Un tren. El tren. El paisatge ombrívol, hivernal. Les rodes. El cotxe. L’home contra el cristall clos de la finestra. La gorra militar sobre els ulls. Les mans enguantades. L’uniforme fosc, impecable. L’estació inhòspita. Els frens. El passadís llarg i estret. La porta oberta. El vapor de l’alenada. El marxapeu. La grava fina de l’andana. L’altre home, galtaplè, rodanxó. El somrís implacable. Les mandíbules de gos de presa. La mà lliure i blanca, estesa. L’encaixada severa. Cares. Bigoti. Dents grogues. Arcs ciliars. Ulls grisos. Ulls negres. L’abraçada. L’esquena ampla i puixant. Les espatlles primes i caigudes. Les mans. El silenci. Els arbres humits del fons. Les armes. Els soldats. Els oficials. Els policies…

La Lona, porugament repenjada contra meu, diu amb un fil de veu:

—Em toca les cuixes…

Té les faldilles arregussades sobre les mitges clares que gairebé es confonen amb la seva carn, més bruna i difícil de distingir en la penombra freda del local, però jo miro més enllà, cap a la butaca del seu costat, on l’individu amb el vestit de vió, que l’ha sentida, protesta:

—Jo? Unes cuixes tan magres…

La veu insinua una rialla burleta i forçada, car sap que diu mentida: les cuixes de la Lona són dures i arrodonides, llargues i càlides com un dia d’estiu en el fenar.

—Me’n guardaria prou, de tocar-les-hi —afegeix mentre allarga la mà i l’endinsa en la intimitat de l’entrecuix—. Ja em direu què tenen d’engrescador…

La Lona es regira en el seient, incòmoda i sufocada, i lluita per treure-li els dits de sobre. Jo, amenaçador, alço el puny clos, però aleshores l’home que seu al meu costat exclama:

—Té raó! No les tocaríem per res del món, unes cuixes com aquestes. Ens agraden més fresques.

—Més fresques?

És ridícul. La Lona acaba de fer vint-i-tres anys i té la carn tendra i la pell fina, dolça com el cel matinal de l’estiu. Però ara ja ho he comprès, i ella també. Per això ens mirem, enquimerats i sobtadament blans, mentre pel llenç fulguren les ràpides imatges d’una entrevista repetida.

Esmaperduts, ens consultem amb els ulls capvesprals de la gent acorralada. No podem abandonar el local i separar-nos amb l’esperança de despistar-ne ni que només sigui un. Des que dos anys enrera entrà en vigor la primera llei contra l’immobilisme, a les portes dels cinemes on ens veiem obligats d’acudir dues vegades cada setmana per a presenciar la mateixa pel·lícula durant una mesada i un documental que canvien un cop cada any, hi ha les màquines rellotge on ens cal marcar entrades i sortides que després són controlades pels funcionaris del servei d’espectacles públics. De fet, no podem fer res, i és inútil que pensi en una escapada als lavabos o al bar, car ells ens esperaran si no ens segueixen.

Al nostre entorn, els espectadors que s’han adonat de les maniobres de l’home o han sentit les nostres veus vagament arremorades, giren el cap sense excés de discreció i, irònics, ullen la nuesa primaveral de la Lona que l’home continua palpant malgrat la seva resistència.

—Feu el favor de treure-li les mans de sobre! —li mano.

—No cal posar-se així —em recomana l’individu bocaestret que seu al meu costat—. Si li agradés, seria diferent.

L’altre, que ha aconseguit d’arromangar-li les faldilles ventre amunt, exclama despectiu:

—Ni bragues negres no porta!

Li pico els dits amb un cop sec que li deixa la mà balba, però l’altre m’endinya un cop de colze abans de subjectar-me el braç amb una urpa de ferro:

—Compte, que esteu tractant amb l’autoritat!

—Que no la toqui, doncs!

El del vestit de vió, ara desentestat i amb els artells encara adolorits, escup:

—Ni que em paguessin:

Però amb el genoll frega el genoll de la Lona, la qual el defuig i se m’arramba amb un moviment cada cop més poruc, cercant una protecció que ja no sé si puc donar-li tot i la ira que em burxa pel dedins. Colpejo la ròtula atrevida amb una mà feixuga que l’obliga a enretirar la cama sota l’esguard ara encoratjador dels nostres veïns que s’han empassat la ironia en sentir el mot d’autoritat. El bocaestret diu:

—No us tornaré a avisar!

Sé que vol provocar-me i que una imprudència em pot costar sis anys de presó. Tinc dret de demanar-li que s’identifiqui, però si són verament policies, la meva exigència serà interpretada com un acte de desconfiança, severament penalitzat pel codi actual. Callo, doncs, i espero sense perdre de vista el seu company, ara amb la mà de la Lona entre les meves que proven de tranquil·litzar-la.

Hi ha uns moments de calma, mentre en la il·lusió del llenç els dos homes d’uniforme són ara victorejats per una multitud pretèrita que morí a la guerra. Després observo com l’individu del vestit de vió, obstinat, va atansant la cara a la galta de la Lona, però aquesta vegada ja no l’hi deixo arribar; per darrera el cap de la noia li dono una clatellada que li encarcara el bescoll, cap on alça una mà ràpida mentre m’amenaça:

—Aquesta me la pagareu!

Jo el torno a colpejar, ara més amunt, a l’occípit que ressona com una capsa buida, però el seu col·lega em trepitja amb un taló ferrat que m’esclafa els dits del peu.

—Quiet!

—Que la deixi tranquil·la! —reclamo.

Ell branda el cap, gairebé compassiu.

—No sou raonable —em diu.

—I vós permetríeu que un altre home grapegés la vostra muller?

—No sóc casat —m’informa—. Ni ell.

—I per això heu de molestar les dones dels altres?

La boca se li estreny més i els ulls, una mica lloscos, em fiblen de molt a prop amb una mirada plena d’enuig.

—No molestem ningú, nosaltres.

—Com en dieu, doncs, d’això?

—Bé cal que fem una mica de coneixença —em replica—. És normal.

—Normal?

—És clar. Tenim l’autorització —diu, i avança una mica la mà cap a la butxaca interior del gec.

És una trampa, i no hi cauré. Sento que la Lona es torna a regirar pel seient i, en tombar-me, diu:

—Ara em vol tocar els pits…

Ja li ha descordat els botons de la brusa que ella subjecta desesperadament amb la mà, i jo m’inclino endavant, li agafo el nas entre dos dits i estiro. L’home em mira amb els ulls humits i la boca penjant mentre darrera nostre algú riu nerviosament.

—Vós no en teniu mai prou, oi?

L’altre fa:

—No podeu privar-lo de complir amb el seu deure —i sento el peu que em busca de nou, sense trobar-me, car l’he alçat i l’hi enfonso en el sec de la cama.

—Ui!

El dolor l’obliga a recargolar-se, i ho aprofito per colpejar-li l’altra tíbia mentre sento que el nas del del vestit de vió se m’escapa. Ara, però, la Lona em secunda, encoratjada pel meu atreviment, i li estira una orella gruixuda i llarga que es dilata com la d’un ase. L’home gemega al seu torn i el bocaestret mormola per ell mateix:

—Sempre ens toquen les missions més difícils…

La Lona continua lluitant amb l’individu i li esgarrapa la cara amb l’altra mà. En algun lloc, una veu anònima crida:

—Fort!

L’home es va aquietant i, de cua d’ull, veig com es frega la galta amb un mocador brut mentre la Lona es corda els botons de la brusa i s’abaixa les faldilles sobre les cuixes. Aleshores l’agafo per la mà i dic:

—Anem.

M’aixeco, però l’individu que seu al meu costat, refet, em priva el pas amb la cama estirada.

—Seieu —mana.

Butxaqueja ràpidament i es treu unes manilles que brillen com si fossin d’argent.

—No m’obligueu a posar-vos-les…

M’assec de nou, ara dòcil. Si arriba a emmanillar-me, tres mesos de cel·la no me’ls estalvia ningú. La Lona se m’arrapa al braç, angoixada, i tots dos contenim la respiració fins que l’home desa de nou el seu instrument de coacció. Si t’emmanillen caus immediatament sota les inculpacions de molèstia indeguda i resistència a l’autoritat.

—Això ja està més bé —diu l’individu, complagut.

L’altre ho aprofita per aixecar altre cop les faldilles de la Lona, però ara no la toca; es limita a mirar-la amb atenció abans de dir:

—Sí, les té seques.

Una veu espessa, darrera nostre, comenta:

—En deveu haver vist poques, oi?

L’individu alça l’esguard.

—Per què?

—Si n’haguéssiu vist moltes, no ho diríeu. La senyora té unes cuixes molt maques. —Canvia de veu i se m’adreça—. Amb perdó, eh?

—I què tenen de maques? —pregunta el del vestit de vió, admirat.

Una altra veu, també darrera, diu rient:

—No us deuen agradar les dones, a vós!

—És clar que m’agraden! —replica l’individu, ofès.

—Ningú no ho diria! Si trobeu que les cuixes de la senyora…

—Prou! —exclamo jo, i abaixo les faldilles de la Lona fins als genolls.

—Un moment! —protesta el bocaestret—. No us feia cap mal, té dret a mirar-les…

—Ensenyeu-li les vostres!

Ell em fita uns segons en silenci, gairebé sense veure’m, car ara la pantalla s’ha enfosquit, i seguidament m’amonesta:

—Teniu molt mal caràcter, vós.

De reüll, veig les mans de l’altre que avancen novament cap a les faldilles, i me li giro:

—Si les torneu a aixecar, us faig una cara nova:

L’individu del vestit de vió vacil·la, consulta el seu col·lega amb la mirada, però aquest no sembla disposat a comprometre’s i rondina:

—Tindrem dificultats.

Una de les veus de darrera m’aprova:

—Si jo tenia una dona amb les cuixes tan maques, tampoc no m’agradaria que les hi miressin.

—A mi sí —contesta l’altra veu—. Per desgràcia, la meva muller les té massa gruixudes.

—Gruixudes? —fa el del vestit de vió—. És com m’agraden. Com més gruixudes, millor.

—Les podríeu anar a veure —insinuo, esperançat, però el bocaestret em talla les il·lusions:

—No podem anar a veure res. Potser sí que us penseu que ho fem per gust, això!

—Ah, no?

—No.

Una de les veus de darrera bramula:

—Aquesta sí que és bona! Diu que no ho fan per gust!

—Tu deixa’ls dir —fa l’altra.

El del vestit de vió, com qui res, avança les mans cap als pits de la Lona, i els hi sospesa per damunt el vestit abans que ella tingui temps de defensar-se.

—No en teniu prou, amb una galta esgarrapada?

Ell, però, la subjecta amb un gest hàbil i em cal córrer al seu auxili amb el puny que esclafo contra el nas de l’individu. El seu col·lega em pessiga el bescoll amb els dits durs i em commina:

—No veieu que així no acabarem mai?

—I què hem d’acabar?

L’altre sagna com un porc sobre les faldilles de la Lona, contra les quals s’amorra quan, de trascantó, li cau un cop des de darrera. El bocaestret es gira, irat, però l’home ja corre butaques enllà i es fa fonedís en la fosca amb tot de rialles.

El del vestit de vió ha garfit les cuixes de la Lona en la seva caiguda i ara li emporca les mitges amb la sang que va degotant-li del nas. Em cal agafar-lo pels cabells per fer-li aixecar el cap, però les mans continuen clavades a les cuixes de la Lona, la qual es regira un cop més i prova d’arrencar-les-hi amb un gest resolut i ineficaç, car ell s’ha amarrat bé i no cedeix fins que li enfonso els dits de l’altra mà sota els ulls, sense fer cas del dolor del bescoll per on m’aferma el seu company.

Ens debatem uns segons entre el silenci encuriosit dels espectadors que es desinteressen de les encaixades amb què, a la pantalla, s’acomiaden ara els dos uniformats, de nou a l’estació on espera el tren, i aleshores, amb el colze alçat, encerto la barbeta fràgil de l’home que s’aclofa sobtadament cap a l’altra banda de cadira.

—Correm! —dic a la Lona, coincidint amb la música triomfal que acompanya les darreres imatges de dos fantasmes que encara espanten el món a través de llurs delegats.

Les cames dels altres, però, ens entrebanquen i fora, al passadís, ens veiem encara obligats a alentir darrera els espectadors que també s’encaminen a la sortida, impacients de deixar el local on la llei els obliga a passar aproximadament sis hores setmanals.

Pitjor encara és la cua que es forma al vestíbul, davant l’ull vigilant del porter apostat prop del rellotge a la ranura del qual introduïm la cartolina amb el nostre nom. No és estrany que els altres tinguin temps de refer-se i, al carrer, ens els trobem plantats a la vorera, el del vestit de vió encara amb el mocador al nas.

Sense un mot, se’ns posen un a cada costat i ens escorten fins a la cantonada, on jo dic:

—Nosaltres tombem per aquí.

—És el nostre camí —fa el bocaestret, i per primer cop, a la llum del fanal que penja damunt nostre, m’adono que té un ull més negre que l’altre. Els del seu company són grisos i petits, amb un llampegueig lúbric.

—On aneu? —pregunto.

—Al carrer Clada.

—És on vivim —confesso.

—Naturalment —fa ell—. No ens entretinguem —urgeix—. El vespre és fred.

—I aquesta noia va molt lleugera de roba —diu l’altre, allargant els dits cap al suèter que en sortir del cinema s’ha posat la Lona.

Els enretira abans no pugui picar-los-hi, però de tota manera el meu gest queda escurçat per la mà del bocaestret que em prem el muscle mentre recomana:

—Més val que ens ho prenguem amb calma.

Me’n desfaig amb una estrebada que el fa tentinejar.

—Fora mans!

—Penseu que tot el que diem, ho diem a benefici vostre i de la vostra muller…

L’altre es desa el mocador i ensuma dues vegades abans de dir:

—Té un bon pamet. Al cine no ho semblava…

—No vull sentir una paraula més —li crido.

Ell es defensa:

—És que jo més aviat sóc un extravertit…

—No pas ara —li faig, amenaçador.

—Us asseguro que sí; sempre.

L’altre, imprevistament, salta:

—No oblideu que encara que tinguem molta paciència…

—Vosaltres?

Faig un esforç per esclafir la rialla, però només em surt una mena de renill que gairebé espanta la Lona.

—Dom! Dom!

Li premo els dits amb els meus i reprenem la marxa carrer enllà, units i rebels a la nostra desgràcia personalitzada en aquest parell d’esbirros que ja no ens traurem de damunt. Conec altres casos i, per bé que tothom ho dissimuli, comença a ésser del domini públic que s’instal·len a les llars obreres, s’ignora exactament amb quina finalitat. A l’escala, els Cormes en tenen un parell des de fa tres setmanes i a ningú no enganya que la vergonya els obligui a fer-los passar per cosins llunyans del marit. També nosaltres haurem de trobar una excusa…

Travessem pel pas subterrani a la boca del qual tots dos es saluden descaradament amb la parella armada que munta la vigilància i, a baix, m’aturo a comprar un paquet de tabac. Ells, que s’han avançat una mica, ens esperen, i jo ho aprofito per dir a la Lona:

—Què podem fer?

—Vols dir que es quedaran?

—Sí. Tots els casos que coneixem han començat així, al cine o a l’estadi, amb un parell d’homes que molesten uns casats.

—I si anàvem a casa de la mare?

—De què serviria?

—A la nit, mentre dormen, podríem desaparèixer…

Jo brando el cap.

—No dormen mai tots dos alhora. Sempre n’hi ha un de vigilància. Ho sé per un company que treballa a les obres amb mi i que se m’ha confiat. —Sarcàstic amb mi mateix, afegeixo—: Es pensava que, per haver estat mestre, podia donar-li un bon consell…

Callo, perquè el bocaestret, impacient, se’ns atansa i fa:

—Què conspirem?

Me li tombo, agressiu:

—Bé dec poder parlar amb la dona, oi?

—Ben cert —diu ell, més mans—. Però es fa tard i comencem a tenir gana.

—Ningú no us obliga a quedar-vos. Us en podeu anar a casa. On viviu?

—Ja us ho hem dit: ara, al carrer Clada. No us feu l’innocent.

Tanta barra em deixa sense paraules i, un cop més en silenci, abandonem el pas subterrani i sortim a l’airet fresc del vespre del suburbi on les cases s’amunteguen sense gràcia entre construccions baixes, tallers i fàbriques que escampen remors i pestilències pel veïnat on les patrulles de vigilància, amb armes i casc, es renoven cada vuit hores.

L’escala és fosca i la pugem a les palpentes, jo entre la Lona i els dos homes als quals, dalt, intento de barrar el pas. Ells, però, ara han endurit llur actitud i, en veure que vaig per tancar-los al replà, el bocaestret empeny violentament la porta del pis i, enèrgic, diu:

—Prou camàndules! Tenim molta corretja, però ara s’ha acabat.

Jo provo de protestar:

—Sóc a casa meva…

—Som a casa nostra —em replica ell, i tots dos avancen cap al menjador, on s’asseuen un a cada costat de taula.

Després, quan ens fiquem al dormitori, el del vestit de vió s’aixeca i ens segueix fins al llindar, on es queda palplantat, peu endins i peu enfora.

—Si us plau… —li prego—. La meva dona s’ha de canviar.

—Que es canviï —contesta ell simplement, sense moure’s.

La Lona hi renuncia i es posa a la cuina, on ja té el sopar preparat: una sopa de pa amb un sofregit i una truita de patates. Mentre es lliga el davantal i escalfa la sopa, jo començo a parar taula com si els dos hostes obligats no hi fossin: dos coberts, als indrets que deixen lliures.

El del vestit de vió em mira, especulatiu, però és el seu company qui parla:

—Oi que de comptar no en sabeu gaire? —em pregunta.

—Per què?

—Som quatre —diu ell.

Jo brando el cap lentament, disposat a no perdre la serenitat.

—Som dos.

—Quatre —insisteix l’individu—. Compteu bé.

—És senzill: la meva dona i jo.

—I nosaltres dos. Total: quatre.

—No us agrada, a vosaltres, la truita de patates —dic negligentment.

El del vestit de vió m’assegura:

—No som exigents; ens acontentem amb el que hi hagi.

—Només hi ha una truita de patates i ens la menjarem la meva dona i jo.

El bocaestret dóna un cop de puny a la taula que fa saltar les forquilles i culleres, i crida:

—Ens la menjarem tots quatre!

L’ull més clar se li ha ennegrit una mica i ara tots dos són gairebé del mateix color, però no em deixo impressionar.

—Ens la menjarem ella i jo. I la sopa també.

—Hi ha sopa? —pregunta el del vestit de vió.

—Dues racions —faig, i em giro cap a la Lona, que ja entra amb la sopera, la hi agafo de les mans, la deixo al bell mig de la taula i, amb la llossa, començo a escudellar—. Seu —li dic a ella.

Tots dos ens miren sense un gest i, després, els ulls segueixen les evolucions de les culleres, del plat a la boca. El bocaestret, sense esforç, adopta un to amenaçador:

—No sé si sabeu que hem de presentar un informe diari…

—Tant me fot —contesto tranquil·lament.

—Us interessa de perllongar aquesta situació, doncs? —s’admira ell.

Jo m’arronso d’espatlles, sense fer cas de les llambregades temoregues de la Lona.

—Quan us moriu de gana, us enterrarem —declaro.

Aleshores es treu les manilles i les deixa silenciosament damunt la taula, però jo continuo menjant com si no hagués vist res. Ell, despistat, torna a agafar-les, les obre i les tanca amb un gest significatiu. La cara se li emporpra quan ric abans de dir:

—Aquí no serveix, això. Cal una ordre judicial per detenir una persona a casa seva. Ja no som al cine, o al carrer, ara…

El del vestit de vió s’escura la gargamella.

—I com sabeu si no la tenim?

—No us la demanaré —faig jo—. Teniu l’obligació de mostrar-me-la sense que us la demani.

Tots dos es queden callats i la Lona i jo ens somriem a través de la taula. Encoratjada per la meva actitud, diu:

—Esteu acostumats a atropellar la gent, però aquí us farem les coses difícils. De moment, us afamarem…

L’individu del vestit de vió allarga els dits cap al pa, com per contradir-la, però jo els hi pico ràpidament amb el mànec de la cullera.

—Les mans quietes!

Les enretira, amb els artells adolorits, i jo em menjo una altra cullerada de sopa abans d’explicar:

—No estem disposats a treure’ns el menjar de la boca per afartar dos paràsits. No sé si ho sabeu, però sóc un obrer no especialitzat que ni el luxe no es pot permetre de tenir fills…

—Ah, no? —m’interromp el bocaestret—. Com us ho feu?

—De cap manera —tallo jo—. No n’heu de fer res.

—I no sabeu que les pràctiques anticoncepcionals estan prohibides?

—No.

—No llegiu el diari?

—Des que és obligatori d’anar dues vegades a la setmana al cine i una a l’estadi, no. No em queden diners per comprar-lo.

—Però deveu escoltar la ràdio… —fa aleshores, amb un cop d’ull cap a l’aparell que hi ha en una tauleta raconera.

—Ens el van regalar en casar-nos, però s’ha avariat i no el podem fer reparar.

—A més —diu la meva dona, que acaba d’escurar el plat—, en la nostra vida matrimonial no us hi heu de ficar.

El del vestit de vió, que encara es subjecta els artells amb l’altra mà, la contradiu:

—S’equivoca, senyora. És una de les nostres obligacions…

—Ja en parlarem —faig jo. I mentre ella s’aixeca per anar a cercar la truita amb patates—: Sé que tinc pocs drets, però els pocs que tinc penso fer-los valdre.

El bocaestret es desa les manilles amb un gest ràpid, contreu els llavis amb una expressió més malvolent que de costum i rondina:

—Molt bé, vós ho haureu volgut. —Pega un cop de puny a la taula, més sorollós que el primer, i em fita amb els seus ulls ara estriats de sang—. Som uns representants de l’autoritat i ho podem demostrar…

Altre cop la trampa. Callo, doncs, i espero.

—Les ordres les donem nosaltres, i sabrem fer-les complir, de grat o a la força… Per començar, ara volem sopar.

—No m’hi oposo pas. Aquí, però, no. Ja us ho he dit: ni una mossada.

Es consulten tots dos amb l’esguard i, sobtadament, abans que tingui temps de defensar-me, sento el xiscle de les cadires projectades enrera i veig les dues còrpores que es llancen contra meu. El bocaestret, destre, perquè ho deu haver practicat abundantment, em subjecta els braços darrera la cadira amb la seva mà de ferro que em trinxa els canells i el seu company, abocat al meu damunt amb uns ullets més acerats que el cul de la planxa de la Lona, em mareja amb la seva alenada fètida d’anacoreta mentre em bufeteja de primer gairebé amablement, com si li dolgués, i després cada cop amb més força, fins que els dits se li posen blancs. El cap em pendoleja d’una banda a l’altra, sento la roentor de les galtes encetades i el filet de sang que se m’escapa de la comissura esquerra dels llavis ferits, però em debato encara, alço els peus i espernego com un conill a punt de degollar. A la templa em bat una vena que palpita més fort quan la Lona, amb la veu estirada, crida:

—Què li feu?

El plat amb la truita de patates s’esberla per terra i ella corre, però el del vestit de vió la intercepta amb una bramada i la projecta contra la paret on, de cua d’ull, la veig esfondrar-se com una nina desarticulada. L’home, inclinat amb un gest ferotge, l’estira pels cabells…

—No! —protesto.

El bocaestret, des de darrera, em pregunta:

—Estem d’acord, ara?

Miro cap a la Lona, desencaixada i blanca, i assenteixo amb un moviment mut que tots dos devien estar espiant, car tot seguit l’home m’allibera els canells mentre el seu col·lega ajuda la meva dona a incorporar-se, ara amb miraments de samarità.

Ens cal assistir a la humiliació de veure com es mengen la truita que el del vestit de vió ha deixat directament sobre la taula, sense preocupar-se del plat fet miques. Endrapen com dos porcs, mastegant sorollosament els grapats de patates i els trossos de pa que es fiquen a la boca amb els dits oliats i repugnants com els llavis greixosos que remuguen satisfets. Duien gana i set endarrerides, ja que entre queixalada i queixalada es renten la gorja a fons, amb els dos litres de vi que a nosaltres ens duren prop d’una setmana. El líquid espetega amb un so trist en les boques de silur i després d’acarcanyar-se eructen desvergonyidament mentre el del vestit de vió escombra fins i tot les engrunes amb un gest rapaç que, per primer cop, em permet de veure els seus dits mútics, com cinc salsitxes que perllonguen el palmell. Els de l’altra mà, en canvi, són normals, amb ungles.

El bocaestret, que encara deu haver-se quedat amb gana, reclama:

—Ara les postres!

Com que no en tenim, se’n va a furgar a la cuina, d’on torna amb un ou escadusser i dues arengades que es mengen a pessics, amb un crostó de pa sec que l’altre descobreix en un calaix del trinxant.

La Lona, al meu costat, plora quietament, però ells no li’n fan cas i, després d’haver-se fregat els llavis amb un gest gairebé procaç del dors de la mà, encenen cigarretes. El del vestit de vió posa els peus sobre la taula i el seu company s’arrepapa amb la cadira repenjada contra la paret mentre nosaltres, inermes i muts, contemplem les columnes de fum que s’enlairen fins al sostre escrostonat. Em sorprenc amb unes paraules als llavis:

—De cafè i copa no en voleu?

M’adrecen una mirada hostil i el bocaestret fa un gest violent que desequilibra la cadira. Un instant després s’abat contra el terra amb un rebombori que fa tremolar els envans de nyigui-nyogui, però jo no dic res i, distant, assisteixo als seus esforços per incorporar-se. El del vestit de vió, en canvi, ho deu trobar divertit, car comenta amb un somrís prim:

—Un dia et faràs mal…

Mentre l’home renega, sentim la porta del costat que s’obre i, gairebé a l’acte, algú truca a la nostra. Tots dos drecen les orelles com dos conills que ensumen el perill, però ni l’un ni l’altre no s’hi oposen quan m’aixeco per anar a obrir. El del vestit de vió, de tota manera, em segueix cap al vestíbul, on es queda repenjat a la paret amb la mà dreta a la butxaca. Estic segur que hi porta una arma.

Són en Dart i la Sera, els nostres veïns de replà, un mecànic forçut i callat i la seva dona que ara diu:

—Que us ha passat alguna cosa? Hem sentit el soroll…

Calla en adonar-se de la presència de l’home i després em mira amb un esguard interrogatiu, mentre es disculpa:

—No sabíem que teníeu hostes.

—Són hostes forçats —contesto jo. He decidit no mentir. És una desgràcia, però no una vergonya, que aquest parell d’individus se’ns hagin instal·lat a casa. Amb el silenci, o amb evasives com les dels Cormes, més aviat els farem el joc. Prou que me’n convenç l’actitud de l’intrús que, en sentir-me, exclama:

—Mesureu les paraules!

—Se’ns han enganxat al cine —faig— i ja no ens els hem pogut treure de sobre. Perquè són dos, sabeu? Ens han maltractat, ens han pegat, se’ns han cruspit el sopar…

El bocaestret, que ha acudit en sentir les veus, avança gairebé fins al meu costat i, sense delicadesa, pregunta:

—Qui són, aquests? Amics vostres?

—No n’heu de fer res. Si us penseu que els heu de comprometre…

—Que se’n vagin —diu ell, amb la mateixa cruesa.

—Sóc a casa meva —protesto—. Tinc dret de rebre qui vull.

—Ningú no us el nega —replica ell—. Però avui no. Estem cansats i ens en volem anar a dormir d’hora.

Jo, per tota resposta, m’adreço als nostres veïns:

—Si voleu entrar… La Lona és al menjador.

La Sera fa un pas, però el seu marit, més temorec, la subjecta pel braç.

—Més val que no molestem —diu—. Ja ens veurem demà…

I la va arrossegant cap a l’altra porta sense deixar de mirar l’intrús amb tanta atenció que després per força se sentirà desullat. Ella es resisteix una mica i pregunta encara:

—Què li han fet, a la Lona? L’han molestada?

—Aquest del vestit de pallasso l’ha grapejada tant com ha pogut i després l’ha agredida.

Els ulls li llampeguen i escup:

—Són uns porcs!

El bocaestret avança una mica, amb els punys tancats, però jo el retinc i tots dos ens encarem amb una hostilitat creixent que a ell li empetiteix els ulls sota les celles que s’estarrufen com les plomes d’un gall. El seu company em toca per l’esquena.

—Cap dins —mana.

Aleshores l’altre tanca la porta, potser per no embolicar les coses, ja que de cua d’ull deu haver vist que la Lona sortia del menjador.

—Eren la Sera i el seu marit —li explico.

El del vestit de vió torna:

—Cap dins. No busqueu més complicacions. Nosaltres, si no se’ns provoca, som gent pacífica…

Me li’n ric a la cara i inicio la marxa cap al menjador, on la Lona treu un drap i comença a netejar la taula que han deixat com un cóm abans de ficar-se a la cuina a rentar els plats. Jo m’assec a la cadira que ocupava de primer, encenc una cigarreta per acabar de tranquil·litzar-me i, amb la meva veu normal, faig:

—Hi deu haver una explicació…

—Sí —diu el bocaestret.

Espero, però tots dos callen i, durant un moment, només se sent la remor de l’aigua de l’aixeta que la Lona ha engegat.

—Quina? —pregunto en veure que no es decideixen a parlar.

El bocaestret es rumia una estona la resposta i, a la fi, declara vagament:

—No són de la nostra competència, les explicacions… Heu d’acudir a les autoritats, si de cas.

—A quines autoritats? No ho sou, vosaltres?

—A les autoritats superiors.

—Quines, concretament?

Ells dos es llambreguen i el del vestit de vió diu:

—No estem autoritzats a revelar-ho.

Hi ha un altre silenci que ens atansa de nou els sorolls de la cuina, aquest cop de plats. Després insisteixo:

—Em podreu dir, però, si aquesta situació ha de durar gaires dies…

—Tot just som al començament —diu el bocaestret, evasiu—. És massa d’hora per saber-ho.

—Però hi deu haver precedents que permeten de calcular-ho. És a dir, hi són. Hi ha altres matrimonis que tenen gent com vosaltres a casa…

—Ho ignorava —fa el bocaestret.

—I jo —corrobora el del vestit de vió, que ara s’escura un queixal reculat amb un dit de la mà esquerra.

—Us pensàveu que éreu els primers?

—No pensàvem res —contesten ells, a l’uníson.

Jo m’inclino endavant, passejo la mirada de l’un a l’altre i, amb un esforç per contenir la nàusea, els exposo:

—Escolteu… Hem de conviure plegats… A tots ens interessaria de fer aquesta convivència tan fàcil com sigui possible, oi?

—Ben cert —convenen—. Tot serà senzill i planer si feu bondat.

—Quina bondat? Si ni sé què he de fer!

El bocaestret somriu:

—No heu de fer res d’especial. El mateix que heu anat fent fins ara. S’entén, sempre que hàgiu viscut d’acord amb la llei.

—I a més —reflexiono, amarg— us he de posar un plat a taula…

—Sí, això sí.

—Aleshores no puc viure com sempre. No estic en condicions d’alimentar-vos.

—Podeu fer hores extraordinàries —insinua el del vestit de vió.

—I també podeu fer treballar la vostra dona —afegeix el seu col·lega.

—On?

—No és assumpte nostre, això. Ara, si em demaneu un consell… —i es queda mirant-me, maliciós.

—Digueu.

—Hi ha molts bars on lloguen cambreres. Tinc entès que les paguen bé i…

No pot acabar, perquè li esclafo el puny contra la boca, amb tanta força que ell i cadira rellisquen cap a l’altra banda d’habitació.

—Ja ho ha dit la Sera: sou uns porcs!

Em giro cap a l’altre que em colpeja l’occípit amb el cantell de la mà, com una destral, i li enfonso el colze al ventre abans d’aixecar-me i córrer cap a la paret, on em disposo a defensar-me amb la rereguarda neta d’enemics.

Ells s’hi pensen una mica, però tot seguit avancen, lents i cauts, amb les mans caigudes al llarg del cos, a l’aguait. La Lona, que ens ha sentit, surt al pas de la porta amb els guants de rentar plens de sabó, obre la boca, però sense dir res salta al meu costat per establir un front comú.

Els dos intrusos s’aturen, tornen a avançar, s’aturen de nou i, separats per l’amplària de dues rajoles, ens desafiem amb els ulls, amb les mans alçades, amb el gest dels cossos que adopten una actitud de combat… Aleshores m’abalanço sobre el del vestit de vió.

El moviment, instantani i entrenat, desvia el meu puny cap a l’espatlla i, mentre la Lona, assaltada pel bocaestret, xiscla, sento la garfida dels dits que m’encadenen el canell abans de torçar-me el braç que tiba, a punt de petar. Però jo alço el genoll i, indiferent al meu dolor, l’hi clavo a l’entrecuix amb tanta empenta que ell recula, blegat com una branca esqueixada pel llamp. Mentre es contorsiona, salto de costat, a punt de fer la feina al seu company, però el bocaestret, que ja tenia la Lona abatuda, fa un pas enrera i m’apunta amb la pistola.

M’aturo en sec, bleixant i amb les mans instintivament alçades, admirat del gest invisible que ha introduït l’arma en la brega, ara definitivament acabada. La Lona es redreça amb lentitud, com insegura, i es repenja a la paret mentre ell diu:

—Seieu.

L’altre encara es recargola per terra, amb les mans als testicles i després es descorda per mirar si els té inflats. Se’ls sospesa sense miraments, com oblidat de la presència de la Lona que torça la boca amb un rictus de fàstic.

—Què, te’ls ha rebentat? —li pregunta el bocaestret.

Li parla amb el mateix to deseixit, gairebé burleta, amb que l’altre se li ha adreçat una estona abans, en caure ell de la cadira. Prenc nota que, encara que facin equip, es tracten sense tendresa, sense amistat, com dos còmplices que potser un dia es faran nosa.

L’home acaba per aixecar-se, sorrut, es desa els penjolls i, quan passa pel meu darrera, em clava una bescollada que em projecta contra la taula, on reposo mig estabornit.

—Ara ja està bé —diu el bocaestret, i a la Lona—: Enllestim aquests plats d’una vegada.

Restem novament sols, i muts, mentre a la cuina reprenen els sorolls que acompanyaran el nostre silenci durant cinc minuts, quan el bocaestret amonesta:

—Teniu un caràcter que us donarà molts disgustos.

—Ja ho hauríem vist, a qui n’hauria donat, si haguéssiu fet joc net.

—Joc net?

—És clar. Quan us heu vist perduts, heu acudit a la pistola.

—M’hi heu obligat —s’excusa.

—Amb què? No n’he tret pas cap, jo, d’arma.

—Naturalment. —I, suspicaç—: En teniu alguna, potser?

—Per què no escorcolleu el pis?

—Ho farem, no us preocupeu. Si la teniu, però, més val que ho declareu ara. Ens estalviarem molèsties.

—Més ens n’estalviaríem si fotéssiu el camp —li dic sense pèls a la llengua.

—Aquest és dels que no escarmenten —fa el del vestit de vió.

La cara encara li grogueja, però s’ha refet prou per encendre una altra cigarreta que pipa nerviosament, gairebé amb ànsia, com si s’hagués de morir abans d’acabar-se-la.

—I vosaltres, escarmenteu? —li contesto—. Arreu us acullen amb hostilitat, i us humilien tant com humilieu, però no se us acut de presentar la dimissió i…

El bocaestret redreça el cap amb un moviment sorprès i alhora furtiu, com si de cua d’ull hagués clissat una presència estranya i indeguda.

—Quina dimissió? Què carall us empatolleu?

Jo somric, mofeta:

—No us deixen dimitir, oi?

Ell alça el puny, i el seu company deixa la cigarreta damunt la taula, disposat a intervenir si cal.

—Prou d’aquest color, sentiu?

Me’l miro i, sobtadament, ell desvia l’esguard i envermelleix.

—Sempre m’ho havia pensat —comento lentament—. No us deixen abandonar el cos perquè sabeu massa coses, perquè és perillós deixar lliures uns sers com vosaltres, que han tocat fons…

La curiositat lluita amb la ira i, durant un moment, ignoro si es decidirà a pegar-me o a inquirir. És l’altre qui inclina la balança, quan diu:

—Fons? Quin fons?

—El fons de la indignitat…

És aleshores que el puny em colpeja salvatgement els nusets de la mà que he repenjat sobre la taula, al seu abast. Però jo no l’enretiro com si no m’hagués fet mal, com si un home com ell no em pogués atènyer ni físicament. La meva mirada volgudament somrient coincideix amb els seus ulls tèrbols, però el desafiu no es perllonga, car sento la Lona darrera meu, que acaba de sortir de la cuina, i l’altre pregunta:

—Ja està llesta?

Ella deu contestar que sí amb el cap, i el del vestit de vió esclafa la punta de la cigarreta contra la fusta de la taula, on quedarà una cremada, abans d’aixecar-se tot dient:

—A dormir, doncs.

—Només hi ha un llit —exposo jo.

—No hi fa res.

—I hi dormim nosaltres —afegeixo perquè no es facin il·lusions.

—Estem acostumats a dormir a terra —diu el bocaestret, que també s’ha aixecat—. No teniu cap estora?

No esperava tantes consideracions, i deu ésser per això que, desprevingut, assenteixo:

—Sí. Us la portaré.

El del vestit de vió diu:

—No us molesteu. Dormirem amb vosaltres, al costat del llit.

—Ah, no! —exclama la Lona, espontàniament.

Però l’altre insisteix:

—Sí, senyora: al costat del llit. És la nostra obligació. Cap on cau, el dormitori?

Ell mateix s’hi orienta, sense esperar, i el bocaestret em toca amb un dit comminatiu:

—Som-hi.

L’altra mà la té a la butxaca, probablement disposat a treure’s de nou la pistola si ens resistim. Obeïm, doncs, i ell, darrera nostre, tanca el llum del menjador i, seguidament, la porta del dormitori, on el seu col·lega ja ha obert l’armari. La Lona s’atabala:

—Què busqueu? —xiscla, i corre per tal d’evitar que li ho desordeni tot.

—Un pijama.

—Ja us el donaré jo!

En treu dos, un per cadascú, el segon encara sense estrenar, ja que el guardàvem per si mai emmalaltia, i ells es despullen ordenadament, el gec de primer, les sabates, els pantalons, la corbata i la camisa, els mitjons… Ho van deixant a la mateixa cadira, la roba de l’un alternada amb la de l’altre, a mesura que se la van traient a una velocitat uniforme que revela una llarga pràctica comunal. Nosaltres, drets a l’altra banda del llit, els mirem amb els ulls gairebé desorbitats, immòbils i no exempts d’admiració.

A punt de fer-se lliscar la samarreta tors amunt, el bocaestret atura el gest i allarga una mà acusadora.

—Què feu?

—No res. Ara ens ficarem al llit.

La Lona es treu una sabata amb l’altra, sense ajupir-se, obre els llençols, s’asseu al matalàs i, púdicament, plega les cames per ajeure’s. El del vestit de vió, grotesc en els seus calçotets massa llargs i bruts, protesta:

—Us heu de despullar!

—Per què? —pregunto jo.

—Ho heu de fer tot exactament com sempre. No ens agrada d’introduir el desordre en la vida de ningú.

—Prou que es veu! —faig jo, sarcàstic, però ell ni se n’adona.

—Oi que no hi dormiu mai, vestits? Doncs avui tampoc —diu sense esperar la resposta.

La Lona, mig asseguda mig ajaçada, em mira consirosa, i jo, amb ganes de transigir, proposo:

—Apagarem el llum…

—Que l’apagueu, els altres dies?

La meva vacil·lació, breu, l’il·lumina prou perquè insisteixi:

—Au, doncs!

I es deixa caure els calçotets sobre un ventre rodonet, de dona en els primers mesos de la gravidesa, d’on, al capdavall, penja un membre esquifit amb un acompanyament abundant al volum del qual potser han contribuït les puntades de peu que deu haver rebut. Sembla confirmar-ho el raïm encara més crescut del seu company que ja enfila els pantalons del pijama.

—Què esperem? —diu en veure que continuem sense moure’ns, i el bocaestret urgeix:

—És tard…

Em trec l’americana i el cinturó mentre la Lona, d’esquena a ells, es descorda la brusa i fa córrer la cremallera de les faldilles que després deixa caure als seus peus, d’on les recullo per penjar-les a l’altra cadira. Es desfà del vió i comença a enrotllar-se les mitges cames avall quan els dos individus fan la volta al llit i s’aturen al meu costat, atents a les seves maniobres. No tinc ni temps d’obrir la boca, car el del vestit de vió, al qual el pijama ve llarg, pregunta:

—Teniu intenció de fer alguna cosa, aquesta nit?

Les paraules se m’agrumollen als llavis, d’on se m’escapen uns sons indistints, ofegats per la indignació, però el bocaestret ho interpreta malament, es deu pensar que no ho he entès, car precisa:

—Vol dir si heu de fer acte de matrimoni…

—Fotuts impertinents! —exploto.

—Sense paraulotes —em reprova el del vestit de vió.

Tanco els punys per dominar-me i, amb la veu escanyada, articulo:

—Per qui ens heu pres? Us sembla que podríem, davant de testimonis?

El bocaestret mou les espatlles.

—No se sap mai…

L’altre diu:

—Pel que pugui ser, més val que la revisi.

—Sí, seria més prudent —confirma el seu col·lega.

Sento la mà de la Lona que se m’arrapa al braç, i alço l’altre, amb el puny clos, però el bocaestret em subjecta el canell al vol i, entre dents, xiula:

—Compte!

El seu company ens observa amb una expressió absent que es torna lúbrica quan torna a fitar els ulls en la meva dona i li pregunta:

—Porta pessari?

Ella només mou el cap, sense mirar-lo, sempre arrapada al meu braç, per on sento esmunyir-se la roentor d’unes llàgrimes.

—Ho comprovarem —fa el del vestit de vió.

Com que tinc les mans presoneres, l’envesteixo amb el genoll, com una estona abans, al menjador, sinó que ara sense resultat, car l’intercepta amb el seu, avança ràpidament les mans, em plega la cama contra el ventre i, en desequilibrar-me, m’engega per terra. Ja no tinc ocasió d’aixecar-me; el bocaestret pesa damunt meu amb tota la seva còrpora i, fredament, em recorda:

—Ja us he dit que tinguéssiu compte.

Se m’asseu al pit, de costat, i amb un gest prou evident em mostra la culata de la pistola que ara sobresurt de la butxaca de la jaqueta, on deu haver-se-la ficada sense que jo me n’adonés, quan parlava amb el seu col·lega.

He d’assistir, doncs, inerme a la humiliació de la Lona, que es nega a treure’s les bragues sense que li serveixi de res, car el del vestit de vió, que ara sembla impacient, les hi esquinça amb una esgarrapada que les hi deixa penjant entre les cuixes que ella tanca, obstinada. Hi ha una lluita breu quan ell repenja el genoll en una cama i li estira l’altra amb tanta barroeria que la meva dona xiscla mentre prova de tombar-se d’esquena. L’home la bufeteja i, irat, li pessiga els braços i el ventre, els pits d’on arrenca els sostenidors. Ella el mossega, però això només augmenta el furor de l’individu que acaba per clavar-li el tall de la mà al coll.

Jo renego sota el bocaestret que no em perd de vista, indiferent a l’episodi que té lloc sobre el llit, on ara la Lona ha perdut el coneixement i resta a mercè del sàdic que, a la fi, aconsegueix de badar-li les cuixes. S’inclina al seu damunt i, amb uns dits d’expert, li examina la vagina abans d’exclamar triomfalment:

—Ah! Ah!

—En duu? —pregunta el bocaestret.

Per tota resposta, l’altre enretira la mà amb el pessari que exhibeix com un trofeu. Una mica enigmàtic, diu:

—Després us queixeu!

Salta del llit, obre un calaix de l’armari, d’on arrenca un tros de paper del cul, i embolica l’objecte que després desapareix en la seva butxaca. L’altre s’aixeca del meu damunt.

Corro cap a la Lona, que continua desmaiada, i li dono uns copets a les galtes, però en veure que no es recobra me’n vaig a la cuina a humitejar un drap que després li aplico al front.

—Lona… Lona…

Parpelleja i, a la fi, obre uns ulls llunyans i desenfocats que només a poc a poc van reprenent l’expressió de costum. En adonar-se de la seva nuesa envermelleix delicadament, però aleshores jo ja he allargat la mà cap a sota el coixí, on té la camisa, i l’ajudo a posar-se-la.

—Què m’han fet? —xiuxiueja, enquimerada.

—T’han tret el pessari. No t’amoïnis…

Apujo els llençols, fins que queda ben acotxada, i, sense ni mirar-me els dos individus, me’n vaig a la comuna a orinar. Sé que puc deixar-la sola amb ells; no n’abusaran. Em sembla que començo a comprendre per què s’han instal·lat a casa i la finalitat que persegueixen. Els Cormes no tenen fills, ni el company de treball que m’ha consultat… Si ho lligo amb l’episodi del pessari, en el curs del qual el del vestit de vió ni tan sols no ha intentat de propassar-se amb la Lona, resulta prou clar que som víctimes d’una campanya moralitzadora, pro generació, per dir-ho d’alguna manera. Viuran doncs amb nosaltres fins que la Lona quedi prenyada. Però no ho puc consentir, no m’avinc que em forcin la mà ni a practicar el coit en llur presència. Cap llei no m’hi obliga.

En tornar al dormitori, el bocaestret ja s’ha ajaçat damunt l’estora, com un gos, mentre el seu col·lega, assegut en un coixí i amb l’esquena repenjada contra la paret, munta la guàrdia amb una cigarreta entre els llavis. No ens diem res i m’enfilo al llit on, un cop a les fosques, la Lona se m’abraça imprudentment, encara trasbalsada. Li amoixo els cabells, tot fent el possible per limitar a un mínim el contacte del cos que em podria temptar. Ella, que se n’adona i no ho entén, em diu a cau d’orella:

—Et faig fàstic?

—Per què? —pregunto amb la mateixa cautela.

—Com que m’ha tocat… —mormola ella.

No em queda més remei que besar-la per llevar-li el recel, però avanço un genoll entre nosaltres mentre, ben cobert de cap i amb la veu lenta i gairebé inaudible, li comunico el pensament que se m’ha acudit a la comuna. Ella se separa ràpidament, però ja ha fet tard, em sento créixer i m’allargo amb una apetència ara irrealitzable que ella endevina, car em xiuxiueja:

—No hi pensis…

Em tombo de l’altra banda, cap on dorm el bocaestret, però les natges es freguen i, encara que ens separem, tornem a relliscar sempre cap al clot del centre del llit que ens posa en contacte. La carn, en lloc de minvar, s’allarga més, li encomana la seva fretura, i ben aviat sento com es regira, cada cop més nerviosa i inquieta, però obstinada a no dir res, a dominar-se.

Al cap d’una hora continuem desperts, una mica més miserables, i encara que callem no em costa d’endevinar en ella un desfici com el meu, la pruïja dolorosa que la prohibició de satisfer-la augmenta i dilata. Però no podem oblidar els homes que ens volen fer caure al parany, sobretot el del vestit de vió que, enfundat en el meu pijama sense estrenar, sotja els nostres moviments amb els ulls lúbrics ben oberts en la fosca de la cambra, mentre el seu company ronca amb un xiulet intermitent de dues tonalitats, una més greu i prolongada que l’altra…

Però no. Tot de sobte m’adono que fa estona que sento dos roncs diferents i que un d’ells procedeix de l’altra banda, on seu el del vestit de vió. Em redreço sense remor, escolto amb tanta atenció que les orelles gairebé em fan mal, i aleshores m’inclino sobre la Lona que, en sentir el meu moviment, també s’ha destapat el cap.

—Dorm… —li xiuxiuejo.

Ella se m’abraça a l’acte, i la seva respiració ardent em mossega la cara quan diu:

—Potser li podríem prendre el pessari…

—No —faig jo—. Es despertaria. Escolta, per què no demanem el seu a la Sera?

—Sí —assenteix.

—Vine, doncs.

Saltem del llit amb cautela de lladregot i, agafats de la mà, talpegem cap a la porta, prop de la qual ens aturem a escoltar un cop més els ronquets que les nostres maniobres no han alterat. Després, fora del dormitori, ens movem més lliurement, però sempre a les fosques, i prou imprudents per entretenir-nos uns segons al vestíbul, on ens besem amb els llavis amples i profunds mentre les mans se’ns escapen.

En sortir al replà, ajustem la porta sense tancar-la del tot i jo pitjo el timbre del costat amb l’esperança que els dos homes no el sentin. Mentre esperem, ens besem de nou amb un cor descompassat que ens puja a la boca cada cop que ens hem de separar per no ofegar-nos d’impaciència.

No sentim els passos, sinó la veu alterada però quieta de la Sera que, a l’altra banda, arran d’espiell, pregunta:

—Qui hi ha?

—Som nosaltres, Sera —diu la Lona.

Enretira una cadena que dringa somorta i una ratlla de llum que es va fent ampla inunda el replà obscur, d’on penetrem al pis amb un moviment furtiu que la Sera renova en tancar darrera nostre sense fer xisclar la porta. Ens mira, sense estranyesa però encuriosida, amb uns ulls clars que no serven rastre de dormida. Que era al llit, però, prou que ho indica la camisola curta, fins a mitja cuixa, i el cos que fa olor nocturna.

—Què n’heu fet, d’aquells? —pregunta—. Els heu matat?

—S’han adormit —dic jo.

La Lona li toca el braç, s’empassa la saliva, em llambrega i fa:

—De primer m’han pres el pessari. Per això veníem, per si ens volies deixar el teu…

—I te l’has deixat prendre? —s’admira ella.

Va brandant el cap mentre li ho contem i després, sense fer més preguntes, diu:

—Me l’hauré de treure. Ja saps que sempre el duc posat, com tu.

—Dorm, en Dart? —m’interesso.

—Sí. Per això no us amoïneu. Sempre dorm com un plom. Entreu al menjador. Només us puc oferir el sofà, que és vell i coix…

Ella i la Lona prossegueixen fins a la cuina, on les sento xiuxiuejar mentre ella es deu treure el pessari que després renten, car obren l’aixeta que sorolleja uns moments. Després entra de nou, sola, i amb un somrís comenta:

—Ja teniu bon humor, ben mirat! Amb aquest parell a casa…

—Aviat els hi tindreu vosaltres —li contesto—. Em penso saber que envairan les cases de totes les parelles sense fills.

Obre molt els ulls i s’asseu de cop, tan esbalaïda que ni s’adona que la camisola, en aquesta posició, no li amaga res.

—Vols dir que per això han pres el pessari a la Lona?

Jo assenteixo.

—I més val que vigilis el teu, si no el vols perdre.

—Fas bé de dir-m’ho…

Però la Lona ja entra i ella, discreta, s’aixeca per retirar-se. Abans de desaparèixer, recomana a la meva dona:

—Després me’l deixes a la pica, darrera el gibrell.

La Lona mou el cap, afirmativament, espera un segon i, aleshores, se’m gira. Jo, més púdic, dic:

—Tanquem el llum. No som a casa…

M’he llevat a les sis, mitja hora abans que de costum, perquè vull parlar amb en Cormes i sé que sempre se’n va a la feina a dos quarts de set. Mai no hem tingut gaires tractes, són uns veïns de mena reservada i ell un mossardàs eixut que, quan et troba, et dóna un bon dia escàs, de persona que estalvia les paraules. Per això es queda una mica estranyat quan l’abordo al carrer encara fosc amb un:

—Us esperava.

S’assenyala amb el dit, com per assegurar-se’n, i diu:

—A mi?

—Sí. Vosaltres ja fa dies que teniu un parell d’individus a casa…

—Uns cosins de la dona, sí —m’interromp.

Jo brando el cap, desaprovatiu.

—No dissimuleu, Cormes. Des d’anit també nosaltres tenim un parell de cosins d’aquests.

No contesta, continua caminant al meu costat amb el seu pas elàstic però curt, mirant al seu davant com si anés sol, però l’expressió de la cara li ha canviat, com si les faccions s’abandonessin a un séc que ordinàriament conté a tip de voluntat.

—Ens van enganxar al cine, on ens tocava d’anar —prossegueixo—, i han passat la nit amb nosaltres, a la nostra mateixa habitació. Ara, encara són dalt.

—Sí —diu ell, i calla de nou.

—N’hi ha en altres cases —continuo— i pel que sembla la gent els suporten sense protestar…

—Oh, això!… —m’interromp.

—Sense protestar públicament —aclareixo—. Però jo no hi estic disposat. No sé encara què faré; de primer, abans d’adoptar una línia d’acció, voldria confrontar experiències amb d’altres que es veuen en aquestes mateixes circumstàncies.

—Bé —diu sense comprometre’s.

M’escuro la gargamella, una mica descoratjat pel seu laconisme, i, amb precaució, pregunto:

—També s’han interessat per la vostra vida… Íntima?

—Íntima? —repeteix amb la maixella una mica sortida.

—Ja m’enteneu… A la meva dona li van treure el pessari.

S’hi pensa uns segons, com si la paraula no li fos familiar, però després deu lligar cap, perquè contesta:

—No en porta, la Cala. No pot tenir fills, sabeu? —es decideix a explicar—. Per això ells tampoc no es posen res.

Sento que els ulls se m’escapen de les conques i, sense voler, la sorpresa m’obliga a aturar-me. M’asseguro:

—Ells?

—Sí. Els vam dir que no calia.

Les paraules em surten embarbussades de la boca:

—Dormen amb ella, doncs?

—Sí.

—Tots dos?

—Naturalment.

—I vós?

—També, és clar.

—Vull dir si us hi aveniu…

Aleshores s’adona que ha parlat massa i em mira, sever, com si hagués abusat de la seva confiança.

—Vós, no?

—Fins ara no l’han tocada, la Lona. És clar que només els tenim des d’anit…

—Ja ho veureu, doncs.

—No els ho permetré.

—Bé s’ha de menjar —fa ell.

—No pas a aquest preu!

—Jo guanyo poc —s’excusa—. Amb el meu sou no podríem menjar, tots quatre. Ara cada dia porten una cosa o altra… I de vegades coses bones —s’anima—. Ahir van comparèixer amb una perdiu.

—I la vostra dona no hi troba res a dir?

—No. També li agrada, la bona teca.

Jo aclareixo:

—Vull dir si no li repugna d’haver de dormir amb ells.

—No ha dit res.

Hem reprès el pas i ens atansem a la parada de l’autobús, on l’hauré de deixar, car jo agafo el metro. Estic tan esbalaït que gairebé se m’han acabat les ganes de continuar interrogant-lo, però així i tot li pregunto encara:

—I sabeu d’altres persones que tinguin individus d’aquests a casa?

—Sí, els Faix.

—No els conec.

—Viuen cinc portes més enllà. Alguns vespres ens trobem a la taverna.

—I també se li tiren la dona?

—Només un.

—I l’altre? —m’estranyo.

—En Faix es pensa que és invertit.

—I a la fàbrica on treballeu?

—No ho sé —s’arronsa d’espatlles—. A ningú no li agrada de parlar-ne.

—Però si no en parlem no ho sabrem, i si no ho sabem no podrem fer res! —em molesto.

—I què voleu que fem? —em pregunta amb parsimònia.

—No ho sé, encara. Una cosa o altra.

—Potser encara hi perdríem —diu ell, falsament assenyat—. Al capdavall, ara vivim bé. No dic que no sigui embafador, de vegades. Però podria ésser molt pitjor… De perdiu, per exemple, no n’havia menjat mai. I és bona, a fe que és bona!

Bleixa feixugament, potser cansat per un discurs tan llarg en una boca feta a callar, potser sota l’emoció que li provoca el record del volàtil, i jo escupo amb un fàstic immens que una hora després, en arribar a les obres on treballo des que tancaren les escoles, encara no m’he tret del paladar.

I potser ja no me’n desfaré mai més, car hi ha molta més roba bruta que no m’imaginava. Ho puc comprovar a migdia, quan, en sentir el xiulet del capatàs, pleguem la feina i una dotzena de nosaltres s’asseu a l’ombra de la barraca de les eines, on tots obrim les petites panistres on dúiem les carmanyoles i el pa que alguns deixen a terra mateix, sense manies, i d’altres disposem sobre un full de diari relativament net.

Ens hem rentat les mans i la cara, però continuem amb els pantalons i les camises xops de pols i de suor barrejats en una mena de pasta dura i agrejant que, per poc tips que anéssim, ens trauria la gana. Sempre tenim el ventre prim, però, i devorem la magra pitança amb les barres afilades, sobretot jo, avui que sento a faltar l’àpat que anit es cruspiren els individus. És per això que em menjo voraçment els fideus amb patates i el tall de bacallà que ells devien deixar de banda perquè era cru. Ara, amb la salseta clara que l’ha regat la Lona en llevar-se quan tot just feia dues hores que tornàvem a ésser al llit, és un plat d’aspecte apetitós que té l’avantatge de permetre’m fer desaparèixer sense pena mitja barra d’aquest pa dens i sense gust, cru, que pasten les fleques del barri obrer.

Fins després, quan ja cargolem la cigarreta, no m’adreço a en Boiro, el company que tingué la feblesa de confessar-me la presència d’hostes a casa seva i que ara seu al meu costat, amb el cos a l’ombra i una cama allargada al sol.

—Què, no s’han mogut? —dic per començar.

Ell m’entén a l’acte i, tan baix com jo, contesta:

—Per desgràcia, no. Em sembla que s’han instal·lat per temps.

—I què fan? —pregunto innocentment.

—Què vols que facin? Entren, surten, de vegades es passen unes hores fora de casa… De tota manera, al pis sempre se n’hi queda un, mai no surten plegats.

—I al pis com s’entretenen?

—Llegeixen el diari, juguen a cartes, de tant en tant escorcollen una habitació, com si cerquessin alguna cosa… Més que res, però, es passen les hores asseguts prop de la finestra o, quan es fa fosc, a la taula.

—I a la teva dona no la molesten?

—És clar que sí! Ja n’està tipa, de veure’ls tot el sant dia allí…

—No volia dir això. Em referia a si no… Si no es propassaven.

Ell envermelleix i, per tal de dissimular-ho, s’inclina a recollir la carmanyola i l’ampolla del vi que desa a la panistreta mentre diu:

—No…

Quan alça els ulls, però, comprèn que no me’n crec ni mitja paraula, arruga el front amb un gest que li desplaça les celles i, sobtadament, diu:

—Vine.

S’aixeca, però li cal esperar-se una mica, car de primer recullo els quatre objectes escampats al meu entorn i després encara em cal entretenir a donar una mica de tabac a en Jerals, que sempre pidola perquè no en pot comprar; dissabte al vespre, en arribar a casa, la sogra li confisca íntegrament el jornal.

Ens reunim uns passos més enllà i, com que encara disposem de vint minuts abans no soni de nou el xiulet de la represa, ens allunyem cap a l’únic arbre que queda al peu de la carretera prop de la qual construïm un grup d’estatges econòmics amb materials calculats perquè durin de dotze a quinze anys, segons com es porti el termòmetre.

—Per què me l’has fet, aquesta pregunta? —s’interessa amb una veu ferida.

—Se m’ha acudit. Dos homes que es passen el dia sols amb una dona…

Ell inhala un glop de fum, tan profundament que després només li’n surt la meitat, i assenteix:

—Sí.

—L’han molestada, doncs?

Mou el cap, afirmativament, i ulla al nostre entorn per assegurar-se que ningú no el pot sentir.

—No voldria que s’escampés… —diu, i aleshores em mira amb uns ulls desolats—. Van començar el segon dia, o més ben dit, la segona nit, perquè no et creguis que se n’amaguen… Un d’ells s’hi va tancar a l’habitació mentre l’altre em donava conversa a la cuina.

—Conversa?

—M’havien pegat —confessa—. Ella va cedir per això, perquè em pegaven…

—I els altres cops?

—Els altres cops? —em fita una mirada endurida, i tot seguit l’abaixa—. Sí, tens raó… Els he deixat fer.

—I ella?

Ara evita el meu esguard i m’adono que torna a envermellir, incòmode.

—Li fan regals… Petites coses… Ja saps com són les dones.

—No —el contradic—. N’hi ha de totes.

—No és una puta! —crida ell amb els punys tancats, com si em volgués agredir, però el gest no l’acompanya.

—Calma’t! No ho he dit pas…

—No. Perdona… —fa una pausa i prossegueix—: Està desmoralitzada. I jo també. Vols saber una cosa? —em pregunta tot d’una.

Jo espero, sense dir res.

—Ara fa dues nits, l’endemà de parlar amb tu, un d’ells va portar una xicota a casa. I ahir també… Per a mi, saps?

—I tu?

En Boiro es treu un rogall del coll.

—Què volies que fes? La Pamira era al dormitori, amb l’altre, i ella, aquesta noia… Perquè no et pensis que és un budell qualsevol. És jove, i maca, més maca que la meva dona… Ell m’ha promès que quan me’n cansi me’n durà una altra, totes les que vulgui… Què faries, tu, al meu lloc?

—Potser els mataria —dic—. No toleraré que toquin la Lona.

I callo en sec. Ja l’han tocada, n’haurien pogut abusar sense cap dificultat aleshores que el bocaestret em tenia estenallat a terra, amb l’arma que li sobresortia de la butxaca. D’ells va dependre que no passés res. Jo era incapaç de defensar-me, de defensar-la… Llunyana, sento la veu del meu company que, en un to més àgil, pregunta:

—Que potser també en teniu, a casa vostra?

—Sí —dic, perquè és inútil negar-ho—. Des d’ahir.

—Ara em comprendràs més bé —fa, com si això fos un consol.

—No ho sé. Fins ara només li han tret el pessari.

Ell reflexiona mentre fem mitja volta, de nou cap a les cases en construcció:

—És estrany…

—Per què?

—Fa pensar que potser li volen fer una criatura… Els de casa són diferents. En saber que no en duia li van donar una mena de pasta que diu que la privarà de quedar embarassada.

—No ho entenc —confesso sincerament—. I ara que esteu en termes de tanta intimitat, no t’han donat cap explicació sobre els motius de la seva presència a casa teva?

—No.

—Ni a la Pamira? No se’ls ha escapat mai res, al llit?

—Que jo sàpiga, no. O potser ella no m’ho ha volgut dir. Ha canviat força, darrerament… Com si ja no hi hagués la mateixa confiança entre nosaltres.

—I la noia aquesta que et van portar, què sap?

Mou el cap, escèptic, i després diu:

—Em penso que és de la colla.

—De quina colla?

—De la d’ells.

—I vols dir, doncs, que tot forma part de la mateixa conxorxa oficial? —li pregunto en el moment que sona el xiulet del capatàs.

—Si és oficial… Perquè potser no ho és. Si molt convé, actuen pel seu compte.

És possible. Ja se m’havia acudit que potser no ho són, d’agents. I, si ho són, encara hi ha la possibilitat que actuïn extraoficialment, emparats per la impunitat que els concedeix el risc que suposa exigir-los que s’identifiquin o que justifiquin llur missió. De fet, poden fer el que vulguin sense que ningú no els demani comptes. O gairebé el que vulguin. Perquè ben mirat hi ha una manera de sortir de dubtes: denunciar-los. No em pot passar res. No vulnero cap llei, tota vegada que no existeix cap ordre pública que m’obligui a tenir-los a casa. Puc creure, de bona fe, que són dos intrusos. Si l’erro, la denúncia no prosperarà; si l’encerto, me’n desfaré abans no sigui massa tard. Sigui com sigui, veuré les coses més clares…

A les set, en plegar, em presento al Quarter, sol, car en Boiro, al qual he comunicat les meves intencions mentre ens canviàvem de roba a la barraca, no s’ha atrevit a venir. Tampoc no hi confiava gaire: em sembla que comença a adaptar-se a la situació.

A la planta baixa hi ha una gentada immensa que tres agents uniformats van ordenant en una triple renglera a cops de porra indiscriminats i sovint de conseqüències més o menys greus, com ho demostra l’ambulància aturada a la porta i on van enquibint els ferits. Com que conec els topants de les dues vegades que m’han detingut, la primera per haver-me manifestat amb tot de companys aleshores del tancament de les escoles i la segona un dia que vaig faltar al cinema quan em tocava d’assistir-hi, m’enfilo cap al pis de dalt i em fico per un passadís buit darrera les mampares del qual se senten rialles que cessen abruptament quan empenyo una porta i trec el nas a l’interior.

Un dels tres individus instal·lats prop d’una taula s’alça impetuosament i, com una fletxa, travessa la densa cortina de fum que desdibuixa les persones i els objectes amuntegats a l’extrem de la dreta, on distingeixo un bagul de funerària; em crida:

—Què voleu?

Jo estossego, ofegat per la sentor de tabac, i ell m’estira cap a fora amb un gest tan brusc que gairebé m’arrenca el braç.

—Què voleu? —insisteix.

—Venia a presentar una denúncia.

—Una denúncia? —s’admira, i tot seguit brama cap dins—: Aquí n’hi ha un que diu que ve a fer una denúncia!…

Se sent un gran rebombori i al cap d’un segon els altres dos treuen el cap per la porta. Un d’ells riu:

—Si fa anys que no n’hi ha hagut cap!

—Quina mena de denúncia? —pregunta l’altre.

—Contra dos individus que se m’han ficat al pis.

—Ah, lladres!…

—No, no! —protesto jo—. Dos individus que ens van seguir a casa.

Ells es consulten amb la mirada i, ordenadament, es van arronsant d’espatlles. A la fi, el que m’ha tret de l’habitació pregunta:

—Com se diuen?

—No ho sé, això.

Ell s’escandalitza:

—Com podeu denunciar-los, doncs?

—Els puc descriure —puntualitzo.

Un dels altres, que té la cara clotuda i duu un bigoti ridiculosament esmotxat, comença:

—Les descripcions, sabeu?… —però es talla i, jaculatori, diu—: De tota manera, no és aquí.

Els altres li fan cor:

—No, no és aquí.

—On he d’anar, doncs?

—Proveu al tercer pis —m’anima el tercer, alt i caravermell.

El clotut branda el cap.

—Ja no hi ha ningú —i es consulta el rellotge—. Havíeu d’haver vingut més d’hora, de dues a tres.

—Al segon encara deu haver-hi l’Horm —diu el que m’ha estirat fora, esperançat—. Potser ell us ho solucionarà…

Els regracio i pujo al pis de sobre, d’on baixen dos individus, corrent, com si es perseguissin. Dalt hi ha un ordenança que, en veure’m, alça el cap del llapis que afilava i se’m queda mirant amb l’esguard especulatiu, sense dir res.

—L’inspector Horm? —pregunto.

—Teniu hora? —vol saber ell.

—No.

—No esteu citat? —insisteix.

—No.

—En aquest cas…

—És per una denúncia —explico.

—A l’inspector Horm? —s’estranya—. Us han informat malament.

—M’ho han dit els inspectors del pis de baix…

L’home es grata el cap, indecís, llambrega el llapis i, a la fi, es decideix a aixecar-se.

—Vaig a veure…

Desapareix pel tombant del passadís, llarg i estret, amb les parets cobertes de fotografies de delinqüents, dedicades, i després sento el timbre d’una porta. Immediatament, uns xiscles aguts, com d’un animal que güella, pertorben la quietud de l’ambient, i, darrera el timbre que torna a disparar-se, l’ordenança fa la seva reaparició, ara veloç com si l’haguessin catapultat.

—Ja us ho havia dit! —em crida.

—Però els inspectors… —em defenso jo.

—A la merda, els inspectors! —brama ell—. I vós, i jo. Tothom… —però aleshores es domina i rectifica—: Tothom llevat de l’inspector Horm…

Jo el deixo desfogar-se abans d’insistir:

—On he d’anar, doncs? Bé hi deu haver un servei encarregat de les denúncies…

—No res, no hi ha!

—Però…

—Us dic que no hi ha res! —Es treu el rellotge de la butxaca i em commina—: Us dono cinc segons…

Encara no n’han passat dos quan ja sóc a la porta, on gairebé ensopego amb un individu baixet i amb una flor al trau de l’americana que em renya dolçament:

—Impetuosa joventut!…

—Perdoni —faig jo—. Buscava el lloc on fer una denúncia.

—És al darrer pis —diu ell amb la mateixa veu dolça—. Al capdamunt de tot. Veureu tres corredors… És el de l’esquerra.

Pujo les escales de tres en tres, però al quart pis he d’alentir, car són molt penjades i, fins dalt, encara em falten tres pisos. El cinquè és a les fosques i, potser a tall de compensació, la llum del següent és clara i brillant, concentrada sobre tres dones molt empolainades que beuen alguna cosa, probablement te, reunides entorn d’una tauleta curulla de pastes seques. En veure’m, una d’elles exclama:

—Oh, ja el tenim aquí!

—Que puntual! —diu una altra.

S’aixequen totes tres i, abans que ho pugui evitar, ja m’han besat l’una darrera l’altra, allí mateix, al replà. La més jove, d’uns quaranta anys, passa el braç per sota el meu mentre una altra corre a estovar el coixí de la cadira que deuen destinar-me.

—Em sembla que hi ha una confusió… —em defenso jo.

—És eixerit, oi? —cloqueja la tercera, de cara de cavall—. Tanco, veritat? —pregunta tot seguit.

—És clar —diuen les altres.

—Seu, seu! —fa la que ha estovat el coixí.

La meva companya rectifica:

—De primer potser que li ensenyem l’habitació…

—Sí, sí! —aprova la que ha tancat la porta—. L’habitació, l’habitació!…

—Ui, que impacient! —riu la meva companya tot palpant-me el muscle.

Alarmat, em desfaig de les seves mans amb una estrebada, i crido:

—He vingut a fer una denúncia!

—Una denúncia? —s’admiren elles, i la de la cara cavallina diu:

—Si tenim el permís en regla! Mira…

Agafa un dels tres portamonedes reunits en una altra cadira, més separada, butxaqueja i en treu un paper llarg i estret que m’atansa als ulls. Me l’atansa massa perquè el pugui llegir, però tampoc no m’interessa. Brando el cap:

—No sóc jo.

Totes tres riuen amb una estranya satisfacció, i la més jove, comprensiva, explica:

—Està una mica nerviós, naturalment…

—Ara, amb el te, li passarà —assegura la que ha estovat el coixí.

—Els asseguro que només he vingut per una denúncia —reitero jo.

La de la cara de cavall, encisada, torça una boca de peix fora l’aigua i esclafeix:

—Ah, ja ho entenc! Ara en diuen així… Una denúncia! Quina paraula més encantadora, oi, noies?

Les altres dues hi convenen, però la que ha estovat el coixí on no m’asseuré mai, té interès a precisar:

—Diràs tres denúncies! —I m’amenaça amb el dit—: Pel cap baix!

—Ah, no! —protesto, esfereït.

—Beu una mica de te —diu la més jove.

—No m’agrada —declaro.

—Sense compliments…

—De debò —asseguro—. No vull res.

—Així més val que passem a l’habitació com havíem dit. Vine —m’invita la més jove, que em torna a agafar pel braç.

Veig que fa l’ullet a les seves amigues, però no em queda més remei que seguir-la. La porta sembla ben tancada i per aquest costat no hi ha escapatòria. Potser en trobaré una al dormitori.

—No t’entretinguis gaire —demanen les altres.

Ella somriu i, sempre de bracet, ens allunyem cap al fons de l’estança, on hi ha una cambra luxosa, amb les parets empaperades de vermell i un llit ample on cabrien de sobres tres parelles. De tota manera, jo només tinc ulls pels trets fuets de pell i amb els mànecs de fantasia que hi ha en una cadira, sota la finestra que veig per damunt la seva espatlla, car la dona, tot just la porta ajustada, m’ha abraçat estretament.

Els seus llavis em freguen la cara, em cerquen la boca, on s’enfonsen amb una ànsia sàvia abans de remuntar cap a l’orella dreta amb un xiuxiueig càlid de paraules que no estic fet a sentir en una dona. Les mans em palpen, familiars i obscenes, i els seus genolls s’insinuen entre les meves cames amb una carícia enervant que em lliga la llengua quan quequejo:

—Espera… El te… Jo…

—El te? —parrupeja.

—Sí… De primer no n’he volgut perquè… Tu i jo sols, aquí…

No sé ben bé què em dic, però ella es veu que ho entén, car se separa una mica i riu abans d’assentir:

—És veritat. Tindrem una excusa per estar sols més estona… —Em pessiga la galta, em torna a besar—. Que ets murri! —exclama, extasiada—. Ja veuràs que ho passarem bé! Ara el vaig a buscar… Despulla’t, mentrestant.

Un cop sol, però, m’atanso veloçment a la finestra, disposat a esmunyir-me per una canal, si tinc la sort que n’hi hagi, car no esperava pas aquella escala d’incendis que descobreixo abans i tot d’apujar el cristall de guillotina, per sota el qual salto al graó metàl·lic que queda a tres pams de l’ampit.

Davallo corrent, com si em perseguissin, però set esglaons més avall m’aturo amb una frenada, perquè se m’acaba d’acudir que, tant per tant, també puc aprofitar-ho per pujar al sisè pis i fer la denúncia que m’ha portat al Quarter. Passo doncs ràpidament de nou per davant la finestra que he tingut cura de tancar i continuo amunt, on l’escala fineix en un replanet que voreja una altra finestra.

Espio cap dins amb cautela, però l’habitació és tan fosca o més que la nit de fora i, en saltar, ensopego amb una cadira que ben just si tinc temps d’arreplegar abans no caigui sorollosament contra la vitrina de darrera, on quan m’aveso una mica a l’obscuritat distingeixo unes formes vagues, de peixos, d’ocells, com si allò fos un gabinet de ciències naturals. Al llarg de les parets n’hi ha més i, entre elles, es drecen esquelets autèntics i cossos de cera, maniquins blancs i emfàtics amb tots els òrgans ben dibuixats. A l’altura del cor d’un d’ells hi ha tot d’agulles clavades i un altre té el sexe mig trinxat per unes tenalles llargues que en pengen.

M’oriento cap a la porta i a les palpentes cerco el pom que gira fàcilment mentre escolto. A l’altra banda, però, no se sent cap remor, ni es veu cap llum quan l’obro i surto al passadís. Fins després no veig la ratlla clara que s’escapa d’una altra porta mal tancada, l’escletxa de la qual em descobreix un home entre dues edats, calb, que examina meticulosament una nina.

Quan tusto alça el cap, però la porta, molt lleugera, ja ha cedit cap dintre i, sense adonar-me’n, em trobo a l’habitació. Ell amaga apressadament la nina en un calaix i deixa caure unes quartilles sobre el munt d’agulles que hi ha prop del tinter.

—Què voleu? —pregunta, enutjat.

—Venia a fer una denúncia.

Ell es consulta el rellotge, cellajunt, i comenta:

—Ho heu tallat molt just. Estem a punt de tancar el servei.

—Enllestiré de seguida —el tranquil·litzo—. Veureu…

Però ell m’interromp amb un gest sobri.

—No m’heu de dir res. Teniu. —M’allarga un paper i jo avanço fins a la taula—. Ompliu-lo. No, a la taula del passadís —diu en adonar-se que em disposo a seure.

—No hi ha llum, fora —li faig remarcar.

No em deu creure, ja que abandona la cadira i surt a mirar-ho. Crida:

—Seba!

La buidor del passadís li retorna un ressò pàl·lid que es perllonga un moment, calla i es repeteix en la distància, com si anés viatjant sense pressa cap als pisos inferiors. Ell, de nou enrabiat, pica de peus:

—Sempre fan el mateix —es queixa—. Fonen les bombetes per tenir l’excusa de sortir! —Em mira, més cellaarrufat que mai, i a la fi decideix—: Bé, seieu, doncs!

Aleshores consulto l’imprès. Comença amb una filiació completa que no s’oblida ni del grup sanguini amb indicació expressa del factor rhesus i, al capdavall, en lletra cursiva, diu: «Procedeix a la denúncia a les… hores del dia… de… de l’any…». Segueix l’indret de la signatura.

Jo m’estranyo:

—Voleu dir que és aquest imprès?

—És clar. Què us heu cregut? —s’enfada des de darrera la taula on s’ha assegut altre cop—. Que puc equivocar-me després de trenta-dos anys de servei al mateix departament?

—No —dic—. Però em sembla que hi hauria d’haver lloc per posar el nom del denunciat o, si no se sap, el motiu de la denúncia, les circumstàncies que…

—És bona! —crida ell, i avança tot el cos, agressiu—: D’aquí a dos minuts em direu que en sabeu més que tots aquests especialistes que s’han passat anys, anys, sí, senyor!, estudiant la fórmula més convenient, més… —La indignació el deu privar de respirar, perquè calla i, amb els dits tremolosos, es descorda el botó del coll de la camisa. Aleshores, sec, indica el paper—: Si no us agrada, deixeu-ho.

Sense contestar-li, m’inclino sobre l’imprès i el vaig omplint lentament, car m’hi he de pensar una mica abans de recordar com se deien els meus besavis materns, el tercer nom de fonts de la Lona i altres dades familiars o professionals entre les quals, de tant en tant, n’invento alguna que no he sabut mai i que ells probablement tampoc no tenen manera d’esbrinar.

En arribar al capdavall, poso la data i em disposo ja a firmar quan el calb, que en tota l’estona no m’ha tret els ulls de damunt, com un esparver, m’immobilitza amb un crit:

—No! Ha de firmar el funcionari, aquí!

—I jo, on?

—Enlloc —diu, sense explicacions—. A veure…

Examina el paper sense saltar-se ni una ratlla, remugant com si cada paraula que he escrit fos un insult personal i, en arribar a la professió, em fa observar:

—Mestre?

—Sí.

—On? —em pregunta, suspicaç.

—Ara, faig de manobre —li dic.

—Doncs per què heu posat mestre?

—Perquè ho sóc. Vaig estudiar la carrera, em van donar el títol i encara vaig tenir temps d’ensenyar uns quants anys.

—Tots aquests títols han estat anul·lats, ja ho sabeu…

—Sí.

Ell es passa un dit al llarg de la galta, des de sota l’ull a la barbeta, i em fita amb una insistència de mal auguri.

—Si han estat anul·lats, doncs, no podeu posar que sou mestre. No en sou.

—Bé, no…

S’inclina endavant, amb el dit encara clavat a la galta, i els ulls li van canviant de tonalitat a mesura que s’accentuen les seves sospites.

—O potser en sou en alguna escola clandestina i per això…

—En una escola clandestina? —m’admiro sincerament; no n’havia sentit parlar mai—. Que n’hi ha?

—Si hi ensenyeu —diu sense contestar-me— més val que ho declareu ara. —Alça la carpeta que té davant, en treu un altre imprès i me l’allarga—. Escriviu l’indret, el nom de l’escola, la data de fundació, qui la dirigeix, el nombre d’alumnes que hi assisteixen, els noms i adreces dels vostres col·legues…

—Però si us dic que no! —el tallo—. Faig de manobre.

Ell s’arronsa d’espatlles.

—Si voleu tenir un disgust, vós mateix.

—Des que es van suprimir les escoles no he ensenyat més —li asseguro.

—Ja es veurà, això —diu sense abandonar la seva malfiança.

—Rectificaré la professió —faig, i allargo la mà per prendre-li l’imprès, però ell l’allunya ràpidament del meu abast.

—No es pot rectificar res.

—N’ompliré un altre, doncs.

—Tampoc —em contradiu—. Van numerats i no es poden repetir. En tot cas, podeu fer una declaració complementària en un paper a part.

La faig en una quartilla que em dóna del munt que amaguen les agulles i, quan l’ha firmada, el calb la cus sota l’imprès.

—Ara seguirà el seu curs reglamentari —m’innova, més satisfet—. Són trenta-vuit diners.

—Ah! —m’admiro—. Em pensava que era de franc…

—La denúncia, sí. Només cobrem l’imprès.

Confús, balbucejo:

—És que no els porto.

Hi deu estar acostumat, perquè no se n’estranya gens i, amb displicència, gairebé desinteressadament, em diu:

—Podeu deixar-me una penyora…

Li he de lliurar el rellotge, que ell desa en un calaix després d’haver-se assegurat que funciona. Aleshores es fa tan amable que fins i tot m’acompanya a la porta, on simulo que no he vist la mà que m’allarga.

El passadís l’he de recórrer sol, i m’hi perdo tres o quatre vegades, car hi ha tot de BIFurcacions que no s’assemblen gens ni mica a les tres branques de què m’ha parlat l’individu de la flor al trau. Potser no hi ha estat mai, en aquest pis, i parlava pel que havia sentit dir…

En trobar-me al replanet, una mica inesperadament puix que aleshores ja havia renunciat a la sortida i cercava l’habitació per on he entrat, vaig baixant amb peus de plom per si les dones del pis de sota han obert la porta en constatar la meva fugida. Però no, és tancada, i a l’altra banda campaneja una veu robusta, de mascle, entre remors de tasses i rialles escanyolides de femelles alçades. Passo per davant tan de pressa com puc, sense curiositat, per evitar-me complicacions.

I caic al tercer pis, on un individu cara-rugat i d’aspecte mansuet que s’està gratant la natgera a frec de porta, es queda mirant com baixo els darrers graons i, quan sóc al replà, m’interpel·la:

—D’on sortiu, vós?

—De dalt —dic sense precisar.

—En aquesta hora? Veniu —fa, i m’agafa pel braç.

—On?

I ell, sever i molestat:

—Sóc jo, qui pregunta.

Obre la porta d’un despatx i, en veure que és ocupat, la del següent. Però també hi ha algú i aleshores, una mica decaigut, es resigna a interrogar-me al passadís.

—Per on heu entrat?

—Per la porta —dic.

—I us han deixat pujar?

—Ningú no m’ha dit res.

—Però vós baixàveu… —fa, maliciós.

—Naturalment. He fet la meva feina i he tornat a baixar.

—I quina feina és, aquesta?

Però jo no estic disposat que m’enjonqui en qui sap quines conspiracions i, en un moment d’inspiració, se m’acut de mentir. Li atanso la boca a l’orella i, baixet, amb una veu que cerca complicitats, li xiuxiuejo:

—Venia del cinquè pis…

—Ah! —exclama ell, i l’expressió se li trasmudà—. Del cinquè pis!

—Sí.

Eixorivit, em clava cop de colze a les costelles i, tot fent-me l’ullet, s’interessa:

—Com estaven?

—Bé, força bé.

—Gaires?

—Tres.

Entretanca els ulls, gairebé extasiat, mentre la boca li saliveja.

—I vós…

Jo assenteixo:

—Sí, totes.

—Tira peixet! —diu.

M’acompanya fins al replà, rient, amical, amb un braç per damunt la meva espatlla.

—M’hauria agradat ser-hi —confessa.

—Potser una altra vegada… —el conhorto, però ell mou el cap.

—Només volen xicots casats, aquestes —diu—. I jo sóc solter.

—A veure si us decidiu, doncs —faig mentre m’allibero de la seva abraçada.

—Sí —concedeix—, caldrà que hi pensi. Començo a adonar-me que em perdo moltes oportunitats… —sospira.

Com que jo, per la meva banda, no em vull perdre la que m’ofereix la seva actitud confiada, insinuo:

—Perquè voleu. Hi ha altres maneres d’aprofitar el temps… Sé de companys vostres que, en aquest sentit, es donen la gran vida.

—Aquí, al Quarter? —s’estranya.

—No; a les cases on els destinen.

—No fotem! —exclama ell.

—A veure! —declaro jo, segur del meu fet.

Però no ens hem entès, ja que aleshores diu:

—No em vulgueu tant de mal.

—Mal? Prou contents que estan…

Ell cloqueja, com si li hagués contat un acudit.

—Vint-i-quatre hores diàries de servei, a mitja paga, i amb aquestes porqueries que es deuen veure obligats a menjar a les cases obreres!… Si ho puc evitar, no m’hi enganxaran pas!

—No sabia això de la mitja paga —confesso.

—És lògic —fa ell—. S’estalvien les despeses d’allotjament i de taula.

—I els compensa, això? —pregunto amb ganes d’allargar la conversa per si deixa escapar més indicacions útils.

—És difícil de dir. De tota manera, algú o altre ho havia de fer.

—Sí, és clar.

—I al capdavall saben que després els concediran la medalla del Servei Sacrificat —diu, una mica recanciós.

—Molt just —aprovo—. És un treball dur.

—Sí. Haver de conviure amb aquestes famílies anàrquiques i rebels, sense un bri de consciència cívica…

—Voleu dir que era imprescindible? —l’interrompo.

—Imprescindible? No em feu riure!

—Vull dir que potser hi havia altres mitjans…

—No, cap. Això cal reconèixer-ho. A mi no m’agradaria haver de fer aquest servei, ja us ho dic, però les coses allí on siguin… És la solució més perfecta.

—Potser sí.

—Hi podeu pujar de peus. I això sense esmentar els efectes secundaris, que tampoc no són negligibles!

No hi entenc res, però li dono la raó, sempre amb l’esperança que acabarà per parlar més clar.

—Considereu només que això ens permet d’anar augmentant els efectius del Cos sense que el pressupost se’n ressenti excessivament. Amb el preu d’un agent, en tenim dos.

—Ben cert.

—Són uns estalvis considerables que la població ens agrairà, n’estic segur.

—Evident.

—I no oblidem un altre aspecte que també té la seva importància, la confraternització entre el poble i l’autoritat.

—Sí.

—Es miri per on es miri, tot són avantatges.

—És indiscutible.

Ell em torna a tustar l’esquena.

—M’agrada que sigueu d’aquesta opinió. Per cert, us interessaria…

—No, no! —exclamo abans no ho acabi de dir—. Sou molt amable, però ara per ara…

—Ja entenc! —riu ell—. Les entrevistes amb aquestes flàvies del cinquè són més agradables, oi? Però no hi ha incompatibilitat —m’assegura—. Si un dia us decidiu, sempre em trobareu aquí. Només us cal preguntar per l’inspector Loris.

—Molt agraït —mormolo.

—I ara aneu a descansar —em recomana paternalment—. Si eren tres, us deu fer falta.

—Bé…

—Au, no feu el valent!

I m’empeny cap a les escales, per on davallo amb la consciència aclaparadora que ara estic més a les fosques que mai.

En arribar al pis, me’ls trobo tots dos instal·lats a la taula, on el del vestit de vió llegeix el diari mentre el seu col·lega s’entreté desmuntant el despertador.

—Què cony feu? —li crido.

—La vostra dona m’ha dit que se us havia espatllat, i com que jo de més jove havia estat rellotger…

—Endavant, doncs! On és, ella? —pregunto, estranyat que no hagi sortit a rebre’m com de costum.

—On voleu que sigui? —contesta el del vestit de vió, despectiu—. A xafardejar en algun pis…

Sense contestar-li, torno a sortir al replà i truco a la porta del costat, perquè d’amistat es pot dir que no en tenim amb ningú més de l’escala. M’obre en Dart, vestit amb pijama i sabatilles, com si ja se n’anés a dormir.

—Ah, hola! —diu en veure’m—. Entra. Aquí les trobaràs conspirant —afegeix amb un gest cap al menjador, on se sent soroll de veus.

Hi ha la Sera, la Lona i la Cala, la muller d’en Cormes. La seva presència em deixa una mica confús, ja que no sabia que tingués cap relació amb el matrimoni. Dos minuts després, però, tot queda perfectament explicat: a la Sera se li ha acudit una idea relacionada amb els individus i ha cregut que la veïna també tenia dret a beneficiar-se’n.

—És una idea meravellosa —em diu la Lona.

I quan me l’ha exposada, comprenc que té raó. Es tracta de fer-los passar gana. Segons ella, podríem mancomunar els nostres recursos i menjar a casa seva. Les dues dones s’encarregarien de la compra i ella cuinaria per tots plegats. D’aquesta manera ni al pis dels Cormes ni al nostre no entrarien queviures i els intrusos es veurien obligats a dinar i sopar fora de casa fins que se’n cansessin i es decidissin a tocar el dos. La Cala, però, s’hi oposa, i ara repeteix uns mots que, pel que sembla, ja havia dit abans d’entrar jo:

—A mi no em fan cap nosa. No sé si hem tingut sort o què, però ens han tocat dos xicots discrets que més aviat ens ajuden. M’han netejat la cuina, que prou li convenia, i ara, la setmana entrant, volen pintar el pis.

—Però els heu de pagar la manutenció —li fa observar la Sera.

—Fins a cert punt —diu ella—. És veritat que de diners no ens en donen cap, però sempre porten coses…

—Perdius —la interrompo jo.

Totes tres em miren, ella una mica sufocada.

—Una mica de tot. Són servicials…

—Sobretot al llit —la torno a tallar.

Envermelleix més, però no abaixa els ulls, sinó que es mostra desafiadora:

—I què? No sé d’on ho heu tret, però no tinc per què negar-ho. No me n’avergonyeixo.

—No deveu tenir la consciència tan tranquil·la —li replico— quan fins ara els heu fet passar per cosins.

—Perquè ningú no n’ha de fer res.

—No és veritat —protesto—. No es tracta d’un assumpte personal. Pel que veiem, aquests individus van envaint les llars obreres, i això ens interessa a tots, fins i tot a aquells que encara no els tenen a casa. La Sera ho ha comprès. Em sembla —dic— que si amb el vostre marit no en teniu prou, sou prou jove per trobar altres homes sense perjudicar ningú.

—I a qui perjudico? —s’obstina ella—. Sóc lliure de fer el que vulgui, a casa meva.

—A casa vostra, sí —li contesta la Sera—. Però ara ja no ho és.

—Ah, no? —la desafia la Cala—. Que potser us penseu que manen ells?

En Dart, que s’ha tret una pipa i la tatxona de tabac, es decideix a dir-hi la seva:

—Si se us han ficat al llit, sí.

—Precisament perquè se m’hi han ficat mano jo. —Ens fita tots, l’un darrera l’altre, i es posa les mans als malucs—. Dieu que són una amenaça que cal combatre… Doncs bé, la manera de fer-ho és aquesta: endur-vos-els al llit.

—En què quedem? —vull aclarir jo—. Els permeteu que us arribin damunt perquè us agrada o per dominar-los?

—Una cosa no exclou l’altra.

La Lona, tímidament, pregunta:

—I el vostre marit què hi diu?

—Als marits, en aquests casos, no els toca més remei que callar —declara ella.

—No tots són com el vostre —comento.

—És clar que sí! Ja ho veureu…

—De moment, només veig una cosa: que bona part del que ens passa és culpa nostra, de persones com vós que, per uns avantatges circumstancials, de vegades més suposats que reals, s’avenen a pactar amb l’enemic i es desolidaritzen de la seva classe. Si tots fèiem un front comú, moltes coses no passarien…

—I què passa, ben mirat? —em desafia ella.

—Exacte: què passa? Per gent com vós, res. Els és tan natural de vendre’s…

Em planta els cinc dits a la cara, però jo no m’altero i, amb un gest, aturo la Lona que alça el braç.

—Molt bé, si això us consola. Només us repetiré el que ja he dit amb altres paraules: que hi ha maneres de putejar més innocents.

En Dart, que de vegades té cops amagats, s’inclina endavant, escombra l’aire amb la mà que sosté la pipa d’on s’escapa una fumera nauseabunda, i diu:

—Per aquí, senyora…

Ella, altre cop vermella, ara d’indignació, redreça el bust, com si anés a resistir-se, però es repensa i, amb el cap alt, travessa el menjador i s’adreça a la porta, on no l’acompanya ningú. Nosaltres esperem un moment, fins que sentim el cop.

—Bé… —diu aleshores la Sera—. Ha estat una equivocació de fer-la pujar. No m’imaginava que era així.

—N’hi ha d’altres —els assabento, entristit—. La majoria s’abandonen molt fàcilment. Per això és tan difícil de fer res. Ells especulen amb la flaquesa humana…

—Jo sostinc el que he dit —fa la Sera—. Podeu venir a menjar aquí. Ens defensarem en petit…

Jo em giro cap en Dart, però ell no em deixa obrir la boca:

—Conforme, per mi —diu.

—No te’n penediràs? —li pregunto, car sé com és de prudent i d’espantadís.

—No. Avui he sabut de tres casos més… La situació comença a generalitzar-se. I ara només m’ha faltat sentir aquesta dona… És veritat el que has dit, Dom: bona part de la culpa del que passa la tenim nosaltres.

—Ara m’agrada sentir-te! —exclamo, però ell potser ja no es fa capaç de les meves paraules; la Sera se li ha llançat al coll i el besa desficiosament, apassionada, sense preocupar-se de la nostra presència.

—Oh, Dart! —fa.

Jo allargo la mà cap a la Lona.

—Vine, que aviat farem nosa…

Ella riu i em segueix cap al passadís, però la Sera, que ens ha vist, se separa del seu marit.

—On aneu?

—No ens agrada destorbar —diu la Lona.

—Però no hem quedat que soparíeu aquí?

—Avui, ja? —m’admiro.

—Ja el tinc fet —em somriu—. M’agrada ser previsora… Potser massa i tot, perquè estava tan segura que els Cormes també acceptarien que n’he fet per sis persones!

Riem alegrement, gairebé oblidats dels dos individus que ens esperen al pis, afamats, com comprovem al cap de mitja hora, quan tornem a casa més ben peixats que de costum. Ara el diari ha passat a les mans del bocaestret que ja ha tingut temps de reparar el despertador, i el seu company fa un solitari amb les cartes greixoses que vaig heretar del meu pare; deu haver hagut de cercar molt, perquè ja ni recordava on eren desades.

Tots dos ens miren de trascantó, a punt d’explotar, però es contenen fins que la Lona i jo ens asseiem un a cada costat de taula, com si ens interessés el solitari. Aleshores el bocaestret deixa caure el diari a terra i, gairebé lívid, exclama:

—Què esperem? No sabeu quina hora és?

Jo allargo la mà cap al despertador.

—Va bé, ara?

Ell me l’arrenca dels dits amb un gest brusc i el rebot contra la paret.

—Per això heu treballat tant? —li pregunto.

Tanca els punys i es gira cap a la meva dona.

—I aquest sopar?

—No sopem, avui —diu ella.

Al del vestit de vió se li escapen les cartes de les mans.

—No sopem?

—Ja ho heu sentit —confirmo les paraules de la Lona—. Com que no guanyo prou per alimentar-nos tots quatre i trobo injust que només sopeu vosaltres, com ahir, he decidit que no menjarà ningú.

El del vestit de vió es mira el seu col·lega.

—És ximple!

—Que no ho som tots? —li replico.

Però ell, sense cap més paraula, s’aixeca i se’n va a la cuina, on immediatament el segueix el bocaestret. La Lona i jo ens arronsem d’espatlles, resignats. Soparan, perquè ella, que encara no sabia res de la pensada de la Sera, aquest matí ha anat a la plaça i al rebost hi deu haver una cosa o altra. Després veig que són mongetes cuites i un tall de cansalada que, ells, victoriosos, porten gairebé cerimoniosament a taula, amb l’ampolla del vi.

S’afarten com la nit abans, golafres i sorollosos, carregant la forquilla per sentir-se cada cop la boca ben plena, massa plena i tot, car els llegums se’ls escapen pels costats i els enllardusquen la barbeta, on l’oli amb què s’han amanit sense estalviar-lo xopa el pèl i va esmunyint-se fins que degota sobre la taula. Fan un fàstic tan immens que se’m regira l’estómac i, per no vomitar, he d’anar-me’n a la cuina, on fumo una cigarreta fins que se’m reuneix la Lona amb els plats que ha de rentar.

—Quin espectacle, oi? —em diu.

—Em penso que ho fan a posta. Ni les bèsties no mengen amb aquesta avidesa, normalment… No t’han molestat, durant el dia? —li pregunto aleshores mentre tanco la porta per parlar amb més intimitat.

—No… —fa ella, amb una mica de reserva.

Quan em disposo a insistir, la porta s’obre de nou i el bocaestret es retalla al llindar amb un gest enutjat.

—Per què tanqueu? —vol saber.

—I vós per què obriu? —li replico—. Suposo que puc parlar a soles amb la meva muller…

—Parlar, sí; però no podeu tancar-vos.

—Per què?

—Són ordres —contesta ell, breu, i es retira, altre cop cap al menjador.

La Lona i jo ens mirem, tan desconcertats com sempre des que els intrusos se’ns han ficat a casa.

—Tu ho entens? —li pregunto—. Podem sortir, anar on ens plagui, però no ens podem aïllar a casa nostra…

—Diu que ara som com una gran família i que no hem de tenir secrets entre nosaltres —m’explica ella.

—Qui, ho diu?

—M’ho ha dit el del vestit de vió, aquest matí, quan em rentava. Només duia les calces i el volia fer marxar, però ell s’hi ha negat.

—I?… —faig, amb un pes a la boca de l’estómac.

—Res —em tranquil·litza ella—. S’ha quedat a la porta, mirant… Ha comentat que tenia uns mugrons molt gruixuts —afegeix després d’una indecisió.

—I tu?

—M’he vestit de pressa, ja t’ho pots pensar.

—Què han fet més?

—Em sembla que han escorcollat el pis, però això quan ja era fora, a la plaça. En tornar hi havia una mica de desordre, sobretot a l’armari.

—I què devien buscar?

—No ho sé. No m’he atrevit a fer-los preguntes.

—Els les faré jo —decideixo, i me’n vaig cap al menjador.

El bocaestret ha reprès el diari i el seu company fa un castell de cartes sense gaire entusiasme; tots dos semblen avorrits i, de tant en tant, roten o peten per distreure’s una mica. Jo m’instal·lo a l’altra cadira, entre tots dos, i, amb un moviment que se m’escapa sense ni adonar-me’n, enderroco la construcció que arriba al tercer pis.

—Aclarim una cosa —dic—. Heu escorcollat el pis, i això indica que aneu darrera d’alguna cosa…

—En absolut —declara el bocaestret, que aparta el diari.

—Doncs, per què escorcolleu?

—No escorcollem. Ens volem integrar a la família, i bé ens cal saber els vostres costums, com sou, què teniu, què us fa falta…

Jo ric sense ganes.

—Què ens fa falta? No ho sabeu que vivim desproveïts de tot? Sempre hi hem viscut una mica, però encara més des que es posà en vigor la llei d’impostos inversament proporcionals. No ho podeu ignorar. D’altra banda, no se us ha acudit que ens estalviaríem feina i molèsties si, en lloc d’escorcollar d’amagat, ens ho preguntéssiu francament?

—Mentiríeu —fa el bocaestret amb tota tranquil·litat—. Sempre heu mentit.

—És per això que ara us introduïu a les cases?

Ell calla, i observo els seus dits que tamborinegen prop del diari abandonat.

—Molt bé —dic jo—, no contesteu. Per si la raó és aquesta, amb un parell de dies en teniu prou per comprovar com vivim. Més i tot, perquè fiqueu el nas en tot de coses que no us interessen.

—Com ho sabeu? —em pregunta el del vestit de vió, que ha reprès el seu entreteniment.

—I teniu barra de preguntar-ho! —l’increpo—. Què n’heu de fer, si la Lona té els mugrons gruixuts? I ja no parlem del que va passar ahir al vespre, quan li vau prendre el pessari…

—Un moment! —Alça ell la mà—. Cal que us recordi que el coit entre marit i muller només és lícit amb una finalitat procreadora?

—Com és, doncs, que hi ha companys vostres que copulen amb les dones de les cases que envaïu sense proposar-se aquesta finalitat? Sé de dones a les quals ells mateixos han procurat productes anticoncepcionals.

—És clar —diu ell—. No són casats, oi?

La resposta, no cal dir-ho, em talla la respiració. Quan em recobro una mica, observo:

—I ho trobeu més moral?

El bocaestret m’instrueix:

—No es tracta pas de moralitat, si més no en el sentit que l’enteneu vós. Si permetíem que les unions extraconjugals fossin fecundes, aviat ens trobaríem vivint en una altra mena de societat. Una abundància excessiva de fills naturals…

—Però quina necessitat hi ha —l’interrompo— que vosaltres provoqueu aquestes unions extraconjugals? No seria més convenient fer per manera d’evitar-les?

El bocaestret riu quietament i, commiseratiu, com davant d’un infant que no sap de què parla, branda el cap amb un gest solemne i superior.

—Ignoreu el factor humà, en neta contradicció amb els interessos de la societat tal com la coneixem, tal com la volem conservar. Actualment, en bona consciència, marit i muller no es poden satisfer. Poques parelles estan disposades a tenir una successió ininterrompuda de fills.

—És natural, si no els poden mantenir…

—Aleshores, bé cal que aquest sobrant d’energia trobi una sortida —prossegueix ell, sense fer cabal de la meva observació—. D’aquí la conveniència de la relació extraconjugal.

—Penalitzada pel codi —observo jo.

—Si es fa pública —puntualitza el del vestit de vió—. Que no n’hi ha cap necessitat.

—Tampoc no sé veure —objecto— la d’intervenir en les relacions entre una dona i el seu marit. De públiques no ho són.

—Us equivoqueu —m’il·lustra el bocaestret—. Un matrimoni viu públicament una relació íntima. D’altra banda, no és aquest l’aspecte més important. Ens importa, sobretot, de conservar la puresa de la institució matrimonial, la qual queda maculada si no hi ha adequació entre la finalitat i els mitjans. Això ho veu el més negat —comenta abans d’afegir—: En canvi, la relació extraconjugal, per la seva característica de clandestinitat habitual, queda al marge d’aquesta preocupació.

La Lona, que ha entrat al menjador sense que ens n’adonéssim, deixa sentir la seva veu:

—Aquí no us servirà de res, aquesta justificació de l’adulteri.

—Ni ho pretenem —protesta el bocaestret—. Si en alguns casos hi ha hagut… Diguem entesa o connivència entre els elements femenins d’una casa i el personal dels nostres serveis, cal atribuir-ho a unes circumstàncies propícies que s’han creat accidentalment, al marge de la nostra missió. I podeu estar segura que cap dels nostres homes no ha fet mai el primer pas.

—Més aviat som tímids, nosaltres —addueix el del vestit de vió—. Ens hauríeu de provocar molt…

La Lona s’indigna:

—Com aquest matí, oi? Dec ser jo qui us ha invitat a entrar quan em rentava…

—M’he limitat a complir amb la meva obligació de vigilància —es defensa ell.

El bocaestret s’estira tan llarg com és, badalla remorosament i després diu:

—L’empipador és que mai no us heu enfrontat francament amb una sèrie de problemes essencials. Teniu una visió pervertida de les coses. A poc a poc, però, ho anireu veient amb una perspectiva més justa, més real…

—Amb el vostre ajut, és clar —ironitzo.

—Ben cert. Tindrem ocasió de parlar de tot, de discutir-ho tot. Nosaltres som gent sense reserves, i m’atreveixo a dir que preparats. Ja ho comprovareu. Però no ara. Ja és tard i tots ens hem de llevar matí…

—No tinc son, jo —declaro.

—No hi fa res. Ja us vindrà al llit. Au, som-hi —diu, tot aixecant-se—. I perquè us convenceu del nostre desig d’afiançar unes relacions amicals, basades en la confiança mútua, avui passarem per alt de revisar la vostra muller. Oi, noi? —pregunta al seu amic.

Jo m’alarmo:

—Que ho heu de fer cada dia, potser?

—Ben cert —diu l’altre—. Ella surt, va a la compra… Podria aprofitar-ho per fer-se posar un altre pessari.

—És fàcil de comprovar-ho —objecta la Lona—. Seguiu-me.

Ells branden el cap, i el bocaestret diu:

—No. La nostra missió és aquí, no al carrer. I mai no hem volgut interferir amb la llibertat de ningú, em sembla que ja us ho vaig dir.

—No hi ha cap relació entre el que dieu i el que feu —em molesto jo—. Em penso que en tenim un concepte molt diferent, de la llibertat.

—És possible. Encara hi ha molts prejudicis, però doneu-nos una mica de temps i els desarrelarem. —S’adreça al seu col·lega—: Avui invertirem els torns de guàrdia. El primer el faré jo. Au —repeteix—, som-hi.

A l’habitació ens despullem tots quatre com anit, els uns davant els altres, la Lona sense tantes inhibicions, car observo que ja no es tomba d’esquena i després, ja nua, travessa encara el dormitori per anar-se’n a la comuna. Quan torna, exhibeix un somrís contingut i maliciós que no m’explico fins al cap d’una estona, quan ja som al llit i, amb el llum apagat, m’allarga un objecte fi, com de seda, que identifico immediatament.

—Els he comprat aquest matí —em xiuxiueja sota el llençol—. Els tenia amagats darrera el dipòsit de la comuna.

—Esperem a veure si aquest s’adorm —li dic.

—Sí. Quina nosa que fan! Vols dir que en sortirà alguna cosa, d’aquesta denúncia? —em pregunta, recordant el que he contat a taula, quan sopàvem amb la Sera i el seu marit.

—Aviat ho sabrem —reflexiono, no gaire esperançat.

Ho sabem l’endemà mateix, a les deu del matí, quan dos inspectors es presenten a l’obra i se m’enduen amb tanta urgència que ni em puc canviar. Els companys prop dels quals treballava interrompen la feina per veure’ns pujar al cotxe aturat prop de la barraca de les eines i, abans d’engegar, tinc el consol de sentir uns quants xiulets que, per la resta, no immuten ni poc ni molt els meus capturadors, un d’ells sec com una ascla i amb el bigoti llarg i despentinat, l’altre un individu gras amb posat de janot que em passa les manilles com si fos un criminal prou desesperat per fugar-se. Difícil em seria, car el cotxe policial, amb la sirena, a tota veu per obrir-se pas entre la circulació, corre a una velocitat suïcida, menat per les mans d’un tercer individu, més granat i barbamec que duu un cap de cigarreta darrera l’orella.

Jo he provat de protestar, d’inquirir els motius d’aquesta detenció, però el gras es limita a indicar-me:

—Us hem de fer unes preguntes.

—Em podíeu citar en plegar de la feina! Sobre què són, aquestes preguntes?

—Hi ha hagut una denúncia —puntualitza l’altre, i aleshores tots dos es tanquen com una ostra.

En arribar al Quarter, travessem com podem entre la gentada de la planta baixa, més nombrosa encara que la vetlla i igualment perseguida pels agents d’uniforme que malden per arrenglerar-la en cues ordenades, i els dos homes em menen cap als subterranis, on després de davallar un centenar llarg d’escales em fan entrar per una porta damunt la qual un rètol diu: «Primeres diligències».

El gras em treu les manilles i, dins, em trobo en una sala de dimensions espaioses i amb el terra de lloses de pedra. És una peça humida i nua, únicament amb dues cadires i, al capdavall, una cortina que deu amagar un recambró. Els dos homes que ens esperen, fumant, prenen possessió del paper que els allarga l’individu del bigoti despentinat i després, quan els meus acompanyants es retiren, tanquen la porta amb un forrellat. Tots dos són corpulents, un d’ells ja griseja i l’altre, a jutjar per com agafa la cigarreta, deu ser guerxer.

Em contemplen uns moments, sense malvolença però amb intenció, i aleshores el més gran escup una volva de tabac i diu:

—Seieu.

Vaig per fer-ho en una de les cadires, però l’altre puntualitza:

—A terra. Aquí —i m’indica l’indret exacte, on la llosa sembla més gastada.

Se’n va seguidament cap a darrera la cortina i en torna a sortir amb un focus portàtil, com els que usen els fotògrafs, el cordó del qual serpenteja fins que l’instal·la a un metre d’on sec jo. Quan l’encén, la llum em colpeja la cara com un maó.

—Hi posem l’altre? —pregunta al seu company.

—Més valdrà.

El col·loquen a l’esquerra, simètric amb el primer, de tal manera que, si no vull quedar-me cec, només puc mirar endavant, on s’asseuen tots dos, el que griseja amb un gest lent que ni així no evita l’espetec de les articulacions; deu patir de reumatismes.

—Hi ha hagut una denúncia —comença el guerxer—, segons la qual sou mestre.

—N’era —preciso jo—. D’altra banda, la denúncia, si és la que em penso, la vaig fer jo, contra dos individus que s’han instal·lat a casa sense cap dret.

El que griseja consulta el paper.

—No en diu res, aquí, d’això. En canvi consta prou clara la vostra condició de mestre.

—Ho he estat —repeteixo—. Ja vaig explicar-ho al funcionari que va facilitar-me l’imprès de la denúncia.

—Però exerciu —fa el guerxer.

—Els vostres companys m’han trobat a l’obra. Si exercís, no treballaria de manobre.

—A la nit —diu el gris, lacònic.

—Les nits les passo a casa.

—Ensenyeu al vostre propi domicili, doncs?

—No.

—Si ensenyeu i, en plegar de l’obra, us n’aneu a casa, no veig que pugueu exercir en cap altre lloc… —conclou el guerxer amb una lògica aclaparadora.

—He negat que exercia —li recordo, incòmode, mig marejat per l’escalfor implacable dels focus que comencen a arrencar-me tot de gotes de suor.

—No n’hi ha prou, amb negar-ho. De fet, fins i tot us perjudica.

—No puc pas dir el que no és! —protesto.

—Bé ho dieu. Una denúncia no es fa mai sense base…

—I qui l’ha feta? —el tallo—. Com podeu creure que m’he denunciat a mi mateix?

—Hi ha la firma de l’inspector de servei.

—Sí, conforme jo havia fet la denúncia.

—En què quedem? Sigueu clar: l’heu feta o no l’heu feta? —pregunta el gris, ara inclinat endavant.

—Aquesta, no.

El guerxer fa petar els llavis i branda el cap, disgustat.

—Confiàvem que us mostraríeu més raonable…

—És que vosaltres traieu les conclusions indegudes.

—Nosaltres? —s’admira ell—. No n’hem de treure cap, de conclusió, nosaltres. La nostra feina és establir els fets.

—Doncs els fets són aquests: vaig denunciar dos individus i, distretament, en omplir el full, vaig posar mestre on havia d’escriure la professió.

Ells dos es consulten amb un cop d’ull fastiguejat, el guerxer s’arronsa d’espatlles i diu:

—No en traurem l’aigua clara, si continuem així. A veure —fa, inclinat com el seu company—, sigueu bon minyó i estalvieu-nos maldecaps. Hi guanyarem tots, us ho asseguro… Ensenyeu en una escola clandestina?

—No —contesto.

—A casa vostra?

—Tampoc.

—On, doncs?

—Enlloc.

—Però sou mestre?

—Sí… Vull dir que ho era! —rectifico—. M’atabaleu i…

Ell m’interromp amb un gest i mana:

—Prou! Us hauria de fer pena contradir-vos d’aquesta manera.

—Si jo…

L’home torna a tallar-me:

—Aixequeu-vos —mana.

L’obeeixo, no tan de pressa com voldria, car tinc una migranya terrible i, en moure les cames, em sembla que no coordino prou bé els moviments.

—Ara despulleu-vos.

—Com?

—Ja m’heu sentit: despulleu-vos —repeteix més fort.

Em trec la camisa, els pantalons, les sabates, i, en calçotets i samarreta, en faig un muntet en un costat, darrera un dels focus. Em torno a redreçar.

—Tot —diu el que griseja.

—Tot? Els calçotets també?

—Sí —fa el guerxer.

S’alça de la cadira i, mentre jo em quedo com Adam quan encara no era el nostre pare, la trasllada entre els dos focus, la centra en un indret impecablement equidistant, s’assegura que les potes reposen bé sobre el terra, sense coixejar, i ordena:

—Ajaceu-vos-hi d’esquena. Amb el cap sota els focus.

Ho provo, amb poca destresa, però ell em va orientant amb la mà, amb tot d’indicacions:

—Els lloms més amunt… Que els peus no toquin a terra… I el cap penjant…

—No puc —dic.

L’altre, que també s’ha aixecat, em prem brutalment el plexe solar.

—Torneu a provar-ho.

—Les mans sobre el pit —afegeix el guerxer.

Mentre m’esforço sota la vigilància atenta del que griseja, s’allunya altre cop cap a la cortina, on recull una vara primeta i flexible i una galleda en l’aigua de la qual sura una esponja groga. Ho deixa prop meu i, en veure que tanco els ulls, ordena:

—Obriu-los!

Unes sagetes de foc em perforen el crani consentit per tot de retrucs tan violents que em sembla que els haurien de sentir, però ells resten immòbils i distants, indiferents a les estelles que em van esberlant els ronyons, a la tensió dolorosa dels nervis del coll que s’inflen… I quan s’inclinen al meu damunt, ho fan sense compassió, freds com l’operari que treballa un material inert i sense sensibilitat, enderiat a perfeccionar una obra que, en aquest cas, serà una monstruositat.

—Tornem a començar —diu el guerxer—. Sou mestre… Un mestre ensenya; si no, ja no ho seria.

—Ensenyava abans —dic.

—On?

—Al Centre Nacional número 3.

—Ara clausurat…

—Sí.

—On vau passar, aleshores?

—Enlloc. Em van anul·lar el títol.

—Oficialment —remarca l’altre.

—Oficialment, sí.

—Però vos us heu valgut dels vostres estudis per fer-vos admetre en alguna altra institució.

—No.

—Per ensenyar privadament a casa vostra, doncs.

—Tampoc —nego altre cop, gairebé amb mitja llengua, car el coll em fa tant de mal que ben just si puc respirar.

—Admetem-ho un instant —sento que diu el guerxer—. En aquest cas, us atribuïu un títol que no teniu. Per què?

—Em vaig equivocar —faig—. Ja consta en un paper annex a l’imprès de la denúncia —recordo.

Els dos homes observen un moment de silenci i, seguidament, el mateix guerxer pregunta:

—Esteu còmode?

—No, gens.

—Doncs per què us obstineu?

—És un tossut —declara l’altre, i em torna a clavar els dits al plexe solar.

—No li servirà de res —assegura el guerxer, convençut, i em colpeja els peus amb la vara que ara veig que ha passat a les seves mans.

Deixo escapar un crit somort, ofegat entre la carn que em creix a la gorja, i el cap em retruca amb més violència, amb un martelleig que es prolonga de la nuca als ulls, on em couen les llàgrimes provocades pels focus despietats. I, tot de sobte, una mà ampla i viscosa s’abat sobre els meus genitals, els engrapa i s’immobilitza mentre la veu metàl·lica pregunta:

—On ensenyeu?

—Enlloc —repeteixo gairebé automàticament.

—Quants alumnes teniu?

—Cap.

—Hi ha més professors?

—No…

La mà inicia un moviment rotatori que m’arrossega els genitals i, l’angúnia més que el dolor, em dilata els porus que es vessen fins que tinc el cos amarat d’una suor freda que la pell, ardent, repel·leix.

—Només hi sou vós, doncs?

Obro la boca, m’esforço, i en surt un so esqueixat que m’esquinça la gargamella:

—Ningú…

Ara el moviment de la mà és tan violent que el cos es solleva i acabaria per redreçar-se del tot si no fos per una altra mà que em clava a la cadira, sota la veu que recomença:

—On és, aquesta institució?

—No en conec cap.

—Fa molt de temps que hi ensenyeu?

—No… no hi he ensenyat mai.

—Qui hi ensenya?

—No ho sé…

Em claven els dits als testicles, me’ls retorcen amb una pressió constant, uniforme, que revela una llarga pràctica, i jo tanco la boca per no cridar, però el crit se m’escapa malgrat tot, ferotge i lancinant, tan prolongat com el gest de la mà que s’acarnissa amb el meu dolor fins que, testa endins, avança un núvol que se m’enduu…

En recobrar el coneixement em trobo assegut a la cadira, repenjat contra el respatller, fora de l’abast dels focus que continuen encesos. El que griseja té l’esponja xopa d’aigua a la mà, i em deu haver humitejat la cara, per on ara s’esmunyen tot de rajolins que em degoten al ventre. L’altre m’espia amb un paper i un llapis que m’allarga.

—Firmeu —diu.

Tinc la boca enganxada i, dins, una saliva espessa i agra que m’empasso com puc abans de preguntar gairebé inintel·ligiblement:

—Què és?

—La vostra declaració.

—Què diu?

—El que acabeu de confessar.

—No he confessat res. No sóc culpable del que m’acuseu.

El que griseja deixa caure l’esponja dintre la galleda.

—Mai no n’hem fet cap, d’acusació. Ens limitem a preguntar i a obtenir respostes. Si aquestes respostes us incriminen, la culpa és vostra.

—Sóc innocent —repeteixo—. Aquesta és l’única declaració que puc fer, l’única que estic disposat a signar.

—Ajaceu-vos —diu simplement el guerxer, i es desa el paper i el llapis.

El procés comença de nou, sense variacions. Les mateixes preguntes, idèntiques respostes, la cremor dels focus que em rosteixen la pell, la migranya que m’infla les meninges, la laceració del coll violentat, el dolor profund dels testicles que la mà m’escanya, la coïssor de les plantes dels peus contra les quals s’adelera la vara… I aleshores, benvingut, el núvol que em clou els ulls i m’exilia del turment.

Ho repeteixen cinc vegades, i els meus períodes de consciència cada cop són més breus, més imperfectes. Dins del cap tinc un eixam d’abelles i als genitals m’ha crescut una mena de plaga que el que griseja acreix amb les seves manipulacions sàvies. Respiro sorollosament, amb una mena de ranera de moribund i, als lloms, una fiblada que es renova incessantment em castiga tot d’òrgans ignorats.

El guerxer ho aprofita per posar-me el llapis entre els dits balbs i, guiat per la seva mà, traço unes ratlles malgrat la meva resistència, menys decidida, ara, que la seva obstinació.

—Ja està! —exclama triomfal.

I aleshores els rigors es converteixen en atencions, el que griseja va a cercar una altra galleda d’aigua, em permet de rentar-me i fins m’allarga una tovallola. L’altre m’aplica una crema a l’entrecuix i a la part baixa del ventre, treu una palangana de darrera la cortina, hi vessa no sé quin producte i m’invita a submergir-hi els peus. En acabar em donen un parell d’aspirines i fins m’ajuden a vestir. El que griseja, benhumorat, fa:

—Veieu, home?

Només veig que tinc el cos com trencat i que em costa de caminar cap a la porta i de seguir-los pel passadís i les escales del fons, al capdavall de les quals, en una habitació llargueruda, hi ha dues portes que indiquen, respectivament, «Servei A» i «Servei B».

Penetrem en aquest darrer, una habitació amb una taula gran, una altra de més petita, i tot de classificadors metàl·lics que tapen les parets. Ens hi acullen dos funcionaris que semblen bessons i, mentre un d’ells em fa seure, l’altre agafa el paper que li allarga el guerxer. Hi dóna un cop d’ull i es disposa ja a deixar-lo en un costat de taula, quan se l’atansa més a la cara, el consulta amb atenció i el retorna a l’individu:

—No correspon al nostre servei —li diu.

—Ah, no? —s’estranya el guerxer.

—És un número senar. Fa prou de temps que pertanyeu al Cos per saber que els senars els heu de passar al Servei A.

L’home mira el paper, una mica atabalat, i s’excusa:

—Com que el darrer els va correspondre a ells…

—No hi fa res. Au, emporteu-vos-el.

Em cal, doncs, aixecar-me de nou i, amb la meva llomadura, traslladar-me a l’habitació del costat, on les coses no rutllen pas més planeres. El funcionari, perquè aquí només n’hi ha un, rebutja el paper encara amb més fermesa que el seu col·lega, car declara immediatament:

—Pertany al Servei A.

El que griseja, que no havia intervingut en el canvi de paraules entre un dels bessons i el guerxer, li fa observar:

—És un senar.

—Bis —puntualitza el funcionari.

—Com, bis?

I tots tres s’inclinen sobre el paper, on llegeixen en veu alta:

—21114335 bis.

El guerxer alça el cap:

—De tota manera, és un número senar. Els del Servei B ens han dit que tampoc no els corresponia…

El funcionari s’arronsa d’espatlles.

—Jo només us puc assegurar que el 21114335 l’he despatxat encara no fa mitja hora. De bis no n’hem fet mai cap, aquí. Per força ha de ser cosa d’ells.

—Però si no el volen…

—Hi deu haver un error —comenta l’home—. A veure, veniu, que ho aclarirem. Sempre us poseu en embolics, vosaltres! —els retreu sense excessiva acrimònia.

Ens precedeix cap al Servei B, la porta del qual obre sense tustar, cosa a la qual no s’havien atrevit els meus dos botxins que deuen ser d’una graduació inferior a jutjar pel to relativament humil amb què es manifesten. En sentir-nos, els dos bessons abandonen un plànol estès damunt la taula i el compàs amb què mesuraven les distàncies, i ens miren cellajunts, a punt de protestar. L’individu del Servei A, però, no els dóna temps de fer-ho:

—Diu que heu refusat de fer-vos càrrec de l’acusat 21114335 bis?

—Ben cert —assenteix un dels bessons, més camallarg potser que l’altre—. Us correspon a vosaltres, com tots els senars.

—Però aquest no és ben bé un senar —els fa observar l’home.

—Ho dieu pel bis?

—És clar.

—No tan clar. Reconec que és una repetició, però això no fa que sigui menys senar.

—Encara que fos així… No podem fer-nos càrrec de dos números consecutius, ho sabeu perfectament.

—Ni nosaltres —diu el camallarg que no ho és tant—. Hi ha la mateixa continuïtat entre el 21114335 i el 21114335 bis que entre aquest i el 21114336 que ens correspon obligadament.

—Però jo no puc repetir números. No s’ha fet mai! —es lamenta el funcionari del Servei A.

—Queixeu-vos al responsable d’aquest bis.

—Qui és? —pregunta l’home als meus dos botxins.

El guerxer, que s’ha quedat amb el paper a la mà, examina la firma.

—No s’entén gaire —diu després—. Sembla que digui Carbana…

—No el conec —declara l’home del Servei A—. I vosaltres?

Els bessons esbossen un gest negligent.

—Hi ha molts funcionaris nous…

—Sigui com sigui, cal prendre una decisió. El meu punt de vista —reflexiona l’individu— és que cal interpretar aquest bis més aviat com un antecedent del número següent que com consegüent del número anterior.

La idea, que s’entén, no em sembla prou ben expressada, i, d’altra banda, es troba en contradicció amb la lògica que conec, però ni se m’acut de fer-li-ho observar, perquè tampoc no m’escoltaria. Assisteixo, doncs, en silenci, com els meus turmentadors, a aquell intercanvi d’arguments que profereixen cada cop una mica més excitats a partir de l’instant en què el bessó més camallarg diu:

—Això són argúcies d’advocat. Ja es veu que ho éreu…

—Em limito a exposar els fets! —precisa el funcionari del Servei A.

—Quins fets? —el contraataca el bessó no tan camallarg—. Digueu que procediu a interpretar-los.

—Tots els fets han de ser interpretats si els volem comprendre.

—Però hi ha interpretacions que els desnaturalitzen. Ara mateix, és indiscutible que cal partir del guarisme 21114335, un número senar que per desgràcia porta un afegitó bis. Això, però, no altera la xifra, que continua essent 21114335, un número doncs senar que en principi correspon als serveis A…

—Els afegitons, que dieu —el talla l’home—, serveixen per a modificar allò al qual s’afegeixen. Sense això, no caldria que hi fossin. En aquest cas, per tant, el bis modifica radicalment la xifra que el precedeix…

—Voleu dir que li dóna sentit o, més bé, que la completa sense destruir-la. En aquest cas el guarisme, sense canviar de naturalesa, es diferencia del seu antecedent sense integrar-se a les característiques de la xifra que el segueix.

—Si s’hi integrés, s’hi confondria —argumenta el funcionari del Servei A—, i aleshores la discussió seria ociosa. Però cal que observeu un paral·lelisme en aquesta falta d’integració que el situa exactament en la mateixa situació respecte el guarisme anterior. El sentit que li dóna, com acabeu de dir, és de diferenciació, i amb això sol n’hi ha prou per comprendre que es tracta d’una altra xifra, independent, amb valor propi…

—Us contradieu —salta ràpid el bessó més camallarg—. Una xifra bis no pot subsistir amb independència. Implica una relació…

—Si fos com preteneu no podria existir un document identificable gràcies a la xifra 21114335 bis. Perquè no em podeu pas negar que la denúncia objecte de litigi és una realitat que podem palpar i a la qual forçosament ens hem de referir citant el número d’ordre…

—No es discuteix la realitat d’un paper, sinó la pertinència de considerar la xifra que el legitima com adscrita a un anterior o a un posterior que depenen de serveis diferents. Jo sostinc que un número no pot ser bis abans d’existir…

—Totalment d’acord —manifesta el funcionari del Servei A—. Però el número 21114335 no és responsable de l’existència d’un bis seu que no dimana espontàniament de la seva naturalesa. Em sembla que contradiria un postulat fonamental si l’acceptés com a conseqüència lògica, i per tant inevitable, de la seva formulació en un altre document. Considerem la possibilitat o, més ben dit, la probabilitat que atesa la…

El bessó que no és tan camallarg com l’altre s’eixuga desesperadament el front xop i, en un to de veu gairebé histèric, crida:

—No considerem res! No pensem encarregar-nos d’aquest afer per moltes subtileses que desplegueu. No pertany als nostres serveis!

—Ni als meus. Ho he demostrat —fa l’antic advocat.

—No pas a nosaltres. Us ho deveu haver demostrat a vós mateix, i amb això no n’hi ha prou.

—No em deveu haver escoltat bé —es lamenta el funcionari.

—És clar que sí! Bé i més llargament que no calia. —S’adreça als meus dos botxins—: Emporteu-vos l’acusat.

—On? —pregunta el guerxer, amb la cara atabalada.

—Al Servei A. Nosaltres ens en rentem les mans.

—No em correspon —s’obstina l’altre—. Com deia…

—Prou! —criden els dos bessons, i el més camallarg comença a empènyer-nos cap a la porta amb una impaciència frenètica que no li permet de veure on deixa caure les mans.

Retrocedim acuitats, jo estimulat per un mastegot indiscutiblement involuntari de les seves mans que s’han disparat com unes aspes de molí, però l’antic advocat, que encara no es dóna per vençut, continua raonant:

—La qualitat d’intermediari que cal atribuir a una partícula que en el cas concret d’aplicar-se a un guarisme amb la intenció manifesta de fer-ne una entitat…

El bessó més camallarg li tanca la porta als nassos, amb un cop sec, i aleshores hi ha uns segons de silenci absolut, com si haguéssim caigut en un pou. El que griseja en remunta abans que els altres quan, amb una veu primeta com un fil de cosir, pregunta:

—Us el deixem, doncs?

—No! Si ells se’n renten les mans, també ho puc fer jo —contesta el funcionari, que ja gamba cap al seu despatx.

Els meus dos guardians es queden mirant la porta que es clou al seu darrera i després es consulten amb l’esguard, esmaperduts. Sense sorpresa, m’adono que es fan l’ullet repetidament, sense poder-ho evitar, car es tracta d’un tic desencadenat pel nerviosisme.

—Bé… —diu el guerxer.

—Bé… —fa el que griseja.

Hi ha un altre silenci, mentre jo espero repenjat a la paret, una mica més serè que ells gràcies a les aspirines d’una estona abans i a aquella discussió inversemblant que potser un dia acabaré per creure que m’he inventat, i després l’home insinua:

—Caldrà consultar…

—Sí —assenteix el seu company—. Més valdrà… —Se’m gira i mana—: Vós ens espereu aquí.

—Sí.

—No tardarem —fa l’altre—. Qüestió d’uns minuts.

—Sí —confirma el guerxer—, qüestió d’uns minuts…

Es van allunyant cap al passadís que s’obre a la dreta del Servei B, on hi ha una clapa d’ombra profunda, però abans de desaparèixer encara es giren amb un moviment furtiu, gairebé desconfiat, i el que griseja repeteix amb aquella mateixa veu descolorida i insubstancial de primer:

—Tornem de seguida…

Però seguidament, ja en la fosca, els sento córrer com esperitats, amb una fretura tan insensata que, dos o tres cops, els cossos reboten contra les parets.

Aleshores, tranquil·lament, m’allunyo cap a les escales i, feixuc, pujo fins a la planta baixa, abans d’arribar a la qual m’ensopego amb un altre funcionari que, en veure els meus vestits de treball, em pregunta:

—Ja els heu tapat tots, aquests caus de rates?

—Sí —dic, en comprendre que em confon amb algun paleta que han cridat—. No en queda ni un.

—Ja era hora —em somriu ell.

I jo surto al vestíbul on, com deu ser costum, hi ha tot de ferits que un parell d’infermers ajuden a enfilar-se a l’ambulància. Passo pel seu costat tan decidit com puc, no sigui que em confonguin amb ells…

Al pis d’en Dart, on avui m’adreço directament en tornar a casa, hi ha la Sera i la seva germana, la Donis, que viu a l’altra banda del riu amb el marit i un noi de sis anys. O potser cal dir que hi vivia, atès que avui l’han abandonat per no fer vida en comú amb els dos individus que tenen a casa des d’anit. Com ella explica:

—Es van portar d’una manera tan grollera que en Joli més s’ha estimat perdre-ho tot que conviure-hi.

Pel que vaig deduint de les seves paraules, a la Donis la van examinar com a la Lona, però encara més minuciosament, ja que un d’ells fins i tot s’interessà per si trobava senyals del que la noia, púdicament, en diu «contactes contra natura». Es comprèn que en Joli, un xicot enèrgic i agosarat, hagi pres la decisió de renunciar a les quatre possessions que tenien per tornar a començar des del no res en un altre lloc. Ara, precisament, és a veure si encara està disponible un pis sota teulada, una veritable mansarda pel que sembla, que aquest matí li ha indicat un amic.

—I si no troben res, es quedaran aquí —fa la Sera—. Estarem una mica justos, sobretot amb el nen, però bé cal que ens ajudem, i no tan sols perquè som família…

Les segueixo a la cuina, on preparen el sopar per quan arribin els dos homes, i la noia m’explica que els intrusos de casa han tornat a reparar el despertador abans de rebotre’l de nou contra la paret quan s’han trobat sense dinar.

—Hi ha hagut un sagramental terrible, amb crits, amenaces i cops de porta. També han trencat dues cadires… L’escàndol ha estat tan gros que la meitat de veïns han sortit a l’escala a veure què passava. Però ningú no s’ha atrevit a intervenir-hi.

—Ni tu?

—Bé, jo és diferent —somriu ella—. Els he dit el nom del porc, de primer des del replà, perquè es veu que no la deixaven obrir, i després a la cara. És clar que també ells m’han tractat de tot… No ho vulguis saber! I aquell del vestit de ratlles fins m’ha tirat un cendrer que, per sort, he pogut evitar amb el braç. Mira quin blau!

—Jo en vaig plena —fa aleshores la Donis—. Un d’ells es va entretenir a pessigar-me fins que el cor li va dir prou —afegeix mentre s’aixeca les faldilles i ens mostra les cuixes ableïdes de cardenals que verdegen—. Què us sembla?

—Són com animals —comenta la Sera.

—L’han pegada, a la Lona? —pregunto.

—Li han estirat els cabells, però més que res han rebut els mobles.

—No han sortit a dinar?

—Sí, de primer l’un i després l’altre. No entenc com és que no poden deixar els pisos sols…

—Tothom hauria de fer com vosaltres —dic a la Donis.

Però ella no contesta, car en aquell moment entra en Dart i cal tornar a començar les explicacions que ell escolta en silenci, tot sacsejant el cap amb un moviment reprovatiu que no sé ben bé si es refereix al determini del matrimoni o a la invasió progressiva d’intrusos. Després diu:

—No sé on anirem a parar, si això continua…

Jo decideixo:

—Me’n vaig a buscar la Lona.

—No —diu la Sera—. Aquesta tarda hem convingut que, per despistar fins on sigui possible, no menjareu plegats. Quan tu acabis, vindrà ella.

—I què en traurem, d’això —m’admiro.

—Potser res. Però més val no deixar-los sols. D’aquesta manera és més difícil que us segueixin.

La precaució em sembla pueril, però m’abstinc d’insistir; al capdavall és casa seva i no hi ha dubte que la comprometem. M’assec doncs a taula, amb en Dart, mentre elles se’n tornen a la cuina. M’allarga una cigarreta que refuso, i aleshores s’ha d’aixecar de nou, perquè truquen a la porta.

Són en Joli i el seu fill, ell un xicot primet i musculat que havia viscut al meu barri quan tots dos érem encara solters. Recordo la decisió amb què s’enfrontava amb nois més grans i l’èxit amb què, als dinou anys, va organitzar una vaga que li valgué divuit mesos de presó. Més que el cunyat, sembla el germà de la Sera; té el seu mateix esperit indomable, la seva mateixa capacitat d’iniciativa.

Encaixem mentre li pregunto:

—Hi ha hagut sort? Parlo del pis aquest… —aclareixo.

—Sí —diu ell—, encara no l’havien llogat. Ja és nostre —fa de cara a la seva dona que ha sortit en sentir-lo—. Ens hi instal·larem demà. Però no et facis il·lusions!

—Mentre tingui un sostre…

—Sí, de sostre en té, però em penso que quan plogui no ens ho semblarà —torna a girar-se cap a mi—. Només podia llogar-lo una família de desesperats com nosaltres. La meitat de teules són trencades, el terra és sense enrajolar, una de les parets fa panxa i a les altres hi ha tot de clivelles de la humitat… Afegeix a això que no tenim ni mobles ni diners…

—Per això no t’amoïnis; entre tots proveirem.

—És clar —confirma la Sera, que surt a parar taula—. No et sembla, Dart?

—Naturalment —diu ell—. Us podeu endur el sofà…

—I la tauleta de la cuina —afegeix la seva muller.

—Diré a la Lona que doni uns quants atuells de cuina a la teva dona —faig jo—. I roba de llit…

Ell em torna a estrènyer la mà amb un gest sobri i enèrgic, que li és habitual.

—T’ho ha contat, ella, com ens van humiliar?

—Sí.

—Doncs estic segur que només n’ha dit la meitat. Imagina’t que fins volien provar… Entens què vull dir?… provar si tenia els esfínters gaire dilatats… I amb el nen allí davant! —Tanca els punys, irat—. Quan hi penso encara se m’encén la sang!

—Són dolents —diu el nen.

—Si hagués tingut una arma, els faig la pell. I potser encara els la faré…

La seva dona suplica:

—No hi pensis més, Joli! Ara ja ha passat…

—Ha passat! A mi em sembla que tot just comença… Caldrà que ens defensem, i com més aviat millor.

—Ara sopem —intervé la Sera—. Ja tindrem temps de parlar-ne —el tranquil·litza.

—Temps! —esbufega ell, però la seva dona ja és a tocar seu, l’abraça i després, tendra i amorosa, l’acompanya fins a taula, on el fa seure.

El nen s’instal·la al seu costat, silenciós, i ara i adés se’l mira amb aquella mirada profunda i fonamentalment alegre dels infants que se senten segurs, protegits per la força d’un pare que admiren. Després menja educadament, com una persona gran, molt atent a la conversa que sostenim entre remors de culleres, ja que la Sera és com la meva dona i opina que no hi ha res com un bon plat de sopa per entonar el cos i omplir el ventre. A casa, la mare era del mateix parer. Tots procedim de famílies senzilles i sòbries, acostumades a les menges humils.

Els parlo de les meves aventures al Quarter i, de primer indignats, després fins i tot es riuen de l’enginy, si ho és, amb què els meus dos botxins han solucionat un problema en aparença sense sortida, ja que ells tampoc no tenen cap dubte que, si m’han deixat sol, era perquè fugís.

—I ara què et sembla que passarà? —em pregunta en Dart.

—No res. Deuen haver fet desaparèixer la denúncia i la declaració i ja no se’n parlarà més.

—Sigui com sigui —comenta la Sera— la llisada que t’han donat ja no te la treu ningú. Deuen tenir-hi molta pràctica, perquè no se’t nota res. Si tu no ho haguessis dit…

—Sí, no els agrada deixar senyals. I així i tot n’han deixat, encara que no es vegin… De tota manera, des del matí ja he tingut temps de refer-me.

En Joli, sempre bèl·lic, suspèn el gest i se’m queda mirant amb el cap una mica decantat.

—Escolta… Per què no apallissem aquest parell que tens a casa? Entre tots tres, encara que vagin armats, els podem fer la llei.

—No compliquis les coses, Joli! —protesta la seva dona—. Si els feu mal, després d’ells en vindran d’altres i encara serà pitjor.

—Té raó —confirma en Dart, com ja esperava que fes—. Més val ser prudent.

—Per què? —mossega ell.

—Home…

—Se’ns fiquen a casa, abusen de les nostres dones, ens converteixen en vagabunds, i vosaltres només sabeu dir-me això: siguem prudents! Molt bé, siguem-ho, però escolteu què us dic: un dia ens en penedirem.

—Molt probable —assenteixo gairebé sense adonar-me’n.

—Doncs!

—Com tu —li dic aleshores— sóc partidari de fer una cosa o altra. Em sembla que ho he demostrat, oi? Em refereixo a això de la denúncia…

—Per la via legal no aconseguirem res —m’objecta ell.

—Totalment d’acord. Ja n’estava convençut abans, i més n’estic ara. Cal que actuem pel nostre compte, doncs. Sí. Però sense perdre el cap, amb serenitat, conjugant els nostres esforços. És un treball d’organització…

—Que s’endurà molt de temps —em talla en Joli.

—El que calgui. Hi he pensat i… No sé què us semblarà, però se m’ha acudit que una de les possibles solucions seria reunir tots aquells que es troben en la nostra situació i formar una mena de comando… M’enteneu?

—Continua —fa ell, ara amb els colzes repenjats a la taula, oblidat del menjar que encara té davant.

—Molts ja sé que no s’hi avindran. La por, les circumstàncies familiars… Però tampoc no cal que siguem gaires. Amb unes quantes dotzenes d’homes decidits es podria fer molta feina.

—Com? —s’interessa la Sera.

—No podem tenir manies —començo jo precauciosament—. No es tracta d’un joc… Si ho féssim, hauríem d’anar fins al final sense deixar-nos destorbar per cap mena d’escrúpols. Exactament com fan ells en tots els ordres. No respecten ningú, no tenen cap consideració a ningú. Penso, doncs, que ens podem veure obligats a matar…

—I les conseqüències? —fa en Dart—. Hi has pensat, en les conseqüències?

—Sí —li asseguro—. I les accepto.

Veig que la Donis observa ansiosament el seu marit, però ell no diu res, es limita a esgrunar nerviosament una molla de pa. En Dart diu:

—No sé… Tot el que ha passat fins ara em sembla que no justifica… Entén-me, no vull dir que no sigui greu, però ells encara no han matat ningú, s’han limitat a una invasió pacífica que es pot interrompre tan sobtadament com ha començat…

Jo brando el cap, escèptic.

—Permet que no estigui d’acord. La invasió no és pacífica, ja que ens han violentat d’una manera o altra. Per parlar només de mi… em van amenaçar amb la pistola, em van pegar… I el mateix han fet amb el teu cunyat. Després, l’experiència ens ensenya que quan emprenen una acció no l’abandonen fins que han aconseguit els seus objectius. És veritat que ara no sabem què es proposen, però costa de creure en un acte gratuït… En fi, penseu-hi, no hem de decidir pas res ara, en aquest moment. Tots tenim responsabilitats, però cal veure si hi responem més bé amb la nostra passivitat actual o amb un gest arriscat que, encara que ens perdi personalment, pot beneficiar les nostres famílies, la nostra classe, la comunitat sencera.

—Si, això demana una mica de reflexió —fa en Joli—. Jo sempre sóc partidari de fer coses, ja ho saps… Em sembla que és el primer que he dit aquest vespre. Però no pensava pas en una acció de tanta envergadura. Perquè si la comencem ja no podrem retrocedir…

—Exacte —confirmo jo mentre m’empasso la darrera forquillada dels cigrons que ens ha servit la Sera en acabar-nos la sopa—. Dormiu-hi tots plegats i demà, demà passat, quan us sembli, en tornarem a parlar amb tota la calma que calgui. —Faig relliscar la cadira enrera i m’aixeco—. Ara faré venir la Lona a sopar —dic.

La Sera, sense aparent necessitat, m’acompanya fins a la porta, però després veig que no ho ha fet per simple gentilesa, ja que a punt d’obrir em xiuxiueja:

—Compta amb mi, Dom.

—Tu encara no tens ningú a casa —li recordo.

—No hi fa res. Ens interessa a tots. És una qüestió de solidaritat.

—I si en Dart s’hi oposa?

—Compta amb mi —repeteix simplement ella i, inesperadament, s’alça sobre les puntes dels peus i em besa la galta.

Deixa la porta ajustada mentre jo entro al nostre pis, on els dos individus juguen al dòmino sobre la taula del menjador. El deuen haver comprat, perquè nosaltres no n’hem tingut mai cap. En veure’m, alcen el cap, a punt de saludar-me, però jo passo per darrera d’ells i m’encamino al menut recambró del costat de la comuna on sento funcionar la màquina de cosir de la Lona.

—Hola! —em somriu abans d’allargar-me els llavis. I més baixet—: Ja has sopat?

—Sí. Vés-hi tu, ara; t’esperen. Diu que a migdia has tingut feina amb aquestes feres?

—Sí, però després s’han posat molt mansois. Ara fa tres hores que juguen sense badar boca. I de primer han tornat a clavar dues cadires que havien esbotzat. No els entenc…

—Au, vés, que se’t refredarà el sopar.

Ens acomiadem allí mateix, ella tanca el llumet de sobre la màquina i, amb tota naturalitat, com si fos un dels mil desplaçaments diaris que fa amunt i avall del pis, s’adreça a la porta i surt al replà mentre jo em fico al dormitori on, sense despullar-me, m’ajec al llit.

Durant deu minuts només se senten les peces de dòmino que colpegen la taula de fusta i el raig d’una aixeta en un safareig veí, però aleshores es mou una cadira al menjador i, seguidament, el bocaestret es retalla al llindar de la cambra que no m’he pres la molèstia de tancar. Se’m queda mirant potser cinc o sis segons, sense dir res, una mica estranyat de veure’m ajagut, car a la fi diu:

—Què hi feu, aquí?

—Descanso —contesto.

—Abans de sopar?

—No sopem, avui —dic amb la mateixa tranquil·litat.

Ell fa esforços per no perdre la serenitat, però tanca els punys i la cara li envermelleix.

—Per què, si es pot saber?

—He decidit fer economies —li declaro.

La resposta el deixa desconcertat, però no tarda a refer-se i, sempre amb una calma aparent, pregunta:

—Cal entendre, doncs, que ja no es menjarà més, en aquesta casa?

—Sou molt perspicaç —me li’n burlo.

L’altre, que treu el cap per damunt la seva espatlla, s’interessa:

—Què diu? Que ens tornarem a quedar sense sopar?

—Aquest tornarem és inapropiat —li faig observar sense moure’m del llit—. Ahir vau sopar.

El bocaestret avança cambra endins.

—Cal que aclarim d’una vegada la situació…

—Ja l’heu aclarida sovint —el tallo—. De fet, des que vau entrar a casa que no pareu d’aclarir-la. Ara em toca a mi, doncs —i m’incorporo sobre el matalàs—. No hi ha sopar ni n’hi haurà més. Parlo prou clar?

Ell, que ha fet els darrers passos que el separaven del capçal, allarga inesperadament una mà i em subjecta pel coll de la camisa amb un moviment brusc que em deixa sense defensa.

—Ara mateix —diu amb una veu que li xiula entre les dents— aneu a buscar la vostra dona i…

—No —l’interrompo.

—Ara mateix —torna ell, i em sacseja.

—He dit que no.

El puny de l’altra mà s’esclafa contra la meva boca, però jo ja estava preparat i, amb els peus, l’engego fins a la cadira que rellisca contra la paret, amb ell damunt. Sorprenentment, l’altre, que encara no s’ha mogut de la porta, recomana:

—No perdem la serenitat…

—Per mi, d’acord —li dic—. A veure si convenceu el vostre company.

Ell, sense fer-me’n cas, prossegueix:

—Establim per darrera vegada quina és la nostra posició. Som els representants legals d’un govern legítim elegit democràticament…

—D’acord amb la llei electoral entusiàsticament acollida pel poble —l’interrompo—. És el començament d’un discurs, això?

—És una advertència —fa ell—. En la nostra qualitat d’agents d’aquest govern, tenim el dret de reclamar ajut i col·laboració…

—De les víctimes —el torno a tallar.

—És inútil —diu el bocaestret, i ara veig que s’aixeca amb una navalla a la mà.

Jo, que em penso que es disposa a agredir-me, salto cap a l’altra banda de llit, on caic sobre una sabata de la Lona, però en redreçar-me m’adono que no té pas la intenció de perseguir-me. S’ha inclinat sobre el llit i, mentre diu:

—Procedirem metòdicament —abaixa el ganivet, amb el qual talla el llençol de cap a cap.

—Ei! —protesto jo.

No me’n fa cas i, amb una mena de ràbia freda i sistemàtica, va fent tires de la peça de roba, ajudat pel seu col·lega, el qual ara ha avançat i se les emprèn amb la coixinera. Dos segons després, el drap de sota segueix el mateix camí.

—Què us sembla? —em pregunta el del vestit de vió.

Domino un impuls de bufetejar-los i, tan imparcialment com puc, li dic:

—Es veu que hi sou experts.

—Oi que sí? Però encara no heu vist res.

Ataquen el matalàs, un per cada banda, i l’habitació comença a emplenar-se de llana que vola per tots costats i se’ls enganxa al vestit, a les mans, a la cara… Amb la mateixa eficiència desmunten aleshores el llit i el trossegen amb la petita destral que la Lona té a l’eixida, on va a cercar-la el bocaestret que deu haver-la descoberta en un dels seus escorcolls. Treballen amb una economia de moviments sàvia, per tal de no fatigar-se, i després encara els sobren energies per deixar-nos sense tauleta de nit, sense armari, sense cadira… Els dos vestits de la Lona i el meu de mudar són objecte d’un atac particularment sàdic, ja que en donar la feina per enllestida el fragment més gros que ha quedat no em taparia ni les vergonyes.

Quan veig que reposen, els pregunto amb la mateixa calma aparent:

—Ja està?

—Per ara —diu el bocaestret—. Parlem del sopar.

—No crec que serveixi de res.

Incrèdul, el del vestit de vió fa:

—Us estimeu més quedar-vos sense mobiliari?

—Cent vegades més —els asseguro.

—I sabeu que us podem detenir per negar-vos a col·laborar amb l’autoritat?

—Endavant —em limito a aconsellar-los, i avanço els braços units, com si esperés les manilles.

Ells, però, no fan ni un gest, únicament es consulten amb una mirada acorralada que m’indueix a dir-los:

—Si us heu d’aconsellar amb els vostres superiors, a la cantonada hi ha una cabina telefònica.

El bocaestret pica de peus, com un infant aviciat, i sento el grinyol de les dents que es freguen amb un desesper sord que el del vestit de vió procura calmar quan li tusta l’esquena amb tot de copets breus. Amb l’altra mà, però, s’eixuga una llàgrima.

Em sobta un sentiment d’exultació deliciós que escombra l’angoixa oculta sota la façana serena de la cara, del gest, i m’és impossible d’evitar una rialla que ells escolten en silenci, aclofats en un angle de les parets, com si haguessin perdut la partida. Però és un fingiment cruel que fa més dura la realitat quan sentim el soroll de la porta i la veu de la Lona que pregunta:

—On sou?

No han plorat, no estaven acoquinats, car tots dos es van redreçant i, un cop dempeus, encara semblen més alts, més massissos, més puixants que quan tenen les armes a la mà. Els ulls els brillen amb una lluor xopa de sevícies i ara no els cal consultar-se amb l’esguard per saltar com un sol home sobre la Lona que ha vingut fins a la porta, on una exclamació se li ofega a la gorja en veure la misèria de la nostra cambra.

La subjecten un per cada braç i, amb la mà lliure, li esquincen el vestit de dalt a baix. Immediatament s’han d’enfrontar amb mi, però ja hi comptaven, i surten les manilles. L’espai d’uns minuts forcejo i em pego amb el del vestit de vió mentre el bocaestret domina la meva muller amb una clau que l’obliga a agenollar-se amb un crit de dolor. El meu puny ensopega amb una queixada, i em faig la il·lusió que peta, però ell replica amb un cop al baix ventre que em deixa amb la boca badada i sense respiració. Retrocedeixo, plegat en dos, però quan m’ataca de nou l’embesteixo amb el cap i, tot seguit, avanço la mà fins a l’arma que sobresurt de la butxaca. M’evita amb un moviment de costat i, amb el genoll, em colpeja l’entrecuix encara adolorit de la sessió del matí. Quan caic, les manilles em cerquen els canells i es tanquen amb un espetec metàl·lic.

Però jo no en tinc prou. Espero que s’atansi altra vegada a la Lona i, amb tot el que encara em queda de ràbia i de força, m’alço i me li abalanço damunt amb les mans empresonades que s’abaten com una massa. Ell s’aclofa i xiscla quan la Lona ho aprofita per mossegar-li la mà, però torna a aixecar-se i, amb un tros de travesser que recull amb els dits mútics, m’acula contra la paret i em pega fins que rellisco sobre els rajols amb la cara sagnant. Em treu aleshores la corretja dels pantalons i amb una sola mà, destrament, em lliga les cames.

Deixen la Lona sense un fil de roba i rient, a punta de ganivet, la fan córrer pel dormitori, de primer dreta i després de genollons, com un gos. Els insulto, però no me’n fan cas, ben a l’inrevés, riuen més fort i el bocaestret diu:

—Soparem figa!

Li punxen les natges perquè xiscli, perquè plori, i es van despullant entre els fragments de roba i les volves de llana que després recullen enjogassadament per fer-ne un llit on el bocaestret s’ajaça de sobines.

L’altre, sempre a punta de ganivet, va guiant la meva dona cap al ventre flàccid on es dreça una virilitat repugnant, però ella es revolta, es resisteix àdhuc quan el full del ganivet s’enfonsa de veres en la carn i hi fa sang. La veig redreçar-se amb un moviment desesperat i córrer cap a la porta amb la boca oberta, encalçada pel del vestit de vió que la subjecta pel pit, l’hi retorça i, deixant caure l’arma, la va bufetejant metòdicament durant una llarga estona, sense parar ni quan el cos cedeix com un drap que li penja entre els braços. Cal que l’altre digui:

—S’ha desmaiat…

Aleshores el del vestit de vió l’arrossega pels cabells fins al seu company i mentre l’un i l’altre la fan agenollar amb les cames obertes per avilar-la tots dos alhora… Jo ploro silenciosament en el meu racó.