ANY PRIMER

MES 4

Els noms d’en Doman i en Boixa són a la llista dels objectes perduts del Quarter. Aquest matí hi he anat per tercera vegada i de seguida he vist que havien canviat el paper. Ocupen el setè i el vuitè lloc d’una relació de vint-i-tres noms. No hi ha dubte, doncs, si les coses van com nosaltres suposem, que els van agafar vius i que els han matat. Tampoc no hi ha dubtes que van resistir amenaces i tortures sense trair-nos. Eren de bona fusta.

A la sortida, he fet amistat amb una dona que també acabava de trobar el nom d’un familiar a la llista. La desgràcia comuna ens ha fet simpatitzar i, sense acudir-se-li que podia ser un agent provocador, m’ha abocat tota la seva història. És terrible! L’home exiliat des de fa quinze anys, un germà que té dos individus de la Brigada d’investigació Familiar (nom que ella desconeix) a casa seva, un cunyat (el de la llista) detingut arran d’un escorcoll domiciliari al qual es va negar i ara presumiblement mort, una germana (la muller del detingut) caiguda sota les bales dels policies quan se’ls abraonà damunt aleshores de l’escorcoll en qüestió, un nebot (fill d’un altre germà) desaparegut des de fa sis mesos, una filla casada (i ara separada del marit) amb un individu que és confident del Quarter…

En separar-nos, m’ha invitat a visitar-la. Es diu Penes, un nom que li escau.

En Mústels i jo hem dedicat molts dies a analitzar les causes del fracàs de la nostra organització i, a la fi, hem arribat a aquestes conclusions que, per consell d’ell, sempre ordenat, distribueixo en apartats:

1. Vam partir de la idea d’una mena de comando quan el que calia era lliurar-se a un treball molt pacient de captació a la creació d’un estat d’esperit que fes inevitable la revolta.
2. Vam voler imposar una força inexistent a una força real en lloc de permetre que el nostre moviment madurés.
3. Vam comprometre totes les nostres forces en una acció, sense reflexionar que ens jugàvem el futur a una sola carta.

S’imposa, doncs,

1. Crear un moviment conscient que no es permeti aventures.
2. Renunciar a tota acció directa mentre la força de la nostra organització no aconselli de posar en peu una secció terrorista.
3. Establir contactes amb tots els elements susceptibles d’oposar-se al sistema, i
4. Organitzar el moviment segons un sistema en cadena que s’oposa a la concentració dels seus elements.

(En rellegir-ho, ni ell ni jo no hem quedat gaire satisfets, però per un lloc o altre cal començar).

Ja som quatre. Dos elements nous s’han afegit a l’organització. Es tracta d’una neboda de la Penes (aquella a casa de la qual tenen dos individus de la BIF) i d’un fill del qual no m’havia parlat i que vaig conèixer en visitar-la. L’altra neboda (són dues germanes) sembla que està prou contenta amb la situació i els seus mateixos parents, o sia la Xela, la germana, i en Nari, el cosí, han preferit no parlar-li de res.

En Nari, que és paleta i té uns vint-i-cinc anys, ens ha fet molt bona impressió. És un noi reposat, com en Mústels, i ho enfoca tot amb molt de sentit comú; al mateix temps, no l’espanta el perill.

També ella sembla una bona adquisició. És jove com jo i odia amb una intensitat esfereïdora els individus de la BIF, els quals l’han maltractada tant com han pogut. A la seva germana, en canvi, la tracten bé i fins li fan regals.

—Naturalment —diu ella—. Els deixa fer tot el que volen i més i tot, perquè sovint és ella qui pren la iniciativa.

M’ha mostrat el ventre, ple de cremades i de blaus, perquè darrerament s’han acostumat a una pràctica sinistra: la lliguen i mentre un la munta l’altre la martiritza amb la punta de la cigarreta encesa.

—Encara com ho has resistit…

—També a mi m’estranya. Però, què podia fer? On podia anar? Amb això compten, ells: amb la inèrcia de la gent.

Com que en aquestes condicions no és pas qüestió que torni a casa, s’ha quedat a viure amb nosaltres. El seu cosí però, continuarà amb la mare i hem decidit que sigui l’enllaç d’una altra anella, ja que està convençut que entre els seus companys i amics trobarà xicots decidits a entrar a l’organització.

Un altre. Es diu Dermi i, si hi haguéssim pensat abans, ja faria molts dies que el tindríem amb nosaltres. Se’m va acudir a mi, en rellegir la relació que en Mústels em va dictar del cop on vam perdre bous i esquelles.

—Escolta —li vaig dir—. I aquest que et va facilitar la fuga?… Suposo que sabia el que es feia…

—Per força. Els policies eren dalt, a l’eixida, i disparaven.

—Per què no mires de posar-t’hi en contacte?

Ho va fer. Repetint a la inversa els seus moviments d’aquell dia, va arribar a la porta per on havia sortit i hi trucà. Hi trucàrem, perquè hi vam anar tots dos, convençuts que una parella sempre és més inofensiva que un home sol. Al capdavall, no sabíem amb què ens trobaríem.

Ell mateix ens va obrir, només que aleshores encara no ho sabíem. És un xicot prim, de fet un veritable secall, amb una expressió que sembla que es foti de tot i que jo de seguida vaig trobar simpàtica. Digui el que digui en Mústels, crec que val la pena reproduir part del diàleg. Ell va obrir, doncs, i digué:

—Sí?

En Mústels, que ja havia preparat l’inici de la conversa després de pensar-s’hi molt perquè volia trobar una cosa prou clara i al mateix temps tan poc comprometedora que no ens posés en un mal pas si ens equivocàvem, va mirar pis endins, cap a darrera d’ell, i contestà:

—Aquest passadís ja el conec. Hi vaig passar una nit.

—Ah! —féu en Dermi.

—És clar que aleshores era fosc i jo anava molt de pressa…

En Dermi, que fumava amb pipa, va deixar escapar una llarga glopada de fum, i somrigué:

—Deu fer molt de temps, d’això.

—Sí, prop de dos mesos.

—I d’on veníeu?

—Del pati. Era una nit que hi va haver força soroll.

Ell es va enretirar una mica de la porta.

—Si voleu entrar…

A dins tot va anar molt de pressa i ens vam entendre sense dificultats. En Dermi ens va confessar que temps enrera ell mateix havia provat d’organitzar una mena de cèl·lula al taller de decoració on treballava, però que la cosa no arribà a res perquè ell no tenia dots d’organitzador.

—La veritat —digué còmicament— és que no sabíem què fer. Els altres eren tan incapaços com jo. Teòricament, encara es pot dir que existim, però… No sé si seré un element gaire útil; sóc molt despistat.

—Sigui com sigui, de decisió no us en falta. Aquella nit ho vau demostrar. Molts s’hi haurien pensat dues vegades, abans d’ajudar un fugitiu. No us van molestar, després?

—Sí. Al cap de mitja hora o tres quarts es va presentar una patrulla de peus plans a fer preguntes. Però en van fer a tothom, aquí i a les cases veïnes.

—Vaig deixar un rastre de sang… —digué en Mústels.

Ell hi va treure importància:

—Quatre gotes. Per sort me’n vaig adonar a temps i quan es van presentar ja l’havia fet desaparèixer. Tot va anar bé, doncs.

Vam quedar que, com en Nari, continuaria vivint a casa seva i fent la vida normal, o més o menys normal, de costum. I dic més o menys normal perquè pel que sembla és persona d’hàbits una mica irregulars i força afeccionada a les faldilles. Fins després, concretament ahir, no he sabut que està separat de la dona.

—Per culpa meva, és clar —va afegir amb tota naturalitat—. És una gran noia.

I sospirà, com si li dolgués.

MES 5

Ens reunim regularment un cop cada setmana, però no sempre a la barraca, on tantes anades i vingudes de gent de fora potser acabarien per cridar l’atenció. És més convenient el pis d’en Dermi i ell mateix va proposar-nos que el convertíssim en quarter general del grup. Només ho hem fet fins a cert punt, però. Les armes, per exemple, estan més segures al barri, on continuem lliures de visites policíaques i d’intrusos de tota mena.

Ens veiem cada dissabte a la nit, havent sopat, però a partir de la setmana entrant les reunions seran diumenge a la tarda. Ho aconsella la situació, ja que darrerament hem pogut observar un gran desplegament d’activitat policíaca de banda de vespre i fins a altes hores de la matinada. Pel que ens diuen en Dermi i en Nari, que viuen més en contacte amb la gent que nosaltres, hi ha hagut atracaments i robatoris i fins i tot alguns assalts en ple carrer. No es tracta, però, de res polític; simplement, la gent tenen gana i procuren fer-se-la passar com poden, encara que sigui atacant persones innocents.

En el curs de la darrera reunió, abans-d’ahir l’altre, vam procedir a una revisió de les conclusions a què havíem arribat en Mústels i jo. En Nari i en Dermi creuen que l’acció és imprescindible per dos motius:

Primer (raonament d’en Dermi): cal que l’existència d’una organització de resistència clandestina arribi a coneixement del poble. D’una banda, això pot estimular la creació d’altres moviments paral·lels que contribuiran a la tasca comuna i, sobretot, les nostres accions ens facilitaran el reclutament d’altres elements atrets pels nostres èxits.

Segon (argument d’en Nari): la gent, i es refereix als membres del grup, perdran interès en el nostre moviment si no se’ls proposen objectius concrets i la possibilitat d’actuar. Al cap i a la fi, no podem oblidar que les persones que s’atansen a nosaltres són la part més activa i decidida de la població.

La Xela es mostrà totalment d’acord amb el punt de vista d’aquests companys i jo mateixa, convençuda, els vaig donar la raó. En Mústels, una mica reticent perquè li costa d’oblidar la carnisseria d’aquella nit, va conformar-se a la voluntat general, amb la reserva, acceptada, que mai no comprometrem la totalitat dels nostres efectius en una operació. Tothom va convenir que això seria una imprudència i que, en aquest aspecte, la nostra anàlisi havia estat justa.

Hem desenterrat novament totes les armes i municions i les hem distribuïdes. Encara en faltarà, perquè tant en Dermi com en Nari i la Xela han treballat de valent i el segon ja té un grup sencer a les seves ordres (amb ramificacions per part d’alguns dels seus elements) mentre la Xela i en Dermi estan acabant de constituir els seus. Jo, per la meva banda, he allistat, no sé si gaire sorpresa, el doctor Xeni; al capdavall, en potència, ja era un dels nostres. Vaig topar-m’hi en sortir de fer unes compres i, com que ell havia acabat les visites, em va invitar a fer un cafè. Estava sulfurat per les darreres disposicions (que jo desconeixia, naturalment) en matèria d’hospitals. Prescindint alegrement que no es tracta d’establiments estatals, l’administració havia decidit nomenar un delegat governatiu amb plens poders, i la primera disposició que se li acudí a aquest oficial fou d’establir l’obligatorietat d’una declaració jurada de fidelitat als governants sense la qual no s’admetria cap pacient. Per si fos poc, a les seves ordres tenia un equip de «tècnics» que anaven envaint els diferents serveis i pretenien fins i tot controlar l’administració de fàrmacs (com va dir ell).

—Cal que els aturem els peus —va manifestar-me—. A poc a poc no quedarà ni una sola activitat lliure i, en aquell moment, ja serà impossible de fer res. Cadascú de nosaltres portarà contínuament un policia al costat. Hi haurà dues menes de poblacions, l’una sobreposada a l’altra, totalment equilibrades. Tants ciutadans, tants policies…

—Ja sabeu que n’hi ha que treballen per impedir-ho —vaig recordar-li.

—Sí, ho sé. Sou admirables. Us heu refet, ja?

—Ens refem.

—Hi tindria lloc, un metge, entre vosaltres?

—Sí —vaig dir-li—. Sempre que estigui disposat a empunyar una arma si cal. No vull dir que sigui indispensable, però…

—A qui he de veure? —em va tallar ell.

—A ningú més. A mi.

—Ets el cap, ara?

—Sóc el teu contacte, si acceptes.

Li vaig explicar el nostre tipus d’organització, sense donar-li cap nom, perquè només ha de saber el meu, i ell assentí a tot. No té cap mena d’experiència de conspirador, però és prou intel·ligent per haver-se fet càrrec a l’acte que és elemental no afeixugar ningú amb coneixements innecessaris.

Abans de separar-nos, vaig prendre nota mental del seu telèfon particular i vam convenir un mot d’identificació per si em contestaven la seva dona o la sogra, amb la qual viu. Diu que ni l’una ni l’altra no l’aprovarien. Això no m’agrada, és clar, però en el seu cas potser no té tanta importància; un metge sempre troba excuses raonables per abandonar la llar, de nit i de dia.

Tornem a les armes. Ens convé disposar d’un bon estoc de pistoles i municions i en Dermi ens ha fet veure la conveniència de fer-nos amb metralletes, però això és difícil. A les armeries no n’hi ha, ens caldria assaltar un dipòsit de la policia i no comptem amb forces suficients. Tots hi hem convingut. Hem acordat, però, d’estudiar la possibilitat, avançada per Nari, d’atacar escamots reduïts de policies. És perillós, però pot donar resultat. De tota manera, després se m’ha acudit una altra idea i en Mústels, al qual ja l’he exposada, la troba molt bona. Es tractaria d’esbrinar les adreces d’uns quants policies i escometre’ls individualment, a casa, per prendre’ls les armes. Abans, però, ens caldria saber amb seguretat si les conserven en acabar el servei o si les han de deixar a l’armeria del Quarter. Ben mirat, això darrer sembla més lògic. Ja ho veurem.

MES 6

La idea d’assaltar individualment els policies ha fet progressos, o sia que agrada a tothom, i dos dels homes del grup d’en Nari s’encarreguen en aquests moments de la investigació preliminar, segons el resultat de la qual decidirem. Ja hem decidit, en canvi, l’assalt d’una armeria d’acord amb els procediments que es van seguir l’altra vegada. Hi participaran en Dermi, un dels seus homes i jo. De passada: s’ha convingut que en totes les nostres operacions hi prendrà part pel cap baix una dona. Ho aconsellen factors d’ordre psicològic.

Fa temps que havia d’haver dit que en Frodi i jo ens lliurem intensament a l’estudi. Sí, tal com sona: tots dos. Ara, tot d’una, als meus vint anys, m’ha entrat un gran afany de saber al qual potser contribueix el fet d’haver d’escriure (amb molt de gust) aquesta mena de diari de les nostres activitats. Vull fer-ho més bé cada dia, i per això m’he d’instruir. A més, he descobert que estudiar és divertit. Bé, vull dir distret. I encara més fer-ho en companyia d’en Frodi, sempre tan ple de curiositats, tan eixerit. Abans no havia tingut gaire ocasió d’adonar-me’n i després va passar per aquell període melangiós i tèrbol arran de la mort dels seus pares, però ara que s’ha anat refent amb l’ajut del temps i de la vida lliure que mena aquí, a les barraques, he tingut ocasió de veure que és un noi espavilat i d’un natural espontani que encisa, si bé de vegades també té sortides que em deixa confusa, com l’altre dia, quan va dir-me:

—Per què no em deixes veure com ets de bonica, Bena?

—Què vols dir? —li vaig preguntar, una mica estranyada.

—Sí —féu ell—, com aquell vespre que vaig entrar quan no m’esperàveu…

—Frodi! —vaig exclamar—. Te n’hauries de donar vergonya. Els nois no les demanen, aquestes coses!

—Per què?

—Perquè no. És lleig.

Però ell em va contestar amb una lògica implacable:

—Com pot ser lleig, si ets tan bonica?

Ja sé que no hi havia malícia, encara és massa mocós, però em vaig quedar tota torbada. Sortosament no va insistir, complagut per aquell petit triomf de la seva intel·ligència que li havia permès de trobar un argument tan oportú. En troba també en altres ocasions, perquè té una intel·ligència natural, desperta. És una llàstima que no hi hagi escoles, que no tingui cap possibilitat de seguir estudis superiors al seu moment. És clar que és molt jove i que d’aquí que tingui setze o divuit anys poden passar moltes coses, pot haver-hi un canvi. Per nosaltres no quedarà.

Assalt a l’armeria. Tot ha anat amb una precisió de rellotge. A les onze, en el precís instant que en Dermi i jo arribàvem davant la casa del senyor Lors, l’armer, un cotxe s’ha aturat a la cantonada i el tercer home (per a mi no té nom) s’ha reunit amb nosaltres. Un individu alt, massís, quadrat com un armari o com un d’aquests perdonavides de pel·lícula de gàngsters. La porta era tancada, però ha fet saltar el pany amb un cop d’espatlla, amb tota facilitat. És clar que no hi tenia cap mèrit; aquella mateixa tarda un altre dels homes d’en Dermi s’havia encarregat de manipular-lo a base de substituir els cargols originals per uns de més curts que ben just si l’aguantaven.

Dins, hem pujat silenciosament fins al pis, un segon, i jo he trucat mentre ells dos es dissimulaven. Però a la porta no hi ha espiell i una veu de dona ha preguntat:

—Qui demana?

—Senyora Merxe… —he fet, perquè aquest era el nom que havia vist a la bústia, i ella ha obert immediatament.

Ha badat la boca, però no ha arribat a cridar quan s’ha trobat amb les pistoles que l’apuntaven, perquè jo ja li deia:

—No volem fer mal a ningú. Obeeixi i no li passarà res.

L’hem fet entrar cap al menjador, on hi havia l’armer amb el diari a les mans i una noia, la seva filla, que feia ganxet. Ni l’un ni l’altre no s’han resistit i el senyor Lors s’ha avingut fàcilment a acompanyar-nos a la botiga. Tot seguit hem vist que eren gent plens de sentit comú, i per això han comprès que ens calia lligar les dones abans d’anar-nos-en. S’hi han prestat, doncs, sense escarafalls i cal dir que, a soles, no han fet res per alliberar-se de la mordassa o de la corda, ja que en tornar al pis, un cop completada la nostra missió, totes dues continuaven exactament on les havíem deixades.

Ell, al cotxe, ha volgut saber:

—Sou els mateixos que temps enrera van atacar el meu col·lega?

I nosaltres li hem contestat:

—Som de la mateixa colla.

Secretament, potser és un simpatitzant, perquè encara que no hagi dit res, a la botiga ens ha donat tota mena de facilitats i fins ha tret unes automàtiques amagades que nosaltres no havíem vist.

—Són armes de reglament —ens ha dit—. Les que usen els oficials de la policia.

De nou al pis, l’hem lligat com a les dones, laxament, perquè ell mateix es pogués deslligar si s’ho proposava. Al capdavall, amb deu minuts en teníem prou per desaparèixer.

Al carrer, el tercer home, ara ja innecessari, s’ha separat de nosaltres com era convingut i en Dermi i jo ens hem adreçat al barri del riu, on en Mústels i la Xela ens esperaven a cinc-cents metres de les barraques per tal d’ajudar-nos a traslladar el carregament, quinze armes de calibres diversos i prop de quatre-centes bales. Ah, i una gran enciclopèdia il·lustrada, d’un miler de pàgines, que no he pogut resistir la temptació de pispar en veure-la sobre el moble-biblioteca del menjador de l’armer…

La darrera observació em fa pensar que en referir-me a les meves ganes d’aprendre, hauria hagut de precisar que ara els llibres ja no són un problema. En Dermi en té una gran quantitat, potser dos o tres-cents, i ens deixa tots els que volem. Abans, però, ja n’havíem aconseguit uns quants a través de la Xela, que és parenta llunyana d’un llibreter. Sort d’això, perquè ara a les llibreries no en poden vendre a tothom; cal justificar que els necessites i et prenen el nom i l’adreça a «efectes administratius», com diuen. Aquests establiments, doncs, han caigut sota el control de l’estat, cosa que ningú no havia dit encara.

MES 7

Hem fet un gran descobriment: hi ha escoles clandestines! Entengui’s, escoles oficials, on reben ensenyança els fills dels dignataris del govern i d’altres ciutadans de les classes privilegiades. Queda ben clar, per si hi havia algun dubte, que les mesures dictades temps enrera obeïen a l’única finalitat de perjudicar el poble, de servar-lo en la ignorància.

Ho ha descobert en Nari quan l’equip de paletes amb què treballa ha estat cridat a construir uns annexos en un edifici oficial pretesament destinat a la conservació de documents històrics. Els nois en aquest moment fan vacances, però ells i els altres paletes han vist dormitoris i aules, una gran cuina i un gran menjador amb capacitat per més de cent persones, tot de coses que fan suposar que els alumnes hi resideixen com a interns durant el període escolar. També hi ha camps de joc, un gimnàs i una capella, tot fora de la vista del públic, en un pati interior protegit pels edificis entorn dels quals, per més seguretat, es dreça una paret alta i casernària.

En Nari, que s’ha lliurat a una veritable investigació dintre d’aquells murs, fins i tot ha descobert quaderns d’exercicis escolars, llibres de text i papers abandonats amb apunts de lliçons. No s’ha atrevit a forçar mobles tancats on suposa que pot haver-hi llistes d’alumnes i de professors, potser la documentació de les matrícules dels nois i tot d’altres documents interessants. Però no cal, l’evidència és prou clara i palesa un cop més la mala fe d’un sistema que ens furta tota possibilitat de construir el nostre futur.

Tenim ja un informe molt precís dels homes encarregats d’esbrinar si els policies s’enduien les armes a casa en acabar el servei. La conclusió és negativa: llevat de la pistola, les armes es queden al Quarter, en un indret no precisat dels subterranis. Si volem aconseguir metralletes, doncs, caldrà que ataquem els escamots de servei. Això ha fet reflexionar la Xela que fins ara tots els nostres plans s’han encaminat a destruir els individus de la BIF, com si les altres branques de la policia fossin inofensives. Segons ella, el que caldria és atacar els oficials que ocupen llocs de comandament i són per tant més responsables. Però això presenta algunes dificultats; aquesta gent no vesteixen d’uniforme, desconeixem com se diuen i on viuen… És a dir, jo en conec un, un tal Meris que solia venir al «Canquis», el bar on anava abans, i que una vegada em va confiar que tenia el grau de capità. Devia dir-ho per impressionar-me. Em pregunto, doncs, si això no seria un cap de pont…

Caldrà que en parli a en Mústels.

Ha estat innecessari. Ho ha vist escrit i la seva resposta no m’ha sorprès:

—No.

—No tens confiança en mi? —li he preguntat.

Ell s’ha mig arronsat d’espatlles.

—Què vol dir, tenir confiança? Si tornes a freqüentar el bar, et veuràs obligada a reprendre la vida d’abans, perquè no dependrà de tu sola. L’ambient, les sol·licitacions constants, l’afalac…

—Sé defensar-me molt bé contra tot això, si vull.

—Suposem-ho. Potser sí. Però ningú no aconsegueix res sense donar alguna cosa. M’entens, oi?

—Sí.

—Només hi ha un indret on podries fer-te amb la mena d’informacions que ens interessen: al llit. I per això no hi passo. Vull dir —ha afegit— si hem de continuar essent l’un per l’altre el que som ara.

Què podia contestar-li? No tornaré al «Canquis».

Ahir vam liquidar sis individus, en tres indrets diferents de la ciutat i per obra de tres equips de quatre homes. Ho vam fer a la tarda, quan és més fàcil fer-se obrir un pis sense dificultat, i els homes foren executats amb arma blanca. L’operació conjunta fou decidida quaranta-vuit hores abans i es basà en tres informes que ens arribaren simultàniament.

Els cadàvers, que no era possible de traslladar en aquella hora, van ser abandonats a les cases respectives, a la decisió posterior de les famílies afectades. Es va convenir per una majoria de tres vots, el de la Xela, en Nari i en Dermi. Tots tres van al·legar que les guerres, i això és una guerra, no es fan amb bons sentiments. L’argument no és nou i calia esperar que algú o altre el repetís. Jo vaig votar contra, com en Mústels, però no per això deixo de reconèixer que en Nari estava ple de raó quan va precisar:

—Algú o altre s’ha de decidir a deixar els escrúpols de banda. Si no ho fem nosaltres, ho faran d’altres, i aquests tindran dret de dir-nos que no hem sabut assumir les nostres responsabilitats.

Ni els dos diaris que es publiquen ni la ràdio no han dit res dels atemptats, cosa prou normal, però en un dels papers, per excepció, hi ha un article o editorial que hi al·ludeix en termes amenaçadors que deuen haver estranyat tots aquells que ignoren les nostres activitats, o sigui la generalitat de la població…

M’interrompo per dir que en Mústels ha estat detingut. M’ha portat la notícia en Nari, testimoni presencial de la detenció. Ell, en Mústels, havia anat a veure el seu pare, un vell que viu als afores de la ciutat, en un hort o casa de camp, i en tornar s’ha trobat amb en Nari que venia de casa d’un dels contactes. S’han entretingut un moment a beure un cafè en un bar de la barriada i quan ja es disposaven a sortir ha entrat la policia. Devien fer una ràtzia, perquè han demanat papers a tothom i s’han endut una dona i tres homes, un d’ells el nostre company.

Si l’identifiquen està perdut. I molt em temo (en Nari i la Xela també) que l’identificaran. Els individus que vam atacar aquell dia de la carnisseria, el van veure bé i devien donar la seva descripció. Per si fos poc, hi ha l’assumpte que el determinà a llençar-se a l’aventura de la clandestinitat. Mai ningú no n’ha parlat, en aquestes pàgines, i per tant potser ja és hora d’explicar que en aplegar-se amb en Joli i la Donis havia agredit un dels oficials que solen acompanyar els agents del «Servei d’Ordre Agrícola», encarregats de fer complir les moltes regulacions que afeixuguen la vida del pagès i que acabaran per liquidar aquest estament en el qual pràcticament ja només queden vells. I al Quarter, naturalment, deu haver-hi un informe dels fets en qüestió, severament castigats, com tot atemptat, per lleuger que sigui, contra els encarregats de l’ordre.

M’he obligat a prendre’m serenament la notícia. No és el moment de perdre el cap ni de deixar-se dominar pels nervis. Cal fer una cosa o altra, i fer-la immediatament. Per primera providència, consultaré en Xeni, el metge. Ell, per la seva professió, ha de tenir amistats i relacions que potser ens podran servir.

Acabo de sortir del bufet del senyor Anela, advocat i jutge municipal d’un dels barris de la ciutat. Hi hem anat amb la infermera d’en Xeni, la Càlia, parenta del magistrat per casament d’un germà seu amb una germana d’ell. Tot això ha estat idea del doctor, el qual per desgràcia no té tantes relacions com em pensava. Confessa que les que tenia les ha anat deixant perdre per desinterès i, en part, perquè no se sent còmode en el seu element, la burgesia.

Sigui com sigui, aquest jutge potser serà una troballa. La Càlia, que sospito que deu pertànyer a la xarxa del doctor, perquè només d’aquesta manera s’explica el seu interès, pel camí ja m’ha dit que el seu parent formava part de l’oposició, és a dir, d’una suposada oposició no organitzada, gent que no accepten el sistema a ulls clucs i fan tot el possible per posar-li bastons a les rodes sense comprometre’s gaire. Però jo he trobat que l’home era prou decidit, i no pot negar-se que ha parlat clar:

—Només un tant per cent de detinguts és oficialment incriminat, i aleshores és el tribunal especial que entén en la causa. Nosaltres, la magistratura ordinària, no hi tenim res a veure. Directament, doncs, no puc fer res, però indirectament puc interessar-hi alguns col·legues de la jurisdicció especial i aconseguir informació. Ara, si el seu familiar és retingut al «Quarter», sense atestar, no podré ajudar-la. Allò és un món tancat, on no s’admeten ingerències de ningú. De tota manera —ha afegit— sempre hi ha camins i, si convingués, potser li’n podria indicar un. Però només indicar, m’entén?

He contestat que sí, sense estar-ne segura. Confiem que la gestió prop dels seus col·legues doni resultat.

En Frodi, que em veu pensarosa, prova de consolar-me i avui ha tingut una sortida d’allò més xocant.

—Oi que estàs trista, Bena? —m’ha preguntat.

—Preocupada —li he dit.

—Trobes a faltar en Mústels…

—Tots, el trobem a faltar.

—Però tu més.

Se m’ha atansat i amb tota innocència (al capdavall encara no ha fet els onze anys), m’ha dit:

—Vols que dormi amb tu, aquesta nit?

La detenció d’en Mústels, encara que sigui un cop seriós, no ha afectat la marxa de l’organització. Sé que en Dermi i la Xela ja han completat els seus grups respectius i que alguns dels homes (o dones) d’en Nari també compten ja amb una cèl·lula completa. Afegint-hi la colla del doctor Xeni, amb el qual he parlat avui, calculo que els efectius actuals ja sumen una trentena de persones.

D’una d’elles, a través d’en Nari, ens arriba la notícia que cada nit hi ha un vehicle de la policia mòbil estacionat a la sortida del barri de les Teules, on sembla que efectuen operacions de control. Es tracta de sis homes (el xofer inclòs) amb metralletes i pistoles i, segons l’home d’en Nari, se’ls podria atacar fàcilment des de l’antiga caseta de burots. Hem convingut que el mateix Nari i en Dermi estudiaran el terreny un matí, abans d’entrar al treball, quan el cotxe policial ja ha desaparegut d’aquells topants.

MES 8

M’he arribat al «Quarter» a consultar les llistes d’objectes perduts, però el nom d’en Mústels no hi és. M’estranya una mica el silenci del senyor Anela, el jutge, ja que va quedar entès que es tractava d’una cosa urgent. No sé si interpretar-ho com un senyal favorable (podria ser que algun dels seus amics magistrats li hagués donat esperances de saber alguna cosa) o desfavorable (podria ser que hagués esbrinat que era mort i li dolgui d’haver de dir-m’ho). Esperaré uns quants dies més i, si continua sense fer-me avisar per la Càlia, em presentaré al seu despatx.

Atacarem el vehicle de policia del barri de les Teules, ja està decidit. Si tot va com cal, ens farem amb sis metralletes, sis pistoles i les municions corresponents.

Se n’encarregarà la colla d’en Nari reforçada per la Xela i tres homes dels seus, però l’atac no tindrà lloc fins la setmana entrant, quan hàgim tingut temps de fabricar unes quantes dotzenes de bombes de mà amb llaunes buides de conserva segons una fórmula que hem llegit en un llibre d’en Dermi on es descriuen experiències dels grups de resistència durant la darrera guerra.

Cal dir que tots estem una mica excitats.

El senyor Anela no ha pogut esbrinar res. L’he visitat aquest matí, després de ser citada a través de la Càlia, i no ha anat amb embuts.

—Ja suposo que vostè devia estar impacient —ha començat per dir-me—, però és que jo volia donar-li una resposta concreta, segura. Fins ara, a partir d’ahir al vespre, no estic en situació d’afirmar que el nom del seu familiar és totalment desconegut dels meus col·legues, tant de la jurisdicció especial com de l’ordinària. Cal concloure, doncs, que continua al «Quarter» i que, per ara, no hi ha cap intenció de processar-lo.

—Què he de fer, doncs?

—Vaig dir-li que podia indicar-li un camí… Vostè hi té molt d’interès, per aquest parent?

—Sí.

—Molt bé —ha dit, s’ha tret les ulleres i se les ha netejades amb un mocador de butxaca—. I ara permeti’m una altra pregunta… És ofensiva però no voldria que es molestés…

—Digui.

—Fins on està disposada a arribar per saber alguna cosa d’ell? Vull dir: és gaire escrupolosa, vostè?

Jo ni m’he ruboritzat.

—Gens.

—Bé… El cas és que conec, de referències, el nebot d’un col·lega meu que pertany a la policia, on té un lloc responsable al departament de coordinació, un servei nou. Per atzar, sé d’ell dues coses que li poden ser útils si de debò no és escrupolosa… Entengui que ara parlo com un amic, no com a magistrat. No tinc res a veure amb aquest noi ni cap ganes de relacionar-m’hi…

He somrigut.

—I una d’aquestes coses és que li agraden les faldilles —he dit.

—Exacte. Vostè és una noia vistosa i agradable… molt agradable…

—I l’altra? —l’he interromput.

—Sí. L’altra és que freqüenta molt un bar del barri alt, «El planeta». No gaire ben reputat, pel que tinc entès…

—Ja el conec.

—Ah! Millor, doncs. —S’ha inclinat endavant, amb les ulleres novament posades—. M’estalvia explicacions…

—Hi ha una cosa, però —li he dit—, que no veig clara. M’ha donat un consell perfectament immoral que no s’avé gaire amb la situació que vostè ocupa…

—Potser no —m’ha confessat—. Però sóc un home immoral. Ho som tots. I d’aquí a un moment encara li ho semblaré més. Perquè tot això té un preu.

—No em digui que vol dormir amb mi! —he exclamat.

—No, no! Vostè fa molt goig, però hi ha coses més importants. Si més no, a la meva edat. El que vull és que em comuniqui qualsevol possible confidència que li faci aquest individu.

—Un treball d’espia…

—Sí. És brut, és lleig, però això és el que li demano.

—I si m’hi nego?

—No s’hi nega —ha replicat ell dolçament—. No s’hi pot negar. Pensi que pel sol fet d’haver-se interessat per aquest detingut polític, s’ha posat a les meves mans. Podria denunciar-la.

—I què?

—La detindrien, ho sap tan bé com jo.

—I vostè seria capaç de denunciar-me?

—Totalment capaç. Ja li he dit que era un home immoral. Un home que pot fer molt de mal.

—Però no perquè sí, oi?

Ell ha brandat el cap, amb una rialleta prima i trista.

—No, no perquè sí. Més aviat diria que per evitar que el mal s’apoderi totalment de nosaltres.

—Ja ho entenc —he dit mentre m’aixecava—. De moment, em sembla que estem al mateix costat.

Però això no estava disposat a discutir-ho, ho he vist quan ha fet:

—D’acord, doncs?

—D’acord. Ens embrutarem.

Llavors ha agafat un llapis i ha apuntat ràpidament un número en un tros de paper.

—Aprengui’s de memòria aquest telèfon i, cada cop que sàpiga alguna cosa, per insignificant que sigui, truqui per convenir una cita amb la persona que contestarà. Vostè és la seva germana, Grela. Aquí, recordi-ho, no hi ha de tornar més.

—I com se diu el policia?

—Ah, sí! Mestranal. Un xicot alt, ros, ben plantat…

—Pel que sembla, està molt segur que hi tindré èxit!

—Totalment. Li agraden les noies com vostè. De fet, agraden a tothom.

Ho ha dit a tall de compliment, és clar, però jo ho he trobat amarg com un insult. Quan baixava les escales, m’hauria costat poc de plorar.