncs, i vaig sentir el xoc sense dolor que em deixava el braç com adormit i sense força, i llavors vaig veure la sang i la metralleta caiguda als meus peus, cap on m’inclinava el moviment del cotxe que seguia els camions mig buits. Els vam escortar fins al carrer del magatzem, on els dos vehicles van quedar-se a l’entrada, travessers, per barrar el camí a la policia. Dalt, als terrats, hi havia tot de tiradors amb bona punteria i l’altre extrem també estava interceptat. Però només ens havia seguit un cotxe patrulla que va fer mitja volta en sentir els espetecs que plovien d’arreu mentre els camions, a cobert, descarregaven i les dones sortien per darrera, cap a la casa de davant i el pati posterior on es dispersarien.

En aquell moment no sabia que entre elles hi havia la Bena. Tot em feia creure que era morta, i la seva mare també n’estava convençuda. No vaig veure-la fins l’endemà passat, en anar a les barraques i trobar-la amb el meu fill als braços. Perquè en Joli continua allí, amb la vella que en posar-me a viure amb la Nori em va pregar que no l’hi prengués.

No sabia que era ella. I aquest cop no perquè el temps hagués anat esborrant el seu record, com havia estat el cas amb la seva mare, sinó per culpa del canvi sofert a la presó, on l’han desfigurada. Té la cara com embotornada i una cicatriu li ratlla la galta esquerra, una línia fina i rosada que, al pòmul, s’eixampla en una mena de taca. Sota els vestits s’endevina un cos sec i la mica de carn dels braços és flàccida, com la d’una vella. I només deu tenir vint-i-nou anys!

L’únic que té magnífic són els ulls, grans i negres, amb una brillantor enfebrada que no ha perdut la rebel·lia. No l’han dominada, d’això en puc estar segur. I tant! De seguida va parlar d’incorporar-se activament a la lluita, però no li ho vaig permetre; de primer li cal refer-se una mica. S’ha passat bona part d’aquests vuit anys en confinament solitari i de tant en tant, diu, la treien per torturar-la. Ni ella ni ningú no comprèn per què no van matar-la.

Vaig proposar-li de continuar la narració del nostre combat, però va sacsejar lentament el cap, amb desgana. En aquell moment tenia els ulls plens de llàgrimes, ella que no volia plorar mai! Jo sentia una pena immensa i la vaig besar. Va abraçar-se’m i repetí un seguit de vegades:

—Frodi, Frodi, Frodi…

Vam parlar també de l’Orinella, el policia amb qui s’entenia. Des que vaig llegir el manuscrit sempre havia tingut la idea que ell era la causa de la seva detenció, de la desarticulació del moviment, però no s’ho creia, estava convençuda que l’home li havia estat fidel, lleial. Va donar-me el nom autèntic, l’adreça on vivia llavors, i després he fet investigar.

I probablement té raó. El policia va desaparèixer del seu domicili més o menys en aquella època i ningú no ha tornat a saber res més d’ell. Cal creure que, d’una manera o altra, es va establir la seva relació amb el moviment de resistència i que el liquidaren. No és lògic que hom abandoni el pis sense endur-se’n ni roba ni papers, com sembla que va ser el cas segons els nostres serveis d’informació. Perquè ara en tenim, uns serveis encara rudimentaris, com tantes altres coses, però força eficients sota les ordres d’en Caira, un fuster com jo que ja lluitava set anys enrera amb un grup de cinc companys dels quals és l’únic Sobrevivent, com ho és de la seva família, dona i tres criatures, tots quatre bàrbarament exterminats quan en ser detingut, ara fa tres anys, aconseguí d’evadir-se amb l’ajut de complicitats que conserva, o ha renovat, i que el fan d’allò més útil. Ell va establir els contactes que ens permeteren d’entrar a la presó i ara treballa activament per trobar un punt feble en la defensa del «Quarter».

Hem establert d’altres serveis, també, entre ells el d’avituallament, indispensable des que tenim grups relativament nombrosos aquarterats en diferents edificis i als boscos que s’estenen més enllà de la ciutat. I els serveis mèdics, que funcionen darrera un garatge on tots els operaris formen part de les nostres forces. Hi ha tres metges, dos practicants i set infermeres; només disposem de deu llits, els que caben al local, més reduït que el que teníem abans en una asserradora assaltada per les forces de l’ordre, les quals assassinaren els tres pacients, el metge i les dues infermeres que van sorprendre en el moment d’entrar-hi. Relacionat amb aquest servei hi ha el de farmàcia, curiosament dirigit per un militar-apotecari.

Darrerament també ens hem preocupat d’un servei que, en aparença, no té cap relació directa amb la nostra lluita, però que considero essencial: el de l’ensenyança. Aquelles famoses escoles clandestines a què feien al·lusió els botxins de Dom (el qual, de passada, no forma part dels presos recuperats), ara són una realitat. En cinc pisos de veïnat segur, quatre noies i un xicot ensenyen de llegir i d’escriure els fills del nostres militants. Cal remarcar que es tracta d’una ensenyança obligatòria. De fet, aquest és el nostre primer acte de govern, decidit per unanimitat en el curs d’una assemblea que reuní tots els responsables dels grups i els meus dos lloctinents, l’Aral i la Ferina. O potser també és un acte de govern, anterior a aquest, la decisió de superar la discriminació de sexes operant en la societat que ara enderroquem.

Entre nosaltres homes i dones són iguals, tenen els mateixos drets i idèntiques obligacions. Gairebé la meitat dels llocs responsables són ocupats per dones, en una proporció per tant superior a la de les forces femenines que combaten amb nosaltres. Gairebé totes són noies joves, i en alguns casos fins i tot molt joves. La Ferina mateix només té vint-i-un anys, però cal dir que des dels disset que forma part d’un grup o altre i no li falta, doncs, experiència.

Amb tot això estem inaugurant una nova moral, més franca, més clara, més humana que la que ens ha precedit. Fins a cert punt és un experiment que pot influir les nostres decisions de demà. Els resultats sembla que siguin bons; llevat de casos excepcionals, als quals es posa remei immediatament, s’observa un gran sentit de la responsabilitat i unes exigències de conducta que ens permeten mostrar-nos optimistes. A un observador de l’ordre vell potser no li semblaria així, ja que posaria l’èmfasi sobre les qüestions de caràcter sexual, sense voler comprendre que la llibertat de què gaudeixen les nostres dones, i que elles han volgut, és un valor que reposa en d’altres valors menystinguts per la societat burgesa, on la gent estenen a les persones l’instint de possessió que els obliga a acumular béns en perjudici dels seus semblants. Nosaltres creiem en la solidaritat, en la lleialtat, en el respecte a la persona. I no pot haver-hi res de tot això quan homes i dones viuen lligats per unes convencions socials que els obliguen a mentir, a trair, a degradar-se. Nosaltres volem dignificar l’home, i aquesta llibertat sexual és un pas, el primer pas important en aquest sentit. Perquè creiem en la fidelitat, entenem que hem de ser lliures. I, tant com ser-ho, ens hi hem de sentir.

Aquest va ser el tema de la darrera conferència que hem celebrat en el curs d’una sèrie d’actes de formació cívica que vam programar ara fa tres mesos, per iniciativa de la Càlia, sense saber que precisament moriria a la sortida d’una altra reunió.

Hem organitzat, doncs, una societat dintre una societat, i l’hem volguda tan completa com sigui possible en aquests moments, quan tots vivim amb les armes a les mans i aquesta organització civil podria semblar prematura. En això, però, cal veure la nostra voluntat de restablir una vida normal. Hem vingut a enderrocar un ordre vell i repressiu, però alhora volem ser els constructors d’una societat nova que comença ara, que va començar amb el primer rebel que es dreçà contra el poder despòtic sense saber si trobaria companys de ruta ni si la lluita seria llarga.

Què dirien en Dom, la Sera, els meus pares, i tots els seus companys morts o desapareguts si ara podien veure aquests milers d’homes que, entre caigudes i redreçaments, han posat en peu un veritable exèrcit que, en plena lluita, ja pensa en la pau i sap que és prou fort per construir-la? Perquè cada dia som més, els caiguts són substituïts per novells reclutes vinguts de tots els estaments, homes i dones als quals ensenyem el maneig de les armes i també una altra cosa que no havien sabut mai: la manera de captenir-se com una criatura lliure i responsable.

Aquest afany de formació ja ens ve dels dies obscurs, més de dos anys enrera, quan la Càlia i jo formàvem el nostre primer nucli i decidíem que no seríem una colla d’esparracats circumstancialment units per les necessitats immediates de la lluita, sinó un cos amb voluntat de futur. Calia, doncs, començar a pensar-hi des d’aleshores, fer-lo una mica ja en aquell menjador on, reunits entorn de la taula, ens abrandava una esperança que no pot ser defraudada, que no serà defraudada, perquè la paguem amb sang i sense egoisme.

Fa més de dos mesos que vaig interrompre aquesta relació i fins ara no tinc ocasió, o ganes, de reprendre-la. Durant aquest temps hem estat a punt de perdre-ho tot per culpa d’una traïció, i fins ara no hem descobert el culpable, un dels homes del servei d’informació, Sorrent, un xicot al qual devien fer-se-li promeses enlluernadores perquè es decidís a passar-se a l’enemic, oblidant que tres dels seus, el pare, un germà i la germana, havien mort a les masmorres del «Quarter».

Que havia de ser algú dels serveis ho vam veure de seguida, les informacions de què disposava la policia eren massa precises perquè poguessin procedir d’algun altre lloc. Precises i extenses, cal dir. De fet, es proposaven anorrear-nos en una sola operació, quan assaltaren alhora dos dels dipòsits d’armes, quatre dels nostres quarters i potser una dotzena de domicilis en els quals es centralitzen determinats serveis o delegacions de serveis, entre ells el d’ensenyança, on jo tenia una reunió aquell vespre. L’atzar, però, va decidir que no hi assistiria, si més no a l’hora convinguda, ja que en aquell moment era al bosc amb la Ferina, retinguts tots dos per un accident que costà la vida a tres homes en enderrocar-se un refugi subterrani a conseqüència de les pluges persistents dels darrers dies. Potser això ens va salvar, ja que el local en qüestió fou pràcticament arrasat a cop de bombes de mà. Dels reunits, tots els mestres i tres persones més, solament va quedar viva una de les noies.

En total, vam perdre tres-cents setanta-vuit homes i dones, entre morts i presoners, i tots els locals atacats, cosa que ens va desorganitzar durant una colla de dies. No tant, però, que aquella mateixa matinada, en una sessió d’urgència, no decidíssim replicar al cop amb un altre cop que vam dur a terme l’endemà, quan ells ja cantaven victòria. Més que res va ser una operació de prestigi, de cara a la població, ja que sabíem de sobres que, fins i tot en el cas de reeixir a apoderar-nos-en, la central de radiodifusió no podríem conservar-la més enllà d’unes hores. En vam ser els amos absoluts durant prop d’un dia, al terme del qual ens retiràrem després d’haver denunciat per les ones els abusos i les arbitrarietats d’una administració contra la qual demanàvem al poble que s’alcés en massa. Ho vam aprofitar per llegir una sèrie de proclames que estaven a punt de passar a la impremta i mitja dotzena de testimoniatges apressadament recollits entre alguns dels presos alliberats anteriorment. Tenim motius per creure que va fer particularment impacte el d’una dona que, com antany la Lona, s’ha passat prop d’un mes a la residència especial.

Tot això, però, no podia amagar-nos la gravetat de les pèrdues sofertes en homes i en equips. Calia aconseguir altres locals, reorganitzar els serveis, fer desaparèixer totes aquelles persones conegudes dels detinguts, algun dels quals podia cantar, traslladar els dipòsits d’armes que no havien caigut en poder de l’enemic, nomenar nous caps de grup en substitució dels caiguts, restablir la confiança dels febles, que sempre n’hi ha. Calia, sobretot, identificar el traïdor, tasca feixuga que a en Caira se li ha endut un mes i mig d’actuació gairebé solitària i que no finalitzà fins ara fa sis dies, quan el culpable, convicte i confés, fou penjat en un arbre del bosc, on de banda de vespre el recollí un cotxe que, al cap d’una hora, llençava el cadàver a la porta del «Quarter» sense ni tan sols minvar la marxa…

Arran d’aquesta estossinada hem començat a establir una llista de caiguts, cosa que fins ara no s’havia fet i que ha estat idea de la Nori. Diu que un dia els haurem d’honrar, quan establim el nostre panteó de màrtirs. Hi he accedit perquè els altres també hi estan conformes, però és una pensada que no em fa feliç, no sé ben bé per què. Sóc hostil a les cerimònies i m’angoixa una mica de pensar en un dia futur que reunirà tots els sobrevivents davant una pedra, una estela, una estàtua, un monument commemoratiu. L’homenatge que es mereixen no és aquest, sinó la realització dels nostres somnis d’avui, per ells compartits. Només els serem fidels si no desnaturalitzem aquesta revolució a l’hora del triomf. Ara ja he llegit prou per haver comprovat que les obres dels homes no sempre responen a les seves intencions i que allò que fou pur sovint es bastardeja quan arriba al poder.

Molts d’aquests pensaments, però, me’ls callo; m’adono que no tothom em comprendria i que alguns hi voldrien veure o hi sospitarien una flaquesa fonamental, un escepticisme que no escau a un dirigent. No he de dir res ni fer res que trenqui o minvi l’impuls del poble que cada dia fa el sacrifici de l’avui per un demà just, i és per això que aquesta mena de crònica, a diferència de les anteriors que vaig trobar a la barraca de la vella, no està a disposició de tothom. És cert que ara ja som massa i que el nostre moviment ja no és un afer quasi de família com en temps dels meus pares. Però tampoc no en vull fer un document clandestí dintre la nostra clandestinitat i l’Aral, la Ferina, la Nori i ara la Bena, saben que existeix i el llegeixen. Aquesta darrera em sembla que hi té un dret especial en la seva condició d’únic Sobrevivent del grup primitiu i de la seva aportació escrita a l’historial de l’organització. D’altra banda, és l’única que critica la crònica; al seu dir hauria de ser més detallada. Però ara em penso que li he fet veure que aquest defecte (reconec que ho és) cal atribuir-lo al fet que quan vaig posar-me a escriure ja dúiem dos anys d’activitat. De primer em calia aprendre a manejar la ploma amb prou habilitat perquè un dia no es digués que el cap dels rebels era un analfabet. Ella m’ha recordat, nostàlgicament, que de menut ja mostrava molt bones disposicions per l’estudi…

Això va ser ahir, quan li vaig fer l’amor. No m’ho havia proposat ni sóc un xicot afeccionat a empaitar les dones. Abans d’ella només he dormit amb la Càlia i amb la Nori, a les quals he estat escrupolosament fidel perquè no crec en la promiscuïtat i fins i tot defujo les proposicions més o menys directes a què m’exposa la meva situació. Hi ha una mena de dona, més relativament abundant que no m’hauria pensat, que se sent atreta pels homes que ocupen llocs de prestigi, independentment que siguin joves o vells, amables o adustos, ben plantats o desnarits. Més que un home, persegueixen el representant d’una funció que atreu la fama, la popularitat o la glòria, ni que sigui circumstancialment. Però jo sempre he descoratjat aquestes sospirants i, si ha calgut, ho he fet amb energia, amb impaciència. Crec que cal donar un exemple d’honestedat i que els meus dinou anys no m’excusen de caigudes a les quals podria sucumbir sense inconvenient un altre noi protegit per l’anonimat.

Amb la Bena, però, ha estat diferent. Per començar no va demanar-me res, la iniciativa la vaig prendre jo, a consciència. Em calia restablir-li una confiança en ella mateixa que havia anat perdent durant els anys de presó, o potser seria més exacte de dir en sortir-ne, quan va poder comprovar, i de més d’una manera, fins a quins extrems l’havien anorreada físicament els botxins. Tot d’una, en un món comparativament lliure on tornava a ser una persona i no un simple número, s’adonava que de la seva antiga bellesa ja no en quedava ni rastre; pitjor, que era un parrac. I ho dic perquè ella mateixa va emprar aquesta paraula en una ocasió, potser una setmana o deu dies després del seu alliberament. Aleshores ja hauria estat incapaç de proposar-me, com va fer primer, que l’incorporés a un lloc actiu de combat. Potser vaig equivocar-me en aconsellar-li una temporada de repòs, potser hauria calgut precisament fer-li sentir que era indispensable i confiar-li un càrrec en l’exercici del qual s’hauria oblidat d’ella mateixa. No ho vaig fer, incapaç en aquell moment de comprendre que la condemnava a destruir-se en una ociositat que li donaria temps i ocasió de compadir-se d’ella mateixa. Ho vaig anar veient més tard, quan cada cop que acudia a la barraca a passar uns moments amb el meu fill, la trobava submergida en una apatia sorda, de vegades asseguda a la part de fora, al pedrís, seguint amb l’esguard absent les anades i vingudes dels veïns. Què pensava? Potser que abans els homes que passaven per davant la barraca s’haurien tombat a mirar-la i a pidolar-li un somrís amb uns mots graciosos mentre ara ningú no li’n feia cas? No puc pas pretendre de posar-me al lloc d’una dona que ha estat bella i sol·licitada, que ha viscut per l’amor, i tot d’una es veu arraconada al marge de la vida, però tampoc no cal. Per mi que ho he estat durant tants anys, els desposseïts són fàcils de comprendre.

Però l’altra tarda, en acudir a la barraca, no m’havia pas proposat de fer-li l’amor. Sabia que em calia trobar un mitjà per treure-la, arrancar-la, d’aquella desesperació muda, tan pregona que potser ja ni era desesperació, però no havia pensat en res de concret tot i que em preocupava tant. M’hauria preocupat per qualsevol persona en la seva situació, però més ho havia de fer per ella, la meva amiga, la meva germana gran que fins volia assaltar la «Institució del Poble» per evitar-me una infància i una adolescència miserables. Aquestes coses no s’obliden.

Si no l’hagués trobat sola potser no hauria passat res, però la seva mare havia sortit i s’havia endut el nen. Ella era asseguda al catre, amb les mans caigudes sobre la falda, com tantes vegades, i em vaig instal·lar en un tamboret de fusta, al seu davant, mentre li parlava del nostre darrer encontre amb les forces de l’ordre, una petita escaramussa a la banda de les pedreres, on havíem constituït un altre dipòsit d’armes. M’escoltava distretament, amb els ulls fits, com si pensés en una altra cosa, i llavors vaig allargar la mà cap a les seves.

—Què et passa, Bena?

Va tenir com un petit sobresalt i em va estrènyer els dits, potser sense adonar-se’n, però amb una mena d’avidesa que immediatament modificà la nostra relació. Perquè va ser en aquell moment que, a la impensada, vaig comprendre el que em calia fer.

No sé què va dir, o balbucejar, però jo vaig endinsar l’altra mà sota la faldilla, cuixes amunt, i quan ella va subjectar-me pel canell amb un gest brusc, vaig asseure-me-li al costat per abraçar-la.

—No…

Jo vaig fer:

—Recordes que quan era petit volia dormir amb tu? Doncs encara ho vull ara que sóc gran. Jo sempre t’he estimat Bena…

Es resistia, provà d’allunyar-se, d’abandonar el llit, i en veure que no ho aconseguia, que continuava retenint-la, em va preguntar si ja l’havia mirada bé i, després, si ho feia per compassió.

—No, Bena, per amor —vaig contestar-li.

Així i tot continuava negant-s’hi, i gairebé em va caldre despullar-la a la força abans que s’abandonés, menuda i fràgil, amb les cuixes seques com un sarment, els pits caiguts i el ventre estranyament protuberant, inflat per la misèria… Feia pietat de veure. Però no era la pietat, sinó l’amor (recorda-ho quan ho llegeixis, Bena), el que em feia créixer per ella: un amor autèntic, sense egoisme, que es manifestava com podia, corresponent al seu que ara, retrobada la joia carnal, s’encenia sota meu amb la mateixa generositat.

Després se’m va llançar al coll i va plorar amb un plor llarg, inestroncable, sense parar de besar-me i de dir paraules que no entenia. No es va interrompre ni en arribar la seva mare amb el nen en braços, adormit; ni la va veure, ja que ella, en adonar-se de la situació, va somriure i sortí de nou. Vaig trobar-la al cap de prop de dues hores, quan la Bena ja feia estona que s’havia calmat i tots dos havíem tingut una gran conversa animada, de persones normals, en el curs de la qual parlàrem, com deia primer, del diari. La dona m’esperava a l’extrem del barri, on abans que tingués temps d’impedir-li-ho, va apoderar-se de la meva mà, va besar-me-la i em digué:

—Ets bo, Frodi; gràcies.

Mai no m’he sentit tan emocionat i avergonyit.

Sé que ara he adquirit un compromís, ho vaig veure de seguida, i com que vull les coses clares, a la nit vaig contar-ho tot a la Nori. Em va escoltar en silenci i en acabar em digué:

—És veritat que som diferents.

No l’entenia i m’ho va aclarir:

—Aquesta lluita, les coses que volem fer, que esperem, ens han canviat. Abans em penso que m’hauria sentit engelosida, però ara no. Ho havies de fer i estic contenta que ho hagis fet. Pot tenir fills?

—Em penso que sí —vaig contestar-li, estranyat.

—Prenya-la, doncs. De cap més manera no l’ajudaràs tan bé.

No se m’havia acudit, però em penso que té raó. Gairebé no vaig tenir temps de donar-l’hi, perquè hi havia una alarma; algú, sense permís, per iniciativa pròpia, havia atacat un cotxe policial, acudiren altres cotxes patrulla i en aquell moment tenia lloc una veritable batalla campal prop de la plaça del mercat.

No és el primer cop que es produeixen actes d’indisciplina per part d’elements impacients que constitueixen un problema. No sé encara si castigar-los o fer els ulls grossos. En el primer cas crees ressentiments i en el segon encoratges d’altres actes semblants. Cada dia comprovo més palpablement que comandar no és fàcil. Temps enrera, quan érem com qui diu quatre gats i tenia un contacte personal constant amb tots el homes, gairebé no hi havia problemes, però ara la situació cada dia és més complexa.

Per començar, cal considerar la singularitat de la nostra posició. No som una guerrilla que des de la muntanya s’obre pas cap a la ciutat, sinó unes forces essencialment urbanes que conviuen amb la població, des de l’interior de la qual intenten d’anorrear el sistema establert. Hem creat un estat de guerra civil endèmic que es manifesta en tot d’ofensives i contraofensives discontínues que tan aviat es resolen a favor nostre com de l’enemic. Ells tenen el poder i nosaltres la simpatia de la gent, si més no de les classes populars, entre les quals reclutem fins i tot individus que, a través de la BIF, han ingressat en diversos serveis oficials, si bé sempre en llocs subordinats. Tot això crea una situació inèdita, pràcticament desconeguda en els «llibres de text» de la revolució mundial, en la mesura que els coneixem. Ens manquen, doncs, «patrons» estratègics i ens veiem obligats a improvisar-los. Cal que hi reflexioni.

Reunió del comitè, amb assistència de l’Aral i la Ferina i tots els caps de grup que tenen forces a les seves ordres. En aquestes reunions tothom parla lliurement i evitem les discussions doctrinals que podrien desunir-nos o fer-nos perdre el temps. La cosa és possible perquè tots els llocs de comandament els ocupen homes d’acció, amb exclusió dels teòrics que voldrien començar a construir la casa per la teulada. Ens referim, doncs, a qüestions concretes encaminades a millorar l’eficàcia de la nostra lluita. De la reunió d’avui retinc, perquè respon especialment a les meves preocupacions i a les de molts altres dels companys, el projecte de l’Orlis, el qual, després de fer una anàlisi força rigorosa dels nostres progressos durant els darrers sis mesos, ha demostrat que eren insuficients si volíem derrotar l’enemic en un termini raonable. De fet, en relació amb els mesos anteriors i a despit de certes accions brillants i més espectaculars que positives, s’aprecia una tendència al manteniment d’un statu quo que a la llarga pot perjudicar-nos. Com que l’informe era precís, basat en xifres concretes, no en podem dubtar. L’Orlis, que només té vint-i-sis anys, és un xicot seriós i que sempre parla amb proves a la mà. L’hem escoltat en silenci.

El seu projecte, en canvi, ha estat objecte d’un debat ple d’animació. Es comprèn. Segons ell, només hi ha una manera de superar aquesta mena d’equilibri al qual hem arribat, i és treure les nostres forces de la clandestinitat o semiclandestinitat actual i passar a la guerra oberta i regular. Els seus plans inclouen en primer lloc l’assalt d’un barri, el del Riu, on tenim molts partidaris, i la conquesta gradual, des d’allí, de la ciutat barri per barri i casa per casa si convé.

Una objecció fonamental és que ara per ara no comptem amb forces comparables a les de l’enemic i que ens exposem, per tant, a una derrota de la qual potser no ens refaríem. Però ell la tenia prevista. Al seu veure, la població està prou preparada per passar-se pràcticament en bloc al nostre costat si té l’oportunitat de fer-ho. Fins ara, aquesta oportunitat ha tingut les seves limitacions. Molta gent estan totalment desconnectats del nostre moviment perquè no han sabut trobar la manera d’accedir-hi. Per dir-ho amb paraules ben clares, no hi ha una adreça a la qual puguin acudir. Les nostres proclames, la nostra activitat, donen fe que existim, però no diuen res d’una oficina de reclutament a la qual els nostres simpatitzants podrien presentar-se. Si ens apoderàvem d’un barri, aquest defecte quedaria esmenat; tothom sabria on trobar-nos.

El projecte ofereix evidentment alguns avantatges, però de seguida m’he adonat que, si l’acceptàvem, calia que el completéssim amb altres mesures que pal·liessin les conseqüències d’un possible fracàs. En aquest sentit he parlat, aconsellant als reunits que no prenguéssim cap decisió prematura.

Hem quedat que celebrarem una altra reunió, d’aquí a tres dies, únicament dedicada a una crítica constructiva i ponderada de la proposició del nostre company.

La Ferina ha establert contacte amb un agent estranger que ha aconseguit de travessar la frontera clandestinament i que es diu representant d’una firma d’armes. Ens hem entrevistat al molí, on ella l’ha dut amb els ulls embenats, i l’home m’ha desagradat immediatament pel seu cinisme. En preguntar-li per què havia preferit adreçar-se’ns en lloc de fer la seva oferta a l’enemic, ha contestat:

—Ells ja tenen les seves fonts de proveïment. Busquem clientela nova.

—Clientela? —he arrugat el front.

—És clar. Això és una operació comercial.

—A pagar com?

—Al comptat. I amb or.

—No en tenim.

Ja devia estar preparat per aquesta resposta, perquè no s’hi ha pensat gaire:

—Puc fer-vos una altra proposició, però quadruplica el preu de les armes. Pagueu el doble, en bitllets, i us comprometeu formalment a pagar de nou la mateixa quantitat si aconseguiu el poder.

—I per què, això? —ha preguntat la Ferina.

—Cal que prenguem precaucions. La vostra moneda baixa contínuament i d’aquí a deu o dotze dies, quan lliuraríem la comanda, el seu valor no serà el mateix.

—Tampoc no serà la meitat.

—Els canvis són capritxosos —ha argumentat ell—. Hi ha una cotització oficial, però no es respecta, sobretot quan es tracta de quantitats importants. De fet, encara que cobrem el doble, no sabem què cobrarem.

—Suposem-ho. Això no explica que després hàgim de tornar a pagar.

—Només si guanyeu —ens ha recordat ell—. Serà una mena de prima a la confiança que us fem i una garantia contra qualsevol maniobra monetària que se us pugui acudir.

Era absurd, i em venien ganes de tallar la discussió allí mateix, però l’home havia parlat d’armes pesades, de canons, de tancs, i és inútil negar que estava enllaminit.

—Us faré una contraoferta —he proposat—: cinc vegades el vostre preu l’endemà de la victòria.

—En or?

—No. En or, la meitat.

—És massa arriscat. El govern encara domina la situació. Res no garanteix la vostra victòria.

—Molt bé. Fem-ho així —he dit—: El doble del vostre preu; una quarta part, en bitllets, en lliurar el material, i la resta en or quan hàgim guanyat. És enraonat, oi?

—No ho sé. Caldrà que consulti els meus representats —ha decidit a la fi.

Ens ha promès una resposta per demà passat. Com que és impossible que faci el viatge d’anada i tornada en dos dies, això vol dir que disposa d’algun altre mitjà de comunicació. Si acabem per fer tractes, caldrà que anem amb peus de plom. Ni els meus lloctinents ni jo no el veiem clar, aquest individu.

Hem adoptat el projecte de l’Orlis, amb algunes modificacions substancials que reforcen les seves possibilitats d’èxit i, tal com volia jo, poden evitar l’anorreament de les nostres forces en cas de fracassar la nostra estratègia.

La marxa de l’operació, ja decidida, però posposada a l’obtenció de les armes, si l’agent accepta el tracte que vaig proposar-li, és aquesta: una nit (falta decidir la data) ens apoderarem del barri del Riu tan silenciosament com puguem i ocuparem la totalitat de les cases i pisos, magatzems i botigues, on ens farem forts per procedir a la fase ulterior: enfrontament amb les forces de l’ordre. Ara bé, i aquesta és la modificació a què al·ludia: un cop el barri ocupat, una tercera part del nostre contingent tornarà a les seves posicions de guerrilla, escampades per la ciutat, per tal d’atacar l’enemic per darrera tot seguit que aquest procedeixi, si ho fa, a un assalt del barri. De fet, es tracta d’atreure el màxim de forces governamentals per anihilar el poder de l’enemic en una vasta operació després de la qual, si triomfàvem, tot el nostre comès es limitaria a accions de policia.

Naturalment, cal preveure també la derrota, i aleshores aquestes forces situades entre la població asseguraran la nostra supervivència com a moviment fins i tot en el cas d’un extermini total dels combatents que defensaran el barri.

Em cal afegir que la decisió ha estat adoptada per unanimitat.

Avui havíem de tenir la resposta de l’agent estranger, però no s’ha presentat al lloc convingut ni ha enviat cap missatge. No crec que calgui estranyar-se’n gaire. Mentrestant, en vistes a l’operació del barri del Riu, hem suspès tota mena d’activitat no relacionada amb aquest afer, més complicat que no sembla sobre el paper, ja que això ens obliga des d’ara a la constitució de dipòsits d’armes i de queviures per si el nostre cap de pont es converteix en una ratonera i el projectat atac en un setge. Tinc el convenciment que tot dependrà de l’actuació de les forces de fora, perquè continua essent un fet que, numèricament, estem en desavantatge. La possessió de canons i de tancs podria ser decisiva.

He passat la tarda amb la Bena i li he tornat a fer l’amor. La seva mare, comprensiva i discreta, s’ha fet fonedissa amb en Joli per tal de deixar-nos sols. Ella, però, ha començat per mostrar-se escrupolosa.

—I la Nori? —m’ha dit—. No està bé que l’enganyem. L’altre dia em vas agafar massa de sorpresa perquè se m’acudís de pensar-hi, però ara…

—Ja ho sap —l’he tranquil·litzada.

—Sap que has vingut per ficar-te al llit amb mi?

—Sí. I que l’altre dia vam dormir junts. Fins i tot m’ha aconsellat que et faci un fill.

—Un fill?

No s’hi ha mostrat conforme, diu que està massa depauperada perquè la criatura fos normal.

—De primer m’he de refer —ha puntualitzat.

—Et refaràs —li he promès.

Ens hem quedat al catre potser dues hores, parlant i estimant-nos, avui sense ploraneres, però ella extraordinàriament tendra i dolça, com si volgués compensar-me de les deficiències del seu cos, a les quals s’ha referit un cop, en dir-me:

—Te’n recordes, com era abans?

—Sí —li he contestat, no gaire segur, perquè la imatge que tinc d’ella és sobretot construïda a partir de la lectura del diari.

—Doncs m’agradaria tornar-ho a ser, ni que només fos una vegada, aquí, a soles amb tu. Et mereixes més que un sac d’ossos inflat.

—Si fossis com abans, ni em miraries la cara —he somrigut.

—Que no?

I m’ha passat les mans pel pit i pels flancs abans de pujar-les cap a la cara, on s’ha entretingut acariciant els llavis, les galtes, els ulls.

—No saps que ets terriblement atractiu? Deu ser difícil de resistir-se’t. Jo mai no t’hauria pogut dir que no.

—Bé t’hi oposaves, l’altre dia…

—Potser perquè em feia vergonya que em veiessis despullada. Encara me’n fa avui, no et creguis. Mai no m’hauria imaginat —ha dit aleshores— que pogués arribar a avergonyir-me davant d’un home… Més val que no em miris —ha afegit, i m’ha abraçat fort contra seu—. Fes-te la il·lusió que sóc bonica, i jove… Si pots.

L’he penetrada de nou, gairebé per sorpresa, i ella m’ha arrapat instantàniament mentre separava una mica la cara.

—Mai no ho oblidaré, Frodi, mai…

Continuem sense notícies de l’agent, i ara ja no és tan natural. Gairebé hem enllestit els preparatius i, en una modificació de darrera hora, una part dels nostres homes ja han començat a envair el barri pacíficament, sense fer-se notar gaire. En aquest moment hi tenim cent cinquanta persones que ocupen locals abandonats i alguns pisos, amb consentiment de les famílies. Els serveis d’intendència, que han treballat bé, disposen d’un antic estable on es van acumulant caixes de conserves procedents d’altres dipòsits i tenen prevista la incautació d’un forn. Un altre grup, pretesament de paletes, reuneix tot de material de la construcció prop d’un solar on simulen fer unes obres. Els maons i els sacs de ciment, plens de sorra, serviran per protegir balcons i finestres quan arribi el moment definitiu. Tots els preparatius, fins ara, es duen a cap sense entrebancs. Ahir, però, vam perdre tres homes, detinguts per la policia en diferents indrets de la ciutat quan repartien proclames. També una dona que, en donar-li l’alto, disparà contra els agents.

Discussió amb la Nori. M’hi refereixo perquè una escena com aquesta deu sovintejar entre les parelles. Totes les dones volen estar al costat dels seus homes en una acció tan decisiva com la que preparem, i en general obtindran satisfacció, ja que tots som combatents, però hi ha una excepció: les dones prenyades.

Ella, que ho sap i no s’hi avé, ha esperat que fóssim al llit i a punt de fer-nos l’amor per parlar-me’n, però li ha sortit el tret per la culata; m’he negat rodonament a deixar que vingui amb mi.

—Però jo em trobo bé —ha protestat—. Ni m’ho sembla, que estigui embarassada. Mira, toca… Oi que tinc el ventre llis? —m’ha dit tot fent-me passejar els dits des de l’estómac al pubis.

—És clar, tot just estàs de dos mesos, ja ho sabem. Però no es tracta d’això. La teva obligació, ara, no és lluitar, sinó protegir el teu fill.

—El podria perdre d’altres maneres —ha pretès ella.

—Naturalment. Però ja saps a què em refereixo. Si et mataven, matarien dues persones, no una.

—Moltes més en mataran si et maten a tu —ha reflexionat ella—. Totes les criatures que em podries fer… o que podries fer a d’altres dones. Hi has pensat?

—No siguis pesada, Nori. Tot això serà o no serà, mentre aquest fill ja és una realitat. Estàs prenyada.

—Ho trobo injust. Estem defensant una cosa que és de tots, i jo també hi tinc dret.

—D’acord. Ningú no te’l nega. La defenses aquí. Perquè sense futur no valdria la pena de fer res…

—Si ho anem a veure, també ho ets tu, el futur. Només tens dinou anys. Ets una criatura.

—Ah, sí? —he rigut jo, amb la intenció de fer-li oblidar l’assumpte—. Les criatures també fan això?

I l’he besada, fort, mentre amb la mà li acariciava els flancs i les sines abans d’enfilar-me al seu damunt.

—No ho sé —ha sospirat.

—I això altre? —he dit, ara mirant-la, perquè m’agrada de veure els seus ulls quan la penetro, però ella ha tret forces de flaquesa:

—Vull venir amb tu…

—No, Nori.

—Si et passa res hi vull ser.

—Ah, és per això?

—Sí.

—No —he tornat—. Tu m’esperaràs aquí, bonica i tendra, i jo tornaré, i et faré l’amor… Com ara. No voldràs que et faci l’amor?

—Sí, Frodi. Però…

—Sense però, Nori. Tu ara ets la mareta, i no vull que et passi res. O sí, sí que vull que et passi, però ara, i així…

—Frodi…

—M’esperaràs, oi? Amb el petit, dolça com sempre, amb aquesta mirada… Per què em mires així, Nori?

—No ho sé… No m’ho facis dir.

—M’esperaràs, digues?

—Sí, Frodi, sí. Ai, estimat!

—Promès?

—Sí, Sí!

Després, però, m’ha dit:

—No està bé; t’aprofites de les circumstàncies. I jo:

—I tu què volies fer?

Ha hagut de somriure, és clar.

Podíem esperar l’agent de la fàbrica d’armes! Avui, dos dels nostres homes, del grup que tenim al bosc, l’han trobat mort al peu d’un penya-segat. Potser es tracta d’un accident, però costa de creure; massa oportú per l’enemic. Si molt convé hi estava en contacte, jugava un doble joc, i els ha semblat convenient liquidar-lo. He vist el cadàver i no presenta ferides d’arma de foc, de manera que en tot cas l’han matat a cops. Caldrà, doncs, que renunciem definitivament a les armes pesades.

Demà és el gran dia. A hores d’ara totes les unitats estan alertades, a punt d’iniciar la gran aventura. Ningú no pot saber si és la darrera entrada que faig en aquesta crònica que ja ha tingut tants autors, tots ells, amb l’excepció de la Bena, caiguts per la causa. He parlat una estona amb ella i està disposada a continuar-la si l’atzar em fos advers. Ara ja ha recobrat una mica de la seva animació, fins i tot ha començat a preocupar-se de la seva persona. Per primer cop des que la van alliberar, avui duia els llavis i els ulls pintats.

A les dotze de la nit hem acabat l’ocupació del barri, d’on només s’han retirat unes dotzenes de famílies. Les restants, com ja ens pensàvem, es queden al nostre costat. Entre els homes hi ha una impressió d’optimisme i la moral és bona, combativa. Si fracassem, no serà pas perquè la gent no compleixin amb el seu deure.

Tot seguit, s’ha procedit a fortificar els punts més vulnerables sota les ordres de l’Orlis, i els restants ens hem reunit davant el plànol de la ciutat a estudiar un cop més el nostre pròxim moviment, la conquesta de l’illa de cases que queda a l’altra banda de carrer, amb la qual comença el barri Nou, on es barregen els obrers i la burgesia. Llevat d’un petit nombre, que es quedarà a la rereguarda, totes les nostres forces en aquest moment aquarterades al barri del Riu prendran part en l’operació.

Hem disposat sentinelles als terrats i dos escamots protegeixen els flancs mentre un altre munta la guàrdia al magatzem on hem tancat els presoners. Em refereixo als agents de la BIF, força nombrosos, que ha calgut desarmar sense que, en general, oferissin resistència. Dels que s’han defensat, cinc en total, quatre són morts i el cinquè ha aconseguit de fer-se escàpol. No m’amoïna. Em preocupen més els presoners; ens obliguen a distreure homes del combat i caldrà alimentar-los. Si fóssim la colla d’assassins i facinerosos que creu, o diu, el Capmajor, els hauríem matat, però és opinió unànime que no hi haurà més morts que els que caiguin en combat; els altres policies, oficials i funcionaris, seran jutjats al seu moment degut i condemnats d’acord amb la mesura de la seva responsabilitat i dels delictes que hauran comès durant aquests anys d’opressió.

Cal assenyalar, com a excepció, que dos funcionaris de la BIF s’incorporen des d’ara a les nostres forces. Hem cregut que els hi autoritza el capteniment que han tingut amb la família que els fou confiada. Fins ara, és l’únic cas que coneixem on no hi ha hagut abús: les dones, mare i dues filles adolescents, han estat respectades escrupolosament i ells en cap instant no han constituït una càrrega econòmica, ja que contribuïen a les despeses generals. Vigilarem, de tota manera, la seva conducta en els dies a venir.

M’han despertat a les sis, quan duia dues hores al llit. Els nostres guaites assenyalaven la presència de forces enemigues que s’anaven concentrant al barri Nou, de segur alertades per l’agent de la BIF que se’ns escapà. Vint minuts després han començat l’assalt de les nostres posicions, però tothom era al seu lloc i els hem rebutjat fàcilment. A partir d’ara, com que tindré poc temps, caldrà que em limiti a unes notes molt breus, a tall de comunicats que més endavant, si convé, seran ampliats.

En aquest moment, l’enemic, que ha fet desallotjar el barri que domina, sembla haver-se resignat a un foc de posició, atrinxerat darrera finestres i balcons des d’on, de tant en tant, per mitjà d’altaveus, ens commina a la rendició.

Tenim tres ferits.

Missatgers de fora que han pogut penetrar fins a les nostres línies, ens comuniquen ara, a les cinc de la tarda, que l’enemic augmenta els seus efectius. Unitats de la policia i de l’exèrcit acabades de sortir de les casernes es concentren al barri Nou, proveïdes de morters i canons.

A través dels mateixos missatgers, ordeno que les nostres forces concentrades dins del casc urbà efectuïn un atac sorpresa encaminat a destruir aquestes peces. L’operació ha de ser iniciada a les sis i deu, simultàniament amb la nostra primera sortida.

Els morters han entrat en acció, però llevat d’un petit contingent, totes les nostres forces ocupen els baixos dels edificis, a punt d’iniciar l’atac amb bombes de mà i foc de metralleta.

En aquest moment tenim deu ferits. Cap mort.

L’assalt. Des del meu lloc d’observació els he vist creuar el carrer i saltar per les finestres baixes després d’haver regat amb granades l’interior dels locals. El barri s’ha omplert de fumera i d’espetecs, de xiscles i corregudes. Dos nois i una noia han caigut gairebé en el mateix instant sobre les llambordes, d’on només se n’ha alçat un, un adolescent que ha coixejat cap a una entrada. Els altres dos han estat recollits pels nostres serveis sanitaris i duts a la infermeria que tenim instal·lada en un antic magatzem de forratge per als animals, encara ple de fenc i de palla.

Hem fet callar els morters. Els canons mai no han entrat en acció ni és de creure que ho facin en aquest barri. Potser ni n’han portat i la informació era errònia.

Una noia missatgera assenyala que molta gent s’uneixen a les nostres forces, homes i dones sense armes que en aquests moments encara deuen estar lluitant a l’altra banda de barri.

Molts dels nostres ocupen ja posicions a les parts altes dels edificis on, una estona enrera, hi havia l’enemic. Ordeno una retirada de les tropes interiors per aquí deu minuts, quan hàgim consolidat una mica les nostres noves posicions.

Recompte de baixes a les nou del vespre: trenta-vuit morts i cent quaranta-dos ferits, onze d’ells greus.

Les forces governamentals són a la perifèria del barri, atrinxerades per la nit. Tenim previst d’atacar-les a dos quarts d’onze en punt, en col·laboració altre cop amb les nostres brigades urbanes. La gent té ganes de combatre i cal aprofitar-ho.

Els dos antics membres de la BIF, s’han captingut magníficament i un d’ells és a la infermeria, ferit al ventre.

Situació confusa. D’altres forces de l’ordre han atacat els nostres combatents de l’interior, arreplegats, doncs, entre dos focs com l’enemic que ocupa la perifèria del barri. Hi ha hagut combats sagnants, cos a cos, però hem capturat mitja dotzena de morters i abundants municions abans de veure’ns obligats a retrocedir a les nostres posicions anteriors.

En tot el vespre cap missatger no ha pogut travessar les línies enemigues i els telèfons no funcionen. Ignorem, doncs, la situació exacta, però se senten trets cap a altres bandes de ciutat, com si hi hagués hagut un aixecament popular.

Enviem gent a investigar.

El matí ens sorprèn exactament en la mateixa posició d’ahir, i si fa no fa amb les mateixes forces, tota vegada que hem rebut el reforç de tot de voluntaris que, a favor de les ombres, han sabut reunir-se amb nosaltres, alguns d’ells a través d’una gran marrada pels boscos, on els grups que hi tenim, disposats a tallar el pas a l’enemic, els han deixat passar sense armes. Sembla que cap d’ells no en tenia, però. Ara ompliran els buits que deixen els nostres morts i ferits, tres-cents cinc en total. Més n’hi deu haver hagut a l’altra banda, però així i tot són massa.

Em comencen a preocupar les municions. Tot i les que vam capturar ahir a l’enemic, aviat escassejaran. De fet, és l’únic problema. Però potser ens serà solucionat pels moviments espontanis que poden precipitar el final de la lluita. Tres dels cinc homes que vam enviar a investigar, no han tornat. Els altres dos, i un missatger, coincideixen en què l’alçament del poble va agafant proporcions importants en el sentit que distreuen les forces enemigues i no els permeten d’augmentar els contingents que tenim davant.

Hem tornat a recobrar l’altra banda de carrer, però les nostres baixes són nombroses: quaranta-tres morts i més de dos-cents ferits. Ignoro, naturalment, les pèrdues dels grups de l’interior, l’acció dels quals ha estat menys efectiva que ahir. No ens podem permetre victòries tan pírriques i per aquesta nit hem convingut a través de missatgers una reunió amb l’Aral, la Ferina i els caps de colla que ataquen la rereguarda de l’enemic. S’imposa de prendre mesures més enèrgiques, o d’una altra naturalesa, si no volem dessagnar-nos abans d’hora.

Moments abans de sortir cap a l’indret de la reunió, un celler de la plaça del mercat. Les posicions no s’han alterat a despit dels esforços de l’enemic, que ha pres la iniciativa. Conservem, doncs, l’altra banda de carrer, la qual comencem a fortificar tan bé com podem. Han mort cinc dels ferits, però d’altres s’han reincorporat a la lluita per decisió voluntària. L’esperit dels nostres homes continua essent bo.

Com ens temíem, les pèrdues de les forces de l’interior són quantioses, però sembla que no ens han de preocupar tant com em temia; durant les darreres vint-i-quatre hores s’han presentat prop d’un miler de voluntaris. Per molts d’ells, però, no hi ha armes.

Hem decidit una sèrie d’accions de guerrilla a base de l’organització d’escamots de deu homes que atacaran diversos centres de l’enemic per tal de distreure una part de les seves forces. Això pot alleujar la pressió sobre el barri.

Sembla que no podem confiar gaire en els moviments espontanis de la població. Hi ha hagut, sí, alçaments, si bé no tan importants com crèiem i, d’altra banda, negats en sang per part de les forces policíaques, les quals no s’han entretingut a empresonar ningú. En aquestes accions, doncs, únicament hi ha hagut morts. Les pèrdues de l’adversari, en canvi, han estat escassíssimes. De tota manera, ens falten dades exactes.

En Seranel, un dels dos agents de la BIF que decidiren quedar-se amb nosaltres (el seu company, ferit com ja vaig reportar, va morir ahir a la tarda), s’ha ofert per una missió d’espionatge al camp enemic. No ignoro que pot ser una excusa, però hem decidit fer-li confiança. Al capdavall s’ha batut com un brau, amb convenciment, i, si hagués volgut, a hores d’ara ja seria a l’altra banda; d’ocasions de passar-se no li n’han faltat.

L’hem deixat marxar, doncs, amb l’encàrrec que informi sobre la moral de les forces d’ordre, el nombre de baixes i la naturalesa exacta de les operacions immediates.

La lluita s’endureix, però nosaltres continuem respectant la vida dels enemics que es constitueixen presoners. Això també és una arma. L’enemic acorralat, que sap que només té dues sortides, la victòria o la mort, lluita amb més braó i no es rendeix. En aquestes condicions, fins i tot els tebis són bons guerrers i combaten amb fanatisme. L’esperança de salvar-se, en canvi, els pot fer flaquejar. És a dir, els fa flaquejar: hi ha exemples, ja, de soldats que s’han rendit sense estricta necessitat. Cap dels nostres no ho farà, això. L’enemic opta per l’extermini sense pal·liatius.

Combats cos a cos, conquesta i pèrdua gairebé immediata d’un altre bloc de cases. Un nombre de baixes sense determinar, però crescut. Primers cons de mà dels comandos i, en algun lloc, un gran incendi que il·lumina el cel nocturn. Sembla que sigui cap a la banda del «Quarter».

Nit de calma relativa. Els homes comencen a acusar l’esforç dels darrers dies. He dormit dues hores, fins que m’ha despertat un missatger. Bones notícies. Per increïble que sigui, han incendiat verament el «Quarter», d’on el foc s’ha propagat a unes cases veïnes. En aquest moment, els bombers encara pugnen per reduir-lo. Des de les nostres posicions es veu perfectament la fumera, un núvol negre i espès que plana sobre la ciutat.

L’enemic ha intentat d’envoltar-nos i una part de les nostres forces ha hagut d’acudir en auxili dels grups del bosc, on en aquesta hora es combat acarnissadament. No paren d’arribar missatges que demanen reforços, però no podem pas desguarnir més el sector, on la lluita ha reprès. La situació és compromesa i ens costa de conservar les nostres posicions. Tots els ferits capaços de sostenir un fusell s’han reincorporat al seu lloc.

És extraordinari l’heroisme de les dones. Tothom lluita amb fe i amb valor, però ningú no esperava que les dones donarien l’exemple. S’endureixen amb les contrarietats i refusen de reconèixer que una situació és desesperada. És admirable veure-les córrer, acudir als indrets de perill amb les faldilles arromangades i la cara adusta, decidida. En elogi d’elles, només puc dir que m’alegro que no combatin a les files enemigues.

S’ha contingut l’enemic al bosc, on diuen que hi ha centenars de morts. El pes de la balança l’han decidit les forces de l’interior, que s’han imposat pel nombre. Cal remarcar que la meitat anaven sense armes, disposades a apoderar-se de les del primer soldat caigut. Això permet de mesurar la nostra insensatesa, és cert, però també palesa d’una manera prou clara la nostra voluntat de vèncer per desfavorables que siguin les condicions. A hores d’ara, tot i la nostra situació precària, crec més que mai en la victòria. Un impuls tan magnífic no pot ésser derrotat. Sobretot quan cada triomf nostre ho és per partida doble: sobre l’enemic i sobre els indecisos que encara no havien pres posicions.

Foc de morters i de canons. N’hi ha dos que disparen des d’un indret llunyà, cap a la banda de les pedreres, però ho fan amb poc encert, de segur que per por de castigar les seves pròpies forces. Els obusos, doncs, toquen cap a darrera, en despoblat.

Els morters són més perillosos i els homes els temem. Però també nosaltres tenim els nostres i repliquem a l’atac. L’aspecte del barri és desconegut, ja que si bé no hi ha pròpiament cap casa enderrocada, són moltes on s’han obert grans esberles que les tallen de dalt a baix. Cal afegir-hi l’estat dels carrers, amb les llambordes alçades on n’hi havia i un amuntegament d’objectes, mobles, cotxes i matalassos que reforcen les barricades. Darrera d’elles, o a les obertures dels edificis, una multitud de cares brutes i despentinades, amb les robes fetes parracs, que disparen, reneguen, criden i amenacen.

Una altra embestida de l’enemic, alguns grups del qual han aconseguit d’infiltrar-se fins a les nostres posicions de rereguarda, o sigui al barri del Riu. Els hem exterminat, però, i ara els homes retiren els morts. Darrera, a l’esplanada, es va constituint un cementiri provisional on es barregen amics i contraris, sense distincions. Un servei de deu homes en té cura i porta un registre tan exacte com és possible.

Un dels nostres comandos s’ha apoderat de la ràdio. Sobtadament, hem pogut sentir una veu juvenil i triomfant que llegia una mena de comunicat entre remors de trets i explosions. Darrera de l’home que parlava els seus companys encara combatien, potser amb resultat advers, car després la veu ha callat, substituïda per un guirigall que ha donat pas a un silenci absolut. D’això fa vint minuts i l’emissió encara no ha reprès.

Ha caigut l’Aral. Ens ho diu un missatger que assenyala altres accions de guerrilla, una d’elles contra els canons. S’ha ocupat també un altre dipòsit d’armes que ha permès d’armar uns centenars d’homes. Una altra notícia és la constitució d’una brigada de nois i noies entre els catorze i setze anys que s’ha organitzat espontàniament entorn d’una noia de quinze anomenada Albela. Són ells que s’han apoderat de la ràdio, que conserven en el seu poder, si bé sense possibilitats immediates de radiar per culpa d’uns desperfectes importants en la reparació dels quals treballen sense deixar de combatre. És incomprensible, però el missatger ens garantitza l’autenticitat dels fets.

A hora foscant s’ha presentat en Seranel, fidel com confiàvem a la nostra causa. Diu que la moral de les forces governamentals és baixa i que han hagut d’afusellar gent. Tenen desercions, però no totes elles per passar-se al nostre bàndol; alguns corren cap a la frontera. El nombre de baixes és imprecís, però crescut, sobretot arran de l’incendi del «Quarter», on van quedar acorralats una gran quantitat de policies. Sembla que, sota la presidència del Capmajor, s’ha constituït un Consell d’Urgència reunit en sessió permanent des d’abans-d’ahir i d’on emanen directrius no sempre gaire coherents i contínuament posades a prova per les iniciatives, que ells troben desconcertants, dels nostres comandos. D’altra banda, han sorgit discrepàncies entre l’exèrcit i la policia, el primer sempre ofegat per la gent del «Quarter», tota vegada que en una societat com la nostra són més necessàries les forces d’ordre interior. No oblidem que som una comunitat petita que no pot permetre’s aventures guerreres fronteres enllà.

Actualment, tots els serveis policíacs s’han instal·lat a l’anomenada «Caserna Fosca», seu del govern.

Aquest vespre, en tornar d’una visita d’inspecció a les avançades, m’he trobat amb la Bena que acabava de venir de les barraques. Vol incorporar-se a la lluita i li he hagut de donar una arma. L’enrenou de tots aquests dies li ha fet tant o més bé que les nostres sessions amoroses i els ulls li brillaven amb un ardor que gairebé la feia bonica. En el fons, però, té ganes de morir. Ho he comprès quan, en exposar-li el perill que corria, m’ha contestat:

—Pots imaginar una forma més bella d’acabar?

La darrera paraula és la clau: acabar. Sap que no tornarà a ser mai més la d’abans i que el miracle del meu amor no es renovarà indefinidament. Potser hauria d’haver-me negat a complaure-la, però al capdavall té dret d’escollir la seva pròpia mort.

La ràdio torna a funcionar. Han aconseguit de reparar l’avaria! Perquè la brigada juvenil continua en possessió de l’edifici i no para de transmetre proclames i cançons que ignorava que existissin. Ja no se senten trets, de manera que deuen haver expulsat l’enemic. Continuo trobant-ho tan inversemblant com de primer, però els fets no es discuteixen.

Cinc hores de lluita i un altre carrer en poder nostre. Ara ja no són més, ells. Contínuament aflueixen novelles forces a les nostres files. El problema, ara, són els avituallaments. Hem acabat ràpidament amb les reserves que havíem constituït i hem hagut de racionar el menjar. Cal afegir que ningú no es queixa, que homes i dones semblen disposats a passar amb un mínim indispensable. La pólvora els alimenta. També ens falten medecines i he ordenat una requisa de totes les farmàcies que queden dintre la nostra zona. Per desgràcia són poques i mal proveïdes.

L’enemic ha mobilitzat la població i a darreres hores d’aquesta tarda unes unitats de paisans s’han llançat a l’assalt de les nostres posicions recentment conquerides. Però no els ha sortit bé. No els podia sortir bé. Atacaven enquadrades per altres unitats de policia que les feien avançar a punta de pistola. Una maniobra estúpida i desesperada, pròpia d’assassins. He donat immediatament l’ordre d’estalviar tantes vides com fos possible, però ja sabia per endavant que era una ordre que no es podia obeir. Darrera d’aquests infeliços haurien entrat les forces regulars. En aquests moments no ens podem permetre el luxe de ser compassius.

Hi ha hagut centenars de baixes que ens hauríem pogut estalviar i hi he reaccionat amb un atac d’ira gairebé histèric i, ho confesso, impropi d’un cap.

Reunió al molí vell, amb assistència d’un element nou, l’Albela, aquesta extraordinària mocosa de quinze anys que comanda la brigada juvenil. Les brigades, caldria dir ja. Han pogut conservar la ràdio entre les seves mans gràcies a l’entusiasme d’altres adolescents que, enlluernats per la gesta, començaren a reunir-se davant l’edifici i acabaren per escometre les forces policials amb tota mena d’armes improvisades. Al cap de mitja hora, la meitat ja disposava de fusells i de granades. De les baixes més val no parlar-ne. Tothom s’ha mostrat molt imprecís, però no costa d’endevinar que ha estat una operació tan costosa com la que s’ha permès l’enemic amb la població, amb la diferència, com he sabut, que per mobilitzar aquells centenars de víctimes les forces de l’ordre han hagut d’empresonar tot de familiars dels combatents, retinguts a tall d’ostatges.

L’Albela, que estava en contacte amb la Ferma, ha volgut venir per posar-se a les meves ordres. Aquesta és l’expressió que ha emprat. Es tracta d’una noia alta i rossa, d’aspecte fràgil, delicat, escàpola d’una llar envaïda per dos agents de la BIF particularment brutals i degenerats que van matar-li el pare quan aquest es negà a violar-la, com li ordenaven. Ho van acabar per fer ells, d’una manera particularment odiosa, ja que la van lligar pels canells a dues cordes que penjaven del sostre i un dels homes li sostenia les cames alçades mentre el seu company la desflorava. M’ha dit:

—La vigília encara jugava amb nines…

Ara està disposada a tot.

Hem adoptat alguns acords. Demà la ràdio convocarà el poble, sense distinció d’edats ni sexes, a una manifestació al centre de la ciutat. Simultàniament, a les dotze del migdia, nosaltres atacarem l’enemic a la perifèria del barri Nou mentre els combatents de l’interior assaltaran la «Caserna Fosca» amb la totalitat dels seus efectius. Les brigades juvenils, per la seva banda, crearan un altre focus de lluita a la presó. La idea és distreure tantes forces enemigues com sigui possible mentre provem d’apoderar-nos dels dirigents i del seu «Consell d’Urgència». Cal precipitar el final d’aquesta lluita si volem estalviar més sacrificis a la població. Estem convençuts que, amb els caps presoners o morts, l’exèrcit i la policia es rendiran. L’experiència històrica així ho demostra.

La Bena, que estava desperta i em sentia regirar pel catre, ha vingut a fer-me companyia.

—No pots dormir?

Érem a les fosques i la seva veu, que no ha canviat, o molt poc, ha fet ressuscitar de sobte en la meva memòria la imatge oblidada d’antany, quan jo era un noi i vaig descobrir la seva nuesa resplendent. Els nervis hi han ajudat.

Ella, que no interpretava el meu silenci, ha dit:

—Vols que me’n vagi?

—No —i li he allargat la mà.

—Estàs preocupat, oi?

Jo he brandat el cap en la fosca.

—Estic trist, Bena. Per motius egoistes, personals…

—Tu? —ha fet, incrèdula.

Però jo he contestat simplement:

—Vine, jeu amb mi.

He sentit com s’acabava de despullar i després el contacte de la seva cuixa contra la meva. No l’he tocada tot i que ara tornava a ésser bella com vuit anys enrera i la desitjava, sinó que he esperat la seva mà i les seves paraules.

—Frodi…

—Sí, Bena.

—No estiguis trist. Ens hauríem fet vells, també…

Ho havia comprès, doncs, però no del tot, i he callat. El seu cos pesava contra meu i m’he inclinat a besar-la.

—T’estimo —ha dit sense ni adonar-se’n, com si fos una cosa natural, i jo he sentit que unes llàgrimes em relliscaven galtes avall mentre movia les cames entre les seves que m’acollien.

—T’estimo.

L’enemic s’ha avançat als nostres projectes i només l’actuació de les forces de l’interior i, sobretot, de les brigades de joves, ens ha salvat de l’anorreament o, sinó, pel cap baix de la pèrdua del barri del Riu, al qual tornem a estar confinats després de nou hores de lluita extenuant. És possible, com diu la Bena, que es tracti del seu darrer esforç d’envergadura, d’una mena de revifalla de darrera hora, però ens ha costat cara. Encara no s’ha acabat el recompte de morts i ferits, però les xifres sembla que són esfereïdores.

L’acció dels joves, que han corregut a atacar les forces de l’ordre per la rereguarda, ha estat extraordinàriament eficaç, però els ha costat la pèrdua de la ràdio, que torna a estar en mans de l’enemic. També ells havien pensat en una sèrie d’atacs simultanis i han tingut l’encert de desencadenar-los unes hores abans que nosaltres, quan tot just es començava a convocar la població per l’hora convinguda, les dotze del migdia.

Heus ací, doncs, que ens tornem a trobar al punt de partida. En aquests moments hi ha una mena de treva tàcita que ells i nosaltres aprofitem per reorganitzar les forces respectives per a un altre combat imminent i que pot ser decisiu.

Ens llepem les ferides, com els gossos, i escoltem la ràdio que promet una amnistia general si deposem les armes abans de les sis del matí. Només els caps seran castigats. Per tal de salvar la cara, l’enemic simula creure que la població ha estat enganyada per uns quants ambiciosos i oportunistes que, a les ordres de partits estrangers, volen «destruir el nostre sistema de vida tradicional i anul·lar les conquestes de caràcter social aconseguides durant els darrers anys». De cara a fora aquesta propaganda potser serveix, no ho sé, però als nostres homes no els impressiona. Fa massa anys que viuen sota la fèrula policíaca i han hagut de sofrir massa vexacions perquè ara caiguin en la trampa. Com deia un d’ells no fa gaire:

—Xerra, xerra, mentider!…

He fet cridar els grups del bosc, on només han quedat uns quants homes de vigilància. Sé que és perillós, però observo els preparatius de l’enemic i no estic disposat a perdre el barri. Passi el que passi, cal que el conservem. Si el perdíem, les conseqüències de la desmoralització podrien ser fatals. Ja hi ha gent que comença a desanimar-se, els eterns optimistes que tot ho veuen en termes de marxes triomfals i no saben que la victòria cal guanyar-la amb esforç, amb dolor. Per sort no són gaires; la situació inicial no permetia fer-se massa il·lusions i, en general, hem estat d’una imaginació sòbria.

A les cinc donaré l’ordre d’atac.

Hem iniciat l’assalt de les posicions enemigues sota un aiguat imponent que, un instant, m’ha fet pensar en la conveniència d’ajornar-lo. Ara veig que hauria estat una equivocació. No ens esperaven, potser ni tan sols creien que fóssim capaços de refer-nos tan de pressa després dels darrers combats sagnants, i hem tingut l’avantatge de la sorpresa.

Els hem empenyut gairebé fins al centre de la ciutat, on tenien una línia de reserva que ocupa les entitats bancàries i els edificis comercials. Ara, de nou en una guerra de posicions, ens hostilitzem a través de la plaça i l’ampla avinguda que travessa el casc urbà, a l’altra banda d’alguns dels nostres reductes interiors que a partir d’aquest moment s’afegeixen al nostre exèrcit. Més lluny, però, queden altres grups en plena activitat.

El nombre de baixes, aquest cop, ha estat sorprenentment reduït i, en certs instants, he tingut la impressió que van curts de municions, cosa que no acabo d’explicar-me tot i els dipòsits que han perdut durant els darrers temps.

Hem fet una trentena de presoners, però més de la meitat són paisans. També hi ha un oficial d’alta graduació que els serveis d’en Caira s’encarregaran d’interrogar.

Entre els grups que han quedat dintre les nostres posicions, hi ha uns quants membres de la brigada juvenil que, amb l’Albela davant, havien aconseguit d’introduir-se en un celler on col·locaven càrregues de plàstic. Pel que m’han dit, ho manegen amb una competència de professionals.

Tarda relativament tranquil·la. Ni ells ni nosaltres no ens atrevim a creuar l’avinguda. La nostra situació, però, és més favorable. No tenim ningú darrera i ara que disposem de nou de més homes, he fet tornar els grups del bosc als seus llocs de control i vigilància. Ells, en canvi, tenen la rereguarda infectada d’enemics, entre altres les terribles brigades de joves que aporten a la guerra el seu amor de l’aventura i per tant, literalment, no tenen por de res des que es reuneixen en grup.

He tingut una conversa amb l’Albela, la qual m’ha confessat que no sap ni de llegir ni d’escriure, com la majoria de nois i noies de la seva edat. Això no la priva d’haver redactat proclames que altres companys més afortunats han transcrit sobre el paper.

Érem a taula, amb la Bena i l’Orlis, davant un plat de farinetes que ens acabava de preparar la mestressa de la casa on tenim el quarter general i ella, que en parlar gesticula una mica, m’ha fregat el braç amb el seu. Tenia la pell ardent i humida, i m’ha sorprès desagradablement. Però no he dit res fins al cap d’una estona, en adonar-me de la brillantor dels seus ulls.

—Que potser no et trobes bé, Albela? —li he preguntat llavors—. Tens febre?

—Sí —ha dit ella amb tota naturalitat—; en aquesta hora en tinc cada dia. Sóc tuberculosa.

Tots tres ens hem quedat de pedra. No que ho fos, perquè n’hi ha molts, sinó de la senzillesa amb què ho expressava, com si no tingués cap importància. Li he subjectat la mà amb brusquedat mentre amb l’altra li cercava el pols desbocat.

—Si deus estar a trenta-vuit o trenta-nou!

—No; no passo mai dels trenta-set, set. És normal.

—Normal!

Ella s’ha deslliurat suaument de les meves mans, ha somrigut.

—No em diguis que m’hauria de ficar al llit, perquè no m’hi ficaré.

—En un sanatori, hauries d’estar.

—Quan guanyem. No em moriré, per ara.

Jo m’he girat a l’Orlis:

—Vols anar a buscar el doctor Basni? Em sembla que era especialista dels pulmons…

Però ella ha protestat:

—No siguis ridícul! Prou feina deu tenir amb els ferits. I tampoc no el creuria, jo.

—Em creuràs a mi. No oblidis que sóc el cap i que t’has posat a les meves ordres.

Ella em fitava, greu, amb els seus ulls encesos.

—Em vols matar, doncs? Si em fas ficar al llit em mataràs, ho sé. No pots manar-m’ho, Frodi. Després ja faré el que em digui el metge, t’ho prometo. És qüestió de tres o quatre dies, potser no tant… Si et plau, Frodi, si et plau…

La Bena m’ha suplicat:

—Deixa-la…

Com que l’Orlis també semblava partidari que no insistís, he cedit. D’altra banda, com oposar-se a una voluntat tan decidida, a un tremp tan envejable? I, al capdavall, no deixo també lluitar els ferits que m’ho han demanat?

Cap a les deu, embestida de l’enemic, rebutjada sense gaire dificultat. Sento que estan a les acaballes. Per les declaracions que ha fet l’oficial presoner, un comandant, sabem que el «Consell d’Urgència» ha discutit la possibilitat d’una entesa amb nosaltres, a base d’una reforma profunda de les institucions i l’entrada al govern d’un parell de representants de les forces rebels, però sembla que a la fi s’han imposat els elements més fanàtics i intransigents i que la proposició, doncs, no ha prosperat. Personalment, me n’alegro; em molestaria haver-me d’enfrontar amb els elements conservadors del nostre bàndol que, probablement, sentirien la temptació d’acceptar. No tinc cap dubte que, després d’alguns canvis insubstancials, tot tornaria a quedar com abans. La informació, però, és interessant en el sentit que revela les dificultats de l’enemic i la seva poca confiança en una evolució de la situació favorable als seus interessos.

Consulta, a la matinada, amb tots els caps de grup. S’ha parlat lliurement, com sempre entre nosaltres, i la majoria és partidària d’atacar de nou amb la intenció, aquesta vegada, d’avançar fins a la «Caserna Fosca». S’ha decidit, doncs, iniciar una operació a les vuit del matí, en la qual prendran part la totalitat de les nostres forces, inclosos els grups del bosc i les brigades juvenils. La meitat del nostre contingent acantonat en aquesta banda ha rebut ja l’ordre de progressar sense preocupar-se de les forces enemigues que en el curs de la batalla poden quedar a la seva rereguarda. D’altres grups, d’una segona onada de combatents, s’encarregaran de liquidar-les o fer-les presoneres si no es resisteixen.

L’Albela, encara amb febre, ha passat de nou a l’altre costat per tal de posar-se al front de les tropes juvenils. Disposa aproximadament de quatre hores per aplegar els grups dispersos amb els quals hem de coincidir davant la «Caserna Fosca».

Tres quarts de vuit. M’acaben de despertar (m’havia adormit de cap a la taula, sobre el plànol de la ciutat) i, amb el rellotge davant, escric aquestes darreres ratlles abans de l’atac. Entorn meu sento la presència dels homes inquiets i decidits que, per darrera vegada, comproven el seu armament en silenci. Ni les dones no parlen.

Per l’avinguda avança una faixa de sol que va davallant dels edificis d’on l’enemic ens vigila. El tindrem, doncs, a la nostra esquena, en una posició favorable. És un sol clar alegre, de primavera. Que sigui també un auguri de victòria en aquest matí que la vida és bella…