Com diu la Lona, en Xeni és un sol. Per tal d’evitar-nos dificultats, ja ens esperava a l’hospital, on a ningú no se li ha acudit de posar en quarantena la personalitat de la pacient. Com que encara ens ho podem permetre, he insistit perquè ocupés una habitació de pagament, al tercer pis, des d’on es domina el parc.

Ella estava una mica nerviosa, com és lògic, però potser més animada que de costum. Hi devia influir que en Xeni li va inspirar confiança des del primer moment. De tota manera, no sé per què, em sembla que més val no fer-se gaires il·lusions. Jo me la veig malament.

En Doman ha volgut donar un cop d’ull a la casa o, més ben dit, als panys, abans de procedir a l’operació que tenim prevista per demà passat l’altre, o sia diumenge a la nit. Quan es tracta de la seva especialitat, no es fia de ningú. Jo li ho volia treure del cap.

—Quines ganes d’exposar-te?

—No t’ha dit ella que és un pany de no res?

—No hi entén —m’ha contestat.

Ha fet, doncs, la seva petita excursió, de la qual ha tornat força complagut, si bé per altres motius; de fet, per una veritable imprudència que podia ben estalviar-se. No se li ha acudit al capsigrany de ficar-se al llit amb una de les mosses del bordell? Diu que l’ha trobat per l’escala i que, quan ella li ha fet l’ullet, no ho ha pogut resistir. No trobo que sigui bona excusa, i menys en una persona normalment tan assenyada com ell.

Hem desenterrat les caixes per proveir-nos de més municions i facilitar armes a en Boixa i la seva dona. Confiem que no ens n’haurem de servir. No és que em faci cap gràcia això d’escanyar la gent, és un procediment antipàtic i brutal que, en el fons, m’escandalitza tant com a la Lona. Si ho hagués de fer jo, no ho faria. Potser m’atreviria a penjar-los, posem per cas, però si els havia d’escanyar em fallarien les mans. Ja m’angunieja prou pensar que ho hauré de veure, si més no quan liquidin els del primer primera i els del segon primera, que són els dos pisos on entraré.

Si res no s’hi oposa, ho farem exactament així: les dues colles entrarem simultàniament als pisos primer primera i tercer primera, però un cop dintre ja no hi haurà la mateixa simultaneïtat de moviments. En Boixa i la Falena, que aniran plegats (hem hagut de modificar una mica la composició dels grups i jo passo al de la Donis, en Mústels i el meu germà), enllestiran tan de pressa com puguin els dos individus del tercer primera i aleshores baixaran ràpidament al primer primera, on nosaltres haurem dominat els intrusos a punta de pistola. Després repetirem exactament la mateixa operació amb els altres dos pisos. O no tan exactament, ja que quan nosaltres tinguem dominats els individus que ens corresponen del segon primera, en Mústels i el meu germà correran al tercer pis i en Joli i jo al primer per tal de començar a baixar els cadàvers a l’entrada. En Boixa i la seva muller s’encarregaran de baixar els del segon primera i dos de nosaltres, en Mústels i en Doman, hauran de tornar a pujar per fer-se càrrec dels restants. La Donis, doncs, en això no hi intervindrà, tots hem convingut que no tindria prou força per moure unes carcasses que potser seran corpulentes.

Com que ens interessa de no entretenir-nos ni un segon més del que calgui, mentre el meu germà i en Mústels pugin a cercar els darrers cadàvers, nosaltres obrirem la porta d’entrada i, després d’assegurar-nos que el carrer és buit, alçarem la tapa de la claveguera i començarem a fer-hi desaparèixer els difunts. Enllestirem en pocs minuts.

Ara: i la gent dels pisos què? També ho hem previst. Si no protesten, si ens sembla que aproven o simplement toleren la nostra acció, no ens en preocuparem. En canvi, si algun d’ells s’hi oposa o expressa d’una manera o altra la seva disconformitat, el farem seguir amb nosaltres de pis en pis i després cap baix, on quedaran confiats a la Donis mentre nosaltres disposem dels cadàvers. En acabar, quan siguem al cotxe que ens esperarà a la cantonada, que cridin tant com vulguin. No crec, però, que cridi ningú.

M’he traslladat definitivament a la barraca de la Bena i en Boixa i la seva muller han passat a la de l’oncle Narci, on quedava lloc des de la marxa de la Lona. És més convenient així, perquè feien molta nosa, aquest parell. La vella, no. Ella dorm al seu catre, darrera la manta que vaig fer penjar al sostre, i de vegades fins i tot ens oblidem que hi és. Cal dir, per la resta, que mai no es posa en les coses de la Bena i que li sembla d’allò més normal que es guanyi la vida com se la guanya. O com se la guanyava, perquè ja no li ho deixo fer. Deu ser per això que la vella, ahir al vespre, em va sortir amb aquella observació:

—Si heu de viure plegats, potser valdria més que us caséssiu…

No era un prec, ni un consell; simplement, com dic, una observació. A mi em va sorprendre una mica, però després la Bena m’ho va explicar:

—Per ella, una dona que va amb un sol home és el que en diríem una dona de la casa que ja no es beneficia de la situació d’excepcionalitat de la dona pública. Per tant, si no es casa entra en contradicció amb un cert ordre…

Confesso que em va fer riure. També va riure ella, però després em preguntà:

—Tu t’hi casaries, amb mi?

—Naturalment.

L’espontaneïtat de la meva resposta va admirar-la tant que amb una mica més cau del catre.

—No fotis! —va dir.

(Cal advertir que la Lona no ha estat gens de fidel al llenguatge que de vegades empra la Bena, sovint groller, com era d’esperar en una noia de la seva condició. És cert que ara, sota la meva influència, s’ha «refinat» una mica i és capaç de sortir-te amb expressions diguem-ne tan cultes com allò de la «situació d’excepcionalitat», però quan no es vigila tendeix a la paraula viva i poc cerimoniosa).

—No em creus?

Ella va reflexionar un moment.

—Sí. Des del moment que ho dius… Però per què? Què hi guanyaries?

—Res. Ara tinc tots els avantatges sense cap dels inconvenients del matrimoni.

—Doncs?

—Diguem que ho trobo una mica injust.

Ella es va estranyar encara més:

—Injust? Com pots ser injust amb una noia com jo?

—Recorda —vaig fer-li observar— que no t’estimo perquè hagis putejat, sinó a desgrat d’això.

—De vegades no t’entenc…

—Ni cal. Vols casar-te?

—No —va denegar ella amb un gest convençut del cap—. Però estic contenta que m’ho hagis dit. Em penso que no serviria, per casada. No m’agrada la idea de ser una dona respectable.

—Potser un dia t’agradarà —vaig replicar-li—. Ara ets molt jove.

—Deu ser això —reflexionà ella—. Però vols dir que ens en farem, de vells?

—Qui sap?

—Jo no me’n vull fer.

Va inclinar-se al meu damunt i, mentre em besava, va passar una cama cap a l’altre costat, tota ella premuda contra el meu ventre. Vaig sentir la mà, el moviment de les natges que s’alçaven una mica i, tot seguit, la dolçor càlida d’unes parets que s’obrien. Però després restà quieta, com a l’aguait.

—Què et passa? —vaig xiuxiuejar.

—No ho veus?

—Sí —i em vaig moure.

Ella em subjectà més fort.

—No…

—No?

—No —va repetir.

Els dits s’enfilaven per la meva cara i em tocaren les galtes, els llavis, el nas, les orelles, els ulls, el front…

—Per què? —vaig preguntar-li.

—No estàs bé?

—Sí. Molt.

—A tu et sembla que ens podríem adormir, així?

—No ho sé…

—Sempre he tingut ganes de provar-ho.

—I no ho has fet?

—No.

Els llavis substituïren les mans i em va besar amb la mateixa delicadesa, amb tot de petons menuts i lents; sospirà.

—Què? —vaig dir.

—No puc —confessà.

—Sí —vaig contradir-la.

Ara sentia una mena de pau, un benestar confortable i en plena contradicció amb l’impuls de la carn que reclamava un gest definitiu. (I em penso que per això ho conto, per eternitzar aquest moment singular i que per força havia de ser passatger). Quan ella es va regirar, doncs, neguitosa, vaig capgirar-la per tal de dominar-la més bé, però devia haver-me oblidat que el catre era estret i el gest em sortí massa llarg; tant, que tots dos rodolàrem cap a terra, on vam caure amb una remor opaca i prou insòlita perquè la seva mare, que encara no dormia, preguntés:

—Bena? Què us passa?

—Hem caigut del llit! —va riure ella.

La vella, prudent, no replicà, ni va dir res més en tota l’estona a despit dels sorolls que férem quan la noia intentà d’enfilar-se de nou al llit i jo vaig subjectar-la per la cama, malament, perquè se’m va escapar. En seguir-la, però, ja no hi era. Havia saltat per l’altra banda i em va caldre cercar-la en la fosca que tot d’una s’il·luminà. Acabava d’obrir la porta de la barraca i vaig veure-la dreçada al llindar, blanca i esplèndida, amb els braços oberts. I aleshores va desaparèixer.

M’esperava a fora.

—Que t’has tornat boja? —li vaig dir.

Ella va riure altre cop.

—Sí —i va abraçar-me, però una ombra s’atansava pel carrer, sota la llum de la lluna, i vaig arrossegar-la novament cap dins, fins al catre.

La porta s’havia quedat badada i vaig mirar-li la cara quan tornava a penetrar-la. Tenia els ulls ben oberts i inflà una mica els llavis cap enfora, com si me’ls oferís. Però jo no vaig besar-la.

—Per què ho has fet, això?

—Perquè estic contenta —contestà simplement ella.

—D’haver caigut del llit?

—De tot —va dir—. De tot!

—Que em pengin si t’entenc!

Ella em va abraçar amb cames i tot i va riure encara, ara amb una rialla ronca que es va anar perdent en una mena de gloc-gloc, com si begués aigua, quan vaig iniciar el ritual de l’amor.

Segons en Xeni, la Lona té una infecció estreptocòcica. M’ho ha explicat per alt i en termes intel·ligibles. Diu que aquesta mena d’infeccions solen fer la seva entrada per les ferides dels teixits irritats i que poden ésser produïdes per l’aplicació d’instruments a la cavitat intrauterina. En aquest cas, no hi ha dubte que es tracta dels dildos amb què fou repetidament violada.

La infecció ha penetrat pel que sembla força profundament en els òrgans de la reproducció i ha arribat fins i tot més enllà, o sia que afecta els teixits interiors i s’ha vessat cap al torrent circulatori. El pronòstic és greu, sobretot perquè hi ha perill d’una peritonitis generalitzada.

Gairebé és segur que caldrà intervenir quirúrgicament, però ara per ara, diu en Xeni, la tractaran a base d’antibiòtics per si són a temps d’aturar el procés d’infecció.

M’ha fet l’efecte que no se sentia gaire optimista.