Ja que en Mústels ho vol, i a mi també em sembla convenient, ho faré, però ho faré malament, n’estic segura. Déu meu, com escrivien, aquesta gent! Per força havia de ser tan bona com deien la instrucció que els donaven abans; molt més bona que al meu temps, quan ja hi havia hagut el canvi de govern, o de sistema, com en Mústels m’aconsella que escrigui. I així i tot no puc queixar-me quan em comparo amb aquest pobre Frodi que tot s’ho ha de fer a casa i té tan mala sort que s’ha quedat orfe i sense mestres.

Perquè acabem de passar per un desastre. Acabem… Ja fa gairebé una mesada que en Lari va escriure les darreres pàgines, poques hores abans de la seva mort, i jo fins ara no he aplegat prou valor per prosseguir amb la narració. Normalment, suposo que se n’hauria encarregat en Mústels, però no pot, va perdre el braç dret i li costa molt d’acostumar-se a servir-se de l’esquerre.

Només hem quedat ell i jo, a part del noi. En Lari, la Farena, la Donis i el seu marit van caure allí mateix i els altres dos foren detinguts per la policia, suposem que malferits. No ens ho expliquem. Vull dir que en Mústels no s’ho explica, perquè jo no hi era, els esperava a la barraca, amb en Frodi.

Ho explicaré tal com ell m’ho dicta:

«Vam entrar a la casa sense cap mena de dificultat, per l’escala del bordell i pel terrat. Tot era a les fosques i, un cop dins, vam encendre les piles. En Joli, en Boixa i la Farena, van quedar-se al tercer pis com havíem convingut i nosaltres quatre vam baixar fins al primer, on vam tenir més sort que no ens pensàvem. Dins no havien passat cap balda i en Doman, que havia provat el pany per pura rutina, va tenir la sorpresa de veure que la porta se li obria. Vam avançar pel corredor, cap a les habitacions, i en Lari i la Donis van entrar a la dels vells mentre en Doman i jo ens ficàvem a la del matrimoni, on també hi havia els dos individus, els quals dormien al llit, amb la dona; el marit era en un matalàs, a terra. Els vam despertar amb les pistoles, i, després d’haver-los pres les armes i les manilles, els vam obligar a vestir-se. Però llavors, quan encara s’estaven posant els pantalons, es van sentir tot de trets que només podien procedir del tercer primera. De seguida vam comprendre que havia passat alguna cosa i, mentre en Doman es quedava amb els homes i el matrimoni, els altres dos, que havien deixat els vells, i jo, vam córrer cap a la porta.

Ara se sentien més dispars i, en sortir al replà, vam veure els nostres companys que baixaven a tota velocitat. De fet, en Joli baixava rodolant i va aturar-se davant nostre, on restà molt quiet, amb el cap sota un braç, com si es volgués protegir. Però ja era mort. Els altres dos, en trobar-se amb la porta oberta, van tenir una petita vacil·lació que per la Farena va ser la darrera, ja que tot seguit va caure endavant. Vam arrossegar-la cap dintre, on ens va seguir el seu marit, i vam tancar ràpidament la porta. Aleshores vaig descobrir que també en Lari havia caigut, darrera meu mateix. Encara ara em fa estrany, si bé és veritat que des del lloc que disparaven els individus dominaven perfectament l’entrada del pis…

En tornar al dormitori, els nostres presoners ja eren morts. En Doman, neguitós davant la fusellada i els crits que fèiem tots plegats, els acabava de liquidar per treure’s una nosa de sobre. El marit i la muller, així com els dos vells, que havien entrat a l’habitació, ens miraven en silenci, tremolant, tots quatre amuntegats en un angle de paret. No ens en vam preocupar.

Es tractava d’organitzar ràpidament la nostra fuga, però no era tan senzill, perquè la Donis, en un estat d’exaltació que fregava l’histerisme, volia rescatar el cadàver del seu marit. Ja havia hagut de subjectar-la quan, fora, anava a llençar-se imprudentment al seu damunt, i, ara, en Boixa la bufetejà amb força per fer-li recobrar la serenitat.

—També jo he perdut la dona —va dir.

Era evident que els morts no ens els podíem emportar. Des del replà continuaven disparant a través de la porta, cosa que feia que no ens hi poguéssim atansar, i d’altra banda l’única sortida que ens quedava era per l’eixida, a dos metres i mig sobre la de l’entresòl. Què havíem de fer: precipitar-los daltabaix com un fardell? Encara hauria estat més indigne…

La Donis, però, no ho devia entendre així, i, quan ens pensàvem ja haver-la convençuda, sortí escapada cap al passadís i en Doman va haver de córrer al seu darrera, per aturar-la. La va fer caure i, des de terra, van disparar tots dos contra els homes que acabaven de fer saltar el pany. Nosaltres els vam cobrir des de darrera mentre retrocedien, ara ella sobtadament desembriagada i de segur que sense recordar-se gens ni mica d’en Joli.

Els individus dels segons devien haver-se ajuntat als altres dos, perquè el foc era molt intens, més que no podien fer-lo dues pistoles, i ens privava d’arribar a l’eixida, contra la porta de la qual percudien gairebé totes les bales. Ens va caldre treure les tauletes de nit de l’habitació i fer una mena de parapet amb els matalassos, però quan ens vam poder arrossegar sota aquesta protecció la Donis ja tenia un forat a la templa i en Doman estava ferit del braç. Van ferir-li encara l’altre quan a la fi sortíem a l’eixida, i, aleshores, en aturar-nos a ajudar-lo, una altra bala va tocar en Boixa. Era a la cama, i va caure, però es tornà a aixecar i tots dos, ell i jo, disparàrem com enfollits fins que en Doman ens cridà:

—Aneu-vos-en! Aneu-vos-en! No cal que ens sacrifiquem tots!

No volíem, i ens va insultar mentre ens rebutjava a cops de peu, ajagut sobre els rajols bastos de l’eixida. En Boixa aconseguí de subjectar-li una cama i va arrossegar-lo, però ell ens amenaçà amb la pistola que gairebé no podia sostenir:

—Aneu-vos-en, maleïts!

Vam obeir en el moment que els individus ja avançaven pel corredor, però el Boixa no va tenir temps de saltar la barana, potser perquè la cama li fallava. Mentre em deixava caure a la galeria de sota, on hi havia tot de gent arraulida en un racó, vaig veure que alçava les mans davant l’amenaça d’una pistola que l’apuntava al pit.

Va ser en redreçar-me que una bala em foradà el canell dret i va deixar-me sense arma. Em vaig abalançar contra el mur de l’altra banda, una mena de parapet d’un metre o una mica més d’altura, i, un cop a l’altre costat, vaig continuar fugint fins que algú digué:

—Per aquí!

Només vaig distingir l’ombra i, a les fosques, vaig travessar un passadís llarg al capdavall del qual hi havia una porta oberta, dos graons i una altra porta. Davant mateix s’obria un carreró estret i també sense llum per on vaig anar deixant un rastre de sang fins que se m’acudí de ficar-me la mà a la butxaca del gec…».

Ara continuo jo, Bena:

Ja era força tard quan va presentar-se en Lan i em donà una primera versió, molt resumida, dels fets. En Mústels, que tenia por que els policies podien fer cantar en Boixa o en Doman, sobretot afeblits com devien estar per la pèrdua de sang, va preferir anar-se’n al celler del centre oficial on havien viscut temps enrera i em demanava que me li reunís amb el nen. És veritat que jo no vivia a la barraca de l’oncle Narci, però la gent del barri sabien com em relacionava amb els nou vinguts i, per tant, corria perill.

El vaig obeir, doncs, i amb en Frodi, que plorava, vam refugiar-nos al celler, on per cert no vaig acudir amb les mans buides, perquè em sabia greu deixar les pistoles i les municions i, amb gran disgust d’en Lan, que s’hi oposava, vaig fer tres paquets, un per a cada u. Ja sé que els venia costa amunt de portar-lo! També m’hi venia a mi, al capdavall acabava de perdre en Lari i, per gust, més aviat m’hauria deixat caure en un racó a rumiar la meva tristesa. Això sí, sense llàgrimes, perquè un dia, fa molts anys, em vaig dir que no ploraria mai més, i fins ara ho he complert.

En Mústels, quan vam arribar al refugi, estava blanc com aquest paper i entorn del monyo duia un mocador tot xop de sang. Ni ell ni en Lan no havien pensat a netejar la ferida, i ho vaig haver de fer jo, no gaire bé, naturalment, ja que no tinc coneixements d’infermera, i amb aigua de l’aixeta. Potser per això se li va infectar tot i que en fer-se de dia i obrir les farmàcies vaig sortir a buscar aigua oxigenada, iode, benes i cotó fluix per fer-li una segona cura.

No cal dir com estava de desanimat. Com hi estaria tothom que hagués vist caure tots els companys abans d’haver d’escapar-se com una rata. Això l’amoïnava molt, em va dir que es menyspreava, que era un no ningú, un covard, i no sé quantes coses més, les unes més estúpides que les altres. Jo me li’n vaig riure, per si li remuntava una mica la moral, però s’ho va prendre malament i em digué quatre fàstics fins que em vaig enfadar.

No, els primers dies no van ser gaire còmodes, i a més hi havia el nen, pansit, sempre amb els ulls vermells, perquè plorava d’amagat. A la nit tenia malsons i de dia no volia menjar, es refugiava en un racó, silenciós com si li haguessin tallat la llengua. Però jo vaig ser pacient, més que no em pensava que podia ser, i a poc a poc ens hem anat sortint del mal pas. És un dir, perquè en Mústels s’ha quedat manxol…

El tercer o quart dia ja em vaig adonar que la ferida agafava mal aspecte, però ell, amb aquesta tossuderia suficient tan pròpia dels homes, que sempre es pensen que en saben més i que nosaltres només som bones per dir ximpleries, va negar-se a visitar el metge.

—No serà res —pretenia.

Però el canell se li anava posant negre i la ferida, en lloc de tancar-se, cada dia semblava més grossa. I amb una fortor que feia! En sortia un pus groc i espès que em marejava cada cop que li canviava les gases.

Em vaig decidir a prendre la iniciativa i una tarda, sense dir-li’n res per evitar-me discussions, me’n vaig anar al consultori del doctor Xeni. I a fe que hi vaig arribar oportunament! Aquell matí, m’assabentà, la Lona s’havia mort a la taula d’operacions. Em vaig quedar de pedra, perquè ignorava que havien decidit intervenir-la. L’havia vist dos dies enrera, a l’hospital, i no em va parlar de res. És clar, va dir-me el doctor, en aquell moment encara no ho sabia.

—Tan malament, estava? —vaig preguntar-li.

—Sí, més malament que no ens pensàvem, però potser encara l’hauríem pogut salvar si no li hagués fallat el cor.

—I què tenia, en definitiva?

—A la fi havíem diagnosticat una peritonitis aguda difusa, o sigui per infecció no tuberculosa. En practicar la laparotomia vam comprovar que ja hi havia hagut perforació.

Previngudament, havia recobrat la meva cèdula d’identificació, amb l’esperança que en Lari es tornaria a deixar veure. I aleshores li va tocar de sorprendre’s a ell, en dir-li que havia caigut en el curs d’un cop de mà.

—Per això venia a veure’l —vaig afegir—. A un dels companys van ferir-lo al braç i voldria que vostè li donés un cop d’ull. Té un forat que no em fa gens de gràcia.

S’hi va avenir sense posar-hi objeccions, encara impressionat per aquella matança que pràcticament havia anihilat el grup. Al cotxe, quan ens adreçàvem al celler, m’ho va fer contar de nou, amb més detalls, mentre no parava d’exclamar:

—Quins folls! Quins folls!

Però el to desmentia les paraules; vaig comprendre que ens admirava, que potser fins i tot sentia una mica d’enveja. En abandonar el vehicle a dos-cents metres del centre oficial, reflexionà:

—Quin exemple…

En Mústels, que només veure’l va adonar-se que era un metge, el va rebre malament. I a mi m’insultà per haver procedit a espatlles seves, com una «traïdora». Ni l’un ni l’altre no vam immutar-nos, però, i el doctor Xeni fins va riure:

—Bon senyal. Un home tan bèl·lic no pot estar greu.

Tot seguit canvià d’opinió, és clar. La ferida no tan sols s’havia infectat sinó que la gangrena ja pujava pel braç. Sense manies, sense estalviar els sentiments de ningú, va dir:

—Cal amputar.

—Talli’s el seu! —va replicar en Mústels—. A mi no em toca per res.

Ell va mirar-se’l inexpressivament.

—Si amputem ara, sense perdre temps, només perdrà l’avantbraç. Si espera, caldrà tallar-li el braç sencer. I, més endavant, ja ni això no caldrà. Vostè s’haurà sortit amb la seva, però en aquell moment ja serà sota terra. Què decideix?

Havia estat tan brutal que en Mústels s’encongí sota la manta on reposava, febrós. I quan va parlar de nou, ja ho féu dòcilment.

—Però hi ha d’haver alguna cosa, he sentit parlar d’injeccions…

—Calia haver-me fet cridar abans. Ara tot això no serviria de res. Si vol una consulta…

—No —va dir en Mústels amb una veu espessa, que no semblava d’ell—, no… Si n’està tan segur…

—Sí.

—I quan…

—Avui mateix —va decidir el doctor Xeni, i es consultà el rellotge—. Em caldrà operar al consultori, perquè pel que he comprès vostè no està en situació d’anar a l’hospital. Aquest cas no és com el de la seva companya. Es tracta d’una ferida d’arma de foc i caldria justificar-la.

—I ja ho pot fer, vostè, al consultori? —vaig preguntar-li.

—Sí. Una amputació és una cosa relativament senzilla.

—Però s’exposa molt…

Va arronsar-se d’espatlles.

—Confio que m’ho tindran en compte si un dia em decideixo a fer colla amb vostès. —Tornà a mirar el rellotge polsera—. Es veu amb cor de caminar fins al cotxe? No és gaire lluny…

—Sí.

—Molt bé. Hi ha algun telèfon, prop d’aquí?

—Dalt mateix, al vestíbul.

—No, un telèfon públic.

—Dos carrers més avall, a la placeta.

Es va aixecar.

—Mentre telefono a la infermera —em va dir— vostè l’ajuda a vestir-se i l’acompanya al cotxe.

Quan anava a sortir, es va trobar amb en Lan que baixava, però l’home no es va sorprendre gens, perquè ell ja sabia que tenia la intenció d’avisar un metge i l’aprovava.

Més espantadís que jo, l’enquimerava la possibilitat que en Mústels es morís al celler.

—Què faríem? —m’havia preguntat el dia abans.

Ara, doncs, es treia un pes de sobre i s’avingué a quedar-se amb en Frodi mentre nosaltres érem fora. El noi no hi va fer cap comentari, com si tot, absolutament tot, el deixés indiferent. Havia assistit a la visita del doctor tan quiet i silenciós, arraulit en un extrem del nostre reducte, que ell ni s’havia adonat de la seva presència. Vaig pensar que, a la tornada, ara que ens quedaríem tots dos sols, em caldria fer alguna cosa per treure’l d’aquella abstracció que només abandonava per llagrimejar. Si continuava així, hi perdria la salut.

Quan vam haver enllestit, el metge ja ens esperava al cotxe i deu minuts després érem al consultori, on la infermera havia disposat tots els instruments que calia. Jo vaig quedar-me a la sala de fora, passejant amunt i avall i fumant cigarreta rere cigarreta. Em penso que sóc relativament valenta, la sang no m’espanta, però tanmateix no m’abellia ni mica d’assistir a aquell espectacle més o menys de carnisseria. Si m’haguessin necessitat, hauria estat diferent.

Tot plegat, preparatius i operació, va durar uns tres quarts d’hora. A mi em va semblar que eren més, però no és estrany, estava nerviosa. Ell, el metge, ho veia molt senzill i m’havia assegurat que les amputacions no són perilloses, però jo, sobretot quan era tan recent encara l’impacte de la mort de la Lona, no hi podia tenir tanta fe. I en Mústels no era un home qualsevol, sinó un company, el darrer company que em quedava… Jo mateixa no ho entenia, ni ho entenc potser ara. Sempre he estat una solitària que ha viscut a la defensiva, al marge, sense voler lligar-se. Perquè no ens enganyem: en Lari m’agradava, però era un caprici i mai no hauria estat res més sense la colla que hi havia darrera seu. Quan me’n parlà, vaig adonar-me que alguna cosa s’havia acabat i en començava una altra. Tot d’una, tenia la possibilitat de justificar la meva vida. Mai no se m’havia acudit, però ho vaig veure clar i, de retruc, ell va beneficiar-se’n. Més que d’ell, de tota manera, era de la colla, de l’empresa que m’arrencava de la solitud i destruïa un tabú…

Potser sí que ho entenc, doncs. Que sigui difícil d’explicar és una altra cosa. En tot cas, ho entenc prou per explicar-me aquella angoixa, aquella por de quedar-me novament sola quan havia trobat un lloc on integrar-me, i un lloc on em sentia bé, còmoda. Si en Mústels es moria, tot s’hauria acabat.

Però no es va morir, és aquí, al meu costat, i ara som amants. Amants agraïts, jo perquè es va salvar per a mi i ell perquè em vaig decidir a passar per damunt la seva voluntat i a cridar el metge; també, és clar, per les moltes hores que vaig restar prop seu durant la convalescència, en aquell recambró del doctor Xeni on vam instal·lar l’endemà un llit de campanya des del qual, en recobrar-se, vam tornar al celler. És a dir, jo continuava vivint-hi, al capdavall hi havia en Frodi i no el podia pas abandonar. De fet, doncs, tenia cura de dos malalts, el nen potser més difícil que l’adult fins que es va convèncer que la mort dels seus pares no el deixava totalment orfe d’afectes.

No ha retornat però a la normalitat, a una certa normalitat, fins que ens hem instal·lat de nou a la barraca, ara fa cinc dies, després d’assegurar-nos que durant tot aquest temps ningú no ha preguntat per nosaltres. Mentre vam viure al celler hi vaig fer tres visites, sempre a la nit i sense quedar-m’hi a dormir, únicament per parlar amb la mare. I la resposta a la meva pregunta cada cop va ser la mateixa:

—No, ningú no s’ha interessat pels teus amics.

Això vol dir que ni en Doman ni en Boixa, si veritablement els van agafar vius, no han cantat. Després de tant de temps, doncs, podem començar a confiar que per aquest costat no correm cap perill. Ha arribat, per tant, l’hora de tornar a fer plans. Però amb prudència, amb més prudència que fins ara i després de procedir, com diu en Mústels, a un examen crític de les actuacions passades.

He repassat tot el que vaig escriure entre ahir i abans-d’ahir i estic estranyadíssima. No és cap meravella, és cert, i en Frodi, que també hi ha ficat el nas, m’assenyala unes quantes faltes, que corregiré (no sabia que tingués tants coneixements de gramàtica, i m’ha sorprès força), però trobo que tampoc no ho faig tan malament com em temia. Potser ho he d’agrair als textos que precedeixen el meu. Durant aquesta mesada no he parat de llegir-los i rellegir-los i bé cal suposar que alguna cosa hi he après. Cal dir, també, que hi he posat tota la meva voluntat, i això és ben normal. Sempre m’ha agradat de fer les coses a consciència, fins i tot quan putejava.

Potser no ho havia d’haver escrit, això, a en Mústels no li agradarà. Podria esborrar-ho, però de segur que em preguntaria què hi deia, i per tant no serviria de res. No és com en Lari, ell. A en Lari tant li feia que hagués anat amb molts homes i, si bé és veritat que va voler que ho deixés córrer, no m’ho aconsellà (mai no m’ho va prohibir) per gelosia, sinó perquè em volia fresca i disponible, segons la seva expressió, i també perquè les meves freqüentacions, pretenia, podien perjudicar la colla. En Mústels, en canvi, confessa francament que em vol per ell sol i li sap greu que se m’hagin tirat tants homes. Les putes no li agraden i diu que sempre que hi ha anat ho ha fet perquè no li quedava més remei i amb una mica de fàstic. Jo veig que no li’n faig, però. Ben a l’inrevés, li agrado tant que de vegades no sé què pensar. No estic acostumada que un home es quedi al meu davant mirant-me com aquell que diu durant hores, com si s’abeurés d’alguna cosa. És clar que m’afalaga. No, això és poc; em fa feliç. Me n’ha fet des del principi, des de la primera nit que vam dormir plegats.

Bé, en realitat va ser una tarda, quan tot just feia unes hores que havíem tornat a la barraca. En Frodi era al riu, a jugar amb altres nois dels quals s’havia fet amic abans de traslladar-nos al celler, i nosaltres ens havíem quedat sols. Se’ns va acudir de fer un recompte de les armes i municions i després obrirem el sot per tal d’amagar-hi altre cop tot el que no necessitàvem. I va ser aleshores, quan ja el tapàvem, que les nostres mans es trobaren i ell m’acaricià lleugerament els dits. Jo vaig quedar-me quieta, observant com tot seguit la mà remuntava cap al canell, d’on va desviar-se pel genoll descobert sota la faldilla una mica arregussada. Tot seguit, però, el gest va aturar-se, com indecís o temorec, espantat d’aquella audàcia. Els ulls em van mirar amb una mena de prec que era senzill d’interpretar, i per això vaig dir:

—Em vols?

—Sí —va fer ell gairebé imperceptiblement, més amb el cap que no amb paraules, i la mà, la seva única mà vàlida, va avançar encara, ara cap a sota la roba.

Em vaig inclinar endavant perquè em besés, però la mà no va alterar la lentitud de la seva carícia i, pacientment, va anar-se familiaritzant amb el meu cos com si allò, aquell conèixer-me, fos més important que l’acte que preparava.

No ens vam tornar a dir res en tota l’estona, ni quan em va donar a entendre que volia que em despullés i les seves exploracions recomençaren, gairebé tímides, com meravellades, abans que els llavis tornessin cap als meus i jo sentís el pes del cos i, tot seguit, l’escomesa tendra i terrible sota la qual vaig sospirar.

Llavors va parlar:

—M’esperaves?

—Sí. Fa molta estona.

—Jo et vull estimar —digué.

—Ja ho fas —li vaig somriure.

—Només ho puc fer si tu vols…

—No ho veus?

—Estimar, no posseir… Comprens?

—Sí; em sembla que sí.

—Els animals no s’estimen —afegí.

—No…

No l’entenia gaire bé, però tant me feia, m’agradava que em parlés d’aquella manera, que fos diferent, i això precisament aleshores, quan no li calia demanar-me res, quan ja tenia tot el que els homes solen voler de les dones.

—Ja saps que jo era pagès —va dir-me.

—Sí…

—Estic acostumat a veure copular les bèsties, saps?

—Sí.

—Però nosaltres no som bèsties.

—No.

No sabia sortir dels monosíl·labs, potser li semblava massa adusta, però no era això; tot d’una, aquella escena anava agafant sentit, es feia intel·ligible d’una manera una mica misteriosa que em feia sentir-me més dona, i ara, com ell, ja no tenia cap impaciència, sabia que era capaç de restar allí, sota seu, durant hores, durant dies si convenia.

—Jo et vull estimar —va repetir—. Ara i durant molt de temps. Sentir-me molt a prop teu…

—Sí.

—Estimar-te… —féu, i em tocà les sines amb una mena de reverència mentre em mirava amb ulls intensos i gairebé enlluernadors que m’obligaren a abraçar-lo.

—Sí, Mústels.

I l’estrenyia tan fort que els ossos em petaven…

Ah, Déu meu! Què són totes les tècniques i savieses al costat d’això?

En Mústels m’ha interromput i, com que no li ha agradat el que havia escrit, no continuo. Diu que de les nostres coses, de la nostra vida íntima, no n’he de parlar.

—Però per què? —he protestat—. Si em fas feliç, tinc dret de dir-ho, oi? Hauries d’estar content.

—I ho estic. Però els altres no n’han de fer res.

—Quins altres? Només som tu i jo.

—Ara per ara sí. I, de tota manera, hi ha en Frodi.

—Però ell ja ho sap, que ens estimem.

Ho ha de saber per força. Va tornar més aviat que no ens pensàvem, quan jo encara no m’havia vestit, i recordo com va quedar-se aturat al llindar de la porta i l’espontaneïtat amb què digué:

—Que ets bonica, Bena!

Tots dos, en Mústels i jo, ens vam quedar tan sorpresos que de moment ni vam saber reaccionar. Hauria estat més natural que s’avergonyís per mi, que se sentís desconcertat i que girés cua precipitadament. Però no, es va quedar quiet, sense ruboritzar-se, sense cap mostra de temor, i digué que era bonica! En Mústels diu que li vaig somriure amb una expressió una mica estúpida, però jo no me’n recordo, no me’n vaig adonar. Només sé que van passar ben bé dos o tres minuts abans no se m’acudís de vestir-me precipitadament.

Ara, quan ho hem tornat a comentar, en fer-li observar jo que no pot ignorar la naturalesa de les nostres relacions, en Mústels ha precisat:

—No és el mateix que llegir-ho d’aquesta manera tan realista. A més, un dia o altre tindrem altres companys. T’has de limitar a parlar dels nostres projectes, de les nostres preocupacions polítiques, de tot allò que pot interessar un grup.

—També ells parlaven de coses personals —li he objectat, referint-me a en Dom, la Sera, la Lona i en Lari.

—Mal fet.

—Per què? Al capdavall tot es barreja una mica. De vegades pot ser difícil separar la vida pública de les nostres experiències privades. Pensa, per exemple, en el que la Lona va escriure sobre la seva estada a la «residència especial»…

—Això és diferent. La seva experiència allí té un interès general. Això que contes de nosaltres, en canvi, no pot alliçonar ningú.

—Qui sap? —he somrigut.

—Tu ja m’has entès.

—Sí, t’he entès. Saps que ets molt púdic?

—Potser sí —ha reconegut ell—. També ho hauries de ser tu. Per començar, no tens cap necessitat d’escriure tant, amb diàleg i tot, com si fessis una novel·la. Amb unes quantes ratlles cada vegada que convingui, n’hi hauria prou.

—Però si vas ser tu mateix que va voler que continués aquest escrit! —li he recordat—. A mi em venia una mica costa amunt.

—Ja ho sé, ja ho sé, però no d’aquesta manera. T’hi has engrescat massa. No cal que escriguis cada dia. El millor seria que et limitessis a fer una mena de resum mensual amb les coses més sobresortints, si n’hi ha cap…

Hi he accedit, per complaure’l, però com que sóc una mica gata maula (no t’enfadis, eh? Mústels), ho faré a la meva manera. I, posats a fer, inauguraré una altra època que comença amb la constitució del grup primitiu, ara fa tres mesos. La següent entrada, doncs, porta aquesta data: