MES 8

La Bena m’ha confiat provisionalment la redacció d’aquest diari. Vol que durant la seva absència continuï parlant de les activitats del grup. Ho faré més concisament que ella, en part perquè a mi escriure no m’agrada gens i, en part, perquè no aprovo un to massa personal en aquesta mena de documents. Tampoc no aprovo gaire que se n’hagi anat darrera d’aquest Mestranal. No crec que en surti res de bo i l’únic que aconseguirà serà de prostituir-se un cop més. Així mateix li ho he dit, de manera que no tinc perquè callar-ho. Però ella és atrevida, li agrada de ficar-se a la gola del llop. Confiem que ens torni tal com se n’ha anat, perquè és una bona noia i me l’estimo.

DIA 11

Hem atacat la patrulla a cop de bombes de fabricació casolana. Tot ha estat d’una senzillesa esfereïdora. Els quatre agents que havien saltat del cotxe han caigut a l’acte. Els altres dos s’han defensat, però en aquell moment ja tenien la partida perduda. En veure que moria el seu company, el Sobrevivent s’ha rendit. Ens pensem que som molt durs però no ens hem vist amb cor de liquidar-lo. Li hem posat les manilles, passades pel volant del vehicle, i hem fugit amb totes les armes. A més de les metralletes i de les pistoles amb què ja comptàvem, hem tingut l’alegria de descobrir dues dotzenes de granades en un compartiment especial del cotxe.

Hem fet molt de soroll, ha estat una veritable batalla, i quan hem reduït el Sobrevivent ja feia estona que a les finestres i als terrats de les cases veïnes hi havia gent que contemplaven l’espectacle. Ningú no hi ha intervingut ni hem sentit cap crit hostil.

DIA 13

Des d’ahir que la policia es lliura a una disbauxa d’escorcolls. Tot és conseqüència, naturalment, de la nostra acció. No acabem de veure, però, quin criteri segueixen. Probablement molesten les persones que ja tenen fitxades i que, per un motiu o altre, han caigut a les seves mans amb anterioritat. Es diu que hi ha nombrosos detinguts, sobretot obrers i intel·lectuals. Aquí al barri, però, tot continua tranquil.

Continuen les detencions i els escorcolls. Les patrulles de la policia han estat reforçades i a la nit, pel carrer, es demana la documentació a tothom.

DIA 16

Hem estat a punt de caure en mans dels esbirros. Érem a casa d’en Dermi, on teníem reunió, quan han trucat, però hem fet el sord, com si no hi hagués ningú, i quan han començat a esbotzar la porta hem fugit per darrera. Sabíem que es tractava d’ells per la impaciència dels trucs i la remor de botes que indicava la presència d’unes quantes persones. Per sort sempre fan les coses a mitges i el barri no estava acordonat. Ens hem escapolit, doncs, per les eixides veïnes, seguint un camí que en Dermi ja tenia previst per si es presentava la necessitat.

Ara, és clar, ell no pot tornar a casa seva i la prudència fins i tot aconsella que no es presenti al treball. Viurà amb nosaltres, doncs. Al capdavall, ara a la barraca sobra lloc.

DIA 19

M’he trobat cara a cara amb en Tenil, un dels dos individus que teníem a casa. M’ha reconegut, naturalment, i no m’he atrevit a negar-li la paraula quan m’ha aturat. Pel carrer sembla un altre home. Vull dir que en veure’l tan polit, tan normal, costa d’imaginar que és el mateix energumen que se m’abalançava damunt amb un enfilall de paraules obscenes quan me li negava.

Jo no sé què em pensava. Potser que em detindria o em faria detenir, que m’amenaçaria… I no, res d’això. M’ha fet unes reflexions sobre les filles que abandonen els pares, ha lamentat la disgregació de les famílies i m’ha advertit paternalment sobre els perills morals del concubinatge. Pel que he comprès, està convençut que me’n vaig anar a viure amb un home. No l’he desenganyat, és clar.

Ara m’adono que he caigut en el mateix pecat que reprotxava a la Bena: la nota, el to personals. Potser sí que és inevitable. En tot cas això em servirà per no jutjar tan precipitadament en el futur.

DIA 21

Es planteja el problema dels diners. Els que va aportar Lari al grup s’han anat acabant i nosaltres tres, el nen, en Dermi i jo, no en guanyem cap. D’altra banda, ens convé disposar de reserves. I els companys no ens poden pas ajudar. Vull dir que no s’han de treure pas el pa de la boca. Prou magre que ho passen.

Ho hem discutit, doncs, a la barraca amb en Nari, però per ara no hi hem sabut trobar una solució. Assaltar un banc? Actualment, és massa arriscat. Tot és arriscat, ara. La vigilància policíaca no minva i ens condemna a la inactivitat. A la fi hem convingut que cadascú de nosaltres convocarà els elements del seu grup per parlar-ne.

DIA 22

Un dels meus contactes, en Morina, ha trobat el desllorigador. Un parent llunyà seu, amb el qual té relacions esporàdiques, cobra per una gran empresa i hi ha dies que a la cartera duu per valor de més d’un milió en talons i efectiu. Alguns dels talons deuen ser nominals, és clar, però d’altres deuen anar al portador. Segons ell, atacar en Morina, seria una cosa ben senzilla, ja que l’home fa la seva feina tot sol, sense cap mena d’escorta, amb una cartera discreta que no es distingeix en res dels milers de carteres que cada dia es veuen per la ciutat.

S’ha ofert a assenyalar-nos el parent en qüestió, però de primer he de consultar els companys.

DIA 24

Tots som favorables a dur endavant l’operació; ens n’encarregarem jo i dos dels meus homes. Com que per endavant no podem saber la ruta que l’individu seguirà, ens veurem obligats a improvisar sobre la marxa. La línia general, però, serà aquesta: un dels meus homes el seguirà en cotxe i l’altre i jo a peu. En arribar en un indret que ens sembli favorable, ens li atansarem tots dos i l’invitarem a pujar al vehicle sota l’amenaça dissimulada de les pistoles. Dins del cotxe, obrirem la cartera, recollirem els diners i els talons i, si n’hi ha al portador, jo m’encarregaré d’anar a cobrar-los mentre ells s’enduen l’individu als afores, on el deixaran al cap d’un temps prudencial.

Ja sé que a la pràctica es poden presentar pegues, però no vam pas escollir aquesta mena de vida perquè sí. En fer-ho, sabíem que ens hi jugàvem la pell.

DIA 26

Fa dos dies que no he vist en Dermi; ha desaparegut. Potser no té res d’estrany, ja va dir la Bena que era un faldiller i em consta que no mentí. A part que al seu pis molt sovint hi ha senyals del pas d’alguna dona, la primera nit que dormí a la barraca ja em volia fer l’amor. Però jo vaig ser ben clara:

—Mira, Dermi: durant setmanes m’han donat puntades de peu i cops de puny, m’han pessigat i m’han cremat amb cigarretes enceses per fer-me això que ara em vols fer tu. És massa recent perquè ho hagi oblidat, sobretot si tens present que jo era verge… Què et sembla que t’he de contestar?

Vaig veure que tenia prou sentit comú per no parlar-me’n més.

Però ara ha desaparegut i, si bé és possible que hi hagi una dona entremig, tampoc no puc descartar el pensament que la seva absència obeeix a d’altres motius; poden haver-lo detingut.

Pel que pugui ser, aquesta nit en Frodi i jo dormirem a la barraca de la mare de la Bena. A ell no li vindrà de nou, hi dorm més d’un cop, perquè s’ha fet molt amic de la vella.

DIA 27

M’havia preocupat inútilment. En Dermi ja torna a ser aquí, acompanyat. M’he quedat com una mona, perquè ella és l’Olva, la meva cosina casada amb un confident de la policia del qual després se separà. Ja en parla la Bena. I ella també ha tingut una gran sorpresa, en Dermi li havia parlat del grup, però sense donar-li noms. Ara serà un dels nostres, doncs. De tota manera, no sé com s’hi adaptarà, ella sempre ha viscut més bé que nosaltres, si bé ja m’imagino que darrerament, des de la separació, tot havia canviat. No ens vèiem gaire. Més valdria que s’haguessin quedat al pis tots dos, però ja comprenc que no ho hagi volgut. El seu marit s’hi deixa caure ara i adés a cercar raons i, com que té males puces, s’exposaven a rebre de valent. Sort que ella, en el fons, és una noia de bon caràcter…

DIA 31

Ja coneixem el parent d’en Morina, un home camacurt i galtaplena, d’expressió simpàtica, que de segur que no es resistirà gaire. Ens hem passat tres dies cercant-lo o, més ben dit, esperant-lo prop del seu domicili a primeres hores del matí, quan se’n va a la feina. Potser estava malalt, o sortia més aviat, el fet és que fins avui no l’hem vist. Nosaltres érem en un bar que hi ha a l’altra banda de carrer i després, amb en Clira i l’Albi, que faran equip amb mi, l’hem seguit una estona per acabar de familiaritzar-nos amb el seu aspecte i evitar el perill de confondre’l amb algú altre. D’homes com ell, n’hi ha molts.

Com que ara ja està tot a punt, doncs, enllestirem aviat. Si no hi ha res de nou, demà passat.

MES 9

DIA 1

Això que l’Olva se n’hagi vingut a viure a la barraca té els seus inconvenients. A la nit es fan l’amor, sorollosament, sense cap mena de discreció, com si fossin sols. Sobretot ella. No em pensava pas que fos així, però no para de gemegar, de sospirar, i em fa posar nerviosa. Tampoc no estalvia les paraules, algunes d’elles força xocants en boca d’una dona. Però ella diu que no. Perquè aquest matí li n’he parlat.

En lloc de ruboritzar-se o avergonyir-se, s’ha posat a riure. Segons ella això no té res de particular i, per la resta, es veu que ni se n’adona, del que diu. Posada a fer-me confidències, m’ha explicat que en Dermi ja era el tercer amant que tenia, però que cap dels altres no se li podia comparar. La mosca morta!

Si continuen així, no em quedarà més remei que anar-me’n a dormir cada nit a la barraca de la vella.

DIA 2

Ens li hem atansat al capdavall del carrer Fornal, abans de desembocar a la plaça, un indret ideal, de cases baixes i gairebé sempre tancades, per on la gent només passen per fer drecera. No ens pensàvem que fos possible, perquè el cotxe se n’havia anat a fer la volta pel carrer del Comerç i no l’hem tornat a veure fins que estàvem a punt de sortir de la recolzada que fa el passatge. No hauria tingut objecte adreçar-nos-hi sense poder disposar del vehicle immediatament. Però tal com ha anat era com si ho haguéssim assajat una dotzena de vegades.

Ell, en sentir la pistola amb què l’Albi el pitjava des de darrera, sense treure-se-la de la butxaca, s’ha posat blanc, groc, cadavèric, i si el cotxe hagués estat més lluny, estic segura que ens hauria calgut dur-lo a pes de braços. Fa tants anys que es dedica a cobrar sense que mai no li hagi passat res, que es veia ben clar que no estava preparat.

Als dos segons, doncs, era dalt del cotxe, entre l’Albi i jo, quequejant no sé què. No m’hi he fixat, prou feina tenia amb la cartera, tancada amb una claueta que duia a la butxaca de l’armilla, penjada d’una cadena com de rellotge. És a dir, també hi havia un rellotge, a l’altra butxaca, d’on ha saltat en forcejar jo. L’Albi el tranquil·litzava, assegurant-li que no li faríem res.

Dins la cartera de mà hi havia un paquet de bitllets que no hem comptat fins després, i set talons, entre ells tres al portador, però només n’he pogut cobrar dos, ja que eren en bancs diferents i al segon establiment m’han fet esperar tanta estona que en sortir m’ha semblat més prudent deixar l’altre; en aquella hora l’home ja devia tornar a estar en llibertat i podia haver-se-li acudit de telefonar al banc.

Tot amb tot, no ens podem queixar. És cert que esperàvem fer més, però set-cents trenta mil diners és una bonica quantitat.

DIA 5

Se m’ha acudit de fer un tomb pel «Quarter», a veure si hi havia algun conegut a la llista d’objectes perduts. No sé què esperava, però m’he quedat glaçada en llegir el nom d’en Mústels. De manera que, a despit de tot, la Bena no ha pogut evitar que l’executessin…

És curiós que precisament avui hagi vingut a les barraques per primera vegada des que se n’anà. Però no l’he vista, s’ha presentat mentre jo era al «Quarter» i no ho he sabut fins després, per en Frodi. La seva mare em diu que semblava animada. Cal creure, doncs, que ignora la mort del seu amic. És el que em temia: s’ha prostituït per no res.

DIA 7

L’Olva està formant la seva colla i hem decidit que passi a ocupar el lloc que ocupava en Mústels. Això significa que ara hi ha majoria de dones al grup diguem-ne dirigent. També que tres d’aquestes persones són parents i una altra, en Dermi, està sentimentalment vinculada a la família a través d’un dels seus membres. No sé si m’agrada. Però he dit que sí, com tothom, quan el nostre company l’ha proposada. Potser vaig equivocar-me en pensar que li costaria d’adaptar-se a la nostra vida. És cert que fins ara no ha pres part en cap operació, però no sols no es queixa de les incomoditats sinó que s’hi enfronta amb una actitud coratjosa, gairebé alegre. El seu embolic amb en Dermi hi contribueix, naturalment.

Continuen estimant-se d’una manera escandalosa, no cal dir-ho, i jo, en contra del que em proposava, no he abandonat la barraca. D’una manera d’allò més sorprenent, quan ho anava a fer m’he adonat que en el fons potser no em molestaven tant com em deia. Aquell estimar-se seu no té res a veure amb la mena d’«amor» que em van fer conèixer els nostres hostes forçats de la BIF, és espontani i joiós i, no sé per què, a poc a poc em reconcilia amb unes carícies, amb un acte que, sense mentir, puc assegurar que no conec. Vaig canviant, doncs, i m’admira aquest canvi, al qual no són estranyes, tampoc, les converses que diàriament tinc amb l’Olva, totes elles centrades sobre el mateix tòpic. No es cansa de parlar d’en Dermi, i ho fa amb una franquesa desconcertant, sense estalviar-me ni les seves sensacions quan ell la posseeix. Començo a pensar que potser també hi ha esperança per a mi.

DIA 8

Notícies procedents del que els diaris en dirien diferents fonts ens asseguren que la invasió de la BIF es va estenent com taca d’oli. Més descoratjador és encara que els homes de moltes famílies que tenen individus d’aquests a casa comencen a ocupar llocs oficials. Llocs subordinats, sí, però tanmateix oficials. És un mal símptoma, ja que indica que la població no sols es resigna, sinó que col·labora activament en aquesta obra de destrucció. Per tal de combatre-la en la mesura de les nostres forces, encara tan limitades, hem acordat de redactar uns papers, que distribuirem encara no sabem com, invitant la gent a la resistència. En Dermi era partidari d’afegir-hi unes amenaces a les famílies que es comprometin, però s’ha imposat el criteri que això podia ser contraproduent. Un dels homes d’en Neri, un capatàs una mica lletraferit, s’encarregarà de la redacció, però queda pendent el problema d’imprimir-ho. Caldrà esperar que torni la Bena o mirar de posar-nos en contacte amb ella per si pot confiar-ho a aquell impressor que coneix.

DIA 10

Alarma al barri. A mig matí s’ha presentat un cotxe de la policia i els dos inspectors i els tres agents que l’ocupaven s’han posat a escorcollar les barraques i a demanar la documentació a la gent. Sortosament, en Dermi era fora i l’Olva i jo encara no estem fitxades. Cal dir, d’altra banda, que a la barraca només tenim les nostres armes personals, fàcils d’amagar. Ara, amb les metralletes i les granades que vam prendre a la patrulla, el nostre arsenal és massa voluminós per enterrar-lo, i per això hem constituït un dipòsit a través del doctor Xeni, un dels contactes de la Bena.

Tot hauria anat bé, doncs, si no s’haguessin emportat en Frodi. Normalment, hauria de tenir papers, com tots els infants a partir dels tres mesos de la seva naixença, però amb els tràngols que ha passat la seva família els devien perdre i no han servit de res les protestes de la vella, que afirmava que era un afillat seu; no ho ha pogut demostrar.

Com que ja té més de deu anys, el tancaren en una de les «Institucions del Poble», on solen recollir els orfes i criatures abandonades prou grans per aprendre un ofici. Quan ho sàpiga, la Bena tindrà un disgust.

DIA 11

Una altra alarma, aquesta nit, perquè la policia s’ha presentat de nou. No sé pas què deuen buscar, però han escorcollat de nou les barraques, si bé aquest cop sense demanar papers als seus habitants. Per a mi la situació ha estat una mica compromesa, ja que ens han caigut damunt sense donar-nos temps de res. És cert que, alliçonats per l’escorcoll d’ahir, havíem decidit amagar les pistoles en un clot, sota una pedra de prop del riu, però en canvi m’han sorprès dormint amb en Dermi. Ens hi haurien sorprès a totes dues si no fos perquè en aquell moment l’Olva havia sortit a orinar. Mai no he passat tanta vergonya. D’altra banda no em penedeixo de res.

De primer, quan m’ho han proposat, no volia. Ells dos feia estona que xiuxiuejaven i aleshores, tot d’una, l’Olva m’ha cridat per saber si dormia. En dir-li que no, ha volgut que anés al seu costat i, un cop allí, m’ha abraçat i m’ha besat abans de preguntar-me baixet si en tenia ganes. El cor em feia uns salts que devien sentir-se des de fora, però l’he rebutjada, a punt de fugir i privada de fer-ho perquè em subjectava la camisa que he acabat per deixar entre les seves mans quan me l’ha tret per damunt del cap mentre no parava de dir-me que no fos criatura, que no me n’havia de donar vergonya, que ella no era gelosa i només volia el meu bé… Per què no era sincera, per què no confessava que em delia de provar-ho, no pas com m’ho havien fet, sinó com havia de ser, sense brutalitat, entre els braços d’un xicot que m’agradava i que em volia ajudar a ser una noia com totes?

Jo no parava de repetir que no, que no, que em deixés, però quan m’ha obeït no ho he aprofitat, he continuat allí, prop seu, sobtadament desil·lusionada, gairebé angoixada davant la possibilitat que es desanimés, que deixés d’insistir. Inesperadament la soledat del meu jaç m’ha fet por, i per això, quan les seves mans m’han tocat els pits en fer-me jeure a frec d’en Dermi, ja no he tingut valor per oposar-m’hi, només he sabut mormolar gairebé inaudiblement que potser ell s’estimaria més dormir amb ella, com de costum… M’estranya que no s’hagin posat a riure.

Però no, tots dos s’han fet càrrec que em captingués com una ximpleta i en Dermi, que aleshores ha deixat sentir la seva veu per primer cop, m’ha dit que era bella i desitjable i m’ho ha demostrat amb les seves besades, amb l’ànsia dels seus dits que no es cansaven d’acariciar-me i amb la tendresa amb què m’ha fet l’amor, tan llargament com li ha calgut per arrencar-me els mateixos sospirs que nit darrera nit sentia en boca de l’Olva, la qual després m’ha premut la mà per dir-me que era feliç en veure’m feliç…

Llàstima, com escrivia, que els policies ho hagin vingut a esguerrar tot amb les seves burles i ironies, amb l’avidesa ofensiva de les seves mirades clavades en la meva nuesa abans no he tingut esma de posar-me de nou la camisa, enquimerada com estava pel que podia passar-li a en Dermi si li demanaven que s’identifiqués. Té documents falsos, sí, però precisament de policia, i aquí no li haurien servit. Cap agent de l’autoritat no viu a les barraques.

DIA 13

La darrera entrada meva. La Bena ha tornat aquesta matinada, cap a les sis, i reprèn el diari, tot d’una augmentat amb un seguit de notes que ha escrit a l’habitació que va llogar i que ara haurà de posar en net. No ha tingut temps de llegir-nos-les a despit de la nostra impaciència, ja que en saber que en Frodi estava tancat s’ha entossudit a anar-lo a veure sense preocupar-se del perill que corre. Perquè ha matat en Mestranal.

MES 8

Fins avui, després de tres dies d’acudir-hi, no he vist en Mestranal al «Planeta», on ha entrat amb una noia rossa quan jo ja feia mitja hora que hi era, asseguda en un dels darrers tamborets del taulell, des d’on es domina bé la sala i la porta.

És clar, no m’ha dit res, ni jo pensava fer diana el primer cop, però m’he assegurat que la meva persona no li passés desapercebuda i quan ja feia deu minuts que em tenia els ulls clavats a les cames i al tros de cuixa que descobrien les faldilles ben enfilades a propòsit, he saltat del tamboret per anar-me’n al lavabo sense pressa, per donar-li temps a examinar-me a pleret, de cap a peus.

En tornar, els seus ulls ja m’esperaven, i aquest cop no s’han limitat a escorcollar-me el cos per assegurar-se que tot era autèntic, sinó que s’han aturat en els meus, fitament, amb una mena d’admiració (diguem-ne admiració) tan clara que no m’hauria estranyat de veure’l abandonar la seva companya, una rossa al capdavall força agradable. Però no ho ha fet, ha continuat amb ella i encara seia al seu costat quan he decidit anar-me’n després d’una altra breu exhibició d’extremitats que, per pega, han atret un altre borinot al qual m’ha calgut deixar clavat amb una resposta expeditiva. Vull que s’adoni que no sóc fàcil, encara que sigui venal.

Aquesta nit ja hi era, quan he entrat. Sol, perquè venia per mi. És a dir, parlava amb un altre home, més gran i també amb cara de poli, però al cap d’una estona s’han acomiadat i ell, després de fer un viatge al wàter amb una finalitat ben diferent de la meva, el dia abans, s’ha enfilat al tamboret que una noia acabava de deixar lliure, prop meu, i m’ha somrigut.

La seva entrada en matèria ha estat vulgar, com la de qualsevol infeliç que té ganes de dormir amb una dona:

—Em sembla que ens coneixem, oi?

Jo l’he mirat, sense contestar, ni amical ni distant; simplement a l’expectativa.

—Véns sovint, aquí?

M’he arronsat d’espatlles.

—Algun cop.

Aleshores ha cridat el bàrman i jo, discretament, m’he acabat la beguda que tenia davant.

—Un whisky, Gelur. Què beus tu?

Li he permès que em pagués una altra taronjada. Això no puja al cap, com el licor, i no tenia cap ganes de perdre la claredat mental. Prou perillós que és ell, sense l’ajuda de whiskies, perquè cal confessar que es tracta d’un xicot enlluernador. No va pas mentir, el senyor Anela, en dir-me que era ben plantat!

La conversa ha anat progressant sense pressa, pausadament, a base de petits comentaris referits al local, als seus clients, a les distraccions nocturnes que ofereix la ciutat… Després s’ha fet una mica més personal. Com era que no m’havia vist mai, abans de la nit passada? On solia anar? M’agradava el ball? Vivia al barri? Tot això sense cap insinuació, molt correcte. I amb la mateixa correcció m’ha dit que coneixia un establiment que potser m’interessaria si era afeccionada al jazz, un lloc molt reservat, on quatre negres formidables improvisaven per una clientela escollida i entesa… Per què no l’hi acompanyava?

He pretès que de fet només havia entrat allí a prendre un refresc abans d’anar-me’n a dormir, que estava cansada i tenia una mica de mal de cap. Un altre dia, potser…

No ha insistit, però al cap de deu minuts, quan he deixat el bar, ha volgut acompanyar-me a casa, fins i tot em proposava d’agafar un cotxe tot i que visc a tres-cents metres del «Planeta». L’he deixat venir, a peu, pels carrers buits i silenciosos de la nit ara i adés alterada pel pas ràpid d’un vehicle, en general de la policia, que ara, tot d’una, patrulla amb més abundància, insistentment.

M’he aturat en arribar al peu de la casa on vaig llogar dues habitacions, un edifici d’apartaments amb molts veïns que s’ignoren entre ells, i ell ha dit:

—Pujo?

Jo he denegat amb un gest gairebé distret.

—No em convides a la darrera copa de la nit? —ha preguntat llavors.

He tornat a negar, ara amb un somriure.

—És tard —he fet.

Ell m’ha agafat el braç.

—En tinc ganes…

—Però jo no.

—Potser t’ho sembla ara —m’ha respost amb una mica de fatuïtat.

—No —he tornat a dir. I aleshores—: Sóc molt exigent, jo. Exigent i cara.

No s’ha immutat, ben a l’inrevés, ha accentuat el seu somrís.

—Per què no ho discutim dalt? Què et sembla?

—No hem de discutir res…

Ell m’ha passat el braç per la cintura, m’ha atret una mica contra seu.

—Tens raó. Tampoc a mi no m’agrada discutir. Quan trobo una dona que s’ho val, la sé conèixer.

—Potser t’ho penses —li he contestat mentre li anava arrencant els dits de l’anca—. No insisteixis.

No li ha agradat, i tot seguit s’ha fet vagament amenaçador:

—No estic acostumat que em diguin que no, saps?

—De tant en tant, cal resignar-s’hi —l’he confortat.

—No pas ara. Al capdavall, tens un preu.

—Aquesta nit, no. Tinc mal de cap, ja t’ho he dit.

Ell vacil·lava, i ho he aprofitat per alliberar-me del tot del braç que encara reposava contra la meva cintura.

—Un altre dia —he afegit.

—Molt bé… Demà?

A la fi hem quedat que a dos quarts de dotze ens trobaríem al «Planeta». Després, des de darrera la finestra de la meva habitació, he vist que encara continuava al carrer, davant la porta, probablement per assegurar-se que no havia fet una entrada en fals.

Hem anat al «Galop», el local on uns quants negres improvisen cada nit, però m’han defraudat una mica. No sóc cap experta en jazz i no n’hi ha prou amb què m’agradi per pretendre que puc valorar-lo degudament, però aquests nois m’han semblat poc inspirats i més atents a l’espectacle que al seu dimoni interior. Mediocres és la paraula. Pel que he vist, més categoria tenen els preus…

De tota manera, ens hi hem quedat poca estona, cosa de tres quarts, ja que ell estava impacient i, de seguida que s’ha adonat de la meva indiferència, ha volgut que ens n’anéssim. Jo, per tal de fer-lo gruar, li he proposat encara de beure alguna cosa en algun bar.

—És d’hora —he dit.

—Millor. Així tindrem més temps.

—Com vulguis.

Hem pujat al pis, doncs, on he preparat dos Bronx amb parsimònia mentre es descordava el coll i es treia la corbata amb una precipitació poc adequada, de persona que ja ha arribat a casa seva. No he volgut seure prop seu, com m’invitava a fer, i, després d’allargar-li un vas i de beure un glop del meu, m’he retirat a la cambra de bany, d’on he tornat a sortir al cap de vint-i-cinc minuts amb el negligé que vaig comprar-me abans-d’ahir i els cabells caiguts sobre les espatlles.

S’ha quedat mirant-me, ha fet petar els llavis com si acabés de tastar una menja saborosa i, immediatament, m’ha dut al llit en braços. Però allí han començat les dificultats, perquè les nostres idees de com cal estimar una dona no coincideixen gens ni mica.

—Ah, no! —li he dit en veure les seves intencions—. Per això no necessites una dona!

—Per qui m’has pres? —s’ha molestat immediatament ell—. Sempre començo així jo. Després…

—Doncs avui has de començar de l’altra manera.

—Dóna mala sort —ha respost ell—. Gira’t!

—Mala sort? No ho havia sentit dir mai. I totes s’hi avenen?

—És clar. No posis tantes pegues…

—Un moment, un moment, no corris tant! De primer vull que m’expliquis això de la mala sort.

Però ell no parava d’estirar-me perquè em tombés d’esquena i, quan he vist que si continuàvem d’aquella manera acabaria per sortir-me un blau, me n’he desempallegat com he pogut i he saltat del llit per l’altra banda.

—M’ho podies haver dit abans, això, i ens hauríem estalviat aquesta escena —li he retret.

—I qui s’havia de pensar que series tan capritxosa!

—Jo? Aquesta sí que és bona!

Tot això fugint, saltant d’un costat de llit a l’altre, perquè em perseguia, enderiat com tots aquells individus de la BIF el capteniment dels quals retraten prou bé en Dom i la Sera.

A la fi m’ha acorralat al bany, però jo també sé reaccionar com una fera i he començat a esgarrapar-lo mentre li donava tot de puntades de peu. Per dissort anava descalça i no li feien l’efecte que volia. Hem caigut tots dos a terra, ell damunt, encegat, cercant desesperadament els meus braços per dominar-me, però es veu que aquella lluita l’havia excitat fins a l’extrem de perdre el control, perquè tot d’una he sentit els genolls que em separaven i un moment després ancorava dintre meu sense preocupar-se que encara l’esgarrapava. No per gaire estona, però, ja que llavors he comprès que em convenia exhaurir-lo si l’havia de dominar.

Se m’ha tirat com un foll, sense preocupar-se de mi, amb un egoisme molt de mascle, repugnant, i després, sorpresa de les sorpreses, ha esclafit el plor mentre em colpejava:

—Mala puta, mala puta!

He hagut de defensar-me de nou, amb mans i cames, fins que he pogut posar-me dempeus i fugir a l’habitació, humiliada com mai, tant com aquell dia, als meus setze anys, quan un altre policia em violà i jo plorava…

Bé, ja ho he dit. Sí, va ser això. Vaig mentir a la Lona en donar-li totes aquelles raons, perquè, si m’he convertit en una puta ha estat per desvaloritzar el cos que posseí aquell brètol; per desvaloritzar-lo als meus propis ulls, per assegurar-me que no era res, que no valia la pena, que el menyspreava, que en definitiva no m’havia pres cap cosa digna de pensar-hi. Ja que no podia venjar-me d’ell, calia evitar de donar importància a l’objecte de la seva lubricitat. Un error complet, no cal dir-ho, però quan me’n vaig adonar ja estava fet i era inútil fer marxa enrera…

Tornem a Mestranal. Va sortir del bany al cap de cinc minuts i s’atansà al llit des d’on el mirava, ara vestida amb la primera faldilla i la primera brusa que havia trobat a l’armari. Es va quedar amb la vista fita al meu damunt i digué:

—Qui t’ha donat permís per vestir-te?

—Fot el camp —li vaig manar—. No m’agraden, els degenerats.

Va clavar-me una bufetada que em féu rebotre el cap contra el coixí i m’amenaçà:

—N’hi haurà més si uses aquest llenguatge. Treu-te això.

—No vull.

Aleshores, amb un sospir, va asseure’s al costat del llit mentre jo m’enretirava cap a l’altre.

—Escolta… Ara només hi ha una manera de conjurar la mala sort…

—Ets boig!

—Vosaltres, les putes, us penseu que ho sabeu tot.

—En tot cas, sé prou per conèixer un anormal quan el veig —li vaig replicar.

Aquest cop la bufetada no arribà a destí, perquè vaig poder evitar-la, però els seus ulls, irats, feien gairebé tant de mal com els dits.

—Treu-te això —va dir, mastegant les paraules— o aquí no quedarà res sencer.

Jo vaig precipitar-me cap a la finestra, però ell va córrer darrera meu i em féu girar d’una revolada quan anava a obrir-la.

—Què vols fer, ara?

—Deixa’m! Cridaré la policia! —vaig amenaçar-lo, en aquell moment totalment oblidada que ell era un oficial del cos.

Va estirar-me cap al llit, on em va fer caure sense mirament, ell al meu costat, gairebé al meu damunt.

—La policia sóc jo —va dir—. Puc fer el que vulgui. Si vull calar foc als mobles, ningú no dirà res. Despulla’t!

Ell mateix m’arrencà la roba.

—Passeja’t, ara!

Ho vaig fer. És veritat, era un policia, el policia que jo havia sortit a conquistar per sostreure-li informació sobre en Mústels, i sobtadament em sentia indefensa i esporuguida.

Vaig haver de passejar-me potser vint minuts, fins que tornà a animar-se i em féu atansar.

—Jeu —digué.

No em va quedar més remei que acollir-lo per segona vegada, amb la mateixa repugnància que de primer, conscient que feia un sacrifici inútil, mentre ell, com un maniàtic, no parava de dir:

—Dos, dos, dos…

I tornem a passejar, ara cosa de tres quarts, gairebé una hora, nua i avergonyida davant la mirada hostil que no recordava gens ni mica la d’un home que cobeja una dona. I aleshores:

—Jeu.

Aquest cop, naturalment, el compte era:

—Tres, tres, tres…

En acabar tenia un somrís als llavis i, satisfet, va dir:

—Ara ja està.

—Estàs segur que en tens prou? —vaig preguntar-li amb ferotgia, amb tota la ferotgia de què és capaç un objecte.

—No es tracta que en tingui prou —va explicar-me ell amablement—. És que ara he conjurat la mala sort. Estava intranquil, perquè m’has fet enrabiar tant que em pensava que no podria. No me la tornis a fer, una cosa així.

—No és fàcil. Des d’ara t’evitaré com la tinya.

—No, no! —va riure—. Hem de ser molt amics. En el fons ets una bona noia i m’agrades… Té —afegí mentre saltava a agafar la cartera i començava a treure diners—. Quant t’he de donar? Dos, tres mil? Em vas dir que eres una dona cara.

—No vull res. Vés-te’n.

—Cinc mil —decidí ell.

S’havia posat de tan bon humor que s’instal·là de nou al llit i m’acaricià la galta.

—Au, no t’amoïnis. Amb mi no t’ha de faltar res.

Aleshores vaig preguntar-li:

—És veritat que ets policia?

—Sí —va fer, tot d’una preocupat—. Això complica una mica les coses. No et podré posar un pis.

—Ningú no t’ho ha demanat! —vaig exclamar, despitada, però estava massa encuriosida per no continuar preguntant—: I per què? No podeu tenir amiguetes, vosaltres?

—És una qüestió de decència —va explicar-me ell—. És natural que la policia hagi de donar l’exemple. Ja saps que el govern propugna una austeritat de costums…

—No, no sabia res. I m’estranya, la veritat —em vaig atrevir a afegir en veure la seva disposició ara que ja m’havia humiliat tant com havia volgut—. Hi ha per exemple aquests individus que diu que es posen a viure amb matrimonis joves i abusen de les dones…

—Abusen! —féu ell, despectiu—. No comprens res!

—Potser ho comprendria si m’ho explicaves…

—No hi ha cap abús. És una empresa d’alta moralitat, una mena de retorn a les virtuts de la llar, sense les quals no pot construir-se un país com el que volem. I fixat que en dir la llar no em refereixo a aquesta cèl·lula microscòpica del matrimoni, sinó a una comunitat de ciutadans que han de formar una sola família… Ja sé que som molt ambiciosos —va aturar-se a reflexionar—, però amb temps i esforç ens en sortirem. Tenim el poder i la voluntat. Per primera vegada a la història —s’anà exaltant— aconseguirem de realitzar una societat plenament humana, amb unitat de propòsit, disciplinada… Te n’adones?

—No ho sé… —vaig tenir la poca habilitat de contestar, perquè ell, com desembriagat, va mirar-me amb una expressió disgustada i després va consultar-se el rellotge.

—Me n’he d’anar —digué, i abandonà el llit.

—En aquesta hora? Tens servei, potser?

Però ell s’havia tancat i no tornà a obrir la boca fins que ja sortia del bany, amb la corbata nusada.

—Tornaré demà passat entre onze i dotze; espera’m aquí —va ordenar-me.

—No hi confiïs.

—Espera’m aquí —féu de nou, i travessà l’habitació, cap a la porta de fora, mentre jo l’insultava entre dents.

(Ara m’adono que en un moment determinat de la meva narració he canviat la forma del verb, i em pregunto per què. He volgut allunyar una escena desplaent, fer-la retrocedir en el temps per tal de treure-li punxes i verí? En tot cas, és una trampa que no em vull permetre. Cal que em sobreposi a la meva repugnància i que accepti l’ofensa per odiar-lo més i més).

He telefonat al número que va donar-me el senyor Anela i m’he identificat: «Grela». La veu, d’home jove, m’ha citat en un banc del passeig Central on una dona que donava menjar als coloms m’ha xiuxiuejat el número d’una habitació de l’hotel «Marina», a la qual havia de pujar directament, sense fer-me anunciar.

A la porta de la cambra he repetit el meu nom de la clandestinitat i el xicot que m’havia obert m’ha invitat a entrar. Anava en pijama, com si s’acabés de llevar, i m’ha dit:

—Despulla’t. Si ens sorprèn algú cal que es pensin que es tracta d’un embolic amorós.

Ens hem ficat, doncs, al llit, on després de dir-li que havia establert contacte amb la persona que ens interessava, li he repetit les explicacions d’en Mestranal tan textualment com he pogut. No se n’ha sorprès gens i, pel que he vist, més aviat l’han desencisat.

—Només això?

—Només això.

—Està bé. Ja et pots vestir. Portes diners?

—Sí, mil diners. Per què?

—Per si algú t’aturava a fora i t’escorcollava el portamonedes. Cal pensar en tot.

—Us vigilen, doncs?

—No ho sabem. Vigilen tothom. Més val que no tornis a telefonar fins que ens hagis de comunicar alguna cosa veritablement important.

—I com ho sabré, jo, el que és important per vosaltres?

Ell ha reflexionat un moment, amb els ulls fits en la meva nuesa, però sense interessar-s’hi.

—Tens raó —ha dit a la fi—. No ho pots saber.

—Si m’explicaves una mica les vostres intencions… —he provat de fer-lo cantar.

—No te’n va parlar… ja saps qui —ha rectificat quan anava a dir el nom.

—Sí, superficialment. O sigui que voleu destruir el sistema.

—Bé, tant com això! El sistema, en principi, ja està bé. És clar que hi ha tot de qüestions de detall, però sobretot es tracta dels homes… Cal gent més flexible, una certa modernització de les estructures…

—Ja entenc —he dit.

—Seria estúpid destruir totes les conquestes que s’han fet durant aquests quinze anys, però és prou evident que s’imposa de sortir de l’immobilisme dels darrers temps.

No era pas el mateix llenguatge que m’havia parlat el senyor Anela, o potser sóc jo qui no el va saber entendre. El cas és que m’ha semblat que valia la pena de fer-lo cantar i, per això, m’he anat entretenint tant com he pogut mentre em posava les mitges.

—El poder ha de ser més dinàmic —prosseguia ell—, més imaginatiu, i no ho serà fins que un equip més jove tingui l’oportunitat d’arraconar les velles glòries arteriosclerosades que anomenen prudència la seva falta de decisió. Aquí tens, per exemple, aquest assumpte de la infiltració domiciliària que…

Però aleshores s’ha interromput per córrer de puntetes cap a la porta, a l’altra banda de la qual acabava de sentir-se un soroll suau. Ha escoltat llargament, amb l’ull arran de forat de pany, d’on ha tret un tros de paper mastegat. A la fi ha dit:

—No, res… Encara no estàs?

—Ara.

—Les dones no acabeu mai, amb tantes coses estranyes que porteu…

—Estranyes? Força que us agraden.

—Segons a qui, diràs.

—A tu, no?

—Au, au, no t’entretinguis més! —m’ha contestat.

Jo he esclafit la rialla, una mica despitada de no haver-ho comprès fins aleshores. Era un invertit!

I ara penso que també deuen estar una mica ximples, perquè si els vigilen de veritat, cosa que dubto, saben qui són, com són, quines debilitats tenen, i en aquest cas, no és de boigs l’estratagema de fer ficar una dona al llit d’un marieta amb la idea que la policia, si li troba uns diners al portamonedes, es creurà que surt de fer un servei sexual?

Tres dies sense veure en Mestranal a despit de la seva comminació de l’altra matinada. No ha tornat fins avui, a quarts d’una, quan ja dormia. M’ha calgut llevar-me perquè no esbotzés la porta i immediatament l’he tingut damunt, com si fes dos mesos que no hagués vist una dona.

—Espera, espera! El pijama…

Me l’ha esquinçat de dalt a baix, sense amoïnar-se.

—Ja te’n compraré un altre!

M’havia empenyut fins al llit, però llavors m’ha fet aixecar perquè em posés el seu cinturó, una extravagància que m’ha molestat d’allò més i a la que he hagut d’accedir en veure que començava a enfadar-se.

—Et vaig dir que no volia que fossis tan capritxosa!

—Però quina solta té?

—Molta, en té! Mai no he vist una noia tan ignorant. Oi que és la segona vegada que ens veiem?

—Sí…

—Doncs toca el cinturó.

—Toca?

—És clar! —ha exclamat mentre es treia el rellotge i el deixava sobre el coixí.

Després he vist per què, m’ho ha explicat i tot. Sí, hi ha condescendit!

—Amb cinturó ha de durar exactament sis minuts i mig…

En aquell moment ja m’havia abandonat tota capacitat d’indignació i per això, en lloc d’empipar-me, he volgut saber:

—I n’hi ha gaires, a la policia, que siguin com tu?

—Tots —ha dit ben seriosament—. Parlo dels oficials, ja pots pensar-t’ho. Per què et creus que som una aristocràcia?

—No em crec res.

—Per això, per la nostra fidelitat a un codi, per l’exemplaritat de la nostra conducta. Ara, a diferència d’altres aristocràcies, no tenim l’orgull de l’exclusivitat i aspirem a elevar tothom al nostre rang. És clar que hi haurà feina, la gent viuen arrelats als seus petits costums, a les seves manies i supersticions, i no els pots parlar amb franquesa. Cal salvar-los, elevar-los, a desgrat de la seva resistència. Ara per ara encara no han descobert els valors de la uniformitat.

—Uniformitat? Com vols dir? No deveu pas voler convertir tothom en un policia… —he comentat, cada cop més alarmada.

—Per què no? Què té d’estrany?

—No ho sé. Em xoca, vés!

—Si és el més normal! —ha pretès ell—. A part que aquesta és la forma més alta de vida, cal considerar que d’aquesta manera donarem al poble una estabilitat fins avui desconeguda. Desordres, aldarulls, problemes laborals, revolucions… tot això desapareixerà definitivament. Un policia només té un deure: obeir.

—I les dones? —he fet amb un fil de veu.

—També, però això queda per més endavant.

He callat, horroritzada davant la idea d’una vida casernària, viscuda a cop de reglaments i ordenances, però ell no ha sabut interpretar el meu silenci, perquè ha dit:

—Oi que és admirable?

He hagut d’assentir, mudament, amb ganes de pegar-lo, de xisclar, de fugir on fos, a l’altra banda de frontera. Després li he preguntat:

—Però i el comerç, la indústria… Bé cal que algú o altre produeixi i vengui…

—Això també desapareixerà en la seva forma tradicional. La milícia s’encarregarà de tot. Les fàbriques treballaran a les ordres de l’exèrcit, servides per soldats, i les botigues es convertiran en cooperatives militars i de la policia. En el fons, tot serà el mateix, però s’ha cregut convenient de conservar els dos noms.

—I de la gent que s’oposi a aquesta mena de societat que dius… Perquè n’hi haurà… Què en fareu?

—Què se’n fa, en una casa, dels objectes inútils, que estorben? Sels destrueix, oi?

Jo tenia una altra pregunta a la punta de la llengua, però no m’ha donat temps de formular-la. La contemplació d’aquell futur de grandesa, o potser la simple idea de destruir, l’ha engrescat de nou i tot d’una, sense transició, me l’he trobat damunt, disposat a recomençar. Per engrescat que estigui, però, els seus ritus no els oblida i, gairebé sense sorpresa, he vist que mirava el rellotge abans de mormolar:

—Set minuts i mig…

Els ha controlat escrupolosament, amb una perícia que revela un llarg costum, del tot indiferent a la meva falta de cooperació. Si es pensa que li agraden les dones, com va dir-me el senyor Anela, s’equivoca de dalt a baix. Mai no m’he sentit tan degradada a la categoria d’objecte.

Després ja no ha volgut parlar. S’ha adormit ràpidament, com una criatura, mentre jo me n’anava al bany, on m’he quedat potser mitja hora asseguda al bidet, digerint tota la informació que acabava de proporcionar-me i fent treballar el cap per trobar una manera de parlar-li d’en Mústels. Tal com és, ho veig difícil.

Hi he continuat pensant al llit, ben separada d’ell i insomne fins a la matinada, quan m’he endormiscat sense adonar-me’n i per poca estona, ja que ell ha escollit aquell moment per despertar-se i muntar-me altra vegada rellotge en mà.

Quan a la fi se n’ha anat, tenia unes nàusees tan intenses que he hagut de córrer al lavabo a vomitar.

Avui, dos dies després, he pogut fer-li la pregunta que abans-d’ahir em va quedar al pap. No he hagut de forçar res, tot ha vingut amb naturalitat en dir-me ell que no hi ha exemple històric que una causa hagi fracassat si els qui la defensaven eren conscients del seu ideal. Sóc una ignorant i no puc contradir-lo, però em penso que desbarra. D’altra banda, tampoc no m’interessa portar-li la contrària, perquè aleshores es malfiaria. Li he preguntat, doncs:

—Però per imposar-se cal disposar d’homes i d’armes en gran quantitat i vosaltres, al capdavall, sou pocs… No deveu passar dels dos mil, oi?

—Dos mil! —ha rigut ell—. Multiplica-ho per sis o set i t’hi atansaràs més. Em refereixo a la policia, perquè l’exèrcit, que ara per ara no intervé en les operacions, compta amb prop de nou mil oficials.

—Però diuen que té un armament envellit —he pretès jo—. No sé si el vostre… És clar que no hi entenc!

—Ja ho pots ben dir. De tota manera, les armes no les necessitem per res. Es tracta de fer un treball de persuasió que…

—I si aquests descontents que us caldrà destruir s’aixecaven?

—Seria diferent —ha assentit—. Aleshores sí. Però estem preparats. Et diré una cosa que sap ben poca gent. Això perquè vegis que ho hem previst tot… A cada barri de la ciutat hi ha un dipòsit perquè en cas de necessitat, i es trobin on es trobin, les nostres forces tinguin accés al material convenient.

De moment no m’ho he cregut, m’ho havia dit amb massa facilitat, com si no tingués importància malgrat de saber-ho poca gent segons pròpia confessió seva. He comentat, doncs:

—No les hauries de contar, aquestes coses. Et pots comprometre.

—I a qui et creus que ho conto? —ha fet ell.

—No ho sé. Però de la mateixa manera que m’ho dius a mi…

—No t’he dit res. Que els sabries trobar aquests dipòsits?

—No.

—Ni tu ni ningú. Estan ben camuflats. Hem pres tantes precaucions que, per no cridar l’atenció, ni els cotxes patrulla no hi passen.

—Si és així…

—I, a part d’això, ara tu ja es pot dir que ets dels nostres. Les nostres idees tenen això de bo, que convencen qualsevol que tingui la intel·ligència una mica desperta. Per desgràcia, entre el poble, hi ha mentalitats molt primitives…

—De tota manera —li he dit— tu sigues prudent.

Era un consell que em costava poc, doncs ara ja havia deixat escapar un detall prou revelador que, n’estic segura, un dia o altre ens farà un gran servei. No ha de ser pas tan difícil d’esbrinar per quins carrers no passen mai les patrulles… És per això que he decidit no parlar-ne als de l’oposició del senyor Anela. És evident que ells i nosaltres no perseguim el mateix. Seria estúpid substituir uns amos per uns altres.

M’he repensat. És a dir, he comprès que esperen informació i que s’estranyaran si no torno a posar-me en contacte amb ells. He telefonat, doncs, al número de costum i m’he tornat a veure amb l’invertit, el qual, com era d’esperar, s’ha engrescat poc amb les meves notícies. De segur que ells el saben amb més precisió que jo, el nombre de policies i d’oficials de l’exèrcit! Perquè no li he parlat de res més.

També érem al llit i jo només tenia ganes de riure. Estava contenta perquè avui ha fet un dia alegre i bonic, assolellat, i d’altra banda em feia gràcia trobar-me allí, despullada al costat d’un marieta que no parava d’allunyar-se quan me li atansava massa.

—Cauràs del llit! —he rigut quan ja era a la vora.

—No…

—Sempre m’he de veure amb tu?

—Per ara, sí.

—I no tens por que et comprometi, això de ficar-te entre llençols amb una dona?

—No —ha dit—. Tots els meus amics saben que són necessitats del servei.

—Però no poden tenir la seguretat que no te n’aprofitaràs…

Ell gairebé s’ha ofès:

—Mai no he anat amb una dona, jo!

—N’hi ha gaires, com tu, entre els vostres?

—La majoria. Som un moviment viril —ha pretès.

És clar, he hagut de riure.

—I les dones què? No en teniu?

—Sí, unes quantes.

—Deuen ser lesbianes, oi?

—No facis tantes preguntes i vesteix-te.

Jo he sospirat:

—Si triomfeu, estem ben apanyades, les dones!

I aleshores, no sé per què, he sentit una gran tristesa. El dia s’ha enfosquit.

Li he parlat d’en Mústels. Ja era molt tard i no hi havia hagut ritual de cap mena, potser perquè aquest cop s’ha passat cinc dies sense venir i estava massa impacient per entretenir-se. És clar que amb un home com ell això no explica res. No m’estranyaria que el ritual fos aquest: que un dia determinat, diguem el quart, no n’hi hagi…

He començat així:

—Mestranal…

—Què?

—Et volia preguntar una cosa… Tu estàs content, amb mi?

Ell, que jeia bocaterrosa, s’ha anat girant a poc a poc.

—Naturalment —ha dit tot reposant la mà en el meu ventre—. Sobretot ara que ja no et fas la melindrosa. Reconec que el primer dia em vas defraudar, però després m’he dit que la teva reacció no havia d’estranyar-me; al capdavall no estaves acostumada a anar amb oficials… Per què m’ho preguntes?

Li he agafat la mà mentre abaixava els ulls amb un gest humil i confús.

—No ho sé… És que tinc por de perdre’t, saps? No m’he portat bé amb tu.

—Quan? —s’ha interessat amb la veu lleugerament alterada.

—Des del principi. No he sabut correspondre a la teva confiança.

—Què vols dir? Quina confiança?

—Tu sempre m’has parlat amb el cor a la mà i jo, en canvi… He fet mal fet, ja ho sé, i comprendré que t’enfadis, però a ningú no li agrada haver de confessar que a la seva pròpia família… És tan trist, Mestranal!

—Però de què parles? Què li passa, a la teva família?

—És que… És que tinc un cosí llunyà detingut —he mormolat a la fi.

Ell m’ha mirat gairebé amorosament i fins llavors no he vist que les meves paraules l’havien inquietat.

—Un cosí! Ets formidable, nena! Tens un cosí detingut i tu et preocupes tant que…

—És que va agredir un policia —l’he interromput.

—Va agredir un policia! —ha repetit ell, i m’ha tustat les cuixes, cada cop més rialler.

—No t’enfades, doncs? —he parrupejat jo.

—És clar que no! Gira’t —ha dit aleshores.

De moment no l’he entès, perquè aquella no era una conversa per excitar ningú, però pel que semblava ell troba estímuls on jo no en sé veure cap i, sí, en tornava a tenir ganes, tan sobtadament urgents que ja esmunyia les mans cap a sota les meves natges per tal de facilitar-me el gest quan he recobrat l’esma suficient per separar-me amb brusquedat.

—Altra vegada? —li he cridat amb una veu fosca i ara sense hipocresies de colom.

—Vine! —ha manat ell.

Potser ho hauria hagut de fer, potser hauria hagut de consentir-li el caprici amb l’esperança d’interessar-lo verament per en Mústels, l’existència fora de la llei del qual acabava d’acceptar sense fer-hi escarafalls, com un episodi normal que no escandalitza ni provoca represàlies… Potser sí. Exactament com l’altre dia, però, l’he oblidat, ho he oblidat tot, excepció feta de l’exigència intolerable, i he corregut fora del llit abans no em brutalitzés. Cadascú té el seu límit, i aquest deu ser el meu.

Que ell no el respecta ho he comprovat quan ha vingut cap a la porta amb les mans alçades i ha intentat d’abatre’m amb una plantofada que, si m’encerta, m’estén. Però jo ja fugia per l’obertura i escales enllà, cap al pis de sota, on no ha gosat seguir-me perquè anava despullat. Al capdavall, és un oficial i un excés d’exhibició el podria perjudicar prop dels seus superiors.

—Bena… —m’ha cridat discretament—. Puja.

—No.

—No vull que donis espectacles.

—Això tu!

Ha tornat apressadament cap dintre, on s’ha vestit en un tres i no res abans de sortir altre cop, ara amb la meva roba. Jo, que havia pujat fins a mig replà, en veure’l he corregut de nou cap baix, però ell tampoc no ha intentat de perseguir-me, sinó que s’ha quedat dalt.

—Posa’t això.

M’ho ha tirat per damunt la barana, sense que jo ho recollís.

—Em quedaré aquí, despullada, fins que te’n vagis.

—No cridis! —m’ha recomanat—. Ja me’n vaig. Puja.

—No; de primer vés-te’n.

Ha obeït a repèl, amb la cara enrabiada i, en passar pel meu davant, s’ha tret despectivament un bitllet de la butxaca, un de sol, i l’ha deixat caure als meus peus.

—Cobra’t —ha dit, venjatiu.

Jo m’he limitat a xisclar, segura de l’efecte. I sí, l’expressió de la cara se li ha obert com una casa violada i tot seguit ha arrencat a córrer cap a l’entrada, on ha rebatut amb violència la porta del carrer. En aquell moment, jo, que també havia corregut, acabava d’arribar al pis mentre alguns veïns sortien a l’escala buida a preguntar-se què passava… Feia riure.

Tres dies després. Aquest vespre, abans de sopar, he entrat un moment al «Planeta», més que res per matar el temps. Les hores són llargues, no sé què fer i a les barraques no hi vull anar per no comprometre ningú. Em passejo, doncs, i potser bec una mica més que no seria convenient.

No pensava que ell hi fos, en aquella hora, de manera que m’he quedat una mica sobtada en veure’l amb uns companys. No ens hem dit res i, al cap d’una estona, ells se n’han anat. Mentrestant, jo ja havia lligat conversa amb un altre noi que no deu ser un client habitual, perquè em tractava molt cerimoniosament, com si de veritat fos una senyoreta. I l’assumpte no hauria pas prosperat si a ell no se li hagués acudit de tornar, ara sol. És la seva presència que m’ha empenyut a fer el que he fet, el que pràcticament no faig mai: invitar el desconegut a passar una estona amb mi. Ordinàriament sempre deixo que els homes prenguin la iniciativa i aleshores, si l’individu em convé, em limito a donar-li un preu.

Ell, el noi, no ho esperava i fins i tot s’ha posat vermell de l’emoció; no hi ha dubte que li agradava. Ha assentit ràpidament, tan de pressa que he pensat que tenia por que em repensés. No s’ha acabat de creure que parlava seriosament fins que ja érem a casa i ha vist que em començava a treure la roba. Era un xicot agradable i delicat, d’aquests que et tracten com una persona i volen parlar una estona i acariciar-te, i això l’ha perdut, perquè tot just es disposava a muntar-me quan han trucat insistentment a la porta.

—Deixa, que truquin —li he dit, però els cops eren forts i ell s’ha posat nerviós, de manera que no m’ha quedat més remei que saltar del llit. I, al capdavall, què m’havia proposat, sinó això: engelosir en Mestranal?

Ha entrat directament a la cambra, des del llindar de la qual s’ha quedat mirant el pobre noi abans de manar-li:

—Fot el camp!

—Ei, no corris tant! —he protestat jo—. És un client.

—Fot el camp! —ha repetit ell.

—Amb quin dret?… —ha començat el xicot.

Però en Mestranal no l’ha deixat acabar. S’ha tret la pistola mentre avançava amenaçadorament cap al llit i, amb les dents serrades, ha rondinat:

—Dret!

El xicot ha recollit la roba sense demanar més aclariments i ha corregut cap a la peça de fora, on es deu haver vestit. No ho he vist, ja que en Mestranal ha tancat la porta al seu darrera. Jo m’he assegut al llit.

—Molt bé, ara ja has fet el pinxo…

M’ha bufetejat.

—I continues fent-lo…

—A partir d’ara —ha dit— aquí només hi entra un home: jo.

—És casa meva! No ets ningú per disposar de la meva vida. Ni per pegar-me. Sóc una persona lliure!

—No toleraré que m’humiliïs —ha fet, adust.

—Jo?

—Sí. Mentre dormi amb tu no vull que vagis amb cap més home.

—Però és que ja no hi dorms, tu, amb mi. Hi dormies. Des de l’altre dia, s’ha acabat. No et creguis que em vull passar les nits corrent per les escales despullada perquè tu ets un viciós —m’he anat exaltant, sense témer-lo—. No sóc una cosa; sóc una dona i sé què m’agrada i què no m’agrada. Em venc, sí, però venc un amor normal, jo! Si vols això altre, demana-ho a una altra!

Ell brandava el cap, ple d’admiració.

—No entens res, no has entès mai res!

—Ah, no?

—No. Qualsevol dona se sentiria afalagada, enorgullida…

—Vés-te’n, Mestranal —li he demanat—. No ho vull tornar a discutir. És que no i sempre serà que no.

M’he aixecat i he començat a vestir-me, com si donés l’entrevista per acabada, però ell m’ha subjectat el braç.

—Deixa això… Està bé, no en parlarem més. Si és una qüestió de principi, no hi tinc res a dir. Sé respectar els principis, jo. No oblidis que sóc un oficial de la policia.

—No oblido res. Però deixa’m vestir; tinc fred.

—Fica’t al llit, doncs.

L’he mirat, suspicaç, però llavors he vist que em somreia.

—Molt bé. Recorda el que has dit.

—Ho compliré.

I sí, ho ha complert. Ho hem fet com és usual, o gairebé, ja que ha introduït un altre ritus inèdit en aixecar-se dues vegades a beure aigua mentre estàvem en ple coit. He quedat tan meravellada que li he preguntat:

—Et fa set?

—No —ha dit ell amb la naturalitat que sempre parla d’aquestes coses—. És per diferenciar bé les etapes.

—Quines etapes?

—Ja deus haver observat que encara no són les nou…

—I què?

—Tècnicament, doncs, encara som a la tarda.

—Vols dir que a la tarda s’ha de fer en tres etapes?

—No, quatre. Introducció, pausa, prossecució, pausa, i conclusió.

—Són cinc —li he fet observar, però ell ha dit:

—No, les pauses compten per una.

Després d’això no té res d’estrany que hagi renunciat a més clarícies que potser encara ho haurien acabat d’enfosquir. Mai no en trauré l’aigua clara, d’aquests procediments, i la veritat és que tant me fa.

A ell, però, no hi ha dubte que l’acompliment d’aquestes cerimònies, si pot lliurar-s’hi sense contrarietat, el posen de bon humor i li donen una sensació de benestar que el fa més accessible. Ho he aprofitat i, com qui no hi toca, li he dit:

—L’altre dia, quan et vas posar d’aquella manera, em vaig creure que ho feies perquè estaves molestat…

—Molestat?

—Sí. Acabava de parlar-te d’aquell parent detingut. No et podia agradar. Ja sé que te’n vas riure, però en el fons…

—No siguis ximpleta. Gairebé tothom en té, de parents detinguts. I a més em vas dir que no era res polític. Va barallar-se amb un policia, oi?

—Sí. I no és polític, això?

—No, no! —ha rigut ell—. Un simple incident d’ordre públic. Una mica greu, si vols, perquè va faltar a l’autoritat per vies de fet, però se’n sortirà amb una pena relativament lleu. L’han jutjat, ja?

—No en sé res. Temps enrera vaig preguntar, però ningú no me’n va saber donar raó. Em sembla que al «Quarter» duen les coses tan embolicades que ni ells mateixos no s’hi entenen.

—És clar que s’hi entenen! —ha protestat ell—. Tots els assumptes es duen al dia, ordenadament.

—Ja es veu que tu no has hagut d’interessar-te mai per ningú! Prova-ho i ho veuràs. Pobre Mústels, perdut entre milers d’expedients o com se’n digui!

Ell ha recollit el nom a l’acte.

—Mústels, es diu?

—Sí. Com ho saps? Que el coneixes? —he fet la ingènua.

—Si ho acabes de dir!

—Ah! —i he esclafit una rialla de ximpleta mentre l’abraçava—. Sóc tan despistada com al «Quarter»!

Ell ha tingut una sortida més o menys humorística que no s’acaba d’avenir amb la seva personalitat:

—Amb la diferència que ells no ho són.

—Millor per en Mústels, doncs —he repetit el nom per tal d’assegurar-me que no l’oblidaria, i llavors he canviat de conversa.

No li he demanat res, doncs; les coses han anat prou bé per evitar-me possibles discussions posteriors si un dia li passés pel cap de tirar-me en cara que m’he volgut aprofitar de la seva posició. Si fa alguna cosa, la farà per pròpia iniciativa. Si no, ja tindré ocasió d’insistir. Confiem-hi.

Eren dos quarts de vuit del matí quan han trucat a la porta. Tot i l’hora, tan desacostumada, m’he cregut que seria en Mestranal, el meu únic visitant llevat del noi de l’altre dia, en el qual ni he pensat. Per això, en trobar-me davant els dos desconeguts, anava despentinada i duia únicament la camisa de dormir, massa transparent i massa curta per acollir persones estranyes a la meva intimitat. És clar que a ells no els ha fet res, tot seguit han posat uns ulls eixerits que contrastaven amb la duresa de les cares, de les barbetes sobretot, enèrgiques i gruixudes, de gos de presa que clava les dents a fons allí on ha mossegat. O sia que es veia d’una hora lluny que eren policies.

He tingut un sobresalt quan han dit que volien fer-me unes quantes preguntes, però els he fet entrar, naturalment; no em quedava altre remei. Tots dos eren alts i grossos i s’han instal·lat feixugament, un d’ells a la butaca i l’altre al divan, mentre els deia que m’anava a vestir. Però no m’ho han permès.

—Ja està bé així —ha dit el més corpulent, un individu de barba tan serrada que li blavejava i tot—. Serem breus.

—Es tracta d’un tal Mústels —ha encadenat l’altre sense perdre’s cap dels meus moviments mentre jo procurava seure tan discretament com la roba m’ho permetia.

—Tenim entès que vostè és un familiar seu…

L’ànima m’ha caigut als peus, perquè la informació només podia haver-los-la facilitada en Mestranal, el traïdor. Com que era inútil negar, he contestat afirmativament:

—Sí. Som parents de lluny.

—Estem investigant les seves activitats durant els darrers temps, des que va abandonar la casa del seu pare.

—Més bé els ho diria ell, això —he replicat.

—Ara ens interessa el que ens pot dir vostè —ha fet el més corpulent.

—No sé si els podré ser gaire útil… Fa molt de temps que no l’he vist, potser tres o quatre mesos enrera. Va ser quan em va dir que érem parents.

—Li ho va dir? —s’han estranyat ells, amb motiu.

—Sí. Jo no ho sabia, a casa no se n’havia parlat mai, de la seva família.

—No es coneixien, doncs?

—No. El vaig veure per primera vegada en un bar —he anat improvisant— i en saber que em deia Bena va dir-me que teníem parentiu. En conjunt, hi he parlat potser tres o quatre vegades.

—Tres o quatre mesos enrera?

—Sí.

—A què es dedicava, aleshores?

—Em va dir que era pagès. No és veritat?

L’home ha eludit la resposta.

—I després van deixar de veure’s?

—Sí. El vaig perdre de vista de la mateixa manera que l’havia conegut, casualment.

—Com vol dir, casualment?

—Doncs… És el que passa amb les persones. Coincidiu en un lloc, us trobeu unes quantes vegades i després ja no us torneu a veure mai més, o fins al cap de molt temps.

L’altre s’ha repenjat contra el respatller de la butaca, probablement per mirar-me les cuixes des d’un indret més favorable. En tota l’estona no havia deixat d’estudiar-me-les.

—I de què parlaven, durant aquestes entrevistes?

—Sempre van ser molt curtes… De res de particular. De pel·lícules i coses per l’estil. També de mi. Em sembla que li agradava.

—Es comprèn, això —ha concedit el més corpulent—. Què li deia?

—Les coses que se solen dir a una noia, que sóc bonica…

—Va demanar-li que dormís amb ell?

—No.

—O sigui que mai no va posar els peus en aquesta habitació?

—No, mai.

—No va parlar-li del moviment?

—De quin moviment?

—No va proposar-li que entrés a formar-ne part?

—No em va proposar res. De quin moviment? —he repetit.

Ells, però, de pregunta no en contestaven cap. Volien respostes i prou.

—Sabia que l’havien detingut?

—Sí —he confessat. No em podia contradir, després d’haver parlat amb en Mestranal.

—Qui li ho va dir?

—Un noi que de vegades anava amb ell. Els havia vist junts…

—Com se diu?

—No ho sé. Mai no me’l va presentar. Un cop vaig sentir que l’anomenava «el carboner» —vaig improvisar de nou.

—Era carboner? Tenia un establiment?

M’he arronsat d’espatlles, desinteressada.

—Més aviat ho vaig interpretar com si es dediqués a fer carbó. Al bosc, vull dir.

—I on el va veure?

—Quan em va dir això de la detenció? Pel carrer. Travessava la plaça del mercat i ell venia de l’altra banda. Em va dir que estava detingut i jo vaig preguntar-li què havia fet. Però no ho sabia. Jo vaig pensar-me que era perquè temps enrera va insultar i agredir un policia.

—Li ho va contar ell, això?

—Sí, un dia que parlava de coses del camp. Em va semblar que no hi donava cap importància.

L’altre s’ha inclinat cap al meu escot.

—I el carboner hi ha estat mai, aquí?

—No, tampoc. No es pot dir que hi hagi parlat mai, fora d’aquest dia del mercat.

—Quina mena d’home és? Ens interessaria una descripció com més detallada millor —m’ha demanat el més corpulent, que ara s’havia tret un llapis i un carnet de la butxaca.

—Mai no m’hi vaig fixar gaire… Un home com tants, vés!

L’altre brandava el cap i, gairebé amb dolcesa, ha dit:

—Com pot veure, hem preferit estalviar-li molèsties. Podíem haver-la convocada al «Quarter» en lloc de visitar-la a casa seva… És raonable, doncs, que esperem una col·laboració sincera per part de vostè…

—Però si he dit tot el que sabia!

—Potser sí. Ara ens interessa la descripció del carboner.

He hagut d’inventar-me’n una: alt, prim, cara xuclada, orelles grosses, nas curt, llavis carnosos, ulls menuts… El del carnet ho ha apuntat tot.

En acabar, l’altre ha volgut saber:

—Vostè en què treballa?

—Bé… —he vacil·lat, sobtada, però el seu company li ha adreçat una mirada reprovativa, com si l’home hagués fet una planxa, i tots dos s’han regirat, incòmodes, abans de reprendre l’interrogatori pel començament, o sigui des del meu suposat primer encontre amb en Mústels, al bar.

Ho hem repetit cinc o sis vegades, probablement perquè tenien ganes d’arreplegar-me en alguna contradicció, però jo estava més serena que ells. En aquell moment ja havia comprès que em convenia desconcertar-los i tot d’una he canviat de tàctica, com si m’haguessin fet posar nerviosa. Encreuava i desencreuava les cames, les replegava sota meu, tornava a allargar-les, les obria i les tancava, tan aviat inclinada endavant com amb el tors projectat enrera, com si no m’adonés de com els enllaminia… Ells s’anaven posant vermells, la respiració se’ls feia pesada i els ulls els brillaven com si volguessin competir amb el sol que començava a entrar per la finestra. Jo em pensava que no intentarien res, que respectarien la «propietat» d’en Mestranal per esperit de cos, per disciplina, però és que no havia previst que un d’ells, el menys corpulent, es veuria obligat a córrer cap al wàter amb una expressió trasbalsada que feia fàstic.

L’altre, sol, ho ha aprofitat a l’acte.

—Jo sóc diferent —ha dit, i m’ha posat la mà damunt—. On ens podem veure?

He vist immediatament que em convenia. Si en Mestranal m’havia fet traïció, aquest podia ser un aliat. Li he somrigut:

—Aquí mateix.

—Quan?

—Demà. Vine en aquesta hora.

—No acabo el servei fins a les nou.

—Vine a les nou, doncs.

La perspectiva l’ha engrescat tant que les mans se li escapaven, però li he aturat la iniciativa a temps en sentir l’aigua del dipòsit. Quan ha entrat de nou el seu company, doncs, tornàvem a estar asseguts l’un davant de l’altre, immòbils, i ell amb una pregunta a la boca:

—No pot afegir res més?

—Em penso que no —he dit—. De tota manera, si se’ls acudeix alguna altra cosa, sempre em trobaran aquí. No he d’amagar res.

Ens hem acomiadat, doncs, amicalment, el menys corpulent d’allò més pansit i ara amb ganes de perdre’m de vista. Tenia motius per estar avergonyit.

Em pensava que en Mestranal em faria una visita, però no ha vingut i me n’alegro. Sé que tindrem una escena, no puc pas fer veure que no sospito que l’interrogatori d’ahir és obra seva i tampoc no és d’esperar que ell ho cregui. Ara, com que d’explicacions no en voldrà donar, el més fàcil és que hi hagi crits i violències i, la veritat, en aquest terreny duc les de perdre. El més senzill seria no tornar-lo a veure, desaparèixer i deixar córrer aquest assumpte, però sóc massa obstinada per resignar-m’hi. Ja que he començat, em cal anar fins al final, passi el que passi. I ningú no m’assegura que, encara que sigui de passada, no pugui fer-me amb alguna altra informació de valor, com la dels dipòsits d’armes. I si no a través d’ell, per mitjà del corpulent, perquè amb aquest penso jugar a cos descobert. Amb ell disposo d’avantatges: no el temo i en canvi puc fer-li mal. Sap perfectament que en venir aquí es propassa i fa la llesca a un superior. Miraré d’aprofitar-ho.

Ha acudit a les nou i deu, directament del «Quarter», i des del llit li he cridat que entrés. Feia un quart que tenia la porta oberta.

Tal com m’imaginava, s’ha quedat encisat, amb els ulls fits al meu damunt, incapaç de separar-los del llit on reposava prou descoberta per revelar tot el que pretenia amagar amb el meu gest falsament púdic, de professional. Això, però, no és prou llest per haver-ho vist.

S’ha atansat amb les mans allargades i els ulls vagament tèrbols, potser sense adonar-se que mormolava tot de paraules confuses perquè ni tenia esma d’acabar de confegir-les. Però no calia, la seva actitud era prou eloqüent.

He deixat que em besés i fins i tot me li he abraçat enjogassadament sense preocupar-me massa de la fortor ofensiva del seu cos suat, però després, quan ja era al llit, li he aturat els entusiasmes.

—Espera —he dit—. De primer hem de parlar.

—Parlar? Què hem de dir?

—Moltes coses. Tu ja deus suposar que una noia com jo no es dóna així, tan fàcilment… N’hi ha molts que em volen, però no a tots els dic que sí. Tu saps el que donarien alguns per trobar-se al teu lloc?

Estava massa atabalat per encertar una resposta escaient, i més encara perquè hi havia una certa contradicció entre el que li deia i els meus gestos, car tot parlant li he posat les mans sobre les sines, invitant-lo a que m’acariciés. Ha balbucejat, doncs:

—Jo… Jo…

—Sí —he fet—. Què em donaràs, tu?

—Tinc dos mil diners… —ha començat.

—No, no, no vull diners. Vull que em diguis una cosa.

—Què?

—Per què em vau venir a interrogar, ahir? Qui us ho va manar?

Ell s’ha separat una mica.

—No t’ho puc dir, això. Són coses del servei.

M’he mogut lleugerament, per refregar-me contra el seu cos amb un gest invitador, i he sospirat:

—És una llàstima… Va ser en Mestranal?

—No puc dir res.

—Ja saps que sóc la seva amiga, oi?

Ha assentit mudament.

—Però tu has vingut perquè ahir et vaig agradar i tens moltes ganes de mi… T’has dit: La Bena deu saber fer l’amor i dintre seu es deu estar molt bé. I és veritat, et puc estimar molt… si vols. —L’he acariciat sense deixar de mirar-lo, atenta al canvi dels seus ulls—. Vols?

S’ha inclinat endavant amb una violència maldestra, profundament alterat per la invitació, i he permès que em tornés a besar abans de separar-lo per repetir:

—Vols?

—Em faràs tornar boig!… —ha mig braolat ell.

—Sí —he dit—. Tots dos… Però digues…

—Per què ho vols saber?

—Va ser en Mestranal?

Ha fet que sí amb el cap i jo l’he recompensat amb una altra besada abans de prosseguir:

—Per què? Sospita de mi?

Ho ha tornat a dir amb el cap, sense atrevir-se a comprometre’s amb paraules.

—Es pensa que sóc còmplice d’en Mústels?

—Pensa que ho pots ser.

—Però en Mústels només es va barallar amb un policia…

—No. Forma part… No puc, Bena, no t’ho puc dir!

—Qui ho ha de saber? Tu i jo no ho contarem a ningú. Ens estimarem, ens estimarem molt, sempre que vulguis, tantes vegades com vulguis… Oi que em vols estimar moltes vegades?

—Sí… Deixa’m, Bena…

—De què forma part?

—D’un moviment de resistència. És a dir, no ho sabem del cert, ho suposem. Bena, jo…

—Quin moviment? Qui heu detingut més?

—Ningú. No ha volgut parlar.

—L’heu torturat?

En veure que es resistia, he insistit en les meves carícies, lentes i prolongades, tant, que a la fi, incapaç de contenir-se, ha forcejat violentament amb els genolls per tal d’obrir-me, però jo he rigut mentre brandava el cap.

—No, m’has de contestar.

—Després…

—Ara. L’heu torturat?

Ell ja no em sentia, maldava amb tanta porfídia que he hagut d’empentejar-lo severament tot dient-li:

—Ets més fort que jo, però un home sol no pot fer res, si una dona es nega… Digues, l’heu torturat?

—Sí —ha contestat amb la boca escumejant.

—Però és viu?

—Sí, Sí!

—On el teniu?

—Al Quarter… Que no puc més, Bena!

—Vine, doncs —he dit, i l’he enllaçat amb braços i cames, disposada a deixar-li un record inesborrable que em permetés de servir-me’n.

I ho he aconseguit, ja que en acabar encara em besava i no parava de repetir:

—Bena, oh Bena, Bena…

Li he amoixat els cabells, les galtes una mica rasposes i blavejants com l’altre dia.

—Ets feliç?

—Sí, Bena, molt…

—Ho pots ser més encara. Cada dia, si vols. Però jo només estimo els qui m’estimen. M’ho has de contar tot…

—No sé res més.

—Sí. Saps si el volen matar, les accions que preparen, si en Mestranal té la intenció de fer-me detenir…

—No me les diuen, a mi, aquestes coses.

—Però les pots esbrinar. No ets un policia qualsevol, sinó un inspector.

—Sí.

—I entre vosaltres us ho dieu tot. És natural, oi?

Ara ell em mirava, recelós, una mica separat.

—Ets un d’ells, doncs? De la resistència?

—Mira —he fet, sense contestar-li, apartant-me més—. Mira’m… És teu —i em passejava les mans pel cos—. Però no m’agrada compartir les fidelitats. Amb mi ha de ser tot a canvi de tot.

—Vols que em perdi, oi? —ha dit amb un deix de tristesa que esborrava tot el que en ell pot haver-hi de policia.

—No. Si et volgués perdre, ja ho hauria fet. En tenia prou amb dir a en Mestranal que em venies a veure. No —he repetit—, vull conservar-te. Quan trobo un amant com tu…

—Però m’invites a fer traïció —m’ha interromput.

—Tots hem de trair una cosa o altra. Ara tu has d’escollir entre ells o jo.

—I si escullo contra tu?

—Res. No faré res.

—No ho diries a en Mestranal?

—No. M’has fet feliç i no et vull cap mal.

—Ni si et denuncio?

—Tampoc. En aquest cas només et demano una cosa, que em torturis tu.

—No podria.

—Ja ho sé —he dit simplement, i ens hem quedat tots dos callats, mirant-nos, jo tan intensament com podia, amb uns ulls on ell deu haver llegit el que no hi havia, ja que després m’ha abraçat i he sentit que el seu desig creixia de nou.

—No… —he dit amb un gest las.

—Sí… —ha mormolat ell.

—Ja no seria el mateix. Ara sé que els prefereixes a ells.

—No és veritat!

—Ho dius…

—No et vull perdre —ha afirmat ell, amb una veu tendra, desconeguda—. No sé si mai me’n penediré, però…

—No, no, mai, t’ho juro! —gairebé he cridat mentre el premia contra meu, i aleshores he tancat els ulls per no veure la seva cara congestionada.

Després m’ha contat tot el que sabia: a en Mústels l’han interrogat i pegat cada dia des que el van detenir i ara és a la infermeria, mig baldat. No hi ha cap esperança de fer res, caldrien massa complicitats i els agents solen ser fidels als seus caps. Ell, fins ara no ha intervingut en l’afer perquè tenia un altre servei relacionat amb un tràfic d’armes que fins abans-d’ahir l’altre no van liquidar amb l’empresonament de tres dones i cinc homes que passaven sovint la frontera per compte d’una organització internacional. M’he assabentat, doncs, que hi ha altres grups que s’oposen al sistema i que el combaten, però sembla que tots són petits, desconnectats entre, ells i que fan poc mal. De fet, he quedat una mica decebuda. O és un bon comediant o veritablement no sap gran cosa. N’he tret la impressió que peguen una mica a tort i a dret, sense mirar prim, amb l’esperança d’encertar de tant en tant. Fet i debatut, tenen una mica de por, per això es mostren tan durs, tan severs, i malmenen la gent sense disposar de proves que els comprometin. En principi, consideren tothom com un enemic.

—I a tu t’agrada, de fer aquesta feina? —li he preguntat.

—Si m’ho manen…

—No et pregunto això; et pregunto si t’agrada.

—Què vols que et digui? És una feina com una altra.

—Ets un animal! —he exclamat sense poder-me aguantar.

—Ei, tu!

—Un animal! —he repetit—. I no vull que ho siguis, sents? No vull que em toquis amb unes mans que han pegat altres persones.

—No m’hi puc pas negar… Què pensarien?

—Quan hàgim alliberat en Mústels, deixaràs la policia —li he dit, i aleshores m’he quedat d’allò més sorpresa, perquè, ben mirat, què se me’n fot, del que faci, si no m’és res ni l’he de tornar a veure quan me n’hagi servit? Però no he tingut temps de pensar-hi, ja que ell ha fet:

—Ei, alto! No alliberarem ningú. No t’acabo d’explicar que és impossible?…

—Ja ho veurem. Tu observa…

—Tot té un límit, Bena.

—On? —li he preguntat, agressiva.

—Com, on?

—Al llit no he vist que en tinguessis pas cap…

—Això és diferent —i ha somrigut, satisfet amb ell mateix.

Encara que sembli inexplicable, en el fons és un bon jan i en faré el que vulgui tot i que sempre comenci per protestar. Pensant-hi bé, de segur que n’hi ha molts, així. Molts que, sense el sistema que els afalaga els mals instints, serien gent corrent, com nosaltres… Bé, no, no és això. Tampoc nosaltres no som gent corrent, ara. L’únic que ens separa d’ells és la voluntat de combatre un mal original, comú, que divideix el món entre víctimes i botxins. Per què és així, no ho sé.

Novell interrogatori, a casa, a compte de dos policies desconeguts que han recomençat com si els seus companys no m’haguessin preguntat mai res. No se’n cansen, són infatigables, repeteixen les preguntes com si acabessin d’inventar-se-les…

Aquests m’han trobat vestida i m’he evitat, doncs, escenes com la de l’altre dia. Per la resta, els d’avui eren primets, freds i d’una polidesa que pretenia amagar la duresa de la seva insistència. He procurat contestar amb les mateixes paraules del primer interrogatori i, sostinguda pel record de la meva complicitat amb Orinella, el «meu» policia, he aconseguit de mostrar-me serena d’un cap a l’altre d’entrevista.

Els estreps no els he perdut fins a la nit, quan ha acudit en Mestranal i, d’entrada, li he dit que ja se’n podia tornar per on havia vingut, que amb gent com ell, de mena tan traïdora, no m’hi feia. Davant la meva escomesa, ha fet tots els papers de l’auca: de primer s’ho volia prendre rient, després s’ha excusat amb la seva obligació i a la fi m’ha amenaçat amb fer-me detenir. Això darrer sense to ni so, cosa que encara m’ha fet enrabiar més.

M’he negat a dormir-hi, en això m’he mostrat ferma tot i que m’ha pegat. Per tal d’evitar, en el possible, una acció venjativa, li he dit:

—No em tornaré a ficar al llit amb tu fins que em treguis tots aquests esbirros de damunt. No he fet res i prou desgràcia tinc de ser parenta d’un detingut.

I sí, això l’ha calmat una mica, si bé ha contestat:

—És que tu no et fas càrrec que estem rodejats d’enemics.

—L’altre dia els menyspreaves —li he recordat.

—I els menyspreo, però això no vol dir que no hàgim de vigilar. Precisament ens podem permetre de menysprear-los perquè vigilem.

—Doncs vigila fora d’aquí! En lloc de fer-me aquesta porcada, més hauria valgut que t’interessessis pel meu parent.

—I qui et diu que no m’hi he interessat? No te’n preocupis tant, d’ell. Tu compleix amb el teu deure…

—Amb quin deure?

—Amb el que tens amb mi.

—No en tinc cap. Ningú no pot obligar-me a dormir amb tu.

M’ha tornat a agredir i fins m’ha retorçat els pits, però jo he sabut defensar-me i, amb un cop de genoll, me l’he tret de damunt com he pogut. No ho esperava i, el més curiós, és que la meva salvatgeria li ha fet gràcia. En refer-se, ha dit:

—Ets una petita fera, però estic acostumat a domar-ne de més ferotges. Vine aquí…

Ha pretès besar-me i s’ha mig sortit amb la seva, però del restant res, s’ha hagut de quedar amb les ganes.

—Fins que aquests em deixin tranquil·la —he insistit.

—Molt bé. De tota manera, ara ja han acabat.

—I d’en Mústels, què?

—Res. Aviat el deixaran lliure.

M’he quedat veient visions.

—I l’agressió? No el condemnaran?

—No s’ha provat res —ha dit ell, i en aquell moment he començat a malfiar-me—. Deus estar contenta, oi?

Jo he mentit:

—Tant me fa. Vull dir que me n’alegro, però al capdavall el conec poc. Ara ja ho deus saber, perquè de segur que has llegit les meves declaracions. Més que res em preocupava pel que podies pensar tu, i ja has vist que feia bé. Ni amb mi no pots deixar de ser un policia —he lamentat—. En fi, no en parlem més. Torna demà, si vols. Potser hauré canviat d’humor.

—Més et valdrà —ha dit ell, vagament amenaçador.

Però ja no em fa por. Al capdavall, policia o no, és un home i avui m’he sortit amb la meva. És clar que ho he pagat: tinc el cos ple de blaus i ara, hores després, els pits encara em fan mal. No comprenc que es pugui ser tan sàdic.

Feia bé de no fiar-me’n. La primera cosa que m’ha dit l’Orinella és que en Mústels és mort. Van matar-lo ahir, a primeres hores de la matinada, als subterranis del «Quarter», on tenen una cambra destinada a les execucions. En Mestranal, doncs, va mentir-me, perquè en aquella hora, quan m’assegurava que no tardarien a deixar-lo lliure, ja l’havien liquidat.

—Però per què, per què? —he fet.

Ell volia consolar-me i s’ha mostrat més tendre que no fa preveure el seu físic una mica brutal i la cara inexpressiva quan no la hi trasbalsen els desficis de la carn. Sí, les aparences no li són favorables, però he tingut sort, és un bon noi.

—Em sap greu, Bena de debò…

Però jo no estava disposada a acceptar-ho.

—Greu… Quants n’has matat, tu, des que ets policia?

—Cap. Hi ha un servei especialitzat en aquesta feina.

—Però has contribuït a proporcionar-los víctimes, has torturat gent, has ajudat a fer complir unes lleis injustes…

Ell ha sortit per la tangent:

—Bena… Jo t’estimo…

—M’estimes? Una persona que estima un semblant seu, ni que només sigui un, no pot perseguir els innocents. No veus que és contradictori?

—No ho sé…

—Jo sí. Com pots pagar l’amor d’una criatura amb l’odi que sents pels altres, per tots els altres que no t’han fet res?

—Però jo no et coneixia, Bena…

Ho ha dit amb un posat tan trist que m’he deixat entendrir, però he començat per voler amagar-ho:

—Ets un animal, Orinella. Sóc ximple de deixar que dormis amb mi.

—No, Bena… Això és diferent.

—Animal —he repetit, però l’he abraçat.

És possible? És possible que allò que ha començat amb una finalitat ben determinada es converteixi ara en una altra cosa? No és pas el meu tipus d’home, i és un policia. Què ho fa doncs que avui, precisament avui, quan la mort d’en Mústels pesa damunt meu, l’hagi acollit amb un autèntic desig de ser estimada, de lliurar-me-li? No m’he mostrat provocativa i ens hem fet l’amor amb senzillesa, amb honestedat, com dos enamorats. I el més curiós és que ell, l’animal, aquest tros de carn batejada, se n’ha adonat i en acabar ha dit:

—Bena… Ets tan dolça!

—Una puta, sóc!

—No, no!

—Una puta i un policia. Galdosa parella!

Però ell m’ha fet tancar la boca amb una besada, fins que ja no podia respirar. Després hem parlat seriosament i ell s’ha ofert a deixar el cos. Sembla que ho poden fer, a despit del que va dir la Frora a la Sera, si bé és difícil. Però jo no ho he volgut.

—No, ens pots ser més útil a dins —li he explicat com si ja hagués accedit a formar part de la nostra colla, i ell s’ha quedat mirant-me, indecís—. Sí —he prosseguit—, si em vols has d’estar al meu costat.

És massa senzill per acudir-se-li que amb el mateix dret podria exigir-me que jo em posés al seu, i per això ha acalat el cap, sense atrevir-se a contradir-me però preocupat per la posició en què el col·locava, més perillosa que la nostra. Ràpidament, he dit:

—Ja sé que t’hi jugues la pell. Ens la hi juguem tots. I jo me l’he jugada amb tu, t’he fet confiança… No em pots defraudar, Orinella, jo vull ser feliç amb tu…

—Ens mataran a tots dos —ha mormolat ell.

—No. No ens poden agafar a tots. Cada dia n’hi ha més i guanyarem.

—Quan?

—No ho sé, però n’estic segura. I si no guanyem…

—I si no guanyeu? —ha repetit ell.

—Guanyaran d’altres, els que vinguin després de nosaltres.

—I no et fa por morir?

—Sí.

—I a pesar d’això…

He mogut el cap.

—A pesar d’això.

Ell ha reflexionat un moment.

—Potser ens en podríem anar…

—No me’n vull anar, no me’n puc anar. No ho entens?

—Sí… Potser sí. No hi havia pensat mai.

—Potser no havies estimat mai ningú —li he dit—. S’ha d’estimar…

—I què hauria de fer?

—Per estimar?

—No, amb vosaltres.

—De moment, potser res. Respectar els detinguts, treure duresa a les ordres, no maltractar ningú…

—I en Mestranal? —m’ha preguntat aleshores.

—Com vols dir?

—Ets la seva amiga…

—Sóc la teva, Orinella. No vols que hi vagi, oi?

—No.

—No hi aniré, me’l trauré de damunt. No aniré amb ningú més. Sóc la teva amiga, la teva amant, la teva dona…

—Però sóc un animal —ha recordat ell.

—Sí, el meu animal —he rigut—. Alt, corpulent i amb la cara ferotge. Vine…

S’ha quedat fins a les dotze o la una, no ho sé, perquè se m’havia parat el rellotge i a més, llavors estava endormiscada. He sentit com caminava de puntetes i la porta del pis que es tancava sense soroll…

—No he canviat d’humor —li he dit en obrir-li la porta, i ell l’ha empenyuda per entrar.

—Treu la cadena —m’ha manat.

—Et repeteixo que no he canviat d’humor.

I ell, de nou, contenint la seva ira:

—Treu la cadena. —I al cap d’un moment, en veure que no l’obeïa—: He complert la meva paraula. Oi que no t’han tornat a molestar?

He estat a punt de preguntar-li: «I què n’heu fet, d’en Mústels?», però m’he contingut a temps, hauria hagut de donar massa explicacions, si no a ell, als altres que vindrien.

—No em trobo bé —he dit—. Vés-te’n.

—Què tens?

—Ja t’ho pots pensar.

—No et crec. Deixa’m entrar.

—No.

—Et dono cinc segons. Pel que es veu, ignores la situació, no saps que si no t’han detingut és perquè jo ho he impedit… Si no obres, em rento les mans del que et pugui passar.

Parlava amb un to tan fred, tan decidit, que en un llampec m’he vist amb les mans emmanillades, en una habitació del «Quarter», envoltada per quatre o cinc goril·les… He despassat la cadena.

—Ara ets raonable —ha dit.

I jo, rancuniosa:

—Fes el que hagis de fer, i vés-te’n.

Em pensava que no s’hi atreviria, en veure’m tan glaçada, però d’escrúpols no en té cap. Podia haver lluitat, com l’altre dia, i ja estava a punt de fer-ho quan m’ha vingut una desgana que m’ha deixat sense forces. I, al capdavall, què sóc, sinó un sac on els homes escupen la seva concupiscència?

L’he acollit com una morta, inerta, amb els braços caiguts al llarg del cos, i ell, inconscient, ha preguntat:

—Què et passa?

—Ja t’he dit que no em trobava bé. Has enllestit?

M’ha bufetejat i jo, metafòricament parlant, li he ofert l’altra galta; o sigui que no he reaccionat. Això l’ha aïrat més:

—Que pago, eh? —ha fet entre dents—. I vull estar més ben servit.

—Quan no m’amenacis —li he replicat.

Ell brandava el cap d’una banda a l’altra.

—Acabarem malament, Bena…

Sóc de la mateixa opinió i tot seguit he pensat que em caldria desaparèixer, abandonar la cambra; ara ja no hi havia de fer res, allí, en Mústels era mort. Però ell ni aquest consol no m’ha deixat, perquè abans d’anar-se’n encara m’ha dit, com si hagués llegit els meus pensaments:

—I que no et passi pel cap de fotre el camp, perquè et trobaria. Amb mi no hi juga ningú.

—No —he fet, amarga—. Ets tu qui jugues amb els altres.

—Exacte —ha reconegut—. I avui no et pago, no t’ho has guanyat.

No valia la pena de replicar i m’he limitat a mirar-lo amb un esguard absent mentre es vestia, i després, en sortir del dormitori sense ni dir adéu. Una mirada que ni ho era, d’objecte…

He anat a veure la mare. És la primera vegada que torno a les barraques des que vaig llogar l’apartament. Ella, que ha estat contenta, no sap que aquesta visita potser és un adéu. Tinc mals pressentiments, la seguretat que tot això no pot acabar bé. Ara, amb en Mestranal ja no podré fingir. No és com amb la mare, que s’ha quedat convençuda que tot em va estupendament. És fàcil d’enganyar, ella.

Els companys no hi eren, però en canvi he vist en Frodi i gairebé m’ha fet entendrir l’espontaneïtat amb què se m’ha llançat al coll.

—Quan tornaràs, Bena? —volia saber.

La mare també, és clar, però he fugit d’estudi.

—No depèn de mi —he dit.

Però potser sí.

Per l’Orinella, al qual he fet veure que no havia sabut res més d’en Mestranal, m’he assabentat que els de l’oposició han tingut alguna relliscada. Ell mateix ignora quina, però només així s’explica que els serveis de seguretat hagin decidit practicar unes quantes detencions i escorcollar certs locals on pel que sembla es reuneixen sota excusa d’activitats mercantils o professionals.

Li he fet donar les adreces exactes i, quan ha estat fora, he telefonat al meu contacte. Després del que sé, no n’espero res de bo, d’ells, em penso que ja ho vaig escriure, però no em sembla decent consentir que rebin si ho puc evitar. Són criatures humanes, com jo.

El marieta, de primer no s’ho creia, fins i tot se n’ha rigut.

—Això et diria a tu en Mestranal! —ha exclamat.

Quan he començat a recitar-li noms i adreces, set en total, perquè si n’hi ha més l’Orinella no els sabia, ha canviat de to. Amb la rialla glaçada als llavis, ha saltat del llit i ha corregut al telèfon, prop del qual s’ha aturat en sentir que li deia:

—I si està vigilat?

L’ha penjat de nou, amb un gest d’espant, com si fos una bèstia que el podia agredir, i ha assentit:

—Tens raó. Potser saben més coses que no ens imaginem… Què faig, ara?

Estava atabalat, no hi ha dubte.

—Vés a veure directament el teu contacte. O telefona des d’una cabina pública.

—Sí, tens raó. Potser valdria més que m’acompanyessis. Una parella…

Però jo m’hi he negat:

—Ah, no, no: Cadascú que faci la seva feina. Jo ja he complert. Em penso que no us podeu queixar.

Ha hagut de convenir-hi i ha començat a vestir-se apressadament mentre jo deixava el llit. Després hem baixat plegats fins a la porta del carrer, on ell ha fet cridar un taxi pel porter. Jo me n’he anat a peu, cap al parc, on hi ha coloms, arbres i sol.

No en tenia ni idea, però segons l’Orinella, que ara ja no m’amaga res, hi ha més d’un miler de persones desaparegudes, o sia que han abandonat la llar i els llocs de treball sense que se sàpiga què se n’ha fet. Cal remarcar que aquestes són les dades oficials, referides a casos comprovats. La xifra real, diu ell, deu ser molt més crescuda, potser de dues mil cinc-centes. Se sospita que tots ells poden integrar moviments de resistència o que acabaran per integrar-los si no se’ls descobreix abans que tinguin temps d’establir contacte. La majoria d’aquests desapareguts són homes joves o relativament joves, però també hi ha dones i algun vell. En general es tracta de gent molestada pels individus de la BIF, si bé d’altres es fan fonedissos sense causa aparent, sense provocació. La policia creu que aquests són els més perillosos.

Ara bé: l’activitat diguem-ne terrorista no correspon a aquestes dades, tota vegada que els grups que operen, amb molta discontinuïtat, han de ser per força reduïts a jutjar per les seves manifestacions públiques, gairebé totes elles ignorades de la població en el seu conjunt. Els serveis policials tenen la seguretat que en aquest moment només hi ha tres colles en acció, identificades pel que ell en diu la naturalesa específica de les seves activitats. O sigui que cadascuna d’elles té la seva manera pròpia d’actuar i això permet de distingir-les.

A aquests grups proletaris cal afegir-hi l’oposició burgesa, recentment descoberta, si bé ja sospitada de fa temps, en la qual figuren comerciants, industrials, advocats, metges, intel·lectuals, potser algun funcionari… En saben poca cosa, encara, i les accions simultànies de l’altra nit no els han permès d’eixamplar aquest coneixement, tota vegada que en cap dels centres visitats no es descobrí res de suspecte i els tres individus detinguts al·leguen que hi deu haver un error, que són ciutadans d’ordre, responsables…

De primer he quedat una mica estranyada que, a despit del meu avís, no tothom abandonés casa, però després he comprès la jugada: si se n’anaven es delataven. Ara, en canvi, es poden fer l’innocent. No cal oblidar que tots són gent ben relacionada que es poden defensar i als quals la policia tractarà amb miraments. Els cops només són per nosaltres, els humils. Per començar, els tres detinguts els tenen en cel·les de primera, perquè es veu que n’hi ha de tres menes, o de quatre si se’n compta una de reservada als dirigents i que fins ara no ha tingut mai ocasió de servir.

—Els hi tancarem nosaltres —he rigut quan m’ho ha dit.

Ell, però, és escèptic.

Cinc dies sense veure en Mestranal. Ni ganes, naturalment. Deu estar molt ocupat coordinant els diferents serveis que han pres part en les darreres accions contra l’oposició burgesa.

Estic més tranquil·la i aquell pressentiment malastruc sembla que es vagi esvanint. Però hi ha un problema sense resoldre.

He rebut un paper que em prega de passar pel «Quarter» demà passat l’altre, o sia el dia tretze. No sé qui l’ha portat, l’he trobat sota la porta en tornar a casa, a la tarda. Llàstima que no el portessin unes hores abans, quan era amb l’Orinella. Ara m’hauré d’esperar fins demà passat perquè m’aconselli. És a dir, què pot aconsellar-me? Que hi vagi, naturalment. Ja sabem que un prec d’aquesta gent equival a una ordre. Encara prou que no m’hagin vingut a buscar per endur-se’m entre dos agents, com solen fer.

Fa una hora que he matat en Mestranal. Escric per fer una cosa o altra, per veure si recobro la serenitat mentre espero l’Orinella que ha de venir a les nou quarts de deu. Ja voldria que les fossin!

He perdut el cap. Quan he sentit que em deia:

—Mentre en tingui ganes. I prega que no me’n cansi, perquè quan en tingui prou passaràs a la residència especial. Et convé fer bondat, doncs.

He allargat la mà cap a la tauleta de nit, on hi havia les tisores, i les hi he clavades a l’esquena, potser no prou profundament per matar-lo, però després, quan ha vacil·lat, he continuat apunyalant-lo amb tota l’ànima fins que s’ha quedat quiet.

Per què havia de contestar-me d’aquella manera en preguntar-li:

—Ha de durar gaire temps, això?

M’havia posseït com l’altre dia, en fred i amb ganes de fer-me mal, per pur afany de domini, després de negar-se a explicar-me què significava la convocatòria, de la qual ha pretès que no tenia notícies. El fet és que estava irritat i, més que res, deu haver vingut per compensar amb mi d’altres frustracions, qui sap si de caràcter professional…

I ara és mort, caigut sobre el llit, amb una cama penjant, tal com l’he deixat entre els llençols plens de sang, prop de les tisores que se m’han escapat de la mà quan anava a colpir-lo encara, ja inútilment, potser sense ira ja, arrossegada per un impuls sord i incontrolable que em duia a assegurar-me que mai més no m’humiliaria, oblidada de les conseqüències que no podré eludir perquè ell, en el seu món, és una persona important.

Tinc ganes de fugir, d’abandonar el cadàver en aquesta cambra i no pensar-hi més, però no ho puc fer, caldrà que el faci desaparèixer, que provi d’evitar que el trobin al meu llit quan els seus companys investiguin i, en primer lloc, vinguin aquí, a casa de la seva amant…

Aquell pressentiment que ja m’abandonava, ara es confirma. Estic perduda.

L’Orinella m’ha retornat la confiança amb la seva serenitat. Té el costum d’enfrontar-se amb situacions enutjoses i, passada la primera sorpresa, ha dit espontàniament:

—Cal treure’l d’aquí.

S’ha solidaritzat, doncs, amb el meu acte, que creu que he fet per amor d’ell, tot i que no l’aprovi. Comprèn, però, que m’hi hagi vist obligada quan ha intentat de forçar-me, i m’ha abraçat.

—No t’amoïnis, ens en sortirem.

M’ha fet bé, sobretot, aquest plural que m’arrencava, en la mesura del possible, de la soledat en què ens deixen els actes que no podem compartir, però em costa d’arrimar-me al seu optimisme fins i tot després d’haver-me dit:

—Aquesta matinada hi ha hagut dos atemptats, un d’ells mortal, contra oficials de la policia. Res no s’oposa a què n’hi hagi hagut un altre que de moment desconeixem.

—Però deuen haver estat fets amb arma de foc… —he objectat.

—Això sí.

—No podrem pas amagar que ell ha mort a cops de tisora. És una arma que de seguida fa pensar en una dona…

A ell no li ha calgut ni reflexionar-hi.

—Hi ha maneres de dissimular-ho —ha dit—. El cremarem.

M’he quedat esglaiada i em dec haver posat tota pàl·lida, perquè ell m’ha subjectat, com si temés veure’m caure.

—Com? —he fet amb una veu blana i desmaiada.

—El durem fora ciutat. Sé d’un indret on podem regar-lo amb gasolina sense cap perill. Caldrà esperar la nit, naturalment.

Ha volgut «empaquetar-lo» de seguida, de tota manera, i hem procedit a embolicar-lo amb els llençols que també convé de destruir, ja que segons ell la sang es renta malament i més val no deixar rastres. Per això ha inspeccionat meticulosament el matalàs, on només hi havia una taqueta menuda que hem fet desaparèixer amb una punta de cigarreta encesa repetida sobre el llençol net amb què he substituït el vell. També m’ha fet fregar el terra que havíem embrutat una mica abans d’acudir-se’ns de posar-hi un grapat de diaris destinats a cremar amb la roba del difunt, el qual no ens hem pres la molèstia de vestir. Només hauria faltat això, jo tenia l’estómac tan remogut que he vomitat dues vegades, la segona sobre el terra mateix.

—Ara —m’ha dit en veure que em recobrava— convé que tu continuïs fent la mateixa vida de sempre, com si no hagués passat res. Probablement vindrà algú a interrogar-te…

—Ah, no, això sí que no. De seguida notarien que els amagava alguna cosa.

—Pitjor serà si te’n vas.

—Falta que em trobin. Ningú no sap que visc a les barraques i, si cal, disposo d’un bon amagatall —he contestat, pensant en el celler de l’edifici oficial.

—No em sembla prudent.

—És que no ho veus que jo no sóc com tu? Si em porten al «Quarter», ja no en torno a sortir. No, faré tot el que vulguis menys això.

Ell s’ha resignat.

—Molt bé, però deixa-ho tot aquí. Vull dir la roba i les teves coses. Com si haguessis de tornar. També estaria bé que canviessis una mica la teva aparença. Pentina’t d’una altra manera, fes-te tenyir els cabells, no et pintis els ulls i canvia la forma de la teva boca. També pots adoptar un altre estil de vestits, amb faldilles llargues, per exemple…

Jo feia uns ulls com unes taronges, en veure’l parlar amb aquella seguretat.

—I per què, tot això?

—Si et busquen, buscaran una persona que respongui a la teva descripció actual…

—I tu creus que aquestes petites modificacions els enganyaran?

—Ben cert. Si ho fas ben fet, sí. Pensa que al capdavall no et coneixen personalment.

—Sí, el teu company que va venir a interrogar-me la primera vegada i els altres que van acudir després.

—T’han vist una sola vegada. No hi ha perill.

—I tu? —li he preguntat llavors.

—Ja pots pensar-te que no he parlat a ningú de les nostres relacions. No tenen cap motiu per relacionar-te amb mi.

—Si no ens sorprenen aquesta nit… —he reflexionat.

—Si no ens sorprenen aquesta nit. Vindré cap a les dues, quan no és tan probable que trobem ningú per l’escala. Ja no tornaràs, tu, doncs?

—No. Me n’aniré de dret a la barraca.

—Caldrà que trobem un altre lloc on veure’ns —ha fet aleshores—. Al teu barri més val que no hi vingui. Potser a casa… Et faria res de venir a casa meva?

—No. Amb qui vius? No m’ho has dit mai.

—Des que es va morir la meva mare, fa vuit mesos, visc sol. Vindràs?

He assentit.

—On tu vulguis, Orinella. Sempre faré tot el que tu vulguis —he afegit Impulsivament.

Ell ha somrigut.

—No és pas veritat. Cap home no et farà fer el que vulgui, a tu. Més aviat és el contrari.

—I et sap greu?

—No. Mentre et pugui tenir, no m’importa res més. Ets tan bonica i tan dolça, Bena…

L’he hagut de fer callar, perquè de seguida hauria tingut ganes de fer-me l’amor i aquest cop l’hauria defraudat. Amb el cadàver allí, ben embolcallat en un racó de dormitori, com un paquet de roba bruta, no podia ser ni bella ni dolça com ell em vol.

He preferit que ens separéssim fins a la nit.

Escric dos dies després, però encara tinc tan present com si fos ara el llarg trajecte en cotxe cap als afores, en direcció de la muntanya, amb l’Orinella al meu costat, darrera el volant, i la carcassa d’en Mestranal al porta-equipatges on vam enquibir-lo en baixar-lo ell de casa, amb tanta facilitat com si fos un sac de palla. Té els seus avantatges, ser alt i robust!

Ja eren prop de les tres quan vam arribar al bosc i ens endinsàrem per un camí de roderes profundes que va menar-nos a una clariana. La barraca, una barraca gran, amb dos bancs de pedra i una llar de foc, era a dos-cents o dos-cents cinquanta metres. Jo vaig encarregar-me de dur el bidó de gasolina i el farcell amb la roba mentre ell tornava a carregar el cadàver.

La barraca era tancada, però la vam despanyar. Dins, sense entretenir-nos, vam col·locar les restes d’en Mestranal i la roba a la llar i aleshores ell em va fer sortir per evitar-me l’espectacle. Em vaig asseure a mig camí entre la construcció i la clariana, al peu d’un arbre, darrera una cortina de vegetació que no em deixaria veure el fum. D’altra banda, tenia els ulls tancats.

Al meu entorn, el bosc espetegava, es movia sota el ventijol que esmorteïa altres remors confuses, potser d’animals, però jo no tenia por. L’Orinella era allí, a tocar, i no em podia passar res. La seva presència, la seva serenitat, em donava fortitud. No me l’imaginava pas així, el dia que el vaig conèixer, quan m’interrogava amb els ulls fits en les meves cuixes i era un enemic al qual calia enganyar. Com podia preveure que per mi es faria còmplice d’un crim, i d’un crim greu?

Era allí, a la barraca, a cent metres, inclinat sobre el cadàver, amb el bidó de gasolina a la mà, atent a com la vessava perquè no s’encengués tot, i jo l’esperava gairebé tranquil·la, sense amoïnar-me per aquella vida secreta del bosc que en un altre moment m’hauria semblat amenaçadora. L’esperava sense impaciència, segura que faria les coses bé, que no s’atardaria un segon més del que calia…

I després vaig veure la seva tossa que avançava entre els arbres lentament, mirant a dreta i esquerra, perforant l’obscuritat per distingir-me. Havia obert els ulls sense adonar-me’n, com si hagués endevinat que acabava de deixar la barraca.

—Aquí —vaig cridar-lo.

Va allargar la mà perquè m’aixequés i digué:

—Anem.

Pel camí va dir-me que l’havia deixat cremant, després d’assegurar-se que el foc havia calat bé. No es consumiria del tot, però tampoc no s’ho havia proposat; n’hi havia prou amb què quedés prou rostit perquè fos impossible de determinar amb exactitud amb quina mena d’arma l’havien matat.

M’ho va anar contant amb una veu monòtona i lenta, aparentment serena, i fins després, quan ja érem prop de la ciutat, no vaig adonar-me que tenia la cara blanca i que els llavis li tremolaven quan callava. No vaig dir res, però; vaig esperar que aturés el cotxe al capdavall del carrer del Riu, a un tret de pedra del barri, on m’indicà:

—Baixa aquí.

—No —vaig fer—. Anem a casa teva.

—A casa meva?

—Sí. No discuteixis.

Al cap de deu minuts pujàvem les escales de la mena de mansarda on viu i, dins, vaig ajudar-lo a despullar, perquè ell gairebé no podia. No comprenc encara com havia estat capaç de menar el cotxe fins a la porta; tremolava de cap a peus. Un cop el vaig tenir al llit, vaig despullar-me al meu torn i em vaig ajeure al seu costat, ben abraçada. Ara els papers s’havien canviat, com si m’hagués cedit la seva fortitud, perduda davant les flames que devoraven una carn humana. Tant me feia que m’estimés, i gairebé estava convençuda que no podria, però al cap de vint minuts la tremolor anà minvant i tot seguit el vaig sentir créixer contra meu, i després dintre meu, fins que es calmà.

Vam quedar-nos amb les mans unides mentre s’adormia sense ni adonar-se’n, i llavors, a poc a poc, vaig saltar del llit sense despertar-lo per tornar-me’n a les barraques.

MES 7

Fins ara no m’adono que, ben entrat aquest mes, he continuat escrivint com si encara fóssim al vuit. M’ho ha fet remarcar la Xela en llegir les pàgines que precedeixen. De tota manera, no crec que tingui gaire importància. Però està bé que rectifiqui ara que torno a trobar-me entre els meus i reprenc la vida de la comunitat, augmentada amb la presència de l’Olva i disminuïda per l’absència d’en Frodi.

Com ja diu la Xela, en saber que l’havien tancat vaig córrer a la «Institució del Poble» del nostre districte amb la intenció de treure’l de les urpes d’aquesta gent. Tots sabem que allí els nois i les noies, en locals separats, menen una existència miserable i faltada d’amor, com en una presó. La hi volia estalviar.

Però no ha estat possible. Davant la directora, perquè el servei és dirigit per dones si bé als tallers on se’ls ensenya un ofici els mestres són homes, vaig pretendre que era la mare del noi, un error en què no hauria caigut si no hagués estat tan trasbalsada, ja que a primera vista resultava evident que sóc massa jove per tenir un fill tan gran. És clar que tampoc no m’hauria servit de res ser més vella, allí les afirmacions tenen poc valor si no les recolzes amb documents, com va dir-me d’entrada la dona, un sabre d’aspecte trist i descaradament hostil que se’m va treure de davant gairebé amb amenaces.

—Però el podré veure, els dies de visita? —vaig pidolar.

—No hi ha dies de visita —va informar-me—. Si es posen malalts i tenen parents, se’ls avisa; és l’única excepció.

—Se’ls deu poder escriure, doncs…

—Des de la promulgació de la llei de majoria d’edat, no.

Em tancava totes les portes, i vaig molestar-me.

—Així digui que els segresten de la comunitat!

—La seva comunitat és aquesta —va dir-me, altiva—, no la del món de fora, que els rebutja.

—Des del moment que el vinc a reclamar…

—Sense cap títol, senyoreta —em va interrompre—. Ha vingut amb falses pretensions que la llei castiga. No insisteixi.

Però això no pot quedar així. No estic disposada que uns carcellers sense ànima destrueixin una naturalesa tan sensible com la d’en Frodi, envers el qual sento que tinc un deure, si no de mare, de germana gran. Més endavant, caldrà que proposi als companys d’assaltar aquest establiment on dotzenes de desgraciats es migren fins als disset anys, quan els restitueixen al món.

Ja fa tres dies que sóc rossa. Em va tenyir l’Olva i trobo que ho féu d’allò més bé. També m’ha encertat el pentinat, amb els cabells allisats cap a darrera, on formen una trossa. Els ulls, les celles i la boca me’ls he arreglat jo a base d’alterar el dibuix, com l’Orinella va aconsellar-me. També he seguit les seves indicacions pel que fa al vestit i ara he substituït les faldilles curtes i cenyides per unes altres que m’arriben fins a mitja cama. Cal confessar que l’efecte és més sorprenent que no esperava. No hi ha dubte que s’ha de confiar en els experts. Un expert, en aquest cas, admirat de la seva obra, ja que avui, quan he acudit a casa seva, ha posat una cara tan estranyada que de primer semblava que no em reconeixia.

—Sóc jo, eh? —he dit, rient.

M’ha contestat que encara em trobava més bonica, però no s’ha entretingut gaire a afalagar-me, ja que tot seguit s’ha posat a parlar d’en Mestranal; més ben dit, de les repercussions que pot tenir la seva desaparició. No l’han trobat encara, però ara al «Quarter» ja ningú no dubta que pot haver estat víctima d’un atemptat i hi ha una investigació en curs que m’afecta. Quatre agents han passat pel meu domicili, els dos primers quan no em vaig presentar el dia que assenyalava la convocatòria i els altres dos, d’un servei diferent, amb una ordre de detenció.

—Han interrogat els veïns i també sé que han anat al «Planeta». A hores d’ara, tots els agents tenen la teva descripció, completada amb una foto robot que se t’assembla prou… Vull dir que se t’assemblava. També han molestat el pare d’en Mústels, al qual han obligat a establir un arbre de parentius tot i que ell nega que siguis de la família.

—L’han pegat?

—No; per sort, és massa vell. Em penso que se’n sortirà, té bona memòria i les seves afirmacions seran comprovades a través dels parents. Ja sabem que les corroboraran. Tot això no ens ha de preocupar. En canvi, m’amoïna una mica que hagin ordenat als serveis d’estadística que mirin d’establir el teu domicili anterior.

—No hi ha perill. Trobaran el d’una amiga que va morir l’any passat, d’accident.

—Vivies amb ella?

—No. Només a efectes oficials, per si un dia em molestaven. Com que mai no saps com van les coses, no volia que de retruc rebés la mare. Recorda que sóc menor.

—Però i abans? —s’ha preocupat ell.

—Abans sí, és clar. Vols dir que buscaran tan lluny?

—És molt possible. Més valdria que t’amaguessis, durant una temporada.

—Puc aconseguir una documentació falsa —li he dit.

—Ah! Coneixes algú que te la pugui fer?

—Sí; n’ha fet per altres de la colla. Carnets de policia, ja veus!

Ha posat una cara que feia riure, com si això l’ofengués, però aleshores ha exclamat:

—Sou el dimoni! —I després, amb un sospir—: De tota manera, de moment no et deixis veure gaire.

Un consell fàcil de seguir, tota vegada que tampoc no he d’anar enlloc. Per precaució, a partir d’aquesta nit ja no dormo a la barraca de la mare i amb en Dermi, la Xela i l’Olva hem convingut que demà obrirem una sortida a la paret de darrera del nostre cau. Si un dia vénen i per atzar no envolten el barri, ens pot servir per escapar-nos.

Em sap greu haver-ho d’escriure, però no em queda més remei: la meva amistat amb l’Orinella és mirada amb recel per la gent del grup. No hi fa res que l’home m’hagi ajudat a desfer-me del cadàver d’en Mestranal, que s’hagi compromès i que estigui disposat a donar-me tota mena d’informacions que ens poden ser útils. En Dermi ho ha dit ben clar:

—Un policia, sempre és un policia.

No hi puc estar d’acord, naturalment. Ells no el coneixen i els costa de creure que un esbirro, com diuen, pugui enamorar-se d’una noia fins a l’extrem d’oblidar la seva condició i trair els companys.

—Per començar —ha dit el mateix Dermi— l’home que és capaç de fer traïció una vegada, també en pot fer una altra.

I en Nari:

—El que no comprenc és que tu hi hagis compromès els teus sentiments. És degradant, Bena. Tu, tan ferma, tan decidida… Contradiu tot el que eres, tot el que em pensava que eres.

—Teniu por que us traeixi?

—No és això. L’has fet trair a ell, cosa que demostra que ets la més forta. Però com pots confraternitzar amb un enemic del poble que fins ara ens ha perseguit i torturat?

L’he defensat, em sembla que amb vigor:

—No accepteu, potser, que la gent tinguin dret de rectificar si s’adonen que s’havien equivocat? Us estimaríeu més que una persona equivocada persistís en el seu error? Si és així, voldria saber per què lluitem.

L’argument els ha impressionat una mica i la Xela fins ha dit:

—Evidentment, si t’ho mires així…

—No es pot mirar de cap més manera. Allí on vosaltres veieu una traïció, jo veig un home que abandona una posició segura i confortable per jugar-se la pell amb una causa justa. Si el condemneu, condemneu tothom que des de l’inici no ha estat amb nosaltres.

Era difícil contradir tot això i han acabat per callar, però el recel, prou que ho veig, persisteix, els costa d’acostumar-se a la idea de tenir al costat un enemic tradicional de la nostra classe, un defensor de l’ordre que ens abassega. De moment, però, m’acontento amb què el tolerin. Estic segura que, a poc a poc, aniran rectificant. No estava també plena de prejudicis, jo?

M’he vist amb en Serbis, l’impressor, i em diu que demà passat l’altre tindré una documentació nova de trinca. Però ja ha augmentat el preu. Aquest xicot és un mercenari!

També he restablert contacte amb en Xeni, el doctor, ara dipositari de les nostres armes. Acabava de llegir un llibre, que m’ha deixat, sobre la guerra de guerrilles als centres urbans. Creu que pot ensenyar-nos moltes coses i que és convenient que el vegin els companys.

Per l’Orinella m’assabento de tot de peculiaritats més o menys curioses sobre la policia. Per exemple, que hi ha tres tipus d’escorcoll domiciliari. El de primer grau és un escorcoll simple, corrent; el de segon hi afegeix un escorcoll personal i obliga els agents a fer una relació completa, sense comprovació, de tot el que hi ha a la casa; el tercer, del qual van ser víctimes en Dart i la Sera, és dut a terme per etapes i no pot donar-se per acabat abans d’una revisió completa tant del pis com dels seus habitants. La nuesa de les persones objecte d’escorcoll és imprescindible en aquests dos darrers casos.

Una altra particularitat notable és la que estableix que, llevat de circumstàncies excepcionals que mai no s’han especificat clarament, les relacions oficials entre la policia i els particulars han de ser anònimes. Si un agent infringeix, voluntàriament o no, aquesta norma, el company té el dret, per no dir l’obligació, de dur al seu terme lògic la intimitat que s’ha establert amb la revelació del nom.

De tota manera sembla que aquesta pràctica va caient en desús.

Més interessant és saber la composició del cos policial, massa complicada i tan plena de divisions i subdivisions perquè em recordi de tot. De moment retinc el que en podríem dir l’arbre mestre, els set serveis principals i dels quals deriven els altres:

Investigació criminal.

Investigació política.

Arxius.

Brigada disciplinària.

Serveis de visita domiciliària.

Experimentació.

Serveis de coordinació.

Aquests darrers, de creació recent, són de caràcter burocràtic, si bé tenen una secció que pot intervenir activament, en pla de col·laboració, en qualsevol dels altres serveis; de fet, a efectes de control.

El departament d’Experimentació, molt subdividit, s’encarrega d’estudiar novells sistemes d’investigació, de tortura, d’interrogatori domiciliari, d’escorcoll, de detenció, etc.

Els serveis de visita domiciliària comprenen les brigades que interroguen la gent a domicili i les que tenen el comès d’escorcollar. La divisió sembla que és per barris i, dins d’aquests, per famílies segons la seva categoria social o de nombre de familiars que conviuen al pis.

La Brigada disciplinària, també molt subdividida segons les especialitats, és el que en termes clars en diríem la brigada dels botxins; ells s’encarreguen de turmentar i pegar els detinguts que hom interroga al «Quarter». D’aquest servei depèn també el cos d’executors.

Els arxius, molt extensos, totalitzen la informació recollida per tots els serveis, cadascun dels quals, a més, té el propi arxiu. Hi ha, doncs, una duplicació destinada a evitar badades.

Les Brigades d’investigació política i criminal inicien les perquisicions corresponents als serveis respectius i fan la feina que podríem qualificar de detectivesca. És d’acord amb les seves indicacions que actuen els altres departaments especialitzats.

Hi ha també, és clar, la BIF, d’actuació independent, i uns serveis anomenats de Compensació que en realitat no tenen res de policíac, ja que la seva missió consisteix a proporcionar companys de llit a persones influents, vídues, fadrines velles, dones separades del marit, etc. Depenen dels serveis de Repressió del vici que, al seu torn, són part del departament d’investigació criminal.

D’altres serveis, com els de documentació, passaports, permisos per tota mena de coses, denúncies, etc., són subdivisions del d’Arxius.

Un altre dia potser podré detallar més.

Continuen sense trobar en Mestranal, i potser per això la policia està tan rabiosa. Interroguen a tort i a dret, repetidament, i pels voltants del pis que ocupava es veu que hi ha un exèrcit permanent de peus plans que no paren d’amoïnar el veïnat amb l’esperança que algú recordi algun detall revelador. Han escorcollat per la resta tota mena de locals tancats, carrerons, clavegueres, barris obrers, pous. També han vingut aquí, per sort amb prou de soroll perquè en Dermi i jo tinguéssim temps d’anar-nos-en. La Xela i l’Olva s’han estimat més quedar-se per evitar que una barraca buida els cridi l’atenció. Ni l’una ni l’altra no se m’assemblen gens ni mica i, per tant, no hi ha cap perill que les confonguin amb mi. De fet, però, busquen el cadàver.

De tota manera, la cosa s’està posant prou perillosa perquè m’hagi decidit a seguir les indicacions de l’Orinella, i des d’aquest vespre m’he refugiat al celler de l’establiment oficial on Lan té cura de la porteria. M’hi quedaré uns quants dies, no gaires, perquè jo no m’hi sé estar, tan tancada i tan sola. Ell ha baixat una estona a fer-me companyia, però no diu res d’interessant i la seva conversa m’ensopeix.

Tots hem llegit ja el llibre que va deixar-nos el doctor Xeni i avui l’hem discutit al celler, on han vingut a veure’m els companys. Sembla prou clar, després d’aquesta lectura, que ens va guiar una bona intuïció. L’autor, que pel que diu el pròleg ha combatut en quatre o cinc països, explica que en principi (en principi, perquè tot depèn de les condicions locals) els grups de resistència no han d’esperar a ser forts i nombrosos per passar a l’acció; cal, al contrari, que febles i tot es llancin a l’atac. És l’única manera, assegura, de crear un clima que els procurarà partidaris. L’espera desmoralitza mentre l’acció estimula. Recomana, per començar, cops audaços, limitats a les possibilitats reals de les forces que operen, però si pot ser espectaculars, dels que desconcerten l’enemic i provoquen la simpatia de la població.

O sigui que, en resum, la bona política és la que vam acordar de seguir darrerament, una mica a les palpentes per culpa de la nostra inexperiència. També vam veure clar que no s’havia de comprometre mai la totalitat dels efectius, dels recursos. L’autor en parla. És partidari, així mateix, de l’agrupament en diversos sectors. Com que parteix del principi que de moment els grups no disposen d’armes, aconsella que els primers cops es destinin a prendre’n de l’enemic, una cosa que ja hem fet.

Hem discutit potser tres hores seguides. Més que discutir, parlar. L’experiència de l’autor i la seguretat amb què es manifesta, ens impressiona a tots i de seguida hi ha hagut un acord absolut: aquest serà el nostre breviari. Cal crear un estat de subversió permanent que inquieti les forces de l’ordre, les desconcerti i les indueixi a cometre errors. Si abans ja n’estàvem mig convençuts, ara hi ha una autoritat que ens recolza.

També ens hem referit a la conveniència de localitzar els indrets on la força pública té dipòsits d’armes. Seria una gran jugada privar-los-en.

Entre una cosa i altra hem acordat que, excepció feta d’algun element com el doctor Xeni, tots els altres passaran definitivament a la clandestinitat. Quant als llocs d’agrupament, l’Olva ha tingut una bona idea: a part de les barraques i el celler, podríem utilitzar les biblioteques públiques, on ningú no ens inquietaria sempre que ens mostréssim prudents. S’ha convingut que es pot provar.

Més peculiaritats dels serveis de policia ara que les recordo i tinc temps d’escriure-les. A la pregunta «Quin criteri segueixen per matar els detinguts?», em va contestar:

—És difícil de dir. Han liquidat gent culpable de faltes ben insignificants mentre han confiat als tribunals altres acusats de delictes greus. Amb la particularitat que en aquests casos el veredicte és comunicat al jutge per endavant.

—O sigui que quan hi ha procés, és una farsa?

—Sí.

—Però i qui ho decideix, tot això?

—Un funcionari del servei d’Arxius, assessorat per dos subalterns. Ell, als acusats no els veu mai. Decideix d’acord amb les informacions que li comuniquen.

—Ningú no té ocasió de defensar-se, doncs?

—Pràcticament, no.

—Els noms dels morts per què els poseu a la llista d’objectes perduts?

Però això no ho sabia. La pràctica era anterior al seu ingrés a la policia i mai no havia tingut la curiositat de preguntar-ho. Diu que ho va trobar natural, cosa que em va fer enfadar.

—Mira que ets bèstia, Orinella! Com pots trobar natural aquesta monstruositat? És com si encara no en tinguessin prou amb liquidar-los físicament…

—Deu ser perquè en quedi constància pública —es va defensar ell.

—Però així, d’aquesta manera tan degradant, com si fossin un paraigua, unes sabates…

—No se m’havia acudit.

—Doncs se t’ha d’acudir. De vegades em fas una ràbia! Ets veritablement com un tros de carn batejada. Això ha de canviar…

—Ja canvia —va fer-me observar ell—. Oi que estic amb vosaltres?

—Però hi has d’estar per convenciment, no perquè m’estimes.

—Ja ho sé. Ara ja començo a comprendre moltes coses —va dir càndidament.

No sé. D’intel·ligència en té poca, no cal que m’enganyi.

Els companys han decidit picar el ferro ara que és calent. Volen donar tot un seguit de cops de mà i a partir d’avui hi ha cinc homes encarregats d’esbrinar les adreces de tants policies com puguin. La intenció és atacar-ne mitja dotzena simultàniament per donar una impressió de força i al mateix temps procedir a escorcolls domiciliaris, també simultanis i a la mateixa hora que tinguin lloc els atemptats, per tal de fer-se amb possibles ordres i altres adreces que ens poden ser útils. Als policies se’ls han de prendre les armes, i, si pot ser, l’uniforme. Ha estat idea d’en Nari que, uniformats, podríem fer més mal i crear un estat de confusió favorable als nostres objectius.

Un recompte de forces ha establert que en aquest moment som trenta-dos, vint homes i dotze dones. També cal dir que aquesta nit, mentre escric, es deu procedir a ocupar la primera biblioteca, on viuran en permanença sis companys.

Com que ja en tenia prou d’estar tancada, avui, entre dos foscants, l’hora més favorable, m’he escapat fins a casa de l’Orinella. No hi era, però des del darrer dia que tinc la clau del pis, i l’he esperat al llit.

He fet bé, perquè hi ha notícies importants: abans-d’ahir van trobar, a la fi, el cadàver d’en Mestranal. No se n’ha dit res, ho tenen en secret per decisió superior els motius de la qual ell no pretén esbrinar. També s’han donat ordres de cessar en la busca i captura convencionals dels autors de l’assassinat. Com que per a ells no hi ha dubte que es tracta d’un acte de la resistència, ara han imaginat d’infiltrar-se en el moviment, o moviments, per dominar-los. S’acaba de crear precipitadament un servei de contra-resistència els membres del qual tenen la missió d’incorporar-se al món obrer. Treballaran en tallers i fàbriques, a les obres, i a partir d’un cert moment es distingiran per la seva reticència en parlar de temes socials, polítics, etcètera. Han escollit els homes més hàbils per aquest paper una mica difícil de dir-ho tot sense dir res i captar-se la confiança dels seus companys. Serà una operació llarga, que no començarà a donar resultats, segons tota previsió, fins d’aquí a quatre o sis mesos pel cap baix. Confien que en aquell moment uns quants dels agents de la brigada formaran ja part dels grups clandestins, els quals seran eliminats en bloc.

S’han acabat, doncs, els escorcolls i els actes de força, les patrulles es redueixen al que era normal abans dels darrers atemptats i fins i tot hi haurà una aparença de relaxació en els serveis d’ordre. Això ens és favorable, però caldrà investigar minuciosament tots aquells que d’ara endavant se sumin al nostre moviment. L’Orinella m’ha promès que, en la mesura del possible, em facilitarà descripcions i potser també noms, si bé això és més difícil.

Pel que fa a mi, la pressió també s’ha relaxat. Fins i tot sembla que hi ha una tendència a pensar que vaig ser víctima del mateix atemptat que va costar la vida a en Mestranal i no es desconfia de trobar el meu cadàver en un indret o altre. Això, és clar, no vol dir que no hagi de continuar essent prudent.

El grup ha quedat impressionat per la informació comunicada pel meu amic i tothom considera, ja era hora!, que ens ha fet un bon servei i que potser sí que es mereix la nostra confiança. En Nari ha proposat que dos més de nosaltres hi entrin en contacte. No és pas qüestió de perdre’l si per atzar em passava alguna cosa! Hem convingut que li’n parlaré. Si s’hi avé, els contactes en qüestió seran la Xela i l’Olva, dues inseparables pel que vaig veient. Totes dues comparteixen els favors d’en Dermi sense gelosies però amb un sentit d’emulació que acabarà per perjudicar el pobre noi. A mi em sembla que seria convenient separar-los.

L’Olva ha llegit les ratlles anteriors, les ha comunicades a la Xela i totes dues s’han enfadat. Ens hem discutit una mica al riu, on rentàvem, però jo he estat clara com sempre:

—Quant de temps us sembla que pot durar, si l’obligueu a dormir amb totes dues cada nit? Tu, Olva, que ets casada, ja deus haver tingut temps d’adonar-te que un home no és una màquina. Per què cada nit?

—Ell ho vol —s’ha defensat.

—Ho voleu vosaltres i ell no s’atreveix a dir que no. Li heu creat una mena de prestigi i ara ell, que en això és un imbècil com tots els homes, vol fer-hi honor encara que li costi la salut. El seny l’heu de tenir vosaltres.

—Mira quina una, tu, per donar consells! —m’ha atacat la Xela.

L’he mirada sense parpellejar, fitament.

—Perquè sóc una puta, oi?

—No volia dir això…

—Millor, doncs. Penseu-vos-hi. És un company i ens interessa conservar-lo molt de temps. I en bones condicions.

No sé si aquestes paraules els han fet cap efecte, perquè me n’he anat a dormir a la barraca de la mare, on escric l’episodi abans de ficar-me al llit.

L’Orinella m’ha donat la seva conformitat i demà li presentaré les meves companyes. Ho farem a la llum del dia, perquè tingui un aspecte ben innocent. Ell farà un passeig pel riu i nosaltres, que haurem tingut la mateixa idea, hi coincidirem prop del molí vell, i ara abandonat, que hi ha un quilòmetre més avall.

L’operació convinguda dies enrera ja està pràcticament en marxa. Hem escollit sis policies que viuen en indrets ben separats i els atacarem en acabar el servei, a les dotze del migdia. Tots tres seran atrets per una noia que els demanarà ajut des d’una escala, on seran liquidats silenciosament per ella i el seu company, un procediment, és clar, que no podrà repetir-se. A la mateixa hora sis grups de dos homes s’introduiran als domicilis de les víctimes, d’on recolliran papers, armes, uniformes i diners.

Jo faig equip amb Diran, un mecànic d’ulls menuts i decidits que he conegut aquest vespre. Identificarem el nostre policia per la següent descripció: camacurt i llarg de cos, nas ganxut i caravermell.

Demà al matí hem d’anar a reconèixer el terreny.

L’Orinella no està acostumat a sortir al camp, se li veu de seguida. S’ha presentat vestit de vint-i-un botó, amb corbata i sabates de xarol, mentre nosaltres anàvem amb les espardenyes que ens hem acostumat a dur a les barraques, sense mitges. Ni l’Olva ni la Xela no s’havien imaginat que fos tan corpulent, tan vigorós, i li han donat la mà gairebé amb timidesa. També ell semblava una mica violent, però més que res em penso que era perquè s’adonava que amb tots aquells arnesos feia el ridícul. He hagut de fer esforços per no riure.

Amb en Diran, que és un company eixerit i de la broma, hem escollit una entrada d’una casa amb dues sortides, com tantes n’hi ha al barri que abans en deien dels mulaters. De fet són dues construccions unides per un pati que permet de passar d’un carrer a l’altre. La contrapartida d’aquest avantatge és que hi viu molta gent i, per tant, és possible que tinguem més testimonis que no voldríem. Ara, això sí, tot són persones humils i no és de creure que surtin en defensa del policia.

Si tot va com cal, li farem la feina a l’entrant de les escales, al racó on ens esperarà en Diran.